Ratko Mladic, condemnat a cadena perpètua

Aquest dimecres, 22 de novembre, s’ha fet pública una de les sentències més esperades dels últims anys. El Tribunal Penal Internacional de l’Haia ha condemnat, finalment, Ratko Mladic a cadena perpètua, per genocidi, crims de guerra i crims contra la Humanitat.

Segons la sentència, se’l considera responsable directe de la mort de set mil persones -per tant, genocidci- a la ciutat d’Srebrenica, a la Bòsnia oriental, durant el juliol de 1995, i també de participar en el setge de Sarajevo, a resultes del qual moriren prop d’onze mil persones. Per a la participació en aquests fets se l’ha condemnat per crims de guerra i per crims contra la Humanitat, concepte que inclou persecucció, deportació i extermini de població civil. També se l’acusa de retenir membres de les Nacions Unides, com a ostatges. El jutge, Alphons Orie, ha qualificat els fets pels quals s’ha jutjat Mladic com uns dels més terribles que s’han comès mai.

El jutge ha considerat que Mladic tenia un absolut control de les forces militars que van prendre la ciutat d’Srebrenica, i que sense les seves decisions els fets haurien evolucionat d’una manera diferent. També se l’acusava de matances, l’any 1992, en sis localitats més de Bòsnia, però el nombre més reduït de morts ha fet que no fossin considerades coma genocidi. S’ha destacat en la sentència, però, que les seves accions anaven encaminades contra la població bosníaca i croata, emmarcades en un projecte de neteja ètnica. L’actitud de Mladic en el judici ha estat desafiant, fins al punt que poc abans de llegir-se la sentència ha escridassat els membres del tribunal.

La sentència encara no és ferma, i pot ser recorreguda, cosa que els defensors de Mladic ja han anunciat que faran.

Mladic va ser detingut l’any 2011 a Lazarevo, una petita ciutat de la Voivodina. Va ser acusat formalment l’any 1995, i es va desconèixer el seu parador durant molts anys. L’any següent, el 2012, va ser extradit per les autoritas sèrbies.

Valentin Inzko, l’Alt Representant de la comunitat internacional a Bòsnia i Hercegovina va manifestar poc després de saber-se’n el veredicte que desitjava que aquesta sentència, esperada durant molt de temps, ajudés a restablir el sentit de la justícia.

Com era d’esperar les associacions de víctimes s’han felicitat de la sentència, tot i que han lamentat que no es reconegui el genocidi en tots els llocs on es va cometre, fent referència a les sis poblacions abans ementades. En canvi, a la República Serpska, les reaccions, en general, han anat en la línia contrària. L’alcalde d’Srebrenica, Mladen Grujicic, ha afirmat que aquesta sentència confirma, una vegada més, que el Tribunal de l’Haia té un clar biaix antiserbi. El membre serbi de la presidència tripartida, Mladen Ivanic, s’ha expressat en uns termes molt similars. El president d’aquesta entitat, Milorad Dodik, n’ha lloat la figura i ha asseverat que Mladic va salvar la nació sèrbia del genocidi.

A Sèrbia, les reaccions han estat més mesurades, almenys des del punt de vista governamental. Tant Vucic com Brnabic han insistit que cal mirar de cara al futur. La ministra de Justícia, Nela Kuburovic, no s’hi ha volgut pronunciar, i ha comentat que només ho farà quan la sentència sigui ferma. Més contundents han estat membres del partit Dveri, Dosko Obranovic, i del Partit Radical, Vojislav Seselj, que han atacat durament la sentència i el Tribunal de l’Haia, i han titllat Mladic d’heroi.

Tot i això, les reaccions no han estat monolítiques. Una de les entitats que més es van destacar, i encara ho fan, a denunciar la política de Milosevic i el genocidi a Bòsnia, Dones de Negre, ha fet palesa la seva satisfacció, i ha demanat, una vegada més, que es reconegui que el que va passar a Srebrenica va ser un genocidi. El parlament serbi ha condemant el que va passar-hi, però s’ha ressitit a acceptar-ho com a genocidi.

