Cap a una unió econòmica dels països del Balcans occidentals?

Les màximes autoritats europees estan donat suport, i fins i tot impulsant,  la creació d’una mena de mercat comú que abasti sis estats balcànics, després que es fes una proposta en aquesta línia en una cimera que va tenir lloc a Sarajevo el passat mes de març.

En aquesta cimera hi participaven els sis estats que no formen part de la Unió Euopea, tot i que alguns d’aquests estats estan en fases diverses del procés de negociació per entrar-hi. Els estats afectats són Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Montenegro, Kosova i Albània. Si finalment es dugués a terme aquest projecte, aquest nou espai econòmic abastaria un territori poblat per vint milions de persones.

De fet, a la cimera de Sarajevo, Joannes Hahn, Alt Comissionat de la Unió Europea, va apel·lar a l’eliminació de barreres duaneres, a incrementar la cooperació regional i a  harmonitzar legislacions per tal d’afavorir el creixement econòmic de tots els països de la zona. Va aprofitar per insistir que això pot representar un primer pas per a la futura integració d’aquests estats a la UE i va argumentar que les barreres econòmiques havien impedit una millor integració d’aquestes economies en el comerç mundial.

La setmana vinent hi ha convocada una reunió a la ciutat adriàtica de Trieste, a la qual assistiran representants qualificats dels sis estats i es preveu avançar en la constitució d’aquest nou espai econòmic. Hi ha la intenció, entre d’altres coses, de signar un  acord relatiu al lliure transport per la zona. En tot aquest afer hi juga un paper important el Banc Europeu per la Reconstrucció i el Desenvolupament, i també és important la implicació alemanya, sobretot des del punt de vista financer. Des d’alguns mitjans fins i tot s’ha arribat a afirmar que Alemanya estava preparant un miniplà Marshall per a la zona, conegut amb el nom de Berlín Plus.

On ha desvetllat menys interès, aquesta proposta, i fins i tot oposició, ha estat precisament a Kosova, on s’ha arribat a interpretar com l’intent de “reconstruir” una nova Iugoslàvia més Albània. Immediatament després de fer-se pública la proposta, el llavors primer ministre kosovar, Isa Mustapha, ja va anunciar el seu escàs entusiasme.

 

A cry from the grave. Documental sobre Srebrenica

Un dia com avui, 11 de juliol, de l’any 1995, la ciutat bosniana d’Srebrenica va caure en mans de les forces txètniks, comandades per Ratko Mladic. Llavors es va perpetrar en poques hores, tal com s’ha dit moltes vegades, el més gran crim comès a Europa des de la Segona Guerra Mundial, que va comportar la mort de prop de vuit mil persones. Aquest acte es pot considerar sense matisos un autèntic genocidi, malgrat que les autoritats de la República Serpska s’hagin negat reiteradament a acceptar aquest terme.

Us oferim un documental elaborat per la BBC, que ens mostra els esdeveniments que van tenir-hi lloc aquelll dia i els dies immediatament posteriors.

És veritat que en aquest documental hi falta una contextualització clara, cosa que no permet entendre la complexitat dels esdeveniments. Moltes vegades s’ha tendit a criminalitzar els “serbis” en conjunt, cosa que no es pot fer. Per aquest motiu, faig servir el terme txètnik, que defineix més una ideologia que no pas un poble.

Finalment, no es pot oblidar el trist paper que van tenir les Nacions Unides, forces holandeses, en la defensa de la població. Literalment, els habitants d’Srebrenica van ser traïts i lliurats als seus botxins. I tampoc no es poden obviar les crítiques a les autoritats bosnianes i a elements de l’armada bosniana, entre els quals destaca particularment Naser Oric, el seu màxim dirigent a Srebrenica, que va abandonar la ciutat abans de l’arribada dels txètniks. A més, Oric havia protagonitzat diversos atacs contra les poblacions al voltant d’Srebrenica, contra la població sèrbia, com els tristament famosos fets de Kravica. No cal oblidar, tampoc, l’actitud del govern d’Alija Izetbegovic , que més d’una vegada es va plantejar intercanviar la cituat d’Srebrenica per altres territoris entorn de Sarajevo.

 

La població de la Terra continuarà augmentant fins al 2100; els països balcànics i l’Estat espanyol perdran població

El 21 de juny passat, el Departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides va presentar un informe sobre l’evolució de la població mundial durant tot el segle XXI.

