Indignació de la comunitat grega d’Albània per l’enderrocament de part del centre històric de Himara

Aquesta setmana s’han iniciat les obres per a la demolició de diversos habitatges al centre de la ciutat de Himara, al sud d’Albània. Oficialment, l’objectiu és construir una nova avinguda, però representants de la minoria grega d’Albània consideren aquesta acció com un clar atac a la seva comunitat. Els edificis afectats per aquestes obres són vint-i-tres. De moment, se n’han enderrocat vuit, però una ordre judicial n’ha aturat l’execució total.

Vangjel Dule, del Partit de la Unitat pels Drets Humans (PBDNJ), la principal força política grega d’Albània, ha liderat l’oposició a aquestes obres. En la sessió parlamentària d’ahir mateix va acusar Edi Rama, el cap de govern d’Albània, de voler atacar la comunitat grega i d’utilitzar un llenguatge racista quan es refereix a la qüestió de Himara.

No ha estat l’únic polític que s’ha expressat en aquests termes. L’excap de govern, Sali Berisha, va afirmar en la mateixa sessió que Edi Rama només vol encobrir els problemes que té el govern amb diversos afers relacionats amb el tràfic d’estupefaents amb aquesta qüestió, i desviar així l’atenció pública.

La polèmica fa mesos que dura, des que es va aprovar aquesta proposta de remodelació del nucli antic del centre de Himara. Les protestes ciutadanes, i diverses denúncies, havien impedit que es dugués a terme.

També s’ha queixat formalment el govern grec que ha considerat aquesta acció com una clara agressió contra la minoria grega, i considera que, a més, aquesta actuació entra en contradiccció amb les exigències de la Unió Europea pel que fa a l’accés d’Albània a la UE. Per part de l’oposició grega, les crítiques contra el govern també han estat molt dures. El ministre d’Afers Estrangers grec, Nikos Kotzias, s’ha defensat afirmant que el seu país no té la potestat d’impedir demolicions en d’altres estats. Des de l’opositor Nova Democràcia, però, es demana una actitud més contundent de les autoritats gregues.

Segons el cens de 2011 el 25% dels habitants de la ciutat són grecs, però cal recordar que la comunitat grega el va boicotejar.

Anuncis

Els aromanesos d’Albània, reconeguts per primera vegada com a minoria nacional

En la nova, i controvertida, llei sobre minories que va aprovar el parlament albanès el passat 13 d’octubre es reconeixen per primera vegada vuit minories nacionals. A Albània, tradicionalment, les comunitats amb més pes han estat, sens dubte, la grega i la macedònia. Entre les noves “minories” reconegudes n’hi ha dues que fins ara eren considerades tan sols com a grups etnolingüístics: els rom-gipsi i els aromanesos. Pel que fa als aromanesos, a més, de manera habitual no s’utilitzava, oficialment, el terme d’aromanesos, que és el que fan servir els membres d’aquesta comunitat, sinó el de valacs, que en molts casos és percebuda com una forma despectiva. Amb aquesta nova legislació es fa un pas endavant, doncs, en el reconeixement d’aquest grup nacional.

Un altre hàndicap que han hagut de patir els aromanesos és que moltes vegades, amb l’excusa que professen majoritàriament la fe ortodoxa, se’ls ha considerat senzillament com a grecs -cosa que ha servit per inflar extraordinàriament el nombre de membres d’aquest col·lectiu-, i en això hi han coincidit tant grecs com albanesos.

Aquesta comunitat aromanesa no és exclusiva, ni de bon tros, d’Albània, sinó que es troba molt més estesa per tota la zona meridional dels Balcans. N’hi ha importants bosses a Macedònia i Grècia, i en menor mesura a Bulgària i a Sèrbia. Només a Macedònia, fins ara, tenien reconeguts drets com a minoria nacional, com un dels cinc grans grups que habiten el país. A la ciutat de Krusevo, per exemple, l’aromanès és la segona llengua oficial. A Grècia, com passa amb totes les minories, no se’ls reconeix pràcticament cap dret.

