L’Espanya franquista, refugi de feixistes d’arreu d’Europa: Léon Degrelle, Ante Pavelić, Vjekoslav Luburić, Horia Sima

Moltes vegades s’ha volgut presentar l’Espanya de Franco no com un estat feixista, sinó amb una imatge més o menys edulcorada. Com diu Josep Fontana, però, només cal anar als inicis del règim instaurat pel dictador per veure quins n’eren els veritables objectius i quina n’era la ideologia. I és indiscutible que Espanya era un estat feixista, i que els seus referents i aliats eren els partits feixistes d’arreu d’Europa.

El fet que fos gairebé l’únic estat d’aquestes característiques que va sobreviure la Segona Guerra Mundial va fer que es convertís en el refugi de part dels seus antics aliats, de diversos partits d’arreu d’Europa. En aquesta entrada us en presentem alguns casos emblemàtics, tot i que podrien ser molt més, que ho exemplifiquen i ho demostren.

Un dels casos més comentats últimament ha estat el del belga Léon Degrelle, un dels fundadors de Rex Christus -l’organització feixista belga col·laboracionista amb els nazis-. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial es refugià a Espanya, que es negà a extraditar-lo per tal que fos jutjat. Morí tranquil-lament a Màlaga el 1994.

També es refugiaren a Espanya diversos dirigents feixistes, molt importants, provinents de l’àrea balcànica. 

Ante Pavelić

No fa gaires dies, amb motiu del 58è aniversari de la mort de Pavelic, va aparèixer un cartell a Siroki Brijeg -a Bòsnia- on es recordava la figura del poglavnik -era el nom que rebia el líder suposadament carismàtic-  en què es feia referència de manera clara al lloc on va morir, Madrid.

Ante Pavelic va ser el líder indiscutible dels feixistes croats, els ústaixes. Havia nascut l’any 1889 a Bradina, a Bòsnia i Hercegovina, en el si d’una família provinent de Croàcia. En aquells anys, Bòsnia pertanyia encara a l’Imperi Austrohongarès. De fet, el nou estat iugoslau no va néixer fins després de finalitzada la Primera Guerra Mundial, el 1919, primer coneguda amb el nom de Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. No va ser fins l’any 1929 que va canviar de nom i passà a anomenar-se Iugoslàvia. Aquest nou estat va néixer amb unes fortes tensions entre, sobretot, els serbis, hereus de l’antic Regne de Sèrbia, i els croats, provinents majoritàriament de terres de l’Imperi Austrohongarès.

Pavelic, de jove, es traslladà a Zagreb, per estudiar Dret en la universitat de la capital croata. Allà va entrar en contacte amb alguns dels moviments nacionalistes que s’estaven gestant en aquella època, concretament l’organització Frankovci, liderada per Josip Frank. Poc després, l’any 1919 entrà a militar en l’ultranacionalista Partit dels Drets. Al cap de poc temps de militar-hi, va ser detingut per primera vegada. Després va establir els primers contactes amb els feixistes italians, amb grups ultradretans d’Àustria i amb l’Organització Revolucionària Interna de Macedònia. Va arribar a ser diputat del parlament iugoslau.

Amb l’inici de la dictadura reial d’Alexandre I, l’any 1929 va fugir del país, a Itàlia, on fou acollit per Mussolini i creà el moviment ústaixa, amb al suport, clarament interessat dels feixistes italians. L’any 1934 va organitzar l’assassinat del rei Alexandre, mentre era a Marsella, cosa que provocà una profunda crisi de l’estat iugoslau. Arran d’aquests fets va ser condemnat a mort, encara que fos en absència.

Quan les potències de l’Eix ocupen Iugoslàvia, l’abril de 1941, Pavelic torna a Croàcia, de la mà de les tropes de Mussolini. Llavors, Pavelic va ser l’encarregat de constituir el nou Estat Croat Independent (l’NDH), que de fet era un estat titella de les potències ocupants, alemanyes i italianes. Pavelic havia promès diverses vegades cedir gran part de la costa dàlmata a Itàlia. Va ser a l’escalf del poder que el partit ústaixa multiplicà per gairebé cinquanta el seu nombre de militants, en molt poc temps.

Entre 1941 i 1945, aquest estat es caracteritzà per l‘ús d’una extremada violència i per la voluntat d’exterminar totes les minories presents en el país, jueus, roms i serbis. Per tal de tirar endavant aquests macabres projectes es van obrir una sèrie de camps de concentració, el més tristament famós dels quals -però no l’únic- va ser el de Jasenovac, on van ser assassinats centenars de milers de persones. N’hi ha més de vuitanta mil totalment identificades, amb nom i cognoms. Molts estudiosos en xifren el nombre total de morts en un mínim de tres-cents mil, mentre que d’altres l’eleven de manera molt notable, fins a parlar de set-cents mil.

