Poques sorpreses en la segona volta de les eleccions locals de Croàcia

Aquest diumenge passat ha tingut lloc la segona volta de les eleccions locals de Croàcia. S’havien de fer en totes les ciutats i municipalitats en què cap candidat, en la primera volta, havia obtingut el 50% mínim per poder ostentar el càrrec. Es feien en 54 ciutats i 102 municipalitats.

Lògicament l’atenció estava centrada en, d’una banda, els resultats de les ciutats més importants del país i, d’altra banda, com quedava la correlació de forces entre els conservadors i governants de l’HDZ i l’oposició, bàsicament els socialdemòcrates.

Tal com va passar després de la primera volta, el principal focus d’interès era la ciutat de Zagreb, on competien Milan Bandic, que aspirava a convertir-se en alcalde de la capital croata per sisena vegada i la candidata de l’HNS -el liberal Partit Popular Croat-. Finalment, els resultats van ser molt més ajustats del que s’esperava. Bandic va obtenir el 51,79% dels vots, mentre que Anka Mrak-Taritas es va quedar ben a prop, amb el 46,07% dels sufragis.

Pot cridar l’antenció que no hi concorregués, en aquesta segona volta, cap candidat dels dos principals partits del país. La figura, carismàtica de Bandic, li va assegurar el pas a la segona volta després de guanyar clarament la primera volta. D’altra banda, la candidata de l’HNS va comptar amb el suport socialdemòcrata, que no va presentar candidat a la primera volta. Cal recordar que l’HNS es va presentar en coalició amb l’SDP a les darreres eleccions. Tot i això, aquests últims dies s’està especulant que l’HNS pot entrar en el govern, després que el partit MOST abandonés la coalició governamental. Molt probablement, Bandic ha sabut sumar els vots que en la primera volta van anar a parar a l’HDZ -que no eren gaires percentualment- i els de la candidata independent Bruna Esih, que milita a l’HDZ però que és coneguda per les seves postures molt conservadores i pel seu fort tarannà personalista, que va fer que es presentés com a candidata independent.

Tot i la seva victòria, Bandic és una figura fortament contestada. Se l’acusa de pràctiques corruptes, que explica l’elevat nombre de vots que va aconseguir la seva oponent.

A la segona ciutat el país, Split,el frec a frec entre els dos candidats ha estat molt ajustat. Els primers resultats provisionals donaven com a guanyador, Zeljko Kerum, que ja havia estat alcalde de la ciutat, amb poc més del 50% dels vots, però les últimes dades apunten que el candidat guanyador és Andro Krstulovic Opara, el candidat de l’HDZ, amb més del 46% dels vots escrutats, mentre que Kerum s’ha quedat amb tan sols el 44%. És de destacar que hi ha gairebé un deu per cent de vots considerats com a no vàlids. Tot plegat ha fet que Kerum hagi denunciat que se li ha robat la victòria. Caldrà veure quines accions emprèn, si ho pot demostrar i què passa si aconsegueix confirmar-ho. La situació de realtiva inestabilitat que viu el país es podria veure amenaçada per un escàndol d’aquest tipus, si això es confirmés.

Més ajustats encara són els resultats a la ciutat de Metkovic, el principal feu de MOST, el partit que era soci de govern dels conservadors fins fa ben poc. La diferència de vots entre tots dos candidats ha estat tan sols de 120 vots, cosa que fa que encara no es puguin donar per definitius. En aquest cas, l’HDZ ha arrabassat l’alcaldia al candidat de MOST, Katarina Ujdur.

Els socialdemòcrates, per la seva banda, han guanyat en el que és seu gran feu, Rijeka, amb el 55% del vots, un resultat absolutament incontestable. D’aquesta manera, Vojko Obersnel repetirà com a alcalde. S’ha imposat, doncs, sense problemes al seu rival, que no era de l’HDZ, sinó independent.

A Dubrovnik ha guanyat clarament el candidat de l’HDZ, Mato Frankovic, de tan sols 35 anys i una de les figures emergents del partit. Finalment, a Osijek, la victòria també ha estat claríssima, en aquest cas de l’independent Ivan Vrkic, que amb més del seixant per cent dels vots s’ha imposat al candidat de l’HDZ.

Globalment es confirma la gran força que han aconseguit els candidats independents, cosa que demostra la crisi dels grans partits, tot i que no hi ha cap símptoma clar que es pugui albirar algun tipus de relleu.

Segons una enquesta de Gallup, un percentatge important de la població valora negativament la dissolució de Iugoslàvia

El passat 17 de maig, l’agència Gallup va fer públics els resultats d’una enquesta feta en el conjunt dels països que conformaven Iugoslàvia, sobre la percepció que té la població, positiva o negativa, de la dissolució de Iugoslàvia.

 

Segons les dades que aporta, es desprèn que una part molt significativa de les persones enquestades valoren negativament el trencament de Iugoslàvia, tot i que hi ha diferències significatives, molt notables en alguns casos, entre els diferents estats.

