Les Províncies Il·líriques, 1809-1813: quan Napoleó controlava la costa adriàtica

Les guerres napoleòniques van implicar un canvi radical, en molt pocs anys, del mapa polític d’Europa, tot i que moltes vegades aquests canvis van ser molt efímers. Un d’aquests casos és el de la creació de les Províncies Il•líriques, que abastava territoris que avui dia formen part d’Àustria, Eslovènia, Croàcia, Itàlia i Montenegro, bàsicament, vorejant la costa dàlmata.

Totes aquestes terres van ser ocupades per les forces napoleòniques entre els anys 1805 i 1806, i van ser definitivament incorporades al Primer Imperi Francès l’any 1809. La derrota austríaca a la batalla de Wagram, i el posterior Tractat de Schoenbrunn van fer possible aquest canvi de sobirania, a mans franceses. Amb aquest tractat, l’Imperi Austríac va perdre Galítsia -amb Cracòvia-, que va passar a dependre del ducat de Varsòvia, Tarnopol en benefici de Rússia, Salzburg i una part de l’Alta Àustria que foren cedides a Baviera. A la zona més meridional dels dominis austríacs, França va incorporar a l’Imperi Caríntia, Carniola, la Croàcia situada per sota del Sava, Gorizia i Trieste. L’existència de les Províncies Il·líries -que és com es van conèixer – va ser breu, car l’Imperi Austríac va tornar a ocupar-les l’any 1813.

Location of Illyrian Provinces
CC BY-SA 3.0, Link

Mapa dels diferents estats de la Península Itàlica i l’Adriàtic, 1810; font: Wikimedia Commons

 

La capital d’questa nova entitat va ser establerta a Ljubljana, més coneguda en aquella època pel nom alemany de Laibach. El nom es va inspirar en el nom dels antics pobladors d’algunes d’aquestes terres, els il•liris. S’establiren com a llengües oficials el francès, l’alemany, l’eslovè, el croat i l’italià. Va ser la primera vegada que la llengua eslovena va aconseguir ser reconeguda. En aquest sentit la tasca, prop de les autoritats franceses, de Valentin Vodnik i Jernej Kopitar va ser cabdal. Des de llavors, per als defensors de la identitat eslovena, aquesta època es especialment recordada.

La principal autoritat d’aquestes províncies era el governador general, nomenat directament des de París, el primer dels quals –dels cinc que hi hagué- fou Auguste de Marmont. Aquestes províncies van ser dividides, administrativament, en departaments, seguint exactament el mateix patró que a França.  En un primer moment, eren onze -del total de 130 departaments que tenia el conjunt de l’Imperi-, però l’any 1811 l’administració va ser remodelada i es van dividir llavors en només set intendències. Les capitals dels onze departaments eren Kotor, Ragusa (actual Dubrovnik), Fiume (actual Rijeka), Zara (actual Zadar), Karlstadt, Neustadt, Adelsberg, Trieste, Willach, Gorz (Gorizia) i Laibach (Ljubljiana).

Durant aquests anys, es van impulsar una sèrie de reformes i es crearen noves institucions. Algunes tenien clarament la intenció de ser el focus de difusió del pensament francès, com varen ser, per exemple, les Écoles Centrales. Es va dissenyar, molt important, un pla de creació d’escoles de nivell primari i secundari, tot i que la poca durada de l’entitat va fer que no es consolidés. També es van abolir antics drets senyorials, i antigues normatives que impedien la llibertat de moviments dels jueus, importants en algunes zones, sobretot a les més septentrionals. També s’introduí el Codi Civil francès -tot i que no en la seva totalitat-, que establia la igualtat davant la llei, una reforma del sistema impositiu, i els capítols relatius a la família i a les herències.  Es crearen, també,  les condicions perquè s’incorporessin aquestes terres al mercat francès.

Tot plegat afavorí  la petita burgesia, en la qual aquesta experiència deixà un molt bon record, d’una banda perquè va permetre fer el salt cap a una societat més liberal i burgesa i, d’altra banda, perquè va fer que els habitants d’aquestes terres, poblades per eslaus, estiguessin sota una mateixa administració. Durant el segle XIX, el moviment que pretenia aixoplugar tots els sud-eslaus sota una mateixa sobirania, i també la unificació de la llengua,  va ser conegut amb el nom d’Il•lirisme, particularment a Croàcia.
.
El final d’aquesta possessió francesa als Balcans va començar a albirar-se després que l’agost de 1813, les tropes austríaques, encapçalades pel general Franz Tomasic, envaïssin aquestes terres, després d’uns anys d’acostament entre França i Àustria -com ho palesa el casament entre Napoleó i l’arxiduquessa Lluïsa l’any 1810-.

