Organizata Politike, l’esquerra radical i antiestalinista d’Albània

Com ja hem comentat diverses vegades en algunes entrades d’aquest blog, la presència de l’esquerra -tal com l’entenem aquí, i amb tots els matisos que calgui fer a aquest terme- a bona part de l’Europa central i oriental “exsocialista” és inexistent.

La gran majoria de ciutadans d’aquests països quan senten el terme socialista o comunista interpreten una cosa ben diferent de la que entenem nosaltres, fins i tot tenint en compte que aquests termes a l’Europa –diguem-ne occidental- també estan ben desdibuixats.

Només en els últims anys han aparegut alguns partits o grups, normalment petits i amb poca influència, en alguns països més o menys homologables al nostre concepte. En aquest blog hem dedicat dues entrades a dues d’aquestes organitzacions, una de croata i una de macedònia, totes dues en països exiugoslaus.

El fet que la Iugoslàvia socialista fos un règim molt més liberal, més obert a les influències europees i molt menys repressor fa que les relacions d’aquests partits amb el passat titista tinguin un cert punt d’ambigüitat.

A l’entrada d’avui volem comentar un altre cas, en aquest cas a Albània, país que es va caracteritzar per un estalinisme dur que es a perllongar fins gairebé el 1990, molt més que en cap altra estat “socialista”.

Ha calgut esperar gairebé vint-i-cinc anys perquè aparegués un partit que es reivindiqués d’esquerres, sense matisos, i fins i tot d’esquerra radical, anticapitalista, que reivindica Marx i tot un seguit de teòrics marxistes. Això, però, no és impediment perquè també begui d’altres fonts de pensament, particularment del llibertari.

Es tracta d’OP, sigles que volen dir Organizata Politike. És una organtizació molt jove, en tots els sentits, per la militància i per la seva relativament recent fundació. Aquest partit va ser creat l’any 2011, després dels successos del 21 de gener de 2011.

L’objectiu del partit, segons els seu programa polític, és lluitar per una transformació radical de la societat, i avançar cap a una societat socialista basada en la igualtat, la participació popular i la llibertat. Apel·la a les classes més explotades i aposta per una militància que, alhora, ha de tenir una forma totalment emancipadora, basada en la participació, l’acció, la discussió, la crítica i l’autocrítica. El seu model, hi insisteixen molt, és el de la democràcia directa.

Durant aquests anys han participat activament en vagues, activitats de suport al moviment obrer –sobretot, però no només, miners-, manifestacions de l’1 de maig, lluites estudiantils, defensa d’una educació pública de qualitat. Ha denunciat el feixisme i actituds que considera feixistes a Albània. També ha posat èmfasi en la politica ambiental i ecologista. En aquest sentit, ha denunciat reiteradament la importació de deixalles a Albània, que han convertit el país en l’abocador d’Europa.

Han denunciat i denuncien els successius governs que ha tingut Albània, per la seva submissió a les potències imperialistes i contra els governs corruptes i autoritaris. No fan cap mena de diferenciació entre el Partit Socialista i el Partit Democràtic, que consideren les dues cares de la mateixa moneda. En les darreres eleccions van apostar obertament pel boicot, i van demanar l’abstenció de la població, alhora que van craiar les masses explotades a autoorgantizar-se i a lluitar.

També han donat suport de manera rotunda i sense matisos a les mobilitzacions organtizades pels col•lectius que treballen pels drets de la comunitat LGTBI. Cal tenir en compte que la comuntiat LGTBI és particualrment mal vista en les societats filles del socialisme burocràtic -o capitalisme d’estat-. Nomès cal veure en quina és l’actitud dels partits que s’anomenen socialistes i comunistes en aquests països, que normalemnt són d’una homofòbia extrema i totalment contraris als drets d’aqusta comunitat. Per tant, la seva actiud trenca totalment aqnmb aquests plantejament totalment conservadors, també pel que fa a la família i a la llibertat sexual. És més, han dit moltes vergades que no tenen absolutament res a veure amb aquests partits.

Els seus posicionaments polítics els han obligat a deixar de manera molt clara quins són els seus referents i quina és la seva postura sobre el que anomenen la dictadura enverista, en relació als anys que Enver Hoxha va estar en el poder a Albània.

Pel que fa a la dictadura enverista, la denuncien i en destaquen la seva absoluta i radical oposició. Els seus plantejaments politics, afirmen, no tenen res a veure amb els del Partit del Treball, el partit-estat com el qualifiquen. Això sí, reivindiquen la mobilització popular que va representar la guerra antifeixista contra l’ocupació del país i alguns dels avenços que es van produir durant els primers anys, com són l’accés a la terra i la creació d’una economia més moderna. En condemna particularment el terror de masses i la seva política d’idiotització -és el terme que utilizen des d’OP- de la població.

Reivindiquen sense cap matís Marx i tot la seva anàlisi el sistema capitalista. A part de Marx, però, és itneressant veure quins són els altres referents que destaquen: els mariners del Krondstat, l’oposició obrera dels primers anys de l’URSS, Alexandra Kollontai, Rosa Luxemburg, els grups d’oposició d’esquerres a l’estalinisme, Trotsky, la comuna de Xangai, l’ala revolucionària del sindicat polonès Solidaritat. També esementen teòrics i polítics més moderns, com Ernest Mandel, Harvey, Arrighi o Varoufakis.

Pàgina web d’OP:  opolitike

 

Els equips de futbol de Kosova s’estrenen en les competicions europees

Aquest any, els equips de futbol de Kosova s’han estrenat en les competicions oficials europees de futbol, cosa que representa un dels més grans èxits pel que fa a la visibilitat d’aquest país en el món de l’esport.

El debut s’ha produït en dues competicions. El campió de la lliga de Kosova, el KF Trepça 89, es va enfrontar als feroesos del Vikingur. El partit d’anada es va jugar el 27 de juny i van perdre per 2-1. Aquest divendres es va disputar el partit de tornada i el resultat també ha estat favorable als feroesos, en aquesta ocasió per 1-4.

A l’Europa League, l’equip que competia era el Pristina FC, segon classificat en el campionat de lliga kosovar, que s’enfrontava a l’IFK Norrkoeping suec. El primer partit es va disputar a Suècia el 29 de juny, i l’equip suec es va imposar amb un contundent 5-0. El partit de tornada, jugat el 6 de juliol, també es va saldar amb un triomf de l’equip escandinau, en aquest cas p0er 0-1.

