Resolució del conflicte fronterer entre Croàcia i Eslovènia

Quan es van formar els nous estats a la península balcànica després de la desintegració de Iugoslàvia, es van respectar bàsicament les fronteres republicanes traçades durant els anys de la Iugoslàvia socialista.

Tot i això, hi ha hagut alguns conflictes en zones molt concretes. Probablement el més famós i conegut és el contenciós entre Croàcia i Montenegro per la península de Prevlaka.

Aquest, però, no ha estat l’únic de relativa importància. N’hi ha un altre que ha influït en la política europea, com és el que ha enfrontat/enfronta Croàcia i Eslovènia. Ha tingut prou gravetat com per fer que Eslovènia bloquegés durant anys l’entrada de Croàcia a la Unió Europea.

L’any 2011, tots dos estats van acceptar un arbitratge internacional per resoldre’l. Ara, d’aquí a un any, el Tribunal d’Arbitratge de l’Haia farà pública la proposta definitiva de delimitació de fronteres.

Les deliberacions d’aquest tribunal van concloure a finals del mes de juny, poc després que els governs de tots dos països presentessin els arguments en què fonamenten les seves posicions.

Aquest tribunal està format per cinc membres i hauran d’arribar a un acord amb el suport, com a mínim, de tres dels magistrats. A partir d’ara, poden encarregar diverses gestions com visites als llocs afectats, fer enquestes o sol•licitar informes per tal de poder dictar sentència.

Hi ha més d’un territori afectat per aquest arbitratge. El més important, i que ha provocat més tensions, és el del golf de Piran. Tots dos governs, per començar, n’aporten dades contradictòries: segons Croàcia comparteixen 670 quilòmetres de frontera i segons Eslovènia la frontera compartida és de 688.

L’origen del conflicte cal cercar-lo arran de la dissolució del Territori lliure de Trieste, l’any 1954, en què es va dividir entre Itàlia i Iugoslàvia. L’any 1975 la divisó es va donar per tancada amb el tractat d’Osimo, però van quedar alguns punts poc detallats.

L’any 1991, Eslovènia va presentar una primera proposta de delimitació, que consistia a situar la frontera en el centre del golf, però un any més tard va declarar la sobirania sobre tot el golf, cosa que Croàcia no ha acceptat mai. Lògicament, el debat també afecta les aigües territorials.Cal afegir-hi, a més, que part de la població que hi viu és italiana, i no eslovena o croata.

Un altre punt de conflicte és la delimitació de la frontera al delta del riu Dragonja. Segons Eslovènia, la frontera ha de situar-se al sud del delta mentre que per a Croàcia el límit territorial l’ha de marcar el riu.
Finalment, hi ha un punt fronterer, a Plovanija, construït unilateralment per Croàcia però no reconegut per Eslovènia, el cim del Zumberak/Gorjanci, on hi havia una caserna de l’exèrcit iugoslau, i un petit territori entorn del riu Mura.

Durant aquests anys hi ha hagut diferents intents d’acord entre ambdues parts, però cap no ha rebut prou suport a banda i banda de la frontera.

El primer va ser l’any 2001, entre Janez Drnovsek i Ivica Racan, segons el qual Croàcia obtenia un terç del golf i frontera marítima amb Itàlia, mentre que Eslovènia aconseguia un corredor que li permetia accedir a aigües internacionals. Eslovènia va ratificar l’acord, però el parlament croat no ho va fer mai.

Uns anys mes tard, el 2007, es va signar l’acord de Bled on es proposava ja un arbitratge del Tribunal de l’Haia, de manera que totes dues parts poguessin reclamar els territoris en litigi que creguessin oportuns. En aquest cas, a Eslovènia el suport va ser molt escàs i va quedar en paper mullat.

Després d’alguns incidents entre tots dos estats i campanyes de grups ultranacionalistes, tant d’un país com de l’altre, es van bloquejar totes les negociacions.

A partir de llavors, aquest contenciós va ser utilitzat pels dos govern en afers internacionals, per exemple en l’accés de Croàcia a la Unió Europea i a l’OTAN. Eslovènia va arribar-ne a bloquejar la negociació.

