El govern serbi vol promoure l’ús de l’alfabet ciríl·lic

Segons informa Balkan Insight, les autoritats sèrbies volen tirar endavant un seguit d’iniciatives per tal de protegir l’alfabet ciríl•lic, que consideren amenaçat. La globalització ha fet que l’ús de l’lafabet llatí estigui cada cop més estès, i que la presència pública del ciríl•lic sigui menor.

El govern pretén revertir aquesta situació, per la qual cosa ha previst, d’una banda, crear un Consell de la Llengua Sèrbia, que haura de vetllar per una política lingüística acurada i, d’altra banda, establir un sistema de sancions per a aquelles institucions publiques i empreses que no utilitzin l’alfabet ciríl•lic. També estudia que hi hagi beneficis fiscals per a qui el faci servir. Aquestes mesures formen part d’un pla que porta per nom Estratègies de Desenvolupament Cultural, que el govern vol presentar a l’Assemblea Nacional, perquè siguin debatudes i aprovades.

El ministre de Cultura, Vladan Vukosavljevic, ha afirmat, en una entrevista a Vecernje Novosti, que la globalització està implicant un ús cada vegada més freqüent de l’alfabet llatí, particularment entre el jovent. Els mitjans de comunicació, internet i les relacions comercials ajuden a fer que l’alfabet llatí s’acabi imposant arreu. Considera que la situació del ciríl•lic és cada vegada més preocupant.

La constitució sèrbia, de novembre de 2006, estipula clarament i taxativa que la llengua sèrbia i l’alfabet ciríl•lic tenen el rang d’oficials. També afirma que l’ús d’altres llengües i alfabets han de ser regulats per altres lleis, sempre d’acord amb la Constitució. El fet que el ciríl·lic sigui oficial vol dir que les comunicacions entre les institucions públiques i els ciutadans s’han de fer amb aquest alfabet, però també s’ha de fer servir en les relacions entre les empreses i les entitats amb els ciutadans.

Tot i això, l’alfabet llatí és utilitzat habitualment des de fa molts anys. Gairebé la totalitat de la premsa sèrbia, per exemple, es pot consultar en tots dos alfabets, fins i tot aquells mitjans que fan més bandera de la defensa del ciríl·lic.

Segons informa Balkan Insight, les autoritats municipals de Belgrad també tenen previst d’afavorir aquelles empreses que utilitzin el ciríl·lic, amb una rebaixa dels impostos.

Font: Serbia to ‘Fight to Save’ Cyrillic Alphabet

 

Poques sorpreses en la segona volta de les eleccions locals de Croàcia

Aquest diumenge passat ha tingut lloc la segona volta de les eleccions locals de Croàcia. S’havien de fer en totes les ciutats i municipalitats en què cap candidat, en la primera volta, havia obtingut el 50% mínim per poder ostentar el càrrec. Es feien en 54 ciutats i 102 municipalitats.

Lògicament l’atenció estava centrada en, d’una banda, els resultats de les ciutats més importants del país i, d’altra banda, com quedava la correlació de forces entre els conservadors i governants de l’HDZ i l’oposició, bàsicament els socialdemòcrates.

Tal com va passar després de la primera volta, el principal focus d’interès era la ciutat de Zagreb, on competien Milan Bandic, que aspirava a convertir-se en alcalde de la capital croata per sisena vegada i la candidata de l’HNS -el liberal Partit Popular Croat-. Finalment, els resultats van ser molt més ajustats del que s’esperava. Bandic va obtenir el 51,79% dels vots, mentre que Anka Mrak-Taritas es va quedar ben a prop, amb el 46,07% dels sufragis.

Pot cridar l’antenció que no hi concorregués, en aquesta segona volta, cap candidat dels dos principals partits del país. La figura, carismàtica de Bandic, li va assegurar el pas a la segona volta després de guanyar clarament la primera volta. D’altra banda, la candidata de l’HNS va comptar amb el suport socialdemòcrata, que no va presentar candidat a la primera volta. Cal recordar que l’HNS es va presentar en coalició amb l’SDP a les darreres eleccions. Tot i això, aquests últims dies s’està especulant que l’HNS pot entrar en el govern, després que el partit MOST abandonés la coalició governamental. Molt probablement, Bandic ha sabut sumar els vots que en la primera volta van anar a parar a l’HDZ -que no eren gaires percentualment- i els de la candidata independent Bruna Esih, que milita a l’HDZ però que és coneguda per les seves postures molt conservadores i pel seu fort tarannà personalista, que va fer que es presentés com a candidata independent.