South-Balkan-Romance-languages.png
By Koryakov Yuri – self-made, based on the map published in “Koryakov Y.B. Atlas of Romance languages. Moscow, 2001”. Map #8. That map is based in turn primarily on Karte 1 from “Kramer J. Rumänische Areallinguistik II. Aromunisch ; Lexikon der romanistischen Linguistik / Hrsg. von G. Holtus, M. Metzeltin, Ch. Schmitt. Tübingen, 1991, Bd. III.”., CC BY-SA 3.0, Link

La llengua aromanesa

La llengua aromanesa prové de l’evolució del llatí vulgar en la zona meridional dels Balcans, i comença a perfilar-se de manera clara la seva personalitat, com el conjunt de les llengües romàniques entre els anys 800 i 1.100. Té clars punts de contacte amb el romanès (també conegut com a dacoromanès), amb l’istroromanès i amb el meglenoromanès. Els lingüistes romanesos consideren l’aromanès, l’istroromanès i el meglenoromanès com a dialectes de la seva llengua. Aquest punt de vista no és compartit per altres lingüistes, bàsicament alemanys, però també per aprt d’alguns lingüistes d’aquestes comunitats. Per tant, el seu estatus és encara ara discutit. Sí que sembla que podrien, però, tenir un origen comú, una mena de protoromanès, però la colonització d’aquesta zona dels Balcans per poblacions eslaves i importants grups grecs i albanesos va fer, i fa, que l’evolució d’aquests quatre parlars parlars fos clarament divergent.

A finals del segle XVIII, concretament l’any 1770 a Moscopole, es va publicar el primer diccionari conegut d’aromànès, en una obra on apareixien les equivalències en aquesta llengua, en albanès, en grec i en búlgar. Va ser publicada a la ciutat de Moscopole. La primera gramàtica coneguda es va publicar poc després, a principis del segle XIX.

Voscopole.gif
By KlajdidikaOwn work, Public Domain, Link

Imatges del primer diccionari tetralingüe: aromanès, grec, búlgar i albanès

Els aromanesos, en el conjunt dels Balcans, no acostumen a viure en un contínuum geogràfic, sinó que moltes vegades són comunitats isolades les unes de les altres, cosa que ha dificultat una presa de conscicència i n’ha limitat la influència a l’hora de poder articular alguna proposta de tipus autonomista. L’única excepció va ser la creació de l’efímera república de Pindos, al nord de Grècia, en plena Guerra Mundial, en una de les zones de més gran concentració d’aromanesos. Aquesta experiència va ser molt breu, entre el 29 d’agost i el 7 de setembre de 1917, i el territori va ser reincorporat a Grècia.

Els aromanesos a Albània

A Albània, concretament, es calcula que la comunitat aromanesa és aproximadament d’unes dues-centes mil persones, segons els representants d’aquesta comunitat, una bona part de les quals ha perdut la llengua, tot i mantenir un fort sentiment d’identitat. Es concentren bàsicament a les zones centrals i meridionals del país. Els assentaments on els aromanesos són els habitants exclusius són molt pocs. En la gran majoria de casos viuen en zones on conviuen diversos grups, sobretot albanesos i grecs.

Hi ha aromanesos a la regió coneguda amb el nom de Myzeqe, a la zona occidental del país, i n’hi ha fins i tot a Durres, Fier i Tirana, en aquest últim cas arran d’emigracions massives durant els anys seixanta. En aquesta zona, Myzeqe, destaca particularment la localitat de Divjake -en el comtat de Fier-. Aquest municipi és un dels pocs on des de fa anys la llengua aromanesa és ensenyada a les escoles. A Albània, cal un mínim d’un 20 per cent d’habitants d’una determinada minoria perquè la llengua sigui ensenyada, o sigui la llengua vehicular, en escoles d’ensenyament primari. Aquests percentatges tan elevats fan que la gran majoria de la població aromanesa no hagi pogut accedir a l’ensenyament en la seva llengua. Amb la nova legislació això no canvia. Els aromanesos també són importants a Voskopoje, en el comtat de Korcë, al sud-est d’Albània. Voskopoje també és coneguda amb el nom de Moscopole -que n’és el nom en aromanès- i és l’enclau més emblemàtic de la comunitat aromanesa. Tot aquest conjunt d’aromanesos de vegades reben el nom genèric, per part dels albanesos d’arvanitovlacs, que vol dir, senzillament albanesos valacs. També reben el nom de farsharot. El farsharot és considerat un dels tres grans grups dialectals de l’aromanès.

Moscopole, poblada majoritàriament per aromanesos,  va viure una autèntica època daurada entre 1750 i 1769, anys en els quals es va convertir en una de les ciutats més importants dels Balcans, i seu de la Nova Acadèmia, un dels principals centres culturals de la zona. La ciutat, però, fou atacada pels otomans, incendiada i completament destruïda l’any 1821. Això va fer que quedés estroncada del tot la possiblitat  d’articular cap projecte ambiciós de tipus territorial de caràcter aromanès.

N’hi ha una altra comunitat important a la zona entorn de la muntanya de Gramos (Gramosta en aromanès), que fa frontera entre Albània i Grècia. Moltes vegades aquests aromanesos són coneguts amb el nom de gramostians. El gramostià és considerat una altre dels grans grups dialectals. El darrer és el pindeà, ja a Grècia.

