El dàlmata, la llengua romànica que va morir a finals del segle XIX

La mort d’Antonio (o Tuone) Udina el 10 de juny de 1898  és un fet emblemàtic en la història de la romanística. Amb el seu traspàs, desapareix l’últim dels parlants de la llengua dàlmata, una llengua romànica de la qual queden ben pocs testimonis. Tot això ha fet que aquesta llengua, o conjunt de llengües, hagi quedat envoltada d’una aura de romanticisme.

La classificació de la llengua

Moltes vegades s’ha considerat el dàlmata com una llengua de transició -concepte, per ell mateix, totalment discutible- entre el romanès i els parlars italians. Aquest plantejament encara és acceptat a hores d ‘ara per nombrosos filòlegs. A tall d’exemple, només, Eugeen Roegiest en el text Vers les sources des langues romanes: un itinéraire linguistique à travers la Romania, un text d’una data no gaire llunyana, el 2006, defensa aquesta tesi. En la mateixa línia apunta la prestigiosa pàgina web quebequesa L’aménagement  linguistique dans le monde, que fins i tot l’acosta al romanès.

Normalment, es considera que a la major part dels Balcans, després de la romanització, es va desenvolupar una llengua, que moltes vegades s’ha anomenat protoromanès, evolució del llatí vulgar parlat en aquelles contrades. L’arribada de diversos pobles -alguns de germànics, però sobretot eslaus i àvars- va fer que la seva àrea linguïstica quedés trossejada, cosa que va implicar que aquest protoromanès evolucionés, d’una banda, cap al dacoromanès (el romanès de l’actual Romania), i, d’una altra, cap a l’aromanès, el meglenoromanès i l’istroromanès, aïllats geogràficament entre ells i del romanès.

Segons la teoria abans esmentada, a l’occident del domini lingüístic protoromanès s’estenia el dàlmata. Aquesta teoria del dàlmata com a llengua pont sembla que ha quedat desestimada per alguns autors des de fa uns anys. A hores d’ara, encara no hi ha acord entre els filòlegs sobre quina és la seva filiació. Alguns autors l’acosten a l’istriot, una de les llengües romàniques parlades a la península d’Ístria, sobre la qual tampoc no hi acord sobre si és una llengua per ella mateixa, si és una variant del venecià o bé si n’és una del retoromànic. Aquests autors agrupen istriot i dàlmata com a membres del grup dalmaticoromanç, que al seu torn forma part de la família italo-dàlmata. Per tant, des d’aquesta perspectiva el dàlmata queda més a prop de les llengües italianes que no pas del romanès. Aquest és el criteri, per exemple, dels autors de l’Ethnologue.

Domini lingüístic

Dalmatian language.jpg
De Wento – Opera creata dall’uploader (own work by uploader) da Image:Romance-lg-14c-en.png (Koryakov Y.B. Atlas of Romance languages. Moscow, 2001), CC BY-SA 3.0, Enlace

Domini lingüístic del dàlmata, segle XIV

De fet, les fonts d’informació sobre aquesta llengua són escasses, fet que fa difícil saber exactament quin n’era el domini lingüsitic. S’acostuma a considerar que era parlat a tota la costa dàlmata i a la gran majoria d’illes que hi ha davant d’aquesta costa, des de més al sud de l’àrea de Rijeka (Fiume) al nord fins a, com a mínim, Kotor (Cattaro) al sud. Està perfectament documentada l’existència del dàlmata a les illes de Krk (d’on era Udina), Rab, Cres, Korcula, a les ciutats de Zadar, Split, Trogir, Budva, Dubrovnik. Alguns autors afirmen, però, que encara es podria haver arribat a estendre fins a territoris més meridionals, com Bar (Antivari), Ulcinj o fins i tot a zones que actualment pertanyen a Albània, entorn d’Shkoder, Drivast i Lesh. L’autor que més ha defensat aquesta extensió més cap al sud és el croat Zarko Muljiacic.

A part de l’extensió territorial, una de les dades que crida l’atenció és que d’on se’n té informació és, de la seva presència en zones urbanes, totes elles costaneres, mentre que de zones rurals no se’n té constància. No hi ha, doncs, cap documentació que permeti afirmar que hi hagués un contínuum lingüístic, la qual cosa vol dir que el seu domini lingüític estaria format per un conjunt d’enclaus separats i aïllats entre ells.

Història

Entre els anys 229 i 155 abans de Crist, la República romana va ocupar tota aquesta zona dels Balcans (província d’Ilíria), cosa que va implicar en major o menor mesura la romanització de bona part de la població. Més endavant, aquests territoris van quedar sota la jurisdicció de l’Imperi d’Orient, amb capital a Constantinoble, amb la qual cosa el grec substituí el llatí com a llengua preminent. Això, però, no va canviar el fet que en bona part de les ciutats, sobretot, es continués manenint viu el llatí vulgar que s’hi parlava.  L’arribada massiva de població eslava va fer que nombroses persones cerquessin refugi en les ciutats fortificades de la costa, com Split, Zadar o Dubrovnik.

Segons Matteo Bartoli, cap a principis del segle XI, la llengua dàlmata  ja s’havia més o menys configurat i xifrava en cinquanta mil el nombre de persones que la parlaven. El panorama lingüístic, però, tornà a canviar amb la irrupció de la República de Venècia a la costa adriàtica, que va incorporar tota aquesta àrea a la seva zona d’influència. És a partir de llavors que el venecià començà a interferir seriosament en el dàlmata i, més endavant, s’inicià un procés de substitució lingüística, que es va veure reforçat per la pressió que la població eslava exercia sobre els dalmatòfons.

Del territori d’on se’n té més informació és la ciutat de Dubrovnik (Raugia en dàlmata), on, encara, durant el segle XII el dàlmata era clarament la llengua majoritària de la població, situació que es mantingué ben bé fins al segle XIV, tot i que a mesura que anaren passant els anys es va fer evident un clar procés de regressió. Se’n conserven alguns textos breus, com el Praecepta Rectoris de 1280, un contracte comercial del 1302 o unes anotacions en un testament, de l’any 1386. Filippo de Diversis constatà, entre els anys 1434-1440, que el dàmata encara era lla llengua més usada. La situació, però, sembla que ja havia canviat radicalment a finals del segle XV. Segons informa Elio Lampridrio Cerva, entre finals del segle XV i principis del XVI, el dàlmata ja només era un record per  a la majoria de la població. Desconeixem si aquesta informació que aporta Cerva era del tot certa en aquell moment, o si bé si responia a  l’interès de minimitzar la importància del dàlmata.

En d’altres ciutats dalmates, la informació que ens en queda és encara més migrada. De Zadar (Zara, en dàlmata) destaquen els textos de dues cartes escrites en dàlmata, de 1325 i de 1397, documents de gran valor. A Trogir (Trau, en dàlmata) hi ha documentat algun text, de caire judicial, del segle XIV. A Split (Spalato), Giovanni Luccio, el 1666, constatà que encara s’hi parlava.

Més al nord, a l‘illa de Krk (Vicla en dàlmata), no se’n tenen documents que es remuntin gaire enllà. Ara bé, sí que hi ha referències de persones foranes que en certifiquen la presència, la primera de les quals és de Giovanbattista Giustinian, de mitjan segle XVI. Era inspector de la República de Venècia, i va fer constar que a l’illa s’hi parlava una altra llengua, a part del serbocroat i del venecià. L’any 1555, el zuriquès Konrad Gessner (interessantíssim humanista d’una obra vastíssima, entre les quals destaca la seva Bibliotheca Universalis) en  un text publicat sobre les llengües del món hi fa referència (Mithridates de differentis linguis), breument.

A principis del segle XIX encara sobrevivia en bona part de zones del nord de Dalmàcia. El croat Ivan Feretich va esmentar-lo en el seu Fragmen historiae Civitatis et insula Veglae. Més interessants, des del punt de vista lingüístic van ser els informes del metge Gimabattista Cubich, que a mitjan segle XIX, va transcriure alguns textos a partir de la informació aportada per la població local.

