Watcha Clan, viatge electrònic de la Cabília als Balcans

Watcha Clan és un grup originari de Marsella que, des de fa anys, explora sobretot la música mediterrània, des dels Balcans fins al Nord d’Àfrica, des de la tradició jueva fins al reggae, i la passa pel sedàs de la música electrònica. El grup es va formar l’any 1999 i des de llavors mai no han deixat de tocar. El seu primer treball discogràfic va ser, de l’any 2001, Live au Cabaret Rouge. El que van editar l’any següent, Nomades AKA, va tenir un extraordinari èxit i els va catapultar. També va obtenir molt bon rebuda Radio Babel, de 2011.

Aquí en teniu el web: http://www.watchaclan.com/the_band.html

Anuncis

L’oposició de la República Serpska impulsa mobilitzacions contra Milorad Dodik i el govern

La situació política a la República Serpska fa molt de temps que està particularment enrarida. El simple fet que el seu president, Milorad Dodik, controli els principals ressorts del poder -ja sigui com a president o com a primer ministre- des de fa vint anys demostra que no hi ha cap mena d’alternança política, amb tot el que això implica. Si a això hi afegim unes relacions molt tenses amb les autoritats centrals de Bòsnia i Hercegovina, fa que la inestabilitat s’hi hagi instal·lat.

Aquest dilluns, l’oposició va voler escenificar la seva oposició radical a Dodik i a tot el govern en un acte que va tenir lloc a Banja Luka –a Banski Dvor-,la capital de la Serpska. L’acte organitzat duia el nom d’Assemblea de Ciutadans, i pretén ser el primer acte de gran format amb l’objectiu de denunciar la castròfica situació en què es troba la Serpska i d’implicar la ciutadania en la presa de decisions per dur a terme accions contra el govern. La intenció dels organitzadors és que actes d’aquest estil es vagin repetint per tota l’entitat.

Segons els organitzadors, a l’acte s’hi aplegaren unes quatre-centes persones, que deixaren petit el local on va tenir lloc. Els seu objectiu era que la població conegués de primera mà les crítiques de l’oposició i explicar-los la seva actitud en el si de l’Assemblea parlamentària.

Els representants dels partits de l’oposíció van criticar la corrupció, els vincles entre el poder i grups criminals organtizats, el nepotisme, el clientelisme… Van responsabilitzar Dodik, i el seu partit –l’Aliança dels Socialdemòcrates Indpendents, SNSD-, de portar el país a la ruïna. Van voler destacar particularment alguns aspectes que demostren la greu crisi en què viu el país, com el molt baix índex de natalitat (que any rere any és menor), el nombre de joves que es veuen obligats a marxar del país i el creixent malestar social, expressat en forma de vagues. Sobre aquest tema hi va posar un particular èmfasi Goran Djordjic, el primer dels oradors. Es va voler denunciar que la Serpska era el territori més pobre, amb pitjors pensions i amb més criminalitat de tot Europa.

Pel que fa a la corrupció, van recórrer a la comparació de les lamentables condicions en què s’està treballant les escoles amb l’adquisició d’un cotxe de gran luxe per part del ministre d’eudcació, Dane Malesevic. Des del moment que es va destapar aquest afer, hi ha hagut nombroses protestes al carrer, així com també han estat importants les protestes en alguns sectors laborals, com les mobilitzacions protagontizades pels treballadors de l’empresa pública de ferrocarrils, pel nefast estat en què es troba la companyia encarregada d’aquest servei. També van esmentar el col·lpase de la Nikola Tesla –una de les empreses més importants de l’entitat-, les inversions més que dubtoses a Andricgrad -el projecte d’Emir Kusturica-, el molt elevat nombre de càrrecs públics, que s’ha doblat aquests darrers anys, segons l’oposició, sempre en benefici de persones properes al poder.

Vukota Govedarica, del Partit Democràtic Serbi (SDS), va denunciar amb particular vehemència els mitjans de comunicació, als quals va acusar d’estar al servei de Dodik. Branislav Borenovic, del Partit Democràtic del Progrés (PDP), va animar la població a mobilitzar-se contra el govern, i va demanar que aquestes mobiltizacions fossin absolutament pacífiques.

Un dels temes que ha centrat l’agenda política aquestes darreres setmanes ha estat el d’un auditoria sobre l’execució del pressupost d’enguany, que demostraria el grau de desviació de diners públics cap a mans privades. Fa pocs dies, al parlament es va impedir que es debatés aquest tema, cosa que va provocar que l’oposició bloquegés, a partir de llavors, l’activitat parlamentària, portant l’entitat a una crisi sense precedents. La tensió va ser tan important que, fins i tot, el principal responsable de dur a terme aquesta auditoria, Dusko Snjegota, va ser obligat a dimitir.

A la reunió de dilluns també hi van assistir, a part dels partits opositors, membres d’ong’s, el membre serbi de la presidència de Bòsnia i Hercegovina, Mladen Ivanic, el ministre d’Afers Estrangers, Igor Crnadak, i el represnetant de la Cambra de Representants de Bòsnia i Hercegovina, Mladen Bosic.

Com era d’esperar, la reacció de Dodik no va trigar a arribar, i evidentment va minimitzar l’acte, tot afirmant que l’acte només representava els simpatitzants de l’oposició i no el poble de la Serpska.

L’Assemblea de la República Serpska

El parlament d’aquesta entitat està format per un total de 83 de diputats, dels quals 29 són de l’Aliança dels Socialdemòcrates independents (SNSD). Forma govern amb el suport de la coalició formada entorn de l’Aliança Democràtica del Poble -DNS-, de Marko Pavic (el Partit Radical Serbi també forma part d’aquesta coalició), amb vuit escons i el Partit Socialista de la República Serpska, amb cinc diputats. A l’oposició hi ha, amb 24 diputats la coalició formada al voltant del Partit Democràtic Serbi (SDS), liderat ara per Mladen Bosic. El Partit Democràtic del Poble té set diputats, Pàtria -que agrupa bàsicament el suport de les minories bosníaca i croata- en té cinc, i el Moviment Democràtic Nacional també cinc.