Tot i la seva victòria, Bandic és una figura fortament contestada. Se l’acusa de pràctiques corruptes, que explica l’elevat nombre de vots que va aconseguir la seva oponent.

A la segona ciutat el país, Split,el frec a frec entre els dos candidats ha estat molt ajustat. Els primers resultats provisionals donaven com a guanyador, Zeljko Kerum, que ja havia estat alcalde de la ciutat, amb poc més del 50% dels vots, però les últimes dades apunten que el candidat guanyador és Andro Krstulovic Opara, el candidat de l’HDZ, amb més del 46% dels vots escrutats, mentre que Kerum s’ha quedat amb tan sols el 44%. És de destacar que hi ha gairebé un deu per cent de vots considerats com a no vàlids. Tot plegat ha fet que Kerum hagi denunciat que se li ha robat la victòria. Caldrà veure quines accions emprèn, si ho pot demostrar i què passa si aconsegueix confirmar-ho. La situació de realtiva inestabilitat que viu el país es podria veure amenaçada per un escàndol d’aquest tipus, si això es confirmés.

Més ajustats encara són els resultats a la ciutat de Metkovic, el principal feu de MOST, el partit que era soci de govern dels conservadors fins fa ben poc. La diferència de vots entre tots dos candidats ha estat tan sols de 120 vots, cosa que fa que encara no es puguin donar per definitius. En aquest cas, l’HDZ ha arrabassat l’alcaldia al candidat de MOST, Katarina Ujdur.

Els socialdemòcrates, per la seva banda, han guanyat en el que és seu gran feu, Rijeka, amb el 55% del vots, un resultat absolutament incontestable. D’aquesta manera, Vojko Obersnel repetirà com a alcalde. S’ha imposat, doncs, sense problemes al seu rival, que no era de l’HDZ, sinó independent.

A Dubrovnik ha guanyat clarament el candidat de l’HDZ, Mato Frankovic, de tan sols 35 anys i una de les figures emergents del partit. Finalment, a Osijek, la victòria també ha estat claríssima, en aquest cas de l’independent Ivan Vrkic, que amb més del seixant per cent dels vots s’ha imposat al candidat de l’HDZ.

Globalment es confirma la gran força que han aconseguit els candidats independents, cosa que demostra la crisi dels grans partits, tot i que no hi ha cap símptoma clar que es pugui albirar algun tipus de relleu.

Sèrbia té nou president. Incidents al carrer i agressions a periodistes

Des d’aquest dimecres passat, 31 de maig, Sèrbia té nou president. El fins ara cap de govern va jurar el càrrec en una cerimònia solemne en el parlament. El passat 2 d’abril van tenir eleccions presidencials en aquell país balcànic, que li van atorgar una majoria aclaparadora del vots, entorn del 55%, molt per sobre del segon candidat en nombre de vots.

Aquesta aparentment plàcida victòria electoral, però, va provocar una reacció popular poc esperada. Milers de persones van sortir als carrers a protestar contra el tomb autoritari que ha anat prenent la política sèrbia en els últims anys. Durant setmanes, les principals ciutats del país -sobretot Belgrad, Novi Sad i Nis- van ser l’escenari de mobilitzacions, concentracions i manifestacions organitzades de manera espontània -almenys no s’ha demostrat el contrari-, sota el lema Protiv Diktatura (Contra la Dictadura). En aquestes accions de protesta els partits establerts hi van tenir un paper molt secundari, de comparsa, i van ser liderades sobretot per gent jove, tot i que també hi eren presents treballadors i jubilats.

Els manifestants criticaven el total control de la premsa per part del govern, les mancances greus de llibertat d’informació, denunciaven diverses tupinades… que demostraven, segons els organitzadors, que les eleccions no havien estat realment lliures.

Ara, unes setmanes després, les protestes s’han tornat a reproduir.

En el parlament, una bona part dels diputats opositors van mostrar públicament un rètol amb la inscripció “No és el meu president”. Els diputats més nacionalistes, com els del Partit Radical, per la seva banda, en van lluir un altre amb el text “No vull un traïdor com a president”.

