Mustafa Busuladzic, un col·laboracionista bosníac amb els ústaixes i els nazis. Els musulmans de Bòsnia i Hercegovina durant la Segona Guerra Mundial

No és estrany que, de tant en tant, esclatin polèmiques a Croàcia sobre el passat ústaixa i feixista del país. A Bòsnia i Hercegovina, en canvi, és força menys freqüent i encara més si la polèmica està vinculada a una persona bosníaca.

Això que, d’entrada, pot sorprendre té una explicació. Van ser nombrosos els musulmans bosnians que van donar suport, d’una forma o altra, als ústaixes durant el període de l’NHD (tal com es coneix l’Estat Croat Independent durant la Segona Guerra Mundial), en el qual les terres bosnianes van ser incorporades a la Croàcia fexista de Pavelic.

La setmana passada va saltar la polèmica, i en aquest cas amb ressò internacional, arran del nom d’una escola de Sarajevo batejada amb el nom de Mustafa Busuladzic. Les autoritats israelianes, per boca de l’ambaixador d’aquest país a Tirana –des d’on es gestionen els afers diplomàtics relatius a Bòsnia-, va lamentar que s’hagués posat el nom de Busuladzic a un centre escolar i va enviar una nota de protesta a les autoritats del cantó de Sarajevo, responsables del canvi de nom. La nota, de fet, s’havia enviat durant el mes d’agost, però no va ser fins la setmana passada que es va fer pública.

En la nota, acusen Busuladzic de ser col·laborador dels nazis i dels ústaixes, responsables de la deportació i de la mort de la gran majoria dels membres de la comunitat jueva de Bòsnia, no extraordinàriament nombrosa (es calcula que a Bòsnia eren entron d’uns catorze mil), però sí influent i fortament arrelada al país. Després de la Segona Guerra Mundial, pràcticament no van quedar jueus a Bòsnia i Hercegovina: dels catorze mil, en moriren dotze mil. 

Per a d’altres , però, la consideració que fan sobre Busuladzic és molt diferent, i és vist com un màrtir, pel fet que fos executat pels partisans. Quan van entrar a la capital bosniana, l’abril de 1945 el van detenir, i poc després fou jutjat, a finals del mes de maig, i executat el 29 de juny.

La figura de Busuladzic és representativa de l’evolució d’alguns musulmans de Bòsnia, que durant el període d’entreguerres van defensar tesis que podríem anomenar de panmusulmanes i que amb els anys es va anar acostant cada vegada més als postulats feixistes, i, finalment,  durant els anys de l’ocupació del país van donar suport als ústaixes i als nazis.

Mustafa Busuladzic.jpg
By Unknownhttp://www.bosnjaci.net, Public Domain, Link

Va néixer l’abril de 1914 a Gorica. Va cursar els quatre primers anys d’estudi en aquesta ciutat, i després va estudiar a la medressa Elci Ibrahim Pasha-a de Travnik. L’any 1936 es va graduar a la medressa de Sarajevo. Durant els anys en què estudiava va publicar articles en nombrsoes revistes musulmanes, com Islamskom glasu, Novom Beharu, Obzoru, Svijesti, El-Hidaji o Našoj domovini.

L’any 1940 va arribar a Roma, becat pel govern de Mussolini i hi va fer una estada de dos anys, passats els quals tornà a Sarajevo, on es dedicà a l’ensenyament en escoles alcoràniques. És indiscutible que a Roma es va familiaritzar amb el discurs feixista, que adoptà en bona part. En aquesta ciutat també va publicar articles en una revista editada per l’Institut Oriental de la Universitat de Roma i a la revista Mondo Arabo.

Un cop tornat a Sarajevo va fer-se membre d’El-Hidaje, una organització de clergues msulmans de l’NHD. Estava molt ben relacionat amb Mehmed Handzic, que el va avalar i promocionar.