Un cop acabada la Segona guerra Mundial, amb l’arribada dels partisans, el gruix dirigent dels ústaixes, entre els quals hi havia Pavelic, fugí del país i anaren fins a Àustria, més concretament a Bleiburg, on fins ara cada any s’organitza la més gran i nombrosa concentració de l’extrema dreta arreu d’Europa. De Bleiburg es traslladà, a Itàlia, on s’hi estigué sis mesos i després fugí a l’Argentina de Perón, on també trobaren acollida milers d’ústaixes fugitius. S’hi va estar fins l’any 1957, any en què patí un intent d’assassinat. A resultes d’això s’instal·là a Madrid, tal com havien fet molts altres feixistes europeus. Morí poc després d’arribar-hi, el desembre de 1959.

Va ser enterrat a la capital espanyola, al cementiri de San isidro, on la seva tomba encara es pot visitar. De fet, s’ha convertit en lloc de culte i pelegrinatge per a determinats grups d’extrema dreta croats. També hi és enterrada la seva dona i el seu fill, que va morir a Madrid l’any 1998.

Vjekoslav Luburić

El cap del camp de concentració de Jasejnovac, Maks -o Vjekoslav- Luburic, és un altre dels refugiats que l’Espanya franquista va acollir. Havia nascut també a Bòsnia, l’any 1913. Va ser l’encarregat de dirigir-lo, tasca que va desenvolupar amb una extraordinària crueltat, que va arribar a horroritzar fins i tot els nazis. Un dels fets més autènticament macabres que se li atribueixen hi ha el d’organitzar un concurs de talladors de coll de serbis. Petar Brzica, segons afirmava ell mateix, va arribar a matar 1.360 serbis en només una nit -tot i que aquesta xifra és posada en dubte-, cosa que en demostra l’extraordinari sadisme.

Luburic, després de la  guerra, va emigrar primer a Hongria, després a Àustria, França i finalment a Espanya, on rebé el suport de les autoritats franquistes. Va viure a la petita ciutat de Carcaixent, al País Valencià, on va dirigir una petita impremta. Des d’aquesta ciutat, i amb el nom de Vicente Pérez, va coordinar l’activitat de diversos exiliats croats escampats arreu d’Europa. Va ser assassinat l’any 1969, presumiblement per un agent de l’UDBA, la policia política de la Iugoslàvia titista. El presumpte responsable d’aquest assassinat, Ilija Stanic, però, ho nega.

La protecció i suport de les autoritats franquistes es va fer evident amb la seva presència en l’enterrament de Luburic, on la seva figura va ser lloada per aquestes autoritats. En el cementiri hi ha, encara, un monument dedicat a aquest sinistre personatge.

Horia Sima

Sima és un altre exemple absolutament emblemàtic de la impunitat amb què van viure alguns feixistes europeus a l’Estat espanyol. En el seu cas, crida l’atenció que va morir tranquil·lament a Madrid el 29 de novembre de 1993!

Sima va ser el número dos de la Guàrdia de Ferro, l’organització feixista romanesa que va intentar controlar el país durant el període de la Segona Guerra Mundial, i també vicepresident del govern durant un curt espai de temps. El líder indiscutible d’aquesta organització era Corneliu Zelea Codreanu. Quan Codreanu fous assassinat, Sima se’n convertí en el dirigent.

Malgrat les fortes desavinences amb el rei, Carol II, acabà entrant en el govern, el juny de 1940. A partir del setembre d’aquell any, el general Antonescu es feu amb el control del país, sotmès a una fèrria dictadura -que s’allargà fins al 1944- que es constituí en el que batejaren com a Estat Nacional Legionari . Horia Sima va ser-ne el seu vicepresident, tot i que de seguida la rivalitat entre tots dos provocà greus enfrontaments.  Els legionaris de Sima assassinaren seixanta presos a Jilava, l’antic primer ministre Nicolae Iorga, més de tres-cents cinquanta jueus de la capital… La rivalitat entre Antonescu i Sima esclatà definitivament el gener de 1941, que acabà amb l’assassinat de nombrosos legionaris per part dels partidaris d’Antonescu. Sima aconseguí fugir a Alemanya. Després es va establir  a Itàlia i, un cop acabada la guerra, fou molt ben rebut a l’Espanya franquista, on visqué fins a la seva mort.

Durant els anys que va viure a Espanya va tenir molts contactes amb l’extrema dreta local, i destaca particularment la relació que va tenir amb Blas Piñar, el líder de Fuerza Nueva.

Sima és enterrat al cementiri de Torredembarra, fet que van descobrir Josep Bargalló i Montserrat Palau. 

