Vint-i-sis anys de la caiguda de Vukovar

Tots els conflictes bèl·lics tenen esdeveniments que s’han convertit en autèntics símbols. En el cas de la guerra de Croàcia és indiscutible que Vukovar fa aquest trist paper. Tot just aquests dies s’ha commemorat el vint-i-sisè aniversari de la caiguda de la ciutat en mans de les milícies txètniks i de forces de l’Exèrcit Popular Iugoslau.

El 18 de novembre de 1991, aquesta ciutat de l’Eslavònia oriental va ser ocupada després de 85 dies de setge, que havia començat durant el mes d’agost. Restaren alguns petits focus de resistència que es mantingueren actius fins al 23 de novembre. L’ocupació de la ciutat va implicar que la majoria de la població no sèrbia de la ciutat fos expulsada, i provocà també la pràctica destrucció de la ciutat. Les imatges dels edifics enrunats van fer la volta al món, i va fer conscient la població mundial del que representaven les guerres que havien acabat d’esclatar a la península balcànica.

Vukovar era una de les ciutats més importants de la Croàcia oriental, amb més de 40.000 habitants, segons el cens elaborat aquell mateix any, el 1991. La municipalitat a la qual pertanyia superava de poc els 88.000. Era, com tot Eslavònia, una ciutat amb població mixta, de majoria croata -poc més del 53%-, però amb un percentatge de població sèrbia molt important, per sobre del 36%. Els que s’autoqualificaven com a iugoslaus s’acostaven al 8%. L’adscripció de iugoslaus era assumida normalment, bàsicament en zones urbanes, per persones filles de matrimonis mixtos, que no se sentien identificades amb cap de les nacionalitats existents. Durant els anys de la Iugoslàvia socialista, aquesta categoria havia tendit a créixer numèricament.

Com a curiositat, en el cens de 1910, una tercera part de la població era alemanya, i prop d’un deu per cent hongaresa.

La batalla de Vukovar va ser una de les primeres que va esclatar tot just després que Croàcia proclamés la seva independència el 25 de juny de 1991, el mateix dia que Eslovènia. De tota manera, alguns conflictes armats ja havien esclatat amb anterioritat a aquesta proclamació, en altres indrets de Croàcia però també a l’Eslavònia oriental.

El primer conflicte autènticament seriós havia tingut lloc a la Krajina, al sud de Croàcia, i més concretament a la ciutat de Knin. La Krajina era l’antiga frontera militar utilitzada per l’Imperi habsbúrguic per tal de controlar el territori contra possibles incursions turques. Aquest territori era poblat molt majoritàriament per serbis, i no va ser fins l’any 1881 que va passar a ser administrat directament per Zagreb. Els passos previs a la independència croata van ser molt mal gestionats: no es va condemnar l’estat ústaixa -Franjo Tudjman mateix havia escrit poc abans un llibre on defensava tesis revisionistes-, es va aprovar una reforma constitucional que modificava a la baixa els drets de les minories -era fàcil veure-ho com una agressió- i no es va insistir a bastir un projecte d’estat croat de caràcter cívic.

Tot això fou aprofitat per elements que van bascular ràpidament cap a un nacionalisme de tipus panserbi, que practicà la neteja ètnica. Poc després, el conflicte s’estengué cap a Eslavònia on es feren presents milícies ultranacionalistes sèrbies, com els txètniks de Seselj, els Tigres d’Arkan -de Zeljko Raznatovic- o la Guàrdia Sèrbia, de Borovic. Els enfrontaments van ser nombrosos a tot Eslavònia, tot i que també és important fer constar que en alguns indrets on convivien croats i serbis no hi hagué cap incident, cosa que demostra que la violència és evitable, i que la diversitat ètnica no comporta indefectiblement el conflicte.

A Vukovar mateix, els primers incidents es poden datar durant el mes de maig, quan hi hagué alguns enfrontaments armats entre milícies croates i sèrbies, cosa que enrarí notablement l’ambient de la ciutat. Abans d’esclatar l’ofensiva contra la ciutat, unes vuitanta persones de nacionalitat sèrbia havien estat mortes per la mílícia de Tomislav Mercep. També va ser molt activa la milícia liderada per Branimir Glavas, que reivindicava el llegat dels ústaixes -els feixistes croats que durant la Segona Guerra Mundial van constituir un estat independent que atacà serbis, jueus i roms-, i també de l’HOS, de Dobroslav Paraga.

El conflicte armat al conjunt d’Eslavònia provocà que moltes persones acabesin fugint de la ciutat. Es calcula que quan va iniciar-se el setge, a la ciutat només hi quedava la meitat de la població.

L’atac definitiu contra la capital s’inicià els primers dies de novembre i fou comandat pel general Panic, de l’Exèrcit Popular Iugoslau, d’una banda, i pels Tigres d’Arkan, el paramilitar txètnik de l’altra. Cal dir que, llavors, l’exèrcit iugoslau havia perdut ja gairebé la seva personalitat i s’havia acabat convertit en un annex de les milícies txètniks.

Com és fàcil d’imaginar no hi ha acord sobre el nombre total de víctimes. Segons fonts croates, el nombre total de morts va ser de 2.000, mentre que el de presoners oscil·la entre els tres mil i el set mil. També es dona la xifra de vuit-cents desapareguts, dels quals tres-cents encara ho són a hores d’ara. Finalment, es parla de més de quaranta mil deplaçats a tota l’àrea de l’Eslavònia oriental.

Immediatament després de conquerir la cituat, foren assassinades dues-centes persones, la majoria de nacionalitat croata. Bona part de la població local que restava es va agrupar en un hospital. Malgrat acordar que serien evacuades, s’incomplí el pacte i moltes d’aquestes persones van ser conduïdes a Ovcara, a deu quilòmetres de Vukovar, on van ser assassinades. Es té la certesa que moltes altres persones més van ser assassinades, ja que són nombroses les fosses comunes trobades en aquella zona.

Els principals responsables d’aquesta deportació i massacre, Veselin Sljivancanin i Mile Mrksic van ser jutjats posteriorment pel Tribunal Internacional de l’Haia i condemnats a vint i a cinc anys de presó respectivament.

L’exèrcit iugoslau, per la seva banda, va xifrar en 1.300 el nombre de morts entre les seves files, i les fonts sèrbies afirmen que no van tenir més de 1.500 baixes.

