L’únic diputat albanès del parlament serbi demana que la situació de Presevo es debati en les reunions de Brussel·les entre els governs de Sèrbia i de Kosova

La més que delicada relació entre les autoritats de Kosova i de Sèrbia, agreujada aquestes darreres setmanes, continua generant declaracions i contradeclaracions que no fan més que provocar una espiral francament preocupant.

Aquest darrer cap de setmana hi ha hagut nombroses declaracions, propostes, manifestacions… que no es poden menystenir, i que s’han de tenir en compte de cara a una resolució racional dels conflictes plantejats.

L’únic diputat albanès del parlament albanès, Fatmir Hasani, que alhora és alcalde de la municipalitat de Presevo, ha demanat que la qüestió de Presevo i Bujanovac sigui tinguda en compte en les negociacions de Brussel-les, entre els governs de Sèrbia i de Kosova. Hassani és el principal pes polític albanès d’aquesta zona del sud-oest de Sèrbia, anomenada Kosova Oriental pels albanesos. En el parlament serbi només hi ha un diputat albanès, ja que només s’hi va presentar un dels sis partits albanesos de la zona, ja que tots els altres optaren per boicotejar les eleccions.

La seva proposta va en la línia que es pugui produir un bescanvi entre la zona nord de Kosova, poblada majoritàriament per serbis, i les valls de Presevo i Bujanovac, on els albanesos són els majoritaris. De fet, s’ha especulat diverses vegades amb aquesta opció, però tant el govern serbi com el de Kosova han rebutjat de pla, sempre, aquesta idea.

Quan es va arribar a l’acord de crear una Associació de Municipalitats Sèrbies dins de Kosova, immediatament després diverses associacions albaneses de Presevo van llançar la iniciativa de crear una estructura similar, idea que va ser totalment rebutjada per Belgrad.

Sobre la delimitació de les fronteres, o sobre els possibles canvis en la delimitació de fronteres, també hi ha volgut dir la seva un dels líders, Ben Blusha, del nou partit Libra, un dels partits emergents a Albània (dedicarem unes quantes entrades a aquests nous partits més endavant). Segons ell, en cas que la zona nord de Mitrovica finalment passés a pertànyer a Sèrbia, no hi hauria cap motiu per què Kosova no es pogués unificar amb Albània. Tot i això, remarca que el seu objectiu polític no és la Gran Albània, però sí una nova Albània.

Per la seva banda, Valon Murati, ministre de la Diàspora ha alertat que en cas de conflicte, els albanesos de Kosova apel·larien a Albània, ja que estan convençuts que no els deixarien sols.

De tota manera, i tornant al tema de Presevo, abans que res és imprescindible que les converses de Brussel-les tirin endavant. L’oposició de Kosova insisteix que només s’haurien de reprendre en cas que el govern serbi reconegués la independència de Kosova. Aquest mateix cap de setmana, Ramush Haradinaj, líder del partit opositor Aliança per al Futur de Kosova (AAK), ha subratllat que aquesta és l’única condició indispensable per reprendre les negociacions. D’aquesta manera, el govern de Kosova es veu cada vegada més acorralat per una oposició cada cop més bel·ligerant.

Aquest mateix cap de setmana han tingut lloc dues manifestacions a Kosova, per reclamar l’alliberament i la tornada al país de, precisament, Haradinaj, la més important i nombrosa de les quals a Gjakova, a les quals han asssitit milers de persones, que han servit, o pretenen servir, per posar pressió al govern sobre aquest tema.

Un altre exemple dels problemes que té el govern amb l’oposició, és el fet que la liberalització dels visats per entrar a la Unió Europea no es pugui tirar endavant. Això depèn del compromís ferm, amb la UE, de les autoritats de Kosova de lluitar contra la corrupció i el crim organtizat    -més que disctubile-, d’una banda, i per la ratificació de l’acord fronterer amb Montenegro. Aquesta delimitació de fronteres tampoc no és ben vist per l’oposició, amb la qual cosa la seva ratificació pot quedar en entredit, i de retruc la liberalització dels visats, que deixaria Kosova, una vegada més, com el país més isolat d’Europa. Aquesta decisió s’ha de prendre, per part del parlament de Kosova, aquest mes de febrer vinent.

