Voluntaris russos i grecs a la guerra de Bòsnia

Aquest 12 d’abril s’inaugurarà un «monument» dedicat als voluntaris russos morts durant la guerra de Bòsnia en un turó prop de la ciutat de Visegrad, a l’actual República Serpska. El monument consisteix en una creu de cinc metres i mig d’alçada que, dalt d’aquest turó, serà vista a gran distància.

És evident que una acció d’aquest tipus, i amb el suport de les autoritats de la Serpska, no fa més que enrarir encara més la ja complicada vida política de Bòsnia, i també serveix per reobrir les ferides de la guerra. Lògicament, diversos grups i organitzacions de víctimes han fet un autèntic clam de protesta contra aquest projecte, que consideren una autèntica provocació, ja que molts voluntaris russos són acusats de ser criminals de guerra.

Els promotors d’aquest “monument” han triat aquest lloc perquè és on van morir tres voluntaris russos. I és a Visegrad on els voluntaris russos van ser més presents i més actius durant la guerra de Bòsnia.

No hi ha xifres absoultament certes sobre el nombre de voluntaris, o mercenaris, russos que van participar-hi. La xifra que s’acostuma a considerar habitualment es mou entre els cinc-cents i els sis-cents, però algunes persones l’eleven fins als set-cents.

Segons diversos documents consultats, la majoria d’aquests voluntaris van lluitar en dos batallons, que duien per nom RDO 1 i RDO 2, sigles que volen dir, senzillament, Unitat de Voluntaris Russos. La Unitat 2 també rebia el nom, popularment, de Llops Tsaristes, que demostra el clar caràcter monàrquic, ultranacionalista i reaccionari d’aquests combatents. A part d’aquests dues unitats, també van ser presents en les guerres balcàniques els cosacs: a Bòsnia en concret hi va actuar la Primera Centúria Cosaca.

Sembla que els primers russos, i també alguns ucraïnesos i romanesos, van arribar a Bòsnia l’any 1991 i van col•laborar directament amb l’exèrcit iugoslau. Aquests russos eren mercenaris, que també van ser utilittzats més endavant quan es va proclamar la República de Pale, després República Serpska. Una part d’aquests mercenaris sembla que eren pilots i van participar en diversos bombardejos.

El setembre de 1992, prop de Visegrad es va constituir la primera unitat de voluntaris, comandada per Valeri Vlasenko. Els Llops Tsaristes es van constituir una mica més endavant, el novembre d’aquell mateix any, i van ser comandats per Alexànder Mukhàrev, i poc després els cosacs, comandats per Alexànder Zagrebov.

Tots aquests grups actuaren preferentment a la zona més oriental de Bòsnia, on hi ha la ciutat de Visegrad, a tocar de la frontera. A l’altra banda de la frontera, ja a Sèrbia, hi ha la ciutat d’Uzice, que és d’on, el maig de 1995, s’organitzà una brigada internacional formada per unes cent cinquanta persones, d’origen rus i grec. Alguns dels combatents russos havien lluitat anteriorment a la guerra de l’Afganistan i alguns havien desertat de l’exèrcit rus –era l’època en què Boris Ieltsin era al poder-. Van estar actuant per la zona de Zepa i van col•laborar activament amb els Tigres d’Arkan i també amb Vojislav Seselj. També està documentada la participació de voluntaris russos en el setge de Sarajevo, entre els anys 1993 i 1994, i la seva implicació en la massacre d’Skelani.

Al marge dels combatents que actuaven en aquestes divisions, n’hi hagué d’altres que van actuar com a irregulars, o que van estar integrats en divisions formades gairebé exclusivament per serbis. En aquest cas és absolutament impossible d’assegurar-ne el nombre.

D’entre els voluntaris russos que lluitaren a Croàcia i a Bòsnia, destaca la figura d’Eduard Limónov, líder del Partit Nacional Bolxevic, un partit rus d’extrema dreta en què la simbologia i el discurs feixista es barreja amb part del discurs i simbologia estalinista. Emmanuel Carrère va escriure una apassionant novel·la inspirada en la seva biografia.

Segons Mikhaïl Polikàrpov, que va estar a Bòsnia durant aquells anys, una quarantena de russos hi van morir. Alguns d’aquests voluntaris també van ser actius més endavant durant la guerra de Kosova, almenys això és el que es desprèn de la lectura d’alguns fòrums de la ultradreta russa.