No és difícil d’entendre que on es valora més negativament aquest trencament és a Sèrbia, on el 81% de les persones considera perjudicial aquest trencament, mentre que els que el valoren com a beneficiós representen tan sols el 4%. Evidentment, passa sempre, els països que han estat l’element central d’un estat, encara que sigui multinacional, sempre senten nostàlgia d’aquest passat. Només cal veure els resultats d’enquestes similars dutes a terme a Rússia.

A l’extrem oposat, tal com era previsible, hi trobem Kosova, on els que consideren perjudicial el trencament són només el 10%, i, en canvi, els que els valoren positivament s’enfilen fins al 75%.

Enmig d’aquests dos extrems hi trobem la resta de països:

– Bòsnia: 77%, perjudicial; 6%; beneficiós
– Montenegro: 65%, perjudicial; 15% beneficiós
– Macedònia: 66%, perjudicial; 12% beneficiós
– Eslovènia: 45, perjudicial; 41%, beneficiós
– Croàcia: 23%, perjudicial; 55%, beneficiós

Així, doncs, segons aquesta enquesta, tant a Sèrbia com a Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Montenegro hi ha una impressió general negativa de la dissolució de Iugoslàvia, mentre que a Croàcia i Kosova és positiva. A mig camí, queda Eslovènia, amb uns resultats molt equilibrats.

Aquests resultats venen a demostrar que els països on hi havia una autèntica voluntat de secessió eren bàsicament tres: Croàcia, Kosova i Eslovènia. En la resta de casos, molt probablement no es va voler, no es va saber, no es va trobar una altra solució alternativa que no fos el trencament, o s’hi van veure abocats.

D’aquestes dades, crida l’atenció que a Eslovènia els resultats siguin tan equilibrats, sobretot si es té en compte que quan s’hi va fer el referèndum, el 89% dels eslovens van votar favorablement a la independència.

Eslovènia és un país que sempre ha tingut una vocació més centreeuropea que no pas balcànica, però s’ha de recordar que la seva situació dins el que era Iugoslàvia també era relativament especial, i sortia beneficiada moltes vegades dels equilibris difícils que s’havien de mantenir en el si de la Federació.

És indiscutible que tot i l’innegable afany independentista de la població, no hi havia una percepció d’enfrontament radical amb l’estat, ni cap conflicte de magnitud. Tampoc cap conflicte ètnic havia sacsejat el país. Eslovènia s’havia beneficiat d’unes relacions particulars amb el conjunt de Iugoslàvia, de manera que s’havia acomodat a una mena de pacte social entre les elits locals, que permetien, tal com afirma Jordi Bañeras, una situació avantatjosa per al capital eslovè en el conjunt de l’estat -i un mercat unificat- i la tecnoburocràcia, particularment la sèrbia, que d’aquesta manera tenia uns aliats que permetien el seu control de l’estat. D’aquesta mena de pacte se’n sentia beneciaa el conjunt de la població.

Altres dades que aporta l’enquesta indiquen que estan més satisfetes amb el trencament aquelles persones que pertanyen al grup nacional majoritari de cada estat, mentre que els grups minoritaris en tenen una visió menys optimista, cosa bastant lògica, d’altra banda, ja que moltes vegades aquests estats han dut a terme un política  xovinista i nacionalista -interpretat en el pitjor sentit del terme- que ha fet que les diferents minories s’hi sentissin a disgust.

Així, per exemple, el 43% dels croats de Bòsnia i Hercegovina no n’estan satisfets, un percentatge que més que duplica el dels croats de Croàcia; el serbis de Bòsnia encara són més unànimes en aquest sentit, ja que en representen el 93% dels enquestats, xifra que supera fins i tot la de Sèrbia mateix. El 39% dels albanesos de Macedònia, un altre exemple, també es mostra descontent, xifra que contrasta amb la gairebé unanimitat, pel que fa a satisfacció, dels albanesos de Kosova.

Si s’analitzen les dades per grups d’edat, es pot comprovar que com més grans són les persones enquestades més a disgut estan amb el trencament de Iugoslàvia. L’única excepció, i crida l’atenció aquest fet, és Eslovènia, en què, tot i ser xifres pràcticament similars, el percentatge més elevat de descontents el podem trobar entre les persones entre 15 i 35 anys.

És evident que la frustració provocada per anys de picar a la porta d’Europa, i la migradesa dels resultats obtinguts en els casos dels països que hi han pogut accedir, poden explicar bona part d’aquest desencís. La terra promesa, de riquesa, prosperitat i felicitat no l’ha trobat ningú. A més, no cal dir que el record, o la percepció, dels feliços anys seixanta i setanta de la Iugoslàvia titista ajuden a mantenir viva aquesta iugonostàlgia.

