Zagreb tindrà un monument dedicat a Franjo Tudjman

Aquesta setmana mateix, l’alcalde de Zagreb, Milan Bandic, ha anunciat públicament que la capital croata tindrà un monumnet dedicat a la figura de Franjo Tudjman.

El monument consistirà en una estàtua de tres metres i mig d’alçada, que serà ubicada en una zona cèntrica de la ciutat, a la cantonada entre Grada Vukovara i Hrvatske Bratske Zajednice.

Com era d’esperar, aquesta decisió ha aixecat una forta polèmica dins Croàcia mateix, però també en països veïns, sobretot a Sèrbia.

La figura de Tudjman és molt controvertida. Ho demostra el simple fet que en el moment d’anunciar la construcció d’aquest monument també es va fer saber que s’obriria un concurs públic per contruir-ne dos més, un de dedicat a l’Holocaust i un altre a la “pàtria”.

Bandic, alcalde de Zagreb, no ha estat mai militant del partit fundat per Tudjman -havia militat al Partit socialdemòcrata-, d’aquesta manera se suma a les figures que consdieren Tudjman una figura cabdal de la història croata.

Tudjman, que va morir l’any 1999, és molt qüestionat, sobretot per dos fets: d’una banda per la seva actitud revisionista pel que fa a la història croata, particularment quant a l’Estat independent croat (NDH), aliat dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i que va practicar una política d’extermini contra la població sèrbia, rom i jueva que vivia a Croàcia i a Bònsia, i, d’altra banda, pel seu paper abans i durant les guerres de Croàcia i de Bòsnia. Se’l considera, juntament amb Milosevic, un dels màxims representants del nacionalisme més agressiu de l’àrea balcànica.

Tot i això, durant la seva joventut, va lluitar amb els partisans, als quals es va unir quan tenia tan sols dinou anys, i va arribar a ser el general més jove de l’Exèrcit Popular Iugoslau (JNA). Més tard, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, va entrar a treballar al ministeri de Defensa.

Va abandonar l’exèrcit l’any 1961, i a partir de llavors va començar a llunyar-se dels plantejaments que havia defensat fins aquell moment, i va fundar l’Institut za historiju radničkoga pokreta Hrvatske (Institut per a la Història dels Treballadors de Croàcia). L’any 1967 va escriure una Declaració sobre la llengua literària croata, document on defensava tesis secessionistes des del punt de vista lingúístic, en relació amb el serbocroat.

Poc després, l’any 1971 va ser un dels principals protagonistes del moviment que va ser conegut com a Primavera Croata, motiu pel qual va ser empresonat durant dos anys. Va ser aleshores que va escriure Bespuca povijesne zbiljnosti (Els horrors de la guerra), on per primera vegada relativitza el discurs oficial sobre els crims dels ústaixes, amb una clara tendencia a minimitzar-lo. Segons Tudjman, al camp de jasenovac van morir com a molt 60.000 persones, xifra molt inferior als centenars de milers que s’han considerat habitualment. A hores d’ara, i per rebatre-ho, es coneix el nom de més de vuitanta mil persones que van ser mortes en aquell camp.

L’any 1990 va ser el principal impulsor de la creació de la Unió Democràtica de Croàcia (HDZ), el gran partit conservador de Croàcia, que d’una forma o altra ha estat el parti hegemònic al país des de llavors. Aquell mateix any es va convertir en president de Croàcia i organitzà el referèndum que havia de comportar la independència del país.

Se li ha criticat particularment la seva manca de visió, volguda o no volguda, sobre el paper de les minories. Les seves decisions matusseres van provocar la rebel•lió de bona part de la minoria sèrbia del país, que culminà amb la guerra a la Krajina i a Eslavònia oriental. Finalment l’any 1995 va impulsar l’Operació Oluja (Tempesta) amb la qual es va reocupar tot el terriotri croat, i arran de la qual 250.000 hagueren de fugir.

Pel que fa a Bòsnia, no va dubtar a impulsar la creació d’una república croata, que hauria d’haver acabat unint-se, segons les seves pretensions, a Croàcia, per tal de construir així la Gran Croàcia. En aquest sentit, la seva entesa amb Milosevic, era important.

Així, doncs, per a molts, Tudjman és el gran símbol de la Croàcia moderna, un estat fonamentat en sòlids principis conservadors, religiosos i tradicionals, mentre que per a d’altres la seva figura representa valors reaccionaris i la pitjor cara d’un nacionalisme intransigent, revisionista i que flirteja amb el feixisme.

Manifest en defensa de la llengua comuna. Manifest a favor de la unitat del serbocroat i contra la segregació lingüística

El tema de la llengua ha estat una de les qüestions centrals en el debat polític en la pràctica totalitat dels estats sorgits de la desintegració de l’antiga Iugoslàvia.