Sense cap mena de dubte, la principal font d’informació sobre el dàlmata és Tuone Udina -el que se suposa que n’és l’últim parlant-, que va morir l’any 1898. Matteo Bartoli va recollir, sobretot d’Udina, però també d’algunes desenes més d’informants, gran nombre d’històries, cançons, contes. Bartoli va publicar el seu principal text sobre el dàlmata, Das Dalmatische, l’any 1906, en versió alemanya, tot i que originàriament l’havia escrit en italià.  L’orignal en italià es va perdre i no va aparèixer publicat en llengua italiana fins a finals del segle XX, però traduït de l’alemany.  Cal recordar que aquest territori pertanyia a l’Imperi Austrohongarès, i estava sota jurisdicció austríaca, cosa que explica que es publiqués primer en alemany. Va ser la seva tesi doctoral, que va ser dirgida pel prestigiós Meyer-Lübke.

Abans de Bartoli, el principal document de referència sobre el dialecte de l’illa de Vicla era el d’Antonio Ive, que l’any 1886 va publicar un aticle intitulat L’antic dialecte de Veglia, on recollia algunes dades estudiades per alguns predecessors. Va ser el primer text sobre el veglioto -com s’acostuma a anomenar el dialecte d’aquesta illa-. Ive també havia entrevistat Udina.

Dialectes

Tradicionalment, s’ha considerat que el dàlmata tenia dos grans dialectes, d’una banda el veglioto -de l’illa de Vicla- al nord, i de l’altra el ragusà (a Dubrovnik), al sud. De tota manera, la certesa d’aquesta divisió en dos grans blocs es veu qüestionada per la poca documentació que en tenim. D’una banda, hi ha, sobretot, la informació oral que va aportar Udina tot just un any abans de la seva mort (l’any 1897). D’altra banda, hi ha documents escrits, sobretot de la ciutat de Dubrovnik, dels segles XIV i XV. A partir d’aquestes fonts, de caràcter molt diferent i molt allunyades en el temps és difícil d’arribar a esbossar amb certesa una possible divisió dialectal. L’altra gran font d’informació sobre el dàlmata és la que prové de la influència d’aquesta llengua sobre el serbocroat, que es parlà posteriorment en el seu domini lingüístic. Aquest aspecte ha estat estudiat sobretot, lògicament, per filòlegs croats.

Pel que fa a Udina, a més, hi ha alguns elements que cal tenir en compte. Udina era, ara el que ara en poden anomenar un semiparlant del dàlmata, és a dir, era una persona que ja no utilitzava la llengua de manera natural i fluïda, sinó que els seus coneixements eren, sobretot, del dàlmata que ell havia sentit de jove. En una ocasió va arribar a dir que, en el moment de  contactar amb Bartoli, feia vint anys que no el parlava, amb la qual cosa la seva “puresa” -concepte sempre discutible- era relativament escassa. Les interferències del venecià eren molt importants. De fet, Bartoli afirmava que quan començà a parlar amb Udina bàsicament parlava un venecià plagat de dalmatismes, més que no pas dàlmata. La seva mare, sembla ser que era croata, i de llengua materna serbocroata, cosa que devia fer que el dàlmata d’Udina molt probablement estigués plagat d’interferències -no només del venecià-, cosa que en podia afectar la fonètica i estructures bàsiques. A més, sembla que l’estat de la seva dentadura tampoc no era la més idònia, amb la qual cosa alguns aspectes de la seva fonètica potser s’han de prendre amb molta cautela. Finalment, sembla que hi ha documentats altres parlants de dàlmata, almenys de vegliota, que van sobreviure la mort d’Udina, i van viure almenys fins entrat el segle XX.

TuoneUdaina

Tuone Udina, burbur (era de professió barber, que és el que vol dir burbur)
Font. Wikimedia Commons

Rosenkranz, l’any 1955, va plantejar la possibilitat que en lloc de dos grans dialectes fossin tres, centrats a Vicla, Zadar i Ragusa, teoria que fou avalada uns vint anys després pel filòleg italià Zamboni.  Muljiacic, esmentat abans, va fer arribar el domini lingúistic dàlmata molt més al sud, i proposà l’any 1997 una possible divisió en tres grans dialectes: el jadertí, (entorn de la ciutat de Zadar, dintre de la qual quedaria compresa l’illa de Krk) ja esbossat per Rosenkraz, el ragusà i, finalment, el labeàtic, tal com l’anomena ell, que es correspondria a la zona més meridional.

La llengua dàlmata: un mite? Una llengua o un conjunt de parlars?

Estem molt acostumats a donar per lògiques i naturals construccions humanes com els estats, les administracions, les llengües (almenys codificades)… de manera que se’ns fa difícil, molt difícil, interpretar i entendre el món sense aquestes cotilles. Molt probablement, Bartoli quan va “crear” el dàlmata va reproduir aquest patró i va pensar en aquest  model de llengua més o menys unificada, i que donava per suposada una consciència lingüistica dels parlars de dàlmata.

El dàlmata era, però, una llengua que responia a aquests patrons, o era més aviat un conjunt de parlars, cosa lògica tenint en compte que es parlava en enclaus allunyats geogràficament? La veritat és que no es disposen de prou elements per donar-ne una resposta satisfactòria. A més, respondre-ho implica plantejar-se una vegada més la qüestió que encara no ha estat resolta – probablement perquè no ho pot ser- de què és una llengua.

Les últimes recerques de Muljiacic apunten més en la línia que es tractava d’un conjunt de parlars o llengües diferenciades, amb parlants sense consciència d’unitat lingüística. Abans hem comentat que apuntava a una divisió en tres grans dialectes, però segons Kramer, per a Muljiacic en realitat eren més aviat tres llengües dalmàtiques diferents, fet que ja es podia rastrejar en l’edat mitjana. En la mateixa línia apunta Nikola Vuletic, que ha estudiat sobretot la influència que ha exercit el dàlmata (o potser n’hauríem de dir els dàlmates) sobre el serbocroat que s’ha parlat en els llocs on es parlava. Fa uns anys, Vuletic, va escriure un article amb voluntat polèmica, amb un títol del tot explícit: Le dalmate: panorama des idées sur un mythe de la linguistique romane, d’on prové una part important de la informació d’aquesta entrada.

La llengua

A partir de les diverses fonts esmentades s’ha intentat reconstruir-lo. La font fonamental per elaborar-la ha estat la informació aportada per Udina, cosa que fa que representi sobretot el dialecte de Vikla. Aquí en teniu una petita mostra. És una proposta que podeu consultar a la pàgina Dalmatian yolasite. Si hi accediu, hi veureu un vincle que us conduirà a un curs d’aquesta llengua.

  • Numerals: 1-join; 2- doi; 3- tra; 4- kuatro; 5- cenk; 6- si; 7- siapto; 8- uapto; 9- nu; 10- dik; 11- jonko; 12- dotko; 13- tretko; 14- kuarko; 15- cenko; 16- setko; 17- dik siapto; 18- dik uapto; 19- dik nu; 20- venc
  • Verb ser ( saite ):  ju sai, te sante; jal sant / jala sant; nu saime; vu saite; jali sant
  • Alguns verbs: favular (parlar); fatikur (treballar); mancur (menjar); bar (beure); fabrikur (fer); taljur (tallar); domandur (preguntar); credro (creure)
  • Algunes frases habituals:  buna dai (bon dia); buna nuat (bona nit); Mi naum sant (em dic); du andu te sante? (d’on ets?) ju sai de Spalato (jo soc de Split); ju sai Dalmot (jo soc dàlmata); jo te viva? (on vius?)
  • Articles: el (el), la (la), i  (els) i le (les)
  • Els noms en plural es formen amb la terminació -i en masculí i e en femení.
  • Alguns adverbis: luc (aquí); cauc (allà); sois (sobre); sote (sota), aninč (abans), dapu (després), adias (ara)

Aquí podeu sentir-ne el Pare Nostre:

La recuperació de la llengua?

Algunes llengües extingides s’han pogut “ressuscitar”, com són els emblemàtics casos del còrnic -a Cornualla-, desapareguda a finals del segle XVIII i el manx -a l’illa de Manx- l’últim parlant del qual va morir en ple segle XX, això sense esmentar el cas més reeixit, el de l’hebreu. A hores d’ara, els esforços per recuperar el còrnic i el manx han, més o menys, tingut èxit, i de totes dues llengües se’n poden comptar alguns centenars de parlants, ja sigui com a llengua primera, molt pocs, o com a llengua apresa.