 

Anuncis

Mustafa Busuladzic, un col·laboracionista bosníac amb els ústaixes i els nazis. Els musulmans de Bòsnia i Hercegovina durant la Segona Guerra Mundial

No és estrany que, de tant en tant, esclatin polèmiques a Croàcia sobre el passat ústaixa i feixista del país. A Bòsnia i Hercegovina, en canvi, és força menys freqüent i encara més si la polèmica està vinculada a una persona bosníaca.

Això que, d’entrada, pot sorprendre té una explicació. Van ser nombrosos els musulmans bosnians que van donar suport, d’una forma o altra, als ústaixes durant el període de l’NHD (tal com es coneix l’Estat Croat Independent durant la Segona Guerra Mundial), en el qual les terres bosnianes van ser incorporades a la Croàcia fexista de Pavelic.

La setmana passada va saltar la polèmica, i en aquest cas amb ressò internacional, arran del nom d’una escola de Sarajevo batejada amb el nom de Mustafa Busuladzic. Les autoritats israelianes, per boca de l’ambaixador d’aquest país a Tirana –des d’on es gestionen els afers diplomàtics relatius a Bòsnia-, va lamentar que s’hagués posat el nom de Busuladzic a un centre escolar i va enviar una nota de protesta a les autoritats del cantó de Sarajevo, responsables del canvi de nom. La nota, de fet, s’havia enviat durant el mes d’agost, però no va ser fins la setmana passada que es va fer pública.

En la nota, acusen Busuladzic de ser col·laborador dels nazis i dels ústaixes, responsables de la deportació i de la mort de la gran majoria dels membres de la comunitat jueva de Bòsnia, no extraordinàriament nombrosa (es calcula que a Bòsnia eren entron d’uns catorze mil), però sí influent i fortament arrelada al país. Després de la Segona Guerra Mundial, pràcticament no van quedar jueus a Bòsnia i Hercegovina: dels catorze mil, en moriren dotze mil. 

Per a d’altres , però, la consideració que fan sobre Busuladzic és molt diferent, i és vist com un màrtir, pel fet que fos executat pels partisans. Quan van entrar a la capital bosniana, l’abril de 1945 el van detenir, i poc després fou jutjat, a finals del mes de maig, i executat el 29 de juny.

La figura de Busuladzic és representativa de l’evolució d’alguns musulmans de Bòsnia, que durant el període d’entreguerres van defensar tesis que podríem anomenar de panmusulmanes i que amb els anys es va anar acostant cada vegada més als postulats feixistes, i, finalment,  durant els anys de l’ocupació del país van donar suport als ústaixes i als nazis.

Mustafa Busuladzic.jpg
By Unknownhttp://www.bosnjaci.net, Public Domain, Link

Va néixer l’abril de 1914 a Gorica. Va cursar els quatre primers anys d’estudi en aquesta ciutat, i després va estudiar a la medressa Elci Ibrahim Pasha-a de Travnik. L’any 1936 es va graduar a la medressa de Sarajevo. Durant els anys en què estudiava va publicar articles en nombrsoes revistes musulmanes, com Islamskom glasu, Novom Beharu, Obzoru, Svijesti, El-Hidaji o Našoj domovini.

L’any 1940 va arribar a Roma, becat pel govern de Mussolini i hi va fer una estada de dos anys, passats els quals tornà a Sarajevo, on es dedicà a l’ensenyament en escoles alcoràniques. És indiscutible que a Roma es va familiaritzar amb el discurs feixista, que adoptà en bona part. En aquesta ciutat també va publicar articles en una revista editada per l’Institut Oriental de la Universitat de Roma i a la revista Mondo Arabo.

Un cop tornat a Sarajevo va fer-se membre d’El-Hidaje, una organització de clergues msulmans de l’NHD. Estava molt ben relacionat amb Mehmed Handzic, que el va avalar i promocionar.

