La República Popular de la Ucraïna Occidental. La Galítsia, entre Polònia i Ucraïna

lLemberg 1915 Mariyska.jpg O
By Unknownhttp://www.ukrcenter.com/gallery/ShowImage.asp?ImagePidrozdilID=125&ImageNumber=4, Public Domain, Link

Lviv (1915), capital històrica de la Galítsia. Aquesta ciutat també ha estat coneguda amb el nom de Leopolis i Lemberg.

 

Dedicat a Olena Poltorak

Una de les conseqüències del procés de desintegració de l’Imperi austrohongarès en finalitzar la Primera Guerra Mundial va ser la proclamació de la República Popular de la Ucraïna Occidental, que tingué una vida efímera. Era un estat que pretenia, en primer lloc,  aplegar tots els rutens -ucraïnesos- de l’Imperi i, en segon lloc, unificar-se amb la República d’Ucraïna, proclamada en el context de les revolucions que visqué l’Imperi dels tsars.

No és gaire conegut que a l’Imperi austrohongarès hi havia un percentatge important de població ucraïnesa -identificada com a rutena-. Aquesta població ucraïnesa vivia sobretot a la província de la Galítsia, però també a la Bucovina  i en alguns comtats de la part hongaresa de l’Imperi.

Què és la Galítsia? 

La Galítsia és un territori històric amb una forta personalitat que, actualment, es troba dividida entre dos estats, Polònia i Ucraïna. El nucli històric d’aquest territori està situat dins les fronteres ucraïneses i abasta els oblasts (o províncies) de Lviv, Ternòpil i Ivano-Frankivsk. Aquest territori és, i era, poblat majoritàriament per ucraïnesos, també coneguts amb el nom de rutens, que, de fet, era el nom utilitzat habitualment. Tot i això tambe hi vivien nombrosos polonesos, alemanys i jueus, particularment en els nuclis urbans.

Location Galicia in Europe.svg
By Ssolbergj – Location_European_nation_states.svg, CC BY-SA 3.0, Link 

Localització de la Galítsia 

 

Els territoris de la Galítsia van formar part del principat de Kíiv, que va ser el primer estat eslau, constituït a finals del segle IX. Aquest principat arribà a tenir unes grans dimensions,  que impediren la consolidació d’un estat centralitzat, cosa que feu que diversos clans es fessin forts en diversos territoris, i acabà implicant la creació de nous principats i el col·lapse de la Rus de Kíiv. Del seu col·lapse, en sorgiren diversos principats, entre els quals els de Vladímir Suzdal, la República de Nòvgorod o el de Galítsia-Volodymir (o Volínia), que primer van néixer com a dos estats separats, que foren unificats a finals del segle XII. Els seus límits s’estengueren més enllà del límits de l’actual Ucraïna, i arribaren fins a l’actual sud-est de Polònia i una franja de l’actual Bielorússia. La primera capital d’aquest principat se situà a Halych (nom a partir del qual es form el topònim Galítsia), però no trigà gaire a trasllardar-se a Lviv,  ciutat que sempre més ha exercit aquestes funcions.

Cap a finals del segle XIII i principis del XIV es consoliden clarament els nous estats que passaran a dominar la zona, i que engoliran bona part dels diversos estats de més reduïdes dimensions en un clar procés de construcció de nous estats més forts i centralitzats. En aquest procés, els estats que  es convertiren en més poderosos foren el Gran Ducat de Lituània, el Regne de Polònia i el Regne d’Hongria. Això comportà la desaparició d’antigues entitats polítiques, i el principat de Galítsia-Volínia tampoc no en fou una excepció. Casimir III, rei polonès, l’any 1439 envaí el principat, i el 1352 la Galítisia fou incorporada a Polònia, amb el nom de Regne Rutenii, que feia evident quina era la composició ètnica majoritària del territori.

Un cop incorporada al regne de Polònia, es poden destacar dos fets fonamentals. D’una banda, la pèrdua de l’autonomia  política i de l’altra l’acceleració del procés de refeudalització, que no fou un fet exclusiu de la Galítsia, sinó que fou un fenomen general al conjunt d’aquesta àrea del continent. Les contradiccions d’interessos entre les classes nobiliàries i els pagesos eren cada vegada més grans, cosa que provocà tot un seguit de revoltes camperoles, entre les quals destaca particularment la de Mukha i Borúlia, entre els anys 1490 i 1492.

Polònia -o més ben dit la Confederació polonesolituana- durant el segle XVIII fou víctima de la pressió de les potències que l’envoltaven, fins al punt que va desaparèixer com a estat i el seu territori repartit entre Rússia, Prússia i la Monarquia habsbúrguica. La Monarquia habsbúrguica se n’emportà la part més petita, ja que només s’annexionà la Galítsia. Un cop hi fou incorporada, es creà una província anomenada Galítsia i Lodomèria, que, a la pràctica abastava un territori força més ampli que l’antiga Galítsia, ja que també s’hi afegiren força territoris poblats majoritàriament per polonesos, com la ciutat de Cracòvia, a partir de 1846.

L’Imperi habsbúrguic es va transformar en Imperi austrohongarès l’any 1867. Aquell any, l’Imperi quedà dividit en dues grans àrees, la Cisleithània -sota l’òrbita austríaca- i la Transleithània -sota l’òrbita hongaresa-. L’àrea austríaca sempre va ser molt més descentralitzada que no pas l’hongaresa. D’aquesta manera, la Galítsia i Lodomèria es va convertir en una de les disset entitats polítiques que conformaven la Cisleithània.

Map of the Kingdom of Galicia, 1914.jpg
By Mariusz Paździora – Own work, CC BY 3.0, Link 

Regne de Galítsia i Lodomèria, 1914

En el conjunt de la Galítsia, els nobles polonesos ocuparen indiscutiblement un lloc prominent i tenien totes les palanques del poder polític, social, econòmic, i eren els interlocutors amb les autoritats de Viena. La població rutena, per tant, era la més pobra, subordinada  i rural. A les ciutats de la Galítsia, els rutens eren minoria. A Lviv, per exemple, l’any 1910 només el  20% dels habitants eren ucraïnesos, mentre que els jueus eren el 26,5% i els polonesos el 49’5% -cosa que explica el fracàs de la futura república a la capital-. En el conjunt dels censos fets entre 1846 i 1910 el nombre de rutens oscil·la entre el 50,1% i el 40,2%, amb una tendència a minvar.  De tota manera, els portaveus de la comunitat  ruten sempre van afirmar que aquestes dades no eren del tot fiables, ja que moltes persones eren empeses a declarar-se com a poloneses.

El desvetllament d’una consciència nacional rutena fou més tardà que a la Ucraïna oriental. La primera entitat cultural creada fou Prosvita, l’any 1834. Políticament, no es comencen a organitzar fins més endavant, primer dividits entre Vells Rutens i Joves Rutens (els primers més conservadors i amb simpaties prorusses; més liberals i més conscients de la seva nacionalitat els segons). Cap a finals de segle es formà El Partit Nacional Demòcrata, el Partit Radical Ucraïnès i també un Partit Socialista de Galítsia, que foren els prinicpals actors polítics a principis del segle XX.     

