Damir Imamović, la sevdalinka del segle XXI

Dimar Imamovic és un dels músics bosnians en actiu més interessants. Va néixer a Sarajevo, l’any 1978, en el si d’una família de llarga tradició musical. El seu avi, Zaim, ja havia estat un reconegut intèrpret de música tradicional. El seu primer concert el va fer l’any 2004 i des de llavors la seva activitat ha estat constant. Poc després, el 2006, va publicar el seu primer CD, Svira standarde, amb el seu Damir Imamovic Trio. Dos anys després va publicar Abrasevic live, potser el més aclamat de tots els seus discos. L’any 2012 va formar Damir Ivanovic’s Sevdha Takht. Actualment és considerat com un dels grans renovadors de la sevdalinka.

Per aprofundir-hi, us recomano aquest magnífic article de César Campoy, publicat a Revista Balcanes:

Sinoć sam ti, Safo – Damir Imamović Trio

 

La pàgina web de Dimar Imamovic:

WWW.Dimar ImamoviC.COM

 

Segons una enquesta de Gallup, un percentatge important de la població valora negativament la dissolució de Iugoslàvia

El passat 17 de maig, l’agència Gallup va fer públics els resultats d’una enquesta feta en el conjunt dels països que conformaven Iugoslàvia, sobre la percepció que té la població, positiva o negativa, de la dissolució de Iugoslàvia.

 

Segons les dades que aporta, es desprèn que una part molt significativa de les persones enquestades valoren negativament el trencament de Iugoslàvia, tot i que hi ha diferències significatives, molt notables en alguns casos, entre els diferents estats.

No és difícil d’entendre que on es valora més negativament aquest trencament és a Sèrbia, on el 81% de les persones considera perjudicial aquest trencament, mentre que els que el valoren com a beneficiós representen tan sols el 4%. Evidentment, passa sempre, els països que han estat l’element central d’un estat, encara que sigui multinacional, sempre senten nostàlgia d’aquest passat. Només cal veure els resultats d’enquestes similars dutes a terme a Rússia.

A l’extrem oposat, tal com era previsible, hi trobem Kosova, on els que consideren perjudicial el trencament són només el 10%, i, en canvi, els que els valoren positivament s’enfilen fins al 75%.

Enmig d’aquests dos extrems hi trobem la resta de països:

– Bòsnia: 77%, perjudicial; 6%; beneficiós
– Montenegro: 65%, perjudicial; 15% beneficiós
– Macedònia: 66%, perjudicial; 12% beneficiós
– Eslovènia: 45, perjudicial; 41%, beneficiós
– Croàcia: 23%, perjudicial; 55%, beneficiós

Així, doncs, segons aquesta enquesta, tant a Sèrbia com a Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Montenegro hi ha una impressió general negativa de la dissolució de Iugoslàvia, mentre que a Croàcia i Kosova és positiva. A mig camí, queda Eslovènia, amb uns resultats molt equilibrats.

Aquests resultats venen a demostrar que els països on hi havia una autèntica voluntat de secessió eren bàsicament tres: Croàcia, Kosova i Eslovènia. En la resta de casos, molt probablement no es va voler, no es va saber, no es va trobar una altra solució alternativa que no fos el trencament, o s’hi van veure abocats.

D’aquestes dades, crida l’atenció que a Eslovènia els resultats siguin tan equilibrats, sobretot si es té en compte que quan s’hi va fer el referèndum, el 89% dels eslovens van votar favorablement a la independència.

Eslovènia és un país que sempre ha tingut una vocació més centreeuropea que no pas balcànica, però s’ha de recordar que la seva situació dins el que era Iugoslàvia també era relativament especial, i sortia beneficiada moltes vegades dels equilibris difícils que s’havien de mantenir en el si de la Federació.

És indiscutible que tot i l’innegable afany independentista de la població, no hi havia una percepció d’enfrontament radical amb l’estat, ni cap conflicte de magnitud. Tampoc cap conflicte ètnic havia sacsejat el país. Eslovènia s’havia beneficiat d’unes relacions particulars amb el conjunt de Iugoslàvia, de manera que s’havia acomodat a una mena de pacte social entre les elits locals, que permetien, tal com afirma Jordi Bañeras, una situació avantatjosa per al capital eslovè en el conjunt de l’estat -i un mercat unificat- i la tecnoburocràcia, particularment la sèrbia, que d’aquesta manera tenia uns aliats que permetien el seu control de l’estat. D’aquesta mena de pacte se’n sentia beneciaa el conjunt de la població.

Altres dades que aporta l’enquesta indiquen que estan més satisfetes amb el trencament aquelles persones que pertanyen al grup nacional majoritari de cada estat, mentre que els grups minoritaris en tenen una visió menys optimista, cosa bastant lògica, d’altra banda, ja que moltes vegades aquests estats han dut a terme un política  xovinista i nacionalista -interpretat en el pitjor sentit del terme- que ha fet que les diferents minories s’hi sentissin a disgust.