Entre els textos de caire polítc que va escriure destaca, sobretot, Els musulmans a la Rússia Soviètica, on queda clarament palès el seu pensament profundament anticomunista. Afirmava que el comunisme volia destruir la moral, no només dels musulmans, sinó també de tots els altres pobles. Acusava el comunisme d’atacar la família, la unitat bàsica de la societat humana, segons ell. El considerava, el comunisme, un autèntic perill per a l’espiritualitat musulmana, i, per tant, de la identitat bosniana. Per aquest motiu, no dubtà a donar suport als ústaixes que havien ocupat el país.

En els seus textos també és més que evident un to clarament antisemita, on esgrimeix els habituals tòpics de l’antisemitisme de l’època, on titlla els jueus de mercaders, usurers, renegats, manipuladors, deslleials… Afirma que són l’enemic comú dels àrabs, tant musulmans com cristians. També són presents en els seus textos fragments clarament antiserbis, tot i que els dedica molta menys extensió que als antisemites i als anticomunistes.

És veritat que el seus discurs es va mantenir allunyat del discurs bosníac predominant, encarnat en la figura de Mehmed Spaho, el polític, i també teòric, més destacat i influent amb, diferència, de tot aquest període, fundador de l’Organització Musulmana Iugoslava, el principal partit que pretenia defensar els interessos dels musulmans de Bòsnia.

Els musulmans de Bòsnia i Hercegovina durant la Segona Guerra Mundial

A Iugoslàvia, durant el període d’entreguerres, marcats sobretot pel conflicte entre serbis i croats, amb dues concepcions ben diferents de com havia de ser el nou estat iugoslau, constituït després de la Primera Guerra Mundial, alguns musulmans van mostrar proximitat a les tesis defensades pels croats, mentre que d’altres, menys nombrosos sens dubte,  ho feren envers les tesis sèrbies.

Un exemple clar d’això és que en parlament iugoslau tots els diputats de l’Organització Musulmana Iugoslava  -eren vint-i-quatre- es van identificar a ells mateixos com a croats -tret d’Spaho, que ho va fer senzillament com a iugoslau-. Llavors no era reconeguda encara una “nacionalitat” musulmana, o bosníaca, i, per tant, pel que fa a l’adscripció ètnica havien d’indicar quina triaven, si sèrbia o craota.

Bòsnia, com el conjunt de Iugoslàvia va ser ocupada per les tropes nazifeixistes l’abril de 1941. Tot Iugoslàvia va ser repartida entre les noves potències ocupants, alemanyes i italianes, sobretot, però també hongareses, búlgares i albaneses – país aquest últim que, al seu torn, era ocupat per Itàlia-.  Al marge d’això, Sèrbia va mantenir una independència purament formal, ja que era un estat titella controlat pels nazis, i Croàcia aconseguí la independència sota el lideratge de l’ústaixa Pavelic.

Tot Bòsnia i Hercegovina va ser incorporada a aquest nou estat croat, tot i que una “línia diagonal” la dividia en dues grans zones d’influència, una d’alemanya i una altra d’italiana.

Davant d’aquesta situació,  els musulmans bosnians van optar entre quatre opcions. D’una banda hi hagué els que decidiren col·laborar activament amb els ústaixes croats, com és el cas de Busuladzic. Entre aquests col·laboradors també podem esmentar, per exemple, Hakija Hadzic o Dzafer Kulenovic -que va arribar a ser vicepresident de l’NDH a finals de 1941-. Globalment, però, no fou l’opció més majoritària, ni de bon tros.

Uns altres, que desconfiaven profundament dels ústaixes, van triar obertament per cercar el suport dels nazis alemanys. Aquests grups basaren la justificació teòrica de la seva decisió en la paranoica teoria de l’origen gòtic dels musulmans de Bòsnia. No foren gaires, però es feren molt visibles. Crearen la Legió Mulsulmana, que atacà sobretot població sèrbia i lluità contra els partisans. També arribà  a actuar fora de les terres balcàniques, a Vilafranca de Roerga, per exemple, a Occitània.

