Nostalgia, de Mircea Cartarescu, una obra mestra de la literatura romanesa

P1040624

Foto: edició en castellà d’El sueño, de l’any 1993. Llavors va publicar-se amb aquest nom. Foto de Josep Dorca

És una autèntica llàstima que no hi hagi cap traducció al català de l’obra de Mircea Cartarescu.

Cartarescu és un dels autors més interessants de la literatura romanesa dels últims anys. Cada vegada té més ressò i el seu nom ha sonat diverses vegades com a possible candidat al Premi Nobel.

A l’Estat espanyol es va publicar, l’any 1993, aquest recull de cinc narracions amb el nom de El sueño, tal com s’havia de dir la primera versió publicada a Romania. En aquesta primera edició en castellà, ja hi havia la presència de El jugador de ruleta russa, un relat que havia estat censurat en la primera edició romanesa. Ara fa dos anys se’n va publicar un altra edició amb el nom original, Nostalgia, que era el nom original que l’autor havia pensat per al volum.

El recull està format per cinc narracions: El jugador de ruleta russa, El Mendébil, L’arquitecte, REM i Els bessons. És una obra fascinant que atrapa el lector des de les primeres pàgines. Recrea tot un món a partir de la fantasia, del somni. Llegint-lo de vegades tens la sensació de reviure Borges, Alan Poe, Hawthorne… Alguns crítics han volgut veure en la primera de les narracions una crítica política.

Cartarescu ha conreat tant la prosa, com la poesia i la crítica literària, però on ha demostrat més la seva vàlua ha estat en les narracions, les nouvelles, tan habituals en la literatura romanesa, com en la literatura russa. Són textos més extensos que els contes de la nostra literatura, però que per extensió tampoc no es poden arribar considerar novel·les, tal com les entenem nosaltres.

En aquest terreny, el de les novel·les breus, a Romania podem trobar grans autors, com Sadoveanu, Gala Galaction, Zaharia Stancu, Libiu Rebreanu, Mihai Eminescu o Mircea Eliade.

Tot i que Cartarescu ha excel·lit, sobretot, en el món de la narrativa, mai no ha abandonat la faceta de poeta, força prolífica. Un exemple del compromís amb la poesia, i del seu valor, és la seva participació en el Festival de Poesia de Barcelona, que va tenir lloc aquest mes de maig.

Aquest autor, nascut a Bucarest l’any 1956, començà a escriure a la dècada dels 80. En aquells anys encara es vivia a tots els països de l’òrbita soviètica la ressaca del que era conegut com a Realisme Socialista, tot i que era  ja un moviment totalment esclerotitzat.

A Romania, l’autor que més bé va representar aquest moviment va ser Zaharia Stancu, que pretenia seguir el model obert per Gorki (el seu pseudònim vol dir cansat, tal com Gorki vol dir, en rus, amarg).

Tot i això, Romania havia estat un país relativament liberal, en diversos sentits, també el literari, si el comparem amb altres estats veïns. Ara bé,  cap a finals de la dictadura de Ceaucescu, el poder va anar imposant cada vegada més un control ferri de tota la societat, també de la cultura. En aquest sentit, la censura, que mai havia deixat d’existir,  es va tornar a fer notar de manera implacable

Cap als anys vuitanta, un grup de joves autors va intentar obrir-se camí en el món de la literautra, però per fer-ho va haver de trencar amb els rígids patrons imposats per les autoritats. Va ser llavors quan es van començar a fer notar amb un moviment conegut amb el nom de Postmodernisme.

Aquest moviment, el del Postmodernisme, tenia com a objectiu recuperar el que considerava temps perdut per la literatura romanesa, durant els anys de l’estalinisme i del postestalinisme. Per això, reivindicava valors antics de la literatura del país, alhora que volia incorporar-se a les noves tendències literàries universals. Això va fer que es revaloritzessin figures com les de Tzara, Cioran o Ionescu, gens ben vistes per les autoritats.

Una de les característiques d’aquest moviment era, precisament, defugir el realisme, que d’una forma o altra havia estat la doctrina oficial del país. A més, això era una forma d’evitar, en la mesura que era possible, enfrontar-se amb el poder.

Aquest rebuig del realisme és ben palès en Cartarescu. Busca el refugi de la imaginació, de la fantasia i, sobretot, del món dels somnis, tal com reflecteix el nom del primer llibre de narracions que va publicar.