Així, per exemple, el 43% dels croats de Bòsnia i Hercegovina no n’estan satisfets, un percentatge que més que duplica el dels croats de Croàcia; el serbis de Bòsnia encara són més unànimes en aquest sentit, ja que en representen el 93% dels enquestats, xifra que supera fins i tot la de Sèrbia mateix. El 39% dels albanesos de Macedònia, un altre exemple, també es mostra descontent, xifra que contrasta amb la gairebé unanimitat, pel que fa a satisfacció, dels albanesos de Kosova.

Si s’analitzen les dades per grups d’edat, es pot comprovar que com més grans són les persones enquestades més a disgut estan amb el trencament de Iugoslàvia. L’única excepció, i crida l’atenció aquest fet, és Eslovènia, en què, tot i ser xifres pràcticament similars, el percentatge més elevat de descontents el podem trobar entre les persones entre 15 i 35 anys.

És evident que la frustració provocada per anys de picar a la porta d’Europa, i la migradesa dels resultats obtinguts en els casos dels països que hi han pogut accedir, poden explicar bona part d’aquest desencís. La terra promesa, de riquesa, prosperitat i felicitat no l’ha trobat ningú. A més, no cal dir que el record, o la percepció, dels feliços anys seixanta i setanta de la Iugoslàvia titista ajuden a mantenir viva aquesta iugonostàlgia.

També és veritat que només és una enquesta -amb dades interessants, sí-, però que no implica que hi hagi cap reivindicació d’una proposta política de futur. En aquests moments -almenys amb rellevància notòria- ningú no reivindica la reconstrucció d’un projecte iugoslau comú.

Moltes enquestes, a més, en altres països han ofert, moltes vegades, resultats sorprenents, almenys a primer cop d’ull, com per exemple, que dos terços de romanesos afirmessin que haurien votat Ceusescu, el desembre de 2014 -remarco que no vull comparar-ne els resultats-.

Gallup és una societat creada l’any 1958 per George Gallup, amb la seu situada a Washington, que té com a objectiu realitzar estudis socials, anàlisis i estadístiques arreu del món.  Podeu accedir a la pàgina de Gallup en el següent enllaç:

Many in Balkans Still See More Harm From Yugoslavia Breakup

 

 

El camp de concentració d’Omarska (Bòsnia), maig-agost de 1992

Era l’estiu de 1989. Crec recordar que fèiem el trajecte en tren entre Bihac, al nord-oest de Bòsnia, i Banja Luka. Com que el tren no avançava gaire de pressa, quan en vam tenir prou d’aquell ritme tan lent, vam decidir de baixar a la primera parada que trobéssim, sempre que fos un poble no gaire gran. Ens venia de gustar visitar algun llogarret lluny de les rutes turístiques, tot i que Bòsnia, llavors, no era el que en podem dir una gran destinació turística.

La casualitat va fer, doncs, que el poble escollit fos Omarska. Un cop vam baixar, vam començar a caminar per un camí que sortia just al costat de l’estació i que seguia paral•lel a la via del tren. De fet, no vam entrar a la ciutat, que no era tan petita, sinó que vam anar a petar a un dels poblets, molt petitons, que formen part de la mateixa municipalitat d’Omarska.

Ens van cridar l’atenció algunes cases aïllades i pagesos abillats encara amb esclops i vestits tradicionals serbis. En tenim, anys després, un molt bon record d’aquella estada, en aquell petit llogarret del qual ni tan sols recordo el nom. Un petit parc, un únic bar, persones que ens preguntaven si parlàvem iugoslau, una minúscula botiga… i molta hospitalitat, sobretot.

Pocs anys després vam tenir una gran sorpresa quan Omarska es va convertir en la portada de diversos mitjans de comunicació per una trista, molt trista notícia: a Omarska s’hi havia construït, tres anys després de  visitar-la per atzar, un camp d’internament per on van passar milers de persones, i on en van morir uns quants centenars.

Omarska no és gaire lluny de Prijedor. Prijedor era considerada una ciutat estratègica per als txètniks, ja que la seva conquesta permetia establir un corredor que uniria els territoris de Bòsnia controlats per ells amb la Krajina, a Croàcia, també en ple conflicte bèl·lic.

El 30 d’abril Prijedor va ser ocupada per les tropes txètniks. Arran de la massacre i neteja ètnica de la ciutat, durant aquests primers mesos de la guerra de Bòsnia, que va esclatar a principis d’abril de 1992, homes i dones musulmans i croats van ser deportats al camp d’Omarska. Segons Human Rights Watch, no hi ha cap mena de dubte a l’hora de classificar-lo com a camp de concentració. També hi hagué altres camps de característiques similars, tot i que de menors dimensions, a Keraterm, Trnopolje i Manjaca, prop de Prijedor també.