El precedent de la resolució del conflicte entre Croàcia i Montenegro al Tribunal d’Arbitratge de l’Haia va ajudar a desencallar el tema. Croàcia va proposar, després, una solució similar a Eslovènia, però va ser desestimada. Finalment, un acord entre Jadranka Kosor, per part de Croàcia, i Borut Pahor, per part d’Eslovènia, va permetre que aquesta fos la via de resolució del conflicte.

El Tribunal s’havia de constituir després que Croàcia entrés a formar part de la Unióp Europea, cosa que va fer l’estiu de l’any passat.

Anuncis

Sèrbia també recorda Srebrenica

Aquests dies s’han fet nombrosos actes de record i homenatge a les víctimes de la ciutat bosniana d’Srebrenica, assassinades per les forces txètniks dirigdes per Ratko Mladic. Com és lògic i natural, la majoria d’aquests actes han tingut lloc a Bòsnia.

De tota manera, a Sèrbia també s’han volgut recordar aquests fets. Com cada any, l’organització feminista i pacifista Dones de Negre, que va ser molt activa durant totes les guerres que van sacsejar els països balcànics, ha protagontizat la majoria d’aquests actes.

Entre d’altres accions, van convocar el dia 11 de juliol una gran concentració a la plaça de la República, Trg Republika, de Belgrad, amb cartells amb el nom de les 8.372 persones identificades que van morir en aquella ciutat.

Uns dies abans, el 9 de juliol, van fer una cadena humana davant la seu de la presidència del país. Els principis fonamentals que volen reivindicar les activistes amb aquestes accions són la Responsabilitat i la Solidaritat. Han demanat sempre que s’aclareixin totes les responsabilitats, que es faci justícia i que s’acabi amb la impunitat. Alhora volen fer arribar el seu suport a totes les víctimes del genocidi.

El Parlament serbi, precisament, va aprovar l’any 2010 una moció de condemna dels fets d’Srebrenica, però no va voler acceptar el terme de genocidi, tal com demanaven algunes de les persones que van impulsar la proposta, entre les quals hi havia Dones de Negre. Tot i això, aquesta declaració del Parlament va ser molt important ja que marcà un punt d’inflexió en el tractament del tema a la política sèrbia.

Finalment, també van organitzar una marxa fins a Srebrenica per fer-hi arribar personalment la seva solidaritat. El dia 9 de juliol algunes de les persones que participaven en aquesta marxa van ser atacades a la ciutat de Valjevo, a l’oest de Sèrbia.

Holanda, civilment responsable de la matança d’Srebrenica

El Tribunal de l’Haia ha fet públic el veredicte segons el qual condemna els seus soldats per no protegir la població civil durant la matança d’Srebrenica, el juliol de 1995.

Aquesta ha estat una gran notícia que ha saltat aquesta mateixa tarda als mitjans de coumnicació. És una molt bona notícia perquè reconeix d’una manera clara i indiscutible la responsabilitat de la Dutchbat, les forces armades holandeses, en aquests fets.  Segons la sentència, no van complir la missió que tenien encomanada, que era precisament vetllar per la seguretat de la població d’aquesta localitat. No van fer res per evitar la massacre i, no només això,  fins i tot van arribar a pactar amb Ratko Mladic  la seva marxa, cosa que ver que les forces txètniks poguessin actuar amb tota impunitat.

Ara bé, aquesta notícia té una part que no és tan positiva, i és el fet que només afecta les persones que estaven directament protegides pels soldats holandesos i no el conjunt de la població. Es refereix exclusivament a les  persones que eren a la base de Potocari, entre 300 i 500. En canvi, no se’ls considera responsables de la resta de les morts.  Les persones que van presentar la denúnica recorreran la sentència perquè consideren que, precisament, no té en compte la totalitat de morts que es van produir, més de 8.000.

La sentència també estipula que s’haurà de pagar una compensació econòmica  als familiars de les víctimes, i que se n’haurà de fer responsable el govern holandès.

