El 91% dels búlgars considera que el macedoni i el búlgar són la mateixa llengua, segons una enquesta

El diari Dnes (Avui) de Bulgària va publicar el 17 de novembre passat una enquesta sobre la imatge que tenen els búlgars de Macedònia. L’enquesta abastava diversos aspectes, relacionats fonamentalment, però no només, amb la qüestió de la identitat.

De fet, tradicionalment, a Bulgària s’ha tendit a negar l’existència d’una nacionalitat macedònia diferenciada de la búlgara i que el macedoni sigui una llengua diferent -per tant, vist com un dialecte més del búlgar-. Amb aquesta enquesta es pot quantificar -evidentment amb totes les reserves que calgui- l’abast d’aquestes creences en el conjunt de la societat búlgara.

La dada principal que destaca aquest rotatiu búlgar és que el 91% dels búlgars considera que el búlgar i el macedoni són exactament la mateixa llengua, i només el 8% considera que són dues llengües diferents. Evidentment, pot sobtar una pregunta sobre aquesta qüestió. Conseqüentment, es pot pensar que delimitar si són una mateixa llengua o no és un afer exclusivament científic. Tots sabem ,però, que la percepció que tenen els parlants és molt important a l’hora considerar què és una llengua i què no ho és, què és un dialecte i què no ho és. D’exemples d’això n’hi ha molts.

Una altra pregunta interessant era sobre el fet de si els búlgars consideren que existeix una nació macedònia. el 72% dels enquestats van contestar que la nació macedònia va ser creada durant el segle XX, i que és molt propera a la búlgara. El diari afirma que la idea més generalitzada és la d’una nació, dos estats. El 64% dels enquestats reconeix, també, l’existència d’una història comuna.

Segons l’enquesta, es desprèn una actitud positiva dels búlgars envers els macedonis. Valoren positivament la possible entrada de Macedònia a la Unió Europea, i el 87% avala l’acció del govern búlgar en aquest sentit. També comenta que prop de la meitat dels búlgars han visitat alguna vegada Macedònia.

Anuncis

Romania, Bulgària, Grècia, Hongria i Espanya, els països de la Unió Europea amb més pobresa infantil

L’Agència europea d’estadístiques de la Unió Euopea, Eurostat, ha fet públiques aquesta setmana unes dades autènticament alarmants pel que fa als índexs de pobresa infantil.

Segons les dades presentades el passat 20 de novembre -coincidint amb el Dia Internacional dels Infants-, gairebé la meitat dels infants de Romania i Bulgària estan en risc de pobresa o exclusió social. A Romania, que és el país europeu en una situació més greu, el percentatge s’acosta a la meitat, concretament el 49,2%, mentre que a Bulgària és del 45,6%. Aquestes dades fan referència al 2016.

La situació també és molt crítica en d’altres estats, com Grècia (37,5%), Hongria (33,6%), Espanya (32,9%) i Itàlia (32,8%).

En el conjunt d’Europa, les dades tampoc no són gens bones ni esperançadores, ja que el 26,4% dels joves, fins a disset anys, es troben en aquesta situació. L’única dada positiva és que aquests percentatges són lleugerament, només lleugerament, inferiors als de
2010, quan el nombre d’infants en situació de risc era del 27,5%.

Dinamarca, per la seva banda, és l’estat europeu que presenta unes millors dades. Segons Eurostat només es troben en aquesta situació el 13,8% dels joves. La segueixen en el rànquing  Finlàndia (14,5%), Eslovènia (14,9%) i la República txeca (17,4%).

Font: Eurostat

 

Els aromanesos d’Albània, reconeguts per primera vegada com a minoria nacional

En la nova, i controvertida, llei sobre minories que va aprovar el parlament albanès el passat 13 d’octubre es reconeixen per primera vegada vuit minories nacionals. A Albània, tradicionalment, les comunitats amb més pes han estat, sens dubte, la grega i la macedònia. Entre les noves “minories” reconegudes n’hi ha dues que fins ara eren considerades tan sols com a grups etnolingüístics: els rom-gipsi i els aromanesos. Pel que fa als aromanesos, a més, de manera habitual no s’utilitzava, oficialment, el terme d’aromanesos, que és el que fan servir els membres d’aquesta comunitat, sinó el de valacs, que en molts casos és percebuda com una forma despectiva. Amb aquesta nova legislació es fa un pas endavant, doncs, en el reconeixement d’aquest grup nacional.

Un altre hàndicap que han hagut de patir els aromanesos és que moltes vegades, amb l’excusa que professen majoritàriament la fe ortodoxa, se’ls ha considerat senzillament com a grecs -cosa que ha servit per inflar extraordinàriament el nombre de membres d’aquest col·lectiu-, i en això hi han coincidit tant grecs com albanesos.

Aquesta comunitat aromanesa no és exclusiva, ni de bon tros, d’Albània, sinó que es troba molt més estesa per tota la zona meridional dels Balcans. N’hi ha importants bosses a Macedònia i Grècia, i en menor mesura a Bulgària i a Sèrbia. Només a Macedònia, fins ara, tenien reconeguts drets com a minoria nacional, com un dels cinc grans grups que habiten el país. A la ciutat de Krusevo, per exemple, l’aromanès és la segona llengua oficial. A Grècia, com passa amb totes les minories, no se’ls reconeix pràcticament cap dret.