Les reivindicacions rutenes s’anaren fent cada vegada més presents en el debat polític, amb demandes com una reforma electoral que els assegurés una millor representació, una millora del tracte de la llengua, reforma agrària… Per tal de fer sentir aquests greuges s’adreçaren a Viena, sense resultats efectius, cosa que provocà una important frustració en la comunitat ucraïnesa.

 

La República Popular de la Ucraïna Occidental 

El desenvolupament de la primera Guerra Mundial va provocar profundes transformacions al conjunt d’Europa, i particularment a l’Imperi austrohongarès. Com més avançava el conflicte, més s’hi aguditzaven les contradiccions nacionals. Alhora, dins el conjunt dels territoris poblats per ucraïnesos, el fet que esclatés la revolució soviètica va intensificar aquesta evolució, ja que el moviment nacional ucraïnès es començà a articular d’una manera seriosa a la’ltra banda de la forntera. En poc temps es veié factible de construir un estat independent que agrupés tots els ucraïnesos. Anteriorment,  aquesta possibilitat era desitjada per força actors de la política ucraïnesa, però de manera real no entrava en les seves perspectives de futur més immediates.

Cal afegir-hi, a més, que els diferents contendents del conflicte bèl·lic intentaren aprofitar, sobretot a finals del conflicte, aquestes contradiccions per tal de satisfer els seus interessos, i, en aquest sentit, la Galítisia no en va ser una excepció.

Només esclatar el conflicte, els nacionalistes ucraïnesos de la Galítisia proposaren, per primera vegada, la unió de tots els ucraïnesos en un únic estat. Aquesta primera proposta, però, tenia com a objecctiu fer que els ucraïnesos sotmesos a l’Imperi rus s’incorporessin a la Monarquia habsbúrguica. L’eina que triaren per tirar endavant aquesta proposta va  ser la creació d’un Consell Suprem Ucraïnès, format per membres dels tres partits esmentats abans. Tot i això, el suport que va rebre per part de l’estat va ser nul i ni tan sols Alemanya es va plantejar seriosament donar-hi suport. Evidentment, el conflicte que això podia generar amb els polonesos impedia que fos efectiu. Per a l’estat era molt més important mantenir el suport de la noblesa polonesa, considerat imprescindible per a la seva supervivència.

La creació d’aquest Consell, però, sí que va provocar l’interès de Rússia a anihilar-lo, ja que el veien com a potencialment perillós, atès que temia que les seves pretensions es poguessin contagiar a la Ucraïna que controlava. No és estrany, doncs, que ocupessin la Galítsia, entre els anys 1914 i 1915. Tot i cercar el suport d’alguns ucraïnesos locals, no reeixiren en aquest intent. D’altra banda, però, també foren pocs els ucraïnesos que apostaren fortament per l’Imperi: només es creà, per lluitar contra els invasors russos, una Unió per l’Alliberament d’Ucraïna, d’escassa implantació. L’estiu de 1915 aquest territori tornà a mans  de l’Imperi Austrohongarès.

L’any 1917, encara, els líders politics rutens (com Iuliian Romanchuk) reiteraren que desitjaven romandre dins de l’Imperi, però reivindicaven dividir la Galítsia en dues parts, per tal de separar-se de la Galítsia pobladda majoritàriament per polonesos. Davant d’aquestes propostes, el govern de l’Imperi reiterà que no faria ni tan sols canvis administratius, cosa que frustrà una altra vegada les expectatives rutenes.

El final de la guerra va precipitar els esdeveniments a tot l’Imperi austrohongarès. Durant el novembre i desembre de 1918 es va presenciar l’ensulsiada i posteriorment esmicolament d’aquest imperi.

El 3 de novembre, von Webenau (principal general de les tropes austrohongareses) signà l’armistici de Villa Giusti, que entrava en vigor l’endemà, que certificava la derrota de l’Imperi Austrohongarès. Just abans, el 28 d’octubre, els txecs havien proclamat la seva independència a Praga -estat al qual s’afegirien els eslovacs el 30 d’octubre, que, al seu torn, s’havien independitzat d’Hongria-; el 29 d’octubre, els croats, eslovens i serbis de l’Imperi havien creat un Consell Nacional, que fou un dels principals actors de la creació de la primera Iugoslàvia. La independència polonesa es considera com a efectiva a partir de l’11 de novembre.  I, evidentment, Àustria i Hongria també començaren a funcionar com a estats independents. Va ser en aquest context en què els ucraïnesos també decidiren crear el seu Consell General Ucraïnès, pas previ a la declaració d’independència, tal com havien fet els txecs anteriorment.

Aquest Consell General, invocant el principi del dret a l’autodeterminació, fou creat el 18 d’octubre a Lviv, amb Ievhen Petrushevych com a president. La proclamació de la independència es feu esperar fins a l’1 de novembre, i el nom del nou estat no va ser adoptat fins al cap d’una setmana. Sobre el nom, cal fer una puntualització: traduir-lo com a república popular pot induir a relacionar-lo amb les repúbliques populars proclamades a l’Europa oriental després de la Segona Guerra Mundial. No hi tenia res a veure. De fet, és la traducció del terme ucraïnès narodni, que té més a veure amb el significat de nacional.

De seguida, el nou govern va manifestar la voluntat d’aplegar tots els territoris poblats per ucraïnesos de l’Imperi, la qual cosa implicava incorporar a la Galítsia oriental -és a dir tota la que es trobava a l’est del riu San- la Rutènia subcarpàtica i la Bucovina, on també hi vivien nombrosos rutens. Aquesta pretensió no va ser satisfeta. La Bucovina fou ocupada poc després per les tropes romaneses, i la Rutènia subcarpàtica, de fet, romangué sempre sota control hongarès fins al moment que va ser annexada a Txecoslovàquia.

RepúblicaPopularDeUcraniaOccidental

De West ukraine.png: PANONIANFlag-map of the West Ukrainian People’s Republic.svg: Дмитрий-5-Аверинderivative work: Rowanwindwhistler – Este archivo deriva de: West ukraine.png: PANONIANEste archivo deriva de: Flag-map of the West Ukrainian People’s Republic.svg: Дмитрий-5-Аверин, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=36012681

Territori reivindicat per la República Popular de la Ucraïna Occidental

 

És important de destacar que aquesta proclamació no va ser majoritàriament aprovada per tota la població. Com ja hem dit abans, hi havia importants bosses de població polonesa a tota la Galitsia, però on era més nombrosa era, precisament, a Lviv. Fou en aquesta ciutat on esclatà una revolta de la població polonesa. El resultat d’això fou que les autoritats ucraïneses van ser expulsades de la capital només tres setmanes després, el 21 de novembre. Aquesta revolta precipità la decisió del Consell de crear l’Exèrcit Ucraïnès de Galítsia. La pèrdua de la capital obligà el govern ucraïnès a cercar noves capitals,  primer Ternòpil i després Stanyslaviv (actualment Ivano-Frnknivsk), més a l’est.