Un altre sector de la població musulmana adoptà l’actitud d’aproximar-se a les tropes txètniks, els reialistes serbis, que formalment combatien els ocupants, però que a la pràctica lluitaven sobretot contra els partisans.

Finalment, probablement el grup més nombrós acabà donant suport a les forces partisanes. El Partit Comunista tenia una escassíssima implantació a Bòsnia tot just abans de començar la guerra -no superava els 170 membres-, però el desenvolupament del conflicte bèl·lic els donà un gran protagonisme, i s’acabà convertint en l’opció que millor podia respondre a les contradiccions de la societat bosniana.

 

Anuncis

Tensió diplomàtica entre Sèrbia i Ucraïna

Les relacions diplomàtiques entre Sèrbia i Ucraïna s’han enrarit notablement les darreres setmanes. Unes declaracions de l’ambaixador ucraïnès al mitjà Balkan Insight BIRN), segons les quals Rússia estava utilitzant Sèrbia per tal de destruir Europa  han provocat una allau de reacions en diversos mitjans i en la majoria de partits polítics. Vojislav Seselj, per exemple, n’ha demanat l’expulsió immediata .

El govern serbi també ha mostrat el seu malestar, per via del secretari d’estat del ministeri d’Afers Estrangers, Ivica Toncev. Va citar  Oleksander Aleksandrovych, ambaixador ucraïnès a Belgrad, per tal de demanar-li explicacions. Immediatament després, l’ambaxador serbi a Kíev, Rade Bulatovic,  també va ser cridat a consultes. El ministre d’Afers Estrangers ucraïnès, Pavlo Klimkin, va assumir com  a pròpies les declaracions de l’ambaixador a Belgrad.

El motiu pel qual Aleksandrovych va fer aquestes declaracions és la presència de nombrosos serbis que lluiten com a voluntaris a la Ucraïna oriental, a Donets i a Lugansk. Va xifrar el nombre de voluntaris serbis en tres centenars, i va continuar argumentant que  el govern serbi no feia ares per evitar-ho. Aleksandrovych també va criticar el rol que està jugant Rússia als Balcans, i en va posar diversos exemples, com el paper que va tenir en l’encara ara gens aclarit afer de l’intent de cop d’estat a Montenegro, la seva implicació en la política interna de Macedònia, o l’actitud que està tenint a Kosova, sempre segons l’ambaixador ucraïnès, esperonant la comunitat sèrbia contra el govern, el suport als polítics de la República Serpska a Bòsnia o la venda d’avions militars a Sèrbia, que considera com una provocació.

El govern serbi ha reiterat diverses vegades el seu suport a la integritat territorial d’Ucraïna, i s’ha oposat a la independència de les dues repúbliques abans esmentades de l’est d’Ucraïna, i ha justificat aquesta postura en la coherència amb l’actitud que manté en relació amb la qüestió de Kosova. L’any 2014, el parlament serbi va aprovar una llei segons la qual es castiga durament aquelles persones que participin en conflictes bèl·lics en d’altres països. Aquesta legislació s’ha aplicat en alguns casos.  El ministre d’Afers Estrangers serbi, Ivica Dacic, ha retret que mercenaris ucraïnesos van participar en la guerra de Croàcia, i que aquest fet mai no ha estat condemnat per les autoritats ucraïneses.

Ara fa uns mesos també va haver-hi una important crisi diplomàtica entre tots dos estats pel fet que alguns parlamentair serbis van visitar Crimea, i van donar suport a l’annexió d’aquesta península a Rússia, cosa que va provocar la indignació de les autoritats ucraïneses.

 

 

Macedònia: manifestació a Skopje contra les sentències pels fets de Kumanovo

Aquest diumenge, 5 de novembre, va tenir lloc a Skopje, la capital macedònia, una manifestació per tal de protestar contra les sentències que van ser dictades pels fets de Kumanovo, de maig de 2015. En total, de les trenta-set persones jutjades, set van rebre una condemna de cadena perpètua, i vint-i sis més penes superiors als dotze anys de presó.

