El Partit Comunista d’Albània, que reivindica el llegat d’Enver Hoxha: el partit dels 486 vots

Després de l’ensulsiada de tots els estats “socialistes” de l’Europa central i oriental, els partits fins llavors governants van iniciar un ràpid procés de conversió en forces de caire socialdemòcrata, almenys formalment. Val a dir que la seva tradició d’absolut dirigisme, les pràctiques autoritàries i els plantejaments socials profundament conservadors van impedir que fossin realment unes forces socialdemòcrates modernes i transformadores.

Aquest fet que va passar arreu de l’Europa central i oriental, amb més o menys èxit, també es va esdevenir a Albània. En aquest país, l’hereu del Partit del Treball d’Albània, el Partit Socialista d’Albània, es va convertir en una de les dues potes –l’altra ha estat el Partit Democràtic, fundat per Sali Berisha- que han conformat el nou estat albanès, des del 1991. Per tant, l’evolució ha estat similar a la que hi ha hagut en altres estats de la zona, com Romania o Bulgària.

Ara bé, tal com ha passat en aquests països hi ha hagut sempre petits partits o grupuscles que han reivindicat el llegat polític del període anterior.

En el cas d’Albània, qui ha jugat aquest paper ha estat el Partit Comunista d’Albània (PKSH), fundat l’any 1991 just abans de formar-se el Partit Socialista. El Partit del Treball va renunciar al marxisme-leninisme el desembre de 1990 i va anunciar, l’11 d’aquell mes, la convocatòria d’eleccions constituents, que havien de tenir lloc l’any següent. El nucli fundador d’aquesta nova formació, el PKSH, va ser impulsat per Hysni Milloshi, que aquell mateix any havia fundat una Unió de Voluntaris Enver Hoxha, majoritàriament provinents del PTA. La intenció inicial era oposar-se al canvi de rumb del PTA, però quan es va fer evident que els seus objectius havien fracassat, van decidir escindir-se’n i crear aquesta nova formació.

Aquest partit reivindica sense cap matís l’obra política d’Enver Hoxha i del PTA. Considera que la nova Albània sorgida després de 1991 és un país venut al capitalisme i a l’imperialisme i la proposta que fa és la de tornar a l’essència estalinista. No cal dir que, doctrinalment, es defineix com a marxista-leninista. No és estrany doncs, que un dels membres més destacats d’aquest partit sigui, precisament, la vídua d’Enver Hoxha, Nexhmije Hoxha, que de manera reiterada ha negat que s’hagués comès cap mena de crim durant els anys de la dictadura enverista.

Aquest partit, el PKSH, va ser registrat com a formació política legal aquell mateix any 1991 i s’ha presentat diverses vegades a les eleccions, però en cada contesa electoral el nombre de sufragis que ha obtingut ha estat menor. Milloshi va morir l’any 2102, amb tan sols 66 anys, i la majoria dels seus quadres són persones envellides. Actualment, el seu secretari general és Qemal Cicollari.

Durant tots aquests anys també ha patit algunes crisis internes, com una escissió el 2002. L’any 2006, aquest Partit Comunista, la majoria dels escindits i un nou, i minúscul, Partit del Treball d’Albània van reunificar-se, una altra vegada sota el lideratge de Milloshi.

Quan va obtenir més bons resultats, electoralment parlant, va ser l’any 2005, quan va aconseguir 8.901 vots, cosa que representava aproximadament el 0,7% de total de vots. En les eleccions que van tenir lloc el 2013 els seus resultats encara van ser inferiors, ja que només van obtenir 899 vots, i, finalment, en les darreres eleccions, del mes passat, en va obtenir tan sols 486, un percentatge irrisori. Els resultats van ser millors, relativament, en les eleccions municipals que van tenir lloc a Tirana (el 2011), on van aconseguir 1.400 vots. Des del Partit Socialista es va responsabilitzar aquest partit de la victòria del candidat Lulzim Basha, del Partit Democràtic, ja que aquest nombre de vots va impedir la victòria socialista, atès que la diferència de vots entre les dues formacions va ser molt minsa.

Més enllà, però, de la seva participació electoral, la seva presència pública és molt escassa i no té cap mena en rellevància en els nous moviments socials que estan sorgint arreu del país. És evident que el seu missatge i el seu discurs no és percebut com una proposta de futur. Afortunadament, la nova esquerra albanesa ha d’anar, i anirà, per uns altres camins.

Creix el nombre d’albanesos que sol·liciten el passaport búlgar. Búlgars i macedonis reivindiquen la mateixa minoria

Segons informen alguns mitjans d’informació búlgars, el nombre de persones que a Albània demanen documentació búlgara ha crescut de manera notable els darrers anys. El nombre de persones que fa aquest tràmit, segons aquestes mateixes fonts, oscil•la entre set i vuit persones diàries, com a mitjana. El motiu pel qual ha anat creixent aquesta demanda és el fet que la ciutadania búlgara permet que aquestes persones puguin establir-se en altres països de la Unió Europea. Entre 2001 i 2016 4.470 albanesos van demanar el passaport búlgar.

El nombre de demandes es concentra a la zona més oriental del país. Es dona el fet, però, que el govern albanès no ha reconegut l’existència d’una minoria búlgara al seu país. De fet, en els darrers mesos, el govern albanès ha impulsat diversos canvis legals per tal de reconèixer els drets de les minories, entre els quals hi ha regulats particularment els lingúsitics. La nova legislació aprovada esmenta com a minories els grecs, macedonis, valacs, rom, serbis, bosníacs, montenegrins, però en cap cas fa referència als búlgars.

D’altra banda, des de Bulgària s’insisteix que bona part de la població que viu en zones com Prespa, Gora i Golo Brdo estan poblades per búlgars, cosa reiteradament negada també per les autoritats macedònies. Segons les informacions aportades per fonts governamentals búlgares, viuen a Albània unes 100.000 persones búlgares o d’origen búlgar. Evidentment, el fet que des de Bulgària no s’accepti que el macedoni és una llengua diferent del búlgar, i ni tan sols una nacionalitat macedònia, fa que ambdós estats reivindiquin com a pròpia una mateixa minoria.

L’associació Prosperitet Golloborda és qui gestiona tots aquests tràmits. Segons la seva pàgina web, va ser fundada l’any 2000 i té com a objectiu la defensa de la identitat dels búlgars d’Albània. El seu president és Haxhi Pirushi, i manté relacions fluïdes amb el govern búlgar. Ara fa dos anys van fundar una escola búlgara, batejada amb el nom de Hristo Botev.

Des de les organitzacions macedònies d’Albània, per la seva banda, s’insisteix que aquesta organtizació ha estat creada des de Bulgària mateix i que no reflecteix l’opinió dels macedonis de la zona. Segons les organtizacions macedònies, el nombre de macedonis que viuen a Albània pots oscil·lar entre els 125.000 i els 300.000.

