La desintegració de Iugoslàvia segons la BBC

Avui us presentem sis extensos documentals elaborats per BBC, sobre la desintegració de Iugoslàvia. Tenen l’extraordinari interès que recullen les intervencions, amb les seves interpretacions, de bona part dels protagonistes d’aquests esdeveniments. Tot un document, imprescindible per entendre què va passar. Es van elaborar durant l’any 1996, poc després de finlaitzar la guerra de Bòsnia i Hercegovina.

Els documentals són en anglès, i estan subtitulats en castellà.

Vull agrair a Martí Martorell que me’n fes arribar els enllaços. No els coneixia, i els comparteixo perquè penso que realment valen la pena.

Anuncis

Autoritats europees insten les autoritats de la República Serpska a abolir definitivament la pena de mort

El 10 d’octubre és el Dia Internacional contra la Pena de Mort. En el marc de la  commemoració d’enguany, l’ambaixador de la Unió Europea a Bòsnia i Hercegovina, Lars-Gunnar Wigemark,  i el Cap de l’Oficina del Consell d’Europa a Sarajevo, Drahoslav Stefanek,  han instat les autoritats de la República Serpska a abolir-la definitivament.

Segons la constitució de la Serpska, la pena capital és prevista en el sistema legal de l’entitat –article 11-, tot i que no s’ha aplicat en molts anys. Les autoritats d’aquesta entitat s’han  escudat en les dificultats legals, per la complexa estructura estatal i per la dificultat de dur a terme modificacions constitucionals, per dur a terme aquesta modificació.

A la Federació Bòsnia i Hercegovina, l’altra gran entitat del país,  la pena de mort va ser abolida l’any 1998. De fet, els Acords de Dayton, de 1995 –que van posar punt i final a la guerra que va assolar Bòsnia- establien que s’havia de preveure’n l’abolició.

En el conjunt d’Europa, l’únic estat on la pena de mort no ha estat abolida és Bielorússia, on  l’any 2016 es va aplicar en quatre persones, els mateixos que en el que portem d’any. Els últims estats europeus que l’han abolit són Ucraïna i Malta el 2000, Xipre el 2002, Grècia el 2004, Moldàvia el 2005, Albània el 2005 i Letònia el 2012.

 

L’oposició de la República Serpska impulsa mobilitzacions contra Milorad Dodik i el govern

La situació política a la República Serpska fa molt de temps que està particularment enrarida. El simple fet que el seu president, Milorad Dodik, controli els principals ressorts del poder -ja sigui com a president o com a primer ministre- des de fa vint anys demostra que no hi ha cap mena d’alternança política, amb tot el que això implica. Si a això hi afegim unes relacions molt tenses amb les autoritats centrals de Bòsnia i Hercegovina, fa que la inestabilitat s’hi hagi instal·lat.

Aquest dilluns, l’oposició va voler escenificar la seva oposició radical a Dodik i a tot el govern en un acte que va tenir lloc a Banja Luka –a Banski Dvor-,la capital de la Serpska. L’acte organitzat duia el nom d’Assemblea de Ciutadans, i pretén ser el primer acte de gran format amb l’objectiu de denunciar la castròfica situació en què es troba la Serpska i d’implicar la ciutadania en la presa de decisions per dur a terme accions contra el govern. La intenció dels organitzadors és que actes d’aquest estil es vagin repetint per tota l’entitat.

Segons els organitzadors, a l’acte s’hi aplegaren unes quatre-centes persones, que deixaren petit el local on va tenir lloc. Els seu objectiu era que la població conegués de primera mà les crítiques de l’oposició i explicar-los la seva actitud en el si de l’Assemblea parlamentària.