South-Balkan-Romance-languages.png
By Koryakov Yuri – self-made, based on the map published in “Koryakov Y.B. Atlas of Romance languages. Moscow, 2001”. Map #8. That map is based in turn primarily on Karte 1 from “Kramer J. Rumänische Areallinguistik II. Aromunisch ; Lexikon der romanistischen Linguistik / Hrsg. von G. Holtus, M. Metzeltin, Ch. Schmitt. Tübingen, 1991, Bd. III.”., CC BY-SA 3.0, Link

La llengua aromanesa

La llengua aromanesa prové de l’evolució del llatí vulgar en la zona meridional dels Balcans, i comença a perfilar-se de manera clara la seva personalitat, com el conjunt de les llengües romàniques entre els anys 800 i 1.100. Té clars punts de contacte amb el romanès (també conegut com a dacoromanès), amb l’istroromanès i amb el meglenoromanès. Els lingüistes romanesos consideren l’aromanès, l’istroromanès i el meglenoromanès com a dialectes de la seva llengua. Aquest punt de vista no és compartit per altres lingüistes, bàsicament alemanys, però també per aprt d’alguns lingüistes d’aquestes comunitats. Per tant, el seu estatus és encara ara discutit. Sí que sembla que podrien, però, tenir un origen comú, una mena de protoromanès, però la colonització d’aquesta zona dels Balcans per poblacions eslaves i importants grups grecs i albanesos va fer, i fa, que l’evolució d’aquests quatre parlars parlars fos clarament divergent.

A finals del segle XVIII, concretament l’any 1770 a Moscopole, es va publicar el primer diccionari conegut d’aromànès, en una obra on apareixien les equivalències en aquesta llengua, en albanès, en grec i en búlgar. Va ser publicada a la ciutat de Moscopole. La primera gramàtica coneguda es va publicar poc després, a principis del segle XIX.

Voscopole.gif
By KlajdidikaOwn work, Public Domain, Link

Imatges del primer diccionari tetralingüe: aromanès, grec, búlgar i albanès

Els aromanesos, en el conjunt dels Balcans, no acostumen a viure en un contínuum geogràfic, sinó que moltes vegades són comunitats isolades les unes de les altres, cosa que ha dificultat una presa de conscicència i n’ha limitat la influència a l’hora de poder articular alguna proposta de tipus autonomista. L’única excepció va ser la creació de l’efímera república de Pindos, al nord de Grècia, en plena Guerra Mundial, en una de les zones de més gran concentració d’aromanesos. Aquesta experiència va ser molt breu, entre el 29 d’agost i el 7 de setembre de 1917, i el territori va ser reincorporat a Grècia.

Els aromanesos a Albània

A Albània, concretament, es calcula que la comunitat aromanesa és aproximadament d’unes dues-centes mil persones, segons els representants d’aquesta comunitat, una bona part de les quals ha perdut la llengua, tot i mantenir un fort sentiment d’identitat. Es concentren bàsicament a les zones centrals i meridionals del país. Els assentaments on els aromanesos són els habitants exclusius són molt pocs. En la gran majoria de casos viuen en zones on conviuen diversos grups, sobretot albanesos i grecs.

Hi ha aromanesos a la regió coneguda amb el nom de Myzeqe, a la zona occidental del país, i n’hi ha fins i tot a Durres, Fier i Tirana, en aquest últim cas arran d’emigracions massives durant els anys seixanta. En aquesta zona, Myzeqe, destaca particularment la localitat de Divjake -en el comtat de Fier-. Aquest municipi és un dels pocs on des de fa anys la llengua aromanesa és ensenyada a les escoles. A Albània, cal un mínim d’un 20 per cent d’habitants d’una determinada minoria perquè la llengua sigui ensenyada, o sigui la llengua vehicular, en escoles d’ensenyament primari. Aquests percentatges tan elevats fan que la gran majoria de la població aromanesa no hagi pogut accedir a l’ensenyament en la seva llengua. Amb la nova legislació això no canvia. Els aromanesos també són importants a Voskopoje, en el comtat de Korcë, al sud-est d’Albània. Voskopoje també és coneguda amb el nom de Moscopole -que n’és el nom en aromanès- i és l’enclau més emblemàtic de la comunitat aromanesa. Tot aquest conjunt d’aromanesos de vegades reben el nom genèric, per part dels albanesos d’arvanitovlacs, que vol dir, senzillament albanesos valacs. També reben el nom de farsharot. El farsharot és considerat un dels tres grans grups dialectals de l’aromanès.

Moscopole, poblada majoritàriament per aromanesos,  va viure una autèntica època daurada entre 1750 i 1769, anys en els quals es va convertir en una de les ciutats més importants dels Balcans, i seu de la Nova Acadèmia, un dels principals centres culturals de la zona. La ciutat, però, fou atacada pels otomans, incendiada i completament destruïda l’any 1821. Això va fer que quedés estroncada del tot la possiblitat  d’articular cap projecte ambiciós de tipus territorial de caràcter aromanès.

N’hi ha una altra comunitat important a la zona entorn de la muntanya de Gramos (Gramosta en aromanès), que fa frontera entre Albània i Grècia. Moltes vegades aquests aromanesos són coneguts amb el nom de gramostians. El gramostià és considerat una altre dels grans grups dialectals. El darrer és el pindeà, ja a Grècia.

En els següent vídeo podeu escoltar com sona l’aromanès:

Autoritats europees insten les autoritats de la República Serpska a abolir definitivament la pena de mort

El 10 d’octubre és el Dia Internacional contra la Pena de Mort. En el marc de la  commemoració d’enguany, l’ambaixador de la Unió Europea a Bòsnia i Hercegovina, Lars-Gunnar Wigemark,  i el Cap de l’Oficina del Consell d’Europa a Sarajevo, Drahoslav Stefanek,  han instat les autoritats de la República Serpska a abolir-la definitivament.

Segons la constitució de la Serpska, la pena capital és prevista en el sistema legal de l’entitat –article 11-, tot i que no s’ha aplicat en molts anys. Les autoritats d’aquesta entitat s’han  escudat en les dificultats legals, per la complexa estructura estatal i per la dificultat de dur a terme modificacions constitucionals, per dur a terme aquesta modificació.