 

Cap a una unió econòmica dels països del Balcans occidentals?

Les màximes autoritats europees estan donat suport, i fins i tot impulsant,  la creació d’una mena de mercat comú que abasti sis estats balcànics, després que es fes una proposta en aquesta línia en una cimera que va tenir lloc a Sarajevo el passat mes de març.

En aquesta cimera hi participaven els sis estats que no formen part de la Unió Euopea, tot i que alguns d’aquests estats estan en fases diverses del procés de negociació per entrar-hi. Els estats afectats són Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Montenegro, Kosova i Albània. Si finalment es dugués a terme aquest projecte, aquest nou espai econòmic abastaria un territori poblat per vint milions de persones.

De fet, a la cimera de Sarajevo, Joannes Hahn, Alt Comissionat de la Unió Europea, va apel·lar a l’eliminació de barreres duaneres, a incrementar la cooperació regional i a  harmonitzar legislacions per tal d’afavorir el creixement econòmic de tots els països de la zona. Va aprofitar per insistir que això pot representar un primer pas per a la futura integració d’aquests estats a la UE i va argumentar que les barreres econòmiques havien impedit una millor integració d’aquestes economies en el comerç mundial.

La setmana vinent hi ha convocada una reunió a la ciutat adriàtica de Trieste, a la qual assistiran representants qualificats dels sis estats i es preveu avançar en la constitució d’aquest nou espai econòmic. Hi ha la intenció, entre d’altres coses, de signar un  acord relatiu al lliure transport per la zona. En tot aquest afer hi juga un paper important el Banc Europeu per la Reconstrucció i el Desenvolupament, i també és important la implicació alemanya, sobretot des del punt de vista financer. Des d’alguns mitjans fins i tot s’ha arribat a afirmar que Alemanya estava preparant un miniplà Marshall per a la zona, conegut amb el nom de Berlín Plus.

On ha desvetllat menys interès, aquesta proposta, i fins i tot oposició, ha estat precisament a Kosova, on s’ha arribat a interpretar com l’intent de “reconstruir” una nova Iugoslàvia més Albània. Immediatament després de fer-se pública la proposta, el llavors primer ministre kosovar, Isa Mustapha, ja va anunciar el seu escàs entusiasme.

 

Organizata Politike, l’esquerra radical i antiestalinista d’Albània

Com ja hem comentat diverses vegades en algunes entrades d’aquest blog, la presència de l’esquerra -tal com l’entenem aquí, i amb tots els matisos que calgui fer a aquest terme- a bona part de l’Europa central i oriental “exsocialista” és inexistent.

La gran majoria de ciutadans d’aquests països quan senten el terme socialista o comunista interpreten una cosa ben diferent de la que entenem nosaltres, fins i tot tenint en compte que aquests termes a l’Europa –diguem-ne occidental- també estan ben desdibuixats.

Només en els últims anys han aparegut alguns partits o grups, normalment petits i amb poca influència, en alguns països més o menys homologables al nostre concepte. En aquest blog hem dedicat dues entrades a dues d’aquestes organitzacions, una de croata i una de macedònia, totes dues en països exiugoslaus.

El fet que la Iugoslàvia socialista fos un règim molt més liberal, més obert a les influències europees i molt menys repressor fa que les relacions d’aquests partits amb el passat titista tinguin un cert punt d’ambigüitat.

A l’entrada d’avui volem comentar un altre cas, en aquest cas a Albània, país que es va caracteritzar per un estalinisme dur que es a perllongar fins gairebé el 1990, molt més que en cap altra estat “socialista”.

Ha calgut esperar gairebé vint-i-cinc anys perquè aparegués un partit que es reivindiqués d’esquerres, sense matisos, i fins i tot d’esquerra radical, anticapitalista, que reivindica Marx i tot un seguit de teòrics marxistes. Això, però, no és impediment perquè també begui d’altres fonts de pensament, particularment del llibertari.

Es tracta d’OP, sigles que volen dir Organizata Politike. És una organtizació molt jove, en tots els sentits, per la militància i per la seva relativament recent fundació. Aquest partit va ser creat l’any 2011, després dels successos del 21 de gener de 2011.

L’objectiu del partit, segons els seu programa polític, és lluitar per una transformació radical de la societat, i avançar cap a una societat socialista basada en la igualtat, la participació popular i la llibertat. Apel·la a les classes més explotades i aposta per una militància que, alhora, ha de tenir una forma totalment emancipadora, basada en la participació, l’acció, la discussió, la crítica i l’autocrítica. El seu model, hi insisteixen molt, és el de la democràcia directa.

Durant aquests anys han participat activament en vagues, activitats de suport al moviment obrer –sobretot, però no només, miners-, manifestacions de l’1 de maig, lluites estudiantils, defensa d’una educació pública de qualitat. Ha denunciat el feixisme i actituds que considera feixistes a Albània. També ha posat èmfasi en la politica ambiental i ecologista. En aquest sentit, ha denunciat reiteradament la importació de deixalles a Albània, que han convertit el país en l’abocador d’Europa.

Han denunciat i denuncien els successius governs que ha tingut Albània, per la seva submissió a les potències imperialistes i contra els governs corruptes i autoritaris. No fan cap mena de diferenciació entre el Partit Socialista i el Partit Democràtic, que consideren les dues cares de la mateixa moneda. En les darreres eleccions van apostar obertament pel boicot, i van demanar l’abstenció de la població, alhora que van craiar les masses explotades a autoorgantizar-se i a lluitar.

També han donat suport de manera rotunda i sense matisos a les mobilitzacions organtizades pels col•lectius que treballen pels drets de la comunitat LGTBI. Cal tenir en compte que la comuntiat LGTBI és particualrment mal vista en les societats filles del socialisme burocràtic -o capitalisme d’estat-. Nomès cal veure en quina és l’actitud dels partits que s’anomenen socialistes i comunistes en aquests països, que normalemnt són d’una homofòbia extrema i totalment contraris als drets d’aqusta comunitat. Per tant, la seva actiud trenca totalment aqnmb aquests plantejament totalment conservadors, també pel que fa a la família i a la llibertat sexual. És més, han dit moltes vergades que no tenen absolutament res a veure amb aquests partits.

Els seus posicionaments polítics els han obligat a deixar de manera molt clara quins són els seus referents i quina és la seva postura sobre el que anomenen la dictadura enverista, en relació als anys que Enver Hoxha va estar en el poder a Albània.

Pel que fa a la dictadura enverista, la denuncien i en destaquen la seva absoluta i radical oposició. Els seus plantejaments politics, afirmen, no tenen res a veure amb els del Partit del Treball, el partit-estat com el qualifiquen. Això sí, reivindiquen la mobilització popular que va representar la guerra antifeixista contra l’ocupació del país i alguns dels avenços que es van produir durant els primers anys, com són l’accés a la terra i la creació d’una economia més moderna. En condemna particularment el terror de masses i la seva política d’idiotització -és el terme que utilizen des d’OP- de la població.