També és veritat que només és una enquesta -amb dades interessants, sí-, però que no implica que hi hagi cap reivindicació d’una proposta política de futur. En aquests moments -almenys amb rellevància notòria- ningú no reivindica la reconstrucció d’un projecte iugoslau comú.

Moltes enquestes, a més, en altres països han ofert, moltes vegades, resultats sorprenents, almenys a primer cop d’ull, com per exemple, que dos terços de romanesos afirmessin que haurien votat Ceusescu, el desembre de 2014 -remarco que no vull comparar-ne els resultats-.

Gallup és una societat creada l’any 1958 per George Gallup, amb la seu situada a Washington, que té com a objectiu realitzar estudis socials, anàlisis i estadístiques arreu del món.  Podeu accedir a la pàgina de Gallup en el següent enllaç:

Many in Balkans Still See More Harm From Yugoslavia Breakup

 

 

Croàcia: eleccions locals que no canvien res

Aquest diumenge passat, 21 de maig, van tenir lloc les eleccions locals a Croàcia. Aquests comicis són els primers que es fan des que va prendre possessió el nou govern, i s’han dut a terme en plena crisi d’aquest mateix govern. Per aquest motiu, era interessant veure què passava, sobretot, amb el partit governant, la conservadora Unió Democràtica de Croàcia (HDZ). També era intreressant saber com reaccionaria l’electorat al canvi de lideratge dels socialdemòcrates (SDP). És evident que les diferències entre totes dues formacions són més aviat escasses, però sempre se’n pot extreure alguna dada important.

El nombre de governs locals que es triaven era proper al mig miler. Com és habitual, i com era d’esperar, l’HDZ va aconseguir bons resultats en la gran majoria de circumscripcions menys poblades i rurals. En el conjunt de l’estat, l’HDZ s’ha imposat en tretze dels vint comtats, mentre que els socialdemòcrates només ho han fet en cinc.

La qüestió canvia quan s’analitzen els resultats de les ciutats més importants del país. Globalment, els resultats de l’HDZ han estat discrets, tot i que han parat el cop. Els socialdemòcrates, per la seva banda, sembla que haurien de tenir bons resultats a les zones urbanes, entre les classes populars i il•lustrades. No ha esat així. De fet, només han obtingut un resultat mínimament decent a Rijeka, un dels seus punts més forts tradicionalment.Els socialdemòcrates estan en profunda crisi arreu del continent, i mentre mantinguin polítiques que siguin pràcticament les mateixes que les de les opcions conservadores no seran vistos, per les classes populars, com una alternativa interessant.

Zagreb, la capital, va ser l’escenari d’un fracàs estrepitós de la candidatura conservadora. És innegable, però, que Zagreb té unes característiques que són especials i que fan que els resultats no siguin extrapolables al conjunt del país.

Milan Bandic, que fa anys que n’és alcalde, va tornar a quedar en pirmera posició, amb el 31% dels vots. Bandic va accedir a l’alcaldia com a membre del Partit Socialdemòcrata, però després de ser acusat de corrupció va marxar del partit i va crear la seva propia formació política, que té certa rellevància en el conjunt de l’estat, amb alguns diputats.

A Zagreb, Bandic ha tornat a repetir els seus bons resultats, amb el 31% dels vots. En segon lloc ha quedat la candidatura impulsada pels socialdemòcrates i els liberals de l’HNS, encapçalada per Anka Mrak-Taritas, militant d’aquest últim partit. Aquests dos candidats són els que passaran a la segona volta. En tercer lloc ha quedat una candidata independent, Sandra Svaljek –amb el 19%-, i en quart lloc la polèmica dipuada de l’HDZ que es presentava sense el suport del partit, Bruna Esih, del sector més dretà del partit. Ha obtingut uns bons resultats, entorn de l’11%, per sobre del candidat oficial de l’HDZ, que s’ha quedat tan sols amb el 6% -Drago PRgomet-, uns resultats nefastos. És evident que bona part del’electoral de l’HDZ ha optat per Bandic en aquesta primera volta. La gran incògnita és saber què farà el partit amb ella, car encara és diputada per les sigles de l’HDZ tot i que se n’hagi desmarcat ostensiblement.

Els resultats de Zagreb, tot i ser un enclau particularment especial, mostren una tendència general del país: molts vots per a candidats independents, amb discursos clarament personalistes, que demostren el cansament dels ciutadans. Aquestes opcions, però, no representen cap opció de canvi real.

A Split, la segona ciutat més poblada del país, el candidat guanyador va ser Zeljko Kerum –que ja havia estat alcalde entre 2009 i 2013-, un altre candidat independent, que en la segona volta s’enfrontarà al candidat de l’HDZ,. Andro Krstulovic Opara, que va obtenir el 24% dels vots.

A Rijeka (que precisament ahir celebrava el títol de lliga de l’equip de futbol local per primera vegada en la seva història), principal feu socialdemòcrata, torna a guanyar Vojko Obersnel, amb el 41% del vots, malgrat lesprevisions pessimistes de fa unes setmanes, i en la segona volta s’haurà d’enfrontar a un candidat independent.