Prijedor era una ciutat d’uns vint-i-cinc mil habitants. Arran de la conquesta de la ciutat per les forces txètniks, en van desaparèixer set mil, el 28% ! Als voltants de la ciutat s’han localitzat, fins ara, 145 fosses coumnes i centenars de tombes individuals.

El camp d’Omarska es va posar en funcionament tot just tres setmanes immediatament després de la conquesta de la ciutat, cosa que fa suposar que una part important dels desapareguts de Prijedor hi van ser reclosos.

Segons les dades que se’n tenen, hi van ser internades entre sis i set mil persones, durant un període de cinc mesos, entre la primavera i l’estiu de 1992, concretament entre el 25 de maig i el 21 d’agost. No es pot donar una xifra exacta del nombre de persones que hi van morir, però ben segur que van ser alguns centanars, alguns del quals van morir de fam, o a conseqüència dels maltractaments. Les autoritats serbosbosnianes el van qualificar com un centre d’investigació, i acusaven les persones detingudes de dur a terme activitats paramilitars. Després, segons les dades que es tenen, també hi van ser deportades persones provinents d’altres localitats veïnes, com Kozarac o Trnopolje.

El camp estava format per dos edificis principals i altres de menors: els més importants eren l’edifici d’administració, on també es feien els interrogatoris, tortures i també execucions i l’edifici de l’hangar, on eren tancats els reclusos. Com a edificis menors hi havia el que era conegut com a Casa Blanca, on també s’hi feien tortures, i finalment la Casa Vermella, on es van fer execucions sumàries. Tots els voltants del camp estaven completament minats per tal d’evitar la fugida de les persones tancades, i estava custodiat per uns quatre-cents vigilants. Algunes de les recluses eren obligades a fer les tasques de neteja i el menjar. Tots els testimonis certifiquen que les violacions eren una pràctica habitual. També s’ha arribat a exhumar els cadàvers de nens de cins canys.Les persones detingudes a Omarska, segons comenten alguns dels testimonis dels supervivents feien només un àpat al dia. No hi havia dutxes ni servei de neteja, de manera que les deixalles s’acumulaven per tot el camp.

Segons les autoritats txètrniks, hi van passar 3.334 persones, de les quals 3.197 eren bosníaques i 125 croates.

L’any 2004, no gaire lluny del camp, es va localitzar una gran fossa comuna que contenia els cadàvers de 456 persones procedents, sembla, d’aquest camp. El Tribunal Internacional de l’Haia ha acusat formalment 21 persones d’haver-hi comès atrocitats.

Ed Vulliamy va ser el primer periodista que va poder accedir al camp. Aquí en podeu llegir una crònica que va escriure l’any 2004.

 

Voluntaris russos i grecs a la guerra de Bòsnia

Aquest 12 d’abril s’inaugurarà un «monument» dedicat als voluntaris russos morts durant la guerra de Bòsnia en un turó prop de la ciutat de Visegrad, a l’actual República Serpska. El monument consisteix en una creu de cinc metres i mig d’alçada que, dalt d’aquest turó, serà vista a gran distància.

És evident que una acció d’aquest tipus, i amb el suport de les autoritats de la Serpska, no fa més que enrarir encara més la ja complicada vida política de Bòsnia, i també serveix per reobrir les ferides de la guerra. Lògicament, diversos grups i organitzacions de víctimes han fet un autèntic clam de protesta contra aquest projecte, que consideren una autèntica provocació, ja que molts voluntaris russos són acusats de ser criminals de guerra.

Els promotors d’aquest “monument” han triat aquest lloc perquè és on van morir tres voluntaris russos. I és a Visegrad on els voluntaris russos van ser més presents i més actius durant la guerra de Bòsnia.

No hi ha xifres absoultament certes sobre el nombre de voluntaris, o mercenaris, russos que van participar-hi. La xifra que s’acostuma a considerar habitualment es mou entre els cinc-cents i els sis-cents, però algunes persones l’eleven fins als set-cents.

Segons diversos documents consultats, la majoria d’aquests voluntaris van lluitar en dos batallons, que duien per nom RDO 1 i RDO 2, sigles que volen dir, senzillament, Unitat de Voluntaris Russos. La Unitat 2 també rebia el nom, popularment, de Llops Tsaristes, que demostra el clar caràcter monàrquic, ultranacionalista i reaccionari d’aquests combatents. A part d’aquests dues unitats, també van ser presents en les guerres balcàniques els cosacs: a Bòsnia en concret hi va actuar la Primera Centúria Cosaca.