Vukovar no va ser reincorporada a Croàcia fins l’any 1995, quan es dugué a terme l’operació Oluja

 

Anuncis

Mustafa Busuladzic, un col·laboracionista bosníac amb els ústaixes i els nazis. Els musulmans de Bòsnia i Hercegovina durant la Segona Guerra Mundial

No és estrany que, de tant en tant, esclatin polèmiques a Croàcia sobre el passat ústaixa i feixista del país. A Bòsnia i Hercegovina, en canvi, és força menys freqüent i encara més si la polèmica està vinculada a una persona bosníaca.

Això que, d’entrada, pot sorprendre té una explicació. Van ser nombrosos els musulmans bosnians que van donar suport, d’una forma o altra, als ústaixes durant el període de l’NHD (tal com es coneix l’Estat Croat Independent durant la Segona Guerra Mundial), en el qual les terres bosnianes van ser incorporades a la Croàcia fexista de Pavelic.

La setmana passada va saltar la polèmica, i en aquest cas amb ressò internacional, arran del nom d’una escola de Sarajevo batejada amb el nom de Mustafa Busuladzic. Les autoritats israelianes, per boca de l’ambaixador d’aquest país a Tirana –des d’on es gestionen els afers diplomàtics relatius a Bòsnia-, va lamentar que s’hagués posat el nom de Busuladzic a un centre escolar i va enviar una nota de protesta a les autoritats del cantó de Sarajevo, responsables del canvi de nom. La nota, de fet, s’havia enviat durant el mes d’agost, però no va ser fins la setmana passada que es va fer pública.

En la nota, acusen Busuladzic de ser col·laborador dels nazis i dels ústaixes, responsables de la deportació i de la mort de la gran majoria dels membres de la comunitat jueva de Bòsnia, no extraordinàriament nombrosa (es calcula que a Bòsnia eren entron d’uns catorze mil), però sí influent i fortament arrelada al país. Després de la Segona Guerra Mundial, pràcticament no van quedar jueus a Bòsnia i Hercegovina: dels catorze mil, en moriren dotze mil. 

Per a d’altres , però, la consideració que fan sobre Busuladzic és molt diferent, i és vist com un màrtir, pel fet que fos executat pels partisans. Quan van entrar a la capital bosniana, l’abril de 1945 el van detenir, i poc després fou jutjat, a finals del mes de maig, i executat el 29 de juny.

La figura de Busuladzic és representativa de l’evolució d’alguns musulmans de Bòsnia, que durant el període d’entreguerres van defensar tesis que podríem anomenar de panmusulmanes i que amb els anys es va anar acostant cada vegada més als postulats feixistes, i, finalment,  durant els anys de l’ocupació del país van donar suport als ústaixes i als nazis.

Mustafa Busuladzic.jpg
By Unknownhttp://www.bosnjaci.net, Public Domain, Link

Va néixer l’abril de 1914 a Gorica. Va cursar els quatre primers anys d’estudi en aquesta ciutat, i després va estudiar a la medressa Elci Ibrahim Pasha-a de Travnik. L’any 1936 es va graduar a la medressa de Sarajevo. Durant els anys en què estudiava va publicar articles en nombrsoes revistes musulmanes, com Islamskom glasu, Novom Beharu, Obzoru, Svijesti, El-Hidaji o Našoj domovini.

L’any 1940 va arribar a Roma, becat pel govern de Mussolini i hi va fer una estada de dos anys, passats els quals tornà a Sarajevo, on es dedicà a l’ensenyament en escoles alcoràniques. És indiscutible que a Roma es va familiaritzar amb el discurs feixista, que adoptà en bona part. En aquesta ciutat també va publicar articles en una revista editada per l’Institut Oriental de la Universitat de Roma i a la revista Mondo Arabo.

Un cop tornat a Sarajevo va fer-se membre d’El-Hidaje, una organització de clergues msulmans de l’NHD. Estava molt ben relacionat amb Mehmed Handzic, que el va avalar i promocionar.

Entre els textos de caire polítc que va escriure destaca, sobretot, Els musulmans a la Rússia Soviètica, on queda clarament palès el seu pensament profundament anticomunista. Afirmava que el comunisme volia destruir la moral, no només dels musulmans, sinó també de tots els altres pobles. Acusava el comunisme d’atacar la família, la unitat bàsica de la societat humana, segons ell. El considerava, el comunisme, un autèntic perill per a l’espiritualitat musulmana, i, per tant, de la identitat bosniana. Per aquest motiu, no dubtà a donar suport als ústaixes que havien ocupat el país.

En els seus textos també és més que evident un to clarament antisemita, on esgrimeix els habituals tòpics de l’antisemitisme de l’època, on titlla els jueus de mercaders, usurers, renegats, manipuladors, deslleials… Afirma que són l’enemic comú dels àrabs, tant musulmans com cristians. També són presents en els seus textos fragments clarament antiserbis, tot i que els dedica molta menys extensió que als antisemites i als anticomunistes.

És veritat que el seus discurs es va mantenir allunyat del discurs bosníac predominant, encarnat en la figura de Mehmed Spaho, el polític, i també teòric, més destacat i influent amb, diferència, de tot aquest període, fundador de l’Organització Musulmana Iugoslava, el principal partit que pretenia defensar els interessos dels musulmans de Bòsnia.

Els musulmans de Bòsnia i Hercegovina durant la Segona Guerra Mundial

A Iugoslàvia, durant el període d’entreguerres, marcats sobretot pel conflicte entre serbis i croats, amb dues concepcions ben diferents de com havia de ser el nou estat iugoslau, constituït després de la Primera Guerra Mundial, alguns musulmans van mostrar proximitat a les tesis defensades pels croats, mentre que d’altres, menys nombrosos sens dubte,  ho feren envers les tesis sèrbies.

Un exemple clar d’això és que en parlament iugoslau tots els diputats de l’Organització Musulmana Iugoslava  -eren vint-i-quatre- es van identificar a ells mateixos com a croats -tret d’Spaho, que ho va fer senzillament com a iugoslau-. Llavors no era reconeguda encara una “nacionalitat” musulmana, o bosníaca, i, per tant, pel que fa a l’adscripció ètnica havien d’indicar quina triaven, si sèrbia o craota.