Reivindiquen sense cap matís Marx i tot la seva anàlisi el sistema capitalista. A part de Marx, però, és itneressant veure quins són els altres referents que destaquen: els mariners del Krondstat, l’oposició obrera dels primers anys de l’URSS, Alexandra Kollontai, Rosa Luxemburg, els grups d’oposició d’esquerres a l’estalinisme, Trotsky, la comuna de Xangai, l’ala revolucionària del sindicat polonès Solidaritat. També esementen teòrics i polítics més moderns, com Ernest Mandel, Harvey, Arrighi o Varoufakis.

Pàgina web d’OP:  opolitike

 

La població de la Terra continuarà augmentant fins al 2100; els països balcànics i l’Estat espanyol perdran població

El 21 de juny passat, el Departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides va presentar un informe sobre l’evolució de la població mundial durant tot el segle XXI.

Segons les dades que aporta, actualment viuen a la terra 7.600 milions de persones, i s’espera que l’any 2030 aquesta xifra pujarà fins als 8.600 milions. La tendència al creixement poblacional es mantindrà durant tot el segle, de manera que l’any 2050 serem 9.800 milions i el 2100, 11.200 milions. El creixement demogràfic, doncs, no s’atura tot i la tendència a la baixa de la tassa de natalitat, que sembla que es mantindrà i que fins i tot s’incrementarà. En el període 2000-2005 el nombre de fills per dona a l’Àfrica, on n’hi ha els índexs més elevats, era de 5,2, mentre que a hores d’ara és de 4,7.

Entre els països amb un creixement més important destaca, sobretot, Nigèria, actualment el setè més poblat del món. Es preveu que pugui aribar a ser el tercer més poblat del món l’any 2050. Els altres que més creixen, i creixeran, són l’Índia, la República Democràtica del Congo, Pakistan, Etiòpia, Tanzània, els EUA, Uganda i Indonèsia.

Una dada que crida l’atenció és que 83 països, que representen el 46% de la població mundial,tenen taxes de fertilititat per sota del mínim que garanteix el relleu generacional (aproximadament, 2,1 naixements per dona). En aquest grup hi ha països com la Xina, els EUA, el Brasil, Rússia, Japó, Vietnam, Alemanya, Iran, Tailàndia i Regne Unit. Tot això comportarà un clar envelliment de la població en aquests països, però hem de tenir en compte que cal considerar altres fenòmens, com són els de les migracions que poden compensar, o fins i tot invertir, la tendència. En el conjunt d’Europa, actualment el 25% de la població té mes de 60 anys, xifra que arribarà al 35% el 2050

La població balcànica el 2050

Si analitzem les dades dels països balcànics, el primer que constatem és que globalment perdran força població, tendència, d’altra banda, que ja estem constatant actualment.

Entre els països que perdran un 15% de la població o més hi trobem Bulgària, Croàcia, Moldàvia, Romania i Sèrbia.

Bulgària, que ara té entorn dels set milions d’habitants en tindrà 5.400.000 el 2050; Croàcia passarà de quatre milions a 3.400.000 ; Romania passarà dels actuals 19.600.000 a 16.400.000 ; Sèrbia, dels 8.700.000 als 7.400.000 ; Moldàvia, de quatre milions a 3.200.000. Bòsnia, per la seva banda, mantindrà la població, al voltant dels 3.500.000 ; Montenegro passarà de 629.000 a 558.000 i Macedònia, de 2.100.000 a 1.900.000.

Albània, per la seva banda, passarà dels 2.923.000 actuals a 2.664.000, també el 2050. Ara fa pocs dies l’agència d’estadística albanesa va anunciar aquest any la població albanesa havia crescut en termes absoluts en un miler d’habitants. És la primera vegada que la població augmenta en aquest país des de la’ny 2000! No hi ha dades de Kosova, pel fet que és un estat no admès en el si de les Nacions Unides.

Si ens fixem en els pronòstics de cara a l’any 2100, els números són encara més xocants: la població prevista a Bulgària és tan sols de 3.850.000, 1.953.000 a Moldàvia, 12.082.000 a Romania, 1.657.000 a Albània, 2.217.000 a Bòsnia i Hercegovina, 2.518.000 a Croàcia, 449.000 a Montenegro, 5.464.000 a Sèrbia, 1.662.000 a Eslovènia i 1.467.000 a Macedònia.

No cal dir que gairebé tots els mitjans d’informació dels països balcàncis s’han fet ressò d’aquesta notícia, i, en general, amb un to molt apocalítpic.

Evidentment aquestes projeccions de cara al 2100 s’han de prendre amb moltes precaucions, perquè hi ha variables que ara ben segur que no podem preveure, però és evident que el canvi demogràfic és més que evident. Probablment sigui una bona nóticia, sobretot de cara a la salut del planeta, però el més important és saber gestionar aquests canvis amb intel·ligència.

Pel que fa a l’Estat espanyol, les dades de l’informe apunten en una direcció similar, no tan acusada. Es calcula que l’any 2050 tindrà 44.395.000 habitants, mentre que el 2100 n’hi haurà 36.780.000. Quant a l’Estat francès, 69.648.000 (cinc milions més que ara) el 2050 i 72.440.000 el 2.100. P er tant, no invertirà la tendència actual. Andorra es mantindrà amb uns números similars el 2050 i baixarà fins a 66.000 el 2100. Finalment, Itàlia, en tindrà 56.872.000 el 2050, tres milions menys que ara, i 47.819.000 el 2100.

Podeu accedir a totes les dades en el següent enllaç:

Total population

Pel que fa a la notícia publicada per Nacions Unides, que és d’on he extret la informació,  hi podeu accedir pel següent enllaç:

World population projected to reach 9.8 billion in 2050, and 11.2 billion in 2100

 

Eleccions a Albània: baixa participació, recompte lent, irregularitats i previsible victòria del Partit Socialista

A hores d’ara, dimarts al matí, encara no hi ha resultats definitius de les eleccions que van tenir lloc a Albània diumenge passat. D’entrada, les dades d’aquest procés electoral que més criden l’atenció són la baixa participació, encara inferior a la de les eleccions de 2013, la denúncia de nombroses irregularitats -sobretot compra de vots- i un recompte lent, molt lent, segons el qual els socialistes poden aconseguir la majoria absoluta en el nou parlament.