Sembla que els primers russos, i també alguns ucraïnesos i romanesos, van arribar a Bòsnia l’any 1991 i van col•laborar directament amb l’exèrcit iugoslau. Aquests russos eren mercenaris, que també van ser utilittzats més endavant quan es va proclamar la República de Pale, després República Serpska. Una part d’aquests mercenaris sembla que eren pilots i van participar en diversos bombardejos.

El setembre de 1992, prop de Visegrad es va constituir la primera unitat de voluntaris, comandada per Valeri Vlasenko. Els Llops Tsaristes es van constituir una mica més endavant, el novembre d’aquell mateix any, i van ser comandats per Alexànder Mukhàrev, i poc després els cosacs, comandats per Alexànder Zagrebov.

Tots aquests grups actuaren preferentment a la zona més oriental de Bòsnia, on hi ha la ciutat de Visegrad, a tocar de la frontera. A l’altra banda de la frontera, ja a Sèrbia, hi ha la ciutat d’Uzice, que és d’on, el maig de 1995, s’organitzà una brigada internacional formada per unes cent cinquanta persones, d’origen rus i grec. Alguns dels combatents russos havien lluitat anteriorment a la guerra de l’Afganistan i alguns havien desertat de l’exèrcit rus –era l’època en què Boris Ieltsin era al poder-. Van estar actuant per la zona de Zepa i van col•laborar activament amb els Tigres d’Arkan i també amb Vojislav Seselj. També està documentada la participació de voluntaris russos en el setge de Sarajevo, entre els anys 1993 i 1994, i la seva implicació en la massacre d’Skelani.

Al marge dels combatents que actuaven en aquestes divisions, n’hi hagué d’altres que van actuar com a irregulars, o que van estar integrats en divisions formades gairebé exclusivament per serbis. En aquest cas és absolutament impossible d’assegurar-ne el nombre.

D’entre els voluntaris russos que lluitaren a Croàcia i a Bòsnia, destaca la figura d’Eduard Limónov, líder del Partit Nacional Bolxevic, un partit rus d’extrema dreta en què la simbologia i el discurs feixista es barreja amb part del discurs i simbologia estalinista. Emmanuel Carrère va escriure una apassionant novel·la inspirada en la seva biografia.

Segons Mikhaïl Polikàrpov, que va estar a Bòsnia durant aquells anys, una quarantena de russos hi van morir. Alguns d’aquests voluntaris també van ser actius més endavant durant la guerra de Kosova, almenys això és el que es desprèn de la lectura d’alguns fòrums de la ultradreta russa.

Pel que fa als voluntaris grecs, sembla que els primers que hi arribaren ho van fer l’any 1993, encara que no agafaren protagonisme fins a l’any 1995. Un centenar de voluntaris van formar la Divisió de Voluntaris Grecs (EEF) i van lluitar al costat de les tropes de Ratko Mladic. Es van fer tristament famoses les imatges d’aquests voluntaris quan es va ocupar la ciutat d’Srebrenica, el juliol de 1995. Segons l’agència francesa AFP, una dotzena de grecs van participar activament en les matança d’Srebrenica. Entre aquests voluntaris hi havia persones vinculades a l’organització nazi Alba Daurada –fundada l’any 1980-.

 

Manifest en defensa de la llengua comuna. Manifest a favor de la unitat del serbocroat i contra la segregació lingüística

El tema de la llengua ha estat una de les qüestions centrals en el debat polític en la pràctica totalitat dels estats sorgits de la desintegració de l’antiga Iugoslàvia.

Deixant a banda Eslovènia i Macedònia -on la llengua eslava que s’hi parla és clarament diferent del serbocroat-, el debat ha estat intens i la utilització política constant. Tradicionalment no s’havia qüestionat l’existència d’una llengua única, i aquesta llengua era anomenada comunament serbocroat, tot i que també s’havia fet servir el terme croatoserbi, i moltes vegades serbi o croat a seques, cosa que no volia dir necessàriament que es considerés una llengua diferent. De fet, des del 1850 hi havia dos estàndards, que utiltizava cadascun un dels dos alfabets amb què s’escriu el serbocroat, el llatí i el ciríl·lic. En els últims anys de l’existència de Iugoslàvia fins i tot s’havia popularitzat, en certs ambients, el terme de iugoslau. Sí que s’ha de reconèixer, però, que a Croàcia hi havia hagut una tendència, almenys des de principis del segle XX a reivindicar el croat com a llengua diferent, i que ara fa cinquanta anys es va proposar una normativa pròpia i diferenciada.

