La minoria macedònia de Bulgària, una identitat negada per l’estat búlgar

Cada any s’homenatja a la petita localitat de Melnik, en el districte de Pirin, la figura del revolucionari macedoni Jane Sandanski, mort l’any 1915. Normalment qui organitza l’acte és el partit OMO Ilinden, el principal partit de la minoria macedònia de Bulgària. Sandanski exemplifica perfectament una resposta al conflicte identitari macedoni. Per a ell, la solució ideal de la qüestió macedònia consistia en la creació d’un estat macedoni en una federació socialista balcànica. Per tant, no era favorable d’incorporar Macedònia a Bulgària, ni de resoldre la qüestió nacional macedònia com si fos una regió més de Bulgària.

Greater Macedonia

Tots els territoris poblats per macedonis. Font: Wikimedia Commons

El territori que ocupa Macedònia va formar part de l’Imperi Otomà fins a principis del segle XX. Arran de les dues guerres balcàniques dels anys 1912-1913, on van enfrontar-se tots els estats de la regió, Macedònia quedà esmicolada en tres estats: la major part va ser incorporada a Sèrbia (coneguda com la Macedònia del Vardar, que conforma l’actual estat de Macedònia), Grècia en rebé una superficie menor (coneguda com a Macedònia de l’Egeu) i la que va correspondre a Bulgària (Macedònia de Pirin) encara va ser menor.

Va ser a partir de llavors quan es va començar a consolidar una identitat nacional macedònia, particularment en el territori que va quedar sota sobirania sèrbia, primer, i iugoslava després. De fet, va ser amb la Iugoslàvia de Tito quan es va reconèixer formalment, i per primera vegada, que Macedònia era una nació.

Tot i això, també és important destacar que en aquest territori hi conviuen diversos grups nacionals, com són els albanesos, molt importants numèricament, turcs, valacs –o aromanesos-, roms, torbesh –eslaus musulmans- o serbis.

A Bulgària

La regió macedònia que va quedar incorporada a Bulgària ha estat coneguda tradicionalment amb el nom de Macedònia de Pirin, situada en el districte de Blagoevgrad, fronterer amb l’estat macedoni, al sud-oest de Bulgària. També hi ha comunitats macedònies importants disperses en ciutats com Plovdiv, Burgas, Varna, Ruse, Pernik i Kustendil. L’existència d’una minoria macedònia, però, no ha estat mai reconeguda per l’estat búlgar.

Històricament, els búlgars sempre han considerat els macedonis com a part integrant de la seva nació, i el seu país una terra irredempta. No només això, sinó que ni tan sols consideren el macedoni com una llengua diferenciada del búlgar. Legalment, l’estat búlgar accepta una personalitat regional macedònia que forma part de la identiat etnonacional búlgara.

La creença que búlgar i macedoni eren la mateixa llengua havia estat més o menys acceptada majoritàriament fins ben bé el segle XIX. A Sèrbia, per la seva banda, també s’havia considerat tradicionalment el macedoni com un dialecte meridional del serbi.

Cap a finals del segle XIX va ser quan hi hagueren els primers intents de crear una llengua literària macedònia, diferenciada i independent de la búlgara, i de la sèrbia. No va ser fins l’any 1945 que va ser reconeguda com a llengua oficial, a Iugoslàvia. Aquell mateix anys es va normativitzar el seu alfabet, i n’aparegué la primera gramàtica.

A Bulgària, doncs, com a conclusió lògica de la negació d’una identitat nacional macedònia, la consideració de minoria nacional és també refusada.

En el cens de l’any 1992, 10.830 persones s’autoconsideraven com a macedònies, però en el cens de l’any 2011 aquesta xifra era molt menor, de tan sols 5.071 persones. Evidentment aquesta baixada es deu sobretot a condicionants externs. En canvi, segons fonts no oficials properes als moviments que reivindiquen la nacionalitat macedònia s’eleva aquesta xifra per sobre de les 200.000 persones.

De tota manera, aquesta negativa a reconèixer una identitat nacional macedònia no ha estat una constant en el darrer segle. En els primers anys en què el Partit Comunista Búlgar va estar en el poder es va arribar fins i tot a promoure que els habitants d’aquesta regió s’autoconsideressin, nacionalment, com a macedonis.

Les dades que apareixeien en el cens de 1946 apuntaven que la xifra de persones que es reconeixien com a macedònies era de 169.544, sobre un total de 252.908 habitants, cosa que representava aproximadament el 67% de la població.

