Milers de persones es manifesten contra el govern a Tirana

Feia dies que l’oposició, particularment el Partit Democràtic, estava preparant la manifestació d’ahir a Tirana. Pretenia ser el punt culminant dels diversos actes de protesta que s’estan duent a terme contra el govern, des del mes de febrer. Alhora havia de servir, també, per fer palès el suport que té, sobretot pel que fa a la seva estratègia de boicotejar les eleccions del 18 juny.

A la concentració, que va tenir lloc a la principal avinguda de Tirana, s’hi van congregar milers de persones. Ara bé, com acostuma a passar sempre en aquest tipus d’actes, el ball de xifres de participants varia extraordinàriament segons les fons consultades. Els organitzadors afirmen que sis-centes mil persones (segons Sali Berisha) van acudir-hi, mentre que les xifres oficials aportades pel govern són molt inferiors, de pocs milers de persones. Les imatges de la manifestació que es poden veure al compte de facebook de Lulzim Basha semblen confirmar que l’assistència va ser molt nombrosa. De tota manera, avui mateix, el cap de govern, Edi Rama (també les podeu veure en el seu compte de facebook), ha fet circular per les xarxes unes altres imatges on sembla que l’assistència és molt menor, escassa. Les imatges, diguem-ne “independents” que he estat buscant per diversos mitjans, no m’han servit per arribar a una conclusió clara, sobre la participació real a la manifestació. Les notícies que es poden trobar en els mitjans són totes molt esbiaxades. A la televisió pública se’n va donar poca informació, imatges amb moltes clarianes i es va voler posar èmfasi en com van quedar de bruts els carrers. Alguns mitjans relativament independents han calculat que potser hi havia unes vint-i-cinc mil persones. Al marge de tot això, és important destacar que no es van produir incidents.

El principal orador de l’acte va ser, tal com estava previst, Luzlim Basha, màxim líder del Partit Democràtic. Volia donar un cop d’efecte, i ho va aconseguir quan va afirmar que calia fer el pas cap a una nova República, ja que, segons les seves paraules, l’actual no representa el poble, i no és més que la república de la delinqüència i de les drogues. Va equiparar l’èxit de la protesta a un referèndum. Després d’això va afirmar: “La nova República ha començat a caminar i ningú no l’aturarà”. De tota manera, els dos partits que han bastit l'”actual” república són el Partit Socialista, ara en el govern, i el Partit Democràtic, el partit de Basha. Durant els anys en què ha estat en el poder, el Partit Democràtic ha tingut exactament el mateix comportament que el PS: corrupció galopant, clientelisme, tupinades i vincles amb el crim organitzat. Tot plegat fa molt poc creïble que ara pugui iniciar una nova època, radicalment diferent.

Tot i això, la campanya electoral ja ha començat d’una manera real, i ahir el Partit Socialista va fer-ne els primers actes. La Unió Europea, finalment, ha donat el vistiplau a la convocatòria electoral, tot i el fet, absolutamnet anòmal, que el principal partit de l’oposició les boicotegi, tal com fan també altres partits menors.

D’altra banda, la premsa albanesa fa dies que especula sobre les possibles dissensions internes en el si del Partit Democràtic sobre l’estratègia que s’està seguint, d’oposició dura. Es cert que alguns membres de cert relleu han fet declaracions que semblen qüestionar la imatge gairebé monolítica que s’ha volgut donar des del partit. Un exemple d’això és Majlinda Bregu. En uns termes semblants s’han expressat Jozefina Topalli i Astrit Patozi. També, per les xarxes socials, s’han pogut llegir crítiques a l’estil de lideratge de Basha, a qui s’acusa d’autoritarisme, però aquestes crítiques són, de moment, molt limitades. Probablement caldrà esperar a veure què passa el dia de les eleccions per saber si el seu lideratge és posat en dubte, i per saber si la seva opció ha estat exitosa en els seus objectius, des del seu punt de vista.

D’altra banda, ahir també va tenir lloc a Tirana la sisena edició del Pride Gay (P) Ride, en defensa dels drets del col•lectiu LGBT. No es van produir incidents, tampoc. A la manifestació hi van asistir, en solidaritat, activistes de tota l’àrea balcànica. Va comptar amb milers de participants, i va ser la més nombrosa des del 2001. Els concetrats protestaven, entre d’altres coses, pel nul compliment, per part del govern, de les promeses que se’ls havien fet par tal de lluitar contra la discriminació del col•lectiu. Els oradors van afirmar que s’havia acabat el temps de les promeses, i que calia entrar en el temps dels fets.

Albània en un atzucac: el parlament tria nou president i l’oposició boicoteja les eleccions del 18 de juny

El passat 28 d’abril, el parlament albanès va escollir com a nou president del país Ilir Meta, actual dirigent del Moviment Socialista per la Integració (LSI), amb el suport, només, dels partits que conformen la majoria parlamentària. No va ser fins a la quarta votació que no va rebre el nombre de vots suficients per poder accedir al càrrec. D’un total de 140 diputats, 87 van votar-lo. Només dos diputats van votar-hi en contra. La resta no van ser presents a la cambra . En les tres primeres votacions, no va arribar al nombre de vots necessaris per aconseguir la nominació, ja que calia un mínim de dos terços de vots favorables. El càrrec no l’ocuparà fins que l’actual, Bujar Nishani, finalitzi el seu mandat.

D’aquesta manera, Ilir Meta aconsegueix ser el setè president de la República d’Albània. Aquest càrrec, en aquests moments, té un caràcter fonamentalment simbòlic, a diferència del pes que havia tingut en els primers anys de l’Albània postestalinista. La constitució de 2008 va limitar-ne clarament el paper, i l’any passat amb la reforma judicial encara va veure més reduïdes les seves atribucions.

