Congrés Mundial Gagaús

Els dies 5 i 6 de maig va tenir lloc el IV Congrés Mundial Gagaús. L’objectiu era aplegar entitats i personalitats destacades d’aquesta nacionalitat, tant de Gagaúsia com de la diàspora, per tal de discutir tots aquells aspectes que consideren rellevants per a la comunitat gagaüsa, particularment els relatius al desenvolupament cultural i econòmic.

El III congrés va tenir lloc l’any 2012, i estava previst que el IV s’havia de dur a terme durant el 2015. Després d’alguns ajornaments, el passast mes de gener es va anunciar que finalment es desenvoluparia durant la primera setmana d’aquest mes de maig.

El congrés havia de comptar amb la presència del president turc, Recep Tayyip Erdogan, però finalment va excusar la seva assistència. En el seu lloc, com a representat de l’estat turc, hi fou present Binali Yildirim. Sí que hi van ser presents el president moldau, Igor Dodon, el cap de govern de Moldàvia, Pavel Filip, i lògicament Irina Vlah, la presidenta de l’autonomia gagaüsa. El congrés S’ha fet a Comrat, la capital de l’autonomia gagaüsa, i hi han estat presents persones provinents de Rússia, Romania, Ucraïna, del conjunt d’Europa i dels EUA, en total una vintena d’estats.

Com a pobles d’origen túrquic, també hi han estat convidats delegats de l’Azerbaidjan, Kazakhstan, Kirguizistan, Uzbekistan i Turkmenistan, que han proposat que Comrat sigui nomenada capital cultural del món turc. S’ha destacat el fet que ara aquests països compleixen vint-i-cinc anys d’independència, i d’aquesta manera s’ha volgut donar relleu a la solidaritat entre tots els pobles d’origen turc.

Vladímir Kyss, president de l’Assemblea Popular de Gagaúsia, va posar èmfasi en el fet que l’entitat autònoma de Gagaúsia és l’única estructura estatal de què disposen els gagaüsos arrreu del món, comunitat que va xifrar entorn del milió de persones. A més, va apel•lar, sobretot, als gagaüsos de Bulgària i d’Ucraïna a fer front comú per defensar-la. També va participar-hi Stepan Topal, primer president gagaús.

Gagaúsia (Gagauz Yeri) és un territori autònom d’uns, aproximadament, 1.800 km quadrats i uns 160.000 habitants, la majoria dels quals són gagaüsos (més del 80%). Els gagaüsos parlen una llengua turquesa i tenen la particularitat de ser l’únic poble túrquic de religió cristiana ortodoxa. Està poblada, a més, per aproximadament un 5% de russos, un 5% de moldaus, un 4% de búlgars i també per gitanos i ucraïnesos. Les tres llegües oficials són el gagaús, el romanès i el rus. La capital és Comrat.

Els gagaüsos, que no havien gaudit d’autonomia política des de feia molts anys, van proclamar l’any 1990 una República gagaüsa, que no fou reconeguda per Moldàvia. Finalment, l’any 1994 el Parlament moldau va aprovar la Llei d’Estatut Especial de Gagaúsia, que preveu la preservació de la identitat, cultura i llengua nacionals. Aquesta llei preveu, ja, el dret d’autodeterminació en cas que hi hagi un canvi pel que fa a la independència de Moldàvia.

En el següent enllaç podeu consultar el web del Congrés: Gagauzkongresi 

 

Cau el govern de Kosova. Hi haurà eleccions anticipades

Aquest dimecres s’ha consumat un fet fet que feia dies que s’intuïa que podia passar. El govern de coalició de Kosova, encapçalat per Isa Mustafa de la Lliga Democràtica de Kosova, no ha superat la moció de censura presentada per l’opositora Iniciativa per Kosova (NISMA).

El parlament de Kosova està format per un total de cent vint diputats, dels quals setanta-vuit han votat contra el govern i només trenta-quatre a favor. Tal com estava previst, i com ha passat assíduament en aquesta darrera legislatura, els tres partits opositors (Vetëvendosje, Aliança pel Futur de Kosova i NISMA) han votat en bloc contra el govern. A aquests vots s’hi han afegit el d’alguns membres del Partit Democràtic de Kosova, l’altre soci de govern i partit amb més representació a la cambra. No ha estat una sorpresa. Feia dies que s’especualva amb aquesta possibilitat. Tres diputats s’han abstingut.

Fa temps, per no dir anys, que l’oposició està exigint eleccions anticipades. El gener de 2016 hi hagué nombroses manifestacions, campanya de recollida de signatures i plantada de tendes contra el govern, per la seva dimissió i per la convocatòria d’eleccions. En aquesta última legislatura, el govern ha pres, o ha intentat prendre, una sèrie de mesures que han aixecat molta polseguera i molta oposició. Més d’una vegada ha quedat en una posició molt incòmoda i ha intentat fer estranys malabarismes per tal d’esquivar la pressió popular.

