La independència d’Albània, des de la Lliga de Prizren fins a l’acceptació de la delimitació fronterera, 1925

La qüestió albanesa ha marcat de manera notable la vida política del conjunt dels Balcans. El fet que els albanesos visquin en diversos estats i que hi hagi, hi hagi hagut o s’hagi pretès que hi ha hagut moviments irredemptistes n’explica en bona mesura la importància.

L’àrea de poblament albanès

Actualment, els territoris poblats per albanesos abasten sis estats: Albània, Montenegro, Kosova, Sèrbia, Macedònia i Grècia, tot i que com passa en molts casos –i no només als Balcans-  no sempre són territoris homogenis ètnicament. Moltes vegades, a més, aquesta composició ètnica ha patit, detall gens menyspreable, nombrosos canvis en el transcurs dels segles.

Ethnic albania.jpg

Àrea de poblament albanès  Font: Wikimedia Commons   CC BY-SA 3.0, Link     

A Albània, els albanesos són immensament majoritaris, però també hi viu una relativament important comunitat grega, i en menor mesura una altra de macedònia. Les dades oficials afirmen que aquestes comunitats són poc nombroses, però els membres d’aquests col·lectius asseguren que són molts més del que reflecteixen aquestes xifres. A part, també hi viuen poblacions bosníaques, montenegrines, aromaneses i roms.

A Kosova és on es concentra l’altre gran nucli de població albanesa. A hores d’ara, el noranta per cent de la població ho és. Aquest percentatge és superior al que hi havia abans de la Guerra de Kosova (1998-1999). Des de llavors, el percentatge de població sèrbia ha minvat molt considerablement, i molts serbis provinents de Kosova viuen refugiats a Sèrbia. Tot i això hi ha resten encara alguns nuclis importants, la major part dels quals es concentren al nord (Mitrovica, Leposavic, Zubin Potok o Zvecar…), encara que  també n’hi ha que viuen al centre o al sud (Kosovo Polje, Strpce). També hi són presents d’altres nacionalitats: roms, ashkalis, gipsis, goranis, croats, montenegrins, bosníacs o turcs.

Kosova és el paradigma de territori reivindicat per diferents moviments nacionalistes, amb les seves mitologies respectives. Els serbis el reivindiquen com a bressol de la seva nació, i els albanesos es reivindiquen com a descendents dels habitants autòctons del territori, els il·liris. Evidentment, aquestes afirmacions són molt discutibles i difícilment demostrables.  Pel que fa  a la demografia del territori, tampoc se’n tenen dades del tot fidedignes. Segons diversos estudis elaborats pels austríacs, l’any 1899,  vivien al vilayet de Vucitrn –també conegut com a vilayet de Kosova- un 47,88% d’albanesos i un 47,33% de serbis. Aquest vilayet, però, tampoc no es corresponia ben bé amb l’actual Kosova, cosa que  fa que s’hagin de relativitzar les xifres. El que sí que és indiscutible és que ambdues comunitats hi estan assentades des de fa molt de temps.

A Macedònia hi viuen una dotzena de nacionalitats, entre les quals l’albanesa és la més nombrosa i influent, macedonis a banda. Segons el cens de 2002, l’últim que s’hi ha fet, el 64% dels habitants del país es declaraven macedonis, mentre que els albanesos eren entorn del 25%. Es concentren a l’oest, fronterer amb Albània, i a la zona septentrional, a tocar de Kosova. Les ciutats de poblament albanès més importants són Tetovo, Gostivar, Debar i Kumanovo. A la capital, Skopje, són aproximadament el 20% del total.

Grècia és l’estat on el pes demogràfic albanès és menor, però això no vol dir que en el passat no afectés de manera transcedental la política grega. Grècia no reconeix l’existència d’una minoria albanesa, com tampoc ho fa amb la  macedònia. Es concentren a la zona de l’Epir, a tocar d’Albània mateix, entorn de la ciutat de Janina (Ioannina en grec). També n’hi ha petites comunitats a tota la zona nord de Grècia, prop de la frontera amb Macedònia, en municipis moltes vegades multiètnics. També n’hi ha en alguns enclaus prop de la capital.

La població albanesa de Montenegro representa un percentatge no gaire elevat. Segons el cens de 2011, Montenegro té una població d’uns 620.000 habitants, dels quals 30.439 es declaren albanesos. En algunes zones que limiten amb Albània i Kosova representen un percentatge important: a la zona costanera del sud (Bar i Ulcinj), al sud-est de  la capital, Podgorica, i a la zona més oriental del país, prop de Kosova.

A Sèrbia es concentren en tres municipalitats, a tocar de Kosova: Presevo (on els albanesos són el 90%), Bujanovac (55%) i Medvedja (10%). Els albanesos acostumen a anomenar aquest territori com a Kosova oriental, ja que va ser separat de la resta de Kosova arran de  la divisió territorial de 1945. El futur d’aquests territoris torna a estar de gran actualitat, ja que les especulacions, al més alt nivell polític, sobre un possible intercanvi de territoris entre Kosova i Sèrbia són constants.

Anteriorment hi havia hagut enclaus de població albanesa més a l’est i més al nord encara, com al districte de Toplica, però arran de la guerra de 1877-1878 van ser-ne expulsats.

Finalment, cal esmentar, també els arberesh, la població d’origen albanès que viu a la Península Itàlica i Sicília, una part important de la qual encara conserva la llengua. Hi van arribar en diverses onades migratòries entre el segles XV i XVIII.

L’Imperi Otomà, paraigua de tots els albanesos

Els otomans arribaren als Balcans ben entrat el segle XIV (el 1389, any de la Batalla de Kosova n’és tot un símbol, sobretot per al nacionalisme serbi) i ràpidament s’apropiaren dels  territoris poblats per albanesos, situació que es mantingué ben bé fins l’any 1912

Es pot considerar que a partir de l’any 1417 els otomans controlaven del tot, i directament, els territoris del sud albanès, mentre que els de més al nord hi estaven sotmesos a través de vincles de vassallatge. Gjergj Kastriota, conegut com a Skanderbeg, impulsà una gran revolta contra els otomans, entre 1443 i 1468, però les rivalitats entre les diferents potències cristianes –els catalans també es feren presents a Albània-, entre els diversos senyors feudals i la reorganització dels otomans feren fracassar aquest projecte. Un cop sufocada definitivament la resistència (1478), els otomans no hagueren de fer front, durant segles, a més revoltes d’importància ni a cap moviment polític que en qüestionés l’autoritat. De tota manera, en algunes zones -particularment al nord-, el poder otomà era més que relatiu.

Això no vol dir, però, que els albanesos fossin del tot aliens a propostes que es puguin considerar més o menys nacionalistes. Els principals clans van oposar-se als moviments reformistes que es proposaven des de l’Imperi. Les reformes del Tanzimat, de novembre de 1839, no van caure gens bé ni entre els beis més conservadors, radicalment oposats a qualsevol tipus de centralització, ni entre els comerciants. Tot aquest caldo de cultiu, va provocar que hi hagués algunes revoltes, que de retruc implicaren el desvetllament d’una certa consciència nacional. Per tant, doncs, es dona la paradoxa que, precisament, van ser els afanys modernistes dels otomans els que van provocar el desvetllament de les reivindicacions albaneses.

Les reformes del Tanzimat van permetre, entre d’altres coses, la creació de noves escoles, basades aparentment en criteris confessionals, però que a la pràctica transmetien un clar missatge ètnic, ja que les escoles musulmanes, en el fons, eren turques, les ortodoxes eren alhora gregues i, finalment, les catòliques venien a ser italianes. Això va fer que la llengua albanesa quedés totalment relegada, cosa que impulsà els primers moviments en defensa de la llengua.

Dins d’aquests moviments de reivindicació de l’albanesitat, es poden destacar les figures de Kostandin Ndelka, que va traduir el Nou Testament a l’albanès,  a Itàlia Gjiul Variboba (primer poeta albanès destacat, del segle XVIII),  de Jeronim de Rada, que publicà el poema èpic Skanderbeg (1866), el gran poeta Naïm Frashëri  i també els estudis de Dhimitër Kamarda sobre la llengua albanesa. La primera associació cultural albanesa, però, havia estat creada lluny dels territoris albanesos, a Bucarest, l’any 1854, fundada per Naum Veqilharxi (1797-1854). Abans, el 1789 s’havia creat a Istambul una Societat d’Edició Albanesa, i també n’hi hagué d’altres a ciutats com Atenes o Sofia.

L’any 1864, els otomans impulsaren una nova reforma administrativa, que va fer que els territoris albanesos quedessin dividts en quatre vilayets: Vucitrn (Kosova), Skopje (Macedònia), Monastir (ara Bitola, Macedònia) i Janina (Grècia). No cal dir que el traçat d’aquests vilayets  no responia a criteris ètnics, i que en cadascun d’aquests vilayets hi vivien diverses comunitats. La llengua albanesa continuà sense tenir cap reconeixement oficial i tan sols era ensenyada com a matèria secundària en dues escoles.