Deixant a banda Eslovènia i Macedònia -on la llengua eslava que s’hi parla és clarament diferent del serbocroat-, el debat ha estat intens i la utilització política constant. Tradicionalment no s’havia qüestionat l’existència d’una llengua única, i aquesta llengua era anomenada comunament serbocroat, tot i que també s’havia fet servir el terme croatoserbi, i moltes vegades serbi o croat a seques, cosa que no volia dir necessàriament que es considerés una llengua diferent. De fet, des del 1850 hi havia dos estàndards, que utiltizava cadascun un dels dos alfabets amb què s’escriu el serbocroat, el llatí i el ciríl·lic. En els últims anys de l’existència de Iugoslàvia fins i tot s’havia popularitzat, en certs ambients, el terme de iugoslau. Sí que s’ha de reconèixer, però, que a Croàcia hi havia hagut una tendència, almenys des de principis del segle XX a reivindicar el croat com a llengua diferent, i que ara fa cinquanta anys es va proposar una normativa pròpia i diferenciada.

A hores d’ara, segons els diferents documents constitucionals i legals, aparentment hi ha quatre llengües diferents: el serbi, el croat, el bosnià i el montenegrí. Així com, ja ho hem dit abans, en el cas del croat hi ha una tradició històrica de secessionisme lingüístic, en d’altres casos, com en el montenegrí, la invenció d’una llengua és absolutament moderna.

Tots els estudis filològics coincideixen a afirmar que la unitat és indiscutible. És més, els tres grans blocs dialectals, terme que sempre es pot debatre, (xtokavià, txakavià i kaikavià) no coincideixen amb els quatre nous estàndards creats.

Finalment, des d’una perspectiva estrictament personal, encara ara no he trobat cap parlant d’aquesta llengua-llengües, amb un mínim de sentit comú, que no m’hagi reconegut que són el mateix.

Des de fa temps, diversos filòlegs i intel•lectuals han expressat el seu malestar per aquesta sitruació. Avui mateix es presenta a les quatre capitals (Belgrad, Zagreb, Sarajevo i Podgorica) un manifest anomenat Manifest per la llengua comuna. El manifest evita escrupolosament posar nom a la llengua, per tal d’evitar polèmiques. L’ha redactat un equip format per una trentena d’experts provinents dels quatre estats. Si es llegeix es pot comprovar que s’han hagut de fer nombrosos equilibris per tal de no ferir cap sensibilitat. Una de les principals impulsores del text és la croata Snjezana Kordic, que ha escrit diversos articles i llibres, que us recomano de llegir, sobre la utilització política de la llengua. Podeu llegir-ne, per exemple, el seu llibre, traduït al castellà, El nacionalismo lingüístico.

El govern croat no ha trigat gens a reaccionar. El cap de govern, Andrej Plenkovic, ha remarcat que l’estatus de la llengua queda perfectament reflectit en la constitució croata, text que deixa ben clar que el croat és la llengua de Croàcia. En els mateixos termes s’ha expressat la ministra de Cultura, Nina Obuljen Korzinek, que atribueix la declaració a una intencionalitat política, just en el moment que es compleixen cinquanta anys de la Declaració de nom i estatus de la llengua croata, un document que marca l’inici del secessionisme lingüístic modern. Afirma, també, que un suposat serbocroat ara no és més que una construcció artificial.

Aquí teniu, a grans trets, part del contingut del text, necessari i de sentit comú . No n’és una traducció, tot i que sí que en recull les idees fonamentals.

A Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Croàcia i Sèrbia s’utilitza la mateixa llengua, encara que hi hagi algunes peculiaritats en cadascun d’aquests territoris, tal com passa també amb altres idiomes, com l’anglès, àrab, francès, espanyol, portugués.

Això no vol dir que hi hagi quatre idiomes diferents. Insistir en les diferències, i forçar el distanciament dels quatre estàndards només provoca efectes negatius, des del punt de vista social, polític i cultural, com pot ser la segregació dels infants en els centres escolars, la innecessària traducció dels documents administratius i en els mitjans de comunicació, la censura o autocensura, per part dels parlants, en l’ús de determinats termes, com a mostra de lleialtat política i etnonacional.

Els signats del manifest defensen:

L’existència d’una llengua comuna policèntrica, sense perjudici del dret individual a la pertinença a una nació, regió o país.

Cada estat, nació, comunitat etniconacional o regional pot codificar la seva propia variant.

Els quatres estàndards (serbi, croat, bosnià i montenegrí) tenen el mateix valor i cap d’ells pot ser considerat la veritable llengua, i els altres variants d’aquesta llengua.

L’estandardització policèntrica és una forma d’acostar-se millor a l’ús real de la llengua.

L’estandardització policèntrica permet que cada usuari anomeni la llengua com cregui convenient.

Els diferents estàndards i les diferències dialectals no poden justificar cap segregació, sinó que han de contribuir a la riquesa de la llengua comuna.

Com a conseqüència de tot això, els signants de la Declaració fan una crida a:

Eliminar totes les formes de segregació i discriminació lingüística a les institucions educatives i adminsitratives.

Aturar les pràctiques repressives – innecessàries i perjudicials- que condueixin a la separació en idiomes diferents.