Segons les dades que aporta, actualment viuen a la terra 7.600 milions de persones, i s’espera que l’any 2030 aquesta xifra pujarà fins als 8.600 milions. La tendència al creixement poblacional es mantindrà durant tot el segle, de manera que l’any 2050 serem 9.800 milions i el 2100, 11.200 milions. El creixement demogràfic, doncs, no s’atura tot i la tendència a la baixa de la tassa de natalitat, que sembla que es mantindrà i que fins i tot s’incrementarà. En el període 2000-2005 el nombre de fills per dona a l’Àfrica, on n’hi ha els índexs més elevats, era de 5,2, mentre que a hores d’ara és de 4,7.

Entre els països amb un creixement més important destaca, sobretot, Nigèria, actualment el setè més poblat del món. Es preveu que pugui aribar a ser el tercer més poblat del món l’any 2050. Els altres que més creixen, i creixeran, són l’Índia, la República Democràtica del Congo, Pakistan, Etiòpia, Tanzània, els EUA, Uganda i Indonèsia.

Una dada que crida l’atenció és que 83 països, que representen el 46% de la població mundial,tenen taxes de fertilititat per sota del mínim que garanteix el relleu generacional (aproximadament, 2,1 naixements per dona). En aquest grup hi ha països com la Xina, els EUA, el Brasil, Rússia, Japó, Vietnam, Alemanya, Iran, Tailàndia i Regne Unit. Tot això comportarà un clar envelliment de la població en aquests països, però hem de tenir en compte que cal considerar altres fenòmens, com són els de les migracions que poden compensar, o fins i tot invertir, la tendència. En el conjunt d’Europa, actualment el 25% de la població té mes de 60 anys, xifra que arribarà al 35% el 2050

La població balcànica el 2050

Si analitzem les dades dels països balcànics, el primer que constatem és que globalment perdran força població, tendència, d’altra banda, que ja estem constatant actualment.

Entre els països que perdran un 15% de la població o més hi trobem Bulgària, Croàcia, Moldàvia, Romania i Sèrbia.

Bulgària, que ara té entorn dels set milions d’habitants en tindrà 5.400.000 el 2050; Croàcia passarà de quatre milions a 3.400.000 ; Romania passarà dels actuals 19.600.000 a 16.400.000 ; Sèrbia, dels 8.700.000 als 7.400.000 ; Moldàvia, de quatre milions a 3.200.000. Bòsnia, per la seva banda, mantindrà la població, al voltant dels 3.500.000 ; Montenegro passarà de 629.000 a 558.000 i Macedònia, de 2.100.000 a 1.900.000.

Albània, per la seva banda, passarà dels 2.923.000 actuals a 2.664.000, també el 2050. Ara fa pocs dies l’agència d’estadística albanesa va anunciar aquest any la població albanesa havia crescut en termes absoluts en un miler d’habitants. És la primera vegada que la població augmenta en aquest país des de la’ny 2000! No hi ha dades de Kosova, pel fet que és un estat no admès en el si de les Nacions Unides.

Si ens fixem en els pronòstics de cara a l’any 2100, els números són encara més xocants: la població prevista a Bulgària és tan sols de 3.850.000, 1.953.000 a Moldàvia, 12.082.000 a Romania, 1.657.000 a Albània, 2.217.000 a Bòsnia i Hercegovina, 2.518.000 a Croàcia, 449.000 a Montenegro, 5.464.000 a Sèrbia, 1.662.000 a Eslovènia i 1.467.000 a Macedònia.

No cal dir que gairebé tots els mitjans d’informació dels països balcàncis s’han fet ressò d’aquesta notícia, i, en general, amb un to molt apocalítpic.

Evidentment aquestes projeccions de cara al 2100 s’han de prendre amb moltes precaucions, perquè hi ha variables que ara ben segur que no podem preveure, però és evident que el canvi demogràfic és més que evident. Probablment sigui una bona nóticia, sobretot de cara a la salut del planeta, però el més important és saber gestionar aquests canvis amb intel·ligència.

Pel que fa a l’Estat espanyol, les dades de l’informe apunten en una direcció similar, no tan acusada. Es calcula que l’any 2050 tindrà 44.395.000 habitants, mentre que el 2100 n’hi haurà 36.780.000. Quant a l’Estat francès, 69.648.000 (cinc milions més que ara) el 2050 i 72.440.000 el 2.100. P er tant, no invertirà la tendència actual. Andorra es mantindrà amb uns números similars el 2050 i baixarà fins a 66.000 el 2100. Finalment, Itàlia, en tindrà 56.872.000 el 2050, tres milions menys que ara, i 47.819.000 el 2100.