El nombre de feixistes romanesos que van buscar aixopluc a l’Espanya franquista és extensa, i no es redueix només al nom de Horia Sima. Altres noms destacables són el de George Uscatescu i el de Vintila Horia -de simpaties feixistes, tot i que oposat a la Guàrdia de Ferro- , Aaron Cotrus, Horia Stamatu.

 

Anuncis

L’albanès es converteix en llengua oficial a tot Macedònia

Aquest dijous passat, 10 de gener, el parlament macedoni va aprovar per majoria que l’albanès es convertís en llengua oficial a tot el país. A la votació final, 69 diputats van votar-hi a favor. El parlament macedoni té un total de 120 diputats, cosa que fa amb aquest suport ja n’hi hagi  prou per aprovar-ho. L’oposició, la coalició liderada pels conservadors nacionalistes del VMRO-DPMNE, va boicotejar la votació i es van absentar del parlament.

Van votar a favor d’aquest reconeixement oficial els 49 diputats vinculats als socialdemòcrates (SDSM) i el vint diputats dels partits albanesos (10 de la Unió Democràtica per la Integració -BDI-, els 5 de BESA, els 3 d’Aliança pels Albanesos i els 2 del Partit Democràtic dels Albanesos). Per al cap de govern, el socialdemòcrata Zoran Zaev, aquesta aprovació és una molt bona notícia, ja que aferma Macedònia com un estat per a tothom, independentment de quin sigui l’origen ètnic. Els partits albanesos tambés es mostren satisfets, tot i que en alguns casos amb alguns matisos. Aquesta reforma legal era un punt irrenunciable per tal de donar suport als socialdemòcrates per formar govern. Més d’una vegada, alguns dirigents d’aquests partits han manifestat el seu malestar perquè no es tirava endavant, mesos després d’haver-se format el govern. En aquest senitt, destaca l’actiud de Zijadin Sela (d’Aliança pels Albanesos) que ha reiterat la possibilitat de no donar més suport al govern en cas que no s’aprovés. D’altra banda, des de BESA es qüestiona que sigui una veritable oficialitat de l’albanès a tot el país, sinó que es valora més aviat com una millora de la situació legal de la llengua. Des del principal partit albanès (BDI), en canvi, es valora de manera molt més positiva.

Les autoritats albaneses, el president d’Albània, Ilir Meta, i el cap de govern, Edi Rama, també han mostrat la seva satisfacció. Han manisfestat, a més, que una mesura d’aquest tipus ajudarà a millorar les relacions entre ambdós estats.

La reacció de l’oposició, en canvi, no ha anat precisament en aquesta línia. Ho demostra perfectament el fet que fos fora de l’hemicicle en el moment de la votació. Des del VMRO-DPMNE es considera un immens error aquesta reforma legal. A més, alerta que és discriminatòria pel que fa als drets de les altres minories del país. Continua valorant, també, que pot ser l’inci d’un procés de federalització del país, cosa que Zaev nega de manera categòrica.

El VMRO-DPMNE va impulsar a principis de l’any passat intenses campanyes contra el que en deien imposició del bilingüísme. De fet, van esperonar manifestacions en totes les ciutats del país, amb el lema de No al Bilingüisme, que es van perllongar durant dos mesos. A més, cal tenir en compte que la tensió d’aquest partit amb el govern és important, també, pel fet que hi ha prop d’una trentena de persones detingudes arran dels fets que es van produir el mes d’abril de l’any passat, quan diversos manifestants van assaltar el parlament macedoni. Entre els detinguts hi ha alguns membres del partit. Tot això ha fet pujar una altra vegada, de manera important, la tensió política al país.

El fet que el parlament hagi aprovat la llei no vol dir, però, que entri immediatament en vigor. Ara cal que el president del país, Georgje Ivanov la signi. En cas que no ho faci, la llei haurà de tornar al parlament, on s’haurà de tornar a votar. No és fins llavors que entrarà defitnitivament en vigor. Aquesta possiblitat és bastant real. Cal tenir en compte que Ivanov s’hi ha oposat nombroses vegades. En el darrer discurs de Cap d’Any ja va manifestar la seva preocupació pel fet que aquesta normativa finalment pogués tirar endavant. Per tant, que no la signi és més que probable. A més, Ivanov va donar suport, de manera més o menys oberta, a les mobiltizacions de l’any passat contra le bilingüisme.

Aquesta llei representa una clara millora per a l’estatus legal de la llengua albanesa. Fins ara, l’albanès només era oficial en aquelles municipalitats on hi havia un mínim d’un 20% d’albanesos. L’estat, els municipis i totes les estructures que en depenen l’hauran, ara, d’utilitzar. Afectarà pàgines webs oficials, bitllets, monedes…

Declaració conjunta a favor de l’autonomia dels partits hongaresos de Romania

La qüestió hongaresa ha tingut, i té, un pes molt important en la política romanesa. De fet, el principal partit de la minoria hongaresa del país, la Unió Democràtica dels Hongaresos de Romania (RMDSZ), hi juga un paper clau. Durant els últims vint-i-cinc anys ha fet moltes vegades de partit frontissa, i a hores d’ara, amb els seus trenta diputats, són també decisius. No formen part de l’equip de govern, però li dona suport externament.

