La independència d’Albània, des de la Lliga de Prizren fins a l’acceptació de la delimitació fronterera, 1925

La qüestió albanesa ha marcat de manera notable la vida política del conjunt dels Balcans. El fet que els albanesos visquin en diversos estats i que hi hagi, hi hagi hagut o s’hagi pretès que hi ha hagut moviments irredemptistes n’explica en bona mesura la importància.

L’àrea de poblament albanès

Actualment, els territoris poblats per albanesos abasten sis estats: Albània, Montenegro, Kosova, Sèrbia, Macedònia i Grècia, tot i que com passa en molts casos –i no només als Balcans-  no sempre són territoris homogenis ètnicament. Moltes vegades, a més, aquesta composició ètnica ha patit, detall gens menyspreable, nombrosos canvis en el transcurs dels segles.

Ethnic albania.jpg

Àrea de poblament albanès  Font: Wikimedia Commons   CC BY-SA 3.0, Link     

A Albània, els albanesos són immensament majoritaris, però també hi viu una relativament important comunitat grega, i en menor mesura una altra de macedònia. Les dades oficials afirmen que aquestes comunitats són poc nombroses, però els membres d’aquests col·lectius asseguren que són molts més del que reflecteixen aquestes xifres. A part, també hi viuen poblacions bosníaques, montenegrines, aromaneses i roms.

A Kosova és on es concentra l’altre gran nucli de població albanesa. A hores d’ara, el noranta per cent de la població ho és. Aquest percentatge és superior al que hi havia abans de la Guerra de Kosova (1998-1999). Des de llavors, el percentatge de població sèrbia ha minvat molt considerablement, i molts serbis provinents de Kosova viuen refugiats a Sèrbia. Tot i això hi ha resten encara alguns nuclis importants, la major part dels quals es concentren al nord (Mitrovica, Leposavic, Zubin Potok o Zvecar…), encara que  també n’hi ha que viuen al centre o al sud (Kosovo Polje, Strpce). També hi són presents d’altres nacionalitats: roms, ashkalis, gipsis, goranis, croats, montenegrins, bosníacs o turcs.

Kosova és el paradigma de territori reivindicat per diferents moviments nacionalistes, amb les seves mitologies respectives. Els serbis el reivindiquen com a bressol de la seva nació, i els albanesos es reivindiquen com a descendents dels habitants autòctons del territori, els il·liris. Evidentment, aquestes afirmacions són molt discutibles i difícilment demostrables.  Pel que fa  a la demografia del territori, tampoc se’n tenen dades del tot fidedignes. Segons diversos estudis elaborats pels austríacs, l’any 1899,  vivien al vilayet de Vucitrn –també conegut com a vilayet de Kosova- un 47,88% d’albanesos i un 47,33% de serbis. Aquest vilayet, però, tampoc no es corresponia ben bé amb l’actual Kosova, cosa que  fa que s’hagin de relativitzar les xifres. El que sí que és indiscutible és que ambdues comunitats hi estan assentades des de fa molt de temps.

A Macedònia hi viuen una dotzena de nacionalitats, entre les quals l’albanesa és la més nombrosa i influent, macedonis a banda. Segons el cens de 2002, l’últim que s’hi ha fet, el 64% dels habitants del país es declaraven macedonis, mentre que els albanesos eren entorn del 25%. Es concentren a l’oest, fronterer amb Albània, i a la zona septentrional, a tocar de Kosova. Les ciutats de poblament albanès més importants són Tetovo, Gostivar, Debar i Kumanovo. A la capital, Skopje, són aproximadament el 20% del total.

Grècia és l’estat on el pes demogràfic albanès és menor, però això no vol dir que en el passat no afectés de manera transcedental la política grega. Grècia no reconeix l’existència d’una minoria albanesa, com tampoc ho fa amb la  macedònia. Es concentren a la zona de l’Epir, a tocar d’Albània mateix, entorn de la ciutat de Janina (Ioannina en grec). També n’hi ha petites comunitats a tota la zona nord de Grècia, prop de la frontera amb Macedònia, en municipis moltes vegades multiètnics. També n’hi ha en alguns enclaus prop de la capital.

