El govern croat vol un més gran reconeixement de la minoria croata d’Itàlia

Aquest dijous, en el marc de la cimera de Trieste -que aplega dirigents de pràcticament tots els estats de l’àrea balcànica-, el cap de govern croat Andrej Plenkovic va tenir una trobada amb el màxim representant de la minoria italiana a la regió de Friül-Venècia Júlia, Damir Murkovic.

Arran d’aquesta trobada, Plenkovic -segons informa el mitjà croat Vecernij Listinstarà el govern italià a millorar el reconeixement de la minoria croata a Itàlia, i més en concret en aquesta “regió”. Segons les dades aportades per les entitats d’aquesta minoria, el nombre de croats a la zona se situa entorn dels quinze mil, entre els quals hi ha persones assentades des de fa gerneracions en el territori i d’altres que hi han arribat els darrers vint anys. Vol emmarcar aquesta millora del reconeixement d’aquesta minoria en el desenvolupament dels acords a quà van arribar els governs italià i croat l’any 2015, sobre les minories d’aquests països en els estats respectius.

Plenkovic va posar en valor la tasca del govern croat pel que fa al reconeixement dels drets de la minoria italiana, i va posar com a exemple el fet que Furio Radin sigui membre de la mesa del parlament d’aquest país. Ara bé, no cal oblidar que en el govern anterior, liderat per Oreskovic, del qual formava part el partit de Plenkovic, les tensions amb la minoria italiana es van incrementar de manera notable, sobretot pel fet de la retirada de subvencions a la premsa publicada en llengua italiana.

A Friül-Venècia Júlia s’hi parla friülà, vènet i eslovè, sobretot. Evidentment la política duta a terme per l’estat italià d’ençà de la seva creació, al segle XIX, ha fet que la presència de l’italìa sigui molt important i hagi esdevingut la llengua de referència per a bona part de la població. Tradicionalment hi vivien poques poblacions de parla serbocroata.

La minoria croata és present sobretot a la zona central d’Itàlia, particularment a Molise. A la rsta del país és molt testimonial. el seu reconeixement és escàs i la llengua es troba en una situació molt delicada.

Polèmica a Zagreb pel possible canvi de nom de la Plaça del Mariscal Tito

Les darreres eleccions locals a Croàcia van tenir lloc el passat 21 de maig. En aquestes eleccions es tria, d’una banda, qui ostenta el càrrec d’alcalde, directament per part dels electors, i, d’altra banda, la composició de l’Assemblea local. Tal com s’esperava, el vencedor va ser Milan Bandic, que ja era l’alcalde sortint, amb un ajustat, més del que es preveia, 51,67% dels sufragis.

Un fet que pot cridar l’atenció és que una de les principals places del centre de la capital croata porta el nom de Plaça del Mariscal Tito. Això pot cridar l’atenció a la capital de la conservadora Croàcia, que moltes vegades és protagonista de notícies protagonitzades per persones d’un espectre polític totalment oposat al de Tito. Cal destacar que Zagreb és una ciutat on l’esquerra ha aconseguit sempre resultats sensiblement millors que a la resta del país. És evident que el Partit Socialdemòcrata no fa defensa pública del llegat de Tito, ni de bon tros, però també és veritat que no s’ha atrevit mai a fer passos com el de canviar el nom d’algunes de les vies que en porten el nom. A més, a Croàcia, malgrat tot, la figura de Tito encara té ascendència sobre part de la població.

Des de principis del mes de juny, diversos mitjans croats s’han fet ressò del fet que Milan Bandic s’ha mostrat favorable a canviar el nom de la plaça que du el nom de Tito pel de Plaça de la República de Croàcia. Va afirmar que era una anomalia que la capital del país dugué sel nom d’un dictador. No és la primera vegada que aquest debat s’ha plantejat -ha estat constant d’uns anys ençà-, però aquest és el primer cop en què s’ha fet evident la possibilitat de canviar-lo.

No cal dir, que part de la població s’hi ha manifestat en contra, tal com va passar, per exemple, el passat 22 de juny, quan milers de persones es van concentrar en aquesta plaça, convocats pel Front dels Treballadors, Nova Esquerra i per diverses personalitats independents i intel·lectuals d’esquerres.

La possibilitat que sigui viable el canvi rau precisament en el fet que la majoria de Bandic a l’Assemblea local és molt minsa, fins al punt que necessita el suport d’altres forces per poder-la assegurar. La seva victòria no amaga les dificultats que té per poder tenir una majoria mínimament estable en el govern municipal. Dels 51 membres que té aquesta assemblea, la seva formació (Bandic Milan 365-Partit del Treball i de la Solidaritat) té 14 regidors, ben lluny, doncs, de la majoria necessària per poder tirar endavant segons quins projectes. Ara pera ara, Bandic ha optat per buscar aliats a l’espectre més dretà, i per aquest motiu s’ha atansat a la conservadora Unió Democràtica de Croàcia (HDZ), que té set regidors, i el que és pitjor a la candiatura formada entorn de Bruna Esih, que en té 5. El total de totes tres formacions permet arribar a una justa majoria de 26.