Podeu accedir a totes les dades en el següent enllaç:

Total population

Pel que fa a la notícia publicada per Nacions Unides, que és d’on he extret la informació,  hi podeu accedir pel següent enllaç:

World population projected to reach 9.8 billion in 2050, and 11.2 billion in 2100

 

Damir Imamović, la sevdalinka del segle XXI

Dimar Imamovic és un dels músics bosnians en actiu més interessants. Va néixer a Sarajevo, l’any 1978, en el si d’una família de llarga tradició musical. El seu avi, Zaim, ja havia estat un reconegut intèrpret de música tradicional. El seu primer concert el va fer l’any 2004 i des de llavors la seva activitat ha estat constant. Poc després, el 2006, va publicar el seu primer CD, Svira standarde, amb el seu Damir Imamovic Trio. Dos anys després va publicar Abrasevic live, potser el més aclamat de tots els seus discos. L’any 2012 va formar Damir Ivanovic’s Sevdha Takht. Actualment és considerat com un dels grans renovadors de la sevdalinka.

Per aprofundir-hi, us recomano aquest magnífic article de César Campoy, publicat a Revista Balcanes:

Sinoć sam ti, Safo – Damir Imamović Trio

 

La pàgina web de Dimar Imamovic:

WWW.Dimar ImamoviC.COM

 

Segons una enquesta de Gallup, un percentatge important de la població valora negativament la dissolució de Iugoslàvia

El passat 17 de maig, l’agència Gallup va fer públics els resultats d’una enquesta feta en el conjunt dels països que conformaven Iugoslàvia, sobre la percepció que té la població, positiva o negativa, de la dissolució de Iugoslàvia.

 

Segons les dades que aporta, es desprèn que una part molt significativa de les persones enquestades valoren negativament el trencament de Iugoslàvia, tot i que hi ha diferències significatives, molt notables en alguns casos, entre els diferents estats.

No és difícil d’entendre que on es valora més negativament aquest trencament és a Sèrbia, on el 81% de les persones considera perjudicial aquest trencament, mentre que els que el valoren com a beneficiós representen tan sols el 4%. Evidentment, passa sempre, els països que han estat l’element central d’un estat, encara que sigui multinacional, sempre senten nostàlgia d’aquest passat. Només cal veure els resultats d’enquestes similars dutes a terme a Rússia.

A l’extrem oposat, tal com era previsible, hi trobem Kosova, on els que consideren perjudicial el trencament són només el 10%, i, en canvi, els que els valoren positivament s’enfilen fins al 75%.

Enmig d’aquests dos extrems hi trobem la resta de països:

– Bòsnia: 77%, perjudicial; 6%; beneficiós
– Montenegro: 65%, perjudicial; 15% beneficiós
– Macedònia: 66%, perjudicial; 12% beneficiós
– Eslovènia: 45, perjudicial; 41%, beneficiós
– Croàcia: 23%, perjudicial; 55%, beneficiós

Així, doncs, segons aquesta enquesta, tant a Sèrbia com a Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Montenegro hi ha una impressió general negativa de la dissolució de Iugoslàvia, mentre que a Croàcia i Kosova és positiva. A mig camí, queda Eslovènia, amb uns resultats molt equilibrats.

Aquests resultats venen a demostrar que els països on hi havia una autèntica voluntat de secessió eren bàsicament tres: Croàcia, Kosova i Eslovènia. En la resta de casos, molt probablement no es va voler, no es va saber, no es va trobar una altra solució alternativa que no fos el trencament, o s’hi van veure abocats.

D’aquestes dades, crida l’atenció que a Eslovènia els resultats siguin tan equilibrats, sobretot si es té en compte que quan s’hi va fer el referèndum, el 89% dels eslovens van votar favorablement a la independència.

Eslovènia és un país que sempre ha tingut una vocació més centreeuropea que no pas balcànica, però s’ha de recordar que la seva situació dins el que era Iugoslàvia també era relativament especial, i sortia beneficiada moltes vegades dels equilibris difícils que s’havien de mantenir en el si de la Federació.

És indiscutible que tot i l’innegable afany independentista de la població, no hi havia una percepció d’enfrontament radical amb l’estat, ni cap conflicte de magnitud. Tampoc cap conflicte ètnic havia sacsejat el país. Eslovènia s’havia beneficiat d’unes relacions particulars amb el conjunt de Iugoslàvia, de manera que s’havia acomodat a una mena de pacte social entre les elits locals, que permetien, tal com afirma Jordi Bañeras, una situació avantatjosa per al capital eslovè en el conjunt de l’estat -i un mercat unificat- i la tecnoburocràcia, particularment la sèrbia, que d’aquesta manera tenia uns aliats que permetien el seu control de l’estat. D’aquesta mena de pacte se’n sentia beneciaa el conjunt de la població.