Més enllà del joc estrictament parlamentari, però, les reivindicacions de la minoria hongaresa s’han fet sentir repetidament. Ara, sembla que es vol fer un pas més i es pretén anar més enllà. Un exemple d’això és el que va succeir el passat 8 de gener, quan tres formacions hongareses van decidir tirar endavant una campanya per tal d’aconseguir diversos graus d’autonomia a Transsilvània.

Els partits que van signar la declaració conjunta, a la ciutat transsilvana de Cluj, són la Unió Democràtica, abans esmentada, i dos partits menors, el Partit Popular dels Hongaresos de Transsilvània i el Partit Cívic Hongarès.

Aquesta declaració s’emmarca en un moment en què és propera la commemoració del centenari de la creació de la Romania moderna, després de la Primera Guerra Mundial i de l’ensulsiada de l’Imperi Austrohongarès, quan Transsilvània, el Banat i Moldàvia van ser incorporades a Romania, de manera que es va constituir l’estat romanès més extens de la història.

La delcaració, en primer lloc, constata que s’ha aconseguit mantenir la identitat hongaresa i el patrimoni cultural en els últims cent anys, malgrat la política assimilacionista de la majoria dels governs romeensos. Tot i això assegura -és cert- que aquesta comunitat ha perdut pes demogràfic, tant en termes absoluts com proporcionals. Consideren, per tant, que l’única manera de continuar mantenint i preservant la identiat pròpia és aconseguir l’auotnmomia, que també ha de beneficiar la majoria romanesa.

Segons la declaració es fan propostes en tres línies diferents, amb tres tres tipus d’autonomia: territorial, administrativa i cultural.

Destaca particularment la demanda d’autonomia regional per al territori conegut tradicionalment com Szeklerland, que inlcou els comtats de Harghita (on són el 85%), Covasna (74%) i part del de Mures (38%), on els hongaresos  són clarament majoritaris. En aquest sentit reclamen poders legislatius, executius i competències en l’àmbit de l’ensenyament, mitjans de comunicació, economia i administració pública.

També es demana l’estatus de regió bilingüe per a la zona del Partium, comtats de Bihor (25%), Satu Mare (35%) i Salaj (23%), on viu un percentatge molt important d’hongaresos.

Finalment, la demanda d’autonomia cultural va adreçada a tots els hongaresos de Transsilvània, que ha de permetre garantir els drets lingüístics i culturals dels hongaresos en aquelles zones on són numèricament minoritaris, i que viuen, de vegades, en comunitats disperses.

Segons el cens de 2011, el 6,5% de la població de Romania és hongaresa (1.227.623), d’un total de 21. 121.641. En el cens de 1930, el nombre d’hongaresos era d’1.426.000, el 7,9% de la població total.   

Kelemen Humor, líder dela UDMR, ha insisit que les seves propostes no  van, en cap sentit, en la línia de trencar la unitat del país, sinó que tan sols tenen l’objectiu de preservar la identitat dels hongaresos de Romania i contribuir al desenvolupament del conjunt de la societat romanesa. Això ho afirma en el seu perfil de facebook, on també rebutja la secessió i insisteix que aquests objectius no van contra els drets dels romanesos.

El prinicpal líder dels socialdemòcrates romanesos, Liviu Dragnea, ja ha comunicat, segons l’agèencia TASS, que aquestes demandes són inacceptables i que no es poden negociar.

En el següent enllaç podreu accedir a la declaració conjunta:

Rezoluția comună a organizațiilor politice maghiare din Transilvania privind alinierea conceptelor de autonomie, la 25 de ani de la Declarația de la Cluj-Napoca

La República Serpska commemora una altra vegada la festa de l’entitat enmig de la polèmica

Aquest 9 de gener passat , les autoritats de la República Serpska han commemorat la festa nacional d’aquesta entitat, malgrat que les autoritats judicials bosnianes l’han considerat com a anticonstitucional.

Tal com es va fer l’any passat, es van organitzar tot d’actes públics que es pretenien massius. El centre de la celebració va ser la capital de l’entitat, Banja Luka, ciutat on es va fer una gran marxa. Hi van desfilar, policies, veterans de guerra, bombers, estudiants i, fins i tot, associacions de caçadors. Segons les dades oficials, en aquesta desfilada hi particiapren entre  1.800 i dues mil persones, entre les quals set-cents policies.