La República Serpska

La República Serpska té una extensió d’uns 25.000 quilòmetres quadrats i una població d’un milió tres-cents mil habitants. La seva creació va ser fruit dels acords de Dayton, de 1995, que legitimaven la guerra d’agressió i la neteja ètnica que va patir Bòsnia i que va comportar la divisió del país en dues grans entitats, basades en criteris ètnics: la Federació de Bòsnia i Hercegovina i la República Serpska. La capital de la Serpska és Banja Luka.

Aproximadament el 90% dels seus habitants són serbis i un 7% musulmans. Segons el cens de 1991, llavors, els serbis representaven poc més del 55% per cents dels habitants d’aquest territori, mentre que els musulmans el 28%, els croats el 9,2% i els iugoslaus el 4,8%. Aquestes dades demostren el profund canvi demogràfic experimentat per aquest territori durant la guerra de 1992-1995.

La Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina, autonomistes del nord de Sèrbia, dona suport al referèndum de l’1 d’octubre

Segons informa Balkan Insight, diferents líders de la Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina han fet públic el seu suport al referèndum de l’1 d’octubre, a Catalunya. S’han expressat en aquests termes tant el president del partit, Nenad Canak, com també el vicepresident d’aquesta formació, Bojan Kostres.

Han afirmat, entre d’altres coses, que tant els ciutadans de Catalunya com els de la Voivodina tenen dret a decidir el seu destí. Demanen, també, al govern espanyol que accepti les diferències entre Catalunya i Espanya i que respecti la voluntat dels ciutadans de Catalunya.

La Voivodina és un territori que gaudeix de cert grau autonomia al nord de Sèrbia , i que està poblat per nombrosos grups ètnics. Com a detall que ho demostra, podem destacar que té sis llengües oficials.

Per tal que pugueu comparar la situació de Catalunya i la Voivodina, us recomano que llegiu aquesta entrada que vaig escriure a fa mesos sobre aquest territori. Té un nom prou significatiu: La Voivodina és Catalunya. Vaig posar-hi aquest títol arran del fet que van aparèixer diverses pintades en ciutats de la Voivodina amb aquesta proclama.

La Voivodina és Catalunya, la reivindicació d’una República a la província sèrbia de la Voivodina

 

Pobles i nacions de l’Imperi Austrohongarès. El cens de 1910, el darrer abans de la dissolució de l’imperi

Austria Hungary ethnic.svg
Austria Hungary ethnic” by Andrein – Transferred from en.wikipedia. Licensed under Javna last via Wikimedijina Zbirka.

Aquest mapa prové de la versió eslovena de la Viquipèdia

En aquest mapa que representa l’any 1910, basat en l’atles històric de William R. Shepherd, podem veure la diversitat ètnica d’aquest extens imperi que va desaparèixer immediatament després de la Primera Guerra Mundial.

Una gran línia separava aquest immens territori en dues zones clarament delimitades: la part austríaca, també coneguda com a Cisleithània, i la part hongaresa, coneguda com a Transleithània. Aquesta divisió, que feia que l’Imperi fos una monarquia dual, data de l’acord de l’any 1867, conegut amb el nom d’Ausgleich. Aquesta denominació provenia del riu Leithan, que, en teoria, feia de frontera entre ambdues parts.

L’any 1910, poc abans doncs de la Primera Guerra Mundial i de la seva dissolució, es va fer el darrer cens en el conjunt de tot l’Imperi. Les dades obtingudes en demostra abastament la gran diversitat ètnica i un altre fet molt important i a tenir en compte: que la gran majoria d’aquests territoris eren realment multiètnics. Era francament difícil trobar-ne que fossin absolutament homogenis, cosa que va complicar, lògicament, la delimitació posterior de noves fronteres estatals. Un cop creats els nous estats, nombroses minories quedaren a l’interior de tots els nous estats creats.

De tota manera, ja abans de l’eclosió de l’Imperi ja s’ahva fet notar aquesta qüestió, ja que hi havia diversos territoris en cadascuna d’aquestes dues parts amb diferents graus d’autonomia, de sobirania. A la part cisleithana, per exemple, hi havia un conjunt de setze entitats polítiques.

Si ens fixem en la part cisleithana de l’Imperi, el gran conflicte que va marcar-ne la vida política des de finals del segle XIX, va ser el conflicte entre txecs i alemanys, sobretot la reivindicació de l’edificació d’un estat txec, ja fos amb lligams federals o independent, i la reivindicació de la dignificació de la llengua txeca, clarament subordinada en tots els àmbits a l’alemanya. La lluita txeca per la dignifcació de la seva llengua va comptar amb la radical oposició de l’elit alemanya, que mirava amb un evident menyspreu aquesta reivindicació. L’oposició al bilingüisme, que era una de les demandes, va ser radical i absoluta.

Si ens fixem en els països poblats per txecs, bàsicament Bohèmia i Moràvia, la població, majoritàriament, afirmava tenir com a llengua pròpia el txec, el 71,8% a Moràvia i el 63,2% a Bohèmia. Per la seva banda, els que afirmaven tenir l’alemany representaven el 27,6% a Moràvia i el 36,8% a Bohèmia. Aquesta important presència alemanya va marcar de manera profunda la política txecoslovaca durant el període d’entreguerres: la gran qüestió dels Sudets. Amb aquestes dades també es fa palès que en aquests dos països hi viven bàsicament, tan sols txecs i alemanys. En d’altres contrades de l’Imperi, la composició ètnica era molt més complexa.

Pel que fa als territoris que van conformar Àustria després de la Primera Guerra Mundial, eren molt més homogenis. A l’Alta Àustria els germànics eren el 99,7% de la població, a la Baixa Àustria -on hi havia la ciutat de Viena- el 95,9% i hi havia una petita minoria txeca d’entorn el 3,8%. A Salzburg la majoria germànica també era absolutmaent aclaparadora, també del 99,7%. Al Vorarlberg, a la part més occidental de l’Imperi i limitant amb Suïssa, la majoria alemanya també era molt clara -el 95,4%-, mentre que en aquest cas hi havia una apreciable minoria italina, del 4,4%.

Un cas a part és el d’Estíria i Caríntia. Després de la Primera Guerra Mundial, aquests dos territoris van quedar dividits entre Àustria i Eslovènia. Els territoris eslovens, que no formaven llavors una unitat política única, restaven dins dels marges austríacs, dins de les entitats conegudes com a Estíria, Caríntia i Carniola. Tot i que en tots dos territoris hi vivien tant eslovens com alemanys, la majoria dels alemanys es concentrava a la part septentrional d’aquests dos ducats, mentre que els eslovens es concentraven a la part meridional. Segons les dades aportades pel cens, a Estíria el 70,5% dels censats declaraven tenir com a llengua materna l’alemany, mentre que els que afirmaven que ho era l’eslovè representaven el 29,4%. A Caríntia, els percentatges eren molt similars, el 78,6% declaraven l’alemany com a llengua de referència i el 21,6% l’eslovè.