En el cas del dàlmata, hi ha hagut algun intent de recuperar-la, però els resultats han estat molt migrats, i ara per ara es pot dir que no n’hi ha més d’una vintena de parlants, i entorn d’un centenar més de persones amb alguns coneixements. D’altra banda, també s’ha plantejat aquest debat sobre la recuperació d’aquesta llengua a Croàcia, i tot sembla indicar que l’interès de la població és totalment inexistent.

Altres parlars romànics desapareguts

És evident que el fet que el seu darrer parlant morís a les darreries del segle XIX fa que el dàlmata hagi estat embolcallat d’un halo romàntic. De tota manera, el dàlmata no és l’únic parlar romànic perdut. N’hi ha d’altres com pannoni, documentat a l’entorn del llac de Balaton, a Hongria. Està documentada la seva pervivència almenys fins al segle X. D’una època similar són les darreres proves que demostren l’existència d’un parlar romànic austríac. Un cas en què un altre parlar romànic llengua sobreviure més de temps va ser el de la vall del Mosela, posteriorment germanitzada, pel cap baix, fins al segle XIII.

 

 

Anuncis

L’Espanya franquista, refugi de feixistes d’arreu d’Europa: Léon Degrelle, Ante Pavelić, Vjekoslav Luburić, Horia Sima

Moltes vegades s’ha volgut presentar l’Espanya de Franco no com un estat feixista, sinó amb una imatge més o menys edulcorada. Com diu Josep Fontana, però, només cal anar als inicis del règim instaurat pel dictador per veure quins n’eren els veritables objectius i quina n’era la ideologia. I és indiscutible que Espanya era un estat feixista, i que els seus referents i aliats eren els partits feixistes d’arreu d’Europa.

El fet que fos gairebé l’únic estat d’aquestes característiques que va sobreviure la Segona Guerra Mundial va fer que es convertís en el refugi de part dels seus antics aliats, de diversos partits d’arreu d’Europa. En aquesta entrada us en presentem alguns casos emblemàtics, tot i que podrien ser molt més, que ho exemplifiquen i ho demostren.

Un dels casos més comentats últimament ha estat el del belga Léon Degrelle, un dels fundadors de Rex Christus -l’organització feixista belga col·laboracionista amb els nazis-. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial es refugià a Espanya, que es negà a extraditar-lo per tal que fos jutjat. Morí tranquil-lament a Màlaga el 1994.

També es refugiaren a Espanya diversos dirigents feixistes, molt importants, provinents de l’àrea balcànica. 

Ante Pavelić

No fa gaires dies, amb motiu del 58è aniversari de la mort de Pavelic, va aparèixer un cartell a Siroki Brijeg -a Bòsnia- on es recordava la figura del poglavnik -era el nom que rebia el líder suposadament carismàtic-  en què es feia referència de manera clara al lloc on va morir, Madrid.

Ante Pavelic va ser el líder indiscutible dels feixistes croats, els ústaixes. Havia nascut l’any 1889 a Bradina, a Bòsnia i Hercegovina, en el si d’una família provinent de Croàcia. En aquells anys, Bòsnia pertanyia encara a l’Imperi Austrohongarès. De fet, el nou estat iugoslau no va néixer fins després de finalitzada la Primera Guerra Mundial, el 1919, primer coneguda amb el nom de Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. No va ser fins l’any 1929 que va canviar de nom i passà a anomenar-se Iugoslàvia. Aquest nou estat va néixer amb unes fortes tensions entre, sobretot, els serbis, hereus de l’antic Regne de Sèrbia, i els croats, provinents majoritàriament de terres de l’Imperi Austrohongarès.

Pavelic, de jove, es traslladà a Zagreb, per estudiar Dret en la universitat de la capital croata. Allà va entrar en contacte amb alguns dels moviments nacionalistes que s’estaven gestant en aquella època, concretament l’organització Frankovci, liderada per Josip Frank. Poc després, l’any 1919 entrà a militar en l’ultranacionalista Partit dels Drets. Al cap de poc temps de militar-hi, va ser detingut per primera vegada. Després va establir els primers contactes amb els feixistes italians, amb grups ultradretans d’Àustria i amb l’Organització Revolucionària Interna de Macedònia. Va arribar a ser diputat del parlament iugoslau.

Amb l’inici de la dictadura reial d’Alexandre I, l’any 1929 va fugir del país, a Itàlia, on fou acollit per Mussolini i creà el moviment ústaixa, amb al suport, clarament interessat dels feixistes italians. L’any 1934 va organitzar l’assassinat del rei Alexandre, mentre era a Marsella, cosa que provocà una profunda crisi de l’estat iugoslau. Arran d’aquests fets va ser condemnat a mort, encara que fos en absència.

Quan les potències de l’Eix ocupen Iugoslàvia, l’abril de 1941, Pavelic torna a Croàcia, de la mà de les tropes de Mussolini. Llavors, Pavelic va ser l’encarregat de constituir el nou Estat Croat Independent (l’NDH), que de fet era un estat titella de les potències ocupants, alemanyes i italianes. Pavelic havia promès diverses vegades cedir gran part de la costa dàlmata a Itàlia. Va ser a l’escalf del poder que el partit ústaixa multiplicà per gairebé cinquanta el seu nombre de militants, en molt poc temps.

Entre 1941 i 1945, aquest estat es caracteritzà per l‘ús d’una extremada violència i per la voluntat d’exterminar totes les minories presents en el país, jueus, roms i serbis. Per tal de tirar endavant aquests macabres projectes es van obrir una sèrie de camps de concentració, el més tristament famós dels quals -però no l’únic- va ser el de Jasenovac, on van ser assassinats centenars de milers de persones. N’hi ha més de vuitanta mil totalment identificades, amb nom i cognoms. Molts estudiosos en xifren el nombre total de morts en un mínim de tres-cents mil, mentre que d’altres l’eleven de manera molt notable, fins a parlar de set-cents mil.

Un cop acabada la Segona guerra Mundial, amb l’arribada dels partisans, el gruix dirigent dels ústaixes, entre els quals hi havia Pavelic, fugí del país i anaren fins a Àustria, més concretament a Bleiburg, on fins ara cada any s’organitza la més gran i nombrosa concentració de l’extrema dreta arreu d’Europa. De Bleiburg es traslladà, a Itàlia, on s’hi estigué sis mesos i després fugí a l’Argentina de Perón, on també trobaren acollida milers d’ústaixes fugitius. S’hi va estar fins l’any 1957, any en què patí un intent d’assassinat. A resultes d’això s’instal·là a Madrid, tal com havien fet molts altres feixistes europeus. Morí poc després d’arribar-hi, el desembre de 1959.

Va ser enterrat a la capital espanyola, al cementiri de San isidro, on la seva tomba encara es pot visitar. De fet, s’ha convertit en lloc de culte i pelegrinatge per a determinats grups d’extrema dreta croats. També hi és enterrada la seva dona i el seu fill, que va morir a Madrid l’any 1998.

Vjekoslav Luburić

El cap del camp de concentració de Jasejnovac, Maks -o Vjekoslav- Luburic, és un altre dels refugiats que l’Espanya franquista va acollir. Havia nascut també a Bòsnia, l’any 1913. Va ser l’encarregat de dirigir-lo, tasca que va desenvolupar amb una extraordinària crueltat, que va arribar a horroritzar fins i tot els nazis. Un dels fets més autènticament macabres que se li atribueixen hi ha el d’organitzar un concurs de talladors de coll de serbis. Petar Brzica, segons afirmava ell mateix, va arribar a matar 1.360 serbis en només una nit -tot i que aquesta xifra és posada en dubte-, cosa que en demostra l’extraordinari sadisme.

Luburic, després de la  guerra, va emigrar primer a Hongria, després a Àustria, França i finalment a Espanya, on rebé el suport de les autoritats franquistes. Va viure a la petita ciutat de Carcaixent, al País Valencià, on va dirigir una petita impremta. Des d’aquesta ciutat, i amb el nom de Vicente Pérez, va coordinar l’activitat de diversos exiliats croats escampats arreu d’Europa. Va ser assassinat l’any 1969, presumiblement per un agent de l’UDBA, la policia política de la Iugoslàvia titista. El presumpte responsable d’aquest assassinat, Ilija Stanic, però, ho nega.

La protecció i suport de les autoritats franquistes es va fer evident amb la seva presència en l’enterrament de Luburic, on la seva figura va ser lloada per aquestes autoritats. En el cementiri hi ha, encara, un monument dedicat a aquest sinistre personatge.

