Nova crisi política a Romania

El parlament romanès pot viure aquesta setmana una situació autènticament insòlita: el partit que sustenta el govern ha presentat una moció de censura contra aquest mateix govern.

El motiu d’aquesta decisió, presa dijous passat, va ser que l’actual cap de govern, Sorin Grindeanu, no va voler renunciar a continuar liderant el govern del país, petició que se li feia des de la cúpula del partit, el Partit Socialdemòcrata. Per aquest motiu, va ser expulsat del Partit Socialdemòcrata dijous mateix. Segons fonts del partit, les dues decisions –l’exclusió i la presentació de la moció de censura- es van prendre per unanimitat.

La moció de censura s’ha presentat aquest mateix dilluns, amb l’aval de 223 parlamentaris, i s’haurà de debatre i votar en el parlament aquest dimecres.

Des del PSD no es pateix pel resultat de la votació, car disposen d’una majoria més que suficient per poder-la tirar endavant, amb el suport dels seus aliats, els liberals d’ALDE. El principal líder d’aquesta formació, Calin Popescu Tariceanu, va assegurar divendres mateix, i avui s’hi ha refermat, que comptarien amb el suport del seu partit per tirar endavant amb la iniciativa, malgrat els rumors que ALDE s’havia sentit menystinguda perquè no se l’havia informat de les intencions de fer caure el govern. Un antic dirigent de la formació, Daniel Constantin va arribar a qüestionar el vot d’un nou candidat del PSD. Perquè pugui prosperar, cal un mínim de 233 diputats i senadors –cal sumar el total de les dues cambres-, i totes dues formacions en tenen 247. El fet que només hagin estat  223 els signataris de la moció de censura obre un punt d’incertesa sobre el resultat final de la votació de dimecres.

Grindeanu, per la seva banda, ha insistit que no pensa renunciar al càrrec i ha responsabilitzat Liviu Dragnea, l’autèntic amo del partit, de la situació creada. Confia que no hi haurà prou vots per fer-lo fora, ja que considera que moltsd diputats i senadors socialdemòcrates no donaran suport a la moció de censura. Responsabilitza del tot Dragnea com a causant de la crisi. Aquest dissabte va tenir una trobada a Timisoara, a l’oest del país amb alguns dels seus seguidors.

No només això, sinó que ha anunciat que està buscant persones per tal de formar un nou gabinet, entre les quals ha esmentat noms com el de Victor Ponta. També ha demanat la dimissió de Dragnea –que és el president de la Cambra de Diputats-, i ha dit que només renunciarà al càrrec en cas que Dragnea també ho faci. Grindeanu argumenta que té molts més suports en el si del partit dels que sembla. En destaca l’actual ministre de Telecomunicacions, Augustin Jianu, que és un dels pocs ministres que no va dimitir després de la decisió del partit.

La relació entre Grindeanu i Ponta ve de lluny. Grindeanu va ser ministre quan Ponta era cap de govern, entre 2014 i 2015. També hi ha altres personalitats, poques, del PSD que han manifestat obertament el seu suport a Grindeanu. Entre aquestes persones destaca, sobretot, l’alcalde de Iasi, Mihai Chirica. Aquestes veus han estat profundament critiques amb Dragnea, a qui acusen de controlar el partit com si fos una finca particular. Chirica va ser froça crític amb l’actuació del partit durant les mobilitzacions populars contra la corrupció, que van estendre’s per tot el país el mes de febrer passat.

Ara caldrà veure qui serà el nou candidat del partit, si prospera la moció, per ocupar el càrrec. Un dels noms que més sona és el de Carmen Dan, ministra d’Afers Intreriors.

Ara bé, la popularitat de Grindeanu ha anat creixent a mesura que han anat passant els mesos, malgrat les mobilitzacions del passat mes de febrer. Diferents enquestes demostren que està més ben vist que no pas Dragnea, i té uns índexs d’acceptació qus s’acosten als de Iohannis. Els motius reals de l’enfrontament entre tots dos líders no s’han fet públics i s’ha especulat amb diverses causes, entre les quals hi ha la lluita pel control del partit, i també alguns afers foscos derivats de p`ractiques corruptes.

Una alternativa de govern és francament complicada, després dels resultats electorals de desembre de l’any passat. Els partits opositors queden molt lluny de tenir la capacitat de poder formular una alternativa amb garanties d’èxit. Aquest mateix matí, Grindeanu ha tingut una breu reunió amb els representants de la minoria hongaresa, el partit UDMR. De tota manera, des d’aquesta formació no s’ha anunciat quin serà el sentit del seu vot, aquest dimecres. Han asseugrat que esperaran a dimecres, després de seguir el debat, per prendre la decisió definitiva.

Tampoc no han aclarit el sentit del vot els diputats del Partit Nacional Liberal, la segona força política del país, i principal partit opositor. També han assegurat que esperaran a dimecres. Aquest partit ha fet, aquest cap de setmana, el congrés del partit, que havia de triar el nou líder de la formació. Finalment l’escollit ha estat Ludovic Orban, que s’ha imposat clarament a Cristian Busoi.

En cas que la moció prosperi, els socialdemòcrates hauran de proposar al president, Klaus Iohannis, el nom d’un altre candidat a formar govern, i cal que Iohannis l’accepti. Podem recordar, per exemple, que Iohannis ja va rebutjar el nom de Shaideh Sevil, abans d’acceptar Grindeanu. Avui mateix, Iohannis s’ha reunit amb Angela Merkel i li ha garantit l’estabilitat del país. Dissabte passat va instar el PSD ha posar punt i final, de mànera ben ràpida, a aquesta crisi política.

 

Eleccions a Kosova: canvis en el mapa polític

L’11 de juny tindran lloc les eleccions per triar la composició del nou parlament de Kosova, després que el govern actual no superés una moció de censura -o de no confiança- presentada la setmana passada. A Kosova, una moció de censura no implica la presentació d’un govern alternatiu, sinó simplement la caiguda immediata del govern i la convocatòria d’eleccions anticipades.

