Una enquesta pronostica un capgirament del mapa polític de Kosova

Vetovendosje es pot convertir en la primera força política de Kosova

 

Aquesta setmana mateix, el president de Kosova, Hashim Thaci, ha afirmat que un avançament electoral no és, de cap de les maneres, un drama. De fet, Kosova viu una profunda crisi política, com d’altres estats de la zona, des de fa mesos, cosa que sha fet que s’especulés amb la possibilitat que hi poguessin haver eleccions anticipades el proper mes de juny.

Demà mateix, s’ha de votar a l’Assemblea de Kosova si es ratifica l’acord fronterer amb Montenegro, un acord que ha aixecat molta polseguera i que és rebutjat per l’oposició en bloc, i que tornarà a posar de manifest el profund desacord entre els dos partits que conformen el govern i els tres partits opositors.

Actualment, el govern està format per una coalició entre els dos principals partits de la història recent de Kosova. D’una banda, hi ha el soci majoritari, al qual pertany Hashim Thaci, actual president del país, el Partit Democràtic de Kosova, (PDK), format per la major part dels dirgients de la guerrilla, UÇK, que va lluitar contra l’exèrcit serbi i les forces parmilitars. El soci minoritari és la Lliga Democràtica de Kosova (LDK), el partit fundat per Ibrahim Rugova -durant els anys noranta-, el principal dirigent de la qual és Isa Mustapha, actual cap de govern de Kosova.

Aquests dos partits van capitalitzar durant anys l’escena política kosovar, però després dels últims comicis es van veure forçats a formar govern conjuntament, entre d’altres motius per la pressió, sobretot, nord-americana, sobre aquestes dues formacions. Aquest govern, doncs, és la principal garantia que es compleixin els desitjos de Washington a la zona, malgrat que la corrupció, el nepotisme, els vincles amb el crim organitzat i el saqueig de les arques publiques sigui indicustible.

L’oposició, per la seva banda, està formada per tres forces, la més important i més influent de les quals és el moviment Vetovendosje (Autodeterminació), una organització que defensa uns postulats que podríem definir com a força d’esquerres per als paràmetres de la zona, molt poc amiga de Washington, radicalment contrària a les privatitzacions i als acords amb Sèrbia –tret que es facin des de la perspectiva de la igualtat de condicions, cosa que vol dir que Sèrbia reconegui Kosova com a estat indpendent-, i que ha condemnat constantment la corrupció i lamanca de sobirania real del país.

A part de VV, els altres dos partits opositors –que han actuat conjuntament força vegades- són Aliança per al Futur de Kosova (AAK) –al qual pertany Ramush Haradinaj, focus de polèmica aquests darrers mesos a causa de la seva detenció a l’Estat francès- i Iniciativa per Kosova –NISMA-, escindida del PDK.

Les enquestes fa temps que apunten que els dos partits governamentals van a la baixa, mentre que hi ha una clara tendència a l’increment de suport popular a VV. Fa uns mesos es va fer pública una enquesta on demostrava que VV era, de bon tros, l’opció preferida pels joves de Kosova.

La setmana passada es va fer pública una altra enquesta que apunta que es pot capgirar el panorama polític de Kosova.

Segons enquesta enquesta,els resultats d ela qual van ser presentats per Dardan Molliqaj, es confirma que VV pot ser la primera força política de Kosova, amb una intenció directa de vot del 20,8%, i deixa enrere per primera vegada les dues forces governamentals, el PDK (18,4) i la LDK (16,4%). Si en unes eleccions passés realment això, representaria la primera derrota electoral del PDK. Entre els joves, els possibles votants de VV arriben, ara, al 24%. A les últimes eleccions locals, però, VV ja va vèncer a la capital, Prístina, i el nou alcalde, Shpend Ahmeti, és molt ben valorat per la població.

Si no es comptabilitzen les preferències de les persones que no es van decantar per cap opció, la diferència encara és més gran: VV (26%), PDK (23%) i LDK (20,4%).

També es pot observar que els votants de VV són molt fidels, i que a més pot atreure antics votants tant del PDK com de la LDK. Pel que fa als votants de l’AAK, poden representar el 14% -sense comptar les persones que no es pronuncien-, mentre que NISMA es queda tan sols amb un 4% dels possibles sufragis.

Tot plegat, obre un escenari d’incertes important. D’una banda, no queda gens clar quina majoria parlamentària es podria constituir. El PDK i la LDK continuen sumant més percentatge. S’albira també la possiblitat que alguna altra força política pugui entrar al parlament, amb la qual cosa caldrà esperar a veure quin és el seu capteniment.

D’altra banda, en el cas hipotètic que el PDK perdés el poder, molt probablement tindria una reacció, particularment Thaci, en una línia similar a la de Gruevski a Macedònia. Intentaria bloquejar de totes totes cap canvi, cosa que podria comportar enfrontaments violents i desestabilització.

Finalment, tant els EUA com Europa respondrien d’una manera molt negativa a aquests resultats. Les pressions sobre el govern de Kosova han estat, i són constants. Evidentment el PDK i la LDK han volgut pagar aquest preu per la suposada ajuda americana, però no és gens clar que VV també el vulgui pagar i vulgui apostar per la sobirania, cosa que podria comportar canvis en els aliances a la zona. Fins ara VV sempre s’ha mostrat contrari a totes les decisions que s’han pres sota pressió nord-americana i europea: acord fronterer amb Montenegro, l’Associació de Municipalitats Sèrbies, negociacions amb Sèrbia…

Vucic, nou president de Sèrbia després de guanyar la primera volta de les eleccions presidencials amb més del 50% dels vots

Els col·legis electorals serbis van tancar les portes ahir a les vuit del vespre. No van trigar gaire a fer-se públics els primers sondejos, i, com era d’esperar, van mostrar que Aleksandar Vucic, actual cap de govern , va ser-ne el guanyador, prou sobradament com per no haver de concórrer a una segona volta.

Segons els primers resultats, Vucic aconsegueix el 55,03% dels vots, molt per sobre del segon candidat en nombre de vots, que va ser Sasa Jankovic, amb el 16%. Més enrere va quedar encara Luka Maksimovich –Beli-, amb el 9,04% i després Vuk Jeremic (5,8%), Vojislav Seselj (4,4%). Això vol dir que Vucic va obtenir 2.350.000 vots, sobre un total de 3.700.000 vots emesos. La participació va ser baixa, i es va situar entorn del 55%.