Bòsnia, com el conjunt de Iugoslàvia va ser ocupada per les tropes nazifeixistes l’abril de 1941. Tot Iugoslàvia va ser repartida entre les noves potències ocupants, alemanyes i italianes, sobretot, però també hongareses, búlgares i albaneses – país aquest últim que, al seu torn, era ocupat per Itàlia-.  Al marge d’això, Sèrbia va mantenir una independència purament formal, ja que era un estat titella controlat pels nazis, i Croàcia aconseguí la independència sota el lideratge de l’ústaixa Pavelic.

Tot Bòsnia i Hercegovina va ser incorporada a aquest nou estat croat, tot i que una “línia diagonal” la dividia en dues grans zones d’influència, una d’alemanya i una altra d’italiana.

Davant d’aquesta situació,  els musulmans bosnians van optar entre quatre opcions. D’una banda hi hagué els que decidiren col·laborar activament amb els ústaixes croats, com és el cas de Busuladzic. Entre aquests col·laboradors també podem esmentar, per exemple, Hakija Hadzic o Dzafer Kulenovic -que va arribar a ser vicepresident de l’NDH a finals de 1941-. Globalment, però, no fou l’opció més majoritària, ni de bon tros.

Uns altres, que desconfiaven profundament dels ústaixes, van triar obertament per cercar el suport dels nazis alemanys. Aquests grups basaren la justificació teòrica de la seva decisió en la paranoica teoria de l’origen gòtic dels musulmans de Bòsnia. No foren gaires, però es feren molt visibles. Crearen la Legió Mulsulmana, que atacà sobretot població sèrbia i lluità contra els partisans. També arribà  a actuar fora de les terres balcàniques, a Vilafranca de Roerga, per exemple, a Occitània.

Un altre sector de la població musulmana adoptà l’actitud d’aproximar-se a les tropes txètniks, els reialistes serbis, que formalment combatien els ocupants, però que a la pràctica lluitaven sobretot contra els partisans.

Finalment, probablement el grup més nombrós acabà donant suport a les forces partisanes. El Partit Comunista tenia una escassíssima implantació a Bòsnia tot just abans de començar la guerra -no superava els 170 membres-, però el desenvolupament del conflicte bèl·lic els donà un gran protagonisme, i s’acabà convertint en l’opció que millor podia respondre a les contradiccions de la societat bosniana.

 

Croàcia: l’oposició impulsa una moció de censura contra el govern

El Partit Socialdemòcrata (SDP) ha decidit impulsar una moció de censura contra el govern d’Andrej Plenkovic. Ja han confirmat el suport a aquesta mesura tots els diputats de l’oposició, tret de tres, vinculats a l’exmembre del governant -i polèmic exministre de cultura- Zlatko Hasanbegovic.

És evident que no hi ha possibilitats reals que pugui prosperar. La majoria parlamentària és molt minsa, però a hores d’ara no és gens clar que hi pugui haver una majoria alternativa. Des de les files socialdemocrates s’argumenta que, com a mínim, servirà perquè el govern Plenkovic doni explicacions sobre l’escàndol d’Agrokor, que sacseja la política croata des de fa anys, i que posa en perill d’estabilitat econòmica.

Entre les forces que han donat suport a la iniciativa hi ha MOST, el partit que havia format part de la coalició governamental, on gestionava quatre ministeris, fins l’abril passat. En aquella crisi de govern, l’afer Agrokor ja va jugar un paper definitiu. L’oposició va presentar una moció de reprovació contra el ministre de Finances, Zdravko Maric, per conflicte d’interessos, ja que hi havia esat vinculat , i els ministres de MOST, i tota la formació, van optar per no donar suport a Maric, cosa que va desencadenar la crisi de govern, que es va materialitzar el 29 d’abril, amb la sortida del govern de MOST.

El 16 d’octubre passat van ser detinguts vuit antics dirigents d’Agrokor, en el marc de la investigació de les irregularitats financeres d’aquesta empresa, que en el fons és un gran conglomerat d’indústries alimentàries, amb aproximadament 60.000 treballadors -trenta mil dels quals fora de Croàcia, en països de l’antiga Iugoslàvia-. És, sens dubte, la principal empresa de Croàcia i suposa el 13% del PIB del país. Agrokor produeix i distribueix carn, lactis, olis, aigua, controla la xarxa de supermecats Konzum… En teoria hi ha en marxa una comissió d’investigació en el parlament sobre aquest tema, però l’oposició acusa el govern de posar impediments a la seva actuació. Els deutes acumulats del conglomerat superen els sis mil milions d’euros, i en teoria des del mes de maig passat l’empresa d’Ivica Todoric està sota control de l’estat.

El parlament croat està format per un total de 151 diputats, i el govern té el suport tan sols de dues formacions: l’HDZ i l’HNS. Per tant, la seva situació de debilitat és bastant clara. La primera d’aquestes dues formacions és la Unió Democràtica Croata, la històrica formació conservadora croata, fundada per Franjo Tudjman, que ha estat el partit polític més influent i que més poder ha acumulat a Croàcia des del moment que va accedir a la independència. Després de les últimes eleccions va formar govern amb MOST (Pont), una formació creada al voltant de Bozo Petrov, formalment amb polítics independents i que pretenia tenir un to centrista, renovador eminentment tècnic.

Quan MOST va abandonar el govern, l’HDZ va cercar un altre aliat que li permetés continuar controlant el govern i evitar, així, a anar a unes eleccions anticipades. A més, l’HDZ va patir una crisi interna que va provocar la sortida del partit d’alguns membres històrics, i la corresponent pèrdua de tres diputats. Finalment, l’HNS, el Partit Popular Croat de Predrag Stromar -que es defineixen com a liberal demòcrates-, es va avenir a fer aquest paper. Cal recordar que aquest petit partit es va presentar en les darreres eleccions amb els socialdemòcrates, en la coalició que duia per nom Coalició del Poble. Aquesta formació sempre ha estat present en la política croata des del moment que va accedir a la independència, tot i que amb un suport electoral limitat, cosa que no li ha impedit, però, que diverses vegades hagi fet de partit frontissa i hagi jugat un paper cabdal.

