Firkin, folk punk d’Hongria amb aires celtes

Firkin és un grup hongarès que fan una música que ells mateixos qualifiquen com a folk punk. És inevitable veure la clara influència que té la música celta en la música que fan. Té un aire que recorda clarament la banda irlandesa The Pogues. El grup es va fundar l’any 2008 i des de llavors ha fet nombroses gires per gairebé una vintena de països.

Aquí teniu l’enllaç de la seva pàgina web: http://firkin.hu/

Els Estats Units de la Gran Àustria. Una proposta federal del romanès Aurel Popovici per a l’Imperi Austrohongarès

De vegades és temptador de fer política-història ficció. Què hauria passat si en comptes d’haver-se pres una decisió en una determinada cruïlla històrica s’hagués optat per una altra via totalment diferent. En el cas del continent europeu un dels temes que ha provocat més especulacions d’aquest tipus és precisament el de l’Imperi Austrohongarès. Ara no se’n parla gaire, però en els anys posteriors a la dissolució de Iugoslàvia més d’un comentarista havia deixat anar la idea que l’Imperi austrohongarès potser no havia estat tan mal invent.

De fet, una tesi molt estesa és que l’Imperi Austrohongarès era una construcció política summament artifcial que no va poder superar la crisi provocada per la Primera Guerra Mundial. Segons això, l’Imperi duia el germen de l’autodestrucció, provocat sobretot per la seva extraordinària diversitat ètnica i nacional.

Hi ha autors que defensen, però, una tesi contrària, segons la qual l’Imperi es va dissoldre per la voluntat expressa de les potències guanyadores del conflicte, que veien en aquesta dissolució una gran oportunitat per accedir a mercats i controlar uns nous ests més febles, i alhora impedir el somni de la Mitteleuropa alemanya. Un dels autors que ha defensat amb més arguments aquesta tesi és el prestigiós historiador d’origen hongarès, François Fejtö. Segons ells, l’Imperi no va esclatar per les tensions nacionals, sinó precisament per la pressió de les potències aliades. Defensa aquesta tesi en un text, que ja té uns quants anys, molt ben documentat i d’imprescindible lectura, Requiem pour un empire défunt.

És veritat que l’opció preferida per bona part de les elits de les diverses nacions no anava precisament en la línia de la dissolució de l’Imperi. A Croàcia i a Eslovènia, per exemple, la idea més estesa era l’opció coneguda com a trialisme, que pretenia estendre el model de monarquia dual a un tercer component, on Croàcia i Eslovènia formarien un tercer estat sud-eslau. Aquesta tesi la defensaven encara poc abans de finalitzar la Primera Guerra Mundial. La Declaració de maig de 1917, apostava clarament en aquesta línia i no en la de de la idssolució de l’Imperi. El mateix es pot dir dels polonesos, que també defensaven, majoritàriament, una tesi d’aquest tipus i també ho feien molts txecs de Bohèmia i Moràvia, tot i que en aquest cas hi havia més diversitat de plantejaments.

Les propostes federalistes

També cal dir que també es van elaborar diverses propostes de tipus federals durant les últimes dècades del segle XIX i principis del segle XX.

Probablement, els socialdemòcrates van ser els principals defensors d’aquestes tesis, fins gairebé fins al final de la monarquia. Entre, ells, destaquen, sobretot, les figures de Karl Renner i Otto Bauer, i la tesi de l’autonomia personal com a fórmula per garantir els drets de les nacionalitats minoritàries enfront de les majoritàries.

El fet que a pràcticament cap dels països de l’Imperi no hi hagués terrritoris homogenis des del punt de vista ètnic semblava donar una solides bases a a aquesta proposta, que va ser combatuda també per altres socialdemòcrates. Lenin mateix, s’hi va mostrar totalment contrari.

Al marge dels socialdemòcrates, de les propostes de caire federal que es van arribar a presentar, molt probablement la més elaborada era la que va presentar Aurel Popovici.

Popovici era un romanès de Transsilvània, que va formar part del que era conegut com a Cercle de Belvedere, els col•loradors més propers a Francesc Ferran, l’arxiduc assassinat a Sarajevo el juliol de 1914. Entre aquests col•laboradors hi havia, també, persones com l’eslovac Milan Hodza, el txec Kramarj o les croats Rauck i Ivo Frank.