L’últim escull, finalment no superat, és el de la votació de l’acord de delimitació de fronteres entre Kosova i Montenegro, fortament contestat per l’oposició. Els partits opositors, també en bloc, consideren que aquest acord és una claudicació del govern, que fa que es perdin vuitanta quilòmetres quadrats, que es consideren irrenunciables. La votació d’aquest acord ha estat posada com a condició indispensable per tal que la Unió Europea accedeixi a la liberalització de visats. Ahir mateix, Isa Mustafa es va reunir amb l’ambaixador dels EUA a Prístina, Greg Delawey, que li va insistir una vegada més que la votació s’havia de dur a terme immediatament. Des del mes d’agost passat que s’ha estat ajornant aquesta votació. Ara caldrà veure quina actitud pren la Unió Europea, perquè tot sembla indicar que aquesta votació és més que improbable que es faci i, sobretot, que hi hagi una majoria parlamentària, un cop s’hagin fet les eleccions, disposada a votar-la. Dimecres a la tarda mateix, Nataliya Apostolova, cap de l’oficina de la UE a Prístina va fer saber que la liberalització dels visat queda ajornada. L’ambaixada dels EUA, per la seva banda, va emetre un comunicat de tot conciliador, de manera que per ara no es pot veure quin serà el seu capteniment.

Un altre tema que ha enverinat extraordinàriment la vida política a Kosova aquests darrers anys, tot i que els darrers mesos havia desaparegut en part de la primera plana, és el de la creació de l’Associació de Municipis Serbis, al nord de Kosova, coneguda popularment com Zajednica. L’oposició s’ha manifestat reiteradament en contra de tirar endavant aquest projecte, ja que consideren que implica la creació d’una mena d’autonomia política basada en criteris ètnics, que posa en qüestió la sobirania del país. L’any passat, durant moltes sessions al parlament, membres de Vetëvendosje van fer ús de gasos lacrimògens per tal d’interrompre les sessions parlamentàries que debatien aquest tema, cosa que va arribar a provocar la detenció de nombrosos diputats. L’acord per tirar-la endavant ha quedat aturat.

Una altra proposta que el govern volia tirar endavant, tant sí com no, era el de la creació d’un exèrcit de Kosova. Ha estat impossible. L’aritmètica parlamentària li ho ha impedit. Per aconseguir-ho calia el suport dels partits de les minories, i els diputats de la Llista Sèrbia s’hi van oposar frontalment, fins al punt que durant setmanes van absentar-se del parlament.

Les relacions amb Sèrbia tampoc no han estat gens fàcils, i els darrers mesos s’han deteriorat notablement. L’últim episodi que les va empitjorar va ser la detenció de Ramush Haradinaj, principal líder de l’Aliança per al Futur de Kosova, per les autoritats franceses, a demanda de les autoritats judicials sèrbies. L’oposició va acusar el govern de Mustafa de tou i de ser el responsable últim de la detenció, per la seva política de cessions.

Ara, el president del país, Hashim Thaci, del Partit Democràtic, ha anunciat que iniciarà converses amb tots els partits per tal de buscar una data apropiada per fer les eleccions. De fet ja feia setmanes que afirmava que avançar les eleccions no era cap drama.

L’oposició ha celebrat eufòrica la deicsió del parlament i es mostra disposada a competir per gunayar la majoria en le nou parlament. En els comptes de facebook d’alguns del líders de VV es podien llegir missatges tan clars com: “Ha caigut el govern. Ha caigut l’acord de delimitació de fronteres. Ha caigut la Zajednica”.

Actualment, el govern estava format per una coalició entre els dos principals partits de la història recent de Kosova. D’una banda, el Partit Democràtic de Kosova, (PDK), format per la major part dels dirgients de la guerrilla, UÇK, que va lluitar contra l’exèrcit serbi i les forces parmilitars. De l’altra, el soci minoritari era la Lliga Democràtica de Kosova (LDK), el partit fundat per Ibrahim Rugova -durant els anys noranta-, el principal dirigent de la qual és Isa Mustafa.

Aquests dos partits van capitalitzar durant anys l’escena política kosovar, però després dels últims comicis es van veure forçats a formar govern conjuntament, entre d’altres motius per la pressió, sobretot, nord-americana, sobre aquestes dues formacions. Aquest govern era la principal garantia perquè es complissinn els desitjos de Washington a la zona, malgrat que la corrupció, el nepotisme, els vincles amb el crim organitzat i el saqueig de les arques publiques han estat absolutament indicustibles.