 

L’excap de govern Macedònia, Nikola Gruevski, serà jutjat per corrupció

L’excap de govern de Macedònia, Nikola Gruevski, serà jutjat per diversos casos de corrupció produïts durant el llarg període de temps en què va estar en el poder, des de  l’any 2006. Feia setmanes que s’especulava amb aqueta qüestió, i aquesta setmana passada mateix, la fiscal Katica Janeva va demanar-ne l’arrest i detenció. Tot i això, el Tribunal competent d’Skopje no va acceptar la demanda de detenció, i va optar, només, per retirar-li el passaport i obligar-lo a presentar-se davant el jutge un cop a la setmana.

No cal dir que  aquesta decisió ha estat recorreguda. És inevitable plantejar-se, després d’això, l’enorme poder i influència que continua conservant Gruevski, cosa que fa que moltes persones desconfiïn de la imparcialitat de bona part dels jutges. Veurem com acaba tot.

La demanda, presentada per Janeva, de l’SJO, no afecta només Gruevski, sinó bona part dels seus col•laboradors més propers. Entre les persones encausades hi ha l’antiga ministra de l’Interior, Gordana Jankulovska, l’exministre de Transports, Mile Janakieski, l’ex-viceprimer ministre, Vladimir Pesevski, i d’altres personatges tan rellevants com Elizabeta Kanceska, Saso Mijalkov, Kiril Bozinovski o Martin Protugjer. Aquests noms són els més destacats d’una extensa llista feta pública aquests darrers dies, de prop d’un centenar de persones físiques i set de jurídiques per tal que siguin jujtades.

Aquest encausament ha estat fruit de la tasca dirigida per Katica Janeva, nomenada procuradora especial l’any 2015 (SJO) per tal que investigués els nombrosos casos de corrupció que afectaven els principals dirigents del país. Després de setmanes de protestes al carrer que havien portat Macedònia a un autèntic atzucac, es va arribar finalment a un acord polític que havia de desencallar l’impàs polític en què vivia Macedònia.

Aquells acords preveien, d’una banda, un govern de caràcter tècnic i mulitpartidista que havia d’organtizar unes noves eleccions en aquest petit país balcànic. Múltiples obstacles van impedir que no s’acabessin fent fins al passat mes de desembre, i després de gairebé cinc mesos de negociacions i enfrontaments es va formar un nou govern, liderat pels socialdemòcrates, que va suposar que el VMRO-DPMNE de Nikola Gruevski fos apartat del poder. A partir d’aquest moment es va ser molt conscient en la nova època en què entrava el país, i el fet de l’encausament de Gruevski n’és un símptoma.

D’altra banda, l’acord de 2015 tenia una altra pota, que tenia a veure amb la investigació sobre múltipels casos de corrupció, clientelisme, nepotisme, frau elctoral, blanqueig diners. Arran d’això es va constituir l’SJO, que s’havia d’encarregar exclusivament de tots aquests afers.

Les acusacions que afecten Gruevski són diverses, sobretot corrupció, però també frau electoral, malversació de fons públics, agressions contra opositors… i no afecten només Gruevski, sinó bona part dels seu equip. D’entre tots els casos que hi ha sobre la taula, destaquen els que porten com a nom Tnt, Titànic, Traektorija, Tank –compra d’una limusina valorada en 570.000 euros-, i l’atac contra l’alcalde de la capital macedònia, Skopje, el socialdemòcrata i opositor Andrej Zernovski, l’any 2013. També han estat particularmet investigades les obres faraòniques dutes a terme a la capital macedònia aquests anys, que han convertit aquesta ciutat en la metròpoli amb més estàtues per metre quadrat de tot el món.

A part d’aquests casos també s’estan estudiant altres fets, que es podrien afegir a aquesta llista, com la demolició d’un edifici pertanyent a un antic aliat polític de Gruevski, el “presumpte” frau electoral dut a terme durant les eleccions de 2013 i la concessió d’un projecte, valorat en 570 milions d’euros, a una empresa xinesa per a la construcció de dos trams d’autopista. Menció a part mereix el cas de l’espionatge massiu a què va ser sotmesa la població macedònia, gairebé 26.000 persones.

 

Els musulmans de Sèrbia: una comunitat dividida

Ja fa molt temps,el cap de la Comunitat Islàmica de Sèrbia, el Reis-ul-Ulema Muhamed Jusufspahić, mufti de Sèrbia, va fer unes declaracions on, d’una banda, afirmava que estava treballant per la unitat de tots els musulmans de Sèrbia, però, d’altra banda, va fer una crítica frontal contra aquells que volen posar els musulmans del país sota l’autoritat d’un altre país, i que, segons ell, això és contrari a les lleis de l’Islam.

Per reblar el clau, va afirmar que viuen a Sèrbia i que parlen serbi, i que els musulmans no poden estar sotmesos a una autoritat estrangera, ja sigui d’Ankara o de Sarajevo. També va aprofitar per manifestar la seva oposició al fet que hi hagi musulmans que vagin a lluitar a Síria.

Amb aquestes declaracions, fetes a l’agència Tanjug, va posar de manifest la profunda divisió que viuen els musulmans que viuen en el territori de l’estat serbi, i deixa ben clars, doncs, quins són els punts que divideixen aquesta comunitat.

Aquests últims dies ha tornat a esclatar la polèmica al Sandjak, quan el consell Bosníac de Sèrbia ha anunciat el seu suport a les commemoracions del centenari de la Declaració de Sjenica, en què els musulmans del Sandjak reivindicaven la seva indorporació a Bòsnia i Hercegovina.

Qui són els musulmans de Sèrbia?

De les dades que es desprenen del cens serbi de l’any 2011, hi ha 228.658 persones que es declaren musulmanes, cosa que representa una mica més el 3% de la població. En aquest recompte no hi estan comptabilitzades les persones residents a Kosova.

Les persones que es declaren musulmanes són majoritàriament de nacionalitat bosníaca, però també n’hi ha d’albanesos i roms.

El territori on es concentren més musulmans és el Sandkaj, franja de territori allargassada repartida entre Montenegro i Sèrbia, per tant al sud-oest del país. En aquesta zona, a més, són majoritaris.

Les municipalitats amb un percentatge més elevat són Novi Pazar, que en fa les funcions de capital política, econòmica i cultural, amb un 78,13% de la població bosníacomusulmana; Tutin, amb el 94,97%, Sjenica, amb el 75,69%. En altres municipalitats del Sandjak el percentatge és menor, a Prijepolje el 41,08%, a Priboj el 23,02% i a Nova varos tan sols el 7,66%.