La població albanesa de Montenegro representa un percentatge no gaire elevat. Segons el cens de 2011, Montenegro té una població d’uns 620.000 habitants, dels quals 30.439 es declaren albanesos. En algunes zones que limiten amb Albània i Kosova representen un percentatge important: a la zona costanera del sud (Bar i Ulcinj), al sud-est de  la capital, Podgorica, i a la zona més oriental del país, prop de Kosova.

A Sèrbia es concentren en tres municipalitats, a tocar de Kosova: Presevo (on els albanesos són el 90%), Bujanovac (55%) i Medvedja (10%). Els albanesos acostumen a anomenar aquest territori com a Kosova oriental, ja que va ser separat de la resta de Kosova arran de  la divisió territorial de 1945. El futur d’aquests territoris torna a estar de gran actualitat, ja que les especulacions, al més alt nivell polític, sobre un possible intercanvi de territoris entre Kosova i Sèrbia són constants.

Anteriorment hi havia hagut enclaus de població albanesa més a l’est i més al nord encara, com al districte de Toplica, però arran de la guerra de 1877-1878 van ser-ne expulsats.

Finalment, cal esmentar, també els arberesh, la població d’origen albanès que viu a la Península Itàlica i Sicília, una part important de la qual encara conserva la llengua. Hi van arribar en diverses onades migratòries entre el segles XV i XVIII.

L’Imperi Otomà, paraigua de tots els albanesos

Els otomans arribaren als Balcans ben entrat el segle XIV (el 1389, any de la Batalla de Kosova n’és tot un símbol, sobretot per al nacionalisme serbi) i ràpidament s’apropiaren dels  territoris poblats per albanesos, situació que es mantingué ben bé fins l’any 1912

Es pot considerar que a partir de l’any 1417 els otomans controlaven del tot, i directament, els territoris del sud albanès, mentre que els de més al nord hi estaven sotmesos a través de vincles de vassallatge. Gjergj Kastriota, conegut com a Skanderbeg, impulsà una gran revolta contra els otomans, entre 1443 i 1468, però les rivalitats entre les diferents potències cristianes –els catalans també es feren presents a Albània-, entre els diversos senyors feudals i la reorganització dels otomans feren fracassar aquest projecte. Un cop sufocada definitivament la resistència (1478), els otomans no hagueren de fer front, durant segles, a més revoltes d’importància ni a cap moviment polític que en qüestionés l’autoritat. De tota manera, en algunes zones -particularment al nord-, el poder otomà era més que relatiu.

Això no vol dir, però, que els albanesos fossin del tot aliens a propostes que es puguin considerar més o menys nacionalistes. Els principals clans van oposar-se als moviments reformistes que es proposaven des de l’Imperi. Les reformes del Tanzimat, de novembre de 1839, no van caure gens bé ni entre els beis més conservadors, radicalment oposats a qualsevol tipus de centralització, ni entre els comerciants. Tot aquest caldo de cultiu, va provocar que hi hagués algunes revoltes, que de retruc implicaren el desvetllament d’una certa consciència nacional. Per tant, doncs, es dona la paradoxa que, precisament, van ser els afanys modernistes dels otomans els que van provocar el desvetllament de les reivindicacions albaneses.

Les reformes del Tanzimat van permetre, entre d’altres coses, la creació de noves escoles, basades aparentment en criteris confessionals, però que a la pràctica transmetien un clar missatge ètnic, ja que les escoles musulmanes, en el fons, eren turques, les ortodoxes eren alhora gregues i, finalment, les catòliques venien a ser italianes. Això va fer que la llengua albanesa quedés totalment relegada, cosa que impulsà els primers moviments en defensa de la llengua.

Dins d’aquests moviments de reivindicació de l’albanesitat, es poden destacar les figures de Kostandin Ndelka, que va traduir el Nou Testament a l’albanès,  a Itàlia Gjiul Variboba (primer poeta albanès destacat, del segle XVIII),  de Jeronim de Rada, que publicà el poema èpic Skanderbeg (1866), el gran poeta Naïm Frashëri  i també els estudis de Dhimitër Kamarda sobre la llengua albanesa. La primera associació cultural albanesa, però, havia estat creada lluny dels territoris albanesos, a Bucarest, l’any 1854, fundada per Naum Veqilharxi (1797-1854). Abans, el 1789 s’havia creat a Istambul una Societat d’Edició Albanesa, i també n’hi hagué d’altres a ciutats com Atenes o Sofia.