A Osijek, a l’est del país, també surt victoriós un candidat independent, Ivan Vrkic, que a la segona volta tindrà com a rival Ivana Sojat, de l’HDZ. Tant a Zadar com a Dubrovnik els candidats vencedors han estat els de l’HDZ, i els oponents en la segona volta seran un socialdemócrata i un membre de l’HNS, respectivament. A Varazdin, per la seva banda, també va vèncer un candidat independent, i en segon lloc van quedar els socialdmòcrates.

Pel que fa als partits, menors, han estat particularment dolents els resultats de MOST, que van coalitzar-se amb l’HDZ per formar govern, i Zivi Zid, amb uns resultats molt pobres –ens etè lloc a Zagreb, amb tan sols el 2% dels vots. El més preocupant per a MOST és que va néixer principalment com una força municipal. Ara, amb aquests resultats, ha perdut bona part de la influència que tenia.

Zlatko Hasanbegovic, un ultradretà en les files de l’HDZ

En aquests últims amys, un dels polítics més controvertits de tot Croàcia és Zlatko Hasanbegovic, exministre de Cultura del govern del conservador Tomislav Oreskovic. El seu passat, vinculat a diverses organitzacions d’extrema dreta, i nombroses declaracions en què d’una forma o altra reivindica el passat ústaixa han provocat diverses reaccions en contra i campanyes i manifestos que en demanaven la dimissió o destitució.

De fet, durant les negociacions per a la formació de l’actual govern Plenkovic,  diversos actors de la política croata van demanar de manera contundent que Hasanbegovic no repetís com a ministre, cosa que finalment van aconseguir. Un dels més explícits en aquest sentit va ser Milorad Pupovac, representant de la minoria sèrbia. En termes semblants es van expressar veus de la minoria italiana, profundament indignades per la retallada de les subvencions destinades a les publicacions en aquesta llengua.

Entre d’altres declaracions que ha fet en els últims anys, destaquen les que afirmen que l’antifeixsme no és un dels pilars bàsics sobre els quals se sustenta la vida política croata, i el titlla de lloc comú sense rellevància. També va defensar públicament la participació del govern en la concentració de Bleiburg de l’any 2016, que se celebra anualment per retre homenatge a les persones, molt majoritàriament ústaixes fugitius després de perdre la guerra, que van morir a mans de les tropes partisanes. De fet, és un dels responsables de l’organtizació Počasni Bleiburški Vod, una de les impulsores d’aquests homenatges. Aquest any, 2017, ha tornat a assistir-hi

Tot això ha fet que es rastregés el seu passat i que sortissin a la llum pública diversos articles i declaracions francament preocupants.

En alguns articles publicats l’any 1996 qualificava els ústaixes, que entre els anys 1941 i 1945 van liderar un estat croat independent que va perseguir salvatgement la població sèrbia, jueva i rom, com a herois i màrtirs, obviant que, en connivència amb els nazis, van provocar la mort de centenars de milers de persones en diversos camps de concentració escampats per la geografia croata i bosniana. Aquests escrits van aparèixer en la revista de l’ultradretà Moviment Croat d’Alliberament (HOP), partit força minoritari que no va arribar a superar els set-cents militants en tota la dècada dels noranta. En aquests escrits sostenia tesis negacionistes pel que fa a la persecució que van patir les minories a l’estat independent croat. També va militar en el Partit Croat de Dret, el principal partit ultradretà croat, abans d’ingressar en la Comunitat Democràtica Croata (HDZ), actual partit governamental.

També s’han pogut recuperar fotrografies seves davant la tomba d’Ante Pavelic, el líder ústaixa, acompanyat de Mladen Schwartz i Velimir Bujanec, dos dels més destacats líders ultradretans de la Croàcia dels anys noranta. En alguna d’aquestes fotografies Hasanbvegovic llueix simbologia d’aquest moviment.

Unes altres declaracions polèmiques que va fer van ser aquelles en les quals afirmava que volia una pàtria lliure, des del Drin i el Drava fins a l’Adriàtic, és a dir amb les fronteres de l’antic estat feixista.

Hasanbvegovic va néixer l’any 1973 a Zagreb, en el si d’una família musulmana d’origen bosnià, provinent de Gracanica. Mai no ha renegat de la seva fe i és actualment membre del comitè executiu del majlis de la comunitat musulmana de Zagreb. Cal no oblidar que una part, poc nombrosa però no menyspreable dels musulmans de Bòsnia, va col•laborar amb els ústaixes.

Hasanbegovic ha intentat repetidament apaivagar la polèmica amb declaracions de to conciliador, però no se n’ha retractat. No ha manifestat, però, cap intenció de dimitir.

L’Associació de Periodistes de Croàcia va manifestar la seva consternació quan Hasanbegovic va ser nomenat ministre de Cultura. Van condemnar el seu passat i van expressar el seu temor que intentés “disciplinar” els periodistes.