En els següent vídeo podeu escoltar com sona l’aromanès:

L’Afer Habilaj. Màfia i poder a Albània

Aquest dijous, 25 d’octubre, el parlament albanès ha pres una decisió molt polèmica, que, d’una banda, tiba encara més les relacions amb els partits de l’oposició, i de l’altra, molt més greu encara, fa palesa la impunitat de què gaudeixen els polítics que han tingut relacions amb clans mafiosos, cosa que provoca una sensació d’immensa tristesa, desil•lusió i profunda indignació entre la població.

El parlament va decidir que Saimir Tahiri, antic ministre de l’interior en el govern d’Edi Rama, la passada legislatura no sigui detingut. Els vots de la majoria parlamentària, el Partit Socialista -que té majoira absoluta en el nou parlament albanès-, han permès rebutjar la proposta formulada en aquest sentit per la fiscalia. Van votar-hi en contra setanta-cinc diputats i a favor només seixanta.

Segons la fiscalia, la vinculació de Saimiri amb el tràfic de drogues és més que probable i per aquest motiu havia iniciat aquests tràmits, que necessitaven l’aprovació del parlament.

Saimiri, que va ser el primer a parlar en aquesta sessió, va afirmar que no volia la protecció del parlament i que només volia que s’aclarís la veritat. Un cop es va fer públic el resultat de la votació, l’oposició en bloc va decidir abandonar el parlament. La valoració que se’n va fer des de l’oposició, per part del seu principal representant, el també desacreditat Lulzim Basha del Partit Democràtic, va ser de profunda desil•lusió. Va afegir, a més, que amb aquesta decisió es demostrava una vegada més que el crim organitzat domina les instàncies polítiques albaneses, argument que, d’altra banda, esgrimeix des de fa temps, i que era una de les justificacions de les intenses campanyes antigovernamentals que va endegar el seu partit abans de la convocatòria electoral.

En uns termes semblants es va manifestar Monyka Kryemadhi, del Moviment Socialista per la Integració, també a l’oposició. Segons ella, amb aquesta decisió es transmet el missatge que les bandes criminals poden continuar actuant impunement.

Pel que fa al govern, es destaca que s’està respectant escrupolosament la legalitat. A més, s’insisteix que no hi ha prou indicis per acusar Tahiri. Finalment, el cap de govern Edi Rama va arremetre contra la premsa i els va retreure una actitud vergonyosa i irresponsable, ja que, segons ells, no eren capaços d’entendre les implicacions que podien tenir aquestes accions.

La fiscalia va iniciar les seves investigacions arran de la publicació de la transcripció d’unes converses entre els membres d’una xarxa albanesa de tràfic d’estupefaents cap a Itàlia. En aquestes converses apareixia el nom de Tahiri més d’una vegada, cosa que sembla demostrar la seva vinculació a aquests fets delictius. Aquestes converses es van fer publiques arran de l’actuació de la policia italiana.

De seguida que se’n va saber el contingut es va procedir a l’arrest de sis persones, entre les quals hi ha Florian i Moisi Habilaj, cosins llunyans de Tahiri. Per aquest motiu, s’ha batejat tot aquest procés amb el nom d’Afer Habilaj.

L’any 2012, el parlament albanès va introduir un canvi legislatiu segons el qual la immunitat parlamentària queda limitada només a la possibilitat de l’arrest. Anteriorment, podia ser gairebé total.

El més preocupant de tot plegat és que durant els anys de l’Albània “democràtica” han estat molt nombrosos els càrrrecs polítics que han estat investigats per diferents casos d corrucpió, i que s’han beneficiat més o menys de la immunitat parlamentària. s’ha demanat la supressió d’aquesta immunitat parlamentària gairebé una trentena de vegades. Entre aquests polítics podem esmentar Ilir Meta -fundador del Moviment Socialista per la Integració- per corrupció; Fatos Nano -fundador del Partit Socialista-, també per frau i corrupció; Lulzim Basha -del Partit Democràtic-, per irregularitats en l’adjudicació d’obres entre Durres i Morina, per esmentar els més coneguts.

Molts periodistes han informat reiteradament els vincles entre grjps criminals i representants polítrics, de tots el nivells administratius i de totes les formacions polítiques. El fet que aquesta vegada hagi afectat un ministre, per tant amb les més altes responsabilitats polítiques, ha provocat una reacció popular més irada.

Representants de la minoria grega d’Albània descontents amb la nova legislació sobre minories

Representants de la minoria grega consideren que la nova llei de minories impulsada pel govern albanès no aporta absolutament res de nou i s’hi han manifestat en contra.