Entre els textos de caire polítc que va escriure destaca, sobretot, Els musulmans a la Rússia Soviètica, on queda clarament palès el seu pensament profundament anticomunista. Afirmava que el comunisme volia destruir la moral, no només dels musulmans, sinó també de tots els altres pobles. Acusava el comunisme d’atacar la família, la unitat bàsica de la societat humana, segons ell. El considerava, el comunisme, un autèntic perill per a l’espiritualitat musulmana, i, per tant, de la identitat bosniana. Per aquest motiu, no dubtà a donar suport als ústaixes que havien ocupat el país.

En els seus textos també és més que evident un to clarament antisemita, on esgrimeix els habituals tòpics de l’antisemitisme de l’època, on titlla els jueus de mercaders, usurers, renegats, manipuladors, deslleials… Afirma que són l’enemic comú dels àrabs, tant musulmans com cristians. També són presents en els seus textos fragments clarament antiserbis, tot i que els dedica molta menys extensió que als antisemites i als anticomunistes.

És veritat que el seus discurs es va mantenir allunyat del discurs bosníac predominant, encarnat en la figura de Mehmed Spaho, el polític, i també teòric, més destacat i influent amb, diferència, de tot aquest període, fundador de l’Organització Musulmana Iugoslava, el principal partit que pretenia defensar els interessos dels musulmans de Bòsnia.

Els musulmans de Bòsnia i Hercegovina durant la Segona Guerra Mundial

A Iugoslàvia, durant el període d’entreguerres, marcats sobretot pel conflicte entre serbis i croats, amb dues concepcions ben diferents de com havia de ser el nou estat iugoslau, constituït després de la Primera Guerra Mundial, alguns musulmans van mostrar proximitat a les tesis defensades pels croats, mentre que d’altres, menys nombrosos sens dubte,  ho feren envers les tesis sèrbies.

Un exemple clar d’això és que en parlament iugoslau tots els diputats de l’Organització Musulmana Iugoslava  -eren vint-i-quatre- es van identificar a ells mateixos com a croats -tret d’Spaho, que ho va fer senzillament com a iugoslau-. Llavors no era reconeguda encara una “nacionalitat” musulmana, o bosníaca, i, per tant, pel que fa a l’adscripció ètnica havien d’indicar quina triaven, si sèrbia o craota.

Bòsnia, com el conjunt de Iugoslàvia va ser ocupada per les tropes nazifeixistes l’abril de 1941. Tot Iugoslàvia va ser repartida entre les noves potències ocupants, alemanyes i italianes, sobretot, però també hongareses, búlgares i albaneses – país aquest últim que, al seu torn, era ocupat per Itàlia-.  Al marge d’això, Sèrbia va mantenir una independència purament formal, ja que era un estat titella controlat pels nazis, i Croàcia aconseguí la independència sota el lideratge de l’ústaixa Pavelic.

Tot Bòsnia i Hercegovina va ser incorporada a aquest nou estat croat, tot i que una “línia diagonal” la dividia en dues grans zones d’influència, una d’alemanya i una altra d’italiana.

Davant d’aquesta situació,  els musulmans bosnians van optar entre quatre opcions. D’una banda hi hagué els que decidiren col·laborar activament amb els ústaixes croats, com és el cas de Busuladzic. Entre aquests col·laboradors també podem esmentar, per exemple, Hakija Hadzic o Dzafer Kulenovic -que va arribar a ser vicepresident de l’NDH a finals de 1941-. Globalment, però, no fou l’opció més majoritària, ni de bon tros.

Uns altres, que desconfiaven profundament dels ústaixes, van triar obertament per cercar el suport dels nazis alemanys. Aquests grups basaren la justificació teòrica de la seva decisió en la paranoica teoria de l’origen gòtic dels musulmans de Bòsnia. No foren gaires, però es feren molt visibles. Crearen la Legió Mulsulmana, que atacà sobretot població sèrbia i lluità contra els partisans. També arribà  a actuar fora de les terres balcàniques, a Vilafranca de Roerga, per exemple, a Occitània.

Un altre sector de la població musulmana adoptà l’actitud d’aproximar-se a les tropes txètniks, els reialistes serbis, que formalment combatien els ocupants, però que a la pràctica lluitaven sobretot contra els partisans.