Es van concentrar, a la una del migida, a l’avinguda Skanderbeg i es van encaminar cap a la seu del tribunal on es va emetre la sentència,  tot i que hi havia rumors que s’adreçarien fins al Parlament. La part final d ela manifestació es va fer en silenci. No es van produir incidents, tot i la forta presència policial. En cap dels mitjans consultats he pogut trobar una aproximació al nombre d’assistents.

Donaven suport a la marxa diverses organitzacions vinculades als presos, i van exigir que aquest cas sigui investigat per organismes internacionals. En el discurs que es va fer al final de la manifestació, llegit per Dashurie Sefa, es va afirmar que les altes instàncies judicials macedònies han manipualt els fets i han dictat sentència en funció d’un guió ja preestablert. En va responsabilitzar directament el ministeri de l’Interior, el cap dels serveis secrets de Macedònia i els principals responsables de la seguretat pública del país.

Daim Hyseni, de l’Associació Cultural d’Albanesos de Macedònia, en una línia semblant, va expressar la seva preocupació i malestar per la decisió dels tribunals, titllada d’inacceptable, que considera vinculats als poderosos.

Aquests últims dies repesentants del Fòrum Internacional dels Drets Humans i del’Associació d’expresos i perseguits per la policia macedònia, presents també a la manifestació, s’han expressat ens uns termes semblants. Shpetim Pollozhani va acusar, també, les autoritats macedònies, de maltractar els detinguts des del dia que van ser capturats fins al dia del judici. S’han mostat convençuts que la investigació s’ha de reobrir i afirmen que la sentència és bàsicament un càstig polític.

Hisni Shaqiri, exmembre del Parlament i de la guerrilla de l’UÇK durant el 2001, va demanar que que aquesta revisió ha d’anar a càrrec d’una comissió internacional. Per a ell, aclarir els fets és imprescindible per al manteniment de la pau i l’estabilitat en aquesta part de la regió. Va acusar els serveis secrets macedonis d’estar al darrer d’aquests fets.

Totes les persones que van parlar van coincidir en el fet de donar nul·la credibilitat a la independència dels sistema judicial macedoni.

 

El Tribunal Constitucional de Moldàvia dóna llum verd a la proposta de canviar el nom de la llengua oficial del país: de moldau a romanès

Aquest 31 d’octubre, el Tribunal Constitucional moldau va donar llum verd a la proposta de modificiació de la constitució d’aquest país, per tal que el romanès sigui considerat com a llengua oficial de Moldàvia, en comptes del nom actual, que és el de llengua moldava.

Un grup de diputats del Partit Liberal Demòcrata de Moldàvia va proposar, el passat 12 d’octubre, de tirar endavant una esmena de la constitució per tal que el romanès es converteixi en la llengua oficial del país. En aquests moments, el principal text legal de l’estat consagra -article 13 de la constitució- una hipotètica llengua moldava com a oficial, tot i que des del punt de vista lingüístic en cap cas es pot considerar que hi hagi una llengua moldava diferenciada de la romanesa.

El diputat impulsor de la proposta, Tudor Deliu, va afirmar que, d’aquesta manera, es restabliria una veritat històrica indiscutible. En uns termes molt similars es va expressar el president del Parlament, Adrian Candu. Els diputats impulsors van aconseguir el suport de 34 diputats del parlament. Després d’això calia que passés pel Tribunal Constitucional, que n’havia d’aprovar la tramitació, que és el que va fer aquest 31 d’octubre.

Donaven suport a la proposta membres del Partit Liberal Demòcrata, del Partit Liberal i del Partit Demòcrata. Per aprovar aquesta esmena cal un mínim de 64 vots, d’un total de 101 diputats. Hi ha, per tant, possiblitats reals que aquesta mesura sigui aprovada, ja que els que s’hi oposen més radicalment són els diputats socialistes i comunistes, que tenen 23 i 7 diputats respectivament.