Eren uns anys en què les relacions entre Iugoslàvia i Bulgària eren bones, fins al punt que es va arribar a proposar seriosament de crear un federació balcànica que abastés aquests dos estats més Albània, on, llavors, Iugoslàvia era força influent. Així, doncs, Macedònia podia jugar un paper important de pont entre tots dos països. Per aquest motiu, les autoritats búlgares van ser molt més receptives. Un exemple d’això és que el macedoni, declarat oficial a Pirin, va començar a ser ensenyat, i també la història de Macedònia, a les escoles.

A partir de l’any 1948, any en què es trenquen les relacions entre Iugoslàvia i la resta d’estats “socialistes”, la política del govern búlgar va canviar radicalment, i optà per la negació de la identiat nacional macedònia, per negar-ne la identitat lingüística, i va apostar per una política d’assimilació i eliminació de tot rastre de personalitat pròpia, més enllà dels aspectes més estrictament folclòrics. També es va perseguir totes aquelles persones que de manera activa feien activisme en defensa de la causa macedònia.

Aquesta actitud es va mantenir durant tot els anys en què el Partit Comunista va romandre en el poder, fins l’any 1989. El canvi polític que hi hagué posteriorment, però, no va canviar pràcticament gens la relació amb la qüestió macedònia.

Després de 1989, es van crear ràpidament forces polítiques estrictament macedònies, la més important de les quals és l’Organització Macedònia Unida (OMO-Ilinden), que tenia, i té, com a objectiu aconseguir que es reconegui els macedonis com a minoria, amb tot el que això comporta pel que fa sobretot a l’educació i a la llengua. Ara bé, dins d’aquesta organització hi havia, i hi ha, veus que han reivindicat obertament la integració de Pirin a Macedònia.
També es van crear altres organitzacions amb menys influència, com l’Organització Tradicional Macedònia (TMO), el Partit Democràtic Macedoni o la Unió per la Prosperitat de la Macedònia de Pirin. L’organtizació més favorable a la reunificació amb Macedònia va ser el Comitè de la Macedònia de Pirin per la Solidaritat i la Lluita.

L’any 1991 es va aprovar un article que modificava la constitució búlgara que prohibeix explícitament la formació de partits polítics de caràcter ètnic o religiós. La minoria turca, molt important, va aconseguir trobar fórmules per tal de superar aquest obstacle, però les minories que tenien molt menys pes, com els macedonis, gagaüsos o pomaks ho han tingut sempre molt més difícil. Així doncs, aquestes organitzacions van ser prohibides.

També hi ha hagut veus, dins la comunitat macedònia de Bulgària, que han defensat, i defensen, la integració del conjunt de Macedònia a Bulgària, com l’Organització Interna Revolucionària de Macedònia (VMRO-SDM), una de les nombrosíssimes formacions, a banda i banda de la frontera, que es reclamen hereves d’aquest partit històric. No cal dir que aquesta organització no ha patit mai cap tipus de persecució, tot el contrari, malgrat l’actitud obertament agressiva d’aquesta formació.

L’any 1997, el govern búlgar va crear el Consell Nacional d’Afers Ètnics i Demogràfics, per tal de regular les qüestions ètniques de Bulgària. És molt simptomàtic que els macedonis en fossin expressament exclosos.

La pressió de la UE va permetere que OMO fos finalment legalitzat, l’any 1999. Tot i la legalització, les través a les seves activitats han estat constants. El Tribunal Europeu dels Dets Humans va fer pública una sentència, l’any 2001, segons la qual es condemnava l’estat búlgar per prohibir diverses activitats d’aquesta orgnaització política. Després de l’ingrés de Bulgària a la Unió Europea la permissivitat ha estat més gran.

Al marge de la persecució oficial, també han estat víctimes d’atacs de grups nacionalistes búlgars, com l’any 2005 a Razlog, particularment greus.

En els darrers anys, la situació no ha canviat gens. Es manté la negació de la identitat macedònia, i també de la llengua, cosa que ha fet que les relacions amb l’estat veí no hagin estat del tots satisfactòries.

Novembre d’una capital, d’Ismaïl Kadare

novembre

Ismaïl Kadaré va néixer l’any 1936 a la ciutat de Gjirokaster, on també va néixer Enver Hoxha. Ha viscut, doncs, l’ocupació italiana, alemanya, el comunisme burocràtic aliat de l’URSS primer i, després del trencament amb aquesta potència, l’experiència estalinista d’Enver Hoxa exclusivament particular del seu país. Des de l’any 1990 viu a la capital francesa.