Vucic no va esperar-se gaire a fer una compareixença pública on va ressaltar que havia aconseguit dotze punts percentuals més que tots els altres –deu- candidats junts. Va utilitzar aquest argument per indicar que Sèrbia va per bon camí, i que aquest és el que desitgen els ciutadans del país: acostament a la Unió Europea, manteniment d’unes excel·lents relacions amb Rússia i la Xina –ara mateix Nikolic és de viatge oficial a la Xina-. En certa forma, en el seu discurs va agrair a Angela Merkel i a Vladímir Putin que es reunissin amb ell en plena campanya electoral, cosa que s’ha volgut interpretar com un suport explícit a la seva candidatura.

Durant la campanya, Vucic va prometre que immediatament després de saber-se els resultats, si era escollit president, dimitiria el càrrec que ostenta actualment, el de cap de govern. Això vol dir, que caldrà designar un successor que l’ocupi, i tot sembla indicar, segons la premsa sèrbia, que pot ser l’antic ministre de Justícia Nikola Selakovic. Finalment, pot ser fonamentat el temor d’una possible deriva autoritària de la seva presidència. La pressió constant a què és sotmesa la premsa, com s’ha vist en aquestes eleccions, en pot ser un avís.

D’altra banda, aquests resultats demostren la feblesa i la desunió de l’oposició. En la confrontació entre Jankovic i Jeremic, que en teoria s’adreçaven a un electorat similar, el guanyador va ser clarament Jankovic. Ara caldrà veure si opta per continuar la seva activitat política i intenta aglutinar els sectors més liberals i proeuropeus de la societat sèrbia o si hi renuncia.

També és bastant evident el fracàs de Seselj, del Partit Radical Serbi, a l’hora de recollir el vot més inflamadament nacionalista. Una bona part d’aquest electorat ha optat per Vucic i ha girat l’esquena a Seselj, i també a Obradovic, que encara ha obtingut menys vots. Era simptomàtic que aquests darrers dies algunes personalitats susceptibles de votar Seselj apostessin públicament per Vucic, com per exemple Svetlana Raznatovic vídua d’Arkan, un dels principals líders paramilitars dels anys noranta.

Un dels temes que més preocupava l’oposició era que hi haguessin algunes tupinades –tal com va passar en les darreres eleccions parlamentàries-, i havien criticat que hi hagués molt pocs observadors internacionals. Hi ha hagut, sí, algunes denúncies concretes, com els insults que va rebre Sasa Radulovic per part de simpatitzants del governamental Partit Progressista, o incidents aïllats a ciutats com Leskovac, Zajecar o Ali Bunar –segons informa Balkan Insight-. De tota manera, les enquestes preelectorals feien pensar en uns resultats tan favorables per al govern que les tupinades no tenien cap sentit.

D’altra banda, a Kosova hi havia oberts 90 col·legis electorals, on podien emetre el seu vot 105.000 serbis, majoritàriament residents al nord. El recompte d’aquests vots es farà a Sèrbia, a Raska i a Vranje. El percentatge de participació als col·legis electorals de Kosova va ser del 29%.

 

Eleccions presidencials a Sèrbia

Avui, 2 d’abril, els ciutadans serbis han estat cridats a les urnes per tal de triar qui serà el seu president els propers cinc anys. D’aquesta manera es posa punt i final als cinc anys de presidència de Tomislav Nikolic. Tot sembla indicar que el guanyador d’aquestes eleccions serà Alexànder Vucic, actual cap de govern.

Tots dos, Nikolic i Vucic, són membres del Partit Progressista Serbi (SNS), la força política que domina de manera indiscutible Sèrbia. Aquest partit, que va ser fundat l’any 2008 com una escissió del Partit Radical Serbi (SRS) de Vojislav Seselj, i el govern que lidera és a hores d’ara el més sòlid -en el sentit d’estabilitat política- de tots els Balcans. De fet, per a molts, que Vucic optés a la presìdència, un càrrec amb menys “poder” que el de cap de govern que ara ostenta, va ser una sorpresa. Tot semblava indicar que Nikolic optaria a la reelecció i que seria una altra vegada el candidat del partit. Ara bé, quan Vucic va fer l’anunci de la seva candidatura, Nikolic no es va retirar, cosa que va provocar certes tensions internes en el partit, que es van resoldre amb el suport giarebé unànime a la candidatura de Vucic. Nikolic va temptejar d’impulsar la seva candidatura al marge del partit, però va desistir ràpidament davant l’evidència d’un possible fracàs més que evident. D’aquesta manera s’ha culminat el relleu en les regnes del Partit Progressista, en què Vucic n’ha “mort el pare fundador”, Nikolic.

Totes les enquestes apunten una victòria indiscutible de Vucic. La gran incògnita és saber si superarà el 50% de vots en la primera volta, cosa que les enquestes semblen confirmar. En el cas hipotètic que no hi arribés, caldria una segona volta d’aquí a quinze dies. Totes les enquestes publicades des de l’inici de la campanya fins ara li atorguen entre el 53% i el 56% dels sufragis.

L’altra dada, molt rellevant, és la inexistència de cap rival que li pugui fer ombra. Cap dels sondejos no ha atorgat a cap dels candidats opositors més enllà del quinze per cent del vots, cosa que deixa molt clar que tenen poques opcions.

D’entrada, els dos candidats més forts eren Vuk Jeremic i Sasa Jankovic, entre el 10 i el 13% a les enquestes. Tots dos candidats es caracteritzen per tenir un tarannà liberal, i per haver estat considerats com els candidats d’Occident.

Jeremic té, malgrat la seva relativa joventut, una llarga trajectòria política, els punts culminants de la qual són el ministeri d’afers estrangers entre 2008 i 2012, en l’època de la presidència de Boris Tadic, i la presdiència de l’Assemblea de les Nacions Unides entre 2012 i 2013. El seu prestigi internacional, però, semnbla que no es veu correspost a l’interior de Sèrbia.