La ciutat de Zadar, a Dalmàcia, va capitular el desembre d’aquell mateix any. Poc després, un aixecament popular va aconseguir expulsar els francesos de Ragusa, cosa que comportà la proclamció d’una república, que durà fins que arribaren les tropes austríaques. Kotor, per la seva banda, va ser ocupat per les tropes montenegrines -en aquella època Kotor no formava part, ni n’havia format, de Montenegro-, però la seva presència va ser molt breu, i caigué també ens mans austríaques. Les tropes britàniques també van ocupar algunes de les illes del mar Adràtic. Poc temps després, en el Congrés de Viena, que va tenir lloc l’any 1815, la totalitat d’aquestes terres va ser retornada a l’Imperi Austríac, que les controlà fins al final de la Primera Guerra Mundial.

.

Anuncis

Noves reunions per desbloquejar el conflicte fronterer entre Croàcia i Eslovènia

El conflicte fronterer entre Croàcia i Eslovènia continua encara pendent de solució. El proper 27 de setembre hi haurà una reunió d’alt nivell per intentar desbloquejar aquest afer, a la qual assistiran els dos caps de govern, Mirko Cerar i Andrej Plenkovic.

La qüestió de la delimitació fronterera entre tots dos estats ha enterbolit les relacions entre tots dos estats des del moment que van proclamar les respectives independències. La tensió va arribar a ser prou important com, per exemple, perquè Eslovènia arribés a bloquejar l’ingrés de Croàcia a la UE, l’any 2008.

Finalment, l’any 2011, tots dos governs acceptaren la fórmula d’una mediació internacional que es fes càrrec del tema. Després d’ajornar-se diverses vegades la decisió definitiva del Tribunal d’Arbitratge, finalment es va fer pública el mes de juny passat, però les autoritats croates es van negar a acceptar el resultat d’aquesta mediació, motiu pel qual les relacions entre tots dos països s’han tornat a enrarir notablement. El juliol passat, el parlament croat va votar per unanimitat rebutjar aquesta sentència.

El principal punt de discòrdia afecta el golf de Piran, a la península d’Ístria. Segons el Tribunal d’Arbitratge, una part important del golf hauria de dependre d’Eslovènia, decisió que va disgustar profundament les autoritats croates, que van demanar de negociar bilaterlament aquesta qüestió amb el govern eslovè. D’entrada, el govern eslovè no està diposat a negociar bilaterlament aquesta qüestió i es remet a la decisió del Tribunal d’Arbitratrge. A més, insisteix que Croàcia no té cap altra opció que accepar aquesta sentència.

Hi havia més d’un territori afectat per aquest arbitratge. El més important, i que ha provocat més tensions, és el del golf de Piran. De fet, és el punt que encara manté la tensió. Tots dos governs, per començar, han aportat sempre dades contradictòries sobre el traç fronterer: segons Croàcia comparteixen 670 quilòmetres de frontera i segons Eslovènia la frontera compartida és de 688.

L’origen del conflicte cal cercar-lo arran de la dissolució del Territori lliure de Trieste, l’any 1954, en què es va dividir entre Itàlia i Iugoslàvia. L’any 1975 la divisó es va donar per tancada amb el tractat d’Osimo, però van quedar alguns punts poc detallats.

L’any 1991, Eslovènia, un cop convertida en estat independent, va presentar una primera proposta de delimitació, que consistia a situar la frontera en el centre del golf, però un any més tard va declarar la sobirania sobre tot el golf, cosa que Croàcia no va acceptar mai. Lògicament, el debat també ha afectat les aigües territorials. Cal afegir-hi, a més, que part de la població que hi viu és italiana, i no eslovena o croata.

Un altre punt de conflicte era la delimitació de la frontera al delta del riu Dragonja. Segons Eslovènia, la frontera havia de situar-se al sud del delta mentre que per a Croàcia el límit territorial l’havia de marcar el riu. Finalment, hi havia un punt fronterer, a Plovanija, construït unilateralment per Croàcia però no reconegut per Eslovènia, el cim del Zumberak/Gorjanci, on hi havia una caserna de l’exèrcit iugoslau, i un petit territori entorn del riu Mura.

Durant anys hi ha hagut diferents intents d’acord entre ambdues parts, però cap no ha rebut prou suport a banda i banda de la frontera.

El primer va ser l’any 2001, entre Janez Drnovsek i Ivica Racan, segons el qual Croàcia obtenia un terç del golf i frontera marítima amb Itàlia, mentre que Eslovènia aconseguia un corredor que li permetia accedir a aigües internacionals. Eslovènia va ratificar l’acord, però el parlament croat no ho va fer mai.

Uns anys mes tard, el 2007, es va signar l’acord de Bled on es proposava ja un arbitratge del Tribunal de l’Haia, de manera que totes dues parts poguessin reclamar els territoris en litigi que creguessin oportuns. En aquest cas, a Eslovènia el suport va ser molt escàs i va quedar en paper mullat.

Després d’alguns incidents entre tots dos estats i campanyes de grups ultranacionalistes, tant d’un país com de l’altre, es van bloquejar totes les negociacions.

A partir de llavors, aquest contenciós va ser utilitzat pels dos govern en afers internacionals, per exemple en l’accés de Croàcia a la Unió Europea i a l’OTAN. Eslovènia va arribar-ne a bloquejar la negociació.