Bruna Esih és una militant de l’HDZ, de l’ala més dretana i ultranacionalista d’aquest partit que va optar per presentar-se en solitari, al marge del partit, en aquestes eleccions i va aconseguir uns molt bon resultats. Un dels companys de viatge d’Esih és Zlatko Hasanbegovic, exministre de Cultura, acusat de defensar tesis revisonistes pel que fa als ústaixes durant la Segona guerra Mundial.

Bandic, que havia estat militant del Partit Socialdemòcrata, partit amb el qual va arribar a l’alcaldia de la capital per primera vegada, ha optat per no voler-se entendre amb els partits més a l’esquerra: els socialdemòcrates (13 escons) i la candidatura d’esquerra alternativa Zagreb és Nostra, formada per Nova Esquerra i Front dels Treballadors, que té 4 regidors.

La població de la Terra continuarà augmentant fins al 2100; els països balcànics i l’Estat espanyol perdran població

El 21 de juny passat, el Departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides va presentar un informe sobre l’evolució de la població mundial durant tot el segle XXI.

Segons les dades que aporta, actualment viuen a la terra 7.600 milions de persones, i s’espera que l’any 2030 aquesta xifra pujarà fins als 8.600 milions. La tendència al creixement poblacional es mantindrà durant tot el segle, de manera que l’any 2050 serem 9.800 milions i el 2100, 11.200 milions. El creixement demogràfic, doncs, no s’atura tot i la tendència a la baixa de la tassa de natalitat, que sembla que es mantindrà i que fins i tot s’incrementarà. En el període 2000-2005 el nombre de fills per dona a l’Àfrica, on n’hi ha els índexs més elevats, era de 5,2, mentre que a hores d’ara és de 4,7.

Entre els països amb un creixement més important destaca, sobretot, Nigèria, actualment el setè més poblat del món. Es preveu que pugui aribar a ser el tercer més poblat del món l’any 2050. Els altres que més creixen, i creixeran, són l’Índia, la República Democràtica del Congo, Pakistan, Etiòpia, Tanzània, els EUA, Uganda i Indonèsia.

Una dada que crida l’atenció és que 83 països, que representen el 46% de la població mundial,tenen taxes de fertilititat per sota del mínim que garanteix el relleu generacional (aproximadament, 2,1 naixements per dona). En aquest grup hi ha països com la Xina, els EUA, el Brasil, Rússia, Japó, Vietnam, Alemanya, Iran, Tailàndia i Regne Unit. Tot això comportarà un clar envelliment de la població en aquests països, però hem de tenir en compte que cal considerar altres fenòmens, com són els de les migracions que poden compensar, o fins i tot invertir, la tendència. En el conjunt d’Europa, actualment el 25% de la població té mes de 60 anys, xifra que arribarà al 35% el 2050

La població balcànica el 2050

Si analitzem les dades dels països balcànics, el primer que constatem és que globalment perdran força població, tendència, d’altra banda, que ja estem constatant actualment.

Entre els països que perdran un 15% de la població o més hi trobem Bulgària, Croàcia, Moldàvia, Romania i Sèrbia.

Bulgària, que ara té entorn dels set milions d’habitants en tindrà 5.400.000 el 2050; Croàcia passarà de quatre milions a 3.400.000 ; Romania passarà dels actuals 19.600.000 a 16.400.000 ; Sèrbia, dels 8.700.000 als 7.400.000 ; Moldàvia, de quatre milions a 3.200.000. Bòsnia, per la seva banda, mantindrà la població, al voltant dels 3.500.000 ; Montenegro passarà de 629.000 a 558.000 i Macedònia, de 2.100.000 a 1.900.000.

Albània, per la seva banda, passarà dels 2.923.000 actuals a 2.664.000, també el 2050. Ara fa pocs dies l’agència d’estadística albanesa va anunciar aquest any la població albanesa havia crescut en termes absoluts en un miler d’habitants. És la primera vegada que la població augmenta en aquest país des de la’ny 2000! No hi ha dades de Kosova, pel fet que és un estat no admès en el si de les Nacions Unides.

Si ens fixem en els pronòstics de cara a l’any 2100, els números són encara més xocants: la població prevista a Bulgària és tan sols de 3.850.000, 1.953.000 a Moldàvia, 12.082.000 a Romania, 1.657.000 a Albània, 2.217.000 a Bòsnia i Hercegovina, 2.518.000 a Croàcia, 449.000 a Montenegro, 5.464.000 a Sèrbia, 1.662.000 a Eslovènia i 1.467.000 a Macedònia.

No cal dir que gairebé tots els mitjans d’informació dels països balcàncis s’han fet ressò d’aquesta notícia, i, en general, amb un to molt apocalítpic.