L’oposició, per la seva banda, estava formada per tres forces, la més important i més influent de les quals era el moviment Vetëvendosje (Autodeterminació), una organització que defensa uns postulats que podríem definir com a força d’esquerres per als paràmetres de la zona, molt poc amiga de Washington, radicalment contrària a les privatitzacions i als acords amb Sèrbia –tret que es facin des de la perspectiva de la igualtat de condicions, cosa que vol dir que Sèrbia reconegui Kosova com a estat independent-, i que ha condemnat constantment la corrupció i la manca de sobirania real del país. Els altres dos partits opositors són Aliança per al Futur de Kosova (AAK) i Iniciativa per Kosova –NISMA-, escindida del PDK.

La composició del nou parlament és una absoluta incertesa. Segons una enquesta publicada durant el mes de març, Vetëvendosje es pot convertir en la primera força política. VV té una intenció directa de vot del 20,8%, i deixa enrere per primera vegada les dues forces governamentals, el PDK (18,4) i la LDK (16,4%). Si en unes eleccions passés realment això, representaria la primera derrota electoral del PDK. Entre els joves, els possibles votants de VV arriben, ara, al 24%. A les últimes eleccions locals, però, VV ja va vèncer a la capital, Prístina, i el nou alcalde, Shpend Ahmeti, és molt ben valorat per la població.Si no es comptabilitzen les preferències de les persones que no es van decantar per cap opció, la diferència encara és més gran: VV (26%), PDK (23%) i LDK (20,4%).

 

El president moldau, Igor Dodon, amb Putin, en la commemoració del Dia de la Victòria

El president moldau continua fent gestos ostensibles d’acostament a Rússia. El 9 de maig és una autèntica jornada festiva a Rússia, Dia de la Victòria, en què es commemora el triomf sobre les tropes nazifeixistes durant la Segona Guerra Mundial.

Tal com es feia en l’època soviètica, grans desfilades militars omplen els carrers de les principals ciutats del país. Moscou, evidentment, va ser l’escenari de la més nombrosa i “lluïda”. Aquest any, el president rus, Vladímir Putin, era acompanyat pel president moldau, Igor Dodon, per primera vegada després de la dissolució de l’URSS.

En les imatges difoses per diversos mitjans de comunicació, Putin i Dodon, únic cap d’estat estranger asssistent a la cerimònia, estaven de costat. D’aquesta manera s’escenifica el gran interès de Mosocu a atreure’s el president moldau i, alhora, Dodon torna a fer paleses les seves preferències pel que fa a aliances internacionals. Aquest any, Dodon i Putin ja s’han trobat tres vegades.

Dodon fa uns dies es va oposar a una proposta del govern de Moldàvia, que no controla, que pretenia declarar el 9 de maig com el Dia d’Europa a Moldàvia. Va aprofitar aquesta proposta per reivindicar el paper de la Unió Soviètica i l’orgull pels pares i avis que van lluitar durant la Guerra.

Fa poques setmanes, Moldàvia va ser admesa com a observadora de la Unió Euroasiàtica, una de les seves prioritats, tal com ja va manifestar durant la passada campanya electoral presidencial. A principis del mes d’abril, Chisinau, la capital moldava, va acollir un fòrum de la Unió Econòmica Euroasiàtica, on van participar 250 persones. També hi van ser presents responsables del Banc Euroasiàtic pel Desenvolupament. Va ser en aquest marc on es va signar l’acord de cooperació amb aquest organisme supraestatal. L’acord el van signar Dodon i Tigran Sarkisyan. Aquest acte no va ser gaire ben vist pel govern moldau, el cap del qual, Pavel Filip, va advertir que sense l’aprovació del govern, no tindria cap efecte pràctic.

Des que és president, Dodon ha intentat fer passos més que evidents d’acostament a aquesta Unió i, alhora, ha intentat congelar l’aproximació a la Unió Europea, i a Romania. De fet, més d’una vegada ha amenaçat de trencar l’Acord d’Associació amb la Unió Europea, tot i que fins ara no ha dut a la pràctica aquesta mesura, ja que no disposa del suport parlamentari necessari per dur-la a la pràctica. Les seves esperances estan posades en els propers comicis moldaus, que espera que puguin suposar un canvi en les majories parlamentàries.

Ayde Mori, l’aproximació de Brenna MacCrimmon a la música turca dels Balcans

Ayde Mori és una formació creada a Istanbul l’any 1997, amb l’objectiu d’estudiar i recuperar la música turca dels Balcans. El primer disc el van enregistrar l’any 2001, on hi ha cançons en turc i en albanès. Els dos components més destacats del grup són la candadenca Brenna MacCrimmon i el turc Muammer Ketencoglu. Els altres dos membres del grup són Sumru Agiryuruyen i Cevdek Erek.

Brenna MacCrimmon fa molts anys que recorre els Balcans interessant-se pel patrimoni musical turc de la zona, moltes vegades en perill de desaparèixer.