Una dada important a tenir en compte és que hi ha una tendència a l’increment percentual dels musulmans en relació amb el conjunt de la població de cadascuna de les municipalitats. També és simptomàtic el fet que Tutin i Sjenica són les municipalitats més pobres, amb una renda per càpita més baixa i amb un índex d’atur més elevat, de tot Sèrbia.

El fet que es declarin musulmans com a nacionalitat, però, no vol dir que necessàriament tinguin una vida religiosa activa. En molts casos aquestes persones no són practicants. Tradicionalment, l’islamisme a la península balcànica ha estat molt moderat.

Són tots eslaus que, durant el període otomà, es van convertir a l’Islam. Responen exactament al mateix patró de Bòsnia. Molts es reivindiquen com a bosníac i plantegen la unificació d’aquest territori a Bòsnia, cosa que ha comportat conflictes seriosos amb l’estat.

Fa uns anys, precisament, hi havia el seriós temor que al Sandjak hi poguessin tenir lloc esdeveniments greus de violència ètnica, tal com va passar en altres països de Iugoslàvia. Tot i que sí que n’hi va haver, paral•lelament a la guerra de Bòsnia, no van revestir prou gravetat per provocar un esclat general

Una altra bossa important de població musulmana és la formada pels territoris habitats per albanesos, territori que els nacionalistes albanesos anomenen Kosova Oriental. Els albanesos viuen als municipis de Presevo, Bujanovac i en molta menor mesura Medvedja. A la vall de Presevo vénen a representar el 90% de la població, a Bujanovac superen el 50%, mentre que a a Medvedja són poc més del 10%. En aquestes zones no hi viuen albanesos de tradició catòlica, sinó que tots són de tradició musulmana, però com en el cas del Sandjak molts no són practicants.

És evident que en aquestes tres municipalitats preval estrictament el conflicte nacional, més que el religiós, i totes les tensions, més intenses ara fa un any, tenien més a veure amb les demandes de més autonomia o fins i tot d’integració a Kosova. En aquest sentit s’havia plantejat per algunes persones la possibilitat de bescanviar, entre Sèrbia i Kosova, aquests territoris per la franja nord de Kosova, entorn de la ciutat de Mitrovica.

Finalment, el grup menys nombrós és el dels roms convertits a l’Islam. N’hi ha d’altres, en canvi, que són fidels a la fe ortodoxa.

Fora d’aquests indrets el nombre de musulmans és reduït, i només hi ha algunes comunitats en ciutats grans, com Belgrad, Novi Sad o Subotica, les dues últimes ciutats a la Voivodina.

Com estan organitzats?

Des de fa molt de temps, els musulmans que viuen a l’estat serbi estan separats organitzativament en dus comunitats diferents, i sovint enfrontades.

D’una banda hi ha la Comunitat Islàmica de Sèrbia (Islamska Zajednica Srbije), amb seu a Belgrad, dirigida per Jusufspahic , dividida.en tres delegacions, a Belgrad, Novi Pazar i Presevo. És considerada com propera a Belgrad i agrupa els sectors més moderats. Les declaracions abans esmentades demosten la seva fidelitat a Sèrbia. Els seus orígens es remunten a l’any 1868, quan el principat serbi va decidir crear un organisme que agrupés els musulmans del país.

D’altra banda, hi ha la Comunitat Islàmica a Sèrbia (Islamska zajednica o Srbiji), amb seu a Novi Pazar, administrada pel muftí Muamer Zukorlić. En aquest cas, tenen delegacions a Novi Pazar (on viu Zukorlic), a Novi Sad (on una mesquita d’aquesta comunitat va ser víctima d’un atemptat l’any passat), a Presevo i a Belgrad. Aquesta comunitat és propera a Bòsnia, de la qual depenen, i molts dels seus membres aposten per integrar-se a l’estat bosnià.

Com es pot veure, doncs, darrere de cadascuna de les dues comuntitats hi ha dues visions diferents del que ha de ser del Sandjak.

L’auge islamista

Un altre dels fets més rellevants en els últims temps és l’auge d’un islamisme polític molt més radical. Es calcula que en aquests moments combaten a Síria i l’Irak un miler de joves provinents dels Balcans occidentals, segons les dades que aporta Alisa Fainberg en un estudi publicat el març d’enguany, dels quals entre 100 i 200 d’Albània, 330 de Bòsnia, entre 232 i 314 de Kosova i 146 de Macedònia. Aquest estudi no aporta dades sobre els jihadistes originaris de Sèrbia, però altres fonts apunten que poden ser entorn dle centenar.

Aquests combatents tenen, bàsicament, dos orígens, pel que fa a Sèrbia. D’una banda, hi ha els albanesos: hi ha hagut detencions en els últims anys de persones acusades de reclutar voluntaris a Albània i a Kosova. La setmana passada mateix es va anunciar la mort del més destacat combatent albanès a l’Orient Mitjà, Lavdrim Mutaxheri. Aquests fets demostren la implantació d’un islamisme radical en l’àrea de poblament albanès.

D’altra banda, hi ha els musulmans de Bòsnia i del Sandjak: l’octubre de 2011 va haver-hi un atemptat, del qual no es va fer gaire ressò la premsa d’aquest país, contra l’ambaixada del EUA a Sarajevo. Arran d’aquest atemptat es va procedir a l’arrest de 17 persones, la majoria de les quals naturals del Sandjak. Entre aquestes persones hi havia l’autor material de l’atac, Mevlad Jasarevic.

De tota manera, no es pot desprendre, ni de bon tros, que els musulmans del Sandjak partidaris de l’acostament a Bòsnia es puguin associar a aquesta mena de grups.

Municipale Balcanica, música balcànica des d’Itàlia

Municipale Balcanica és un grup originari de l’Apúl·lia format l’any 2003. El seu primer disc, Fòua, va ser publicat l’any 2005. La seva música, molt eclèctica, beu de moltes fonts, entre les quals té un gran pes la música d’arrel balcànica. En aquests momnets és un dels grups de world músic, fusió… amb més projecció de tot Itàlia.

De tota manera, les etiquetes són només etiquetes. Us recomano que us els escolteu i que us deixeu emportar per les seves sonoritats delicioses.

En el següent enllaç podeu accedir a la seva pàgina web: Municipale Balcanica
Pàgina de facebook: Municipale Balcanica

Congrés fundacional del PUN, partit que pretén reunificar Moldàvia i Romania

En una entrada publicada el 16 de febrer passat ens fèiem ressò de la fundació d’un nou partit polític a Moldàvia que es fixava com a principal objectiu la reunificació de Moldàvia amb Romania. Aquest partit, el Partit de la Unitat Nacional, va fer el seu congrés fundacional el cap de setmana del 24-25 de juny, en què es van establir les bases ideològiques d’aquesta nova formació.