La Comissió Electoral Central (KQZ) va anunciar diumenge mateix que havien participat en aquest procés electoral 1.531.719 persones, aproximadament, xifra que queda per sota de la que hi va haver l’any 2013. Aquesta quantitat representa encara no el 47% del cens, inferior, doncs al 52,7% dels anteriors comicis. Hi ha, doncs, una sensible descens , més que símptomàtic de l’estat d’ànim de la població, que situa l’abstenció per sobre del 50% del cos electoral, cosa que trenca una barrera psicològica important. La participació va ser tan baixa que, fins i tot, es va allargar la jornada electoral una hora més, fins a les vuit del vespre, en lloc de fins a les set, tal com estava previst.

L’altra anotícia del dia són les denúncies d’irregularitats. Ja abans de diumenge hi havia hagut més d’un centenar d’alertes sobre suposats intents de compra de vots. Les denúncies d’aquests intents de compra es van tornar  a reproduir durant tota la jornada electoral de diumenge.

Hi havia, aproximadament, uns tres-cents observadors internacionals desplaçats a Albània per fer el seguiment de la contesa electoral. L’OSCE-ODIHR va destacar l’important nombre d’irregularitats detectats, però, tot i això, considera que s’han respectat uns mínims de transparència i de netedat, que donen validesa al procés. Molt més dur ha estat el Comitè Hèlsinki d’Albània, que no s’ha atrevit a avalar el procés electoral.

Les institucions europees han donat per bona l’anàlisi de l’OSCE, i per boca de Federica Mogherini i Johannes Hahn, han donat per vàlides les eleccions. Han apel·lat al nou govern que sorgeixi d’aquest comicis, molt previsiblament liderat pel Partit Socialista, a continuar endavant amb les reformes, particularment la de la justícia,  i a continuar negociant l’ingrés del país a la Unió Europea. En uns termes semblants s’ha expressat l’ambaixada dels EUA a Tirana.

A part de la compra de vots,  també hem de destacar un tiroteig a la localitat costanera, del nord, de Shengjin i enfrontaments entre simpatitzants del Partit Socialista i del Moviment Socialista per la Integració, fins ara aliats de govern, a Durres, Shkoder i Vlora.

Pel que fa als resulats, encara no s’han fet públics els resultats finals, però segons informa Ora News, a les 7.30h, tot apunta que el partit guanyador serà el Partit Socialista. Amb el 95% dels vots escrutats, el PS d’Edi Rama compta amb el suport del 48,4% dels sufragis, que representen 74 diputats (d’un total de 140). En segon lloc, lluny, queda el Partit Democràtic de Lulzim Basha, amb el 28,86%, que li donen dret a disposar de 43 escons . Els fins ara aliat dels socialistes, el Moviment Socialista per la Integració (LSI), de Petrit Vesili, manté un percentatge de vot important, del 14,43%, i dinou escons. També sembla que el Partit per la Justícia, la Democràcia i la Unitat (PDIU) també obtindrà prou suports per ser en el nou parlament, el 4,66% dels vots, amb 3 diputats. Finalment, i com a dada curiosa, destaquen els 976 vots (0,06%) els vots obtinguts pel Partit Comunista d’Albània, pràcticament el menys votat.

S’ha destacar que la comissió electoral Central va patir un cíberatac que va aturar-ne l’activitat. Va ser reivindicat per Anonymous Albania, que mesos enrere va anunciar que boicotejaria el procés electoral.

De tota manera, diumenge a la nit, tant Rama com Basha es van adjudicar la victòria electoral. Les denúncies de frau, nombroses com hem dit, faran que  molt probablement des del Partit Democràtic es qüestionin els resultats i denunciïn una tupinada, cosa que  molt probablement farà que el país no surti del bucle en què s’ha enfonsat aquests darrers mesos i eternitzi la crisi política. Basha va parlar d’un vot massiu del poble a favor del Partit Democràtic!

Tot seguit podeu llegir l’entrada que vaig publicar diumenge mateix, en què s’analitza la convocatòria electoral:

 

Publicada el 25 de juny, a les 12.44:

Avui, 25 de juny, els ciutadans d’Albània estan convocats a les urnes per tal de triar la composició del nou parlament. S’arriba a aquestes eleccions arran de l’acord a què van arribar els dos principals partits polítics del país -el Partit Socialista i el Partit Democràtic-, que van signar el passat 19 de maig.

Uns tres milions d’albanesos hauran de triar un nou parlament, format per una cambra de 140 diputats. Els diputats es trien, amb un sistema proporcional, com a representants de dotze circumscripcions electorals, la més important de les quals és, lògicament, la de la capital (Tirana), amb trenta-quatre escons. A Fier se’n trien disset i a Elbasan i Durres, setze cadascuna.

Els electors hauran de triar entre les paperetes de divuit partits, molts menys que en la convocatòria de 2013. Les tres formacions que tenen un paper més rellevant en l’actual parlament, i en la vida política albanesa dels darrers anys, són els anteriorment esmentats Partit Socialista i Partit Democràtic, els dos partits que s’han repartit -en el sentit més literal del terme- el poder d’ençà de l’ensorrament de l’estalinisme. El Partit Democràtic havia estat en el poder entre 2005 i 2013, anys en què va comptar amb el suport de la LSI, que té vocació de partit frontissa, tot i tenir el seu origen en una escissió del Partit Socialista.

En el parlament actual, el Partit Socialista té 63 escons i n’és el grup majoritari. Fins ara ha governat en coalició amb el Moviment Socialista per la Integració (LSI), d’Ilir Meta, que té vint diputats. Aquesta vegada l’LSI presenta com a candidat Petrit Vesili, exministre de Sanitat. També ha comptat amb el suport del Partit per la Justícia, la Democràcia i la Unitat (PDIU), que té cinc escons. Aquest últim partit és el partit que representa els interessos dels txams, que són els albanesos originaris de Grècia que van ser expulsat d’aquell país després de la Segona Guerra Mundial. L’oposició està representada pel Partit Democràtic (PD), liderat per Lulzim Basha -exalcalde de Tirana-, que té 49 escons.

L’acord del 19 de maig pretenia tancar la profunda crisi política que vivia el país des de feia mesos. Durant el mes de març hi hagué a Albània importants mobilitzacions impulsades, sobretot, pels líders del Partit Democràtic, actualment a l’oposició. Tirana va ser l’escenari de les més grans manifestacions que ha viscut el país en els darrers anys. A més, el Partit Democràtic va muntar una immensa carpa al centre de la ciutat com a símbol de protesta permanent. Les seves reivindicacions eren clares, senzilles i diàfanes. Volien la dimissió del govern, a qui acusaven de corrupte i d’estar conxorxat amb les màfies. Proposaven la constitució d’un govern tènic, l’objectiu del qual havia de ser la d’organitzar les eleccions, per a les quals faltava poc. El govern, liderat pel socialista Edi Rama s’hi va negar rotundament i va convocar, sense tenir en compte les demandes de l’oposició, les eleccions pel dia 18 de juny. En aquella situació, i davant la no claudicació davant les seves exigències, l’oposició va decidir boicotejar-les, cosa que portava la política albanesa a un autèntic atzucac.