A hores d’ara, segons els diferents documents constitucionals i legals, aparentment hi ha quatre llengües diferents: el serbi, el croat, el bosnià i el montenegrí. Així com, ja ho hem dit abans, en el cas del croat hi ha una tradició històrica de secessionisme lingüístic, en d’altres casos, com en el montenegrí, la invenció d’una llengua és absolutament moderna.

Tots els estudis filològics coincideixen a afirmar que la unitat és indiscutible. És més, els tres grans blocs dialectals, terme que sempre es pot debatre, (xtokavià, txakavià i kaikavià) no coincideixen amb els quatre nous estàndards creats.

Finalment, des d’una perspectiva estrictament personal, encara ara no he trobat cap parlant d’aquesta llengua-llengües, amb un mínim de sentit comú, que no m’hagi reconegut que són el mateix.

Des de fa temps, diversos filòlegs i intel•lectuals han expressat el seu malestar per aquesta sitruació. Avui mateix es presenta a les quatre capitals (Belgrad, Zagreb, Sarajevo i Podgorica) un manifest anomenat Manifest per la llengua comuna. El manifest evita escrupolosament posar nom a la llengua, per tal d’evitar polèmiques. L’ha redactat un equip format per una trentena d’experts provinents dels quatre estats. Si es llegeix es pot comprovar que s’han hagut de fer nombrosos equilibris per tal de no ferir cap sensibilitat. Una de les principals impulsores del text és la croata Snjezana Kordic, que ha escrit diversos articles i llibres, que us recomano de llegir, sobre la utilització política de la llengua. Podeu llegir-ne, per exemple, el seu llibre, traduït al castellà, El nacionalismo lingüístico.

El govern croat no ha trigat gens a reaccionar. El cap de govern, Andrej Plenkovic, ha remarcat que l’estatus de la llengua queda perfectament reflectit en la constitució croata, text que deixa ben clar que el croat és la llengua de Croàcia. En els mateixos termes s’ha expressat la ministra de Cultura, Nina Obuljen Korzinek, que atribueix la declaració a una intencionalitat política, just en el moment que es compleixen cinquanta anys de la Declaració de nom i estatus de la llengua croata, un document que marca l’inici del secessionisme lingüístic modern. Afirma, també, que un suposat serbocroat ara no és més que una construcció artificial.

Aquí teniu, a grans trets, part del contingut del text, necessari i de sentit comú . No n’és una traducció, tot i que sí que en recull les idees fonamentals.

A Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Croàcia i Sèrbia s’utilitza la mateixa llengua, encara que hi hagi algunes peculiaritats en cadascun d’aquests territoris, tal com passa també amb altres idiomes, com l’anglès, àrab, francès, espanyol, portugués.

Això no vol dir que hi hagi quatre idiomes diferents. Insistir en les diferències, i forçar el distanciament dels quatre estàndards només provoca efectes negatius, des del punt de vista social, polític i cultural, com pot ser la segregació dels infants en els centres escolars, la innecessària traducció dels documents administratius i en els mitjans de comunicació, la censura o autocensura, per part dels parlants, en l’ús de determinats termes, com a mostra de lleialtat política i etnonacional.

Els signats del manifest defensen:

L’existència d’una llengua comuna policèntrica, sense perjudici del dret individual a la pertinença a una nació, regió o país.

Cada estat, nació, comunitat etniconacional o regional pot codificar la seva propia variant.

Els quatres estàndards (serbi, croat, bosnià i montenegrí) tenen el mateix valor i cap d’ells pot ser considerat la veritable llengua, i els altres variants d’aquesta llengua.

L’estandardització policèntrica és una forma d’acostar-se millor a l’ús real de la llengua.

L’estandardització policèntrica permet que cada usuari anomeni la llengua com cregui convenient.

Els diferents estàndards i les diferències dialectals no poden justificar cap segregació, sinó que han de contribuir a la riquesa de la llengua comuna.

Com a conseqüència de tot això, els signants de la Declaració fan una crida a:

Eliminar totes les formes de segregació i discriminació lingüística a les institucions educatives i adminsitratives.

Aturar les pràctiques repressives – innecessàries i perjudicials- que condueixin a la separació en idiomes diferents.

Evitar les inútils i costoses traduccions en les pràctiques judicials, administratives i en els mitjans de comunicació

Garantir la llibertat d’elecció individual i el respecte a la diversitat lingüística, en tots els àmbits, com en les diferents expressions artístiques i en els mitjans de comunicació.

Garantir el dret a uttilitzar lliurement el propi dialecte i alfabet.

Promoure una obertura a les diverses variants lingüistiques i la lliure “barreja” de les diverses formes lingüístiques i expressions en benefici d’una llengua comuna.