El Consell General nomenà una Secretariat Provisional d’Estat, que era qui exercia el govern, encapçalat per Kost Levytskyi, primer, i Sydir Holubovych a partir del gener de 1919. Una de les primeres decisions del nou govern, per tal de legitimar la nova república, va ser la de convocar eleccions, que s’haurien hagut de fer el juny de 1919, però els esdeveniments es precipitaren i això fou impossible. Es va preveure un parlament de 266 diputats, dels quals seixanta-sis correspondrien a les minories, polonesa, alemanya i jueva.

Encara que el parlament no va arribar a ser triat mai, sí que es va renovar el Consell General (només en els territoris que controlava),  on aconseguiren un lloc preminent els nacionaldemòcrates, mentre que la representació dels radicals fou menor. Aquest Consell va optar per nomenar Petrushevytch com a president del nou estat.

El nou govern optà per tirar endavant una política molt prudent, que impliqués els menors canvis possibles en tots els àmbits. A l’administració, per exemple, no es feren més canvis que col·locar persones de confiança en els llocs de més responsabilitat.

Un dels terrenys en què sí que hi hagué canvis era el de la legislació lingüística, tal com era previsible. L’ucraïnès es convertí el 15 de febrer de 1919 en l’única llengua oficial, tot i que els membres de les minories tenien el dret d’adreçar-se a l’administració en la seva llengua. També es va intentar tirar endavant una tímida reforma agrària, que pretenia traspassar grans propietats (en mans de polonesos) en benefici dels camperols. A la pràctica, però,  no s’arribà a  aplicar, cosa que, lògicament, comportà que bona part del camperolat perdés interès a donar suport al nou estat.

Postage stamp of the West Ukrainian National Republic, 1920. 1 Hr face value.png
By West Ukrainian National Republic
(Life time: N/A) – Original publication: 1920
Immediate source: Scanned from personal collection., Public Domain, Link

Segell de la República Popular de la Ucraïna Occidental

És evident que el tracte de les minories no ucraïneses és un dels aspectes més controvertits de la curta vida d’aquest estat. Fonts poloneses destaquen la repressió que patí la població d’aquesta nacionalitat, i ho argumenten amb el tracte discriminatori envers la llengua polonesa, com  la prohibició de publicacions en polonès, sobretot de la capital,  per les intimidacions de la població per part de les tropes ucraïneses i documenten les execucions de població civil, com a Zloczow, i l’internament en camps, com a Kosiv. Les relacions amb la comunitat jueva, en canvi, foren millors. Es creà un Consell Nacional Jueu, que havia de ser l’interlocutor amb el govern i es permeteren les publicacions en jíddix. Fins i tot, nombrosos jueus manifestaren la seva simpatia envers la nova república, que preferien abans que integrar-se en un nou estat polonès.

A part del conflicte amb la població polonesa, a la nova república també esclatà alguna revolta obrera. La Galítsia era una zona poc industrialitzada, per tant amb un moviment socialista molt feble, però, en el centre industrial de Dogròbitx, el més important, hi hagué un aixecament obrer de caire bolxevic, de curta durada.

El fet que s’hagués creat la República de la Ucraïna Oriental poc temps abans va fer que hi hagués interès a crear una república ucraïnesa unificada; almenys això és el que manifestaren els dirigents de les dues repúbliques. Aquesta voluntat, a la Galítsia, quedà segellada en un acord signat el 3 gener. Arran d’aquest acord, s’envià una delegació a Kíiv per tal que s’iniciessin negociacions en aquest sentit. Les converses arribaren teòricament a bon terme, el 22 de gener, moment a partir del qual la Galítsia es convertiria en la Província Occidental d’Ucraïna. A la pràctica, però, aquesta unió fou només simbòlica, ja que mai s’arribà a materialitzar d’una manera efectiva.

Durant el febrer de 1919, les tropes ucraïneses intentaren recuperar Lviv, però l’arribada de l’exèrcit polonès va fer infructuosos aquest intents, i no només això, sinó que va possibilitar que en un període de cinc mesos acabés ocupant tot el territori de la Galítsia. Les tropes poloneses reberen a més el suport de tropes franceses que en teoria havien de combatre els soviètics, però que, a la pràctica, ajudaren els polonesos a sufocar la revolta. Durant el més de juny, els ucraïnesos intentatren tirar endavant una última campanya per expulsar les tropes poloneses, però acabà en fracàs, i el 16 de juliol travessaren el riu Zbruch, que, de fet, era l’antiga frontera entre tots dos imperis.

Els interessos contradictoris entre els governs dels dos estats ucraïnesos no van ajudar gens a la possible supervivència de la república galitsiana. A la Ucraïna oriental, amb capital a Kíiv, governava un directori liderat per Simon Petliura, que tenia com a principal prioritat un acord amb els polonesos que l’ajudés a resistir els soviètics. Petrushevych, per la seva banda, volia resistir tant sí com no, però Kíiv se’n desentengué. A més, era evident que els estats aplegats a la Triple Entesa també havien optat obertament perquè la Galítsia romangués sota poder polonès.

L’agost de 1919 els governs polonès i ucraïnès acordaren un alto el foc i mantenir com a fronteres les que hi havia abans de la guerra, el riu Zbruch, com a provisional, l’1 de setembre. Finalment, el 21 d’abril de 1920, el govern uncraïnès i el polonès acordaren definitivament que aquest riu fos la frontera entre tots dos estats. Això equivalia, doncs, a la renúncia d’Ucraïna a la Ucraïna occidental, a canvi del seu suport en la lluita contra els bolxevics. Amb el tractat de Trianon, la Rutènia fou incorporada definitivament a Txecoslovàquia, mentre que la Galítsia quedà en mans de Polònia, situació que s’allargà fins després de la Segona Guerra Mundial. Tot i això, la qüestió rutenoucraïnesa fou un dels temes més candents de la política polonesa d’entreguerres.

En el procés de dissolució de l’Imperi austrohongarès, no fou aquesta l’única república fallida. Un altre projecte que va fracassar va ser el de la República del Banat.

