El camp de concentració d’Omarska (Bòsnia), maig-agost de 1992

Era l’estiu de 1989. Crec recordar que fèiem el trajecte en tren entre Bihac, al nord-oest de Bòsnia, i Banja Luka. Com que el tren no avançava gaire de pressa, quan en vam tenir prou d’aquell ritme tan lent, vam decidir de baixar a la primera parada que trobéssim, sempre que fos un poble no gaire gran. Ens venia de gustar visitar algun llogarret lluny de les rutes turístiques, tot i que Bòsnia, llavors, no era el que en podem dir una gran destinació turística.

La casualitat va fer, doncs, que el poble escollit fos Omarska. Un cop vam baixar, vam començar a caminar per un camí que sortia just al costat de l’estació i que seguia paral•lel a la via del tren. De fet, no vam entrar a la ciutat, que no era tan petita, sinó que vam anar a petar a un dels poblets, molt petitons, que formen part de la mateixa municipalitat d’Omarska.

Ens van cridar l’atenció algunes cases aïllades i pagesos abillats encara amb esclops i vestits tradicionals serbis. En tenim, anys després, un molt bon record d’aquella estada, en aquell petit llogarret del qual ni tan sols recordo el nom. Un petit parc, un únic bar, persones que ens preguntaven si parlàvem iugoslau, una minúscula botiga… i molta hospitalitat, sobretot.

Pocs anys després vam tenir una gran sorpresa quan Omarska es va convertir en la portada de diversos mitjans de comunicació per una trista, molt trista notícia: a Omarska s’hi havia construït, tres anys després de  visitar-la per atzar, un camp d’internament per on van passar milers de persones, i on en van morir uns quants centenars.

Omarska no és gaire lluny de Prijedor. Prijedor era considerada una ciutat estratègica per als txètniks, ja que la seva conquesta permetia establir un corredor que uniria els territoris de Bòsnia controlats per ells amb la Krajina, a Croàcia, també en ple conflicte bèl·lic.

El 30 d’abril Prijedor va ser ocupada per les tropes txètniks. Arran de la massacre i neteja ètnica de la ciutat, durant aquests primers mesos de la guerra de Bòsnia, que va esclatar a principis d’abril de 1992, homes i dones musulmans i croats van ser deportats al camp d’Omarska. Segons Human Rights Watch, no hi ha cap mena de dubte a l’hora de classificar-lo com a camp de concentració. També hi hagué altres camps de característiques similars, tot i que de menors dimensions, a Keraterm, Trnopolje i Manjaca, prop de Prijedor també.

Prijedor era una ciutat d’uns vint-i-cinc mil habitants. Arran de la conquesta de la ciutat per les forces txètniks, en van desaparèixer set mil, el 28% ! Als voltants de la ciutat s’han localitzat, fins ara, 145 fosses coumnes i centenars de tombes individuals.

El camp d’Omarska es va posar en funcionament tot just tres setmanes immediatament després de la conquesta de la ciutat, cosa que fa suposar que una part important dels desapareguts de Prijedor hi van ser reclosos.

Segons les dades que se’n tenen, hi van ser internades entre sis i set mil persones, durant un període de cinc mesos, entre la primavera i l’estiu de 1992, concretament entre el 25 de maig i el 21 d’agost. No es pot donar una xifra exacta del nombre de persones que hi van morir, però ben segur que van ser alguns centanars, alguns del quals van morir de fam, o a conseqüència dels maltractaments. Les autoritats serbosbosnianes el van qualificar com un centre d’investigació, i acusaven les persones detingudes de dur a terme activitats paramilitars. Després, segons les dades que es tenen, també hi van ser deportades persones provinents d’altres localitats veïnes, com Kozarac o Trnopolje.

El camp estava format per dos edificis principals i altres de menors: els més importants eren l’edifici d’administració, on també es feien els interrogatoris, tortures i també execucions i l’edifici de l’hangar, on eren tancats els reclusos. Com a edificis menors hi havia el que era conegut com a Casa Blanca, on també s’hi feien tortures, i finalment la Casa Vermella, on es van fer execucions sumàries. Tots els voltants del camp estaven completament minats per tal d’evitar la fugida de les persones tancades, i estava custodiat per uns quatre-cents vigilants. Algunes de les recluses eren obligades a fer les tasques de neteja i el menjar. Tots els testimonis certifiquen que les violacions eren una pràctica habitual. També s’ha arribat a exhumar els cadàvers de nens de cins canys.Les persones detingudes a Omarska, segons comenten alguns dels testimonis dels supervivents feien només un àpat al dia. No hi havia dutxes ni servei de neteja, de manera que les deixalles s’acumulaven per tot el camp.

Segons les autoritats txètrniks, hi van passar 3.334 persones, de les quals 3.197 eren bosníaques i 125 croates.

L’any 2004, no gaire lluny del camp, es va localitzar una gran fossa comuna que contenia els cadàvers de 456 persones procedents, sembla, d’aquest camp. El Tribunal Internacional de l’Haia ha acusat formalment 21 persones d’haver-hi comès atrocitats.

Ed Vulliamy va ser el primer periodista que va poder accedir al camp. Aquí en podeu llegir una crònica que va escriure l’any 2004.