Horia Sima

Sima és un altre exemple absolutament emblemàtic de la impunitat amb què van viure alguns feixistes europeus a l’Estat espanyol. En el seu cas, crida l’atenció que va morir tranquil·lament a Madrid el 29 de novembre de 1993!

Sima va ser el número dos de la Guàrdia de Ferro, l’organització feixista romanesa que va intentar controlar el país durant el període de la Segona Guerra Mundial, i també vicepresident del govern durant un curt espai de temps. El líder indiscutible d’aquesta organització era Corneliu Zelea Codreanu. Quan Codreanu fous assassinat, Sima se’n convertí en el dirigent.

Malgrat les fortes desavinences amb el rei, Carol II, acabà entrant en el govern, el juny de 1940. A partir del setembre d’aquell any, el general Antonescu es feu amb el control del país, sotmès a una fèrria dictadura -que s’allargà fins al 1944- que es constituí en el que batejaren com a Estat Nacional Legionari . Horia Sima va ser-ne el seu vicepresident, tot i que de seguida la rivalitat entre tots dos provocà greus enfrontaments.  Els legionaris de Sima assassinaren seixanta presos a Jilava, l’antic primer ministre Nicolae Iorga, més de tres-cents cinquanta jueus de la capital… La rivalitat entre Antonescu i Sima esclatà definitivament el gener de 1941, que acabà amb l’assassinat de nombrosos legionaris per part dels partidaris d’Antonescu. Sima aconseguí fugir a Alemanya. Després es va establir  a Itàlia i, un cop acabada la guerra, fou molt ben rebut a l’Espanya franquista, on visqué fins a la seva mort.

Durant els anys que va viure a Espanya va tenir molts contactes amb l’extrema dreta local, i destaca particularment la relació que va tenir amb Blas Piñar, el líder de Fuerza Nueva.

Sima és enterrat al cementiri de Torredembarra, fet que van descobrir Josep Bargalló i Montserrat Palau. 

El nombre de feixistes romanesos que van buscar aixopluc a l’Espanya franquista és extensa, i no es redueix només al nom de Horia Sima. Altres noms destacables són el de George Uscatescu i el de Vintila Horia -de simpaties feixistes, tot i que oposat a la Guàrdia de Ferro- , Aaron Cotrus, Horia Stamatu.

 

Vint-i-sis anys de la caiguda de Vukovar

Tots els conflictes bèl·lics tenen esdeveniments que s’han convertit en autèntics símbols. En el cas de la guerra de Croàcia és indiscutible que Vukovar fa aquest trist paper. Tot just aquests dies s’ha commemorat el vint-i-sisè aniversari de la caiguda de la ciutat en mans de les milícies txètniks i de forces de l’Exèrcit Popular Iugoslau.

El 18 de novembre de 1991, aquesta ciutat de l’Eslavònia oriental va ser ocupada després de 85 dies de setge, que havia començat durant el mes d’agost. Restaren alguns petits focus de resistència que es mantingueren actius fins al 23 de novembre. L’ocupació de la ciutat va implicar que la majoria de la població no sèrbia de la ciutat fos expulsada, i provocà també la pràctica destrucció de la ciutat. Les imatges dels edifics enrunats van fer la volta al món, i va fer conscient la població mundial del que representaven les guerres que havien acabat d’esclatar a la península balcànica.

Vukovar era una de les ciutats més importants de la Croàcia oriental, amb més de 40.000 habitants, segons el cens elaborat aquell mateix any, el 1991. La municipalitat a la qual pertanyia superava de poc els 88.000. Era, com tot Eslavònia, una ciutat amb població mixta, de majoria croata -poc més del 53%-, però amb un percentatge de població sèrbia molt important, per sobre del 36%. Els que s’autoqualificaven com a iugoslaus s’acostaven al 8%. L’adscripció de iugoslaus era assumida normalment, bàsicament en zones urbanes, per persones filles de matrimonis mixtos, que no se sentien identificades amb cap de les nacionalitats existents. Durant els anys de la Iugoslàvia socialista, aquesta categoria havia tendit a créixer numèricament.

Com a curiositat, en el cens de 1910, una tercera part de la població era alemanya, i prop d’un deu per cent hongaresa.

La batalla de Vukovar va ser una de les primeres que va esclatar tot just després que Croàcia proclamés la seva independència el 25 de juny de 1991, el mateix dia que Eslovènia. De tota manera, alguns conflictes armats ja havien esclatat amb anterioritat a aquesta proclamació, en altres indrets de Croàcia però també a l’Eslavònia oriental.

El primer conflicte autènticament seriós havia tingut lloc a la Krajina, al sud de Croàcia, i més concretament a la ciutat de Knin. La Krajina era l’antiga frontera militar utilitzada per l’Imperi habsbúrguic per tal de controlar el territori contra possibles incursions turques. Aquest territori era poblat molt majoritàriament per serbis, i no va ser fins l’any 1881 que va passar a ser administrat directament per Zagreb. Els passos previs a la independència croata van ser molt mal gestionats: no es va condemnar l’estat ústaixa -Franjo Tudjman mateix havia escrit poc abans un llibre on defensava tesis revisionistes-, es va aprovar una reforma constitucional que modificava a la baixa els drets de les minories -era fàcil veure-ho com una agressió- i no es va insistir a bastir un projecte d’estat croat de caràcter cívic.

Tot això fou aprofitat per elements que van bascular ràpidament cap a un nacionalisme de tipus panserbi, que practicà la neteja ètnica. Poc després, el conflicte s’estengué cap a Eslavònia on es feren presents milícies ultranacionalistes sèrbies, com els txètniks de Seselj, els Tigres d’Arkan -de Zeljko Raznatovic- o la Guàrdia Sèrbia, de Borovic. Els enfrontaments van ser nombrosos a tot Eslavònia, tot i que també és important fer constar que en alguns indrets on convivien croats i serbis no hi hagué cap incident, cosa que demostra que la violència és evitable, i que la diversitat ètnica no comporta indefectiblement el conflicte.

A Vukovar mateix, els primers incidents es poden datar durant el mes de maig, quan hi hagué alguns enfrontaments armats entre milícies croates i sèrbies, cosa que enrarí notablement l’ambient de la ciutat. Abans d’esclatar l’ofensiva contra la ciutat, unes vuitanta persones de nacionalitat sèrbia havien estat mortes per la mílícia de Tomislav Mercep. També va ser molt activa la milícia liderada per Branimir Glavas, que reivindicava el llegat dels ústaixes -els feixistes croats que durant la Segona Guerra Mundial van constituir un estat independent que atacà serbis, jueus i roms-, i també de l’HOS, de Dobroslav Paraga.

El conflicte armat al conjunt d’Eslavònia provocà que moltes persones acabesin fugint de la ciutat. Es calcula que quan va iniciar-se el setge, a la ciutat només hi quedava la meitat de la població.

L’atac definitiu contra la capital s’inicià els primers dies de novembre i fou comandat pel general Panic, de l’Exèrcit Popular Iugoslau, d’una banda, i pels Tigres d’Arkan, el paramilitar txètnik de l’altra. Cal dir que, llavors, l’exèrcit iugoslau havia perdut ja gairebé la seva personalitat i s’havia acabat convertit en un annex de les milícies txètniks.

Com és fàcil d’imaginar no hi ha acord sobre el nombre total de víctimes. Segons fonts croates, el nombre total de morts va ser de 2.000, mentre que el de presoners oscil·la entre els tres mil i el set mil. També es dona la xifra de vuit-cents desapareguts, dels quals tres-cents encara ho són a hores d’ara. Finalment, es parla de més de quaranta mil deplaçats a tota l’àrea de l’Eslavònia oriental.

Immediatament després de conquerir la cituat, foren assassinades dues-centes persones, la majoria de nacionalitat croata. Bona part de la població local que restava es va agrupar en un hospital. Malgrat acordar que serien evacuades, s’incomplí el pacte i moltes d’aquestes persones van ser conduïdes a Ovcara, a deu quilòmetres de Vukovar, on van ser assassinades. Es té la certesa que moltes altres persones més van ser assassinades, ja que són nombroses les fosses comunes trobades en aquella zona.

Els principals responsables d’aquesta deportació i massacre, Veselin Sljivancanin i Mile Mrksic van ser jutjats posteriorment pel Tribunal Internacional de l’Haia i condemnats a vint i a cinc anys de presó respectivament.