Podeu llegir el manifest en el següent enllaç: DEKLARACIJU O ZAJEDNIČKOM JEZIKU

 

 

Maja Milinkovic, de Sarajevo a Lisboa

Maja Milinkovic és una cantant bosniana nascuda a Sarajevo, establerta a Lisboa des de l’any 2012. Des de l’any 2009 va començar-se a interessar pel món del fado, al qual s’ha dedicat intensament des de llavors. L’any 2012 va publicar un CD fantàstic que porta per nom Tudo Isto É Fado. Tot i això, el seu repertori és molt més ampli. Realment, val la pena de coneixe’l.

Aquí teniu l’enllaç amb la pàgina dedicada a Milinkovic al Portal do Fado.

 

Segons Transparència Internacional, la percepció de corrupció és generalitzada a tots els països balcànics

Aquest 25 de gener, Transparència Internacional (IT) va fer públics els resultats de l’Índex de Percepció de la Corrupció corresponents a l’any 2016. Cada any per les mateixes dates presenta un document similar on s’analitza la pecepeció que tenen els ciutadans, especialistes i diverses institucions, sobre aquest tema. El document s’ha elaborat a partir d’enquestes fetes a més de 60.000 ciutadans.

Transparència Internacional és una organtizació governamental implantada arreu del món, que té com a objectiu combatre la corrupció. Més que analitzar casos concrets, que segons ells correspon més a l’àmbit del periodisme, el que fan és fer propostes més a llarg termini, per impulsar reformes del sistema que en permetin la prevenció.

La conclusió global a què arriben aquest any, com a organisme, és que els governs d’Europa i de l’Àsia central no fan prou per combatre-la, cosa que provoca la desafecció de la població de la “política” i dels seus representants. Globalment, una tercera part de la població, segons les seves conclusions, creu que els governs i els governants són corruptes. Ara bé, aquesta proporció creix de manera notable en alguns estats, com Espanya, Moldàvia i Kosova, on dos terços de la població consultada estan convençuts que la corrupció és el problema més greu dels països respectius.

La percepció que el propi país és el pitjor en aquest aspecte és molt estesa. Tal com reflecteixen les conclusions que podeu llegir en el següent enllaç, així ho pensen el 86% dels ucraïnesos, el 84% dels moldaus, els 82% dels bosnians i el 80% dels espanyols.

És evident que es poden fer una infinitat de crítiques a aquesta “llista” i als criteris que es fan servir. IT utilitza diverses empreses que l’assessoren a l’hora d’elaborar-les. I és evident que no són precisament institucions que desvetllin una particular confiança. Hi podem trobar el Banc Africà de Desenvolupament, la Fundació Bertelesmann, el setmanari d’informació econòmica The Economist -que tots sabem de quin peu coixeja-,  o l’ultraliberal Freedom House. Podeu llegir-ne una crítica ben fonamentada en un article aparegut a Iniciativa Debate.

Més enllà de tot això, però, no deixa de tenir el seu interès consultar-la, encara que sigui amb moltes precaucions. Encapçalen la llista, amb millors resultats, Dinamarca i Nova Zelanda, amb un índex de 90 (sobre 100, com més baix és el percentatge, pitjor n’és la percepció), seguits per Finlàndia, Suècia, Suïssa, Noruega i Singapur, amb índexs propers a 90. França queda molt més lluny, en vint-i-tresè lloc, amb l’índex 69 i Espanya el quaranta-quatrè, amb l’índex 59, per sota de Botswana, Cap Verd, Brunei o Barbados.

Pel que fa als països balcànics, el més ben situat és, tal com era d’esperar, Eslovènia, en el lloc 31è, amb l’índex 61. Tota la resta queden per sota dels 50, que és la xifra que Transpàrència Internacional considera crítica. Primer de tots hi ha Croàcia (49, en el 55è lloc) -tot just amb un punt més que Hongria-, Romania (48, en el 57è) –encara per davant de països com Cuba o Itàlia-, Montenegro (45, el 64è), Sèrbia (42, el 74è), Bulgària (41, el 75è), Albània i Bòsnia i hercegovina (tots dos 39, el 83è), Macedònia (39, en el 90è). Més enrere encara queden Kosova (31, el 95è) i Moldàvia (30, el 123è). El total d’estats analitzats són 176.

Així com el conjunt de països mantenen uns índexs similars als de l’any anterior, els resultats de Kosova i Moldàvia són clarment inferiors, cosa que demostra que és un problema creixent.

Podeu consultar la llista completa en el següent enllaç 

 

Els Estats Units imposen sancions al president de la República Serpska, Milorad Dodik

Aquest dimarts passat, 17 de gener, els Estats Units van imposar sancions al president de la República Serpska, Milorad Dodik. Aquesta decisió representa un salt qualitatiu important en l’empitjorament de les relacions entre les autoritats de la Serpska i les nord-americanes, tot i que caldrà veure què passa finalment amb aquestes sancions, ja que l’actitud del nou president nord-americà Donald Trump, pel que fa als països balcànics, pot fer canviar el paper que els  EUA juga en aquesta regió.