Divisió en vilayets de l’Imperi otomà, any 1900. Els vilayets poblats, en major o menor mesura,  per albanesos eren els de Kosova, Monastir, Skopje i Janina                                                                By Underlying lkOwn work, CC BY-SA 3.0, Link,

El conjunt dels Balcans va patir dues grans fractures geopolítiques entre finals del segle XIX i principis del XX que van marcar d’una manera determinant el futur de tot el territori . En la primera d’aquestes fractures -entorn de 1875-, va prendre forma el moviment nacional albanès, mentre que la segona -entre 1912 i 1913-  la conjuntura va afavorir que es proclamés la independència d’Albània, més teòrica que no pas efectiva, mlagrat que també implicà que molts albanesos quedessin fora  dels seus límits.

La primera fractura: la crisi de 1875-1878 i la Lliga de Prizren

El període comprès entre els anys 1875 i 1878 és molt turbulent a tots els Balcans. La primera espurna va esclatar amb les revoltes pageses de Bòsnia, els anys 1875 i 1876. Poc després, a Bulgària, hi hagué un aixecament popular contra l’Imperi Otomà. Els estats més o menys consolidats de l’entorn, Sèrbia i Montenegro, van intentar aprofitar la debilitat otomana per tal d’intentar annexionar-se’n part dels territori, bona part del qual poblat d’albanesos.

L’any 1878, Rússia va declarar la guerra a Turquia, amb la intenció d’incrementar la seva influència a la zona, i va ser llavors quan els serbis van envair Kosova, els montenegrins ocuparen el nord de l’actual Albània i els grecs arribaren fins a la ciutat de Saranda (al sud d’Albània). La guerra va finalitzar l’any 1878, i es va cloure amb el Tractat de San Stefano (març de 1878), que afavoria sobretot Bulgària, que s’annexava gairebé la totalitat de l’actual Macedònia, on vivien molts albanesos. Rússia veia, així, com s’acomplien els seus objectius.

En aquest context es va produir la primera formulació de tipus nacionalista. Es tracta de la constitució de la Lliga de Prizren, l’any 1878, just després de la signatura del Tractat de San Stefano. Era una mena d’assemblea, impulsada per Abdul Frashëri, on es plantejava quin havia de ser el futur dels albanesos dins l`Imperi Otomà.   

Va constituir-se el juny de 1878 a Prizren (Kosova) i hi van assistir una vuitantena de delegats. S’hi van manifestar dues tendències majoritàries, una defensada pels beis més tradicionals i conservadors, que apostava pel manteniment de l’Imperi Otomà tal com estava formulat fins llavors, i una altra de més moderna, defensada per la intel·lectualitat i la petita burgesia –entre els quals Frashëri-, que advocava per la creació d’un territori autònom que aplegués els albanesos de l’Imperi en un únic vilayet. Aquesta Lliga, doncs, va ser un moviment reactiu davant els més que imminents i de vegades efectius canvis en l’equilibri de forces balcànic.

Albanski vilajet.png
Proposta de vilayet albanès, de la Lliga de Prizren  Font: Wikimedia Commons By MladifilozofOwn work, CC BY-SA 3.0, Link

 

El Tractat de San Stefano va ser rectificat posteriorment pel Congrés de Berlín, que va tenir lloc a finals de 1878. Les potències occidentals havien reaccionat contra la gran influència aconseguida per Rússia, i van forçar que es redissenyessin les fronteres -estem en el context del repartiment imperialista del món-. És llavors quan es confirma que Montenegro s’apropia de les zones habitades per albanesos d’Ulcinj, Bar i Plav. Sèrbia també va incrementar el seu territori sensiblement, i ocupà Toplica, Prokuplje, Leskovac, Vranje i Medvedja, territoris tots multiètnics, on vivien serbis, albanesos i, també, altres grups nacionals.  

La Lliga va impulsar llavors una revolta per tal d’evitar que aquests territoris fossin cedits a Sèrbia i Montenegro, però fou un fracàs.  A més, l’Imperi Otomà no va voler satisfer, tampoc, les demandes d’autonomia. Aquests fets representen un punt d’inflexió en la fidelitat albanesa a l’Imperi.

La segona fractura: des de les Guerres Balcàniques fins a la consolidació de l’estat albanès, 1912-1925

La revolució dels joves turcs (1908), va ser molt ben rebuda per la intele·lectualitat albanesa, però l’entusiasme incial aviat es va esvair amb el caire que va adquirir la seva política, profundament nacionalista, i aviat van esclatar diverses revoltes, el 1909, el 1910 i la més important l’abril de 1912.  

La humiliant derrota de l’Imperi Otomà a Líbia per les tropes italianes, l’any 1911, va posar de manifest la seva fragilitat. Els estats de la zona van iniciar un guerra conjunta contra l’Imperi. L’octubre de 1912 Montenegro, Sèrbia, Bulgària i Grècia van declarar la guerra a Turquia. Esclatat aquest conflicte internacional, els revoltats albanesos (liderats per Ismail Qemal i Hassan Prishtina) van apressar-se a proclamar solemnement la independència d’Albània a Vlora, al sud d’Albania, el 28 de novembre de 1912. No havien passat ni tan sols dos mesos de l’inici del conflicte, cosa que demostra que, més que res, volien evitar que aquests estats s’aprofitessin de la debilitat de l’Imperi otomà per apoderar-se de tot el territori poblat per albanesos.

 

Ismail Kemal Bey.png
By Unknown – Albrecht Wirth: Der Balkan. Stuttgart et. al., 1916., Public Domain, Link

Ismail Qemal  Font: Wikimedia Commons

 

El bei de Vlora, Ismail Qemal, va convocar una assemblea en aquesta ciutat, al sud de l’actual estat albanès. En aquesta assemblea hi van participar presencialment una quarantena de delegats procedents de llocs molt diversos: Berat, Pec, Dibra, Ohrid, Struga, Tirana, Durres, Kruja, Gjirokastra, Lushnja, Elbasan, Dibra i, fins i tot, Bucarest. Representants d’altres ciutats, com Korça o Shkodër per exemple,  no hi van poder assistir, i van delegar-ne els vots.

Qemal, en el discurs que va adreçar als delegats, va al·legar que els albanesos sempre havien estat fidels a l’Imperi otomà, cosa que no havia estat recompensada. A més, va argumentar que l’Imperi ja no satisfeia els interessos albanesos. També va alertar del perill que representava per als albanesos la guerra impulsada pels quatre estats esmentats anteriorment, que, segons ell, volien crear estats més potents basats en la seva religió i en l’etnicitat. Davant d’aquesta situació, continuava, l’única opció que els quedava era la de separar-se de Turquia i constituir-se en estat. Qemal va ser triat nou president del govern, i Nikolle Kaçorri en fou nomenat vicepresident.   

 

 Principality of Albania 

Mapa d’Albània, amb les diferents propostes de delimitació de fronteres: la del govern provisional, la defensada per Rússia i França i la fixada per la Conferència d’Ambaixadors.

Font: Wikimedia commons

 

De facto, aquesta independència només va ser efectiva en un territori molt limitat (Vlora n’era l’única ciutat important), però va servir per posar la qüestió albanesa sobre la taula en les negociacions de pau, que van culminar amb el Tractat de Londres (maig de 1913), encara que el 17 de desembre una conferència d’ambaixadors formalment ja l’havia reconeguda. Amb el Tractat de Londres queda constituït el nou estat albanès, malgrat l’oposició frontal de Rússia i França, i només amb el suport relatiu d’Àustria-Hongria i Itàlia, que tenien com a interès principal evitar la sortida de Sèrbia al mar, evitar-ne la supremacia als Balcans i contrarestar la influència de Rússia. En el cas d’Itàlia, a més, els interessos que tenia a tota la costa adriàtìca  feia que tingués un interès més que evident en un nou estat albanès feble, que pogués caure sota la seva òrbita, cosa que succeí a partir dels anys trenta.

Aquesta independència, però, era més formal que no real, com ho demostra, per exemple, el fet que el nou cap d’estat, Guillem de Wied, fos triat per aquestes potències, i que en la comissió que havia de delimitar-ne les fronteres, només hi hagués un albanès, de set membres que tenia.

Deklarata e Pavarësisë (dokumenti origjinal 1912)
Fotografia del document de Declaració d’Independència d’Albània   Font: Wikimedia Commons

 

Albània, a més, va néixer com un estat dèbil, bàsicament, per dos motius: d’una banda, per les reticències i la resistència dels grans terratinents del sud i dels clans del nord, que -tot i donar suport a la independència- no volien sotmetre’s a un estat modern i, d’altra banda, pels interessos expansionistes dels estats veïns -Montenegro, Sèrbia, Grècia i Bulgària-, que volien expandir-se a costa dels territoris poblats per albanesos, i que eren, per tant, furibundament contraris a la creació d’aquest nou estat.

Les fronteres d’aquest nou estat coincidien a grans trets amb les actuals, un territori d’uns 28.000 quilòmetres quadrats i només uns 800.000 habitants, cosa que implicava que set-cents mil albanesos en quedessin al marge. Això va provocar una sensació de greuge en la majoria de la població albanesa que es va veure integrada en estats on sovint eren considerats com a elements a extirpar, cosa que va provocar el posterior irredemptisme. 