Evitar les inútils i costoses traduccions en les pràctiques judicials, administratives i en els mitjans de comunicació

Garantir la llibertat d’elecció individual i el respecte a la diversitat lingüística, en tots els àmbits, com en les diferents expressions artístiques i en els mitjans de comunicació.

Garantir el dret a uttilitzar lliurement el propi dialecte i alfabet.

Promoure una obertura a les diverses variants lingüistiques i la lliure “barreja” de les diverses formes lingüístiques i expressions en benefici d’una llengua comuna.

Podeu llegir el manifest en el següent enllaç: DEKLARACIJU O ZAJEDNIČKOM JEZIKU

 

 

Rijeka-Fiume, candidatura autonomista a les properes eleccions locals

Aquest 17 de març, la candidatura autonomista Lista za Rijeku- Lista per Fiume va anunciar que prendrà part en les properes eleccions locals, i que ho farà en solitari. El candidat que ha d’encapçalar la llista serà el principal dirigent de la formació, Danko Svorinic.

Svorinic va declarar que havien temptejat diferents possibilitats a l’hora de presentar-s’hi, però, segons ell, les converses amb altres forces sempre giraven entorn del nombre d’escons-regidors a obtenir, més que no pas en el projecte de ciutat. Per aquest motiu, van decidir de concórrer-hi en solitari.Sí que, en canvi, pactaran amb el centre esquerra pel que fa a les eleccions a l’Assemblea Regional. Segons afirmen, aquesta opció els permetrà aconseguir, preveuen, dos representants.

Lista za Rijeku-Lista per Fiume és un partit que es defineix com a liberal progressista i autonomista. Reivindiquen l’economia de mercat, el multiculturalisme, l’ecologia i el patriotisme local, i es declaren com a antifeixistes i anticomunistes.

Volen, segons el seu programa, fomentar l’emprenedoria, atreure les inversions, aturar l’emigració, que fa que molts joves abandonin la ciutat, i fer de Rijeka una ciutat alhora oberta i respectuosa de les seves peculiaritats. En el seu programa afirmen que volen treballar per acostar les decisions als ciutadans i que els governs locals i regionals siguin més forts. Per això són partidaris de reduir la presència de l’administració estatal. Tambés s’han manifestat contra la propsota del govern croat de reintorudir el servei militar.

Quan parlen d’autonomia regional es refereixen a la zona coneguda amb el nom de Quarnaro o Carnaro en italià, o bé Kvarner, en serbocroat. Més antigament també era comú el nom de Libúrnia. Aquest territori és la badia que s’estén entre la zona oriental d’Ístria i el golf de Rijeka-Fiume. Inclou les illes de Cres, Krk, Rab i Losinj. en aquesta zona el percentatge de població italiana sempre ha estat molt important.

L’any 2004 es va crear una entitat que tenia com a objectiu reivindicar la identitat fiumiana, però no va ser fins l’any 2006 que va adoptar una estructura més estable, llavors amb el nom d’Estat Lliure de Fiume (Stato Libero di Fiume). Va ser llavors quan es va decidir de crear una plataforma política, amb el nom de Lista za Rijeku-Lista per Fiume.

En aquesta formació, que és membre de l’Aliança Lliure Europea, hi ha un percentatge alt de membres que pertanyen a la minoria italiana, sobretot, i a la hongaresa. A les eleccions de 2013 van obtenir el 5,84% dels vots.

Cal recordar que Rijeka-Fiume va ser ocupada el setembre de 1919 per les tropes de Gabriele D’Annunzio, amb la intenció d’annexionar-la a Itàlia. Després, entre 1920 i 1924, va gaudir de l’estatus d’estat lliure abans de quedar integrada a Iugoslàvia. Tot i això però sempre s’ha mantingut un fort sentiment d’identitat.

 

Dos partits de l’esquerra alternativa de Croàcia concorreran plegats a les properes eleccions locals a Zagreb

S’acosta el dia de les eleccions locals a Croàcia i es van perfilant les diferents candidatures que s’hi presenten. Com és lògic, l’interès pel que succeirà a la capital és molt gran, per la seva transcendència política. A més, cal recordar que l’alcaldia de la ciutat està en mans de Milan Bandic, que no pertany a cap dels dos grans partits del país, el conservador HDZ i el Partit Socialdemòcrata. Bandic va ser expulsat del Partit Socialdemòcrata l’any 2009 i des de llavors va proseguir la seva carrera política per via d’una formació política nova, de caire personalista.

Zagreb també serà l’escenari de la presentació d’una candidatura conjunta de dos partits de l’esqurra alternativa, Nova Ljevica, format fa poc, i Radnicka Front –Front dels Treballadors-, de més llarga trajectòria.

L’anunci de la candidatura el van fer el passat divendres, i van voler remarcar especialment el fet que ara els treballadors tindran una opció que representarà els seus interessos. Van insistir a desmarcar-se totalment del PSD, que consideren més aviat un partit centrista i liberal més que no hereu d’una tradició socialista.

NL i RF Volen posar èmfasi en la polítca d’habitatge, més inversions en escoles i llars d’infants, transport gratuït per a estudiants, aturats i pensionistes, impulsar els impostos participatius i canvis en la legislació municipal, que ha permès, segons diuen, l’extensió de la corrupció.