El termnini per a la presentació de candidatures i de coalicions electorals finalitzava ahir a mitja nit. En el transcurs d’aquesta setmana les reunions entre les cúpules dels diversos partits han estat molt nombroses, a resultes de les quals s’han creat dues grans coalicions. De fet, els primers dies es va especular, sobretot, amb la possibilitat d’una gran coalició formada pels tres principals partits opositors: Vetëvensdosje, Aliança pel Futur de Kosova (AAK) i Iniciativa per Kosova (NISMA), que han col·laborat força durant l’última legislatura, però en una reunió que va tenir lloc fa dos dies es va esvair del tot aquesta opció.

Finalment, ahir les coses van canviar radicalment, amb la qual cosa el mapa polític kosovar quedarà clarificat, i simplificat, entorn de tres grans opcions, partits de les minories a banda.

L’anterior equip de govern estava format, a part d’una colla de partits petits, per dues formacions: el Partit Democràtic de Kosova (PDK) i la Lliga Democràtica de Kosova (LDK).

El Partit Democràtic de Kosova, partit en què milita Hashim Thaci -actual president del país-, és l’organització que ha dominat la política del país en els últims anys, sobretot des de la declaració d’independència, el 2008. És un partit que es va fundar al voltant dels principals líders de la guerrilla de l’UÇK, que va lluitar contra l’exèrcit serbi durant la guerra de Kosova (1998-1999).

Fins llavors, el partit hegemònic havia estat la Lliga Democràtica de Kosova, el partit fundat per Ibrahim Rugova, que va encapçalar la resistència contra el règim de Milosevic durant els anys noranta. Durant aquells anys va posar especial èmfasi a dur a terme una política de resistència noviolenta, emulant així part del discurs gandhià. Tot i això, la figura de Rugova ha estat, i és, molt controvertida.

Les diferències ideològiques entre ambdues formacions són escasses, i tots dos partits han estat involucrats en nombrosos casos de corrupció, tràfic d’influències, clientelisme i privatitzacions d’empreses públiques, més que sospitoses. Probablement, el PDK, per les seves més grans cotes de poder n’ha protagontizat molts més casos. La LDK és, a grans trets, un partit més moderat i més predisposat a l’entesa amb Sèrbia, més clarament protatlantista i europeista.

Tots dos partits es poden ubiccar perfectament en la dreta de l’espectre polític i es caracteritzen principalment pel pes indiscutible que hi tenen els seus líders (Thaci en el PDK i Isa Mustafa, fins ara cap de govern, en la LDK). Cal tenir en compte, però, que el binomi esquerra-dreta moltes vegades té poca rellevància política en els estats sorgits de la descomposició del “socialisme real”.

Les relacions entre tots dos partits havien estat sempre molt tibants, però després de l’última contesa electoral, totes dues forces eren incapaces de forma govern en solitari. Finalment, després de setmanes d’incerteses, van optar per formar un govern de coalició. És més que simptomàtic que l’acord es va signar després d’una reunió a l’ambaixada dels EUA, i que la seva acció de govern ha seguit els dictats que han interessat tant la Unió Europea com els EUA, cosa que es reflecteix claríssimament en temes com la negociació amb Sèrbia, la delimitació de les fronteres amb Montnegro, el mur de Mitrovica… malgrat l’oposició de bona part de l’oposició.

Les desavinences entre aquestes dues formacions eren més que evidents aquests darrers mesos, fins al punt que el PDK no va tenir manies a l’hora de facilitar la caiguda del govern.

En aquestes properes eleccions, les dues formacions es presentaran per separat.

D’una banda, el PDK va anunciar ahir a la tarda que hi concorrerà en coalició amb set partits petits, amb els quals ja hi havia participat en l’anterior ocasió, entre els quals hi ha el Partit de la Justícia, Partit Conservador, Partit Liberal, Front Nacional, Partit Republicà, Moviment per la Unitat o Alternativa Democràtica, tota una constel·lació de partits al servei d’interessos personals.

A última hora de la nit, però, quan només faltaven onze minuts perquè finalitzés el termini, es va fer públic que el PDK es presentarà en una coalició amb l’Aliança pel Futur de Kosova (AAK) i NISMA, dos partits fins ara opositors, que havien estat molt durs amb el govern.

L’AAK està liderada per Ramush Haradinaj, que va ser empresonat a França a principis del mes de gener, l’extradició del qual demanaven les autoritats sèrbies. Finalment va ser alliberat i ha volgut aprofitar el gran protagonisme que ha aconseguit per rellançar la seva carrera política. Fa pocs dies encara deia que en cap cas es presentarien amb el PDK o la LDK. Ha canviat de seguida d’opinió. Haradinaj va pertànyer a l’UÇK i va formar part del PDK quan es va fundar. Va marxar-ne més endavant, i va fundar un nou partit, per ocupar el càrrec de primer ministre, durant la presidència d’Ibrahim Rugova. És evident, doncs, que els seus interessos personals han tingut sempre un pes definitiu en les seves decisions polítiques. NISMA, per la seva banda, es va formar a partir, també, de persones que van marxar del PDK, i està encapçalat per Fatmir Limaj, que és qui va presentar la moció de censura. L’AAK i NISMA tampoc no es poden definir per la ideologia, sinó que més aviat pels interessos del seu líders.

Aquesta coalició, en certa manera, representa la retrobada dels màxims dirigents de la guerilla en un nou projecte polític, que probablement no consisteix més que en continuar-se beneficiant de l’exercici del poder. El candidat a presidir el govern serà Hardinaj, tot i que el cap de llista serà Kadri Veseli, del PDK.

La LDK hi concorrerà en coalició amb Alternativa, un petit partit creat entorn de la figura de l’alcalde de Gjakova, escindit del Partit de la Justícia, i de l’Aliança per un Nou Kosova (AKR) de Beghgjet Pacolli, important home de negocis i amo d’alguns dels principals mitjans informatius del país. Aquest partit ara no era present en el parlament, ja que en les darreres eleccions no va superar el llindar del cinc per cent prescripitu, però havia tingut una important influència en la politica kosovar en els primers anys del segle XXI. Les enquestes li auguraven uns bons resultats, que segurament haurien fet que pogués tornar a entrar al parlament.