L’exèrcit iugoslau, per la seva banda, va xifrar en 1.300 el nombre de morts entre les seves files, i les fonts sèrbies afirmen que no van tenir més de 1.500 baixes.

Vukovar no va ser reincorporada a Croàcia fins l’any 1995, quan es dugué a terme l’operació Oluja

 

Mustafa Busuladzic, un col·laboracionista bosníac amb els ústaixes i els nazis. Els musulmans de Bòsnia i Hercegovina durant la Segona Guerra Mundial

No és estrany que, de tant en tant, esclatin polèmiques a Croàcia sobre el passat ústaixa i feixista del país. A Bòsnia i Hercegovina, en canvi, és força menys freqüent i encara més si la polèmica està vinculada a una persona bosníaca.

Això que, d’entrada, pot sorprendre té una explicació. Van ser nombrosos els musulmans bosnians que van donar suport, d’una forma o altra, als ústaixes durant el període de l’NHD (tal com es coneix l’Estat Croat Independent durant la Segona Guerra Mundial), en el qual les terres bosnianes van ser incorporades a la Croàcia fexista de Pavelic.

La setmana passada va saltar la polèmica, i en aquest cas amb ressò internacional, arran del nom d’una escola de Sarajevo batejada amb el nom de Mustafa Busuladzic. Les autoritats israelianes, per boca de l’ambaixador d’aquest país a Tirana –des d’on es gestionen els afers diplomàtics relatius a Bòsnia-, va lamentar que s’hagués posat el nom de Busuladzic a un centre escolar i va enviar una nota de protesta a les autoritats del cantó de Sarajevo, responsables del canvi de nom. La nota, de fet, s’havia enviat durant el mes d’agost, però no va ser fins la setmana passada que es va fer pública.

En la nota, acusen Busuladzic de ser col·laborador dels nazis i dels ústaixes, responsables de la deportació i de la mort de la gran majoria dels membres de la comunitat jueva de Bòsnia, no extraordinàriament nombrosa (es calcula que a Bòsnia eren entron d’uns catorze mil), però sí influent i fortament arrelada al país. Després de la Segona Guerra Mundial, pràcticament no van quedar jueus a Bòsnia i Hercegovina: dels catorze mil, en moriren dotze mil. 

Per a d’altres , però, la consideració que fan sobre Busuladzic és molt diferent, i és vist com un màrtir, pel fet que fos executat pels partisans. Quan van entrar a la capital bosniana, l’abril de 1945 el van detenir, i poc després fou jutjat, a finals del mes de maig, i executat el 29 de juny.

La figura de Busuladzic és representativa de l’evolució d’alguns musulmans de Bòsnia, que durant el període d’entreguerres van defensar tesis que podríem anomenar de panmusulmanes i que amb els anys es va anar acostant cada vegada més als postulats feixistes, i, finalment,  durant els anys de l’ocupació del país van donar suport als ústaixes i als nazis.

Mustafa Busuladzic.jpg
By Unknownhttp://www.bosnjaci.net, Public Domain, Link

Va néixer l’abril de 1914 a Gorica. Va cursar els quatre primers anys d’estudi en aquesta ciutat, i després va estudiar a la medressa Elci Ibrahim Pasha-a de Travnik. L’any 1936 es va graduar a la medressa de Sarajevo. Durant els anys en què estudiava va publicar articles en nombrsoes revistes musulmanes, com Islamskom glasu, Novom Beharu, Obzoru, Svijesti, El-Hidaji o Našoj domovini.

L’any 1940 va arribar a Roma, becat pel govern de Mussolini i hi va fer una estada de dos anys, passats els quals tornà a Sarajevo, on es dedicà a l’ensenyament en escoles alcoràniques. És indiscutible que a Roma es va familiaritzar amb el discurs feixista, que adoptà en bona part. En aquesta ciutat també va publicar articles en una revista editada per l’Institut Oriental de la Universitat de Roma i a la revista Mondo Arabo.

Un cop tornat a Sarajevo va fer-se membre d’El-Hidaje, una organització de clergues msulmans de l’NHD. Estava molt ben relacionat amb Mehmed Handzic, que el va avalar i promocionar.

Entre els textos de caire polítc que va escriure destaca, sobretot, Els musulmans a la Rússia Soviètica, on queda clarament palès el seu pensament profundament anticomunista. Afirmava que el comunisme volia destruir la moral, no només dels musulmans, sinó també de tots els altres pobles. Acusava el comunisme d’atacar la família, la unitat bàsica de la societat humana, segons ell. El considerava, el comunisme, un autèntic perill per a l’espiritualitat musulmana, i, per tant, de la identitat bosniana. Per aquest motiu, no dubtà a donar suport als ústaixes que havien ocupat el país.

En els seus textos també és més que evident un to clarament antisemita, on esgrimeix els habituals tòpics de l’antisemitisme de l’època, on titlla els jueus de mercaders, usurers, renegats, manipuladors, deslleials… Afirma que són l’enemic comú dels àrabs, tant musulmans com cristians. També són presents en els seus textos fragments clarament antiserbis, tot i que els dedica molta menys extensió que als antisemites i als anticomunistes.

És veritat que el seus discurs es va mantenir allunyat del discurs bosníac predominant, encarnat en la figura de Mehmed Spaho, el polític, i també teòric, més destacat i influent amb, diferència, de tot aquest període, fundador de l’Organització Musulmana Iugoslava, el principal partit que pretenia defensar els interessos dels musulmans de Bòsnia.

Els musulmans de Bòsnia i Hercegovina durant la Segona Guerra Mundial

A Iugoslàvia, durant el període d’entreguerres, marcats sobretot pel conflicte entre serbis i croats, amb dues concepcions ben diferents de com havia de ser el nou estat iugoslau, constituït després de la Primera Guerra Mundial, alguns musulmans van mostrar proximitat a les tesis defensades pels croats, mentre que d’altres, menys nombrosos sens dubte,  ho feren envers les tesis sèrbies.

Un exemple clar d’això és que en parlament iugoslau tots els diputats de l’Organització Musulmana Iugoslava  -eren vint-i-quatre- es van identificar a ells mateixos com a croats -tret d’Spaho, que ho va fer senzillament com a iugoslau-. Llavors no era reconeguda encara una “nacionalitat” musulmana, o bosníaca, i, per tant, pel que fa a l’adscripció ètnica havien d’indicar quina triaven, si sèrbia o craota.

Bòsnia, com el conjunt de Iugoslàvia va ser ocupada per les tropes nazifeixistes l’abril de 1941. Tot Iugoslàvia va ser repartida entre les noves potències ocupants, alemanyes i italianes, sobretot, però també hongareses, búlgares i albaneses – país aquest últim que, al seu torn, era ocupat per Itàlia-.  Al marge d’això, Sèrbia va mantenir una independència purament formal, ja que era un estat titella controlat pels nazis, i Croàcia aconseguí la independència sota el lideratge de l’ústaixa Pavelic.

Tot Bòsnia i Hercegovina va ser incorporada a aquest nou estat croat, tot i que una “línia diagonal” la dividia en dues grans zones d’influència, una d’alemanya i una altra d’italiana.

Davant d’aquesta situació,  els musulmans bosnians van optar entre quatre opcions. D’una banda hi hagué els que decidiren col·laborar activament amb els ústaixes croats, com és el cas de Busuladzic. Entre aquests col·laboradors també podem esmentar, per exemple, Hakija Hadzic o Dzafer Kulenovic -que va arribar a ser vicepresident de l’NDH a finals de 1941-. Globalment, però, no fou l’opció més majoritària, ni de bon tros.

Uns altres, que desconfiaven profundament dels ústaixes, van triar obertament per cercar el suport dels nazis alemanys. Aquests grups basaren la justificació teòrica de la seva decisió en la paranoica teoria de l’origen gòtic dels musulmans de Bòsnia. No foren gaires, però es feren molt visibles. Crearen la Legió Mulsulmana, que atacà sobretot població sèrbia i lluità contra els partisans. També arribà  a actuar fora de les terres balcàniques, a Vilafranca de Roerga, per exemple, a Occitània.

Un altre sector de la població musulmana adoptà l’actitud d’aproximar-se a les tropes txètniks, els reialistes serbis, que formalment combatien els ocupants, però que a la pràctica lluitaven sobretot contra els partisans.