Els representants dels partits de l’oposíció van criticar la corrupció, els vincles entre el poder i grups criminals organtizats, el nepotisme, el clientelisme… Van responsabilitzar Dodik, i el seu partit –l’Aliança dels Socialdemòcrates Indpendents, SNSD-, de portar el país a la ruïna. Van voler destacar particularment alguns aspectes que demostren la greu crisi en què viu el país, com el molt baix índex de natalitat (que any rere any és menor), el nombre de joves que es veuen obligats a marxar del país i el creixent malestar social, expressat en forma de vagues. Sobre aquest tema hi va posar un particular èmfasi Goran Djordjic, el primer dels oradors. Es va voler denunciar que la Serpska era el territori més pobre, amb pitjors pensions i amb més criminalitat de tot Europa.

Pel que fa a la corrupció, van recórrer a la comparació de les lamentables condicions en què s’està treballant les escoles amb l’adquisició d’un cotxe de gran luxe per part del ministre d’eudcació, Dane Malesevic. Des del moment que es va destapar aquest afer, hi ha hagut nombroses protestes al carrer, així com també han estat importants les protestes en alguns sectors laborals, com les mobilitzacions protagontizades pels treballadors de l’empresa pública de ferrocarrils, pel nefast estat en què es troba la companyia encarregada d’aquest servei. També van esmentar el col·lpase de la Nikola Tesla –una de les empreses més importants de l’entitat-, les inversions més que dubtoses a Andricgrad -el projecte d’Emir Kusturica-, el molt elevat nombre de càrrecs públics, que s’ha doblat aquests darrers anys, segons l’oposició, sempre en benefici de persones properes al poder.

Vukota Govedarica, del Partit Democràtic Serbi (SDS), va denunciar amb particular vehemència els mitjans de comunicació, als quals va acusar d’estar al servei de Dodik. Branislav Borenovic, del Partit Democràtic del Progrés (PDP), va animar la població a mobilitzar-se contra el govern, i va demanar que aquestes mobiltizacions fossin absolutament pacífiques.

Un dels temes que ha centrat l’agenda política aquestes darreres setmanes ha estat el d’un auditoria sobre l’execució del pressupost d’enguany, que demostraria el grau de desviació de diners públics cap a mans privades. Fa pocs dies, al parlament es va impedir que es debatés aquest tema, cosa que va provocar que l’oposició bloquegés, a partir de llavors, l’activitat parlamentària, portant l’entitat a una crisi sense precedents. La tensió va ser tan important que, fins i tot, el principal responsable de dur a terme aquesta auditoria, Dusko Snjegota, va ser obligat a dimitir.

A la reunió de dilluns també hi van assistir, a part dels partits opositors, membres d’ong’s, el membre serbi de la presidència de Bòsnia i Hercegovina, Mladen Ivanic, el ministre d’Afers Estrangers, Igor Crnadak, i el represnetant de la Cambra de Representants de Bòsnia i Hercegovina, Mladen Bosic.

Com era d’esperar, la reacció de Dodik no va trigar a arribar, i evidentment va minimitzar l’acte, tot afirmant que l’acte només representava els simpatitzants de l’oposició i no el poble de la Serpska.

L’Assemblea de la República Serpska

El parlament d’aquesta entitat està format per un total de 83 de diputats, dels quals 29 són de l’Aliança dels Socialdemòcrates independents (SNSD). Forma govern amb el suport de la coalició formada entorn de l’Aliança Democràtica del Poble -DNS-, de Marko Pavic (el Partit Radical Serbi també forma part d’aquesta coalició), amb vuit escons i el Partit Socialista de la República Serpska, amb cinc diputats. A l’oposició hi ha, amb 24 diputats la coalició formada al voltant del Partit Democràtic Serbi (SDS), liderat ara per Mladen Bosic. El Partit Democràtic del Poble té set diputats, Pàtria -que agrupa bàsicament el suport de les minories bosníaca i croata- en té cinc, i el Moviment Democràtic Nacional també cinc.