L’any 1864, els otomans impulsaren una nova reforma administrativa, que va fer que els territoris albanesos quedessin dividts en quatre vilayets: Vucitrn (Kosova), Skopje (Macedònia), Monastir (ara Bitola, Macedònia) i Janina (Grècia). No cal dir que el traçat d’aquests vilayets  no responia a criteris ètnics, i que en cadascun d’aquests vilayets hi vivien diverses comunitats. La llengua albanesa continuà sense tenir cap reconeixement oficial i tan sols era ensenyada com a matèria secundària en dues escoles.


Divisió en vilayets de l’Imperi otomà, any 1900. Els vilayets poblats, en major o menor mesura,  per albanesos eren els de Kosova, Monastir, Skopje i Janina                                                                By Underlying lkOwn work, CC BY-SA 3.0, Link,

El conjunt dels Balcans va patir dues grans fractures geopolítiques entre finals del segle XIX i principis del XX que van marcar d’una manera determinant el futur de tot el territori . En la primera d’aquestes fractures -entorn de 1875-, va prendre forma el moviment nacional albanès, mentre que la segona -entre 1912 i 1913-  la conjuntura va afavorir que es proclamés la independència d’Albània, més teòrica que no pas efectiva, mlagrat que també implicà que molts albanesos quedessin fora  dels seus límits.

La primera fractura: la crisi de 1875-1878 i la Lliga de Prizren

El període comprès entre els anys 1875 i 1878 és molt turbulent a tots els Balcans. La primera espurna va esclatar amb les revoltes pageses de Bòsnia, els anys 1875 i 1876. Poc després, a Bulgària, hi hagué un aixecament popular contra l’Imperi Otomà. Els estats més o menys consolidats de l’entorn, Sèrbia i Montenegro, van intentar aprofitar la debilitat otomana per tal d’intentar annexionar-se’n part dels territori, bona part del qual poblat d’albanesos.

L’any 1878, Rússia va declarar la guerra a Turquia, amb la intenció d’incrementar la seva influència a la zona, i va ser llavors quan els serbis van envair Kosova, els montenegrins ocuparen el nord de l’actual Albània i els grecs arribaren fins a la ciutat de Saranda (al sud d’Albània). La guerra va finalitzar l’any 1878, i es va cloure amb el Tractat de San Stefano (març de 1878), que afavoria sobretot Bulgària, que s’annexava gairebé la totalitat de l’actual Macedònia, on vivien molts albanesos. Rússia veia, així, com s’acomplien els seus objectius.

En aquest context es va produir la primera formulació de tipus nacionalista. Es tracta de la constitució de la Lliga de Prizren, l’any 1878, just després de la signatura del Tractat de San Stefano. Era una mena d’assemblea, impulsada per Abdul Frashëri, on es plantejava quin havia de ser el futur dels albanesos dins l`Imperi Otomà.   

Va constituir-se el juny de 1878 a Prizren (Kosova) i hi van assistir una vuitantena de delegats. S’hi van manifestar dues tendències majoritàries, una defensada pels beis més tradicionals i conservadors, que apostava pel manteniment de l’Imperi Otomà tal com estava formulat fins llavors, i una altra de més moderna, defensada per la intel·lectualitat i la petita burgesia –entre els quals Frashëri-, que advocava per la creació d’un territori autònom que aplegués els albanesos de l’Imperi en un únic vilayet. Aquesta Lliga, doncs, va ser un moviment reactiu davant els més que imminents i de vegades efectius canvis en l’equilibri de forces balcànic.

Albanski vilajet.png
Proposta de vilayet albanès, de la Lliga de Prizren  Font: Wikimedia Commons By MladifilozofOwn work, CC BY-SA 3.0, Link

 

El Tractat de San Stefano va ser rectificat posteriorment pel Congrés de Berlín, que va tenir lloc a finals de 1878. Les potències occidentals havien reaccionat contra la gran influència aconseguida per Rússia, i van forçar que es redissenyessin les fronteres -estem en el context del repartiment imperialista del món-. És llavors quan es confirma que Montenegro s’apropia de les zones habitades per albanesos d’Ulcinj, Bar i Plav. Sèrbia també va incrementar el seu territori sensiblement, i ocupà Toplica, Prokuplje, Leskovac, Vranje i Medvedja, territoris tots multiètnics, on vivien serbis, albanesos i, també, altres grups nacionals.  

