Polèmica a Zagreb pel possible canvi de nom de la Plaça del Mariscal Tito

Les darreres eleccions locals a Croàcia van tenir lloc el passat 21 de maig. En aquestes eleccions es tria, d’una banda, qui ostenta el càrrec d’alcalde, directament per part dels electors, i, d’altra banda, la composició de l’Assemblea local. Tal com s’esperava, el vencedor va ser Milan Bandic, que ja era l’alcalde sortint, amb un ajustat, més del que es preveia, 51,67% dels sufragis.

Un fet que pot cridar l’atenció és que una de les principals places del centre de la capital croata porta el nom de Plaça del Mariscal Tito. Això pot cridar l’atenció a la capital de la conservadora Croàcia, que moltes vegades és protagonista de notícies protagonitzades per persones d’un espectre polític totalment oposat al de Tito. Cal destacar que Zagreb és una ciutat on l’esquerra ha aconseguit sempre resultats sensiblement millors que a la resta del país. És evident que el Partit Socialdemòcrata no fa defensa pública del llegat de Tito, ni de bon tros, però també és veritat que no s’ha atrevit mai a fer passos com el de canviar el nom d’algunes de les vies que en porten el nom. A més, a Croàcia, malgrat tot, la figura de Tito encara té ascendència sobre part de la població.

Des de principis del mes de juny, diversos mitjans croats s’han fet ressò del fet que Milan Bandic s’ha mostrat favorable a canviar el nom de la plaça que du el nom de Tito pel de Plaça de la República de Croàcia. Va afirmar que era una anomalia que la capital del país dugué sel nom d’un dictador. No és la primera vegada que aquest debat s’ha plantejat -ha estat constant d’uns anys ençà-, però aquest és el primer cop en què s’ha fet evident la possibilitat de canviar-lo.

No cal dir, que part de la població s’hi ha manifestat en contra, tal com va passar, per exemple, el passat 22 de juny, quan milers de persones es van concentrar en aquesta plaça, convocats pel Front dels Treballadors, Nova Esquerra i per diverses personalitats independents i intel·lectuals d’esquerres.

La possibilitat que sigui viable el canvi rau precisament en el fet que la majoria de Bandic a l’Assemblea local és molt minsa, fins al punt que necessita el suport d’altres forces per poder-la assegurar. La seva victòria no amaga les dificultats que té per poder tenir una majoria mínimament estable en el govern municipal. Dels 51 membres que té aquesta assemblea, la seva formació (Bandic Milan 365-Partit del Treball i de la Solidaritat) té 14 regidors, ben lluny, doncs, de la majoria necessària per poder tirar endavant segons quins projectes. Ara pera ara, Bandic ha optat per buscar aliats a l’espectre més dretà, i per aquest motiu s’ha atansat a la conservadora Unió Democràtica de Croàcia (HDZ), que té set regidors, i el que és pitjor a la candiatura formada entorn de Bruna Esih, que en té 5. El total de totes tres formacions permet arribar a una justa majoria de 26.

Bruna Esih és una militant de l’HDZ, de l’ala més dretana i ultranacionalista d’aquest partit que va optar per presentar-se en solitari, al marge del partit, en aquestes eleccions i va aconseguir uns molt bon resultats. Un dels companys de viatge d’Esih és Zlatko Hasanbegovic, exministre de Cultura, acusat de defensar tesis revisonistes pel que fa als ústaixes durant la Segona guerra Mundial.

Bandic, que havia estat militant del Partit Socialdemòcrata, partit amb el qual va arribar a l’alcaldia de la capital per primera vegada, ha optat per no voler-se entendre amb els partits més a l’esquerra: els socialdemòcrates (13 escons) i la candidatura d’esquerra alternativa Zagreb és Nostra, formada per Nova Esquerra i Front dels Treballadors, que té 4 regidors.

Anuncis

La població de la Terra continuarà augmentant fins al 2100; els països balcànics i l’Estat espanyol perdran població

El 21 de juny passat, el Departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides va presentar un informe sobre l’evolució de la població mundial durant tot el segle XXI.

Segons les dades que aporta, actualment viuen a la terra 7.600 milions de persones, i s’espera que l’any 2030 aquesta xifra pujarà fins als 8.600 milions. La tendència al creixement poblacional es mantindrà durant tot el segle, de manera que l’any 2050 serem 9.800 milions i el 2100, 11.200 milions. El creixement demogràfic, doncs, no s’atura tot i la tendència a la baixa de la tassa de natalitat, que sembla que es mantindrà i que fins i tot s’incrementarà. En el període 2000-2005 el nombre de fills per dona a l’Àfrica, on n’hi ha els índexs més elevats, era de 5,2, mentre que a hores d’ara és de 4,7.

Entre els països amb un creixement més important destaca, sobretot, Nigèria, actualment el setè més poblat del món. Es preveu que pugui aribar a ser el tercer més poblat del món l’any 2050. Els altres que més creixen, i creixeran, són l’Índia, la República Democràtica del Congo, Pakistan, Etiòpia, Tanzània, els EUA, Uganda i Indonèsia.

Una dada que crida l’atenció és que 83 països, que representen el 46% de la població mundial,tenen taxes de fertilititat per sota del mínim que garanteix el relleu generacional (aproximadament, 2,1 naixements per dona). En aquest grup hi ha països com la Xina, els EUA, el Brasil, Rússia, Japó, Vietnam, Alemanya, Iran, Tailàndia i Regne Unit. Tot això comportarà un clar envelliment de la població en aquests països, però hem de tenir en compte que cal considerar altres fenòmens, com són els de les migracions que poden compensar, o fins i tot invertir, la tendència. En el conjunt d’Europa, actualment el 25% de la població té mes de 60 anys, xifra que arribarà al 35% el 2050

La població balcànica el 2050

Si analitzem les dades dels països balcànics, el primer que constatem és que globalment perdran força població, tendència, d’altra banda, que ja estem constatant actualment.

Entre els països que perdran un 15% de la població o més hi trobem Bulgària, Croàcia, Moldàvia, Romania i Sèrbia.

Bulgària, que ara té entorn dels set milions d’habitants en tindrà 5.400.000 el 2050; Croàcia passarà de quatre milions a 3.400.000 ; Romania passarà dels actuals 19.600.000 a 16.400.000 ; Sèrbia, dels 8.700.000 als 7.400.000 ; Moldàvia, de quatre milions a 3.200.000. Bòsnia, per la seva banda, mantindrà la població, al voltant dels 3.500.000 ; Montenegro passarà de 629.000 a 558.000 i Macedònia, de 2.100.000 a 1.900.000.

Albània, per la seva banda, passarà dels 2.923.000 actuals a 2.664.000, també el 2050. Ara fa pocs dies l’agència d’estadística albanesa va anunciar aquest any la població albanesa havia crescut en termes absoluts en un miler d’habitants. És la primera vegada que la població augmenta en aquest país des de la’ny 2000! No hi ha dades de Kosova, pel fet que és un estat no admès en el si de les Nacions Unides.