La nova formació va ser impulsada per Anatol Salaru, exministre de Transports i Comunicacions, i exmembre del Partit Liberal, una de les formacions europeistes del país. Salaru va ser nomenat president del partit, i Ana Gutu vicepresidenta primera.

Al congrés hi van asistir -segons fonts del partit- un total de 1.200 delegats, cosa que demostra l’empenta que té i la voluntat d’esdevenir el pol que atregui totes les persones que tenen aquest objectiu com a horitzó.

D’ençà del mes de febrer, quan va ser fundat el partit, s’ha produït la fusió del nucli impulsat per Salaru amb una altra organització, el partit Dreapta (Dreta), liderada per la també exdiputada liberal Ana Gutu, que va fer el congrés fundacional el febrer de 2016. Aquest partit també portava dins el seu ideari, des de la seva creació, els plantejaments unitaristes, i de fet aporta al nou partit bona part de la seva estructura organitzativa i experiència política.

Des del PUN s’afirma que l’actual nació romanesa està formada per dos estats, Romania i Moldàvia. Tot i reconèixer l’existència de minories nacionals a Moldàvia, aquest fet no qüestiona, segons el PUN, el caràcter romanès de Moldàvia. També argumenten que des de l’ocupació tsarista, el 1812, Rússia ha intentat desnacionalitzar Bessaràbia i alterar-ne la composició demogràfica. Asseguren, també, que en el període 1918-1940, en què Moldàvia va formar part de Romania, es van viure els millors moments dels país, tant des del punt de vista econòmic com cultural, que van ser estroncats per l’ocupació soviètica, que va reiniciar la política de desnacionalització de les elits i que va deportar milers de persones.

La nova formació es defineix com a liberal i pretén, primer de tot, treballar per harmonitzar la legislació moldava amb la romanesa i europea per tal que la reunificació no sigui traumàtica. Critiquen la situació de terra de ningú que viu el país, que, segons ells, els condemna a la misèria. Aposten clarament per la integració europea i l’OTAN.

Com a dada molt rellevant, cal destacar la tria de Traian Basescu, expresident de Romania i principal líder del partit romanès PMP, com a president d’honor del partit. Basescu ha reivindicat reiteradament l’opció de la reunificació com un objectiu que s’hauria d’assolir a curt termini. A Basescu també se li va arribar a concedir la nacionalitat moldava, tot i que l’actual president del país, Igor Dodon, li va retirar fa poc. En el congrés, Basescu va afirmar que la unificació implicaria posar punt i final al pacte Ribbentrop-Molotov, que va significar el repartiment de l’Europa oriental entre Hitler i Stalin. A més, el PUN i el PMP han signat un acord de col·laboració.

Igor Dodon, president socialista de Moldàvia, no va trigar gens a reaccionar a les decisions preses en aquest congrés, i es va refermar en la idea de promulgar una llei que prohibeixi campanyes que promoguin la reunificació de tots dos estats o que prevegin la liquidació del caràcter d’estat de Moldàvia.

El PUN és el primer partit que aposta d’una manera oberta i sense complexos per la reunificació de tots dos estats, una opció prou ben vista per una bona part de la població moldava. Ara caldrà veure quin pes aconsegueix en el panorama polític del país.

Resultats definitius de les eleccions de Kosova

Dijous passat, 30 de juliol, la Comissió Electoral Central de Kosova va fer públics els resultats definitius de les eleccions que van tenir lloc en aquell país el dia 11 de juny. El fet que un percentatge de vots gens menyspreable estigui en mans de la diàspora ha servit per justificar-ne la tardança.

Aquests resultats no difereixen gaire dels presentats fa dues setmanes, però sí que hi ha un petit canvi en el repartirment d’escons. La coalició PAN, de dotze partits, entre els quals hi ha el Partit Democràtic de Kosova, Aliança pel Futur de Kosova (AAK) i Iniciativa per Kosova (NISMA), manté els 39 escons que se li havien adjudicat. La principal novetat és que la segona força política del país, el Moviment Vetevendosje (VV), puja fins a tenir una representació de 32 diputats, cosa que el consolida com a gran alternativa de govern. Cal destacar que aquesta formació ha dobat el nombre d’escons en el parlament, cosa que la impulsa en la cursa per formar alternatives. L’altra cara de la moneda és el retrocés de la coalició LAA -formada per la Lliga Democràtica de Kosova, Aliança per un nou Kosova (AKR) i Alternativa-, que es queda amb tan sols 29 diputats. De tota manera, tot i que no es preveu que hi hagi cap canvi més, encara cal que la setmana vinent es confirmin del tot.

Pel que fa a les minories, el repartiment és el següent: Llista Sèrbia, 9 escons; Coalició Vakat -minoira bosníaca-, 2 escons; la resta de formacions en tenen tots 1: Partit Democràtic Turc de Kosova, Partit Rom Unit de Kosova, Partit Liberal Gipsi, Partit Unitari Gorani, Partit Ashkali per la Integració, Partit Democràtic Ashkali per la Integració, Partit Liberal Independent -també serbi- i Nou Partit Democràtic.

Per tant, la situació global no canvia, i s’ha d’esperar a veure quines opcions hi ha de formar govern. D’una banda, Ramush Haradinaj, el candidat a primer ministre per la coalició PAN, continua insistint en la idea que formarà govern amb tota seguretat, i posa com a data màxima per fer-ho mitjan juliol. La veritat és que no ho té gens fàcil, ja que per poder-lo formar cal arribar a un mínim de 61 diputats. Això vol dir que necessita el concurs de les minories i d’algú altre.

Des de la LDK s’ha jurat i perjurat diverses vegades que no pactaran amb una coalició on sigui present el PDK. El 28 de juny mateix, Avdullah Hoti -candidat de LAA a ocupar el càrrec de primer ministre- s’hi va refermar. De tota manera, també s’ha fet pública la notícia de les reunions entre Haradinaj i Pacolli, home de negocis i soci menor de la coalició LAA, més concretament com a dirigent de l’AKR, i de la bona sintonia entre tots dos.

Des de Vetevendosje es continua apel·lant als components de la coalició LAA a fer un govern que impliqui fer fora el PDK del govern. Durant aquestes setmanes, Albin Kurti s’ha prodigat en diversos mitjans i ha insistit que aquesta és l’única opció viable per a Kosova.