La Lliga va impulsar llavors una revolta per tal d’evitar que aquests territoris fossin cedits a Sèrbia i Montenegro, però fou un fracàs.  A més, l’Imperi Otomà no va voler satisfer, tampoc, les demandes d’autonomia. Aquests fets representen un punt d’inflexió en la fidelitat albanesa a l’Imperi.

La segona fractura: des de les Guerres Balcàniques fins a la consolidació de l’estat albanès, 1912-1925

La revolució dels joves turcs (1908), va ser molt ben rebuda per la intele·lectualitat albanesa, però l’entusiasme incial aviat es va esvair amb el caire que va adquirir la seva política, profundament nacionalista, i aviat van esclatar diverses revoltes, el 1909, el 1910 i la més important l’abril de 1912.  

La humiliant derrota de l’Imperi Otomà a Líbia per les tropes italianes, l’any 1911, va posar de manifest la seva fragilitat. Els estats de la zona van iniciar un guerra conjunta contra l’Imperi. L’octubre de 1912 Montenegro, Sèrbia, Bulgària i Grècia van declarar la guerra a Turquia. Esclatat aquest conflicte internacional, els revoltats albanesos (liderats per Ismail Qemal i Hassan Prishtina) van apressar-se a proclamar solemnement la independència d’Albània a Vlora, al sud d’Albania, el 28 de novembre de 1912. No havien passat ni tan sols dos mesos de l’inici del conflicte, cosa que demostra que, més que res, volien evitar que aquests estats s’aprofitessin de la debilitat de l’Imperi otomà per apoderar-se de tot el territori poblat per albanesos.

 

Ismail Kemal Bey.png
By Unknown – Albrecht Wirth: Der Balkan. Stuttgart et. al., 1916., Public Domain, Link

Ismail Qemal  Font: Wikimedia Commons

 

El bei de Vlora, Ismail Qemal, va convocar una assemblea en aquesta ciutat, al sud de l’actual estat albanès. En aquesta assemblea hi van participar presencialment una quarantena de delegats procedents de llocs molt diversos: Berat, Pec, Dibra, Ohrid, Struga, Tirana, Durres, Kruja, Gjirokastra, Lushnja, Elbasan, Dibra i, fins i tot, Bucarest. Representants d’altres ciutats, com Korça o Shkodër per exemple,  no hi van poder assistir, i van delegar-ne els vots.

Qemal, en el discurs que va adreçar als delegats, va al·legar que els albanesos sempre havien estat fidels a l’Imperi otomà, cosa que no havia estat recompensada. A més, va argumentar que l’Imperi ja no satisfeia els interessos albanesos. També va alertar del perill que representava per als albanesos la guerra impulsada pels quatre estats esmentats anteriorment, que, segons ell, volien crear estats més potents basats en la seva religió i en l’etnicitat. Davant d’aquesta situació, continuava, l’única opció que els quedava era la de separar-se de Turquia i constituir-se en estat. Qemal va ser triat nou president del govern, i Nikolle Kaçorri en fou nomenat vicepresident.   

 

 Principality of Albania 

Mapa d’Albània, amb les diferents propostes de delimitació de fronteres: la del govern provisional, la defensada per Rússia i França i la fixada per la Conferència d’Ambaixadors.

Font: Wikimedia commons

 

De facto, aquesta independència només va ser efectiva en un territori molt limitat (Vlora n’era l’única ciutat important), però va servir per posar la qüestió albanesa sobre la taula en les negociacions de pau, que van culminar amb el Tractat de Londres (maig de 1913), encara que el 17 de desembre una conferència d’ambaixadors formalment ja l’havia reconeguda. Amb el Tractat de Londres queda constituït el nou estat albanès, malgrat l’oposició frontal de Rússia i França, i només amb el suport relatiu d’Àustria-Hongria i Itàlia, que tenien com a interès principal evitar la sortida de Sèrbia al mar, evitar-ne la supremacia als Balcans i contrarestar la influència de Rússia. En el cas d’Itàlia, a més, els interessos que tenia a tota la costa adriàtìca  feia que tingués un interès més que evident en un nou estat albanès feble, que pogués caure sota la seva òrbita, cosa que succeí a partir dels anys trenta.