 

 

PER SABER-NE MÉS

Paul Robert Magocsi, A history of Ukraine. The land and its Peoples. University of Toronto, 2010

Jerz Lukowski i Hubert Zawadzki, Historia de Polonia. Akal, Madrid, 2003

 

Anuncis

La República del Banat (1918), l’efímer estat multiètnic de l’Europa central

Piata Sfanta Maria Timisoara 1910-2

Timisoara, 1910-1912, capital del Banat

L’1 de novembre de 1918, en ple procés de descomposició de l’Imperi austrohongarès, es va proclamar la República del Banat. En cas que s’hagués consolidat, al cor d’Europa hi hauria hagut un estat amb una clara vocació multiètnica, un cas únic en el vell continent. El context en què va néixer era molt complex, ja que d’una banda s’estava afermant un potent estat romanès -el més extens que ha existit- i, de l’altra, el projecte d’un estat sud-eslau estava prenent forma. Això va fer que tant la població romanesa com l’eslava no secundessin aquesta proposta, que va comptar només amb el suport de les minories hongaresa i alemanya, que, a més, eren vistes com a vinculades a les potències perdedores del conflicte europeu.

Què és el Banat?

El Banat és una territori amb una forta personalitat que actualment està repartit entre tres estats. La major part pertany a Romania i Sèrbia i una petita franja a Hongria. Històricament, va ser una entitat política a partir de l’any 1718, any que se signà el Tractat de Passarowitz. L’any 1919, arran dels tractats de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial, va quedar definitivament dividit entre aquests tres estats.

El Banat ha estat sempre multiètnic, i hi han conviscut poblacions sèrbies, romaneses, alemanyes, hongareses, jueves, eslovaques… Segons les dades del cens de 1910 -l’últim de l’Imperi austrohongarès-, en el Banat hi vivien poc més d’un milió cinc-centes mil persones, de les quals el 37% eren romaneses, el 24% alemanyes, el 18% sèrbies i el 15% hongareses. La resta de grups nacionals, croats, eslovacs, txecsbúlgars i rutens, eren més minoritaris.

La part que actualment pertany a Romania comprèn els comtats de Timis, Caransebes, Arad i Mehedinti. Romania, des del punt de vista estrictament administratiu va ser dividida fa uns anys en vuit grans regions, una de les quals rep el nom de Banat. Aquestes regions, però, no gaudeixen de cap mena d’autonomia política. La ciutat més important del Banat romanès és, sens dubte, Timisoara, la capital més important del sud-oest de Romania.

Pel que fa a Sèrbia, el Banat queda inclòs dins la Voivodina, i les dues principals ciutats són Zrenjanin i Pancevo. Finalment, a Hongria li correspon una petita franja, el comtat de Csongrad.

Map of the Banat region
By Andrei_nacu (talk) (Uploads) – Own work, Public Domain, Link

El nom de Banat té el seu origen en la paraula ban, que era el nom amb què es coneixia el governador d’una terra de frontera. Amb aquest terme es van designar diversos territoris pertanyents al regne d’Hongria, i no només aquest del qual estem parlant.

El Banat adquireix definitvament aquest nom (també conegut com a Banat de Temeszvar), després el Tractat de Passarowitz, de l’any 1718. Abans aquest territori havia pertanyut a l’Imperi otomà, des de l’any 1552. El Banat de Temeszvar va ser abolit l’any 1778. El 1779 la regió del Banat fou incorporada a l’Hongria habsbúguica. L’any 1848 la part més occidental fou incorporada, junt amb Sirmia i Backa, en una nova entitat política, la Voivodina, regió autònoma amb un percentatge important de població sèrbia, tot i que no majoritària. El 1860, aquesta província fou abolida i el seu territori fou reincorporat al Regne d’Hongria.

Després de l’ocupació otomana, una bona part del territori va quedar totalment despoblat. Per aquests motiu, la corona austríaca va tirar endavant diversos projectes de colonització, entre els quals destaca la fundació de Nova Barcelona, ciutat poblada per exiliats austriacistes de la Guerra de Successió, molts dels quals eren catalans. També s’hi van establir nombrosos colons alemanys (suaus del Danubi), la majoria dels quals va marxar-ne després de la Primera Guerra Mundial. Més endavant també hi arribaren molts hongaresos.

Els fets

L’1 de novembre de 1918 es va proclamar a Timisoara la República del Banat, que el govern d’Hongria reconegué, però al cap de pocs dies, tropes sèrbies l’ocuparen. Amb els posteriors tractats de Versalles i de Trianon, el Banat quedà dividit entre els tres estats esmentats, situació que encara perdura.

És important de destacar que el 30 d’octubre, abans de la proclamació de la República del Banat, el govern hongarès, encapçalat per Sandor Wekerle, havia caigut i n’havia assumit la direcció Mihaly Karoly. Pocs dies després, el 3 de novembre, von Webenau (principal general de les tropes austrohongareses) signà l’armistici de Villa Giusti, que entrava en vigor l’endemà, que certificava la derrota de l’Imperi Austrohongarès. Just abans, el 28 d’octubre, els txecs havien proclamat la seva independència a Praga -estat al qual s’afegirien els eslovacs el 30 d’octubre, que, al seu torn, s’havien independitzat d’Hongria-; el 29 d’octubre, els croats, eslovens i serbis de l’Imperi havien creat un Consell Nacional, que fou un dels principals actors de la creació de la primera Iugoslàvia. Tot aquest caos va ser aprofitat per Itàlia que ocupà Trieste, Trentino, Ístria i parts d’Eslovènia. Va ser en aquest context on la República del Banat va intentar, infructuosament, fer-se un lloc.

La capital n’era Timisoara, que, demogràficament, llavors era molt diferent d’ara. Segons el cens abans esmentat, el de l’any 1910, tenia poc més de setanta mil habitants. D’aquesta població, gairebé el 44% tenia l’alemany com a llengua materna i una mica més del 39% afirmava que ho era l’hongarès, mentre que la que deia que era el romanès no arribava al 5%, i la que tenia el serbocroat no arribava ni tan sols al 2%. Més enllà de si aquestes dades eren del tot ajustades, és evident que la composició demogràfica era radicalment diferent de l’actual.

El 31 octubre de 1918, els diversos grups ètnics del Banat havien creat, cadascun el seu, uns consells militars. De seguida, va adquirir un particular protagonisme la figura d‘Otto Roth, un dels més destacats membres del Partit Socialdemòcrata, que va proposar de constituir un Consell Popular del Banat Autònom, unificat, que havia d’estar constituït per membres provinents dels diversos grups ètnics. Això no va ser possible, però, ja que, sobretot, els representants de la minoria romanesa, entre els quals destacava Aurel Cosma, no hi van estar d’acord. De fet, Cosma va arribar a afirmar que “Nosaltres, els romanesos no podem acceptar la proposta d’Otto Roth. Les aspiracions del nostre poble van en una línia diferent.” Cosma i el Partit Nacional Romanès organtizaren una gran manifestació a la plaça de la Llibertat per reivindicar la incorporació d’aquest territori a Romania.

Tot i l’oposició de la minoria romanesa, la direcció del Partit Socialdemòcrata optà per proclamar formalment la República l’endemà, l’1 de novembre, des del balcó de l’Ajuntament de Timisoara, davant del qual hi havia concentrats nombrosos manifestants socialdemòcrates amb banderes roges. Qui en feu la proclamació va ser Roth, que ostentà, des de llavors, el càrrec de comissionat en cap de la República. L’altra gran cara visible de la república del Banat fou Albert Bartha, que, bàsicament, assumí la direcció de les tropes i la defensa del territori. Aquesta proclamació, però, no obtingué pràcticament cap suport internacional, ja que només fou reconeguda per l’Hongria de Karoly.