Es va arribar a crear un plataforma, la Plataforma 112, que aglutinava una vintena d’ong’s que denunciaven el nomenament de Hasanbegovic. Tambe criticaven el nomenament d’un altre ministre, Milj Crnoja, que gestionava els afers relacionats amb els veterans de guerra. També va ser molt polèmic la seva proposta de creació d’una mena de registre de “traïdors a la pàtria”, una idea absolutament aberrant.

A part de les reaccions que ha provocat a l’interior de Croàcia, cal destacar, també, la petició que va fer arribar  al govern croat, el Centre Simon Wiesenthal, amb seu a Israel, de destitució d’aquest polèmic ministre.

Bleiburg, un any més es fa un acte en record dels ústaixes

Com cada any, la concentració que es fa a la localitat austríaca de Bleiburg sacseja la vida política croata. L’acte que s’hi fa consisteix en un homenatge a les persones que van ser lliurades a les forces partisanes immediatament després de la Segona Guerra Mundial.

Segons les enitats organitzadores, aquest any hi van assistir aproximadament quinze mil persones, que provenien majoritàriament de Croàcia i de Bòsnia, desplaçades en un centenar d’autobusos. Les autoritats austríaques en rebaixen la xifra a vuit mil. Com passa cada any van ser molt habituals la presència de símbols, uniformes, banderes… ústaixes i feixistes.

Aquest acte compta amb el suport de les autoritats eclesiàstiques, com ho demostra la missa celebrada per l’arquebisbre d’Osijek –Djuro Hranic-, i de l’estat, que hi envia representants oficials, com era el cas de Goran Maric, en nom de la presidenta del país, Kolinda Gravar-Kitarovic. També hi van ser presents alguns diputats, el més destacat dels quals era el controvertit exministre Zlatko Hasanbegvic. Cal recordar que l’any passat, enmig d’una gran tempesta política, l’estat va decidir donar suport a l’acte, cosa que també ha passat enguany.

La premsa croata s’ha limitat a donar-ne una informació amb un to molt neutre, però això no ha estat així en el cas d’Àustria. Diverses ong’s, entitats i partits polítics n’han demanant la prohibició, ja que consideren que és l’acte d’exaltació neonazi més important d’Europa. Van fer arribar una carta amb aquesta proposta formal a les autoritats de Caríntia, però la seva demanda no va ser atesa, car, segons les autoritats carínties, té lloc en un espai privat. L’alcalde de Bleiburg, el socialdemòcrata Stefan Visotsching, també ha manifestat el seu malestar per aquesta commemoració, que es repeteix any rere any.

Molts fugitius croats, partidaris de l’NDH (tal com era conegut l’estat feixista croat independent aliat de l’Alemanya nazi) van fugir a Àustria, a principis de 1945, davant l’avanç de les tropes partisanes. Una bona part d’aquests fugitius havien col•laborat activament en tasques repressives, en camps de concentració… A aquests fugitius croats s’hi van afegir altres col•laboracionistes eslovens i serbis. Amb la col•laboració de les tropes britàniques, sobretot, bona part d’aquests fugitius van ser lliurats a les tropes partisanes el 15 de maig de 1945, data a partir de la qual van ser tornats a territori iugoslau.

Durant els seu pas per Eslovènia van morir molts d’aquests fugitius, sobretot a Tezno i Macelj. No hi ha acord sobre el nombre total de morts. Segons alguns historiadors croats, la xifra podria ser de 30.000, mentre que historiadors més en sintonia amb les tesis partisanes rebaixen molt sensiblement aquesta xifra.

 

Zagreb tindrà un monument dedicat a Franjo Tudjman

Aquesta setmana mateix, l’alcalde de Zagreb, Milan Bandic, ha anunciat públicament que la capital croata tindrà un monumnet dedicat a la figura de Franjo Tudjman.

El monument consistirà en una estàtua de tres metres i mig d’alçada, que serà ubicada en una zona cèntrica de la ciutat, a la cantonada entre Grada Vukovara i Hrvatske Bratske Zajednice.

Com era d’esperar, aquesta decisió ha aixecat una forta polèmica dins Croàcia mateix, però també en països veïns, sobretot a Sèrbia.

La figura de Tudjman és molt controvertida. Ho demostra el simple fet que en el moment d’anunciar la construcció d’aquest monument també es va fer saber que s’obriria un concurs públic per contruir-ne dos més, un de dedicat a l’Holocaust i un altre a la “pàtria”.

Bandic, alcalde de Zagreb, no ha estat mai militant del partit fundat per Tudjman -havia militat al Partit socialdemòcrata-, d’aquesta manera se suma a les figures que consdieren Tudjman una figura cabdal de la història croata.

Tudjman, que va morir l’any 1999, és molt qüestionat, sobretot per dos fets: d’una banda per la seva actitud revisionista pel que fa a la història croata, particularment quant a l’Estat independent croat (NDH), aliat dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i que va practicar una política d’extermini contra la població sèrbia, rom i jueva que vivia a Croàcia i a Bònsia, i, d’altra banda, pel seu paper abans i durant les guerres de Croàcia i de Bòsnia. Se’l considera, juntament amb Milosevic, un dels màxims representants del nacionalisme més agressiu de l’àrea balcànica.

Tot i això, durant la seva joventut, va lluitar amb els partisans, als quals es va unir quan tenia tan sols dinou anys, i va arribar a ser el general més jove de l’Exèrcit Popular Iugoslau (JNA). Més tard, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, va entrar a treballar al ministeri de Defensa.

Va abandonar l’exèrcit l’any 1961, i a partir de llavors va començar a llunyar-se dels plantejaments que havia defensat fins aquell moment, i va fundar l’Institut za historiju radničkoga pokreta Hrvatske (Institut per a la Història dels Treballadors de Croàcia). L’any 1967 va escriure una Declaració sobre la llengua literària croata, document on defensava tesis secessionistes des del punt de vista lingúístic, en relació amb el serbocroat.

Poc després, l’any 1971 va ser un dels principals protagonistes del moviment que va ser conegut com a Primavera Croata, motiu pel qual va ser empresonat durant dos anys. Va ser aleshores que va escriure Bespuca povijesne zbiljnosti (Els horrors de la guerra), on per primera vegada relativitza el discurs oficial sobre els crims dels ústaixes, amb una clara tendencia a minimitzar-lo. Segons Tudjman, al camp de jasenovac van morir com a molt 60.000 persones, xifra molt inferior als centenars de milers que s’han considerat habitualment. A hores d’ara, i per rebatre-ho, es coneix el nom de més de vuitanta mil persones que van ser mortes en aquell camp.

L’any 1990 va ser el principal impulsor de la creació de la Unió Democràtica de Croàcia (HDZ), el gran partit conservador de Croàcia, que d’una forma o altra ha estat el parti hegemònic al país des de llavors. Aquell mateix any es va convertir en president de Croàcia i organitzà el referèndum que havia de comportar la independència del país.

Se li ha criticat particularment la seva manca de visió, volguda o no volguda, sobre el paper de les minories. Les seves decisions matusseres van provocar la rebel•lió de bona part de la minoria sèrbia del país, que culminà amb la guerra a la Krajina i a Eslavònia oriental. Finalment l’any 1995 va impulsar l’Operació Oluja (Tempesta) amb la qual es va reocupar tot el terriotri croat, i arran de la qual 250.000 hagueren de fugir.

Pel que fa a Bòsnia, no va dubtar a impulsar la creació d’una república croata, que hauria d’haver acabat unint-se, segons les seves pretensions, a Croàcia, per tal de construir així la Gran Croàcia. En aquest sentit, la seva entesa amb Milosevic, era important.

Així, doncs, per a molts, Tudjman és el gran símbol de la Croàcia moderna, un estat fonamentat en sòlids principis conservadors, religiosos i tradicionals, mentre que per a d’altres la seva figura representa valors reaccionaris i la pitjor cara d’un nacionalisme intransigent, revisionista i que flirteja amb el feixisme.

Manifest en defensa de la llengua comuna. Manifest a favor de la unitat del serbocroat i contra la segregació lingüística

El tema de la llengua ha estat una de les qüestions centrals en el debat polític en la pràctica totalitat dels estats sorgits de la desintegració de l’antiga Iugoslàvia.

Deixant a banda Eslovènia i Macedònia -on la llengua eslava que s’hi parla és clarament diferent del serbocroat-, el debat ha estat intens i la utilització política constant. Tradicionalment no s’havia qüestionat l’existència d’una llengua única, i aquesta llengua era anomenada comunament serbocroat, tot i que també s’havia fet servir el terme croatoserbi, i moltes vegades serbi o croat a seques, cosa que no volia dir necessàriament que es considerés una llengua diferent. De fet, des del 1850 hi havia dos estàndards, que utiltizava cadascun un dels dos alfabets amb què s’escriu el serbocroat, el llatí i el ciríl·lic. En els últims anys de l’existència de Iugoslàvia fins i tot s’havia popularitzat, en certs ambients, el terme de iugoslau. Sí que s’ha de reconèixer, però, que a Croàcia hi havia hagut una tendència, almenys des de principis del segle XX a reivindicar el croat com a llengua diferent, i que ara fa cinquanta anys es va proposar una normativa pròpia i diferenciada.

A hores d’ara, segons els diferents documents constitucionals i legals, aparentment hi ha quatre llengües diferents: el serbi, el croat, el bosnià i el montenegrí. Així com, ja ho hem dit abans, en el cas del croat hi ha una tradició històrica de secessionisme lingüístic, en d’altres casos, com en el montenegrí, la invenció d’una llengua és absolutament moderna.