Entre totes dues formacions arriben tan sols a 61 escons, lluny encara de la majoria absoluta. Per poder tirar endavant la seva acció de govern necessiten l’aval de petites formacions, de vegades força allunyades ideològicament, com són el Partit Serbi Democràtic Independent, de Milorad Pupovac, el partit de la minoria sèrbia -que compta amb tres diputats-, el partit de caire personalista de Milan Bandic -l’exalcalde socialdemòcrata de Zagreb, que va marxar del partit quan va ser acusat de corrupte-, també amb tres escons. També té el suport de dues petites formacions que es van presentar coalitzades amb l’HDZ, com són els demòcratacristians (HDS) i els social liberals (HSLS) -en total 3 escons-. D’altra banda, també compta amb el suport de la ultradretana Aliança Democràtica d’Eslavònia del criminal de guerra Branimir Glavas, amb tan sols un escó. A més, hi ha sis diputats independents, no vinculats a cap formació política. Aquesta munió de setze diputats permet que el govern pugui mantenir la seva unitat d’acció, i de moment no hi ha res que faci pensar que la cosa pugui canviar.

L’oposició també està molt fragmentada. El partit més influent és el socialdemòcrata, que compta amb 36 diputats, molt lluny per tant de la majoria absoluta, ni tan sols amb la concurrència de MOST, amb quinze diputats. El Partit Camperol (HSS) té cinc escons i és un tradicional aliat dels socialdmòcrates, com ho és també el Partit dels Pensionistes (HSU), també amb cinb escons. Una mica més allunyats ideològicament hi ha Zivi Zid, amb quatre escons, que es va presentar a les eleccions coma força renovadora, anticorrupció, contrària a les privatitzacions, amb un to antiglobalització i en defensa de les llibertats personals. Tot i això, els seus posicionaments ideològis de vegades són massa ambigus. També hi ha tres diputats dels regionalistes de l’Assemblea Democràtica d’Ístria, també tradicionalment aliats del socialdemòcrates. També hi ha té tres diputats del PH, una petita formació de caire reformista.

A l’oposició, però clarament allunyats dels socialdemòcrates hi ha tres diputats que van abandonar l’HDZ, i que van fundar un nou partit Independents per Croàcia. Va ser fundat per Bruna Esih, que va obtenir molt bons resultats a Zagreb, a les darreres eleccions locals i Zlatko Hasanbegovic, i és una escissió molt nacionalista i per la dreta de l’HDZ. Tot fa pensar que és molt difícil, i així ho han anunciat, que puguin donar suport a una moció presentada pels socialdemòcrates.

 

Les Províncies Il·líriques, 1809-1813: quan Napoleó controlava la costa adriàtica

Les guerres napoleòniques van implicar un canvi radical, en molt pocs anys, del mapa polític d’Europa, tot i que moltes vegades aquests canvis van ser molt efímers. Un d’aquests casos és el de la creació de les Províncies Il•líriques, que abastava territoris que avui dia formen part d’Àustria, Eslovènia, Croàcia, Itàlia i Montenegro, bàsicament, vorejant la costa dàlmata.

Totes aquestes terres van ser ocupades per les forces napoleòniques entre els anys 1805 i 1806, i van ser definitivament incorporades al Primer Imperi Francès l’any 1809. La derrota austríaca a la batalla de Wagram, i el posterior Tractat de Schoenbrunn van fer possible aquest canvi de sobirania, a mans franceses. Amb aquest tractat, l’Imperi Austríac va perdre Galítsia -amb Cracòvia-, que va passar a dependre del ducat de Varsòvia, Tarnopol en benefici de Rússia, Salzburg i una part de l’Alta Àustria que foren cedides a Baviera. A la zona més meridional dels dominis austríacs, França va incorporar a l’Imperi Caríntia, Carniola, la Croàcia situada per sota del Sava, Gorizia i Trieste. L’existència de les Províncies Il·líries -que és com es van conèixer – va ser breu, car l’Imperi Austríac va tornar a ocupar-les l’any 1813.

Location of Illyrian Provinces
CC BY-SA 3.0, Link

Mapa dels diferents estats de la Península Itàlica i l’Adriàtic, 1810; font: Wikimedia Commons

 

La capital d’questa nova entitat va ser establerta a Ljubljana, més coneguda en aquella època pel nom alemany de Laibach. El nom es va inspirar en el nom dels antics pobladors d’algunes d’aquestes terres, els il•liris. S’establiren com a llengües oficials el francès, l’alemany, l’eslovè, el croat i l’italià. Va ser la primera vegada que la llengua eslovena va aconseguir ser reconeguda. En aquest sentit la tasca, prop de les autoritats franceses, de Valentin Vodnik i Jernej Kopitar va ser cabdal. Des de llavors, per als defensors de la identitat eslovena, aquesta època es especialment recordada.

La principal autoritat d’aquestes províncies era el governador general, nomenat directament des de París, el primer dels quals –dels cinc que hi hagué- fou Auguste de Marmont. Aquestes províncies van ser dividides, administrativament, en departaments, seguint exactament el mateix patró que a França.  En un primer moment, eren onze -del total de 130 departaments que tenia el conjunt de l’Imperi-, però l’any 1811 l’administració va ser remodelada i es van dividir llavors en només set intendències. Les capitals dels onze departaments eren Kotor, Ragusa (actual Dubrovnik), Fiume (actual Rijeka), Zara (actual Zadar), Karlstadt, Neustadt, Adelsberg, Trieste, Willach, Gorz (Gorizia) i Laibach (Ljubljiana).

Durant aquests anys, es van impulsar una sèrie de reformes i es crearen noves institucions. Algunes tenien clarament la intenció de ser el focus de difusió del pensament francès, com varen ser, per exemple, les Écoles Centrales. Es va dissenyar, molt important, un pla de creació d’escoles de nivell primari i secundari, tot i que la poca durada de l’entitat va fer que no es consolidés. També es van abolir antics drets senyorials, i antigues normatives que impedien la llibertat de moviments dels jueus, importants en algunes zones, sobretot a les més septentrionals. També s’introduí el Codi Civil francès -tot i que no en la seva totalitat-, que establia la igualtat davant la llei, una reforma del sistema impositiu, i els capítols relatius a la família i a les herències.  Es crearen, també,  les condicions perquè s’incorporessin aquestes terres al mercat francès.