L’ONU va encarregar la protecció d’aquest enclau a un batalló de cascos blaus holandesos. Precisament per aquest fet, l’any 2008, el Tribunal de l’Haia va exhimir de responsabilitat l’estat holandès, ja que, argumentava llavors, estaven sota comandament de l’ONU i no sota comandament holandès.

Ara bé, l’any 2011, sí que Holanda va ser considerada responsable de la mort de tres joves musulmans, que havien estat capturats en una base holandesa.

Eleccions a Eslovènia: un altre salvador de la pàtria?

Triomf espectacular d’un partit nou de tipus personalista, desfeta del partit governamental i gran èxit de l’esquerra alternativa

Aquest diumenge, 13 de juliol, han tingut lloc eleccions generals a Eslovènia. Han estat les segones eleccions generals que s’han fet en tres anys. La renúncia d’Alenka Bratusek a continuar presidint el govern va precipitar els esdeveniments i va portar a la convocatòria d’eleccions anticipades.

Tal com va passar fa tres anys, el partit guanyador ha estat un partit de nova creació, el Partit de Miro Cerar (SMC), un partit fundat fa molt poc temps, al voltant de la figura de Miro Cerar, un professor de dret constitucional de prestigi. Fa tes anys va passar exactament el mateix, quan un partit nou, Eslovènia Positiva (PS), un partit de centreesquerre liderat per l’alcalde de Ljubljana d’origen serbi, Zoran Jankovic, va guanyar per sorpresa les eleccions.

La conclusió a què es pot arribar si s’analitzen els resultats de les dues darreres conteses electorals és que la població està buscant un salvador que tregui el país de la profunda depressió en què està immers. Eslòvenia, tot i que no ha cridat l’atenció de la premsa internacional, ha patit una crisi de duríssimes conseqüències, que l’ha portat pràcticament al “rescat”.

El partit actualment governant al país era Eslovènia Positiva. Era un partit que encara que es presentava com a partit d’esquerres, feia una política que responia als dictats neoliberals que apliquen tots els governs europeus: privatització d’empreses públiques, pèrdua de poder adquisitiu de les pensions, ajuts a la banca… Quan va guanyar les eleccions ho va fer presentant-se com el partit que havia de regenerar la vida política eslovena i que havia de trencar amb la manera de fer política dels partits tradicionals. Arran d’això, el Partit Socialdemòcrata, que tampoc no havia sabut gestionar la crisi, va quedar molt debilitat i amb un paper molt marginal.

Després d’anys de govern, però, la decepció ha estat enorme, ja que aquest partit no va saber, o no va voler, acabar amb la corrupció ni amb tractes de privilegi, ni va poder aturar un constant empobriment de la població.

Ara hi ha el perill que pugui passar exactament el mateix: un nou partit que ha il•lusionat la població amb propostes de regeneració moral ha guanyat. Caldrà veure com gestiona aquesta victòria. D’entrada es presenta com un partit sense un perfil ideològic ben definit, tot i que s’autoqualifica com a centrista.

Una dada molt important a tenir en compte per entendre què passa a Eslovènia és l’elevadíssim índex d’abstenció. Només ha votat el 51% del cens electoral, quan a les darreres eleccions ho va fer el 65%, cosa que demostra el cada vegada més gran desencís popular.

Segons els resultats provisionals, el Partit de Miro Cerar ha obtingut, amb el 99% dels vots escrutats, el 34,61% dels vots, el dretà Partit Demòcrata (SDS), amb el seu líder Janez Jansa a la presó per diversos escàndols, ha aconseguit el 20,69% dels vots (és a dir un 5% menys que a les eleccions del 2011).

El partit Eslovènia Positiva, fins ara al govern, ha fracassat totalment, ja que no ha arribat al mínim de sufragis per poder entrar al Parlament. D’altra banda, Alenka Bratusek, que va desmarcar-se d’Eslovènia Positiva i va crear la seva pròpia marca electoral de tipus personalista (ZAB), ha obtingut un escàs 4,34%.