 

El parlament de Montenegro aprova l’ingrés del país a l’OTAN. Milers de persones s’hi manifesten en contra

L’Skupstina, el parlament de Montenegro, va ser, ahir divendres,  l’escenari d’una votació de gran transcendència: l’ingrés del país a l’OTAN. No hi va haver sorpreses. Els quaranta-sis diputats presents a l’hemicicle, tal com ja havien anunciat, hi van votar a favor. Cal destacar, però, que els altres trenta-cinc diputats no hi eren. Tot els partits opositors boicotegen el parlament.

L’octubre de l’any passat es van fer les eleccions en aquest petit país de 650.000 habitants. Un cop es van fer públics els resultats, l’oposició va acusar el govern d’haver comès frau, i va aportar-ne proves més que convincents, que els donaven tota la raó. En la sessió d’ahir van ser-hi presents els partits que donen suport al govern: el Partit Democràtic dels Socialistes (DPS) -35 escons-, 2 diputats socialdemòcrates, escindits de l’SDP, 1 del Partit Liberal i els partits de les minories: 2 del Partit Bosníacc, 1 dels albanesos del FORCA i  1 de la Iniciativa Cívica Croata. També van acudir-hi, de manera extraordinària, i van votar-hi a favor, els diputats del Partit Socialdemòcrata (SDP), a l’oposició.

El cap de govern, Dusko Marovic, no va dubtar a qualificar d’històrica la jornada d’ahir i va insistir a remarcar la defensa d’uns determinats valors, moderns i democràtics . En els mateixos termes es va expressar Milo Djukanovic, el gran patriarca i capo de la política montenegrina, en el sentit literal del terme. Djukanovic s’ha refermat en la idea que l’OTAN és el lloc on correspon estar als  montenegrins, per motius culturals, històrics i de civilització.

Alhora, al carrer, davant el Palau Reial de Cetinje, la capital històrica de Montenegro, es van congregar milers de persones contra aquesta decisió. Van corejar consignes contra l’OTAN i contra els Estats Units, a qui acusen de ser una potència assassina. També es va cremar una bandera de l’OTAN. Es van poder sentir consignes prosèrbies i prorusses. A part, no es van estalviar de denunciar el govern amb crits com “Traïdors” o “Lladres!”. L’any 1999, durat la guerra de Kosova, l’OTAN va bombardejar Sèrbia, cosa que va provocar una gran indignació popular, encara que la República de Montenegro no fos gaire afectada pels atacs.

L’oposició montenegrina està dividida en dos grans blocs. D’una banda, el Front Democràtic (DF), un conglomerat de forces molt heterogènies, nou partits, que abasta des de l’extrema dreta fins a nostàlgics de la Iugoslàvia socialista de matriu sèrbia. Aquesta coalició és radicalment contrària a l’ingrés a l’OTAN i exigeix un referèndum perquè la població s’hi pronunciï. La resta de partits opositors tenen una actitud menys bel·ligerant, tot i que estan d’acord amb la proposta del referèndum. Les enquestes semblen donar un avantatge als favorables a l’ingrés a l’OTAN, però no es pot assegurar quin seria el resultat en el cas hipotètic en cas que es dugués a terme. Una enquesta publicada el febrer de 2016 atorgava als favorables el 47% d’intenció e vot, mentre que als contraris el 37%

Rússia, per la seva banda ja hà fet públic el seu malestar per la votació d’ahir. Ho considera una procovació i una demostració més de l’expansionisme d’occident en una àrea on Rússia havia tingut una forta influència.  A més, ha alertat de les conseqüències que això pot tenir. En aquests moments, les relacions entre Rússia i el govern montenegrí estan profundament deteriorades. Les acusacions que pesen sobre Rússia per la seva presumpta implicació en el fosc i tèrbol afer relaitu a l’intent de cop d’estat, o aparent intent de cop d’estat, que havia de tenir lloc el mateix dia de les eleccions montenegrines no han fet més que enrarir les relacions entre tots dos estats.

No cal dir que les cancelleries occidentals i l’OTAN com a insittució ja han expressat la seva satisfacció.

Finalment, l’ingrés definitiu de Montenegro  l’OTAN s’ha d’aprovar en una cimera que ha de tenir lloc a Brussel·les durant aquest mes de maig. Prèviament, però, cal que els vint-i-vuit estats que en formen part, ho ratifiquin abans. Per fer-ho, a hores d’ara, només resten els Països Baixos i l’Estat espanyol, tot i que només és un tràmit. Des de l’any 2007, Montenegro ha col·laborat amb l’OTAN diverses vegades, i ha enviat tropes a l’estranger, a l’Afganistan per exemple. És evident que la capacitat militar de Montengro és escassa. Les seves forces compten amb prou feines 2.5000 efectius, però el valor estratègic que té sí que és important.

 

Crisi macedònia: manifestants assalten el parlament després de triar-ne un nou president

La situació política que viu Macedònia cada vegada està mes bloquejada. Ahir a la nit es va fer palès un altre cop l’atzucac en què viu el país, quan manifestants de la plataforma Units per Macedònia van assaltar el parlament, just després de triar el nou president de la cambra, un membre d’un partit albanès que ha pactat un possible nou govern amb els socialdemòcrates.