Per aprofundir-hi, podeu llegir el text que vaig escriure per valorar-ne els resultats electorals:

Entre l’immobilisme i el possible canvi

La independència de Bulgària. Des de les primeres revoltes fins a la proclamació d’independència, 1836-1908

Els turcs otomans van arribar als Balcans durant el segle XIV, i  a finals d’aquest segle ja controlaven la totalitat dels territoris poblats pels búlgars, després de sotmetre la ciutat de Vidin, l’any 1396. Van iniciar, llavors, una llarga dominació que no es pot donar per finalitzada fins entrat el segle XX. Durant aquells anys s’estengueren per tot el que actualment és Sèrbia, Albània, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina… i arribaren fins i tot a les portes de Viena el 1529.

A mitjan segle XIX, l’Imperi Otomà controlava, doncs, la major part del territori balcànic, ja fos de manera directa o bé mitjançant el control sobre territoris formalment autònoms. En el cas de Bulgària, concretament, tot el territori estava sota control directe de l’Imperi.

Des de la segona meitat del segle XVIII, l’economia dels territoris búlgars  va entrar en una etapa expansiva, cosa que va permetre la consolidació d’una petita burgesia, dedicada sobretot al comerç i a les manufactures. La indústria, de molt petites dimensions, tèxtil i del cuir, per exemple, es va desenvolupar extraordinàriament. El paper dels gremis, particularment, va ser, a partir de llavors, molt important i van tenir un paper cabdal en la vida social i cultural de la Bulgària del segle XIX. Tot aquest impuls va acabar provocant que l’Imperi Otomà tirés endavant una sèrie de reformes imprescindibles per a aquests nous actors, però aquestes reformes, a més d’estimular el creixement econòmic, van posar en evidència els límits del sistema, motiu pel qual, aquests sectors de la petita burgesia van començar  a plantejar-se nous horitzons. I la perspectiva d’uns estat va començar a ser ben vista per aquests sectors.

El Renaixement Nacional Búlgar

Com passa habitualment en els països on hi ha un conflicte lingüístic i nacional, el desenvolupament d’iniciatives en l’àmbit de la cultura va precedir la lluita més estrictament política. Així, doncs, durant el transcurs del segle XIX, es van anar posant les bases del que podríem anomenar una cultura nacional. La historigorafia búlgara ha batejat tot aquest procés amb el nom de Renaixement Nacional Búlgar.

La primera escola laica en llengua búlgara va ser fundada l’any 1834 a Gabrovo. Per posar-la en funcionament, va ser imprescindible l’aportació econòmica dels gremis -abans esmentats-, que llavors estaven en una època de ple creixement. Aquests gremis també van col·laborar activament a sufragar despeses en l’àmbit de la cultura i de l’educació, com per exemple pagar els estudis a l’estranger de nombrosos estudiants. El nombre d’aquestes escoles va anar creixent, de manera que l’any 1878 n’hi havia gairebé dues mil.

També va ser important la tasca de normativització de la llengua. L’any 1844, obra de Bogorov, es va publicar la primera gramàtica de la llengua búlgara, no exempta de polèmica, entre defensors d’ún búlgar més arcaic i més proper a les altres llengües eslaves i uns altres de més partidaris del búlgar que es parlava llavors. Finalment, l’any 1870, la polèmica es va tancar amb la publicació d’una normativa amb consens.

Paral·lelament, la publicació de llibres es va anar incrementant: el primer data de 1776, obra de  Païssi de Hilendar.  Així com entre 1821 i 1830 tan sols es publicaren nou llibres en búlgar, entre entre 1860 i 1870 la xifra va superar els 700. El mateix va passar amb les publicacións periòdiques. La primera que va aparèixer, Liuboslovie, data de 1834, però després se’n publicaren moltes més: entre 1844 i 1870 una norantena, de les quals 56 eren diàries. Moltes d’aquestes publicacions tenien una vida efímera i no n’era menyspreable el nombre de publicades fora de Bulgària. Les primeres societats amb afany de difondre la cultura búlgara van ser La Societat de Filologia, de 1824, i la Societat per la Literatura Búlgara, de 1835. La literatura també es va anar desenvolupant, particularment pel que fa a la poesia. En aquest sentit, destaca particularment el nom de Hristo Botev.

Finalment, una institució nova que va tenir un paper molt important en la vida social búlgara va ser la de les Txitalixte, que eren una mena de clubs de lectura, centres de debat, reunió,formació... La primera es va constituir l’any 1856, i l’any 1878 ja n’hi havia 186. Es van convertir en un element clau per difondre les idees nacionalistes.

Un altre àmbit molt important, llavors, era el religiós. L’església búlgara va iniciar a principis de segle XIX un llarg combat per tal d’aconseguir la seva independència del patriarcat de Constantinoble, cosa que va aconseguir entre els anys 1870 i 1872, quan es va formar l’Exarcat Búlgar, amb Antim I com a primer patriarca. En aquest context es van restaurar o reconstruir nombroses esglésies i monestirs, el més conegut dels quals és el de Rila, a partir de 1833.

 

 

Church Monastry Rila.jpg
By DrobenOwn work, CC BY-SA 3.0, Link

Font: Wikimedia Commons

La lluita contra l’Imperi Otomà

Durant el segle XIX van ser constants les revoltes contra la dominació otomana a l’àrea dels Balcans, i destaquen particularment les revoltes sèrbies, dels anys 1804 i 1814, i també la revolució grega que acabà finalitzant amb la independència d’aquest país. En tots dos casos, voluntaris búlgars participaren lluitant al costat dels revoltats, com també n’hi hagué que lluitaren al costat dels russos durant la guerra russoturca de 1806-1812.

A Bulgària, però, no hi hagué cap gran moviment popular de resistència que aconseguís posar en perill la dominació turca, almenys fins a finals de la dècada dels seixanta del segle XIX. Això no vol dir que no hi hagués nombroses revoltes durant tots aquells anys, com les que hi hagué durant els anys trenta (1835, 1836, 1837), la més coneguda de les quals és la de Berkovitsa, que va ser la que va tenir més repercussións, l’any 1836 -motiu pel qual he triat aquesta data simbòlica com a inici del procés que va portar el país cap a la independència-. N’hi hagué d’altres entre els anys 1840 i 1850, sobretot al nord -important la de Vidin- i al sud-oest de l’actual Bulgària. En tots aquests casos és difícil de destriar el component social del component nacional. En bona part eren protagonitzades per pagesos i tenien un clar component antifeudal.

De tota manera, les propostes per canviar l’estatus de Bulgària no comencen a agafar autèntica embranzida fins a la dècada dels seixanta.