En tercer lloc ha quedat el Partit dels Pensionistes (DeSUS), un partit de forta implantació al país i que ha tingut un paper destacat en diversos governs. Ha acostumat a fer un paper de partit frontissa. Ha aconseguit el 10,21% dels vots, xifra molt similar al de les anteriors eleccions.

La gran sorpresa de les eleccions ha estat els grans resultats de la Unió d’Esquerres (ZL), que ha aconseguit el 5,97 % dels vots, amb les quals supera el Partit Socialdemòcrata, amb un 5,95% dels vots, partit que continua en caiguda lliure. La Unió d’Esquerres és un partit en sintonia amb partits com Syriza.

Finalment, el democristians de Nova Eslovènia han assolit el 5,53% dels vots, que demostren que té un vot molt estable. El Partit Popular Eslovè ha quedat fora del Parlament.

Una altra dada interessant és que l’extrema dreta, del Partit Nacional Eslovè (SNS), continua com a força extraparlamentària i no recupera el cert paper que va tenir en els primers anys de l’Eslovènia independent.

Els resultats oficials i definitius, però, no seran fets públics fins al 29 de juliol. L’1 d’agost és la data triada per a la constitució del nou Parlament.

Repartiment provisional d’escons (en són 90). Les dades encara no són definitives, per tant, no sumen un total exacte:

SMC (Partit de Miro Cerar), 36
SDS (Partit Democràtic), 21
DeSUS (Partit dels Pensionistes), 10
ZL (Unió d’Esquerres), 6
SD (Partit Socialdemòcrata), 6
NS (Nova Eslovènia), 5
ZAB (Aliança Alenka Bratusek), 4

Tres apunts sobre Sèrbia: balanç definitiu de les inundacions, increment del nombre de persones que demanen asil i visita de Vucic a Moscou

Balanç de les inundacions

El president de Sèrbia, Tomislav Nikolic, ha fer públiques aquesta setmana les dades definitives, oficials, sobre els danys, humans i materials, provocats per les inundacions del mes de maig a Sèrbia.

Segons les dades aportades pel president, el nombre de morts provocats pels aiguats puja a la xifra de cinquanta-set, el nombre de persones evacuades va ser de 31.879, de les quals unes 25.000 d’Obrenovac, la ciutat que va patir amb més duresa les inundacions.Finalment, pel que fa als edificis afectats de manera molt greu, superen el nombre de 2.200.

Increment de les demandes d’asil

Aquest últim any uns, aproximadament, 22.500 ciutadans serbis han demanat asil a la Unió europea. Aquesta xifra representa un increment del 17% si la comparem amb la de l’any anterior. La majoria de les persones que demanen asil són, sobretot, albanesos, de la vall de Presevo i de Bujanovac, i roms. Els llocs de destí més sol·licitats són Alemanya, Suècia i Suïssa. En aquests tres països hi ha comunitats albaneses sòlidament establertes des de fa molts anys.

Visita de Vucic a Moscou

Aquesta setmana, el cap de govern serbi, Aleksandar Vucic, ha fet un viatge oficial a Moscou, on ha tingut reunions de treball amb Vladímir Putin i amb Dmitri Medvedev, president i cap de govern respectivament de Rússia.

L’objectiu de la visita és consolidar els lligams entre Sèrbia i Rússia, tenint en compte que Sèrbia ha començat les negociacions per a la integració a la Unió Europea. Tot i això, Rússia no deixa de ser un dels principals clients i proveïdors de Sèrbia. Per aquest motiu, el govern serbi pretén que les relacions entre tots dos països no se’n ressentin.

D’altra banda, pel que fa al conflicte d’Ucraïna, no hi ha hagut posicionaments clars, sobretot pel fet que Rússia s’ha desmarcat dels milicians de la Ucraïna oriental, i perquè Sèrbia ha mantingut una política molt ambigua, apel·lant en tot moment al diàleg entre les parts.

Putin ha anunciat que a finals d’any visitarà oficialment Sèrbia.