 

Albània en un atzucac: el parlament tria nou president i l’oposició boicoteja les eleccions del 18 de juny

El passat 28 d’abril, el parlament albanès va escollir com a nou president del país Ilir Meta, actual dirigent del Moviment Socialista per la Integració (LSI), amb el suport, només, dels partits que conformen la majoria parlamentària. No va ser fins a la quarta votació que no va rebre el nombre de vots suficients per poder accedir al càrrec. D’un total de 140 diputats, 87 van votar-lo. Només dos diputats van votar-hi en contra. La resta no van ser presents a la cambra . En les tres primeres votacions, no va arribar al nombre de vots necessaris per aconseguir la nominació, ja que calia un mínim de dos terços de vots favorables. El càrrec no l’ocuparà fins que l’actual, Bujar Nishani, finalitzi el seu mandat.

D’aquesta manera, Ilir Meta aconsegueix ser el setè president de la República d’Albània. Aquest càrrec, en aquests moments, té un caràcter fonamentalment simbòlic, a diferència del pes que havia tingut en els primers anys de l’Albània postestalinista. La constitució de 2008 va limitar-ne clarament el paper, i l’any passat amb la reforma judicial encara va veure més reduïdes les seves atribucions.

Tot i el caràcter exclusivament simbòlic del càrrec és evident que dona a Meta un protagonisme en la vida política albanesa important, que li pot permetre de sobreviure políticament. El seu partit, el Moviment Socialista per la Integració –amb setze escons-, és el soci menor de la coalició de govern, liderada pel Partit Socialista -amb 63 escons-. L’altre soci de l’equip de govern és el Partit per Democràcia, la Justícia i la Integració, amb tan sols quatre diputats. La seva popularitat, de l’LSI, està clarament en hores baixes, i el fet d’aconseguir aquest càrrec pot fer que pugui aparèixer com un home de diàleg en un moment en què les relacions amb l’oposició estan profundament deteriorades.

Meta va inicar la seva carrera política en el Partit Socialista, l’hereu del Partit del Treball d’Enver Hoxha. Va ser primer ministre entre el 1999 i el 2002. L’any següent va abandonar el partit i en va formar un de nou, el Moviment Socialsita per la Integració, amb el qual ha obitngut des de llavors uns resultats electorals que oscil•len entre el 5 i el 10% dels vots, i ha funcionat, a efectes pràctics, com a partit frontissa. En la passada legislatura va col·laborar amb els demòcrates, però després dels últims comicis va optar per coalitzar-se amb els socialistes.

Aquesta elecció s’ha d’emmarcar en la profunda crisi política que afecta Albània. L’endemà mateix de l’elecció de Meta, alguns ciutadans s’hi van manifestar en contra, i la policía va practicar algunes detencions. Els partits opositors, encapçalats pel Partit Democràtic, fa setmanes que fan accions de protesta contra el govern d’Edi Rama, una de les quals és el boicot del parlament.

En teoria, el 18 de juny hi ha d’haver eleccions a Albània. De fet, ja han estta convocades. L’oposició, en la seva estratègia de boicot, ha decidit de no participar-hi, ja que argumenten que no hi ha les condicions necessàries perquè siguin netes i justes. Des de fa mesos que demanen la dimissió del govern i la formació d’una altre govern de caràcter tecnic per tal que les organitzi. Com que el govern d’Edi Rama no hi ha accedit, han optat per no presentar-s’hi, cosa que pot provocar una situació absolutament inèdita: unes eleccions en un parlament europeu on l’oposició ni tan sols s’hi presenta.

En la data límit establerta per poder presentar candidatures, només ho han fet disset llistes, segons la Comissió Electoral Central (KQZ). Hi ha, lògicament, entre aquestes candidatures les dels tres partits que formen l’equip de govern, i també altres de menor influència, o nous,com LIBRA o Sfida, que intentaran cobrir l’electorat orfe que deixi el Partit Democràtic, en cas que decideixi acudir a les urnes.

Les institucions europees estan intentant de forçar un acord per tal que l’oposició hi concorri. Ahir matiex, Donald Tusk, president del Consell d’Europa, va fer una altra crida en aquesta línia. En la mateixa línia es van expressar alguns membres del Partit Popular Europeu. L’ambaixadora alemanya a Tirana, Susanne Schulz, va emplaçar també els demòcrates a participar-hi. Va anunciar, també, que en cas que no ho facin, reconeixeran igualment el resultat de les eleccions.

Ahir mateix va haver-hi una reunió -la segona en deu dies-, auspiciada per l’encara president Bujar Nishani, entre Edi Rama i Lulzim Basha –líder del partit Demcoràtic- per tal d’arribar a un acord que permeti desbloquejar la situació. Pel que ha transcendit a la premsa, hi havia sobre la taula la possibilitat d’ajornar les eleccions fins al dia 16 de juliol, però finalment no va haver-hi acord. Basha, en roda de premsa, va anunciar que mantenen el boicot anunciat a la cita electoral del 18 de juny.