Evidentment, aquestes dades fan referència a la llengua amb la qual deien que se sentien identificades les persones que van emplenar -o respondre- les dades del cens. Això no vol dir que les dades siguin del tot reals. Com passa sempre, la llengua de més prestigi, l’associada amb el poder, probablement està sobredimensionada. En aquest cas qui es beneficiaria d’aquesta sobredimensió seria, sens dubte, l’alemany. Alguns estudiosos eslovens cosnderen que el percentatge d’eslovens en aquests dos territoris havia de ser, per força, considerablement superior al que indiquen les dades d’aquest cens.

Una altra dada interessant que s’ha de tenir en compte és que no necessàriament la llengua implica tenir un cert sentiment de nacionalitat. Un exemple molt clar d’això, és que, després de la Primera Guerra Mundial es va fer un referèndum a  Caríntia l’octubre de 1920, per tal d’acabar de delimitar les fronteres entre Àustria i Eslovènia, i segons els resultats és evident que força eslovens votaren a favor de pertànyer a Àustria, cosa que tampoc no vol dir, de cap de les maneres, que renunciessin a la seva llengua i a la seva nacionalitat.

On sí eren aclaparadorament eslovens era a Carniola -ciutat on hi ha l’actual capital eslovena, Ljubljana (Laibach en alemany): el 94,4%. Els alemanys eren tan sols el 4,4%, i estaven concentrats bàsicament a la capital. Cal recordar que l’alemany havia estat la llengua de “cultura” durant molt de temps, i que la llengua eslovena no havia començat a normalitzar-se  fins al segle XIX.

A l‘Àustria Litoral, que coincideix a grans trets amb la part més nord-oriental de l’Estat italià i de l’oest d’Eslovènia, fins a la Península d’Ístria -una bona part de la qual pertany avui en dia a Croàcia- hi havia un 37,3% d’eslovens, un 34,5% d’italians, un 24,4% de croats i un 2,5% d’alemanys. Aquestes dades, però tampoc no ens han d’induir a pensar que aquesta diversitat ètnica fos homogènia a tot el territori. Els italians es concentraven sobretot a la part més occidental del territori, els eslovens a la part central i oriental i els croats a la Península d’Ístria. Un altre fet que no podem passar per alt, tampoc, és que segons quines minories lingúistiques no van ser ni tan sols considerades, com és el cas dels friülàns o, no cal ni dir-ho, els vènets.

Ara bé, alguns enclaus sí que eren claríssimament multiètnics, com ho podia ser Trieste, i també el seu entorn, o bé la Península d’Ístria. A Trieste, llavors, hi havia un 30% d’eslovens, molts més que no pas ara, i també parlants d’alemany, friülà, vènet i italià “estàndard”.

Un cas similar és el de Silèsia, on vivien tres grans grups ètnics: el 43,9% d’alemanys, el 31,7% de polonesos i el 24,3% de txecs. Aquest territori, incorporat majoritàriament a Polònia l’any 1945, va patir importantíssims canvis demogràfics durant la Segona Guerra Mundial. Lògicament els defensors d’una nacionalitat silesiana clarament diferenciada -que n’hi ha- no se senten reflectits en aquestes dades.

Pel que fa a la població polonesa, era majoritària a Galítsia -el 58,6%- on també vivien ucraïnesos, el 40,2%. Les dades del cens parlen d’ucraïnesos, tot i que la polèmica sobre si són ucraïnesos o bé rutens -com a variant regional ucraïnesa o bé com a minoria nacional diferenciada- està servida. A Galítizia també era ben evident l’estratifiació social basa en criteris nacionals. els pagesos més pobres eren uncraïnesos, mentre que la classe nobiliària i les capes burges eren poloneses, tot i que moltes vegades no eren més que ucraïnesos -o rutens- polonitzats.

En aquest punt és interessant de destacar que les dades del cens de 1910 no representen unes dades immutables que es perden en la nit dels temps. Bona part d’aquests territoris van patir canvis notables durant els últims segles, que han canviat la fesomia del territori moltes vegades, cosa que qüestiona les visions més essencialistes.

Més a l’est encara ens trobem amb la Bucovina, on també convivien diversos grups nacionals. La Bucovina era un dels territoris amb menys superfície i també menys poblats. En aquest cas, la població més nombrosa era la ucraïnesa (38,4%), lluny de ser majoritària. Els romanesos eren el 34,4%, els parlants d’alemany el 21,2% i els polnesos el 4,6%. He utilitzat la fórmula de parlants d’alemany per un motiu molt concret. La gran majoria d’aquestes persones eren jueves -cosa que fa que no fossin vistos com a veritables alemansy per molt germànics-, i, a més, molts eren en realitat parlants de jíddix, la llengua dels jueus de l’Europa orientla. Aquest importantíssim percentatge jueus queda reflectit quan s’analitzen les dades relatives a la religió, que consten en un apartat diferenciat del cens.

Com en el cas de l’Àustria litoral, aquests percentatges de població no es repartien de manera homogènia en el conjunt de la Bucovina. Eren molt més nombrosos els ucraïnesos a la part més septentrional i oriental mentre que eren més nombrosos els romanesos a la part més meridional i occidental.

Després de la Segona Guerra Mundial aquest territori va quedar repartit entre Ucraïna i Romania, però han quedat importants bosses de romanesos -alguns considerats com a moldaus en els censos ucraïnesos- a ucraïna, i importants bosses d’ucraïnesos -o rutens- a l’actual Romania.

Més cap al sud, Dalmàcia, territori costaner, no conformava una unitat política amb la resta de Croàcia, que estava vinculada a Hongria. Segons aquest cens, el 96,2% dels habitants eren croats, mentre que es declaraven italians el 2,8%. El percentatge de persones que s’autoconsideraven italianes havia anat disminuint de manera constant en els darrers segles. Una altra cosa a considerar és que no es reflectia la divsió entre aquells que es consideraven croats i serbis. Els serbis de Dalmàcia no eran partiuclarment nombrosos, però sí que represnetaven un percentatge prou important, i van tenir una incidència politica gens menyspreable. Com ja hem dit abans, la pregunta del cens tenia a veure amb la llengua. Aquí ens dona unapista important el de l’adscripció religiosa.