Per la seva banda, Sasa Jankovic va ser vist com la gran esperança blanca de l’oposició. Jankovic ha ostentat del càrrec de “defensor del poble” serbi entre 2007 i 2017. Aquests darrers anys s’ha erigit en la figura pública que més ha denunciat el govern de Vucic, pel seu autoritarisme, la persecució de la premsa, la corrupció i pels fet de Savamala, un tèrbol projecte urbanístic al centre de la capital. Això va fer que el novembre passat un centenar d’intel·lectuals i polítics, i diverses organtizacions publiquessin, un manifest on defensaven la seva candidatura per a la presidència del país. Entre els signants cal destacar el Partit Demòcrata, el Partit Liberal Demòcrata, diverses organitzacions representants de les minories, com els roms, croats, monteengrins…, Lokalni Front -una organització activa de Krajevo, una ciutat del centre de Sèrbia- o Ne davimo Beograd, l’organtizació que aglutina els opositors als projectes urbanístics a la capital.

Per a l’oposició és molt important forçar una segona volta, que permetria aglutinar tot el seu vot, de manera que quedaria palès que realment existeix una oposició a Vucic i al seu partit. De fet, alguna enquesta pronosticava que en cas que hi hagués una segona volta, tant Jeremic com Jankovic tindrien opcions de guanyar Vucic a la capital, Belgrad, cosa que evidentment té una forta càrrega simbòlica. També és important destacar que qui passés a una segona volta es veuria reforçat políticament d’una manera molt important.

Des de fa molt temps s’està denunciant que a Sèrbia no hi ha una premsa lliure i crítica, que els periodistes són perseguits, que hi ha una censura efectiva i que determinats mitjans, amb molt de poder, no fan més que de crossa de Vucic. Durant aquesta campanya mateix, diversos organismes -com CEM i BIRODI- han denunciat l’absoluta parcialitat d’alguns mitjans, molt influents. Han demostrat, amb dades a la mà, que TV Pink, B92, RTS1, Happy TV, entre d’altres, han dedciat prop del 60% del seu temps, o del seu espai, a la figura de Vucic, cosa que fa difícil que l’electorat es pugui aproximar als altres candidats. A més, la informació que n’han donat és clarament esbiaixada, ja que presenta Vucic com un gran estadista. La seva última reunió amb Putin, per exemple, o uns dies abans amb Angela Merkel, transmeten a la població que té el suport d’aquests dos líders -cosa que, d’altra banda, potser no és del tot falsa-.

L’oposició també ha denunciat la poca presència d’observadors internacionals, particularment de l’OSCE. Tenint en compte que l’OSCE va fer diversos advertiments al govern per diverses irregularitats, més que comprovades, en les darreres eleccions, sobta que només hi enviï vuit observadors. Si, a més, hi ha alguns indicis que es poden repetir les irreglaritats, com ho demostra el cas, fet públic aquesta setmana que una dona morta l’any 1993 va rebre la targeta de votació.

A part d’aquests dos candidats, també ha assolit un gran protagonisme en la campanya la candidatura de Luka Maksimovic, conegut amb el sobrenom de Ljubis Preletacevic, Beli. És un candidat independent que ha aconseguit fer forat, fins al punt que en molts casos apareix comn a possible segon candidat més votat. Es vol presentar com el candidat de la gent normal, i no com un candidat de partit. Se l’ha vist com una amenaça, fins al punt, que la Comissió Electoral Central va trigar molt a acceptar les 10.000 signatures necessàries per presentar la candidatura. La seva activitat dedicada a la sàtira política ha fet que se’l presentés com un còmic i que se’l volgués ridiculitzar.

Finalment, l’altra candidat que pot obtenir un nombre vots relativament important és Vojislav Seselj, l’etern candidat de l’extrema dreta més nacionalista. Segons les enquestes, les seves opcions poden oscil·lar entre el 8 i el 12%. Evidentment el seu discurs propugna l’allunyament total de la Unió europea, l’aproximació a la Rússia de Putin i una actitud bel·ligerant pel que fa a les qüestions de Kosova i de la República Serpska, a Bòsnia. La resta de candidats, segons els sondejos, obtindran percentatges de vots encara inferiors.

Tenen dret a vot 6.724.949 persones. Taambé s’obren 90 col·legis electorals a Kosova i 53 en altres països. La setmana passada, Vucic havia de visitar Leposavici, al nord de Kosova, però finalment va desisitir de la seva idea. El govern de Kosova va posar unes condicions que Vucic va considerar inacceptables. L’oposició ha alertat, precisament, de les condicions de vot a Kosova i pensen que és un dels llocs on hi ha més risc de tupinada.

L’aparent allunyament, que molts discuteixen, de Vucic dels plantejaments més radicalment ultranacionalistes, la seva política d’aproximació a la Unió Europea, una actitud relativament possibilista pel que fa a Kosova i unes més que cordials relacions amb Rússia l’han situat en la centralitat política. I sembla que tot això és ben vist per les autoritats europees, però són moltes les ombres que planen sobre el seu govern, en tots els sentits.

 

Un candidat de les eleccions presidencials sèrbies advoca per reconèixer la independència de Kosova

Demà, 2 d’abril, tindrà lloc la primera volta de les eleccions presidencials sèrbies. La gran incògnita de la contesa de demà és, només, si el candidat del Partit Progressista Serbi (SPS) i actual cap de govern, Alexànder Vucic, obtindrà més del 50 % dels vots o no. En cas que ho aconsegueixi, tal com vaticinen la majoria de les enquestes, no caldrà una segona volta i podrà ser nomenat nou president de Sèrbia.

Més enllà d’això, l’altre gran interrogant és saber qui quedarà en segon lloc, i també els resultats de Ljubisa Preletacevic “Beli”, un candidat atípic i sense partit, que s’ha fet famós per les seves sàtires polítiques. Segons algunes enquestes podria quedar segon. De tota manera, demà dedicarem l’entrada a comentar aquestes eleccions.

Avui comentarem només unes declaracions que va fer el candidat de la Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina, Nenad Canak. Han aixecat una gran polèmica, pel fet que es mostra obertament partidari de reconèixer la independència de Kosova. La Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina és un partit autonomista d’aquesta província, que té un pes relativament important en la vida política d’aquest territori.