Un dels moments més esperats era el del discurs del president de l’entitat, Milorad Dodik. Habitualment, les seves declaracions acostumen a crear polèmica, ja que d’una forma o altra sempre apel·l·a a la possibilitat de tirar endavant un procés d’autodeterminació. Es va mantenir, tal com es preveia, en la línia habitual, i va exigir més autonomia per a l’entitat, i també va referir-se a la idea de fer un referèndum d’independència si aquestes demandes no eren acomplertes. Va afirmar que el poble serbi té dos estats i que és una legítima aspiració que només en tingui un.

Un altre aspecte que centrava l’atenció era saber quines personalitats de Sèrbia serien presents a l’acte i si hi hauria representants de l’estranger, tal com va passar ara fa un any.

Pel que fa a les autoritats sèrbies, tal com era d’esperar, ni el president, Aleksandar Vucic ni la cap de govern, Ana Brnabic, ni el ministre d’Afers Estrangers, Ivica Dacic, no hi van ser presents. Vucic havia afirmat abans de l’acte, però, que Sèrbia sempre estarà al costat de la República Serpska. Com a representants del govern hi eren Nebojsa Stefanovic, ministre de l’Interior, i Aleksander Vulin, ministre de Defensa.

Va ser molt destacada, però, la particiapció del’expresident serbi, Tomislav Nikolic -del mateix partit, i antecessor, que el presdient Vucic-, que va donar total suport a Dodik, i va arribar a afirmar que, de tot cor, desitjava la independència de la República Serpska. El pretendent al tron de Sèrbia, Alexandre Karadjordjevic també hi feu acte de presència.

De l’estranger, la representació va ser escassa. Destaca l’ambaixador rus a Bòsnia i Hercegovina, Peter Ivantsov, i Anatoli Bibilov, president d’Ossètia del Sud, un estat independent -tot i que pràcticament sense cap reconeixment internancional- que va trencar amb Geòrgia l’any 1991. Geòrgia ja ha fet arribar la seva queixa formal a les autoritats bosnianes per la presència de Bibilov en aquest acte. També hi hagué una representació del’ultradretà Partit de la Llibertat, d’Àustria. Aquest any no es desplaçà a Banja Luka cap membre del Front Nacional francès, tal com sí que van fer l’any passat.

La polèmica entorn de la festa

Aquesta festa pretén commemorar la proclamació de la República del Poble Serbi, el 9 de gener de 1992, poc abans d’esclatar la guerra que va assolar tot el país. Més endavant, el nom de la república va ser canviat i es va adoptar el de República Serpska, terme que va esdevenir oficial després dels acords de Dayton (1995). Aquesta data també coincideix amb un dia molt assenyalat i important del calendari religiós ortodox, Sant Sava (Sant Esteve).

Per als contraris a aquesta celebració, aquest dia representa l’exaltació d’un estat ètnic exclusivament serbi i, per tant, discriminatori per a la resta de grups. Argumenten que la República serpska es fonamenta en la neteja ètnica perpetrada en aquest territori, i que aquesta festa l’únic que fa és legitimar-la. Per als defensors d’un concepte de Bòsnia no basat en criteris ètnics, aquesta data entra en clara contradicció amb el seus principis. En aquesta línia anava una resolució de la Cort constitucional bosniana que l’anul·lava.

El llaç blau per l’autonomia de Transsilvània

El Llaç blau per l’autonomia de Transilvània pretén ser el símbol de la campanya inicada en aquest territori per aconseguir-ne l’autonomia durant aquest 2018. Aquest 2018 es compleix el centenari de la incorporació de Transsilvània a Romania. Els impulsors de la campanya valoren que després de cent anys, la manera d’aconseguir un govern millor i més eficient ha de aprtir de la descentralització del país. Els impulsors de la campanya reivindiquen una Romania moderna, descentralitzada i al servei dels ciutadans, i que els ofereixi una vida digna, independentment de la seva nacionalitat.

A l’entrada de demà, us comentarem amb detall la declaració conjunta, del 8 de gener, dels partits hongaresos per l’autonomia.

El Partit Feixista d’Albània, 1939-1943: el partit al servei de l’ocupació italiana

Albània va ser annexada a Itàlia, entre els anys 1939 i 1943, fruit de la política d’expansió que va tirar endavant la Itàlia de Mussolini. Albània va ser gairebé l’únic territori europeu -també parts d’Eslovènia i Montenegro- que va aconseguir incorporar, i es pot considerar la culminació d’un procés, que feia anys que durava, d’ingerència italiana en els afers del país balcànic.

Lògicament, el Partit Feixista Italià, per tal d’afermar el seu poder, va intentar crear un moviment polític que seguís fil per randa els seus dictats. El Partit Feixista d’Albània (en albanès Partia Fashiste Shqiptare, PFSH), doncs, va ser l’encarregat de gestionar, almenys formalment, el poder a Albània entre 1939 i 1943, any en què Albània va caure sota l’ocupació alemanya. A la pràctica, aquest partit, però, no va controlar mai el país, sinó que va ser l’eina -moltes vegades simples titelles- dels feixistes ocupants per fer-ho. Les últimes decisions sempre van estar en mans dels italians.