Va ser llavors, quan les institucions europees van intentar forçar un acord, tot i que van arribar a anunciar que donarien per vàlides les eleccions, fins i tot en el cas que no s’hi presentés l’oposició. Finalment el 19 de maig es va arribar a aquest acord.

Segons aquest acord, Rama va substituir un vicepresident del govern i sis ministres, entre els quals els de Finances i el de Justícia, per nous mnistres amb un perfil tècnic, proposats per l’oposició. L’oposició també va obtenir la potestat de designar el president de la Comissió Electoral Central i la figura equivalent al nostre síndic de greuges. Un altre compromís era el d’impulsar la reforma del sistema judicial, un dels temes centrals del debat polítc albanès aquests darrers mesos, i canviar l’estructura dels cossos policials.

Segons diverses enquestes, el partit que probablement obtindrà més vots serà el Partit Socialista, que a mesura que ha anat avançant la campanya ha anant guanyant en intenció de vot. Li atorguen entorn del 40%. En canvi, el Partit Democràtic pot rondar entorn del 30%. Ara bé, una enquesta feta per una empresa alemanya vaticinava un empat tècnics entre totes dues formacions. Totes les enquestes coincideixen que l’LSI quedarà en tercer lloc, amb unes intencions de vot que poden oscil·lar al voltant del 10%.

Les altres opcions tindran molts menys vots i no és gens clar que puguin entrar en el nou parlament. Qui ho té millor, sembla, és el PDIU, liderat per Shpetim Idrizit, que es mantindrà amb una intenció de vot propera al 3%, com és habitual. També tenen opcions d’entrar al parlament Libra, de Ben Blushit, -partit centrista i proeuropeu escindit del Partit Socialista-; Sfida, de Gjergji Bojaxhiut, que és un partit de caire centrista que promet renovació i una democràcia més directa i sanejada; finalment també té alguna opció el FRD, liderat per Bamir Topi, de to més conservador.

Els socialistes, durant la campanya, han posat èmfasi en el creixement econòmic que diuen que ha expermientat el país, en l’avanç en les negociacions per ingressar a la Unió Europea, i les millores en la perspectiva de crear una ocupació més estable.

El Partit Democràtic, per la seva banda, ha criticat sobretot els socialistes per la seva connivència amb el crim organtizat, i ha promès una important rebaixa d’impostos i facilitats per a la inversió estrangera.

La campanya ha esat relativament tranquil·la, tot i que una oficina d’Elbasan de l’LSI va ser atacada. Tal com acostuma a ser habitual, s’han denunciat intents de compra de vots: fins abans d’ahir se n’havien denunciat 125 casos. Els protagonsites d’aquests intents de compra de vots  són de totes les formacions polítiques rellevants, del PS, del PD, de l’LSI…

De tota manera, l’ambient general és de desencís, i probablement el percentatge d’abstenció sigui molt elevat. Al cap i a la fi, la sensació general que es té és que el PS ha governat per enriquir el seu líder -cada vegada menys valorat fins i tot pels seguidors del seu partit-, els seus ministresi  per enriquir els empresaris vinculats al seu entorn. D’altra banda,  ha privatitzat nombroses empreses públiques i ha encarit extraordinàriament les matrícules universitàries -els estudiants han estat un dels grans opositors del govern de Rama. També ha afavorit el sector mèdic privat en detriment de la sanitat pública, ha endarrerit les edats de jubilació, ha encarit el preu de l’electricitat un 30%… En definitiva ha complert fil per randa els dictats ultraliberals.

El Partit Democràtic, per la seva banda, que va governar el país entre 2005 i 2013, va vendre el país per tal que es convertís en l’abocador d’Europa, va provocar un augment espectacular de l’atur, va impulsar la creació d’universitats privades, ara vol recórrer a la creació de nous impostos indirectes -que graven igual els grans milionaris que els treballadors-, va concedir llicències per a la conrtrucció d’hidroelèctriques privades dirigides per persones vinculades al partit, a reprimir brutalment les manifestacions opositores contra el seu govern…

Així com les eleccions que van tenir lloc fa dues setmanes a Kosova, o com les de l’11 de desembre passat a Macedònia, tenien una profunda càrrega política que, entre d’altres coses, podia significat l’inici d’un canvi polític i un càstig a l’establishment, en el cas d’aquestes eleccions no és així, ni de bon tros. tot continuarà igual.

Tot plegat, les diferències entre tots dos partits són mínimes, si n’hi ha, i, si de cas, rauen més en les xarxes clientelars que sustenten cadascuna de les dues formacions. Són motius, probablement, més que suficients. com per quedar-se a casa  i no anar a votar.

 

Els Arbanasi, els albanesos de Croàcia

És poc conegut que a Croàcia hi ha també una minoria albanesa assentada històricament. Hi van arribar entre els segles XVII i XVIII. Aquest fet fa que siguin reconeguts com a minoria nacional, cosa que els dona dret a tenir un representant en el parlament croat. Aquesta comunitat és coneguda a Croàcia amb el nom d’arbanasi, però els albanesos opten habitualment per utilitzar el terme d’albanesos de Zadar.

La comunitat albanesa de Croàcia és molt reduïda. Segons les dades del cens elaborat l’any 2011 són tan sols 17.513, amb prou feines el 0,4% del total de la població del país. A més, cal tenir en compte que també hi hagué albanesos que van arribar a Croàcia durant els anys setanta i vuitanta del segle passat, procedents de Kosova. Això va fer que canviés fins a cert punt la comunitat albanesa croata. Una altra dada a tenir en compte és que les relacions entre tots dos grups, els assentats històricament i els nouvinguts són molt escasses.

El principal nucli de població albanesa és entorn de la ciutat de Zadar, a la costa dàlmata, tot i que se’n poden trobar per tot Croàcia. Antigament, però, n’hi havia altres enclaus compactes, el més conegut dels quals era a Ístria. A hores d’ara, no queden albanesos a Ístria, ja que van ser assimilats per altres poblacions d’aquesta península. Fins a principis del segle XX encara hi havia persones que parlaven l’albanès com a llengua materna.

Els albanesos de Zadar, en canvi, han conservat la llengua que ha arribat viva fins als nostres dies, tot i que en un estat de salut delicat. L’albanès de Zadar, vinculat al gheg –que és l’albanès parlat al nord d’Albània-, és una de les llengües considerades en perill d’extinció segons l’Atles de llengües en perill elaborat per la UNESCO. Segons les dades que aporta aquest atles, el nombre de parlants és d’aproximadament uns cinc-cents, cosa que fa patir seriosament pel futur d’aquesta llengua. Lògicament, l’albanès que parlen és l’evolució de l’albanès que van portar a aquestes terres fa gairebé tres-cents anys, per la qual cosa té un to molt arcaic. Aquests albanesos de Zadar mai no han tingut contacte amb Albània fins fa ben poc, des dels anys noranta. La llengua no és ensenyada a les escoles i la transmissió generacional és escassa.