Dr. Otto Roth

Otto Roth, 1930
Font: Adevarul

Roth era militant del Partit Socialdemòcrata Hongarès (MSZDP) i durant la primera Guerra Mundial fou regidor a Timisoara. S’ha especulat molt sobre quines eren les veritables intencions de Roth: si constituir un nou estat independent o bé crear una entitat autònoma que formés part de la nova república hongaresa.

Aquell mateix dia, l’1 de novembre, es creà, ara sí, el Consell Popular del Banat, format per 20 membres del consell de la ciutat, 60 membres dels consells militars nacionals, 40 representants dels consells obrers i 70 dels partits burgesos. Com a òrgan directiu d’aquest organisme es trià un comitè executiu de 20 membres. Pretenia administrar el Banat amb un sistema de tipus cantonal, similar al de Suïsa -tot i que aquests cantons en el cas del Banat haurien estat multiètnics-, i aspirava a superar les divisions ètniques i evitar la partició del territori.

Ara bé, també és veritat que el nou govern no va arribar a controlar-ne tot el territori. Per exemple, Pancevo, relativament propera a Belgrad, va quedar totalment fora del seu control (el 5 de novembre s’hi creà un Consell totalment independent);  i a les ciutats de Lugoj i Caransebes era més que relatiu. A Lugoj s’arribaren a crear unitats militars romaneses, i a Caransebes hi hagué dos poders polítics contraposats (un Consell romanès, encpaçalat per Remus Dobo i un de republicà, liderat per Zsolt Réthy).  A més de no gaudir del suport de bona part de les minories eslaves i romaneses, hi hagué aixecaments camperols, a Kusić, Zlatica, Jebel o Margina (amb algunes desenes de morts  i l’aplicació de la llei marcial) i la constant amenaça de les tropes franceses de l’Armée du Danube (AD), comandades per Jouinot-Gambetta. Evidentment, la curta durada d’aquesta república impedí que tirés endavant propostes de transformació social. Amb prou feines es preparà un esborrany de llei que gravava les fortunes.

Tot i la proclamació, la resistència de la minoria romanesa no minvà, sinó que s’intensificà i feu més evident la seva intenció d’incorporar aquest territori a Romania.

Tot just tres dies després, el 4 de novembre, s’organitzaren esquadrons militars i un guàrdia cívica, amb l’objectiu de controlar el territori. Aquests esforços no foren suficients per evitar la invasió del Banat per part de les tropes sèrbies, comandades pel coronel Čolović, iniciada el 15 de novembre. El 17 de novembre entraren a la capital, Timisoara, sense combats.

Les tropes ocupants dissolgueren immediatament els consells nacionals i es feren amb el control efectiu del Banat. Poc temps després, es consumà la partició del país. La Resolució d’Alba Iulia (a Transsilvània) apostava per la incorporació d’aquest territori i de Transsilvània a Romania. A aquesta assemblea d’Alba Iulia hi assistiren representants del Banat -entre els quals hi havia Cosma-. Les tropes sèrbies que controlaven Timisoara intentaren evitar la sortida d’aquests delegats de la ciutat, però no ho aconseguiren. D’altra banda, l’Assemblea Popular reunida a Novi Sad (el 10 de novembre, amb respresentants del Consell de Pancevo i del Consell serbi de Timisoara) en propugnà la incorporació al Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que tot just llavors s’estava constituint, i que l’any 1929 adoptà oficialment el nom de Iugoslàvia. Aquesta Asemblea n’aprovà la incorporació el 25 de novembre.

Velika-narodna-skupstina-1918

Quadre d’Anastas Bocaric, que representa l’Assemblea de Novi Sad. Font: Wikimedia Commons

Amb la independència perduda i la consolidació del nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, l’1 de desembre, la situació arribà al màxim de tensió, ja que aquest nou regne aspirava a controlar la major extensió possible del Banat, cosa que entrava en contradicció amb els interessos de la nova Romania. La situació arribà al punt que calgué que les tropes franceses, uns quinze mil efectius, entressin a Timisoara, el 7 de desembre, amb la funció d’evitar el conflicte. Tot quedà ajornat fins al resultat final de la posterior negociació dels tractats de pau.

Durant uns mesos encara, els treballadors socialdemòcrates alemanys, sobretot, no es van donar per vençuts i intentaren mantenir la flama de la República del Banat. En aquesta línia van fer arribar -el 16 d’abril de 1920- a la conferència de París, on s’estaven “negociant” els tractats de pau, una demanda per constituir una República de Banàtia, cantonalitzada, que havia d’abastar, a més del Banat, la regió històrica veïna de Backa. En cas d’haver-se materialitzat aquest projecte, la seva superfície hauria estat més gran que la de la república del Banat. Tal com era de preveure, la proposta fou desestimada, per no dir que del tot ignorada.

Finalment, pel Tractat de pau de Trianon, el Banat quedà esquarterat.

Banatia

Mapa que representa la proposta d’una República de Banàtia

Tensió entre Romania i Hongria per les demandes d’autonomia de la minoria hongaresa

El passat 9 de gener es va fer pública una declaració de tres formacions polítiques de la minoria hongaresa de Romania en què defensaven propostes de caire autonomista per als territoris on viuen. L’allau de reaccions a Romania va ser molt gran, en contra d’aquestes demandes, tant per part del govern com dels tres principals partits de l’oposició.

Les declaracions més dures i escandaloses van arribar, precisament, de part del cap de govern, Mihai Tudose, poc abans de la seva dimissió. Va afirmar, en unes declaracions fetes a Realitatea TV, que la bandera del Szekerland mai no onejaria en les institucions, i que en cas que ho fes seria al costat dels que feien la proposta d’autonomia. Poc abans ja havia anunciat, en un to més moderat, que aquestes propostes eren absolutament inviables i que entraven en contradicció amb la Constitució de Romania, que consagra la unitat i indivisibilitat del país.

Aquestes declaracions van ser valorades, lògicament, com una auntèntica amenaça per les formacions politques hongareses de Romania. El president de l’executiva de la UDMR/RMDSZ, el principal partit de la minoria hongaresa, Bálint Porcsalmi va titllar Tudose de primitiu i medieval. Va afirmar que entenia que es pot no estar d’acord amb una proposta política, però que en cap cas es pot enviar a la força als oponents polítics. Mikó Emre i Erika Benkö, defensors dels drets de les minories, també han manifestat la seva preocupació per aquestes amenaces, que creueun que tenen clares intencions intimidatòries.