El fet de concórrer plegats a les eleccions serveix com a assaig per col·laborar de manera més estreta a partir d’ara, per tal da bastir una alternativa veritablement d’esquerres al conjunt de Croàcia.

Van denunciar, en la roda de premsa de presentació de la candidatura, el clientelisme amb què ha actuat Bandic durant tots aquests anys, que, segons ells, provoca la pèrdua de milions de kunes, la moneda croata. Cal dir que Bandic havia militat abans al Partit Socialdemòcrata –i abans a la Lliga Comunista Iugoslava- i que, de fet, va guanyar l’alcaldia amb les seves sigles. És alcalde de Zagreb des de l’any 2005 i l’any 2014 va ser detingut acusat de diversos casos de corrupció vinculats a la seva acció municipal.

Cinc esglésies ortodoxes de Croàcia pateixen atacs

Segons diversos mitjans d’informació serbis (Tanjug, Inserbia news o B92), cinc esglésies ortodoxes de Croàcia han estat objecte de diversos atacs aquests darrers dies.

El bisbat de Dalmàcia, del qual depenen les esglésies afectades, ha anunciat que els temples es troben situats a les localitats de Baljci, Stikovo, Krici, Micoix i Kanjani, totes a Dalmàcia, i que aquests esdeveniments van tenir lloc entre els die 6 i 8 de març. Van ser robats els diners que hi havia i es van fer alguns danys materials de no gaire importància.

Fets d’aquest tipus es van repetint periòdicament. Tot i que mai no hi ha hagut un incident pel qual calgués lamentar cap víctima, és veritat que provoquen una sensació de constant d’assetjament. Una de les crítiques més repetides per part dels representants de les minories és la feble reacció, o nul·la, per part del govern. Si es consulten les hemeroteques es molt fàcil de trobar incidents d’aquets tipus, molt similars.

Aquest mateix bisbat va comunicar, també, que una altra església havia estat objecte de pintades de caire neonazi. A la façana de l’esglesia de Sinj hi van ecriure el lema dels feixistes croats, els ústaixes, Za dom spremni, A punt per la pàtria. Aquest temple ja va patir un atac de característiques similars l’any 2010. A Vinkovci, també es van produir uns fets similars el desembre de 2014. Aquest lema s’ha fet massa present últimament en els carrers de Croàcia.

Aquest gener mateix, el patriarca de l’església ortodoxa sèrbia, Irenej, va apel•lar a les autoritats croates per tal que impedissin els atacs contra la població sèrbia i contra els edificis religiosos d’aquesta comunitat. Considera que el govern croat té una actitud massa passiva davant fets d’aquest tipus. Segons les dades que va aportar, per via del Consell Nacional Serbi de Croàcia, almenys es van registrar cent vuitanta atacs d’aquestes característiques.

 

Neonazis concentrats a Zagreb donen suport a Donald Trump

Aquest dissabte passat, la capital croata va ser l’escenari d’una macabra desfilada organitzada per un petit partit ultradretà l’A-HSP, el Partit Croat de Dret-Autòcton.

Una trentena de persones vestides amb sinistres uniformes negres i amb banderes croates amb escuts feixistes del període de la Segona Guerra Mundial van desfilar per la plaça central de Zagreb. Van cantar diverses cançons “patriòtiques” i van corejar el Za dom Spremni (A punt per la pàtria), una de les consignes emblemàtiques dels ústaixes croats.

També duien banderes dels Estats Units i van fer diversos crits de suport a Donald Trump, sobretot per la seva política antiimmigració, i per la seva voluntat de construir un mur que separi els EUA de Mèxic. Aquest partit reclama mesures similars a Europa. Com a mostra d’aquesta concepció de solidaritat europea, destaca la presència en aquesta marxa d’un dels màxims representants, Aexander Neidelein, del partit neonazi alemany NPD (Nationaldemokratische Partei Deutschland).

L’ambaixador dels EUA es va apressar a condemnar aquesta concentració i a destacar-ne que era del tot contrària als valors de la democràcia que representen, segons ell, els EUA.

El govern croat també va condemnar aquesta marxa, però, lògicament, els partits de l’oposició, també han manifestat el seu malestar pel fet que s’autoritzés una concentració d’aquest tipus i n’han demanant responsabilitats polítiques.

Segons informen els mitjans consultats, una persona va ser detinguda durant aquest acte, que podria ser Drazen Keleminec, líder d’aquesta formació ultradretana croata. Aquest partit va ser fundat l’any 2005 com una escissió del Partit Croat de Dret, un dels partits històrics de Croàcia. Mai no ha tingut gaire suport popular. Es va presentar a les últimes eleccions europees, i va obtenir tan sols 2.350 vots. Tot i això, forma part del gran magma d’organtizacions d’extrema dreta de Croàcia que actuen periòdicament, emparats moltes vegades en una impunitat còmplice.