Estan perfectament documentades les diferents onades migratòries que van sortir d’Albània cap a les zones que avui conformen l’estat croat. Tot i que hi ha constància de diversos assentaments albanesos a la costa dàlmata –certificada per estudis de toponímia- durant l’època medieval, l’arribada d’albanesos a Zadar és més moderna.

La primera onada data de l’any 1655. Eren albanesos de la zona del llac Shkoder i van marxar cap a Ístria, més concretament a Pula. Se sap que venien de tres municipis: Briska, Sestan i Livar. L’origen dels albanesos que van marxar en les dues següents onades és exactament el mateix.

Una segona onada es va produir entre 1726 i 1727. En aquest cas, els emigrants van respondre a una crida feta per l’arquebisbe de Zadar, Vicko Zmajevic. En aquella època, Zadar pertanyia a la república de Venècia i l’objectiu de la crida era repoblar aquella zona. Se sap del cert que l’any 1726 van arribar a Zadar, com a mínim, 56 persones. Se sap, també,  que algunes persones que van marxar es quedaren a mig camí i s’establiren a Herceg Novi, actualment a Montenegro. La tercera onada va tenir lloc l’any 1733. En aquest cas, de famílies registrades, van ser-ne vint-i-vuit. De tots els grups que van marxar-ne se’n saben molts noms, encara que no tots. Normalment s’accepta que eren membres del clan Kastriota -els clans eren, i són, molt importants al nord d’Albània-. Segons altres autors, el nombre de famílies que van anar-hi no va ser en cap cas inferior a 250.

La majoria es van dedicar a l’agricultura, però a a partir de finals del 1750 n’hi hagué que començaren a treballar a la ciutat, com a paletes o regentant algunes tavernes.

Aquests albanesos, procedents del nord-oest d’Albània, eren catòlics. Per aquest motiu, no ha d’estranyar que construïssin els seus propis llocs de culte, poc després d’arribar a Zadar, com és l’església de Santa Maria de Loreto, construïda l’any 1737. La construcció d’aquesta església va ser impulsada per Zmajevic, l’arquebisbe de Zadar. Zmajevic, l’any 1737, afirmava que a Zadar hi vivien uns vuit-cents albanesos. Ara fa poc l’església croata va commemorar el 290 aniversari de l’arribada dels primers albanesos a Zadar, i van aprofitar per retre homenatge a Zmajevic, que va impulsar diversos projectes per estendre el catolicisme als Balcans. Actualment, segons les dades del cens, el 40% dels albanesos croats són catòlics, descendents directes d’aquestes onades migratòries. Els albanesos que van arribar a Croàcia durant els anys setanta i vuitanta eren de Kosova, i majoritàriament musulmans.

Un dels motius que s’ha esgrimit per explicar-ne l’emigració hi ha la pressió turca sobre les poblacions albaneses originàries d’aquests emigrants.

Després de la Segona Guerra Mundial, un nombre important d’arbanasi va emigrar a Itàlia, fins al punt que no en quedaren, a Zadar, més de quatre mil.

En el següent enllaç podeu veure i sentir el testimoni d’aquests arbanasi. El vídeo és en serbocroat, però amb subtítols en anglès:

Croatian Catholic Albanian Arbanese in Zadar Croatia-englisch subtitles

Milers de persones es manifesten contra el govern a Tirana

Feia dies que l’oposició, particularment el Partit Democràtic, estava preparant la manifestació d’ahir a Tirana. Pretenia ser el punt culminant dels diversos actes de protesta que s’estan duent a terme contra el govern, des del mes de febrer. Alhora havia de servir, també, per fer palès el suport que té, sobretot pel que fa a la seva estratègia de boicotejar les eleccions del 18 juny.

A la concentració, que va tenir lloc a la principal avinguda de Tirana, s’hi van congregar milers de persones. Ara bé, com acostuma a passar sempre en aquest tipus d’actes, el ball de xifres de participants varia extraordinàriament segons les fons consultades. Els organitzadors afirmen que sis-centes mil persones (segons Sali Berisha) van acudir-hi, mentre que les xifres oficials aportades pel govern són molt inferiors, de pocs milers de persones. Les imatges de la manifestació que es poden veure al compte de facebook de Lulzim Basha semblen confirmar que l’assistència va ser molt nombrosa. De tota manera, avui mateix, el cap de govern, Edi Rama (també les podeu veure en el seu compte de facebook), ha fet circular per les xarxes unes altres imatges on sembla que l’assistència és molt menor, escassa. Les imatges, diguem-ne “independents” que he estat buscant per diversos mitjans, no m’han servit per arribar a una conclusió clara, sobre la participació real a la manifestació. Les notícies que es poden trobar en els mitjans són totes molt esbiaxades. A la televisió pública se’n va donar poca informació, imatges amb moltes clarianes i es va voler posar èmfasi en com van quedar de bruts els carrers. Alguns mitjans relativament independents han calculat que potser hi havia unes vint-i-cinc mil persones. Al marge de tot això, és important destacar que no es van produir incidents.

El principal orador de l’acte va ser, tal com estava previst, Luzlim Basha, màxim líder del Partit Democràtic. Volia donar un cop d’efecte, i ho va aconseguir quan va afirmar que calia fer el pas cap a una nova República, ja que, segons les seves paraules, l’actual no representa el poble, i no és més que la república de la delinqüència i de les drogues. Va equiparar l’èxit de la protesta a un referèndum. Després d’això va afirmar: “La nova República ha començat a caminar i ningú no l’aturarà”. De tota manera, els dos partits que han bastit l'”actual” república són el Partit Socialista, ara en el govern, i el Partit Democràtic, el partit de Basha. Durant els anys en què ha estat en el poder, el Partit Democràtic ha tingut exactament el mateix comportament que el PS: corrupció galopant, clientelisme, tupinades i vincles amb el crim organitzat. Tot plegat fa molt poc creïble que ara pugui iniciar una nova època, radicalment diferent.

Tot i això, la campanya electoral ja ha començat d’una manera real, i ahir el Partit Socialista va fer-ne els primers actes. La Unió Europea, finalment, ha donat el vistiplau a la convocatòria electoral, tot i el fet, absolutamnet anòmal, que el principal partit de l’oposició les boicotegi, tal com fan també altres partits menors.