4 de maig de 1980, mort de Tito. Imatges dels noticiaris d’aquell dia

 

El 4 de maig de 1980 va morir a Ljubljana Josp Broz Tito, després d’una llarga malatia. Va ser enterrat a Belgrad, on cada any es concentren centenars de persones per retre-li homenatge.

Havia nascut a Kumrovec, Croàcia -quan encara pertanyia a l’Imperi austrohongarès- l’any 1892. De ben jove va treballar de pagès, de cambrer i de mecànic. Va participar en la Primera Guerra Mundial com a soldat de l’exèrcit autsrohongarès. Va ser fet presoner per l’exèrcit rus i alliberat durant la Revolcuió d’Octubre. És a partir de llavors quan s’aproxima al comunisme, de manera que, quan torna, participa en la creació del Partit Comunista de Croàcia. Més endavant, quan el partit va ser il·legalitzat, va ser empresonat una altra vegada, entre 1923 i 1928. També va participar a la Guerra Civil espanyola -sembla que va passar per Catalunya- com a membre de la Brigades internacionals.

L’any 1937 va ser nomenat secretari general del Partit Comunista de Iugoslàvia i va liderar la lluita partisana contra l’ocupació nazi i fexista. A partir d’aquí es va convertir en la figura central de la política iugoslava fins al dia de la seva mort, l’any 1980.

En el vídeo adjunt podeu veure imatges del dia de la mort de Tito, a partir de noticiaris de l’època.

Bulgària tindrà nou govern. Acord entre GERB i l’extrema dreta

Finalment, Bulgària tindrà nou govern, tot i que aquesta notícia no és cap sorpresa. El passat 21 d’abril es va anunciar públicament l’acord entre els conservadors de GERB, que han estat governant Bulgària durant els darrers anys i la coalició d’extrema dreta Patriotes Units.

A l’acord s’hi va arribar el dia 20 d’abvril, encara que en els dies anteriors ja s’havia pactat el programa de govern, que recull bona part de les demandes de la coalició ultranacionalista.

Les eleccions van tenir lloc el 26 de març, a resultes de les quals GERB té un total de 95 diputats en el parlament, i Patriotes Units en té 27, cosa que fa que la suma entre totes dues formacions superi els 121 escons necessaris per poder tenir majoria absoluta en la nova cambra búlgara.

El nou govern tornarà a estarà encapçalat per Boiko Boríssov, i serà anunciat aquest3 de maig. L’endemà mateix serà sotmès a votació en el nou parlament, que ben segur que el ratificarà.

El camp de concentració d’Omarska (Bòsnia), maig-agost de 1992

Era l’estiu de 1989. Crec recordar que fèiem el trajecte en tren entre Bihac, al nord-oest de Bòsnia, i Banja Luka. Com que el tren no avançava gaire de pressa, quan en vam tenir prou d’aquell ritme tan lent, vam decidir de baixar a la primera parada que trobéssim, sempre que fos un poble no gaire gran. Ens venia de gustar visitar algun llogarret lluny de les rutes turístiques, tot i que Bòsnia, llavors, no era el que en podem dir una gran destinació turística.

La casualitat va fer, doncs, que el poble escollit fos Omarska. Un cop vam baixar, vam començar a caminar per un camí que sortia just al costat de l’estació i que seguia paral•lel a la via del tren. De fet, no vam entrar a la ciutat, que no era tan petita, sinó que vam anar a petar a un dels poblets, molt petitons, que formen part de la mateixa municipalitat d’Omarska.

Ens van cridar l’atenció algunes cases aïllades i pagesos abillats encara amb esclops i vestits tradicionals serbis. En tenim, anys després, un molt bon record d’aquella estada, en aquell petit llogarret del qual ni tan sols recordo el nom. Un petit parc, un únic bar, persones que ens preguntaven si parlàvem iugoslau, una minúscula botiga… i molta hospitalitat, sobretot.

Pocs anys després vam tenir una gran sorpresa quan Omarska es va convertir en la portada de diversos mitjans de comunicació per una trista, molt trista notícia: a Omarska s’hi havia construït, tres anys després de  visitar-la per atzar, un camp d’internament per on van passar milers de persones, i on en van morir uns quants centenars.

Omarska no és gaire lluny de Prijedor. Prijedor era considerada una ciutat estratègica per als txètniks, ja que la seva conquesta permetia establir un corredor que uniria els territoris de Bòsnia controlats per ells amb la Krajina, a Croàcia, també en ple conflicte bèl·lic.