Si ens fixem en els pronòstics de cara a l’any 2100, els números són encara més xocants: la població prevista a Bulgària és tan sols de 3.850.000, 1.953.000 a Moldàvia, 12.082.000 a Romania, 1.657.000 a Albània, 2.217.000 a Bòsnia i Hercegovina, 2.518.000 a Croàcia, 449.000 a Montenegro, 5.464.000 a Sèrbia, 1.662.000 a Eslovènia i 1.467.000 a Macedònia.

No cal dir que gairebé tots els mitjans d’informació dels països balcàncis s’han fet ressò d’aquesta notícia, i, en general, amb un to molt apocalítpic.

Evidentment aquestes projeccions de cara al 2100 s’han de prendre amb moltes precaucions, perquè hi ha variables que ara ben segur que no podem preveure, però és evident que el canvi demogràfic és més que evident. Probablment sigui una bona nóticia, sobretot de cara a la salut del planeta, però el més important és saber gestionar aquests canvis amb intel·ligència.

Pel que fa a l’Estat espanyol, les dades de l’informe apunten en una direcció similar, no tan acusada. Es calcula que l’any 2050 tindrà 44.395.000 habitants, mentre que el 2100 n’hi haurà 36.780.000. Quant a l’Estat francès, 69.648.000 (cinc milions més que ara) el 2050 i 72.440.000 el 2.100. P er tant, no invertirà la tendència actual. Andorra es mantindrà amb uns números similars el 2050 i baixarà fins a 66.000 el 2100. Finalment, Itàlia, en tindrà 56.872.000 el 2050, tres milions menys que ara, i 47.819.000 el 2100.

Podeu accedir a totes les dades en el següent enllaç:

Total population

Pel que fa a la notícia publicada per Nacions Unides, que és d’on he extret la informació,  hi podeu accedir pel següent enllaç:

World population projected to reach 9.8 billion in 2050, and 11.2 billion in 2100

 

Mihai Tudose es perfila com a nou cap de govern de Romania

Aquest cap de setmana, en una reunió de la cúpula del Partit Socialdemòcrata (PSD) es va triar el nom de Mihai Tudose per tal que fos proposat al president del país, Klaus Iohannis, com a candidat a ocupar el lloc de primer ministre.

Pel que han informat algunes fonts del mateix partit, el nombre de candidats que es van sospesar eren vuit, preò finalment el triat va ser Tudose, un dels noms que els darrers dies havia sonat amb més intensitat.

Ahir mateix, Iohannis va aceptar el seu nom, cosa que farà que el parlament hagi de votar la seva candidatura per ocupar el càrrec, cosa que en principi no ha de ser problemàtica, ja que els partits que li donen suport, els PSD i els liberals d’ALDE –aliats dels socialdemòcrates en el govern sortint,- en garenteixen la majoria de vots, malgrat algunes veus dissidents que es van oposar a la moció de censura contra el cap de govern sortint, Sorin Grindeanu. Es preveu que la votació es faci demà, dijous, al vespre.

Tudose fa molts anys que milita en el PSD, i la seva figura no està exempta de polèmica. Té 47 anys i és diputat des d el’any 2000, ininterrompudament. Ha estat vinculat al Servei d’Informació de Romania (el poderós SIR). De jove va militar en el Front de Salvació Nacional i més endavant va liderar l’organtizació de Braila del PSD. L’any 2015 el eu nom va ser esquitxat per una denúnica d eplagi en l’elgaboració de la seva tesi doctoral.

Els precedents

La setmana passada va tirar endavant una moció de censura contra l’anterior cap de govern, el també socialdemòcrata Sorin Grindeanu. Hi van votar a favor els parlamentaris del PSD i també d’ALDE, el partit liberal aliat dels socialdemòcrates. Només van votar-hi en contra deu parlamentaris, mentre que l’oposició va optar per no participar en la votació.

Grindeanu va manifestar que no entenia els motius de la moció -i va assegurar que la majoria dels romanesos tampoc no ho entenien-, va afirmar que el seu govern havia fet una bona tasca i que, a més, la seva revocació podia portar el PSD a perdre el govern, tal com va passar quan Victor Ponta va dimitir l’any 2015. Després de Ponta es va formar un govern “tècnic” liderat per Dacian Diolos.

Dragnea, autèntic líder dels socialdemòcrates, per la seva part, va criticar la inactivitat del govern i va asseverar que els interessos personals de Grindeanu havien hipotecat part de l’acció del govern. Per aquests motius, va justificar la demanda que se li va fer de dimissió, la setmana passada, demanda que Grindeanu va rebutjar, abocant el país a una nova crisi política, la tercera en mig any.

Quan se li va demanar la dimissió, a Grindeanu, tots els ministres del seu gabinet van dimitir, com a mesura de pressió, tret del ministre de Telecomunicacions, Augustin Jianu, que va donar suport a Grindeanu. També havia mostrat el seu suport Victor Ponta. Es va especular amb la possibilitat que Grindeanu pogués tirar endavant un govern alternatiu en cas que la moció no prosperés, motiu pel qual va tenir converses amb representants d’altres partits, que finalment van optar per no implicar-s’hi.

Algunes veus, dins el PSD, també es van mostrar crítiques amb la decisió adoptada per la direcció de la formació, i es van alinear amb Grindeanu, tot i que, finalment, en el parlament va obtenir molt pocs suports. Aquesta dissidència interna va obligar el partit a buscar altres aliats per assegurar-se la jugada. Per aquest motiu van iniciar converses amb el partit de la minoria hongaresa, la UDMR (Unió Democràtica dels Hongaresos de Romania), un partit que moltes vegades ha fet de partit frontissa en els darreres vint-i-cinc anys.

Eleccions a Albània: baixa participació, recompte lent, irregularitats i previsible victòria del Partit Socialista

A hores d’ara, dimarts al matí, encara no hi ha resultats definitius de les eleccions que van tenir lloc a Albània diumenge passat. D’entrada, les dades d’aquest procés electoral que més criden l’atenció són la baixa participació, encara inferior a la de les eleccions de 2013, la denúncia de nombroses irregularitats -sobretot compra de vots- i un recompte lent, molt lent, segons el qual els socialistes poden aconseguir la majoria absoluta en el nou parlament.

La Comissió Electoral Central (KQZ) va anunciar diumenge mateix que havien participat en aquest procés electoral 1.531.719 persones, aproximadament, xifra que queda per sota de la que hi va haver l’any 2013. Aquesta quantitat representa encara no el 47% del cens, inferior, doncs al 52,7% dels anteriors comicis. Hi ha, doncs, una sensible descens , més que símptomàtic de l’estat d’ànim de la població, que situa l’abstenció per sobre del 50% del cos electoral, cosa que trenca una barrera psicològica important. La participació va ser tan baixa que, fins i tot, es va allargar la jornada electoral una hora més, fins a les vuit del vespre, en lloc de fins a les set, tal com estava previst.

L’altra anotícia del dia són les denúncies d’irregularitats. Ja abans de diumenge hi havia hagut més d’un centenar d’alertes sobre suposats intents de compra de vots. Les denúncies d’aquests intents de compra es van tornar  a reproduir durant tota la jornada electoral de diumenge.