Aquest partit és una organització ultradretana que reivindica obertament el passat ústaixa. Els ústaixes eren els feixistes croats, liderats per Ante Pavelic, que van crear un estat croat independent després de la invasió de Iugoslàvia per les tropes alemanyes, italianes, hongareses i búlgares l’abril de 1941. Durant el temps que van estar en el poder van crear un estat on va regnar el terror i la repressió, en què centenars de milers de serbis, jueus, roms i croats d’esquerres van ser tancats en camps de concentració i exterminats, el més famós dels quals, però no l’únic, és el de Jasenovac.

 

El conflictes fronterers entre Croàcia i Sèrbia

La delimitació de fronteres entre els estats sorgits de la dissolució de Iugoslàvia ha respectat, en línies generals, els límits de les antigues repúbliques iugoslaves. Ara bé, això no ha impedit que hi hagi, o hi hagi hagut, alguns conflictes d’importància entre els nous estats, sorgits bàsicament perquè les antigues delimitacions frontereres no havien estat clarificades del tot.

L’any 1991, durant la Conferència de Pau sobre Iugoslàvia, una comissió d’arbitratge va decidir que les fronteres entre els nous estats havien de ser les mateixes que hi havia entre les repúbliques iugoslaves, però el tema va restar obert, ja que no s’especificava quins eren aquests límits.

Ara per ara, el conflicte que provoca més tensions a la zona és el que hi ha obert entre Croàcia i Eslovènia, pendent de resolució. Una comissió internacional d’arbitratge ha de fer una proposta, en el decurs d’aquest any, per tancar el contenciós. Caldrà verue si ambdues parts el respecten.

Croàcia, a més del conflicte amb Eslovènia, en té d’altres d’oberts amb Montenegro, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, i “Liberland”.

Aparentment, la delimitació de fronteres entre Croàcia i Sèrbia (que afecta concretament el territori de la Voivodina) hauria de ser fàcil, ja que segueix, en teoria el curs del riu Danubi. Ara bé, hi ha algunes diferències d’interpretació que fan que el tema no estigui tancat del tot.

Sèrbia defensa que la frontera passa just per l’actual part central del riu, mentre que Croàcia sosté que cal situar-la en els límits marcats pel cadastre elaborat durant el segle XIX, que és quan es va acordar el traçat fronterer. Com que el curs del riu no és exactament el mateix ara que llavors, ja sigui per modificacions naturals d’aquest curs o bé perquè s’hi han fet algunes obres d’enginyeria hidràulica, hi ha algunes zones disputades, un total de 140 quilòmetres quadrats, en un tram de 188 quilòmetres d’aquest riu.

El conflicte ja es va plantejar en l’època de la Iugoslàvia socialista, i llavors les autoritats el van deixar congelat. Un cop Croàcia proclamà la independència, aquest tema fins llavors intern va adquirir una dimensió internacional que es va incrementar quan Croàcia va accedir a la Unió Europea. A efectes pràctics, a hores d’ara, les fronteres es corresponen, a grans trets, amb el que planteja Sèrbia. Per tant, qui posa la qüestió sobre la taula és Croàcia, que és qui consideri que cal replantejar-lo.

Si les reivindicacions croates fossin acceptades, implicaria que una bona part de terres a l’est del Danubi passarien a formar part de Croàcia, mentre que tan sols l’enclau de Siga passaria de mans croates a mans sèrbies.

La localitat d’Apatin, a Sèrbia, i els seus voltants concentren la major part del territori en disputa, a Poluostrovo, Zverinjak i Srebrenica –no cal confondre-la amb la de Bòsnia- i Zmajevac. També és particularment discutida la delimitació de les illes de Šarengrad i de Vukovar. Altres punts de conflicte estan situats prop de la ciutat de Bačka Palanka, i també en el municipi de Sombor –a Karapanda i Kendija-, en el punt d’intersecció entre els actuals estats de Croàcia, Hongria i Sèrbia.

L’any 2000 es va acordar de crear una comissió bilateral per tal d’abordar aquest tema, però s’ha reunit ben poques vegades.

L’any 2002 hi va haver un incident greu quan l’exèrcit iugoslau va disparar uns trets d’advertiment contra quatre vaixells que transportaven el prefecte de Vukovar-Srijem i els alcaldes de Vukovar i Bačka Palanka, i també persones civils a Bačka Palanka. L’incident va tenir lloc a uns 800 metres de distància de l’illa de Sarengrad. També va haver-hi trets contra un vaixell patrulla de Croàcia. Tot i que no hi va haver víctimes, va palesar de manera rotunda el desacord sobre el tema.

A partir de l’any 2010, el projecte de construcció d’un port a Apatin, zona reivndicada per Croàcia, ha fet que les tensions tornessin a aflorar. Això va fer que la comissió es tornés a reunir, però sense resultats efectius.

Més d’una vegada les autoritats croates han exigit que la resolució d’aquest tema sigui un element essencial a l’hora de negociar l’accés de Sèrbia a la Unió Europea, tal com va expressar més d’una vegada l’exprimer ministre croat, Zoran Milanovic.