El president del país, el socialista prorús Igor Dodon, per la seva banda, s’ha mostrat reiteradament i radicalment contrari a aquesta proposta. Afirma que el que es parla a Moldàvia és moldau i ha apsotat, si de cas, perquè es faci un referèndum per tal que la població s’expressi.

De tota manera, el canvi proposat no faria més que ajustar la constitució a una sentència del Tribunal Constitucional, del 5 de desembre de 2013, segons la qual el romanès era la llengua de Moldàvia, tal com va quedar establert en la Declaració d’independència, prèvia, lògicament, a la Constitució. L’URSS, l’any 1940, va prendre la decisió que el romanès a Moldàvia s’escrivís amb l’alfabet ciríl·lic i es va entestar a crear una llengua moldava artificial, tot aprofitant elements dialectals i aportacions del rus, en un clar intent de desnacionalitzar aquest territori.

Quan el juny de 1990 es va crear el modern estat moldau, una de les primeres mesures que es van prendre va ser precisament la de recuperar l’alfabet llatí i el nom de romanès.

 

Montenegro: proposta de llei que regularà l’ús dels símbols nacionals de les minories

Sembla que el govern montenegrí vol complir una de les mesures acordades amb els partits de les minories, quan va pactar, a finals de 2016, la formació d’un nou govern encapçalat per Dusko Markovic.

En la reunió del Consell de Govern d’aquesta setmana s’ha decidit aprovar un avantprojecte de llei que permetrà l’exhibició pública dels símbols de les minories nacionals, i en regularà l’ús. En la roda de premsa posterior a la reunió de l’equip de govern, el ministre encarregat de Drets Humans i de les Minories, Mehmed Zenka, va constatar que la llei de 2000 havia quedat obsoleta i que calia actualitzar-la. La nova llei en regularà l’ús en espais públics, però també deixarà clar en quins espais no es podran fer servir.

En la redacció d’aquesta proposta de llei hi han participat membres dels consells nacionals de les minories, representants de la comissió parlamentària de Drets Humans i Llibertats i el Defensor del Poble.

En el parlament montenegrí hi ha representades tres forces polítiques de les minories -en total, quatre escons-, imprescindibles per a l’estabilitat governamental. N’hi ha dos del Partit Bosníac, 1 de FORCA, albanesa, que en el moment de les negociacions per formar nou govern va posar especial èmfasi en aquest tema, fins al punt que va vendre aquest acord com una victòria del seu grup, i 1 de la Iniciativa Cívica Croata.

 

Macedònia: dura sentència per a 33 acusats de participar en un enfrontament armat a Kumanovo, el maig de 2015

Aquesta setmana s’ha fet pública, finalment, la sentència de les persones acusades de participar en l’incident armat que va tenir lloc a Kumanovo, al nord de Macedònia el maig de 2015. La sentència ha estat particularment dura, cosa que ha provocat reaccions tant a Macedònia, per part del govern i dels seus partits aliats, com a Kosova, d’on són una part importants de les persones implicades.

Els fets es remunten als dies 9 i 10 de maig de 2015, quan, en plena crisi política macedònia, un grup armat va fer una incursió a la ciutat de Kumanovo, situada a pocs quilòmetres, al nord, d’Skopje, la capital macedònia. De resultes d’aquesta acció van resultar mortes divuit persones, de les quals vuit eren policies macedonis, i les altres deu insurgents albanesos. Durant bastants dies es va especular sobre qui n’eren els responsables i quines intencionalitats tenien.

Van ser detingudes trenta-set persones, un percentatge elevat de les quals era de Kosova, i que, a més, havien tingut vincles amb l’Exèrcit d’Alliberament de Kosova (UÇK). De les trenta-set persones, set han estat condemandes a cadena perpètua, tretze a 40 anys, sis a 20 anys, dues a 18, dues a 13 i tres més a 12, segons va informar el ministre de l’interior macedoni, OLiver Spasovski.