El principal partit hongarès de Romania vol l’autonomia, però no la independència

El principal partit de la minoria hongaresa de Romania és la Unió Democràtica dels Hongaresos de Romania. Aquest partit va ser fundat l’any 1989 per Laszlo Tokes, pastor protestant de la ciutat de Timisoara (Temesvar, en hongarès), situada al sud-oest de Romania. Actualment n’és el president d’honor, del partit. Va tenir,Tokes, un paper molt rellevant ens les darrers anys de la dictadura de Ceaucescu, com a opositor i defensor dels drets de les minories nacionals i lingüístiques.

Aquest partit, de sensibilitat democristiana, pretén aglutinar tots els hongaresos del país i defensar-ne els seus interessos. Des de les primeres eleccions, ha tingut sempre uns molt bons resultats, cosa que li ha permès de jugar un paper polític de certa importància, fins al punt de formar part de gairebé tots els governs. En aquests moments és el partit menor de la coalició governamental, dirigida per Victor Ponta, del Partit Socialdemòcrata. El fet que fa uns mesos els liberals abandonessin el govern els ha donat més rellevància.

Els hongaresos, a Romania, són aproximadament el 7% dels 19 milions i mig d’habitants que té el país. D’aquests hongaresos, aproximadament uns 600.000 es reivindiquen com a szeklers, els quals fa temps que estan reivindicant una autonomia.

Ara per ara, sí que estan reconeguts certs drets a les minories lingüístiques, com l’ensenyament en llengua hongaresa fins a la universitat. Ara bé, el fet de gaudir d’una autonomia és vista amb molta desconfiança pels partits romanesos i per la població en general, ja que es tem que sigui un primer pas per a la reunificació amb Hongria, com a l’època de l’Imperi Austrohongarès, abans de la Primera Guerra Mundial .

L’any 2006, unes declaracions de Gyorgy Frunda, senador d’aquesta formació, van provocar un gran rebombori, quan va afirmar que ell no defensava els interessos de Romania. Es va impulsar una gran campanya en contra de la seva persona i, finalment, figures rellevants del partit van haver-lo de desautoritzar.

Aquesta setmana, un dels principals dirigents de l’UDMR, Petar Kovacs va manifestar el desig d’aconseguir una autonomia territorial per als hongaresos. Va insistir que hi podien haver dues vies per aconseguir-la: d’una banda dins l’actual marc constitucional, amb la qual cosa només caldria la bona voluntat dels partits romanesos, o bé impulsant un canvi en la constitució, cosa que veia més complicada. Segons ell, però, l’autonomia és la millor solució per resoldre la qüestió hongaresa a Romania.

De tota manera, per esvair cap mena de dubte sobre les seves intencions, i evitar un conflicte com el de l’any 2006, un altre dirigent del partit, l’eurodiputat Csabo Sogor ha deixat molt clar que, en cap cas, l’objectiu del seu partit és la independència. Ha anat fent declaracions en aquesta línia els dos darrers mesos. Ha volgut demostrar d’una manera diàfana les seves diferències, sobretot, amb el procés que s’està vivint a la Ucraïna oriental, amb la intenció de no guanyar-se enemistats ni a l’interior de Romania ni en el conjunt de la Unió Europea.

Podeu seguir els principis i declaracions de dirigents d’aquest partit en elseu web: http://www.dahr.ro.

Una minoria poc coneguda: els eslaus musulmans de Macedònia, els torbesh

De comunitats musulmanes, n’hi ha arreu dels països balcànics, però no totes són eslaves. Entre els pobles no eslaus destaquen, d’una banda, els albanesos (majoritàriament musulmans, tot i que també n’hi ha de catòlics i d’ortodoxos), i d’altra banda els turcs, encara que el seu nombre ha anat minvant de manera clara en el transcurs dels últims cent anys.

Per descomptat, el grup d’eslaus musulmans més nombrós és el dels bosníacs, de Bòsnia i Hercegovina, que és el més conegut. A part dels bosníacs, però, n’hi ha tres grups més: els pomaks de Bulgària, els gorani de Kosova i els torbesh, a Macedònia.