Proposta de referèndum per modificar la llei electoral de Croàcia, amb l’objectiu de disminuir la representació de les minories nacionals

Diverses organitzacions nacionalistes i dretanes de Croàcia volen tirar endavant un referèndum perquè es faci una esmena en la Llei Electoral croata. Aquesta vegada l’esmena afectaria els drets de les minories nacionals i implicaria un canvi molt important en la seva representació política, que es veuria notablement reduïda. Aquesta proposta tornarà a provocar, ben segur, un debat intens en la societat croata i tornarà a enrarir les relacions de les minories amb l’estat.

Aquestes organitzacions volen impulsar un referèndum amb una pregunta molt clara: Esteu d’acord que els membres de les minories nacionals en el parlament siguin triats amb els mateixos criteris que la resta de diputats? Fins ara, els representants de les minories han estat escollits en llistes a part i diferenciades. Més enllà del debat sobre quina és la millor manera d’assegurar els drets de les minories i de la seva representació, és evident que l’objectiu és reduir-ne la influència. Aquest fet és el que fa que la proposta sigui un clar atac als drets de les minories.

Una de les primeres persones que s’ha mostrat radicalment contrari a la proposta ha estat Milorad Pupovac, del Partit Serbi Democràtic Independent, indiscutiblement el representant més carismàtic de la minoria sèrbia, que ha estat molt dur en les primeres declaracions que ha fet.

Per triar els membres del parlament croat, conegut com a Sabor, els electors voten llistes en dotze districtes electorals. El país es divideix en deu districtes electorals, circumscripcions on es trien 140 diputats, tal com es fa aquí, per exemple. El districte XI és el de la diàspora, on s’escullen un total de 3 diputats. Finalment, hi ha un districte electoral, el XII, per als membres de les minories nacionals, que trien un total de 8 escons, amb llistes separades. El nombre de diputats que trien sempres és de vuit. Si passessin a votar en algun dels deu districtes, molt probablement la majoria no serien escollits.

En aquests moments, d’aquests vuit diputats, tres són membres del Partit Serbi Democràtic Independent. Els altres cinc són, un per a cadascun dels grups següents: Unió Democràtica dels Hongaresos de Croàcia, Unió dels Rom de Croàcia, Unió dels Albanesos de Croàcia i dos independents, un de la minoria italiana i un altre de la minoria eslovaca.

Demanar l’organització d’un referèndum no és excessivament difícil a Croàcia. Per fer-ho, cal aconseguir recollir un nombre de signatures equivalent al 10% del cens electoral. En aquests moments, això vol dir poc més de 400.000, xifra que s’ha aconseguit diverses vegades aquests darrers anys.

El govern croat vol un més gran reconeixement de la minoria croata d’Itàlia

Aquest dijous, en el marc de la cimera de Trieste -que aplega dirigents de pràcticament tots els estats de l’àrea balcànica-, el cap de govern croat Andrej Plenkovic va tenir una trobada amb el màxim representant de la minoria italiana a la regió de Friül-Venècia Júlia, Damir Murkovic.

Arran d’aquesta trobada, Plenkovic -segons informa el mitjà croat Vecernij Listinstarà el govern italià a millorar el reconeixement de la minoria croata a Itàlia, i més en concret en aquesta “regió”. Segons les dades aportades per les entitats d’aquesta minoria, el nombre de croats a la zona se situa entorn dels quinze mil, entre els quals hi ha persones assentades des de fa gerneracions en el territori i d’altres que hi han arribat els darrers vint anys. Vol emmarcar aquesta millora del reconeixement d’aquesta minoria en el desenvolupament dels acords a quà van arribar els governs italià i croat l’any 2015, sobre les minories d’aquests països en els estats respectius.

Plenkovic va posar en valor la tasca del govern croat pel que fa al reconeixement dels drets de la minoria italiana, i va posar com a exemple el fet que Furio Radin sigui membre de la mesa del parlament d’aquest país. Ara bé, no cal oblidar que en el govern anterior, liderat per Oreskovic, del qual formava part el partit de Plenkovic, les tensions amb la minoria italiana es van incrementar de manera notable, sobretot pel fet de la retirada de subvencions a la premsa publicada en llengua italiana.

A Friül-Venècia Júlia s’hi parla friülà, vènet i eslovè, sobretot. Evidentment la política duta a terme per l’estat italià d’ençà de la seva creació, al segle XIX, ha fet que la presència de l’italìa sigui molt important i hagi esdevingut la llengua de referència per a bona part de la població. Tradicionalment hi vivien poques poblacions de parla serbocroata.

La minoria croata és present sobretot a la zona central d’Itàlia, particularment a Molise. A la rsta del país és molt testimonial. el seu reconeixement és escàs i la llengua es troba en una situació molt delicada.