Ara caldrà verue quin paper i quins programes presenten cadascuna de les dues coalcions, i serà interessant de comprovar quina de les dues opcions assumeix el paper de defensor i garant dels interessos de la UE i dels EUA a la zona, similars però no sempre coincidents. Evidentment, tant la UE com els EUA voldran que les polítiques d’entesa amb Sèrbia es mantinguin. Tot sembla indicar que probablement la LDK sigui més procliu a assumir aquest paper, però el PDK ha demostrat abastament que pot fer les giragonses politiques que li convinguin, i de Haradinaj no cal ni dir-ho.

Finalment, la tercera gran opció serà Vetëvendosje (Autodeterminació), que fins ara era la principal força política de l’oposició. S’ha caracteritzat per la seva acció radical contra el govern i n’ha denunciat la política d’acostament a Sèrbia, a la qual s’oposa a no ser que Sèrbia reconegui la independència de Kosova, n’ha denunciat, també, la corrupció i les privatitzacions, els acords fronterers amb Montenegro… És de totes formacions polítiques, la que té uns plantejaments més clarament panalbanesos, tal com el seu nom indica. Finalment, és bastant clar que és l’únic partit amb uns plantejament ideològics definits, cosa que el diferencia de la resta. Se situa a l’esquerra, tot i que en els darrrers anys ha moderat el seu discurs. Durant la passada legislatura alguns diputats d’aquest partit van protagonitzat accions contra el govern, com per exemple llançar gas en el parlament per tal de boicotejar session parlamentàries en què es discutia la creació de l’Associació de Municipalitats Sèrbies. Alguns d’aquests dirigents va ser empresonat, i fins i tot, algun dels seus militants va morir a mans de la policia. No es presenten en coalició amb cap altre partit.

Albània, onze dies de protestes contra el govern

Ara fa onze dies que Albània viu immersa en una profunda confrontació política. L’intens malestar ciutadà contra el govern i el caos polític, econòmic i social han estat aprofitats pel principal partit opositor, el Partit Democràtic, per intentar posar el govern contra les cordes, aconseguir-ne la dimissió i forçar la creació d’un govern tècnic que hauria de preparar les properes eleccions, que han de tenir lloc el proper 18 de juny. Almenys aquestes en són les pretensions.

La primera manifestació a Tirana, a la qual van acudir milers de persones, es va fer el dissabte 17 de febrer. Les consignes rere les quals es mobilitzaven eren la crítica contra la corrupció, la prepotència governamental i la manca de diàleg amb l’oposició, la denúncia dels vincles entre el govern i el crim organitzat i de la imatge del país, associada al conreu massiu de droga, amb la condescendència i beneplàcit del govern.

El Partit Democràtic, que és el real inspirador de tots aquests actes, per tal d’incrementar la pressió sobre el govern, va anunciar dos dies després un boicot parlamentari, almenys fins que s’assoleixin les seves demandes, i va convocar la població a romandre indefinidament davant l’oficina del cap de govern, en una gran tenda, batejada com a Tenda de la Llibertat, a l’avinguda principal de la capital albanesa.

Des de llavors, la Tenda de la Llibertat ha estat escenari de diferents actes oberts a la població. De fet, la campanya electoral comença tot just d’aquí a dos mesos, però el Partit Democràtic ha convertit aquestes accions en l’inici d’aquesta campanaya. S’ha demanat que diferents col·lectius hi siguin presents, a la Tenda de la Llibertat, i que facin públiques les seves demandes.

Els darrers a fer-ho han estat grups de pensionistes, que han denunciat la situació de misèria a què es veuen condemnats. Lulzim Basha, líder del Partit Democràtic, i autèntic inspirador de les mobilitzacions, ha estat present en tots els actes. En el cas concret dels pensionistes, els ha promès un augment del 40% de les pensions. La seva proposta contrasta amb l’anunci del govern d’augmentar-les tan sols el 3%, a partir d’aques proper mes de març.

També hi han assisit veïns de la ciutat de Himara, on viu part de la comunitat grega del país. Les propietats de molts d’aquests veïns estan en perill per un pla de renovació urbanística que, casualment, afecta moltes famílies hel·lèniques, cosa que ha arribat a provocar les protestes formals del govern grec. Basha també s’ha compromès a estudiar aquest cas.

Per aquesta tenda també hi han passat estudiants, que s’han queixat de la privatització de la universitat; traballadors del sector energètic, que han mostrat el seu malestar per les pèssimes condicions de treball i els baixos salaris; empresaris, que han lamentat l’elevada pressió fiscal… Com es pot veure, els col·lectius són molt diversos i, moltes vegades, amb interessos contradictoris. Es fa difícil pensar que totes aquests reivindicacions puguin confluir en un plataforma única, més enllà de la crítica al govern.

Des del governamental Partit socialista, en canvi, s’insisteix en dos punts. D’una banda, que el moviment ha perdut força i demostra que no és una alternativa prou sòlida i, de l’altra, que els demòcrates s’han instal·lat en el populisme i que no són capaços d’articular propostes serioses. Un exemple d’això, segons ells, és l’increment espectacular de les pensions que han promès.

El partit Socialista, en el govern, forma coalició amb un partit menor, el Moviment Socialista per la Integració. Aquest partit ha estat l’objectiu principal dels demòcrates, ja que si aconsegueixen que es desvinculin de Rama, el PS perdrà la majoria. Volen que abandonin la coalició i donin suport a les seves demandes.

El parlament albanès està format per una cambra de 140 diputats. D’aquests, 63 són diputats del PS. Els 20 escons del Moviment Socialista per la Integració (LSI), d’Ilir Meta, fan que els socialistes tinguin una còmoda majoria. El Partit Democràtic (PD), el tradicional partit conservador albanès i principal partit de l’oposició, per la seva banda, en té 44. La resta de diputats pertanyen a sis formacions amb poca representació. Així, doncs, l’única possibilitat que té l’oposició, almenys per la via parlamentària, és aconseguir que el partit de Meta s’afegeixi a les demandes del Partit Democràtic.