És, sens dubte, l’escriptor albanès més conegut i el més traduït, també al català. Diverses vegades, el seu nom ha sonat com a possible candidat al Premi Nobel.

Novembre d’una capital és una de les novel•les que ha estat traduïda al català (publicada per Edicions Proa). Està ambientada, tal com el seu nom indica, en el mes de novembre de l’any 1944, mes de gran trascendència històrica a Albània. Els alemanys, que havien ocupat el país el setembre de 1943, suplantant els italians com a dominadors del país, van ser derrotats per les tropes partisanes durant aquell novembre.

La novel•la transcorre, precisament, quan les tropes partisanes entren a la capital albanesa, Tirana. El gran símbol de l’alliberament és la presa del principal edifici de comunicacions de la ciutat, escenari de bona part del relat.

La novel•la té una vocació coral, on són diversos els protagonistes que, a través de les seves vivències, ens presenten un retrat de la societat albanesa de llavors. Hi trobem les figures dels guerrillers, provinents del camp, de la ciutat, dones partisanes en un món d’homes, i masclista, intel•lectuals, amb totes les seves contradiccions, burgesos que viuen d’esquenes a la realitat del país…

El llibre es va publicar per primera vegada l’any 1975, en plena dictadura d’Enver Hoxha, tot i que una part va ser reescrita l’any 1990, reescriptura que és ben evident, per cert.

S’ha titllat aquesta obra de molt esquemàtica, de presentar uns guerrillers molt idealitzats i uns burgesos de caricatura. En part és així, tot i que en els anys en què va ser escrita els marges de maniobra de l’autor, dels autors del moment, eren molt escassos. Malgrat aquest relatiu esquematisme, el retrat que ens presenta és molt interessant i la força narrativa del text no pot deixar indiferent.

Elina Duni, entre el jazz i la cançó tradicional balcànica

Elina Duni va néixer a l’Albània d’Enver Hoxha, però amb només deu anys va anar a viure a Suïssa, amb els seus pares. Els seus pares eren mal vistos pel règim i van ser acusat de cosmopolites, una acusació molt greu en aquella època. Des de llavors sempre més ha viscut en el país alpí, tot i que els vincles amb la seva terra d’origen no s’han trencat mai, més aviat al contrari, s’han anat intensificant cada vegada més.

En els últims anys s’ha anat introduint cada vegada més en l’escena jazzística, però alhora alguns dels seus treballs han girat entorn de la música popular albanesa. Duni també s’ha acostat darrerament a les altres tradicions musicals de tota la península balcànica, amb cançons interpretades, amb una veu greu molt característica, en albanès, anglès, romanès, grec, turc, romaní o búlgar.

El seu quartet, amb el pianista Colin Vallon, el contrabaixista Patrice Moret i el bateria Norbert Pfammatter, ha sabut trobar un equilibri gens forçat entre totes dues tradicions musicals.

Alguns han volgut veure en les seves interpretacions certa retirada amb Billie Holiday. La millor manera de comprovar-ho, és escoltant-la. Aquí teniu una petita tria de les seves cançons:

 

Baresha

 

Ka nje mot e gjysem viti

 

Në Tiranë

Croàcia es polaritza: manifestació antiavortista i manifestació per la llibertat a decidir de la dona, a Zagreb

Aquest cap de setmana passat, la capital croata, Zagreb, va ser l’escenari de dues manifestacions de signe totalment oposat. De fet, la imatge de les dues concentracions és tot un símbol de la creixent polarització que està vivint la societat croata aquests darrers mesos.

D’una banda, el govern, i els partits polítics i grups de pressió que li donen suport, aposten cada vegada més per un enduriment de la seva política de caràcter ultraconservador. En aquest sentit, per exemple, les declaracions i actuacions del ministre de Cultura, Zlatko Hasanbegovic, amb què dóna cobertura a concentracions com la de Bleiburg –on es recorda milers d’exiliats, molts dels quals vinculats als ústaixes, els feixistes croats que van protagonitzar algunes de les persecucions més salvatges que es van produir durant la Segona Guerra Mundial, i que van fugir del país quan els partisans van aconseguir el control de Croàcia-, o la seva presència en la inauguració d’un monument dedicat a veterans de guerra vinculats a organitzacions d’extrema dreta, en són tot una mostra.