Advoca pel reconeixement de la independència de Kosova pel simple fet que, a efectes pràctics, Kosova ja és independent i ho és d’una manera irreversible. Critica també la utilització d’aquest tema per emmascarar els problemes reals de la població, i que és utilitzat com a opi, opi patriòtic, per adormir les consciències. També ha ironitzat sobre el fet que Kosova sigui el cor de la nació, tal com s’argumenta en bona part de fòrums. Per a ell, el cor de la nació són els joves que han hagut d’abandonar el país per poder tirar endavant. Com ja ha comentat més d’una vegada durant la campanya més de 300.000 joves han marxat de Sèrbia aquests darrers anys.

La Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina i el Partit Liberal Democràtic han estat sempre els dos partits que han adoptat una actitud menys “nacionalista” pel que fa a la qüestió de Kosova.

També ha aprofitat per criticar al caire cada cop més autoritari del govern del Partit Progressista (SPS), actualment en el poder i al qual pertany Alexànder Vucic, el control dels mitjans de comunicació, l’augment de la criminalitat.

Podeu llegir-ne les seves declaracions en el següent article, publicat a Insajder, el 24 de març:

Presidential candidate Canak: Legalization of cannabis and recognition of Kosovo

 

Annutara, folk eslau i balcànic

Annutara és un grup polonès -com Dikanda-, format l’any 2013, que aplega músics de diverses procedències i que fa una música on es barregen una gran diversitat d’estils. El seu camp de treball preferit, però, és la música eslava en general, sobretot de Polònia i Ucraïna, i també la música balcánica, gipsy, jueva, àrab… el seu primer disc és de l’any 2015, i porta per nom Ulisi.

Annutara està format per:

Alina Jurczyszyn: veu, percussions
Kamila Bigus: veu, violí, percussions
Michał Zeltman: guitarra, veu, violí
Michał Mantaj: acordió
Tomasz Koper: percussions
Tomek Nowik: baix i contrabaix
Dawid Lipka: trompeta

En el següent enllaç podeu accedir a la seva página web: http://www.annutara.pl

Aquí en teniu la pàgina de facebook: https://www.facebook.com/annutara.zespol

Manifest en defensa de la llengua comuna. Manifest a favor de la unitat del serbocroat i contra la segregació lingüística

El tema de la llengua ha estat una de les qüestions centrals en el debat polític en la pràctica totalitat dels estats sorgits de la desintegració de l’antiga Iugoslàvia.

Deixant a banda Eslovènia i Macedònia -on la llengua eslava que s’hi parla és clarament diferent del serbocroat-, el debat ha estat intens i la utilització política constant. Tradicionalment no s’havia qüestionat l’existència d’una llengua única, i aquesta llengua era anomenada comunament serbocroat, tot i que també s’havia fet servir el terme croatoserbi, i moltes vegades serbi o croat a seques, cosa que no volia dir necessàriament que es considerés una llengua diferent. De fet, des del 1850 hi havia dos estàndards, que utiltizava cadascun un dels dos alfabets amb què s’escriu el serbocroat, el llatí i el ciríl·lic. En els últims anys de l’existència de Iugoslàvia fins i tot s’havia popularitzat, en certs ambients, el terme de iugoslau. Sí que s’ha de reconèixer, però, que a Croàcia hi havia hagut una tendència, almenys des de principis del segle XX a reivindicar el croat com a llengua diferent, i que ara fa cinquanta anys es va proposar una normativa pròpia i diferenciada.

A hores d’ara, segons els diferents documents constitucionals i legals, aparentment hi ha quatre llengües diferents: el serbi, el croat, el bosnià i el montenegrí. Així com, ja ho hem dit abans, en el cas del croat hi ha una tradició històrica de secessionisme lingüístic, en d’altres casos, com en el montenegrí, la invenció d’una llengua és absolutament moderna.

Tots els estudis filològics coincideixen a afirmar que la unitat és indiscutible. És més, els tres grans blocs dialectals, terme que sempre es pot debatre, (xtokavià, txakavià i kaikavià) no coincideixen amb els quatre nous estàndards creats.

Finalment, des d’una perspectiva estrictament personal, encara ara no he trobat cap parlant d’aquesta llengua-llengües, amb un mínim de sentit comú, que no m’hagi reconegut que són el mateix.

Des de fa temps, diversos filòlegs i intel•lectuals han expressat el seu malestar per aquesta sitruació. Avui mateix es presenta a les quatre capitals (Belgrad, Zagreb, Sarajevo i Podgorica) un manifest anomenat Manifest per la llengua comuna. El manifest evita escrupolosament posar nom a la llengua, per tal d’evitar polèmiques. L’ha redactat un equip format per una trentena d’experts provinents dels quatre estats. Si es llegeix es pot comprovar que s’han hagut de fer nombrosos equilibris per tal de no ferir cap sensibilitat. Una de les principals impulsores del text és la croata Snjezana Kordic, que ha escrit diversos articles i llibres, que us recomano de llegir, sobre la utilització política de la llengua. Podeu llegir-ne, per exemple, el seu llibre, traduït al castellà, El nacionalismo lingüístico.

El govern croat no ha trigat gens a reaccionar. El cap de govern, Andrej Plenkovic, ha remarcat que l’estatus de la llengua queda perfectament reflectit en la constitució croata, text que deixa ben clar que el croat és la llengua de Croàcia. En els mateixos termes s’ha expressat la ministra de Cultura, Nina Obuljen Korzinek, que atribueix la declaració a una intencionalitat política, just en el moment que es compleixen cinquanta anys de la Declaració de nom i estatus de la llengua croata, un document que marca l’inici del secessionisme lingüístic modern. Afirma, també, que un suposat serbocroat ara no és més que una construcció artificial.

Aquí teniu, a grans trets, part del contingut del text, necessari i de sentit comú . No n’és una traducció, tot i que sí que en recull les idees fonamentals.

A Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Croàcia i Sèrbia s’utilitza la mateixa llengua, encara que hi hagi algunes peculiaritats en cadascun d’aquests territoris, tal com passa també amb altres idiomes, com l’anglès, àrab, francès, espanyol, portugués.

Això no vol dir que hi hagi quatre idiomes diferents. Insistir en les diferències, i forçar el distanciament dels quatre estàndards només provoca efectes negatius, des del punt de vista social, polític i cultural, com pot ser la segregació dels infants en els centres escolars, la innecessària traducció dels documents administratius i en els mitjans de comunicació, la censura o autocensura, per part dels parlants, en l’ús de determinats termes, com a mostra de lleialtat política i etnonacional.