Evidentment aquestes projeccions de cara al 2100 s’han de prendre amb moltes precaucions, perquè hi ha variables que ara ben segur que no podem preveure, però és evident que el canvi demogràfic és més que evident. Probablment sigui una bona nóticia, sobretot de cara a la salut del planeta, però el més important és saber gestionar aquests canvis amb intel·ligència.

Pel que fa a l’Estat espanyol, les dades de l’informe apunten en una direcció similar, no tan acusada. Es calcula que l’any 2050 tindrà 44.395.000 habitants, mentre que el 2100 n’hi haurà 36.780.000. Quant a l’Estat francès, 69.648.000 (cinc milions més que ara) el 2050 i 72.440.000 el 2.100. P er tant, no invertirà la tendència actual. Andorra es mantindrà amb uns números similars el 2050 i baixarà fins a 66.000 el 2100. Finalment, Itàlia, en tindrà 56.872.000 el 2050, tres milions menys que ara, i 47.819.000 el 2100.

Podeu accedir a totes les dades en el següent enllaç:

Total population

Pel que fa a la notícia publicada per Nacions Unides, que és d’on he extret la informació,  hi podeu accedir pel següent enllaç:

World population projected to reach 9.8 billion in 2050, and 11.2 billion in 2100

 

Els Arbanasi, els albanesos de Croàcia

És poc conegut que a Croàcia hi ha també una minoria albanesa assentada històricament. Hi van arribar entre els segles XVII i XVIII. Aquest fet fa que siguin reconeguts com a minoria nacional, cosa que els dona dret a tenir un representant en el parlament croat. Aquesta comunitat és coneguda a Croàcia amb el nom d’arbanasi, però els albanesos opten habitualment per utilitzar el terme d’albanesos de Zadar.

La comunitat albanesa de Croàcia és molt reduïda. Segons les dades del cens elaborat l’any 2011 són tan sols 17.513, amb prou feines el 0,4% del total de la població del país. A més, cal tenir en compte que també hi hagué albanesos que van arribar a Croàcia durant els anys setanta i vuitanta del segle passat, procedents de Kosova. Això va fer que canviés fins a cert punt la comunitat albanesa croata. Una altra dada a tenir en compte és que les relacions entre tots dos grups, els assentats històricament i els nouvinguts són molt escasses.

El principal nucli de població albanesa és entorn de la ciutat de Zadar, a la costa dàlmata, tot i que se’n poden trobar per tot Croàcia. Antigament, però, n’hi havia altres enclaus compactes, el més conegut dels quals era a Ístria. A hores d’ara, no queden albanesos a Ístria, ja que van ser assimilats per altres poblacions d’aquesta península. Fins a principis del segle XX encara hi havia persones que parlaven l’albanès com a llengua materna.

Els albanesos de Zadar, en canvi, han conservat la llengua que ha arribat viva fins als nostres dies, tot i que en un estat de salut delicat. L’albanès de Zadar, vinculat al gheg –que és l’albanès parlat al nord d’Albània-, és una de les llengües considerades en perill d’extinció segons l’Atles de llengües en perill elaborat per la UNESCO. Segons les dades que aporta aquest atles, el nombre de parlants és d’aproximadament uns cinc-cents, cosa que fa patir seriosament pel futur d’aquesta llengua. Lògicament, l’albanès que parlen és l’evolució de l’albanès que van portar a aquestes terres fa gairebé tres-cents anys, per la qual cosa té un to molt arcaic. Aquests albanesos de Zadar mai no han tingut contacte amb Albània fins fa ben poc, des dels anys noranta. La llengua no és ensenyada a les escoles i la transmissió generacional és escassa.

Estan perfectament documentades les diferents onades migratòries que van sortir d’Albània cap a les zones que avui conformen l’estat croat. Tot i que hi ha constància de diversos assentaments albanesos a la costa dàlmata –certificada per estudis de toponímia- durant l’època medieval, l’arribada d’albanesos a Zadar és més moderna.

La primera onada data de l’any 1655. Eren albanesos de la zona del llac Shkoder i van marxar cap a Ístria, més concretament a Pula. Se sap que venien de tres municipis: Briska, Sestan i Livar. L’origen dels albanesos que van marxar en les dues següents onades és exactament el mateix.

Una segona onada es va produir entre 1726 i 1727. En aquest cas, els emigrants van respondre a una crida feta per l’arquebisbe de Zadar, Vicko Zmajevic. En aquella època, Zadar pertanyia a la república de Venècia i l’objectiu de la crida era repoblar aquella zona. Se sap del cert que l’any 1726 van arribar a Zadar, com a mínim, 56 persones. Se sap, també,  que algunes persones que van marxar es quedaren a mig camí i s’establiren a Herceg Novi, actualment a Montenegro. La tercera onada va tenir lloc l’any 1733. En aquest cas, de famílies registrades, van ser-ne vint-i-vuit. De tots els grups que van marxar-ne se’n saben molts noms, encara que no tots. Normalment s’accepta que eren membres del clan Kastriota -els clans eren, i són, molt importants al nord d’Albània-. Segons altres autors, el nombre de famílies que van anar-hi no va ser en cap cas inferior a 250.