Pel que fa als voluntaris grecs, sembla que els primers que hi arribaren ho van fer l’any 1993, encara que no agafaren protagonisme fins a l’any 1995. Un centenar de voluntaris van formar la Divisió de Voluntaris Grecs (EEF) i van lluitar al costat de les tropes de Ratko Mladic. Es van fer tristament famoses les imatges d’aquests voluntaris quan es va ocupar la ciutat d’Srebrenica, el juliol de 1995. Segons l’agència francesa AFP, una dotzena de grecs van participar activament en les matança d’Srebrenica. Entre aquests voluntaris hi havia persones vinculades a l’organització nazi Alba Daurada –fundada l’any 1980-.

 

Manifest en defensa de la llengua comuna. Manifest a favor de la unitat del serbocroat i contra la segregació lingüística

El tema de la llengua ha estat una de les qüestions centrals en el debat polític en la pràctica totalitat dels estats sorgits de la desintegració de l’antiga Iugoslàvia.

Deixant a banda Eslovènia i Macedònia -on la llengua eslava que s’hi parla és clarament diferent del serbocroat-, el debat ha estat intens i la utilització política constant. Tradicionalment no s’havia qüestionat l’existència d’una llengua única, i aquesta llengua era anomenada comunament serbocroat, tot i que també s’havia fet servir el terme croatoserbi, i moltes vegades serbi o croat a seques, cosa que no volia dir necessàriament que es considerés una llengua diferent. De fet, des del 1850 hi havia dos estàndards, que utiltizava cadascun un dels dos alfabets amb què s’escriu el serbocroat, el llatí i el ciríl·lic. En els últims anys de l’existència de Iugoslàvia fins i tot s’havia popularitzat, en certs ambients, el terme de iugoslau. Sí que s’ha de reconèixer, però, que a Croàcia hi havia hagut una tendència, almenys des de principis del segle XX a reivindicar el croat com a llengua diferent, i que ara fa cinquanta anys es va proposar una normativa pròpia i diferenciada.

A hores d’ara, segons els diferents documents constitucionals i legals, aparentment hi ha quatre llengües diferents: el serbi, el croat, el bosnià i el montenegrí. Així com, ja ho hem dit abans, en el cas del croat hi ha una tradició històrica de secessionisme lingüístic, en d’altres casos, com en el montenegrí, la invenció d’una llengua és absolutament moderna.

Tots els estudis filològics coincideixen a afirmar que la unitat és indiscutible. És més, els tres grans blocs dialectals, terme que sempre es pot debatre, (xtokavià, txakavià i kaikavià) no coincideixen amb els quatre nous estàndards creats.

Finalment, des d’una perspectiva estrictament personal, encara ara no he trobat cap parlant d’aquesta llengua-llengües, amb un mínim de sentit comú, que no m’hagi reconegut que són el mateix.

Des de fa temps, diversos filòlegs i intel•lectuals han expressat el seu malestar per aquesta sitruació. Avui mateix es presenta a les quatre capitals (Belgrad, Zagreb, Sarajevo i Podgorica) un manifest anomenat Manifest per la llengua comuna. El manifest evita escrupolosament posar nom a la llengua, per tal d’evitar polèmiques. L’ha redactat un equip format per una trentena d’experts provinents dels quatre estats. Si es llegeix es pot comprovar que s’han hagut de fer nombrosos equilibris per tal de no ferir cap sensibilitat. Una de les principals impulsores del text és la croata Snjezana Kordic, que ha escrit diversos articles i llibres, que us recomano de llegir, sobre la utilització política de la llengua. Podeu llegir-ne, per exemple, el seu llibre, traduït al castellà, El nacionalismo lingüístico.

El govern croat no ha trigat gens a reaccionar. El cap de govern, Andrej Plenkovic, ha remarcat que l’estatus de la llengua queda perfectament reflectit en la constitució croata, text que deixa ben clar que el croat és la llengua de Croàcia. En els mateixos termes s’ha expressat la ministra de Cultura, Nina Obuljen Korzinek, que atribueix la declaració a una intencionalitat política, just en el moment que es compleixen cinquanta anys de la Declaració de nom i estatus de la llengua croata, un document que marca l’inici del secessionisme lingüístic modern. Afirma, també, que un suposat serbocroat ara no és més que una construcció artificial.

Aquí teniu, a grans trets, part del contingut del text, necessari i de sentit comú . No n’és una traducció, tot i que sí que en recull les idees fonamentals.

A Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Croàcia i Sèrbia s’utilitza la mateixa llengua, encara que hi hagi algunes peculiaritats en cadascun d’aquests territoris, tal com passa també amb altres idiomes, com l’anglès, àrab, francès, espanyol, portugués.