Polèmica a Zagreb pel possible canvi de nom de la Plaça del Mariscal Tito

Les darreres eleccions locals a Croàcia van tenir lloc el passat 21 de maig. En aquestes eleccions es tria, d’una banda, qui ostenta el càrrec d’alcalde, directament per part dels electors, i, d’altra banda, la composició de l’Assemblea local. Tal com s’esperava, el vencedor va ser Milan Bandic, que ja era l’alcalde sortint, amb un ajustat, més del que es preveia, 51,67% dels sufragis.

Un fet que pot cridar l’atenció és que una de les principals places del centre de la capital croata porta el nom de Plaça del Mariscal Tito. Això pot cridar l’atenció a la capital de la conservadora Croàcia, que moltes vegades és protagonista de notícies protagonitzades per persones d’un espectre polític totalment oposat al de Tito. Cal destacar que Zagreb és una ciutat on l’esquerra ha aconseguit sempre resultats sensiblement millors que a la resta del país. És evident que el Partit Socialdemòcrata no fa defensa pública del llegat de Tito, ni de bon tros, però també és veritat que no s’ha atrevit mai a fer passos com el de canviar el nom d’algunes de les vies que en porten el nom. A més, a Croàcia, malgrat tot, la figura de Tito encara té ascendència sobre part de la població.

Des de principis del mes de juny, diversos mitjans croats s’han fet ressò del fet que Milan Bandic s’ha mostrat favorable a canviar el nom de la plaça que du el nom de Tito pel de Plaça de la República de Croàcia. Va afirmar que era una anomalia que la capital del país dugué sel nom d’un dictador. No és la primera vegada que aquest debat s’ha plantejat -ha estat constant d’uns anys ençà-, però aquest és el primer cop en què s’ha fet evident la possibilitat de canviar-lo.

No cal dir, que part de la població s’hi ha manifestat en contra, tal com va passar, per exemple, el passat 22 de juny, quan milers de persones es van concentrar en aquesta plaça, convocats pel Front dels Treballadors, Nova Esquerra i per diverses personalitats independents i intel·lectuals d’esquerres.

La possibilitat que sigui viable el canvi rau precisament en el fet que la majoria de Bandic a l’Assemblea local és molt minsa, fins al punt que necessita el suport d’altres forces per poder-la assegurar. La seva victòria no amaga les dificultats que té per poder tenir una majoria mínimament estable en el govern municipal. Dels 51 membres que té aquesta assemblea, la seva formació (Bandic Milan 365-Partit del Treball i de la Solidaritat) té 14 regidors, ben lluny, doncs, de la majoria necessària per poder tirar endavant segons quins projectes. Ara pera ara, Bandic ha optat per buscar aliats a l’espectre més dretà, i per aquest motiu s’ha atansat a la conservadora Unió Democràtica de Croàcia (HDZ), que té set regidors, i el que és pitjor a la candiatura formada entorn de Bruna Esih, que en té 5. El total de totes tres formacions permet arribar a una justa majoria de 26.

Bruna Esih és una militant de l’HDZ, de l’ala més dretana i ultranacionalista d’aquest partit que va optar per presentar-se en solitari, al marge del partit, en aquestes eleccions i va aconseguir uns molt bon resultats. Un dels companys de viatge d’Esih és Zlatko Hasanbegovic, exministre de Cultura, acusat de defensar tesis revisonistes pel que fa als ústaixes durant la Segona guerra Mundial.

Bandic, que havia estat militant del Partit Socialdemòcrata, partit amb el qual va arribar a l’alcaldia de la capital per primera vegada, ha optat per no voler-se entendre amb els partits més a l’esquerra: els socialdemòcrates (13 escons) i la candidatura d’esquerra alternativa Zagreb és Nostra, formada per Nova Esquerra i Front dels Treballadors, que té 4 regidors.

La població de la Terra continuarà augmentant fins al 2100; els països balcànics i l’Estat espanyol perdran població

El 21 de juny passat, el Departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides va presentar un informe sobre l’evolució de la població mundial durant tot el segle XXI.

Segons les dades que aporta, actualment viuen a la terra 7.600 milions de persones, i s’espera que l’any 2030 aquesta xifra pujarà fins als 8.600 milions. La tendència al creixement poblacional es mantindrà durant tot el segle, de manera que l’any 2050 serem 9.800 milions i el 2100, 11.200 milions. El creixement demogràfic, doncs, no s’atura tot i la tendència a la baixa de la tassa de natalitat, que sembla que es mantindrà i que fins i tot s’incrementarà. En el període 2000-2005 el nombre de fills per dona a l’Àfrica, on n’hi ha els índexs més elevats, era de 5,2, mentre que a hores d’ara és de 4,7.

Entre els països amb un creixement més important destaca, sobretot, Nigèria, actualment el setè més poblat del món. Es preveu que pugui aribar a ser el tercer més poblat del món l’any 2050. Els altres que més creixen, i creixeran, són l’Índia, la República Democràtica del Congo, Pakistan, Etiòpia, Tanzània, els EUA, Uganda i Indonèsia.