Cartarescu es va doctorar en Llengua i Literatura per la Universitat de Bucarest, lloc on actualment exerceix la docència. Mircea Cartarescu es va iniciar en el món literari a través de la poesia. El seu primer llibre de poemes Fars, aparadors, fotografies va aconseguir el premi al millor autor novell, concedit per la Unió d’Escriptors de Romania.

Després va publicar El somni, la seva primera obra en prosa. El primer relat d’aquesta obra porta el nom de El jugador de ruleta russa (el títol original en romanès és Ruletistul). És una narració impressionant, d’aquelles que no poden deixar indiferent, i que per ella sola ja val la pena de llegir el volum. La venda d’aquest llibre va estar prohibida durant anys a Romania, per la censura.

Aquest llibre ja el tenia escrit l’any 1989, però l’hagué de presentar a la censura. A part de suprimir el primer dels textos, una altra imposició va ser la de canviar el nom del recull. Per aquest motiu, quan va sortir publicat, en lloc de Nostàlgia, es va haver de dir El somni.

Una autèntica joia que val la pena de descobrir.

I esperem que aviat n’hi hagi una traducció al català.

Part de la informació utilitzada per escriure aquesta entrada s’ha obtingut de: http://trabalibros.com/autores/i/4442/56/mircea-cartarescu

Anuncis

Després de Crimea, Transnístria?

Mikhail Burla, president del Soviet Suprem de la República Moldava de Transnístria, va sol·licitar formalment, el 17 de març, a la Duma Estatal de la Federació de Rússia iniciar els passos per a la unió d’aquest territori a Rússia. L’objectiu, doncs, és seguir els passos de Crimea.

El 16 d’abril, el Soviet Suprem (sí, encara conserva aquest nom) de Transnístria va tornar a demanar, per segona vegada, de formar part de Rússia. Aquesta petició té lloc enmig de la incertesa i el caos que hi ha a la veïna Ucraïna.

A resultes de la votació, es va enviar una carta a la Duma russa, i també al president Putin, per tal que els reconeguin com a estat independent i sobirà, com a pas previ per a la seva unificació amb Rússia. Una delegació del Soviet Suprem de Transnístria va lliurar personalment la carta a Serguei Narixkin, president de la Duma.

La voluntat de les autoritats de Transnístria és que es repeteixi el guió de Crimea.El president del país, Ievgueni Xevtxiuk, així ho va deixar entendre en un discurs que va fer poc després d’aquesta segona petició.

Tot això pot tibar encara més la corda entre Rússia i les potències occidentals i, alhora, pot servir com a eina de Moscou per reforçar el seu pes en les negociacions amb les potències occidentals sobre la qüestió d’Ucraïna. Segons alguns analistes, l’interès primordial de Moscou és buscar punts de conflicte que els permeti aconseguir victòries diplomàtiques i no perdre pes a l’est europeu.

El govern moldau

Evidentment, aquestes demandes no han agradat gens a les autoritats de Moldàvia, que continuen reivindicant la sobirania sobre aquest territori.

El govern moldau mai no ha considerat vàlid el referèndum que es va fer l’any 2006 en aquesta república autoproclamada. Tampoc no va reconèixer el que s’havia fet en els anys noranta.

Segons ells, Transnístria no tenia cap legitimitat per convocar-lo. En totes les negociacions que hi ha hagut, Moldàvia no ha volgut entrar mai a discutir sobre qui recau la sobirania de tot el territori.

El viceprimer ministre de Moldàvia, Euguen Carpov va denunciar una campanya, per part de Rússia, de propaganda per crear tensions a Transnístria.

En la mateixa línia s’han manifestat el president de Moldàvia, Nicolae Timofti i el primer ministre, el prooccidental Iure Leanca.

Per al govern moldau, l’única opció possible és negociar entre ambdues parts per trobar una solució viable al conflicte d’aquesta regió. Chisinau, capital de Moldàvia, considera que Tiraspol ignora el fet que la regió de Transnistria és reconeguda com una part integrant de la República de Moldàvia per tots els actors internacionals, i que no hi ha cap estat en el món que la reconegui.

La reacció de Romania

El president de Romania, Traian Basescu, ha reiterat el suport del seu país a la independència i integritat territorial de Moldàvia.

Ha expressat, a més, tenint en compte que la situació a Ucraïna ha anat empitjorant en les transcurs de la setmana, tot i els acords, la seva preocupació pel creixement de la tensió prop de les fronteres del país, segons comenta el portal Balkaneu.