La tensió va ser molt més viva al carrer. Hi havia prevista una concentració a les 10h del matí, convocada per les persones que van impulsar les mobilitzacions del mes d’abril, a la qual s’hi van sumar gran part dels partits opositors. N’hi havia una altra de convocada a les sis de la tarda, en aquest cas pel segon candidat més votat en les presidencials, Sasa Jankovic. La decisió que ell convoqués unilateralment aquesta acció va fer que fos força criticat per les altres organitzacions opositores. Jankovic, ben segur, que vol impulsar la seva carrera i la seva figura com a candidat alternatiu. De fet, el dia 25 va anunciar la creació d’un nou partit, el Moviment de Ciutadans Lliures. Immediatament després, un altre dels candidats que va concórrer a les eleccions presdiencials, i que va obtenir uns relativament bons resultats, Vuk Jeremic, també va anunciar la creació d’una nova formació política.

A les 10 del matí, a més, hi havia convocada una contraconcentració per part de seguidors de Vucic, del conservador Partit Progressista Serbi. van arribar a la capital sèrbia en nombrosos autocars procedents de diferents parts del país. Hi hagueren incidents, i també foren víctima de les agressions alguns periodistes. Ho han denunciat periodistes del diari Danas, d’Insajder, de Ràdio Belgrad, entre d’altres.

El fet que els periodistes fossin agredits i que no s’hagi procedit a cap investigació seriosa i no s’hagi condemnat formalment aquests fets ha provocat la indignació del món periodístic, que veu, tal com venen denunciant des de fa temps, que la llibertat de premsa està greument amenaçada a Sèrbia. Per demanar explicacions, l’Associació de Periodistes de Sèrbia ha fet arribar una carta a Vucic, perquè actuï.

Un altra incògnita que s’obre ara és saber qui serà el nou cap de govern -càrrec que fins ara ostentava Vucic-. De moment, encara no se sap qui serà. Hi ha un termini de trenta dies per designar-lo des del moment que el president ocupa el càrrec, però de moment han sonat tres noms. D’una banda, hi ha el ministre d’Afers Estrangers, Ivica Dacic, del Partit Socialista Serbi, aliat dels progressistes en el govern. Es fa difícil pensar que ell pugui ser l’escollit. Fer-ho representaria donar “un poder excessiu” al seu soci de govern, que no es correspon amb la seva autèntica força electoral. Dacic mateix ha afirmat que no confia que se li proposi. Ell mateix ha dit que no es veu ben vist per les cancelleries occidentals; i el govern de l’SNS és prooccidental, tot i nombrosos matisos. D’altra banda, també sona el nom d’Ana Brnabic, actualment ministra, i sense afiliació política. L’últim nom que ha aparegut, i amb força, és el de Milos Vucevic, actual alcalde de Novis Sad, a la Voivodina. Vucevic és, en aquests moments, una de les figures ascendents dins l’SNS.

El president sortint, Tomislav Nikolic, que ha estat de viatge oficial a Bielorrússia, ha insistit que no hi haurà cap canvi en la política del país. Ha afirmat que ell i Vucic han col·laborat políticament des de fa vint-i-cinc-anys, i que els principis ideològics que els mouen són exactament els mateixos.

D’altra banda, la premsa sèrbia també ha informat que la presa de possessió de Vucic a Belgrad, va ser àmpliament celebrada a la zona nord de Kosova, particularment a Mitrovica, on es van fer sonar clàxons i hi hagué algunes concentracions amb banderes sèrbies.

La gran incògnita és saber com es gestionàra l’aparició d’un moviment contestari, nou, potser no ben definit, però que pot desafiar el govern dels progressistes.

Fototeca online de la Romania del període comunista

un fons documental fotogràfic de primera magnitud

 

Si voleu veure nombroses fotografies de l’època en què el Partit Comunista de Romania -i també de la història del PCR- va estar en el poder, accediu al següent enllaç:

Fototeca online a comunismului romanesc

El 14 de novembre de 2008, l’Arxiu Nacional de Romania i l’Institut per a la Investigació dels Crims dels Comunistes a Romania van concloure un acord per tal de tirar endavant una col·lecció fotogràfica sobre el període comunista. Ara per ara és l’arxiu de fotografies de lliure accés més gran sobre el tema.

De cada foto en podreu veure la font -si és coneguda, l’any, la descripció, lloc i any

Val la pena!

Nova crisi política a Moldàvia

Moldàvia torna a entrar, en cas que n’hagués sortit, en una nova crisi política. Dissabte passat, un dels dos partits que formava part de la coalició governamental, el Partit Liberal, va decidir abandonar el govern. La decisió va ser presa arran de la detenció de Dorin Chirtoaca, alcalde de la capital del país, Chisinau, i alhora vicepresident del partit. Aquesta detenció no va ser l’única. També va ser detingut un altre militant molt destacat del partit, Iurie Chirinciuc, que fins ara era ministre de Transports.