Ahir a la tarda es va procedir a l’elecció del nou president del parlament, imprescindible per fer els passos següents que han de permetre triar un nou cap de govern. La persona que hi optava era Talat Xhaferi, de la Unió Democràtica per la Integració (BDI), el partit albanès amb més diputats a la cambra, deu. Va obtenir un total de 61 vots, un nombre suficient per ocupar el càrrec. Cal destacar que no tots els partits albanesos el van votar, ja que els diputats de BESA i del Partit Democràtic Albanès consideren que no és una persona amb el perfil adequat.

Els diputats del governamental VMRO-DPMNE van respondre, després de la votació, cantant l’himne macedoni i demanant eleccions. Han insistit en tot moment, i de fet des de fa setmanes que ho argumenten, que aquest acte és totalment il·legal, i que demostra la traïció dels socialdemòcrates als interessos nacionals dels macedonis, i el seu sotmetiment als interessos d’Albània i de la Fundació Soros. De fet, la premsa afí al govern, la majoritària al país, fa temps que es dedica a reproduir aquest discurs i a atiar les mobilitzacions de la plataforma Units per Macedònia. Avui mateix, aquests mateixos mitjans publicaven diversos articles on explotaven el passat de Xhaferi com a membre de la guerrilla albanesa que va lluitar contra l’exèrcit macedoni l’any 2001.

Va ser llavors quan van entrar al parlament, davant la passivitat de la policia, persones que s’hi manifestaven, de la plataforma Units per Macedònia. Un cop a dins, van atacar alguns dels diputats, entre els quals hi havia Zaev, i també, Zijadin Sela, d’Aliança dels Albanesos.

Aquest matí, diferents actors polítics i institucionals han fet balanç dels incidents que es van produir al vespre-nit, una de les imatges més impactants dels quals va ser la cara ensangonada del candidat socialdemòcrata a ocupar el càrrec de cap de govern, Zoran Zaev.

Segons fonts policials, vuitanta-tes persones van haver de ser ateses en diferents hsopitals de la capital, arran dels incidents violents, de les quals vint-i-cinc eren membres dels cossos policials, tres eren diputats i un periodista.

Diferents instàncies han apel·lat a la calma. L’ambaixada dels Estats Units ha volgut transmetre el missatge que la violència no és la solució als problemes del país, i que l’única via per resoldre el trencacolls macedoni és la negociació i l’acceptació dels resultats de les eleccions del dia 11 de desembre. Exactament en la mateixa línia s’ha expressat la representant de l’OSCE a Macedònia, Nina Suomalainen, l’ambaixador holandès o Johannes Hahn.

D’una manera similar, el ministre d’afers estrangers d’Albània ha posat èmfasi en el fet que s’ha d’evitar la retòrica incendiària, que no fa més que atiar el conflicte ètnic. Molt més contundent ha estat la reacció del partit Vetevensoje, de Kosova, que ha titllat l’agressió de feixista, racista antialbanesa i de servir els interessos russos a la zona.

Per la seva banda, Federica Mogherini, des de la Valletta, ha expressat la seva tristesa pels fets d’ahir, i la seva preocupació. A més, ha aprofitat per alertar que tot plegat pot desembocar en una crisi seriosa i perillosa.

Finalment, una de les reaccions més esperades, la del president del país, Gjorge Ivanov, no ha trigat a produir-se. Ha apel·lat a la calma i a restaurar la pau, això sí, amb el respecte amb la constitució, les lleis i l’ordenament jurídic del país. A més ha insisit que actes il·legals, com el que va tenir lloc ahir -en referència al nomenament del nou president del país- no poden succeir. Per tant, no ha modificat ni una coma el seu discurs habitual, com era de preveure. Es constata, doncs, el seu paper com a garant del discurs de Gruevski, i el seu clar alineamnet amb les tesis del governamental VMRO-DPMNE.

La situació està més enrocada que mai i no hi ha absolutament res que sembli que pugui provocar un canvi en l’evolució els esdeveniments. El perill de confrontació, violenta fins i tot, és més que real. Fa més de quatre mesos que van tenir lloc les eleccions i encara no hi ha govern. Avui mateix, des del partit socialdemòcrata a’ha afirmat que el procés per triar un nou govern tirarà endavant. Caldrà veure fins on està disposat a arribar Gruevski, el seu partit i els grups socials que li donen suport per mantenir el poder, i evitar ser jutjat per corrupció, espionatge…

L’11 de de desembre van tenir lloc eleccions a Macedònia. Havien de servir per posar punt i final a mesos de protestes al carrer contra el govern del conservador VMRO-DPMNE, erncapçalat per Nikola Gruevski. Se l’acusava de corrupció, pràctiques mafioses i d’haver espiat gairebé trenta mil ciutadans.

Els resultats van ser molt ajustats. Va guanyar el VMRO-DPMNE, 51 escons, però no amb prou suport per formar govern. Llavors, els socialdemòcrates (SDSM) van arribar a un acord per formar govern amb els partits de la minoria albanesa (BDI, BESA, Aliança dels Albanesos i SDP). Per arribar a un acord, els partits albanesos van elaborar una plataforma conjunta, amb reivindicacions diverses, entre les quals hi ha l’extensió de l’oficialitat de l’albanès a tot l’estat, un increment de la presència d’albanesos a les administracions públiques. … A partir de llavors, davant la possibilitat real de perdre el poder, i de ser jutjat, Gruevski va acusar els socialdemòcrates de trair el país i voler-lo destruir. La plataforma albanesa va ser anomenada Plataforma de Tirana, per tal de fer veure que s’havia elaborat fora del país.