Finalment, probablement el grup més nombrós acabà donant suport a les forces partisanes. El Partit Comunista tenia una escassíssima implantació a Bòsnia tot just abans de començar la guerra -no superava els 170 membres-, però el desenvolupament del conflicte bèl·lic els donà un gran protagonisme, i s’acabà convertint en l’opció que millor podia respondre a les contradiccions de la societat bosniana.

 

Croàcia: l’oposició impulsa una moció de censura contra el govern

El Partit Socialdemòcrata (SDP) ha decidit impulsar una moció de censura contra el govern d’Andrej Plenkovic. Ja han confirmat el suport a aquesta mesura tots els diputats de l’oposició, tret de tres, vinculats a l’exmembre del governant -i polèmic exministre de cultura- Zlatko Hasanbegovic.

És evident que no hi ha possibilitats reals que pugui prosperar. La majoria parlamentària és molt minsa, però a hores d’ara no és gens clar que hi pugui haver una majoria alternativa. Des de les files socialdemocrates s’argumenta que, com a mínim, servirà perquè el govern Plenkovic doni explicacions sobre l’escàndol d’Agrokor, que sacseja la política croata des de fa anys, i que posa en perill d’estabilitat econòmica.

Entre les forces que han donat suport a la iniciativa hi ha MOST, el partit que havia format part de la coalició governamental, on gestionava quatre ministeris, fins l’abril passat. En aquella crisi de govern, l’afer Agrokor ja va jugar un paper definitiu. L’oposició va presentar una moció de reprovació contra el ministre de Finances, Zdravko Maric, per conflicte d’interessos, ja que hi havia esat vinculat , i els ministres de MOST, i tota la formació, van optar per no donar suport a Maric, cosa que va desencadenar la crisi de govern, que es va materialitzar el 29 d’abril, amb la sortida del govern de MOST.

El 16 d’octubre passat van ser detinguts vuit antics dirigents d’Agrokor, en el marc de la investigació de les irregularitats financeres d’aquesta empresa, que en el fons és un gran conglomerat d’indústries alimentàries, amb aproximadament 60.000 treballadors -trenta mil dels quals fora de Croàcia, en països de l’antiga Iugoslàvia-. És, sens dubte, la principal empresa de Croàcia i suposa el 13% del PIB del país. Agrokor produeix i distribueix carn, lactis, olis, aigua, controla la xarxa de supermecats Konzum… En teoria hi ha en marxa una comissió d’investigació en el parlament sobre aquest tema, però l’oposició acusa el govern de posar impediments a la seva actuació. Els deutes acumulats del conglomerat superen els sis mil milions d’euros, i en teoria des del mes de maig passat l’empresa d’Ivica Todoric està sota control de l’estat.

El parlament croat està format per un total de 151 diputats, i el govern té el suport tan sols de dues formacions: l’HDZ i l’HNS. Per tant, la seva situació de debilitat és bastant clara. La primera d’aquestes dues formacions és la Unió Democràtica Croata, la històrica formació conservadora croata, fundada per Franjo Tudjman, que ha estat el partit polític més influent i que més poder ha acumulat a Croàcia des del moment que va accedir a la independència. Després de les últimes eleccions va formar govern amb MOST (Pont), una formació creada al voltant de Bozo Petrov, formalment amb polítics independents i que pretenia tenir un to centrista, renovador eminentment tècnic.

Quan MOST va abandonar el govern, l’HDZ va cercar un altre aliat que li permetés continuar controlant el govern i evitar, així, a anar a unes eleccions anticipades. A més, l’HDZ va patir una crisi interna que va provocar la sortida del partit d’alguns membres històrics, i la corresponent pèrdua de tres diputats. Finalment, l’HNS, el Partit Popular Croat de Predrag Stromar -que es defineixen com a liberal demòcrates-, es va avenir a fer aquest paper. Cal recordar que aquest petit partit es va presentar en les darreres eleccions amb els socialdemòcrates, en la coalició que duia per nom Coalició del Poble. Aquesta formació sempre ha estat present en la política croata des del moment que va accedir a la independència, tot i que amb un suport electoral limitat, cosa que no li ha impedit, però, que diverses vegades hagi fet de partit frontissa i hagi jugat un paper cabdal.

Entre totes dues formacions arriben tan sols a 61 escons, lluny encara de la majoria absoluta. Per poder tirar endavant la seva acció de govern necessiten l’aval de petites formacions, de vegades força allunyades ideològicament, com són el Partit Serbi Democràtic Independent, de Milorad Pupovac, el partit de la minoria sèrbia -que compta amb tres diputats-, el partit de caire personalista de Milan Bandic -l’exalcalde socialdemòcrata de Zagreb, que va marxar del partit quan va ser acusat de corrupte-, també amb tres escons. També té el suport de dues petites formacions que es van presentar coalitzades amb l’HDZ, com són els demòcratacristians (HDS) i els social liberals (HSLS) -en total 3 escons-. D’altra banda, també compta amb el suport de la ultradretana Aliança Democràtica d’Eslavònia del criminal de guerra Branimir Glavas, amb tan sols un escó. A més, hi ha sis diputats independents, no vinculats a cap formació política. Aquesta munió de setze diputats permet que el govern pugui mantenir la seva unitat d’acció, i de moment no hi ha res que faci pensar que la cosa pugui canviar.

L’oposició també està molt fragmentada. El partit més influent és el socialdemòcrata, que compta amb 36 diputats, molt lluny per tant de la majoria absoluta, ni tan sols amb la concurrència de MOST, amb quinze diputats. El Partit Camperol (HSS) té cinc escons i és un tradicional aliat dels socialdmòcrates, com ho és també el Partit dels Pensionistes (HSU), també amb cinb escons. Una mica més allunyats ideològicament hi ha Zivi Zid, amb quatre escons, que es va presentar a les eleccions coma força renovadora, anticorrupció, contrària a les privatitzacions, amb un to antiglobalització i en defensa de les llibertats personals. Tot i això, els seus posicionaments ideològis de vegades són massa ambigus. També hi ha tres diputats dels regionalistes de l’Assemblea Democràtica d’Ístria, també tradicionalment aliats del socialdemòcrates. També hi ha té tres diputats del PH, una petita formació de caire reformista.

A l’oposició, però clarament allunyats dels socialdemòcrates hi ha tres diputats que van abandonar l’HDZ, i que van fundar un nou partit Independents per Croàcia. Va ser fundat per Bruna Esih, que va obtenir molt bons resultats a Zagreb, a les darreres eleccions locals i Zlatko Hasanbegovic, i és una escissió molt nacionalista i per la dreta de l’HDZ. Tot fa pensar que és molt difícil, i així ho han anunciat, que puguin donar suport a una moció presentada pels socialdemòcrates.

 

Les Províncies Il·líriques, 1809-1813: quan Napoleó controlava la costa adriàtica

Les guerres napoleòniques van implicar un canvi radical, en molt pocs anys, del mapa polític d’Europa, tot i que moltes vegades aquests canvis van ser molt efímers. Un d’aquests casos és el de la creació de les Províncies Il•líriques, que abastava territoris que avui dia formen part d’Àustria, Eslovènia, Croàcia, Itàlia i Montenegro, bàsicament, vorejant la costa dàlmata.

Totes aquestes terres van ser ocupades per les forces napoleòniques entre els anys 1805 i 1806, i van ser definitivament incorporades al Primer Imperi Francès l’any 1809. La derrota austríaca a la batalla de Wagram, i el posterior Tractat de Schoenbrunn van fer possible aquest canvi de sobirania, a mans franceses. Amb aquest tractat, l’Imperi Austríac va perdre Galítsia -amb Cracòvia-, que va passar a dependre del ducat de Varsòvia, Tarnopol en benefici de Rússia, Salzburg i una part de l’Alta Àustria que foren cedides a Baviera. A la zona més meridional dels dominis austríacs, França va incorporar a l’Imperi Caríntia, Carniola, la Croàcia situada per sota del Sava, Gorizia i Trieste. L’existència de les Províncies Il·líries -que és com es van conèixer – va ser breu, car l’Imperi Austríac va tornar a ocupar-les l’any 1813.