El 30 d’abril Prijedor va ser ocupada per les tropes txètniks. Arran de la massacre i neteja ètnica de la ciutat, durant aquests primers mesos de la guerra de Bòsnia, que va esclatar a principis d’abril de 1992, homes i dones musulmans i croats van ser deportats al camp d’Omarska. Segons Human Rights Watch, no hi ha cap mena de dubte a l’hora de classificar-lo com a camp de concentració. També hi hagué altres camps de característiques similars, tot i que de menors dimensions, a Keraterm, Trnopolje i Manjaca, prop de Prijedor també.

Prijedor era una ciutat d’uns vint-i-cinc mil habitants. Arran de la conquesta de la ciutat per les forces txètniks, en van desaparèixer set mil, el 28% ! Als voltants de la ciutat s’han localitzat, fins ara, 145 fosses coumnes i centenars de tombes individuals.

El camp d’Omarska es va posar en funcionament tot just tres setmanes immediatament després de la conquesta de la ciutat, cosa que fa suposar que una part important dels desapareguts de Prijedor hi van ser reclosos.

Segons les dades que se’n tenen, hi van ser internades entre sis i set mil persones, durant un període de cinc mesos, entre la primavera i l’estiu de 1992, concretament entre el 25 de maig i el 21 d’agost. No es pot donar una xifra exacta del nombre de persones que hi van morir, però ben segur que van ser alguns centanars, alguns del quals van morir de fam, o a conseqüència dels maltractaments. Les autoritats serbosbosnianes el van qualificar com un centre d’investigació, i acusaven les persones detingudes de dur a terme activitats paramilitars. Després, segons les dades que es tenen, també hi van ser deportades persones provinents d’altres localitats veïnes, com Kozarac o Trnopolje.

El camp estava format per dos edificis principals i altres de menors: els més importants eren l’edifici d’administració, on també es feien els interrogatoris, tortures i també execucions i l’edifici de l’hangar, on eren tancats els reclusos. Com a edificis menors hi havia el que era conegut com a Casa Blanca, on també s’hi feien tortures, i finalment la Casa Vermella, on es van fer execucions sumàries. Tots els voltants del camp estaven completament minats per tal d’evitar la fugida de les persones tancades, i estava custodiat per uns quatre-cents vigilants. Algunes de les recluses eren obligades a fer les tasques de neteja i el menjar. Tots els testimonis certifiquen que les violacions eren una pràctica habitual. També s’ha arribat a exhumar els cadàvers de nens de cins canys.Les persones detingudes a Omarska, segons comenten alguns dels testimonis dels supervivents feien només un àpat al dia. No hi havia dutxes ni servei de neteja, de manera que les deixalles s’acumulaven per tot el camp.

Segons les autoritats txètrniks, hi van passar 3.334 persones, de les quals 3.197 eren bosníaques i 125 croates.

L’any 2004, no gaire lluny del camp, es va localitzar una gran fossa comuna que contenia els cadàvers de 456 persones procedents, sembla, d’aquest camp. El Tribunal Internacional de l’Haia ha acusat formalment 21 persones d’haver-hi comès atrocitats.

Ed Vulliamy va ser el primer periodista que va poder accedir al camp. Aquí en podeu llegir una crònica que va escriure l’any 2004.

 

El parlament de Montenegro aprova l’ingrés del país a l’OTAN. Milers de persones s’hi manifesten en contra

L’Skupstina, el parlament de Montenegro, va ser, ahir divendres,  l’escenari d’una votació de gran transcendència: l’ingrés del país a l’OTAN. No hi va haver sorpreses. Els quaranta-sis diputats presents a l’hemicicle, tal com ja havien anunciat, hi van votar a favor. Cal destacar, però, que els altres trenta-cinc diputats no hi eren. Tot els partits opositors boicotegen el parlament.

L’octubre de l’any passat es van fer les eleccions en aquest petit país de 650.000 habitants. Un cop es van fer públics els resultats, l’oposició va acusar el govern d’haver comès frau, i va aportar-ne proves més que convincents, que els donaven tota la raó. En la sessió d’ahir van ser-hi presents els partits que donen suport al govern: el Partit Democràtic dels Socialistes (DPS) -35 escons-, 2 diputats socialdemòcrates, escindits de l’SDP, 1 del Partit Liberal i els partits de les minories: 2 del Partit Bosníacc, 1 dels albanesos del FORCA i  1 de la Iniciativa Cívica Croata. També van acudir-hi, de manera extraordinària, i van votar-hi a favor, els diputats del Partit Socialdemòcrata (SDP), a l’oposició.

El cap de govern, Dusko Marovic, no va dubtar a qualificar d’històrica la jornada d’ahir i va insistir a remarcar la defensa d’uns determinats valors, moderns i democràtics . En els mateixos termes es va expressar Milo Djukanovic, el gran patriarca i capo de la política montenegrina, en el sentit literal del terme. Djukanovic s’ha refermat en la idea que l’OTAN és el lloc on correspon estar als  montenegrins, per motius culturals, històrics i de civilització.