El president del país, Ivanov, vinculat al VMRO-DPMNE va optar per no permetre la formació de govern als socialdemòcrates. Alhora, una organització, en teoria apartidista, Units per Macedònia, va iniciar una sèrie de mobilitzacions diàries contra aquesta “Plataforma de Tirana”, que fa dos mesos que duren. Aquesta setmana mateix, els socialdemòcrates i els partits albanesos, per desbloquejar la situació, van optar tirar pel dret i convocar el parlament i nomenar un nou president de l’assemblea, pas imprescindible per formar govern, però tant el VMRO-DPMNE com el president Ivanov consideren aquesta acció com a il-legal.

 

El Danubi, de Claudio Magris

Claudio Magris és un del escriptors italians més prestigiosos. Va néixer a la ciutat adriàtica de Trieste l’any 1939. Aquest ciutat, llargament vinculada a l’imperi Austrohongarès, amb el seu innegable caràcter centreeruopeu lògicament ha marcat d’una manera determinant la manera de veure el món de Magris i, també, el forneix de bona part dels seus referents.

L’obra que us presentem avui n’és un claríssim exemple. Es tracta de El Danubi, un deliciós text escrit per Magris l’any 1986, per tant, anterior a la caiguda del mur de Berlín i a la deisntegració de Iugoslàvia. El pas dels anys, els canvis de fronteres i de sistemes polítics no l’han convertit de cap de les maneres en un text antiquat i superat, tot el contrari.

El Danubi és una obra difícilment classificable, ja que presenta trets característics dels llibres de viatges, però també de la història cultural, inclou pensaments i reflexions polítques, literàries i filosòfiques,crònica social i, fins i tot, té certs aspectes de la novel•la.

Magris ressegueix tot el Danubi, des del seu naixement, a la Selva Negra, als confins més occidentals de l’Antiga Repúlbica Federal d’Alemanya, fins a la seva desembocadura, al Mar Negre, a la Ucraïna poblada per búlgars. Per les seves pàgines desfilen les ciutats i els paisatges de l’Alemanya meridional, Àustria, Sèrbia, Hongria, Txecoslovàquia, Romania i Bulgària, tots els països regats per les seves aigües, des d’Ulm fins a Belgrad, de Viena a Timisoara (Temeszvar), de Linz a Ruse… o també Becskerek, la ciutat fundada per austriacistes exiliats després de la Guerra de Successió, la majoria dels quals eren catalans.

De la mateixa manera, també ens acompanyen en aquest apassionant viatge algunes figures cabdals de la cultura europea, nascudes o vinculades, a aquests territoris. Freud, Kafka, Lukacs, Canetti, Celan, Grillparzer, Rodolf d’Habsburg, Haydn fan companyia a personatges sinistres com Mengele, Eichmann o Rudolf Höss, o a d’altres d’oblidats, com Marianne Willemer, gran poeta que va ser invisibilitzada per Goethe –al qual s’atribuïren algunes de les seves obres-, o els poc coneguts, per a nosaltres, escriptors eslovacs.

El resultat final és una deliciosa reivindicació de la cultura centreeuropea i un crit i un clam contra tota mena de totalitarismes. Lectura obligada.

La versió encatalà, traduïda per Anna Casassas, va ser editada per Edicions de 1984. 

Torna la Gran Albània?

Aquestes últimes setmanes, la qüestió de la possible constitució d’una Gran Albània ha tornat a centrar bona part de l’interès polítc dels Balcans. Dirigents de Macedònia, de Sèrbia, d’Albània, de Kosova n’han parlat, i de vegades amb un to que no presagia res de bo.

La Gran Albània, segons qui en defensa la creació, hauria de ser l’estat que aplegués tots els territoris on viu població albanesa, és a dir l’actual Albània, Kosova, la zona més occidental de Macedònia, poblada molt majoritàriament per albanesos, una petita franja de territori al sud-est de Sèrbia, anomenada Kosova oriental pels albanesos, la part meridional de Montenegro -entorn d’Ulcinj-, que limita amb l’estat albanès, i una altra petita franja que limita amb Kosova, i, finalment, el territori de la Samèria, actualment a Grècia; és a dir tota l’àrea de poblament albanès.

Aquesta reivindicació ha estat present des del moment que es constitueix el nacionalisme albanès, a finals del segle XIX i la vegada que ha estat més a prop d’assolir-se va ser durant la Segona Guerra Mundial, quan Albània va ser ocupada pels feixistes italians i, a Albània, se li agregà gairebé la totalitat de Kosova i bona part de Macedònia.

Tot i que aquest debat ha aparegut diverses vegades durant els últims anys, sobretot a Kosova, on una bona part dels albanesos s’ha manifestat favorable a integrar-se a Albània -només cal veure que en les manifestacions a Kosova, les banderes que s’enarboren són les albaneses, no la de Kosova-, ara ha agafat una transcendència més gran i s’ha estès per diversos estats.