Això no vol dir que hi hagi quatre idiomes diferents. Insistir en les diferències, i forçar el distanciament dels quatre estàndards només provoca efectes negatius, des del punt de vista social, polític i cultural, com pot ser la segregació dels infants en els centres escolars, la innecessària traducció dels documents administratius i en els mitjans de comunicació, la censura o autocensura, per part dels parlants, en l’ús de determinats termes, com a mostra de lleialtat política i etnonacional.

Els signats del manifest defensen:

L’existència d’una llengua comuna policèntrica, sense perjudici del dret individual a la pertinença a una nació, regió o país.

Cada estat, nació, comunitat etniconacional o regional pot codificar la seva propia variant.

Els quatres estàndards (serbi, croat, bosnià i montenegrí) tenen el mateix valor i cap d’ells pot ser considerat la veritable llengua, i els altres variants d’aquesta llengua.

L’estandardització policèntrica és una forma d’acostar-se millor a l’ús real de la llengua.

L’estandardització policèntrica permet que cada usuari anomeni la llengua com cregui convenient.

Els diferents estàndards i les diferències dialectals no poden justificar cap segregació, sinó que han de contribuir a la riquesa de la llengua comuna.

Com a conseqüència de tot això, els signants de la Declaració fan una crida a:

Eliminar totes les formes de segregació i discriminació lingüística a les institucions educatives i adminsitratives.

Aturar les pràctiques repressives – innecessàries i perjudicials- que condueixin a la separació en idiomes diferents.

Evitar les inútils i costoses traduccions en les pràctiques judicials, administratives i en els mitjans de comunicació

Garantir la llibertat d’elecció individual i el respecte a la diversitat lingüística, en tots els àmbits, com en les diferents expressions artístiques i en els mitjans de comunicació.

Garantir el dret a uttilitzar lliurement el propi dialecte i alfabet.

Promoure una obertura a les diverses variants lingüistiques i la lliure “barreja” de les diverses formes lingüístiques i expressions en benefici d’una llengua comuna.

Podeu llegir el manifest en el següent enllaç: DEKLARACIJU O ZAJEDNIČKOM JEZIKU

 

 

Maja Milinkovic, de Sarajevo a Lisboa

Maja Milinkovic és una cantant bosniana nascuda a Sarajevo, establerta a Lisboa des de l’any 2012. Des de l’any 2009 va començar-se a interessar pel món del fado, al qual s’ha dedicat intensament des de llavors. L’any 2012 va publicar un CD fantàstic que porta per nom Tudo Isto É Fado. Tot i això, el seu repertori és molt més ampli. Realment, val la pena de coneixe’l.

Aquí teniu l’enllaç amb la pàgina dedicada a Milinkovic al Portal do Fado.

 

Segons Transparència Internacional, la percepció de corrupció és generalitzada a tots els països balcànics

Aquest 25 de gener, Transparència Internacional (IT) va fer públics els resultats de l’Índex de Percepció de la Corrupció corresponents a l’any 2016. Cada any per les mateixes dates presenta un document similar on s’analitza la pecepeció que tenen els ciutadans, especialistes i diverses institucions, sobre aquest tema. El document s’ha elaborat a partir d’enquestes fetes a més de 60.000 ciutadans.

Transparència Internacional és una organtizació governamental implantada arreu del món, que té com a objectiu combatre la corrupció. Més que analitzar casos concrets, que segons ells correspon més a l’àmbit del periodisme, el que fan és fer propostes més a llarg termini, per impulsar reformes del sistema que en permetin la prevenció.

La conclusió global a què arriben aquest any, com a organisme, és que els governs d’Europa i de l’Àsia central no fan prou per combatre-la, cosa que provoca la desafecció de la població de la “política” i dels seus representants. Globalment, una tercera part de la població, segons les seves conclusions, creu que els governs i els governants són corruptes. Ara bé, aquesta proporció creix de manera notable en alguns estats, com Espanya, Moldàvia i Kosova, on dos terços de la població consultada estan convençuts que la corrupció és el problema més greu dels països respectius.

La percepció que el propi país és el pitjor en aquest aspecte és molt estesa. Tal com reflecteixen les conclusions que podeu llegir en el següent enllaç, així ho pensen el 86% dels ucraïnesos, el 84% dels moldaus, els 82% dels bosnians i el 80% dels espanyols.