Acord sobre l’illa de Vukovar

Hi ha, però, un acord parcial que afecta aquesta illa del Danubi. Els representants de les municipalitats de Vukovar i de Bac, les dues municipalitats afectades a banda i banda de la frontera, van acordar aque l’illa fos utilitzada com a espai recreatiu i com a platja. En aquests moments no hi ha controls fronterers i desenes de milers de persones en poden gaudir sense problemes.

Liberland

L’any 2015,Vít Jedlicka, un ciutadà txec oportunista va aprofitar aquest buit legal per proclamar un nou estat fantasma, Liberland, a la zona deshabitada de Gornja Siga, a la banda occidental del Danubi. Així com Sèrbia ha minimitzat del tot aquest incident, les autoritats croates han estat bel·ligerants amb Jedlicka, que ha estat detingut més d’una vegada.

 

Els Estats Units de la Gran Àustria. Una proposta federal del romanès Aurel Popovici per a l’Imperi Austrohongarès

De vegades és temptador de fer política-història ficció. Què hauria passat si en comptes d’haver-se pres una decisió en una determinada cruïlla històrica s’hagués optat per una altra via totalment diferent. En el cas del continent europeu un dels temes que ha provocat més especulacions d’aquest tipus és precisament el de l’Imperi Austrohongarès. Ara no se’n parla gaire, però en els anys posteriors a la dissolució de Iugoslàvia més d’un comentarista havia deixat anar la idea que l’Imperi austrohongarès potser no havia estat tan mal invent.

De fet, una tesi molt estesa és que l’Imperi Austrohongarès era una construcció política summament artifcial que no va poder superar la crisi provocada per la Primera Guerra Mundial. Segons això, l’Imperi duia el germen de l’autodestrucció, provocat sobretot per la seva extraordinària diversitat ètnica i nacional.

Hi ha autors que defensen, però, una tesi contrària, segons la qual l’Imperi es va dissoldre per la voluntat expressa de les potències guanyadores del conflicte, que veien en aquesta dissolució una gran oportunitat per accedir a mercats i controlar uns nous ests més febles, i alhora impedir el somni de la Mitteleuropa alemanya. Un dels autors que ha defensat amb més arguments aquesta tesi és el prestigiós historiador d’origen hongarès, François Fejtö. Segons ells, l’Imperi no va esclatar per les tensions nacionals, sinó precisament per la pressió de les potències aliades. Defensa aquesta tesi en un text, que ja té uns quants anys, molt ben documentat i d’imprescindible lectura, Requiem pour un empire défunt.

És veritat que l’opció preferida per bona part de les elits de les diverses nacions no anava precisament en la línia de la dissolució de l’Imperi. A Croàcia i a Eslovènia, per exemple, la idea més estesa era l’opció coneguda com a trialisme, que pretenia estendre el model de monarquia dual a un tercer component, on Croàcia i Eslovènia formarien un tercer estat sud-eslau. Aquesta tesi la defensaven encara poc abans de finalitzar la Primera Guerra Mundial. La Declaració de maig de 1917, apostava clarament en aquesta línia i no en la de de la idssolució de l’Imperi. El mateix es pot dir dels polonesos, que també defensaven, majoritàriament, una tesi d’aquest tipus i també ho feien molts txecs de Bohèmia i Moràvia, tot i que en aquest cas hi havia més diversitat de plantejaments.

Les propostes federalistes

També cal dir que també es van elaborar diverses propostes de tipus federals durant les últimes dècades del segle XIX i principis del segle XX.

Probablement, els socialdemòcrates van ser els principals defensors d’aquestes tesis, fins gairebé fins al final de la monarquia. Entre, ells, destaquen, sobretot, les figures de Karl Renner i Otto Bauer, i la tesi de l’autonomia personal com a fórmula per garantir els drets de les nacionalitats minoritàries enfront de les majoritàries.

El fet que a pràcticament cap dels països de l’Imperi no hi hagués terrritoris homogenis des del punt de vista ètnic semblava donar una solides bases a a aquesta proposta, que va ser combatuda també per altres socialdemòcrates. Lenin mateix, s’hi va mostrar totalment contrari.

Al marge dels socialdemòcrates, de les propostes de caire federal que es van arribar a presentar, molt probablement la més elaborada era la que va presentar Aurel Popovici.

Popovici era un romanès de Transsilvània, que va formar part del que era conegut com a Cercle de Belvedere, els col•loradors més propers a Francesc Ferran, l’arxiduc assassinat a Sarajevo el juliol de 1914. Entre aquests col•laboradors hi havia, també, persones com l’eslovac Milan Hodza, el txec Kramarj o les croats Rauck i Ivo Frank.

Normalment no s’ha prestat gaire atenció a les relacions entre Francesc Ferran i Francesc Josep, l’emperador. Mai no van ser gens bones i, molt probablement, que la proposta vingués d’un dels seus col•laboradors més estrets no va ajudar gens que pogués ser tinguda en compte.