Itàlia va ocupar el país després que el rei albanès, Zog I, es negués a acceptar el protectorat militar que li pretenia imposar Mussolini. Davant d’aquesta negativa, el 7 d’abril de 1939 va iniciar l’ocupació del país, va foragitar Zog del poder i convertí Albània en el protectorat que volien. Immediatament, van nomenar un nou cap de govern, Vërlaci, que va iniciar un procés accelerat d’italianització. Anteriorment, el feixisme només s’havia desenvolupat de manera significativa entre la diàspora italiana, força nombrosa feia anys, resident a Albània. La influència d’aquest moviment, fins llavors, sobre la població albanesa havia estat molt escassa.

Amb l’annexió d’Albània a Itàlia, el país va ser reorganitzat de dalt a baix seguint el patró imposat per la potència ocupant. Tot just l’11 d’abril, el ministre d’Afers Estrangers italià, Ciano, va instar alguns col·laboracionistes albanesos a crear organitzacions polítiques calcades del patró italià. Això va comportar que es creessin tot un seguit d’organitzacions, entre les quals destacava, sobretot, el Partit Feixista Albanès, però també una milícia paramilitar feixista (MFSh, dividida en quatre legions), una organització de la joventut feixista (Djelmnia e Liktorit Shqiptar, més coneguda per les sigles en italià, GLA), i també d’altres organitzacions que gestionaven el lleure dels infants. Va ser llavors, a redòs del poder, quan part de la població albanesa s’hi va començar a acostar. De tota manera, el poder real sempre va estar en mans italianes. El canvi més destacat en l’organització política del país va ser la transformació del parlament fins llavors existent en un Suprem Consell Corporatiu.

Entre d’altres mesures es va imposar l’obligació de l’ensenyament de l’italià a les escoles i a l’ensenyament secundari, però on va ser més dura aquesta ocupació va ser en el terreny econòmic. Nombroses empreses italianes es van establir a Albània, 150 fins a finals de 1940, i 366 fins al 1942. Els treballadors eren albanesos que cobraven una autèntica misèria. A més, es va afavorir l’arribada massiva de productes manufacturats procedents d’Itàlia. Tot plegat va comportar la ruïna de les petites empreses albaneses i el creixement del malestar social.

Flag of Albania (1939-1943)

Bandera del Partit Feixista Albanès; font: wikimedia Commons

El Partit Feixista d’Albània va ser fundat formalment en un congrés que va tenir lloc a la capital, Tirana, entre els dies 23 d’abril i 2 de maig de 1939, molt poc després de l’annexió. Els estatuts del partit afirmaven, entre d’altres coses, que el Partit Feixista depenia directament del Duce, i que com a organització estava sota la direcció del Partit Feixista Italià -del qual no n’era més que una branca regional-, cosa que demostra la seva nul·la capacitat de decisió. El secretari general del partit albanès va passar, segons el Reial Decret 1027 de 9 de juliol de 1939, a ser membre del Consell Nacional del partit italià. El primer secretari del partit, fins al 1941, va ser Tefik Mborja. Mborja havia nascut a l’actual Macedònia i va ser membre del primer parlament albanès. Després marxà a Itàlia, on estudià Dret i conegué Ciano. Malgrat el càrrec, estigué subordinat a Giovanni Giro, l’enviat de Mussolini. L’any 1944 va ser empresonat pels comunistes, va ser jutjat i condemnat a vint anys de presó. Morí en estranyes circumstàncies l’any 1954. El succeí en el càrrec, encara amb menys atribucions reals, Jup Kazazi, fins al 1943, i durant molt poc temps, també durant el 1943, Kol Bib Mirakaj. També van tenir un paper rellevant el nou primer ministre d’Albània, l’any 1939, Shefqet Vërlaci (esmentat abans), i també Mustafa Merlika-Kruja -primer ministre entre el desembre de 1941 i el gener de 1943-  Maliq Bushati  i Eqrem Libohova -també primers ministres l’any 1943-. Bushati, però, va ser l’artífex de l’inici de l’allunyament de la Itàlia feixista i l’acostament a l’Alemanya nazi.

Entre les tasques més importants del partit, segons aquests estatuts, era la d’estendre el “feixisme” entre la societat albanesa, la difusió de la llengua i la cultura italiana i l’establiment i consolidació d’unes noves estructures corporatives. L’òrgan de propaganda del partit era el diari « Tomori ».