És evident que es poden fer una infinitat de crítiques a aquesta “llista” i als criteris que es fan servir. IT utilitza diverses empreses que l’assessoren a l’hora d’elaborar-les. I és evident que no són precisament institucions que desvetllin una particular confiança. Hi podem trobar el Banc Africà de Desenvolupament, la Fundació Bertelesmann, el setmanari d’informació econòmica The Economist -que tots sabem de quin peu coixeja-,  o l’ultraliberal Freedom House. Podeu llegir-ne una crítica ben fonamentada en un article aparegut a Iniciativa Debate.

Més enllà de tot això, però, no deixa de tenir el seu interès consultar-la, encara que sigui amb moltes precaucions. Encapçalen la llista, amb millors resultats, Dinamarca i Nova Zelanda, amb un índex de 90 (sobre 100, com més baix és el percentatge, pitjor n’és la percepció), seguits per Finlàndia, Suècia, Suïssa, Noruega i Singapur, amb índexs propers a 90. França queda molt més lluny, en vint-i-tresè lloc, amb l’índex 69 i Espanya el quaranta-quatrè, amb l’índex 59, per sota de Botswana, Cap Verd, Brunei o Barbados.

Pel que fa als països balcànics, el més ben situat és, tal com era d’esperar, Eslovènia, en el lloc 31è, amb l’índex 61. Tota la resta queden per sota dels 50, que és la xifra que Transpàrència Internacional considera crítica. Primer de tots hi ha Croàcia (49, en el 55è lloc) -tot just amb un punt més que Hongria-, Romania (48, en el 57è) –encara per davant de països com Cuba o Itàlia-, Montenegro (45, el 64è), Sèrbia (42, el 74è), Bulgària (41, el 75è), Albània i Bòsnia i hercegovina (tots dos 39, el 83è), Macedònia (39, en el 90è). Més enrere encara queden Kosova (31, el 95è) i Moldàvia (30, el 123è). El total d’estats analitzats són 176.

Així com el conjunt de països mantenen uns índexs similars als de l’any anterior, els resultats de Kosova i Moldàvia són clarment inferiors, cosa que demostra que és un problema creixent.

Podeu consultar la llista completa en el següent enllaç 

 

Els Estats Units imposen sancions al president de la República Serpska, Milorad Dodik

Aquest dimarts passat, 17 de gener, els Estats Units van imposar sancions al president de la República Serpska, Milorad Dodik. Aquesta decisió representa un salt qualitatiu important en l’empitjorament de les relacions entre les autoritats de la Serpska i les nord-americanes, tot i que caldrà veure què passa finalment amb aquestes sancions, ja que l’actitud del nou president nord-americà Donald Trump, pel que fa als països balcànics, pot fer canviar el paper que els  EUA juga en aquesta regió.

La figura de Trump és força ben vista en diversos sectors de la societat sèrbia, tant a Sèrbia mateix com a la República Serpska. El l íder ultradretà Vojislav Seselj ha donat suport reiteradament a Trump. També van tenir un gran impacte en la societat sèrbia unes suposades dedeclaracions seves, on Trump argumentava que la guerra de Kosova havia estat un error. Posteriorment van ser desmentides, però tot i això les simpaties envers la seva persona no han disminuÏt. Un altre exemple d’axiò, és el regal que van preparar uns escolars de la Serpska, de Banja Luka, adreçat a Trump, amb motiu de la cerimònia en què Trump havia de prendre el relleu d’Obama en el càrrec. Dodik mateix havia d’acudir a aquest acte, però finalment, l’ambaixada nord-americana a la capital bosniana li va denegar el visat.

L’ambaixadora dels EUA a Sarajevo, Maureen Cormack, ha criticat obertament diverses vegades Dodik arran de la convocatòria del referèndum sobre la data de la Festa de la Serpska, que va ser considerat inconstitucional per la Cort Constitucional bosniana. Tot i això, la festa va tenir lloc, motiu pel qual els EUA han valorat que l’actitud de Dodik entra en contradicció amb els acords de Dayton, i que, segons ells, representa un perill per a la pau. Les sancions imposades impedeixen a Dodik accedir a qualsevol bé o actiu que estigui sota jurisdicció dels EUA.

La reacció de Dodik a les sancions ha estat immediata: ha demanat el cessament d’aquesta ambaixadora, que considera enemiga dels serbis, i que sigui declarada persona non grata per les autoritats bosnianes. A més, no ha dubtat a afirmar que està orgullós de ser present en aquesta mena de llista negra de les autoritats nord-americanes, cosa que demostra que treballa pels interessos de la República Serpska.