És llavors, quan es fan propostes concretes i s’organitzen grups amb objectius ben definits. Destaca la figura de Georgi Rakovski -historiador, etnògraf, periodista i poeta-. Un tret característic del moviment d’alliberament nacional búlgar és que pràcticament la totalitat dels seus líders eren home de lletres. Rakovski va néixer l’any 1821 i de ben jove va dur a terme activitats clandestines, cosa que va provocar que hagués de marxar exiliat del país, i iniciés un periple que el portaria per França, Rússia i finalment, una altra vegada, Romania. A Rússia va entrar en contacte amb els populistes russos, dels quals va aprendre bona part de les seves tàctiques insurgents.

L’any 1862 va impulsar la creació de la Legió de Voluntaris, que va col·laborar amb les forces sèrbies a ocupar la fortalesa de Belgrad, en mans turques. Sèrbia tenia, llavors, una relació de vassallatge amb l’Imperi Otomà, que no va ser eliminada fins al Tractat de Berlín, de 1878. Poc després, però, les autoritats sèrbies van comminar aquests voluntaris a marxar del país, cosa que significà el final de la col·laboració amb les autoritats sèrbies. Les propostes de Rakovski anaven en la línia de crear un federació balcànica d’estats cristians.

Georgi-Rakovski-Blegrade-1862.png
Font: wikimedia Commons

L’any 1867 impulsà la creació del Comitè Central Secret Búlgar, que feu propostes polítiques concretes, tot i que també va emparar accions de caire insurreccional. Des d’aquest comitè s’arribà a proposar a la Porta una solució, pel que fa a la qüestió búlgara, similar a la que s’havia adoptat a l’Imperi Austrohongarès, la solució dualista del Compromís de 1867. D’aquesta manera proposaven un Imperi dual turcobúlgar. No cal dir que les autoritats otomanes ni tan sols la van tenir en compte.

Simultàniament, entre 1867 i 1868 hi hagué alguns intents de penetració de diversos grups, procedents de Romania, que tenien com a objectiu provocar un aixecament popular a Bulgària. Aquestes incursions resultaren infructuoses. Destaquen particularment les protagonitzades per Hadji Dimitar i Stefan Karadja.

L’any 1870, ja mort Rakovski, es va crear el Comitè Central Revolucionari Búlgar. Ara, els caps visibles de la resistència búlgara passaren a ser Ljuben Karavelov, Vassil Levski i Hristo Botev, tots tres homes de lletres. Vassil Levski va ser empresonat l’any 1872 i va morir executat l’any 1873.

La crisi del període  1875-1878  

L’any 1875 esclatà una nova crisi social i política, molt profunda, que sacsejà tots els Balcans, i que va acabar implicant una canvi radical en la configuració política de la zona. Aquell any hi hagué diversos aixecaments contra la dominació turca a Bòsnia, Sèrbia i Bulgària. El primer va esdevenir-se a Bòsnia, més concretament a Nevesinje.

A Bulgària, l’esclat es va produir l’abril de 1876. El 14 d’abril els comitès revolucionaris van ser convocats a Oboriste, per tal d’organitzar la insurrecció, i s’acordà que l’1 de maig seria la data escolida perquè s’iniciés. De tota manera, la pressió del govern va fer que es precipitessin els esdeveniments i que esclatés el 19 d’abril.

La revolta havia de començar en quatre punts diferents de la geografia búlgara, i de manera simultània. En tres dels llocs, però, tingué molt poc èxit i gairebé nul suport popular. Destaquen particularment les accions protagonitzades pel poeta Hristo Botev, que va liderar la revolta a . Es va apoderar d’un vaixell austríac, el Radetzsky, i va entrar en terres búlgares, procedent de Romania, amb l’objectiu de provocar un aixecament popular. El seu èxit fou escàs, i finalment el 20 de maig fou mort pels baxi bazouq, tropes irregulars  turques, on també hi havia alguns búlgars musulmans que hi lluitaven.

Només la revolta que esclatà entorn de la ciutat de Plovdiv, al sud el país, va aconseguir un suport popular important, cosa que al seu torn va provocar una repressió sagnant per part de les tropes turques.

Poc després d’aquests fets, Rússia s’apressà a intervenir-hi. Va demanar la convocatòria d’una conferència de representants de les grans potències per tal de proposar solucions, sotretot per als casos de Bulgària i de Bòsnia i Hercegovina. En els cas concret de Bulgària, proposava la creació de dues províncies autònomes, entorn de Tarnovo i de Sofia. Els otomans s’hi oposaren radicalment. Amb aquest pretext, finalment, la Rússia tsarista optà per declarar la guerra a l’Imperi, el 12 d’abril de 1877.

L’arribada de les tropes russes va ser molt ben rebuda per la població, i els comitès revolucionaris van fer una crida als búlgars per tal que s’hi unissin. Arran d’això es creà una Legió Búlgara, d’aproximadament deu mil voluntaris. Les tropes russes, finalment, aconseguiren vèncer els otomans, i els tsar Alexandre va forçar a signar el Tractat de Pau de San Stefano, barri als afores de Constantinoble, el 18 de febrer de 1878.

El Tractat de San Stefano

La lletra de l’acord implicava un canvi radical en el mapa balcànic. D’una banda, se certificava la independència de Sèrbia, de Romania i de Montenegro. Sèrbia i Romania fins llavors eren principats tributaris del soldà. Montengro, per la seva banda, ja era formalment independent, tot i que Turquia sempre havia defensat que també estava vinculada l’imperi, cosa difícilment sostenible. Pel que fa les terres romaneses, també s’ha de destacar que Rússia s’annexà part del sud de Bessaràbia. Rússia també aconseguí com a botí terres del Caucas, poblades per georgians i armenis.

Pel que fa a Bulgària, es preveia la creació d’un Principat Autònom de Bulgària, amb una extensió molt més gran que la de l’actual Bulgària. L’estat previst tenia unes grans dimensions i abastava des del mar Egeu fins al Danubi. Aquest principat també incorporava part de la Dobrudja, un territori sempre disputat entre Romania i Bulgària.

Aquest principat era, formalment, tributari i vassall de l’Imperi Otomà, però Rússia hi passava a tenir una gran influència, com ho demostra, per exemple el seu paper en l’elecció del príncep.

Segons aquest tractat, formarien part d’aquest nou principat búlgar tots els territoris que actualment pertanyen a la Macedònia independent -com Ohrid, Skopje, Bitola, Veles, Kuamnovo, Kocani…-, a la Macedònia grega –com Kastoria o Flórina a la Macedònia occidental grega o Kavala a la Macedònia oriental grega- o, fins i tot, a Albània, com Korça.