Malgrat que el partit era absolutament subsidiari d’Itàlia, aviat es va fer evident entre alguns dels seus dirigents que per estendre realment la seva influència calia elaborar un discurs de tipus nacionalista panalbanès que pogués atreure les masses. En aquest sentit, la proposta de la creació de la Gran Albània els anava com l’anell al dit.  Va ser, també, un intent de desviar el malestar que s’havia creat arran dels evidents greuges que havia comportat l’ocupació italiana.

Amb aquest objectiu, l’activitat del partit es va intensificar. L’agost de 1940 la premsa oficial albanesa va atacar amb especial virulència Grècia, sobretot pel que consideraven la persecució de la minoria abanesa d’aquell país. La guerra italogrega va esclatar finalment, el 28 d’octubre de 1940, i el Partit Feixista Albanès va destinar nombrosos esforços a tenir un pes important en aquesta contesa. De fet, les tropes italianes que van atacar Grècia van desplegar-se des de la ciutat de Saranda, al sud d’Albània. Amb aquestes tropes hi combateren algunes unitats albaneses.

També va ser molt important la implicació d’aquest partit en l’annexió de Kosova, després de l’ocupació de les tropes nazifeixistes del que havia estat la primera Iugoslàvia, l’abril de 1941. Tot i aquesta implicació, el control del nou territori ocupat va anar a càrrec sempre, també, dels italians. Va ser llavors quan va estar més a prop que mai la creació d’una “Gran Albània”, quan al regne albanès s’hi incorporà la major part del territori de Kosova, la zona més occidental de Macedònia i algunes regions del sud de Montenegro, poblades majoritàriament per albanesos.

Les autoritats italianes, però, van recelar moltes vegades de l’actitud dels feixistes albanesos, com ho palesen alguns informes del general Sebastiano Visconti-Prasquier. L’inici de les accions per part de les guerrilles del Partit Comunista, nacionalistes –com Balli Kombëtar- i, fins i tot, monàrquiques -Legalitetit- va provocar que aquest recel anés cada vegada a més. Si a això hi afegim la baixada del nivell de vida i de consum, la popularitat dels feixistes va caure en picat, fins al punt que dins el mateix partit cresqué una facció « esquerranista i nacionalista », que començà a marcar distàncies amb la línia oficial del partit. Es pot afirmar que l’ham nacionalista de crear una Gran Albània no va servir per fer que els albanesos fessin costat als italians en la seva ocupació.

Finalment, quan els feixistes italians marxaren del país i foren reemplaçats pels nazis, la Guàrdia de la Gran Albània formalment substituí el Partit Feixista com a interlocutor de la potència ocupant, però la seva influència sobre els ocupants fou encara menor. El PFSh va ser dissolt el juliol de 1943.

Finalment, no es pot deixar d’esmentar que Ramiz Alia, el successor d’Enver Hoxha, havia militat de ben joven en aquest partit, entre el 1941 i el 1943, quan passà a la clandestinitat, amb el Partit Comunista.

L’etnojazz del turc Okay Temiz

Com tot els grans descobriments, el d’Okay Temiz va ser per casualitat. Va ser l’any 1990, quan vaig comprar-ne un disc de vinil doble, Oriental Wind –editat feia poc a casa nostra, tot i ser dels anys 1977-1979-, deixant-me portar per la intuïció. Em va encantar. Dos anys després vaig poder gaudir de la seva música en directe en el marc incomparable del FIMPT de Vilanova i la Geltrú. Des de llavors, sempre he intentat seguir-lo.

Temiz, de formació musical clàssica, és un percussionista i trompetista turc, nascut a Istanbul l’any 1939, que de ben jove es va deixar captivar pel jazz, al qual ha dedicat la seva vida musical. Tot i axò, Temiz no ha renunciat mai al ric bagatge de la música tradicional del seu país i l’ha incorporat al seu món musical.

Les seves primeres aproximacions al jazz van produir-se de la mà de l’inefable Don Cherry, a principis dels anys setanta. Eren els anys en què Cherry va intentar fusionar diverses tradicions musicals amb el jazz, amb uns excel·lents resultats.

Després va impulsar Oriental Wind, un projecte musical en què confluïen múscis suecs i turcs. Després, en solitari –i també amb nombroses col·laboracions- va iniciar una llarga carrera musical que us recomano que seguiu.

Nikola Gruevski dimiteix com a líder del VMRO-DPMNE; s’obre una nova era per als conservadors macedonis?

Aquest 10 de desembre, Nikola Gruevski va anunciar la seva dimissió com a líder del partit conservador macedoni VMRO-DPMNE. La notícia la va donar en el si d’una reunió del comitè central d’aquest partit, i va justificar-ne la decisió per la voluntat d’assumir responsabilitats per la desfeta electoral en les darreres eleccions locals. Tot i això, cal recordar que Gruevski, i tot el partit, va acusar els governants socialdemòcrates d’estar darrere d’un grau frau electoral, malgrat que els observadors internacionals i diverses organitzacions macedònies independents neguessin aquesta teoria.