Aquest afer pot tensar encara més les relacions entre la Serpska i el govern de Bòsnia i Hercegovina, prou malmeses arran de la celebració de festa de l’entitat el passat 9 de gener.

 

El president de la Serpska, Milorad Dodik, veu viable la Gran Sèrbia

El nou de gener passat, la República Serpska va conmemorar de forma oficial la festa de l’entitat, tot i l’oposició de les autoritats estatals, també les judicials, de Bòsnia i Hercegovina. Aquesta commemoració va portar al límit les relacions ben tibants entre les autoritats de la Serpska i les centrals.

De fet, en el seu parlament, Milorad Dodik, president de la Serpska, va reivindicar la recuperació de l’esperit inicial, segons la seva interpretació, dels acords de Dayton. En cas, contrari va amenaçar que podria impulsar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació que n’impliqués la independència en relació amb el conjunt de Bòsnia i Hercegovina.

De fet, l’endemà mateix, el diari rus Kommersant va fer públics els comentaris que va fer Dodik sobre els avantatges que podria representar la creació d’una Gran Sèrbia en una entrevista feta el dia 8 de gener, per tant el dia anterior a la celebració, al periodista rus Guenadi Sissoev.

Segons Dodik, Bòsnia com a estat és poc viable, i seria molt millor per als serbobosnians viure en un mateix estat amb Sèrbia, els territoris de Kosova poblats majoritàriament per serbis i al qual s’hi pogués afegir també Montenegro. D’aquesta manera es veuria acomplert, almenys en bona part, el somni d’alguns nacionalistes serbis de construir la Gran Sèrbia.

Aquest rotatiu rus alerta del perill que pot representar la sortida de la Serpska de Bòsnia, amb la possibilitat d’un conflicte important. A més, no cal oblidar que Putin ha donat suport a Dodik diverses vegades, i que Rússia és el més gran inversor en aquesta entitat. Últimament, autoritats russes estan criticant les maniobres, diuen, que està duent a terme Occident per allunyar aquests estats balcànics de Rússia, i posen com a exemple d’això les propostes d’integració a l’OTAN de Montenegro –ja aprobada per l’OTAN-, Macedònia i Bòsnia i Hercegovina.

A la celebració del 9 de gener, Aleksànder Vucic,cap de govern serbi, no hi va ser present, però sí que hi hi van ser importants personalitats, com el president serbi, Tomislav Nikolic, alguns dels seus ministres, el patriarca de l’església ortodoxa sèrbia, Irinej, o el pretendent del tron serbi, Alexànder Karadjorjevic. Tampoc no hi va ser present cap representant oficial del govern rus.

Per als contraris a aquesta celebració, el 9 de gener, aquest dia representa l’exaltació d’un estat ètnic exclusivament serbi i, per tant, discriminatori per a la resta de grups.

 

Polèmica entorn de la celebració de la festa de la República Serpska, a Bòsnia i Hercegovina

Des de feia mesos s’estava molt pendent del que podia passar aquest nou de gener a la República Serpska, una de les entitats que conformen Bòsnia i Hercegovina. Aquest nou de gener havia estat proclamat festa oficial de la República Serpska, després d’un polèmic referèndum que va tenir lloc el 25 de setembre passat, malgrat la sentència en contra de les més altes institucions judicials de l’estat, que la consideraven inconstitucional.

Mesos abans, el president de la República Serpska, Milorad Dodik, havia anunciat públicament aquest referèndum sobre la festa oficial de l’entitat. Aquesta proposta va provocar, i continua provocant, un autèntic daltabaix polític. El profund caràcter simbòlic de la commemoració n’explica la transcendència.

El 9 de gener de 1992 es va proclamar la República del Poble Serbi, poc abans d’esclatar la guerra que va assolar tot el país. Més endavant, el nom va ser canviat i es va adoptar el de República Serpska, terme que va esdevenir oficial després dels acords de Dayton (1995). Aquesta data també coincideix amb un dia molt assenyalat i important del calendari religiós ortodox, Sant Sava (Sant Esteve).

Per als contraris a aquesta celebració, aquest dia representa l’exaltació d’un estat ètnic exclusivament serbi i, per tant, discriminatori per a la resta de grups. Per als defensors d’un concepte de Bòsnia no basat en criteris ètnics, aquesta data entra en clara contradicció amb el seus principis. En aquesta línia anava la resolució de la Cort constitucional bosniana que l’anul·lava. També s’hi va posicionar clarament en contra la diplomàcia europea i nord-americana i, sobretot, l’Alt Reprepresentant, Valentin Inzko, cap executiu de la presència internacional al país.