S’ha expressat en aquests termes Vangjel Dule –líder del PBDNJ, Partit per la Unitat i els Drets Humans, de la minoria grega del país- segons recull Balkaneu. Afirma que aquesta nova legislació no fa res més que ratificar la convenció marc del Consell d’Europa per a la protecció de les minories, ratifcada l’any 1999. Per tant, una nova legislació hauria d’anar més enllà, ja que considera que la comunitat grega és greument discriminada, i esmenta, sobretot, el fet que molts infants grecs no poden rebre l’ensenyament en i de la seva llengua. A més, també ha criticat els censos que s’han fet a Albània, que, segons ell, tenen la clara intencionalitat de minimitzar la presència de les minories.

Des del govern albanès s’ha volgut rebatre els argument de Dule, tot posant èmfasi que fins ara només es reconeixien com a tals les minories macedònia, sèrbia i grega, mentre que els valacs i els rom eren reconeguts com a grups etnolingüístics. Ara, amb la nova normativa, consideren que es fa un pas endavant, ja que també es reconeixen com a minories els bosníacs, búlgars, valacs, montengrins i rom-gipsis.

Les relacions de la comunitat grega amb l’estat albanès sempre han estat molt conflictives, i aquests darrers mesos encara ho han estat més arran de la decisió del govern albanès de tirar endavant una sèrie de reformes urbanístiques a la zona de Himara, on es concentren els principals nuclis de població grega, que han protestat pel que consideren un greu atemptat contra la seva comunitat.

Els grecs d’Albània es concentren bàsicament a la zona sud del país, propera a la frontera amb Grècia, concretament a Saranda, Delvine, Himara i Gjirokaster -on gaudeixen d’un relatiu reconeixement-, tot i que també són presents en altres territoris del país. Segons fonts gregues, com Omonia, s’acosten als tres-cents mil, i d’altres fonts, també gregues, que en compabilitzen els descendents, el seu nombre pot acostar-se als cinc-cents mil.

A finals del mes de setembre, el cap de govern búlgar, Boiko Boríssov, va trucar personalment al president albanès, Edi Rama, per tal de fer-li arribar la seva queixa perquè la comunitat búlgara no era reconeguda en la nova legislació sobre minories d’Albània. Es dona el fet que tant macedonis com búlgars reivindiquen les mateixes poblacions com a integrants de la seva minoria nacional.

El president de Kosova demana la ciutadania albanesa per als habitants de Kosova

Aquest dimecres passat, 11 d’octubre, el president de Kosova, Hashim Thaci, i el president d’Albània, Ilir Meta, van trobar-se oficialment a Pristina, en el marc del primer viatge oficial que fa a Kosova el nou mandatari albanès.

Una de les propostes que va fer Thaci, que ha sorprès de manera notable les autoritats europees, era que Albània concedís la nacionalitat albanesa als ciutadans de Kosova, de manera que poguessin viatjar per Europa sense necessitat de visats. Meta va respondre a aquesta demanda afirmant que aquesta no era la solució per garantir la llibertat de moviments dels ciutadans de Kosova.

Des de fa mesos, la qüestió de la liberalització dels visats per entrar a la Unió Europea és un dels principals temes del debat polític a Kosova. La Unió Europa s’ha mostrat favorable a aquesta liberalització, però posa com a condició indispensable el reconeixement per part del govern de Kosova de l’acord fronterer amb Montenegro. Aquest acord encara no ha estat ratificat pel parlament, i caldrà veure què passa finalment, ja que el nou cap de govern de Kosova, Ramush Haradinaj, quan era a l’oposició s’hi mostrava radicalment contrari. De moment, Haradinaj ha proposat una canvi en la comissió d’experts que ha d’estudiar aquest tema, però la qüestió continua sense resoldre’s. Des d’Europa, es continua insistint que se signi, com ha reiterat aquesta setmana mateix la cap de l’oficina de la Unió Europea a Pristina, Nataliya Apostolova.

El Partit Comunista d’Albània, que reivindica el llegat d’Enver Hoxha: el partit dels 486 vots

Després de l’ensulsiada de tots els estats “socialistes” de l’Europa central i oriental, els partits fins llavors governants van iniciar un ràpid procés de conversió en forces de caire socialdemòcrata, almenys formalment. Val a dir que la seva tradició d’absolut dirigisme, les pràctiques autoritàries i els plantejaments socials profundament conservadors van impedir que fossin realment unes forces socialdemòcrates modernes i transformadores.

Aquest fet que va passar arreu de l’Europa central i oriental, amb més o menys èxit, també es va esdevenir a Albània. En aquest país, l’hereu del Partit del Treball d’Albània, el Partit Socialista d’Albània, es va convertir en una de les dues potes –l’altra ha estat el Partit Democràtic, fundat per Sali Berisha- que han conformat el nou estat albanès, des del 1991. Per tant, l’evolució ha estat similar a la que hi ha hagut en altres estats de la zona, com Romania o Bulgària.