Tot i el caràcter exclusivament simbòlic del càrrec és evident que dona a Meta un protagonisme en la vida política albanesa important, que li pot permetre de sobreviure políticament. El seu partit, el Moviment Socialista per la Integració –amb setze escons-, és el soci menor de la coalició de govern, liderada pel Partit Socialista -amb 63 escons-. L’altre soci de l’equip de govern és el Partit per Democràcia, la Justícia i la Integració, amb tan sols quatre diputats. La seva popularitat, de l’LSI, està clarament en hores baixes, i el fet d’aconseguir aquest càrrec pot fer que pugui aparèixer com un home de diàleg en un moment en què les relacions amb l’oposició estan profundament deteriorades.

Meta va inicar la seva carrera política en el Partit Socialista, l’hereu del Partit del Treball d’Enver Hoxha. Va ser primer ministre entre el 1999 i el 2002. L’any següent va abandonar el partit i en va formar un de nou, el Moviment Socialsita per la Integració, amb el qual ha obitngut des de llavors uns resultats electorals que oscil•len entre el 5 i el 10% dels vots, i ha funcionat, a efectes pràctics, com a partit frontissa. En la passada legislatura va col·laborar amb els demòcrates, però després dels últims comicis va optar per coalitzar-se amb els socialistes.

Aquesta elecció s’ha d’emmarcar en la profunda crisi política que afecta Albània. L’endemà mateix de l’elecció de Meta, alguns ciutadans s’hi van manifestar en contra, i la policía va practicar algunes detencions. Els partits opositors, encapçalats pel Partit Democràtic, fa setmanes que fan accions de protesta contra el govern d’Edi Rama, una de les quals és el boicot del parlament.

En teoria, el 18 de juny hi ha d’haver eleccions a Albània. De fet, ja han estta convocades. L’oposició, en la seva estratègia de boicot, ha decidit de no participar-hi, ja que argumenten que no hi ha les condicions necessàries perquè siguin netes i justes. Des de fa mesos que demanen la dimissió del govern i la formació d’una altre govern de caràcter tecnic per tal que les organitzi. Com que el govern d’Edi Rama no hi ha accedit, han optat per no presentar-s’hi, cosa que pot provocar una situació absolutament inèdita: unes eleccions en un parlament europeu on l’oposició ni tan sols s’hi presenta.

En la data límit establerta per poder presentar candidatures, només ho han fet disset llistes, segons la Comissió Electoral Central (KQZ). Hi ha, lògicament, entre aquestes candidatures les dels tres partits que formen l’equip de govern, i també altres de menor influència, o nous,com LIBRA o Sfida, que intentaran cobrir l’electorat orfe que deixi el Partit Democràtic, en cas que decideixi acudir a les urnes.

Les institucions europees estan intentant de forçar un acord per tal que l’oposició hi concorri. Ahir matiex, Donald Tusk, president del Consell d’Europa, va fer una altra crida en aquesta línia. En la mateixa línia es van expressar alguns membres del Partit Popular Europeu. L’ambaixadora alemanya a Tirana, Susanne Schulz, va emplaçar també els demòcrates a participar-hi. Va anunciar, també, que en cas que no ho facin, reconeixeran igualment el resultat de les eleccions.

Ahir mateix va haver-hi una reunió -la segona en deu dies-, auspiciada per l’encara president Bujar Nishani, entre Edi Rama i Lulzim Basha –líder del partit Demcoràtic- per tal d’arribar a un acord que permeti desbloquejar la situació. Pel que ha transcendit a la premsa, hi havia sobre la taula la possibilitat d’ajornar les eleccions fins al dia 16 de juliol, però finalment no va haver-hi acord. Basha, en roda de premsa, va anunciar que mantenen el boicot anunciat a la cita electoral del 18 de juny.

Torna la Gran Albània?

Aquestes últimes setmanes, la qüestió de la possible constitució d’una Gran Albània ha tornat a centrar bona part de l’interès polítc dels Balcans. Dirigents de Macedònia, de Sèrbia, d’Albània, de Kosova n’han parlat, i de vegades amb un to que no presagia res de bo.

La Gran Albània, segons qui en defensa la creació, hauria de ser l’estat que aplegués tots els territoris on viu població albanesa, és a dir l’actual Albània, Kosova, la zona més occidental de Macedònia, poblada molt majoritàriament per albanesos, una petita franja de territori al sud-est de Sèrbia, anomenada Kosova oriental pels albanesos, la part meridional de Montenegro -entorn d’Ulcinj-, que limita amb l’estat albanès, i una altra petita franja que limita amb Kosova, i, finalment, el territori de la Samèria, actualment a Grècia; és a dir tota l’àrea de poblament albanès.

Aquesta reivindicació ha estat present des del moment que es constitueix el nacionalisme albanès, a finals del segle XIX i la vegada que ha estat més a prop d’assolir-se va ser durant la Segona Guerra Mundial, quan Albània va ser ocupada pels feixistes italians i, a Albània, se li agregà gairebé la totalitat de Kosova i bona part de Macedònia.

Tot i que aquest debat ha aparegut diverses vegades durant els últims anys, sobretot a Kosova, on una bona part dels albanesos s’ha manifestat favorable a integrar-se a Albània -només cal veure que en les manifestacions a Kosova, les banderes que s’enarboren són les albaneses, no la de Kosova-, ara ha agafat una transcendència més gran i s’ha estès per diversos estats.

Arran del resultat de les últimes eleccions macedònies, el partit en el poder, el conservador VMRO-DPMNE, que no va aconseguir una majoria que li permetés de formar govern, va iniciar una intensa campanya contra el que en diuen Plataforma de Tirana. A Macedònia, l’oposició socialdemòcrata i els quatre partits albanesos van obtenir uns resultats prou bons com per poder formar govern, i desbancar el VMRO-DPMNE i el seu líder, Nikola Gruevski, del poder.