L’LSI es va escindir del PS l’any 2004, i entre 2009 i 2013 va formar govern amb els demòcrates, però després de la desfeta electoral d’aquest partit, va pactar amb els socialistes, fent valer així la seva vocació de partit frontissa. Ara no fa un any, Ilir Meta mateix no veia malament la formació d’un govern de caràcter tècnic tal com ara demana l’oposició, però a hores d’ara no ha donat cap pista que pugui inclinar-se finalment per aquesta opció. D’altra banda, la situació de Meta és delicada, ja que també ha estat esquitxat per escàndols de corrupció. En el seu cas es van fer públiques unes gravacions on conversava amb un exministre d’Economia, Dritan Pifti, a qui oferia suculentes concessions.

Basha es referma en la voluntat de mantenir les mobilitzacions fins que s’aconsegueixi la formació d’aquest nou govern de caràcter tècnic. Tenint en compte que falta poc per a l’inici de la campanya electoral, és més que probable que això no s’aconsegueixi, i que totes aquestes accions s’acabin convertint simplement en el preludi de la campanya electoral.

L’únic diputat albanès del parlament serbi demana que la situació de Presevo es debati en les reunions de Brussel·les entre els governs de Sèrbia i de Kosova

La més que delicada relació entre les autoritats de Kosova i de Sèrbia, agreujada aquestes darreres setmanes, continua generant declaracions i contradeclaracions que no fan més que provocar una espiral francament preocupant.

Aquest darrer cap de setmana hi ha hagut nombroses declaracions, propostes, manifestacions… que no es poden menystenir, i que s’han de tenir en compte de cara a una resolució racional dels conflictes plantejats.

L’únic diputat albanès del parlament albanès, Fatmir Hasani, que alhora és alcalde de la municipalitat de Presevo, ha demanat que la qüestió de Presevo i Bujanovac sigui tinguda en compte en les negociacions de Brussel-les, entre els governs de Sèrbia i de Kosova. Hassani és el principal pes polític albanès d’aquesta zona del sud-oest de Sèrbia, anomenada Kosova Oriental pels albanesos. En el parlament serbi només hi ha un diputat albanès, ja que només s’hi va presentar un dels sis partits albanesos de la zona, ja que tots els altres optaren per boicotejar les eleccions.

La seva proposta va en la línia que es pugui produir un bescanvi entre la zona nord de Kosova, poblada majoritàriament per serbis, i les valls de Presevo i Bujanovac, on els albanesos són els majoritaris. De fet, s’ha especulat diverses vegades amb aquesta opció, però tant el govern serbi com el de Kosova han rebutjat de pla, sempre, aquesta idea.

Quan es va arribar a l’acord de crear una Associació de Municipalitats Sèrbies dins de Kosova, immediatament després diverses associacions albaneses de Presevo van llançar la iniciativa de crear una estructura similar, idea que va ser totalment rebutjada per Belgrad.

Sobre la delimitació de les fronteres, o sobre els possibles canvis en la delimitació de fronteres, també hi ha volgut dir la seva un dels líders, Ben Blusha, del nou partit Libra, un dels partits emergents a Albània (dedicarem unes quantes entrades a aquests nous partits més endavant). Segons ell, en cas que la zona nord de Mitrovica finalment passés a pertànyer a Sèrbia, no hi hauria cap motiu per què Kosova no es pogués unificar amb Albània. Tot i això, remarca que el seu objectiu polític no és la Gran Albània, però sí una nova Albània.

Per la seva banda, Valon Murati, ministre de la Diàspora ha alertat que en cas de conflicte, els albanesos de Kosova apel·larien a Albània, ja que estan convençuts que no els deixarien sols.

De tota manera, i tornant al tema de Presevo, abans que res és imprescindible que les converses de Brussel-les tirin endavant. L’oposició de Kosova insisteix que només s’haurien de reprendre en cas que el govern serbi reconegués la independència de Kosova. Aquest mateix cap de setmana, Ramush Haradinaj, líder del partit opositor Aliança per al Futur de Kosova (AAK), ha subratllat que aquesta és l’única condició indispensable per reprendre les negociacions. D’aquesta manera, el govern de Kosova es veu cada vegada més acorralat per una oposició cada cop més bel·ligerant.

Aquest mateix cap de setmana han tingut lloc dues manifestacions a Kosova, per reclamar l’alliberament i la tornada al país de, precisament, Haradinaj, la més important i nombrosa de les quals a Gjakova, a les quals han asssitit milers de persones, que han servit, o pretenen servir, per posar pressió al govern sobre aquest tema.

Un altre exemple dels problemes que té el govern amb l’oposició, és el fet que la liberalització dels visats per entrar a la Unió Europea no es pugui tirar endavant. Això depèn del compromís ferm, amb la UE, de les autoritats de Kosova de lluitar contra la corrupció i el crim organtizat    -més que disctubile-, d’una banda, i per la ratificació de l’acord fronterer amb Montenegro. Aquesta delimitació de fronteres tampoc no és ben vist per l’oposició, amb la qual cosa la seva ratificació pot quedar en entredit, i de retruc la liberalització dels visats, que deixaria Kosova, una vegada més, com el país més isolat d’Europa. Aquesta decisió s’ha de prendre, per part del parlament de Kosova, aquest mes de febrer vinent.

Exactament, també, durant el mes de febrer s’han de dur a termes les feines d’enderrocament del mur de Mitrovica, construït a la part sèrbia de la ciutat, de Mitrovica. Aquest mateix cap de setmana, la ministra encarregada diàleg amb Sèrbia, Edita Tahiri, sense concretar més, ha deixat clar que aquestes obres d’enderrocament es duran a terme sense dilació. L’oposició continua instant el govern a fer-ho de manera immediata.

Finalment, Branimir Stojanovic, cap més visible de la Llista Sèrbia, el principal grup serbi del parlament de Kosova ha anunciat que és possible que tornin a reintegrar-se a les tasques parlamentàries, després d’haver-se’n absentat durant setmanes.

Polèmica entorn de la celebració de la festa de la República Serpska, a Bòsnia i Hercegovina

Des de feia mesos s’estava molt pendent del que podia passar aquest nou de gener a la República Serpska, una de les entitats que conformen Bòsnia i Hercegovina. Aquest nou de gener havia estat proclamat festa oficial de la República Serpska, després d’un polèmic referèndum que va tenir lloc el 25 de setembre passat, malgrat la sentència en contra de les més altes institucions judicials de l’estat, que la consideraven inconstitucional.