La família, l’avortament i el rol de la dona en la societat moderna van ser l’eix sobre el qual van girar les concentracions de dissabte passat.

D’una banda, els grups autoanomenats provida van convocar una manifestació, que pretenia ser massiva, contra l’avortament. Aquesta manifestació es va convocar amb el lema de “Marxa per la Vida”. D’altra banda, els opositors a aquests grups van convocar-ne una altra amb el lema “Dret a Triar”.

La manifestació convocada pels grups conservadors i clericals va aplegar menys de deu mil persones, tot i que els organitzadors n’eleven la xifra fins a quinze mil. Encara que sigui certa aquesta xifra donada pels organitzadors, és un fracàs, ja que s’eperava una assistència molt més important. La contramanifestació, convocada per diverses organitzacions feministes i d’esquerres, va aplegar un miler de persones en un parc del centre de la capital. En aquest cas, l’objectiu era més testimonial, en la línia de posar de manifest que no tota la societat croata està d’acord amb aquesta deriva conservadora.

No cal dir que darrere de la convocatòria antiavortista hi ha la poderosa església catòlica, que es va encarregar de fer arribar nombroses persones a la capital en autobusos sufragats per ella mateixa.

L’església catòlica ja ha protagonitzat en els darrers anys diverses campanyes en defensa de la família tradicional. Van impulsar, per exemple, una recollida de signatures per tal de fer un referèndum que institucionalitzés que un matrimoni és la unió de dues persones de diferent sexe, en una estratègia adreçada a impedir el reconeixement del matrimoni homosexual. Aquesta campanya la van tirar endavant en el moment que l’esqu8erra era en el poder i en què l’eventualitat d’una decisió d’aquest tipus era més que probable.

Un fet que demostra l’estret vincle enntre el govern i aquests grups impulsors de la manifestació va ser la presència de la dona del primer ministre, Tomislav Oreskovic, al capdavant de la manifestació.

Els grups opositors, per la seva banda, estan intentant mobilitzar la població en contra del gir ultraconservador del govern del seu país. Hi ha un temor, absolutament fonamentat, que el govern Oreskovic segueixi en bon part els passos del govern Orban, d’Hongria, o del nou govern polonès, en una deriva conservadora i autoritària.

Aquests grups estan convençuts que s’iniciarà una recollida de signatures per tal que es faci un referèndum en què s’hagi de votar si es limita la possibilitat d’avortar a només tres supòsits. Segons la llei croata, només cal presentar 750.000 signatures per tal que hi hagi l’obligació de fer un referèndum en cas que es demani.

Signat un acord de cooperació militar entre Sèrbia i Rússia

Segons informa Sputnik News, dijous passat, l’agregat militar de Rússia a Sèrbia, Andrei Kindiàkov, i el ministre serbi de defensa, Milan Konjikovac, van signar un acord bilateral de cooperació militar entre tots dos estats.

En la conferència de premsa feta després de la signatura de l’acord, Konjikovac va aprofitar per agrair el reiterat suport de Rússia en la defensa de la integritat territorial de Sèrbia, i de la seva sobirania, en referència explícita a la qüestió de Kosova. Tot i això també va recalcar la no-alineació de Sèrbia, i el seu interès de mantenir bones relacions amb tots els estats en un clima de respecte mutu. Un exemple d’això és l’actitud mantinguda durant tots aquests mesos, per Sèrbia, en relació amb el conflicte d’Ucraïna, on ha evitat posicionar-se a favor de les tesis de Putin i ha apel·lat a una sortida negociada al conflicte, basada en la defensa de la integritat territorial ucraïnesa.

Poques hores després, es va tornar a visulaitzar la bona relació entre tots dos estats, Rússia i Sèrbia, amb una reunió d’alt nivell, a Belgrad, entre el primer ministre serbi, Vucic, i l’ambaixador rus, Alexànder Txepurin.

Aquest acord, segons Sputnik News, implica relacions d’alt nivell, com per exemple una estada del Cap d’Estat Major de les forces armades sèrbies, Ljubisa Dikovic, a Rússia.

D’altra banda, Rússia continua criticant amb duresa les intencions de l’OTAN d’incorporar Montenegro en la seva aliança militar. Divendres passat mateix, la portaveu del ministeri d’afers estrangers de Rússia, Maria Zakharova, va reiterar l’oposició de Rússia a aquest ingrés, i va insisitir en la falta de suport popular d’aquesta iniciativa.