Hi havia, aproximadament, uns tres-cents observadors internacionals desplaçats a Albània per fer el seguiment de la contesa electoral. L’OSCE-ODIHR va destacar l’important nombre d’irregularitats detectats, però, tot i això, considera que s’han respectat uns mínims de transparència i de netedat, que donen validesa al procés. Molt més dur ha estat el Comitè Hèlsinki d’Albània, que no s’ha atrevit a avalar el procés electoral.

Les institucions europees han donat per bona l’anàlisi de l’OSCE, i per boca de Federica Mogherini i Johannes Hahn, han donat per vàlides les eleccions. Han apel·lat al nou govern que sorgeixi d’aquest comicis, molt previsiblament liderat pel Partit Socialista, a continuar endavant amb les reformes, particularment la de la justícia,  i a continuar negociant l’ingrés del país a la Unió Europea. En uns termes semblants s’ha expressat l’ambaixada dels EUA a Tirana.

A part de la compra de vots,  també hem de destacar un tiroteig a la localitat costanera, del nord, de Shengjin i enfrontaments entre simpatitzants del Partit Socialista i del Moviment Socialista per la Integració, fins ara aliats de govern, a Durres, Shkoder i Vlora.

Pel que fa als resulats, encara no s’han fet públics els resultats finals, però segons informa Ora News, a les 7.30h, tot apunta que el partit guanyador serà el Partit Socialista. Amb el 95% dels vots escrutats, el PS d’Edi Rama compta amb el suport del 48,4% dels sufragis, que representen 74 diputats (d’un total de 140). En segon lloc, lluny, queda el Partit Democràtic de Lulzim Basha, amb el 28,86%, que li donen dret a disposar de 43 escons . Els fins ara aliat dels socialistes, el Moviment Socialista per la Integració (LSI), de Petrit Vesili, manté un percentatge de vot important, del 14,43%, i dinou escons. També sembla que el Partit per la Justícia, la Democràcia i la Unitat (PDIU) també obtindrà prou suports per ser en el nou parlament, el 4,66% dels vots, amb 3 diputats. Finalment, i com a dada curiosa, destaquen els 976 vots (0,06%) els vots obtinguts pel Partit Comunista d’Albània, pràcticament el menys votat.

S’ha destacar que la comissió electoral Central va patir un cíberatac que va aturar-ne l’activitat. Va ser reivindicat per Anonymous Albania, que mesos enrere va anunciar que boicotejaria el procés electoral.

De tota manera, diumenge a la nit, tant Rama com Basha es van adjudicar la victòria electoral. Les denúncies de frau, nombroses com hem dit, faran que  molt probablement des del Partit Democràtic es qüestionin els resultats i denunciïn una tupinada, cosa que  molt probablement farà que el país no surti del bucle en què s’ha enfonsat aquests darrers mesos i eternitzi la crisi política. Basha va parlar d’un vot massiu del poble a favor del Partit Democràtic!

Tot seguit podeu llegir l’entrada que vaig publicar diumenge mateix, en què s’analitza la convocatòria electoral:

 

Publicada el 25 de juny, a les 12.44:

Avui, 25 de juny, els ciutadans d’Albània estan convocats a les urnes per tal de triar la composició del nou parlament. S’arriba a aquestes eleccions arran de l’acord a què van arribar els dos principals partits polítics del país -el Partit Socialista i el Partit Democràtic-, que van signar el passat 19 de maig.

Uns tres milions d’albanesos hauran de triar un nou parlament, format per una cambra de 140 diputats. Els diputats es trien, amb un sistema proporcional, com a representants de dotze circumscripcions electorals, la més important de les quals és, lògicament, la de la capital (Tirana), amb trenta-quatre escons. A Fier se’n trien disset i a Elbasan i Durres, setze cadascuna.

Els electors hauran de triar entre les paperetes de divuit partits, molts menys que en la convocatòria de 2013. Les tres formacions que tenen un paper més rellevant en l’actual parlament, i en la vida política albanesa dels darrers anys, són els anteriorment esmentats Partit Socialista i Partit Democràtic, els dos partits que s’han repartit -en el sentit més literal del terme- el poder d’ençà de l’ensorrament de l’estalinisme. El Partit Democràtic havia estat en el poder entre 2005 i 2013, anys en què va comptar amb el suport de la LSI, que té vocació de partit frontissa, tot i tenir el seu origen en una escissió del Partit Socialista.

En el parlament actual, el Partit Socialista té 63 escons i n’és el grup majoritari. Fins ara ha governat en coalició amb el Moviment Socialista per la Integració (LSI), d’Ilir Meta, que té vint diputats. Aquesta vegada l’LSI presenta com a candidat Petrit Vesili, exministre de Sanitat. També ha comptat amb el suport del Partit per la Justícia, la Democràcia i la Unitat (PDIU), que té cinc escons. Aquest últim partit és el partit que representa els interessos dels txams, que són els albanesos originaris de Grècia que van ser expulsat d’aquell país després de la Segona Guerra Mundial. L’oposició està representada pel Partit Democràtic (PD), liderat per Lulzim Basha -exalcalde de Tirana-, que té 49 escons.

L’acord del 19 de maig pretenia tancar la profunda crisi política que vivia el país des de feia mesos. Durant el mes de març hi hagué a Albània importants mobilitzacions impulsades, sobretot, pels líders del Partit Democràtic, actualment a l’oposició. Tirana va ser l’escenari de les més grans manifestacions que ha viscut el país en els darrers anys. A més, el Partit Democràtic va muntar una immensa carpa al centre de la ciutat com a símbol de protesta permanent. Les seves reivindicacions eren clares, senzilles i diàfanes. Volien la dimissió del govern, a qui acusaven de corrupte i d’estar conxorxat amb les màfies. Proposaven la constitució d’un govern tènic, l’objectiu del qual havia de ser la d’organitzar les eleccions, per a les quals faltava poc. El govern, liderat pel socialista Edi Rama s’hi va negar rotundament i va convocar, sense tenir en compte les demandes de l’oposició, les eleccions pel dia 18 de juny. En aquella situació, i davant la no claudicació davant les seves exigències, l’oposició va decidir boicotejar-les, cosa que portava la política albanesa a un autèntic atzucac.

Va ser llavors, quan les institucions europees van intentar forçar un acord, tot i que van arribar a anunciar que donarien per vàlides les eleccions, fins i tot en el cas que no s’hi presentés l’oposició. Finalment el 19 de maig es va arribar a aquest acord.

Segons aquest acord, Rama va substituir un vicepresident del govern i sis ministres, entre els quals els de Finances i el de Justícia, per nous mnistres amb un perfil tècnic, proposats per l’oposició. L’oposició també va obtenir la potestat de designar el president de la Comissió Electoral Central i la figura equivalent al nostre síndic de greuges. Un altre compromís era el d’impulsar la reforma del sistema judicial, un dels temes centrals del debat polítc albanès aquests darrers mesos, i canviar l’estructura dels cossos policials.

Segons diverses enquestes, el partit que probablement obtindrà més vots serà el Partit Socialista, que a mesura que ha anat avançant la campanya ha anant guanyant en intenció de vot. Li atorguen entorn del 40%. En canvi, el Partit Democràtic pot rondar entorn del 30%. Ara bé, una enquesta feta per una empresa alemanya vaticinava un empat tècnics entre totes dues formacions. Totes les enquestes coincideixen que l’LSI quedarà en tercer lloc, amb unes intencions de vot que poden oscil·lar al voltant del 10%.

Les altres opcions tindran molts menys vots i no és gens clar que puguin entrar en el nou parlament. Qui ho té millor, sembla, és el PDIU, liderat per Shpetim Idrizit, que es mantindrà amb una intenció de vot propera al 3%, com és habitual. També tenen opcions d’entrar al parlament Libra, de Ben Blushit, -partit centrista i proeuropeu escindit del Partit Socialista-; Sfida, de Gjergji Bojaxhiut, que és un partit de caire centrista que promet renovació i una democràcia més directa i sanejada; finalment també té alguna opció el FRD, liderat per Bamir Topi, de to més conservador.

Els socialistes, durant la campanya, han posat èmfasi en el creixement econòmic que diuen que ha expermientat el país, en l’avanç en les negociacions per ingressar a la Unió Europea, i les millores en la perspectiva de crear una ocupació més estable.

El Partit Democràtic, per la seva banda, ha criticat sobretot els socialistes per la seva connivència amb el crim organtizat, i ha promès una important rebaixa d’impostos i facilitats per a la inversió estrangera.

La campanya ha esat relativament tranquil·la, tot i que una oficina d’Elbasan de l’LSI va ser atacada. Tal com acostuma a ser habitual, s’han denunciat intents de compra de vots: fins abans d’ahir se n’havien denunciat 125 casos. Els protagonsites d’aquests intents de compra de vots  són de totes les formacions polítiques rellevants, del PS, del PD, de l’LSI…

De tota manera, l’ambient general és de desencís, i probablement el percentatge d’abstenció sigui molt elevat. Al cap i a la fi, la sensació general que es té és que el PS ha governat per enriquir el seu líder -cada vegada menys valorat fins i tot pels seguidors del seu partit-, els seus ministresi  per enriquir els empresaris vinculats al seu entorn. D’altra banda,  ha privatitzat nombroses empreses públiques i ha encarit extraordinàriament les matrícules universitàries -els estudiants han estat un dels grans opositors del govern de Rama. També ha afavorit el sector mèdic privat en detriment de la sanitat pública, ha endarrerit les edats de jubilació, ha encarit el preu de l’electricitat un 30%… En definitiva ha complert fil per randa els dictats ultraliberals.

El Partit Democràtic, per la seva banda, que va governar el país entre 2005 i 2013, va vendre el país per tal que es convertís en l’abocador d’Europa, va provocar un augment espectacular de l’atur, va impulsar la creació d’universitats privades, ara vol recórrer a la creació de nous impostos indirectes -que graven igual els grans milionaris que els treballadors-, va concedir llicències per a la conrtrucció d’hidroelèctriques privades dirigides per persones vinculades al partit, a reprimir brutalment les manifestacions opositores contra el seu govern…

Així com les eleccions que van tenir lloc fa dues setmanes a Kosova, o com les de l’11 de desembre passat a Macedònia, tenien una profunda càrrega política que, entre d’altres coses, podia significat l’inici d’un canvi polític i un càstig a l’establishment, en el cas d’aquestes eleccions no és així, ni de bon tros. tot continuarà igual.

Tot plegat, les diferències entre tots dos partits són mínimes, si n’hi ha, i, si de cas, rauen més en les xarxes clientelars que sustenten cadascuna de les dues formacions. Són motius, probablement, més que suficients. com per quedar-se a casa  i no anar a votar.

 

Els Arbanasi, els albanesos de Croàcia

És poc conegut que a Croàcia hi ha també una minoria albanesa assentada històricament. Hi van arribar entre els segles XVII i XVIII. Aquest fet fa que siguin reconeguts com a minoria nacional, cosa que els dona dret a tenir un representant en el parlament croat. Aquesta comunitat és coneguda a Croàcia amb el nom d’arbanasi, però els albanesos opten habitualment per utilitzar el terme d’albanesos de Zadar.

La comunitat albanesa de Croàcia és molt reduïda. Segons les dades del cens elaborat l’any 2011 són tan sols 17.513, amb prou feines el 0,4% del total de la població del país. A més, cal tenir en compte que també hi hagué albanesos que van arribar a Croàcia durant els anys setanta i vuitanta del segle passat, procedents de Kosova. Això va fer que canviés fins a cert punt la comunitat albanesa croata. Una altra dada a tenir en compte és que les relacions entre tots dos grups, els assentats històricament i els nouvinguts són molt escasses.

El principal nucli de població albanesa és entorn de la ciutat de Zadar, a la costa dàlmata, tot i que se’n poden trobar per tot Croàcia. Antigament, però, n’hi havia altres enclaus compactes, el més conegut dels quals era a Ístria. A hores d’ara, no queden albanesos a Ístria, ja que van ser assimilats per altres poblacions d’aquesta península. Fins a principis del segle XX encara hi havia persones que parlaven l’albanès com a llengua materna.

Els albanesos de Zadar, en canvi, han conservat la llengua que ha arribat viva fins als nostres dies, tot i que en un estat de salut delicat. L’albanès de Zadar, vinculat al gheg –que és l’albanès parlat al nord d’Albània-, és una de les llengües considerades en perill d’extinció segons l’Atles de llengües en perill elaborat per la UNESCO. Segons les dades que aporta aquest atles, el nombre de parlants és d’aproximadament uns cinc-cents, cosa que fa patir seriosament pel futur d’aquesta llengua. Lògicament, l’albanès que parlen és l’evolució de l’albanès que van portar a aquestes terres fa gairebé tres-cents anys, per la qual cosa té un to molt arcaic. Aquests albanesos de Zadar mai no han tingut contacte amb Albània fins fa ben poc, des dels anys noranta. La llengua no és ensenyada a les escoles i la transmissió generacional és escassa.

Estan perfectament documentades les diferents onades migratòries que van sortir d’Albània cap a les zones que avui conformen l’estat croat. Tot i que hi ha constància de diversos assentaments albanesos a la costa dàlmata –certificada per estudis de toponímia- durant l’època medieval, l’arribada d’albanesos a Zadar és més moderna.

La primera onada data de l’any 1655. Eren albanesos de la zona del llac Shkoder i van marxar cap a Ístria, més concretament a Pula. Se sap que venien de tres municipis: Briska, Sestan i Livar. L’origen dels albanesos que van marxar en les dues següents onades és exactament el mateix.

Una segona onada es va produir entre 1726 i 1727. En aquest cas, els emigrants van respondre a una crida feta per l’arquebisbe de Zadar, Vicko Zmajevic. En aquella època, Zadar pertanyia a la república de Venècia i l’objectiu de la crida era repoblar aquella zona. Se sap del cert que l’any 1726 van arribar a Zadar, com a mínim, 56 persones. Se sap, també,  que algunes persones que van marxar es quedaren a mig camí i s’establiren a Herceg Novi, actualment a Montenegro. La tercera onada va tenir lloc l’any 1733. En aquest cas, de famílies registrades, van ser-ne vint-i-vuit. De tots els grups que van marxar-ne se’n saben molts noms, encara que no tots. Normalment s’accepta que eren membres del clan Kastriota -els clans eren, i són, molt importants al nord d’Albània-. Segons altres autors, el nombre de famílies que van anar-hi no va ser en cap cas inferior a 250.

La majoria es van dedicar a l’agricultura, però a a partir de finals del 1750 n’hi hagué que començaren a treballar a la ciutat, com a paletes o regentant algunes tavernes.

Aquests albanesos, procedents del nord-oest d’Albània, eren catòlics. Per aquest motiu, no ha d’estranyar que construïssin els seus propis llocs de culte, poc després d’arribar a Zadar, com és l’església de Santa Maria de Loreto, construïda l’any 1737. La construcció d’aquesta església va ser impulsada per Zmajevic, l’arquebisbe de Zadar. Zmajevic, l’any 1737, afirmava que a Zadar hi vivien uns vuit-cents albanesos. Ara fa poc l’església croata va commemorar el 290 aniversari de l’arribada dels primers albanesos a Zadar, i van aprofitar per retre homenatge a Zmajevic, que va impulsar diversos projectes per estendre el catolicisme als Balcans. Actualment, segons les dades del cens, el 40% dels albanesos croats són catòlics, descendents directes d’aquestes onades migratòries. Els albanesos que van arribar a Croàcia durant els anys setanta i vuitanta eren de Kosova, i majoritàriament musulmans.

Un dels motius que s’ha esgrimit per explicar-ne l’emigració hi ha la pressió turca sobre les poblacions albaneses originàries d’aquests emigrants.

Després de la Segona Guerra Mundial, un nombre important d’arbanasi va emigrar a Itàlia, fins al punt que no en quedaren, a Zadar, més de quatre mil.

En el següent enllaç podeu veure i sentir el testimoni d’aquests arbanasi. El vídeo és en serbocroat, però amb subtítols en anglès:

Croatian Catholic Albanian Arbanese in Zadar Croatia-englisch subtitles

El txec del Banat de Sèrbia, llengua en perill d’extinció

Aquesta setmana mateix, Radio Praha ha publicat un article sobre la crítica situació que viu la llengua txeca al Banat de Sèrbia. Segons els autors de l’article, els docents dels pobles on es parla txec veuen amb preocupació el lent procés de desaparició de la llengua.

El Banat

El Banat és una territori amb una forta personalitat que actualment està repartit entre tres estats. La major part pertany a Romania i Sèrbia i una petita franja a Hongria. El Banat va ser una entitat política a partir de l’any 1718, any en què se signà el Tractat de Passarowitz. L’any 1919, arran dels tractats de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial, va quedar definitivament dividit entre aquests tres estats.

El Banat ha estat sempre multiètnic, i hi han conviscut poblacions sèrbies, romaneses, alemanyes, hongareses, eslovaques, rutenes, búlgares i també una petita, molt petita, comunitat txeca.

Segons les dades del cens de 1910, és a dir abans de la partició, en el Banat hi vivien poc més d’un milió cinc-centes mil persones, de les quals el 37% eren romaneses, el 24% alemanyes, el 18% sèrbies i el 15% hongareses. La resta de grups nacionals, croats, eslovacs, búlgars, rutens, txecs… eren més minoritaris.

Pel que fa a Sèrbia, el Banat va quedar llavors inclòs dins el que és la Voivodina. Les dues principals ciutats del Banat serbi són Zrenjanin i Pancevo.

Els txecs del Banat

Al Banat hi ha, des del segle XVIII, una petita comunitat txeca, i l’arribada, durant el segle XIX, de nous contingents permeté consolidar-la. Podem recordar que a finals del segle XIX també hi hagué nombrosos txecs que s’establiren a Bòsnia, també com a repobladors de territoris parcialment despoblats. Aquesta comunitat txeca de Bòsnia encara es manté.

Segons l’últim cens, que data del 2011, viuen a Sèrbia 1.824 txecs, que es concentren a la municipalitat –terme que fa referència a una unitat administrativa que inclou diversos municipis- de Bela Crkva (topònim que vol dir església blanca). Entre els pobles de la municipalitat poblats per txecs destaquen, sobretot, Bela Crkva, Češko Selo (que vol dir precisament poble txec) i Kruščica. També n’hi ha alguns en els municipis circumdants, com són Gaj i Vrsac. Cal afegir-n’hi d’altres que viuen a Novi Sad, capital de la Voivodina, i a Belgrad.

La major part d’aquests txecs són catòlics i mantenen la llengua, tot i que en una situació precària i amb pèrdua de transmissió oral entre pares i fills,

El poble on hi ha un percentatge més elevat de txecs és Češko Selo, on són el 85% dels habitants, d’un total de 46 habitants! En aquest poble el txec té el rang de llengua oficial, conjuntament amb el serbi. A Kruščica són entorn del 24%.

Una altra dada a tenir en compte és que el nombre de persones que es consideren txeques va disminuint cens rere cens: així com l’any 1948 se n’hi declaraven 6.760, el 1971 ho feien només 4.149 i el 1981, 3.225.

Hi ha un Consell Nacional Txec –similar al d’altres minories de Sèrbia-, que té com a objectiu vetllar pel respecte dels drets culturals i lingüístics d’aquesta comunitat.

En el Banat es pot constatar perfectament el procés general que és viu a la Voivodina, i també en altres territoris multiètnics, de pèrdua de la divesitat lingüística i assimilació al grup majoritari.

Una petita història del Banat

El nom de Banat té el seu origen en la paraula ban, que era el nom amb què es coneixia el governador d’una terra de frontera. Amb aquest terme es van designar diversos territoris pertanyents al regne d’Hongria, i no només aquest del qual estem parlant.

El Banat adquireix definitvament aquest nom (també conegut com a Banat de Temeszvar), després el Tractat de Passarowitz, de l’any 1718. Abans, aquest territori havia pertanyut a l’Imperi Otomà, des de l’any 1522. El Banat de Temeszvar va ser abolit l’any 1778. El 1779 la regió del Banat fou incorporada a l’Hongria habsbúrguica. L’any 1848, durant un breu període de temps, la part més occidental fou incorporada, junt amb Srem i Backa, a la Voivodina, regió autònoma amb un percentatge important de població sèrbia, tot i que no majoritària.

Després de l’ocupació otomana, una bona part del territori va quedar totalment despoblat. Per aquests motiu, la corona austríaca va tirar endavant diversos projectes de colonització, entre els quals destaca la fundació de Nova Barcelona, ciutat poblada per exiliats austriacistes de la Guerra de Successió, molts dels quals eren catalans. També s’hi van establir nombrosos colons alemanys (coneguts com a suaus del danubi), la majoria dels quals va marxar-ne després de la Primera Guerra Mundial. Més endavant també hi arribaren molts hongaresos.