Sempre hi ha hagut un gran debat sobre el nom d’aquesta darrera comunitat. Com passa moltes vegades en comunitats minoritzades i/o no reconegudes aquest terme té clares connotacions pejoratives (com per exemple el terme lapó, en lloc de sami, o el bable, aplicat a la llengua asturlleonesa). Per aquest motiu, molts prefereixen, senzillament, el terme d’eslaus musulmans de Macedònia.

Sembla que el nom de torbesh prové de la torba, una mena de caputxa que utilitzaven els primers membres d’aquesta comunitat. Aquest nom els el van adjudicar, sembla, els búlgars ortodoxos i tenia unes clares connotacions despectives.

La majoria dels eslaus musulmans viuen en zones rurals i, per tant, la dedicació majoritària d’aquesta població és l’agricultura i, en menor mesura, l’artesania. Una altra dada a tenir en compte és l’elevat índex d’emigració, tant a Europa, sobretot, com a Amèrica, més elevat que en altres grups del país. Els principals destins d’aquesta emigració són Itàlia, Suïssa, Àustria, Eslovènia i Grècia.

Aquest grup és culturalment diferent de la resta de macedonis de religió ortodoxa, però també de la majoria de la població musulmana del país, formada sobretot per albanesos i, en menor mesura, turcs.

Com va passar en el cas dels bosníacs, es van convertir a l’Islam durant els segles de dominació otomana. Com també s’ha defensat a Bòsnia, hi ha historiadors que els consideren descendents del bogomilians, cristians dissidents (amb força punts de contacte amb el catarisme) que van tenir molta influencia als països balcànics. De tota manera, els estudis més recents semblen desmentir aquesta idea.

Es localitzen bàsicament en cinc territoris: Gora, Debarska Zupa, Drimkol, Golo Brdo i Reka. Tots aquests territoris es concentren a la part més occidental del país. Destaquen com a nuclis particularment importants Debar, Centar Zupa i Lubanista. N’hi ha un altre nucli relativament important al sud d’Skopje, la capital.

Alguns membres d’aquesta comunitat van emigrar cap a Turquia entre 1950 i 1960, tal com també va passar amb població musulmana originària de Bòsnia.

Es calcula que, probablement, a la Iugoslàvia anterior a la Segona Guerra Mundial, el nombre de macedonis musulmans podia pujar a la xifra de 27.000. Després, durant una colla d’anys, va anar-ne disminuint el nombre, però l’any 1981 la xifra oficial torna a ser de 39.355.

Una dada a tenir en compte és que segons els cens el nombre pot canviar, ja que de vegades aquestes persones es feien constar senzillament com a macedonis i en d’altres casos com a turcs o com a albanesos.

Hi ha una dada curiosa, demogràficament parlant, i és el fet que si s’estudien les dades d’abans de la guerra, el mosaic de pobles de Macedònia era molt més variat que actualment. En aquell moment hi havia un grup clarament majoritari com el macedoni i diversos grups menors, el més nombrós del qual era l’albanès, però no tan lluny d’aquest grup hi havia els turcs, els macedonis musulmans, roms, valacs. Si, en canvi, analitzem les dades actuals, veiem que hi ha hagut una clara polarització en dos grups, d’una banda el macedoni, molt majoritari, i, d’altra banda, l’albanès que queda ara molt lluny de la resta de grups “menors”.

Una interpretació que s’ha fet sobre aquest fet és que els albanesos han acabat “assimilant” bona part de la població musulmana del país, ja sigui turca o macedònia, independentment del fet que hi hagi persones que hagin pogut emigrar cap a Turquia.

L’Associació de Musulmans Macedonis, en canvi, fa una estimació diferent del pes demogràfic de la comunitat eslava musulmana. Segons ells, podien arribar a ser uns setanta mil abans de la guerra. Segons el partit torbesh, Partit per un Futur Europeu, el nombre d’eslaus musulmans pot oscil•lar, en aquests moments, entre els 120.000 i els 150.000. És probablement una xifra inflada. El fet que la comunitat sigui més nombrosa pot representar uns avantatges importants, en l’ocupació a l’administració pública, per exemple.