La majoria es van dedicar a l’agricultura, però a a partir de finals del 1750 n’hi hagué que començaren a treballar a la ciutat, com a paletes o regentant algunes tavernes.

Aquests albanesos, procedents del nord-oest d’Albània, eren catòlics. Per aquest motiu, no ha d’estranyar que construïssin els seus propis llocs de culte, poc després d’arribar a Zadar, com és l’església de Santa Maria de Loreto, construïda l’any 1737. La construcció d’aquesta església va ser impulsada per Zmajevic, l’arquebisbe de Zadar. Zmajevic, l’any 1737, afirmava que a Zadar hi vivien uns vuit-cents albanesos. Ara fa poc l’església croata va commemorar el 290 aniversari de l’arribada dels primers albanesos a Zadar, i van aprofitar per retre homenatge a Zmajevic, que va impulsar diversos projectes per estendre el catolicisme als Balcans. Actualment, segons les dades del cens, el 40% dels albanesos croats són catòlics, descendents directes d’aquestes onades migratòries. Els albanesos que van arribar a Croàcia durant els anys setanta i vuitanta eren de Kosova, i majoritàriament musulmans.

Un dels motius que s’ha esgrimit per explicar-ne l’emigració hi ha la pressió turca sobre les poblacions albaneses originàries d’aquests emigrants.

Després de la Segona Guerra Mundial, un nombre important d’arbanasi va emigrar a Itàlia, fins al punt que no en quedaren, a Zadar, més de quatre mil.

En el següent enllaç podeu veure i sentir el testimoni d’aquests arbanasi. El vídeo és en serbocroat, però amb subtítols en anglès:

Croatian Catholic Albanian Arbanese in Zadar Croatia-englisch subtitles

Poques sorpreses en la segona volta de les eleccions locals de Croàcia

Aquest diumenge passat ha tingut lloc la segona volta de les eleccions locals de Croàcia. S’havien de fer en totes les ciutats i municipalitats en què cap candidat, en la primera volta, havia obtingut el 50% mínim per poder ostentar el càrrec. Es feien en 54 ciutats i 102 municipalitats.

Lògicament l’atenció estava centrada en, d’una banda, els resultats de les ciutats més importants del país i, d’altra banda, com quedava la correlació de forces entre els conservadors i governants de l’HDZ i l’oposició, bàsicament els socialdemòcrates.

Tal com va passar després de la primera volta, el principal focus d’interès era la ciutat de Zagreb, on competien Milan Bandic, que aspirava a convertir-se en alcalde de la capital croata per sisena vegada i la candidata de l’HNS -el liberal Partit Popular Croat-. Finalment, els resultats van ser molt més ajustats del que s’esperava. Bandic va obtenir el 51,79% dels vots, mentre que Anka Mrak-Taritas es va quedar ben a prop, amb el 46,07% dels sufragis.

Pot cridar l’antenció que no hi concorregués, en aquesta segona volta, cap candidat dels dos principals partits del país. La figura, carismàtica de Bandic, li va assegurar el pas a la segona volta després de guanyar clarament la primera volta. D’altra banda, la candidata de l’HNS va comptar amb el suport socialdemòcrata, que no va presentar candidat a la primera volta. Cal recordar que l’HNS es va presentar en coalició amb l’SDP a les darreres eleccions. Tot i això, aquests últims dies s’està especulant que l’HNS pot entrar en el govern, després que el partit MOST abandonés la coalició governamental. Molt probablement, Bandic ha sabut sumar els vots que en la primera volta van anar a parar a l’HDZ -que no eren gaires percentualment- i els de la candidata independent Bruna Esih, que milita a l’HDZ però que és coneguda per les seves postures molt conservadores i pel seu fort tarannà personalista, que va fer que es presentés com a candidata independent.

Tot i la seva victòria, Bandic és una figura fortament contestada. Se l’acusa de pràctiques corruptes, que explica l’elevat nombre de vots que va aconseguir la seva oponent.

A la segona ciutat el país, Split,el frec a frec entre els dos candidats ha estat molt ajustat. Els primers resultats provisionals donaven com a guanyador, Zeljko Kerum, que ja havia estat alcalde de la ciutat, amb poc més del 50% dels vots, però les últimes dades apunten que el candidat guanyador és Andro Krstulovic Opara, el candidat de l’HDZ, amb més del 46% dels vots escrutats, mentre que Kerum s’ha quedat amb tan sols el 44%. És de destacar que hi ha gairebé un deu per cent de vots considerats com a no vàlids. Tot plegat ha fet que Kerum hagi denunciat que se li ha robat la victòria. Caldrà veure quines accions emprèn, si ho pot demostrar i què passa si aconsegueix confirmar-ho. La situació de realtiva inestabilitat que viu el país es podria veure amenaçada per un escàndol d’aquest tipus, si això es confirmés.