Normalment no s’ha prestat gaire atenció a les relacions entre Francesc Ferran i Francesc Josep, l’emperador. Mai no van ser gens bones i, molt probablement, que la proposta vingués d’un dels seus col•laboradors més estrets no va ajudar gens que pogués ser tinguda en compte.

Popovici era de nacionalitat romanesa, nascut a Lugoj l’any 1863. Lugoj és al Banat, territori multiètnic per excel•lència. Va estudiar dret i medicina, primer a Brasov -a Transsilvània- i després a Viena. De ben jove es va començar a dedicar a la política, i ho feu de mans del Partit Nacional Romanès, el gran partit de la minoria romanesa de Transsilvània. Popovici va ser un dels signats del Memoràndum de Transsilvània, de l’any 1992, on un grup d’intel•lectuals feien una sèrie demandes a l’emperador, per tal de garantir la igualtat d drets de la població romanesa, ja que consideraven lesionats els seus interessos per les autoritats hongareses, que eren les que controlaven aquella part de l’Imperi. Es mostraven particularment queixosos pel que fa a la política de magiarització cada vegada mé sintensa. Una constant del seu pensament polític és la seva oposició a les elits hongareses, cosa que queda clarament palesa en el projecte federal que dissenya més endavant.L’any 1906 va fer pública la seva proposta, de construcció dels Estats Units de la Gran Áustria.

Els Estats Units de la Gran Àustria

Va inspirar-se, sobretot, en el model d’estat federal dels Estats Units, peròi també va tenir en compte altres casos, com Brasil, Mèxic, Suïssa i Alemanya.

Pel que fa a l’organització interna, defensava un sistema de tipus monàrquic, encapçalat per la figura de l’emperador, que no era qüestionat. El govern federal havia d’estar format per membres dels diferents estats nacionals.

Proposava un sistema bicameral, amb una cambra de diputats i un senat. La cambra de diputats havia d’estar formada per representants dels diferents pobles de la Federació triats per sufragi universal, directe i secret. Pel que fa al Senat, bevia encara de la tradició clàssica i oligàrquica, on els membres havien de pertànyer a la casa reial, a la noblesa, i una part dels quals havien de ser triats per l’emperador.

Preveia que el govern central havia d‘estar format per quaranta-dos membres delegats dels governs dels diversos estats-nacionals, de manera proporcional al seu pes demogràfic.

Pel que fa als estats, cadascun tenia la seva pròpia constitució, que no podia tenir disposicions contràries a la constitució imperial. També tenien un govern propi, parlament i poder judicial. El cap de govern de cadascun d’aquests estats-nació era designat pel governador, i la composició del govern havia de ser aprovada per l’emperador. D’altra banda, l’imperi es considerava el garant de l’autonomia dels diferents territoris que conformaven la federació.

Tot i que la seva proposta anava en la línia que en cada estat hi hagués una nació clarament majoritària, era evident, que en en tots els estats hi hauria diverses minories nacionals. Segons la proposta de Popovici, els diversos estats tenien l‘obligació de garantir els drets i lliberats de cadascun els pobles i l’accés a l’ensenyament en la pròpia llengua.

De tota manera, pel que fa a la la llengua oficial de la Federació la seva aposta era que fos, exclusivament, l’alemany, que havia de ser la llengua de comunicació entre els diversos estats i la llengua de les relacions internacionals de l’estat. L’oficialitat de l’alemany implicava que totes les lleis, decrets i disposicions fossin publicats en aquesta llengua.

Al marge d’això, cada estat podia triar quina era la seva llengua nacional, i en el parlament imperial, tots els diputats havien de tenien dret a fer servir el seu idioma.

La Federació, que havia de tenir Viena com a capital, estaria formada per quinze estats:
– Àustria alemanya (actual Àustria, sud Tirol i zones del sud de la República txeca), on l’ètnia majoritària havia de ser l’alemanya.
– Bohèmia alemanya (nord-oest i nord de l’actual República txeca), on els alemanys també serien majoritaris.
– Moràvia alemanya, de majoria alemanya
– Bohèmia (centre i est de la República txeca), de majoria txeca
– Eslovàquia (major part de l’actual Eslovàquia), de majoria eslovaca
– Galítizia Occidental (sud de l’actual Polònia), de majoria polonesa
– Galítizia Oriental (sud-est de l’actual Polònia i oest d’Ucraïna), de majoria ucraïnesa
– Hongria (actual Hongria, sud d’Eslovàquia i nord de la Voivodina), de majoria hongaresa
– Szeklerland (zones de Transsilvània), de majoria szekler, hongaresa
– Transsilvània (actual Transsilvània romanesa), de majoria romanesa
– Trentino (nord-est de l’actual Itàlia), de majoria italiana
– Trieste (nord-est de l’actual Itàlia i zones d’Eslovènia i Croàcia), de majoria italiana i eslovena -Popovici no té en compte els friülans-.
– Croàcia, (Croàcia, l’Srem i zones que actualment pertanyen a Montenegro), de majoria croata i sèrbia
– Voivodina, de majoria sèrbia i croata