A la Federació Bòsnia i Hercegovina, l’altra gran entitat del país,  la pena de mort va ser abolida l’any 1998. De fet, els Acords de Dayton, de 1995 –que van posar punt i final a la guerra que va assolar Bòsnia- establien que s’havia de preveure’n l’abolició.

En el conjunt d’Europa, l’únic estat on la pena de mort no ha estat abolida és Bielorússia, on  l’any 2016 es va aplicar en quatre persones, els mateixos que en el que portem d’any. Els últims estats europeus que l’han abolit són Ucraïna i Malta el 2000, Xipre el 2002, Grècia el 2004, Moldàvia el 2005, Albània el 2005 i Letònia el 2012.

 

Els bosníacs i musulmans del Sandjak de Montenegro

Quan es parla de la diversitat ètnica de Montenegro, lògicament és inevitable pensar en la qüestió que ha marcat, i que encara marca, d’una manera determinant la vida d’aquest país: si realment existeix una nacionalitat montenegrina, o si bé Montenegro no és més que una realitat de tipus regional en relació amb el conjunt de Sèrbia, que seria, segons alguns, l’autèntica nacionalitat dels montengrins. Aquest debat ha fet que tota la vida politca montenegrina hagi quedat mot polaritzada des de fa molts anys entorn d’aquest tema.

Ara bé, aquesta no és la única qüestió de tipus nacional que hi ha a Montenegro. N’hi ha d’altres, que no deixen de tenir el seu pes i la seva influència. En aquests moments, el govern montenegrí, presidit per Dusko Markovic, està format per representants del Partit Democràtic dels Socialstes, hereu polítics de l‘anteriorment dominant Lliga Comunista de Iugoslàvia-, i compta amb el suport dels petits partits de les minories, albanesos, croats i bosníacs, en aquest darrer cas mitjançant el Partit Bosníac. Aquests grups tradicionalment han fet costat a les tesis, i a les forces que consideren Montenegro com una comunitat nacional diferenciada de la sèrbia.

Pel que fa als bosníacs, es concnentren bàsicament a la zona nord del país, concretament en el Sandjak. El Sandjak és el darrer territori dels Balcans que va pertànyer a l’Imperi Otomà. L’antic Sandjak de Novi Pazar era una franja de terra més o menys allargassada, que feia de tap entre Sèrbia i Montenegro. Després de finalitzar les Guerres Balcàniques, conflictes bèl•lics que van assolar els Balcans entre els ansy 1912 i 1913, aquest territori va ser repartit entre aquests dos estats, de manera que aquesta zona que tenia unes estructures força integrades quedà dividit entre els dos estats esmentats. La formació posterior de l’estat iugoslau no canvià la cosa, i les dues zones del Sandjak van continuar dividides, durant el període de la iugoslàvia socialista, entre les repúbliquees de Sèrbia i de Montenegro.

Primer de tot, un  aspecte que pot cridar l’atenció és que la zona on es concentra aquesta població és anomenada de forma diferent en funció de qui ultititza els termes. Per als montenegrins, o per a molts, el terme preferit és simplement de Nord de Montenegro, una forma molt neutra que pretén buidar de contingut ètnic el topònim de la zona, evidentment amb l’objectiu de reafirmar la nacionalitat montenegrina. D’altra banda, els que s’autoanomenen serbis tendeixen a fer servir el terme de Raska, que era un antic principat medieval, reivindicat pels serbis com un dels bressols de la seva nació –també ho és per a molts nacionalistes montenegrins-. D’aquesta manera, el que fan és vincular el territori a la seva mitologia nacional. En canvi, els que s’autoqualifiquen com a bosníacs opten semnpre per la forma de Sandjak, que d’una manera o altra el que fa és vincular-lo amb el passat turc i musulmà de la zona.

En el conjunt del país, segons el cens de 2011, el nombre de bosníacs és 53.605, cosa que vol dir aproximadmaent el 8,65% de la població total. Cal recordar que la població de Montenegro supera de poc els sis-cents mil habitants. A part d’això, és important de destacar, també, que hi ha un nombre importants de persones que s’autoqualifiquen senzillament com a musulmans, i que per tant no han fet seu el terme de bosniacs. Segons el cens de l’any 2011, van optar per aques terme 20.270 persones, totes elles eslaves.

Les municipalitats on es concentra població bosníaca al Sandjak montenegrí són set. Les dues úniques on són claramennt majoriatris són Rozaje, on superen el 87% de la població -limita amb Kosova i amb Tutin (a Sèrbia, municipalita ton també són abassegadorament majoritaris), i Plav, on representen una mica més del 56%. Plav fa frontera amb Kosova i amb Albània, i també hi viu una important minoria albanesa.Els percentatges són una mica menors a Gusinje (més del 42%), que limita també amb Albània, i on també viu una important comunitat albanesa i Bjielo Polje, on són 31 46%. Les altres tres municpalitats on són presents són Berane (una mica més del 29%), Petnjica i Pljevlja, on són un percentatge relativament baix, de poc més del 13%. Aquesta última municipalitat limita amb Sèrbia i també amb Bòsnia i Hercegovina. És l’única de les municipalitats del Sandjak montenegrí que limita amb Bòsnia.

La qüestió del nom divideix aquesta comunitat. La majoria ha adoptat el terme de bosníacs, però encara n’hi ha un percentatge força important que manté, tal com hem dit abans, el nom tradicional de musulmans. No és un detall sense importància, ja que aquesta opció té també connotacions polítiques clares. Aquesta divisió fa que aquesta comunitat perdi força a l’hora de plantejar reivindicacions a Podgorica, capital de Montenegro.

Una dada no menyspreable a tenir en compte és la tendència general a augmentar percentualment, amb el pas dels anys, el pes demogràfic de bosníacs-musulmans, i alhora a la de reudir-se el percentatge d’ortodoxos – en el sentit cultural del terme-, ja siguin serbis o montenegrins.