Mesos abans, el president de la República Serpska, Milorad Dodik, havia anunciat públicament aquest referèndum sobre la festa oficial de l’entitat. Aquesta proposta va provocar, i continua provocant, un autèntic daltabaix polític. El profund caràcter simbòlic de la commemoració n’explica la transcendència.

El 9 de gener de 1992 es va proclamar la República del Poble Serbi, poc abans d’esclatar la guerra que va assolar tot el país. Més endavant, el nom va ser canviat i es va adoptar el de República Serpska, terme que va esdevenir oficial després dels acords de Dayton (1995). Aquesta data també coincideix amb un dia molt assenyalat i important del calendari religiós ortodox, Sant Sava (Sant Esteve).

Per als contraris a aquesta celebració, aquest dia representa l’exaltació d’un estat ètnic exclusivament serbi i, per tant, discriminatori per a la resta de grups. Per als defensors d’un concepte de Bòsnia no basat en criteris ètnics, aquesta data entra en clara contradicció amb el seus principis. En aquesta línia anava la resolució de la Cort constitucional bosniana que l’anul·lava. També s’hi va posicionar clarament en contra la diplomàcia europea i nord-americana i, sobretot, l’Alt Reprepresentant, Valentin Inzko, cap executiu de la presència internacional al país.

En el referèndum, que finalment es va fer malgrat la prohibició, va votar el 55,77% del cens electoral, d’un total d’1.219.399 potencials electors. Algunes veus critiques, però, van considerar que aquestes dades van ser inflades, i que tan sols va votar entre el 47 i el 49% de l’electorat. Segons les dades oficials, els vots afirmatius van ser de 680.116, cosa que representa el 99,81% -unes xifres al més pur estil soviètic-, mentre que els vots en contra es van elevar a només 1.291. El nombre de vots nuls, sempre segons les mateixes fonts, va ser 2.264, xifra superior a la dels vots negatius.

Banja Luka, capital de la Serpska, va ser l’escenari, doncs, aquest dilluns de les celebracions oficials, que van consistir bàsicament en una desfilada i en discursos de Dodik i del cap de govern de l’entitat, Zeljko Cvjanovic. També hi era present el membre serbi de la presidència tripartida del país, Mladen Ivanic. Hi va haver alguns convidats de rellevància, com el president serbi, Tomislav Nikolic, alguns dels seus ministres, el patriarca de l’església ortodoxa sèrbia, Irinej, o el pretendent del tron serbi, Alexànder Karadjorjevic. També hi van ser presents dos eurodiputats del Front Nacional de Marine Lepen.

Dodik va aprofitar el discurs per fixar, novament, les seves propostes. Va reivindicar tornar a l’esperit inicial de Dayton, ja que considera que l’estat s’ha recentralitzat aquests darrers anys. De tota manera, en cas que no es pugui retornar a aquest esperit, va manifestar que la Serpska no renunciava a esdevenir estat independent. Aquesta amenaça fa anys que és utilitzada per Dodik. De fet, l’any passat mateix va afirmar que aquest 2107 podria tenir lloc un referèndum d’autodeterminació a la Serpska. En unes declaracions al diari rus Kommersant, dos dies després, Dodik va afirmar que els serbis de Bòsnia estarien millor en un estat conjunt amb Sèrbia i els serbis de Kosova.

Diverses veus han estat crítiques amb aquesta celebració, entre les quals destaca, una atra vegada, Valentin Inzko –figura qüestionada per les autoritats de la Serpska-, l’ambaixador dels Estats Units, les autoritats estatals, representants de l’Associació de Víctimes de la Guerra i del Genocidi i de l’Associació de Mares dels enclaus de Zepa i Srebrenica.

Munira Subasic, presidenta d’aquesta última entitat, va ser particularment contundent en una roda de premsa que va fer el mateix 9 de gener. Entre d’altres coses, va recordar les morts d’aquell conflicte, els camps de concentració i la decisió d’expulsar i exterminar milers de persones, de destruir-ne les cases i eliminar-ne el rastre. També va lamentar la prèsència de Mladen Ivanic en aquest acte. Una commemoració d’aquest tipus, argumentà, no fa més que humiliar les víctimes i posar en perill el futur polític del país.

L’Arebica, l’alfabet amb caràcters àrabs del serbocroat

Des del moment que els otomans van conquerir la península balcànica, a partir del segle XIV, però sobretot des del segle XV, es va desenvolupar un alfabet especial per a l’escriptura del serbocroat, particularment d’ençà que una part important de la població va adoptar l’Islam com a religió. Aquest alfabet es va popularitzar sobretot a partir del segle XVII, que és quan es va publicar els primers grans textos, considerats com a clàssics.

Durant els segles que va durar aquesta presència otomana, aquest sistema d’escriptura es va mantenir i va ser utilitzat arreu. Aquest sistema d’escriptura és conegut tradicionalment amb el nom d’Arebica, i és bàsicament l’adaptació a aquesta llengua eslava dels caràcters àrbs i perses. Com que hi ha alguns sons que no són presents en aquests aquests alfabets, va caldre idear algunes fórmules per tal de poder-los reproduir.

Tal com hem dit abans, l’Arebica es va utilitzar fins a finals de l’ocupació otomana, que a Bòsnia i Hercegovina es pot datar, en concret, l’any 1878, a resultes del Tractat de Berlín, que va fer que aquest territori passés a administració austríaca. Tot i això, durant anys es va continuar fent servir, i també era ensenyat a les escoles religioses, malgrat que les noves autoritats austríaques van promoure exclusivament  l’ús de l’alfabet llatí.

A hores d’ara encara hi ha algunes persones, segons els càlculs entre la cinquantena i els quatre centenars, que encara el saben utilitzar, algunes de les quals de manera exclusiva. Un exemple d’això és el de Nura Ferhatovic, la història de la qual podeu llegir en un article publicat fa poc a Sarajevo Times.