Són nombrosos els documents que testimonien que en algunes de les zones que quedaren fora de la nova Albània, la població fou albanesa fou víctima de represàlies i patí processos de neteja ètnica. Entre d’altres testimonis destaca el de Lev Trotsky, que arribà als Balcans el setembre de 1912 enviat pel diari Kievskaia Misl i en algun dels seus articles narra, segons els seus termes, la devastació provocada per les tropes sèrbies. El diari New York Times també se’n feu ressò, en un article del 31 de desembre de 1912, i esmenta matances a Pristina, Ferizaj, Gjakova, Prizren, Luma o Dibra.

Poc després de la proclamació i reconeixement de la independència albanesa va esclatar la Primera Guerra Mundial, que va tornar a enfrontar els països de la regió i va comportar la pràctica liquidació d’aquesta independència. El país va ser ocupat, primer, per tropes sèrbies, gregues i montenegrines,  i després franceses, italianes i d’Àustria-Hongria. En el moment de finalitzar la guerra, la major part del territori era ocupat per italians. 

The Italian Army in Albania, 1916-1918 Q19115
Tropes italianes a Albània   Font: Wikimedia Commons

 

La independència retrobada

El desembre de 1918, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, es va constituir un nou govern provisional albanès, liderat per Turhan Pasha Përmeti, en un congrés que va tenir lloc a la ciutat de Durres, al qual asssitiren 48 delegats . El principal impulsor d’aquest congrés havia estat Fan Noli, capellà albanès resident als Estats Units Units, que havia creat la Federació Vatra. A poc a poc, aprofitant les contradiccions entre les potències, i malgrat l’oposició dels estats veïns, va acabar sent reconegut una altra vegada, i es consolida a finals de 1920 -el 27 de desembre-, quan Albània és admesa a la Societat de Nacions (SDN). Això no vol dir que fos fàcil la consolidació del nou estat. Quan les tropes franceses havien marxat del país, els grecs intentaren ocupar-ne el lloc, i fins a l’agost de 1920, els italians no evacuaren tot el territori, després d’un petit conflicte armat.

Albània, molt inestable políticament, no va acceptar d’entrada tot el traçat fronterer aprovat per una Conferència d’Ambaixadors el 9 de novembre de 1921 -hereu del de 1913, tot i que amb algunes modificacions-, i no ho va fer, malgrat la pressió internacional, fins a l’any 1925, quan Ahemd Zogu es va autoanomenar president de la República. Zogu havia estat exiliat primer a Sèrbia, cosa que ha fet que es considerés l’acord amb Sèrbia, com una compensació pels favors que se li havien fet. Un exemple d’aquesta fragilitat n’és la proclamació de la independència de la República de Mirdita, al nord d’Albània, quan els clans catòlics que controlaven aquella zona van apostar per trencar amb Tirana, el juliol de 1921, amb el suport incontestable de les autoritats de l’acabat de crear Regne dels Serbis, Croats i Eslovens.   

Kosova -que ja havia estat repartit entre Sèrbia i Montenegro l’any 1913- quedà, doncs, fora d’Albània, i formà part del nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (Iugoslàvia, des de 1929). La majoria de la població albanesa de la zona, pèro, no va acceptar aquesta incorporació i alguns optaren per la resistència armada, amb l’objectiu d’unificar Kosovo amb Albània. Aquesta revolta es coneguda com a revolta dels kaçaks, i es va prolongar fins a l’any 1927.

Grècia, per la seva banda, es va annexionar, llavors definitivament el territori que els albanesos  anomenen Samèria, tot i que durant la Primera Guerra Mundial arribaren a ocupar fins i tot Himara i Gjirokaster, al sud d’Albània. Després de la Primera Guerra Mundial, l’any 1923, en van ser expulsats uns seixanta mil, amb l’argument que eren turcs. L’any 1923 s’acabava de signar el Tractat de Lausana amb Turquia, arran del qual es produïren importants moviments de població, de centenars de milers de persones.

 

Anuncis

El dàlmata, la llengua romànica que va morir a finals del segle XIX

La mort d’Antonio (o Tuone) Udina el 10 de juny de 1898  és un fet emblemàtic en la història de la romanística. Amb el seu traspàs, desapareix l’últim dels parlants de la llengua dàlmata, una llengua romànica de la qual queden ben pocs testimonis. Tot això ha fet que aquesta llengua, o conjunt de llengües, hagi quedat envoltada d’una aura de romanticisme.

La classificació de la llengua

Moltes vegades s’ha considerat el dàlmata com una llengua de transició -concepte, per ell mateix, totalment discutible- entre el romanès i els parlars italians. Aquest plantejament encara és acceptat a hores d ‘ara per nombrosos filòlegs. A tall d’exemple, només, Eugeen Roegiest en el text Vers les sources des langues romanes: un itinéraire linguistique à travers la Romania, un text d’una data no gaire llunyana, el 2006, defensa aquesta tesi. En la mateixa línia apunta la prestigiosa pàgina web quebequesa L’aménagement  linguistique dans le monde, que fins i tot l’acosta al romanès.

Normalment, es considera que a la major part dels Balcans, després de la romanització, es va desenvolupar una llengua, que moltes vegades s’ha anomenat protoromanès, evolució del llatí vulgar parlat en aquelles contrades. L’arribada de diversos pobles -alguns de germànics, però sobretot eslaus i àvars- va fer que la seva àrea linguïstica quedés trossejada, cosa que va implicar que aquest protoromanès evolucionés, d’una banda, cap al dacoromanès (el romanès de l’actual Romania), i, d’una altra, cap a l’aromanès, el meglenoromanès i l’istroromanès, aïllats geogràficament entre ells i del romanès.

Segons la teoria abans esmentada, a l’occident del domini lingüístic protoromanès s’estenia el dàlmata. Aquesta teoria del dàlmata com a llengua pont sembla que ha quedat desestimada per alguns autors des de fa uns anys. A hores d’ara, encara no hi ha acord entre els filòlegs sobre quina és la seva filiació. Alguns autors l’acosten a l’istriot, una de les llengües romàniques parlades a la península d’Ístria, sobre la qual tampoc no hi acord sobre si és una llengua per ella mateixa, si és una variant del venecià o bé si n’és una del retoromànic. Aquests autors agrupen istriot i dàlmata com a membres del grup dalmaticoromanç, que al seu torn forma part de la família italo-dàlmata. Per tant, des d’aquesta perspectiva el dàlmata queda més a prop de les llengües italianes que no pas del romanès. Aquest és el criteri, per exemple, dels autors de l’Ethnologue.

Domini lingüístic

Dalmatian language.jpg
De Wento – Opera creata dall’uploader (own work by uploader) da Image:Romance-lg-14c-en.png (Koryakov Y.B. Atlas of Romance languages. Moscow, 2001), CC BY-SA 3.0, Enlace

Domini lingüístic del dàlmata, segle XIV

De fet, les fonts d’informació sobre aquesta llengua són escasses, fet que fa difícil saber exactament quin n’era el domini lingüsitic. S’acostuma a considerar que era parlat a tota la costa dàlmata i a la gran majoria d’illes que hi ha davant d’aquesta costa, des de més al sud de l’àrea de Rijeka (Fiume) al nord fins a, com a mínim, Kotor (Cattaro) al sud. Està perfectament documentada l’existència del dàlmata a les illes de Krk (d’on era Udina), Rab, Cres, Korcula, a les ciutats de Zadar, Split, Trogir, Budva, Dubrovnik. Alguns autors afirmen, però, que encara es podria haver arribat a estendre fins a territoris més meridionals, com Bar (Antivari), Ulcinj o fins i tot a zones que actualment pertanyen a Albània, entorn d’Shkoder, Drivast i Lesh. L’autor que més ha defensat aquesta extensió més cap al sud és el croat Zarko Muljiacic.

A part de l’extensió territorial, una de les dades que crida l’atenció és que d’on se’n té informació és, de la seva presència en zones urbanes, totes elles costaneres, mentre que de zones rurals no se’n té constància. No hi ha, doncs, cap documentació que permeti afirmar que hi hagués un contínuum lingüístic, la qual cosa vol dir que el seu domini lingüític estaria format per un conjunt d’enclaus separats i aïllats entre ells.

Història

Entre els anys 229 i 155 abans de Crist, la República romana va ocupar tota aquesta zona dels Balcans (província d’Ilíria), cosa que va implicar en major o menor mesura la romanització de bona part de la població. Més endavant, aquests territoris van quedar sota la jurisdicció de l’Imperi d’Orient, amb capital a Constantinoble, amb la qual cosa el grec substituí el llatí com a llengua preminent. Això, però, no va canviar el fet que en bona part de les ciutats, sobretot, es continués manenint viu el llatí vulgar que s’hi parlava.  L’arribada massiva de població eslava va fer que nombroses persones cerquessin refugi en les ciutats fortificades de la costa, com Split, Zadar o Dubrovnik.