Tot plegat afavorí  la petita burgesia, en la qual aquesta experiència deixà un molt bon record, d’una banda perquè va permetre fer el salt cap a una societat més liberal i burgesa i, d’altra banda, perquè va fer que els habitants d’aquestes terres, poblades per eslaus, estiguessin sota una mateixa administració. Durant el segle XIX, el moviment que pretenia aixoplugar tots els sud-eslaus sota una mateixa sobirania, i també la unificació de la llengua,  va ser conegut amb el nom d’Il•lirisme, particularment a Croàcia.
.
El final d’aquesta possessió francesa als Balcans va començar a albirar-se després que l’agost de 1813, les tropes austríaques, encapçalades pel general Franz Tomasic, envaïssin aquestes terres, després d’uns anys d’acostament entre França i Àustria -com ho palesa el casament entre Napoleó i l’arxiduquessa Lluïsa l’any 1810-.

La ciutat de Zadar, a Dalmàcia, va capitular el desembre d’aquell mateix any. Poc després, un aixecament popular va aconseguir expulsar els francesos de Ragusa, cosa que comportà la proclamció d’una república, que durà fins que arribaren les tropes austríaques. Kotor, per la seva banda, va ser ocupat per les tropes montenegrines -en aquella època Kotor no formava part, ni n’havia format, de Montenegro-, però la seva presència va ser molt breu, i caigué també ens mans austríaques. Les tropes britàniques també van ocupar algunes de les illes del mar Adràtic. Poc temps després, en el Congrés de Viena, que va tenir lloc l’any 1815, la totalitat d’aquestes terres va ser retornada a l’Imperi Austríac, que les controlà fins al final de la Primera Guerra Mundial.

.

Noves reunions per desbloquejar el conflicte fronterer entre Croàcia i Eslovènia

El conflicte fronterer entre Croàcia i Eslovènia continua encara pendent de solució. El proper 27 de setembre hi haurà una reunió d’alt nivell per intentar desbloquejar aquest afer, a la qual assistiran els dos caps de govern, Mirko Cerar i Andrej Plenkovic.

La qüestió de la delimitació fronterera entre tots dos estats ha enterbolit les relacions entre tots dos estats des del moment que van proclamar les respectives independències. La tensió va arribar a ser prou important com, per exemple, perquè Eslovènia arribés a bloquejar l’ingrés de Croàcia a la UE, l’any 2008.

Finalment, l’any 2011, tots dos governs acceptaren la fórmula d’una mediació internacional que es fes càrrec del tema. Després d’ajornar-se diverses vegades la decisió definitiva del Tribunal d’Arbitratge, finalment es va fer pública el mes de juny passat, però les autoritats croates es van negar a acceptar el resultat d’aquesta mediació, motiu pel qual les relacions entre tots dos països s’han tornat a enrarir notablement. El juliol passat, el parlament croat va votar per unanimitat rebutjar aquesta sentència.

El principal punt de discòrdia afecta el golf de Piran, a la península d’Ístria. Segons el Tribunal d’Arbitratge, una part important del golf hauria de dependre d’Eslovènia, decisió que va disgustar profundament les autoritats croates, que van demanar de negociar bilaterlament aquesta qüestió amb el govern eslovè. D’entrada, el govern eslovè no està diposat a negociar bilaterlament aquesta qüestió i es remet a la decisió del Tribunal d’Arbitratrge. A més, insisteix que Croàcia no té cap altra opció que accepar aquesta sentència.

Hi havia més d’un territori afectat per aquest arbitratge. El més important, i que ha provocat més tensions, és el del golf de Piran. De fet, és el punt que encara manté la tensió. Tots dos governs, per començar, han aportat sempre dades contradictòries sobre el traç fronterer: segons Croàcia comparteixen 670 quilòmetres de frontera i segons Eslovènia la frontera compartida és de 688.

L’origen del conflicte cal cercar-lo arran de la dissolució del Territori lliure de Trieste, l’any 1954, en què es va dividir entre Itàlia i Iugoslàvia. L’any 1975 la divisó es va donar per tancada amb el tractat d’Osimo, però van quedar alguns punts poc detallats.

L’any 1991, Eslovènia, un cop convertida en estat independent, va presentar una primera proposta de delimitació, que consistia a situar la frontera en el centre del golf, però un any més tard va declarar la sobirania sobre tot el golf, cosa que Croàcia no va acceptar mai. Lògicament, el debat també ha afectat les aigües territorials. Cal afegir-hi, a més, que part de la població que hi viu és italiana, i no eslovena o croata.

Un altre punt de conflicte era la delimitació de la frontera al delta del riu Dragonja. Segons Eslovènia, la frontera havia de situar-se al sud del delta mentre que per a Croàcia el límit territorial l’havia de marcar el riu. Finalment, hi havia un punt fronterer, a Plovanija, construït unilateralment per Croàcia però no reconegut per Eslovènia, el cim del Zumberak/Gorjanci, on hi havia una caserna de l’exèrcit iugoslau, i un petit territori entorn del riu Mura.

Durant anys hi ha hagut diferents intents d’acord entre ambdues parts, però cap no ha rebut prou suport a banda i banda de la frontera.

El primer va ser l’any 2001, entre Janez Drnovsek i Ivica Racan, segons el qual Croàcia obtenia un terç del golf i frontera marítima amb Itàlia, mentre que Eslovènia aconseguia un corredor que li permetia accedir a aigües internacionals. Eslovènia va ratificar l’acord, però el parlament croat no ho va fer mai.

Uns anys mes tard, el 2007, es va signar l’acord de Bled on es proposava ja un arbitratge del Tribunal de l’Haia, de manera que totes dues parts poguessin reclamar els territoris en litigi que creguessin oportuns. En aquest cas, a Eslovènia el suport va ser molt escàs i va quedar en paper mullat.

Després d’alguns incidents entre tots dos estats i campanyes de grups ultranacionalistes, tant d’un país com de l’altre, es van bloquejar totes les negociacions.

A partir de llavors, aquest contenciós va ser utilitzat pels dos govern en afers internacionals, per exemple en l’accés de Croàcia a la Unió Europea i a l’OTAN. Eslovènia va arribar-ne a bloquejar la negociació.

Proposta de referèndum per modificar la llei electoral de Croàcia, amb l’objectiu de disminuir la representació de les minories nacionals

Diverses organitzacions nacionalistes i dretanes de Croàcia volen tirar endavant un referèndum perquè es faci una esmena en la Llei Electoral croata. Aquesta vegada l’esmena afectaria els drets de les minories nacionals i implicaria un canvi molt important en la seva representació política, que es veuria notablement reduïda. Aquesta proposta tornarà a provocar, ben segur, un debat intens en la societat croata i tornarà a enrarir les relacions de les minories amb l’estat.