Més endavant, des de la creació de l’Estat iugoslau es va impulsar decididament l’ús dels alfabets ciríl•lic i llatí en comptes de l’Arebica, tot i els esforços de part de membres de la comunitat bosníaca per tal que fos reconegut com a tercer alfabet del nou estat. A partir de llavors, el seu ús va decaure, tot i que era ensenyat encara en escoles religioses. L’últim llibre escrit utilitzant aquest alfabet, almenys que se’n tingui coneixement, va ser publicat l’any 1941. Amb la creació de la nova Iugoslàvia socialista es va tornar a plantejar la necessitat de reconèixer l’oficialitat d’aquest alfabet, però, una altra vegada els intents van ser infructuosos.

Podeu veure un text en Arebica en el següent enllaç, on podreu llegir la Declaració Universal dels Drets Humans.

 

Alerta ecològica: el govern albanès vol permetre una altra vegada la importació de residus

Fa dues setmanes, el parlament albanès va admetre a tràmit un projecte de llei que permetrà que Albània torni a importar residus. Aquesta proposta ha aixecat molta polseguera i ha provocat la mobilització dels grups ecologistes. Els efectes nefastos per al medi ambient i per a la salut de la població d’una llei similar, vigent entre 2011 i 2013 ha posat en guàrdia els defensors del medi ambient.

Una de les propostes que els ecologistes pensen activaar és la de pressionar per tal que es faci un referèndum sobre aquesta qüestió. Hi ha un precedent sobre aquest tema. L’any 2011, quan es va aprovar una llei similar, l’expresident Sali Berisha, del conservador Partit Democràtic, ara a l’oposició, els activistes van recollir més de 60.000 signatures que van forçar que es fixés data per fer un referèndum sobre el tema, que havia de tenir lloc el 24 de desembre de 2013.

La victòria del Partit Socialista, liderat per Edi Rama -actual cap de govern -de l’any 2013 va implicar un canvi en l’actitud governamental, que va culminar en la derogació d’aquella polèmica llei, motiu pel qual el referèndum no es va tirar endavant.

Ara caldrà veure si el president Nishani accepta la proposta presentada –tot fa preveure que sí-, i en aquest cas el parlament haurà de votar-ne l’aprovació.

Ara, els socialistes argumenten el seu canvi d’actitud pel fet que la indústria del reciclatge ha patit una davallada molt seriosa, cosa que ha provocat una pèrdua important de llocs de treball. Tot i això, alguns diputats socialistes han manifestat la seva disconformitat amb aquest projecte, motiu pel qual caldrà veure com evolucionen els fets.

Per la seva banda, els ecologistes asseguren que la llei, a més de permetre la importació de residus, dóna via verda a la creació de grans incineradores, com les que s’estan construint a Fier, Manez i Durres. Alerten, també, dels abocadors incontrolats i del vessament al mar de substàncies tòxiques. Finalment, denuncien la xarxa de complicitats entre la indústria del reciclatge, interessos financers i màfies.

Les manifestacions en contra s’han anat succeint aquests darrers dies, la més important de les quals va tenir lloc aquest 1 d’octubre, a Tirana, que va concentrar milers de persones.

Entre 2011 i 2013 el país va rebre 700.000 tones de deixalles procedents de països europeus, amb legislacions molt més estrictes, cosa que demostra la hipocresia de molts dels governs occidentals. Aquestes deixalles provenien sobretot d’Itàlia, 300.000 tones de ferralla l’any 2011 i 20.000 de plàstic, pèro també de l’Estat francès, Alemanya o Àustria.

Malgrat la prohibició d’importació d’aquests residus, no és gens clar que aquesta prohibició hagi tingut efectes pràctics reals, tot i i que el govern sí que ho afirma. Es té constància que continuen arribant molts residus, que els grans ports tenen duanes que no són operatives i que no ho controlen, i que hi ha plantes de reciclatge que no compleixen les més mínimes garanties. Algunes d’aquestes plantes, després de les privatitzacions salvatges dels anys noranta, han passat a dependre de capital turc i està més que demostrat que la població que viu a prop d’aquestes plantes pateix el doble, de la mitjana estatal, de malalties pulmonars, asma i problemes respiratoris.

Ara bé, obrir una altra vegada, sense cap restricció, la porta a la importació de residus pot tornar a empitjorar de manera notable aquest problema greu i seriós.

Eleccions a Croàcia, les segones en deu mesos

Aquest diumenge, 11 de setembre, gairebé 3.800.000 ciutadans croats han estat cridats a les urnes, tres mesos després que l’anterior govern de coalició anunciés la seva dissolució. És la segona vegada que votaran en deu mesos.

El govern sortint

L’últim govern croat, encapçalat per la figura independent de Tihomir Oreskovic ha tingut una durada breu, de poc més de mig any. Les importants protestes ciutadanes contra algunes de les seves mesures, que van polaritzar molt l’opinió pública, i les importants tensions internes en el si del govern, format bàsicament, per dues formacions, van provocar la dimissió del primer ministre a finals del mes de juny.

El govern croat sortint estava format per una coalició entre la Unió Democràtica Croata (HDZ), el partit tradicional de la dreta croata fundat per Franjo Tudjman –que al seu torn es presentava en coalició amb diferents partits menors-, i la nova organització MOST (Pont), una candidatura formalment d’independents, liderada per Bozo Petrov, alcalde de Metkovic, gran sorpresa en les darreres eleccions paramentàries. Aquesta nova formació pretenia trencar amb els partits tradicionals, però tenia, i té, un discurs molt vague, ambigu i de perfil tecnocràtic, en principi pensat per poder pactar tant amb conservadors com amb socialdemòcrates.

Les tensions internes eren evidents des de feia temps. La rivalitat entre el president de l’HDZ, Tomislav Karamarko, i el líder de MOST eren creixents -tots dos ocupaven el càrrec de vicepresidents del govern, un per a cada formació-.