A Hongria, per la seva banda, com a reacció a aquestes declaracions, el govern va convocar l’ambaixador romanès, Marius Lazurca, per tal de demanar-li explicacions. El ministre hongarès d’Afers Estrangers, Péter Szijjártó, va ser molt contundent i va demanar que les declaracions de Tudose fossin retirades. D’altra banda, diversos membres de l’organització Moviment Jove dels 64 Comtats van penjar, dilluns mateix, una bandera del Szeklerland a la seu de l’ambaixada romanesa a Budapest. Aquesta acció ha estat molt durament criticada per les autoritats romaneses, per boca del ministre d’Afers Estrangers, Teodor Melescanu, que ha condemnat especialment cap tipus de vel·leitat revisionista pel que fa als traçats fronterers.

 

Romania, Bulgària, Grècia, Hongria i Espanya, els països de la Unió Europea amb més pobresa infantil

L’Agència europea d’estadístiques de la Unió Euopea, Eurostat, ha fet públiques aquesta setmana unes dades autènticament alarmants pel que fa als índexs de pobresa infantil.

Segons les dades presentades el passat 20 de novembre -coincidint amb el Dia Internacional dels Infants-, gairebé la meitat dels infants de Romania i Bulgària estan en risc de pobresa o exclusió social. A Romania, que és el país europeu en una situació més greu, el percentatge s’acosta a la meitat, concretament el 49,2%, mentre que a Bulgària és del 45,6%. Aquestes dades fan referència al 2016.

La situació també és molt crítica en d’altres estats, com Grècia (37,5%), Hongria (33,6%), Espanya (32,9%) i Itàlia (32,8%).

En el conjunt d’Europa, les dades tampoc no són gens bones ni esperançadores, ja que el 26,4% dels joves, fins a disset anys, es troben en aquesta situació. L’única dada positiva és que aquests percentatges són lleugerament, només lleugerament, inferiors als de
2010, quan el nombre d’infants en situació de risc era del 27,5%.

Dinamarca, per la seva banda, és l’estat europeu que presenta unes millors dades. Segons Eurostat només es troben en aquesta situació el 13,8% dels joves. La segueixen en el rànquing  Finlàndia (14,5%), Eslovènia (14,9%) i la República txeca (17,4%).

Font: Eurostat

 

Romania, Bulgària i Hongria denuncien la nova Llei d’Educació d’Ucraïna

La nova llei restringeix l’ús de les llengües minoritàries en el sistema educatiu

L’aprovació de la nova Llei d’Ensenyament d’Ucraïna, per part del Consell de Govern i del parlament ucraïnès –el 5 de setembre passat-, ha provocat una autèntica reacció en cadena en els estats veïns (Romania, Bulgària, Hongria, Eslovàquia, Polònia, Rússia i, fins i tot Grècia). El fet que ha provocat aquesta indignació ha estat la percepció que vulnera clarament el drets de les minories nacionals, força nombroses, que viuen en el seu territori.

Els seus detractors consideren que l’article 7, concretament, entra en contradicció amb els compromisos internacionals que ha assumit Ucraïna, pel que fa al respecte als drets de les minories nacionals. Aquest article regula preciosament la llengua de l’ensenyament. Argumenten que vulnera la Carta Europea de Llengües Minoritàries i Regionals, la Convenció Marc per la Protecció de les Minories Nacionals i, fins i tot, l’Acord d’Associació amb Europa.

 

Agumenten que a partir d’ara els estudiants d’aquests grups nacionals no podran cursar tots els estudis en la seva llengua nacional, tal com han fet durant les darreres dècades. Assenyalen, a més, que implicarà el tancament de 120 escoles romaenses, 100 d’hongareses i 5 de poloneses. Cal recordar que a Ucraïna el percentatge de població que pertany a minories nacionals supera el 20%.

El ministeri d’Afers Estrangers de Romania s’ha posat en contacte amb les autoritats ucraïneses per demanar explicacions i per traslladar la preocupació per aquesta mesura de la Rada, cambra ucraïnesa. També han anunciat que la setmana vinent, el secretari d’estat romanès, Victor Mikula, visitarà Kíev i que aquest serà un dels temes més importants de la seva agenda. El parlament romanès també ha aprovat una moció on deplora aquesta decisió del govern ucraïnès i en demana la revisió. Actualment viuen a Ucraïna entorn de 400.000 persones que tenen com a llengua materna el romanès, 250.000 de les quals són considerades com a romaneses i 150.000 com a moldaves. En una línia semblant s’han manifestat veus dels ministeris d’afers estrangers d’Hongria i de Polònia –hi ha unaes 150.000 persones a Ucraïna de cadascuna d’aquestes nacionalitats-.

Representants dels ministeris d’Afers Exteriors de Romania –Teodor Melescanu-, d’Hongria –Peter Szijjarto-, de Bulgària –Ekaterina Zakharieva- i de Grècia –Nikos Kotzias- han decidit enviar una missiva al seu homònim, ucraïnès, Pavlo Klimkin, al Secretari General del Consell d’Europa, Thornbjorn Jagland i a l’Alt Comissionat per les Minories Nacionals, Lamberto Zannier, per tal de mostrar la preocupació per l’aprovació d’aquesta llei per part de la Rada.

Finalment, Rússia també ha denunciat que la intenció del govern ucraïnès és aconseguir que el país esdveingui monolingüe i alerta que les intencions del govern van principalment adreçades contra la minoria russa.

Es preveu que aquesta llei entrarà en vigor a partir del setembre de 2018, moment a partir del qual, l’enseyament en aquestes llengües minoritàries es farà només a les llars d’infants i durant els primers quatre cursos de la primària. Tot l’ensenyanent secundari i el superior es farà en ucraïnès.

El govern ucraïnès ha defensat la nova normativa, per veu de la ministra d’Educació –Lila Hrynevych-, amb l’argument que d’aquesta manera es garanteix la igualtat de tots els alumnes a l’hora de conèixer la llengua oficial. Tambá nega que es vulnerin els principis dels documents esmentats anteriorment.

Firkin, folk punk d’Hongria amb aires celtes

Firkin és un grup hongarès que fan una música que ells mateixos qualifiquen com a folk punk. És inevitable veure la clara influència que té la música celta en la música que fan. Té un aire que recorda clarament la banda irlandesa The Pogues. El grup es va fundar l’any 2008 i des de llavors ha fet nombroses gires per gairebé una vintena de països.

Aquí teniu l’enllaç de la seva pàgina web: http://firkin.hu/

Els Estats Units de la Gran Àustria. Una proposta federal del romanès Aurel Popovici per a l’Imperi Austrohongarès

De vegades és temptador de fer política-història ficció. Què hauria passat si en comptes d’haver-se pres una decisió en una determinada cruïlla històrica s’hagués optat per una altra via totalment diferent. En el cas del continent europeu un dels temes que ha provocat més especulacions d’aquest tipus és precisament el de l’Imperi Austrohongarès. Ara no se’n parla gaire, però en els anys posteriors a la dissolució de Iugoslàvia més d’un comentarista havia deixat anar la idea que l’Imperi austrohongarès potser no havia estat tan mal invent.