El govern macedoni, per boca del cap de l’executiu, el socialdemòcrata Zoran Zaev, ha comentat la possiblitat de reobrir la investigació, ja que considera que alguns aspectes de la investigació que es va dur a terme per al judici poden estar aviciats pel clima polític que ha vsicut Macedònia aquests darrers anys. D’altra banda, no cal oblidar que els socialdemòcrates són el govern amb el suport de dues formacions albaneses, la Unió Democràtica per la Integració (BDI) i l’Aliança pels Albanesos, de Zijadin Sela, formacions totes dues que han estat molt crítiques amb aquesta sentència. Per tant, ara caldrà veure si es revisa la investigació i es dicta una altra sentència.

Després de les últimes eleccions locals a Macedònia, que han enfortit el govern i la coalició governant, sobretot el BDI, una sentència d’aquest tipus pot iniciar una etapa d’inestabilitat que cap de les formacions implicades està interessada que s’obri.

Les reaccions tampoc no s’han fet esperar a Kosova, país d’on són la majoria dels jutjats. Tant el president del país, Hashim Thaci, com el cap de govern, Ramush Haradinaj, han mostrat el seu malestar. Més enllà ha anat la formació opositora Vetevendosje, que ha valorat la sentència com a política i inhumana. El mateix dia que es va es va anunciar, hi hagué alguns incidents en alguns camps de futbol kosovars, com a Pec o Gnjilane, on es van cremar banderes macedònies, cosa que alhora ha provocat la reacció de les autoritats macedònies.

 

Indignació de la comunitat grega d’Albània per l’enderrocament de part del centre històric de Himara

Aquesta setmana s’han iniciat les obres per a la demolició de diversos habitatges al centre de la ciutat de Himara, al sud d’Albània. Oficialment, l’objectiu és construir una nova avinguda, però representants de la minoria grega d’Albània consideren aquesta acció com un clar atac a la seva comunitat. Els edificis afectats per aquestes obres són vint-i-tres. De moment, se n’han enderrocat vuit, però una ordre judicial n’ha aturat l’execució total.

Vangjel Dule, del Partit de la Unitat pels Drets Humans (PBDNJ), la principal força política grega d’Albània, ha liderat l’oposició a aquestes obres. En la sessió parlamentària d’ahir mateix va acusar Edi Rama, el cap de govern d’Albània, de voler atacar la comunitat grega i d’utilitzar un llenguatge racista quan es refereix a la qüestió de Himara.

No ha estat l’únic polític que s’ha expressat en aquests termes. L’excap de govern, Sali Berisha, va afirmar en la mateixa sessió que Edi Rama només vol encobrir els problemes que té el govern amb diversos afers relacionats amb el tràfic d’estupefaents amb aquesta qüestió, i desviar així l’atenció pública.

La polèmica fa mesos que dura, des que es va aprovar aquesta proposta de remodelació del nucli antic del centre de Himara. Les protestes ciutadanes, i diverses denúncies, havien impedit que es dugués a terme.

També s’ha queixat formalment el govern grec que ha considerat aquesta acció com una clara agressió contra la minoria grega, i considera que, a més, aquesta actuació entra en contradiccció amb les exigències de la Unió Europea pel que fa a l’accés d’Albània a la UE. Per part de l’oposició grega, les crítiques contra el govern també han estat molt dures. El ministre d’Afers Estrangers grec, Nikos Kotzias, s’ha defensat afirmant que el seu país no té la potestat d’impedir demolicions en d’altres estats. Des de l’opositor Nova Democràcia, però, es demana una actitud més contundent de les autoritats gregues.

Segons el cens de 2011 el 25% dels habitants de la ciutat són grecs, però cal recordar que la comunitat grega el va boicotejar.