Aquestes organitzacions volen impulsar un referèndum amb una pregunta molt clara: Esteu d’acord que els membres de les minories nacionals en el parlament siguin triats amb els mateixos criteris que la resta de diputats? Fins ara, els representants de les minories han estat escollits en llistes a part i diferenciades. Més enllà del debat sobre quina és la millor manera d’assegurar els drets de les minories i de la seva representació, és evident que l’objectiu és reduir-ne la influència. Aquest fet és el que fa que la proposta sigui un clar atac als drets de les minories.

Una de les primeres persones que s’ha mostrat radicalment contrari a la proposta ha estat Milorad Pupovac, del Partit Serbi Democràtic Independent, indiscutiblement el representant més carismàtic de la minoria sèrbia, que ha estat molt dur en les primeres declaracions que ha fet.

Per triar els membres del parlament croat, conegut com a Sabor, els electors voten llistes en dotze districtes electorals. El país es divideix en deu districtes electorals, circumscripcions on es trien 140 diputats, tal com es fa aquí, per exemple. El districte XI és el de la diàspora, on s’escullen un total de 3 diputats. Finalment, hi ha un districte electoral, el XII, per als membres de les minories nacionals, que trien un total de 8 escons, amb llistes separades. El nombre de diputats que trien sempres és de vuit. Si passessin a votar en algun dels deu districtes, molt probablement la majoria no serien escollits.

En aquests moments, d’aquests vuit diputats, tres són membres del Partit Serbi Democràtic Independent. Els altres cinc són, un per a cadascun dels grups següents: Unió Democràtica dels Hongaresos de Croàcia, Unió dels Rom de Croàcia, Unió dels Albanesos de Croàcia i dos independents, un de la minoria italiana i un altre de la minoria eslovaca.

Demanar l’organització d’un referèndum no és excessivament difícil a Croàcia. Per fer-ho, cal aconseguir recollir un nombre de signatures equivalent al 10% del cens electoral. En aquests moments, això vol dir poc més de 400.000, xifra que s’ha aconseguit diverses vegades aquests darrers anys.

El govern croat vol un més gran reconeixement de la minoria croata d’Itàlia

Aquest dijous, en el marc de la cimera de Trieste -que aplega dirigents de pràcticament tots els estats de l’àrea balcànica-, el cap de govern croat Andrej Plenkovic va tenir una trobada amb el màxim representant de la minoria italiana a la regió de Friül-Venècia Júlia, Damir Murkovic.

Arran d’aquesta trobada, Plenkovic -segons informa el mitjà croat Vecernij Listinstarà el govern italià a millorar el reconeixement de la minoria croata a Itàlia, i més en concret en aquesta “regió”. Segons les dades aportades per les entitats d’aquesta minoria, el nombre de croats a la zona se situa entorn dels quinze mil, entre els quals hi ha persones assentades des de fa gerneracions en el territori i d’altres que hi han arribat els darrers vint anys. Vol emmarcar aquesta millora del reconeixement d’aquesta minoria en el desenvolupament dels acords a quà van arribar els governs italià i croat l’any 2015, sobre les minories d’aquests països en els estats respectius.

Plenkovic va posar en valor la tasca del govern croat pel que fa al reconeixement dels drets de la minoria italiana, i va posar com a exemple el fet que Furio Radin sigui membre de la mesa del parlament d’aquest país. Ara bé, no cal oblidar que en el govern anterior, liderat per Oreskovic, del qual formava part el partit de Plenkovic, les tensions amb la minoria italiana es van incrementar de manera notable, sobretot pel fet de la retirada de subvencions a la premsa publicada en llengua italiana.

A Friül-Venècia Júlia s’hi parla friülà, vènet i eslovè, sobretot. Evidentment la política duta a terme per l’estat italià d’ençà de la seva creació, al segle XIX, ha fet que la presència de l’italìa sigui molt important i hagi esdevingut la llengua de referència per a bona part de la població. Tradicionalment hi vivien poques poblacions de parla serbocroata.

La minoria croata és present sobretot a la zona central d’Itàlia, particularment a Molise. A la rsta del país és molt testimonial. el seu reconeixement és escàs i la llengua es troba en una situació molt delicada.

Polèmica a Zagreb pel possible canvi de nom de la Plaça del Mariscal Tito

Les darreres eleccions locals a Croàcia van tenir lloc el passat 21 de maig. En aquestes eleccions es tria, d’una banda, qui ostenta el càrrec d’alcalde, directament per part dels electors, i, d’altra banda, la composició de l’Assemblea local. Tal com s’esperava, el vencedor va ser Milan Bandic, que ja era l’alcalde sortint, amb un ajustat, més del que es preveia, 51,67% dels sufragis.

Un fet que pot cridar l’atenció és que una de les principals places del centre de la capital croata porta el nom de Plaça del Mariscal Tito. Això pot cridar l’atenció a la capital de la conservadora Croàcia, que moltes vegades és protagonista de notícies protagonitzades per persones d’un espectre polític totalment oposat al de Tito. Cal destacar que Zagreb és una ciutat on l’esquerra ha aconseguit sempre resultats sensiblement millors que a la resta del país. És evident que el Partit Socialdemòcrata no fa defensa pública del llegat de Tito, ni de bon tros, però també és veritat que no s’ha atrevit mai a fer passos com el de canviar el nom d’algunes de les vies que en porten el nom. A més, a Croàcia, malgrat tot, la figura de Tito encara té ascendència sobre part de la població.

Des de principis del mes de juny, diversos mitjans croats s’han fet ressò del fet que Milan Bandic s’ha mostrat favorable a canviar el nom de la plaça que du el nom de Tito pel de Plaça de la República de Croàcia. Va afirmar que era una anomalia que la capital del país dugué sel nom d’un dictador. No és la primera vegada que aquest debat s’ha plantejat -ha estat constant d’uns anys ençà-, però aquest és el primer cop en què s’ha fet evident la possibilitat de canviar-lo.