Una dada que crida l’atenció és que 83 països, que representen el 46% de la població mundial,tenen taxes de fertilititat per sota del mínim que garanteix el relleu generacional (aproximadament, 2,1 naixements per dona). En aquest grup hi ha països com la Xina, els EUA, el Brasil, Rússia, Japó, Vietnam, Alemanya, Iran, Tailàndia i Regne Unit. Tot això comportarà un clar envelliment de la població en aquests països, però hem de tenir en compte que cal considerar altres fenòmens, com són els de les migracions que poden compensar, o fins i tot invertir, la tendència. En el conjunt d’Europa, actualment el 25% de la població té mes de 60 anys, xifra que arribarà al 35% el 2050

La població balcànica el 2050

Si analitzem les dades dels països balcànics, el primer que constatem és que globalment perdran força població, tendència, d’altra banda, que ja estem constatant actualment.

Entre els països que perdran un 15% de la població o més hi trobem Bulgària, Croàcia, Moldàvia, Romania i Sèrbia.

Bulgària, que ara té entorn dels set milions d’habitants en tindrà 5.400.000 el 2050; Croàcia passarà de quatre milions a 3.400.000 ; Romania passarà dels actuals 19.600.000 a 16.400.000 ; Sèrbia, dels 8.700.000 als 7.400.000 ; Moldàvia, de quatre milions a 3.200.000. Bòsnia, per la seva banda, mantindrà la població, al voltant dels 3.500.000 ; Montenegro passarà de 629.000 a 558.000 i Macedònia, de 2.100.000 a 1.900.000.

Albània, per la seva banda, passarà dels 2.923.000 actuals a 2.664.000, també el 2050. Ara fa pocs dies l’agència d’estadística albanesa va anunciar aquest any la població albanesa havia crescut en termes absoluts en un miler d’habitants. És la primera vegada que la població augmenta en aquest país des de la’ny 2000! No hi ha dades de Kosova, pel fet que és un estat no admès en el si de les Nacions Unides.

Si ens fixem en els pronòstics de cara a l’any 2100, els números són encara més xocants: la població prevista a Bulgària és tan sols de 3.850.000, 1.953.000 a Moldàvia, 12.082.000 a Romania, 1.657.000 a Albània, 2.217.000 a Bòsnia i Hercegovina, 2.518.000 a Croàcia, 449.000 a Montenegro, 5.464.000 a Sèrbia, 1.662.000 a Eslovènia i 1.467.000 a Macedònia.

No cal dir que gairebé tots els mitjans d’informació dels països balcàncis s’han fet ressò d’aquesta notícia, i, en general, amb un to molt apocalítpic.

Evidentment aquestes projeccions de cara al 2100 s’han de prendre amb moltes precaucions, perquè hi ha variables que ara ben segur que no podem preveure, però és evident que el canvi demogràfic és més que evident. Probablment sigui una bona nóticia, sobretot de cara a la salut del planeta, però el més important és saber gestionar aquests canvis amb intel·ligència.

Pel que fa a l’Estat espanyol, les dades de l’informe apunten en una direcció similar, no tan acusada. Es calcula que l’any 2050 tindrà 44.395.000 habitants, mentre que el 2100 n’hi haurà 36.780.000. Quant a l’Estat francès, 69.648.000 (cinc milions més que ara) el 2050 i 72.440.000 el 2.100. P er tant, no invertirà la tendència actual. Andorra es mantindrà amb uns números similars el 2050 i baixarà fins a 66.000 el 2100. Finalment, Itàlia, en tindrà 56.872.000 el 2050, tres milions menys que ara, i 47.819.000 el 2100.

Podeu accedir a totes les dades en el següent enllaç:

Total population

Pel que fa a la notícia publicada per Nacions Unides, que és d’on he extret la informació,  hi podeu accedir pel següent enllaç:

World population projected to reach 9.8 billion in 2050, and 11.2 billion in 2100

 

Els Arbanasi, els albanesos de Croàcia

És poc conegut que a Croàcia hi ha també una minoria albanesa assentada històricament. Hi van arribar entre els segles XVII i XVIII. Aquest fet fa que siguin reconeguts com a minoria nacional, cosa que els dona dret a tenir un representant en el parlament croat. Aquesta comunitat és coneguda a Croàcia amb el nom d’arbanasi, però els albanesos opten habitualment per utilitzar el terme d’albanesos de Zadar.

La comunitat albanesa de Croàcia és molt reduïda. Segons les dades del cens elaborat l’any 2011 són tan sols 17.513, amb prou feines el 0,4% del total de la població del país. A més, cal tenir en compte que també hi hagué albanesos que van arribar a Croàcia durant els anys setanta i vuitanta del segle passat, procedents de Kosova. Això va fer que canviés fins a cert punt la comunitat albanesa croata. Una altra dada a tenir en compte és que les relacions entre tots dos grups, els assentats històricament i els nouvinguts són molt escasses.