Cal recordar que des de Bulgària s’ha tendit a negar l’eixstència d’una llengua i d’una nacionalitat macedònia diferenciada de la búlgara. Aquesta actitud encara ara és força vigent, cosa que ha provocat tensions entre els governs d’ambdós països. D’altra banda, un discurs favorable a la creació d’una Gran Bulgària no ha deixat mai d’existir. En aquest sentit, la “Gran Bulgària” del Tractat de San Stefano n’és un precedent. Durant la Segona Guerra Mundial, aquest objectiu es va acomplir parcialment, quan les tropes búlgares s’annexaren la Macedònia iugoslava.

Bulgaria-SanStefano -(1878)-byTodorBozhinov.png
CC BY-SA 3.0, Link   Font: Wikimedia Commons

El Tractat de Berlín

De tota manera, aquest tractat tingué una vida molt curta. Les potències occidentals van reaccionar al que van considerar perill d’expansió russa al Balcans i van forçar un nou tractat de pau, signat en aquest cas a Berlín, on va tenir lloc el juliol d’aquell mateix any. A resultes d’aquest nou “acord”, les fronteres previstes per al principat búlgar van disminuir de manera considerable, bàsicament amb la pèrdua de gran part dels territoris macedonis. El nou tractat va ser signat el 13 de juliol d’aquell mateix any.

Segons aquest nou tractat, es va constituir un petit principat búlgar, tributari de l’Imperi Otomà, entre el Danubi i la part central de l’actual Bulgària -per la serralada central que dividiex el país- i, d’una altra banda, una província autònoma dins l’Imperi Otomà, que va ser coneguda amb el nom de Rumèlia Oriental.

Cal tenir present que aquells anys eren, justament, els anys del gran repartiment imperialista del món. Per a les potències europees -l’Imperi Austrohongarès, l’Imperi tsarista, el Regne Unit o França- els Balcans eren només un botí per afegir a les seves àrees d’influència i control, tal com ho podia ser tot el continent africà.

De tota manera, l’existència d’aquests dos territoris com a ens separats va tenir una vida breu. L’any 1885 –tot just set anys després del Congrés de Berlín, es van unificar sotà l’ègida del Principat autònom, que a efectes pràctics tenia una existència, ja, totalment independent. Les autoritats turques no van poder fer res per evitar-ho. El setembre de 1885 es va consumar aquesta unificació.

En aquesta nova Bulgària, Rússia hi jugava un paper cabdal. De fet, el príncep Dondukov va ser qui va organitzar el nou estat i convocar la primera assemblea constituent. A resultes de tot això, va ser escollit príncep Alexandre de Battemberg, nebot de la tsarina. Després, la pugna, entre l’Imperi Austrohongarès i Rússia, pel control de la zona va ser constant. D’exemples n’hi ha molts, com la guerra serbobúlgara de 1885 o la destitució d’Alexandre de Battemberg i el nomenament de Ferran de Saxònia-Coburg com a nou monarca, més proper als interessos austríacs. Aquesta dualitat d’interessos també es pot vuere perfectament amb l’eclosió d’una nova burgesia, subordinada als interessos austríacs i una altra de més vinculada als interessos russos.

La independència formal

Bulgària, com a estat independent, però, no neix fins l’any 1908, arran de la revolució dels Joves Turcs -del juny d’aquell any-, esdeveniment que va ser aprofitat per les autoritats búlgares per trencar tots els vincles, exclusivament formals, que els lligaven amb Turquia. D’aquesta manera, Ferran de Saxònia-Coburg es convertí en ou tsar de Bulgària. Aquell mateix any, l’Imperi Austrohongarès s’annexionà del tot Bòsnia i Hercegovina, que fins llavors també formalment pertanyia a l’Imperi Otomà, tot i que era adminsitrada pels Habsburg.

 

En el següent enllaç teniu la versió en castellà d’aquest article, publicada a la Tortuga Búlgara, de Marco Vidal González:

La independencia de Bulgaria. Desde la insurrección de Berkovitsa hasta la proclamación de independencia, 1836-1908

Aprofito per recomanar-vos que seguiu aquest blog.

 

 

Polèmica a Zagreb pel possible canvi de nom de la Plaça del Mariscal Tito

Les darreres eleccions locals a Croàcia van tenir lloc el passat 21 de maig. En aquestes eleccions es tria, d’una banda, qui ostenta el càrrec d’alcalde, directament per part dels electors, i, d’altra banda, la composició de l’Assemblea local. Tal com s’esperava, el vencedor va ser Milan Bandic, que ja era l’alcalde sortint, amb un ajustat, més del que es preveia, 51,67% dels sufragis.

Un fet que pot cridar l’atenció és que una de les principals places del centre de la capital croata porta el nom de Plaça del Mariscal Tito. Això pot cridar l’atenció a la capital de la conservadora Croàcia, que moltes vegades és protagonista de notícies protagonitzades per persones d’un espectre polític totalment oposat al de Tito. Cal destacar que Zagreb és una ciutat on l’esquerra ha aconseguit sempre resultats sensiblement millors que a la resta del país. És evident que el Partit Socialdemòcrata no fa defensa pública del llegat de Tito, ni de bon tros, però també és veritat que no s’ha atrevit mai a fer passos com el de canviar el nom d’algunes de les vies que en porten el nom. A més, a Croàcia, malgrat tot, la figura de Tito encara té ascendència sobre part de la població.

Des de principis del mes de juny, diversos mitjans croats s’han fet ressò del fet que Milan Bandic s’ha mostrat favorable a canviar el nom de la plaça que du el nom de Tito pel de Plaça de la República de Croàcia. Va afirmar que era una anomalia que la capital del país dugué sel nom d’un dictador. No és la primera vegada que aquest debat s’ha plantejat -ha estat constant d’uns anys ençà-, però aquest és el primer cop en què s’ha fet evident la possibilitat de canviar-lo.

No cal dir, que part de la població s’hi ha manifestat en contra, tal com va passar, per exemple, el passat 22 de juny, quan milers de persones es van concentrar en aquesta plaça, convocats pel Front dels Treballadors, Nova Esquerra i per diverses personalitats independents i intel·lectuals d’esquerres.