Arran del resultat de les últimes eleccions macedònies, el partit en el poder, el conservador VMRO-DPMNE, que no va aconseguir una majoria que li permetés de formar govern, va iniciar una intensa campanya contra el que en diuen Plataforma de Tirana. A Macedònia, l’oposició socialdemòcrata i els quatre partits albanesos van obtenir uns resultats prou bons com per poder formar govern, i desbancar el VMRO-DPMNE i el seu líder, Nikola Gruevski, del poder.

Els partits albanesos van acordar una plataforma conjunta de cara a la negociació amb la Unió Socialdemòcrata, SDSM. En aquesta plataforma, a part d’alguns aspectes que no tenen res a veure amb la qüestió ètnica com la integració a la Unió Europea o a l’OTAN, hi havia reivindicacions que anaven en la línia de reconèixer els drets nacionals dels albanesos. Una de les mesures proposades era la d’estendre l’oficialitat de la llengua albanesa a tot el territori de l’estat, la possible modificació d’alguns elements simbòlics, com la moneda, uniformes policials, polítiques actives per incrementar la presència d’albanesos en les forces de seguretat i en el funcionariat, on actualment estan infrarepresentats, la condemna del genocidi contra el poble albanès en el període d’entreguerres… Finalment, socialdemòcrates i albanesos van arribar a un acord per formar govern, que va ser boicotejat pel president macedoni. A hores d’ara, més de quatre mesos després de les eleccions, Macedònia encara no té govern.

Des del VMRO-DPMNE, el partit governant, es va iniciar una gran campanya contra el que afirmen que pot ser la desintegració del país. Ara fa cinquanta-nou dies que els carrers de les principals ciutats macedònies s’han omplert de persones, convocats per una entitat que porta per nom Units per Macedònia, teòricament aliena al partit governant. Ara bé, ningú dubta que darrere d’aquestes concentracions hi ha la llarga mà de Gruevski, que amb aquesta argúcia pretén perpetuar-se en el poder o, com a mínim, evitar que els socialdemòcrates puguin formar-lo, i també que pugui ser jutjat pels nombrosos casos de corrupció, malversament de fons públics, espionatge…

Els dirigents d’Units per Macedònia han insistit reiteradament que estan en contra del federalisme i de la desintegració de Macedònia, i, també, contra el bilingüisme. Defensen que l’acord entre SDSM i partits albanesos s’ha elaborat des de Tirana, i per això en diuen Plataforma de Tirana –nom que evidentment no fan servir les persones que la van signar-. Afirmen que l’objectiu últim d’aquests polítics és desmembrar el país i incorporar les zones de majoria albanesa a Albània, per crear la Gran Albània. Els partits albanesos de Macedònia han negat aquestes acusacions i han insistit que el seu objectiu és tan sols garantir la igualtat de drets de tots els ciutadans de Macedònia.

Evidentment aquestes tesis han rebut, com era d’esperar, el suport de les principals autoritats sèrbies, lògicament, pel seu enfrontament amb les autoritats de Kosova.

Les declaracions que va fer fa pocs dies el cap de govern albanès, Edi Rama, segons les quals –en una entrevista feta al mitjà Politico- l’objectiu polític fonamental del seu país és la integració a la Unió Europea, però que en cas que aquest projecte fracassés no descartava la possibilitat que s’optés per buscar altres unions territorials en la mateixa àrea balcànica, en clara alusió al conjunt dels territoris poblats per albaensos, han provocat un gran rebombori. Poc després, el presdient de Kosova, Hashim Thaci, va fer unes declaracions en la mateixa línia, encara que després les hagi matisat. Cal no oblidar que els partits kosovars opositors tenen uns plantejaments polítics d’un to més marcadament panalbanès que no pas els que formen part de l’actual coalició governamental. Si es fessin eleccions, no és gens clar qui guanyaria la contesa electoral. És un escenari gens negligible, ja que donada la situació política actual de Kosova aquest fet és molt probable. En qualsevol moment es poden anunciar eleccions anticipades.

Aquestes afirmacions van servir perquè Ivica Dacic, actual ministre d’afers estrangers del govern serbi, alertés que la principal amenaça per a la pau i l’estabilitat a la zona, segons la seva opinió, era la del nacionalisme albanès entestat a crear una Gran Albània. Va fer aquestes asseveracions en una entrevista a l’agència russa TASS, i va provocar una allau de reacions a totes dues bandes. També va advertir els aliats i protectors dels albanesos, en clara referència als Estats Units, que miressin de replantejar-se les seves aliances. I per reblar el clau, va remarcar que si Sèrbia parlés de crear una Gran Sèrbia -amb la incorporació de la República Serpska- seria acusada de desestabilitzar la zona. Serguei Lavrov, ministre d’Afers estrangers de Rússia, també s’ha manifestat en la mateixa línia.

Pocs dies després de les declaracions de Dacic, qui va afegir més llenya al foc va ser un polític albanès de Bujanovac, Jonuz Musliu. Bujanovac és una de les tres municipalitats del sud de Sèrbia on viuen albanesos, juntament amb Presevo i Medvedja. Segons Musliu, la Gran Albània –i va utilizar aquests termes- ha d’incloure també aquestes municipalitats, i també Kosova, de majoria albanesa.