Aquesta independència, però, era més formal que no real, com ho demostra, per exemple, el fet que el nou cap d’estat, Guillem de Wied, fos triat per aquestes potències, i que en la comissió que havia de delimitar-ne les fronteres, només hi hagués un albanès, de set membres que tenia.

Deklarata e Pavarësisë (dokumenti origjinal 1912)
Fotografia del document de Declaració d’Independència d’Albània   Font: Wikimedia Commons

 

Albània, a més, va néixer com un estat dèbil, bàsicament, per dos motius: d’una banda, per les reticències i la resistència dels grans terratinents del sud i dels clans del nord, que -tot i donar suport a la independència- no volien sotmetre’s a un estat modern i, d’altra banda, pels interessos expansionistes dels estats veïns -Montenegro, Sèrbia, Grècia i Bulgària-, que volien expandir-se a costa dels territoris poblats per albanesos, i que eren, per tant, furibundament contraris a la creació d’aquest nou estat.

Les fronteres d’aquest nou estat coincidien a grans trets amb les actuals, un territori d’uns 28.000 quilòmetres quadrats i només uns 800.000 habitants, cosa que implicava que set-cents mil albanesos en quedessin al marge. Això va provocar una sensació de greuge en la majoria de la població albanesa que es va veure integrada en estats on sovint eren considerats com a elements a extirpar, cosa que va provocar el posterior irredemptisme. 

Són nombrosos els documents que testimonien que en algunes de les zones que quedaren fora de la nova Albània, la població fou albanesa fou víctima de represàlies i patí processos de neteja ètnica. Entre d’altres testimonis destaca el de Lev Trotsky, que arribà als Balcans el setembre de 1912 enviat pel diari Kievskaia Misl i en algun dels seus articles narra, segons els seus termes, la devastació provocada per les tropes sèrbies. El diari New York Times també se’n feu ressò, en un article del 31 de desembre de 1912, i esmenta matances a Pristina, Ferizaj, Gjakova, Prizren, Luma o Dibra.

Poc després de la proclamació i reconeixement de la independència albanesa va esclatar la Primera Guerra Mundial, que va tornar a enfrontar els països de la regió i va comportar la pràctica liquidació d’aquesta independència. El país va ser ocupat, primer, per tropes sèrbies, gregues i montenegrines,  i després franceses, italianes i d’Àustria-Hongria. En el moment de finalitzar la guerra, la major part del territori era ocupat per italians. 

The Italian Army in Albania, 1916-1918 Q19115
Tropes italianes a Albània   Font: Wikimedia Commons

 

La independència retrobada

El desembre de 1918, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, es va constituir un nou govern provisional albanès, liderat per Turhan Pasha Përmeti, en un congrés que va tenir lloc a la ciutat de Durres, al qual asssitiren 48 delegats . El principal impulsor d’aquest congrés havia estat Fan Noli, capellà albanès resident als Estats Units Units, que havia creat la Federació Vatra. A poc a poc, aprofitant les contradiccions entre les potències, i malgrat l’oposició dels estats veïns, va acabar sent reconegut una altra vegada, i es consolida a finals de 1920 -el 27 de desembre-, quan Albània és admesa a la Societat de Nacions (SDN). Això no vol dir que fos fàcil la consolidació del nou estat. Quan les tropes franceses havien marxat del país, els grecs intentaren ocupar-ne el lloc, i fins a l’agost de 1920, els italians no evacuaren tot el territori, després d’un petit conflicte armat.