La República Serpska

La República Serpska té una extensió d’uns 25.000 quilòmetres quadrats i una població d’un milió tres-cents mil habitants. La seva creació va ser fruit dels acords de Dayton, de 1995, que legitimaven la guerra d’agressió i la neteja ètnica que va patir Bòsnia i que va comportar la divisió del país en dues grans entitats, basades en criteris ètnics: la Federació de Bòsnia i Hercegovina i la República Serpska. La capital de la Serpska és Banja Luka.

Aproximadament el 90% dels seus habitants són serbis i un 7% musulmans. Segons el cens de 1991, llavors, els serbis representaven poc més del 55% per cents dels habitants d’aquest territori, mentre que els musulmans el 28%, els croats el 9,2% i els iugoslaus el 4,8%. Aquestes dades demostren el profund canvi demogràfic experimentat per aquest territori durant la guerra de 1992-1995.

Amira Medunjianin, la gran veu de la sevdalinka

Amira Medunjanin és, sens dubte, la intèrpret de música sevdah més reconeguda. És una música característica de Bòsnia, que té el seu origen, segons alguns autors, cinc segles enrere, on es combinen elements musicals propis de la música otomana, occidental i sefardita. El nom de sevdalinka prové de la paraula turca sevda, que significa enyorament o malenconia.

Va néixer a Sarajevo i de ben jove va ser introduïda en la música per la seva mare. El seu primer treball discogràfic data de 2003, amb l’àlbum A secret gate, en col·laboració amb Mostar Sevdah Reunion. El seu primer treball en solitari és del 2005, i porta per nom Rosa. Des de llavors ha editat set àlbums més, l’últim dels quals, Damar, fa molt poc temps.

Si voleu trobar més informació sobre aquest gènere musical, us recomano que visiteu el blog de César Campoy, on trobareu entrades sobre els principals intèrprets.

https://sevdalinkas.com/

Aquí en teniu la pàgina web d’Amira Medunjianin: http://www.amiramedunjanin.ba/

Cap a una unió econòmica dels països del Balcans occidentals?

Les màximes autoritats europees estan donat suport, i fins i tot impulsant,  la creació d’una mena de mercat comú que abasti sis estats balcànics, després que es fes una proposta en aquesta línia en una cimera que va tenir lloc a Sarajevo el passat mes de març.

En aquesta cimera hi participaven els sis estats que no formen part de la Unió Euopea, tot i que alguns d’aquests estats estan en fases diverses del procés de negociació per entrar-hi. Els estats afectats són Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Montenegro, Kosova i Albània. Si finalment es dugués a terme aquest projecte, aquest nou espai econòmic abastaria un territori poblat per vint milions de persones.

De fet, a la cimera de Sarajevo, Joannes Hahn, Alt Comissionat de la Unió Europea, va apel·lar a l’eliminació de barreres duaneres, a incrementar la cooperació regional i a  harmonitzar legislacions per tal d’afavorir el creixement econòmic de tots els països de la zona. Va aprofitar per insistir que això pot representar un primer pas per a la futura integració d’aquests estats a la UE i va argumentar que les barreres econòmiques havien impedit una millor integració d’aquestes economies en el comerç mundial.

La setmana vinent hi ha convocada una reunió a la ciutat adriàtica de Trieste, a la qual assistiran representants qualificats dels sis estats i es preveu avançar en la constitució d’aquest nou espai econòmic. Hi ha la intenció, entre d’altres coses, de signar un  acord relatiu al lliure transport per la zona. En tot aquest afer hi juga un paper important el Banc Europeu per la Reconstrucció i el Desenvolupament, i també és important la implicació alemanya, sobretot des del punt de vista financer. Des d’alguns mitjans fins i tot s’ha arribat a afirmar que Alemanya estava preparant un miniplà Marshall per a la zona, conegut amb el nom de Berlín Plus.

On ha desvetllat menys interès, aquesta proposta, i fins i tot oposició, ha estat precisament a Kosova, on s’ha arribat a interpretar com l’intent de “reconstruir” una nova Iugoslàvia més Albània. Immediatament després de fer-se pública la proposta, el llavors primer ministre kosovar, Isa Mustapha, ja va anunciar el seu escàs entusiasme.