 

Tirana 1928, coronació d’Ahmed Zogu

 

El setembre de 1928 és un mes clau en l’Albània del període d’entreguerres. L’any 1928 és l’any que marca el punt més alt de la carrera política d’Ahmed Zogu, quan és coronat rei d’Albània, títol que va ostentar fins l’any 1939.

Ahmed Zog va arribar al poder l’any 1925 (tot i que havia havia estat primer ministre poc temps abans), arran d’un cop d’estat contra l’anterior dirigent del país, el bisbe Fan Noli. Noli havia intentat tirar endavant alguns projectes de caire modernitzador i democratitzador. També va reconèixer l’URSS, fet que va provocar la inquietud dels estats veïns i de les potències occidentals. Aquesta línia va desagradar molt a les elits locals, però sobretot a les potències estrangeres que tenien interessos a Albània i sobretot molts expectatives. Una mostra d’això, de l’interès de les potències estrangeres, és que Zogu va entrar al país acompanyat de tropes mercenàries, italianes i iugoslaves, llavors furibundament anticomunistes.

Entre 1925 i 1928, la presència de capital estranger (anglès, francès, italià…) es va multiplicar notablement. Un autèntic símbol d’aquestes inversions són les que va impulsar l’Anglo Persian Oil Company.

L’any 1928, Zogu amb el vistiplau italià va decidir coronar-se rei i així garantir el seu poder. La Itàlia feixsta li va donar total suport, i evidentment aquest suport no va ser gens gratuït. A partir de llavors Itàlia es va convertir en el principal, i preferent, inversor en el país. Dos exemples d’això són la creació de la Banca Nazionale, amb el nom en italià i tot, i la construcció d’una nova avinguda en el centre de Tirana, llavors una petita ciutat de poc més de 25.000 habitants. Aquesta avinguda fou batejada amb el nom de Benito Mussolini. La presència de l’exèrcit italià a partir d’aquell momnet va ser permanent i va condicionar del tot la vida pólítica.

Els interessos expansioinstes italians, però, no van acabar aquí. L’any 1931 van arribar a proposar una unió duanera de tots dos estats, cosa que hauria implicat que, de facto, Albània s’acabés convertint en una província italiana més. Zog I s’hi va oposar i a apartir d’aquell moment intentà mantenir certes distàncies i difícils equilibris. Al final, però, els seus esforços no van servir per a res i el 7 d’abril de 1939 les tropes feixistes italianes van envair Albània i van posar punt i final a la seva independència formal. Aquest va ser un dels actes bèl·lics que anunciaven l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

En el següent vídeo es poden veure imatges de la coronació d’Ahmed Zogu com a rei d’Albània, amb el nom de Zog I. Són unes imatges insòlites, amb la coronació, escenes familiars, del passeig en cotxe oficial per Tirana, i algunes vistes d’aquesta ciutat. Són imatges provinents d’arxius italians.

Tots els partits de Macedònia boicotegen les eleccions del 5 de juny

Tots els partits de Macedònia han decidit no participar en els comicis previstos pel dia 5 dejuny, data en què s’ha de triar un nou parlament, que teòricament ha de posar punt i final a la profunda crisi política que viu el país.

Una dada com aquesta demostra, sense cap mena de pal•liatius, que la solució del conflicte macedoni cada vegada és més lluny.

De fet, aquest 17 de maig va començar la campanya electoral i tan sols el governamental VMRO-DPMNE, liderat pel controvertit Nikola Gruevski, ha fet actes electorals, ja que és l’únic partit que s’hi presenta.

Ja fa dies, que el principal partit opositor, el socialdemòcrata SDSM, va anunciar que no prendria part en aquesta contesa electoral. Pocs dies després, el Partit Democràtic dels Albanesos, també opositor, es va pronunciar en la mateixa línia. La gran incògnita era saber què faria la Unió Democràtica per la Integració, partit albanès aliat de Gruevski. Finalment, també han anunciat que tampoc no hi participaran. La resta de formacions polítiques, amb molt menys pes electoral, tampoc no hi concorreran.

El partit de Gruevski ja ha fet públics el noms dels principals candidats de les seves llistes, Ilija Dimovski, Nikola Todorov i Nikola Popovski, d’un total de 123. No cal dir que Gruevski encapçala la llista de la principal circumscripcíó del país.