Basescu més d’una vegada ha comentat la possibilitat que Moldàvia es reunifiqués amb Romania, país amb el qual comparteix la llengua.

Ja fa uns dies que el govern romanès va expressar el seu temor que Rússia intentés repetir l’estratègia de Crimea, aquest cop a Transnístria.

Què és Transnístria?

Transnístria (o Transdnièster) és una llarga franja de terra situada entre Moldàvia i Ucraïna, però, no té una frontera comuna amb Rússia.

Transnístria va declarar la seva independència de Moldàvia el 21 de setembre de 1990. Des de llavors molta població de llengua romanesa (encara que el nom oficial sigui moldau, és exactament la mateixa llengua) ha marxat de Transnístria.

Té poc més de 4.100 km quadrats i una mica més de 600.000 habitants. La capital és Tiraspol. L’últim cens fiables és del 1989. Es calcula que el 58% dels habitants d’aquest territori són russos i ucraïnesos i, com a màxim, el 33% moldaus. L’any 1989 el percentatge de moldaus era superior al 40%.

Les llengües oficials són el rus i el moldau, però a la pràctica el moldau ha quedat bandejat de la vida pública.

L’any 2006, Transnístria va celebrar un referèndum similar al referèndum que es va fer el 16 de març a Crimea. Aquesta independència, però, no ha estat reconeguda per cap estat.

Altres fronts oberts per al govern moldau

Les reaccions de la premsa moldava han estat també molt contundents, i també les de la societat civil. Només cal veure alguns dels articles que apareixen en el portal moldova.org. Un exemple d’això és la reacció davant l’anunci d’un referèndum en un municipi per tal d’annexar-se al territori de Transnístria.

Tenen la sensació, en aquest territori, que els seus salaris i pensions són inferiors als de Transnístria. En alguns casos, a més, les seves terres estan a l’altra banda de la “frontera”, i no les poden conrear, cosa que en molts casos els impedeix que puguin complementar els seus ingressos.

Gagaúsia

Un altre front obert és el de Gagaúsia, a la zona sud-oest de Moldàvia. S’hi va fer un referèndum el dia 2 de febrer, en aquest cas amb dues preguntes.La primera era si els ciutadans d’aquest territori es volien acostar a la Unió Europea o bé a la Unió Duanera Euroasiàtica, impulsada per Rússia, i de la qual formen part Bielorússia i Kazakhstan. L’altra pregunta era, obertament, sobre la independència de Gagaúsia en cas que Moldàvia canviés els seus aliats internacionals.

Els resultats van ser aclaparadors a favor de la Unió Duanera Euroasiàtica i de la independència, amb més del 90% dels vots. Més enllà de la credibilitat dels resultats (no hi havia observadors internacionals), és evident que Moldàvia té molt poc marge de maniobra si no vol perdre aquests territoris.

Eleccions a Sèrbia, aclaparadora victòria del Partit Progressista Serbi a les eleccions del 16 de març


Segons els primers resultats de les eleccions parlamentàries a Sèrbia, el Partit Progressista Serbi (SNS), d’Aleksandar Vucic, obté el 48,8% dels vots i la majoria absoluta en el Parlament, amb 158 escons d’un total de 250 .

La participació en les eleccions d’ahir va ser del 53,2%, més baixa que el 57,7 de l’any 2012 .

Aquests eren uns resultats amb els quals s’hi comptava. Totes les enquestes apuntaven en aquesta direcció. Vucic, doncs, ha aconseguit la majoria més gran de la història de les eleccions democràtiques a Sèrbia i pot, si vol, governar sense necessitat de cap altre partit. D’aquesta manera podria posar fi a la coalició amb els socialistes, liderats per Dacic .

Només tres partits han superat el llindar del 5 %: el Partit Socialista, d’Ivica Dacic (SPS, 14% dels vots i 44 escons), el Partit Democràtic, de l’exalcalde de Belgrad, Dragan Djilas (SD, 5.9 % dels vots i 19 escons) i el Nou Partit Democràtic de l’expresident Borís Tadic (NDS, 5,7% dels vots i 18 escons).

Pel que fa a les llistes de les minories, la Lliga dels Hongaresos de la Voivodina aconsegueix sis escons (1 més dels que tenia fins ara); el Partit d’Acció Democràtica (SDA), partit dels bosníacs, musulmans del Sandjak, tres (com fins ara), i el Partit Democràtic Albanès, de Riza Halimi, dos.