Finalment, probablement el grup més nombrós acabà donant suport a les forces partisanes. El Partit Comunista tenia una escassíssima implantació a Bòsnia tot just abans de començar la guerra -no superava els 170 membres-, però el desenvolupament del conflicte bèl·lic els donà un gran protagonisme, i s’acabà convertint en l’opció que millor podia respondre a les contradiccions de la societat bosniana.

 

La desintegració de Iugoslàvia segons la BBC

Avui us presentem sis extensos documentals elaborats per BBC, sobre la desintegració de Iugoslàvia. Tenen l’extraordinari interès que recullen les intervencions, amb les seves interpretacions, de bona part dels protagonistes d’aquests esdeveniments. Tot un document, imprescindible per entendre què va passar. Es van elaborar durant l’any 1996, poc després de finlaitzar la guerra de Bòsnia i Hercegovina.

Els documentals són en anglès, i estan subtitulats en castellà.

Vull agrair a Martí Martorell que me’n fes arribar els enllaços. No els coneixia, i els comparteixo perquè penso que realment valen la pena.

Autoritats europees insten les autoritats de la República Serpska a abolir definitivament la pena de mort

El 10 d’octubre és el Dia Internacional contra la Pena de Mort. En el marc de la  commemoració d’enguany, l’ambaixador de la Unió Europea a Bòsnia i Hercegovina, Lars-Gunnar Wigemark,  i el Cap de l’Oficina del Consell d’Europa a Sarajevo, Drahoslav Stefanek,  han instat les autoritats de la República Serpska a abolir-la definitivament.

Segons la constitució de la Serpska, la pena capital és prevista en el sistema legal de l’entitat –article 11-, tot i que no s’ha aplicat en molts anys. Les autoritats d’aquesta entitat s’han  escudat en les dificultats legals, per la complexa estructura estatal i per la dificultat de dur a terme modificacions constitucionals, per dur a terme aquesta modificació.

A la Federació Bòsnia i Hercegovina, l’altra gran entitat del país,  la pena de mort va ser abolida l’any 1998. De fet, els Acords de Dayton, de 1995 –que van posar punt i final a la guerra que va assolar Bòsnia- establien que s’havia de preveure’n l’abolició.

En el conjunt d’Europa, l’únic estat on la pena de mort no ha estat abolida és Bielorússia, on  l’any 2016 es va aplicar en quatre persones, els mateixos que en el que portem d’any. Els últims estats europeus que l’han abolit són Ucraïna i Malta el 2000, Xipre el 2002, Grècia el 2004, Moldàvia el 2005, Albània el 2005 i Letònia el 2012.

 

L’oposició de la República Serpska impulsa mobilitzacions contra Milorad Dodik i el govern

La situació política a la República Serpska fa molt de temps que està particularment enrarida. El simple fet que el seu president, Milorad Dodik, controli els principals ressorts del poder -ja sigui com a president o com a primer ministre- des de fa vint anys demostra que no hi ha cap mena d’alternança política, amb tot el que això implica. Si a això hi afegim unes relacions molt tenses amb les autoritats centrals de Bòsnia i Hercegovina, fa que la inestabilitat s’hi hagi instal·lat.

Aquest dilluns, l’oposició va voler escenificar la seva oposició radical a Dodik i a tot el govern en un acte que va tenir lloc a Banja Luka –a Banski Dvor-,la capital de la Serpska. L’acte organitzat duia el nom d’Assemblea de Ciutadans, i pretén ser el primer acte de gran format amb l’objectiu de denunciar la castròfica situació en què es troba la Serpska i d’implicar la ciutadania en la presa de decisions per dur a terme accions contra el govern. La intenció dels organitzadors és que actes d’aquest estil es vagin repetint per tota l’entitat.

Segons els organitzadors, a l’acte s’hi aplegaren unes quatre-centes persones, que deixaren petit el local on va tenir lloc. Els seu objectiu era que la població conegués de primera mà les crítiques de l’oposició i explicar-los la seva actitud en el si de l’Assemblea parlamentària.