Les desavinences entre tots dos venien motivades per diferents escàndols vinculats a companyies relacionades amb temes energètics: l’empresa petroliera estatal (INA) i els vincles amb la companyia hongaresa MOL. La filtració de notícies i informes va ser constant durant mesos. Totes aquestes trames esquitxen sobretot l’HDZ, fins al punt que Karamarko pot ser portat als tribunals. Això va fer que Karamarko hagués de deixar el lideratge del partit, i que s’hagués de triar un nou cap de cartell. El 17 de juliol es va procedir a l’elecció, per part dels militants, d’un nou líder i l’escollit finalment va ser Andrej Plenkovic, probablement el menys ideologitzat dels candidats i el que tenia un perfil més tecnocràtic. Caldrà veure si la tria de Plenkovic serveix per mobilitzar el vot més moderat, com sembla que sigui la intenció, que l’acció d’alguns ministres de l’anterior govern, com l’ultra Hasanbegovic, va espantar.

Oreskovic, el cap de govern, no pertanyia a cap dels dos partits esmentats. Les negociacions per arribar a l’acord de govern ja van ser prou àrdues i difícils, i va caldre esperar mesos per arribar a un acord de govern, quan ja tothom esperava la convocatòria d’unes noves eleccions. El pacte de govern, però, s’ha demostrat feble i no ha evitat finalment aquesta convocatòria.

Protestes al carrer

Al marge de les delicades relacions internes entre els dos socis de govern, la contestació popular a algunes de les mesures governamentals (educació, cultura, minories, drets de la dona…) va ser molt gran, fins al punt que els carrers van ser escenaris de grans mobilitzacions. Alguns dels ministres, com els de Cultura o d’Educació, havien estat particularment criticats pels seus postulats clarament reaccionaris.

Tot plegat va fer que Oreskovic presentés la dimissió,a finals de juny, després de perdre una moció de confiança, quan 125 diputats, d’un total de 137 diputats presents van votar en contra seu.

El Parlament i les diverses candidatures

En el parlament croat hi ha un total de 151 diputats, 140 dels quals es trien en catorze circumscripcions, 8 representen les minories (3 serbis, 1 hongarès, 1 italià, 1 entre txecs i eslovacs i 2 més a repartir entre les altres nacionalitats) i 3 estan reservats per al que se’n diu la diàspora, croats que viuen a l’estranger i, sobretot, a Bòsnia i Hercegovina.

Uns 35.000 ciutadans croats de Bòsnia i Hercegovina sempre han tingut dret a vot en les eleccions per triar el parlament de Croàcia. De fet, el partit més important dels croats de Bòsnia és l’HDZ de Bòsnia i Hercegovina, que és el partit germà del de Croàcia. La gran majoria dels vots procedents de Bòsnia sempre han anat a parar a l’opció conservadora i, evidentment, en aquestes eleccions es preveu que passarà exactament el mateix. El polèmic referèndum que tindrà lloc la setmana vinent a la República Serpska i l’avís del president d’aquesta entitat, Milorad Dodik, que pot organitzar un referèndum d’autodeterminació l’any 2017 ha tornat a provocar que, des del bàndol croat, algunes veus hagin tornat a posar sobre la taula la possiblitat d’incorporar territori de Bòsnia a Croàcia.

L’HDZ presenta finalment com a candidat Andrej Plenkovic. Aquesta formació es presenta aquesta vegada en solitari, no coalitzada amb cap altre partit menor, amb la clara intenció de marcar clarament el seu perfil polític. En aquests moments,la coalició HDZ-Coalició Patriòtica tenia 59 diputats.

Per la seva banda, els socialdemòcrates tornen a presentar com a cap de cartell Zoran Milanovic, excap de govern de Croàcia entre 2011 i principis de 2016. L’SDP, en teoria hereu de la Lliga Comunista de Iugoslàvia a Croàcia, es presenta com a opció política amb una caire a mig camí entre la socialdemocràcia i un liberalisme progressista. Com en anteriors conteses electorals, es presenta en coalició amb el Partit Popular Croat, que s’autoqualifica de liberal de centre esquerra, el Partit dels Pensionistes, aliat tradicional dels socialdemòcrates, i el Partit Camperol Croat, de to conservador, que en les anteriors eleccions es va presentar en coalició amb l’HDZ, tal com havien fet ja altres vegades. En aquests moments la coalició entorn dels socialdemòcrates, coneguda amb el nom de Croàcia Creix, tenia 56 diputats. Ara es presenten amb el nom de Coalició Popular.

La tercera gran força en discordia és MOST (el Pont), la formació independent que en els darreres eleccions va treure uns grans resultats. Va passar de no tenir representació parlamentària a obtenir dinou escons. Caldrà veure si els passa factura el desgast que ha implicat ser presents en el govern i el fet d’haver apostat per coalitzar-se amb l’HDZ. La seva proposta inicial era un gran govern de coalició entre els tres partits més grans del país. Petrov torna a ser la cara més vsible d’aquesta candidatura.

Com a forces menors hi ha, d’una banda, la candidatura de Sincic que aplega, o vol aplegar, el vot més alternatiu i progressista. Aquest espai sempre ha estat molt volàtil a Croàcia i diferents partits o associacions han intentat fer-se un espai, però poc temps després s’han desinflat, tal com va passar amb els Verds o amb el Partit dels Treballadors. En aquest camp, ara la figura emergent és el jove Ivan vilibor Cincic, que ofereix un discurs euroescèptic i que pretén qüestionar certs privilegis i fa una crítica radical de la corrupció, tot i que segons molts analistes és difícil ubicar-lo a l’àmbit de l’esquerra, almenys tal com s’entén des d’aquí. Tot sembla indicar que pot millorar sensiblement els resultats.

Milan Bandic és una figura molt present en la política croata des de fa anys. Va arribar a ser alcalde de Zagreb, quan era a les files de l’SDP. Les denúncies per corrupció el van obligar a deixar el càrrec i el partit. A partit de llavors va endegar un projecte propi, de tipus personalista i, teòricament almenys, escorat cap a l’esquerra. En les eleccions de novembre de l’any passat va obtenir uns resultats prou bons que, segons diversos sondejos, poden millorar aquest diumenge. És presenta amb el nom de Milan Bandic-365, Partit del Treball i la Solidaritat. En aquests moments tenia dos diputats.