 

A cry from the grave. Documental sobre Srebrenica

Un dia com avui, 11 de juliol, de l’any 1995, la ciutat bosniana d’Srebrenica va caure en mans de les forces txètniks, comandades per Ratko Mladic. Llavors es va perpetrar en poques hores, tal com s’ha dit moltes vegades, el més gran crim comès a Europa des de la Segona Guerra Mundial, que va comportar la mort de prop de vuit mil persones. Aquest acte es pot considerar sense matisos un autèntic genocidi, malgrat que les autoritats de la República Serpska s’hagin negat reiteradament a acceptar aquest terme.

Us oferim un documental elaborat per la BBC, que ens mostra els esdeveniments que van tenir-hi lloc aquelll dia i els dies immediatament posteriors.

És veritat que en aquest documental hi falta una contextualització clara, cosa que no permet entendre la complexitat dels esdeveniments. Moltes vegades s’ha tendit a criminalitzar els “serbis” en conjunt, cosa que no es pot fer. Per aquest motiu, faig servir el terme txètnik, que defineix més una ideologia que no pas un poble.

Finalment, no es pot oblidar el trist paper que van tenir les Nacions Unides, forces holandeses, en la defensa de la població. Literalment, els habitants d’Srebrenica van ser traïts i lliurats als seus botxins. I tampoc no es poden obviar les crítiques a les autoritats bosnianes i a elements de l’armada bosniana, entre els quals destaca particularment Naser Oric, el seu màxim dirigent a Srebrenica, que va abandonar la ciutat abans de l’arribada dels txètniks. A més, Oric havia protagonitzat diversos atacs contra les poblacions al voltant d’Srebrenica, contra la població sèrbia, com els tristament famosos fets de Kravica. No cal oblidar, tampoc, l’actitud del govern d’Alija Izetbegovic , que més d’una vegada es va plantejar intercanviar la cituat d’Srebrenica per altres territoris entorn de Sarajevo.

 

La població de la Terra continuarà augmentant fins al 2100; els països balcànics i l’Estat espanyol perdran població

El 21 de juny passat, el Departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides va presentar un informe sobre l’evolució de la població mundial durant tot el segle XXI.

Segons les dades que aporta, actualment viuen a la terra 7.600 milions de persones, i s’espera que l’any 2030 aquesta xifra pujarà fins als 8.600 milions. La tendència al creixement poblacional es mantindrà durant tot el segle, de manera que l’any 2050 serem 9.800 milions i el 2100, 11.200 milions. El creixement demogràfic, doncs, no s’atura tot i la tendència a la baixa de la tassa de natalitat, que sembla que es mantindrà i que fins i tot s’incrementarà. En el període 2000-2005 el nombre de fills per dona a l’Àfrica, on n’hi ha els índexs més elevats, era de 5,2, mentre que a hores d’ara és de 4,7.

Entre els països amb un creixement més important destaca, sobretot, Nigèria, actualment el setè més poblat del món. Es preveu que pugui aribar a ser el tercer més poblat del món l’any 2050. Els altres que més creixen, i creixeran, són l’Índia, la República Democràtica del Congo, Pakistan, Etiòpia, Tanzània, els EUA, Uganda i Indonèsia.

Una dada que crida l’atenció és que 83 països, que representen el 46% de la població mundial,tenen taxes de fertilititat per sota del mínim que garanteix el relleu generacional (aproximadament, 2,1 naixements per dona). En aquest grup hi ha països com la Xina, els EUA, el Brasil, Rússia, Japó, Vietnam, Alemanya, Iran, Tailàndia i Regne Unit. Tot això comportarà un clar envelliment de la població en aquests països, però hem de tenir en compte que cal considerar altres fenòmens, com són els de les migracions que poden compensar, o fins i tot invertir, la tendència. En el conjunt d’Europa, actualment el 25% de la població té mes de 60 anys, xifra que arribarà al 35% el 2050

La població balcànica el 2050

Si analitzem les dades dels països balcànics, el primer que constatem és que globalment perdran força població, tendència, d’altra banda, que ja estem constatant actualment.