El terme bosníac és relativament recent pel que fa al seu ús, almenys de manera estesa, per referir-se a la comunitat eslavomusulmana. De fet, tradicionalment s’havien conegut senzillament com a musulmans. El terme bosníac no es comença fer servir de manera assídua fins l’any 1993, en un congrés que va tenir lloc a Sarajevo, en plena guerra de Bòsnia, on es va decidir fer servir aquest nom per al col·lectiu que fins llavors era conegut amb el nom de musulmans. Tres anys nmés tard, aquest terme va ser accpetat també a Novi Pazar, al Sandjak  serbi i també a Kosova , Macedònia, Croàcia Eslovènia i, fins i tot, a Sèrbia.

Des de bon principi, una bona part dels bosníacs de Montenegro va optar per participar políticament en els partits montenegrins i no crear-ne d’específics per a la seva comuntiat. En aquest senitt van ser nombrosos els que van formar part part, i encara ara, del partit Democràtic dels Socialistes, de Milo Djukanovic, però també de les diferents formacions liberals que hi ha hagut al país, i també del Partit Socialdemòcrata. Aquest fet també s’ha donat entre les comunitats albaneses i croates, cosa però que no ha impedit que sorgissin formacions que s’autoatorguessin la representació des les respectives comunitats.

Globalment,  van tenir mot clara l’opció, a principis dels anys noranta, de donar suport a Djukanovic en lloc de fer-ho a Bulatovic, que era el candidat de Milosevic per a Montenegro. Poc després, tampoc no van dubtar a donar suport a les tesis independentistes.

Ara bé, l’any 1990, el Partit d’Acció Democràtica (SDA), el partit fundat per Alija Izetbegovic es va implantar amb força -eren els primers anys del multipartidisme a Iugoslàvia- al Sandjak serbi, on arribà a aconseguir un important protagonisme -farem una entrada aviat sobre aquest tema. Aquesta influència també es feu sentir en el Sanjak montenegrí, on Harun Hadzic en dirigí la branca local. Va impulsar la creació del Consell Nacional dels Musulmans del Sandjak i va reivindicar la creació d’un autonomia a la zona. L’SDA, però, no ha acabat de consolidar-se al Sandjak de Montenegro, soca que sí que ha fet a l’altra banda d ela frontera, a Sèrbia.

D’altra banda, les autoritats montenegrines, han tendit a afavorir que els musulmans de Montenegro no s’afirmessin com a bosníacs, i que sí que ho fessin senzillament musulmans de Montenegro, per tant sense cap vincle amb Bòsnia.

 

Bones vacances!

Amb aquesta entrada m’acomiado de tots vosaltres per una temporada. És hora de descansar i d’agafar forces per poder reprendre el projecte després de l’estiu.

Sé que hi ha molts temes pendents que es mereixen més entrades. De fet, tenia previst allargar una setmana més, i en tinc algunes de mig elaborades, com la futura llei de llengües de Macedònia, les negociacions per a la formació d’un nou govern a Kosova, els moviments polítics a Bòsnia -de cara a les properes eleccions-,   la reforma de la llei electoral de Moldàvia o les darreres novetats sobre els estranys fets (intent de cop d’estat?) que van envoltar les eleccions montenegrines… però crec que necessito aquesta parada.

Us vull agrair el seguiment que feu del blog i, sobretot, mostrar-vos la satisfacció perquè cada vegada sou més els que seguiu Balcània.  De fet, en el que portem d’any,  ja hem rebut un terç més de visites que les que vam rebre en tot l’any passat! Moltes gràcies! Sense el vostre seguiment, Balcània no tindria cap sentit. És probable que, de cara a la tardor vinent hi hagi algunes novetats. Tenim tot l’estiu per pensar-hi i madurar algunes idees.

Finalment, ja sabeu que si voleu fer alguna comentari, aportació, crítica, endavant.

Bones vacances!

20807_670513609720010_4791052525443951970_n

Ja sé que aquesta foto de Sardenya no es correspon amb l’àmbit balcànic, però anuncia un mes d’autèntic relax!

Durant el que resta de mes, mantindré actives les pàgines de facebook i el twitter, amb les entrades més visitades d’aquest 2017. També aprofitaré pèr fer-hi una mica d’endreça, que ja li convé.

Organizata Politike, l’esquerra radical i antiestalinista d’Albània

Com ja hem comentat diverses vegades en algunes entrades d’aquest blog, la presència de l’esquerra -tal com l’entenem aquí, i amb tots els matisos que calgui fer a aquest terme- a bona part de l’Europa central i oriental “exsocialista” és inexistent.

La gran majoria de ciutadans d’aquests països quan senten el terme socialista o comunista interpreten una cosa ben diferent de la que entenem nosaltres, fins i tot tenint en compte que aquests termes a l’Europa –diguem-ne occidental- també estan ben desdibuixats.

Només en els últims anys han aparegut alguns partits o grups, normalment petits i amb poca influència, en alguns països més o menys homologables al nostre concepte. En aquest blog hem dedicat dues entrades a dues d’aquestes organitzacions, una de croata i una de macedònia, totes dues en països exiugoslaus.

El fet que la Iugoslàvia socialista fos un règim molt més liberal, més obert a les influències europees i molt menys repressor fa que les relacions d’aquests partits amb el passat titista tinguin un cert punt d’ambigüitat.

A l’entrada d’avui volem comentar un altre cas, en aquest cas a Albània, país que es va caracteritzar per un estalinisme dur que es a perllongar fins gairebé el 1990, molt més que en cap altra estat “socialista”.

Ha calgut esperar gairebé vint-i-cinc anys perquè aparegués un partit que es reivindiqués d’esquerres, sense matisos, i fins i tot d’esquerra radical, anticapitalista, que reivindica Marx i tot un seguit de teòrics marxistes. Això, però, no és impediment perquè també begui d’altres fonts de pensament, particularment del llibertari.