Albània, molt inestable políticament, no va acceptar d’entrada tot el traçat fronterer aprovat per una Conferència d’Ambaixadors el 9 de novembre de 1921 -hereu del de 1913, tot i que amb algunes modificacions-, i no ho va fer, malgrat la pressió internacional, fins a l’any 1925, quan Ahemd Zogu es va autoanomenar president de la República. Zogu havia estat exiliat primer a Sèrbia, cosa que ha fet que es considerés l’acord amb Sèrbia, com una compensació pels favors que se li havien fet. Un exemple d’aquesta fragilitat n’és la proclamació de la independència de la República de Mirdita, al nord d’Albània, quan els clans catòlics que controlaven aquella zona van apostar per trencar amb Tirana, el juliol de 1921, amb el suport incontestable de les autoritats de l’acabat de crear Regne dels Serbis, Croats i Eslovens.   

Kosova -que ja havia estat repartit entre Sèrbia i Montenegro l’any 1913- quedà, doncs, fora d’Albània, i formà part del nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (Iugoslàvia, des de 1929). La majoria de la població albanesa de la zona, pèro, no va acceptar aquesta incorporació i alguns optaren per la resistència armada, amb l’objectiu d’unificar Kosovo amb Albània. Aquesta revolta es coneguda com a revolta dels kaçaks, i es va prolongar fins a l’any 1927.

Grècia, per la seva banda, es va annexionar, llavors definitivament el territori que els albanesos  anomenen Samèria, tot i que durant la Primera Guerra Mundial arribaren a ocupar fins i tot Himara i Gjirokaster, al sud d’Albània. Després de la Primera Guerra Mundial, l’any 1923, en van ser expulsats uns seixanta mil, amb l’argument que eren turcs. L’any 1923 s’acabava de signar el Tractat de Lausana amb Turquia, arran del qual es produïren importants moviments de població, de centenars de milers de persones.

 

Anuncis

Carles Puigdemont i el cap de govern de Kosova, Ramush Haradinaj, dos dels cinc “fugitius” geopolítics més buscat del món, segons la revista Time

Aquest 30 de gener, la pàgina web de la revista nord-americana Time va publicar un article sobre els que considera els cinc “fugitius” geopolítics més buscats del món, segons la seva opinió. 

Encapçala la llista el president de la República Catalana, Carles Puigdemont, cosa que demostra l’enorme ressò internacional del conflicte de Catalunya amb l’Esta espanyol . En aquesta llista també hi és present al cap de govern de Kosova, Ramush Haradinaj. Haradinaj és el nou cap de govern de Kosova des del setembre de l’any passat,  després de les eleccions que havien tingut  lloc tres mesos abans, en un govern format per una coalició de quatre partits.

Haradinaj va ser detingut per les autoritats franceses l’any passat, a principis de gener, a requeriment de les autoritats judicials sèrbies que en demanaven l’extradició. Després de diversos ajornaments, Haradinaj no va ser finalment extradit, tot i que va haver d’esperar quatre mesos, retingut, a França, i va poder tornar a Kosova.

Haradinaj, excomandant de l’UÇK (Exèrcit d’Alliberament de Kosova) és considerat per les autoritats sèrbies com un criminal de guerra, per les seves actuacions durant el conflicte bèl·lic que va tenir lloc en aquell país entre 1998 i 1999. Ja havia estat detingut, per aquests fets, dues vegades, i jutjat pel Tribunal de l’Haia. De les acusacions que se li havien fet, crims de guerra contra població sèrbia, albanesa i rom de Kosova durant la guerra va ser-ne absolt.  Les autoritats sèrbies argumentaven , i argumenten, que hi ha noves proves que l’incriminen, motiu pel qual insisteixen que Haradinaj sigui extradit, per tal que pugui ser jutjat una altra vegada.

Posteriorment, en les eleccions que van tenir lloc per triar un nou parlament, la coalició en la qual s’integrava el seu partit (Aliança pel Futur de Kosova, (AAK) va ser la força més votada. A resultes d’això va ser nomenat cap de govern, càrrec que exerceix des de llavors. Haradinaj ja havia estat primer ministre de Kosova ara fa més de deu anys.

A la llista també hi figuren Julien Assange, Fetullah Gulen -la bèstia negra de les autoritats turques- i Mikheil Saakashvili, expresident de Geòrgia  i exgovernador d’Odessa, a Ucraïna.