Exactament, també, durant el mes de febrer s’han de dur a termes les feines d’enderrocament del mur de Mitrovica, construït a la part sèrbia de la ciutat, de Mitrovica. Aquest mateix cap de setmana, la ministra encarregada diàleg amb Sèrbia, Edita Tahiri, sense concretar més, ha deixat clar que aquestes obres d’enderrocament es duran a terme sense dilació. L’oposició continua instant el govern a fer-ho de manera immediata.

Finalment, Branimir Stojanovic, cap més visible de la Llista Sèrbia, el principal grup serbi del parlament de Kosova ha anunciat que és possible que tornin a reintegrar-se a les tasques parlamentàries, després d’haver-se’n absentat durant setmanes.

Anuncis

Macedònia: Gruevski no aconsegueix formar govern. Cap a unes noves eleccions?

Ahir a la mitjanit expirava el termini perquè Nikola Gruevski, líder del conservador VMRO-DPMNE, pogués formar govern. Durant els deu dies que havia tingut com a termini per negociar-lo, el seu objectiu s’havia centrat a aconseguir que la Unió Democràtica per a la Integració (BDI) li donés suport i revalidar així la coalició fins ara governant. Entre tots dos, el VMRO-DPMNE i els partits que s’apleguen en la coalició Per una Macedònia Millor i el BDI sumen un total de 61 escons (51 +10), justos els que calen per tenir la majoria absoluta en el parlament macedoni.

Ara bé, tal com ja era evident des de feia dies, no era gens clar que el BDI optés finalment per donar suport a Gruevski. De fet, en diversos mitjans havien aparegut membres del partit amb missatges contradictoris. D’una banda, el cap indiscutible de la formació, Ali Ahmeti, semblava més favorable a repetir coalició, i s’emparava en els acords entre ambdues formacions, de l’any 2007, segons el qual el govern l’haurien de formar les dues formacions més votades, una macedònia i una altra d’albanesa. Altres veus importants del partit, però, semblen més inclinades a arribar a un pacte amb els socialdemòcrates. En aquest sentit, es poden destacar les opinions dels alcaldes de Tetovo i de Gostivar, Teuta Arifi i Nevzt Bejza. És indiscutible que la pèrdua de vots de la formació fonamenta auqesta opció. El BDI havia arribat a tenir dinou diputats, i ara només els en resten deu.

Ahir, la cúpula del partit, del BDI, es va reunir durant tota la tarda, a Mala Recica, prop de Tetovo -la principal ciutat albanòfona de Macedònia- per tal de prendre una decisió definitiva. El portaveu del partit, Bujar Osmani va fer diverses declaracions i, finalment, poc després de les nou del vespre va anunciar que no s’havien pogut posar d’acord a l’hora de triar una de les cinc opcions que tenien sobre la taula: govern de coalició amb VMRO-DPMNE, govern de coalició amb els socialdemòcrates -SDSM-, romadre a l’oposcició, un govern ampli o bé la convocatòria de noves eleccions.

Davant d’aquest fet, la reposta del VMRO-DPMNE no s’ha fet esperar. Ha fet una crida a repetir les eleccions. Consideren que la formació de govern hauria de ser el mitjà per resoldre la crisi política, en lloc d’aprofundir-la. Per tant, unes noves eleccions són vistes, per aquesta formació, com la possibilitat de sortir de la crisi.

Ara, en teoria, el cap de l’estat, George Ivanov, té l’opció d’encarregar la formació del govern a un altre candidat, que en aquest cas se suposa que seria Zoran Zaev. Els socialdemòcrates han intentat repetidament atreure el suport dels partits i votants albaensos. Una clara mostra d’això es que van aconseguir un important suport electoral en aquesta comunitat, fins al punt que van ser esollits dos diputats albanesos en les seves llistes, cosa insòlita fins ara. De tota manera, però, no s’han manifestat clarament sobre la plataforma negociadora conjunta elaborada pels partits albanesos, un dels punts estrella de la qual és que l’albanès esdevingui llengua oficial a tot l’estat.

També s’està especulant amb el fet que, mitjançant alguna argúcia legal, torni a proposar a Gruevski la tasca de formar govern. Tot i això, l’escenari d’unes noves eleccions és cada vegada més a prop.

Segons Transparència Internacional, la percepció de corrupció és generalitzada a tots els països balcànics

Aquest 25 de gener, Transparència Internacional (IT) va fer públics els resultats de l’Índex de Percepció de la Corrupció corresponents a l’any 2016. Cada any per les mateixes dates presenta un document similar on s’analitza la pecepeció que tenen els ciutadans, especialistes i diverses institucions, sobre aquest tema. El document s’ha elaborat a partir d’enquestes fetes a més de 60.000 ciutadans.