La figura de Chirtoaca té un gran pes en el si del partit. Feia deu anys que era alcalde de la capital. Va ser posat sota arrest dociciliari i se l’acusa de delictes relacionats amb corrupció i suborns A Chirinciuc, per la seva banda, se l’acusa de diferents irregularitats en l’ajudicació d’obres.

El principal dirigent del partit, Mihai Ghimpu, va afirmar en roda de premsa que aquestes actuacions tenien una clara finalitat política, i va acusar directament el president del país, el socialista Igor Dodon, d’estar-hi al darrere, al qual acusa a més de fer el paper de defensa dels interessos de Rússia a Moldàvia. Deixen el càrrec el viceprimer ministre, Gheorghe Brega, el ministre de Medi Ambient, Valeriu Munteanu, la ministra d’Educació, Corina Fusu, a més de Chirinciuc. A més de deixar el càrrec han alertat que faran obertament d’oposició.

Uns dies abans, Mihai Ghimpu havia anunciat que el seu partit, iniciaria una recollida de signatures per tal de demanar la dimissió del president del país, Igor Dodon. L’acusen de dur a terme accions que perjudiquen clarament el país i de violar la constitució, particularment pel que fa a la qüestió Transnínstria -ja que va felicitar el guanyador de les eleccions que van tenir lloc en aquell territori- o l’assistència a la desfilada militar del Dia de la Victòria, a Moscou, al costat de Vladímir Putin.

Ara, el principal partit del govern, el Partit Democràtic ha de decidir si intenta aconseguir una nova majoria parlamentària, tasca ben difícil. El cap de govern, Pavel Filip, ha fet públic que no nomenaria de moment cap nou ministre fins, almenys, que la situació estigués més clarificada, tot i que lamenta la sortida dels ministres liberals del govern. Això vol dir que el nombre de ministeris queda reduït, temporalment, de setze a nou. En l’actual govern hi havia cinc ministres del Partit Democràtic, mentre que quatre eren del Partit Liberal. Els altres set eren independents. El partit Democràtic, per la seva banda, afirma que els casos de corrupció ha de ser aclarits del tot, en el que es considera una clara intenció de marcar distàncies amb els liberals.

En el parlament moldau -de 101 escons-, el Partit Democràtic és el que té més diputats (34), mentre que els liberals són 13. A l’oposició hi ha el PSRM (Partit Socialista) amb 24, els liberal-demòcrates amb 8 i els comunistes, amb 7.

De fet, a Moldàvia hi ha una clara lluita entre dos blocs aparentment enfontats. D’una banda, entre partits de caire liberal i proeuropeu i, d’una altra, de partits més encarats cap a Rússia i amb un to més conservador –encara que s’autoanomenin socialistes-. Ara bé, aquesta dicotomia no és tan clara ni tot és tan senzill. Moltes vegades el que hi ha al darrere de tot és la lluita dels diferents oligarques per controlar el poder. A més, la corrupció està molt generalitzada i els partits establerts se n’han beneficiat i se’n beneficien. D’entre els grans oligarques, destaca particularment la figura de Vlad Plahotniuc, líder del Partit Democràtic, que moltes vegades ha jugat un paper molt ambigu en les dvierses crisis polítiques. Controla diverses empreses, mitjans de comunicació i té importants interessos en el món financer i bancari.

Des del 2009 a Moldàvia hi governa una coalició de caire proeuropeu, que ha anat canviant de components a mesura que han anat evolucionant els esdeveniments. L’actual cap de govern és Pavel Filip, que va ser nomenat el gener de 2016, després que l’anterior cap de govern, Vlad Filat fos empresonant acusat de greus casos de corrupció.

El darrer trimestre de 2015 hi hagué importants mobilitzacions populars que aplegaren milers de persones contra la corrupció. Des de llavors hi ha hagut diversos moviments en la política moldava, s’han creat noves organitzacions polítiques i han aparegut nous líders.

El canvi de paradigma es va poder comprovar arran de les eleccions presidencials que van tenir lloc entre octubre i novembre de l’any passat. Finalment, el frec a frec entre els dos candidats que van passar a la segona volta va ser molt més ajustat del que no s’esperava, al marge de les moltes denúncies de frau. Igor Dodon, del Partit Socialista, va ser declarat vencedor enfront de la candidata reformista Maia Sandu.

 

Macedònia te nou govern, gairebé sis mesos després de les eleccions

El parlament macedoni va posar ahir al vespre punt i final a gairebé mig any d’incertesa. La majoria dels diputats van votar a favor de la proposta de govern encapçalada pel socialdemòcrata Zoran Zaev. Es van expresssar en aquest sentit 62 diputats, del total de 120 que hi ha, mentre que hi van votar en contra 44.