Ara bé, tal com ha passat en aquests països hi ha hagut sempre petits partits o grupuscles que han reivindicat el llegat polític del període anterior.

En el cas d’Albània, qui ha jugat aquest paper ha estat el Partit Comunista d’Albània (PKSH), fundat l’any 1991 just abans de formar-se el Partit Socialista. El Partit del Treball va renunciar al marxisme-leninisme el desembre de 1990 i va anunciar, l’11 d’aquell mes, la convocatòria d’eleccions constituents, que havien de tenir lloc l’any següent. El nucli fundador d’aquesta nova formació, el PKSH, va ser impulsat per Hysni Milloshi, que aquell mateix any havia fundat una Unió de Voluntaris Enver Hoxha, majoritàriament provinents del PTA. La intenció inicial era oposar-se al canvi de rumb del PTA, però quan es va fer evident que els seus objectius havien fracassat, van decidir escindir-se’n i crear aquesta nova formació.

Aquest partit reivindica sense cap matís l’obra política d’Enver Hoxha i del PTA. Considera que la nova Albània sorgida després de 1991 és un país venut al capitalisme i a l’imperialisme i la proposta que fa és la de tornar a l’essència estalinista. No cal dir que, doctrinalment, es defineix com a marxista-leninista. No és estrany doncs, que un dels membres més destacats d’aquest partit sigui, precisament, la vídua d’Enver Hoxha, Nexhmije Hoxha, que de manera reiterada ha negat que s’hagués comès cap mena de crim durant els anys de la dictadura enverista.

Aquest partit, el PKSH, va ser registrat com a formació política legal aquell mateix any 1991 i s’ha presentat diverses vegades a les eleccions, però en cada contesa electoral el nombre de sufragis que ha obtingut ha estat menor. Milloshi va morir l’any 2102, amb tan sols 66 anys, i la majoria dels seus quadres són persones envellides. Actualment, el seu secretari general és Qemal Cicollari.

Durant tots aquests anys també ha patit algunes crisis internes, com una escissió el 2002. L’any 2006, aquest Partit Comunista, la majoria dels escindits i un nou, i minúscul, Partit del Treball d’Albània van reunificar-se, una altra vegada sota el lideratge de Milloshi.

Quan va obtenir més bons resultats, electoralment parlant, va ser l’any 2005, quan va aconseguir 8.901 vots, cosa que representava aproximadament el 0,7% de total de vots. En les eleccions que van tenir lloc el 2013 els seus resultats encara van ser inferiors, ja que només van obtenir 899 vots, i, finalment, en les darreres eleccions, del mes passat, en va obtenir tan sols 486, un percentatge irrisori. Els resultats van ser millors, relativament, en les eleccions municipals que van tenir lloc a Tirana (el 2011), on van aconseguir 1.400 vots. Des del Partit Socialista es va responsabilitzar aquest partit de la victòria del candidat Lulzim Basha, del Partit Democràtic, ja que aquest nombre de vots va impedir la victòria socialista, atès que la diferència de vots entre les dues formacions va ser molt minsa.

Més enllà, però, de la seva participació electoral, la seva presència pública és molt escassa i no té cap mena en rellevància en els nous moviments socials que estan sorgint arreu del país. És evident que el seu missatge i el seu discurs no és percebut com una proposta de futur. Afortunadament, la nova esquerra albanesa ha d’anar, i anirà, per uns altres camins.

Creix el nombre d’albanesos que sol·liciten el passaport búlgar. Búlgars i macedonis reivindiquen la mateixa minoria

Segons informen alguns mitjans d’informació búlgars, el nombre de persones que a Albània demanen documentació búlgara ha crescut de manera notable els darrers anys. El nombre de persones que fa aquest tràmit, segons aquestes mateixes fonts, oscil•la entre set i vuit persones diàries, com a mitjana. El motiu pel qual ha anat creixent aquesta demanda és el fet que la ciutadania búlgara permet que aquestes persones puguin establir-se en altres països de la Unió Europea. Entre 2001 i 2016 4.470 albanesos van demanar el passaport búlgar.

El nombre de demandes es concentra a la zona més oriental del país. Es dona el fet, però, que el govern albanès no ha reconegut l’existència d’una minoria búlgara al seu país. De fet, en els darrers mesos, el govern albanès ha impulsat diversos canvis legals per tal de reconèixer els drets de les minories, entre els quals hi ha regulats particularment els lingúsitics. La nova legislació aprovada esmenta com a minories els grecs, macedonis, valacs, rom, serbis, bosníacs, montenegrins, però en cap cas fa referència als búlgars.

D’altra banda, des de Bulgària s’insisteix que bona part de la població que viu en zones com Prespa, Gora i Golo Brdo estan poblades per búlgars, cosa reiteradament negada també per les autoritats macedònies. Segons les informacions aportades per fonts governamentals búlgares, viuen a Albània unes 100.000 persones búlgares o d’origen búlgar. Evidentment, el fet que des de Bulgària no s’accepti que el macedoni és una llengua diferent del búlgar, i ni tan sols una nacionalitat macedònia, fa que ambdós estats reivindiquin com a pròpia una mateixa minoria.

L’associació Prosperitet Golloborda és qui gestiona tots aquests tràmits. Segons la seva pàgina web, va ser fundada l’any 2000 i té com a objectiu la defensa de la identitat dels búlgars d’Albània. El seu president és Haxhi Pirushi, i manté relacions fluïdes amb el govern búlgar. Ara fa dos anys van fundar una escola búlgara, batejada amb el nom de Hristo Botev.

Des de les organitzacions macedònies d’Albània, per la seva banda, s’insisteix que aquesta organtizació ha estat creada des de Bulgària mateix i que no reflecteix l’opinió dels macedonis de la zona. Segons les organtizacions macedònies, el nombre de macedonis que viuen a Albània pots oscil·lar entre els 125.000 i els 300.000.

 

Cap a una unió econòmica dels països del Balcans occidentals?

Les màximes autoritats europees estan donat suport, i fins i tot impulsant,  la creació d’una mena de mercat comú que abasti sis estats balcànics, després que es fes una proposta en aquesta línia en una cimera que va tenir lloc a Sarajevo el passat mes de març.

En aquesta cimera hi participaven els sis estats que no formen part de la Unió Euopea, tot i que alguns d’aquests estats estan en fases diverses del procés de negociació per entrar-hi. Els estats afectats són Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Montenegro, Kosova i Albània. Si finalment es dugués a terme aquest projecte, aquest nou espai econòmic abastaria un territori poblat per vint milions de persones.

De fet, a la cimera de Sarajevo, Joannes Hahn, Alt Comissionat de la Unió Europea, va apel·lar a l’eliminació de barreres duaneres, a incrementar la cooperació regional i a  harmonitzar legislacions per tal d’afavorir el creixement econòmic de tots els països de la zona. Va aprofitar per insistir que això pot representar un primer pas per a la futura integració d’aquests estats a la UE i va argumentar que les barreres econòmiques havien impedit una millor integració d’aquestes economies en el comerç mundial.

La setmana vinent hi ha convocada una reunió a la ciutat adriàtica de Trieste, a la qual assistiran representants qualificats dels sis estats i es preveu avançar en la constitució d’aquest nou espai econòmic. Hi ha la intenció, entre d’altres coses, de signar un  acord relatiu al lliure transport per la zona. En tot aquest afer hi juga un paper important el Banc Europeu per la Reconstrucció i el Desenvolupament, i també és important la implicació alemanya, sobretot des del punt de vista financer. Des d’alguns mitjans fins i tot s’ha arribat a afirmar que Alemanya estava preparant un miniplà Marshall per a la zona, conegut amb el nom de Berlín Plus.

On ha desvetllat menys interès, aquesta proposta, i fins i tot oposició, ha estat precisament a Kosova, on s’ha arribat a interpretar com l’intent de “reconstruir” una nova Iugoslàvia més Albània. Immediatament després de fer-se pública la proposta, el llavors primer ministre kosovar, Isa Mustapha, ja va anunciar el seu escàs entusiasme.

 

Organizata Politike, l’esquerra radical i antiestalinista d’Albània

Com ja hem comentat diverses vegades en algunes entrades d’aquest blog, la presència de l’esquerra -tal com l’entenem aquí, i amb tots els matisos que calgui fer a aquest terme- a bona part de l’Europa central i oriental “exsocialista” és inexistent.

La gran majoria de ciutadans d’aquests països quan senten el terme socialista o comunista interpreten una cosa ben diferent de la que entenem nosaltres, fins i tot tenint en compte que aquests termes a l’Europa –diguem-ne occidental- també estan ben desdibuixats.

Només en els últims anys han aparegut alguns partits o grups, normalment petits i amb poca influència, en alguns països més o menys homologables al nostre concepte. En aquest blog hem dedicat dues entrades a dues d’aquestes organitzacions, una de croata i una de macedònia, totes dues en països exiugoslaus.

El fet que la Iugoslàvia socialista fos un règim molt més liberal, més obert a les influències europees i molt menys repressor fa que les relacions d’aquests partits amb el passat titista tinguin un cert punt d’ambigüitat.