També proposava algunes zones d’autonomia limitada, com la que es corresponia amb algunes zones majoritàriament de parla alemanya, a l’est de Transsilvània.

Pel que fa a Bòsnia i Hercegovina, que era gestionada per l’Imperi, proposava de mantenir-la exactament en la mateixa situació que estava. Bòsnia va ser incorporada del tot a l’Iimperi poc després de la publicació del seu llibre, el 1908.

Popovici va morir a Ginebra l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial, cosa que va fer que no fos testimoni de la dissolució de  l’Imperi austrohongarès.

Mapa deles Estats Units de la Gran Àustria, elaborat per Andrei Nacu. Prové de Wikimedia Commons

Greater austria ethnic

Segons Transparència Internacional, la percepció de corrupció és generalitzada a tots els països balcànics

Aquest 25 de gener, Transparència Internacional (IT) va fer públics els resultats de l’Índex de Percepció de la Corrupció corresponents a l’any 2016. Cada any per les mateixes dates presenta un document similar on s’analitza la pecepeció que tenen els ciutadans, especialistes i diverses institucions, sobre aquest tema. El document s’ha elaborat a partir d’enquestes fetes a més de 60.000 ciutadans.

Transparència Internacional és una organtizació governamental implantada arreu del món, que té com a objectiu combatre la corrupció. Més que analitzar casos concrets, que segons ells correspon més a l’àmbit del periodisme, el que fan és fer propostes més a llarg termini, per impulsar reformes del sistema que en permetin la prevenció.

La conclusió global a què arriben aquest any, com a organisme, és que els governs d’Europa i de l’Àsia central no fan prou per combatre-la, cosa que provoca la desafecció de la població de la “política” i dels seus representants. Globalment, una tercera part de la població, segons les seves conclusions, creu que els governs i els governants són corruptes. Ara bé, aquesta proporció creix de manera notable en alguns estats, com Espanya, Moldàvia i Kosova, on dos terços de la població consultada estan convençuts que la corrupció és el problema més greu dels països respectius.

La percepció que el propi país és el pitjor en aquest aspecte és molt estesa. Tal com reflecteixen les conclusions que podeu llegir en el següent enllaç, així ho pensen el 86% dels ucraïnesos, el 84% dels moldaus, els 82% dels bosnians i el 80% dels espanyols.

És evident que es poden fer una infinitat de crítiques a aquesta “llista” i als criteris que es fan servir. IT utilitza diverses empreses que l’assessoren a l’hora d’elaborar-les. I és evident que no són precisament institucions que desvetllin una particular confiança. Hi podem trobar el Banc Africà de Desenvolupament, la Fundació Bertelesmann, el setmanari d’informació econòmica The Economist -que tots sabem de quin peu coixeja-,  o l’ultraliberal Freedom House. Podeu llegir-ne una crítica ben fonamentada en un article aparegut a Iniciativa Debate.

Més enllà de tot això, però, no deixa de tenir el seu interès consultar-la, encara que sigui amb moltes precaucions. Encapçalen la llista, amb millors resultats, Dinamarca i Nova Zelanda, amb un índex de 90 (sobre 100, com més baix és el percentatge, pitjor n’és la percepció), seguits per Finlàndia, Suècia, Suïssa, Noruega i Singapur, amb índexs propers a 90. França queda molt més lluny, en vint-i-tresè lloc, amb l’índex 69 i Espanya el quaranta-quatrè, amb l’índex 59, per sota de Botswana, Cap Verd, Brunei o Barbados.