Dimarts va començar el debat al parlament sobre la proposta de goern de Zaev. Tothom ja sabia, però, que els números finalment sortirien. Zaev havia anunciat poc abans que comptava amb el suport de dues de les formacions polítiques albaneses, amb les quals formarà un govern de coalició. Els dos partits albanesos que li han donat suport són la Unió Democràtica per la Integració (BDI) -que té deu escons- i Aliança pels Albanesos -que en té tres-.

La BDI és la formació política que aquests darrers anys havia format part del govern del sortint, de Nikola Gruevski, de dreta i nacionalista macedoni (VMRO-DPMNE). La seva connivència, del BDI, amb un partit que ha controlat la vida política del país, profundament corrupte i que ha espiat massivament la població li ha passat factura en suports electorals. A més, alguns dels membres del partit han estat esquitxats també per casos de corrupció. Això ha fet que la resta de partits albanesos hagint tingut una actitud molt cauta a l’hora de pactar-hi.

El segon partit albanès, en nombre de vots i de diputats, ha argumentat precisament això per no afegir-se al nou govern. BESA ha estat sempre molt crític amb el BDI i li ha recriminat que alguns dels minsitrables estiguessin acusats precisament per casos de corrupció. De tot manera, el BDI era absolutament imprescindible perquè els socialdemòcrates poguessin formar govern. Si no, els números no sortien, ja que els socialdemòcrates compten tan sols amb 49 diputats. BESA ha anunciat, però, que donaria suport a les iniciatives que impliquessin un avenç social, integració europea i lluita contra la corrupció. Des de BESA també s’ha criticat que no hi hagi cap dona entre els ministrables del BDI. Finalment, i no menys important, hi ha el fet que la “promesa” feta al cap de l’estat, Gjorge Ivanov, per part de Zaev de garantir la unitat i integritat del país ha provocat que probablement alguns dels acords a què havien arribat en el seu moment, BESA i SDSM, finalment no es duguin a la practica, fet que ben segur ha influït en la decisió final de donar suport al govern des de fora

Zaev ha afirmat, durant el debat parlamentari i en la primera compareixença pública pública que ha fet com a cap de govern, que el nou gabinet té tres grans objectius: la millora de les condicions socials i econòmiques del país, la lluita contra la corrupció i la integració a la UE i a l’OTAN. També ha promès reformes en el terreny de la justícia i desenvolupar més a fons els acords d’Ohrid, de 2001, que van tancar el conflicte armat entre la guerrilla albanesa i les forces governamentals.

En aquest sentit, algunes de les mesures anunciades volen anar en aquesta línia, com per exemple, l’increment del salari mínim, que pot passar de 9.000 a 12.000 dínars (aproximadament uns 200 euros), la introducció d’algunes mesures relatives a millorar la situació de les persones afectades per la pobresa energètica o la retirada d’una mesura que va provocar importants mobilitzacions dels estudiants de secundària ara fa dos anys, una mena d’examen de revàlida.

Zaev ha volgut posar mot d’èmfasi, sobretot, en la vocació atlantista i europeista del nou govern. No cal dir que les cancelleries occidentals i els EUA han mostrat la seva satisfació per la formació del nou govern. Han aconseguit, aparentment, desbloquejar la crisi, un govern formalment sòlid i molt clarament prooccidental i alhora sembla que s’han “desactivat” bona part de les demandes albaneses, cosa que els garanteix l’estabilitat a la zona.

El nou govern estarà format per un total de 25 ministres, dels quals set no tindran cartera. Disset pertanyen als socialdemòcrates, sis al BDI i dos són d’Aliança pels Albanesos. Des del VMRO-DPMNE s’ha criticat precisament que el nombre d eministres sigui tan elevat, i ha recordat que durant la campanya electroal des de l’SDSM s’havia afirmat que no superarien la vintena.

El BDI controla ara ministeris com Justícia, Afers europeus, Medi ambient i Planificació urbanística. Per la seva banda, l’Aliança Sanitat i Administració local.

Per la seva part, des de VMRO-DPMNE s’ha criticat que alguns membres del nou govern estan involucrats en casos de corrupció. Continuen insistint que l’únic objectiu dels socialdemòcrates és aconseguir el poder, i que la millor solució és convocar unes noves eleccions. Quan es va iniciar el debat parlamentari van remarcar una altra vegada que no estaven d’acord -i que no reconeixien- amb el nomenament de Talat Xhaferi com a president del parlament.

Antecedents

L’11 de de desembre van tenir lloc eleccions a Macedònia. Havien de servir per posar punt i final a mesos de protestes al carrer contra el govern del conservador VMRO-DPMNE, erncapçalat per Nikola Gruevski. Se l’acusava de corrupció, pràctiques mafioses i d’haver espiat gairebé trenta mil ciutadans.

Els resultats van ser molt ajustats. Va guanyar el VMRO-DPMNE, 51 escons, però no amb prou suport per formar govern. Llavors, els socialdemòcrates (SDSM) van arribar a un acord per formar govern amb els partits de la minoria albanesa (BDI, BESA, Aliança dels Albanesos i SDP). Per arribar a un acord, els partits albanesos van elaborar una plataforma conjunta, amb reivindicacions diverses, entre les quals hi ha l’extensió de l’oficialitat de l’albanès a tot l’estat, un increment de la presència d’albanesos a les administracions públiques. … A partir de llavors, davant la possibilitat real de perdre el poder, i de ser jutjat, Gruevski va acusar els socialdemòcrates de trair el país i voler-lo destruir. La plataforma albanesa va ser anomenada Plataforma de Tirana, per tal de fer veure que s’havia elaborat fora del país.

El president del país, Ivanov, vinculat al VMRO-DPMNE va optar per no permetre la formació de govern als socialdemòcrates. Alhora, una organització, en teoria apartidista, Units per Macedònia, va iniciar una sèrie de mobilitzacions diàries contra aquesta “Plataforma de Tirana”, que fa dos mesos que duren. Aquesta setmana mateix, els socialdemòcrates i els partits albanesos, per desbloquejar la situació, van optar tirar pel dret i convocar el parlament i nomenar un nou president de l’assemblea, pas imprescindible per formar govern, però tant el VMRO-DPMNE com el president Ivanov consideren aquesta acció com a il-legal.

Igor Dodon, el president “socialista” de Moldàvia, homòfob i defensor dels valors tradicionals

El president de Moldàvia, el “socialista” Igor Dodon, ha manifestat repetidament durant els últims anys les seves idees profundament reaccionàries, la seva oposició radical als drets i a les reivindicacions de la comunitat LGTBI i la defensa de la família i dels valors tradicionals.

Ara fa pocs dies, pocs abans que tingués lloc a Chisinau, el 21 de maig, una marxa organitzada per Genderdoc-M en defensa dels drets d’aquests col•lectius, va fer una declaració pública en què es refermava, una vegada més, en les seves tesis. Genderdoc-M és una ong, segons la seva pàgina web, que té com a objectiu lluitar contra la discriminació de les persones per raons de la seva orientació sexual.

Aprofitant aquest esdeveniment, Dodon va afirmar, entre d’altres coses, que les seves opinions són les majoritàries en el conjunt de la societat moldava i que marxes d’aquest tipus són contràries als valors tradicionals, la moralitat i la religió ortodoxa. A més, va aprofitar per anunciar l’organització d’un Festival de la Família per contrarestar actes d’aquest tipus.

La marxa, sota el lema Sense Por, es va dur a terme, finalment, però la presència de grups ultraortodoxos amb l’afany de bociotejar-la i provocar incidents va fer que hagués de ser interrompuda, exactament igual que va passar l’any passat. És lamentable que uns fets així es repeteixin any rere any i que les autoritats no facin res per evitar-ho. Tot un atemptat contra l’elemental dret a la manifestació.

Pot sobtar que algú que es declari socialista pugui defensar opinions d’aquest tipus, i que pugui apel•lar sovint als valors religiosos. De tota manera, coneixent-ne la seva trajectòria no sorprèn gens. A més, el seu socialisme no deixa de ser més que la voluntat d’aferrar-se a vells valors defensats per la burocràcia soviètica, que no tenien absolutament res de revolucionaris, tot el contrari. En les darreres eleccions presidencials va apel·lar diverses vegades al sentiment religiós i va criticar la decadència d’occident.

 

La minoria ucraïnesa de Romania

Quan es parla de les  minories de  Romania, normalment ens venen al cap els hongaresos, els szeklers o els alemanys, però n’hi ha força més, algunes de les quals prou desconegudes, com és el cas de la  ucraïnesa.