Es tracta d’OP, sigles que volen dir Organizata Politike. És una organtizació molt jove, en tots els sentits, per la militància i per la seva relativament recent fundació. Aquest partit va ser creat l’any 2011, després dels successos del 21 de gener de 2011.

L’objectiu del partit, segons els seu programa polític, és lluitar per una transformació radical de la societat, i avançar cap a una societat socialista basada en la igualtat, la participació popular i la llibertat. Apel·la a les classes més explotades i aposta per una militància que, alhora, ha de tenir una forma totalment emancipadora, basada en la participació, l’acció, la discussió, la crítica i l’autocrítica. El seu model, hi insisteixen molt, és el de la democràcia directa.

Durant aquests anys han participat activament en vagues, activitats de suport al moviment obrer –sobretot, però no només, miners-, manifestacions de l’1 de maig, lluites estudiantils, defensa d’una educació pública de qualitat. Ha denunciat el feixisme i actituds que considera feixistes a Albània. També ha posat èmfasi en la politica ambiental i ecologista. En aquest sentit, ha denunciat reiteradament la importació de deixalles a Albània, que han convertit el país en l’abocador d’Europa.

Han denunciat i denuncien els successius governs que ha tingut Albània, per la seva submissió a les potències imperialistes i contra els governs corruptes i autoritaris. No fan cap mena de diferenciació entre el Partit Socialista i el Partit Democràtic, que consideren les dues cares de la mateixa moneda. En les darreres eleccions van apostar obertament pel boicot, i van demanar l’abstenció de la població, alhora que van craiar les masses explotades a autoorgantizar-se i a lluitar.

També han donat suport de manera rotunda i sense matisos a les mobilitzacions organtizades pels col•lectius que treballen pels drets de la comunitat LGTBI. Cal tenir en compte que la comuntiat LGTBI és particualrment mal vista en les societats filles del socialisme burocràtic -o capitalisme d’estat-. Nomès cal veure en quina és l’actitud dels partits que s’anomenen socialistes i comunistes en aquests països, que normalemnt són d’una homofòbia extrema i totalment contraris als drets d’aqusta comunitat. Per tant, la seva actiud trenca totalment aqnmb aquests plantejament totalment conservadors, també pel que fa a la família i a la llibertat sexual. És més, han dit moltes vergades que no tenen absolutament res a veure amb aquests partits.

Els seus posicionaments polítics els han obligat a deixar de manera molt clara quins són els seus referents i quina és la seva postura sobre el que anomenen la dictadura enverista, en relació als anys que Enver Hoxha va estar en el poder a Albània.

Pel que fa a la dictadura enverista, la denuncien i en destaquen la seva absoluta i radical oposició. Els seus plantejaments politics, afirmen, no tenen res a veure amb els del Partit del Treball, el partit-estat com el qualifiquen. Això sí, reivindiquen la mobilització popular que va representar la guerra antifeixista contra l’ocupació del país i alguns dels avenços que es van produir durant els primers anys, com són l’accés a la terra i la creació d’una economia més moderna. En condemna particularment el terror de masses i la seva política d’idiotització -és el terme que utilizen des d’OP- de la població.

Reivindiquen sense cap matís Marx i tot la seva anàlisi el sistema capitalista. A part de Marx, però, és itneressant veure quins són els altres referents que destaquen: els mariners del Krondstat, l’oposició obrera dels primers anys de l’URSS, Alexandra Kollontai, Rosa Luxemburg, els grups d’oposició d’esquerres a l’estalinisme, Trotsky, la comuna de Xangai, l’ala revolucionària del sindicat polonès Solidaritat. També esementen teòrics i polítics més moderns, com Ernest Mandel, Harvey, Arrighi o Varoufakis.

Pàgina web d’OP:  opolitike

 

Nova crisi política a Romania

El parlament romanès pot viure aquesta setmana una situació autènticament insòlita: el partit que sustenta el govern ha presentat una moció de censura contra aquest mateix govern.

El motiu d’aquesta decisió, presa dijous passat, va ser que l’actual cap de govern, Sorin Grindeanu, no va voler renunciar a continuar liderant el govern del país, petició que se li feia des de la cúpula del partit, el Partit Socialdemòcrata. Per aquest motiu, va ser expulsat del Partit Socialdemòcrata dijous mateix. Segons fonts del partit, les dues decisions –l’exclusió i la presentació de la moció de censura- es van prendre per unanimitat.

La moció de censura s’ha presentat aquest mateix dilluns, amb l’aval de 223 parlamentaris, i s’haurà de debatre i votar en el parlament aquest dimecres.

Des del PSD no es pateix pel resultat de la votació, car disposen d’una majoria més que suficient per poder-la tirar endavant, amb el suport dels seus aliats, els liberals d’ALDE. El principal líder d’aquesta formació, Calin Popescu Tariceanu, va assegurar divendres mateix, i avui s’hi ha refermat, que comptarien amb el suport del seu partit per tirar endavant amb la iniciativa, malgrat els rumors que ALDE s’havia sentit menystinguda perquè no se l’havia informat de les intencions de fer caure el govern. Un antic dirigent de la formació, Daniel Constantin va arribar a qüestionar el vot d’un nou candidat del PSD. Perquè pugui prosperar, cal un mínim de 233 diputats i senadors –cal sumar el total de les dues cambres-, i totes dues formacions en tenen 247. El fet que només hagin estat  223 els signataris de la moció de censura obre un punt d’incertesa sobre el resultat final de la votació de dimecres.