Pel que fa als països balcànics, el més ben situat és, tal com era d’esperar, Eslovènia, en el lloc 31è, amb l’índex 61. Tota la resta queden per sota dels 50, que és la xifra que Transpàrència Internacional considera crítica. Primer de tots hi ha Croàcia (49, en el 55è lloc) -tot just amb un punt més que Hongria-, Romania (48, en el 57è) –encara per davant de països com Cuba o Itàlia-, Montenegro (45, el 64è), Sèrbia (42, el 74è), Bulgària (41, el 75è), Albània i Bòsnia i hercegovina (tots dos 39, el 83è), Macedònia (39, en el 90è). Més enrere encara queden Kosova (31, el 95è) i Moldàvia (30, el 123è). El total d’estats analitzats són 176.

Així com el conjunt de països mantenen uns índexs similars als de l’any anterior, els resultats de Kosova i Moldàvia són clarment inferiors, cosa que demostra que és un problema creixent.

Podeu consultar la llista completa en el següent enllaç 

 

Marta Sebestyén, la veu dels hongaresos de Transsilvània

Marta Sebestyen és, ben segur, la intèrpret de música tradicional més coneguda i internacional d’Hongria. Va néixer a Budapest l’any 1957 en el si d’una família apassionada de la recerca etnomusicològica. Això va fer que des de ben petita entrés en contacte amb les cançons populars de tots els territoris on viuen hongaresos, particularment amb Transsilvània. precisament, ha gravat diversos discos on recopila i reinterpreta aquestes cançons.

A partir de l’any 1980 va començar a col•laborar amb el mític grup hongarès Muzsikás, fundat set anys abans, i amb el qual va cantar durant diversos anys.

Tot i això, el seu interès no s’ha centrat només exclusivament en la música hongaresa sinó que també ha col•laborat amb diversos músics eslaus en general i dels Balcans en concret. En destaca la seva participació en el projecte de Zsaratnok.Fora d’aquest àmbit, ha col•laborat amb Deep Forest, per exemple, i també s’ha endinsat en l’estudi de la música oriental.

Kolinda, la revolució del folk hongarès dels anys setanta

Kolinda va ser el primer grup de folk hongarès, i diguem-ne de l’àrea central i oriental d’Europa, que vaig descobrir a principis dels anys vuitanta. Em va impactar profundament.

Pocs anys després, altres grups -sobretot Muzsikás i Marta Sebestyen, els més coneguts, però també Vasmalom o Vízöntö- els van eclipsar, potser injustament. Ningú pot, però, treure’ls el mèrit de ser uns autèntics innovadors en la seva aproximació a la música tradicional hongaresa, i es pot afirmar que la seva tasca va permetre obrir vies que després van ser explotades per altres intèrprets. De fet, el seu projecte no es va circumscriure només a la música hongaresa, sinó que també va aprofundir en les sonoritats tradicionals de l’àrea sud-eslava, albanesa i romanesa.

A més, la influència del jazz i de l’avantguarda musical es va fer evident ben aviat, cosa que va dotar el grup d’una sonoritat molt personal i inconfusible.

El grup es va fundar l’any 1975, i estava format per Péter Dabasi, Ferenc Kiss, Iván lantos i Agnesz Zsigmondi.

Escoltar-los ara, més de quaranta anys després de la publicació del seu primers LP és encara un autèntic plaer.

L’estat hongarès reprimeix les organitzacions gitanes

Dues associacions gitanes d’Hongria han estat desallotjades de manera contundent, per la policia, de les seves seus a la capital hongaresa, Budapest. Les organitzacions víctimes d’aquesta acció són el Parlament Rom d’Hongria i l’Associació Gipsy Independent “Phralipe”.

L’argument esgrimit per les autoritats per tal de tancar-los els locals és el del deute acumulat en el pagament dels lloguers i l’estat ruïnós en què es trobaven, cosa que podia arribar a posar en perill la vida dels seus ocupants.

Per la seva banda, representants d’aquestes organitzacions han afirmat que estaven al corrent de tots els pagaments, i que el seu contracte d’arrendament estava totalment vigent, cosa que neguen les autoritats. A més, les organitzacions gitanes critiquen que no els arribés cap avís del tancament ni se’ls fes cap reclamació prèvia, cosa que els ha deixat en total indefensió. També han denunciat que, des de fa anys –com a mínim des del 2011-, estan patint pressions per part de les autoritats municipals per tal que abandonin el barri. Les autoritats municipals, al seu torn, es defensen dient que se’ls havia ofert la possibilitat de traslladar-se a un altre local.