Gruevski ha dirigit durant anys aquest partit -des del 2002-, però un cop sabuts els resultats d’aquestes eleccions, alguns membres en van demanar públicament la dimissió, de Gruevski, fet que implicava trencar la fèrria disciplina amb què l’ha comandat. Entre aquestes persones hi havia Petar Bogoevski, del sector més centrista i reformista del partit.

Arran d’aquesta dismissió, s’ha acordat que en un congrés extraordinari del partit, el setzè, es triarà un nou líder d’aquesta formació, que tindrà lloc els dies 22 i 23 de desembre d’enguany, a Valandova. Es preveu que hi participin més de 550 delegats. Gruevski, ahir mateix, va afirmar que no volia interferir en l’elecció del nou president del partit i que no faria públiques les seves preferències.

Gruevski ha estat el líder indiscutible d’aquesta formació i ha estat el cap de govern des del 2006, amb uns governs que han estat fortament contestats i marcats per la polèmica, per les acusacions de frau, corrupció i espionatge massiu, que han portat el país al llindar del conflicte civil. El principi del final de la seva carrera va ser la no victòria en les darreres eleccions legislatives, en què, malgrat ser la força més votada, no va aconseguir el suport necessari per tal de poder formar un nou govern. Les darreres eleccions locals van confirmar-ne el declivi, amb una derrota humiliant, que va fer que aquest partit perdés gairebé tot el poder local de què gaudia.

Caldrà veure quin rumb emprendrà la nova presidència del partit, si optarà per mantenir l’enfrontament radical amb el nou govern, tal com s’ha fet aquests darrers mesos, o si bé preferirà arribar a alguna mena d’acords que desbloquegin l’atzucac de la política macedònia.  La decisió és important, en un moment en què sembla que la població ha girat majoritàriament l’esquena a aquesta opció política. L’altra incògnita és saber què farà Gruevski en cas que la línia finalment adoptada sigui més mesurada. Quan Gruevski es va fer amb el poder det partit, l’antic  líder, Georgievski, va acabar marxant-ne i creant la seva pròpia formació.

Las aguas tranquilas del una, de Faruk Sehic: retalls de memòria de la Bòsnia dels últims trenta anys

Las aguas tranquilas del una és una mena de diari personal, d’enfilall de records, escrits amb una captivadora prosa poètica, que abasten des de la infantesa fins a l’edat adulta de l’autor i, sí, hi són presents, molt presents, tots els fets de la guerra de Bòsnia. És evident el contrast entre una infantesa que s’entreveu feliç i un present gens falaguer, corcat sovint pels records.

En la primera etapa, la de la infantesa, la natura hi juga un paper fonamental. Un riu preciós emmarca tots els seus records -reals o imaginats-, i també la fauna, la flora, el pas de les estacions en un poble on semblava que convivien en harmonia les tres “religions”. Era l’època en què el poble era conegut com a Petit París, ple a vessar de fàbriques, botigues, bars, vegetació i una gernació de persones que gaudien dels feliços anys vuitanta.

Faruk Sehic va néixer l’any 1970 a Bihac, al nord-oest de Bòsnia, a tocar pràcticament de Croàcia. Va créixer a Bosanska Krupa quan encara era viva la Iugoslàvia de Tito. Quan era jove, i estudiava veterinària a Zagreb, va esclatar la guerra a Bòsnia. Tenia tan sols vint-i-dos anys, i no va dubtar a allistar-se a l’Armija, l’exèrcit de Bòsnia i Hercegovina. Tal com diu en el llibre, va agafar el destí en les seves mans i no va esperar que ningú li truqués a la porta i que el tragués del llit somnolent.

La guerra, que va començar l’any 1992 -l’any zero segons Sehic- va comportar que el món que coneixia s’ensorrés i que s’aprengués a odiar, i que l’únic objectiu fos, senzillament, sobreviure. Tot i que no hi ha gaires escenes bèl·liques, n’hi ha de particularment esborronadores, com per exemple quan una dona sèrbia és executada, o quan ens narra com sabien que alguns presoners eren torturats. Tot plegat, ruïnes, en tota l’amplitud del terme, pertot arreu.

Per sobre de tot, però, aquest volum és un exquisit text que no us deixarà indiferents.

Sehic va publicar el seu primer llibre de poemes l’any 2000 i el 2004 el seu primer recull de narracions. L’any 2011 va publicar aquesta mena de memòries, amb le qual va guanyar el premi Mesa Selimovic, un dels més prestigiosos en serbocroat. A hores d’ara, Sehic és un dels autors més interessants d’aquesta literatura.

La versió en castellà ha estat editada per La Huerta Grande i la traducció ha anat a càrrec de Miguel Rodriguez Andreu.

El títol original en serbocroat és Knjiga o Uni.