Els partits albanesos van acordar una plataforma conjunta de cara a la negociació amb la Unió Socialdemòcrata, SDSM. En aquesta plataforma, a part d’alguns aspectes que no tenen res a veure amb la qüestió ètnica com la integració a la Unió Europea o a l’OTAN, hi havia reivindicacions que anaven en la línia de reconèixer els drets nacionals dels albanesos. Una de les mesures proposades era la d’estendre l’oficialitat de la llengua albanesa a tot el territori de l’estat, la possible modificació d’alguns elements simbòlics, com la moneda, uniformes policials, polítiques actives per incrementar la presència d’albanesos en les forces de seguretat i en el funcionariat, on actualment estan infrarepresentats, la condemna del genocidi contra el poble albanès en el període d’entreguerres… Finalment, socialdemòcrates i albanesos van arribar a un acord per formar govern, que va ser boicotejat pel president macedoni. A hores d’ara, més de quatre mesos després de les eleccions, Macedònia encara no té govern.

Des del VMRO-DPMNE, el partit governant, es va iniciar una gran campanya contra el que afirmen que pot ser la desintegració del país. Ara fa cinquanta-nou dies que els carrers de les principals ciutats macedònies s’han omplert de persones, convocats per una entitat que porta per nom Units per Macedònia, teòricament aliena al partit governant. Ara bé, ningú dubta que darrere d’aquestes concentracions hi ha la llarga mà de Gruevski, que amb aquesta argúcia pretén perpetuar-se en el poder o, com a mínim, evitar que els socialdemòcrates puguin formar-lo, i també que pugui ser jutjat pels nombrosos casos de corrupció, malversament de fons públics, espionatge…

Els dirigents d’Units per Macedònia han insistit reiteradament que estan en contra del federalisme i de la desintegració de Macedònia, i, també, contra el bilingüisme. Defensen que l’acord entre SDSM i partits albanesos s’ha elaborat des de Tirana, i per això en diuen Plataforma de Tirana –nom que evidentment no fan servir les persones que la van signar-. Afirmen que l’objectiu últim d’aquests polítics és desmembrar el país i incorporar les zones de majoria albanesa a Albània, per crear la Gran Albània. Els partits albanesos de Macedònia han negat aquestes acusacions i han insistit que el seu objectiu és tan sols garantir la igualtat de drets de tots els ciutadans de Macedònia.

Evidentment aquestes tesis han rebut, com era d’esperar, el suport de les principals autoritats sèrbies, lògicament, pel seu enfrontament amb les autoritats de Kosova.

Les declaracions que va fer fa pocs dies el cap de govern albanès, Edi Rama, segons les quals –en una entrevista feta al mitjà Politico- l’objectiu polític fonamental del seu país és la integració a la Unió Europea, però que en cas que aquest projecte fracassés no descartava la possibilitat que s’optés per buscar altres unions territorials en la mateixa àrea balcànica, en clara alusió al conjunt dels territoris poblats per albaensos, han provocat un gran rebombori. Poc després, el presdient de Kosova, Hashim Thaci, va fer unes declaracions en la mateixa línia, encara que després les hagi matisat. Cal no oblidar que els partits kosovars opositors tenen uns plantejaments polítics d’un to més marcadament panalbanès que no pas els que formen part de l’actual coalició governamental. Si es fessin eleccions, no és gens clar qui guanyaria la contesa electoral. És un escenari gens negligible, ja que donada la situació política actual de Kosova aquest fet és molt probable. En qualsevol moment es poden anunciar eleccions anticipades.

Aquestes afirmacions van servir perquè Ivica Dacic, actual ministre d’afers estrangers del govern serbi, alertés que la principal amenaça per a la pau i l’estabilitat a la zona, segons la seva opinió, era la del nacionalisme albanès entestat a crear una Gran Albània. Va fer aquestes asseveracions en una entrevista a l’agència russa TASS, i va provocar una allau de reacions a totes dues bandes. També va advertir els aliats i protectors dels albanesos, en clara referència als Estats Units, que miressin de replantejar-se les seves aliances. I per reblar el clau, va remarcar que si Sèrbia parlés de crear una Gran Sèrbia -amb la incorporació de la República Serpska- seria acusada de desestabilitzar la zona. Serguei Lavrov, ministre d’Afers estrangers de Rússia, també s’ha manifestat en la mateixa línia.

Pocs dies després de les declaracions de Dacic, qui va afegir més llenya al foc va ser un polític albanès de Bujanovac, Jonuz Musliu. Bujanovac és una de les tres municipalitats del sud de Sèrbia on viuen albanesos, juntament amb Presevo i Medvedja. Segons Musliu, la Gran Albània –i va utilizar aquests termes- ha d’incloure també aquestes municipalitats, i també Kosova, de majoria albanesa.

Fa només dos dies, el president de Kosova, Hashim Thaci, va voler refredar els ànims i va afirmar que la qüestió de la Gran Albània era només una invenció de la propaganda sèrbia, per tal de desviar l’atenció dels seriosos problemes interns que pateix el país.

Finalment, Johannes Hahn, comissari europeu de política regional, ha censurat les afirmacions de Rama i de Thaci i els ha comminat a no fer declaracions explosives i a no qüestionar les fronteres existents, i a no interferir en els afers interns dels estats veïns.

La llei que regula els drets de les minories nacionals arriba al parlament d’Albània

Segons informa la premsa albanesa, el govern d’aquest país va aprovar aquest 18 d’abril l’esborrany de llei sobre les minories. Un cop fet això, el parlament haurà de votar-ne l’aprovació, cosa que no representarà cap problema, ja que els partits que donen suport al govern són majoria en el parlament.

El projecte de llei consta de 22 articles i pretén garantir els drets de les diverses minories que viuen a Albània. En l’articulat surten esmentats els grups nacionals que es consideren beneficiaris d’aquesta llei: grecs, macedonis, serbis, montenegrins, valacs-aromanesos. Finalment, també inclou bosnians i gipsis, que en els primers esborranys no eren tinguts en compte.