Entre els països que perdran un 15% de la població o més hi trobem Bulgària, Croàcia, Moldàvia, Romania i Sèrbia.

Bulgària, que ara té entorn dels set milions d’habitants en tindrà 5.400.000 el 2050; Croàcia passarà de quatre milions a 3.400.000 ; Romania passarà dels actuals 19.600.000 a 16.400.000 ; Sèrbia, dels 8.700.000 als 7.400.000 ; Moldàvia, de quatre milions a 3.200.000. Bòsnia, per la seva banda, mantindrà la població, al voltant dels 3.500.000 ; Montenegro passarà de 629.000 a 558.000 i Macedònia, de 2.100.000 a 1.900.000.

Albània, per la seva banda, passarà dels 2.923.000 actuals a 2.664.000, també el 2050. Ara fa pocs dies l’agència d’estadística albanesa va anunciar aquest any la població albanesa havia crescut en termes absoluts en un miler d’habitants. És la primera vegada que la població augmenta en aquest país des de la’ny 2000! No hi ha dades de Kosova, pel fet que és un estat no admès en el si de les Nacions Unides.

Si ens fixem en els pronòstics de cara a l’any 2100, els números són encara més xocants: la població prevista a Bulgària és tan sols de 3.850.000, 1.953.000 a Moldàvia, 12.082.000 a Romania, 1.657.000 a Albània, 2.217.000 a Bòsnia i Hercegovina, 2.518.000 a Croàcia, 449.000 a Montenegro, 5.464.000 a Sèrbia, 1.662.000 a Eslovènia i 1.467.000 a Macedònia.

No cal dir que gairebé tots els mitjans d’informació dels països balcàncis s’han fet ressò d’aquesta notícia, i, en general, amb un to molt apocalítpic.

Evidentment aquestes projeccions de cara al 2100 s’han de prendre amb moltes precaucions, perquè hi ha variables que ara ben segur que no podem preveure, però és evident que el canvi demogràfic és més que evident. Probablment sigui una bona nóticia, sobretot de cara a la salut del planeta, però el més important és saber gestionar aquests canvis amb intel·ligència.

Pel que fa a l’Estat espanyol, les dades de l’informe apunten en una direcció similar, no tan acusada. Es calcula que l’any 2050 tindrà 44.395.000 habitants, mentre que el 2100 n’hi haurà 36.780.000. Quant a l’Estat francès, 69.648.000 (cinc milions més que ara) el 2050 i 72.440.000 el 2.100. P er tant, no invertirà la tendència actual. Andorra es mantindrà amb uns números similars el 2050 i baixarà fins a 66.000 el 2100. Finalment, Itàlia, en tindrà 56.872.000 el 2050, tres milions menys que ara, i 47.819.000 el 2100.

Podeu accedir a totes les dades en el següent enllaç:

Total population

Pel que fa a la notícia publicada per Nacions Unides, que és d’on he extret la informació,  hi podeu accedir pel següent enllaç:

World population projected to reach 9.8 billion in 2050, and 11.2 billion in 2100

 

Damir Imamović, la sevdalinka del segle XXI

Dimar Imamovic és un dels músics bosnians en actiu més interessants. Va néixer a Sarajevo, l’any 1978, en el si d’una família de llarga tradició musical. El seu avi, Zaim, ja havia estat un reconegut intèrpret de música tradicional. El seu primer concert el va fer l’any 2004 i des de llavors la seva activitat ha estat constant. Poc després, el 2006, va publicar el seu primer CD, Svira standarde, amb el seu Damir Imamovic Trio. Dos anys després va publicar Abrasevic live, potser el més aclamat de tots els seus discos. L’any 2012 va formar Damir Ivanovic’s Sevdha Takht. Actualment és considerat com un dels grans renovadors de la sevdalinka.