Altres dades que aporta l’enquesta indiquen que estan més satisfetes amb el trencament aquelles persones que pertanyen al grup nacional majoritari de cada estat, mentre que els grups minoritaris en tenen una visió menys optimista, cosa bastant lògica, d’altra banda, ja que moltes vegades aquests estats han dut a terme un política  xovinista i nacionalista -interpretat en el pitjor sentit del terme- que ha fet que les diferents minories s’hi sentissin a disgust.

Així, per exemple, el 43% dels croats de Bòsnia i Hercegovina no n’estan satisfets, un percentatge que més que duplica el dels croats de Croàcia; el serbis de Bòsnia encara són més unànimes en aquest sentit, ja que en representen el 93% dels enquestats, xifra que supera fins i tot la de Sèrbia mateix. El 39% dels albanesos de Macedònia, un altre exemple, també es mostra descontent, xifra que contrasta amb la gairebé unanimitat, pel que fa a satisfacció, dels albanesos de Kosova.

Si s’analitzen les dades per grups d’edat, es pot comprovar que com més grans són les persones enquestades més a disgut estan amb el trencament de Iugoslàvia. L’única excepció, i crida l’atenció aquest fet, és Eslovènia, en què, tot i ser xifres pràcticament similars, el percentatge més elevat de descontents el podem trobar entre les persones entre 15 i 35 anys.

És evident que la frustració provocada per anys de picar a la porta d’Europa, i la migradesa dels resultats obtinguts en els casos dels països que hi han pogut accedir, poden explicar bona part d’aquest desencís. La terra promesa, de riquesa, prosperitat i felicitat no l’ha trobat ningú. A més, no cal dir que el record, o la percepció, dels feliços anys seixanta i setanta de la Iugoslàvia titista ajuden a mantenir viva aquesta iugonostàlgia.

També és veritat que només és una enquesta -amb dades interessants, sí-, però que no implica que hi hagi cap reivindicació d’una proposta política de futur. En aquests moments -almenys amb rellevància notòria- ningú no reivindica la reconstrucció d’un projecte iugoslau comú.

Moltes enquestes, a més, en altres països han ofert, moltes vegades, resultats sorprenents, almenys a primer cop d’ull, com per exemple, que dos terços de romanesos afirmessin que haurien votat Ceusescu, el desembre de 2014 -remarco que no vull comparar-ne els resultats-.

Gallup és una societat creada l’any 1958 per George Gallup, amb la seu situada a Washington, que té com a objectiu realitzar estudis socials, anàlisis i estadístiques arreu del món.  Podeu accedir a la pàgina de Gallup en el següent enllaç:

Many in Balkans Still See More Harm From Yugoslavia Breakup

 

 

El camp de concentració d’Omarska (Bòsnia), maig-agost de 1992

Era l’estiu de 1989. Crec recordar que fèiem el trajecte en tren entre Bihac, al nord-oest de Bòsnia, i Banja Luka. Com que el tren no avançava gaire de pressa, quan en vam tenir prou d’aquell ritme tan lent, vam decidir de baixar a la primera parada que trobéssim, sempre que fos un poble no gaire gran. Ens venia de gustar visitar algun llogarret lluny de les rutes turístiques, tot i que Bòsnia, llavors, no era el que en podem dir una gran destinació turística.

La casualitat va fer, doncs, que el poble escollit fos Omarska. Un cop vam baixar, vam començar a caminar per un camí que sortia just al costat de l’estació i que seguia paral•lel a la via del tren. De fet, no vam entrar a la ciutat, que no era tan petita, sinó que vam anar a petar a un dels poblets, molt petitons, que formen part de la mateixa municipalitat d’Omarska.

Ens van cridar l’atenció algunes cases aïllades i pagesos abillats encara amb esclops i vestits tradicionals serbis. En tenim, anys després, un molt bon record d’aquella estada, en aquell petit llogarret del qual ni tan sols recordo el nom. Un petit parc, un únic bar, persones que ens preguntaven si parlàvem iugoslau, una minúscula botiga… i molta hospitalitat, sobretot.

Pocs anys després vam tenir una gran sorpresa quan Omarska es va convertir en la portada de diversos mitjans de comunicació per una trista, molt trista notícia: a Omarska s’hi havia construït, tres anys després de  visitar-la per atzar, un camp d’internament per on van passar milers de persones, i on en van morir uns quants centenars.

Omarska no és gaire lluny de Prijedor. Prijedor era considerada una ciutat estratègica per als txètniks, ja que la seva conquesta permetia establir un corredor que uniria els territoris de Bòsnia controlats per ells amb la Krajina, a Croàcia, també en ple conflicte bèl·lic.