En el referèndum, que finalment es va fer malgrat la prohibició, va votar el 55,77% del cens electoral, d’un total d’1.219.399 potencials electors. Algunes veus critiques, però, van considerar que aquestes dades van ser inflades, i que tan sols va votar entre el 47 i el 49% de l’electorat. Segons les dades oficials, els vots afirmatius van ser de 680.116, cosa que representa el 99,81% -unes xifres al més pur estil soviètic-, mentre que els vots en contra es van elevar a només 1.291. El nombre de vots nuls, sempre segons les mateixes fonts, va ser 2.264, xifra superior a la dels vots negatius.

Banja Luka, capital de la Serpska, va ser l’escenari, doncs, aquest dilluns de les celebracions oficials, que van consistir bàsicament en una desfilada i en discursos de Dodik i del cap de govern de l’entitat, Zeljko Cvjanovic. També hi era present el membre serbi de la presidència tripartida del país, Mladen Ivanic. Hi va haver alguns convidats de rellevància, com el president serbi, Tomislav Nikolic, alguns dels seus ministres, el patriarca de l’església ortodoxa sèrbia, Irinej, o el pretendent del tron serbi, Alexànder Karadjorjevic. També hi van ser presents dos eurodiputats del Front Nacional de Marine Lepen.

Dodik va aprofitar el discurs per fixar, novament, les seves propostes. Va reivindicar tornar a l’esperit inicial de Dayton, ja que considera que l’estat s’ha recentralitzat aquests darrers anys. De tota manera, en cas que no es pugui retornar a aquest esperit, va manifestar que la Serpska no renunciava a esdevenir estat independent. Aquesta amenaça fa anys que és utilitzada per Dodik. De fet, l’any passat mateix va afirmar que aquest 2107 podria tenir lloc un referèndum d’autodeterminació a la Serpska. En unes declaracions al diari rus Kommersant, dos dies després, Dodik va afirmar que els serbis de Bòsnia estarien millor en un estat conjunt amb Sèrbia i els serbis de Kosova.

Diverses veus han estat crítiques amb aquesta celebració, entre les quals destaca, una atra vegada, Valentin Inzko –figura qüestionada per les autoritats de la Serpska-, l’ambaixador dels Estats Units, les autoritats estatals, representants de l’Associació de Víctimes de la Guerra i del Genocidi i de l’Associació de Mares dels enclaus de Zepa i Srebrenica.

Munira Subasic, presidenta d’aquesta última entitat, va ser particularment contundent en una roda de premsa que va fer el mateix 9 de gener. Entre d’altres coses, va recordar les morts d’aquell conflicte, els camps de concentració i la decisió d’expulsar i exterminar milers de persones, de destruir-ne les cases i eliminar-ne el rastre. També va lamentar la prèsència de Mladen Ivanic en aquest acte. Una commemoració d’aquest tipus, argumentà, no fa més que humiliar les víctimes i posar en perill el futur polític del país.

L’Arebica, l’alfabet amb caràcters àrabs del serbocroat

Des del moment que els otomans van conquerir la península balcànica, a partir del segle XIV, però sobretot des del segle XV, es va desenvolupar un alfabet especial per a l’escriptura del serbocroat, particularment d’ençà que una part important de la població va adoptar l’Islam com a religió. Aquest alfabet es va popularitzar sobretot a partir del segle XVII, que és quan es va publicar els primers grans textos, considerats com a clàssics.

Durant els segles que va durar aquesta presència otomana, aquest sistema d’escriptura es va mantenir i va ser utilitzat arreu. Aquest sistema d’escriptura és conegut tradicionalment amb el nom d’Arebica, i és bàsicament l’adaptació a aquesta llengua eslava dels caràcters àrbs i perses. Com que hi ha alguns sons que no són presents en aquests aquests alfabets, va caldre idear algunes fórmules per tal de poder-los reproduir.

Tal com hem dit abans, l’Arebica es va utilitzar fins a finals de l’ocupació otomana, que a Bòsnia i Hercegovina es pot datar, en concret, l’any 1878, a resultes del Tractat de Berlín, que va fer que aquest territori passés a administració austríaca. Tot i això, durant anys es va continuar fent servir, i també era ensenyat a les escoles religioses, malgrat que les noves autoritats austríaques van promoure exclusivament  l’ús de l’alfabet llatí.

A hores d’ara encara hi ha algunes persones, segons els càlculs entre la cinquantena i els quatre centenars, que encara el saben utilitzar, algunes de les quals de manera exclusiva. Un exemple d’això és el de Nura Ferhatovic, la història de la qual podeu llegir en un article publicat fa poc a Sarajevo Times.