No cal dir, que part de la població s’hi ha manifestat en contra, tal com va passar, per exemple, el passat 22 de juny, quan milers de persones es van concentrar en aquesta plaça, convocats pel Front dels Treballadors, Nova Esquerra i per diverses personalitats independents i intel·lectuals d’esquerres.

La possibilitat que sigui viable el canvi rau precisament en el fet que la majoria de Bandic a l’Assemblea local és molt minsa, fins al punt que necessita el suport d’altres forces per poder-la assegurar. La seva victòria no amaga les dificultats que té per poder tenir una majoria mínimament estable en el govern municipal. Dels 51 membres que té aquesta assemblea, la seva formació (Bandic Milan 365-Partit del Treball i de la Solidaritat) té 14 regidors, ben lluny, doncs, de la majoria necessària per poder tirar endavant segons quins projectes. Ara pera ara, Bandic ha optat per buscar aliats a l’espectre més dretà, i per aquest motiu s’ha atansat a la conservadora Unió Democràtica de Croàcia (HDZ), que té set regidors, i el que és pitjor a la candiatura formada entorn de Bruna Esih, que en té 5. El total de totes tres formacions permet arribar a una justa majoria de 26.

Bruna Esih és una militant de l’HDZ, de l’ala més dretana i ultranacionalista d’aquest partit que va optar per presentar-se en solitari, al marge del partit, en aquestes eleccions i va aconseguir uns molt bon resultats. Un dels companys de viatge d’Esih és Zlatko Hasanbegovic, exministre de Cultura, acusat de defensar tesis revisonistes pel que fa als ústaixes durant la Segona guerra Mundial.

Bandic, que havia estat militant del Partit Socialdemòcrata, partit amb el qual va arribar a l’alcaldia de la capital per primera vegada, ha optat per no voler-se entendre amb els partits més a l’esquerra: els socialdemòcrates (13 escons) i la candidatura d’esquerra alternativa Zagreb és Nostra, formada per Nova Esquerra i Front dels Treballadors, que té 4 regidors.

La població de la Terra continuarà augmentant fins al 2100; els països balcànics i l’Estat espanyol perdran població

El 21 de juny passat, el Departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides va presentar un informe sobre l’evolució de la població mundial durant tot el segle XXI.

Segons les dades que aporta, actualment viuen a la terra 7.600 milions de persones, i s’espera que l’any 2030 aquesta xifra pujarà fins als 8.600 milions. La tendència al creixement poblacional es mantindrà durant tot el segle, de manera que l’any 2050 serem 9.800 milions i el 2100, 11.200 milions. El creixement demogràfic, doncs, no s’atura tot i la tendència a la baixa de la tassa de natalitat, que sembla que es mantindrà i que fins i tot s’incrementarà. En el període 2000-2005 el nombre de fills per dona a l’Àfrica, on n’hi ha els índexs més elevats, era de 5,2, mentre que a hores d’ara és de 4,7.

Entre els països amb un creixement més important destaca, sobretot, Nigèria, actualment el setè més poblat del món. Es preveu que pugui aribar a ser el tercer més poblat del món l’any 2050. Els altres que més creixen, i creixeran, són l’Índia, la República Democràtica del Congo, Pakistan, Etiòpia, Tanzània, els EUA, Uganda i Indonèsia.

Una dada que crida l’atenció és que 83 països, que representen el 46% de la població mundial,tenen taxes de fertilititat per sota del mínim que garanteix el relleu generacional (aproximadament, 2,1 naixements per dona). En aquest grup hi ha països com la Xina, els EUA, el Brasil, Rússia, Japó, Vietnam, Alemanya, Iran, Tailàndia i Regne Unit. Tot això comportarà un clar envelliment de la població en aquests països, però hem de tenir en compte que cal considerar altres fenòmens, com són els de les migracions que poden compensar, o fins i tot invertir, la tendència. En el conjunt d’Europa, actualment el 25% de la població té mes de 60 anys, xifra que arribarà al 35% el 2050

La població balcànica el 2050

Si analitzem les dades dels països balcànics, el primer que constatem és que globalment perdran força població, tendència, d’altra banda, que ja estem constatant actualment.

Entre els països que perdran un 15% de la població o més hi trobem Bulgària, Croàcia, Moldàvia, Romania i Sèrbia.

Bulgària, que ara té entorn dels set milions d’habitants en tindrà 5.400.000 el 2050; Croàcia passarà de quatre milions a 3.400.000 ; Romania passarà dels actuals 19.600.000 a 16.400.000 ; Sèrbia, dels 8.700.000 als 7.400.000 ; Moldàvia, de quatre milions a 3.200.000. Bòsnia, per la seva banda, mantindrà la població, al voltant dels 3.500.000 ; Montenegro passarà de 629.000 a 558.000 i Macedònia, de 2.100.000 a 1.900.000.

Albània, per la seva banda, passarà dels 2.923.000 actuals a 2.664.000, també el 2050. Ara fa pocs dies l’agència d’estadística albanesa va anunciar aquest any la població albanesa havia crescut en termes absoluts en un miler d’habitants. És la primera vegada que la població augmenta en aquest país des de la’ny 2000! No hi ha dades de Kosova, pel fet que és un estat no admès en el si de les Nacions Unides.

Si ens fixem en els pronòstics de cara a l’any 2100, els números són encara més xocants: la població prevista a Bulgària és tan sols de 3.850.000, 1.953.000 a Moldàvia, 12.082.000 a Romania, 1.657.000 a Albània, 2.217.000 a Bòsnia i Hercegovina, 2.518.000 a Croàcia, 449.000 a Montenegro, 5.464.000 a Sèrbia, 1.662.000 a Eslovènia i 1.467.000 a Macedònia.

No cal dir que gairebé tots els mitjans d’informació dels països balcàncis s’han fet ressò d’aquesta notícia, i, en general, amb un to molt apocalítpic.

Evidentment aquestes projeccions de cara al 2100 s’han de prendre amb moltes precaucions, perquè hi ha variables que ara ben segur que no podem preveure, però és evident que el canvi demogràfic és més que evident. Probablment sigui una bona nóticia, sobretot de cara a la salut del planeta, però el més important és saber gestionar aquests canvis amb intel·ligència.