El principal nucli de població albanesa és entorn de la ciutat de Zadar, a la costa dàlmata, tot i que se’n poden trobar per tot Croàcia. Antigament, però, n’hi havia altres enclaus compactes, el més conegut dels quals era a Ístria. A hores d’ara, no queden albanesos a Ístria, ja que van ser assimilats per altres poblacions d’aquesta península. Fins a principis del segle XX encara hi havia persones que parlaven l’albanès com a llengua materna.

Els albanesos de Zadar, en canvi, han conservat la llengua que ha arribat viva fins als nostres dies, tot i que en un estat de salut delicat. L’albanès de Zadar, vinculat al gheg –que és l’albanès parlat al nord d’Albània-, és una de les llengües considerades en perill d’extinció segons l’Atles de llengües en perill elaborat per la UNESCO. Segons les dades que aporta aquest atles, el nombre de parlants és d’aproximadament uns cinc-cents, cosa que fa patir seriosament pel futur d’aquesta llengua. Lògicament, l’albanès que parlen és l’evolució de l’albanès que van portar a aquestes terres fa gairebé tres-cents anys, per la qual cosa té un to molt arcaic. Aquests albanesos de Zadar mai no han tingut contacte amb Albània fins fa ben poc, des dels anys noranta. La llengua no és ensenyada a les escoles i la transmissió generacional és escassa.

Estan perfectament documentades les diferents onades migratòries que van sortir d’Albània cap a les zones que avui conformen l’estat croat. Tot i que hi ha constància de diversos assentaments albanesos a la costa dàlmata –certificada per estudis de toponímia- durant l’època medieval, l’arribada d’albanesos a Zadar és més moderna.

La primera onada data de l’any 1655. Eren albanesos de la zona del llac Shkoder i van marxar cap a Ístria, més concretament a Pula. Se sap que venien de tres municipis: Briska, Sestan i Livar. L’origen dels albanesos que van marxar en les dues següents onades és exactament el mateix.

Una segona onada es va produir entre 1726 i 1727. En aquest cas, els emigrants van respondre a una crida feta per l’arquebisbe de Zadar, Vicko Zmajevic. En aquella època, Zadar pertanyia a la república de Venècia i l’objectiu de la crida era repoblar aquella zona. Se sap del cert que l’any 1726 van arribar a Zadar, com a mínim, 56 persones. Se sap, també,  que algunes persones que van marxar es quedaren a mig camí i s’establiren a Herceg Novi, actualment a Montenegro. La tercera onada va tenir lloc l’any 1733. En aquest cas, de famílies registrades, van ser-ne vint-i-vuit. De tots els grups que van marxar-ne se’n saben molts noms, encara que no tots. Normalment s’accepta que eren membres del clan Kastriota -els clans eren, i són, molt importants al nord d’Albània-. Segons altres autors, el nombre de famílies que van anar-hi no va ser en cap cas inferior a 250.

La majoria es van dedicar a l’agricultura, però a a partir de finals del 1750 n’hi hagué que començaren a treballar a la ciutat, com a paletes o regentant algunes tavernes.

Aquests albanesos, procedents del nord-oest d’Albània, eren catòlics. Per aquest motiu, no ha d’estranyar que construïssin els seus propis llocs de culte, poc després d’arribar a Zadar, com és l’església de Santa Maria de Loreto, construïda l’any 1737. La construcció d’aquesta església va ser impulsada per Zmajevic, l’arquebisbe de Zadar. Zmajevic, l’any 1737, afirmava que a Zadar hi vivien uns vuit-cents albanesos. Ara fa poc l’església croata va commemorar el 290 aniversari de l’arribada dels primers albanesos a Zadar, i van aprofitar per retre homenatge a Zmajevic, que va impulsar diversos projectes per estendre el catolicisme als Balcans. Actualment, segons les dades del cens, el 40% dels albanesos croats són catòlics, descendents directes d’aquestes onades migratòries. Els albanesos que van arribar a Croàcia durant els anys setanta i vuitanta eren de Kosova, i majoritàriament musulmans.

Un dels motius que s’ha esgrimit per explicar-ne l’emigració hi ha la pressió turca sobre les poblacions albaneses originàries d’aquests emigrants.

Després de la Segona Guerra Mundial, un nombre important d’arbanasi va emigrar a Itàlia, fins al punt que no en quedaren, a Zadar, més de quatre mil.

En el següent enllaç podeu veure i sentir el testimoni d’aquests arbanasi. El vídeo és en serbocroat, però amb subtítols en anglès:

Croatian Catholic Albanian Arbanese in Zadar Croatia-englisch subtitles

Poques sorpreses en la segona volta de les eleccions locals de Croàcia

Aquest diumenge passat ha tingut lloc la segona volta de les eleccions locals de Croàcia. S’havien de fer en totes les ciutats i municipalitats en què cap candidat, en la primera volta, havia obtingut el 50% mínim per poder ostentar el càrrec. Es feien en 54 ciutats i 102 municipalitats.

Lògicament l’atenció estava centrada en, d’una banda, els resultats de les ciutats més importants del país i, d’altra banda, com quedava la correlació de forces entre els conservadors i governants de l’HDZ i l’oposició, bàsicament els socialdemòcrates.