Tots els partits opositors consideren que no es donen les condicions adequades perquè aquestes eleccions es disputin amb un mínim de garanties democràtiques. Posen com a exemple d’això el fet que s’hagin detectat nombroses irregularitats en el cens.

Per la seva banda, tant la Unió Europea com els EUA estan pressionant perquè s’arribi a un acord que permeti posposar la celebració d’aquestes eleccions. Aquesta setmana mateix, Johannes Hahn, comissionat de la Unió Europea s’ha desplaçat a Skopje, la capital de Macedònia, per tal de forçar les negociacions que permetin arribar a un acord que garanteixi l’estabilitat política. L’ambaixador dels EUA a Macedònia s’ha pronunciat també en els mateixos termes, i també ho ha fet Charles Gareth, ambaixador britànic. El que més temen és que s’iniciï un període d’inestabilitat en aquesta zona del continent. Per aquest motiu, han demanat que s’ajornin les eleccions i que s’anul•lin uns indults aprovats pel president del país.

L’expresident de la Comissió Electoral Central, Alexànder Novakovski, ha manifestat reiteradament que si hi participa, a les eleccions, alguna altra formació la situació canvia, però que si això no passa es pot obrir un conflicte de legitimitats molt seriós.

Macedònia fa mesos que viu una situació convulsa, però aquestes darreres setmanes la situació s’ha agreujat encara més, quan el president del país, George Ivanov va decretar un indult per a 56 polítics acusat de greus irregularitats.

Mentrestant, la Revolució de Colors, tal com és coneguda popularment per la població la mobilització popular, es manté totalment viva. Les mobilitzacions al carrer no s’han aturat i s’han estès per tot l’estat. La setmana passada van aconseguir organitzar quinze manifestacions simultànies en diverses ciutats, amb una participació popular notable.

Alhora, la Unió Democràtica per la Integració, aliada de Gruevski, va anunciar que duria al Tribunal constitucional el decret de dissolució del Parlament. Aquest dimecres mateix s’ha fet pública la decisió del Tribunal Constitucional, segons la qual s’haurà de reunir el parlament la setmana vinent i revisar aquesta decisió, cosa que vol dir aquestes eleccions poden ser ajornades.

D’altra banda, els principals representats diplomàtics, dels EUA i la Unió Europea, han insisitit que no reconeixeran unes eleccions on només hi hagi una opció política que s’hi presenti.  A més, han reiterat que volen que s’anul·li la decisió d’amnistiar els polítics acusats de corrupció, espionatge i frau electoral.

L’oposició de la República Sèrbia de Bòsnia es mobilitza contra el govern

Aquest 14 de maig, Banja Luka, la capital de la República Sèrbia de Bòsnia, va ser l’escenari de dues manifestacions totalment antagòniques.

D’una banda, els opositors del president d’aquesta entitat bosniana, Milorad Dodik, es van aplegar al centre de la ciutat en una manifestació convocada ja feia setmanes, amb el lema Llibertat per a la República Sèrbia. La principal impulsora d’aquesta mobilització va ser la formació opositora Aliança pel Canvi. L’oposició acusa Dodik de corrupció i de clientelisme. Dodik, líder dels Socialdemòcrates Independents (SNSD), és el patró indiscutible de la vida política d’aquest territori en els darrers quinze anys. Se li fan exactament les mateixes critiques i acusacions que es fan a d’altres líders polítics de la zona, que també han patit importants mobilitzacions en contra aquests darrers mesos, com és el cas de Montenegro, Kosova i Macedònia. L’objectiu de l’oposició és provocar un escenari similar, que qüestioni de manera seriosa el poder de Dodik.

Dodik i els seus seguidors van aprofitar per convocar, també, una contramanifestació, també a Banja Luka, a la plaça Krajina. En aquest cas, Dodik va acusar els opositors de voler desestabilitzar la República Sèrbia i d’actuar d’acord amb els interessos de les potències estrangeres, i dels interessos centralistes del govern bosnià. Dodik no va dubtar a radicalitzar el seu missatge i a fer afirmacions en la línia de desafiar l’estat bosnià amb una posible declaració d’independència.