Finalment, al Comtat del Tirol, que va quedar dividit entre Alemanya i Itàlia després de la Primera Guerra Mundial, el percentatge d’alemanys era del 57,3% i el d’italians del 42,1%. Aquest traçat fronterer nou, però va implicar que subsistís una important comunitat germanòfona a Itàlia, al Sud-Tirol.

A la part de Transleithània, Hongria jugava el paper d’autèntic centre del poder, en tots els sentits.

En el conjunt d’Hongria -Croàcia al marge- els hongaresos eren poc més del 50%, tot just el 54%. El fet que fos l’autèntic poder dominant va fer que moltes persones d’altres nacionalitats es magiaritzessin. Per exemple, Petofi, un dels grans poetes nacionals hongaresos era d’orgien serbi. De les minories, la més nombrosa era la romanesa, concentrada sobretot a Transsilvània i al Banat -que es van incorporar a Romania posteriorment a la Primera Guerra Mundial. Representaven el 16,1%. Els eslovacs eren el 10,5%, els alemanys el 10,4%, els rutens el 2,5% i els serbis el 2,5%.

En aquesta zona, Croàcia gaudia de cert reconeixement, amb institucions pròpies, plasmat en l’acord que porta per nom Nagoda, de 1868. Tradicionalment es diferenciava entre la Croàcia estricta i Eslavònia (dos territoris diferents, tot i que contigus). Els conflictes amb el poder central hongarès eren constants.

Els croats hi eren majoritaris, però tan sols eren el 62,5%, els serbis eren el 24,6% -moltísssims menys que ara-, els alemanys el 5% -gairebé inexistents avui en dia- i els hongaresos el 4,1%. Els serbis es concentraven sobretot a l’Eslavònia oriental i a la Krajina, una franja al sud.

L’actual Romania tampoc no coincideix tampoc amb els límits de l’època. La unificació de Moldàvia i Valàquia, de mitjan segle XIX, va crear la moderna Romania, però una regió tan important com Transsilvània, i també el Banat, van formar part d’Hongria fins després de la Primera Guerra Mundial. No va ser fins al Tractat de Trianon, de 1919, que aquestes dues regions es van incorporar a Romania.

A Transsilvània hi vivien, i encara hi viuen- quatre grans grups. Els romanesos -que ja llavors eren majoritaris-, eren el 54%. Avui en dia el percentatge és extraordinàriament més elevat. Els hongaresos eren el 31, 7% -cal destacar que els hongaresos estaven, i estan, dividits en dos grans blocs: els hongaresos pròpiament dits i els sículs, o szeklers- i els alemanys (bàsicament saxons i suaus-, el 10’5% -ara moltíssim menys-.

A Eslovàquia els eslovacs eren tan sols el 57%, mentre que els hongaresos superaven el 30%. A Transcarpàtia hi havia majoria ucraïnesa -o rutena- i un percentatge molt important d’hongaresos, amb unes proporcions molt similars a les d’Eslovàquia. A Fiume -actual Rijeka- els italians encara eren clarament majoritaris (48%). Al Burgenland  -a la part més oriental de l’actual Àustria- l’element alemany era el més important (74%) i a Prekmurje -actualment a Eslovènia- els eslovens eren el 80%.

Una menció a part mereix el cas de la Voivodina. Molt probablement aquest territori era el més multiètnic de tots. Com ha anat passat gairebé arreu -per molt que ens omplim la boca de multiculturalitat- la diversitat és cada vegada menor. El cas de la Voivodina és paradigmàtic en aquest sentit. Llavors, els serbis eren tan sols el 39,8% i els hongaresos el 28,1%. Eren molt importants també les comunitats alemanyes i romaneses.

Finalment, Bòsnia i Hercegovina tenia un estatus especial. Nominalment estava sota sobirania otomona, però des del Tractat de Berlín, de 1878, era administrada per l’Imperi. L’any 1908 fou annexionada definitivament a l’Imperi i va ser governada en condomini per les dues parts que el conformaven.

En aquell moment, a Bòsnia i Hercegovina, els serbis eren el 43,5%, els musulmans el 32,4% i els croats el 22,8%. Hi havia un significatiu 0,6% de jueus.

Una última dada, el poble rom, tan important en pràcticament tots aquests països, queda totalment invisibilitzat en aquest cens.

 

Noves reunions per desbloquejar el conflicte fronterer entre Croàcia i Eslovènia

El conflicte fronterer entre Croàcia i Eslovènia continua encara pendent de solució. El proper 27 de setembre hi haurà una reunió d’alt nivell per intentar desbloquejar aquest afer, a la qual assistiran els dos caps de govern, Mirko Cerar i Andrej Plenkovic.

La qüestió de la delimitació fronterera entre tots dos estats ha enterbolit les relacions entre tots dos estats des del moment que van proclamar les respectives independències. La tensió va arribar a ser prou important com, per exemple, perquè Eslovènia arribés a bloquejar l’ingrés de Croàcia a la UE, l’any 2008.

Finalment, l’any 2011, tots dos governs acceptaren la fórmula d’una mediació internacional que es fes càrrec del tema. Després d’ajornar-se diverses vegades la decisió definitiva del Tribunal d’Arbitratge, finalment es va fer pública el mes de juny passat, però les autoritats croates es van negar a acceptar el resultat d’aquesta mediació, motiu pel qual les relacions entre tots dos països s’han tornat a enrarir notablement. El juliol passat, el parlament croat va votar per unanimitat rebutjar aquesta sentència.

El principal punt de discòrdia afecta el golf de Piran, a la península d’Ístria. Segons el Tribunal d’Arbitratge, una part important del golf hauria de dependre d’Eslovènia, decisió que va disgustar profundament les autoritats croates, que van demanar de negociar bilaterlament aquesta qüestió amb el govern eslovè. D’entrada, el govern eslovè no està diposat a negociar bilaterlament aquesta qüestió i es remet a la decisió del Tribunal d’Arbitratrge. A més, insisteix que Croàcia no té cap altra opció que accepar aquesta sentència.