Els representants dels partits de l’oposíció van criticar la corrupció, els vincles entre el poder i grups criminals organtizats, el nepotisme, el clientelisme… Van responsabilitzar Dodik, i el seu partit –l’Aliança dels Socialdemòcrates Indpendents, SNSD-, de portar el país a la ruïna. Van voler destacar particularment alguns aspectes que demostren la greu crisi en què viu el país, com el molt baix índex de natalitat (que any rere any és menor), el nombre de joves que es veuen obligats a marxar del país i el creixent malestar social, expressat en forma de vagues. Sobre aquest tema hi va posar un particular èmfasi Goran Djordjic, el primer dels oradors. Es va voler denunciar que la Serpska era el territori més pobre, amb pitjors pensions i amb més criminalitat de tot Europa.

Pel que fa a la corrupció, van recórrer a la comparació de les lamentables condicions en què s’està treballant les escoles amb l’adquisició d’un cotxe de gran luxe per part del ministre d’eudcació, Dane Malesevic. Des del moment que es va destapar aquest afer, hi ha hagut nombroses protestes al carrer, així com també han estat importants les protestes en alguns sectors laborals, com les mobilitzacions protagontizades pels treballadors de l’empresa pública de ferrocarrils, pel nefast estat en què es troba la companyia encarregada d’aquest servei. També van esmentar el col·lpase de la Nikola Tesla –una de les empreses més importants de l’entitat-, les inversions més que dubtoses a Andricgrad -el projecte d’Emir Kusturica-, el molt elevat nombre de càrrecs públics, que s’ha doblat aquests darrers anys, segons l’oposició, sempre en benefici de persones properes al poder.

Vukota Govedarica, del Partit Democràtic Serbi (SDS), va denunciar amb particular vehemència els mitjans de comunicació, als quals va acusar d’estar al servei de Dodik. Branislav Borenovic, del Partit Democràtic del Progrés (PDP), va animar la població a mobilitzar-se contra el govern, i va demanar que aquestes mobiltizacions fossin absolutament pacífiques.

Un dels temes que ha centrat l’agenda política aquestes darreres setmanes ha estat el d’un auditoria sobre l’execució del pressupost d’enguany, que demostraria el grau de desviació de diners públics cap a mans privades. Fa pocs dies, al parlament es va impedir que es debatés aquest tema, cosa que va provocar que l’oposició bloquegés, a partir de llavors, l’activitat parlamentària, portant l’entitat a una crisi sense precedents. La tensió va ser tan important que, fins i tot, el principal responsable de dur a terme aquesta auditoria, Dusko Snjegota, va ser obligat a dimitir.

A la reunió de dilluns també hi van assistir, a part dels partits opositors, membres d’ong’s, el membre serbi de la presidència de Bòsnia i Hercegovina, Mladen Ivanic, el ministre d’Afers Estrangers, Igor Crnadak, i el represnetant de la Cambra de Representants de Bòsnia i Hercegovina, Mladen Bosic.

Com era d’esperar, la reacció de Dodik no va trigar a arribar, i evidentment va minimitzar l’acte, tot afirmant que l’acte només representava els simpatitzants de l’oposició i no el poble de la Serpska.

L’Assemblea de la República Serpska

El parlament d’aquesta entitat està format per un total de 83 de diputats, dels quals 29 són de l’Aliança dels Socialdemòcrates independents (SNSD). Forma govern amb el suport de la coalició formada entorn de l’Aliança Democràtica del Poble -DNS-, de Marko Pavic (el Partit Radical Serbi també forma part d’aquesta coalició), amb vuit escons i el Partit Socialista de la República Serpska, amb cinc diputats. A l’oposició hi ha, amb 24 diputats la coalició formada al voltant del Partit Democràtic Serbi (SDS), liderat ara per Mladen Bosic. El Partit Democràtic del Poble té set diputats, Pàtria -que agrupa bàsicament el suport de les minories bosníaca i croata- en té cinc, i el Moviment Democràtic Nacional també cinc.