El que més indigna les dues organitzacions gitanes, és que el seu local serà ocupat pel Centre Cultural i Educatiu Cziffra György, una organització impulsada pel govern hongarès, per tant amb uns objectius radicalment diferents dels seus.

El Parlament Rom d’Hongria és una de les principals organitzacions gitanes del país, que ha lluitat pels drets de la seva comunitat, des d’una posició indepedent del poder, des de fa més de vint anys. Els seus objectius han estat impulsar activitats adreçades als estudiants roms, organitzar colònies infantils, oferir espais per als creadors i afavorir totes aquelles activitats que puguin revertir en una millora de la qualitat de vida de la comunitat rom, així com oferir-los assessorament legal.

Phralipe, per la seva banda, és una organització política fundada a finals de la dècada dels vuitanta, amb l’objectiu de defensar els interessos de la comunitat rom. La seva activitat política ha estat sempre intensa, cosa que l’ha portat diverses vegades a enfrontar-se al partit governant. De fet, a principis dels anys noranta va ser un dels impulsors del Parlament Rom d’Hongria, amb l’objectiu de crear un espai on la comunitat rom pogués, de manera autònoma, debatre tots els temes que l’afectessin, i alhora ser la interlocutora de la comunitat davant de l’estat. Pocs anys després, però, la major part dels membres de Phralipe abandonaren el Parlament Rom i totes dues organitzacions esdevingueren rivals.

El rei blanc, de György Dragomán, entre la infantesa i la tirania

20161008_1542211

Aquesta novel•la, El rei blanc, comença quan el protatgonista, Giata, amb tan sols onze anys, veu com s’emporten el seu pare. Ell es pensa que marxa per motius de feina, però en realitat és deportat a treballar al Cananl Danubi, una de les obres faraòniques de l’època de Ceausescu. A partir de llavors, continuarà la seva vida, una vida com la dels altres nens, però sempre amb l’incògnita de saber què passarà amb el seu pare i amb el seu futur.

D’una banda, veu com la seva mare pateix el rebuig de la família paterna, amb un avi que és un capitost de la burocràcia, una mare vexada una vegada i una altra quan intenta trobar sortides a la situació del seu marit, com en l’episodi esdevingut a la casa d’un exambaixador a l’Àfrica, on es manifesta tota la repugnància del règim, com quan ha de vendre-s’ho gairebé tot per aconseguir diners…

D’altra banda, continua estudiant, barallant-se amb els altres nens del barri, assistint a clases de defensa patriòtica, descobrint les noies, vivint, en definitiva, el pas de la infantesa a l’adolescència, això sí, en un món absurd, regit per normes molt rígides i on saps que en qualsevol moment una dult et pot estomacar.

És una novel•la, on els diversos capítols es poden llegir gairebé com si fossin relats independents, que va ser molt ben rebuda per la crítica, de manera merescuda, i que ha estat traduïda a més de vint llengües.

Tot i estar ambientada a la Romania dels anys vuitanta, està escrita en un to molt neutre, de manera deliberada, de manera que en cap cas sabem a quin lloc passa la història -només alguns petits detalls ens permeten saber que està ambientada a Romania-, de manera que es converteix en una denuncia global de tots els autoritarismes.

L’autor, Gyorgy Dragomán, és un hongarès nascut l’any 1973 a la ciutat de Targu Mure, Transsilvània. Ja fa bastants anys, però, que viu a Budapest.

Hongria: tot i el fracàs del referèndum, Orbán vol impulsar la reforma constitucional de caràcter xenòfob

El referèndum impulsat per Viktor Orbán, que va tenir lloc aquest cap de setmana a Hongria, finalment va ser un gran fracàs. Orbán, que pretenia l’aval popular per legitimar la seva política de caire xenòfob i alhora tirar endavant una reforma constitucional, no es va sortir amb la seva. Tot i el gran nombre de vots contraris a la “ingerència de la Unió europea” pel que fa a les quotes de refugiats, el molt baix índex de participació n’invalida els resultats.

La participació va ser tan sols del 43%, a set punts, per tant, del mínim imprescindible per poder tenir efectes polítics, tal com el mateix Orbán havia afirmat en el moment de la convocatòria. Formalment, el 98% dels vots van ser negatius, i només una mica més del 2% afirmatius. Ara bé, cal tenir en compte que també va haver-hi una mica més del 6% de vots nuls, com a vot de protesta que no es comptabilitzen.