Hi havia més d’un territori afectat per aquest arbitratge. El més important, i que ha provocat més tensions, és el del golf de Piran. De fet, és el punt que encara manté la tensió. Tots dos governs, per començar, han aportat sempre dades contradictòries sobre el traç fronterer: segons Croàcia comparteixen 670 quilòmetres de frontera i segons Eslovènia la frontera compartida és de 688.

L’origen del conflicte cal cercar-lo arran de la dissolució del Territori lliure de Trieste, l’any 1954, en què es va dividir entre Itàlia i Iugoslàvia. L’any 1975 la divisó es va donar per tancada amb el tractat d’Osimo, però van quedar alguns punts poc detallats.

L’any 1991, Eslovènia, un cop convertida en estat independent, va presentar una primera proposta de delimitació, que consistia a situar la frontera en el centre del golf, però un any més tard va declarar la sobirania sobre tot el golf, cosa que Croàcia no va acceptar mai. Lògicament, el debat també ha afectat les aigües territorials. Cal afegir-hi, a més, que part de la població que hi viu és italiana, i no eslovena o croata.

Un altre punt de conflicte era la delimitació de la frontera al delta del riu Dragonja. Segons Eslovènia, la frontera havia de situar-se al sud del delta mentre que per a Croàcia el límit territorial l’havia de marcar el riu. Finalment, hi havia un punt fronterer, a Plovanija, construït unilateralment per Croàcia però no reconegut per Eslovènia, el cim del Zumberak/Gorjanci, on hi havia una caserna de l’exèrcit iugoslau, i un petit territori entorn del riu Mura.

Durant anys hi ha hagut diferents intents d’acord entre ambdues parts, però cap no ha rebut prou suport a banda i banda de la frontera.

El primer va ser l’any 2001, entre Janez Drnovsek i Ivica Racan, segons el qual Croàcia obtenia un terç del golf i frontera marítima amb Itàlia, mentre que Eslovènia aconseguia un corredor que li permetia accedir a aigües internacionals. Eslovènia va ratificar l’acord, però el parlament croat no ho va fer mai.

Uns anys mes tard, el 2007, es va signar l’acord de Bled on es proposava ja un arbitratge del Tribunal de l’Haia, de manera que totes dues parts poguessin reclamar els territoris en litigi que creguessin oportuns. En aquest cas, a Eslovènia el suport va ser molt escàs i va quedar en paper mullat.

Després d’alguns incidents entre tots dos estats i campanyes de grups ultranacionalistes, tant d’un país com de l’altre, es van bloquejar totes les negociacions.

A partir de llavors, aquest contenciós va ser utilitzat pels dos govern en afers internacionals, per exemple en l’accés de Croàcia a la Unió Europea i a l’OTAN. Eslovènia va arribar-ne a bloquejar la negociació.

Romania, Bulgària i Hongria denuncien la nova Llei d’Educació d’Ucraïna

La nova llei restringeix l’ús de les llengües minoritàries en el sistema educatiu

L’aprovació de la nova Llei d’Ensenyament d’Ucraïna, per part del Consell de Govern i del parlament ucraïnès –el 5 de setembre passat-, ha provocat una autèntica reacció en cadena en els estats veïns (Romania, Bulgària, Hongria, Eslovàquia, Polònia, Rússia i, fins i tot Grècia). El fet que ha provocat aquesta indignació ha estat la percepció que vulnera clarament el drets de les minories nacionals, força nombroses, que viuen en el seu territori.

Els seus detractors consideren que l’article 7, concretament, entra en contradicció amb els compromisos internacionals que ha assumit Ucraïna, pel que fa al respecte als drets de les minories nacionals. Aquest article regula preciosament la llengua de l’ensenyament. Argumenten que vulnera la Carta Europea de Llengües Minoritàries i Regionals, la Convenció Marc per la Protecció de les Minories Nacionals i, fins i tot, l’Acord d’Associació amb Europa.

 

Agumenten que a partir d’ara els estudiants d’aquests grups nacionals no podran cursar tots els estudis en la seva llengua nacional, tal com han fet durant les darreres dècades. Assenyalen, a més, que implicarà el tancament de 120 escoles romaenses, 100 d’hongareses i 5 de poloneses. Cal recordar que a Ucraïna el percentatge de població que pertany a minories nacionals supera el 20%.

El ministeri d’Afers Estrangers de Romania s’ha posat en contacte amb les autoritats ucraïneses per demanar explicacions i per traslladar la preocupació per aquesta mesura de la Rada, cambra ucraïnesa. També han anunciat que la setmana vinent, el secretari d’estat romanès, Victor Mikula, visitarà Kíev i que aquest serà un dels temes més importants de la seva agenda. El parlament romanès també ha aprovat una moció on deplora aquesta decisió del govern ucraïnès i en demana la revisió. Actualment viuen a Ucraïna entorn de 400.000 persones que tenen com a llengua materna el romanès, 250.000 de les quals són considerades com a romaneses i 150.000 com a moldaves. En una línia semblant s’han manifestat veus dels ministeris d’afers estrangers d’Hongria i de Polònia –hi ha unaes 150.000 persones a Ucraïna de cadascuna d’aquestes nacionalitats-.

Representants dels ministeris d’Afers Exteriors de Romania –Teodor Melescanu-, d’Hongria –Peter Szijjarto-, de Bulgària –Ekaterina Zakharieva- i de Grècia –Nikos Kotzias- han decidit enviar una missiva al seu homònim, ucraïnès, Pavlo Klimkin, al Secretari General del Consell d’Europa, Thornbjorn Jagland i a l’Alt Comissionat per les Minories Nacionals, Lamberto Zannier, per tal de mostrar la preocupació per l’aprovació d’aquesta llei per part de la Rada.

Finalment, Rússia també ha denunciat que la intenció del govern ucraïnès és aconseguir que el país esdveingui monolingüe i alerta que les intencions del govern van principalment adreçades contra la minoria russa.

Es preveu que aquesta llei entrarà en vigor a partir del setembre de 2018, moment a partir del qual, l’enseyament en aquestes llengües minoritàries es farà només a les llars d’infants i durant els primers quatre cursos de la primària. Tot l’ensenyanent secundari i el superior es farà en ucraïnès.