La possibilitat que sigui viable el canvi rau precisament en el fet que la majoria de Bandic a l’Assemblea local és molt minsa, fins al punt que necessita el suport d’altres forces per poder-la assegurar. La seva victòria no amaga les dificultats que té per poder tenir una majoria mínimament estable en el govern municipal. Dels 51 membres que té aquesta assemblea, la seva formació (Bandic Milan 365-Partit del Treball i de la Solidaritat) té 14 regidors, ben lluny, doncs, de la majoria necessària per poder tirar endavant segons quins projectes. Ara pera ara, Bandic ha optat per buscar aliats a l’espectre més dretà, i per aquest motiu s’ha atansat a la conservadora Unió Democràtica de Croàcia (HDZ), que té set regidors, i el que és pitjor a la candiatura formada entorn de Bruna Esih, que en té 5. El total de totes tres formacions permet arribar a una justa majoria de 26.

Bruna Esih és una militant de l’HDZ, de l’ala més dretana i ultranacionalista d’aquest partit que va optar per presentar-se en solitari, al marge del partit, en aquestes eleccions i va aconseguir uns molt bon resultats. Un dels companys de viatge d’Esih és Zlatko Hasanbegovic, exministre de Cultura, acusat de defensar tesis revisonistes pel que fa als ústaixes durant la Segona guerra Mundial.

Bandic, que havia estat militant del Partit Socialdemòcrata, partit amb el qual va arribar a l’alcaldia de la capital per primera vegada, ha optat per no voler-se entendre amb els partits més a l’esquerra: els socialdemòcrates (13 escons) i la candidatura d’esquerra alternativa Zagreb és Nostra, formada per Nova Esquerra i Front dels Treballadors, que té 4 regidors.

La població de la Terra continuarà augmentant fins al 2100; els països balcànics i l’Estat espanyol perdran població

El 21 de juny passat, el Departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides va presentar un informe sobre l’evolució de la població mundial durant tot el segle XXI.

Segons les dades que aporta, actualment viuen a la terra 7.600 milions de persones, i s’espera que l’any 2030 aquesta xifra pujarà fins als 8.600 milions. La tendència al creixement poblacional es mantindrà durant tot el segle, de manera que l’any 2050 serem 9.800 milions i el 2100, 11.200 milions. El creixement demogràfic, doncs, no s’atura tot i la tendència a la baixa de la tassa de natalitat, que sembla que es mantindrà i que fins i tot s’incrementarà. En el període 2000-2005 el nombre de fills per dona a l’Àfrica, on n’hi ha els índexs més elevats, era de 5,2, mentre que a hores d’ara és de 4,7.

Entre els països amb un creixement més important destaca, sobretot, Nigèria, actualment el setè més poblat del món. Es preveu que pugui aribar a ser el tercer més poblat del món l’any 2050. Els altres que més creixen, i creixeran, són l’Índia, la República Democràtica del Congo, Pakistan, Etiòpia, Tanzània, els EUA, Uganda i Indonèsia.

Una dada que crida l’atenció és que 83 països, que representen el 46% de la població mundial,tenen taxes de fertilititat per sota del mínim que garanteix el relleu generacional (aproximadament, 2,1 naixements per dona). En aquest grup hi ha països com la Xina, els EUA, el Brasil, Rússia, Japó, Vietnam, Alemanya, Iran, Tailàndia i Regne Unit. Tot això comportarà un clar envelliment de la població en aquests països, però hem de tenir en compte que cal considerar altres fenòmens, com són els de les migracions que poden compensar, o fins i tot invertir, la tendència. En el conjunt d’Europa, actualment el 25% de la població té mes de 60 anys, xifra que arribarà al 35% el 2050

La població balcànica el 2050

Si analitzem les dades dels països balcànics, el primer que constatem és que globalment perdran força població, tendència, d’altra banda, que ja estem constatant actualment.

Entre els països que perdran un 15% de la població o més hi trobem Bulgària, Croàcia, Moldàvia, Romania i Sèrbia.

Bulgària, que ara té entorn dels set milions d’habitants en tindrà 5.400.000 el 2050; Croàcia passarà de quatre milions a 3.400.000 ; Romania passarà dels actuals 19.600.000 a 16.400.000 ; Sèrbia, dels 8.700.000 als 7.400.000 ; Moldàvia, de quatre milions a 3.200.000. Bòsnia, per la seva banda, mantindrà la població, al voltant dels 3.500.000 ; Montenegro passarà de 629.000 a 558.000 i Macedònia, de 2.100.000 a 1.900.000.

Albània, per la seva banda, passarà dels 2.923.000 actuals a 2.664.000, també el 2050. Ara fa pocs dies l’agència d’estadística albanesa va anunciar aquest any la població albanesa havia crescut en termes absoluts en un miler d’habitants. És la primera vegada que la població augmenta en aquest país des de la’ny 2000! No hi ha dades de Kosova, pel fet que és un estat no admès en el si de les Nacions Unides.

Si ens fixem en els pronòstics de cara a l’any 2100, els números són encara més xocants: la població prevista a Bulgària és tan sols de 3.850.000, 1.953.000 a Moldàvia, 12.082.000 a Romania, 1.657.000 a Albània, 2.217.000 a Bòsnia i Hercegovina, 2.518.000 a Croàcia, 449.000 a Montenegro, 5.464.000 a Sèrbia, 1.662.000 a Eslovènia i 1.467.000 a Macedònia.

No cal dir que gairebé tots els mitjans d’informació dels països balcàncis s’han fet ressò d’aquesta notícia, i, en general, amb un to molt apocalítpic.

Evidentment aquestes projeccions de cara al 2100 s’han de prendre amb moltes precaucions, perquè hi ha variables que ara ben segur que no podem preveure, però és evident que el canvi demogràfic és més que evident. Probablment sigui una bona nóticia, sobretot de cara a la salut del planeta, però el més important és saber gestionar aquests canvis amb intel·ligència.

Pel que fa a l’Estat espanyol, les dades de l’informe apunten en una direcció similar, no tan acusada. Es calcula que l’any 2050 tindrà 44.395.000 habitants, mentre que el 2100 n’hi haurà 36.780.000. Quant a l’Estat francès, 69.648.000 (cinc milions més que ara) el 2050 i 72.440.000 el 2.100. P er tant, no invertirà la tendència actual. Andorra es mantindrà amb uns números similars el 2050 i baixarà fins a 66.000 el 2100. Finalment, Itàlia, en tindrà 56.872.000 el 2050, tres milions menys que ara, i 47.819.000 el 2100.

Podeu accedir a totes les dades en el següent enllaç:

Total population

Pel que fa a la notícia publicada per Nacions Unides, que és d’on he extret la informació,  hi podeu accedir pel següent enllaç:

World population projected to reach 9.8 billion in 2050, and 11.2 billion in 2100