El govern macedoni ha fet pública la seva satisfacció pel fet que s’esmenti la minoria macedònia. Des de Bulgària sempre s’ha considerat que els macedonis que viuen a Albània formen part de la nacionalitat búlgara. Només cal veure qualsevol text editat a Bulgària sobre minories d’aquest país en altres estats i sempre hi apareixen els macedonis d’Albània com a búlgars. En aquest sentit, el paper que ha jugat l’organització Ilinden, la principal organització que aplega els macedonis d’Albània, ha estat determinant.

Segons aquesta proposta de llei, en aquelles zones on una minoria arribi a representar el 20% de la població, la senyalització pública, retolació i comunicacions s’hauran der fer també en la llengua de la minoria. Fins ara, això no quedava recollit en cap text legal, cosa que representa un avanç important. Ara bé, el fet que el llindar sigui el 20% farà que ben pocs dsitrictes en siguin afectats. A més, es garanteix i regula el dret de les minories a tenir organitzacions pròpies, dret a utilitzar la llengua i llibertat religiosa.

Aquesta llei s’hauria d’haver aprovat fa força anys, tenint en compte que Albània va ratficar la Convenció marc sobre la protecció de les minories nacionals, del consel d’Europa l’any 1999, i que era una condició indispensable per avançar en les negociacions per a la integració d’Albània a la Unió Europea.

Les properes eleccions albaneses probablement tindran lloc el 18 de juny. Per tant, aquesta serà una de les darreres lleis que aprovi l’actual parlament. Cal tenir en compte que, en aquests moments, l’oposició està boicotejant el parlament i no assistex des de fa setmanes a cap sessió, cosa que pot desvirtuar la votació. L’oposició demana la dimissió del govern i la formació d’un altre de caràcter tècnic que sigui l’encarregat d’organtizar aquestes eleccions.

Albània: l’oposició boicoteja les eleccions locals de Kavaja i pressiona el govern

L’oposició ha decidit de boicotejar activament unes eleccions locals que han de tenir lloc el proper 7 de maig, a Kavaja. D’aquesta manera intensifiquen l’enfrontament el govern. Cal recordar que l’oposició va abandonar el parlament fa setmanes i ha impulsat diverses manifestacions i concentracions per tal de forçar-ne la dimissió.

El juny de l’any passat, l’alcalde de Kavaja, Elvis Roshi, va ser arrestat a petició de les autoritats italianes, arran d’unes declaracions falses davant la justícia italiana sobre uns tèrbols afers relacionats amb delictes de caire sexual. A principis del mes de febrer d’enguany, va ser finalment condemnat pels tribunals de l’Estat italià per tràfic de drogues i blanqueig de diners.

Tot això ha provocat que l’alcaldia de Kavaja hagi quedat vacant, tot just aquest 23 de març, i que s’hagin hagut de convocar eleccions locals, que han de tenir lloc el pròxim 7 de maig. Roshi, que és membre del governant Partit Socialista, continua sent molt ben valorat pel seu partit. El ministre de Finances, Arben Ahmetaj, va reivindicar encara la seva figura no fa gaires setmanes, abans de la destitució definitiva, i es va passejar per la ciutat amb la seva companyia. En va destacar la modernització de la ciutat que, segons ell, ha liderat Rosshi, i el fet que s’hagi convertit en una de les principals destinacions turístiques d’Albània.

El termini per inscriure’s en aquestes eleccions finalitza el 4 d’abril. L’oposició, però, ja ha anunciat que no pensa inscriure-s’hi, i ha optat pel boicot actiu d’aquest comicis. Poques hores després de la convocatòria electoral, l’oposició va anunciar que no hi prendria part. Lògicament, el Partit Democràtic, principal partit de l’oposició, per via del seu portaveu, Edi Paloka, va fer saber que només canviaran d’opinió si el govern accedeix a les seves peticions de dimissió, i impulsa la la formació d’un nou govern de caràcter tècnic, que sigui l’encarregat de gestionar les eleccions del proper mes de juny, tal com reivindiquen fa setmanes.

El passat 27 de març, en una reunió conjunta de diferents partits, l’oposició es va refermar en aquesta decisió. Ara caldrà veure si les eleccions finalment tiren endavant i, sobretot, si la població secunda aquest boicot. Serán, per tant, un clar test sobre el suport de l’oposició i el govern en aquests moments d’intensa confrontació política.

Albània: ministre de l’Interior acusat de ser torturador durant l’època d’Enver Hoxha

La vida política albanesa està profundament trasbalsada aquestes darreres setmanes. El proper 16 de juny s’hi faran eleccions per triar un nou parlament, però el final de la legislatura està sent molt agitat. A les concentracions diàries, que exigeixen la dimissió del govern s’hi ha afegit aquesta darrera setmana l’escàndol provocat per la tria que ha fet el cap de govern, el socialista Edi Rama, de la persona que ha d’ocupar el ministeri de l’Interior, particularment important.

El problema rau en què la persona escollida per ocupar aquest càrrec és Fatmir Xhafaj, a qui antics dissidents de l’antic règim estalinista acusen de ser responsable de tortures.

Alguns d’aquests dissidents van convocar divendres passat una manifestació que va recórrer els carrers de la capital albanesa, Tirana. Es van concentrar al Bulevard dels Màrtirs de la Nació –triat evidentment pel seu caràcter simbòlic- i es van adreçar fins a la plaça de la Llibertat, on hi ha, permanentment, la Tenda de la Llibertat, un gran espai habilitat pels opositors, bàsicament el Partit Demòcrata, que té com a objectiu mobilitzar la població contra el govern. El líder del Partit Demòcrata, Lulzim Basha, no va dubtar a donar-los suport i a reclamar que el govern es fes enrere en la seva decisió.