Segons Matteo Bartoli, cap a principis del segle XI, la llengua dàlmata  ja s’havia més o menys configurat i xifrava en cinquanta mil el nombre de persones que la parlaven. El panorama lingüístic, però, tornà a canviar amb la irrupció de la República de Venècia a la costa adriàtica, que va incorporar tota aquesta àrea a la seva zona d’influència. És a partir de llavors que el venecià començà a interferir seriosament en el dàlmata i, més endavant, s’inicià un procés de substitució lingüística, que es va veure reforçat per la pressió que la població eslava exercia sobre els dalmatòfons.

Del territori d’on se’n té més informació és la ciutat de Dubrovnik (Raugia en dàlmata), on, encara, durant el segle XII el dàlmata era clarament la llengua majoritària de la població, situació que es mantingué ben bé fins al segle XIV, tot i que a mesura que anaren passant els anys es va fer evident un clar procés de regressió. Se’n conserven alguns textos breus, com el Praecepta Rectoris de 1280, un contracte comercial del 1302 o unes anotacions en un testament, de l’any 1386. Filippo de Diversis constatà, entre els anys 1434-1440, que el dàmata encara era lla llengua més usada. La situació, però, sembla que ja havia canviat radicalment a finals del segle XV. Segons informa Elio Lampridrio Cerva, entre finals del segle XV i principis del XVI, el dàlmata ja només era un record per  a la majoria de la població. Desconeixem si aquesta informació que aporta Cerva era del tot certa en aquell moment, o si bé si responia a  l’interès de minimitzar la importància del dàlmata.

En d’altres ciutats dalmates, la informació que ens en queda és encara més migrada. De Zadar (Zara, en dàlmata) destaquen els textos de dues cartes escrites en dàlmata, de 1325 i de 1397, documents de gran valor. A Trogir (Trau, en dàlmata) hi ha documentat algun text, de caire judicial, del segle XIV. A Split (Spalato), Giovanni Luccio, el 1666, constatà que encara s’hi parlava.

Més al nord, a l‘illa de Krk (Vicla en dàlmata), no se’n tenen documents que es remuntin gaire enllà. Ara bé, sí que hi ha referències de persones foranes que en certifiquen la presència, la primera de les quals és de Giovanbattista Giustinian, de mitjan segle XVI. Era inspector de la República de Venècia, i va fer constar que a l’illa s’hi parlava una altra llengua, a part del serbocroat i del venecià. L’any 1555, el zuriquès Konrad Gessner (interessantíssim humanista d’una obra vastíssima, entre les quals destaca la seva Bibliotheca Universalis) en  un text publicat sobre les llengües del món hi fa referència (Mithridates de differentis linguis), breument.

A principis del segle XIX encara sobrevivia en bona part de zones del nord de Dalmàcia. El croat Ivan Feretich va esmentar-lo en el seu Fragmen historiae Civitatis et insula Veglae. Més interessants, des del punt de vista lingüístic van ser els informes del metge Gimabattista Cubich, que a mitjan segle XIX, va transcriure alguns textos a partir de la informació aportada per la població local.

Sense cap mena de dubte, la principal font d’informació sobre el dàlmata és Tuone Udina -el que se suposa que n’és l’últim parlant-, que va morir l’any 1898. Matteo Bartoli va recollir, sobretot d’Udina, però també d’algunes desenes més d’informants, gran nombre d’històries, cançons, contes. Bartoli va publicar el seu principal text sobre el dàlmata, Das Dalmatische, l’any 1906, en versió alemanya, tot i que originàriament l’havia escrit en italià.  L’orignal en italià es va perdre i no va aparèixer publicat en llengua italiana fins a finals del segle XX, però traduït de l’alemany.  Cal recordar que aquest territori pertanyia a l’Imperi Austrohongarès, i estava sota jurisdicció austríaca, cosa que explica que es publiqués primer en alemany. Va ser la seva tesi doctoral, que va ser dirgida pel prestigiós Meyer-Lübke.

Abans de Bartoli, el principal document de referència sobre el dialecte de l’illa de Vicla era el d’Antonio Ive, que l’any 1886 va publicar un aticle intitulat L’antic dialecte de Veglia, on recollia algunes dades estudiades per alguns predecessors. Va ser el primer text sobre el veglioto -com s’acostuma a anomenar el dialecte d’aquesta illa-. Ive també havia entrevistat Udina.

Dialectes

Tradicionalment, s’ha considerat que el dàlmata tenia dos grans dialectes, d’una banda el veglioto -de l’illa de Vicla- al nord, i de l’altra el ragusà (a Dubrovnik), al sud. De tota manera, la certesa d’aquesta divisió en dos grans blocs es veu qüestionada per la poca documentació que en tenim. D’una banda, hi ha, sobretot, la informació oral que va aportar Udina tot just un any abans de la seva mort (l’any 1897). D’altra banda, hi ha documents escrits, sobretot de la ciutat de Dubrovnik, dels segles XIV i XV. A partir d’aquestes fonts, de caràcter molt diferent i molt allunyades en el temps és difícil d’arribar a esbossar amb certesa una possible divisió dialectal. L’altra gran font d’informació sobre el dàlmata és la que prové de la influència d’aquesta llengua sobre el serbocroat, que es parlà posteriorment en el seu domini lingüístic. Aquest aspecte ha estat estudiat sobretot, lògicament, per filòlegs croats.

Pel que fa a Udina, a més, hi ha alguns elements que cal tenir en compte. Udina era, ara el que ara en poden anomenar un semiparlant del dàlmata, és a dir, era una persona que ja no utilitzava la llengua de manera natural i fluïda, sinó que els seus coneixements eren, sobretot, del dàlmata que ell havia sentit de jove. En una ocasió va arribar a dir que, en el moment de  contactar amb Bartoli, feia vint anys que no el parlava, amb la qual cosa la seva “puresa” -concepte sempre discutible- era relativament escassa. Les interferències del venecià eren molt importants. De fet, Bartoli afirmava que quan començà a parlar amb Udina bàsicament parlava un venecià plagat de dalmatismes, més que no pas dàlmata. La seva mare, sembla ser que era croata, i de llengua materna serbocroata, cosa que devia fer que el dàlmata d’Udina molt probablement estigués plagat d’interferències -no només del venecià-, cosa que en podia afectar la fonètica i estructures bàsiques. A més, sembla que l’estat de la seva dentadura tampoc no era la més idònia, amb la qual cosa alguns aspectes de la seva fonètica potser s’han de prendre amb molta cautela. Finalment, sembla que hi ha documentats altres parlants de dàlmata, almenys de vegliota, que van sobreviure la mort d’Udina, i van viure almenys fins entrat el segle XX.

TuoneUdaina

Tuone Udina, burbur (era de professió barber, que és el que vol dir burbur)
Font. Wikimedia Commons

Rosenkranz, l’any 1955, va plantejar la possibilitat que en lloc de dos grans dialectes fossin tres, centrats a Vicla, Zadar i Ragusa, teoria que fou avalada uns vint anys després pel filòleg italià Zamboni.  Muljiacic, esmentat abans, va fer arribar el domini lingúistic dàlmata molt més al sud, i proposà l’any 1997 una possible divisió en tres grans dialectes: el jadertí, (entorn de la ciutat de Zadar, dintre de la qual quedaria compresa l’illa de Krk) ja esbossat per Rosenkraz, el ragusà i, finalment, el labeàtic, tal com l’anomena ell, que es correspondria a la zona més meridional.

La llengua dàlmata: un mite? Una llengua o un conjunt de parlars?

Estem molt acostumats a donar per lògiques i naturals construccions humanes com els estats, les administracions, les llengües (almenys codificades)… de manera que se’ns fa difícil, molt difícil, interpretar i entendre el món sense aquestes cotilles. Molt probablement, Bartoli quan va “crear” el dàlmata va reproduir aquest patró i va pensar en aquest  model de llengua més o menys unificada, i que donava per suposada una consciència lingüistica dels parlars de dàlmata.

El dàlmata era, però, una llengua que responia a aquests patrons, o era més aviat un conjunt de parlars, cosa lògica tenint en compte que es parlava en enclaus allunyats geogràficament? La veritat és que no es disposen de prou elements per donar-ne una resposta satisfactòria. A més, respondre-ho implica plantejar-se una vegada més la qüestió que encara no ha estat resolta – probablement perquè no ho pot ser- de què és una llengua.

Les últimes recerques de Muljiacic apunten més en la línia que es tractava d’un conjunt de parlars o llengües diferenciades, amb parlants sense consciència d’unitat lingüística. Abans hem comentat que apuntava a una divisió en tres grans dialectes, però segons Kramer, per a Muljiacic en realitat eren més aviat tres llengües dalmàtiques diferents, fet que ja es podia rastrejar en l’edat mitjana. En la mateixa línia apunta Nikola Vuletic, que ha estudiat sobretot la influència que ha exercit el dàlmata (o potser n’hauríem de dir els dàlmates) sobre el serbocroat que s’ha parlat en els llocs on es parlava. Fa uns anys, Vuletic, va escriure un article amb voluntat polèmica, amb un títol del tot explícit: Le dalmate: panorama des idées sur un mythe de la linguistique romane, d’on prové una part important de la informació d’aquesta entrada.