En algun col·legi electoral de Novi Pazar, capital del Sandjak, va haver-hi problemes amb paperetes electorals.

En aquesta legislatura quedaran fora del Parlament el Partit Democràtic de Sèrbia (SDS) Sèrbia, de Vojislav Kostunica, l’expresident, i el Partit Liberal Democràtic ( PLD ) de Čedomir Jovanović, el menys nacionalista dels partits serbis. Aquest darrer partit és l’hereu dels moviments cívics que a finals dels anys noranta havien intentat disputar a Milosevic l’hegemonia política.

El Partit Democràtic Serbi ha estat des de fa molts anys un dels partits centrals de la política sèrbia i aquesta és la primera vegada que queda fora del Parlament.

També n’han quedat fora formacions ultradretanes, com el Partit Radical Serbi (de Vojislav Seselj) i altres formacions menors (Nasi i Obraz).

El Partit Progressista Serbi va néixer fa relativament poc temps, l’any 2008, com una escissió encara més nacionalista del Partit Democràtic Serbi. Aviat, però, va acabar adoptant una política possibilitsta que l’ha allunyat d’aquests plantejaments.

Ideològicament pretén homologar-se amb els partits de centredreta europeus, i pren com a model la Democràcia Cristiana d’Angela Merkel i el Partit Popular Europeu.

En alguns discursos, Vucic ha destacat com un dels seus referents Alcide De Gasperi, el fundador de la Democràcia Cristiana italiana després de la Segona Guerra Mundial. Una cita que li agrada particularment és aquella que afirma que volen treballar per a les futures generacions, i no per a les pròximes eleccions.

Ha insistit que volen continuar el viatge amb Europa, lluitar contra la corrupció i col·laborar amb els seus principals socis, Rússia , la Xina i els Estats Units. Segons ell, la primera prioritat del nou govern serà la lluita contra l’atur .

Entre els problemes més greus del país hi ha el de l’atur, amb 800.000 aturats (d’una població de 7.200.000 d’habitants), i el deute públic, que s’ha duplicat aquests darrers anys.

Un dels seus grans objectius és aconseguir la integració de Sèrbia a la Unió europea l’any 2020, per a la qual ja han començat les negociacions. Aquest objectiu explica el seu paper tan discret en el conflicte que enfronta Rússia i la Unió Europea sobre Ucraïna i Crimea. .

Aleksandar Vucic ha anuciat que el nou govern es formarà abans de l’1 de maig, i que té la intenció de parlar amb totes les forces polítiques.

Els socialistes són vistos, pels progressistes, com a soci prioirtiari en un futur gabinet . De fet, progressistes i socialistes ja formaven part del govern sortint. Els bons pronòstics i l’aprovació popular de la seva gestió, van fer que els progressistes avancessin les eleccions per tal de poder reforçar el seu paper en un nou govern. A la pràctica, si volguessin, podrien formar perfectament un govern monocolor.

El govern de coalició s’ha caracteritzat per dur a terme una política de to liberal, que ha implicat una reducció important en el nombre de funcionaris, en el sou que cobraven i també un control de la despesa pública, que ha provocat alguns conflictes laborals greus, com una prolongada vaga de mestres.

Ivica Dacic, líder del Partit Socialista, va destacar que els resultats obtinguts pels partits governamentals eren històrics, ja que mai s’havien assolit uns resultats tan contundents com en els de les eleccions d’ahir. Va felicitar Vucic i es va mostrar disposat a repetir la coalició en el govern.

Els socialistes, en els darrers anys, han intentat deixar enrere el llast de Milosevic. S’han allunyat de manera important del vell discurs ultranacionalista i s’han volgut erigir en una moderna formació de centreesquerre homologable a les formacions de matriu socialdemòcrata de la resta d’Europa.

Tot i això, no han aconseguit, ni de bon tros, acostar-se als resultats que havien aconseguit en els seus millors moments.

Pel que fa als demòcrates (DS), bona part de la seva campanya es va basar en el missatge que eren els únics que no farien una coalició postelectoral amb els progressistes. El líder d’aquest partit, Dragan Djilas, va dir, després de saber-se els primers resultats, que per a ells ara començava la lluita per la democràcia. El Partit Democràtic era el partit gonvernant abans que els progressistes i socialistes fessin una coalició la legislatura anterior i els traguessin del poder.