L’octubre de 1918 es va proclamar a Timisoara la República del Banat, que el govern d’Hongria reconegué, però al cap de pocs dies, tropes sèrbies l’ocuparen. Amb els tractats de Versalles i de Trianon quedà dividit tal com està en aquests moments.

Podeu llegir la notícia publicada a Radio Praga en el següent enllaç :

El idioma checo en el Banato en peligro de desaparición

 

Cau el govern romanès

Ahir dimecres va tenir lloc el debat i la votació de la moció de censura presentada contra el govern romanès, presentada pel Partit Socialdemòcrata, pattit que fins ara donava suport al govern actual.

Tal com es preveia, la moció va tirar endavant i va rebre el suport de 241 parlamentaris. Per tant, va superar el nombre de 233, que era el mínim imprescindible perquè pogués prosperar. Hi van votar a favor els parlamentaris del PSD i també d’ALDE, el partit liberal aliat dels socialdemòcrates. Només van votar-hi en contra deu parlamentaris, mentre que l’oposició va optar per no participar en la votació.

Prèviament a la votació, van intervenir en la cambra Sorin Grindeanu, fins ara cap de govern i Liviu Dragnea, principal líder del PSD i inspirador de la moció.

Grindeanu va manifestar que no entenia els motius de la moció -i va assegurar que la majoria dels romanesos tampoc no ho entenien-, va afirmar que el seu govern havia fet una bona tasca i que, a més, la seva revocació podia portar el PSD a perdre el govern, tal com va passar quan Victor Ponta va dimitir l’any 2015. Després de Ponta es va formar un govern “tècnic” liderat per Dacian Diolos.

Dragnea, per la seva part, va criticar la inactivitat del govern i va asseverar que els interessos personals de Grindeanu havien hipotecat part de l’acció del govern. Per aquests motius, va justificar la demanda que se li va fer de dimissió, la setmana passada, demanda que Grindeanu va rebutjar, abocant el país a una nova crisi política, la tercera en mig any.

Quan se li va demanar la dimissió, a Grindeanu, tots els ministres del seu gabinet van dimitir, com a mesura de pressió, tret del ministre de Telecomunicacions, Augustin Jianu, que va donar suport a Grindeanu. També havia mostrat el seu suport Victor Ponta. Es va especular amb la possibilitat que Grindeanu pogués tirar endavant un govern alternatiu en cas que la moció no prosperés, motiu pel qual va tenir converses amb representants d’altres partits, que finalment van optar per no implicar-s’hi.

Algunes veus, dins el PSD, també es van mostrar crítiques amb la decisió adoptada per la direcció de la formació, i es van alinear amb Grindeanu, tot i que, finalment, en el parlament va obtenir molt pocs suports. Aquesta dissidència interna va obligar el partit a buscar altres aliats per assegurar-se la jugada. Per aquest motiu van iniciar converses amb el partit de la minoria hongaresa, la UDMR (Unió Democràtica dels Hongaresos de Romania), un partit que moltes vegades ha fet de partit frontissa en els darreres vint-i-cinc anys.

Per obtenir-ne el suport, des de la UDMR es van fer una sèrie de demandes que, finalment, van ser rebutjades, ja que van provocar el malestar de bona part dels membres del PSD, i també de diferents membres dels partits de l’oposició. Entre aquestes demandes hi havia el fet que l’hongarès fos utilitzat oficialment en tots aquells llocs on hi hagués un 10% de població hongaresa -segons la legislació actual cal que sigui un mínim del 20%-, que la bandera szekler onegés també en els edificis públics -on hi hagi un percentatge de població d’aquesta comunitat-, i que el 15 de març fos declarat diada de la comunitat hongaresa de Romania. El 15 de març es commemora el dia que Transsilvània va passar a formar part d’Hongria. Totes aquestes demandes van provocar una allau de crítiques, i van ser titllades de greu amenaça per la unitat nacional del país, tant per membres del PSD, com del Partit Nacional Liberal ((PNL), com del Partit del Moviment Popular (PM)… . El nou líder del PNL, Ludovic Orban, va arribar a acusar els socialdemòcrates de trair Romania. Finalment es va desestimar, doncs, arribar a un acord amb la UDMR amb aquests termes. De tota manera, s’han interpretat aquestes demandes com la voluntat de la UDMR de no implicar-se en la qüestió de la lluita governamental, tot presentant unes demandes que sabia que eren inassumibles pel PSD. Finalment, el líder de la UDMR, Kelemen Humor, va anunciar que no participarien en la votació, tal com ja havia fet Raluca Turcan del PNL, o Dan Barna de la USR (Unió per la Salvació de Romania).

Ara, s’haurà de formar un nou govern. En aquestes condicions, el president del país, Klaus Iohannis, haurà d’acceptar el candidat que se li proposi des del PSD. Té la capacitat de no acceptar forçosament el candidat que se li proposi, tal com va passar amb els noms de Liviu Dragnea o de Sevil Shaideh, abans de nomenar Grindeanu. S’ha fet públic que les negociacions entre Iohannis i el PSD per arribar a una cord començaran dilluns que ve.

 

Nova crisi política a Romania

El parlament romanès pot viure aquesta setmana una situació autènticament insòlita: el partit que sustenta el govern ha presentat una moció de censura contra aquest mateix govern.

El motiu d’aquesta decisió, presa dijous passat, va ser que l’actual cap de govern, Sorin Grindeanu, no va voler renunciar a continuar liderant el govern del país, petició que se li feia des de la cúpula del partit, el Partit Socialdemòcrata. Per aquest motiu, va ser expulsat del Partit Socialdemòcrata dijous mateix. Segons fonts del partit, les dues decisions –l’exclusió i la presentació de la moció de censura- es van prendre per unanimitat.

La moció de censura s’ha presentat aquest mateix dilluns, amb l’aval de 223 parlamentaris, i s’haurà de debatre i votar en el parlament aquest dimecres.

Des del PSD no es pateix pel resultat de la votació, car disposen d’una majoria més que suficient per poder-la tirar endavant, amb el suport dels seus aliats, els liberals d’ALDE. El principal líder d’aquesta formació, Calin Popescu Tariceanu, va assegurar divendres mateix, i avui s’hi ha refermat, que comptarien amb el suport del seu partit per tirar endavant amb la iniciativa, malgrat els rumors que ALDE s’havia sentit menystinguda perquè no se l’havia informat de les intencions de fer caure el govern. Un antic dirigent de la formació, Daniel Constantin va arribar a qüestionar el vot d’un nou candidat del PSD. Perquè pugui prosperar, cal un mínim de 233 diputats i senadors –cal sumar el total de les dues cambres-, i totes dues formacions en tenen 247. El fet que només hagin estat  223 els signataris de la moció de censura obre un punt d’incertesa sobre el resultat final de la votació de dimecres.

Grindeanu, per la seva banda, ha insistit que no pensa renunciar al càrrec i ha responsabilitzat Liviu Dragnea, l’autèntic amo del partit, de la situació creada. Confia que no hi haurà prou vots per fer-lo fora, ja que considera que moltsd diputats i senadors socialdemòcrates no donaran suport a la moció de censura. Responsabilitza del tot Dragnea com a causant de la crisi. Aquest dissabte va tenir una trobada a Timisoara, a l’oest del país amb alguns dels seus seguidors.