Croàcia: l’oposició impulsa una moció de censura contra el govern

El Partit Socialdemòcrata (SDP) ha decidit impulsar una moció de censura contra el govern d’Andrej Plenkovic. Ja han confirmat el suport a aquesta mesura tots els diputats de l’oposició, tret de tres, vinculats a l’exmembre del governant -i polèmic exministre de cultura- Zlatko Hasanbegovic.

És evident que no hi ha possibilitats reals que pugui prosperar. La majoria parlamentària és molt minsa, però a hores d’ara no és gens clar que hi pugui haver una majoria alternativa. Des de les files socialdemocrates s’argumenta que, com a mínim, servirà perquè el govern Plenkovic doni explicacions sobre l’escàndol d’Agrokor, que sacseja la política croata des de fa anys, i que posa en perill d’estabilitat econòmica.

Entre les forces que han donat suport a la iniciativa hi ha MOST, el partit que havia format part de la coalició governamental, on gestionava quatre ministeris, fins l’abril passat. En aquella crisi de govern, l’afer Agrokor ja va jugar un paper definitiu. L’oposició va presentar una moció de reprovació contra el ministre de Finances, Zdravko Maric, per conflicte d’interessos, ja que hi havia esat vinculat , i els ministres de MOST, i tota la formació, van optar per no donar suport a Maric, cosa que va desencadenar la crisi de govern, que es va materialitzar el 29 d’abril, amb la sortida del govern de MOST.

El 16 d’octubre passat van ser detinguts vuit antics dirigents d’Agrokor, en el marc de la investigació de les irregularitats financeres d’aquesta empresa, que en el fons és un gran conglomerat d’indústries alimentàries, amb aproximadament 60.000 treballadors -trenta mil dels quals fora de Croàcia, en països de l’antiga Iugoslàvia-. És, sens dubte, la principal empresa de Croàcia i suposa el 13% del PIB del país. Agrokor produeix i distribueix carn, lactis, olis, aigua, controla la xarxa de supermecats Konzum… En teoria hi ha en marxa una comissió d’investigació en el parlament sobre aquest tema, però l’oposició acusa el govern de posar impediments a la seva actuació. Els deutes acumulats del conglomerat superen els sis mil milions d’euros, i en teoria des del mes de maig passat l’empresa d’Ivica Todoric està sota control de l’estat.

El parlament croat està format per un total de 151 diputats, i el govern té el suport tan sols de dues formacions: l’HDZ i l’HNS. Per tant, la seva situació de debilitat és bastant clara. La primera d’aquestes dues formacions és la Unió Democràtica Croata, la històrica formació conservadora croata, fundada per Franjo Tudjman, que ha estat el partit polític més influent i que més poder ha acumulat a Croàcia des del moment que va accedir a la independència. Després de les últimes eleccions va formar govern amb MOST (Pont), una formació creada al voltant de Bozo Petrov, formalment amb polítics independents i que pretenia tenir un to centrista, renovador eminentment tècnic.

Quan MOST va abandonar el govern, l’HDZ va cercar un altre aliat que li permetés continuar controlant el govern i evitar, així, a anar a unes eleccions anticipades. A més, l’HDZ va patir una crisi interna que va provocar la sortida del partit d’alguns membres històrics, i la corresponent pèrdua de tres diputats. Finalment, l’HNS, el Partit Popular Croat de Predrag Stromar -que es defineixen com a liberal demòcrates-, es va avenir a fer aquest paper. Cal recordar que aquest petit partit es va presentar en les darreres eleccions amb els socialdemòcrates, en la coalició que duia per nom Coalició del Poble. Aquesta formació sempre ha estat present en la política croata des del moment que va accedir a la independència, tot i que amb un suport electoral limitat, cosa que no li ha impedit, però, que diverses vegades hagi fet de partit frontissa i hagi jugat un paper cabdal.