El 30 d’abril Prijedor va ser ocupada per les tropes txètniks. Arran de la massacre i neteja ètnica de la ciutat, durant aquests primers mesos de la guerra de Bòsnia, que va esclatar a principis d’abril de 1992, homes i dones musulmans i croats van ser deportats al camp d’Omarska. Segons Human Rights Watch, no hi ha cap mena de dubte a l’hora de classificar-lo com a camp de concentració. També hi hagué altres camps de característiques similars, tot i que de menors dimensions, a Keraterm, Trnopolje i Manjaca, prop de Prijedor també.

Prijedor era una ciutat d’uns vint-i-cinc mil habitants. Arran de la conquesta de la ciutat per les forces txètniks, en van desaparèixer set mil, el 28% ! Als voltants de la ciutat s’han localitzat, fins ara, 145 fosses coumnes i centenars de tombes individuals.

El camp d’Omarska es va posar en funcionament tot just tres setmanes immediatament després de la conquesta de la ciutat, cosa que fa suposar que una part important dels desapareguts de Prijedor hi van ser reclosos.

Segons les dades que se’n tenen, hi van ser internades entre sis i set mil persones, durant un període de cinc mesos, entre la primavera i l’estiu de 1992, concretament entre el 25 de maig i el 21 d’agost. No es pot donar una xifra exacta del nombre de persones que hi van morir, però ben segur que van ser alguns centanars, alguns del quals van morir de fam, o a conseqüència dels maltractaments. Les autoritats serbosbosnianes el van qualificar com un centre d’investigació, i acusaven les persones detingudes de dur a terme activitats paramilitars. Després, segons les dades que es tenen, també hi van ser deportades persones provinents d’altres localitats veïnes, com Kozarac o Trnopolje.

El camp estava format per dos edificis principals i altres de menors: els més importants eren l’edifici d’administració, on també es feien els interrogatoris, tortures i també execucions i l’edifici de l’hangar, on eren tancats els reclusos. Com a edificis menors hi havia el que era conegut com a Casa Blanca, on també s’hi feien tortures, i finalment la Casa Vermella, on es van fer execucions sumàries. Tots els voltants del camp estaven completament minats per tal d’evitar la fugida de les persones tancades, i estava custodiat per uns quatre-cents vigilants. Algunes de les recluses eren obligades a fer les tasques de neteja i el menjar. Tots els testimonis certifiquen que les violacions eren una pràctica habitual. També s’ha arribat a exhumar els cadàvers de nens de cins canys.Les persones detingudes a Omarska, segons comenten alguns dels testimonis dels supervivents feien només un àpat al dia. No hi havia dutxes ni servei de neteja, de manera que les deixalles s’acumulaven per tot el camp.

Segons les autoritats txètrniks, hi van passar 3.334 persones, de les quals 3.197 eren bosníaques i 125 croates.

L’any 2004, no gaire lluny del camp, es va localitzar una gran fossa comuna que contenia els cadàvers de 456 persones procedents, sembla, d’aquest camp. El Tribunal Internacional de l’Haia ha acusat formalment 21 persones d’haver-hi comès atrocitats.

Ed Vulliamy va ser el primer periodista que va poder accedir al camp. Aquí en podeu llegir una crònica que va escriure l’any 2004.

 

Voluntaris russos i grecs a la guerra de Bòsnia

Aquest 12 d’abril s’inaugurarà un «monument» dedicat als voluntaris russos morts durant la guerra de Bòsnia en un turó prop de la ciutat de Visegrad, a l’actual República Serpska. El monument consisteix en una creu de cinc metres i mig d’alçada que, dalt d’aquest turó, serà vista a gran distància.

És evident que una acció d’aquest tipus, i amb el suport de les autoritats de la Serpska, no fa més que enrarir encara més la ja complicada vida política de Bòsnia, i també serveix per reobrir les ferides de la guerra. Lògicament, diversos grups i organitzacions de víctimes han fet un autèntic clam de protesta contra aquest projecte, que consideren una autèntica provocació, ja que molts voluntaris russos són acusats de ser criminals de guerra.

Els promotors d’aquest “monument” han triat aquest lloc perquè és on van morir tres voluntaris russos. I és a Visegrad on els voluntaris russos van ser més presents i més actius durant la guerra de Bòsnia.

No hi ha xifres absoultament certes sobre el nombre de voluntaris, o mercenaris, russos que van participar-hi. La xifra que s’acostuma a considerar habitualment es mou entre els cinc-cents i els sis-cents, però algunes persones l’eleven fins als set-cents.

Segons diversos documents consultats, la majoria d’aquests voluntaris van lluitar en dos batallons, que duien per nom RDO 1 i RDO 2, sigles que volen dir, senzillament, Unitat de Voluntaris Russos. La Unitat 2 també rebia el nom, popularment, de Llops Tsaristes, que demostra el clar caràcter monàrquic, ultranacionalista i reaccionari d’aquests combatents. A part d’aquests dues unitats, també van ser presents en les guerres balcàniques els cosacs: a Bòsnia en concret hi va actuar la Primera Centúria Cosaca.