De fet, una tesi molt estesa és que l’Imperi Austrohongarès era una construcció política summament artifcial que no va poder superar la crisi provocada per la Primera Guerra Mundial. Segons això, l’Imperi duia el germen de l’autodestrucció, provocat sobretot per la seva extraordinària diversitat ètnica i nacional.

Hi ha autors que defensen, però, una tesi contrària, segons la qual l’Imperi es va dissoldre per la voluntat expressa de les potències guanyadores del conflicte, que veien en aquesta dissolució una gran oportunitat per accedir a mercats i controlar uns nous ests més febles, i alhora impedir el somni de la Mitteleuropa alemanya. Un dels autors que ha defensat amb més arguments aquesta tesi és el prestigiós historiador d’origen hongarès, François Fejtö. Segons ells, l’Imperi no va esclatar per les tensions nacionals, sinó precisament per la pressió de les potències aliades. Defensa aquesta tesi en un text, que ja té uns quants anys, molt ben documentat i d’imprescindible lectura, Requiem pour un empire défunt.

És veritat que l’opció preferida per bona part de les elits de les diverses nacions no anava precisament en la línia de la dissolució de l’Imperi. A Croàcia i a Eslovènia, per exemple, la idea més estesa era l’opció coneguda com a trialisme, que pretenia estendre el model de monarquia dual a un tercer component, on Croàcia i Eslovènia formarien un tercer estat sud-eslau. Aquesta tesi la defensaven encara poc abans de finalitzar la Primera Guerra Mundial. La Declaració de maig de 1917, apostava clarament en aquesta línia i no en la de de la idssolució de l’Imperi. El mateix es pot dir dels polonesos, que també defensaven, majoritàriament, una tesi d’aquest tipus i també ho feien molts txecs de Bohèmia i Moràvia, tot i que en aquest cas hi havia més diversitat de plantejaments.

Les propostes federalistes

També cal dir que també es van elaborar diverses propostes de tipus federals durant les últimes dècades del segle XIX i principis del segle XX.

Probablement, els socialdemòcrates van ser els principals defensors d’aquestes tesis, fins gairebé fins al final de la monarquia. Entre, ells, destaquen, sobretot, les figures de Karl Renner i Otto Bauer, i la tesi de l’autonomia personal com a fórmula per garantir els drets de les nacionalitats minoritàries enfront de les majoritàries.

El fet que a pràcticament cap dels països de l’Imperi no hi hagués terrritoris homogenis des del punt de vista ètnic semblava donar una solides bases a a aquesta proposta, que va ser combatuda també per altres socialdemòcrates. Lenin mateix, s’hi va mostrar totalment contrari.

Al marge dels socialdemòcrates, de les propostes de caire federal que es van arribar a presentar, molt probablement la més elaborada era la que va presentar Aurel Popovici.

Popovici era un romanès de Transsilvània, que va formar part del que era conegut com a Cercle de Belvedere, els col•loradors més propers a Francesc Ferran, l’arxiduc assassinat a Sarajevo el juliol de 1914. Entre aquests col•laboradors hi havia, també, persones com l’eslovac Milan Hodza, el txec Kramarj o les croats Rauck i Ivo Frank.

Normalment no s’ha prestat gaire atenció a les relacions entre Francesc Ferran i Francesc Josep, l’emperador. Mai no van ser gens bones i, molt probablement, que la proposta vingués d’un dels seus col•laboradors més estrets no va ajudar gens que pogués ser tinguda en compte.

Popovici era de nacionalitat romanesa, nascut a Lugoj l’any 1863. Lugoj és al Banat, territori multiètnic per excel•lència. Va estudiar dret i medicina, primer a Brasov -a Transsilvània- i després a Viena. De ben jove es va començar a dedicar a la política, i ho feu de mans del Partit Nacional Romanès, el gran partit de la minoria romanesa de Transsilvània. Popovici va ser un dels signats del Memoràndum de Transsilvània, de l’any 1992, on un grup d’intel•lectuals feien una sèrie demandes a l’emperador, per tal de garantir la igualtat d drets de la població romanesa, ja que consideraven lesionats els seus interessos per les autoritats hongareses, que eren les que controlaven aquella part de l’Imperi. Es mostraven particularment queixosos pel que fa a la política de magiarització cada vegada mé sintensa. Una constant del seu pensament polític és la seva oposició a les elits hongareses, cosa que queda clarament palesa en el projecte federal que dissenya més endavant.L’any 1906 va fer pública la seva proposta, de construcció dels Estats Units de la Gran Áustria.

Els Estats Units de la Gran Àustria

Va inspirar-se, sobretot, en el model d’estat federal dels Estats Units, peròi també va tenir en compte altres casos, com Brasil, Mèxic, Suïssa i Alemanya.

Pel que fa a l’organització interna, defensava un sistema de tipus monàrquic, encapçalat per la figura de l’emperador, que no era qüestionat. El govern federal havia d’estar format per membres dels diferents estats nacionals.

Proposava un sistema bicameral, amb una cambra de diputats i un senat. La cambra de diputats havia d’estar formada per representants dels diferents pobles de la Federació triats per sufragi universal, directe i secret. Pel que fa al Senat, bevia encara de la tradició clàssica i oligàrquica, on els membres havien de pertànyer a la casa reial, a la noblesa, i una part dels quals havien de ser triats per l’emperador.

Preveia que el govern central havia d‘estar format per quaranta-dos membres delegats dels governs dels diversos estats-nacionals, de manera proporcional al seu pes demogràfic.

Pel que fa als estats, cadascun tenia la seva pròpia constitució, que no podia tenir disposicions contràries a la constitució imperial. També tenien un govern propi, parlament i poder judicial. El cap de govern de cadascun d’aquests estats-nació era designat pel governador, i la composició del govern havia de ser aprovada per l’emperador. D’altra banda, l’imperi es considerava el garant de l’autonomia dels diferents territoris que conformaven la federació.

Tot i que la seva proposta anava en la línia que en cada estat hi hagués una nació clarament majoritària, era evident, que en en tots els estats hi hauria diverses minories nacionals. Segons la proposta de Popovici, els diversos estats tenien l‘obligació de garantir els drets i lliberats de cadascun els pobles i l’accés a l’ensenyament en la pròpia llengua.

De tota manera, pel que fa a la la llengua oficial de la Federació la seva aposta era que fos, exclusivament, l’alemany, que havia de ser la llengua de comunicació entre els diversos estats i la llengua de les relacions internacionals de l’estat. L’oficialitat de l’alemany implicava que totes les lleis, decrets i disposicions fossin publicats en aquesta llengua.

Al marge d’això, cada estat podia triar quina era la seva llengua nacional, i en el parlament imperial, tots els diputats havien de tenien dret a fer servir el seu idioma.