Més ajustats encara són els resultats a la ciutat de Metkovic, el principal feu de MOST, el partit que era soci de govern dels conservadors fins fa ben poc. La diferència de vots entre tots dos candidats ha estat tan sols de 120 vots, cosa que fa que encara no es puguin donar per definitius. En aquest cas, l’HDZ ha arrabassat l’alcaldia al candidat de MOST, Katarina Ujdur.

Els socialdemòcrates, per la seva banda, han guanyat en el que és seu gran feu, Rijeka, amb el 55% del vots, un resultat absolutament incontestable. D’aquesta manera, Vojko Obersnel repetirà com a alcalde. S’ha imposat, doncs, sense problemes al seu rival, que no era de l’HDZ, sinó independent.

A Dubrovnik ha guanyat clarament el candidat de l’HDZ, Mato Frankovic, de tan sols 35 anys i una de les figures emergents del partit. Finalment, a Osijek, la victòria també ha estat claríssima, en aquest cas de l’independent Ivan Vrkic, que amb més del seixant per cent dels vots s’ha imposat al candidat de l’HDZ.

Globalment es confirma la gran força que han aconseguit els candidats independents, cosa que demostra la crisi dels grans partits, tot i que no hi ha cap símptoma clar que es pugui albirar algun tipus de relleu.

Segons una enquesta de Gallup, un percentatge important de la població valora negativament la dissolució de Iugoslàvia

El passat 17 de maig, l’agència Gallup va fer públics els resultats d’una enquesta feta en el conjunt dels països que conformaven Iugoslàvia, sobre la percepció que té la població, positiva o negativa, de la dissolució de Iugoslàvia.

 

Segons les dades que aporta, es desprèn que una part molt significativa de les persones enquestades valoren negativament el trencament de Iugoslàvia, tot i que hi ha diferències significatives, molt notables en alguns casos, entre els diferents estats.

No és difícil d’entendre que on es valora més negativament aquest trencament és a Sèrbia, on el 81% de les persones considera perjudicial aquest trencament, mentre que els que el valoren com a beneficiós representen tan sols el 4%. Evidentment, passa sempre, els països que han estat l’element central d’un estat, encara que sigui multinacional, sempre senten nostàlgia d’aquest passat. Només cal veure els resultats d’enquestes similars dutes a terme a Rússia.

A l’extrem oposat, tal com era previsible, hi trobem Kosova, on els que consideren perjudicial el trencament són només el 10%, i, en canvi, els que els valoren positivament s’enfilen fins al 75%.

Enmig d’aquests dos extrems hi trobem la resta de països:

– Bòsnia: 77%, perjudicial; 6%; beneficiós
– Montenegro: 65%, perjudicial; 15% beneficiós
– Macedònia: 66%, perjudicial; 12% beneficiós
– Eslovènia: 45, perjudicial; 41%, beneficiós
– Croàcia: 23%, perjudicial; 55%, beneficiós

Així, doncs, segons aquesta enquesta, tant a Sèrbia com a Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Montenegro hi ha una impressió general negativa de la dissolució de Iugoslàvia, mentre que a Croàcia i Kosova és positiva. A mig camí, queda Eslovènia, amb uns resultats molt equilibrats.

Aquests resultats venen a demostrar que els països on hi havia una autèntica voluntat de secessió eren bàsicament tres: Croàcia, Kosova i Eslovènia. En la resta de casos, molt probablement no es va voler, no es va saber, no es va trobar una altra solució alternativa que no fos el trencament, o s’hi van veure abocats.

D’aquestes dades, crida l’atenció que a Eslovènia els resultats siguin tan equilibrats, sobretot si es té en compte que quan s’hi va fer el referèndum, el 89% dels eslovens van votar favorablement a la independència.

Eslovènia és un país que sempre ha tingut una vocació més centreeuropea que no pas balcànica, però s’ha de recordar que la seva situació dins el que era Iugoslàvia també era relativament especial, i sortia beneficiada moltes vegades dels equilibris difícils que s’havien de mantenir en el si de la Federació.

És indiscutible que tot i l’innegable afany independentista de la població, no hi havia una percepció d’enfrontament radical amb l’estat, ni cap conflicte de magnitud. Tampoc cap conflicte ètnic havia sacsejat el país. Eslovènia s’havia beneficiat d’unes relacions particulars amb el conjunt de Iugoslàvia, de manera que s’havia acomodat a una mena de pacte social entre les elits locals, que permetien, tal com afirma Jordi Bañeras, una situació avantatjosa per al capital eslovè en el conjunt de l’estat -i un mercat unificat- i la tecnoburocràcia, particularment la sèrbia, que d’aquesta manera tenia uns aliats que permetien el seu control de l’estat. D’aquesta mena de pacte se’n sentia beneciaa el conjunt de la població.

Altres dades que aporta l’enquesta indiquen que estan més satisfetes amb el trencament aquelles persones que pertanyen al grup nacional majoritari de cada estat, mentre que els grups minoritaris en tenen una visió menys optimista, cosa bastant lògica, d’altra banda, ja que moltes vegades aquests estats han dut a terme un política  xovinista i nacionalista -interpretat en el pitjor sentit del terme- que ha fet que les diferents minories s’hi sentissin a disgust.