Sembla que els primers russos, i també alguns ucraïnesos i romanesos, van arribar a Bòsnia l’any 1991 i van col•laborar directament amb l’exèrcit iugoslau. Aquests russos eren mercenaris, que també van ser utilittzats més endavant quan es va proclamar la República de Pale, després República Serpska. Una part d’aquests mercenaris sembla que eren pilots i van participar en diversos bombardejos.

El setembre de 1992, prop de Visegrad es va constituir la primera unitat de voluntaris, comandada per Valeri Vlasenko. Els Llops Tsaristes es van constituir una mica més endavant, el novembre d’aquell mateix any, i van ser comandats per Alexànder Mukhàrev, i poc després els cosacs, comandats per Alexànder Zagrebov.

Tots aquests grups actuaren preferentment a la zona més oriental de Bòsnia, on hi ha la ciutat de Visegrad, a tocar de la frontera. A l’altra banda de la frontera, ja a Sèrbia, hi ha la ciutat d’Uzice, que és d’on, el maig de 1995, s’organitzà una brigada internacional formada per unes cent cinquanta persones, d’origen rus i grec. Alguns dels combatents russos havien lluitat anteriorment a la guerra de l’Afganistan i alguns havien desertat de l’exèrcit rus –era l’època en què Boris Ieltsin era al poder-. Van estar actuant per la zona de Zepa i van col•laborar activament amb els Tigres d’Arkan i també amb Vojislav Seselj. També està documentada la participació de voluntaris russos en el setge de Sarajevo, entre els anys 1993 i 1994, i la seva implicació en la massacre d’Skelani.

Al marge dels combatents que actuaven en aquestes divisions, n’hi hagué d’altres que van actuar com a irregulars, o que van estar integrats en divisions formades gairebé exclusivament per serbis. En aquest cas és absolutament impossible d’assegurar-ne el nombre.

D’entre els voluntaris russos que lluitaren a Croàcia i a Bòsnia, destaca la figura d’Eduard Limónov, líder del Partit Nacional Bolxevic, un partit rus d’extrema dreta en què la simbologia i el discurs feixista es barreja amb part del discurs i simbologia estalinista. Emmanuel Carrère va escriure una apassionant novel·la inspirada en la seva biografia.

Segons Mikhaïl Polikàrpov, que va estar a Bòsnia durant aquells anys, una quarantena de russos hi van morir. Alguns d’aquests voluntaris també van ser actius més endavant durant la guerra de Kosova, almenys això és el que es desprèn de la lectura d’alguns fòrums de la ultradreta russa.

Pel que fa als voluntaris grecs, sembla que els primers que hi arribaren ho van fer l’any 1993, encara que no agafaren protagonisme fins a l’any 1995. Un centenar de voluntaris van formar la Divisió de Voluntaris Grecs (EEF) i van lluitar al costat de les tropes de Ratko Mladic. Es van fer tristament famoses les imatges d’aquests voluntaris quan es va ocupar la ciutat d’Srebrenica, el juliol de 1995. Segons l’agència francesa AFP, una dotzena de grecs van participar activament en les matança d’Srebrenica. Entre aquests voluntaris hi havia persones vinculades a l’organització nazi Alba Daurada –fundada l’any 1980-.

 

Manifest en defensa de la llengua comuna. Manifest a favor de la unitat del serbocroat i contra la segregació lingüística

El tema de la llengua ha estat una de les qüestions centrals en el debat polític en la pràctica totalitat dels estats sorgits de la desintegració de l’antiga Iugoslàvia.

Deixant a banda Eslovènia i Macedònia -on la llengua eslava que s’hi parla és clarament diferent del serbocroat-, el debat ha estat intens i la utilització política constant. Tradicionalment no s’havia qüestionat l’existència d’una llengua única, i aquesta llengua era anomenada comunament serbocroat, tot i que també s’havia fet servir el terme croatoserbi, i moltes vegades serbi o croat a seques, cosa que no volia dir necessàriament que es considerés una llengua diferent. De fet, des del 1850 hi havia dos estàndards, que utiltizava cadascun un dels dos alfabets amb què s’escriu el serbocroat, el llatí i el ciríl·lic. En els últims anys de l’existència de Iugoslàvia fins i tot s’havia popularitzat, en certs ambients, el terme de iugoslau. Sí que s’ha de reconèixer, però, que a Croàcia hi havia hagut una tendència, almenys des de principis del segle XX a reivindicar el croat com a llengua diferent, i que ara fa cinquanta anys es va proposar una normativa pròpia i diferenciada.