Els signats del manifest defensen:

L’existència d’una llengua comuna policèntrica, sense perjudici del dret individual a la pertinença a una nació, regió o país.

Cada estat, nació, comunitat etniconacional o regional pot codificar la seva propia variant.

Els quatres estàndards (serbi, croat, bosnià i montenegrí) tenen el mateix valor i cap d’ells pot ser considerat la veritable llengua, i els altres variants d’aquesta llengua.

L’estandardització policèntrica és una forma d’acostar-se millor a l’ús real de la llengua.

L’estandardització policèntrica permet que cada usuari anomeni la llengua com cregui convenient.

Els diferents estàndards i les diferències dialectals no poden justificar cap segregació, sinó que han de contribuir a la riquesa de la llengua comuna.

Com a conseqüència de tot això, els signants de la Declaració fan una crida a:

Eliminar totes les formes de segregació i discriminació lingüística a les institucions educatives i adminsitratives.

Aturar les pràctiques repressives – innecessàries i perjudicials- que condueixin a la separació en idiomes diferents.

Evitar les inútils i costoses traduccions en les pràctiques judicials, administratives i en els mitjans de comunicació

Garantir la llibertat d’elecció individual i el respecte a la diversitat lingüística, en tots els àmbits, com en les diferents expressions artístiques i en els mitjans de comunicació.

Garantir el dret a uttilitzar lliurement el propi dialecte i alfabet.

Promoure una obertura a les diverses variants lingüistiques i la lliure “barreja” de les diverses formes lingüístiques i expressions en benefici d’una llengua comuna.

Podeu llegir el manifest en el següent enllaç: DEKLARACIJU O ZAJEDNIČKOM JEZIKU

 

 

Albània: l’oposició boicoteja les eleccions locals de Kavaja i pressiona el govern

L’oposició ha decidit de boicotejar activament unes eleccions locals que han de tenir lloc el proper 7 de maig, a Kavaja. D’aquesta manera intensifiquen l’enfrontament el govern. Cal recordar que l’oposició va abandonar el parlament fa setmanes i ha impulsat diverses manifestacions i concentracions per tal de forçar-ne la dimissió.

El juny de l’any passat, l’alcalde de Kavaja, Elvis Roshi, va ser arrestat a petició de les autoritats italianes, arran d’unes declaracions falses davant la justícia italiana sobre uns tèrbols afers relacionats amb delictes de caire sexual. A principis del mes de febrer d’enguany, va ser finalment condemnat pels tribunals de l’Estat italià per tràfic de drogues i blanqueig de diners.

Tot això ha provocat que l’alcaldia de Kavaja hagi quedat vacant, tot just aquest 23 de març, i que s’hagin hagut de convocar eleccions locals, que han de tenir lloc el pròxim 7 de maig. Roshi, que és membre del governant Partit Socialista, continua sent molt ben valorat pel seu partit. El ministre de Finances, Arben Ahmetaj, va reivindicar encara la seva figura no fa gaires setmanes, abans de la destitució definitiva, i es va passejar per la ciutat amb la seva companyia. En va destacar la modernització de la ciutat que, segons ell, ha liderat Rosshi, i el fet que s’hagi convertit en una de les principals destinacions turístiques d’Albània.

El termini per inscriure’s en aquestes eleccions finalitza el 4 d’abril. L’oposició, però, ja ha anunciat que no pensa inscriure-s’hi, i ha optat pel boicot actiu d’aquest comicis. Poques hores després de la convocatòria electoral, l’oposició va anunciar que no hi prendria part. Lògicament, el Partit Democràtic, principal partit de l’oposició, per via del seu portaveu, Edi Paloka, va fer saber que només canviaran d’opinió si el govern accedeix a les seves peticions de dimissió, i impulsa la la formació d’un nou govern de caràcter tècnic, que sigui l’encarregat de gestionar les eleccions del proper mes de juny, tal com reivindiquen fa setmanes.

El passat 27 de març, en una reunió conjunta de diferents partits, l’oposició es va refermar en aquesta decisió. Ara caldrà veure si les eleccions finalment tiren endavant i, sobretot, si la població secunda aquest boicot. Serán, per tant, un clar test sobre el suport de l’oposició i el govern en aquests moments d’intensa confrontació política.

Resultats i reflexions sobre les eleccions búlgares

Aquest diumenge passat van tenir lloc les quaranta-quatrenes eleccions búlgares, com els agrada dir,  per triar una nova Assemblea. A hores d’ara encara no s’ha donat el resultat definitiu, en nombre d’escons, però sí els percentatges de vot un cop escrutat pràcticament el cent per cent.

La primera dada a tenir en compte és el de la participació electoral. Baixa, molt baixa, tot just per sobre del cinquanta per cent, el 52,19%.  Aquestes dades responen a un patró molt comú a tota l’àrea, on els índexs de participació electoral  acostumen a ser molt baixos. Un altre exemple molt recent d’això és el de les últimes eleccions romaneses, de l’11 de novembre. Evidentment hi ha algunes excepcions com el de les darreres eleccions macedònies, però aquestes s’han disputat en un context molt concret i després de mesos i mesos d’autèntica crispació política, que fa que aquesta dada sigui molt poc extrapolable.

Una altra consideració a tenir en compte és que el nou parlament veurà reduït de manera significativa el nombre de forces polítiques presents, ja que es passa de vuit grups a tan sols cinc. Aquesta simplificació aparent, però, pot comportar unes molt més grans dificultats a l’hora de formar govern, tal com comentarem ara.