El govern ucraïnès ha defensat la nova normativa, per veu de la ministra d’Educació –Lila Hrynevych-, amb l’argument que d’aquesta manera es garanteix la igualtat de tots els alumnes a l’hora de conèixer la llengua oficial. Tambá nega que es vulnerin els principis dels documents esmentats anteriorment.

Proposta de referèndum per modificar la llei electoral de Croàcia, amb l’objectiu de disminuir la representació de les minories nacionals

Diverses organitzacions nacionalistes i dretanes de Croàcia volen tirar endavant un referèndum perquè es faci una esmena en la Llei Electoral croata. Aquesta vegada l’esmena afectaria els drets de les minories nacionals i implicaria un canvi molt important en la seva representació política, que es veuria notablement reduïda. Aquesta proposta tornarà a provocar, ben segur, un debat intens en la societat croata i tornarà a enrarir les relacions de les minories amb l’estat.

Aquestes organitzacions volen impulsar un referèndum amb una pregunta molt clara: Esteu d’acord que els membres de les minories nacionals en el parlament siguin triats amb els mateixos criteris que la resta de diputats? Fins ara, els representants de les minories han estat escollits en llistes a part i diferenciades. Més enllà del debat sobre quina és la millor manera d’assegurar els drets de les minories i de la seva representació, és evident que l’objectiu és reduir-ne la influència. Aquest fet és el que fa que la proposta sigui un clar atac als drets de les minories.

Una de les primeres persones que s’ha mostrat radicalment contrari a la proposta ha estat Milorad Pupovac, del Partit Serbi Democràtic Independent, indiscutiblement el representant més carismàtic de la minoria sèrbia, que ha estat molt dur en les primeres declaracions que ha fet.

Per triar els membres del parlament croat, conegut com a Sabor, els electors voten llistes en dotze districtes electorals. El país es divideix en deu districtes electorals, circumscripcions on es trien 140 diputats, tal com es fa aquí, per exemple. El districte XI és el de la diàspora, on s’escullen un total de 3 diputats. Finalment, hi ha un districte electoral, el XII, per als membres de les minories nacionals, que trien un total de 8 escons, amb llistes separades. El nombre de diputats que trien sempres és de vuit. Si passessin a votar en algun dels deu districtes, molt probablement la majoria no serien escollits.

En aquests moments, d’aquests vuit diputats, tres són membres del Partit Serbi Democràtic Independent. Els altres cinc són, un per a cadascun dels grups següents: Unió Democràtica dels Hongaresos de Croàcia, Unió dels Rom de Croàcia, Unió dels Albanesos de Croàcia i dos independents, un de la minoria italiana i un altre de la minoria eslovaca.

Demanar l’organització d’un referèndum no és excessivament difícil a Croàcia. Per fer-ho, cal aconseguir recollir un nombre de signatures equivalent al 10% del cens electoral. En aquests moments, això vol dir poc més de 400.000, xifra que s’ha aconseguit diverses vegades aquests darrers anys.

Amira Medunjianin, la gran veu de la sevdalinka

Amira Medunjanin és, sens dubte, la intèrpret de música sevdah més reconeguda. És una música característica de Bòsnia, que té el seu origen, segons alguns autors, cinc segles enrere, on es combinen elements musicals propis de la música otomana, occidental i sefardita. El nom de sevdalinka prové de la paraula turca sevda, que significa enyorament o malenconia.

Va néixer a Sarajevo i de ben jove va ser introduïda en la música per la seva mare. El seu primer treball discogràfic data de 2003, amb l’àlbum A secret gate, en col·laboració amb Mostar Sevdah Reunion. El seu primer treball en solitari és del 2005, i porta per nom Rosa. Des de llavors ha editat set àlbums més, l’últim dels quals, Damar, fa molt poc temps.

Si voleu trobar més informació sobre aquest gènere musical, us recomano que visiteu el blog de César Campoy, on trobareu entrades sobre els principals intèrprets.

https://sevdalinkas.com/

Aquí en teniu la pàgina web d’Amira Medunjianin: http://www.amiramedunjanin.ba/

Kosova té nou govern, dèbil, inestable i amb poques perspectives de futur

El passat 11 de juny van tenir lloc les eleccions per triar un nou parlament de Kosova. Tot just la setmana passada va ser nomenat un nou cap de govern, després de gairebé tres mesos d’especulacions. La seva tasca no serà gens fàcil, tenint en compte que aquest nou govern neix dèbil, molt inestable i amb unes perspectives de futur poc optimisites.

Aquells comicis van representar un canvi important en l’escena política d’aquell país. És evident que els canvis d’aliances que es van produir, la irrupció amb força de Vetevendosje –amb un discurs trencador- com a segona força política en nombre d’escons, i el divorci total entre els dos partits que havien monoplitzat el poder a Kosova aquests darrers anys augurava un estiu intens.

La coalició guanyadora de les eleccions és coneguda amb el nom de PAN (primeres sigles de les tres principals formacions polítiques que la componen). Va obtenir un total de 39 escons. El parlament kosovar té un total de 120 escons, vint dels quals estan reservats a les minories del país, deu diputats serbis i deu de la resta de grups ètnics. Per tant, per aconseguir formar govern cal un mínim de 61 vots. Si als escons del PAN s’hi sumen els de les minories, cosa ja sabuda des de bon principi, només s’arriba a la xifra de 59. Per tant, les dificultats per arribar a formar aquest govern eren evidents.

La coalició PAN està formada pel Partit Democràtic de Kosova (PDK), Aliança pel Futur de Kosova (AAK) i NISMA (Iniciativa per Kosova). El PDK, al qual pertany el president del país -Hashim Thaci- n’és la força més important. De fet, el candidat a ocupar la presidència del Parlament era Kadri Veseli, d’aquest formació. En canvi, el candidat de la coalició per ocupar el càrrec de primer ministre era Ramush Haradinaj, de l’AAK. L’AAK en l’anterior legislatura havia estat a l’oposició i s’havia enfrontat radicalment al govern anterior, format pel PDK i la LDK.

Segons té establert la constitució del país, el president de la cambra ha d’oferir la constitució de govern a la força amb més nombre de diputats. Només en cas que fracassi, es pot oferir aquesta opció a una altra força política. Aquest tema ha provocat moltes controvèrsies entre els constitucionalistes de Kosova i no hi ha acord total sobre si ha de ser necessàriament així.
L’altra opció possible, en cas que PAN no aconseguís formar govern, era un acord de govern entre Vetevendosje, amb 32 escons, i la coalició LAA amb 29.