A part, hi ha altres opcions menors, entre les quals destaca l’Assemblea Democràtica d’Ístria, que aplega persones de sensibilitat moderadament esquerrana i que reivindica l’especificitat territorial, econòmica i multicultural d’aquesta península, des d’uan perspectiva de tipus regionalista. Sempre ha obtingut bons resultats que li han permès de tenir certa influència sobre els governs croats. Tenen actualment tres diputats.

D’un caire ben diferent és l’Aliança Democràtica Croata d’Eslavònia i Varània, partit que va ser fundat pel criminal de guerra Branimir Glavas. Estpa implantat a l’Eslavònia oriental. Defensa, aquest partit, postulats que aquí no dubtaríem a qualificar d’extrema dreta. En aquests moments tenen dos diputats i tot sembla indicar que obtindrà uns resultats similars.

Les relacions amb Belgrad

Finalment, i molt important, cal destacar el difícil moment que travessen les relacions amb el govern serbi. Els anys de desglaç, quan els socialdemòcrates van estar al govern, de les relacions entre tots dos estats sembla que han passat a la història i les relacions són molt tibants.

Els últims exemples d’aquesta tibantor són la detencio ara fa deu dies de Cedo Colovic, acusat d’espionatge a favor de Croàcia, cosa que el govern croat ha negat reiteradament i ha denunciat com una maniobra de Belgrad, –i condemnat a tres anys de presó-, i l’ajornament de la decisió del Partit Popular Europeu de discutir i aprovar l’entrada del Partit Progressista Serbi (SNS), en el poder a Sèrbia, en aquesta organització. Des de l’HDZ s’insisteix que ells no tenen res a veure amb aquest ajornament, però és evident que fer públic aquest ingrés en plena campanya els podia perjudicar. Evidentment, això no ha agradat gens a l’SNS i ha provocat més retrets entre els dos governs. No cal oblidar, a més, que des de fa anys l’ús de l’alfabet ciríl•lic en determinades localitats ha provocat també tensions entre tots dos governs, sobretot arran de l’acció de diversos grups d’extrema dreta.

Les enquestes auguren un parlament més fraccionat

Les últimes enquestes publicades auguren un nou parlament sense majories clares. L’última que s’ha fet pública, elaborada per l’empresa IPSOS, pronostica que la Coalició Popular obtindrà 55 escons, mentre que l’HDZ quedarà ben a prop, amb 53 escons. És evident que aquestes formacions surten perjudicades, sembla, de la convocatoria d’eleccions anticipades.

Si es compleixen aquests resultats, aquests partits necessitaran una altra vegada el concurs de la resta de formacions polítiques per tal de formar govern. Segons la mateixa enquesta, MOST pot obtenir aquesta vegada dotze diputats –un càstig sever-, la llista alternativa de Sincic vuit i la coalició entorn de Bandic, set.

Aquests resultats corroborarien que la formació d’un nou govern pot tornar a ser molt i molt complicat, sobretot després de l’última experiència.

Bones vacances

Amb aquesta entrada m’acomiado de tots vosaltres per una temporada. És hora de descansar i d’agafar forces per poder reprendre el projecte després de l’estiu.

Sé que hi ha molts temes pendents que es mereixen més entrades, com per exemple el darrer escàndol creat entorn de la figura del bisbe Stepinac i el revisionisme a Cròàcia, com el referèndum a la República Sèrbia de Bòsnia sobre la festa nacional, que desafia obertament l’estat bosnià, com les escandaloses declaracions d’Erdogan sobre el paper de Turquia als Balcans, l’evolució incerta de Macedònia… i molts més, però ha arribat l’època d’obrir un petit parèntesi.

Us vull agrair el seguiment que feu del blog i, sobretot, mostrar-vos la satisfacció perquè cada vegada sou més els que seguiu Balcània. Moltes gràcies! És probable que, de cara a la tardor vinent hi hagi algunes novetats. Tenim tot l’estiu per pensar-hi i madurar algunes idees.

Finalment, ja sabeu que si voleu fer alguna comentari, aportació, crítica, endavant.

Bones vacances!

20807_670513609720010_4791052525443951970_n

Ja sé que aquesta foto de Sardenya no es correspon amb l’àmbit balcànic, però anuncia un mes d’autèntic relax!

La UE retalla fons destinats a Macedònia

Maja Kocijancic, portaveu de la Unió Europea sobre afers externs relacionats amb els Balcans no comunitaris, va confirmar la setmana passada que la UE no farà l’aportació prevista de 27 milions del programa, adreçats a Macedònia, del Fons Europeu d’IPA.

Aquests fons són el mitjà amb què la UE finança les reformes en els països candidats a formar-ne part. Els arguments que va utilitzar per justificar aquesta dràstica decisió es basaven en la falta de preparació i planificació en les àrees a les quals van destinats aquests fons. També ho va justificar, molt més rellevant políticament, per la no realització de les reformes pactades per les quatre principals forces polítiques del país, ara tot just fa un any, cosa que ha portat Macedònia a la paràlisi institucional.

No s’escapa a ningú, però, que les irregularitats, d’aquests darrers anys, relacionades amb aquestes aportacions europees, han tingut un pes definitiu en aquesta decisió. L’OLAF, que és l’organisme de la Comissió Europea encarregat d’investigar sobre el frau, ha fet saber que està investigat l’ús que s’ha fet d’aquests recursos en els últims exercicis.

De moment, hi ha 50 milions d’euros que no s’han retallat, però que també es podrien eliminar en cas que es confirmés l’ús fraudulent dels dels anys precedents.

Si això ho afegim a la clara inestabilitat política que viu Macedònia, és fàcil arribar a la conclusió que la Unió Europea està buscant mecanismes per tal de pressionar el govern perquè arribi a acords amb l’oposició, de manera que es desbloquegi la crisi institucional del país i permeti una sortida a l’atzucac actual.

Les protestes contra el govern, tant de l’oposició més institucional com per part dels moviments cívics, continuen, com ho demostra la manifestació opositora, important, del passat 1 de juliol.

Els escàndols, alhora, es mulitipliquen, com l’últim que ha afectat la tria dels representants estudiantils en els organismes de les universitats. Els estudiants opositors, agrupats majoritàriament en el Plènnum d’Estudiants, han denunciat aquesta mateixa setmana irregularitats en les eleccions que van tenir lloc per escollir-los.