Fa només dos dies, el president de Kosova, Hashim Thaci, va voler refredar els ànims i va afirmar que la qüestió de la Gran Albània era només una invenció de la propaganda sèrbia, per tal de desviar l’atenció dels seriosos problemes interns que pateix el país.

Finalment, Johannes Hahn, comissari europeu de política regional, ha censurat les afirmacions de Rama i de Thaci i els ha comminat a no fer declaracions explosives i a no qüestionar les fronteres existents, i a no interferir en els afers interns dels estats veïns.

Zagreb tindrà un monument dedicat a Franjo Tudjman

Aquesta setmana mateix, l’alcalde de Zagreb, Milan Bandic, ha anunciat públicament que la capital croata tindrà un monumnet dedicat a la figura de Franjo Tudjman.

El monument consistirà en una estàtua de tres metres i mig d’alçada, que serà ubicada en una zona cèntrica de la ciutat, a la cantonada entre Grada Vukovara i Hrvatske Bratske Zajednice.

Com era d’esperar, aquesta decisió ha aixecat una forta polèmica dins Croàcia mateix, però també en països veïns, sobretot a Sèrbia.

La figura de Tudjman és molt controvertida. Ho demostra el simple fet que en el moment d’anunciar la construcció d’aquest monument també es va fer saber que s’obriria un concurs públic per contruir-ne dos més, un de dedicat a l’Holocaust i un altre a la “pàtria”.

Bandic, alcalde de Zagreb, no ha estat mai militant del partit fundat per Tudjman -havia militat al Partit socialdemòcrata-, d’aquesta manera se suma a les figures que consdieren Tudjman una figura cabdal de la història croata.

Tudjman, que va morir l’any 1999, és molt qüestionat, sobretot per dos fets: d’una banda per la seva actitud revisionista pel que fa a la història croata, particularment quant a l’Estat independent croat (NDH), aliat dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i que va practicar una política d’extermini contra la població sèrbia, rom i jueva que vivia a Croàcia i a Bònsia, i, d’altra banda, pel seu paper abans i durant les guerres de Croàcia i de Bòsnia. Se’l considera, juntament amb Milosevic, un dels màxims representants del nacionalisme més agressiu de l’àrea balcànica.

Tot i això, durant la seva joventut, va lluitar amb els partisans, als quals es va unir quan tenia tan sols dinou anys, i va arribar a ser el general més jove de l’Exèrcit Popular Iugoslau (JNA). Més tard, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, va entrar a treballar al ministeri de Defensa.

Va abandonar l’exèrcit l’any 1961, i a partir de llavors va començar a llunyar-se dels plantejaments que havia defensat fins aquell moment, i va fundar l’Institut za historiju radničkoga pokreta Hrvatske (Institut per a la Història dels Treballadors de Croàcia). L’any 1967 va escriure una Declaració sobre la llengua literària croata, document on defensava tesis secessionistes des del punt de vista lingúístic, en relació amb el serbocroat.

Poc després, l’any 1971 va ser un dels principals protagonistes del moviment que va ser conegut com a Primavera Croata, motiu pel qual va ser empresonat durant dos anys. Va ser aleshores que va escriure Bespuca povijesne zbiljnosti (Els horrors de la guerra), on per primera vegada relativitza el discurs oficial sobre els crims dels ústaixes, amb una clara tendencia a minimitzar-lo. Segons Tudjman, al camp de jasenovac van morir com a molt 60.000 persones, xifra molt inferior als centenars de milers que s’han considerat habitualment. A hores d’ara, i per rebatre-ho, es coneix el nom de més de vuitanta mil persones que van ser mortes en aquell camp.

L’any 1990 va ser el principal impulsor de la creació de la Unió Democràtica de Croàcia (HDZ), el gran partit conservador de Croàcia, que d’una forma o altra ha estat el parti hegemònic al país des de llavors. Aquell mateix any es va convertir en president de Croàcia i organitzà el referèndum que havia de comportar la independència del país.

Se li ha criticat particularment la seva manca de visió, volguda o no volguda, sobre el paper de les minories. Les seves decisions matusseres van provocar la rebel•lió de bona part de la minoria sèrbia del país, que culminà amb la guerra a la Krajina i a Eslavònia oriental. Finalment l’any 1995 va impulsar l’Operació Oluja (Tempesta) amb la qual es va reocupar tot el terriotri croat, i arran de la qual 250.000 hagueren de fugir.

Pel que fa a Bòsnia, no va dubtar a impulsar la creació d’una república croata, que hauria d’haver acabat unint-se, segons les seves pretensions, a Croàcia, per tal de construir així la Gran Croàcia. En aquest sentit, la seva entesa amb Milosevic, era important.

Així, doncs, per a molts, Tudjman és el gran símbol de la Croàcia moderna, un estat fonamentat en sòlids principis conservadors, religiosos i tradicionals, mentre que per a d’altres la seva figura representa valors reaccionaris i la pitjor cara d’un nacionalisme intransigent, revisionista i que flirteja amb el feixisme.

Efrén López i Meira Segal, projecte Kopanitsa

Efrén López és un dels músics més interessants del nostre país, tot i que no prou reconegut pel gran públic. Els seus interessos musicals han estat sempre molt eclèctics, amb una gran barreja d’estils musicals i interessos. Cal destacar-ne, sobretot, les seves aportacions en el terreny de la música medieval i de la música d’arrel. L’any 1998 va fundar, amb Mara Aranda, el grup L’ham de foc. És un dels grups més interessants pel que fa a la investigació i recreació de la música tradicional del conjunt del Mediterrani.

Més endavant, ha col•laborat amb molts altres intèrprets, una de les quals és Meira Segal, israeliana que toca diversos instruments de vent, també amb gran virtuosisme.

En aquesta entrada, us oferim una d’aquestes col•laboracions, que porta per nom Kopanitsa, aire tradicional búlgar, on Meira Segal toca la gaida, el sac de gemecs caracterísitic de Bulgària, i Efrén López la viola de roda.
A més, podreu sentir una altra brillant versió d’una cançó tradicional balcànica interpretada també per Segal i una composició d’Efrén López, que porta per nom de Plaerdemavida.

Pàgina web d’Efrén López: http://efrenlopez.net/

Bulgària torna a perdre població durant el 2016

La gran majoria dels països de l’àrea balcànica comparteixen un problema del qual no es parla gaire, però que pot tenir conseqüències importants a mitjà terrmini.

L’entrada d’ahir la vam dedicar al cens moldau, elaborat durant l’any 2014. En aquest cens es constatava una pèrdua de població de gairebé quatre-centes mil persones en només deu anys. Aquest fet és provocat per una molt important emigració, unes taxes de natalitat cada vegada més baixes i una esperança de vida sensiblement inferior a la de la resta de països europeus

Com hem dit abans, no és un fet exclusiu d’un estat. Avui us comentem el cas de Bulgària. Segons les dades publicades per l’agència búlgara d’estadística, aquest país continua perdent població un any més. Les dades, fetes publiques el 12 d’abril d’enguany, constaten que Bulgària ha perdut el 0,7% de la població en relació amb la que tenia l’any passat. L’any passat, 2016, Bulgària tenia 7.101.859 habitants, mentre que l’any anterior en tenia 7.153.784 habitants, és a dir 51.925 més.

Aquestes dades decreixents, que es repeteixen any rere any, confirmen el canvi demogràfic que esta vivint aquest país en els darrers vint-i-cinc anys: taxes de natalitat molt baixes, poc relleu generacional, envelliment de la població –ara ja el 21% són més grans de 65 anys, percentatge més elevat encara a les zones rurals, mentre que a Sofia és tan sols del 17%-, un molt alt índex d’emigració…

Pel que fa a la natalitat, l’any passat van néixer a Bulgària 64.984 infants, 966 menys que l’any anterior, és a dir que va patir un descens de l’1,5%. L’esperança mitjana de vida és de 74,7 anys, 78,2 en el cas de les dones i 71,2 en els homes. Els menors de quinze anys, segons aquesta agència, representen el 14% de la població.

No cal dir que els grups més nacionalistes fa temps que posen el crit al cel. A més, en la lògica del seu discurs insisteixen que el percentatge de naixements entre les minories, particularment turcs i roms, és més elevat, cosa que pot afectar l’equilibri ètnic del país d’aquí a no gaires anys.

Publicat el cens de Moldàvia. Moldàvia perd 400.000 habitants en deu anys

A finals de març es van publicar finalment els resultats del cens que es va dur a terme a Moldàvia durant l’any 2014.

Segons les dades que aporta, el nombre total d’habitants que tenia Moldàvia l’any 2014 era de 2.998.235. Això vol dir que si comparem aquestes dades amb les de 2004, en què la població era de 3.383.332 habitants, podem constatar que Moldàvia continua perdent població, concretament 383.097 en deu anys. A més, d’aquestes persones, 209.030 són no-residents, cosa que representa el 7,5% de les persones censades, i que demostra els alts índexs d’emigració que pateix aquest país. Cal advertir, però, que la publicació d’aquestes dades no ha estat exempta de polèmica, i algunes veus han reclamat que es torni a repetir, com han fet alguns membres del Partit Liberal.

Cal tenir en compte que en aquestes dades no hi queda inclosa la demografia de la zona de Transnístria, de facto desvinculada de Moldàvia. En el cas de Transnístria, on el darrer cens es va dur a terme durant el darrer trimestre de 2015, el nombre total d’habitants és de 465.755, un 14,3% inferior, també, a les dades de 2004.

Pel que fa a dades sobre la composició de la població, el 51,8% de les persones censades són dones, mentre que els homes representen el 48,2% del total. Els menors de 16 anys són el 18,4%, entre 16 i 61 anys –que és l’edat en què es pot treballar a Moldàvia- hi ha el 63,1% de les persones censades, mentre que els més grans d’aquesta edat representen el 18,5%. Cal tenir en compte que a Moldàvia l’esperança de vida mitjana en néixer és de 71,46 anys. Això explica, en part, perquè el nombre de persones més grans de 61 anys és relativament baix. Tot i això, també es constata una tendència a l’envelliment de la població, com ho demostra el fet que l’edat mitjana també va augmentar: 37,6 anys en el cas de les dones i 35,8 en el cas dels homes.

Una altra dada interessant que s’extreu de la lectura del cens és el de la disminució de les dimensions de les llars, que ara és de 2’9 persones per llar, amb un total de 959.000 llars a tot el país.

Probablement, l’altra dada que provoca més interès és el de la composició ètnica del país. Segons les dades aportades per aquest cens, el 75,1% dels ciutadans de Moldàvia es declaren moldaus, el 7% romanesos, el 6,5% ucraïnesos, el 4,6% gagaüsos i el 4,1% russos. Més lluny queden altres grups, com els búlgars -l’1,9%- i els roms -0,3%-. Un 0,5% queden englobats dins la categoria Altres (bielorussos, jueus, polonesos, armenis…).

Si es comparen les dades amb el cens anterior, el de 2004, el percentatge de moldaus minva lleugerament, entorn de l’1%, mentre que el de romanesos s’incrementa, al voltant del 4,8%.

Pel que fa a la distribució d’aquesta població en el conjunt del país, els moldaus són majoritaris arreu, tret de dues zones: la regió de Gagaúsia, on els gagaüsos representen el 83,8% i a Taraclia, on els búlgars són el 66’1%.
Pel que fa a la llengua materna, el 56,7% declaren que és el moldau, mentre que afirmen que és el romanès en el 23,5% dels casos. Així com la tercera nacionalitat és la ucraïnesa, pel que fa a la llengua materna, cal destacar el paper del rus, que s’enfila fins al 9,7%. El 4,2% declaren que és el gagaús, el 3,9% l’ucraïnès i l’1,5 % el búlgar.Pel que fa a la religió, el 96,8% es declaren com a ortodoxos.

És inevitable plantejar-se la qüestió relativa a la nacionaliat i a la llengua materna. És indiscutible que moldau i romanès són dos termes que fan referència exactament a la mateixa llengua, cosa que fa que hi hagi una gran dosi de confusió en aquestes dades. Es dona el fet que algunes persones de la mateixa família han arribat a afirmar en uns casos que parlen romanès i en d’altres moldau, cosa que demostra que estem parlant de la mateixa llengua. El mateix podem quant a la nacionalitat.

Podeu consultar les dades completes del cens en el següent enllaç: Statistics

Quant a la composició ètnica de Transnístria, segons el cens que s’hi va elaborar durant l’any 2015, el 32,1% dels ciutadans es declaraven moldaus, el 30,35% rusos, el 28,1% ucraïnesos, el 2,5% búlgars. L aresta de población pertany a diversos grups nacionals. Per tant, es constata una divisió, amb uns contingents similars, en tres grans blocs. De tota manera, diversos organismes internacionals han criticat la metodologia amb què es va elaborar aquest cens, per al qual cosa cal relativitzar-ne les dades que hi apareixien reflectides. Tot i això, la imatge dels tres grans blocs s’ajsuta bastant a la realitat.

La llei que regula els drets de les minories nacionals arriba al parlament d’Albània

Segons informa la premsa albanesa, el govern d’aquest país va aprovar aquest 18 d’abril l’esborrany de llei sobre les minories. Un cop fet això, el parlament haurà de votar-ne l’aprovació, cosa que no representarà cap problema, ja que els partits que donen suport al govern són majoria en el parlament.

El projecte de llei consta de 22 articles i pretén garantir els drets de les diverses minories que viuen a Albània. En l’articulat surten esmentats els grups nacionals que es consideren beneficiaris d’aquesta llei: grecs, macedonis, serbis, montenegrins, valacs-aromanesos. Finalment, també inclou bosnians i gipsis, que en els primers esborranys no eren tinguts en compte.

El govern macedoni ha fet pública la seva satisfacció pel fet que s’esmenti la minoria macedònia. Des de Bulgària sempre s’ha considerat que els macedonis que viuen a Albània formen part de la nacionalitat búlgara. Només cal veure qualsevol text editat a Bulgària sobre minories d’aquest país en altres estats i sempre hi apareixen els macedonis d’Albània com a búlgars. En aquest sentit, el paper que ha jugat l’organització Ilinden, la principal organització que aplega els macedonis d’Albània, ha estat determinant.

Segons aquesta proposta de llei, en aquelles zones on una minoria arribi a representar el 20% de la població, la senyalització pública, retolació i comunicacions s’hauran der fer també en la llengua de la minoria. Fins ara, això no quedava recollit en cap text legal, cosa que representa un avanç important. Ara bé, el fet que el llindar sigui el 20% farà que ben pocs dsitrictes en siguin afectats. A més, es garanteix i regula el dret de les minories a tenir organitzacions pròpies, dret a utilitzar la llengua i llibertat religiosa.

Aquesta llei s’hauria d’haver aprovat fa força anys, tenint en compte que Albània va ratficar la Convenció marc sobre la protecció de les minories nacionals, del consel d’Europa l’any 1999, i que era una condició indispensable per avançar en les negociacions per a la integració d’Albània a la Unió Europea.

Les properes eleccions albaneses probablement tindran lloc el 18 de juny. Per tant, aquesta serà una de les darreres lleis que aprovi l’actual parlament. Cal tenir en compte que, en aquests moments, l’oposició està boicotejant el parlament i no assistex des de fa setmanes a cap sessió, cosa que pot desvirtuar la votació. L’oposició demana la dimissió del govern i la formació d’un altre de caràcter tècnic que sigui l’encarregat d’organtizar aquestes eleccions.