No només això, sinó que ha anunciat que està buscant persones per tal de formar un nou gabinet, entre les quals ha esmentat noms com el de Victor Ponta. També ha demanat la dimissió de Dragnea –que és el president de la Cambra de Diputats-, i ha dit que només renunciarà al càrrec en cas que Dragnea també ho faci. Grindeanu argumenta que té molts més suports en el si del partit dels que sembla. En destaca l’actual ministre de Telecomunicacions, Augustin Jianu, que és un dels pocs ministres que no va dimitir després de la decisió del partit.

La relació entre Grindeanu i Ponta ve de lluny. Grindeanu va ser ministre quan Ponta era cap de govern, entre 2014 i 2015. També hi ha altres personalitats, poques, del PSD que han manifestat obertament el seu suport a Grindeanu. Entre aquestes persones destaca, sobretot, l’alcalde de Iasi, Mihai Chirica. Aquestes veus han estat profundament critiques amb Dragnea, a qui acusen de controlar el partit com si fos una finca particular. Chirica va ser froça crític amb l’actuació del partit durant les mobilitzacions populars contra la corrupció, que van estendre’s per tot el país el mes de febrer passat.

Ara caldrà veure qui serà el nou candidat del partit, si prospera la moció, per ocupar el càrrec. Un dels noms que més sona és el de Carmen Dan, ministra d’Afers Intreriors.

Ara bé, la popularitat de Grindeanu ha anat creixent a mesura que han anat passant els mesos, malgrat les mobilitzacions del passat mes de febrer. Diferents enquestes demostren que està més ben vist que no pas Dragnea, i té uns índexs d’acceptació qus s’acosten als de Iohannis. Els motius reals de l’enfrontament entre tots dos líders no s’han fet públics i s’ha especulat amb diverses causes, entre les quals hi ha la lluita pel control del partit, i també alguns afers foscos derivats de p`ractiques corruptes.

Una alternativa de govern és francament complicada, després dels resultats electorals de desembre de l’any passat. Els partits opositors queden molt lluny de tenir la capacitat de poder formular una alternativa amb garanties d’èxit. Aquest mateix matí, Grindeanu ha tingut una breu reunió amb els representants de la minoria hongaresa, el partit UDMR. De tota manera, des d’aquesta formació no s’ha anunciat quin serà el sentit del seu vot, aquest dimecres. Han asseugrat que esperaran a dimecres, després de seguir el debat, per prendre la decisió definitiva.

Tampoc no han aclarit el sentit del vot els diputats del Partit Nacional Liberal, la segona força política del país, i principal partit opositor. També han assegurat que esperaran a dimecres. Aquest partit ha fet, aquest cap de setmana, el congrés del partit, que havia de triar el nou líder de la formació. Finalment l’escollit ha estat Ludovic Orban, que s’ha imposat clarament a Cristian Busoi.

En cas que la moció prosperi, els socialdemòcrates hauran de proposar al president, Klaus Iohannis, el nom d’un altre candidat a formar govern, i cal que Iohannis l’accepti. Podem recordar, per exemple, que Iohannis ja va rebutjar el nom de Shaideh Sevil, abans d’acceptar Grindeanu. Avui mateix, Iohannis s’ha reunit amb Angela Merkel i li ha garantit l’estabilitat del país. Dissabte passat va instar el PSD ha posar punt i final, de mànera ben ràpida, a aquesta crisi política.

 

Sèrbia tindrà una nova cap de govern, Ana Brnabic

Des del passat 31 de maig Sèrbia té nou president. L’anterior cap de govern, Aleksandar Vucic, va passar a ostentar aquest càrrec, després de la victòria en les controvertides eleccions que van tenir lloc el 2 d’abril. El fet que passés a ser president obria una incògnita sobre el nom de la persona que l’havia de succeir en el càrrec com primer ministre.

D’entrada van sonar tres noms com a possibles candidats. D’una banda, hi havia el ministre d’Afers Estrangers, Ivica Dacic, del Partit Socialista Serbi i segon home fort del govern, aliat dels progressistes en el govern. Era difícil pensar que ell pogués ser l’escollit. Fer-ho representaria donar “un poder excessiu” al seu soci de govern, que no es correspon amb la seva autèntica força electoral. Dacic mateix va arribar a afirmar que no confiava gens en la possibilitat que se li proposés. Ell mateix va asseverar que no era ben vist per les cancelleries occidentals; cal tenir en compte que el govern de l’SNS és prooccidental, tot i nombrosos matisos. D’altra banda, també sonava amb força el nom d’Ana Brnabic, fins ara ministra d’administració local des del 2016, i independent. L’últim nom que va aparèixer, i amb força, va ser el de Milos Vucevic, actual alcalde de Novis Sad, a la Voivodina. Vucevic és, en aquests moments, una de les figures ascendents dins l’SNS.

Després, però, de dies d’especulacions, dijous passat, Aleksander Vucic, en el transcurs d’una conferència de premsa va anunciar que la persona triada és Ana Brnabic. Va posar, també, en valor la tasca de Dacic, pel seu alt contingut polític, mentre que de Branbic en va destacar, sobretot, les seves dots per a la direcció dels afers econòmics, la seva professionalitat i la seva capacitat de treball. Poques hores després, Brnabic va confirmar que se li havia fet aquesta oferta.

L’Assemblea Nacional haurà de prendre la decisió definitiva sobre el seu nomenament el futur 22 de juny. En les primeres declaracions públiques ha afirmat que mantindrà una política continuista i s’ha compromès a seguiir amb la política reformista, per aconseguir un estat modern i eficient. Per a això, assegura que ja ha començat a pensar en la composició del nou govern. Aquesta composició donarà moltes pistes sobre els viaranys que realment seguirà.

Des de l’oposició se n’ha criticat la tria. Un dels primers a fer saber la seva opinió va ser Dosko Obradovic, del partit nacionalista, antioccidental i dretà Dveri. Ha afirmat que Brnabic és la candidata d’occident, i que, en ella, hi confia més occident més que no pas Vucic. Ho ha reblat dient que serà la cap de govern que defensarà interessos estrangers.

Per a la cap de Nova Sèrbia-Moviment per la Salvació de Sèrbia, el seu nomenament representa una autèntica capitulació davant de Washington. Per a Milos Jovanovic, del Partit Democràtic Serbi, no hi ha res en el currículum de Brnabic que en justifiqui l’elecció.

Pel que fa als partits més liberals, des del Partit Democràtic, per boca de Dragan Sutanovac, la forma amb què s’ha fet la tria i la forma d’anunciar-lo acosten Sèrbia a una mena de soldanat, regit per Vucic com si fos una finca particular. Cedomir Jovanovic, del Partit Liberal Democràtic -el més liberal i proeuropeista dels partits serbis- ha afirmat que es mostraran oberts a col·laborar-hi, sempre que la seva línia política sigui la de l’acostament a Europa.