Van reivindicar, els dissidents, la memòria de les sis mil persones, segons les dades que van aportar ells mateixos, mortes durant la dictadura estalinista i les cent mil persones que van ser empresonades, o que van pasar per camps d’internament. Els lemes més corejats eren aquells que feien referència precisament a les víctimes: “No oblidem els assassinats”, “No oblidem els que els van empresonar” “No oblidem els assassins”, i es responsabilitza Edi Rama de ser-ne el cap.

Aporten algunes proves de les accions de Xhafaj durant aquells anys, que demostren la seva col•laboració, durant els anys vuitanta, amb Hekuran Isaj, ministre de l’interior. Afirmen que Xhafaj és responsable de diverses tortures a la ciutat de Kruje, on, sembla, que actuava com a comissari. De fet, alguns d’aquests dissidents, com Xhavit Koni o Maluka Duka, han fet públic que havien estat torturats per Xhafaj. També han corregut per les xarxes socials algunes fotos d’ell al costat d’Enver Hoxha.

A més, consideren que el fet que les eleccions siguin molt imminent fa que un gest d’aquest tipus, de Rama, s’interpreti com una autèntica provocació.

L’enrenou ha estat de tal magnitud que, fins i tot, el president del país, Bujar Nishani, s’ha mostrat contrari a aquest nomenament. Ha argumentat que d’entre les seves atribucions no hi ha la de donar el vistiplau de nomenaments ministerials, però que si li pertoqués s’hi oposaria i el vetaria.

Xhafaj, militant del Partit Socialista, ha estat ja ministre de Justícia durant diversos anys i també ha estat acusat de nombroso casos de corrupció.

Per la seva banda, Xhafaj, en una roda de premsa ha manifestat que totes aquestes acusacions són falses, i que són una calúmnia. Ha afirmat que mai no ha treballat per als cossos de seguretat ni ha estat vinculat al ministeri de l’Interior. Ha reivindicat la transparència de les seves activitats. Ha resumit el seu historial laboral en unes quantes dades: llicenciat en dret per la Universitat de Tirana l’any 1982, va treballar com com a assessor legal i després com a jutge del districte de Kruje. Més endavant va treballar vinculat a la indústria manufacturera.

Alhora, l’oposició manté la seva pressió sobre el govern, amb la demanda fonamental que dimiteixi i que se’n nomeni un altre de caràcter tècnic, que vetlli per la netedat de les properes eleccions.

 

Albània, onze dies de protestes contra el govern

Ara fa onze dies que Albània viu immersa en una profunda confrontació política. L’intens malestar ciutadà contra el govern i el caos polític, econòmic i social han estat aprofitats pel principal partit opositor, el Partit Democràtic, per intentar posar el govern contra les cordes, aconseguir-ne la dimissió i forçar la creació d’un govern tècnic que hauria de preparar les properes eleccions, que han de tenir lloc el proper 18 de juny. Almenys aquestes en són les pretensions.

La primera manifestació a Tirana, a la qual van acudir milers de persones, es va fer el dissabte 17 de febrer. Les consignes rere les quals es mobilitzaven eren la crítica contra la corrupció, la prepotència governamental i la manca de diàleg amb l’oposició, la denúncia dels vincles entre el govern i el crim organitzat i de la imatge del país, associada al conreu massiu de droga, amb la condescendència i beneplàcit del govern.

El Partit Democràtic, que és el real inspirador de tots aquests actes, per tal d’incrementar la pressió sobre el govern, va anunciar dos dies després un boicot parlamentari, almenys fins que s’assoleixin les seves demandes, i va convocar la població a romandre indefinidament davant l’oficina del cap de govern, en una gran tenda, batejada com a Tenda de la Llibertat, a l’avinguda principal de la capital albanesa.

Des de llavors, la Tenda de la Llibertat ha estat escenari de diferents actes oberts a la població. De fet, la campanya electoral comença tot just d’aquí a dos mesos, però el Partit Democràtic ha convertit aquestes accions en l’inici d’aquesta campanaya. S’ha demanat que diferents col·lectius hi siguin presents, a la Tenda de la Llibertat, i que facin públiques les seves demandes.

Els darrers a fer-ho han estat grups de pensionistes, que han denunciat la situació de misèria a què es veuen condemnats. Lulzim Basha, líder del Partit Democràtic, i autèntic inspirador de les mobilitzacions, ha estat present en tots els actes. En el cas concret dels pensionistes, els ha promès un augment del 40% de les pensions. La seva proposta contrasta amb l’anunci del govern d’augmentar-les tan sols el 3%, a partir d’aques proper mes de març.

També hi han assisit veïns de la ciutat de Himara, on viu part de la comunitat grega del país. Les propietats de molts d’aquests veïns estan en perill per un pla de renovació urbanística que, casualment, afecta moltes famílies hel·lèniques, cosa que ha arribat a provocar les protestes formals del govern grec. Basha també s’ha compromès a estudiar aquest cas.

Per aquesta tenda també hi han passat estudiants, que s’han queixat de la privatització de la universitat; traballadors del sector energètic, que han mostrat el seu malestar per les pèssimes condicions de treball i els baixos salaris; empresaris, que han lamentat l’elevada pressió fiscal… Com es pot veure, els col·lectius són molt diversos i, moltes vegades, amb interessos contradictoris. Es fa difícil pensar que totes aquests reivindicacions puguin confluir en un plataforma única, més enllà de la crítica al govern.

Des del governamental Partit socialista, en canvi, s’insisteix en dos punts. D’una banda, que el moviment ha perdut força i demostra que no és una alternativa prou sòlida i, de l’altra, que els demòcrates s’han instal·lat en el populisme i que no són capaços d’articular propostes serioses. Un exemple d’això, segons ells, és l’increment espectacular de les pensions que han promès.

El partit Socialista, en el govern, forma coalició amb un partit menor, el Moviment Socialista per la Integració. Aquest partit ha estat l’objectiu principal dels demòcrates, ja que si aconsegueixen que es desvinculin de Rama, el PS perdrà la majoria. Volen que abandonin la coalició i donin suport a les seves demandes.