Podeu llegir l’article de Time en el següent enllaç:

The 5 Most Wanted Geopolitical Fugitives of 2018

Victòria de l’oposició en les eleccions locals de Kosova. El Partit Democràtic de Kosova s’ensorra.

Diumenge passat va tenir lloc la segona volta de les eleccions locals de Kosova. Els resultats, finalment, han confirmat les tendències que ja s’havien fet evidents durant la primera volta: els partits opositors van vèncer clarament els comicis i el Partit Democràtic de Kosova, el més influent del país, ha patit un càstig sever.

En la primera volta, s’havia clarificat la composició dels consells municipals i, també, la persona que n’ostentaria l’alcaldia en 19 de les municipalitats. En quedaven, doncs, la meitat per acabar de dilucidar. Després dels resultats de diumenge, el partit que n’ha sortit més reforçat ha estat, sens dubte, la Lliga Demcoràtica de Kosova (LDK).

La LDK es va imposar en quatre municipalitats, que s’han d’afegir a les quatre que havia gunayat en la primera volta. Destaquen les victòries a Peja (Pec en serbocroat), Gjilan (Gnjilane), Podujeve (Podujevo) i Vushtrri (Vucitrna)

De la coalició governamental, sens dubte, n’ha sortit molt reforçat el partit del cap de govern, Ramush Haradinaj, de l’Aliança pel Futur de Kosova (AAK), que ara s’ha imposat en set municipalitats, quan fa quatre anys tan sols ho havia fet en tres. En destaquen Decan i Gjakove (Djakovica).

El Partit Democràtic de Kosova (PDK), per la seva banda, tan sols ostentarà el principal càrrec institucional local en cinc municipalitats. A més, aquestes municipalitats no són, precisament, les que tenen més pes, ni demogràfic ni polític.

Vetevendosje va protagontizar fa quatre anys la victòria mes sonada, quan el seu candiadt, Shpend Ahemti es va imposar a la capital Prístina, enfront d’Isa Mustapha, de la LDK. Ara quatre anys després, Ahmeti ha pogut revalidar el triomf, tot i que amb uns resultats molt ajustats. VV també s’ha imposat a la important localitat de Prizren, la segona més poblada, i també a Kamenica. d’Aquesta manera, aquesta formació continua enfortint la seva presència arreu del país. Ara bé, la molt ajustada victòria a Prístina i a Prizren -menys de tres-cents vots de diferència-, ha fet que tant la LDK com el PDK, respectivament, demanessisn que s’hi recomptessin els vots, cosa a la qual la Comissió Electoral Central ha accedit, segons va anunciar ahir mateix. A Prístina, Ahmeti es va imposar al candidat de la LDK, Arban Abrashi, amb un 50,15% dels vots. A Prizren, Mytaher Haskuka va obtenir el 50,32% enfront del candidat del PDK, Shaqir Totaj. La victòria de VV a Kamenica v ser clara.

Una altra dada rellevant, és que la Llista Sèrbia es va imposar en una de les circumscripcions. Amb aquesta victòira aconsegueix ostentar l’alcaldia en deu municipalitats -entre els quals hi ha Mitrovica nord-, cosa que converteix aquest partit en el que té més poder municipal a tot Kosova.

No és una dada gens menyspreable, finalment, el molt baix índex de participació, que es va quedar tan sols en el 38%, un nou rècord a la baixa. D’aquesta manera, Kosova comparteix la tendència general a un abstencionisme cada vegada més elevat en tota la zona. La setmana passada mateix, comentàvem també el nou rècord negatiu en les presidencials eslovenes.

El ministre d’Afers Estrangers de Sèrbia anuncia que Surinam revoca el reconeixement de Kosova

El ministre d’Afers Estrangers de Sèrbia, Ivica Dacic, ha anunciat aquest dimarts, 31 d’octubre, que l’estat sud-americà de Surinam ha decidit de revocar el reconeixement de l’estat de Kosova.

Dacic ha fet aquestes declaracions en una roda de premsa i s’ha filtrat un document, que li va fer arribar l’homòleg d’aquest país, on queda palesa la decisió del govern de l’excolònia holandesa. Dacic ha comentat que feia mesos que el seu ministeri estava negociant amb Surinam sobre aquest afer.