Tots els estudis filològics coincideixen a afirmar que la unitat és indiscutible. És més, els tres grans blocs dialectals, terme que sempre es pot debatre, (xtokavià, txakavià i kaikavià) no coincideixen amb els quatre nous estàndards creats.

Finalment, des d’una perspectiva estrictament personal, encara ara no he trobat cap parlant d’aquesta llengua-llengües, amb un mínim de sentit comú, que no m’hagi reconegut que són el mateix.

Des de fa temps, diversos filòlegs i intel•lectuals han expressat el seu malestar per aquesta sitruació. Avui mateix es presenta a les quatre capitals (Belgrad, Zagreb, Sarajevo i Podgorica) un manifest anomenat Manifest per la llengua comuna. El manifest evita escrupolosament posar nom a la llengua, per tal d’evitar polèmiques. L’ha redactat un equip format per una trentena d’experts provinents dels quatre estats. Si es llegeix es pot comprovar que s’han hagut de fer nombrosos equilibris per tal de no ferir cap sensibilitat. Una de les principals impulsores del text és la croata Snjezana Kordic, que ha escrit diversos articles i llibres, que us recomano de llegir, sobre la utilització política de la llengua. Podeu llegir-ne, per exemple, el seu llibre, traduït al castellà, El nacionalismo lingüístico.

El govern croat no ha trigat gens a reaccionar. El cap de govern, Andrej Plenkovic, ha remarcat que l’estatus de la llengua queda perfectament reflectit en la constitució croata, text que deixa ben clar que el croat és la llengua de Croàcia. En els mateixos termes s’ha expressat la ministra de Cultura, Nina Obuljen Korzinek, que atribueix la declaració a una intencionalitat política, just en el moment que es compleixen cinquanta anys de la Declaració de nom i estatus de la llengua croata, un document que marca l’inici del secessionisme lingüístic modern. Afirma, també, que un suposat serbocroat ara no és més que una construcció artificial.

Aquí teniu, a grans trets, part del contingut del text, necessari i de sentit comú . No n’és una traducció, tot i que sí que en recull les idees fonamentals.

A Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Croàcia i Sèrbia s’utilitza la mateixa llengua, encara que hi hagi algunes peculiaritats en cadascun d’aquests territoris, tal com passa també amb altres idiomes, com l’anglès, àrab, francès, espanyol, portugués.

Això no vol dir que hi hagi quatre idiomes diferents. Insistir en les diferències, i forçar el distanciament dels quatre estàndards només provoca efectes negatius, des del punt de vista social, polític i cultural, com pot ser la segregació dels infants en els centres escolars, la innecessària traducció dels documents administratius i en els mitjans de comunicació, la censura o autocensura, per part dels parlants, en l’ús de determinats termes, com a mostra de lleialtat política i etnonacional.

Els signats del manifest defensen:

L’existència d’una llengua comuna policèntrica, sense perjudici del dret individual a la pertinença a una nació, regió o país.

Cada estat, nació, comunitat etniconacional o regional pot codificar la seva propia variant.

Els quatres estàndards (serbi, croat, bosnià i montenegrí) tenen el mateix valor i cap d’ells pot ser considerat la veritable llengua, i els altres variants d’aquesta llengua.

L’estandardització policèntrica és una forma d’acostar-se millor a l’ús real de la llengua.

L’estandardització policèntrica permet que cada usuari anomeni la llengua com cregui convenient.

Els diferents estàndards i les diferències dialectals no poden justificar cap segregació, sinó que han de contribuir a la riquesa de la llengua comuna.

Com a conseqüència de tot això, els signants de la Declaració fan una crida a:

Eliminar totes les formes de segregació i discriminació lingüística a les institucions educatives i adminsitratives.

Aturar les pràctiques repressives – innecessàries i perjudicials- que condueixin a la separació en idiomes diferents.

Evitar les inútils i costoses traduccions en les pràctiques judicials, administratives i en els mitjans de comunicació

Garantir la llibertat d’elecció individual i el respecte a la diversitat lingüística, en tots els àmbits, com en les diferents expressions artístiques i en els mitjans de comunicació.

Garantir el dret a uttilitzar lliurement el propi dialecte i alfabet.

Promoure una obertura a les diverses variants lingüistiques i la lliure “barreja” de les diverses formes lingüístiques i expressions en benefici d’una llengua comuna.

Podeu llegir el manifest en el següent enllaç: DEKLARACIJU O ZAJEDNIČKOM JEZIKU

 

 

Rijeka-Fiume, candidatura autonomista a les properes eleccions locals

Aquest 17 de març, la candidatura autonomista Lista za Rijeku- Lista per Fiume va anunciar que prendrà part en les properes eleccions locals, i que ho farà en solitari. El candidat que ha d’encapçalar la llista serà el principal dirigent de la formació, Danko Svorinic.