Grindeanu, per la seva banda, ha insistit que no pensa renunciar al càrrec i ha responsabilitzat Liviu Dragnea, l’autèntic amo del partit, de la situació creada. Confia que no hi haurà prou vots per fer-lo fora, ja que considera que moltsd diputats i senadors socialdemòcrates no donaran suport a la moció de censura. Responsabilitza del tot Dragnea com a causant de la crisi. Aquest dissabte va tenir una trobada a Timisoara, a l’oest del país amb alguns dels seus seguidors.

No només això, sinó que ha anunciat que està buscant persones per tal de formar un nou gabinet, entre les quals ha esmentat noms com el de Victor Ponta. També ha demanat la dimissió de Dragnea –que és el president de la Cambra de Diputats-, i ha dit que només renunciarà al càrrec en cas que Dragnea també ho faci. Grindeanu argumenta que té molts més suports en el si del partit dels que sembla. En destaca l’actual ministre de Telecomunicacions, Augustin Jianu, que és un dels pocs ministres que no va dimitir després de la decisió del partit.

La relació entre Grindeanu i Ponta ve de lluny. Grindeanu va ser ministre quan Ponta era cap de govern, entre 2014 i 2015. També hi ha altres personalitats, poques, del PSD que han manifestat obertament el seu suport a Grindeanu. Entre aquestes persones destaca, sobretot, l’alcalde de Iasi, Mihai Chirica. Aquestes veus han estat profundament critiques amb Dragnea, a qui acusen de controlar el partit com si fos una finca particular. Chirica va ser froça crític amb l’actuació del partit durant les mobilitzacions populars contra la corrupció, que van estendre’s per tot el país el mes de febrer passat.

Ara caldrà veure qui serà el nou candidat del partit, si prospera la moció, per ocupar el càrrec. Un dels noms que més sona és el de Carmen Dan, ministra d’Afers Intreriors.

Ara bé, la popularitat de Grindeanu ha anat creixent a mesura que han anat passant els mesos, malgrat les mobilitzacions del passat mes de febrer. Diferents enquestes demostren que està més ben vist que no pas Dragnea, i té uns índexs d’acceptació qus s’acosten als de Iohannis. Els motius reals de l’enfrontament entre tots dos líders no s’han fet públics i s’ha especulat amb diverses causes, entre les quals hi ha la lluita pel control del partit, i també alguns afers foscos derivats de p`ractiques corruptes.

Una alternativa de govern és francament complicada, després dels resultats electorals de desembre de l’any passat. Els partits opositors queden molt lluny de tenir la capacitat de poder formular una alternativa amb garanties d’èxit. Aquest mateix matí, Grindeanu ha tingut una breu reunió amb els representants de la minoria hongaresa, el partit UDMR. De tota manera, des d’aquesta formació no s’ha anunciat quin serà el sentit del seu vot, aquest dimecres. Han asseugrat que esperaran a dimecres, després de seguir el debat, per prendre la decisió definitiva.

Tampoc no han aclarit el sentit del vot els diputats del Partit Nacional Liberal, la segona força política del país, i principal partit opositor. També han assegurat que esperaran a dimecres. Aquest partit ha fet, aquest cap de setmana, el congrés del partit, que havia de triar el nou líder de la formació. Finalment l’escollit ha estat Ludovic Orban, que s’ha imposat clarament a Cristian Busoi.

En cas que la moció prosperi, els socialdemòcrates hauran de proposar al president, Klaus Iohannis, el nom d’un altre candidat a formar govern, i cal que Iohannis l’accepti. Podem recordar, per exemple, que Iohannis ja va rebutjar el nom de Shaideh Sevil, abans d’acceptar Grindeanu. Avui mateix, Iohannis s’ha reunit amb Angela Merkel i li ha garantit l’estabilitat del país. Dissabte passat va instar el PSD ha posar punt i final, de mànera ben ràpida, a aquesta crisi política.

 

Eleccions a Kosova: canvis en el mapa polític

L’11 de juny tindran lloc les eleccions per triar la composició del nou parlament de Kosova, després que el govern actual no superés una moció de censura -o de no confiança- presentada la setmana passada. A Kosova, una moció de censura no implica la presentació d’un govern alternatiu, sinó simplement la caiguda immediata del govern i la convocatòria d’eleccions anticipades.

El termnini per a la presentació de candidatures i de coalicions electorals finalitzava ahir a mitja nit. En el transcurs d’aquesta setmana les reunions entre les cúpules dels diversos partits han estat molt nombroses, a resultes de les quals s’han creat dues grans coalicions. De fet, els primers dies es va especular, sobretot, amb la possibilitat d’una gran coalició formada pels tres principals partits opositors: Vetëvensdosje, Aliança pel Futur de Kosova (AAK) i Iniciativa per Kosova (NISMA), que han col·laborat força durant l’última legislatura, però en una reunió que va tenir lloc fa dos dies es va esvair del tot aquesta opció.

Finalment, ahir les coses van canviar radicalment, amb la qual cosa el mapa polític kosovar quedarà clarificat, i simplificat, entorn de tres grans opcions, partits de les minories a banda.

L’anterior equip de govern estava format, a part d’una colla de partits petits, per dues formacions: el Partit Democràtic de Kosova (PDK) i la Lliga Democràtica de Kosova (LDK).

El Partit Democràtic de Kosova, partit en què milita Hashim Thaci -actual president del país-, és l’organització que ha dominat la política del país en els últims anys, sobretot des de la declaració d’independència, el 2008. És un partit que es va fundar al voltant dels principals líders de la guerrilla de l’UÇK, que va lluitar contra l’exèrcit serbi durant la guerra de Kosova (1998-1999).

Fins llavors, el partit hegemònic havia estat la Lliga Democràtica de Kosova, el partit fundat per Ibrahim Rugova, que va encapçalar la resistència contra el règim de Milosevic durant els anys noranta. Durant aquells anys va posar especial èmfasi a dur a terme una política de resistència noviolenta, emulant així part del discurs gandhià. Tot i això, la figura de Rugova ha estat, i és, molt controvertida.

Les diferències ideològiques entre ambdues formacions són escasses, i tots dos partits han estat involucrats en nombrosos casos de corrupció, tràfic d’influències, clientelisme i privatitzacions d’empreses públiques, més que sospitoses. Probablement, el PDK, per les seves més grans cotes de poder n’ha protagontizat molts més casos. La LDK és, a grans trets, un partit més moderat i més predisposat a l’entesa amb Sèrbia, més clarament protatlantista i europeista.

Tots dos partits es poden ubiccar perfectament en la dreta de l’espectre polític i es caracteritzen principalment pel pes indiscutible que hi tenen els seus líders (Thaci en el PDK i Isa Mustafa, fins ara cap de govern, en la LDK). Cal tenir en compte, però, que el binomi esquerra-dreta moltes vegades té poca rellevància política en els estats sorgits de la descomposició del “socialisme real”.

Les relacions entre tots dos partits havien estat sempre molt tibants, però després de l’última contesa electoral, totes dues forces eren incapaces de forma govern en solitari. Finalment, després de setmanes d’incerteses, van optar per formar un govern de coalició. És més que simptomàtic que l’acord es va signar després d’una reunió a l’ambaixada dels EUA, i que la seva acció de govern ha seguit els dictats que han interessat tant la Unió Europea com els EUA, cosa que es reflecteix claríssimament en temes com la negociació amb Sèrbia, la delimitació de les fronteres amb Montnegro, el mur de Mitrovica… malgrat l’oposició de bona part de l’oposició.

Les desavinences entre aquestes dues formacions eren més que evidents aquests darrers mesos, fins al punt que el PDK no va tenir manies a l’hora de facilitar la caiguda del govern.

En aquestes properes eleccions, les dues formacions es presentaran per separat.

D’una banda, el PDK va anunciar ahir a la tarda que hi concorrerà en coalició amb set partits petits, amb els quals ja hi havia participat en l’anterior ocasió, entre els quals hi ha el Partit de la Justícia, Partit Conservador, Partit Liberal, Front Nacional, Partit Republicà, Moviment per la Unitat o Alternativa Democràtica, tota una constel·lació de partits al servei d’interessos personals.

A última hora de la nit, però, quan només faltaven onze minuts perquè finalitzés el termini, es va fer públic que el PDK es presentarà en una coalició amb l’Aliança pel Futur de Kosova (AAK) i NISMA, dos partits fins ara opositors, que havien estat molt durs amb el govern.

L’AAK està liderada per Ramush Haradinaj, que va ser empresonat a França a principis del mes de gener, l’extradició del qual demanaven les autoritats sèrbies. Finalment va ser alliberat i ha volgut aprofitar el gran protagonisme que ha aconseguit per rellançar la seva carrera política. Fa pocs dies encara deia que en cap cas es presentarien amb el PDK o la LDK. Ha canviat de seguida d’opinió. Haradinaj va pertànyer a l’UÇK i va formar part del PDK quan es va fundar. Va marxar-ne més endavant, i va fundar un nou partit, per ocupar el càrrec de primer ministre, durant la presidència d’Ibrahim Rugova. És evident, doncs, que els seus interessos personals han tingut sempre un pes definitiu en les seves decisions polítiques. NISMA, per la seva banda, es va formar a partir, també, de persones que van marxar del PDK, i està encapçalat per Fatmir Limaj, que és qui va presentar la moció de censura. L’AAK i NISMA tampoc no es poden definir per la ideologia, sinó que més aviat pels interessos del seu líders.

Aquesta coalició, en certa manera, representa la retrobada dels màxims dirigents de la guerilla en un nou projecte polític, que probablement no consisteix més que en continuar-se beneficiant de l’exercici del poder. El candidat a presidir el govern serà Hardinaj, tot i que el cap de llista serà Kadri Veseli, del PDK.

La LDK hi concorrerà en coalició amb Alternativa, un petit partit creat entorn de la figura de l’alcalde de Gjakova, escindit del Partit de la Justícia, i de l’Aliança per un Nou Kosova (AKR) de Beghgjet Pacolli, important home de negocis i amo d’alguns dels principals mitjans informatius del país. Aquest partit ara no era present en el parlament, ja que en les darreres eleccions no va superar el llindar del cinc per cent prescripitu, però havia tingut una important influència en la politica kosovar en els primers anys del segle XXI. Les enquestes li auguraven uns bons resultats, que segurament haurien fet que pogués tornar a entrar al parlament.

Ara caldrà verue quin paper i quins programes presenten cadascuna de les dues coalcions, i serà interessant de comprovar quina de les dues opcions assumeix el paper de defensor i garant dels interessos de la UE i dels EUA a la zona, similars però no sempre coincidents. Evidentment, tant la UE com els EUA voldran que les polítiques d’entesa amb Sèrbia es mantinguin. Tot sembla indicar que probablement la LDK sigui més procliu a assumir aquest paper, però el PDK ha demostrat abastament que pot fer les giragonses politiques que li convinguin, i de Haradinaj no cal ni dir-ho.

Finalment, la tercera gran opció serà Vetëvendosje (Autodeterminació), que fins ara era la principal força política de l’oposició. S’ha caracteritzat per la seva acció radical contra el govern i n’ha denunciat la política d’acostament a Sèrbia, a la qual s’oposa a no ser que Sèrbia reconegui la independència de Kosova, n’ha denunciat, també, la corrupció i les privatitzacions, els acords fronterers amb Montenegro… És de totes formacions polítiques, la que té uns plantejaments més clarament panalbanesos, tal com el seu nom indica. Finalment, és bastant clar que és l’únic partit amb uns plantejament ideològics definits, cosa que el diferencia de la resta. Se situa a l’esquerra, tot i que en els darrrers anys ha moderat el seu discurs. Durant la passada legislatura alguns diputats d’aquest partit van protagonitzat accions contra el govern, com per exemple llançar gas en el parlament per tal de boicotejar session parlamentàries en què es discutia la creació de l’Associació de Municipalitats Sèrbies. Alguns d’aquests dirigents va ser empresonat, i fins i tot, algun dels seus militants va morir a mans de la policia. No es presenten en coalició amb cap altre partit.