Location of Illyrian Provinces
CC BY-SA 3.0, Link

Mapa dels diferents estats de la Península Itàlica i l’Adriàtic, 1810; font: Wikimedia Commons

 

La capital d’questa nova entitat va ser establerta a Ljubljana, més coneguda en aquella època pel nom alemany de Laibach. El nom es va inspirar en el nom dels antics pobladors d’algunes d’aquestes terres, els il•liris. S’establiren com a llengües oficials el francès, l’alemany, l’eslovè, el croat i l’italià. Va ser la primera vegada que la llengua eslovena va aconseguir ser reconeguda. En aquest sentit la tasca, prop de les autoritats franceses, de Valentin Vodnik i Jernej Kopitar va ser cabdal. Des de llavors, per als defensors de la identitat eslovena, aquesta època es especialment recordada.

La principal autoritat d’aquestes províncies era el governador general, nomenat directament des de París, el primer dels quals –dels cinc que hi hagué- fou Auguste de Marmont. Aquestes províncies van ser dividides, administrativament, en departaments, seguint exactament el mateix patró que a França.  En un primer moment, eren onze -del total de 130 departaments que tenia el conjunt de l’Imperi-, però l’any 1811 l’administració va ser remodelada i es van dividir llavors en només set intendències. Les capitals dels onze departaments eren Kotor, Ragusa (actual Dubrovnik), Fiume (actual Rijeka), Zara (actual Zadar), Karlstadt, Neustadt, Adelsberg, Trieste, Willach, Gorz (Gorizia) i Laibach (Ljubljiana).

Durant aquests anys, es van impulsar una sèrie de reformes i es crearen noves institucions. Algunes tenien clarament la intenció de ser el focus de difusió del pensament francès, com varen ser, per exemple, les Écoles Centrales. Es va dissenyar, molt important, un pla de creació d’escoles de nivell primari i secundari, tot i que la poca durada de l’entitat va fer que no es consolidés. També es van abolir antics drets senyorials, i antigues normatives que impedien la llibertat de moviments dels jueus, importants en algunes zones, sobretot a les més septentrionals. També s’introduí el Codi Civil francès -tot i que no en la seva totalitat-, que establia la igualtat davant la llei, una reforma del sistema impositiu, i els capítols relatius a la família i a les herències.  Es crearen, també,  les condicions perquè s’incorporessin aquestes terres al mercat francès.

Tot plegat afavorí  la petita burgesia, en la qual aquesta experiència deixà un molt bon record, d’una banda perquè va permetre fer el salt cap a una societat més liberal i burgesa i, d’altra banda, perquè va fer que els habitants d’aquestes terres, poblades per eslaus, estiguessin sota una mateixa administració. Durant el segle XIX, el moviment que pretenia aixoplugar tots els sud-eslaus sota una mateixa sobirania, i també la unificació de la llengua,  va ser conegut amb el nom d’Il•lirisme, particularment a Croàcia.
.
El final d’aquesta possessió francesa als Balcans va començar a albirar-se després que l’agost de 1813, les tropes austríaques, encapçalades pel general Franz Tomasic, envaïssin aquestes terres, després d’uns anys d’acostament entre França i Àustria -com ho palesa el casament entre Napoleó i l’arxiduquessa Lluïsa l’any 1810-.

La ciutat de Zadar, a Dalmàcia, va capitular el desembre d’aquell mateix any. Poc després, un aixecament popular va aconseguir expulsar els francesos de Ragusa, cosa que comportà la proclamció d’una república, que durà fins que arribaren les tropes austríaques. Kotor, per la seva banda, va ser ocupat per les tropes montenegrines -en aquella època Kotor no formava part, ni n’havia format, de Montenegro-, però la seva presència va ser molt breu, i caigué també ens mans austríaques. Les tropes britàniques també van ocupar algunes de les illes del mar Adràtic. Poc temps després, en el Congrés de Viena, que va tenir lloc l’any 1815, la totalitat d’aquestes terres va ser retornada a l’Imperi Austríac, que les controlà fins al final de la Primera Guerra Mundial.

.

Noves reunions per desbloquejar el conflicte fronterer entre Croàcia i Eslovènia

El conflicte fronterer entre Croàcia i Eslovènia continua encara pendent de solució. El proper 27 de setembre hi haurà una reunió d’alt nivell per intentar desbloquejar aquest afer, a la qual assistiran els dos caps de govern, Mirko Cerar i Andrej Plenkovic.

La qüestió de la delimitació fronterera entre tots dos estats ha enterbolit les relacions entre tots dos estats des del moment que van proclamar les respectives independències. La tensió va arribar a ser prou important com, per exemple, perquè Eslovènia arribés a bloquejar l’ingrés de Croàcia a la UE, l’any 2008.

Finalment, l’any 2011, tots dos governs acceptaren la fórmula d’una mediació internacional que es fes càrrec del tema. Després d’ajornar-se diverses vegades la decisió definitiva del Tribunal d’Arbitratge, finalment es va fer pública el mes de juny passat, però les autoritats croates es van negar a acceptar el resultat d’aquesta mediació, motiu pel qual les relacions entre tots dos països s’han tornat a enrarir notablement. El juliol passat, el parlament croat va votar per unanimitat rebutjar aquesta sentència.

El principal punt de discòrdia afecta el golf de Piran, a la península d’Ístria. Segons el Tribunal d’Arbitratge, una part important del golf hauria de dependre d’Eslovènia, decisió que va disgustar profundament les autoritats croates, que van demanar de negociar bilaterlament aquesta qüestió amb el govern eslovè. D’entrada, el govern eslovè no està diposat a negociar bilaterlament aquesta qüestió i es remet a la decisió del Tribunal d’Arbitratrge. A més, insisteix que Croàcia no té cap altra opció que accepar aquesta sentència.

Hi havia més d’un territori afectat per aquest arbitratge. El més important, i que ha provocat més tensions, és el del golf de Piran. De fet, és el punt que encara manté la tensió. Tots dos governs, per començar, han aportat sempre dades contradictòries sobre el traç fronterer: segons Croàcia comparteixen 670 quilòmetres de frontera i segons Eslovènia la frontera compartida és de 688.

L’origen del conflicte cal cercar-lo arran de la dissolució del Territori lliure de Trieste, l’any 1954, en què es va dividir entre Itàlia i Iugoslàvia. L’any 1975 la divisó es va donar per tancada amb el tractat d’Osimo, però van quedar alguns punts poc detallats.

L’any 1991, Eslovènia, un cop convertida en estat independent, va presentar una primera proposta de delimitació, que consistia a situar la frontera en el centre del golf, però un any més tard va declarar la sobirania sobre tot el golf, cosa que Croàcia no va acceptar mai. Lògicament, el debat també ha afectat les aigües territorials. Cal afegir-hi, a més, que part de la població que hi viu és italiana, i no eslovena o croata.

Un altre punt de conflicte era la delimitació de la frontera al delta del riu Dragonja. Segons Eslovènia, la frontera havia de situar-se al sud del delta mentre que per a Croàcia el límit territorial l’havia de marcar el riu. Finalment, hi havia un punt fronterer, a Plovanija, construït unilateralment per Croàcia però no reconegut per Eslovènia, el cim del Zumberak/Gorjanci, on hi havia una caserna de l’exèrcit iugoslau, i un petit territori entorn del riu Mura.

Durant anys hi ha hagut diferents intents d’acord entre ambdues parts, però cap no ha rebut prou suport a banda i banda de la frontera.

El primer va ser l’any 2001, entre Janez Drnovsek i Ivica Racan, segons el qual Croàcia obtenia un terç del golf i frontera marítima amb Itàlia, mentre que Eslovènia aconseguia un corredor que li permetia accedir a aigües internacionals. Eslovènia va ratificar l’acord, però el parlament croat no ho va fer mai.

Uns anys mes tard, el 2007, es va signar l’acord de Bled on es proposava ja un arbitratge del Tribunal de l’Haia, de manera que totes dues parts poguessin reclamar els territoris en litigi que creguessin oportuns. En aquest cas, a Eslovènia el suport va ser molt escàs i va quedar en paper mullat.

Després d’alguns incidents entre tots dos estats i campanyes de grups ultranacionalistes, tant d’un país com de l’altre, es van bloquejar totes les negociacions.

A partir de llavors, aquest contenciós va ser utilitzat pels dos govern en afers internacionals, per exemple en l’accés de Croàcia a la Unió Europea i a l’OTAN. Eslovènia va arribar-ne a bloquejar la negociació.