Transparència Internacional és una organtizació governamental implantada arreu del món, que té com a objectiu combatre la corrupció. Més que analitzar casos concrets, que segons ells correspon més a l’àmbit del periodisme, el que fan és fer propostes més a llarg termini, per impulsar reformes del sistema que en permetin la prevenció.

La conclusió global a què arriben aquest any, com a organisme, és que els governs d’Europa i de l’Àsia central no fan prou per combatre-la, cosa que provoca la desafecció de la població de la “política” i dels seus representants. Globalment, una tercera part de la població, segons les seves conclusions, creu que els governs i els governants són corruptes. Ara bé, aquesta proporció creix de manera notable en alguns estats, com Espanya, Moldàvia i Kosova, on dos terços de la població consultada estan convençuts que la corrupció és el problema més greu dels països respectius.

La percepció que el propi país és el pitjor en aquest aspecte és molt estesa. Tal com reflecteixen les conclusions que podeu llegir en el següent enllaç, així ho pensen el 86% dels ucraïnesos, el 84% dels moldaus, els 82% dels bosnians i el 80% dels espanyols.

És evident que es poden fer una infinitat de crítiques a aquesta “llista” i als criteris que es fan servir. IT utilitza diverses empreses que l’assessoren a l’hora d’elaborar-les. I és evident que no són precisament institucions que desvetllin una particular confiança. Hi podem trobar el Banc Africà de Desenvolupament, la Fundació Bertelesmann, el setmanari d’informació econòmica The Economist -que tots sabem de quin peu coixeja-,  o l’ultraliberal Freedom House. Podeu llegir-ne una crítica ben fonamentada en un article aparegut a Iniciativa Debate.

Més enllà de tot això, però, no deixa de tenir el seu interès consultar-la, encara que sigui amb moltes precaucions. Encapçalen la llista, amb millors resultats, Dinamarca i Nova Zelanda, amb un índex de 90 (sobre 100, com més baix és el percentatge, pitjor n’és la percepció), seguits per Finlàndia, Suècia, Suïssa, Noruega i Singapur, amb índexs propers a 90. França queda molt més lluny, en vint-i-tresè lloc, amb l’índex 69 i Espanya el quaranta-quatrè, amb l’índex 59, per sota de Botswana, Cap Verd, Brunei o Barbados.

Pel que fa als països balcànics, el més ben situat és, tal com era d’esperar, Eslovènia, en el lloc 31è, amb l’índex 61. Tota la resta queden per sota dels 50, que és la xifra que Transpàrència Internacional considera crítica. Primer de tots hi ha Croàcia (49, en el 55è lloc) -tot just amb un punt més que Hongria-, Romania (48, en el 57è) –encara per davant de països com Cuba o Itàlia-, Montenegro (45, el 64è), Sèrbia (42, el 74è), Bulgària (41, el 75è), Albània i Bòsnia i hercegovina (tots dos 39, el 83è), Macedònia (39, en el 90è). Més enrere encara queden Kosova (31, el 95è) i Moldàvia (30, el 123è). El total d’estats analitzats són 176.

Així com el conjunt de països mantenen uns índexs similars als de l’any anterior, els resultats de Kosova i Moldàvia són clarment inferiors, cosa que demostra que és un problema creixent.

Podeu consultar la llista completa en el següent enllaç 

 

Rússia es referma en la negativa a reconèixer Kosova

Ara fa uns dies, un article aparegut a BIRN va cridar l’atenció de diversos analistes. Segons el que comentava, amb el canvi esdevingut a la presidència dels EUA, les relacions amb Rússia podrien experimentar un gir important. La qüestió de l’annexió de Crimea a Rússia podria ser acceptada pels Estats Units a canvi d’algunes contrapartides, una de les quals seria el reconeixement de Kosova per part de Rússia.

L’autora de l’article, Mary Dejevsky, col•laboradora habitual de The Guardian va defensar aquesta tesi en un article publicat el dia 21 de gener a Tablet.

Rússia, des de la desintegració de Iugoslàvia ha estat el principal avalador de les tesis sèrbies. Sempre ha considerat que la declaració d’independència, unilateral per part de Kosova, és il•legal i contrària al dret internacional.