Més endavant, des de la creació de l’Estat iugoslau es va impulsar decididament l’ús dels alfabets ciríl•lic i llatí en comptes de l’Arebica, tot i els esforços de part de membres de la comunitat bosníaca per tal que fos reconegut com a tercer alfabet del nou estat. A partir de llavors, el seu ús va decaure, tot i que era ensenyat encara en escoles religioses. L’últim llibre escrit utilitzant aquest alfabet, almenys que se’n tingui coneixement, va ser publicat l’any 1941. Amb la creació de la nova Iugoslàvia socialista es va tornar a plantejar la necessitat de reconèixer l’oficialitat d’aquest alfabet, però, una altra vegada els intents van ser infructuosos.

Podeu veure un text en Arebica en el següent enllaç, on podreu llegir la Declaració Universal dels Drets Humans.

 

Balanç de les eleccions locals de Bòsnia i Hercegovina

Aquest diumenge, 2 d’octubre, van tenir lloc les eleccions locals a Bòsnia i Hercegovina, tot just una setmana després del controvertit referèndum sobre la festa de la República Serpska. Aquest fet ha marcat d’una manera notable el desenvolupament d’aquests comicis.

Totes les enquestes publicades vaticinaven que els grans vencedors serien els dos principals partits ètnics, el Partit d’Acció Democràtica (SDA) a la Federació de Bòsnia i Hercegovina i el Partit Socialdemócrata Independent (SNSD) a la República Serpska. Els principals resultats fets públics, encara provisionals, semblen confirmar aquests pronòstics.

Com sempre, la primera dada a tenir en compte és el de la participació, que en el conjunt de l’estat, ha estat d’un escàs 53,88%. És la més baixa en unes eleccions d’aquestes característiques. Ara bé, crida l’atenció la diferència, no menyspreable, entre les dues grans entitats: a la República Serpska, el percentatge de particiapció va ser del 59,49%, una mica superior a la del referèndum de la setmana passada, mentre que a la Federació de Bòsnia ha estat sensiblement més baixa, tan sols del 50,61%. Finalment, a la tercera entitat, molt menys coneguda, el districte de Brcko, encara ha estat menor, el 49,15%. La participació més baixa per cantons es va registrar, precisament en el cantó de Sarajevo, on només van acudir a les urnes poc més del 40% dels convocats, a Novo Sarajevo, per exemple, només ho va fer el 40,39% del cens electoral. En canvi, on va haver-hi més afluència va ser a Mostar Est, Trnovo i Banovici, amb un índex de participació entorn del 80%.

A la República Serpska, el partit de Milorad Dodik, els nacionalistes de l’SNSD, s’han erigit en grans vencedors. Els resultats, que encara no són definitius, apunten que han obtingut millors resultats que en la darrera convocatòria. Les dades publicades indiquen que han aconseguit 30 alcaldies, onze més que en la convocatòria anterior, de l’any 2102. Les alcaldies que aocnsegueixen de més són en detriment de la segona força política del territori, el Partit Democràtic Serbi, l’SDS, que ara només n’ha guanyat vuit. Aquest partit ha patit, doncs, una forta davallada si ho comparem amb les dades de fa quatre anys, i ha perdut l’alcaldia simbòlica de Pale. Llavors es va especular molt sobre la possibilitat que aquesta formació i les altres forces que hi estan vinculades podrien arribar a desbancar del poder l’omnipresent i omnipotent Dodik. Mladen Bosic, un dels líders d’aquest partit ja ha reconegut públicament els mals resultats d’aquesta formació.

Cal tenir en compte que quan es parla d’alcaldies ens referim a territoris que no són l’equivalent als nostres municipis, sinó que són substancialment més grans. Això no vol dir, però, que ciutats grans, com Sarajevo, quedin esmicolades en diverses municipalitats.

A la Federació de Bòsnia i Hercegovina, els clars vencedors han estat els candidats del partit de Bakir Izetbegovic, el també ètnic SDA, que han guanyat 33 alcaldies, una xifra menor que fa quatre anys, quan en van guanyar 45. Els líders d’aquest partit, com el seu secretari general, Amir Zukic, s’han apressat a manifestar que són els clars guanyadors a la Federació. Aquest partit es prsentava en coalició amb l’SBB de Rakoncic, un partit en teoria no ètnic, però personalista i controlat per aquest magnat de la premsa.