Segons el cens 2011, a Romania hi viuen 51.723 ucraïnesos, cosa que representa un percentatge del 0,3% del total de la població de Romania. És, per tant, una minoria poc nombrosa, però això no vol dir que no hagi tingut un pes important en la història de Romania. Malgrat aquestes dades oficials, la comunitat ucraïnesa afirma que són molts més, i s’aventuren a proporcionar una xifra que oscil•la entre els 250.000 i els tres-cents mil.

On viuen?

Els ucraïnesos viuen concentrats en tres territoris, en un dels quals tenen presència des de fa segles, mentre que en els altres dos casos la presència és molt més recent.

La majoria dels ucraïnesos de Romania viu al nord del país, a tocar de la frontera amb Ucraïna. Podem trobar ucraïnesos en els quatre comtats (judet en romanès) del nord del país: Satu Mare, Maramures, Suceava i Botosani, d’oest a est.

Segons diversos documents, hi ha presència eslava en aquestes zones com a mínim des del segle VI, tot i que en cap cas es pot asseverar amb rotunditat que els actuals ucraïnesos en siguin els descendents. Amb certesa, hi viuen, com a mínim, des dels¨segles XIV-XV, anys en què ja compartien el territori amb població romanesa. D’aquesta llarga presència en dona testimoni, per exemple, la commemoració que va tenir lloc al municipi de Ruscova l’any 1998, dels 625 anys de la primera referència als ucraïnesos en el municipi. També es pot afirmar amb seguretat que hi ha hagut un contínuum demogràfic de població ucraïnesa a tot el nord de l’actual Romania.

A Maramures, n’hi havia censats, el 2011, 30.786, cosa que representava gairebé el 7% de la població del comtat, i més del 60% del total d’ucraïnesos que viuen al conjunt del país. Són, a més majoritaris en set comunes (Bistra, Bocicoiu Mare, Poienile de sub Munte, Remeți, Repedea, Rona de Sus i Ruscova). A Satu Mare eren tan sols 1.340.
.
També és important la comunitat que viu al nord-est, a la Bucovina (en l’actual comtat de Suceava) i a Botosani. Cal recordar que el teritori històric de la Bucovina, multiètnic, està dividit actualmente entre dos estats: Romania i Ucraïna, amb minories d’ambdues comunitats a banda i banda de la frontera. Al comtat de Suceava hi havia, l’any 2011, 5.689 ucraïnesos -una mica més de l’1% de la població-, mentre que a Botosani eren 659. Abans, la Bucovina havia estat una província de l’Imperi Austrohongarès.

La Bucovina havia estat un autèntic paradís multilingüístic –com es pot comprovar amb la lectura del text La llengua nòmada, de Norman Manea -tot i que amb el pas dels anys, aquesta diversitat ha tendit a reduir-se de manera notable. Segons es dades del cens de 1910, a la Bucovina hi vivien 305.000 ucraïnesos, 273.000 romanesos, 168.000 alemanys i 102.000 jueus, a més d’altres comunitats menys nombroses, com els polonesos (10.000) o hongaresos (36.000), per exemple. La zona nord era on es concentrava sobretot la població ucraïnòfona, que pertany a Ucraïna des de l’any 1947, mentre que la població romanesa, globalment, es concentrava més al sud, que ara pertany a Romania. La comunitat romanesa a la Bucovina sota administració ucraïnesa és percentualment més nombrosa que no pas la ucraïnesa al sud.

Finalment, cal esmentar un altre debat, per ara no resolt des del punt de vista lingüístic: la qüestió rutena. No hi ha acord sobre el fet de si rutè i ucraïnès són la mateixa llengua. Ucraïna no en reconeix la seva existència, però hi ha nombroses persones d’aquesta comunitat -que s’estén per Polònia, Eslovàquia, la Voivodina sèrbia i, la major part de la Ucraïna transcarpàtica– que afirmen que són dues llengües diferents, i, per tant, dues comunitats nacionals diferents.  En aquests cas, si fos així,  els ucraïnesos dels quals estem parlant es podrien considerar com a rutens, tot i que oficialment són ucraïnesos. Polònia, Eslovàquia i Serbia sí que reconeixen una nacionalitat i una llengua rutena diferenciada de la ucraïnesa.

Altres grups d’ucraïnesos viuen en altres enclaus, com són la Dobrudja i el Banat, des de fa molts menys anys, i se’n pot documentar perfectament l’arribada.