El govern serbi, per la seva banda, en el conflicte d’Ucraïna ha adoptat una actitud més equidistant, i no s’ha alineat obertament amb Rússia. D’una banda ha defensat la integritat territorial ucraïnesa, per coherència amb el que defensen a Kosova, i ha apellat a trobar una sortida negociada del conflicte.

Aquestes especualcions, però, han estat rebultjades radicalment des del Kremlin. Segons reprodueix la premsa sèrbia, aquest reconeixement ara és impossible, sobretot mentre Putin es mantingui en el poder, i encara que els EUA plantegessin formalment aquesta proposta, seria rebutjada. Insisteixen, a més, que seria trair el principal aliat de Rússia als Balcans i alhora un acte immoral. Creuen que només en cas que la situació als Balcans es compliqués de manera notable es podria abordar el tema de Kosova en una taula de negociacions.

D’altra banda, els darrrers incidents que han enfrontat Kosova i Sèrbia, d’una banda, i la inestabilitat de les relacions entre la República Serpska i el govern de Bòsnia i Hercegovina han provocat que el ministres d’Afers estrangers rus, Serguei Lavrov, hagi alertat del perill d’una confrontació armada als Balcans.

L’oposició de Kosova en bloc demana que s’aturin les converses amb Sèrbia

Avui mateix s’han reprès a Brussel·les les negociacions, apadrinades per la Unió Europea, entre les delegacions de Sèrbia i Kosova, diverses vegades ajornades. Tal com era previst no s ‘ha arribat a cap acord, però les altes intàncies de la Unió han volgut remarcar el bon clima de treball que s’ha creat. Federica Mogherini, després de la trobada ha remarcat que ha estat molt constructiva.

La veritat és que no s‘esperava gaire d’aquesta reunió, a la qual ha assistit el president de Kosova, Hashim Thaci, i el cap de govern de Sèrbia, Alexànder Vucic. Diversos conflictes han enrarit molt l’ambient aquests dos darrers mesos, i no han afavorit gens que milloressin les relacions.

Avui mateix, en el moment que es duia a terme la reunió entre ambdues delegacions, representants dels tres partits de l’oposició han fet un acte conjunt per tal de demanar que s’aturin les negociacions amb el govern serbi. Vetevendosje (Autodeterminació), Aliança per al Futur de Kosova (AAK) i Iniciativa per Kosova (NISMA) han posat en escena una vegada més la unitat d’acció que han mantingut en els darrers mesos.

Consideren que sota cap concepte poden continuar les negociacions amb Sèrbia i denuncien l’actitud que, segons ells manté. Posen com a exemple d’això els incidents provocats arran del tren que havia d’unir Belgrad i Mitrovica, després de divuit anys sense servei directe. El tren guarnit amb l’eslògan Kosova és Sèrbia en una vintena de llengües és valorat com una autèntica provocació. Un altre exemple d’aquesta actitud és la detenció de Ramush Haradinaj a l’estat francès, arran d’una denúncia del govern serbi. Hardinaj és actualment una de les principals figures polítiques del país –ja que és el líder d’AKK-. Finalment, un altre exemple, és el mur que es pretén consturir a la ciutat de Mitrovica, al nord, que pot deixar sense efecte els acords presos sobre aquesta ciutat.

Defensen que, per tal que es puguin reprendre les negociacions, cal partir de la premissa bàsica que Sèrbia reconegui la independència de Kosova, o bé que les negociacions acabin comportant això, cosa que, ara per ara, Sèrbia no està disposada a acceptar.

Des de Vetevensosje, principal partit opositor, s’argumenta que ni Thaci ni Mustafa estan legitimitats per negociar, ja que ho fan sense condicions i sotmesos. Han anunciat que han iniciat una recollida de signatures per tal de forçar una sessió extrordinària en el parlament per tal de debatre aquest tema.

La Comunitat jueva de Croàcia no assistirà als actes oficials de commemoració de l’Holocaust, com a protesta per l’actitud del govern

Tothom pensava que el nou govern croat, encapçalat per Andrej Plenkovic, tindria un to més centrista que els anteriors governs del conservador HDZ. Algunes declaracions públiques de Plenkovic i el fet que alguns dels membres més reaccionaris del gabinet anterior no repetissin com a ministres semblaven confirmar-ho.

Ara bé, el pas del temps ha semblat desmentir aquesta tendència, i tot sembla demostrar que els vells fantasmes de l’HDZ no s’esvaeixen. Una vegada i una altra el passat ústaixa apareix i reapareix.

Tot això ha fet que la Comunitat jueva de Croàcia hagi declinat de participar en els actes oficials commemoratius de l’Holocaust. Han de tenir lloc aquest 27 de setembre, divendres, i és evident que sense la participació de la comunitat jueva perden bona part del seu sentit. Tot i que encara no han estat convidats formalment, alguns membres destacats ja han avançat que no pensen assistir-hi.

Ognjen Kraus, de la comunitat de Zagreb, o Sara Tabakovic, que representa el conjunt de l’estat, han argumentat en diversos mitjans de comunicació la seva postura. Retreuen al govern una actitud ambigua pel que fa al passat del país, particularment durant la Segona Guerra Mundial.

Aquestes darreres setmanes han proliferat per tot Croàcia plaques amb el lema ústaixa “A punt per la Pàtria”, i la reacció de les autoritats governamentals ha estat totalment tèbia, per no dir condescendent. La primera va ser col·locada just al costat del camp de concentració de Jasenovac, el gran símbol de la barbàrie ústaixa, on milers, potser centenars de milers, de jueus, roms, serbis i croats opositors van ser exterminats. Aquest acte va ser impulsat per alguns veterans de la guerra de Croàcia (1991-1995), amb el suport explícit de diverses organitzacions ultradretanes que beuen de l’ideari ústaixa.

La postura oficial del govern va ser, senzillament, defensar que s’estava elaborant un projecte de llei que tenia com a objectiu prohibir simbologia totalitària, i en aquest sentit posava en el mateix sac la simbologia comunista i l’ústaixa, cosa que la comunitat jueva considera inacceptable. Després de la placa de Jasenovac, a més, n’han proliferat d’altres arreu del país. Amb l’excusa del projecte de llei, no han estat retirades i no hi ha hagut una condemna oficial.

En una línia semblant, i que també ha aixecat molta polseguera aquesta última setmana, hi ha l’anul·lació d’una exposició sobre Anna Frank a la localitat dàlmata de Sibenik. Aquesta exposició en una escola tècnica, organitzada per una entitat anomenada HERMES -que té com a objectiu inculcar valors de respecte i tolerància entre els joves- va durar tan sols un dia. El director de l’escola, Josip Belimaric, s’hi va oposar amb l’argument que el paper dels partisans era enfocat des d’una perspectiva positiva i no hi havia cap referència als crims que havien comès a Croàcia després de l’any 1945.

Sibenik era la vint-i-quatrena ciutat on s’organitzava aquesta exposició, i no hi havia hagut problemes en cap altre lloc. L’organtizació anava a càrrec d’HERMES en col·laboració amb la Casa Museu d’Anna Frank, d’Amsterdam.

Tensió entre Macedònia i Sèrbia. Belgrad utilitza oficialment el nom de FYROM

Aquests últims dies, les relacions entre Macedònia i Sèrbia s’han enrarit notablement. El motiu d’aquest deteriorament ha estat la decisió del govern serbi de no utilizar més, de manera oficial, el nom de República de Macedònia, tal com havia fet sempre des del seu reconeixement, sinó el nom de FYROM (Antiga República Iugoslava de Macedònia –BJRM en serbocroat-).

Aquesta decisió, lògicament, ha provocat la indignació de les autoritats macedònies i ha donat lloc a un creuament intens de retrets entre representants dels governs de tots dos estats.

Segons el govern macedoni, utilitzar aquest terme és entrar en contradicció amb els principis que van marcar l’establiment de relacions diplomàtiques entre tots dos països. Per tant, ha demanat formalment que aquesta decisió sigui reconsiderada, ja que la consideren insultant, ofensiva i inapropiada.

Per la seva banda, el govern serbi, per boca del seu ministre d’Afers estrangers -Ivica Dacic-, ha respost que el reconeixement de Kosova per part de Macedònia també és ofensiu, i rebla el clau afirmant que també va ser ofensiu el suport que va donar a Kosova en la votació que havia de decidir si podia entrar a formar part, de ple dret, de la UNESCO.

Dacic també ha insistit que tant l’ONU com la Unió Europea reconeixen Macedònia com a FYROM, cosa que no provoca la reacció irada d’Skopje. En aquest sentit l’acusen de mesurar les reaccions de manera diferent en funció de l’interlocutor.