Alhora, al carrer, davant el Palau Reial de Cetinje, la capital històrica de Montenegro, es van congregar milers de persones contra aquesta decisió. Van corejar consignes contra l’OTAN i contra els Estats Units, a qui acusen de ser una potència assassina. També es va cremar una bandera de l’OTAN. Es van poder sentir consignes prosèrbies i prorusses. A part, no es van estalviar de denunciar el govern amb crits com “Traïdors” o “Lladres!”. L’any 1999, durat la guerra de Kosova, l’OTAN va bombardejar Sèrbia, cosa que va provocar una gran indignació popular, encara que la República de Montenegro no fos gaire afectada pels atacs.

L’oposició montenegrina està dividida en dos grans blocs. D’una banda, el Front Democràtic (DF), un conglomerat de forces molt heterogènies, nou partits, que abasta des de l’extrema dreta fins a nostàlgics de la Iugoslàvia socialista de matriu sèrbia. Aquesta coalició és radicalment contrària a l’ingrés a l’OTAN i exigeix un referèndum perquè la població s’hi pronunciï. La resta de partits opositors tenen una actitud menys bel·ligerant, tot i que estan d’acord amb la proposta del referèndum. Les enquestes semblen donar un avantatge als favorables a l’ingrés a l’OTAN, però no es pot assegurar quin seria el resultat en el cas hipotètic en cas que es dugués a terme. Una enquesta publicada el febrer de 2016 atorgava als favorables el 47% d’intenció e vot, mentre que als contraris el 37%

Rússia, per la seva banda ja hà fet públic el seu malestar per la votació d’ahir. Ho considera una procovació i una demostració més de l’expansionisme d’occident en una àrea on Rússia havia tingut una forta influència.  A més, ha alertat de les conseqüències que això pot tenir. En aquests moments, les relacions entre Rússia i el govern montenegrí estan profundament deteriorades. Les acusacions que pesen sobre Rússia per la seva presumpta implicació en el fosc i tèrbol afer relaitu a l’intent de cop d’estat, o aparent intent de cop d’estat, que havia de tenir lloc el mateix dia de les eleccions montenegrines no han fet més que enrarir les relacions entre tots dos estats.

No cal dir que les cancelleries occidentals i l’OTAN com a insittució ja han expressat la seva satisfacció.

Finalment, l’ingrés definitiu de Montenegro  l’OTAN s’ha d’aprovar en una cimera que ha de tenir lloc a Brussel·les durant aquest mes de maig. Prèviament, però, cal que els vint-i-vuit estats que en formen part, ho ratifiquin abans. Per fer-ho, a hores d’ara, només resten els Països Baixos i l’Estat espanyol, tot i que només és un tràmit. Des de l’any 2007, Montenegro ha col·laborat amb l’OTAN diverses vegades, i ha enviat tropes a l’estranger, a l’Afganistan per exemple. És evident que la capacitat militar de Montengro és escassa. Les seves forces compten amb prou feines 2.5000 efectius, però el valor estratègic que té sí que és important.

 

Crisi macedònia: manifestants assalten el parlament després de triar-ne un nou president

La situació política que viu Macedònia cada vegada està mes bloquejada. Ahir a la nit es va fer palès un altre cop l’atzucac en què viu el país, quan manifestants de la plataforma Units per Macedònia van assaltar el parlament, just després de triar el nou president de la cambra, un membre d’un partit albanès que ha pactat un possible nou govern amb els socialdemòcrates.

Ahir a la tarda es va procedir a l’elecció del nou president del parlament, imprescindible per fer els passos següents que han de permetre triar un nou cap de govern. La persona que hi optava era Talat Xhaferi, de la Unió Democràtica per la Integració (BDI), el partit albanès amb més diputats a la cambra, deu. Va obtenir un total de 61 vots, un nombre suficient per ocupar el càrrec. Cal destacar que no tots els partits albanesos el van votar, ja que els diputats de BESA i del Partit Democràtic Albanès consideren que no és una persona amb el perfil adequat.

Els diputats del governamental VMRO-DPMNE van respondre, després de la votació, cantant l’himne macedoni i demanant eleccions. Han insistit en tot moment, i de fet des de fa setmanes que ho argumenten, que aquest acte és totalment il·legal, i que demostra la traïció dels socialdemòcrates als interessos nacionals dels macedonis, i el seu sotmetiment als interessos d’Albània i de la Fundació Soros. De fet, la premsa afí al govern, la majoritària al país, fa temps que es dedica a reproduir aquest discurs i a atiar les mobilitzacions de la plataforma Units per Macedònia. Avui mateix, aquests mateixos mitjans publicaven diversos articles on explotaven el passat de Xhaferi com a membre de la guerrilla albanesa que va lluitar contra l’exèrcit macedoni l’any 2001.