Budapest, fet molt simptomàtic i important, va ser la ciutat que va registrar un percentatge més baix de votació, amb tan sols un 34’9% dels electors mobilitzats; a més una mica per sobre del 15% van votar nul. Aquests resultats demostren que la influència de FIDESZ a la capital del país es cada vegada menor. En altres ciutats grans, com Szeged, Debrecen i Pécs la participació va ser més alta, però el nombre de vots nuls va ser més elevat encara. A les zones rurals, en canvi, la participació va ser més elevada i el nombre de vots nuls va baixar considerablement. Si es compara aquesta participació amb la de les darreres eleccions europees, comparable fins a cert punt, la diferència també és important, de quinze punts.

Els oponents a la proposta governamental es van dividir entre els que proposaven votar nul, o afirmativament, en el referèndum –minoritaris- i els que proposaven l’abstenció, ja que consideraven que era més efectiu, car era la manera més fàcil de tombar el projecte d’Orbán. Pocs dies abans, diferents ong’s, intel•lectuals i entitats i organitzacions d’esquerres havien impulsat un manifest que demanava explícitament l’abstenció.

Amb només el 39% del suport del cens és molt difícil justificar una reforma constitucional en els termes que pretenia el líder de l’ultraconservador FIDESZ. Malgrat aquesta evidència, Orbán ha reiterat que, tant sí com no, pensa impulsar la reforma constitucional que tenia pensada ja abans del referèndum.

El fracàs, amés, és més espectacular si tenim en compte l’ús absolutament partidista dels mitjans de comunicació, i el control de la premsa, exercit pel partit governamental, denunciat per molts professionals.

A Hongria mateix, molts analistes, no necessàriament d’esquerres, han valorat aquests resultats com un clar fracàs.

Segons Szabolcs Panyi, del portal index.hu, és indiscutible que el prestigi internacional d’Orbán es veu profundament afectat, ja que ha quedat demostrat que no el suport de la majoria dels hongaresos. D’altres mitjans alerten del perill de fractura a l’interior de FIDESZ, tenint en compte que bona part de la població ha interpretat que aquest referèndum no tenia com a objectiu, precisament, la immigració, sinó afermar i consolidar el poder d’Orbán. Si aquests era l’objectiu, és evident que Orbán ha fracassat, insisteix el mateix mitjà. Una interpretació d’aquest tipus ha esta feta fins i tot per premsa de caire conservador, com el diari Magyar Nemzet.

Orbán, però, sembla que no té cap intenció de cedir i l’endemà mateix ja va anunciar que tiraria endavant la reforma constitucional, amb la qual pretén que sigui el parlament qui tingui l’última paraula en aquests temes. Ho va fer en uns termes que, fins i tot, l’ultradretà Jobbik va dubtar a donar-hi suport. El seu líder, Gabor Vona, però, més tard va afirmar que hi donaria suport, ja que les seves propostes anaven exactament en la mateixa línia. Va aprofitar, també, per criticar la despesa milionària, més de 48 milions d’euros, que ha costat la realització d’aquest referèndum, crítica que han fet també altres partits opositors.

Referèndum, aquest 2 d’octubre, a Hongria, sobre l’acord de quotes de refugiats aprovat per la Unió Europea

El 5 de juliol d’enguany, el president d’Hongria, Janes Ader, va anunciar la convocatòria d’un referèndum per aquest 2 d’octubre, sobre les quotes de reubicació de refugiats acordades per la Unió Europea. Aquesta decisió responia del tot a la lògica del govern hongarès –liderat per l’ultraconservador Viktor Orbán- dels darrers mesos, basada en el rebuig total de la presència, ni que sigui només de trànsit- de refugiats a Hongria. Segons algunes dades no contrastades, han passat per Hongria aproximadament unes 400.000 persones.

El govern hongarès es va oposar a aquest acord, adoptat per majoria qualificada dels 28, tal com van fer també els governs eslovac, polonès, txec i romanès, que conformen els països agrupats entorn de l’Acord de Visegrad. Com a dada no gens menyspreable, cal assenyalar que el govern eslovac està liderat per un partit, almenys formalment, socialdemòcrata, cosa que no fa que deixi de tenir uns plantejaments descaradament xenòfobs.

L’acord qüestionat pel govern hongarès preveu l’acollida, al conjunt de la Unió Europea, de 160.000 refugiats en un termini de dos anys, tot i que a hores d’ara només s’hi ha pogut acollir una ínfima quantitat de persones.