Des del punt de vista lingüístic són totalment macedonis, i no s’aprecien característiques dialectals de prou pes. Ara bé, la tendència natural d’aquesta comunitat, si s’analitzen els matrimonis mixtos –no gaire freqüents, tot s’ha de dir- és relacionar-se més amb albanesos i turcs que no pas amb macedonis ortodoxos. Per tant, sembla que pesa més la proximitat religiosa que no la lingüística, a l’hora d’establir lligams amb altres grups.

En general, la tendència d’aquesta comunitat és desconfiar del poder, i tendeixen a definir-se, ells mateixos, com a “naixenski”, els nostres, per diferenciar-se de la resta de grups. Una altra característica interessant és que celebren les festes musulmanes, però també algunes de cristianes com el Djurdevden o Mitrovden.

En els darrers anys hi ha hagut una certa tendència a assimilar-se als albanesos, i fins i tot a a votar candidats albanesos en els processos electorals. Això ha comportat, de vegades, tensions en el si d’aquesta coumnitat. Un exemple d’això és que el cap de l’Associació de Musulmans de Macedònia, Riza Memedovski, va adreçar una carta al cap del Partit Democràtic Albanès on denunciava la voluntat assimilacionista dels albanesos.Ho va argumentar amb la decisió del Meshihat, institució oficial islàmica de Macedònia, de decretar l’albanès com a llengua oficial dels musulmans del país.

Les organitzacions polítiques

Durant els anys de la Iugoslàvia socialista, el govern va afavorir la nacionalitat macedònia, enfront d’una “nova” possible “nacionalitat”.

Des del punt de vista politic, l’any 1970 es va crear l’Associació de Musulmans Macedonis, tot i que no era pròpiament un partit polític.

En els darrers anys, qui ha representat d’una manera més clara els interessos torbesh ha estat la figura de Fijat Canovski. És el torbesh més conegut de tot Macedònia, que entre d’altres coses, és el creador de la primera universitat privada del país. Ha finançat, també, els estudis de nombrosos joves torbesh.

Canovski va fer el salt a la política ara fa uns deu anys. Va fundar un partit, el Partit per al Futur Europeu (PEI), amb el qual va aconseguir un escó l’any 2006, que va mantenir l’any 2008, però que l’any 2011 va perdre i es va convertir en una força extraparlamentària. És un partit de tipus de tipus agrarista, proeuropeu i conservador. Un dels grans objectius d’aquest partit és aconseguir que els torbesh siguin reconeguts com a grup cultural particular a la constitució macedònia.

Referèndum a Croàcia sobre l’ús de l’alfabet ciríl·lic

Aquests darrers mesos s’ha fet una campanya de recollida de signatures per modificar la normativa sobre l’ús de l’alfabet ciríl·lic a Croàcia. Finalment, aquesta setmana s’ha lliurat a les autoritats un plec amb 526.000 signatures perquè es pugui fer aquest referèndum.

Segons la legislació croata, per poder organitzar un referèndum d’aquestes característiques cal un mínim de 450.000 signatures. Per tant, doncs, si es validen les que s’han presentat, se superarà el mínim exigit amb escreix i s’haurà de fer. Qui n’haurà de fer la validació definitiva serà el Tribuna l Constitucional.

Davorin Mlakar, de l’opositor HDZ, la Comunitat Democràtica Croata que va fundar Franjo Tudjman, ja ha manifestat que la consulta s’haurà de fer.

El passat mes de desembre ja s’hi va organitzar un referèndum, a Croàcia, per tal que es definís el matrimoni, exclusivament, com la unió estable d’un home i una dona.

Aquesta campanya es va iniciar arran de l’obligatorietat, segons la llei croata, de retolar també en ciríl·lic tota la informació oficial de la ciutat de Vukovar, la ciutat “màrtir” de l’Eslavònia oriental.

La primera acció que es va emprendre va ser un boicot contra els negocis regentats per serbis a la ciutat de Vukovar. El total de botigues afectades va ser de 35. Les xarxes socials anaven plagades de missatges que demanaven aquest boicot, promogut per la ultradretana HQ per un Vukovar Croat.