El parlament albanès està format per una cambra de 140 diputats. D’aquests, 63 són diputats del PS. Els 20 escons del Moviment Socialista per la Integració (LSI), d’Ilir Meta, fan que els socialistes tinguin una còmoda majoria. El Partit Democràtic (PD), el tradicional partit conservador albanès i principal partit de l’oposició, per la seva banda, en té 44. La resta de diputats pertanyen a sis formacions amb poca representació. Així, doncs, l’única possibilitat que té l’oposició, almenys per la via parlamentària, és aconseguir que el partit de Meta s’afegeixi a les demandes del Partit Democràtic.

L’LSI es va escindir del PS l’any 2004, i entre 2009 i 2013 va formar govern amb els demòcrates, però després de la desfeta electoral d’aquest partit, va pactar amb els socialistes, fent valer així la seva vocació de partit frontissa. Ara no fa un any, Ilir Meta mateix no veia malament la formació d’un govern de caràcter tècnic tal com ara demana l’oposició, però a hores d’ara no ha donat cap pista que pugui inclinar-se finalment per aquesta opció. D’altra banda, la situació de Meta és delicada, ja que també ha estat esquitxat per escàndols de corrupció. En el seu cas es van fer públiques unes gravacions on conversava amb un exministre d’Economia, Dritan Pifti, a qui oferia suculentes concessions.

Basha es referma en la voluntat de mantenir les mobilitzacions fins que s’aconsegueixi la formació d’aquest nou govern de caràcter tècnic. Tenint en compte que falta poc per a l’inici de la campanya electoral, és més que probable que això no s’aconsegueixi, i que totes aquestes accions s’acabin convertint simplement en el preludi de la campanya electoral.

Albània: cinc dies consecutius de protestes contra el govern. Els manifestants en volen la dimissió.

Albània és escenari des de dissabte passat de concentracions que tenen com a objectiu fer palès el malestar ciutadà contra el govern. És indiscutible que l’èxit de les protestes de Romania, tant pel que fa participació popular com per l’acomplimnet d’algunes de les reivindicacions, ha tingut un pes decisiu a l’hora d’impulsar aquestes manifestacions.

Ara bé, les semblances molt probablement acaben aquí. Les protestes de Romania van tenir una dosi molt important d’espontaneïtat, arran sobretot d’una decisió del govern que la població va considerar inadmissible, sobre la despenalització de la corrupció. En el cas albanès, en canvi, les mobilitzacions han estat organitzades i convocades pel principal partit opositor, el Partit Democràtic. El seu principal dirigent des de 2013, Lulzim Basha, durant tot el mes ha fet una intensa campanya arreu del país per tal de mobilitzar la població. per tant, és indiscutible qui hi ha darrere i quines són les intencions del moviment.

Una altra dada a tenir en compte és que, a Romania, el govern de Grindeanu amb prou feines havia començat la seva activitat, ja que no tenia més d’un mes de trajectòria. En canvi, a Albània, la situació és ben diferent. El govern albanès, encapçalat per Edi Rama, es troba en el tram final de la legislatura: el 18 de juny es faran les noves eleccions, que constituiran un nou parlament.

Dissabte al migdia, els ciutadans van ser convocats amb consignes que apel•laven a la lluita contra la corrupció, la prepotència governamental i la manca de diàleg amb l’oposició, per denunciar els vincles entre el govern i el crim organitzat i la imatge del país, associada al conreu massiu de droga, amb la condescendència i beneplàcit del govern.

A la concentració hi van assistir milers de persones. Segons informava Reuters, unes deu mil persones, tot i que els organitzadors deien que eren molts més. Si consulteu el compte personal de facebook de Lulzim Basha, podreu veure’n fotografies, que demostren que eren importants. La principal demanda política és la dimissió del govern de Rama i la constitució d’un nou govern de caràcter tècnic, que hauria de ser qui organitzés aquestes properes eleccions. D’altra banda, Basha, en el seu parlament, va insisitr a fer una crida a la modernització del país, a la construcció d’una Albània europea, neta de corrupció. A més, va aprofitar que aquests dies es commemoren els vint-i-sis anys de la caiguda del règim estalinista per fer una comparació entre tots dos moments històrics.

El Partit Democràtic, per tal d’incrementar la pressió sobre el govern, va anunciar dos dies després un boicot parlamentari, almenys fins que s’assoleixin les seves demandes, i va convocar la població a romandre indefinidament davant l’oficina del cap de govern, en una gran tenda, batejada com a Tenda de la Llibertat, a l’avinguda principal de la capital albanesa.

A ningú no se li escapa que aquestes mobilitzacions tenen, sobretot, una semblança extraordinària amb les que el febrer de 2011 va impulsar el Partit Socialista contra el govern, llavors del Partit Democràtic. Malauradament, llavors van haver-hi incidents violents, quan la policia va acabar disparant contra els concentrats.

De moment, Edi Rama ha minimitzat les mobiltzacions i ha assegurat que només renunciarà en els terminis legals, just per convocar les eleccions del mes de juny.

El partit Socialista, en el govern, forma coalició amb un partit menor, el Moviment Socialista per la Integració. Aquest partit ha estat l’objectiu principal dels demòcrates, ja que si aconsegueixen que es desvinculin de Rama, el PS perdrà la majoria. Volen que abandonin la coalició i donin suport a les seves demandes.

El parlament albanès està format per una cambra de 140 diputats. D’aquests, 63 són diputats del PS. Els 20 escons del Moviment Socialista per la Integració (LSI), d’Ilir Meta, fan que els socialistes tinguin una còmoda majoria. El Partit Democràtic (PD), el tradicional partit conservador albanès i principal partit de l’oposició, per la seva banda, en té 44. La resta de diputats pertanyen a sis formacions amb poca representació. Així, doncs, l’única possibilitat que té l’oposició, almenys per la via parlamentària, és aconseguir que el partit de Meta s’afegeixi a les demandes del Partit Democràtic.