La resposta del govern macedoni és exactament la torna. Per què el govern serbi focalitza el seu malestar contra un país petit, com Macedònia, pel reconeixement de Kosova, i no ho fa amb els EUA, Gran Bretanya, Alemanya, França o itàlia?

D’altra banda, la diplomàcia macedònia ha patit un altre revés quan les autoritats turques han anul·lat el decret, pactat entre els dos governs l’any 1998, segons el qual les titulacions en educació secundària i superior eren convalidades a banda i banda.

Records de Pristina, el llunyà estiu de 1992

k1-1

Per a moltes persones, l’estiu del 1992 queda indefectiblement lligat al Jocs Olímpics de Barcelona. Jo, particularment, he de reconèixer que no em van desvetllar cap entusiasme especial, més aviat tot el contrari. Uns anys abans, quan Barcelona va ser nominada com a seu dels Jocs Olímpics, ja vaig tenir l’estranya sensació d’incomprensió general quan vaig comprovar que era de les poques persones que realment era contrària a un esdeveniment d’aquestes característiques.

Per tant, no és gens estrany que aquell any, aquell estiu, quedar-me a la ciutat no fos, precisament, la meva opció preferida. L’alternativa, per a mi molt més engrescadora, va ser una petita fugida: agafar la motxilla i el sac de dormir, i amb el tren marxar ben lluny i estar-m’hi unes quantes setmanes.

El destí triat va ser Bulgària. Dos anys abans havia visitat Romania, que em va impactar profundament, en el sentit més positiu del terme. Per tant, les expectatives eren altes, molt altes. I Bulgària no em va decebre gens.

Després de tres setmanes d’anar amunt i avall, però, va arribar el moment de tornar cap a Catalunya. Des de Sofia, teníem dues opcions per tornar a Budapest, que era la ruta que havíem de seguir: per Romania, força més llarga, o bé per Sèrbia, amb un trajecte més curt, però també més incert. La guerra de Bòsnia havia començat el març d’aquell mateix i la situació a Sèrbia, i la de tots els països iugoslaus, no era precisament de les més estables.

Tot i això, en un exercici suprem de racionalitat, vam optar per la via sèrbia. Després de deixar enrere l’estació de Dragoman, l’última de les estacions búlgares, ens vam acostar cap a la frontera amb el que encara era Iugoslàvia. El tren anava bastant buit, tot i que érem al matí, i contrastava del tot amb els trens plens a vessar que trobàvem a Bulgària.

Cap a la una del migdia vam arribar a Nis, una de les ciutats més importants del sud de Sèrbia, de la qual tenia molt bon record. Hi havia estat tres anys abans. L’ambient de l’estació, però, ara era ben diferent. De la frenètica activitat d’aleshores no en quedava ni rastre.

Tot just abans de sortir de l’estació de Sofia, però, havíem pres una decisió no sé si gaire ben reflexionada, però que ens va entusiasmar. Ja que havíem d’anar a Nis, podríem fer una petita escapada, ni que fos breu a Pristina, la capital de Kosova. Això és el que vam fer.

Nis i Pristina són, geogràficament, properes: tot just les separen cent quilòmetres. El problema, però, va ser fer aquests cent quilòmetres. Comprar bitllets per arribar-hi no va ser gens fàcil. Un tràmit que es pot resoldre normalment en dos minuts, es va allargassar durant gairebé una hora, amb petició de passaports inclosa. Finalment, quan ja no hi comptàvem gaire vam poder agafar el tren que ens havia de portar cap a la capital kosovar, en un ferrocarril amb un nom francament molt suggerent: “Kosovo Express”.

D’exprés, no gaire. Aquest trajecte es va convertir en un dels més espectaculars que he fet, i el tren, també: vagons de fusta, màquina de vapor i lent, molt lent, exasperantment lent. Vam trigar sis hores a fer el trajecte de tan sols cent quilòmetres. Un bon maratonià hi hauria arribat abans que nosaltres.

Les sorpreses, però, no van acabar aquí. Cap a mig trajecte, van entrar dos militars, o policies –no els sabíem distingir- armats amb kalaixnikov, acompanyats de gossos amb un posat bastant intimidador (i m’agraden molt els gossos), que es van estar passejant amunt i avall durant tota la durada del recorregut. Quan vam veure que, a més, de tant en tant, helicòpters ens sobrevolaven vam començar a pensar que potser no havíem pres la millor decisió. Al cap i a la fi, Romania era, i és, fantàstica, i tranquil•la.