Pel que fa a l’Estat espanyol, les dades de l’informe apunten en una direcció similar, no tan acusada. Es calcula que l’any 2050 tindrà 44.395.000 habitants, mentre que el 2100 n’hi haurà 36.780.000. Quant a l’Estat francès, 69.648.000 (cinc milions més que ara) el 2050 i 72.440.000 el 2.100. P er tant, no invertirà la tendència actual. Andorra es mantindrà amb uns números similars el 2050 i baixarà fins a 66.000 el 2100. Finalment, Itàlia, en tindrà 56.872.000 el 2050, tres milions menys que ara, i 47.819.000 el 2100.

Podeu accedir a totes les dades en el següent enllaç:

Total population

Pel que fa a la notícia publicada per Nacions Unides, que és d’on he extret la informació,  hi podeu accedir pel següent enllaç:

World population projected to reach 9.8 billion in 2050, and 11.2 billion in 2100

 

Els Arbanasi, els albanesos de Croàcia

És poc conegut que a Croàcia hi ha també una minoria albanesa assentada històricament. Hi van arribar entre els segles XVII i XVIII. Aquest fet fa que siguin reconeguts com a minoria nacional, cosa que els dona dret a tenir un representant en el parlament croat. Aquesta comunitat és coneguda a Croàcia amb el nom d’arbanasi, però els albanesos opten habitualment per utilitzar el terme d’albanesos de Zadar.

La comunitat albanesa de Croàcia és molt reduïda. Segons les dades del cens elaborat l’any 2011 són tan sols 17.513, amb prou feines el 0,4% del total de la població del país. A més, cal tenir en compte que també hi hagué albanesos que van arribar a Croàcia durant els anys setanta i vuitanta del segle passat, procedents de Kosova. Això va fer que canviés fins a cert punt la comunitat albanesa croata. Una altra dada a tenir en compte és que les relacions entre tots dos grups, els assentats històricament i els nouvinguts són molt escasses.

El principal nucli de població albanesa és entorn de la ciutat de Zadar, a la costa dàlmata, tot i que se’n poden trobar per tot Croàcia. Antigament, però, n’hi havia altres enclaus compactes, el més conegut dels quals era a Ístria. A hores d’ara, no queden albanesos a Ístria, ja que van ser assimilats per altres poblacions d’aquesta península. Fins a principis del segle XX encara hi havia persones que parlaven l’albanès com a llengua materna.

Els albanesos de Zadar, en canvi, han conservat la llengua que ha arribat viva fins als nostres dies, tot i que en un estat de salut delicat. L’albanès de Zadar, vinculat al gheg –que és l’albanès parlat al nord d’Albània-, és una de les llengües considerades en perill d’extinció segons l’Atles de llengües en perill elaborat per la UNESCO. Segons les dades que aporta aquest atles, el nombre de parlants és d’aproximadament uns cinc-cents, cosa que fa patir seriosament pel futur d’aquesta llengua. Lògicament, l’albanès que parlen és l’evolució de l’albanès que van portar a aquestes terres fa gairebé tres-cents anys, per la qual cosa té un to molt arcaic. Aquests albanesos de Zadar mai no han tingut contacte amb Albània fins fa ben poc, des dels anys noranta. La llengua no és ensenyada a les escoles i la transmissió generacional és escassa.

Estan perfectament documentades les diferents onades migratòries que van sortir d’Albània cap a les zones que avui conformen l’estat croat. Tot i que hi ha constància de diversos assentaments albanesos a la costa dàlmata –certificada per estudis de toponímia- durant l’època medieval, l’arribada d’albanesos a Zadar és més moderna.

La primera onada data de l’any 1655. Eren albanesos de la zona del llac Shkoder i van marxar cap a Ístria, més concretament a Pula. Se sap que venien de tres municipis: Briska, Sestan i Livar. L’origen dels albanesos que van marxar en les dues següents onades és exactament el mateix.

Una segona onada es va produir entre 1726 i 1727. En aquest cas, els emigrants van respondre a una crida feta per l’arquebisbe de Zadar, Vicko Zmajevic. En aquella època, Zadar pertanyia a la república de Venècia i l’objectiu de la crida era repoblar aquella zona. Se sap del cert que l’any 1726 van arribar a Zadar, com a mínim, 56 persones. Se sap, també,  que algunes persones que van marxar es quedaren a mig camí i s’establiren a Herceg Novi, actualment a Montenegro. La tercera onada va tenir lloc l’any 1733. En aquest cas, de famílies registrades, van ser-ne vint-i-vuit. De tots els grups que van marxar-ne se’n saben molts noms, encara que no tots. Normalment s’accepta que eren membres del clan Kastriota -els clans eren, i són, molt importants al nord d’Albània-. Segons altres autors, el nombre de famílies que van anar-hi no va ser en cap cas inferior a 250.

La majoria es van dedicar a l’agricultura, però a a partir de finals del 1750 n’hi hagué que començaren a treballar a la ciutat, com a paletes o regentant algunes tavernes.

Aquests albanesos, procedents del nord-oest d’Albània, eren catòlics. Per aquest motiu, no ha d’estranyar que construïssin els seus propis llocs de culte, poc després d’arribar a Zadar, com és l’església de Santa Maria de Loreto, construïda l’any 1737. La construcció d’aquesta església va ser impulsada per Zmajevic, l’arquebisbe de Zadar. Zmajevic, l’any 1737, afirmava que a Zadar hi vivien uns vuit-cents albanesos. Ara fa poc l’església croata va commemorar el 290 aniversari de l’arribada dels primers albanesos a Zadar, i van aprofitar per retre homenatge a Zmajevic, que va impulsar diversos projectes per estendre el catolicisme als Balcans. Actualment, segons les dades del cens, el 40% dels albanesos croats són catòlics, descendents directes d’aquestes onades migratòries. Els albanesos que van arribar a Croàcia durant els anys setanta i vuitanta eren de Kosova, i majoritàriament musulmans.

Un dels motius que s’ha esgrimit per explicar-ne l’emigració hi ha la pressió turca sobre les poblacions albaneses originàries d’aquests emigrants.

Després de la Segona Guerra Mundial, un nombre important d’arbanasi va emigrar a Itàlia, fins al punt que no en quedaren, a Zadar, més de quatre mil.

En el següent enllaç podeu veure i sentir el testimoni d’aquests arbanasi. El vídeo és en serbocroat, però amb subtítols en anglès:

Croatian Catholic Albanian Arbanese in Zadar Croatia-englisch subtitles