Finalment, i no menys interessant, es pot fer una altra constatació. L’article que vam escriure després de les eleccions de 2014 duia com a subtítol “Un altre parlament sense cap diputat d’esquerres”. No és un comentari buit. A Bulgària, com en bona part del conjunt de països de l’Europa central i oriental que va viure sota l’òrbita soviètica, l’esquerra real –difícil de definir, veritat- no hi és present, en pràcticament cap dels sentits. És evident que hi ha forces que s’autoanomenen socialistes o, fins i tot, comunistes –en pocs casos, com a Moldàvia, la Federació Russa o a les repúbliques “populars” de Lugansk i Donetsk- però això no vol dir de cap de les maneres que aquestes formacions siguin d’esquerres, almenys en el sentit que interpretem des d’aquí. Acostumen a ser forces, com passa tambe en el cas búlgar amb el partit socialista, que arrepleguen vots de persones nostàlgiquess d’un passat més segur, amb menys incerteses, però amb una ideologia profundament tradicional i reaccionària: família, pàtria, moltes vegades religió i tot, homofòbia sense complexos…

El vencedor d’aquests comicis ha estat, sens dubte, Boiko Boríssov i el seu partit conservador GERB (Ciutadans pel Desenvolupament Europeu de Bulgària). El nom de la formació ja és prou indicatiu de quines són le seves prioritats. Ha estat l’única opció que ha superat el milió de vots, concretament ha obtingut 1.140.000 vots cosa que representa el 32,65% dels sufragis,  i probablement 96 diputats.  Si fa no fa els mateixos vots que el 2014, però dotze escons més, pel fet que hi ha menys forces presents al parlament.

Les enquestes auguraven un frec a frec entre aquesta opció i les socialistes. L’útima enquesta publicada abans de les eleccions atorgava un lleuger avantatge a GERB, però el resultat ha estat més clar del que no s’esperava, gairebé el 5% de percentatge. La mala notícia per a Boríssov, autèntic protagonista de la política búlgara des del 2009,és que necessitarà el concurs d’altres forces per arribar a un a majoria estable, tal com va passar en la darrera legislatura, i el fet que el nombre de forces s’hagi reduït a tan sols cinc dificulta enormement aquesta  tasca. Cal recordar que aquest parlament té un total de 240 diputats, cosa que fa que el llindar de la majoria absoluta se situï en els 121 escons.

No cal dir que la victòria de Boríssov ha alegrat enormement les cancelleries occidentals, autènticament obsessionades amb la influència de Rússia a l’Europa oriental. Només cal veure quines eren les portades d’alguns importants diaris dels EUA –com el New York Times- de la Gran Bretanya o d’alemanya per captar la satisfacció que sentien, sobretot  per la derrota de la candidatura socialista.

El socialistes, liderats per Kornelia Ninova des del 2016, han aconseguit uns molt bons resultats,  amb el 27,2%  dels vots que li permetran tenir, segurament, 79 diputats. Cal destacar que l’any 2104 van obtenir tan sols el 15%. Tot i aquest important avanç, no es pot negar que els resultats han quedat per sota de les expectatives, sobretot tenint en compte la victòria clara i contundent de Rumen Radev en les darreres eleccions presidencials, que feia preveure que es tornés a repetir un èxit similar. Aquesta millora dels resultats ha fet que el BSP hagi guanyat en sis regions, cosa que no va passar ara fa tres anys. De tota manera, si ens fixem en les zones on ha tret més vots –zones pobres i rurals del nord-oest- podem constatar que les zones industrials no són, precisament, el punt més fort dels socialistes, cosa a primer cop d’ull sorprenent per a nosaltres. Les zones urbanes, i sobretot Sofia i Plovdiv, són, indiscutbilement feus de la dreta. És un fet més que demostra la contradicció que esmentàvem abans: el vot socialista no és un vot urbà, ni jove, ni progressista, ni modern -amb tots els matisos que hem d’introduir a aquests termes, que lògicament són molt discutibles i moltes vegades tenen un rerefons clarament classista-.

Ara, el president del país, Radev, haurà de proposar l’encàrrec de formar govern a la formació més votada. Després, en cas que no se’n surti, ho pot fer a la segona força, i si tampoc no se’n surt ho pot oferir a qui cregui oportú.

Caldrà veure quines fórmules hi ha per formar govern. D’entrada, Boríssov ha afirmat reiteradament, durant la campanya i abans, que no formarà  govern ni amb el socialistes ni amb amb el Moviment pels Drets i les Llibertats (DPS), la formació proturca. A partir d’aquí el ventall es redueix considerablement, reduït a l’extrema dreta nacionalista i a Volia.

En l’anterior legislatura, Boríssov va governar amb el suport del Bloc Reformista, que llavors havia aconseguit un percentatge de vots important. Aquesta coalició d’un nombrós grup de partits es pot dir que pràcticament ha saltat pels aires després de la seva col·laboració en l’anterior govern. El Bloc Reformista com a tal ha aconseguit tan sols el 3,06% dels sufragis, que no li permeten d’entrar al nou parlament –cal un mínim del quatre per cent-. Això fa que el principal aliat de GERB en l’anterior legislatura hagi d’afrontar un període de profunda reflexió, si no comporta la desmembració de la coalició.

Ens podem fixar, amés, que altres formacions sorgides de l’anterior RB també han obtingut percentatges de vots significatius, com és el cas de Nova República (2,2%), o també Sí Bulgària (2,99%), tot i que aquesta formació posava especial èmfasi en la lluita contra la corrupció. Si ens fixem, doncs, el total de vots assolits per aquestes candidatures, inclòs el RB, veiem que ronden el 8-9% de vots, que haurien permès tenir una força significativa, i influent en el nou parlament, similar al la que tenia el 2014.

Finalment, Boríssov també va tenir, llavors, el suport d’una altra força política ara també extraparlamentària, dels dissidents socialistes de Georgi Parvanov. Tampoc no han pogut entrar al parlament aquesta vegada.

D’altra banda, és destacable el paper que tindrà l’extrema dreta. Aquesta vegada s’havia presentat sota una única marca: Patriotes Units. Han obtingut el 9,06%  dels vots, que li dona dret a tenir 27 diputats. Aquest nombre de diputats queda lleugerament per sota dels trenta que tenien per separat en l’anterior legislatura. De fet, UP és una coalició de tres gran partits que en  l’antic parlament s’ahvien presentat en dues candidatures diferents: Ataka i Front Patriòtic.

Ataka és l’extrema dreta tradicional. El seu principal dirigent, Volen Siderov, ha optat per una campanya discreta. Molt probablement ha estat una condició de les altres dues formacions polítiques. Ha fet poques declaracions i ha tingut poc protagonisme, probablement en l’intent de no donar una imatge molt escorada cap a la ultradreta. D’altra banda, com a coalició han explotat  molt les proclames contra la ingerència turca en el procés electoral, i fins i tot van organitzar patrulles per tal de vigilar la frontera, per evitar l’arribada de persones provinents de Turquia per tal que poguessin votar. Ara bé, es pot dir que els resultats no han estat particularment bons, tal com han reconegut Valeri Simeonov i Krasimir Karakatxanov, antics líders del Front Patriòtic.