La República Serpska

La República Serpska té una extensió d’uns 25.000 quilòmetres quadrats i una població d’un milió tres-cents mil habitants. La seva creació va ser fruit dels acords de Dayton, de 1995, que legitimaven la guerra d’agressió i la neteja ètnica que va patir Bòsnia i que va comportar la divisió del país en dues grans entitats, basades en criteris ètnics: la Federació de Bòsnia i Hercegovina i la República Serpska. La capital de la Serpska és Banja Luka.

Aproximadament el 90% dels seus habitants són serbis i un 7% musulmans. Segons el cens de 1991, llavors, els serbis representaven poc més del 55% per cents dels habitants d’aquest territori, mentre que els musulmans el 28%, els croats el 9,2% i els iugoslaus el 4,8%. Aquestes dades demostren el profund canvi demogràfic experimentat per aquest territori durant la guerra de 1992-1995.

Amira Medunjianin, la gran veu de la sevdalinka

Amira Medunjanin és, sens dubte, la intèrpret de música sevdah més reconeguda. És una música característica de Bòsnia, que té el seu origen, segons alguns autors, cinc segles enrere, on es combinen elements musicals propis de la música otomana, occidental i sefardita. El nom de sevdalinka prové de la paraula turca sevda, que significa enyorament o malenconia.

Va néixer a Sarajevo i de ben jove va ser introduïda en la música per la seva mare. El seu primer treball discogràfic data de 2003, amb l’àlbum A secret gate, en col·laboració amb Mostar Sevdah Reunion. El seu primer treball en solitari és del 2005, i porta per nom Rosa. Des de llavors ha editat set àlbums més, l’últim dels quals, Damar, fa molt poc temps.

Si voleu trobar més informació sobre aquest gènere musical, us recomano que visiteu el blog de César Campoy, on trobareu entrades sobre els principals intèrprets.

https://sevdalinkas.com/

Aquí en teniu la pàgina web d’Amira Medunjianin: http://www.amiramedunjanin.ba/

Cap a una unió econòmica dels països del Balcans occidentals?

Les màximes autoritats europees estan donat suport, i fins i tot impulsant,  la creació d’una mena de mercat comú que abasti sis estats balcànics, després que es fes una proposta en aquesta línia en una cimera que va tenir lloc a Sarajevo el passat mes de març.

En aquesta cimera hi participaven els sis estats que no formen part de la Unió Euopea, tot i que alguns d’aquests estats estan en fases diverses del procés de negociació per entrar-hi. Els estats afectats són Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Montenegro, Kosova i Albània. Si finalment es dugués a terme aquest projecte, aquest nou espai econòmic abastaria un territori poblat per vint milions de persones.

De fet, a la cimera de Sarajevo, Joannes Hahn, Alt Comissionat de la Unió Europea, va apel·lar a l’eliminació de barreres duaneres, a incrementar la cooperació regional i a  harmonitzar legislacions per tal d’afavorir el creixement econòmic de tots els països de la zona. Va aprofitar per insistir que això pot representar un primer pas per a la futura integració d’aquests estats a la UE i va argumentar que les barreres econòmiques havien impedit una millor integració d’aquestes economies en el comerç mundial.

La setmana vinent hi ha convocada una reunió a la ciutat adriàtica de Trieste, a la qual assistiran representants qualificats dels sis estats i es preveu avançar en la constitució d’aquest nou espai econòmic. Hi ha la intenció, entre d’altres coses, de signar un  acord relatiu al lliure transport per la zona. En tot aquest afer hi juga un paper important el Banc Europeu per la Reconstrucció i el Desenvolupament, i també és important la implicació alemanya, sobretot des del punt de vista financer. Des d’alguns mitjans fins i tot s’ha arribat a afirmar que Alemanya estava preparant un miniplà Marshall per a la zona, conegut amb el nom de Berlín Plus.

On ha desvetllat menys interès, aquesta proposta, i fins i tot oposició, ha estat precisament a Kosova, on s’ha arribat a interpretar com l’intent de “reconstruir” una nova Iugoslàvia més Albània. Immediatament després de fer-se pública la proposta, el llavors primer ministre kosovar, Isa Mustapha, ja va anunciar el seu escàs entusiasme.