Darko Mladic, fill de Ratko Mladic va donar suport a aquesta manifestació. En canvi, Sonja Karadzic, filla de Radovan Karadzic, va donar suport a la manifestació opositora. Cal tenir en compte que el partit de Karadzic, el Partit Democràtic Serbi, és a l’oposició i manté, actualment unes actituds aparentment menys nacionalistes (amb tots els matisos que calgui introduir en el terme) que les de Dodik. Tot i això, també van apel•lar al patriotisme serbi.

Com és lògic, segons les fonts el nombre d’assistents a les manifestacions varia notablement. Segons fonts governamentals, la manifestació opositora només va aplegar unes deu mil persones, mentre que la progovernamental unes trenta mil. En canvi, segons l’oposició, aquestes xifres s’inverteixen, uns trenta-cinc mil opositors i menys de deu mil progovernamentals.

Al marge de la batalla de xifres, és veritat que van arribar a Banja Luka nombrosos autocars –com a mínim dos-cents cinquanta- procedents de tota la República Sèrbia, però també d’altres punts de Bòsnia.
Fonts opositores hen denunciat que diversos funcionaris han patit coaccions i amenaces per tal que assistissin a la manifestació oficial.

No es van produir incidents violents. El govern va mobilitzar dos mil agents de policia amb el suposat objectiu d’evitar possibles enfrontaments entre els dos grups de manifestants.

Ara caldrà veure si aquestes mobilitzacions tenen continuïtat, quina influència tindran en les eleccions locals d’aquest mes d’octubre i si, en el fons, canviarà alguna cosa.

Miners contra el Feixisme i per l’Autogestió: la República de Labin, març-abril de 1921

Ara fa poques setmanes es va commemorar el 95è aniversari de la proclamació de la República de Labin, per part dels miners. Van organitzar-se per tal de gestionar ells mateixos les mines i per fer front als atacs de les esquadres feixistes.

Labin, poble també conegut amb el nom italià d’Albona, va ser l’escenari d’una autèntica revolució minera, sorgida de manera espontània contra unes condicions de treball manifestament injustes i contra la pressió cada vegada més violenta dels feixistes. Va tenir una durada breu, de tan sols trenta-cinc dies, però va deixar una forta empremta en els habitants de la zona.

Durant aquells anys, Ístria formava part de l’Estat italià, fruit dels acords de pau que van posar punt i final a la Primera Guerra Mundial. Anteriorment pertanyia a l’Imperi austrohongarès, però la seva derrota en va implicar la pèrdua de sobirania.

Labin, o Albona (situada a l’Ístria sud-oriental), era una ciutat on els seus habitants havien viscut històricament de les mines. Se’n tenen dades de la seva explotació com a mínim des del segle XVII. Amb la incorporació a Itàlia, l’empresa que les gestionava, la Societat Anònima Arsia, va incrementar-hi les inversions, motiu pel qual arribaren a la zona nombrosos italians, una bona part dels quals provenia de Sicília. A principis dels anys vint hi devia haver uns dos mil miners treballant-hi.

Eren anys d’extraordinària agitació. Després de la guerra, i amb el triomf de la revolució bolxevic, bona part de la classe treballadora europea en general i italiana en particular adoptà una actitud molt combativa, que comportà que s’ocupessin moltes fàbriques i que es creessin molts consells obrers per gestionar-les. Això provocà, a Itàlia, l’apassionant debat entre Gramsci i Bordiga, sobre el caràcter que havien de tenir aquests consells obrers. Els fets de Labin són una conseqüència més d’aquesta agitació en un context molt propici, en ple Bienni Roig.

Les condicions de treball a les mines eren deplorables. Això va fer que els miners s’organitzessin per tal de millorar les seves condicions laborals, i ho van fer primer amb uns objectius simplement reformistes, entre finals de 1920 i principis de 1921. Tot i que els resultats d’aquestes mobilitzacions van ser més aviat escassos, provocaren la reacció violenta de la patronal.

Com va passar a tot el conjunt d’Itàlia, la patronal i les classes dirigents van recórrer a l’ús de la força per intentar aturar els moviments populars. En aquest context es van crear les esquadres feixistes, impulsades per Mussolini, que també es feren presents a Labin.

Durant el primer semestre de l’any 1921 aquestes esquadres arriben al seu màxim d’activitat, i també d’impunitat. En tot l’Estat italià van arribar a destruir 17 diaris i impremtes, 59 Cases del Poble, 119 Borses de Treball, 83 Lligues pageses, 151 Cercles socialistes, 151 Cercles de cultura… Aquestes dades serveixen per demostrar el grau d’activitat a què van arribar.