Tal com va passar després de la primera volta, el principal focus d’interès era la ciutat de Zagreb, on competien Milan Bandic, que aspirava a convertir-se en alcalde de la capital croata per sisena vegada i la candidata de l’HNS -el liberal Partit Popular Croat-. Finalment, els resultats van ser molt més ajustats del que s’esperava. Bandic va obtenir el 51,79% dels vots, mentre que Anka Mrak-Taritas es va quedar ben a prop, amb el 46,07% dels sufragis.

Pot cridar l’antenció que no hi concorregués, en aquesta segona volta, cap candidat dels dos principals partits del país. La figura, carismàtica de Bandic, li va assegurar el pas a la segona volta després de guanyar clarament la primera volta. D’altra banda, la candidata de l’HNS va comptar amb el suport socialdemòcrata, que no va presentar candidat a la primera volta. Cal recordar que l’HNS es va presentar en coalició amb l’SDP a les darreres eleccions. Tot i això, aquests últims dies s’està especulant que l’HNS pot entrar en el govern, després que el partit MOST abandonés la coalició governamental. Molt probablement, Bandic ha sabut sumar els vots que en la primera volta van anar a parar a l’HDZ -que no eren gaires percentualment- i els de la candidata independent Bruna Esih, que milita a l’HDZ però que és coneguda per les seves postures molt conservadores i pel seu fort tarannà personalista, que va fer que es presentés com a candidata independent.

Tot i la seva victòria, Bandic és una figura fortament contestada. Se l’acusa de pràctiques corruptes, que explica l’elevat nombre de vots que va aconseguir la seva oponent.

A la segona ciutat el país, Split,el frec a frec entre els dos candidats ha estat molt ajustat. Els primers resultats provisionals donaven com a guanyador, Zeljko Kerum, que ja havia estat alcalde de la ciutat, amb poc més del 50% dels vots, però les últimes dades apunten que el candidat guanyador és Andro Krstulovic Opara, el candidat de l’HDZ, amb més del 46% dels vots escrutats, mentre que Kerum s’ha quedat amb tan sols el 44%. És de destacar que hi ha gairebé un deu per cent de vots considerats com a no vàlids. Tot plegat ha fet que Kerum hagi denunciat que se li ha robat la victòria. Caldrà veure quines accions emprèn, si ho pot demostrar i què passa si aconsegueix confirmar-ho. La situació de realtiva inestabilitat que viu el país es podria veure amenaçada per un escàndol d’aquest tipus, si això es confirmés.

Més ajustats encara són els resultats a la ciutat de Metkovic, el principal feu de MOST, el partit que era soci de govern dels conservadors fins fa ben poc. La diferència de vots entre tots dos candidats ha estat tan sols de 120 vots, cosa que fa que encara no es puguin donar per definitius. En aquest cas, l’HDZ ha arrabassat l’alcaldia al candidat de MOST, Katarina Ujdur.

Els socialdemòcrates, per la seva banda, han guanyat en el que és seu gran feu, Rijeka, amb el 55% del vots, un resultat absolutament incontestable. D’aquesta manera, Vojko Obersnel repetirà com a alcalde. S’ha imposat, doncs, sense problemes al seu rival, que no era de l’HDZ, sinó independent.

A Dubrovnik ha guanyat clarament el candidat de l’HDZ, Mato Frankovic, de tan sols 35 anys i una de les figures emergents del partit. Finalment, a Osijek, la victòria també ha estat claríssima, en aquest cas de l’independent Ivan Vrkic, que amb més del seixant per cent dels vots s’ha imposat al candidat de l’HDZ.

Globalment es confirma la gran força que han aconseguit els candidats independents, cosa que demostra la crisi dels grans partits, tot i que no hi ha cap símptoma clar que es pugui albirar algun tipus de relleu.

Segons una enquesta de Gallup, un percentatge important de la població valora negativament la dissolució de Iugoslàvia

El passat 17 de maig, l’agència Gallup va fer públics els resultats d’una enquesta feta en el conjunt dels països que conformaven Iugoslàvia, sobre la percepció que té la població, positiva o negativa, de la dissolució de Iugoslàvia.

 

Segons les dades que aporta, es desprèn que una part molt significativa de les persones enquestades valoren negativament el trencament de Iugoslàvia, tot i que hi ha diferències significatives, molt notables en alguns casos, entre els diferents estats.

No és difícil d’entendre que on es valora més negativament aquest trencament és a Sèrbia, on el 81% de les persones considera perjudicial aquest trencament, mentre que els que el valoren com a beneficiós representen tan sols el 4%. Evidentment, passa sempre, els països que han estat l’element central d’un estat, encara que sigui multinacional, sempre senten nostàlgia d’aquest passat. Només cal veure els resultats d’enquestes similars dutes a terme a Rússia.

A l’extrem oposat, tal com era previsible, hi trobem Kosova, on els que consideren perjudicial el trencament són només el 10%, i, en canvi, els que els valoren positivament s’enfilen fins al 75%.