L’LSI es va escindir del PS l’any 2004, i entre 2009 i 2013 va formar govern amb els demòcrates, però després de la desfeta electoral d’aquest partit, va pactar amb els socialistes, fent valer així la seva vocació de partit frontissa. Ara no fa un any, Ilir Meta mateix no veia malament la formació d’un govern de caràcter tècnic tal com ara demana l’oposició, però a hores d’ara no ha donat cap pista que pugui inclinar-se finalment per aquesta opció. D’altra banda, la situació de Meta és delicada, ja que també ha estat esquitxat per escàndols de corrupció. En el seu cas es van fer públiques unes gravacions on conversava amb un exministre d’Economia, Dritan Pifti, a qui oferia suculentes concessions.

Ahir mateix, en una reunió extraordinària del partit, Meta va apel•lar a la necessitat del diàleg per resoldre els problemes i a la necessitat de tirar endavant reformes per assegurar l’accés del país a la Unió Europea. Per tant, no va donar cap pista que tingués la més mínima intenció d’abandonar el govern.

Cinc dies després de l’inici d’aquestes protestes, Basha es referma en la voluntat de mantenir les mobilitzacions fins que s’aconsegueixi la formació d’aquest nou govern de caràcter tècnic. A més, s’ha compromès a treballar per estendre les protestes arreu del país, que, almenys fins ara, se n’han mantigut al marge –a diferència, també, del que va passar a Romania-. Això no vol dir que dins del Partit Democràtic no hi hagi veus critiques amb aquesta decisió. Alguns diputats han alertat del perill que un fracàs final podria complicar molt la no gaire llunyana campanya electoral.

D’altra banda, organitzacions més a l’esquerra, com OP, han denunciat aquestes mobilitzacions com una simple estratègia del Partit Democràtic per recuperar el poder, i que les reivindicacions dels concentrats tenen poc a veure amb els interessos de les classes populars. A més, acusen el PD de ser un partit tan absolutament corrupte i clientelar com ho és el PS, cosa, d’altra banda, fàcilment comprovable.

El govern albanès està preparant una llei de llengües, que ha de garantir els drets lingüístics de les minories

Avui, 21 de febrer, en el marc de la commemoració del Dia Internacional de la Llengua Materna, podem avançar una bona notícia relacionada amb la defensa de la diversitat lingüística, en cas que finalment es confirmi i la llei sigui prou ambiciosa i respectuosa amb el multilingüisme.

Segons informa Ilinden, una de les organitzacions més rellevants de la minoria macedònia d’Albània, el govern albanès, encapçalat per Edi Rama, està preparant un esborrany de llei de llengües que ha de garantir la presència pública dels idiomes de les diferents minories que viuen al país i regular-ne l’ús. El fet que la informació provingui d’una organització d’una d’aquestes minories dona un plus de credibilitat a la filtració.

Amb aquesta llei es pretén regular-ne, principalment, l’ús a l’ensenyament, en tots els seus nivells, la presència en els mitjans de comunicació públics i les relacions dels ciutadans amb les administracions. Caldrà veure en quins àmbits territorials s’aplicarà i en base a quins criteris. Aquesta normativa pren en consideració l’ús del grec, macedoni, serbocroat (encara que amb els termes diferenciats de serbi i montenegrí), valac i rom.

Un cop elaborat aquest esborrany, el parlament l’haurà d’aprovar, moment en què es podrà valorar l’actitud que adopta l’oposició, sobretot el conservador Partit Democràtic, per definició més refractari a les demandes de les minories. Cal tenir en compte, a més, la inestabilitat política que viu actualment Albània, després de quatre dies consecutius de mobilitzacions al carrer, que tenen com a objectiu la dimissió del govern i la convocatòria d’unes noves eleccions.

 

La minoria macedònia d’Albània

És de tothom conegut que la qüestió albanesa juga, i ha jugat, un paper essencial en la política macedònia i en la construcció de la identitat d’aquest estat balcànic. És molt menys conegut, però, que a Albània també hi ha una comunitat macedònia. És demogràficament molt menys nombrosa, però no per això deixa de tenir un valor important i ens demostra, una altra vegada, que bona part dels territoris dels Balcans són multinètnics.

Com acostuma a passar sempre, hi ha un profund desacord pel que fa al nombre de persones que conformen aquesta comunitat.

D’una banda, segons les dades oficials, del cens de 2011, la comunitat macedònia d’Albània està formada per 5.870 persones. Aquesta xifra és una mica superior a la de 1989, on només es reconeixien com a macedònies 4.697 persones. Si ens fixem en la dades estrictament oficials, podem veure una dada interessant, i no menyspreable, com és que la xifra de macedonis ha anat augmentant cens rere cens, almenys des de l’any 1950, on oficialment eren tan sols 2.273, i l’any 1960 ja eren 4.235, xifra inferior a la de 2011. Aquest nombre, però, representa tan sols entorn del 0,14% del total del país.

D’altra banda, l’any 2003 l’Associació de Macedonis d’Albània (que agrupava les quatre organitzacions macedònies més actives), que va boicotejar el cens oficial, va fer públiques les seves dades, segons les quals el nombre de macedonis d’Albània pot oscil•lar entre els 120.000 i els 350.000. Així doncs, la diferència entre els dos recomptes és abismal. El motiu pel qual van proposar aquest boicot és que només es podien declarar com a macedònies les persones que residien a la municipalitat de Pustec.

El govern albanès tan sols reconeix com a macedonis els que viuen a Pustec, una municipalitat de l’àrea de Prespa. L’alcalde de Pustec, Edmond Temelko, nega les xifres oficials, i per fer-ho posa com a exemple la seva municipalitat, que, afirma, és poblada majoritàriament per macedonis, cosa que desmenteix les xifres oficials del cens.