La llengua

A partir de les diverses fonts esmentades s’ha intentat reconstruir-lo. La font fonamental per elaborar-la ha estat la informació aportada per Udina, cosa que fa que representi sobretot el dialecte de Vikla. Aquí en teniu una petita mostra. És una proposta que podeu consultar a la pàgina Dalmatian yolasite. Si hi accediu, hi veureu un vincle que us conduirà a un curs d’aquesta llengua.

  • Numerals: 1-join; 2- doi; 3- tra; 4- kuatro; 5- cenk; 6- si; 7- siapto; 8- uapto; 9- nu; 10- dik; 11- jonko; 12- dotko; 13- tretko; 14- kuarko; 15- cenko; 16- setko; 17- dik siapto; 18- dik uapto; 19- dik nu; 20- venc
  • Verb ser ( saite ):  ju sai, te sante; jal sant / jala sant; nu saime; vu saite; jali sant
  • Alguns verbs: favular (parlar); fatikur (treballar); mancur (menjar); bar (beure); fabrikur (fer); taljur (tallar); domandur (preguntar); credro (creure)
  • Algunes frases habituals:  buna dai (bon dia); buna nuat (bona nit); Mi naum sant (em dic); du andu te sante? (d’on ets?) ju sai de Spalato (jo soc de Split); ju sai Dalmot (jo soc dàlmata); jo te viva? (on vius?)
  • Articles: el (el), la (la), i  (els) i le (les)
  • Els noms en plural es formen amb la terminació -i en masculí i e en femení.
  • Alguns adverbis: luc (aquí); cauc (allà); sois (sobre); sote (sota), aninč (abans), dapu (després), adias (ara)

Aquí podeu sentir-ne el Pare Nostre:

La recuperació de la llengua?

Algunes llengües extingides s’han pogut “ressuscitar”, com són els emblemàtics casos del còrnic -a Cornualla-, desapareguda a finals del segle XVIII i el manx -a l’illa de Manx- l’últim parlant del qual va morir en ple segle XX, això sense esmentar el cas més reeixit, el de l’hebreu. A hores d’ara, els esforços per recuperar el còrnic i el manx han, més o menys, tingut èxit, i de totes dues llengües se’n poden comptar alguns centenars de parlants, ja sigui com a llengua primera, molt pocs, o com a llengua apresa.

En el cas del dàlmata, hi ha hagut algun intent de recuperar-la, però els resultats han estat molt migrats, i ara per ara es pot dir que no n’hi ha més d’una vintena de parlants, i entorn d’un centenar més de persones amb alguns coneixements. D’altra banda, també s’ha plantejat aquest debat sobre la recuperació d’aquesta llengua a Croàcia, i tot sembla indicar que l’interès de la població és totalment inexistent.

Altres parlars romànics desapareguts

És evident que el fet que el seu darrer parlant morís a les darreries del segle XIX fa que el dàlmata hagi estat embolcallat d’un halo romàntic. De tota manera, el dàlmata no és l’únic parlar romànic perdut. N’hi ha d’altres com pannoni, documentat a l’entorn del llac de Balaton, a Hongria. Està documentada la seva pervivència almenys fins al segle X. D’una època similar són les darreres proves que demostren l’existència d’un parlar romànic austríac. Un cas en què un altre parlar romànic llengua sobreviure més de temps va ser el de la vall del Mosela, posteriorment germanitzada, pel cap baix, fins al segle XIII.

 

 

El Partit Feixista d’Albània, 1939-1943: el partit al servei de l’ocupació italiana

Albània va ser annexada a Itàlia, entre els anys 1939 i 1943, fruit de la política d’expansió que va tirar endavant la Itàlia de Mussolini. Albània va ser gairebé l’únic territori europeu -també parts d’Eslovènia i Montenegro- que va aconseguir incorporar, i es pot considerar la culminació d’un procés, que feia anys que durava, d’ingerència italiana en els afers del país balcànic.

Lògicament, el Partit Feixista Italià, per tal d’afermar el seu poder, va intentar crear un moviment polític que seguís fil per randa els seus dictats. El Partit Feixista d’Albània (en albanès Partia Fashiste Shqiptare, PFSH), doncs, va ser l’encarregat de gestionar, almenys formalment, el poder a Albània entre 1939 i 1943, any en què Albània va caure sota l’ocupació alemanya. A la pràctica, aquest partit, però, no va controlar mai el país, sinó que va ser l’eina -moltes vegades simples titelles- dels feixistes ocupants per fer-ho. Les últimes decisions sempre van estar en mans dels italians.

Itàlia va ocupar el país després que el rei albanès, Zog I, es negués a acceptar el protectorat militar que li pretenia imposar Mussolini. Davant d’aquesta negativa, el 7 d’abril de 1939 va iniciar l’ocupació del país, va foragitar Zog del poder i convertí Albània en el protectorat que volien. Immediatament, van nomenar un nou cap de govern, Vërlaci, que va iniciar un procés accelerat d’italianització. Anteriorment, el feixisme només s’havia desenvolupat de manera significativa entre la diàspora italiana, força nombrosa feia anys, resident a Albània. La influència d’aquest moviment, fins llavors, sobre la població albanesa havia estat molt escassa.

Amb l’annexió d’Albània a Itàlia, el país va ser reorganitzat de dalt a baix seguint el patró imposat per la potència ocupant. Tot just l’11 d’abril, el ministre d’Afers Estrangers italià, Ciano, va instar alguns col·laboracionistes albanesos a crear organitzacions polítiques calcades del patró italià. Això va comportar que es creessin tot un seguit d’organitzacions, entre les quals destacava, sobretot, el Partit Feixista Albanès, però també una milícia paramilitar feixista (MFSh, dividida en quatre legions), una organització de la joventut feixista (Djelmnia e Liktorit Shqiptar, més coneguda per les sigles en italià, GLA), i també d’altres organitzacions que gestionaven el lleure dels infants. Va ser llavors, a redòs del poder, quan part de la població albanesa s’hi va començar a acostar. De tota manera, el poder real sempre va estar en mans italianes. El canvi més destacat en l’organització política del país va ser la transformació del parlament fins llavors existent en un Suprem Consell Corporatiu.

Entre d’altres mesures es va imposar l’obligació de l’ensenyament de l’italià a les escoles i a l’ensenyament secundari, però on va ser més dura aquesta ocupació va ser en el terreny econòmic. Nombroses empreses italianes es van establir a Albània, 150 fins a finals de 1940, i 366 fins al 1942. Els treballadors eren albanesos que cobraven una autèntica misèria. A més, es va afavorir l’arribada massiva de productes manufacturats procedents d’Itàlia. Tot plegat va comportar la ruïna de les petites empreses albaneses i el creixement del malestar social.

Flag of Albania (1939-1943)

Bandera del Partit Feixista Albanès; font: wikimedia Commons

El Partit Feixista d’Albània va ser fundat formalment en un congrés que va tenir lloc a la capital, Tirana, entre els dies 23 d’abril i 2 de maig de 1939, molt poc després de l’annexió. Els estatuts del partit afirmaven, entre d’altres coses, que el Partit Feixista depenia directament del Duce, i que com a organització estava sota la direcció del Partit Feixista Italià -del qual no n’era més que una branca regional-, cosa que demostra la seva nul·la capacitat de decisió. El secretari general del partit albanès va passar, segons el Reial Decret 1027 de 9 de juliol de 1939, a ser membre del Consell Nacional del partit italià. El primer secretari del partit, fins al 1941, va ser Tefik Mborja. Mborja havia nascut a l’actual Macedònia i va ser membre del primer parlament albanès. Després marxà a Itàlia, on estudià Dret i conegué Ciano. Malgrat el càrrec, estigué subordinat a Giovanni Giro, l’enviat de Mussolini. L’any 1944 va ser empresonat pels comunistes, va ser jutjat i condemnat a vint anys de presó. Morí en estranyes circumstàncies l’any 1954. El succeí en el càrrec, encara amb menys atribucions reals, Jup Kazazi, fins al 1943, i durant molt poc temps, també durant el 1943, Kol Bib Mirakaj. També van tenir un paper rellevant el nou primer ministre d’Albània, l’any 1939, Shefqet Vërlaci (esmentat abans), i també Mustafa Merlika-Kruja -primer ministre entre el desembre de 1941 i el gener de 1943-  Maliq Bushati  i Eqrem Libohova -també primers ministres l’any 1943-. Bushati, però, va ser l’artífex de l’inici de l’allunyament de la Itàlia feixista i l’acostament a l’Alemanya nazi.

Entre les tasques més importants del partit, segons aquests estatuts, era la d’estendre el “feixisme” entre la societat albanesa, la difusió de la llengua i la cultura italiana i l’establiment i consolidació d’unes noves estructures corporatives. L’òrgan de propaganda del partit era el diari « Tomori ».

Malgrat que el partit era absolutament subsidiari d’Itàlia, aviat es va fer evident entre alguns dels seus dirigents que per estendre realment la seva influència calia elaborar un discurs de tipus nacionalista panalbanès que pogués atreure les masses. En aquest sentit, la proposta de la creació de la Gran Albània els anava com l’anell al dit.  Va ser, també, un intent de desviar el malestar que s’havia creat arran dels evidents greuges que havia comportat l’ocupació italiana.

Amb aquest objectiu, l’activitat del partit es va intensificar. L’agost de 1940 la premsa oficial albanesa va atacar amb especial virulència Grècia, sobretot pel que consideraven la persecució de la minoria abanesa d’aquell país. La guerra italogrega va esclatar finalment, el 28 d’octubre de 1940, i el Partit Feixista Albanès va destinar nombrosos esforços a tenir un pes important en aquesta contesa. De fet, les tropes italianes que van atacar Grècia van desplegar-se des de la ciutat de Saranda, al sud d’Albània. Amb aquestes tropes hi combateren algunes unitats albaneses.

També va ser molt important la implicació d’aquest partit en l’annexió de Kosova, després de l’ocupació de les tropes nazifeixistes del que havia estat la primera Iugoslàvia, l’abril de 1941. Tot i aquesta implicació, el control del nou territori ocupat va anar a càrrec sempre, també, dels italians. Va ser llavors quan va estar més a prop que mai la creació d’una “Gran Albània”, quan al regne albanès s’hi incorporà la major part del territori de Kosova, la zona més occidental de Macedònia i algunes regions del sud de Montenegro, poblades majoritàriament per albanesos.

Les autoritats italianes, però, van recelar moltes vegades de l’actitud dels feixistes albanesos, com ho palesen alguns informes del general Sebastiano Visconti-Prasquier. L’inici de les accions per part de les guerrilles del Partit Comunista, nacionalistes –com Balli Kombëtar- i, fins i tot, monàrquiques -Legalitetit- va provocar que aquest recel anés cada vegada a més. Si a això hi afegim la baixada del nivell de vida i de consum, la popularitat dels feixistes va caure en picat, fins al punt que dins el mateix partit cresqué una facció « esquerranista i nacionalista », que començà a marcar distàncies amb la línia oficial del partit. Es pot afirmar que l’ham nacionalista de crear una Gran Albània no va servir per fer que els albanesos fessin costat als italians en la seva ocupació.

Finalment, quan els feixistes italians marxaren del país i foren reemplaçats pels nazis, la Guàrdia de la Gran Albània formalment substituí el Partit Feixista com a interlocutor de la potència ocupant, però la seva influència sobre els ocupants fou encara menor. El PFSh va ser dissolt el juliol de 1943.

Finalment, no es pot deixar d’esmentar que Ramiz Alia, el successor d’Enver Hoxha, havia militat de ben joven en aquest partit, entre el 1941 i el 1943, quan passà a la clandestinitat, amb el Partit Comunista.

Indignació de la comunitat grega d’Albània per l’enderrocament de part del centre històric de Himara

Aquesta setmana s’han iniciat les obres per a la demolició de diversos habitatges al centre de la ciutat de Himara, al sud d’Albània. Oficialment, l’objectiu és construir una nova avinguda, però representants de la minoria grega d’Albània consideren aquesta acció com un clar atac a la seva comunitat. Els edificis afectats per aquestes obres són vint-i-tres. De moment, se n’han enderrocat vuit, però una ordre judicial n’ha aturat l’execució total.

Vangjel Dule, del Partit de la Unitat pels Drets Humans (PBDNJ), la principal força política grega d’Albània, ha liderat l’oposició a aquestes obres. En la sessió parlamentària d’ahir mateix va acusar Edi Rama, el cap de govern d’Albània, de voler atacar la comunitat grega i d’utilitzar un llenguatge racista quan es refereix a la qüestió de Himara.

No ha estat l’únic polític que s’ha expressat en aquests termes. L’excap de govern, Sali Berisha, va afirmar en la mateixa sessió que Edi Rama només vol encobrir els problemes que té el govern amb diversos afers relacionats amb el tràfic d’estupefaents amb aquesta qüestió, i desviar així l’atenció pública.

La polèmica fa mesos que dura, des que es va aprovar aquesta proposta de remodelació del nucli antic del centre de Himara. Les protestes ciutadanes, i diverses denúncies, havien impedit que es dugués a terme.

També s’ha queixat formalment el govern grec que ha considerat aquesta acció com una clara agressió contra la minoria grega, i considera que, a més, aquesta actuació entra en contradiccció amb les exigències de la Unió Europea pel que fa a l’accés d’Albània a la UE. Per part de l’oposició grega, les crítiques contra el govern també han estat molt dures. El ministre d’Afers Estrangers grec, Nikos Kotzias, s’ha defensat afirmant que el seu país no té la potestat d’impedir demolicions en d’altres estats. Des de l’opositor Nova Democràcia, però, es demana una actitud més contundent de les autoritats gregues.

Segons el cens de 2011 el 25% dels habitants de la ciutat són grecs, però cal recordar que la comunitat grega el va boicotejar.

Els aromanesos d’Albània, una de les vuit minories nacionals del país

En la nova, i controvertida, llei sobre minories que va aprovar el parlament albanès el passat 13 d’octubre es reconeixen per primera vegada vuit minories nacionals. A Albània, tradicionalment, les comunitats amb més pes han estat, sens dubte, la grega i la macedònia. Entre les noves “minories” reconegudes n’hi ha dues que fins ara eren considerades tan sols com a grups etnolingüístics: els rom-gipsi i els aromanesos. Pel que fa als aromanesos, a més, de manera habitual no s’utilitzava, oficialment, el terme d’aromanesos, que és el que fan servir els membres d’aquesta comunitat, sinó el de valacs, que en molts casos és percebuda com una forma despectiva. Amb aquesta nova legislació es fa un pas endavant, doncs, en el reconeixement d’aquest grup nacional.

Un altre hàndicap que han hagut de patir els aromanesos és que moltes vegades, amb l’excusa que professen majoritàriament la fe ortodoxa, se’ls ha considerat senzillament com a grecs -cosa que ha servit per inflar extraordinàriament el nombre de membres d’aquest col·lectiu-, i en això hi han coincidit tant grecs com albanesos.

Aquesta comunitat aromanesa no és exclusiva, ni de bon tros, d’Albània, sinó que es troba molt més estesa per tota la zona meridional dels Balcans. N’hi ha importants bosses a Macedònia i Grècia, i en menor mesura a Bulgària i a Sèrbia. Només a Macedònia, fins ara, tenien reconeguts drets com a minoria nacional, com un dels cinc grans grups que habiten el país. A la ciutat de Krusevo, per exemple, l’aromanès és la segona llengua oficial. A Grècia, com passa amb totes les minories, no se’ls reconeix pràcticament cap dret.

South-Balkan-Romance-languages.png
By Koryakov Yuri – self-made, based on the map published in “Koryakov Y.B. Atlas of Romance languages. Moscow, 2001”. Map #8. That map is based in turn primarily on Karte 1 from “Kramer J. Rumänische Areallinguistik II. Aromunisch ; Lexikon der romanistischen Linguistik / Hrsg. von G. Holtus, M. Metzeltin, Ch. Schmitt. Tübingen, 1991, Bd. III.”., CC BY-SA 3.0, Link

La llengua aromanesa

La llengua aromanesa prové de l’evolució del llatí vulgar en la zona meridional dels Balcans, i comença a perfilar-se de manera clara la seva personalitat, com el conjunt de les llengües romàniques entre els anys 800 i 1100. Té clars punts de contacte amb el romanès (també conegut com a dacoromanès), amb l’istroromanès i amb el meglenoromanès. Els lingüistes romanesos consideren l’aromanès, l’istroromanès i el meglenoromanès com a dialectes de la seva llengua. Aquest punt de vista no és compartit per altres lingüistes, bàsicament alemanys, però també per part d’alguns lingüistes d’aquestes comunitats. Per tant, el seu estatus és encara ara discutit. Sí que sembla que podrien, però, tenir un origen comú, una mena de protoromanès, però la colonització d’aquesta zona dels Balcans per poblacions eslaves i importants grups grecs i albanesos va fer, i fa, que l’evolució d’aquests quatre parlars fos clarament divergent.

A finals del segle XVIII, concretament l’any 1770 a Moscopole, es va publicar el primer diccionari conegut d’aromànès, en una obra on apareixien les equivalències en aquesta llengua, en albanès, en grec i en búlgar. Va ser publicada a la ciutat de Moscopole. La primera gramàtica coneguda es va publicar poc després, a principis del segle XIX.

Voscopole.gif
By KlajdidikaOwn work, Public Domain, Link

Imatges del primer diccionari tetralingüe: aromanès, grec, búlgar i albanès

Els aromanesos, en el conjunt dels Balcans, no acostumen a viure en un contínuum geogràfic, sinó que moltes vegades són comunitats isolades les unes de les altres, cosa que ha dificultat una presa de consciència i n’ha limitat la influència a l’hora de poder articular alguna proposta de tipus autonomista. L’única excepció va ser la creació de l’efímera república de Pindos, al nord de Grècia, en plena Guerra Mundial, en una de les zones de més gran concentració d’aromanesos. Aquesta experiència va ser molt breu, entre el 29 d’agost i el 7 de setembre de 1917, i el territori va ser reincorporat a Grècia.

Els aromanesos a Albània

A Albània, concretament, es calcula que la comunitat aromanesa és aproximadament d’unes dues-centes mil persones, segons els representants d’aquesta comunitat, una bona part de les quals ha perdut la llengua, tot i mantenir un fort sentiment d’identitat. Es concentren bàsicament a les zones centrals i meridionals del país. Els assentaments on els aromanesos són els habitants exclusius són molt pocs. En la gran majoria de casos viuen en zones on conviuen diversos grups, sobretot albanesos i grecs.

Hi ha aromanesos a la regió coneguda amb el nom de Myzeqe, a la zona occidental del país, i n’hi ha fins i tot a Durres, Fier i Tirana, en aquest últim cas arran d’emigracions massives durant els anys seixanta. En aquesta zona, Myzeqe, destaca particularment la localitat de Divjake -en el comtat de Fier-. Aquest municipi és un dels pocs on des de fa anys la llengua aromanesa és ensenyada a les escoles. A Albània, cal un mínim d’un 20 per cent d’habitants d’una determinada minoria perquè la llengua sigui ensenyada, o sigui la llengua vehicular, en escoles d’ensenyament primari. Aquests percentatges tan elevats fan que la gran majoria de la població aromanesa no hagi pogut accedir a l’ensenyament en la seva llengua. Amb la nova legislació això no canvia. Els aromanesos també són importants a Voskopoje, en el comtat de Korcë, al sud-est d’Albània. Voskopoje també és coneguda amb el nom de Moscopole -que n’és el nom en aromanès- i és l’enclau més emblemàtic de la comunitat aromanesa. Tot aquest conjunt d’aromanesos de vegades reben el nom genèric, per part dels albanesos d’arvanitovlacs, que vol dir, senzillament albanesos valacs. També reben el nom de farsharot. El farsharot és considerat un dels tres grans grups dialectals de l’aromanès.

Moscopole, poblada majoritàriament per aromanesos,  va viure una autèntica època daurada entre 1750 i 1769, anys en els quals es va convertir en una de les ciutats més importants dels Balcans, i seu de la Nova Acadèmia, un dels principals centres culturals de la zona. La ciutat, però, fou atacada pels otomans, incendiada i completament destruïda l’any 1821. Això va fer que quedés estroncada del tot la possibilitat  d’articular cap projecte ambiciós de tipus territorial de caràcter aromanès.

N’hi ha una altra comunitat important a la zona entorn de la muntanya de Gramos (Gramosta en aromanès), que fa frontera entre Albània i Grècia. Moltes vegades aquests aromanesos són coneguts amb el nom de gramostians. El gramostià és considerat una altre dels grans grups dialectals. El darrer és el pindeà, ja a Grècia.

En els següent vídeo podeu escoltar com sona l’aromanès:

L’Afer Habilaj. Màfia i poder a Albània

Aquest dijous, 25 d’octubre, el parlament albanès ha pres una decisió molt polèmica, que, d’una banda, tiba encara més les relacions amb els partits de l’oposició, i de l’altra, molt més greu encara, fa palesa la impunitat de què gaudeixen els polítics que han tingut relacions amb clans mafiosos, cosa que provoca una sensació d’immensa tristesa, desil•lusió i profunda indignació entre la població.

El parlament va decidir que Saimir Tahiri, antic ministre de l’interior en el govern d’Edi Rama, la passada legislatura no sigui detingut. Els vots de la majoria parlamentària, el Partit Socialista -que té majoira absoluta en el nou parlament albanès-, han permès rebutjar la proposta formulada en aquest sentit per la fiscalia. Van votar-hi en contra setanta-cinc diputats i a favor només seixanta.

Segons la fiscalia, la vinculació de Saimiri amb el tràfic de drogues és més que probable i per aquest motiu havia iniciat aquests tràmits, que necessitaven l’aprovació del parlament.

Saimiri, que va ser el primer a parlar en aquesta sessió, va afirmar que no volia la protecció del parlament i que només volia que s’aclarís la veritat. Un cop es va fer públic el resultat de la votació, l’oposició en bloc va decidir abandonar el parlament. La valoració que se’n va fer des de l’oposició, per part del seu principal representant, el també desacreditat Lulzim Basha del Partit Democràtic, va ser de profunda desil•lusió. Va afegir, a més, que amb aquesta decisió es demostrava una vegada més que el crim organitzat domina les instàncies polítiques albaneses, argument que, d’altra banda, esgrimeix des de fa temps, i que era una de les justificacions de les intenses campanyes antigovernamentals que va endegar el seu partit abans de la convocatòria electoral.

En uns termes semblants es va manifestar Monyka Kryemadhi, del Moviment Socialista per la Integració, també a l’oposició. Segons ella, amb aquesta decisió es transmet el missatge que les bandes criminals poden continuar actuant impunement.

Pel que fa al govern, es destaca que s’està respectant escrupolosament la legalitat. A més, s’insisteix que no hi ha prou indicis per acusar Tahiri. Finalment, el cap de govern Edi Rama va arremetre contra la premsa i els va retreure una actitud vergonyosa i irresponsable, ja que, segons ells, no eren capaços d’entendre les implicacions que podien tenir aquestes accions.

La fiscalia va iniciar les seves investigacions arran de la publicació de la transcripció d’unes converses entre els membres d’una xarxa albanesa de tràfic d’estupefaents cap a Itàlia. En aquestes converses apareixia el nom de Tahiri més d’una vegada, cosa que sembla demostrar la seva vinculació a aquests fets delictius. Aquestes converses es van fer publiques arran de l’actuació de la policia italiana.

De seguida que se’n va saber el contingut es va procedir a l’arrest de sis persones, entre les quals hi ha Florian i Moisi Habilaj, cosins llunyans de Tahiri. Per aquest motiu, s’ha batejat tot aquest procés amb el nom d’Afer Habilaj.

L’any 2012, el parlament albanès va introduir un canvi legislatiu segons el qual la immunitat parlamentària queda limitada només a la possibilitat de l’arrest. Anteriorment, podia ser gairebé total.

El més preocupant de tot plegat és que durant els anys de l’Albània “democràtica” han estat molt nombrosos els càrrrecs polítics que han estat investigats per diferents casos d corrucpió, i que s’han beneficiat més o menys de la immunitat parlamentària. s’ha demanat la supressió d’aquesta immunitat parlamentària gairebé una trentena de vegades. Entre aquests polítics podem esmentar Ilir Meta -fundador del Moviment Socialista per la Integració- per corrupció; Fatos Nano -fundador del Partit Socialista-, també per frau i corrupció; Lulzim Basha -del Partit Democràtic-, per irregularitats en l’adjudicació d’obres entre Durres i Morina, per esmentar els més coneguts.

Molts periodistes han informat reiteradament els vincles entre grjps criminals i representants polítrics, de tots el nivells administratius i de totes les formacions polítiques. El fet que aquesta vegada hagi afectat un ministre, per tant amb les més altes responsabilitats polítiques, ha provocat una reacció popular més irada.

Representants de la minoria grega d’Albània descontents amb la nova legislació sobre minories

Representants de la minoria grega consideren que la nova llei de minories impulsada pel govern albanès no aporta absolutament res de nou i s’hi han manifestat en contra.

S’ha expressat en aquests termes Vangjel Dule –líder del PBDNJ, Partit per la Unitat i els Drets Humans, de la minoria grega del país- segons recull Balkaneu. Afirma que aquesta nova legislació no fa res més que ratificar la convenció marc del Consell d’Europa per a la protecció de les minories, ratifcada l’any 1999. Per tant, una nova legislació hauria d’anar més enllà, ja que considera que la comunitat grega és greument discriminada, i esmenta, sobretot, el fet que molts infants grecs no poden rebre l’ensenyament en i de la seva llengua. A més, també ha criticat els censos que s’han fet a Albània, que, segons ell, tenen la clara intencionalitat de minimitzar la presència de les minories.

Des del govern albanès s’ha volgut rebatre els argument de Dule, tot posant èmfasi que fins ara només es reconeixien com a tals les minories macedònia, sèrbia i grega, mentre que els valacs i els rom eren reconeguts com a grups etnolingüístics. Ara, amb la nova normativa, consideren que es fa un pas endavant, ja que també es reconeixen com a minories els bosníacs, búlgars, valacs, montengrins i rom-gipsis.

Les relacions de la comunitat grega amb l’estat albanès sempre han estat molt conflictives, i aquests darrers mesos encara ho han estat més arran de la decisió del govern albanès de tirar endavant una sèrie de reformes urbanístiques a la zona de Himara, on es concentren els principals nuclis de població grega, que han protestat pel que consideren un greu atemptat contra la seva comunitat.

Els grecs d’Albània es concentren bàsicament a la zona sud del país, propera a la frontera amb Grècia, concretament a Saranda, Delvine, Himara i Gjirokaster -on gaudeixen d’un relatiu reconeixement-, tot i que també són presents en altres territoris del país. Segons fonts gregues, com Omonia, s’acosten als tres-cents mil, i d’altres fonts, també gregues, que en compabilitzen els descendents, el seu nombre pot acostar-se als cinc-cents mil.

A finals del mes de setembre, el cap de govern búlgar, Boiko Boríssov, va trucar personalment al president albanès, Edi Rama, per tal de fer-li arribar la seva queixa perquè la comunitat búlgara no era reconeguda en la nova legislació sobre minories d’Albània. Es dona el fet que tant macedonis com búlgars reivindiquen les mateixes poblacions com a integrants de la seva minoria nacional.

El president de Kosova demana la ciutadania albanesa per als habitants de Kosova

Aquest dimecres passat, 11 d’octubre, el president de Kosova, Hashim Thaci, i el president d’Albània, Ilir Meta, van trobar-se oficialment a Pristina, en el marc del primer viatge oficial que fa a Kosova el nou mandatari albanès.

Una de les propostes que va fer Thaci, que ha sorprès de manera notable les autoritats europees, era que Albània concedís la nacionalitat albanesa als ciutadans de Kosova, de manera que poguessin viatjar per Europa sense necessitat de visats. Meta va respondre a aquesta demanda afirmant que aquesta no era la solució per garantir la llibertat de moviments dels ciutadans de Kosova.

Des de fa mesos, la qüestió de la liberalització dels visats per entrar a la Unió Europea és un dels principals temes del debat polític a Kosova. La Unió Europa s’ha mostrat favorable a aquesta liberalització, però posa com a condició indispensable el reconeixement per part del govern de Kosova de l’acord fronterer amb Montenegro. Aquest acord encara no ha estat ratificat pel parlament, i caldrà veure què passa finalment, ja que el nou cap de govern de Kosova, Ramush Haradinaj, quan era a l’oposició s’hi mostrava radicalment contrari. De moment, Haradinaj ha proposat una canvi en la comissió d’experts que ha d’estudiar aquest tema, però la qüestió continua sense resoldre’s. Des d’Europa, es continua insistint que se signi, com ha reiterat aquesta setmana mateix la cap de l’oficina de la Unió Europea a Pristina, Nataliya Apostolova.

El Partit Comunista d’Albània, que reivindica el llegat d’Enver Hoxha: el partit dels 486 vots

Després de l’ensulsiada de tots els estats “socialistes” de l’Europa central i oriental, els partits fins llavors governants van iniciar un ràpid procés de conversió en forces de caire socialdemòcrata, almenys formalment. Val a dir que la seva tradició d’absolut dirigisme, les pràctiques autoritàries i els plantejaments socials profundament conservadors van impedir que fossin realment unes forces socialdemòcrates modernes i transformadores.

Aquest fet que va passar arreu de l’Europa central i oriental, amb més o menys èxit, també es va esdevenir a Albània. En aquest país, l’hereu del Partit del Treball d’Albània, el Partit Socialista d’Albània, es va convertir en una de les dues potes –l’altra ha estat el Partit Democràtic, fundat per Sali Berisha- que han conformat el nou estat albanès, des del 1991. Per tant, l’evolució ha estat similar a la que hi ha hagut en altres estats de la zona, com Romania o Bulgària.

Ara bé, tal com ha passat en aquests països hi ha hagut sempre petits partits o grupuscles que han reivindicat el llegat polític del període anterior.

En el cas d’Albània, qui ha jugat aquest paper ha estat el Partit Comunista d’Albània (PKSH), fundat l’any 1991 just abans de formar-se el Partit Socialista. El Partit del Treball va renunciar al marxisme-leninisme el desembre de 1990 i va anunciar, l’11 d’aquell mes, la convocatòria d’eleccions constituents, que havien de tenir lloc l’any següent. El nucli fundador d’aquesta nova formació, el PKSH, va ser impulsat per Hysni Milloshi, que aquell mateix any havia fundat una Unió de Voluntaris Enver Hoxha, majoritàriament provinents del PTA. La intenció inicial era oposar-se al canvi de rumb del PTA, però quan es va fer evident que els seus objectius havien fracassat, van decidir escindir-se’n i crear aquesta nova formació.

Aquest partit reivindica sense cap matís l’obra política d’Enver Hoxha i del PTA. Considera que la nova Albània sorgida després de 1991 és un país venut al capitalisme i a l’imperialisme i la proposta que fa és la de tornar a l’essència estalinista. No cal dir que, doctrinalment, es defineix com a marxista-leninista. No és estrany doncs, que un dels membres més destacats d’aquest partit sigui, precisament, la vídua d’Enver Hoxha, Nexhmije Hoxha, que de manera reiterada ha negat que s’hagués comès cap mena de crim durant els anys de la dictadura enverista.

Aquest partit, el PKSH, va ser registrat com a formació política legal aquell mateix any 1991 i s’ha presentat diverses vegades a les eleccions, però en cada contesa electoral el nombre de sufragis que ha obtingut ha estat menor. Milloshi va morir l’any 2012, amb tan sols 66 anys, i la majoria dels seus quadres són persones envellides. Actualment, el seu secretari general és Qemal Cicollari.

Durant tots aquests anys també ha patit algunes crisis internes, com una escissió el 2002. L’any 2006, aquest Partit Comunista, la majoria dels escindits i un nou, i minúscul, Partit del Treball d’Albània van reunificar-se, una altra vegada sota el lideratge de Milloshi.

Quan va obtenir més bons resultats, electoralment parlant, va ser l’any 2005, quan va aconseguir 8.901 vots, cosa que representava aproximadament el 0,7% de total de vots. En les eleccions que van tenir lloc el 2013 els seus resultats encara van ser inferiors, ja que només van obtenir 899 vots, i, finalment, en les darreres eleccions, del mes passat, en va obtenir tan sols 486, un percentatge irrisori. Els resultats van ser millors, relativament, en les eleccions municipals que van tenir lloc a Tirana (el 2011), on van aconseguir 1.400 vots. Des del Partit Socialista es va responsabilitzar aquest partit de la victòria del candidat Lulzim Basha, del Partit Democràtic, ja que aquest nombre de vots va impedir la victòria socialista, atès que la diferència de vots entre les dues formacions va ser molt minsa.

Més enllà, però, de la seva participació electoral, la seva presència pública és molt escassa i no té cap mena de rellevància en els nous moviments socials que estan sorgint arreu del país. És evident que el seu missatge i el seu discurs no és percebut com una proposta de futur. Afortunadament, la nova esquerra albanesa ha d’anar, i anirà, per uns altres camins.

Creix el nombre d’albanesos que sol·liciten el passaport búlgar. Búlgars i macedonis reivindiquen la mateixa minoria

Segons informen alguns mitjans d’informació búlgars, el nombre de persones que a Albània demanen documentació búlgara ha crescut de manera notable els darrers anys. El nombre de persones que fa aquest tràmit, segons aquestes mateixes fonts, oscil•la entre set i vuit persones diàries, com a mitjana. El motiu pel qual ha anat creixent aquesta demanda és el fet que la ciutadania búlgara permet que aquestes persones puguin establir-se en altres països de la Unió Europea. Entre 2001 i 2016 4.470 albanesos van demanar el passaport búlgar.

El nombre de demandes es concentra a la zona més oriental del país. Es dona el fet, però, que el govern albanès no ha reconegut l’existència d’una minoria búlgara al seu país. De fet, en els darrers mesos, el govern albanès ha impulsat diversos canvis legals per tal de reconèixer els drets de les minories, entre els quals hi ha regulats particularment els lingúsitics. La nova legislació aprovada esmenta com a minories els grecs, macedonis, valacs, rom, serbis, bosníacs, montenegrins, però en cap cas fa referència als búlgars.

D’altra banda, des de Bulgària s’insisteix que bona part de la població que viu en zones com Prespa, Gora i Golo Brdo estan poblades per búlgars, cosa reiteradament negada també per les autoritats macedònies. Segons les informacions aportades per fonts governamentals búlgares, viuen a Albània unes 100.000 persones búlgares o d’origen búlgar. Evidentment, el fet que des de Bulgària no s’accepti que el macedoni és una llengua diferent del búlgar, i ni tan sols una nacionalitat macedònia, fa que ambdós estats reivindiquin com a pròpia una mateixa minoria.

L’associació Prosperitet Golloborda és qui gestiona tots aquests tràmits. Segons la seva pàgina web, va ser fundada l’any 2000 i té com a objectiu la defensa de la identitat dels búlgars d’Albània. El seu president és Haxhi Pirushi, i manté relacions fluïdes amb el govern búlgar. Ara fa dos anys van fundar una escola búlgara, batejada amb el nom de Hristo Botev.

Des de les organitzacions macedònies d’Albània, per la seva banda, s’insisteix que aquesta organtizació ha estat creada des de Bulgària mateix i que no reflecteix l’opinió dels macedonis de la zona. Segons les organtizacions macedònies, el nombre de macedonis que viuen a Albània pots oscil·lar entre els 125.000 i els 300.000.