Per aprofundir-hi, us recomano aquest magnífic article de César Campoy, publicat a Revista Balcanes:

Sinoć sam ti, Safo – Damir Imamović Trio

 

La pàgina web de Dimar Imamovic:

WWW.Dimar ImamoviC.COM

 

Segons una enquesta de Gallup, un percentatge important de la població valora negativament la dissolució de Iugoslàvia

El passat 17 de maig, l’agència Gallup va fer públics els resultats d’una enquesta feta en el conjunt dels països que conformaven Iugoslàvia, sobre la percepció que té la població, positiva o negativa, de la dissolució de Iugoslàvia.

 

Segons les dades que aporta, es desprèn que una part molt significativa de les persones enquestades valoren negativament el trencament de Iugoslàvia, tot i que hi ha diferències significatives, molt notables en alguns casos, entre els diferents estats.

No és difícil d’entendre que on es valora més negativament aquest trencament és a Sèrbia, on el 81% de les persones considera perjudicial aquest trencament, mentre que els que el valoren com a beneficiós representen tan sols el 4%. Evidentment, passa sempre, els països que han estat l’element central d’un estat, encara que sigui multinacional, sempre senten nostàlgia d’aquest passat. Només cal veure els resultats d’enquestes similars dutes a terme a Rússia.

A l’extrem oposat, tal com era previsible, hi trobem Kosova, on els que consideren perjudicial el trencament són només el 10%, i, en canvi, els que els valoren positivament s’enfilen fins al 75%.

Enmig d’aquests dos extrems hi trobem la resta de països:

– Bòsnia: 77%, perjudicial; 6%; beneficiós
– Montenegro: 65%, perjudicial; 15% beneficiós
– Macedònia: 66%, perjudicial; 12% beneficiós
– Eslovènia: 45, perjudicial; 41%, beneficiós
– Croàcia: 23%, perjudicial; 55%, beneficiós

Així, doncs, segons aquesta enquesta, tant a Sèrbia com a Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Montenegro hi ha una impressió general negativa de la dissolució de Iugoslàvia, mentre que a Croàcia i Kosova és positiva. A mig camí, queda Eslovènia, amb uns resultats molt equilibrats.

Aquests resultats venen a demostrar que els països on hi havia una autèntica voluntat de secessió eren bàsicament tres: Croàcia, Kosova i Eslovènia. En la resta de casos, molt probablement no es va voler, no es va saber, no es va trobar una altra solució alternativa que no fos el trencament, o s’hi van veure abocats.

D’aquestes dades, crida l’atenció que a Eslovènia els resultats siguin tan equilibrats, sobretot si es té en compte que quan s’hi va fer el referèndum, el 89% dels eslovens van votar favorablement a la independència.

Eslovènia és un país que sempre ha tingut una vocació més centreeuropea que no pas balcànica, però s’ha de recordar que la seva situació dins el que era Iugoslàvia també era relativament especial, i sortia beneficiada moltes vegades dels equilibris difícils que s’havien de mantenir en el si de la Federació.

És indiscutible que tot i l’innegable afany independentista de la població, no hi havia una percepció d’enfrontament radical amb l’estat, ni cap conflicte de magnitud. Tampoc cap conflicte ètnic havia sacsejat el país. Eslovènia s’havia beneficiat d’unes relacions particulars amb el conjunt de Iugoslàvia, de manera que s’havia acomodat a una mena de pacte social entre les elits locals, que permetien, tal com afirma Jordi Bañeras, una situació avantatjosa per al capital eslovè en el conjunt de l’estat -i un mercat unificat- i la tecnoburocràcia, particularment la sèrbia, que d’aquesta manera tenia uns aliats que permetien el seu control de l’estat. D’aquesta mena de pacte se’n sentia beneciaa el conjunt de la població.