Arribar a l’estació de Pristina encara va ser més desolador. L’estació, ínfima i en un estat deplorable, impropi d’una ciutat d’aquesta magnitud i capital de província, estava completament buida, abandonada, amb els vidres trencats i sense ningú amb qui poder demanar la més mínima informació. A més, quan vam veure que érem els únics que hi vam baixar…

Com que ja era tard, cap al vespre, vam decidir d’agafar un taxi que ens dugués a un hotel on poguéssim estar tranquils i ens poguéssim recuperar de l’esgotament. Vam valorar que provar d’altres alternatives, com càmpings, potser no era gaire recomanable, i més tenint en compte l’hora.

El taxista va tenir molt clar a quin hotel ens duia: el Grand Hotel. Pocs anys després, aquest hotel va ser utilitzat pel govern iugoslau i hi hagué nombroses denúncies de tortures comeses en les seves habitacions durant la guerra de Kosova. El taxi anava ple d’adhesius que apel•laven al caràcter serbi de Kosova. Un gran contrast amb un taxi que havia agafat en aquesta mateixa ciutat tres anys abans, on els adhesius apel•laven al caràcter albanès de Kosova.

L’hotel, imponent, però buit. No hi havia gairebé ningú. Vam deixar els passaports, que van ser dipositats en uns petits calaixos transparents, a la vista de tothom, o de ningú en aquest cas. Lògicament eren els únics passaports de tot l’hotel, almenys exhibits públicament.

Un cop instal•lats, la gana ens va fer sortir per fer una volta i buscar algun lloc per menjar. Recordava tres anys enrere quan hi havia una extraordinària animació al carrer. Aquesta vegada no, ni de bon tros. El primer gran impacte va ser quan vam veure una tanqueta pel carrer. Després en vam veure més. Això ens va fer ser conscients que érem en un polvorí, que qualsevol guspira podia fer esclatar el conflicte. Es respirava a l’ambient, i una calma molt tensa no feia més que confirmar-nos-ho.

k3

Ens vam adreçar cap al mercat central, del qual tenia un record extraordinari de l’altra vegada que havia visitat la ciutat. Al seu voltant hi havia, i suposo que encara hi ha, una colla de bars i restaurants populars a uns preus molt assequibles, per a nosaltres gairebé de vergonya. Era tard i, molt probablement per això, no hi havia gaire gent. Després de buscar infructuosament durant una bona estona, finalment vam trobar-ne un on es van apiadar de nosaltres i ens van atendre.

Res a veure amb l’any 1989, any en què l’autonomia de Kosova va ser suspesa. Llavors tothom tenia moltes ganes de parlar, d’explicar, de preguntar. Ens explicaven què passava a Kosova, ens preguntaven per les qüestions nacionals de l’Estat espanyol. Recordo com vaig maleir les meves nul•les aptituds per al dibuix: els mapes que intentava fer de la Península Ibèrica eren patètics i no sé si van servir per a gran cosa. Comunicant-nos en una barreja de serbocroat extraordinàriament rudimentari, suplert amb esbossos de rus serbocroatitzat, anglès precari, paraules en diversos idiomes i sobretot amb llenguatge gestual vam aconseguir connectar-hi. Tres anys després, ni rastre d’això, un sopar ràpid i cap a l’hotel, per uns carrers foscos i desangelats.

La nit a l’hotel no donava per a gran cosa i com que estàvem molt cansats vam decidir anar a dormir. De matinada, vam sentir sorolls a la porta, que finalment es va obrir. No sabíem què fer. Va entrar algú a l’habitació. Com que érem molt valents, vam fer veure que dormíem, però d’esquitllentes vam captar com remenaven les nostres motxilles, encenien una petita llanterna i després d’una estona, que se’ns va fer eterna, van abandonar l’habitació.

No vam poder dormir gaire més. Ens vam llevar molt d’hora i després de comprovar que no ens faltava res, vam baixar a esmorzar. No les teníem totes. Tot plegat, ens empenyia a marxar ràpidament de Kosova. Després d’esmorzar, amb la panxa plena sempre es raona millor, vam decidir sortir al carrer, canviar diners en un banc i anar a l’estació d’autocars –sis hores més de Kosovo Express haurien estat fatals per a la nostra salut- per marxar-ne.