A hores d’ara, segons els diferents documents constitucionals i legals, aparentment hi ha quatre llengües diferents: el serbi, el croat, el bosnià i el montenegrí. Així com, ja ho hem dit abans, en el cas del croat hi ha una tradició històrica de secessionisme lingüístic, en d’altres casos, com en el montenegrí, la invenció d’una llengua és absolutament moderna.

Tots els estudis filològics coincideixen a afirmar que la unitat és indiscutible. És més, els tres grans blocs dialectals, terme que sempre es pot debatre, (xtokavià, txakavià i kaikavià) no coincideixen amb els quatre nous estàndards creats.

Finalment, des d’una perspectiva estrictament personal, encara ara no he trobat cap parlant d’aquesta llengua-llengües, amb un mínim de sentit comú, que no m’hagi reconegut que són el mateix.

Des de fa temps, diversos filòlegs i intel•lectuals han expressat el seu malestar per aquesta sitruació. Avui mateix es presenta a les quatre capitals (Belgrad, Zagreb, Sarajevo i Podgorica) un manifest anomenat Manifest per la llengua comuna. El manifest evita escrupolosament posar nom a la llengua, per tal d’evitar polèmiques. L’ha redactat un equip format per una trentena d’experts provinents dels quatre estats. Si es llegeix es pot comprovar que s’han hagut de fer nombrosos equilibris per tal de no ferir cap sensibilitat. Una de les principals impulsores del text és la croata Snjezana Kordic, que ha escrit diversos articles i llibres, que us recomano de llegir, sobre la utilització política de la llengua. Podeu llegir-ne, per exemple, el seu llibre, traduït al castellà, El nacionalismo lingüístico.

El govern croat no ha trigat gens a reaccionar. El cap de govern, Andrej Plenkovic, ha remarcat que l’estatus de la llengua queda perfectament reflectit en la constitució croata, text que deixa ben clar que el croat és la llengua de Croàcia. En els mateixos termes s’ha expressat la ministra de Cultura, Nina Obuljen Korzinek, que atribueix la declaració a una intencionalitat política, just en el moment que es compleixen cinquanta anys de la Declaració de nom i estatus de la llengua croata, un document que marca l’inici del secessionisme lingüístic modern. Afirma, també, que un suposat serbocroat ara no és més que una construcció artificial.

Aquí teniu, a grans trets, part del contingut del text, necessari i de sentit comú . No n’és una traducció, tot i que sí que en recull les idees fonamentals.

A Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Croàcia i Sèrbia s’utilitza la mateixa llengua, encara que hi hagi algunes peculiaritats en cadascun d’aquests territoris, tal com passa també amb altres idiomes, com l’anglès, àrab, francès, espanyol, portugués.

Això no vol dir que hi hagi quatre idiomes diferents. Insistir en les diferències, i forçar el distanciament dels quatre estàndards només provoca efectes negatius, des del punt de vista social, polític i cultural, com pot ser la segregació dels infants en els centres escolars, la innecessària traducció dels documents administratius i en els mitjans de comunicació, la censura o autocensura, per part dels parlants, en l’ús de determinats termes, com a mostra de lleialtat política i etnonacional.

Els signats del manifest defensen:

L’existència d’una llengua comuna policèntrica, sense perjudici del dret individual a la pertinença a una nació, regió o país.

Cada estat, nació, comunitat etniconacional o regional pot codificar la seva propia variant.

Els quatres estàndards (serbi, croat, bosnià i montenegrí) tenen el mateix valor i cap d’ells pot ser considerat la veritable llengua, i els altres variants d’aquesta llengua.

L’estandardització policèntrica és una forma d’acostar-se millor a l’ús real de la llengua.

L’estandardització policèntrica permet que cada usuari anomeni la llengua com cregui convenient.

Els diferents estàndards i les diferències dialectals no poden justificar cap segregació, sinó que han de contribuir a la riquesa de la llengua comuna.

Com a conseqüència de tot això, els signants de la Declaració fan una crida a:

Eliminar totes les formes de segregació i discriminació lingüística a les institucions educatives i adminsitratives.

Aturar les pràctiques repressives – innecessàries i perjudicials- que condueixin a la separació en idiomes diferents.

Evitar les inútils i costoses traduccions en les pràctiques judicials, administratives i en els mitjans de comunicació

Garantir la llibertat d’elecció individual i el respecte a la diversitat lingüística, en tots els àmbits, com en les diferents expressions artístiques i en els mitjans de comunicació.

Garantir el dret a uttilitzar lliurement el propi dialecte i alfabet.