El Front Patriòtic, a més, havia  donat suport extern al govern de Boríssov, mentre que Ataka havia estat radicalment contrària a fer-ho. Caldrà veure com funciona UP i si aquestes contradiccions no fan saltar aquest experiment. De moment, els seus líders no s’han pronunciat sobre la possibilitat de donar suport a Borissov en aquest nou període polític, però segur  que els explorarà.

Pel que fa a les forces proturques, tal com vaticinaven les enquestes, ha sortit victoriós, com sempre, el Moviment pels Drets i les Llibertats (DPS), tot i que electoralment ha patit un cert daltabaix –passa del 15% dels vots al 8,99%-, cosa que el debilita en nel nou parlament, on quedarà amb 26 escons.  La competència de DOST, i el suport explícit d’Ankara li ha restat claríssimament, vots. DOST ha obtingut el 2,7%,  cosa que no li permet ser present en el nou parlament. Ara caldrà veure si DOST es consolida com a opció de futur, o bé si haurà estat una aposta fugaç, que pot desaparèixer ràpidament en el mapa polític búlgar. No sabem què hi té a dir Erdogan en aquest tema.

Finalment, l’última opció que entra al parlament es Volia, una formació dretana de fort caràcter personalista, liderada per Veselin Mareshki, que ja va obtenir uns vots resultats a les darreres eleccions presidencials. Ha passat de ben poc el límit del 4%, cosa que probablement li donarà dret a tenir només onze diputats. Mareshki ja  s’ha ofert com a company de coalició, i també es mostra disposat a formar part del govern, amb ministeris inclosos. L’experiència passada que demostra que el suport extern no dona bons resultats li deu haver fet pensar que li cal aquest aquest protagonisme. Molt probablement, Boríssov recorrerà al seu suport, l’únic viable i senzill a curt termini, però caldrà veure també la solidesa d’aquest nou projecte polític. La història parlamentària búlgara recent està plena de projectes polítics que giren entorn d’una persona que esclaten al poc temps.

 

 

Per què ens estimem les dones, de Mircea Cartarescu

La primera entrada que vaig publicar en aquest blog sobre literatura va ser sobre un llibre de Mircea Cartarescu que m’havia entusiasmat quan el vaig llegir, ara fa vint anys. Es tractava d’un llibre de relats que, en la versió que vaig llegir, duia per títol El sueño –malauradament no hi havia, ni hi n’ha, traducció lal català-. Ara fa pocs anys es va reeditar amb el nom de Nostalgia –també en castellà-, que era el nom original pensat per l’autor. La segona lectura, quinze anys després, no em va decebre gens –com passa de vegades en segones lecures- i a partir de llavors vaig començar a devorar totes les obres que en podria trobar.

Va ser molt gran l’alegria que vaig tenir, ara fa poc, quan vaig saber que l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner Editor havia publicat en català un recull de textos escrits per Cartarescu l’any 2004, que porta per títol Per què ens estimem les dones. La traducció al català ha anat a càrrec de Xavier Montoliu, que també n’ha escrit el pròleg.

Es tracta d’un conjunt de vit-i-un textos breus, una bona part dels quals amb el format tradicional dels contes però d’altres més aviat amb forma de reflexions, que giren al voltant del món de les dones i dels sentiments que ens provoquen, on temes com l’amor, la bellesa, l’amistat i el sexe són tractats, tot i que no tots, a partir d’una perspectiva formalment autobiogràfica.

D’aquesta manera, desfilen pel llibre primers amors, històries fracassades, desamors, històries molt tràgiques, com la de Zaraza, basada en fets reals, dones que han de buscar aixopluc sota el poder, com Irina.. I tot això, a més, ens permet, a més, acostar-nos a la Romania dels anys vuitanta, tot i que Romania no sigui l’únic escenari dels contes ni tots estiguin ambientats en aquells anys. Jo, particularment, em quedo amb dos noms: Petruta i Ester.

Cartarescu és un dels escriptors romanesos més reconeguts internacionalment, i també dels més traduïts. Va néixer l’any 1956 a Bucarest i va començar la seva carrera literària escrivint versos. Més endavant va fer el pas a la narrativa, tot i que ell sempre s’ha considerat poeta. I només cal llegir els seus textos per comprovar que això és cert.

Uns textos entendridors escrits amb una prosa elegant i captivadora. Una lectura que us recomano.

 

Eleccions a Bulgària. Bulgària vota avui un nou parlament

El 24 de gener passat, l’acabat d’escollir president de Bulgària, Rumen Radev, va convocar eleccions per aquest 26 de març. El mateix dia, Ognyan Guerdjíkov va ser nomenat nou cap de govern, interí -havia estat president del parlament entre 2001 i 20015-. Tres dies després va ser decretada la dissolució del parlament.

Amb aquesta convocatòria electoral, la tercera des de l’any 2013, s’ha de resoldre el conflicte generat per la dimissió de l’antic cap de govern, Boiko Boríssov, el 14 de novembre, a conseqüència del resultat de les eleccions presidencials que van tenir lloc just el dia abans. Va caldre esperar gairebé dos mesos per qüestions legals, ja que no es podia dissoldre el parlament fins que fos nomenat el nou president.

En aquestes eleccions, l’indiscutible vencedor va ser el candidat independent, però amb el suport del Partit Socialista, Rumen Radev. La victòria va ser inapel·lable i contundent, molt més del que era de preveure. De fet, va arribar a obtenir un 59% dels sufragis, resultat que no deixa cap mena de dubte sobre la seva incontestable victòria. Tsetska Tsatxeva, per la seva banda, la candidata de GERB -el partit de Boríssov-, va sortir-ne clarmanet derrotada, ja que es va quedar amb tan sols el 36% dels vots, a la segona volta. Durant la campanya Boríssov havia “amenaçat” que en cas que la seva candidata no fos escollida dimitiria, cosa que va complir al peu de la lletra, i va anunciar immediatament de saber-se la victòria de Radev.