Orbán, des del principi, ha intentat convertir el referèndum en una consulta de tipus patriòtic, barrejat amb dosis de xenofòbia i racisme impropis d’una democràcia, on es pretén reivindicar la sobirania nacional contra unes ingerències considerades inacceptables. De fet, la pregunta del referèndum posa especial èmfasi en aquest aspecte: Vol que la Unió Europea tingui dret a determinar una quota obligatòria de ciutadans no hongaresos a Hongria sense el consentiment del Parlament?

És evident que el nombre de refugiats que hauria d’acollir Hongria és absolutament ridícul, ja que superaria de poc els 1.200, cosa que no justifica ni de bon tros una convocatòria d’aquestes característiques.

Orbán i el seu partit, FIDESZ, i els ultradretans de Jobbik –tercera força política del país- fa temps que estan fent campanyes en favor d’una Europa cristiana i contra la islamització i contra una Europa que titllen de decadent i nihilista. En aquest sentit ha demanat que es restringeixi del tot l’arribada de refugiats, i que es construeixin murs per impedir-ne l’arribada. De fet, el govern hongarès va emprendre la construcció d’un mur que separés aquest país de la veïna Sèrbia. A Eslovàquia, en la mateixa línia, el govern va afirmar que només acceptaria refugiats que fossin cristians.

Perquè el referèndum sigui considerat vinculant cal que almenys acudeixi a les urnes el 50% del cens, de 8.270.000 persones. Segons quin sigui el resultat, el govern es pot plantejar la possibilitat de fer una nova reforma constitucional. No seria la primera que faria d’una manera unilateral, ja que té una majoria prou folgada per tirar-la endavant, i en aquest tema comptaria amb el suport dels feixistes de Jobbik.

Segons algunes enquestes publicades aquesta darrera setmana, el 80% dels electors que tenen intenció d’acudir a les urnes donaran suport a la proposta governamental, és a dir, a votar que No. Per tant, l’únic dubte és de si votarà prou gent perquè el govern tingui la legitimitat, dubtosa en aquest cas, de les urnes.

No cal dir que el control dels mitjans d’informació públics no ha fet més que afavorir, durant la campanya, els postulats governmentals. A més, la llibertat de premsa, després de les modificacions legals dels darrers anys, inclosa la constitució, és relativa a Hongria.

Tot i això, avui Budapest ha estat escenari d’una manifestació organitzada per diferents ong’s i partits i organitzacions d’esquerres i antiracistes, que ha aplegat entre dues i tres mil persones, segons els mitjans. Els opositors, però estan dividits entre els que propugnen el Sí i els que fan una crida a l’abstenció, que consideren més útil.

Una altra dada a tenir en compte és que les hongaresos que viuen fora de les fronteres estatals també han estat cridats a les urnes, com per exemple a la Voivodina, lloc de pas dels refugiats per arribar a Hongria. Ho podran fer tots aquells que tinguin la doble nacionalitat, sèrbia i hongaresa. Els hongaresos representen el 13% de la població de la Voivodina, dels quals aproximadament 150.000 tenen la doble nacionalitat, però només 30.000 estan registrats, per tant amb dret a vot. El principal partit de la minoria hongaresa, l’Aliança dels Hongaresos de la Voivodina, d’Isztván Pásztor, ha apel3lata votar No, en consonància amb el que proposa el govern hongarès.

Söndörgö, la música perduda dels Balcans

Söndörgö és un dels grups més interessants del panorama de la música tradicional reinterpretada a Hongria. Aquest grup es va formar l’any 1995 a la petita, i preciosa, localitat de Szentendre, no gaire lluny de Budapest. Des del moment de la seva fundació ha tingut especial interès a recuperar la música dels sud-eslaus, serbis i croats, presents a tota la zona del Danubi. Han tingut molta cura a l’hora de recuperar la tambura, un instrument de corda semblant a la mandolina però més petit, molt present en totes les seves actuacions.

Un dels seus cd’s més interessants porta per nom La música perduda dels Balcans.

En el següent enllaç podeu accedir a la seva pàgina web:

http://www.sondorgo.hu/SoNDoRGo/The_Band.html

 

Aquí teniu una petita selecció d’algunes de les seves interpretacions:

 

Cigančica

 

Jozo

 

Marice