 

A cry from the grave. Documental sobre Srebrenica

Un dia com avui, 11 de juliol, de l’any 1995, la ciutat bosniana d’Srebrenica va caure en mans de les forces txètniks, comandades per Ratko Mladic. Llavors es va perpetrar en poques hores, tal com s’ha dit moltes vegades, el més gran crim comès a Europa des de la Segona Guerra Mundial, que va comportar la mort de prop de vuit mil persones. Aquest acte es pot considerar sense matisos un autèntic genocidi, malgrat que les autoritats de la República Serpska s’hagin negat reiteradament a acceptar aquest terme.

Us oferim un documental elaborat per la BBC, que ens mostra els esdeveniments que van tenir-hi lloc aquelll dia i els dies immediatament posteriors.

És veritat que en aquest documental hi falta una contextualització clara, cosa que no permet entendre la complexitat dels esdeveniments. Moltes vegades s’ha tendit a criminalitzar els “serbis” en conjunt, cosa que no es pot fer. Per aquest motiu, faig servir el terme txètnik, que defineix més una ideologia que no pas un poble.

Finalment, no es pot oblidar el trist paper que van tenir les Nacions Unides, forces holandeses, en la defensa de la població. Literalment, els habitants d’Srebrenica van ser traïts i lliurats als seus botxins. I tampoc no es poden obviar les crítiques a les autoritats bosnianes i a elements de l’armada bosniana, entre els quals destaca particularment Naser Oric, el seu màxim dirigent a Srebrenica, que va abandonar la ciutat abans de l’arribada dels txètniks. A més, Oric havia protagonitzat diversos atacs contra les poblacions al voltant d’Srebrenica, contra la població sèrbia, com els tristament famosos fets de Kravica. No cal oblidar, tampoc, l’actitud del govern d’Alija Izetbegovic , que més d’una vegada es va plantejar intercanviar la cituat d’Srebrenica per altres territoris entorn de Sarajevo.

 

La població de la Terra continuarà augmentant fins al 2100; els països balcànics i l’Estat espanyol perdran població

El 21 de juny passat, el Departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides va presentar un informe sobre l’evolució de la població mundial durant tot el segle XXI.

Segons les dades que aporta, actualment viuen a la terra 7.600 milions de persones, i s’espera que l’any 2030 aquesta xifra pujarà fins als 8.600 milions. La tendència al creixement poblacional es mantindrà durant tot el segle, de manera que l’any 2050 serem 9.800 milions i el 2100, 11.200 milions. El creixement demogràfic, doncs, no s’atura tot i la tendència a la baixa de la tassa de natalitat, que sembla que es mantindrà i que fins i tot s’incrementarà. En el període 2000-2005 el nombre de fills per dona a l’Àfrica, on n’hi ha els índexs més elevats, era de 5,2, mentre que a hores d’ara és de 4,7.

Entre els països amb un creixement més important destaca, sobretot, Nigèria, actualment el setè més poblat del món. Es preveu que pugui aribar a ser el tercer més poblat del món l’any 2050. Els altres que més creixen, i creixeran, són l’Índia, la República Democràtica del Congo, Pakistan, Etiòpia, Tanzània, els EUA, Uganda i Indonèsia.

Una dada que crida l’atenció és que 83 països, que representen el 46% de la població mundial,tenen taxes de fertilititat per sota del mínim que garanteix el relleu generacional (aproximadament, 2,1 naixements per dona). En aquest grup hi ha països com la Xina, els EUA, el Brasil, Rússia, Japó, Vietnam, Alemanya, Iran, Tailàndia i Regne Unit. Tot això comportarà un clar envelliment de la població en aquests països, però hem de tenir en compte que cal considerar altres fenòmens, com són els de les migracions que poden compensar, o fins i tot invertir, la tendència. En el conjunt d’Europa, actualment el 25% de la població té mes de 60 anys, xifra que arribarà al 35% el 2050

La població balcànica el 2050

Si analitzem les dades dels països balcànics, el primer que constatem és que globalment perdran força població, tendència, d’altra banda, que ja estem constatant actualment.