Així, per exemple, el 43% dels croats de Bòsnia i Hercegovina no n’estan satisfets, un percentatge que més que duplica el dels croats de Croàcia; el serbis de Bòsnia encara són més unànimes en aquest sentit, ja que en representen el 93% dels enquestats, xifra que supera fins i tot la de Sèrbia mateix. El 39% dels albanesos de Macedònia, un altre exemple, també es mostra descontent, xifra que contrasta amb la gairebé unanimitat, pel que fa a satisfacció, dels albanesos de Kosova.

Si s’analitzen les dades per grups d’edat, es pot comprovar que com més grans són les persones enquestades més a disgut estan amb el trencament de Iugoslàvia. L’única excepció, i crida l’atenció aquest fet, és Eslovènia, en què, tot i ser xifres pràcticament similars, el percentatge més elevat de descontents el podem trobar entre les persones entre 15 i 35 anys.

És evident que la frustració provocada per anys de picar a la porta d’Europa, i la migradesa dels resultats obtinguts en els casos dels països que hi han pogut accedir, poden explicar bona part d’aquest desencís. La terra promesa, de riquesa, prosperitat i felicitat no l’ha trobat ningú. A més, no cal dir que el record, o la percepció, dels feliços anys seixanta i setanta de la Iugoslàvia titista ajuden a mantenir viva aquesta iugonostàlgia.

També és veritat que només és una enquesta -amb dades interessants, sí-, però que no implica que hi hagi cap reivindicació d’una proposta política de futur. En aquests moments -almenys amb rellevància notòria- ningú no reivindica la reconstrucció d’un projecte iugoslau comú.

Moltes enquestes, a més, en altres països han ofert, moltes vegades, resultats sorprenents, almenys a primer cop d’ull, com per exemple, que dos terços de romanesos afirmessin que haurien votat Ceusescu, el desembre de 2014 -remarco que no vull comparar-ne els resultats-.

Gallup és una societat creada l’any 1958 per George Gallup, amb la seu situada a Washington, que té com a objectiu realitzar estudis socials, anàlisis i estadístiques arreu del món.  Podeu accedir a la pàgina de Gallup en el següent enllaç:

Many in Balkans Still See More Harm From Yugoslavia Breakup

 

 

Croàcia: eleccions locals que no canvien res

Aquest diumenge passat, 21 de maig, van tenir lloc les eleccions locals a Croàcia. Aquests comicis són els primers que es fan des que va prendre possessió el nou govern, i s’han dut a terme en plena crisi d’aquest mateix govern. Per aquest motiu, era interessant veure què passava, sobretot, amb el partit governant, la conservadora Unió Democràtica de Croàcia (HDZ). També era intreressant saber com reaccionaria l’electorat al canvi de lideratge dels socialdemòcrates (SDP). És evident que les diferències entre totes dues formacions són més aviat escasses, però sempre se’n pot extreure alguna dada important.

El nombre de governs locals que es triaven era proper al mig miler. Com és habitual, i com era d’esperar, l’HDZ va aconseguir bons resultats en la gran majoria de circumscripcions menys poblades i rurals. En el conjunt de l’estat, l’HDZ s’ha imposat en tretze dels vint comtats, mentre que els socialdemòcrates només ho han fet en cinc.

La qüestió canvia quan s’analitzen els resultats de les ciutats més importants del país. Globalment, els resultats de l’HDZ han estat discrets, tot i que han parat el cop. Els socialdemòcrates, per la seva banda, sembla que haurien de tenir bons resultats a les zones urbanes, entre les classes populars i il•lustrades. No ha esat així. De fet, només han obtingut un resultat mínimament decent a Rijeka, un dels seus punts més forts tradicionalment.Els socialdemòcrates estan en profunda crisi arreu del continent, i mentre mantinguin polítiques que siguin pràcticament les mateixes que les de les opcions conservadores no seran vistos, per les classes populars, com una alternativa interessant.

Zagreb, la capital, va ser l’escenari d’un fracàs estrepitós de la candidatura conservadora. És innegable, però, que Zagreb té unes característiques que són especials i que fan que els resultats no siguin extrapolables al conjunt del país.

Milan Bandic, que fa anys que n’és alcalde, va tornar a quedar en pirmera posició, amb el 31% dels vots. Bandic va accedir a l’alcaldia com a membre del Partit Socialdemòcrata, però després de ser acusat de corrupció va marxar del partit i va crear la seva propia formació política, que té certa rellevància en el conjunt de l’estat, amb alguns diputats.