Entre d’altres coses va afirmar que desitja que l’SNS compleixi les promeses fetes durant la campanya, però no confia que això passi.

Una formació nova en el Parlament és la de Boris Tadic, que era l’antic líder del Partit Democràtic. Se’n va separar quan va ser desplaçat en el càrrec per Djilas. Aquesta formació, el Nou Partit Democràtic (NDS), ha aconseguit uns bons resultats electorals. Durant la campanya s’ha especulat que podria arribar a algun pacte postelectoral amb els progressistes, però ell, expresident de Sèrbia (ho va ser fins que en les últimes eleccions presidencials va guanyar el progressista Tomislav Nikolic), ho ha negat sempre.

A Kosova, on també es podia exercir el vot (tal com va passar a les eleccions del 2012) només va votar el 34% dels electors que estaven inscrits en el cens (unes 107.000 persones, aproximadament).

Kosova per als nacionalistes serbis és considerada la Sèrbia sud, mentre que la Voivodina és la Sèrbia Nord. Per a ells, Sèrbia és, senzillament, la Sèrbia central.

Els resultats oficials de les eleccions parlamentàries es donaran a conèixer com a molt tard el 20 de març. Després d’això, el nou parlament del país haurà de constituir-se en un termini de 30 dies.

Victòria progressista, també en les eleccions municipals a Belgrad

A part de les eleccions per al nou Parlament, també es feien eleccions per renovar les assemblees municipals.

A Belgrad, ciutat més important dels país de bon tros, també va vèncer el Partit Progressista, amb el 44% dels vots, i 64 regidors. En segon lloc va quedar el Partit Democràtic amb el 15,7% dels vots i 22 regidors; després va quedar la coalició liderada pel Partit socialista, amb l’11,7% dels vots, i 16 regidors; finalment el Partit Democràtic Serbi, amb 8. La resta de partits no van arribar al 5% mínim de vots per poder entrar a l’assemblea.

El nou alcalde, el triarà l’assemblea municipal.

Eleccions a Sèrbia

Avui, 16 de març, els serbis han estat cridats a les urnes per tal de triar el nou Parlament del país. Els residents a Belgrad i altres ciutats també voten per elegir les assemblees municipals.

6.765.998 ciutadans tenen dret a vot, repartits en 8.262 col·legis electorals a Sèrbia i Voivodina, 90 a Kosova i 35 a l’estranger.

Els centres de votació han obert a les 7 del matí i tanquen a les vuit del vespre.

S’hi ha presentat, finalment, 19 de partits, coalicions i grups de ciutadans, set de les quals representen les minories ètniques.

Hi ha un total, doncs, de 3.020 candidats que opten a escons.

Tots els llocs de votació han obert sense problemes, tret d’un col·legi de Novi Pazar, al Sandjak, on el comitè electoral ha comprovat que hi faltaven algunes paperetes electorals.

A partir de les 9 del vespre començaran a saber-se els primers resultats.

Podeu consultar l’anàlisi del resultat de les eleccions en el següent enllaç:
https://balcaniablog.wordpress.com/2014/03/17/aclaparadora-victoria-del-partit-progressista-serbi-a-les-eleccions-dahir/

1941, d’Slavko Goldstein, una lectura imprescindible

P1040622

Slavko Goldstein tenia tretze anys l’any 1941. Vivia a Karlovac, una petita ciutat ben bonica i tranquil·la no gaire lluny de Zagreb, capital de Croàcia.

La seva família era jueva. El seu pare, Ivo Goldstein, era un prestigiós llibreter d’aquesta ciutat, i la llibreria era el centre de trobada dels intel·lectuals progressistes de la localitat. De jove, Ivo havia estat sionista convençut i havia viatjat a Palestina. Quan va esclatar la guerra, sembla, però, que ja no ho tenia tan clar. Tenia una autèntica passió per la literatura, era esperantista…

El 14 d’abril de 1941, les tropes alemanyes van entrar a Zagreb i es va proclamar l’Estat Independent Croat (conegut com a NDH). Aquest estat estava dirigit pels ústaixes, els feixistes croats, encara que els feixistes italians i els nazis tenien el país sota control, cosa que feia que en el fons aquesta independència fos fictícia, tal com reflecteixen alguns textos que apareixen en aquest llibre.

Una bona part de la població els va rebre com a herois, i com a alliberadors. Una altra part, amb temor. A Karlovac, també.