VV és un partit fundat per estudiants a finals dels anys noranta, de tradició movimentista. De fet, no s’ha constituït com a partit fins pocs mesos abans de les eleccions. És, sense cap mena de dubte, la formació política més a l’esquerra, s’autoqualifiquen de socialdemòcrates, i s’ha oposat radicalment a les forces establertes, a les quals ha acusat de corruptes, de privatitzar serveis públics i de no defensar la sobirania real de Kosova. Més d’una vegada han afirmat que s’hauria de fer un referèndum a Kosova per tal que la població pogués decidir si es vol unificar amb Albània. De fet, poc després de les eleccions del mes de juny, el seu candidat a ocupar el càrrec de primer ministre, Albin Kurti, va insistir que això hauria de ser possible. Evidentment l’oposició a la coalició és PAN és absoluta i d’entrada es va mostrar obert a arribar a un pacte amb la coalició LAA.

La coalició LAA està formada per tres formacions, la més important de les quals és la Lliga Democràtica de Kosova (LDK), l’històric partit fundat per Ibrahim Rugova. En la passada legislatura va formar govern conjuntament amb el PDK. Les dues formacions menors són l’Aliança per un Nou Kosova (AKR) de l’empresari Beghjet Pacolli –amb 4 dels 29 diputats- i Alternativa. L’AKR no era present en l’anterior parlament, però totes les enquestes li auguraven un bon resultat. Finalment va optar per coalitzar-se amb la LDK. Pacolli és l’amo indiscutible de l’AKR.

Immediatament després de les eleccions, des de la LDK es va insistir clarament que en cap cas entrarien en un govern amb la coalició PAN. El trencament entre el PDK i la LDK abans de les eleccions va ser molt virulent. El seu principal líder, Isa Mustapha, va afirmar repetidament que optarien per quedar-se a l’oposició abans que pactar amb el PDK. Albin Kurti, per la seva banda, va proposar diverses vegades a la LDK la formació d’un nou govern, però tot i que hi ha hagut negociacions durant tot l’estiu no es va arribar a un prinicpi d’acord fins al 4 de setembre, segons va anunciar Dardan Sejdiu, de VV.

D’altra banda, des de principis de juliol es va fer evident que la baula més feble de la coalició LAA era Pacolli. De fet, ben aviat es va veure que hi havia certa predisposició a pactar amb el PAN. Evidentment mai no va afirmar-ho obertament, i les seves proclames eren a favor de la responsabilitat dels polítics i a la necessitat de formar govern per tal de superar els reptes que té plantejada la societat de Kosova, tal com afirmava. Amb els quatre diputats de la seva formació n’hi havia prou perquè PAN pogués arribar a la majoria.

Finalment ha passat això, i aquest setmana passada, Ramush Haradinaj, el dissabte 10 de setembre, va obtenir el nombre de vots necessaris per ocupar el càrrec de nou primer ministre. Finalment va obtener el suport de 61 diputats, una majoria molt justa, dos menys dels que s’esperaven. Aquest resultat demostra de manera ben evident la debilitat amb què neix aquest nou govern. Abans s’havia hagut de triar el nou president de la cambra, però no va ser fins al setè intent que va ser tirat Kadri Veseli, del PDK, tot just després d’anunicar-se l’acord de pacolli amb la coalició PAN.

Immediatament després de fer-se l’anunci que l’AKR de Pacolli donaria suport a la coalició, un dels quatre diputats d’aquesta formació, Korab Sejdiu, va anunciar que l’abandonava. El mateix ha passat amb un diputat de la coalició PAN, del partit minoritari Moviment per la Unitat, que fins ara ha ostentat un ministeri en el govern d’Isa Mustapha. Un altre exemple claríssim de la debilitat del nou govern és que NISMA, una de les tres principals formacions que conformen la coalició ja ha anunciat que deixa la coalició i que, a partir d’ara, actuarà en base als seus propis criteris.

Les tensions també s’han fet sentir en les formacions sèrbies de Kosova. D’una banda, el partit amb més representants, la Llista Sèrbia –amb nou diputats-, va fer saber que consultaria la seva decisió amb Alexàndar Vucic, el president serbi. Aquest fet ha provocat que tant des de VV com des de la LDK s’hagi criticat la coalició PAN perquè consideren que, d’una forma o altra, queden com a ostatges de Belgrad. D’altra banda, entre les forces sèrbies, aquesta decisió també ha estat molt criticada. Per exemple, Alekànder Jablanovic, principal líder del Partit Serbi de Kosova, ha lamentat que la LS doni suport a un criminal de guerra, que és el terme amb què es refereixen a Haradinaj. Les critiques a aquesta decisió també han estat molt dures a Sèrbia. Vucic ha argumentat que aquesta era l’única opció possible per a la LS, i que qualsevol altra alternativa hauria estat pitjor, com, segons ell, pactar amb VV, que té uns plantejaments encara menys assumibles des del seu punt de vista.

El nou govern respon a un difícil equilibri polític entre totes les forces que el conformen. El PDK té a càrrec seu sis ministeris, exactament igual que l’AAK -en el qual milita Haradinaj-, 2 per a NISMA, 3 per a l’AKR i també 3 per a la Llista Sèrbia. El més beneficiat del pacte és sens dubte Pacolli, que ha aconseguit força poder -passa a ser ministre d’afers estrangers- i la promesa que Thaci no repetirà com a president del país, obrint-se així la possibilitat que sigui ell la persona a ocupar aquest càrrec.

Així com Haradinaj ha estat acusat de ser un criminal de guerra pels partits serbis, i també pel govern serbi, que en va demanar l’extradició a França quan Haradinaj va ser detingut per la policia francesa a instàncies d’una ordre de la interpol, també, aquests dies, s’ha denunciat que un dels ministres de la LS, Nenad Rikalo, podria estar implicat en casos de desaparicions de ciutadans albanesos durant la guerra de 1998-1999.