A Zagreb, Bandic ha tornat a repetir els seus bons resultats, amb el 31% dels vots. En segon lloc ha quedat la candidatura impulsada pels socialdemòcrates i els liberals de l’HNS, encapçalada per Anka Mrak-Taritas, militant d’aquest últim partit. Aquests dos candidats són els que passaran a la segona volta. En tercer lloc ha quedat una candidata independent, Sandra Svaljek –amb el 19%-, i en quart lloc la polèmica dipuada de l’HDZ que es presentava sense el suport del partit, Bruna Esih, del sector més dretà del partit. Ha obtingut uns bons resultats, entorn de l’11%, per sobre del candidat oficial de l’HDZ, que s’ha quedat tan sols amb el 6% -Drago PRgomet-, uns resultats nefastos. És evident que bona part del’electoral de l’HDZ ha optat per Bandic en aquesta primera volta. La gran incògnita és saber què farà el partit amb ella, car encara és diputada per les sigles de l’HDZ tot i que se n’hagi desmarcat ostensiblement.

Els resultats de Zagreb, tot i ser un enclau particularment especial, mostren una tendència general del país: molts vots per a candidats independents, amb discursos clarament personalistes, que demostren el cansament dels ciutadans. Aquestes opcions, però, no representen cap opció de canvi real.

A Split, la segona ciutat més poblada del país, el candidat guanyador va ser Zeljko Kerum –que ja havia estat alcalde entre 2009 i 2013-, un altre candidat independent, que en la segona volta s’enfrontarà al candidat de l’HDZ,. Andro Krstulovic Opara, que va obtenir el 24% dels vots.

A Rijeka (que precisament ahir celebrava el títol de lliga de l’equip de futbol local per primera vegada en la seva història), principal feu socialdemòcrata, torna a guanyar Vojko Obersnel, amb el 41% del vots, malgrat lesprevisions pessimistes de fa unes setmanes, i en la segona volta s’haurà d’enfrontar a un candidat independent.

A Osijek, a l’est del país, també surt victoriós un candidat independent, Ivan Vrkic, que a la segona volta tindrà com a rival Ivana Sojat, de l’HDZ. Tant a Zadar com a Dubrovnik els candidats vencedors han estat els de l’HDZ, i els oponents en la segona volta seran un socialdemócrata i un membre de l’HNS, respectivament. A Varazdin, per la seva banda, també va vèncer un candidat independent, i en segon lloc van quedar els socialdmòcrates.

Pel que fa als partits, menors, han estat particularment dolents els resultats de MOST, que van coalitzar-se amb l’HDZ per formar govern, i Zivi Zid, amb uns resultats molt pobres –ens etè lloc a Zagreb, amb tan sols el 2% dels vots. El més preocupant per a MOST és que va néixer principalment com una força municipal. Ara, amb aquests resultats, ha perdut bona part de la influència que tenia.

Zlatko Hasanbegovic, un ultradretà en les files de l’HDZ

En aquests últims amys, un dels polítics més controvertits de tot Croàcia és Zlatko Hasanbegovic, exministre de Cultura del govern del conservador Tomislav Oreskovic. El seu passat, vinculat a diverses organitzacions d’extrema dreta, i nombroses declaracions en què d’una forma o altra reivindica el passat ústaixa han provocat diverses reaccions en contra i campanyes i manifestos que en demanaven la dimissió o destitució.

De fet, durant les negociacions per a la formació de l’actual govern Plenkovic,  diversos actors de la política croata van demanar de manera contundent que Hasanbegovic no repetís com a ministre, cosa que finalment van aconseguir. Un dels més explícits en aquest sentit va ser Milorad Pupovac, representant de la minoria sèrbia. En termes semblants es van expressar veus de la minoria italiana, profundament indignades per la retallada de les subvencions destinades a les publicacions en aquesta llengua.

Entre d’altres declaracions que ha fet en els últims anys, destaquen les que afirmen que l’antifeixsme no és un dels pilars bàsics sobre els quals se sustenta la vida política croata, i el titlla de lloc comú sense rellevància. També va defensar públicament la participació del govern en la concentració de Bleiburg de l’any 2016, que se celebra anualment per retre homenatge a les persones, molt majoritàriament ústaixes fugitius després de perdre la guerra, que van morir a mans de les tropes partisanes. De fet, és un dels responsables de l’organtizació Počasni Bleiburški Vod, una de les impulsores d’aquests homenatges. Aquest any, 2017, ha tornat a assistir-hi

Tot això ha fet que es rastregés el seu passat i que sortissin a la llum pública diversos articles i declaracions francament preocupants.

En alguns articles publicats l’any 1996 qualificava els ústaixes, que entre els anys 1941 i 1945 van liderar un estat croat independent que va perseguir salvatgement la població sèrbia, jueva i rom, com a herois i màrtirs, obviant que, en connivència amb els nazis, van provocar la mort de centenars de milers de persones en diversos camps de concentració escampats per la geografia croata i bosniana. Aquests escrits van aparèixer en la revista de l’ultradretà Moviment Croat d’Alliberament (HOP), partit força minoritari que no va arribar a superar els set-cents militants en tota la dècada dels noranta. En aquests escrits sostenia tesis negacionistes pel que fa a la persecució que van patir les minories a l’estat independent croat. També va militar en el Partit Croat de Dret, el principal partit ultradretà croat, abans d’ingressar en la Comunitat Democràtica Croata (HDZ), actual partit governamental.