En algunes zones, la seva activitat fou particularment intensa, com ho va ser en els territoris acabats d’incorporar, com Trieste o Ístria. A Ístria, per exemple, el 29 de gener, van assaltar la Borsa de Treball de Dignano. Pocs dies després van assaltar la Cambra Sindical de Trieste.

A Labin en concret, el fet que marcà un canvi de tendència va ser que un dels principals dirigents miners, Giovanni Pipan, va ser atacat per aquestes esquadres en una localitat propera, Pazin. Arran d’aquest fet els esdeveniments es van precipitar. El 3 de març de 1921, els miners, reunits en assemblea, van decidir ocupar les mines. Van rebre, a més, el suport de la població local. Com acostuma a passar moltes vegades en localitats mineres, els treballadors de les mines també treballaven al camp i en tallers artesans. Tot això feia que els vincles amb el conjunt de la població fossin molt forts, cosa que provocà un autèntic moviment de solidaritat.

Pocs dies després, tot va culminar amb la proclamació de la República de Labin. Els miners optaren per crear un sistema de tipus autogestionari. Qui prenia les decisions era l’Assemblea, però qui gestionava els acords era un Consell Central, encapçalat per Pipan. També van organitzar una Guàrdia Roja, dirigida per Francesco da Gioz, que tenia com a objectiu protegir les mines dels atacs de les esquadres feixistes. També van encarregar-se de jutjar alguns miners acusats de boicotejar la gestió del Consell i de treballar a favor dels patrons.

Una altra dada important a tenir en compte és la clara composició multinacional del moviment, ja que hi havia treballadors croats i italians –majoritàriament-, però també n’hi havia d’alemanys, polonesos, txecs… Cal no oblidar que Ístria havia pertanyut fins la Primera Guerra Mundial a l’Imperi austrohongarès, cosa que havia provocat importants moviments migratoris cap a aquest territori de persones de persones d’orígens molt diversos.

Un cop consumada l’ocupació, els propietaris de la fàbrica van intentar recuperar les mines per tots els mitjans, però davant la determinació dels miners de no deixar-se prendre el que havien aconseguit, van optar per demanar l’ajut de l’estat, que va enviar-hi l’exèrcit, just un mes després de la proclamació de la República.

Com era d’esperar, els miners, pobrament armats, van ser vençuts. No tenien capacitat militar per poder aguantar la pressió de l’exèrcit italià que, amb set mil soldats, ocupà fàcilment les mines, el 8 d’abril. Alguns miners intentaren resistir i fugiren cap a la localitat propera d’Strmac. En els enfrontaments hi hagué dos morts (Massimiliano Ortar i Adalbert Sykora), i desenes de detinguts, empresonats a les veïnes Pula i Rovinj.

Cinquanta-dos miners foren jutjats durant el mes de novembre, i el 3 de desembre va ser feta pública la sentència, que els absolia. Van tenir la gran sort de ser jutjats abans de la marxa sobre Roma, que portà Mussolini al poder.

Passats molts anys, durant la Segona Guerra Mundial, el record de la revolta no havia estat esborrat. Es va aprofitar el conflicte bèl•lic perquè la repressió es fes sentir una altra vegada a Labin, amb detencions massives. Llavors, els ústaixes, els feixistes croats, van aprofitar per passar comptes amb alguns dels participants en aquella revolta, entre els quals destaca, per exemple, Giacomo Macillis. Segons alguns recomptes, el nombre de miners morts per aquesta repressió va ser de 185, etre els quals hi havia italians i eslaus.

Jadranka Stojakovic, un petit homenatge

Ara encara no fa dues setmanes va morir la cantautora Jadranka Stojakovic, una de les cantants més populars de l’antiga Iugoslàvia.

Va néixer l’any 1950 a Sarajevo, en el si d’una família de mestres, que per motius laborals van canviar diverses vegades de residència. De ben jove va estar en contacte amb la música, primer de tot amb el grup de jazz del seu oncle, però de seguida va començar a cantar pel seu compte, composicions pròpies i versions de cançons populars. Durant els darrers setanta i principis dels anys vuitanta va ser extraordinàriament popular a Iugoslàvia.

Només per sentir la seva veu, val la pena escoltar-se-la.

Aquí en teniu una petita tria, de les seves cançons:

 

Sto te nema

 

Kad ja podjoh na Bentbasu