L’últim a manifestar-se ha estat Vojislav Seselj, però ha estat molt contundent i ha anunicat que la seva oposició serà molt dura.

Les reaccions contràries no han arribat, només, des de l’oposició, sinó que també diversos membres de la coalició governamental també han expressat el seu malestar, com alguns membres del petit partit Sèrbia Unida, que han manifestat la possiblitat més que real de votar-hi en contra. En aquest sentit, l’orientació sexual de Brnabic pot jugar-hi un paper defintiu. Alguns dels dirigents d’aquest partit han fet durant els últims anys clares i indiscutibles afirmacions de caràcter homòfob. Tot i això, si Sèrbia Unida no la votés, els vots del Partit Progressista Serbi, del Partit Socialista Serbi i del Partit dels Pensionistes són més que suficicents per garantir-ne l’elecció. Tot i això, el més probable és que els problemes més greus vinguin sobretot dels partits, i de persones d’aquests partits, que formen part de la coalició governamental.

Brnabic, nascuda l’any 1975, serà també la primera dona que ostentarà aquest càrrec a Sèrbia. També ha manifestat obertament, i ha reivindicat, la seva homosexualitat. Va estudiar administració d’empreses als Estats Units i Anglaterra i se la considera com un dels membres més clarament proocidentals de l’actual govern serbi, a diferència de Dacic, considerat com un dels més partidaris de l’acostament a Rússia.

Els lipovans, els Vells Creients russos exiliats a Romania

En el delta del Danubi, a cavall entre Romania i Ucräïna viu una comunitat molt poc coneguda. Es tracta dels lipovans, un grup que té el seu origen en els Vells Creients russos, que van fugir de les persecucions religioses a què van ser sotmesos després de separar-se de l’església ortodoxa russa.

Fa pocs anys que els lipovans són reconeguts com a minoria a Romania. Altres comunitats nacionals van veure, almenys sobre el paper, “respectats” només fins a cert punt els seus drets nacionals a la Romania de Ceausescu. En el cas dels lipovans, els objectius assimilistes no es van amagar mai. Sembla lògic que els motius pels quals va passar això són bàsicament dos. D’una banda, el fet que que aquesta comunitat tingui com a eix vertebrador la religió i, d’altra banda, el fet que Ceausescu durant anys intentés mantenir una política relativament independent i relativament allunyada de Moscou, va fer que aquest grup fos vist com a perillós.

Segons el cens romanès de l’any 2002, hi ha en aquest país 35.791 lipovans, la major part dels quals es concentra a la Dobrudja, al delta del Danubi. Segons les dades d’aquest cens, n’hi viuen 21.623. També n’hi ha a la zona septentrional de Moldàvia, a la Bucovina i a la Muntènia oriental. Malgrat la frontera, hi ha continuïtat demogràfica lipovana a banda i banda. A Ucraïna la comunitat lipovana és relativament important, i destaca la comunitat a la localitat de Vylkove, on són clarmanet majoritaris, però també n’hi ha per una superfície relativament important. També hi ha lipovans entorn de la ciutat moldava de Budjak.

Com passa habitualment amb les minories ètniques, els lipovans afirmen ser més. A partir de les dades desl registres, tant de naixement com de defunció, de les diferents esglésies que regenten donen una xifra que pot oscil•lar entre els 105.000 i els 107.000.

L’arribada dels lipovans a aquests territoris es remunta al segle XVIII. Eren part dels ortodoxos coneguts amb el nom de Vells Creients. Els Vells Creients eren tots aquells que es van oposar a les reformes que va impulsar el patriarca Nikon entre 1666-1667, que van afectar sobretot els rites i els textos sagrats. Davant d’aquests canvis, nombrosos grups protestaren, s’hi oposaren i finalment protagontizaren un cisma, que mai més no s’ha revertit.
Els Vells Creients no eren un grup homogeni, sinó que hi hagué, i encara perduren, diversos corrents, un dels quals era el dels seguidors de Filip Pustosviat, que va viure entre 1672 i 1742. Pel seu nom, els seus seguidors foren coneguts amb el nom de Filipoveni, del qual sorgí, més endavant, el de lipovans.

Durant el regnat del tsar Pere el Gran, foren particularment perseguits, ja que eren considerats com un element molt conservador que calia extirpar, fet que va fer que molts fugissin davant la persecució particularment acarnissada dels cosacs.

Cal recordar que els lipovans, quan arribaren a la Dobrudja es trobaren un territoris que estaven sota poder de l’Imperi Otomà, i que estava habitat sobretot per romanesos i també grecs. Un cop establerts en aquestes terres, es dedicaren sobretot a la pesca.

La seva llengua era el rus, i fins ara l’idioma s’ha mantingut i continua sent parlat, aproximadament, per un 80% dels que s’autoidentifiquen com a lipovans. Alguns membres d’aquesta comunitat asseguren que el coneixement de la llengua ha augmentat aquests darrers anys, tot i que s’ha de dir que està fortament influenciada pel romanès. Fa uns anys tampoc no era estrany que alguns lipovan parlessin només romanès i haguessin estat totalment assimilats, almenys lingüísticament. Tot i això, nombrosos pobles s’han mantingut russoparlants gairebé al cent per cent. Un exemple d’això és el poble de Sarichioi, on dels 3.867 habitants només un centenar tenen com a llengua materna el romanès.

Els seus plantejaments profundament tradicionals han fet que les taxes de natalitat en aquesta comunitat hagin estat sempre particularment altes, i, fins i tot ara, són més alevades que la mitjana romanesa. No és estrany que hi hagi famílies que tinguin quatre o cinc fills. Anys enrere era habitual que n’hi hagués amb deu o onze.

A les esglésies, els homes i les dones preguen en espais separats. L’església lipovana és totalment independent i té la seva propia litúrgia i jerarquia, absolutament al marge de les altres esglésies ortodoxes.

Durant la Segona guerra Mundial, van participar activament en la resistència, però la repressió que van patir després sota el règim “comunista” va fer que molts acabessin emigrant a les ciutats, i una bona part als EUA i també al Canadà. La urbanització i la col•lectivització imposada pels comunistes va fer que el mode de vida tradicional es veiés fortament afectat.

Després de 1989, amb la caiguda de Ceausescu, la llengua russa va entrar a les escoles dels pobles on es parla rus, i va començar a ser utilitzada com a primera llengua en l’ensenyament primari. A hores d’ara, es calcula que uns 1.800 escolars lipovans poden beneficiar-se’n. També es publiquen alguns llibres, una cinquantena en aquests darrers vint-i-cinc anys, i hi ha una publicació periòdica, Zorile, escrita en romanès i rus.

Políticament, tenen un representant en el parlament romanès i una formació política en defensa els interessos, la Comunitat de Lipovans Russos de Romania. Ara bé, aquest partit ha anat perdent influència electoral convocatòria rere convocatòria. En els últims comicis va obtenir amb prou feines vuit mil vots. El 12 de febrer de 1990 van ser reconeguts com a minoria, motiu pel qual aquest dia és considerat com a diada nacional dels lipovans.
.