Svorinic va declarar que havien temptejat diferents possibilitats a l’hora de presentar-s’hi, però, segons ell, les converses amb altres forces sempre giraven entorn del nombre d’escons-regidors a obtenir, més que no pas en el projecte de ciutat. Per aquest motiu, van decidir de concórrer-hi en solitari.Sí que, en canvi, pactaran amb el centre esquerra pel que fa a les eleccions a l’Assemblea Regional. Segons afirmen, aquesta opció els permetrà aconseguir, preveuen, dos representants.

Lista za Rijeku-Lista per Fiume és un partit que es defineix com a liberal progressista i autonomista. Reivindiquen l’economia de mercat, el multiculturalisme, l’ecologia i el patriotisme local, i es declaren com a antifeixistes i anticomunistes.

Volen, segons el seu programa, fomentar l’emprenedoria, atreure les inversions, aturar l’emigració, que fa que molts joves abandonin la ciutat, i fer de Rijeka una ciutat alhora oberta i respectuosa de les seves peculiaritats. En el seu programa afirmen que volen treballar per acostar les decisions als ciutadans i que els governs locals i regionals siguin més forts. Per això són partidaris de reduir la presència de l’administració estatal. Tambés s’han manifestat contra la propsota del govern croat de reintorudir el servei militar.

Quan parlen d’autonomia regional es refereixen a la zona coneguda amb el nom de Quarnaro o Carnaro en italià, o bé Kvarner, en serbocroat. Més antigament també era comú el nom de Libúrnia. Aquest territori és la badia que s’estén entre la zona oriental d’Ístria i el golf de Rijeka-Fiume. Inclou les illes de Cres, Krk, Rab i Losinj. en aquesta zona el percentatge de població italiana sempre ha estat molt important.

L’any 2004 es va crear una entitat que tenia com a objectiu reivindicar la identitat fiumiana, però no va ser fins l’any 2006 que va adoptar una estructura més estable, llavors amb el nom d’Estat Lliure de Fiume (Stato Libero di Fiume). Va ser llavors quan es va decidir de crear una plataforma política, amb el nom de Lista za Rijeku-Lista per Fiume.

En aquesta formació, que és membre de l’Aliança Lliure Europea, hi ha un percentatge alt de membres que pertanyen a la minoria italiana, sobretot, i a la hongaresa. A les eleccions de 2013 van obtenir el 5,84% dels vots.

Cal recordar que Rijeka-Fiume va ser ocupada el setembre de 1919 per les tropes de Gabriele D’Annunzio, amb la intenció d’annexionar-la a Itàlia. Després, entre 1920 i 1924, va gaudir de l’estatus d’estat lliure abans de quedar integrada a Iugoslàvia. Tot i això però sempre s’ha mantingut un fort sentiment d’identitat.

 

Dos partits de l’esquerra alternativa de Croàcia concorreran plegats a les properes eleccions locals a Zagreb

S’acosta el dia de les eleccions locals a Croàcia i es van perfilant les diferents candidatures que s’hi presenten. Com és lògic, l’interès pel que succeirà a la capital és molt gran, per la seva transcendència política. A més, cal recordar que l’alcaldia de la ciutat està en mans de Milan Bandic, que no pertany a cap dels dos grans partits del país, el conservador HDZ i el Partit Socialdemòcrata. Bandic va ser expulsat del Partit Socialdemòcrata l’any 2009 i des de llavors va proseguir la seva carrera política per via d’una formació política nova, de caire personalista.

Zagreb també serà l’escenari de la presentació d’una candidatura conjunta de dos partits de l’esqurra alternativa, Nova Ljevica, format fa poc, i Radnicka Front –Front dels Treballadors-, de més llarga trajectòria.

L’anunci de la candidatura el van fer el passat divendres, i van voler remarcar especialment el fet que ara els treballadors tindran una opció que representarà els seus interessos. Van insistir a desmarcar-se totalment del PSD, que consideren més aviat un partit centrista i liberal més que no hereu d’una tradició socialista.

NL i RF Volen posar èmfasi en la polítca d’habitatge, més inversions en escoles i llars d’infants, transport gratuït per a estudiants, aturats i pensionistes, impulsar els impostos participatius i canvis en la legislació municipal, que ha permès, segons diuen, l’extensió de la corrupció.

El fet de concórrer plegats a les eleccions serveix com a assaig per col·laborar de manera més estreta a partir d’ara, per tal da bastir una alternativa veritablement d’esquerres al conjunt de Croàcia.

Van denunciar, en la roda de premsa de presentació de la candidatura, el clientelisme amb què ha actuat Bandic durant tots aquests anys, que, segons ells, provoca la pèrdua de milions de kunes, la moneda croata. Cal dir que Bandic havia militat abans al Partit Socialdemòcrata –i abans a la Lliga Comunista Iugoslava- i que, de fet, va guanyar l’alcaldia amb les seves sigles. És alcalde de Zagreb des de l’any 2005 i l’any 2014 va ser detingut acusat de diversos casos de corrupció vinculats a la seva acció municipal.