Un dia, després d’anar a jugar amb els seus amics, l’Slavko torna a casa i es troba que el seu pare ja no hi és. Se l’han emportat. A partir d’aquí començarà un periple per diversos camps fins que finalment és executat al camp d’extermini de Jadovno.

Aquest fantàstic i terrible llibre és una barreja de memòries i de treball de recerca.

Ens explica el pas del seu pare per diferents camps, la seva vida amb la mare, les seves amistats, els seus veïns…

Alhora ens informa, amb molt de rigor i tota mena de detalls, sobre el genocidi que va patir la població sèrbia i la població jueva de Croàcia (les terribles matances de Glina, Blagaj, Gudovac, entre d’altres), com es van organitzar els partisans (ell mateix en va ser un), ens explica les grandeses i les misèries de moltes persones, de com van sobreviure, de la solidaritat callada de moltes persones, de l’heroica en altres casos, de les contradiccions d’alguns dels ústaixes, conscients de l’horror que perpetraven.

A la part final del llibre, ens narra com viu i com interpreta els fets que retornen, el títol del llibre, durant les guerres dels anys noranta.

És una lectura imprescindible per entendre què va passar i què ha passat en bona part dels països de l’antiga Iugoslàvia.

A més, és un dels pocs llibres que podem trobar sobre els anys que els ústaixes van exercir el poder i sobre el genocidi (que va arribar a esparverar els nazis) que van cometre.

Slavko Goldstein, després de la guerra va treballar com a periodista, editor, guionista de pel·lícules i documentals. Va ser el responsable de l’editorial Novi Liber i va ser president de la Comunitat Jueva de Zagreb. També va ser un dels fundadors d’un dels primers partits d’oposició a Croàcia.

1941, el año que retorna, d’Slavko Goldstein

Cómplices Editorial, novembre de 2013

Foto: Josep Dorca

 

 

 

 

La missió de l’OSCE a Bòsnia i Hercegovina ha elaborat un mapa en línia sobre els crims de guerra

El dia 24 de febrer es va presentar una mapa en línia amb informació sobre els crims de la guerra de Bòsnia, detalls d’aquests crims i sentències pronunciades pels tribunals des de l’any 2003.

P1040630

Foto: Josep Dorca

La guerra de Bòsnia va ser un esdeveniment que va marcar profundament la societat europea. Moltes persones no es podien creure que una guerra d’aquesta magnitud pogués tenir lloc al cor d’Europa. Va  remoure moltes consciències. Arran d’això, moltes persones van demanar que s’havia de fer alguna cosa més, que s’havien de jutjar els crims. Tot va culminar amb la  posada en funcionament del Tribunal de l’Haia per als crims de les guerres de l’antiga Iugoslàvia.

Ara, molts anys després, toca de fer balanç de la feina feta, que encara no ha acabat.

De vegades s’ha intentat transmetre la imatge que el tribunal era parcial, que no es jutjaven tots els casos, ni de la mateixa manera. Ara, amb la publicació d’aquest mapa es pretén demostrar que no és així, i es vol fer pública tota la feina que s’ha fet.

El gran objectiu de l’OSCE és promoure “els ideals de justícia i reconciliació a Bòsnia”,  segons va comunicar el cap de la Missió de l’OSCE en aquest país, Fletcher Burton , quan va presentar aquest material.

A l’hora de presentar el projecte va comentar, a més, entre d’altres coses, que l’enjudiciament dels crims de guerra és la condició indispensable per a la reconciliació.

Els objectius, segons els promotors del mapa, són fer conèixer el que estan fent els tribunals i contrarestar la desinformació i la manipulació que alguns grups promouen.

Tal com hem dit abans, si es consulta el mapa es pot veure perfectament que les persones que han passat pels tribunals pertanyen a totes les ètnies, tant del bàndol serbi, com al croat com al musulmà. També n’hi ha de l’Armija bosniana. Així es compleix, doncs, l’objectiu de demostrar que el tribunal és imparcial, encara que alguns hagin intentat demostrar que era antiserbi.

En definitiva, projectes com aquest serveixen perquè la població senti, vegi i pugui comprovar que la justícia esta fent la feina que ha de fer. Tot plegat ha de servir perquè augmenti la confiança pública en el processos legals que s’estan duent a terme.

Accés al mapa: http://www.warcrimesmap.oscebih.org/

Presentació youtube: