L’istroromanès, un dels illots lingüístics de la península d’Ístria

No és gaire conegut que fora de les fronteres de Romania i Moldàvia, la llengua romanesa és parlada en diversos estats amb els quals fronteregen aquests dos països, com Ucraïna, Sèrbia, Hongria o Bulgària. A part d’aquests territoris, però, hi ha tres grans dialectes, del romanès o emparentats amb el romanès, que es parlen en zones més allunyades: l’aromanès i el meglenoromanès més al sud de la península balcànica i l’istroromanès, parlat en uns quants pobles d’Ístria, a Croàcia. D’aquests tres grans dialectes, l’istroromanès és el que té una salut més precària i un nombre menor de parlants. No falten persones, però, que en neguen la identitat romanesa i que consideren l’istroromanès una llengua clarament diferenciada.

No hi ha unanimitat sobre l’origen d’aquesta comunitat. La teoria més estesa el busca en antics immigrants procedents de Transsilvània i Valàquia, que abans de l’any 1000 abandonaren el seu país i iniciaren una llarga pelegrinació cap al sud-oest.

El primer document on apareixen esmentats, potser, és un document grec de l’any 940, De Administrando Imperio, en què es comenta l’existència de parlants de llengua romànica que s’autoanomenen rumans, i especifica que no de Roma. Com passa sovint en aquests casos no hi ha proves concloents que permetin confirmar-ho amb seguretat. Hi ha altres autors que consideren que els istroromanesos són els descendents d’algunes tribus natives i que per tant, seria població autòctona, però tampoc no s’ha pogut demostrar.

Les cròniques sèrbies del segle XIV parlen explícitament de població valaca, cosa que demostra que llavors, segur, ja hi vivien. Tambés es té constància de l’arribada de nous immigrants entre els segles XV i XVI, molts dels quals de Transsilvània. El lingüista romanès del segle XIX Iosif Popovici creu localitzar l’origen de bona part d’aquests immigrants a Tara Motilor, no gaire lluny d’Arad. Segons altres estudiosos, com Petru Neiescu, l’origen es podria localitzar entorn de Hunedoara.

És difícil xifrar el nombre de persones d’aquesta col•lectivitat en el passat. En diversos censos se’ls agrupava moltes vegades amb altres parlants de llengües romàniques. Tot i això, popularment sí que hi havia clara consciència que parlaven una llengua diferent. Ho demostra el fet, per exemple, que fossin coneguts amb el nom de cicci, pels italianòfons. Ells mateixos tendeixen a identificar-se amb el terme de valacs o rumani.

En el cens italià de l’any 1921, tan sols es van registrar 1.644 parlants d’aquesta llengua. Molt probablement el nombre era superior. Es calcula que cap a finals dels anys vint el nombre de parlants d’istroromanès podia arribar als 3.000. En aquells anys, Ístria formava part de l’Estat italià, i els feixistes en el poder no van dubtar a utilitzar la repressió per tal d’aculturar totes les minories, també l’istroromanesa.

Posteriorment a la Segona Guerra Mundial, en la nova Iugoslàvia, la cosa va canviar i la repressió va cessar, però no es van fer accions per tal de dignificar la llengua i prestigiar-la, amb la qual cosa no va deixar de recular i perdre parlants.

Actualment es parla entorn de la zona muntanyosa d’Učka, també coneguda com a Montemaggiore en italià, a les localitats de Žejane (Seiane, en istroromanès) i Šušnejevica (Susnievita). És una comarca bàsicamenbt rural i empobrida, per tant terra d’emigració, cosa que en complica encara més la seva pervivència. Més cap al sud es parla a Nova Vas (Noselo), Jasenovik (Sucodru), Kostrcani (Costarcean), Letaj (Letai) i Brdo (Bardo).

A hores d’ara la situació de la llengua és dramàtica, i el procés de substitució lingüística a favor del serbocroat està molt avançat. Si les coses no canvien radicalment podria desaparèixer en un període de temps relativament breu. La UNESCO considera que és una de les llengües seriosament amenaçades en els Balcans.

Segons la informació que aporta l’Ethnologue, el nombre de parlants habituals és com a màxim de 500, i potser un total de 3.000 persones són capaces de parlar-lo. A més, la transmissió generacional és escassa. No és ensenyat a les escoles i no hi ha mitjans en aquesta llengua. En aquest sentit, la política de l’Estat croat ha fet molt poc per evitar-ne el declivi. A diferència d’altres casos similars, a més, els istroromanesos no són considerats una minoria nacional, cosa que els resta drets dels quals sí disposen altres comunitats. En el preàmbul de la constitució croata, per exemple, estan enumerades totes les nacionalitats i minories, i els istroromanesos no hi consten. S’esmenten tan sols els serbis, musulmans, eslovens, txecs, eslovacs, italians, hongaresos i jueus.

L’istroromanès forma part del ric mosaic cultural i lingüístic de la península d’Ístria, on també es parlen diverses varietats italianes, eslovè, istrià (de filiació discutida) i serbocroat.

Aquests darrers anys, les autoritats romaneses han mostrat interès en la supervivència de la llengua i han fet alguns actes simbòlics en el seu favor.

Anuncis

3 thoughts on “L’istroromanès, un dels illots lingüístics de la península d’Ístria

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s