L’altre gran partit de caràcter ètnic, la Unió Democràtica Croata, l’HDZ, ha vençut en setze circumscripcions. El resultat més sorprenent és el de la municipalitat de Kresevo, on el candidat d’aquest partit ha obtingut el 100% dels vots.

Pel que fa als partits ciutadans, qui va obtenir millors resultats va ser l’SDP, el Partit Socialdemòcrata,amb vuit candidats guanyadors. Totes les enquestes auguraven que els partits ciutadans, socialdemòcrates i Front Democràtic (DF) patirien un sever càstig. Els resultats semblen confirmar aquestes previsions.

Pel que fa a l’emblemàtica ciutat d’Srebrenica, l’actual alcalde, el bosníac Camil Durakovic, segons les dades de què es disposen ha perdut enfront del candidat enfront del candidat serbi Mladen Grujicic. Durant la nit electoral, les celebracions dels seus partidaris anaven acompanyades de crits com “Victòria» o «Sèrbia». Caldrà veure com evolucionen els esdeveniments en aquesta ciutat.

La Comissió Electoral Central va informar que s’havien produït diversos incidents a la zona sud-oriental del país, entorn d’Stolac, alguns dels quals de caràcter violent. El nombre de casos registrats, segons aquesta Comissió, és a hores d’ara de 93. En el cantó de Sarajevo, a Stari Grad per exemple, van ser detectades per la policia persones que oferien diners a canvi de vots del candidat de la coalició SDA-SBB, Suad Handanagic.

Resultats i primeres valoracions del referèndum a la República Serpska

Finalment, els ciutadans que viuen a la República Serpska, una de les dues grans entitats que conformen Bòsnia i Hercegovina, van ser convocats a les urnes per tal de decidir si volien com a festa de l’entitat el 9 de gener, malgrat la sentència en contra de les més altes institucions judicials de l’estat.

La primera dada rellevant a tenir en compte és el de la participació, i més quan l’oposició no sèrbia va cridar a no participar-hi. Segons les dades oficials, fetes públiques pel president de la Comissió electoral, Sinisa Karan, va votar el 55,77% del cens electoral, que és d’un total d’1.219.399. Algunes veus critiques, però, consideren que aquestes dades estan inflades, i que tan sols va votar entre el 47 i el 49% de l’electorat potencial. Segons les dades facilitades per Karan, els vots afirmatius van ser de 680.116, cosa que representa el 99,81% -unes xifres al més pur estil soviètic-, mentre que els vots en contra s’eleven a només 1.291. El nombre de vots nuls, sempre segons les mateixes fonts, va ser 2.264, xifra superior a la dels vots negatius.

No cal dir que Milorad Dodik, l’impulsor d’aquest referèndum, es va mostrar profundament satisfet pels resultats. Davant d’un miler de persones, a Pale, va manifestar que el referèndum, i els seus resultats, marcaven una fita històrica. A més, va voler destacar que les votacions s’havien produït sense incidents remarcables. En la seva visita a Belgrad, l’endemà mateix, Dodik va afirmar que tenia informacions segons les quals algun grup podia cometre algun acte violent durant la jornada electoral, però no en va aportar cap prova. Les autoritats de Belgrad també s’han mostrat satisfetes pel que fet que no es produís cap mena d’inicident.

El cap de govern de l’entitat, Zeljka Cvijanovic, per la seva banda, va declarar que les persones que hi eren contràries no tenien cap obligació de celebrar aquesta festivitat, en clara al·lusió als opositors que consideren que aquesta festa és discriminatòria per als no serbis i per als no ortodoxos. Lògicament, aquestes afirmacions no han agradat gens als opositors i consideren el dia 9 de gener com una imposició i insisteixen a considera-la una celebració discriminatòria, racista i legitimadora de la neteja ètnica.

Pel que fa a les autoritats estatals, han tornat a manifestar el seu malestar pel fet que hagi tingut lloc aquest referèndum, que consideren totalment desestabilitzador i que posa en perill els Acords de Dayton.

La Comissió Europea també va dir-hi la seva dilluns mateix, per via d’una de les seves portaveus, Maja Kocijancic. Va insistir, tal com ja havia comentat els dies previs, que aquest referèndum no tenia cap base legal, i que no pot canviar les decisions de la Cort constitucional. Va fer, també, una crida a resodlre de manera negociada aquest afer. Dodik, per la seva banda, des de Belgrad també, va restar importància a aquestes declaracions de Kocjancic i va criticar l’actitud de la UE envers aquesta convocatòria, i la va comparar amb la seva feblesa amb Budapest.