La figura de Trump és força ben vista en diversos sectors de la societat sèrbia, tant a Sèrbia mateix com a la República Serpska. El l íder ultradretà Vojislav Seselj ha donat suport reiteradament a Trump. També van tenir un gran impacte en la societat sèrbia unes suposades dedeclaracions seves, on Trump argumentava que la guerra de Kosova havia estat un error. Posteriorment van ser desmentides, però tot i això les simpaties envers la seva persona no han disminuÏt. Un altre exemple d’axiò, és el regal que van preparar uns escolars de la Serpska, de Banja Luka, adreçat a Trump, amb motiu de la cerimònia en què Trump havia de prendre el relleu d’Obama en el càrrec. Dodik mateix havia d’acudir a aquest acte, però finalment, l’ambaixada nord-americana a la capital bosniana li va denegar el visat.

L’ambaixadora dels EUA a Sarajevo, Maureen Cormack, ha criticat obertament diverses vegades Dodik arran de la convocatòria del referèndum sobre la data de la Festa de la Serpska, que va ser considerat inconstitucional per la Cort Constitucional bosniana. Tot i això, la festa va tenir lloc, motiu pel qual els EUA han valorat que l’actitud de Dodik entra en contradicció amb els acords de Dayton, i que, segons ells, representa un perill per a la pau. Les sancions imposades impedeixen a Dodik accedir a qualsevol bé o actiu que estigui sota jurisdicció dels EUA.

La reacció de Dodik a les sancions ha estat immediata: ha demanat el cessament d’aquesta ambaixadora, que considera enemiga dels serbis, i que sigui declarada persona non grata per les autoritats bosnianes. A més, no ha dubtat a afirmar que està orgullós de ser present en aquesta mena de llista negra de les autoritats nord-americanes, cosa que demostra que treballa pels interessos de la República Serpska.

Aquest afer pot tensar encara més les relacions entre la Serpska i el govern de Bòsnia i Hercegovina, prou malmeses arran de la celebració de festa de l’entitat el passat 9 de gener.

 

El president de la Serpska, Milorad Dodik, veu viable la Gran Sèrbia

El nou de gener passat, la República Serpska va conmemorar de forma oficial la festa de l’entitat, tot i l’oposició de les autoritats estatals, també les judicials, de Bòsnia i Hercegovina. Aquesta commemoració va portar al límit les relacions ben tibants entre les autoritats de la Serpska i les centrals.

De fet, en el seu parlament, Milorad Dodik, president de la Serpska, va reivindicar la recuperació de l’esperit inicial, segons la seva interpretació, dels acords de Dayton. En cas, contrari va amenaçar que podria impulsar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació que n’impliqués la independència en relació amb el conjunt de Bòsnia i Hercegovina.

De fet, l’endemà mateix, el diari rus Kommersant va fer públics els comentaris que va fer Dodik sobre els avantatges que podria representar la creació d’una Gran Sèrbia en una entrevista feta el dia 8 de gener, per tant el dia anterior a la celebració, al periodista rus Guenadi Sissoev.

Segons Dodik, Bòsnia com a estat és poc viable, i seria molt millor per als serbobosnians viure en un mateix estat amb Sèrbia, els territoris de Kosova poblats majoritàriament per serbis i al qual s’hi pogués afegir també Montenegro. D’aquesta manera es veuria acomplert, almenys en bona part, el somni d’alguns nacionalistes serbis de construir la Gran Sèrbia.

Aquest rotatiu rus alerta del perill que pot representar la sortida de la Serpska de Bòsnia, amb la possibilitat d’un conflicte important. A més, no cal oblidar que Putin ha donat suport a Dodik diverses vegades, i que Rússia és el més gran inversor en aquesta entitat. Últimament, autoritats russes estan criticant les maniobres, diuen, que està duent a terme Occident per allunyar aquests estats balcànics de Rússia, i posen com a exemple d’això les propostes d’integració a l’OTAN de Montenegro –ja aprobada per l’OTAN-, Macedònia i Bòsnia i Hercegovina.

A la celebració del 9 de gener, Aleksànder Vucic,cap de govern serbi, no hi va ser present, però sí que hi hi van ser importants personalitats, com el president serbi, Tomislav Nikolic, alguns dels seus ministres, el patriarca de l’església ortodoxa sèrbia, Irinej, o el pretendent del tron serbi, Alexànder Karadjorjevic. Tampoc no hi va ser present cap representant oficial del govern rus.

Per als contraris a aquesta celebració, el 9 de gener, aquest dia representa l’exaltació d’un estat ètnic exclusivament serbi i, per tant, discriminatori per a la resta de grups.