Enmig d’aquests dos extrems hi trobem la resta de països:

– Bòsnia: 77%, perjudicial; 6%; beneficiós
– Montenegro: 65%, perjudicial; 15% beneficiós
– Macedònia: 66%, perjudicial; 12% beneficiós
– Eslovènia: 45, perjudicial; 41%, beneficiós
– Croàcia: 23%, perjudicial; 55%, beneficiós

Així, doncs, segons aquesta enquesta, tant a Sèrbia com a Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Montenegro hi ha una impressió general negativa de la dissolució de Iugoslàvia, mentre que a Croàcia i Kosova és positiva. A mig camí, queda Eslovènia, amb uns resultats molt equilibrats.

Aquests resultats venen a demostrar que els països on hi havia una autèntica voluntat de secessió eren bàsicament tres: Croàcia, Kosova i Eslovènia. En la resta de casos, molt probablement no es va voler, no es va saber, no es va trobar una altra solució alternativa que no fos el trencament, o s’hi van veure abocats.

D’aquestes dades, crida l’atenció que a Eslovènia els resultats siguin tan equilibrats, sobretot si es té en compte que quan s’hi va fer el referèndum, el 89% dels eslovens van votar favorablement a la independència.

Eslovènia és un país que sempre ha tingut una vocació més centreeuropea que no pas balcànica, però s’ha de recordar que la seva situació dins el que era Iugoslàvia també era relativament especial, i sortia beneficiada moltes vegades dels equilibris difícils que s’havien de mantenir en el si de la Federació.

És indiscutible que tot i l’innegable afany independentista de la població, no hi havia una percepció d’enfrontament radical amb l’estat, ni cap conflicte de magnitud. Tampoc cap conflicte ètnic havia sacsejat el país. Eslovènia s’havia beneficiat d’unes relacions particulars amb el conjunt de Iugoslàvia, de manera que s’havia acomodat a una mena de pacte social entre les elits locals, que permetien, tal com afirma Jordi Bañeras, una situació avantatjosa per al capital eslovè en el conjunt de l’estat -i un mercat unificat- i la tecnoburocràcia, particularment la sèrbia, que d’aquesta manera tenia uns aliats que permetien el seu control de l’estat. D’aquesta mena de pacte se’n sentia beneciaa el conjunt de la població.

Altres dades que aporta l’enquesta indiquen que estan més satisfetes amb el trencament aquelles persones que pertanyen al grup nacional majoritari de cada estat, mentre que els grups minoritaris en tenen una visió menys optimista, cosa bastant lògica, d’altra banda, ja que moltes vegades aquests estats han dut a terme un política  xovinista i nacionalista -interpretat en el pitjor sentit del terme- que ha fet que les diferents minories s’hi sentissin a disgust.

Així, per exemple, el 43% dels croats de Bòsnia i Hercegovina no n’estan satisfets, un percentatge que més que duplica el dels croats de Croàcia; el serbis de Bòsnia encara són més unànimes en aquest sentit, ja que en representen el 93% dels enquestats, xifra que supera fins i tot la de Sèrbia mateix. El 39% dels albanesos de Macedònia, un altre exemple, també es mostra descontent, xifra que contrasta amb la gairebé unanimitat, pel que fa a satisfacció, dels albanesos de Kosova.

Si s’analitzen les dades per grups d’edat, es pot comprovar que com més grans són les persones enquestades més a disgut estan amb el trencament de Iugoslàvia. L’única excepció, i crida l’atenció aquest fet, és Eslovènia, en què, tot i ser xifres pràcticament similars, el percentatge més elevat de descontents el podem trobar entre les persones entre 15 i 35 anys.

És evident que la frustració provocada per anys de picar a la porta d’Europa, i la migradesa dels resultats obtinguts en els casos dels països que hi han pogut accedir, poden explicar bona part d’aquest desencís. La terra promesa, de riquesa, prosperitat i felicitat no l’ha trobat ningú. A més, no cal dir que el record, o la percepció, dels feliços anys seixanta i setanta de la Iugoslàvia titista ajuden a mantenir viva aquesta iugonostàlgia.

També és veritat que només és una enquesta -amb dades interessants, sí-, però que no implica que hi hagi cap reivindicació d’una proposta política de futur. En aquests moments -almenys amb rellevància notòria- ningú no reivindica la reconstrucció d’un projecte iugoslau comú.

Moltes enquestes, a més, en altres països han ofert, moltes vegades, resultats sorprenents, almenys a primer cop d’ull, com per exemple, que dos terços de romanesos afirmessin que haurien votat Ceusescu, el desembre de 2014 -remarco que no vull comparar-ne els resultats-.

Gallup és una societat creada l’any 1958 per George Gallup, amb la seu situada a Washington, que té com a objectiu realitzar estudis socials, anàlisis i estadístiques arreu del món.  Podeu accedir a la pàgina de Gallup en el següent enllaç:

Many in Balkans Still See More Harm From Yugoslavia Breakup