A l’entrada d’avui volem comentar un altre cas, en aquest cas a Albània, país que es va caracteritzar per un estalinisme dur que es a perllongar fins gairebé el 1990, molt més que en cap altra estat “socialista”.

Ha calgut esperar gairebé vint-i-cinc anys perquè aparegués un partit que es reivindiqués d’esquerres, sense matisos, i fins i tot d’esquerra radical, anticapitalista, que reivindica Marx i tot un seguit de teòrics marxistes. Això, però, no és impediment perquè també begui d’altres fonts de pensament, particularment del llibertari.

Es tracta d’OP, sigles que volen dir Organizata Politike. És una organtizació molt jove, en tots els sentits, per la militància i per la seva relativament recent fundació. Aquest partit va ser creat l’any 2011, després dels successos del 21 de gener de 2011.

L’objectiu del partit, segons els seu programa polític, és lluitar per una transformació radical de la societat, i avançar cap a una societat socialista basada en la igualtat, la participació popular i la llibertat. Apel·la a les classes més explotades i aposta per una militància que, alhora, ha de tenir una forma totalment emancipadora, basada en la participació, l’acció, la discussió, la crítica i l’autocrítica. El seu model, hi insisteixen molt, és el de la democràcia directa.

Durant aquests anys han participat activament en vagues, activitats de suport al moviment obrer –sobretot, però no només, miners-, manifestacions de l’1 de maig, lluites estudiantils, defensa d’una educació pública de qualitat. Ha denunciat el feixisme i actituds que considera feixistes a Albània. També ha posat èmfasi en la politica ambiental i ecologista. En aquest sentit, ha denunciat reiteradament la importació de deixalles a Albània, que han convertit el país en l’abocador d’Europa.

Han denunciat i denuncien els successius governs que ha tingut Albània, per la seva submissió a les potències imperialistes i contra els governs corruptes i autoritaris. No fan cap mena de diferenciació entre el Partit Socialista i el Partit Democràtic, que consideren les dues cares de la mateixa moneda. En les darreres eleccions van apostar obertament pel boicot, i van demanar l’abstenció de la població, alhora que van craiar les masses explotades a autoorgantizar-se i a lluitar.

També han donat suport de manera rotunda i sense matisos a les mobilitzacions organtizades pels col•lectius que treballen pels drets de la comunitat LGTBI. Cal tenir en compte que la comuntiat LGTBI és particualrment mal vista en les societats filles del socialisme burocràtic -o capitalisme d’estat-. Nomès cal veure en quina és l’actitud dels partits que s’anomenen socialistes i comunistes en aquests països, que normalemnt són d’una homofòbia extrema i totalment contraris als drets d’aqusta comunitat. Per tant, la seva actiud trenca totalment aqnmb aquests plantejament totalment conservadors, també pel que fa a la família i a la llibertat sexual. És més, han dit moltes vergades que no tenen absolutament res a veure amb aquests partits.

Els seus posicionaments polítics els han obligat a deixar de manera molt clara quins són els seus referents i quina és la seva postura sobre el que anomenen la dictadura enverista, en relació als anys que Enver Hoxha va estar en el poder a Albània.

Pel que fa a la dictadura enverista, la denuncien i en destaquen la seva absoluta i radical oposició. Els seus plantejaments politics, afirmen, no tenen res a veure amb els del Partit del Treball, el partit-estat com el qualifiquen. Això sí, reivindiquen la mobilització popular que va representar la guerra antifeixista contra l’ocupació del país i alguns dels avenços que es van produir durant els primers anys, com són l’accés a la terra i la creació d’una economia més moderna. En condemna particularment el terror de masses i la seva política d’idiotització -és el terme que utilizen des d’OP- de la població.

Reivindiquen sense cap matís Marx i tot la seva anàlisi el sistema capitalista. A part de Marx, però, és itneressant veure quins són els altres referents que destaquen: els mariners del Krondstat, l’oposició obrera dels primers anys de l’URSS, Alexandra Kollontai, Rosa Luxemburg, els grups d’oposició d’esquerres a l’estalinisme, Trotsky, la comuna de Xangai, l’ala revolucionària del sindicat polonès Solidaritat. També esementen teòrics i polítics més moderns, com Ernest Mandel, Harvey, Arrighi o Varoufakis.

Pàgina web d’OP:  opolitike

 

La població de la Terra continuarà augmentant fins al 2100; els països balcànics i l’Estat espanyol perdran població

El 21 de juny passat, el Departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides va presentar un informe sobre l’evolució de la població mundial durant tot el segle XXI.