La Federació, que havia de tenir Viena com a capital, estaria formada per quinze estats:
– Àustria alemanya (actual Àustria, sud Tirol i zones del sud de la República txeca), on l’ètnia majoritària havia de ser l’alemanya.
– Bohèmia alemanya (nord-oest i nord de l’actual República txeca), on els alemanys també serien majoritaris.
– Moràvia alemanya, de majoria alemanya
– Bohèmia (centre i est de la República txeca), de majoria txeca
– Eslovàquia (major part de l’actual Eslovàquia), de majoria eslovaca
– Galítizia Occidental (sud de l’actual Polònia), de majoria polonesa
– Galítizia Oriental (sud-est de l’actual Polònia i oest d’Ucraïna), de majoria ucraïnesa
– Hongria (actual Hongria, sud d’Eslovàquia i nord de la Voivodina), de majoria hongaresa
– Szeklerland (zones de Transsilvània), de majoria szekler, hongaresa
– Transsilvània (actual Transsilvània romanesa), de majoria romanesa
– Trentino (nord-est de l’actual Itàlia), de majoria italiana
– Trieste (nord-est de l’actual Itàlia i zones d’Eslovènia i Croàcia), de majoria italiana i eslovena -Popovici no té en compte els friülans-.
– Croàcia, (Croàcia, l’Srem i zones que actualment pertanyen a Montenegro), de majoria croata i sèrbia
– Voivodina, de majoria sèrbia i croata

També proposava algunes zones d’autonomia limitada, com la que es corresponia amb algunes zones majoritàriament de parla alemanya, a l’est de Transsilvània.

Pel que fa a Bòsnia i Hercegovina, que era gestionada per l’Imperi, proposava de mantenir-la exactament en la mateixa situació que estava. Bòsnia va ser incorporada del tot a l’Iimperi poc després de la publicació del seu llibre, el 1908.

Popovici va morir a Ginebra l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial, cosa que va fer que no fos testimoni de la dissolució de  l’Imperi austrohongarès.

Mapa deles Estats Units de la Gran Àustria, elaborat per Andrei Nacu. Prové de Wikimedia Commons

Greater austria ethnic

Segons Transparència Internacional, la percepció de corrupció és generalitzada a tots els països balcànics

Aquest 25 de gener, Transparència Internacional (IT) va fer públics els resultats de l’Índex de Percepció de la Corrupció corresponents a l’any 2016. Cada any per les mateixes dates presenta un document similar on s’analitza la pecepeció que tenen els ciutadans, especialistes i diverses institucions, sobre aquest tema. El document s’ha elaborat a partir d’enquestes fetes a més de 60.000 ciutadans.

Transparència Internacional és una organització governamental implantada arreu del món, que té com a objectiu combatre la corrupció. Més que analitzar casos concrets, que segons ells corresponen més a l’àmbit del periodisme, el que fan és fer propostes més a llarg termini, per impulsar reformes del sistema que en permetin la prevenció.

La conclusió global a què arriben aquest any, com a organisme, és que els governs d’Europa i de l’Àsia central no fan prou per combatre-la, cosa que provoca la desafecció de la població de la “política” i dels seus representants. Globalment, una tercera part de la població, segons les seves conclusions, creu que els governs i els governants són corruptes. Ara bé, aquesta proporció creix de manera notable en alguns estats, com Espanya, Moldàvia i Kosova, on dos terços de la població consultada estan convençuts que la corrupció és el problema més greu dels països respectius.

La percepció que el propi país és el pitjor en aquest aspecte és molt estesa. Tal com reflecteixen les conclusions que podeu llegir en el següent enllaç, així ho pensen el 86% dels ucraïnesos, el 84% dels moldaus, els 82% dels bosnians i el 80% dels espanyols.

És evident que es poden fer una infinitat de crítiques a aquesta “llista” i als criteris que es fan servir. IT utilitza diverses empreses que l’assessoren a l’hora d’elaborar-les. I és evident que no són precisament institucions que desvetllin una particular confiança. Hi podem trobar el Banc Africà de Desenvolupament, la Fundació Bertelesmann, el setmanari d’informació econòmica The Economist -que tots sabem de quin peu coixeja-,  o l’ultraliberal Freedom House. Podeu llegir-ne una crítica ben fonamentada en un article aparegut a Iniciativa Debate.

Més enllà de tot això, però, no deixa de tenir el seu interès consultar-la, encara que sigui amb moltes precaucions. Encapçalen la llista, amb millors resultats, Dinamarca i Nova Zelanda, amb un índex de 90 (sobre 100, com més baix és el percentatge, pitjor n’és la percepció), seguits per Finlàndia, Suècia, Suïssa, Noruega i Singapur, amb índexs propers a 90. França queda molt més lluny, en vint-i-tresè lloc, amb l’índex 69 i Espanya el quaranta-quatrè, amb l’índex 59, per sota de Botswana, Cap Verd, Brunei o Barbados.

Pel que fa als països balcànics, el més ben situat és, tal com era d’esperar, Eslovènia, en el lloc 31è, amb l’índex 61. Tota la resta queden per sota dels 50, que és la xifra que Transpàrència Internacional considera crítica. Primer de tots hi ha Croàcia (49, en el 55è lloc) -tot just amb un punt més que Hongria-, Romania (48, en el 57è) –encara per davant de països com Cuba o Itàlia-, Montenegro (45, el 64è), Sèrbia (42, el 74è), Bulgària (41, el 75è), Albània i Bòsnia i hercegovina (tots dos 39, el 83è), Macedònia (39, en el 90è). Més enrere encara queden Kosova (31, el 95è) i Moldàvia (30, el 123è). El total d’estats analitzats són 176.

Així com el conjunt de països mantenen uns índexs similars als de l’any anterior, els resultats de Kosova i Moldàvia són clarment inferiors, cosa que demostra que és un problema creixent.

Podeu consultar la llista completa en el següent enllaç 

 

Marta Sebestyén, la veu dels hongaresos de Transsilvània

Marta Sebestyen és, ben segur, la intèrpret de música tradicional més coneguda i internacional d’Hongria. Va néixer a Budapest l’any 1957 en el si d’una família apassionada de la recerca etnomusicològica. Això va fer que des de ben petita entrés en contacte amb les cançons populars de tots els territoris on viuen hongaresos, particularment amb Transsilvània. precisament, ha gravat diversos discos on recopila i reinterpreta aquestes cançons.

A partir de l’any 1980 va començar a col•laborar amb el mític grup hongarès Muzsikás, fundat set anys abans, i amb el qual va cantar durant diversos anys.

Tot i això, el seu interès no s’ha centrat només exclusivament en la música hongaresa sinó que també ha col•laborat amb diversos músics eslaus en general i dels Balcans en concret. En destaca la seva participació en el projecte de Zsaratnok.Fora d’aquest àmbit, ha col•laborat amb Deep Forest, per exemple, i també s’ha endinsat en l’estudi de la música oriental.