D’altra banda, la premsa albanesa fa dies que especula sobre les possibles dissensions internes en el si del Partit Democràtic sobre l’estratègia que s’està seguint, d’oposició dura. Es cert que alguns membres de cert relleu han fet declaracions que semblen qüestionar la imatge gairebé monolítica que s’ha volgut donar des del partit. Un exemple d’això és Majlinda Bregu. En uns termes semblants s’han expressat Jozefina Topalli i Astrit Patozi. També, per les xarxes socials, s’han pogut llegir crítiques a l’estil de lideratge de Basha, a qui s’acusa d’autoritarisme, però aquestes crítiques són, de moment, molt limitades. Probablement caldrà esperar a veure què passa el dia de les eleccions per saber si el seu lideratge és posat en dubte, i per saber si la seva opció ha estat exitosa en els seus objectius, des del seu punt de vista.

D’altra banda, ahir també va tenir lloc a Tirana la sisena edició del Pride Gay (P) Ride, en defensa dels drets del col•lectiu LGBT. No es van produir incidents, tampoc. A la manifestació hi van asistir, en solidaritat, activistes de tota l’àrea balcànica. Va comptar amb milers de participants, i va ser la més nombrosa des del 2001. Els concetrats protestaven, entre d’altres coses, pel nul compliment, per part del govern, de les promeses que se’ls havien fet par tal de lluitar contra la discriminació del col•lectiu. Els oradors van afirmar que s’havia acabat el temps de les promeses, i que calia entrar en el temps dels fets.

Albània en un atzucac: el parlament tria nou president i l’oposició boicoteja les eleccions del 18 de juny

El passat 28 d’abril, el parlament albanès va escollir com a nou president del país Ilir Meta, actual dirigent del Moviment Socialista per la Integració (LSI), amb el suport, només, dels partits que conformen la majoria parlamentària. No va ser fins a la quarta votació que no va rebre el nombre de vots suficients per poder accedir al càrrec. D’un total de 140 diputats, 87 van votar-lo. Només dos diputats van votar-hi en contra. La resta no van ser presents a la cambra . En les tres primeres votacions, no va arribar al nombre de vots necessaris per aconseguir la nominació, ja que calia un mínim de dos terços de vots favorables. El càrrec no l’ocuparà fins que l’actual, Bujar Nishani, finalitzi el seu mandat.

D’aquesta manera, Ilir Meta aconsegueix ser el setè president de la República d’Albània. Aquest càrrec, en aquests moments, té un caràcter fonamentalment simbòlic, a diferència del pes que havia tingut en els primers anys de l’Albània postestalinista. La constitució de 2008 va limitar-ne clarament el paper, i l’any passat amb la reforma judicial encara va veure més reduïdes les seves atribucions.

Tot i el caràcter exclusivament simbòlic del càrrec és evident que dona a Meta un protagonisme en la vida política albanesa important, que li pot permetre de sobreviure políticament. El seu partit, el Moviment Socialista per la Integració –amb setze escons-, és el soci menor de la coalició de govern, liderada pel Partit Socialista -amb 63 escons-. L’altre soci de l’equip de govern és el Partit per Democràcia, la Justícia i la Integració, amb tan sols quatre diputats. La seva popularitat, de l’LSI, està clarament en hores baixes, i el fet d’aconseguir aquest càrrec pot fer que pugui aparèixer com un home de diàleg en un moment en què les relacions amb l’oposició estan profundament deteriorades.

Meta va inicar la seva carrera política en el Partit Socialista, l’hereu del Partit del Treball d’Enver Hoxha. Va ser primer ministre entre el 1999 i el 2002. L’any següent va abandonar el partit i en va formar un de nou, el Moviment Socialsita per la Integració, amb el qual ha obitngut des de llavors uns resultats electorals que oscil•len entre el 5 i el 10% dels vots, i ha funcionat, a efectes pràctics, com a partit frontissa. En la passada legislatura va col·laborar amb els demòcrates, però després dels últims comicis va optar per coalitzar-se amb els socialistes.

Aquesta elecció s’ha d’emmarcar en la profunda crisi política que afecta Albània. L’endemà mateix de l’elecció de Meta, alguns ciutadans s’hi van manifestar en contra, i la policía va practicar algunes detencions. Els partits opositors, encapçalats pel Partit Democràtic, fa setmanes que fan accions de protesta contra el govern d’Edi Rama, una de les quals és el boicot del parlament.

En teoria, el 18 de juny hi ha d’haver eleccions a Albània. De fet, ja han estta convocades. L’oposició, en la seva estratègia de boicot, ha decidit de no participar-hi, ja que argumenten que no hi ha les condicions necessàries perquè siguin netes i justes. Des de fa mesos que demanen la dimissió del govern i la formació d’una altre govern de caràcter tecnic per tal que les organitzi. Com que el govern d’Edi Rama no hi ha accedit, han optat per no presentar-s’hi, cosa que pot provocar una situació absolutament inèdita: unes eleccions en un parlament europeu on l’oposició ni tan sols s’hi presenta.

En la data límit establerta per poder presentar candidatures, només ho han fet disset llistes, segons la Comissió Electoral Central (KQZ). Hi ha, lògicament, entre aquestes candidatures les dels tres partits que formen l’equip de govern, i també altres de menor influència, o nous,com LIBRA o Sfida, que intentaran cobrir l’electorat orfe que deixi el Partit Democràtic, en cas que decideixi acudir a les urnes.

Les institucions europees estan intentant de forçar un acord per tal que l’oposició hi concorri. Ahir matiex, Donald Tusk, president del Consell d’Europa, va fer una altra crida en aquesta línia. En la mateixa línia es van expressar alguns membres del Partit Popular Europeu. L’ambaixadora alemanya a Tirana, Susanne Schulz, va emplaçar també els demòcrates a participar-hi. Va anunciar, també, que en cas que no ho facin, reconeixeran igualment el resultat de les eleccions.

Ahir mateix va haver-hi una reunió -la segona en deu dies-, auspiciada per l’encara president Bujar Nishani, entre Edi Rama i Lulzim Basha –líder del partit Demcoràtic- per tal d’arribar a un acord que permeti desbloquejar la situació. Pel que ha transcendit a la premsa, hi havia sobre la taula la possibilitat d’ajornar les eleccions fins al dia 16 de juliol, però finalment no va haver-hi acord. Basha, en roda de premsa, va anunciar que mantenen el boicot anunciat a la cita electoral del 18 de juny.

Torna la Gran Albània?

Aquestes últimes setmanes, la qüestió de la possible constitució d’una Gran Albània ha tornat a centrar bona part de l’interès polítc dels Balcans. Dirigents de Macedònia, de Sèrbia, d’Albània, de Kosova n’han parlat, i de vegades amb un to que no presagia res de bo.