La victòria de Radev, que ja havia estat avançada per diferents enquestes no va sorprendre ningú, però alguns dels seus plantejaments sí que espantaven alguns actors de la zona i de la Unió Europea. Aparentment se l’havia presentat com candidat prorús, tot i que en cap cas havia qüestionat la pertinença de Bulgària a la Unió europea o a l’otan. Ara bé, la seva actitud contrària a les sancions a Rússia va espantar segons qui. Evidentment, la seva trajectòria com a president ha demostrat que aquest alinemanet amb Rússia no va més enllà de certes declaracions.

Des de llavors, el país ha viscut en un ambient clarament prelectoral on s’ha, perfilat dues grans formacions, com és tradicional, que han d’acaparar la gran majoria de suports. Totes les enquestes han reflectit clarament aquesta tendència. La majoria han avançat que el Partit Socialista pot ser el més votat, tot i que a prop de la conservadora GERB. L’última feta pública, ahir mateix per Gallup, però, avançava que GERB pot obtenir més vots més que no pas el PSB.

El partit Socialista, l’hereu polític de l’antic Partit comunista, ha volgut capitalitzar l’empenta que va suposar la victòria de Radev. En aquest sentit, els seus plantejaments són similars als seus. De cap manera qüestionen la pertinença a la ue ni a l’otan, les seves propostes econòmiques no deixen de ser liberals i pel que fa a qüestions com l’arribada de refugiats o les minories defensen postures que no divergeixen gaire de les altres opcions. De fet, la campanya de Radev va tenir un marcat to nacionalista i antiimmigració, cosa que va atreure els vots de les persones que havien votat l’extrema dreta en la primera volta, on van obtenir un nombre de sufragis gens menyspreable. La principal novetat d’aquesta formació es que presenten una dona com a cap de cartell, Korneliia Ninova, que ha aconseguit un gran protagonisme aquests darrrs mesos. Cal recordar que els socialistes no controlen el govern des de l’any 2009, tret d’un curt període entre 2013 i 2014.

GERB (Ciutadans per al Desenvolupament europeu de Bulgària) torna a presentar com a candidat Boiko Boríssov, un dels polítics més bregats del país, que ja ha estat el gran protagonista de la política búlgara aquests darrers vuit anys.

La tercera opció política de Bulgària ha estat tradicionalment el Moviment pels Drets i les Llibertats (DPS), el partit que representa els interessos de la important minoria turca del país. Presenta com a candidat Mustafa Karadaji. Ara bé, en aquests comicis pateix la competència d’una altra força, nova, que pretén reivindicar aquests interessos. Es tracta de DOST, encapçalat per Lyutvi Mestan, escindit de l DPS. Les enquestes publicades confirmen la posició del DPS, i de fet la incògnita és saber si DOSTpodrà fer prou forat entre el seu electorat. Totes les enquestes indiquen, però, que DOST no arribarà al 4% de sufragis preceptiu per poder entrar en el nou parlament.

Les relacions amb la Turquia d’Erdogan han ocupat un lloc central en la campanya electoral. El fet que algun dels seus ministre hagi donat obertament el seu suport a DOST, i que Erdogan hagi denunciat, cínicament no cal dir-ho, que Bulgària vulnera els drets de les minories ha tibat molt les relacions amb Sofia i ha exacerbat els ànims dels sectors més ultranacionalistes, fins al punt que diversos grups ultradretans han fet guàrdia en diversos passos fronterers per tal d’evitar l’arribada de ciutadans búlgars d’origen turc per exercir el vot. Les autoritats búlgares avui mateix han comunicat que no hi ha cap incident en aquesta passos fronterers.

Una altra novetat és la presentació d’una candidautra conjunta ultranacionalista, Patriotes Units. En les darreres eleccions dues llistes es van repartir el vot més nacionalistes de l’electorat. D’una banda, Ataka, la formació clàssica de l’extrema dreta búlgara, últimament en relatives hores biaxes, i l’acabat de crear Front Patriòtic, que va aconseguir uns bons resultats que li van permetre aconseguir dinou diputats. Després de l’experiment de presentar un candidat conjuntament a les darreres eleccions presidencials, Krasímir Karakatxànov, que va superar amb nota, han repetit l’opció de presentar-se conjuntament. Les enquestes fetes no han vaticinat en cap cas que poguessin aconseguir més vots dels que tenien per separat, més aviat al contrari, és a dir que traguessin menys diputats junts que per separat. Ara bé, l’última enquesta, de Gallup, eleva el nombre de suports a un mica més del 12%.

El Bloc Reformista (RB) es va fundar l’any 2013 a partir de la fusió de diferents partits d’ideologia dretana. Va aconseguir uns molt bons resultats en els darrers comicis, on va situar-se en quart lloc, amb prop del 9% dels vots. Presenten com a candidat Petar Moskov. No és gens clar que superin el llindar del 4% exigit per entrar al parlament. Les dissensions internes entre els diferents partits que el conformen i la seva participació en el govern sortint, amb moltes contradicicons, poden deixar-los-en fora.

L’esquerrana Alternativa pel Renaixement Búlgar (ABV), una escissió del Partit Socialista que ja es va presentar en solitari a les darreres eleccions, ha perdut molts suports i tot fa preveure que quedi fora del parlament, amb un màxim d’un tres per cent dels vots, segons les enquestes.

Està per veure quins seran els resultats de dues foramcions noves. Una és Sí Bulgària, que pretén recollir un vot de caire regeneracionista de difícil ubicació política, tot i que té un aire liberal. Molt probablement aquí el situaríem en el centre polític. Recull les ànsies de fer net pel que fa a corrupció i també assumeix part de l’ideari que podem qualificar com a “verd”. Les enquestes, però, no auguren que pugui entrar en el nou parlament. És també una coalició de partits i presenten com a cap de llista Hristo Ivanov.

Finalment, totes les enquestes atorguen uns molt bons resultats per Volia, un partit nou d’ideologia liberal, que no té referents a Europa. De fet, el seu líder indiscutible és Vesalin Mareshki. És un partit que té doncs, un fort caràcter personalista. El fet que aconseguís l’11% dels vots a les eleccions presidencials va esperonar-lo a crear aquest nou partit. Totes les enquestes pronostiquen que entrarà amb força al nou parlament, on pot aconseguir més de vint escons, d’un total de 240 que té la cambra.

De tota manera, més que saber exactament qui guanyarà, la gran incògnita és saber qui podrà formar govern i amb quines combinacions.