Segons les dades que aporta, actualment viuen a la terra 7.600 milions de persones, i s’espera que l’any 2030 aquesta xifra pujarà fins als 8.600 milions. La tendència al creixement poblacional es mantindrà durant tot el segle, de manera que l’any 2050 serem 9.800 milions i el 2100, 11.200 milions. El creixement demogràfic, doncs, no s’atura tot i la tendència a la baixa de la tassa de natalitat, que sembla que es mantindrà i que fins i tot s’incrementarà. En el període 2000-2005 el nombre de fills per dona a l’Àfrica, on n’hi ha els índexs més elevats, era de 5,2, mentre que a hores d’ara és de 4,7.

Entre els països amb un creixement més important destaca, sobretot, Nigèria, actualment el setè més poblat del món. Es preveu que pugui aribar a ser el tercer més poblat del món l’any 2050. Els altres que més creixen, i creixeran, són l’Índia, la República Democràtica del Congo, Pakistan, Etiòpia, Tanzània, els EUA, Uganda i Indonèsia.

Una dada que crida l’atenció és que 83 països, que representen el 46% de la població mundial,tenen taxes de fertilititat per sota del mínim que garanteix el relleu generacional (aproximadament, 2,1 naixements per dona). En aquest grup hi ha països com la Xina, els EUA, el Brasil, Rússia, Japó, Vietnam, Alemanya, Iran, Tailàndia i Regne Unit. Tot això comportarà un clar envelliment de la població en aquests països, però hem de tenir en compte que cal considerar altres fenòmens, com són els de les migracions que poden compensar, o fins i tot invertir, la tendència. En el conjunt d’Europa, actualment el 25% de la població té mes de 60 anys, xifra que arribarà al 35% el 2050

La població balcànica el 2050

Si analitzem les dades dels països balcànics, el primer que constatem és que globalment perdran força població, tendència, d’altra banda, que ja estem constatant actualment.

Entre els països que perdran un 15% de la població o més hi trobem Bulgària, Croàcia, Moldàvia, Romania i Sèrbia.

Bulgària, que ara té entorn dels set milions d’habitants en tindrà 5.400.000 el 2050; Croàcia passarà de quatre milions a 3.400.000 ; Romania passarà dels actuals 19.600.000 a 16.400.000 ; Sèrbia, dels 8.700.000 als 7.400.000 ; Moldàvia, de quatre milions a 3.200.000. Bòsnia, per la seva banda, mantindrà la població, al voltant dels 3.500.000 ; Montenegro passarà de 629.000 a 558.000 i Macedònia, de 2.100.000 a 1.900.000.

Albània, per la seva banda, passarà dels 2.923.000 actuals a 2.664.000, també el 2050. Ara fa pocs dies l’agència d’estadística albanesa va anunciar aquest any la població albanesa havia crescut en termes absoluts en un miler d’habitants. És la primera vegada que la població augmenta en aquest país des de la’ny 2000! No hi ha dades de Kosova, pel fet que és un estat no admès en el si de les Nacions Unides.

Si ens fixem en els pronòstics de cara a l’any 2100, els números són encara més xocants: la població prevista a Bulgària és tan sols de 3.850.000, 1.953.000 a Moldàvia, 12.082.000 a Romania, 1.657.000 a Albània, 2.217.000 a Bòsnia i Hercegovina, 2.518.000 a Croàcia, 449.000 a Montenegro, 5.464.000 a Sèrbia, 1.662.000 a Eslovènia i 1.467.000 a Macedònia.

No cal dir que gairebé tots els mitjans d’informació dels països balcàncis s’han fet ressò d’aquesta notícia, i, en general, amb un to molt apocalítpic.

Evidentment aquestes projeccions de cara al 2100 s’han de prendre amb moltes precaucions, perquè hi ha variables que ara ben segur que no podem preveure, però és evident que el canvi demogràfic és més que evident. Probablment sigui una bona nóticia, sobretot de cara a la salut del planeta, però el més important és saber gestionar aquests canvis amb intel·ligència.

Pel que fa a l’Estat espanyol, les dades de l’informe apunten en una direcció similar, no tan acusada. Es calcula que l’any 2050 tindrà 44.395.000 habitants, mentre que el 2100 n’hi haurà 36.780.000. Quant a l’Estat francès, 69.648.000 (cinc milions més que ara) el 2050 i 72.440.000 el 2.100. P er tant, no invertirà la tendència actual. Andorra es mantindrà amb uns números similars el 2050 i baixarà fins a 66.000 el 2100. Finalment, Itàlia, en tindrà 56.872.000 el 2050, tres milions menys que ara, i 47.819.000 el 2100.

Podeu accedir a totes les dades en el següent enllaç:

Total population

Pel que fa a la notícia publicada per Nacions Unides, que és d’on he extret la informació,  hi podeu accedir pel següent enllaç:

World population projected to reach 9.8 billion in 2050, and 11.2 billion in 2100