Canviar diners –llavors portàvem marcs alemanys- en un banc va ser també una tasca impossible. Vam haver d’anar a més d’una entitat bancària. Després de voltar molt, vam aconseguir que ens adrecessin a l’únic banc on canviaven diners, i en quantitats mòdiques. El banc també era ple de fotografies amb les quals es volia fer evident la serbitat de Kosova. En acabat d’una llarga cua, es van avenir a canviar-nos-en una petita quantitat, no sense arrufar molt el nas i fer algunes “comprovacions”. Era ben evident que no érem ben rebuts.

No cal dir que vam allargar ben poc l’estada. Tan aviat com vam poder, vam agafar un autocar que ens dugués a Nis, una altra vegada. L’autocar no era gens lent en aquest cas. Les velocitats a què anava ens va fer témer el pitjor més d’un cop, però almenys va servir perquè arribéssim ràpid a Nis. Arribar-hi i agafar un tren que ens portés fins a Budapest va ser immediat. Vam travessar tot Sèrbia d’una tirada, i veure el cel de Budapest, a l’estació de Keleti, va ser com tornar a casa.

k2

k4

Els Estats Units imposen sancions al president de la República Serpska, Milorad Dodik

Aquest dimarts passat, 17 de gener, els Estats Units van imposar sancions al president de la República Serpska, Milorad Dodik. Aquesta decisió representa un salt qualitatiu important en l’empitjorament de les relacions entre les autoritats de la Serpska i les nord-americanes, tot i que caldrà veure què passa finalment amb aquestes sancions, ja que l’actitud del nou president nord-americà Donald Trump, pel que fa als països balcànics, pot fer canviar el paper que els  EUA juga en aquesta regió.

La figura de Trump és força ben vista en diversos sectors de la societat sèrbia, tant a Sèrbia mateix com a la República Serpska. El l íder ultradretà Vojislav Seselj ha donat suport reiteradament a Trump. També van tenir un gran impacte en la societat sèrbia unes suposades dedeclaracions seves, on Trump argumentava que la guerra de Kosova havia estat un error. Posteriorment van ser desmentides, però tot i això les simpaties envers la seva persona no han disminuÏt. Un altre exemple d’axiò, és el regal que van preparar uns escolars de la Serpska, de Banja Luka, adreçat a Trump, amb motiu de la cerimònia en què Trump havia de prendre el relleu d’Obama en el càrrec. Dodik mateix havia d’acudir a aquest acte, però finalment, l’ambaixada nord-americana a la capital bosniana li va denegar el visat.

L’ambaixadora dels EUA a Sarajevo, Maureen Cormack, ha criticat obertament diverses vegades Dodik arran de la convocatòria del referèndum sobre la data de la Festa de la Serpska, que va ser considerat inconstitucional per la Cort Constitucional bosniana. Tot i això, la festa va tenir lloc, motiu pel qual els EUA han valorat que l’actitud de Dodik entra en contradicció amb els acords de Dayton, i que, segons ells, representa un perill per a la pau. Les sancions imposades impedeixen a Dodik accedir a qualsevol bé o actiu que estigui sota jurisdicció dels EUA.

La reacció de Dodik a les sancions ha estat immediata: ha demanat el cessament d’aquesta ambaixadora, que considera enemiga dels serbis, i que sigui declarada persona non grata per les autoritats bosnianes. A més, no ha dubtat a afirmar que està orgullós de ser present en aquesta mena de llista negra de les autoritats nord-americanes, cosa que demostra que treballa pels interessos de la República Serpska.

Aquest afer pot tensar encara més les relacions entre la Serpska i el govern de Bòsnia i Hercegovina, prou malmeses arran de la celebració de festa de l’entitat el passat 9 de gener.

 

OMFO, la música transbalcànica de German Popov

OMFO és l’acrònim de « Our Man From Odessa », que amaga el nom de German Popov. Popov va néixer l’any 1966 en aquesta ciutat ucraïnesa, tot i que l’any 1989 es va traslladar a Amsterdam, ciutat on resideix i ha desenvolupat la seva carrera musical.

Popov ha publicat diversos treballs on fa una reinterpretació dels sons tradicionals de diverses contrades i les passa pel sedàs de la música electrònica. El seu primer disc va ser Trans Balkan Express, on precisament recull les sonroitats balcàniques, que ha recuperat en eltres treballs posteriors, tot i que també s’ha acostat a d’altres tradicions musicals, com la centreasiàtica i nord-africana.

Podeu trobar-ne més informació en aquesta pàgina: OMFO -OUR MAN FROM ODESSA (GERMAN POPOV)