Va ser llavors quan van entrar al parlament, davant la passivitat de la policia, persones que s’hi manifestaven, de la plataforma Units per Macedònia. Un cop a dins, van atacar alguns dels diputats, entre els quals hi havia Zaev, i també, Zijadin Sela, d’Aliança dels Albanesos.

Aquest matí, diferents actors polítics i institucionals han fet balanç dels incidents que es van produir al vespre-nit, una de les imatges més impactants dels quals va ser la cara ensangonada del candidat socialdemòcrata a ocupar el càrrec de cap de govern, Zoran Zaev.

Segons fonts policials, vuitanta-tes persones van haver de ser ateses en diferents hsopitals de la capital, arran dels incidents violents, de les quals vint-i-cinc eren membres dels cossos policials, tres eren diputats i un periodista.

Diferents instàncies han apel·lat a la calma. L’ambaixada dels Estats Units ha volgut transmetre el missatge que la violència no és la solució als problemes del país, i que l’única via per resoldre el trencacolls macedoni és la negociació i l’acceptació dels resultats de les eleccions del dia 11 de desembre. Exactament en la mateixa línia s’ha expressat la representant de l’OSCE a Macedònia, Nina Suomalainen, l’ambaixador holandès o Johannes Hahn.

D’una manera similar, el ministre d’afers estrangers d’Albània ha posat èmfasi en el fet que s’ha d’evitar la retòrica incendiària, que no fa més que atiar el conflicte ètnic. Molt més contundent ha estat la reacció del partit Vetevensoje, de Kosova, que ha titllat l’agressió de feixista, racista antialbanesa i de servir els interessos russos a la zona.

Per la seva banda, Federica Mogherini, des de la Valletta, ha expressat la seva tristesa pels fets d’ahir, i la seva preocupació. A més, ha aprofitat per alertar que tot plegat pot desembocar en una crisi seriosa i perillosa.

Finalment, una de les reaccions més esperades, la del president del país, Gjorge Ivanov, no ha trigat a produir-se. Ha apel·lat a la calma i a restaurar la pau, això sí, amb el respecte amb la constitució, les lleis i l’ordenament jurídic del país. A més ha insisit que actes il·legals, com el que va tenir lloc ahir -en referència al nomenament del nou president del país- no poden succeir. Per tant, no ha modificat ni una coma el seu discurs habitual, com era de preveure. Es constata, doncs, el seu paper com a garant del discurs de Gruevski, i el seu clar alineamnet amb les tesis del governamental VMRO-DPMNE.

La situació està més enrocada que mai i no hi ha absolutament res que sembli que pugui provocar un canvi en l’evolució els esdeveniments. El perill de confrontació, violenta fins i tot, és més que real. Fa més de quatre mesos que van tenir lloc les eleccions i encara no hi ha govern. Avui mateix, des del partit socialdemòcrata a’ha afirmat que el procés per triar un nou govern tirarà endavant. Caldrà veure fins on està disposat a arribar Gruevski, el seu partit i els grups socials que li donen suport per mantenir el poder, i evitar ser jutjat per corrupció, espionatge…

L’11 de de desembre van tenir lloc eleccions a Macedònia. Havien de servir per posar punt i final a mesos de protestes al carrer contra el govern del conservador VMRO-DPMNE, erncapçalat per Nikola Gruevski. Se l’acusava de corrupció, pràctiques mafioses i d’haver espiat gairebé trenta mil ciutadans.

Els resultats van ser molt ajustats. Va guanyar el VMRO-DPMNE, 51 escons, però no amb prou suport per formar govern. Llavors, els socialdemòcrates (SDSM) van arribar a un acord per formar govern amb els partits de la minoria albanesa (BDI, BESA, Aliança dels Albanesos i SDP). Per arribar a un acord, els partits albanesos van elaborar una plataforma conjunta, amb reivindicacions diverses, entre les quals hi ha l’extensió de l’oficialitat de l’albanès a tot l’estat, un increment de la presència d’albanesos a les administracions públiques. … A partir de llavors, davant la possibilitat real de perdre el poder, i de ser jutjat, Gruevski va acusar els socialdemòcrates de trair el país i voler-lo destruir. La plataforma albanesa va ser anomenada Plataforma de Tirana, per tal de fer veure que s’havia elaborat fora del país.

El president del país, Ivanov, vinculat al VMRO-DPMNE va optar per no permetre la formació de govern als socialdemòcrates. Alhora, una organització, en teoria apartidista, Units per Macedònia, va iniciar una sèrie de mobilitzacions diàries contra aquesta “Plataforma de Tirana”, que fa dos mesos que duren. Aquesta setmana mateix, els socialdemòcrates i els partits albanesos, per desbloquejar la situació, van optar tirar pel dret i convocar el parlament i nomenar un nou president de l’assemblea, pas imprescindible per formar govern, però tant el VMRO-DPMNE com el president Ivanov consideren aquesta acció com a il-legal.