Popovici era de nacionalitat romanesa, nascut a Lugoj l’any 1863. Lugoj és al Banat, territori multiètnic per excel•lència. Va estudiar dret i medicina, primer a Brasov -a Transsilvània- i després a Viena. De ben jove es va començar a dedicar a la política, i ho feu de mans del Partit Nacional Romanès, el gran partit de la minoria romanesa de Transsilvània. Popovici va ser un dels signats del Memoràndum de Transsilvània, de l’any 1992, on un grup d’intel•lectuals feien una sèrie demandes a l’emperador, per tal de garantir la igualtat d drets de la població romanesa, ja que consideraven lesionats els seus interessos per les autoritats hongareses, que eren les que controlaven aquella part de l’Imperi. Es mostraven particularment queixosos pel que fa a la política de magiarització cada vegada mé sintensa. Una constant del seu pensament polític és la seva oposició a les elits hongareses, cosa que queda clarament palesa en el projecte federal que dissenya més endavant.L’any 1906 va fer pública la seva proposta, de construcció dels Estats Units de la Gran Áustria.

Els Estats Units de la Gran Àustria

Va inspirar-se, sobretot, en el model d’estat federal dels Estats Units, peròi també va tenir en compte altres casos, com Brasil, Mèxic, Suïssa i Alemanya.

Pel que fa a l’organització interna, defensava un sistema de tipus monàrquic, encapçalat per la figura de l’emperador, que no era qüestionat. El govern federal havia d’estar format per membres dels diferents estats nacionals.

Proposava un sistema bicameral, amb una cambra de diputats i un senat. La cambra de diputats havia d’estar formada per representants dels diferents pobles de la Federació triats per sufragi universal, directe i secret. Pel que fa al Senat, bevia encara de la tradició clàssica i oligàrquica, on els membres havien de pertànyer a la casa reial, a la noblesa, i una part dels quals havien de ser triats per l’emperador.

Preveia que el govern central havia d‘estar format per quaranta-dos membres delegats dels governs dels diversos estats-nacionals, de manera proporcional al seu pes demogràfic.

Pel que fa als estats, cadascun tenia la seva pròpia constitució, que no podia tenir disposicions contràries a la constitució imperial. També tenien un govern propi, parlament i poder judicial. El cap de govern de cadascun d’aquests estats-nació era designat pel governador, i la composició del govern havia de ser aprovada per l’emperador. D’altra banda, l’imperi es considerava el garant de l’autonomia dels diferents territoris que conformaven la federació.

Tot i que la seva proposta anava en la línia que en cada estat hi hagués una nació clarament majoritària, era evident, que en en tots els estats hi hauria diverses minories nacionals. Segons la proposta de Popovici, els diversos estats tenien l‘obligació de garantir els drets i lliberats de cadascun els pobles i l’accés a l’ensenyament en la pròpia llengua.

De tota manera, pel que fa a la la llengua oficial de la Federació la seva aposta era que fos, exclusivament, l’alemany, que havia de ser la llengua de comunicació entre els diversos estats i la llengua de les relacions internacionals de l’estat. L’oficialitat de l’alemany implicava que totes les lleis, decrets i disposicions fossin publicats en aquesta llengua.

Al marge d’això, cada estat podia triar quina era la seva llengua nacional, i en el parlament imperial, tots els diputats havien de tenien dret a fer servir el seu idioma.

La Federació, que havia de tenir Viena com a capital, estaria formada per quinze estats:
– Àustria alemanya (actual Àustria, sud Tirol i zones del sud de la República txeca), on l’ètnia majoritària havia de ser l’alemanya.
– Bohèmia alemanya (nord-oest i nord de l’actual República txeca), on els alemanys també serien majoritaris.
– Moràvia alemanya, de majoria alemanya
– Bohèmia (centre i est de la República txeca), de majoria txeca
– Eslovàquia (major part de l’actual Eslovàquia), de majoria eslovaca
– Galítizia Occidental (sud de l’actual Polònia), de majoria polonesa
– Galítizia Oriental (sud-est de l’actual Polònia i oest d’Ucraïna), de majoria ucraïnesa
– Hongria (actual Hongria, sud d’Eslovàquia i nord de la Voivodina), de majoria hongaresa
– Szeklerland (zones de Transsilvània), de majoria szekler, hongaresa
– Transsilvània (actual Transsilvània romanesa), de majoria romanesa
– Trentino (nord-est de l’actual Itàlia), de majoria italiana
– Trieste (nord-est de l’actual Itàlia i zones d’Eslovènia i Croàcia), de majoria italiana i eslovena -Popovici no té en compte els friülans-.
– Croàcia, (Croàcia, l’Srem i zones que actualment pertanyen a Montenegro), de majoria croata i sèrbia
– Voivodina, de majoria sèrbia i croata

També proposava algunes zones d’autonomia limitada, com la que es corresponia amb algunes zones majoritàriament de parla alemanya, a l’est de Transsilvània.

Pel que fa a Bòsnia i Hercegovina, que era gestionada per l’Imperi, proposava de mantenir-la exactament en la mateixa situació que estava. Bòsnia va ser incorporada del tot a l’Iimperi poc després de la publicació del seu llibre, el 1908.