Albània, onze dies de protestes contra el govern

Ara fa onze dies que Albània viu immersa en una profunda confrontació política. L’intens malestar ciutadà contra el govern i el caos polític, econòmic i social han estat aprofitats pel principal partit opositor, el Partit Democràtic, per intentar posar el govern contra les cordes, aconseguir-ne la dimissió i forçar la creació d’un govern tècnic que hauria de preparar les properes eleccions, que han de tenir lloc el proper 18 de juny. Almenys aquestes en són les pretensions.

La primera manifestació a Tirana, a la qual van acudir milers de persones, es va fer el dissabte 17 de febrer. Les consignes rere les quals es mobilitzaven eren la crítica contra la corrupció, la prepotència governamental i la manca de diàleg amb l’oposició, la denúncia dels vincles entre el govern i el crim organitzat i de la imatge del país, associada al conreu massiu de droga, amb la condescendència i beneplàcit del govern.

El Partit Democràtic, que és el real inspirador de tots aquests actes, per tal d’incrementar la pressió sobre el govern, va anunciar dos dies després un boicot parlamentari, almenys fins que s’assoleixin les seves demandes, i va convocar la població a romandre indefinidament davant l’oficina del cap de govern, en una gran tenda, batejada com a Tenda de la Llibertat, a l’avinguda principal de la capital albanesa.

Des de llavors, la Tenda de la Llibertat ha estat escenari de diferents actes oberts a la població. De fet, la campanya electoral comença tot just d’aquí a dos mesos, però el Partit Democràtic ha convertit aquestes accions en l’inici d’aquesta campanaya. S’ha demanat que diferents col·lectius hi siguin presents, a la Tenda de la Llibertat, i que facin públiques les seves demandes.

Els darrers a fer-ho han estat grups de pensionistes, que han denunciat la situació de misèria a què es veuen condemnats. Lulzim Basha, líder del Partit Democràtic, i autèntic inspirador de les mobilitzacions, ha estat present en tots els actes. En el cas concret dels pensionistes, els ha promès un augment del 40% de les pensions. La seva proposta contrasta amb l’anunci del govern d’augmentar-les tan sols el 3%, a partir d’aques proper mes de març.

També hi han assisit veïns de la ciutat de Himara, on viu part de la comunitat grega del país. Les propietats de molts d’aquests veïns estan en perill per un pla de renovació urbanística que, casualment, afecta moltes famílies hel·lèniques, cosa que ha arribat a provocar les protestes formals del govern grec. Basha també s’ha compromès a estudiar aquest cas.

Per aquesta tenda també hi han passat estudiants, que s’han queixat de la privatització de la universitat; traballadors del sector energètic, que han mostrat el seu malestar per les pèssimes condicions de treball i els baixos salaris; empresaris, que han lamentat l’elevada pressió fiscal… Com es pot veure, els col·lectius són molt diversos i, moltes vegades, amb interessos contradictoris. Es fa difícil pensar que totes aquests reivindicacions puguin confluir en un plataforma única, més enllà de la crítica al govern.

Des del governamental Partit socialista, en canvi, s’insisteix en dos punts. D’una banda, que el moviment ha perdut força i demostra que no és una alternativa prou sòlida i, de l’altra, que els demòcrates s’han instal·lat en el populisme i que no són capaços d’articular propostes serioses. Un exemple d’això, segons ells, és l’increment espectacular de les pensions que han promès.

El partit Socialista, en el govern, forma coalició amb un partit menor, el Moviment Socialista per la Integració. Aquest partit ha estat l’objectiu principal dels demòcrates, ja que si aconsegueixen que es desvinculin de Rama, el PS perdrà la majoria. Volen que abandonin la coalició i donin suport a les seves demandes.

El parlament albanès està format per una cambra de 140 diputats. D’aquests, 63 són diputats del PS. Els 20 escons del Moviment Socialista per la Integració (LSI), d’Ilir Meta, fan que els socialistes tinguin una còmoda majoria. El Partit Democràtic (PD), el tradicional partit conservador albanès i principal partit de l’oposició, per la seva banda, en té 44. La resta de diputats pertanyen a sis formacions amb poca representació. Així, doncs, l’única possibilitat que té l’oposició, almenys per la via parlamentària, és aconseguir que el partit de Meta s’afegeixi a les demandes del Partit Democràtic.

L’LSI es va escindir del PS l’any 2004, i entre 2009 i 2013 va formar govern amb els demòcrates, però després de la desfeta electoral d’aquest partit, va pactar amb els socialistes, fent valer així la seva vocació de partit frontissa. Ara no fa un any, Ilir Meta mateix no veia malament la formació d’un govern de caràcter tècnic tal com ara demana l’oposició, però a hores d’ara no ha donat cap pista que pugui inclinar-se finalment per aquesta opció. D’altra banda, la situació de Meta és delicada, ja que també ha estat esquitxat per escàndols de corrupció. En el seu cas es van fer públiques unes gravacions on conversava amb un exministre d’Economia, Dritan Pifti, a qui oferia suculentes concessions.

Basha es referma en la voluntat de mantenir les mobilitzacions fins que s’aconsegueixi la formació d’aquest nou govern de caràcter tècnic. Tenint en compte que falta poc per a l’inici de la campanya electoral, és més que probable que això no s’aconsegueixi, i que totes aquestes accions s’acabin convertint simplement en el preludi de la campanya electoral.