La Dobrudja

Els ucraïnesos de la Dobrudja, en el delta del Danubi, són descendents dels cosacs de Zaporoje, que s’hi van establir a finals del segle XVIII, que fugien de la persecució de la tsarina Caterina II. Sembla que eren uns vuit mil i per establir-se en aquest territori van demanar permís a lees autoritats otomanes, que llavors eren les que en tenien el domini formal. Allà hi van crear un camp militar, que fou desmantellat per les autoritats turques quinze anys després. En alguns documents de l’any 1830 en xifra la quantitat en 1.095 famílies. Se sap del cert, que a aquest grup originari se n’hi afegiren d’altres, de finals del segle XIX, que fugien de l’Imperi rus, a causa de la servitud i del servei militar. Cal tenir en compte que el delta del Danubi és a tocar, també, de l’actual frontera d’Ucraïna. Segons les dades oficials, són uns quatre mil, però representants d’aquesta comunitat afirmen que són entorn de vint mil. Estan concentrats al comtat de Tulcea i la majoria viuen a les localitats de Tulcea i Crisan on són el 20% del total d’habitants).

El Banat

En els territoris més occidentals de l’actual Romania també hi podem trobar algunes comunitats ucraïneses. En aquest cas, la seva presència és molt més moderna, amb prou feines un segle.

Es té documentat que els primers ucraïnesos, concentrats en localitats molt concretes –com Lugoj, Caransebes i Arad- hi van arribar entre 1908 i 1918. El Banat, que en els darrers segles ha patit diverses colonitzacions, és un territori d’una gran diversitat ètnica. Els primers ucraïnesos hi van arribar arran del fet que nombrosos propietaris de terres alemanys i hongaresos van vendre les seves terres. Molts d’aquests nous colons provenien de Transcarpàtia i, en menor nombre, de la Bucovina.

En aquest territori, a més, la comunitat alemanya era particularment important, però l’èxode que protagonitzà després de la Segona Guerra Mundial, i que no s’ha aturat pràcticament fins ara, va facilitar que altres ucraïnesos, sobretot de Maramures, optessin per traslladar-s’hi, particularment a partir dels anys setanta.

Al Banat destaquen pobles com Pogăneşti, Dragomiresti, Stiuca, Remetea Mica, Barsana, poblats majoritàriament per ucraïnesos.

Romanian license plate codes.png
By new map: Chumwa (Maximilian Dörrbecker), using this map by NNW
old map: derivative work: TheFlyingDutchman (talk)
Romania_counties_blank_big.png: Bogdan – Own work, Public Domain, Link

En municipis on viu un percentatge important de població ucraïnesa s’hi ensenya llengua i literatura ucraïnesa, que forma part del pla d’estudis. Aquests estudis van iniciar-se arran de la reforma de l’ensenyament de la’ny 1948. A partir dels anys noranta, s’han reforçat. A les universitats de Bucarest, cluj i Suceava es pot obtenir el títol de grau en filologia ucraïnesa.

Hi ha alguns programes de ràdio en ucraïnès, a Ràdio Iasi i a Ràdio Timisoara. També hi ha un programa de televisió dedicat a aquesta comunitat a TVR-2. També s’editen quatre publicacions en ucraïnès, però la seva periodicitat és escassa.

Políticament, estan majoritàriament organitzats en la Unió dels Ucraïnesos de Romania. En el parlament romanès hi ha un escó reservat per a aquesta minoria. No hi ha reconegut cap dret a  a l’autonomia, de cap tipus, per a les poblacions on són majoritaris.

El 79% es declaren ortodoxos, i estan enquadrats en el Vicariat Ortodox Ucraïnès. Aquests últims anys,  noves esglésies han captat fidels d’aquesta nacionalitat, com els pentecostals o adventistes.

 

 

Taraf de Haidouks, els reis de la música romaní

Taraf de Haïdouks és, ben segur, el grup de música romaní més conegut i amb més projecció internacional. El grup es va constituir formalment a principis de l’any 1989, poc abans de la caiguda de Ceausescu, tot i que els seus components feia molts anys que tocaven.

És un grup la composició del qual ha variat extraordinàriament. Sempre n’han format part com a mínim una dotzena de músics, amb edats que oscil·len entre els vint i els vuitanta anys. Alguns dels components inicials del grup ja han mort. Van enregistrar el seu primer disc, que duia per títol Musiques des Tziganes de Roumanie, l’any 1991. Des de llavors, n’han gravat vuit més.

Sempre s’han mantingut fidels a la més pura tradició de la múscia rom i no han volgut fer concessions a la comercialitat, com sí que han fet altres grups.

En el següent vídeo podeu escoltar una crua i irònica cançó dedicada a Nicolae Ceausescu.

Per a més informació, podeu llegir l’article de Mariano García, publicat a Frontera Musical