Popovici va morir a Ginebra l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial, cosa que va fer que no fos testimoni de la dissolució de  l’Imperi austrohongarès.

Mapa deles Estats Units de la Gran Àustria, elaborat per Andrei Nacu. Prové de Wikimedia Commons

Greater austria ethnic

Trieste, de Daša Drndić: una gran novel·la sobre els horrors del nazisme

20170209_0855171

“La veritat és molt simple. Els nostres pares eren criminals i assassins. Oblideu les frases sobre la banalitat del mal”, pàgina 507

La protagonista de la història és Haya Tedeschi, una dona gran, de vuitanta–tres anys, que decideix posar una mica d’ordre en els records de la seva vida. Asseguda al costat del gran finestral de casa seva fa un recorregut per la seva trajectòria vital a partir de records esparsos que ha anat conservant: articles de diari, fotografies, cartes, partitures, llistes, versos…  L’autora ens reconstrueix l’agitada vida de l’Haya, però no només fa això, sinó que ens confronta amb una de les etapes més negres de la humanitat i amb l’actitud dels humans, que d’una manera activa o passiva, permet aquest grau de degeneració.

Haya va néixer en el si d’una modesta família jueva de Gorizia. Gorizia, una ciutat de frontera que ha canviat d’estat diverses vegades, és l’escenari ideal per fer-nos entendre la volatibilitat de les fronteres i per fer-nos veure que res no és etern, a cavall d’Itàlia i de l’Imperi Austrohongarès.

Poc després que Gorizia passés a formar part d’Itàlia, el feixisme es va imposar, en tots els sentits. Haya, tot i ser jueva i criada en una família on tota la part materna era eslovena, també es va sentir fascinada pel feixisme, com molta altra gent també senzilla. Més endavant, amb la invasió alemanya, la seva vida, i la vida de tothom, va canviar encara més, radicalment. Prop de Trieste es va constuir el camp de concentració i extermini de San Sabba, i va conèixer Franz Kurt, un SS alemany, de qui va tenir un fill, que més tard li va ser pres per participar en el projecte Lebensborn, ideat per Heinrich Himmler per crear una raça “forta, perfecta”.

En el text apareixen reproduïts alguns d’aquests documents històrics, com la llista de les nou mil persones d’origen jueu deportades a Itàlia. És un exemple de com ficció i realitat ajuden a recrear tot un món, en una mena de novel•la documental.

Al marge de la història personal, s’entrecreuen una infinitat de testimonis, des de soldats alemanys que amb tota la fredor ens expliquen l’horror que van provocar, el d’algunes víctimes supervivents dels camps d’extermini -i totes les seqüeles que han hagut de suportar durant tota la vida-, la dels infants del projecte Lebensborn, en la soledat de la recerca d’una identitat robada i moltes vegades monstruosa alhora, com la d’Antonio Tedeschi, el fill d’Haya…

Tot plegat fa que Trieste sigui un text dur, difícil de llegir, però alhora imprescindible.

Dasa Drndic és una escriptora croata nascuda a Zagreb l’any 1946. Actualment és professora de filosofia a Zagreb, tot i que s’ha dedicat a la docència, també, als Estats Units i al Canadà.

Trieste ha estat editada en castellà per Automática Editorial, l’agost de 2015, amb trraducció de Simona Skrabec. Va ser publicada en serbrocroat l’any 2007, amb el títol de Sonnenschein.

 

El govern de Croàcia vol reintroduir el servei militar

El ministre defensa del govern croat, Damir Krsticevic, ha presentat una proposta de llei que pretén reinstaurar el servei militar obligatori. L’antic servei militar va ser suprimit l’any 2008, quan es va optar per un exèrcit eminentment professional. Fins llavors, la durada d’aquest servei era de sis mesos.

Aquesta mesura que, en cas d’aprovar-se, entrarà en vigor l’any 2019, amb una prova pilot l’any vinent, pretén, segons el ministre, resoldre alguns problemes de seguretat que té plantejats el país. Considera que els 16.000 membres que té actualment l’èxèrcit no són prou, encara que hi hagi gairebé sis mil voluntaris més que hi col·laborin d’una forma o altra.

De fet, la proposta afectarà tots els joves homes, les dones en queden expressament excloses, i no és del tot clar encara quant de temps pot durar. S’especula que pugui tenir una durada breu, d’entre tres o quatre setmanes durant l’estiu -cosa que, a més, fa dubtar molt seriosament que pugui servir per a alguna cosa-. La presidenta del país, Kolina Grabar Kitarovic, ja es va mostrar favorable, ara fa més d’una any  a un servei militar de vuit setmanes.

Ara caldrà veure quin és el suport real de la població, i particularment dels joves, a aquesta mesura. Una enquesta feta pública per EduCentar a principis del 2015  revelava que el 51% de les persones que l’havien respost consideraven positiu el servei militar, mentre que el 41% hi eren contraris. Els arguments utilitzats per les persones que hi eren favorables eren totalment previsibles: importància de la disciplina i l’autodisciplina, la responsabilitat, el treball en equip…