També s’han pogut recuperar fotrografies seves davant la tomba d’Ante Pavelic, el líder ústaixa, acompanyat de Mladen Schwartz i Velimir Bujanec, dos dels més destacats líders ultradretans de la Croàcia dels anys noranta. En alguna d’aquestes fotografies Hasanbvegovic llueix simbologia d’aquest moviment.

Unes altres declaracions polèmiques que va fer van ser aquelles en les quals afirmava que volia una pàtria lliure, des del Drin i el Drava fins a l’Adriàtic, és a dir amb les fronteres de l’antic estat feixista.

Hasanbvegovic va néixer l’any 1973 a Zagreb, en el si d’una família musulmana d’origen bosnià, provinent de Gracanica. Mai no ha renegat de la seva fe i és actualment membre del comitè executiu del majlis de la comunitat musulmana de Zagreb. Cal no oblidar que una part, poc nombrosa però no menyspreable dels musulmans de Bòsnia, va col•laborar amb els ústaixes.

Hasanbegovic ha intentat repetidament apaivagar la polèmica amb declaracions de to conciliador, però no se n’ha retractat. No ha manifestat, però, cap intenció de dimitir.

L’Associació de Periodistes de Croàcia va manifestar la seva consternació quan Hasanbegovic va ser nomenat ministre de Cultura. Van condemnar el seu passat i van expressar el seu temor que intentés “disciplinar” els periodistes.

Es va arribar a crear un plataforma, la Plataforma 112, que aglutinava una vintena d’ong’s que denunciaven el nomenament de Hasanbegovic. Tambe criticaven el nomenament d’un altre ministre, Milj Crnoja, que gestionava els afers relacionats amb els veterans de guerra. També va ser molt polèmic la seva proposta de creació d’una mena de registre de “traïdors a la pàtria”, una idea absolutament aberrant.

A part de les reaccions que ha provocat a l’interior de Croàcia, cal destacar, també, la petició que va fer arribar  al govern croat, el Centre Simon Wiesenthal, amb seu a Israel, de destitució d’aquest polèmic ministre.

Bleiburg, un any més es fa un acte en record dels ústaixes

Com cada any, la concentració que es fa a la localitat austríaca de Bleiburg sacseja la vida política croata. L’acte que s’hi fa consisteix en un homenatge a les persones que van ser lliurades a les forces partisanes immediatament després de la Segona Guerra Mundial.

Segons les enitats organitzadores, aquest any hi van assistir aproximadament quinze mil persones, que provenien majoritàriament de Croàcia i de Bòsnia, desplaçades en un centenar d’autobusos. Les autoritats austríaques en rebaixen la xifra a vuit mil. Com passa cada any van ser molt habituals la presència de símbols, uniformes, banderes… ústaixes i feixistes.

Aquest acte compta amb el suport de les autoritats eclesiàstiques, com ho demostra la missa celebrada per l’arquebisbre d’Osijek –Djuro Hranic-, i de l’estat, que hi envia representants oficials, com era el cas de Goran Maric, en nom de la presidenta del país, Kolinda Gravar-Kitarovic. També hi van ser presents alguns diputats, el més destacat dels quals era el controvertit exministre Zlatko Hasanbegvic. Cal recordar que l’any passat, enmig d’una gran tempesta política, l’estat va decidir donar suport a l’acte, cosa que també ha passat enguany.

La premsa croata s’ha limitat a donar-ne una informació amb un to molt neutre, però això no ha estat així en el cas d’Àustria. Diverses ong’s, entitats i partits polítics n’han demanant la prohibició, ja que consideren que és l’acte d’exaltació neonazi més important d’Europa. Van fer arribar una carta amb aquesta proposta formal a les autoritats de Caríntia, però la seva demanda no va ser atesa, car, segons les autoritats carínties, té lloc en un espai privat. L’alcalde de Bleiburg, el socialdemòcrata Stefan Visotsching, també ha manifestat el seu malestar per aquesta commemoració, que es repeteix any rere any.

Molts fugitius croats, partidaris de l’NDH (tal com era conegut l’estat feixista croat independent aliat de l’Alemanya nazi) van fugir a Àustria, a principis de 1945, davant l’avanç de les tropes partisanes. Una bona part d’aquests fugitius havien col•laborat activament en tasques repressives, en camps de concentració… A aquests fugitius croats s’hi van afegir altres col•laboracionistes eslovens i serbis. Amb la col•laboració de les tropes britàniques, sobretot, bona part d’aquests fugitius van ser lliurats a les tropes partisanes el 15 de maig de 1945, data a partir de la qual van ser tornats a territori iugoslau.

Durant els seu pas per Eslovènia van morir molts d’aquests fugitius, sobretot a Tezno i Macelj. No hi ha acord sobre el nombre total de morts. Segons alguns historiadors croats, la xifra podria ser de 30.000, mentre que historiadors més en sintonia amb les tesis partisanes rebaixen molt sensiblement aquesta xifra.