Entre totes dues formacions arriben tan sols a 61 escons, lluny encara de la majoria absoluta. Per poder tirar endavant la seva acció de govern necessiten l’aval de petites formacions, de vegades força allunyades ideològicament, com són el Partit Serbi Democràtic Independent, de Milorad Pupovac, el partit de la minoria sèrbia -que compta amb tres diputats-, el partit de caire personalista de Milan Bandic -l’exalcalde socialdemòcrata de Zagreb, que va marxar del partit quan va ser acusat de corrupte-, també amb tres escons. També té el suport de dues petites formacions que es van presentar coalitzades amb l’HDZ, com són els demòcratacristians (HDS) i els social liberals (HSLS) -en total 3 escons-. D’altra banda, també compta amb el suport de la ultradretana Aliança Democràtica d’Eslavònia del criminal de guerra Branimir Glavas, amb tan sols un escó. A més, hi ha sis diputats independents, no vinculats a cap formació política. Aquesta munió de setze diputats permet que el govern pugui mantenir la seva unitat d’acció, i de moment no hi ha res que faci pensar que la cosa pugui canviar.

L’oposició també està molt fragmentada. El partit més influent és el socialdemòcrata, que compta amb 36 diputats, molt lluny per tant de la majoria absoluta, ni tan sols amb la concurrència de MOST, amb quinze diputats. El Partit Camperol (HSS) té cinc escons i és un tradicional aliat dels socialdmòcrates, com ho és també el Partit dels Pensionistes (HSU), també amb cinb escons. Una mica més allunyats ideològicament hi ha Zivi Zid, amb quatre escons, que es va presentar a les eleccions coma força renovadora, anticorrupció, contrària a les privatitzacions, amb un to antiglobalització i en defensa de les llibertats personals. Tot i això, els seus posicionaments ideològis de vegades són massa ambigus. També hi ha tres diputats dels regionalistes de l’Assemblea Democràtica d’Ístria, també tradicionalment aliats del socialdemòcrates. També hi ha té tres diputats del PH, una petita formació de caire reformista.

A l’oposició, però clarament allunyats dels socialdemòcrates hi ha tres diputats que van abandonar l’HDZ, i que van fundar un nou partit Independents per Croàcia. Va ser fundat per Bruna Esih, que va obtenir molt bons resultats a Zagreb, a les darreres eleccions locals i Zlatko Hasanbegovic, i és una escissió molt nacionalista i per la dreta de l’HDZ. Tot fa pensar que és molt difícil, i així ho han anunciat, que puguin donar suport a una moció presentada pels socialdemòcrates.

 

El ministre d’Afers Estrangers de Sèrbia anuncia que Surinam revoca el reconeixement de Kosova

El ministre d’Afers Estrangers de Sèrbia, Ivica Dacic, ha anunciat aquest dimarts, 31 d’octubre, que l’estat sud-americà de Surinam ha decidit de revocar el reconeixement de l’estat de Kosova.

Dacic ha fet aquestes declaracions en una roda de premsa i s’ha filtrat un document, que li va fer arribar l’homòleg d’aquest país, on queda palesa la decisió del govern de l’excolònia holandesa. Dacic ha comentat que feia mesos que el seu ministeri estava negociant amb Surinam sobre aquest afer.

D’altra banda, les autoritats de Kosova han afirmat que no tenen cap confirmació oficial d’aquesta decisió. A més, han insistit que un reconeixement internacional no es pot revocar, segons va afirmar Jetlir Zyberai, assessor del ministre kosovar, Beghjet Pacolli. Algunes veus del ministeri han arribat, fins i tot, a acusar  Dacic d’enganyar i difamar. Dacic, per la seva banda, afirma que el govern de Surinam ha enviat una nota diplomàtica  al govern kosovar per tal d’informar-lo de la decisió.

Surinam va reconèixer formalment Kosova el 19 de juliol de 2016, quan va culminar el procés de negociacions entre ambdues administracions, que s’havia iniciat l’any 2012.