Altres dades que aporta l’enquesta indiquen que estan més satisfetes amb el trencament aquelles persones que pertanyen al grup nacional majoritari de cada estat, mentre que els grups minoritaris en tenen una visió menys optimista, cosa bastant lògica, d’altra banda, ja que moltes vegades aquests estats han dut a terme un política  xovinista i nacionalista -interpretat en el pitjor sentit del terme- que ha fet que les diferents minories s’hi sentissin a disgust.

Així, per exemple, el 43% dels croats de Bòsnia i Hercegovina no n’estan satisfets, un percentatge que més que duplica el dels croats de Croàcia; el serbis de Bòsnia encara són més unànimes en aquest sentit, ja que en representen el 93% dels enquestats, xifra que supera fins i tot la de Sèrbia mateix. El 39% dels albanesos de Macedònia, un altre exemple, també es mostra descontent, xifra que contrasta amb la gairebé unanimitat, pel que fa a satisfacció, dels albanesos de Kosova.

Si s’analitzen les dades per grups d’edat, es pot comprovar que com més grans són les persones enquestades més a disgut estan amb el trencament de Iugoslàvia. L’única excepció, i crida l’atenció aquest fet, és Eslovènia, en què, tot i ser xifres pràcticament similars, el percentatge més elevat de descontents el podem trobar entre les persones entre 15 i 35 anys.

És evident que la frustració provocada per anys de picar a la porta d’Europa, i la migradesa dels resultats obtinguts en els casos dels països que hi han pogut accedir, poden explicar bona part d’aquest desencís. La terra promesa, de riquesa, prosperitat i felicitat no l’ha trobat ningú. A més, no cal dir que el record, o la percepció, dels feliços anys seixanta i setanta de la Iugoslàvia titista ajuden a mantenir viva aquesta iugonostàlgia.

També és veritat que només és una enquesta -amb dades interessants, sí-, però que no implica que hi hagi cap reivindicació d’una proposta política de futur. En aquests moments -almenys amb rellevància notòria- ningú no reivindica la reconstrucció d’un projecte iugoslau comú.

Moltes enquestes, a més, en altres països han ofert, moltes vegades, resultats sorprenents, almenys a primer cop d’ull, com per exemple, que dos terços de romanesos afirmessin que haurien votat Ceusescu, el desembre de 2014 -remarco que no vull comparar-ne els resultats-.

Gallup és una societat creada l’any 1958 per George Gallup, amb la seu situada a Washington, que té com a objectiu realitzar estudis socials, anàlisis i estadístiques arreu del món.  Podeu accedir a la pàgina de Gallup en el següent enllaç:

Many in Balkans Still See More Harm From Yugoslavia Breakup

 

 

El camp de concentració d’Omarska (Bòsnia), maig-agost de 1992

Era l’estiu de 1989. Crec recordar que fèiem el trajecte en tren entre Bihac, al nord-oest de Bòsnia, i Banja Luka. Com que el tren no avançava gaire de pressa, quan en vam tenir prou d’aquell ritme tan lent, vam decidir de baixar a la primera parada que trobéssim, sempre que fos un poble no gaire gran. Ens venia de gustar visitar algun llogarret lluny de les rutes turístiques, tot i que Bòsnia, llavors, no era el que en podem dir una gran destinació turística.

La casualitat va fer, doncs, que el poble escollit fos Omarska. Un cop vam baixar, vam començar a caminar per un camí que sortia just al costat de l’estació i que seguia paral•lel a la via del tren. De fet, no vam entrar a la ciutat, que no era tan petita, sinó que vam anar a petar a un dels poblets, molt petitons, que formen part de la mateixa municipalitat d’Omarska.

Ens van cridar l’atenció algunes cases aïllades i pagesos abillats encara amb esclops i vestits tradicionals serbis. En tenim, anys després, un molt bon record d’aquella estada, en aquell petit llogarret del qual ni tan sols recordo el nom. Un petit parc, un únic bar, persones que ens preguntaven si parlàvem iugoslau, una minúscula botiga… i molta hospitalitat, sobretot.