La llei croata preveu que a les municipalitats on hi hagi un percentatge superior al 30% de la població d’una minoria no croata, la retolació s’ha de fer, també, en la llengua o alfabet d’aquesta minoria. A aquest mínim s’hi va arribar fa poc a Vukovar, cosa que va provocar la reacció de grups d’extrema dreta contraris a aquesta oficialització.

Evidentment aquesta és una mala notícia per a tots aquells que volen una Croàcia multiètnica. No ajuda gens que les diverses minories del país sentin que els seus drets siguin respectats.

Milorad Pupovac, l’etern president del Consell Nacional Serbi (SNV) i membre del Parlament croat, va condemnar enèrgicament el boicot i va exhortar les autoritats a reaccionar.

Alexandar Tolnauer, cap del Consell Croat de Minories Nacionals, va lamentar el boicot i va condemnar el clima de xenofòbia que recorda els inicis dels anys noranta. El mateix va fer el president de l’Associació de Refugiats serbis de Croàcia, Miodrag Linta, que va dir que era una crida a linxar els serbis que romanien a Croàcia.

Poc després, els contraris al ciríl·lic van decidir de fer un pas més i començar aquesta campanya pel referèndum.

Ivo Papasov

Ivo Papasov va néixer en una família gitana a Bulgària l’any 1952. El seu nom original és Ibrahim, en turc. És originari de Kardzhali, el territori de Bulgària de majoria turca. De fet, la seva llengua materna és el turc.

Durant els anys de socialisme burocràtic, el govern va impulsar diverses campanyes per tal de “nacionalitzar” forçadament les minories del país. Arran d’això va canviar-se el nom.

Va créixer en una família de músics i de seguida va deixar l’escola i es va dedicar professionalment a la música.

Toca bàsicament el clarinet, que és l’instrument amb què ha excel·lit. Es va començar a fer un nom més enllà de les fronteres de Bulgària a partir de principis dels anys noranta. Des de llavors ha fet diverses gires arreu del món.

Ha col·laborat amb diferents músics de renom, entre els quals destaca Iuri Iunàkov, que va tocar no fa gaire a Barcelona.

Actualment toca amb el seu grup Ivo Papazov Wedding Band.

Si cliqueu sobre el nom de la cançó, podreu escoltar-ne dues de les seves composicions:

Dance of the falcon

Tziganska ballada

Podeu llegir un magnífic article sobre Ivo Papasov, escrit per Marc Casal, a Revista Balcanes

Aquí teniu l’enllaç de la seva pàgina web, on trobareu més informació sobre Papasov i vídeos de les seves actuacions:

http://www.ivo-papasov.com/

El govern macedoni vol blindar la institució del matrimoni

El govern macedoni, dirigit per Nikola Gruevski, ha anunciat la intenció de tirar endavant una reforma constitucional per tal que el matrimoni quedi definit com la unió estable d’un home i d’una dona. Aquest anunci el va fer el portaveu del govern, Aleksander Gjorgjev, aquest dilluns.

Amb aquesta reforma es pretén tallar d’arrel el debat, que cada vegada va prenent més força a la societat macedònia, sobre la conveniència que el govern aprovi el matrimoni homosexual.

En cas que aquesta reforma prosperés, no seria el primer govern que  aprovaria una mesura d’aquest tipus. No fa gaires dies el govern eslovac va aprovar una mesura similar, i el govern polonès ho va fer fa més temps. Un altre exemple controvertit és de   Croàcia, on es va fer un referèndum, per tal de fer aquesta esmena constitucional.

El Partit Socialdemòcrata, el principal partit de l’oposició, ja ha manifestat el seu disgust per una proposta d’aquest tipus. Creuen que és una mesura innecessària i que entra en contradicció amb els nous temps.

Tot i això és molt probable que es pugui aprovar, ja que compta amb el suport del partit governant, el conservador VMRO-DPMN, i el seu aliat, el partit albanès de la Unió Democràtica per la Integració. A més, com que cal una majoria de dos terços del parlament, sembla que també podrà comptar amb el suport de l’altre partit albanès, a l’oposició, el Partit Democràtic Albanès.