Finalment, ara hi ha oberts una colla de fronts, que caldrà veure com encara el nou govern. El primer de tots és l‘acord fronterer amb Montenegro. Es va arribar a un acord amb aquest país l’estiu de 2015, però no s’ha acabat d’aprovar pel parlament. De fet, va ser un dels principals punts de discòrdia entre el govern i l’oposició en la legislatura passada. Ramush Haradinaj s’hi va oposar enèrgicament. Ara s’han fet canvis en la comissió parlamentària que treballa aquest tema. Per tant, amb la decisió que es prengui es farà evident quin serà el to del nou govern. L’aprovació d’aqust acord és considerat imprescindible perquè Kosova es pugui beneficiar de la liberalització dels visats, per part de la Unió Europea.

Un altre gran punt pendent és el de la posada en marxa de l’Associcació de Municipalitats Sèrbies, al nord del país, una mena d’entitat semiautònoma. Aquesta Associació s’ha de posar en marxa arran dels acords a què va arribar amb Belgrad el govern anterior. Va provocar una oposició molt contundent dels partits no governmanetals, fins al punt que encara ara no s’ha materialitzat. Aquesta setmana mateix, Haradinaj ha anunciat que l’Associació tirarà endavant, encara que no s’aplicaran els punts que van ser anul·lats per una sentència de Tribunal Constitucional de Kosova. Caldrà verue quina és la reacció de Belgrad, que aquests darrers mesos ha mostrat, per part del president Vucic, una més gran voluntat d’arribar acords, tot i que s’ha reafirmat en la intenció de no reconèixer, en cap cas, Kosova com a estat.

 

 

Vint-i-sisè aniversari del referèndum d’autodeterminació de Macedònia

El 8 de setembre de 1991 va tenir lloc el referèndum d’autodeterminació a la república iugoslava de Macedònia. Segons les dades oficials, entre el 95 i el 96% de les persones que van prendre-hi part van optar per la independència, tot i que els percentatges varien lleugerament segons les fonts consultades. Entre el 3 i el 4% hi van votar en contra. La participació va ser del 75,7%.

Poc abans del referèndum, el gener, Kiro Gligorov fou nomenat president de la República de Macedònia, una de les sis que conformaven Iugoslàvia, després de les eleccions que van tenir lloc a finals de 1990. De seguida, va emprendre una línia que anava en la direcció d’avançar cap a la independència, tot i que amb alguns matisos. De fet, no es tancava la porta a una futura nova Iugoslàvia formada per estats sobirans, en una mena de confederació. La pregunta que es va fer en el referèndum, unilateral, ho demostra clarament: “Donaríeu suport a la independència de Macedònia, amb dret a entrar en una futura unió d’estats sobirans de Iugoslàvia?”.

El mateix 8 de setembre a la nit, Kiro Gligorov, el llavors president de Macedònia, va anunciar-ne els resultats i la voluntat de la població macedònia de ser un estat lliure i sobirà. El parlament macedoni va proclamar formalment la independència el 25 de setembre.

Tot i que la immensa majoria de la població va donar-hi suport, és important destacar que la major part de la comunitat albanesa, molt important al país –al voltant del 25%-, va optar per boicotejar-lo.

Poc després, el 17 de novembre es va votar la nova Constitució, amb alguns petits canvis en relació amb l’esbossada abans del referèndum. El maig de 1991 s’havia constituït una comissió parlamentària, que en va elaborar un esborrany, presentat el 23 d’agost. Molts albanesos van optar per no votar, ja que el paper que concedia aquesta constitució a la població albanesa era considerat discriminatori. De fet, hi havia diverses demandes que havien plantejat que no es van considerar satisfetes, algunes de les quals eren, per exemple, una autonomia territorial de les zones poblades majoritàriament per albanesos –amb capital a Tetovo-o l’oficialitat de l’albanès al conjunt del país.

De fet, la no-resolució de la qüestió albanesa ha marcat d’una manera molt important la política de Macedònia des de la seva fundació. El punt culminant d’aquest desencontre va ser la breu guerra de 2001. Després dels acords d’Ohrid, es van posar les bases que van permetre reconduir la situació, tot i que periòdicament s’han reproduít les tensions. En els darrers mesos, s’ha agreujat particularment arran del canvi de govern que hi ha hagut en aquest país. La dreta nacionalista del VMRO-DPMNE ha utilitzat la qüestió albanesa per tal de perpetuar-se en el poder. A més, des de la comunitat albanesa s’han continuat mantenint les reivindicacions, que encara està per veure com es resolen, una dels quals, per exemple, és una nova llei de llengües, que s’està tramitant en aquest moments.

Aquesta proclamació d’independència no va comportar cap conflicte bèl•lic, tot i que hi havia veus que presagiaven el pitjor. A Croàcia ja havia esclatat la guerra, que va assolar el país fins al 1995. Per aquest motiu, les Nacions Unides van enviar cinc-cents soldats, bàsicament nord-americans, a controlar la frontera amb Sèrbia.

El primer estat que va reconèixer la independència de Macedònia va ser Bulgària. Cal destacar que, a Bulgària, majoritàriament s’ha negat l’existència d’una nacionalitat macedònia, o d’una llengua macedònia. Normalment consideren que el macedoni no és més que un dialecte del búlgar, i que els macedonis són, en realitat, búlgars. Poc després de Bulgària, reconegueren el país Turquia, Eslovènia, Croàcia, Rússia, Bòsnia i Hercegovina.

L’altre gran conflicte, encara no resolt, és el del nom. El país va entrar a formar part de les Nacionals Unides el mes d’abril de 1993, però va haver-ho de fer amb el nom de FYROM, que vol dir senzillmanet Antiga República Iugoslava de Macedònia.

L’oposició frontal de Grècia a reconèixer Macedònia amb el seu nom ha estat font de conflictes entre tots dos estats durant tots aquests vint-i-sis anys. Grècia reivindica el nom de Macedònia com a propi de la tradició grega. A més, es malfia que la seva utilització pugui implicar que la minoria macedònia de Grècia –no reconeguda i sotmesa a una intensa política d’assimilació- pugui fer reivindicacions de caire irredemptista. Grècia va optar per una política de frontal oposició al nou estat, amb boicots,sancions, que es van allargar fins al 1995, quan Macedònia es va veure obligada a fer alguns canvis constitucionals, i fins i tot de bandera.

A hores d’ara, hi ha trobades encara entre tots dos governs per tal de trobar una sortida a aquesta qüestió, que no és menor. Fa pocs mesos, Sèrbia va deixar d’utilitzar formalment el nom de Macedònia per tal de fer servir el de FYROM, cosa que ha provocat importants tensions entre tots dos estats.