Pocs anys després vam tenir una gran sorpresa quan Omarska es va convertir en la portada de diversos mitjans de comunicació per una trista, molt trista notícia: a Omarska s’hi havia construït, tres anys després de  visitar-la per atzar, un camp d’internament per on van passar milers de persones, i on en van morir uns quants centenars.

Omarska no és gaire lluny de Prijedor. Prijedor era considerada una ciutat estratègica per als txètniks, ja que la seva conquesta permetia establir un corredor que uniria els territoris de Bòsnia controlats per ells amb la Krajina, a Croàcia, també en ple conflicte bèl·lic.

El 30 d’abril Prijedor va ser ocupada per les tropes txètniks. Arran de la massacre i neteja ètnica de la ciutat, durant aquests primers mesos de la guerra de Bòsnia, que va esclatar a principis d’abril de 1992, homes i dones musulmans i croats van ser deportats al camp d’Omarska. Segons Human Rights Watch, no hi ha cap mena de dubte a l’hora de classificar-lo com a camp de concentració. També hi hagué altres camps de característiques similars, tot i que de menors dimensions, a Keraterm, Trnopolje i Manjaca, prop de Prijedor també.

Prijedor era una ciutat d’uns vint-i-cinc mil habitants. Arran de la conquesta de la ciutat per les forces txètniks, en van desaparèixer set mil, el 28% ! Als voltants de la ciutat s’han localitzat, fins ara, 145 fosses coumnes i centenars de tombes individuals.

El camp d’Omarska es va posar en funcionament tot just tres setmanes immediatament després de la conquesta de la ciutat, cosa que fa suposar que una part important dels desapareguts de Prijedor hi van ser reclosos.

Segons les dades que se’n tenen, hi van ser internades entre sis i set mil persones, durant un període de cinc mesos, entre la primavera i l’estiu de 1992, concretament entre el 25 de maig i el 21 d’agost. No es pot donar una xifra exacta del nombre de persones que hi van morir, però ben segur que van ser alguns centanars, alguns del quals van morir de fam, o a conseqüència dels maltractaments. Les autoritats serbosbosnianes el van qualificar com un centre d’investigació, i acusaven les persones detingudes de dur a terme activitats paramilitars. Després, segons les dades que es tenen, també hi van ser deportades persones provinents d’altres localitats veïnes, com Kozarac o Trnopolje.

El camp estava format per dos edificis principals i altres de menors: els més importants eren l’edifici d’administració, on també es feien els interrogatoris, tortures i també execucions i l’edifici de l’hangar, on eren tancats els reclusos. Com a edificis menors hi havia el que era conegut com a Casa Blanca, on també s’hi feien tortures, i finalment la Casa Vermella, on es van fer execucions sumàries. Tots els voltants del camp estaven completament minats per tal d’evitar la fugida de les persones tancades, i estava custodiat per uns quatre-cents vigilants. Algunes de les recluses eren obligades a fer les tasques de neteja i el menjar. Tots els testimonis certifiquen que les violacions eren una pràctica habitual. També s’ha arribat a exhumar els cadàvers de nens de cins canys.Les persones detingudes a Omarska, segons comenten alguns dels testimonis dels supervivents feien només un àpat al dia. No hi havia dutxes ni servei de neteja, de manera que les deixalles s’acumulaven per tot el camp.

Segons les autoritats txètrniks, hi van passar 3.334 persones, de les quals 3.197 eren bosníaques i 125 croates.

L’any 2004, no gaire lluny del camp, es va localitzar una gran fossa comuna que contenia els cadàvers de 456 persones procedents, sembla, d’aquest camp. El Tribunal Internacional de l’Haia ha acusat formalment 21 persones d’haver-hi comès atrocitats.

Ed Vulliamy va ser el primer periodista que va poder accedir al camp. Aquí en podeu llegir una crònica que va escriure l’any 2004.