Proposta de referèndum per modificar la llei electoral de Croàcia, amb l’objectiu de disminuir la representació de les minories nacionals

Diverses organitzacions nacionalistes i dretanes de Croàcia volen tirar endavant un referèndum perquè es faci una esmena en la Llei Electoral croata. Aquesta vegada l’esmena afectaria els drets de les minories nacionals i implicaria un canvi molt important en la seva representació política, que es veuria notablement reduïda. Aquesta proposta tornarà a provocar, ben segur, un debat intens en la societat croata i tornarà a enrarir les relacions de les minories amb l’estat.

Aquestes organitzacions volen impulsar un referèndum amb una pregunta molt clara: Esteu d’acord que els membres de les minories nacionals en el parlament siguin triats amb els mateixos criteris que la resta de diputats? Fins ara, els representants de les minories han estat escollits en llistes a part i diferenciades. Més enllà del debat sobre quina és la millor manera d’assegurar els drets de les minories i de la seva representació, és evident que l’objectiu és reduir-ne la influència. Aquest fet és el que fa que la proposta sigui un clar atac als drets de les minories.

Una de les primeres persones que s’ha mostrat radicalment contrari a la proposta ha estat Milorad Pupovac, del Partit Serbi Democràtic Independent, indiscutiblement el representant més carismàtic de la minoria sèrbia, que ha estat molt dur en les primeres declaracions que ha fet.

Per triar els membres del parlament croat, conegut com a Sabor, els electors voten llistes en dotze districtes electorals. El país es divideix en deu districtes electorals, circumscripcions on es trien 140 diputats, tal com es fa aquí, per exemple. El districte XI és el de la diàspora, on s’escullen un total de 3 diputats. Finalment, hi ha un districte electoral, el XII, per als membres de les minories nacionals, que trien un total de 8 escons, amb llistes separades. El nombre de diputats que trien sempres és de vuit. Si passessin a votar en algun dels deu districtes, molt probablement la majoria no serien escollits.

En aquests moments, d’aquests vuit diputats, tres són membres del Partit Serbi Democràtic Independent. Els altres cinc són, un per a cadascun dels grups següents: Unió Democràtica dels Hongaresos de Croàcia, Unió dels Rom de Croàcia, Unió dels Albanesos de Croàcia i dos independents, un de la minoria italiana i un altre de la minoria eslovaca.

Demanar l’organització d’un referèndum no és excessivament difícil a Croàcia. Per fer-ho, cal aconseguir recollir un nombre de signatures equivalent al 10% del cens electoral. En aquests moments, això vol dir poc més de 400.000, xifra que s’ha aconseguit diverses vegades aquests darrers anys.

El govern croat vol un més gran reconeixement de la minoria croata d’Itàlia

Aquest dijous, en el marc de la cimera de Trieste -que aplega dirigents de pràcticament tots els estats de l’àrea balcànica-, el cap de govern croat Andrej Plenkovic va tenir una trobada amb el màxim representant de la minoria italiana a la regió de Friül-Venècia Júlia, Damir Murkovic.

Arran d’aquesta trobada, Plenkovic -segons informa el mitjà croat Vecernij Listinstarà el govern italià a millorar el reconeixement de la minoria croata a Itàlia, i més en concret en aquesta “regió”. Segons les dades aportades per les entitats d’aquesta minoria, el nombre de croats a la zona se situa entorn dels quinze mil, entre els quals hi ha persones assentades des de fa gerneracions en el territori i d’altres que hi han arribat els darrers vint anys. Vol emmarcar aquesta millora del reconeixement d’aquesta minoria en el desenvolupament dels acords a quà van arribar els governs italià i croat l’any 2015, sobre les minories d’aquests països en els estats respectius.

Plenkovic va posar en valor la tasca del govern croat pel que fa al reconeixement dels drets de la minoria italiana, i va posar com a exemple el fet que Furio Radin sigui membre de la mesa del parlament d’aquest país. Ara bé, no cal oblidar que en el govern anterior, liderat per Oreskovic, del qual formava part el partit de Plenkovic, les tensions amb la minoria italiana es van incrementar de manera notable, sobretot pel fet de la retirada de subvencions a la premsa publicada en llengua italiana.

A Friül-Venècia Júlia s’hi parla friülà, vènet i eslovè, sobretot. Evidentment la política duta a terme per l’estat italià d’ençà de la seva creació, al segle XIX, ha fet que la presència de l’italìa sigui molt important i hagi esdevingut la llengua de referència per a bona part de la població. Tradicionalment hi vivien poques poblacions de parla serbocroata.

La minoria croata és present sobretot a la zona central d’Itàlia, particularment a Molise. A la rsta del país és molt testimonial. el seu reconeixement és escàs i la llengua es troba en una situació molt delicada.

Polèmica a Zagreb pel possible canvi de nom de la Plaça del Mariscal Tito

Les darreres eleccions locals a Croàcia van tenir lloc el passat 21 de maig. En aquestes eleccions es tria, d’una banda, qui ostenta el càrrec d’alcalde, directament per part dels electors, i, d’altra banda, la composició de l’Assemblea local. Tal com s’esperava, el vencedor va ser Milan Bandic, que ja era l’alcalde sortint, amb un ajustat, més del que es preveia, 51,67% dels sufragis.

Un fet que pot cridar l’atenció és que una de les principals places del centre de la capital croata porta el nom de Plaça del Mariscal Tito. Això pot cridar l’atenció a la capital de la conservadora Croàcia, que moltes vegades és protagonista de notícies protagonitzades per persones d’un espectre polític totalment oposat al de Tito. Cal destacar que Zagreb és una ciutat on l’esquerra ha aconseguit sempre resultats sensiblement millors que a la resta del país. És evident que el Partit Socialdemòcrata no fa defensa pública del llegat de Tito, ni de bon tros, però també és veritat que no s’ha atrevit mai a fer passos com el de canviar el nom d’algunes de les vies que en porten el nom. A més, a Croàcia, malgrat tot, la figura de Tito encara té ascendència sobre part de la població.

Des de principis del mes de juny, diversos mitjans croats s’han fet ressò del fet que Milan Bandic s’ha mostrat favorable a canviar el nom de la plaça que du el nom de Tito pel de Plaça de la República de Croàcia. Va afirmar que era una anomalia que la capital del país dugué sel nom d’un dictador. No és la primera vegada que aquest debat s’ha plantejat -ha estat constant d’uns anys ençà-, però aquest és el primer cop en què s’ha fet evident la possibilitat de canviar-lo.

No cal dir, que part de la població s’hi ha manifestat en contra, tal com va passar, per exemple, el passat 22 de juny, quan milers de persones es van concentrar en aquesta plaça, convocats pel Front dels Treballadors, Nova Esquerra i per diverses personalitats independents i intel·lectuals d’esquerres.

La possibilitat que sigui viable el canvi rau precisament en el fet que la majoria de Bandic a l’Assemblea local és molt minsa, fins al punt que necessita el suport d’altres forces per poder-la assegurar. La seva victòria no amaga les dificultats que té per poder tenir una majoria mínimament estable en el govern municipal. Dels 51 membres que té aquesta assemblea, la seva formació (Bandic Milan 365-Partit del Treball i de la Solidaritat) té 14 regidors, ben lluny, doncs, de la majoria necessària per poder tirar endavant segons quins projectes. Ara pera ara, Bandic ha optat per buscar aliats a l’espectre més dretà, i per aquest motiu s’ha atansat a la conservadora Unió Democràtica de Croàcia (HDZ), que té set regidors, i el que és pitjor a la candiatura formada entorn de Bruna Esih, que en té 5. El total de totes tres formacions permet arribar a una justa majoria de 26.

Bruna Esih és una militant de l’HDZ, de l’ala més dretana i ultranacionalista d’aquest partit que va optar per presentar-se en solitari, al marge del partit, en aquestes eleccions i va aconseguir uns molt bon resultats. Un dels companys de viatge d’Esih és Zlatko Hasanbegovic, exministre de Cultura, acusat de defensar tesis revisonistes pel que fa als ústaixes durant la Segona guerra Mundial.

Bandic, que havia estat militant del Partit Socialdemòcrata, partit amb el qual va arribar a l’alcaldia de la capital per primera vegada, ha optat per no voler-se entendre amb els partits més a l’esquerra: els socialdemòcrates (13 escons) i la candidatura d’esquerra alternativa Zagreb és Nostra, formada per Nova Esquerra i Front dels Treballadors, que té 4 regidors.