La Gran Albània, segons qui en defensa la creació, hauria de ser l’estat que aplegués tots els territoris on viu població albanesa, és a dir l’actual Albània, Kosova, la zona més occidental de Macedònia, poblada molt majoritàriament per albanesos, una petita franja de territori al sud-est de Sèrbia, anomenada Kosova oriental pels albanesos, la part meridional de Montenegro -entorn d’Ulcinj-, que limita amb l’estat albanès, i una altra petita franja que limita amb Kosova, i, finalment, el territori de la Samèria, actualment a Grècia; és a dir tota l’àrea de poblament albanès.

Aquesta reivindicació ha estat present des del moment que es constitueix el nacionalisme albanès, a finals del segle XIX i la vegada que ha estat més a prop d’assolir-se va ser durant la Segona Guerra Mundial, quan Albània va ser ocupada pels feixistes italians i, a Albània, se li agregà gairebé la totalitat de Kosova i bona part de Macedònia.

Tot i que aquest debat ha aparegut diverses vegades durant els últims anys, sobretot a Kosova, on una bona part dels albanesos s’ha manifestat favorable a integrar-se a Albània -només cal veure que en les manifestacions a Kosova, les banderes que s’enarboren són les albaneses, no la de Kosova-, ara ha agafat una transcendència més gran i s’ha estès per diversos estats.

Arran del resultat de les últimes eleccions macedònies, el partit en el poder, el conservador VMRO-DPMNE, que no va aconseguir una majoria que li permetés de formar govern, va iniciar una intensa campanya contra el que en diuen Plataforma de Tirana. A Macedònia, l’oposició socialdemòcrata i els quatre partits albanesos van obtenir uns resultats prou bons com per poder formar govern, i desbancar el VMRO-DPMNE i el seu líder, Nikola Gruevski, del poder.

Els partits albanesos van acordar una plataforma conjunta de cara a la negociació amb la Unió Socialdemòcrata, SDSM. En aquesta plataforma, a part d’alguns aspectes que no tenen res a veure amb la qüestió ètnica com la integració a la Unió Europea o a l’OTAN, hi havia reivindicacions que anaven en la línia de reconèixer els drets nacionals dels albanesos. Una de les mesures proposades era la d’estendre l’oficialitat de la llengua albanesa a tot el territori de l’estat, la possible modificació d’alguns elements simbòlics, com la moneda, uniformes policials, polítiques actives per incrementar la presència d’albanesos en les forces de seguretat i en el funcionariat, on actualment estan infrarepresentats, la condemna del genocidi contra el poble albanès en el període d’entreguerres… Finalment, socialdemòcrates i albanesos van arribar a un acord per formar govern, que va ser boicotejat pel president macedoni. A hores d’ara, més de quatre mesos després de les eleccions, Macedònia encara no té govern.

Des del VMRO-DPMNE, el partit governant, es va iniciar una gran campanya contra el que afirmen que pot ser la desintegració del país. Ara fa cinquanta-nou dies que els carrers de les principals ciutats macedònies s’han omplert de persones, convocats per una entitat que porta per nom Units per Macedònia, teòricament aliena al partit governant. Ara bé, ningú dubta que darrere d’aquestes concentracions hi ha la llarga mà de Gruevski, que amb aquesta argúcia pretén perpetuar-se en el poder o, com a mínim, evitar que els socialdemòcrates puguin formar-lo, i també que pugui ser jutjat pels nombrosos casos de corrupció, malversament de fons públics, espionatge…

Els dirigents d’Units per Macedònia han insistit reiteradament que estan en contra del federalisme i de la desintegració de Macedònia, i, també, contra el bilingüisme. Defensen que l’acord entre SDSM i partits albanesos s’ha elaborat des de Tirana, i per això en diuen Plataforma de Tirana –nom que evidentment no fan servir les persones que la van signar-. Afirmen que l’objectiu últim d’aquests polítics és desmembrar el país i incorporar les zones de majoria albanesa a Albània, per crear la Gran Albània. Els partits albanesos de Macedònia han negat aquestes acusacions i han insistit que el seu objectiu és tan sols garantir la igualtat de drets de tots els ciutadans de Macedònia.

Evidentment aquestes tesis han rebut, com era d’esperar, el suport de les principals autoritats sèrbies, lògicament, pel seu enfrontament amb les autoritats de Kosova.

Les declaracions que va fer fa pocs dies el cap de govern albanès, Edi Rama, segons les quals –en una entrevista feta al mitjà Politico- l’objectiu polític fonamental del seu país és la integració a la Unió Europea, però que en cas que aquest projecte fracassés no descartava la possibilitat que s’optés per buscar altres unions territorials en la mateixa àrea balcànica, en clara alusió al conjunt dels territoris poblats per albaensos, han provocat un gran rebombori. Poc després, el presdient de Kosova, Hashim Thaci, va fer unes declaracions en la mateixa línia, encara que després les hagi matisat. Cal no oblidar que els partits kosovars opositors tenen uns plantejaments polítics d’un to més marcadament panalbanès que no pas els que formen part de l’actual coalició governamental. Si es fessin eleccions, no és gens clar qui guanyaria la contesa electoral. És un escenari gens negligible, ja que donada la situació política actual de Kosova aquest fet és molt probable. En qualsevol moment es poden anunciar eleccions anticipades.

Aquestes afirmacions van servir perquè Ivica Dacic, actual ministre d’afers estrangers del govern serbi, alertés que la principal amenaça per a la pau i l’estabilitat a la zona, segons la seva opinió, era la del nacionalisme albanès entestat a crear una Gran Albània. Va fer aquestes asseveracions en una entrevista a l’agència russa TASS, i va provocar una allau de reacions a totes dues bandes. També va advertir els aliats i protectors dels albanesos, en clara referència als Estats Units, que miressin de replantejar-se les seves aliances. I per reblar el clau, va remarcar que si Sèrbia parlés de crear una Gran Sèrbia -amb la incorporació de la República Serpska- seria acusada de desestabilitzar la zona. Serguei Lavrov, ministre d’Afers estrangers de Rússia, també s’ha manifestat en la mateixa línia.

Pocs dies després de les declaracions de Dacic, qui va afegir més llenya al foc va ser un polític albanès de Bujanovac, Jonuz Musliu. Bujanovac és una de les tres municipalitats del sud de Sèrbia on viuen albanesos, juntament amb Presevo i Medvedja. Segons Musliu, la Gran Albània –i va utilizar aquests termes- ha d’incloure també aquestes municipalitats, i també Kosova, de majoria albanesa.

Fa només dos dies, el president de Kosova, Hashim Thaci, va voler refredar els ànims i va afirmar que la qüestió de la Gran Albània era només una invenció de la propaganda sèrbia, per tal de desviar l’atenció dels seriosos problemes interns que pateix el país.

Finalment, Johannes Hahn, comissari europeu de política regional, ha censurat les afirmacions de Rama i de Thaci i els ha comminat a no fer declaracions explosives i a no qüestionar les fronteres existents, i a no interferir en els afers interns dels estats veïns.