Entre els països que perdran un 15% de la població o més hi trobem Bulgària, Croàcia, Moldàvia, Romania i Sèrbia.

Bulgària, que ara té entorn dels set milions d’habitants en tindrà 5.400.000 el 2050; Croàcia passarà de quatre milions a 3.400.000 ; Romania passarà dels actuals 19.600.000 a 16.400.000 ; Sèrbia, dels 8.700.000 als 7.400.000 ; Moldàvia, de quatre milions a 3.200.000. Bòsnia, per la seva banda, mantindrà la població, al voltant dels 3.500.000 ; Montenegro passarà de 629.000 a 558.000 i Macedònia, de 2.100.000 a 1.900.000.

Albània, per la seva banda, passarà dels 2.923.000 actuals a 2.664.000, també el 2050. Ara fa pocs dies l’agència d’estadística albanesa va anunciar aquest any la població albanesa havia crescut en termes absoluts en un miler d’habitants. És la primera vegada que la població augmenta en aquest país des de la’ny 2000! No hi ha dades de Kosova, pel fet que és un estat no admès en el si de les Nacions Unides.

Si ens fixem en els pronòstics de cara a l’any 2100, els números són encara més xocants: la població prevista a Bulgària és tan sols de 3.850.000, 1.953.000 a Moldàvia, 12.082.000 a Romania, 1.657.000 a Albània, 2.217.000 a Bòsnia i Hercegovina, 2.518.000 a Croàcia, 449.000 a Montenegro, 5.464.000 a Sèrbia, 1.662.000 a Eslovènia i 1.467.000 a Macedònia.

No cal dir que gairebé tots els mitjans d’informació dels països balcàncis s’han fet ressò d’aquesta notícia, i, en general, amb un to molt apocalítpic.

Evidentment aquestes projeccions de cara al 2100 s’han de prendre amb moltes precaucions, perquè hi ha variables que ara ben segur que no podem preveure, però és evident que el canvi demogràfic és més que evident. Probablment sigui una bona nóticia, sobretot de cara a la salut del planeta, però el més important és saber gestionar aquests canvis amb intel·ligència.

Pel que fa a l’Estat espanyol, les dades de l’informe apunten en una direcció similar, no tan acusada. Es calcula que l’any 2050 tindrà 44.395.000 habitants, mentre que el 2100 n’hi haurà 36.780.000. Quant a l’Estat francès, 69.648.000 (cinc milions més que ara) el 2050 i 72.440.000 el 2.100. P er tant, no invertirà la tendència actual. Andorra es mantindrà amb uns números similars el 2050 i baixarà fins a 66.000 el 2100. Finalment, Itàlia, en tindrà 56.872.000 el 2050, tres milions menys que ara, i 47.819.000 el 2100.

Podeu accedir a totes les dades en el següent enllaç:

Total population

Pel que fa a la notícia publicada per Nacions Unides, que és d’on he extret la informació,  hi podeu accedir pel següent enllaç:

World population projected to reach 9.8 billion in 2050, and 11.2 billion in 2100

 

Damir Imamović, la sevdalinka del segle XXI

Dimar Imamovic és un dels músics bosnians en actiu més interessants. Va néixer a Sarajevo, l’any 1978, en el si d’una família de llarga tradició musical. El seu avi, Zaim, ja havia estat un reconegut intèrpret de música tradicional. El seu primer concert el va fer l’any 2004 i des de llavors la seva activitat ha estat constant. Poc després, el 2006, va publicar el seu primer CD, Svira standarde, amb el seu Damir Imamovic Trio. Dos anys després va publicar Abrasevic live, potser el més aclamat de tots els seus discos. L’any 2012 va formar Damir Ivanovic’s Sevdha Takht. Actualment és considerat com un dels grans renovadors de la sevdalinka.

Per aprofundir-hi, us recomano aquest magnífic article de César Campoy, publicat a Revista Balcanes:

Sinoć sam ti, Safo – Damir Imamović Trio

 

La pàgina web de Dimar Imamovic:

WWW.Dimar ImamoviC.COM