Els macedonis viuen, sobretot, a la franja més oriental del país, en dues grans zones. D’una banda, al territori conegut com a Mala Prespa, a l’àrea d’influència de Korça (Gorica en macedoni), i l’altra, al nord d’aquesta zona, al territori conegut com a Golo Brdo, a l’àrea d’influència de Diber (Debar en macedoni). A Tirana també hi viuen uns cinc-cents macedonis, segons les dades aportades pel cens de 2011, i un nombre menor en ciutats com Pogradec,Kavaje i Elbasan.

A la zona de Mala Prespa hi ha nou pobles, segons informa el web quebequès L’aménagement linguistique dans les monde, que són Lajthiza, Pusteci, Zaroshka, Cerja, Shulini, Gollomboqi, Gorica e Vogel, Bezmishti et Gorica e Madhe. S’agrupen tots a la municipalitat de Pustec, que és l’únic territori de tot Albània, com hem dit abans, on els macedonis són reconeguts com a minoria.

Més enllà de Pustec, segons l’Etnologue, també n’hi ha al districte de Devoll, a Bilisht (Bilista en macedoni), a Verniku (Vrbnik), Sueci (Suec) i Zagradeci (Zagradec). A la zona de Korça també n’hi ha a Boboshticë (Bobostica) i a Drenove (Drenovo). Entorn del llac d’Ohrid n’hi podem trobar a Lin.Finalment, a Golo Brdo també hi ha una colla d’enclaus, uns vint-i-un, poblats per macedonis.

Totes dues zones són territoris particularment pobres en el conjunt d’Albània. A Mala Prespa són majoritàriament cristians ortodoxos, mentre que a Golo Brdo són musulmans, la majoria.

Mala Prespa va passar a partànyer a Albània arran dels acords del Tractat de Versalles, de l’any 1919. La qüestió macedònia havia estat una de les qüestions més difícils de resoldre durant aquells anys, ja que tant búlgars, com grecs i serbis en reivindicaven el territori i, fins i tot, la nacionalitat.

El reconeixement dels macedonis com a minoria sempre ha estat problemàtic. De fet, la nacionalitat macedònia ha estat negada tant a Bulgària com a Grècia i els macedonis han estat sotmesos, en aquests països a intenses polítiques d’assimilació.

A Albània, la política envers els macedonis ha estat menys agressiva, tot i que no es pot dir, ni de bon tros, que s’hagin respectat els seus drets. Pel que fa a l’ensenyament, per exemple, des de l’any 1945, es reconeix el dret a rebre l’ensenyament primari en macedoni, però només a Pustec. En els mitjans de comunicació públics només s’hi fa un programa, de mitja hora diària, des de l’emissora de ràdio de Korça. També hi ha una ràdio privada, Ràdio Prespa, que emet íntegrament en macedoni. Des de l’any 2010 també hi ha una televisió, Televisija Kristal, que reemet programes de la televisió macedònia. La presència de les entitats macedònies a internet en canvi, no és gens menyspreable.

Hi ha diverses entitats que defensen i promouen la cultura macedònia. L’any 1993 va aparèixer la primera revista en macedoni, Mir (que vol dir pau, o també comunitat). Políticament no hi ha representants polítics macedonis més enllà de l’àmbit estrictament local. Un exemple d’això és que no hi ha cap diputat macedoni en el parlament albanès.

El principal partit macedoni és l’Aliança Macedònia per a la Integració Europea, al qual pertany Edmond Temelko, l’alcalde de Pustec. Aquest partit va presentar candidatures en setze municipalitats en les darreres eleccions municipals a mitjan 2015. Aquest partit té bones relacions amb Edi Rama, l’actual cap de govern albanès.  Tot i això, Rama, com a cap de govern, havia impulsat una reforma de l’administració local que va implicar un clar perjudici per a la minoria macedònia, i també per a la grega, l’agost de 2014.

Moltes vegades, el govern macedoni ha demanat la reciprocitat en el tracte dels seus connacionals, amb el que reben els albanesos de Macedònia. A més, ha insisitit que cal fer un cens, amb la participació d’organismes internacionals, que permeti conèixer de manera fidedigna la composició real de la població d’Àlbània.

Les entitats macedònies han anunciat repetidament que denunciaran el govern albanès en instàncies internacionals, per la poltica que du a terme envers la seva nacionalitat.

Podeu consultar la pàgina de Minority Rights, de la qual he extret informació.

 

Llistes de viles amb població macedònia, segons l’Aliança Macedònia:

Golo Brdo: Trebishtë (Требишта), Ostern (Острен), Tërbaç (Трбаче), Lladomericë (Ладомирица), Otisani (Отисани), Gjinovec (Ѓиновец), Pasinkë (Пасинки), Tuçepi (Тучепи), Vrbnica (Врбница), Klenjë (Клење), Stërblevë (Стеблево), Džepištë (Џепишта)

Korçë – Pogradec: Korçë (Корча), Pogradec (Поградец), Lin (Лин), Blacë (Блаца), Piskupati (Пискупати), Uduništë (Удуништа), Tservenaka (Червенака), Memlištë (Мемлишта), Zagragja (Врмова), Golik (Румен), Zerveskë (Зерваска), Sterova (Старова), Zagoreçan (Загоричан), Stropkë (Стропчке), Llëngë (Лешница), Çerava (Черава), Piskupijë (Пискупија), Drenovë (Дреново), Boboshticë (Бобошица), Vernik (Врбник)

Mala Prespa – Liqenas/Pustec: Bezmishtë (Безмишта), Goricë e Madhë (Г. Горица), Goricë e Vogël (Д. Горица), Gollomboç (Глобочани), Liqenas (Пустец), Belas (Шулин), Cerja (Церје), Zvedzë (Звезда), Leskë (Леска), Pakičkë (Пакичка),Zagradeçi (Заградец)