 

Polèmica entorn de la celebració de la festa de la República Serpska, a Bòsnia i Hercegovina

Des de feia mesos s’estava molt pendent del que podia passar aquest nou de gener a la República Serpska, una de les entitats que conformen Bòsnia i Hercegovina. Aquest nou de gener havia estat proclamat festa oficial de la República Serpska, després d’un polèmic referèndum que va tenir lloc el 25 de setembre passat, malgrat la sentència en contra de les més altes institucions judicials de l’estat, que la consideraven inconstitucional.

Mesos abans, el president de la República Serpska, Milorad Dodik, havia anunciat públicament aquest referèndum sobre la festa oficial de l’entitat. Aquesta proposta va provocar, i continua provocant, un autèntic daltabaix polític. El profund caràcter simbòlic de la commemoració n’explica la transcendència.

El 9 de gener de 1992 es va proclamar la República del Poble Serbi, poc abans d’esclatar la guerra que va assolar tot el país. Més endavant, el nom va ser canviat i es va adoptar el de República Serpska, terme que va esdevenir oficial després dels acords de Dayton (1995). Aquesta data també coincideix amb un dia molt assenyalat i important del calendari religiós ortodox, Sant Sava (Sant Esteve).

Per als contraris a aquesta celebració, aquest dia representa l’exaltació d’un estat ètnic exclusivament serbi i, per tant, discriminatori per a la resta de grups. Per als defensors d’un concepte de Bòsnia no basat en criteris ètnics, aquesta data entra en clara contradicció amb el seus principis. En aquesta línia anava la resolució de la Cort constitucional bosniana que l’anul·lava. També s’hi va posicionar clarament en contra la diplomàcia europea i nord-americana i, sobretot, l’Alt Reprepresentant, Valentin Inzko, cap executiu de la presència internacional al país.

En el referèndum, que finalment es va fer malgrat la prohibició, va votar el 55,77% del cens electoral, d’un total d’1.219.399 potencials electors. Algunes veus critiques, però, van considerar que aquestes dades van ser inflades, i que tan sols va votar entre el 47 i el 49% de l’electorat. Segons les dades oficials, els vots afirmatius van ser de 680.116, cosa que representa el 99,81% -unes xifres al més pur estil soviètic-, mentre que els vots en contra es van elevar a només 1.291. El nombre de vots nuls, sempre segons les mateixes fonts, va ser 2.264, xifra superior a la dels vots negatius.

Banja Luka, capital de la Serpska, va ser l’escenari, doncs, aquest dilluns de les celebracions oficials, que van consistir bàsicament en una desfilada i en discursos de Dodik i del cap de govern de l’entitat, Zeljko Cvjanovic. També hi era present el membre serbi de la presidència tripartida del país, Mladen Ivanic. Hi va haver alguns convidats de rellevància, com el president serbi, Tomislav Nikolic, alguns dels seus ministres, el patriarca de l’església ortodoxa sèrbia, Irinej, o el pretendent del tron serbi, Alexànder Karadjorjevic. També hi van ser presents dos eurodiputats del Front Nacional de Marine Lepen.

Dodik va aprofitar el discurs per fixar, novament, les seves propostes. Va reivindicar tornar a l’esperit inicial de Dayton, ja que considera que l’estat s’ha recentralitzat aquests darrers anys. De tota manera, en cas que no es pugui retornar a aquest esperit, va manifestar que la Serpska no renunciava a esdevenir estat independent. Aquesta amenaça fa anys que és utilitzada per Dodik. De fet, l’any passat mateix va afirmar que aquest 2107 podria tenir lloc un referèndum d’autodeterminació a la Serpska. En unes declaracions al diari rus Kommersant, dos dies després, Dodik va afirmar que els serbis de Bòsnia estarien millor en un estat conjunt amb Sèrbia i els serbis de Kosova.

Diverses veus han estat crítiques amb aquesta celebració, entre les quals destaca, una atra vegada, Valentin Inzko –figura qüestionada per les autoritats de la Serpska-, l’ambaixador dels Estats Units, les autoritats estatals, representants de l’Associació de Víctimes de la Guerra i del Genocidi i de l’Associació de Mares dels enclaus de Zepa i Srebrenica.

Munira Subasic, presidenta d’aquesta última entitat, va ser particularment contundent en una roda de premsa que va fer el mateix 9 de gener. Entre d’altres coses, va recordar les morts d’aquell conflicte, els camps de concentració i la decisió d’expulsar i exterminar milers de persones, de destruir-ne les cases i eliminar-ne el rastre. També va lamentar la prèsència de Mladen Ivanic en aquest acte. Una commemoració d’aquest tipus, argumentà, no fa més que humiliar les víctimes i posar en perill el futur polític del país.