Promoure una obertura a les diverses variants lingüistiques i la lliure “barreja” de les diverses formes lingüístiques i expressions en benefici d’una llengua comuna.

Podeu llegir el manifest en el següent enllaç: DEKLARACIJU O ZAJEDNIČKOM JEZIKU

 

 

Maja Milinkovic, de Sarajevo a Lisboa

Maja Milinkovic és una cantant bosniana nascuda a Sarajevo, establerta a Lisboa des de l’any 2012. Des de l’any 2009 va començar-se a interessar pel món del fado, al qual s’ha dedicat intensament des de llavors. L’any 2012 va publicar un CD fantàstic que porta per nom Tudo Isto É Fado. Tot i això, el seu repertori és molt més ampli. Realment, val la pena de coneixe’l.

Aquí teniu l’enllaç amb la pàgina dedicada a Milinkovic al Portal do Fado.

 

Segons Transparència Internacional, la percepció de corrupció és generalitzada a tots els països balcànics

Aquest 25 de gener, Transparència Internacional (IT) va fer públics els resultats de l’Índex de Percepció de la Corrupció corresponents a l’any 2016. Cada any per les mateixes dates presenta un document similar on s’analitza la pecepeció que tenen els ciutadans, especialistes i diverses institucions, sobre aquest tema. El document s’ha elaborat a partir d’enquestes fetes a més de 60.000 ciutadans.

Transparència Internacional és una organtizació governamental implantada arreu del món, que té com a objectiu combatre la corrupció. Més que analitzar casos concrets, que segons ells correspon més a l’àmbit del periodisme, el que fan és fer propostes més a llarg termini, per impulsar reformes del sistema que en permetin la prevenció.

La conclusió global a què arriben aquest any, com a organisme, és que els governs d’Europa i de l’Àsia central no fan prou per combatre-la, cosa que provoca la desafecció de la població de la “política” i dels seus representants. Globalment, una tercera part de la població, segons les seves conclusions, creu que els governs i els governants són corruptes. Ara bé, aquesta proporció creix de manera notable en alguns estats, com Espanya, Moldàvia i Kosova, on dos terços de la població consultada estan convençuts que la corrupció és el problema més greu dels països respectius.

La percepció que el propi país és el pitjor en aquest aspecte és molt estesa. Tal com reflecteixen les conclusions que podeu llegir en el següent enllaç, així ho pensen el 86% dels ucraïnesos, el 84% dels moldaus, els 82% dels bosnians i el 80% dels espanyols.

És evident que es poden fer una infinitat de crítiques a aquesta “llista” i als criteris que es fan servir. IT utilitza diverses empreses que l’assessoren a l’hora d’elaborar-les. I és evident que no són precisament institucions que desvetllin una particular confiança. Hi podem trobar el Banc Africà de Desenvolupament, la Fundació Bertelesmann, el setmanari d’informació econòmica The Economist -que tots sabem de quin peu coixeja-,  o l’ultraliberal Freedom House. Podeu llegir-ne una crítica ben fonamentada en un article aparegut a Iniciativa Debate.

Més enllà de tot això, però, no deixa de tenir el seu interès consultar-la, encara que sigui amb moltes precaucions. Encapçalen la llista, amb millors resultats, Dinamarca i Nova Zelanda, amb un índex de 90 (sobre 100, com més baix és el percentatge, pitjor n’és la percepció), seguits per Finlàndia, Suècia, Suïssa, Noruega i Singapur, amb índexs propers a 90. França queda molt més lluny, en vint-i-tresè lloc, amb l’índex 69 i Espanya el quaranta-quatrè, amb l’índex 59, per sota de Botswana, Cap Verd, Brunei o Barbados.

Pel que fa als països balcànics, el més ben situat és, tal com era d’esperar, Eslovènia, en el lloc 31è, amb l’índex 61. Tota la resta queden per sota dels 50, que és la xifra que Transpàrència Internacional considera crítica. Primer de tots hi ha Croàcia (49, en el 55è lloc) -tot just amb un punt més que Hongria-, Romania (48, en el 57è) –encara per davant de països com Cuba o Itàlia-, Montenegro (45, el 64è), Sèrbia (42, el 74è), Bulgària (41, el 75è), Albània i Bòsnia i hercegovina (tots dos 39, el 83è), Macedònia (39, en el 90è). Més enrere encara queden Kosova (31, el 95è) i Moldàvia (30, el 123è). El total d’estats analitzats són 176.

Així com el conjunt de països mantenen uns índexs similars als de l’any anterior, els resultats de Kosova i Moldàvia són clarment inferiors, cosa que demostra que és un problema creixent.

Podeu consultar la llista completa en el següent enllaç