D’altra banda, les autoritats de Kosova han afirmat que no tenen cap confirmació oficial d’aquesta decisió. A més, han insistit que un reconeixement internacional no es pot revocar, segons va afirmar Jetlir Zyberai, assessor del ministre kosovar, Beghjet Pacolli. Algunes veus del ministeri han arribat, fins i tot, a acusar  Dacic d’enganyar i difamar. Dacic, per la seva banda, afirma que el govern de Surinam ha enviat una nota diplomàtica  al govern kosovar per tal d’informar-lo de la decisió.

Surinam va reconèixer formalment Kosova el 19 de juliol de 2016, quan va culminar el procés de negociacions entre ambdues administracions, que s’havia iniciat l’any 2012.

 

Resultats de les eleccions locals de Kosova

Aquest diumenge passat van tenir lloc les eleccions locals a Kosova, uns comicis llargament esperats per les diferents formacions polítiques. Aquest interès venia motivat, sobretot, per saber com la població premiava o castigava les diferents formacions polítiques després de la formació del nou govern.

S’havien de triar els consells i els alcaldes de les 38 municipalitats en què es divideix el país. Cal tenir clar que quan es parla de municipalitat no es vol dir exactament un ajuntament tal com l’entenem nosaltres, sinó que es parla d’unes unitats administratives que abasten un àmbit superior al d’una localitat, tot i que el càrrec i les funcions sí que són les equivalents a les d’un alcalde.

Els resultats es van fer saber tot just dos dies després, i una primera dada que cal tenir en compte és el de la baixa participació, amb poc més del 43%. De les 38 municipalitats en joc, en dinou ja hi ha un resultat definitiu pel que fa a la persona que n’ostentarà l’alcaldia. En els altres casos, caldrà esperar a una segona volta, que tindrà lloc el proper 19 de novembre. També van quedar conformats els nou consells municipals.

Pel que fa als resultats obtinguts pels principals partits polítics, podem destacar tres grans dades. D’una banda, el partit dominant de l’escena política kosovar, el Partit Democràtic de Kosova -del president Hashim Thaci- ha obtingut de manera directa tan sols una alcaldia, cosa que representa un gran daltabaix per a aquesta formació, que demostra la seva clara tendència a perdre poder i influència. Només ha obtingut la victòria a Drenas, tot i que tindrà opcions, en la segona volta, en deu municipalitats més.

En segon lloc, es pot constatar que el partit que globalment ha obtingut més bons resultats, més alcaldes triats de manera directa, és la Lliga Democràtica de Kosova, que va quedar tercer en les darreres eleccions. Segons les dades fetes públiques per la Comissió Electoral Central, la LDK va obtenir el triomf a Peja, Lipjan, Viti i Fushe Kosove, i també ha col·locat deu dels seus candidats a alcaldes en la segona volta.

Finalment, Vetevendosje, el partit que s’ha consolidat com a principal força política del país, ja que va quedar segon en les darreres eleccions, tot i no presentar-se sota el paraigua de cap coalició, no ha guanyat de manera directa en cap circumscripció, però té a l’abast revalidar el triomf a la capital, Pristina, ciutat on el seu candidat Shpend Ahmeti -que ara repeteix- ja va guanyar fa quatre anys. A més de Pristina, concorrerà en cinc municpalitats més a la segona volta. Ahmeti va obtenir el 44,27% dels sufragis, que representa un important aval per part de la població de la capital. A la segona volta s’haurà d’enfrontar al candidat de la LDK, Arban Abrashi, que en la primera volta va obtenir el 35,7% dels vots. Tradicionalment, Pristina ha estat una plaça forta de la LDK, que n’ostentava l’alcaldia fins fa quatre anys, quan Isa Mustafa va perdre enfront d’Ahmeti.

Un dels partits que ha anat guanyant més pes en els darreres anys és el de l’Aliança pel Futur de Kosova (AAK), del cap de govern Ramush Haradinaj -que governa en coalició amb el PDK-, Decan i a Junik. També té la possibilitat de participar enla segona volta a sis municipalitats. L’altra formació, que es va presentar en les darreres eleccions en coalició  amb el PDK  i l’AAK, NISMA (Iniciativa per Kosova) ha guanyat l’alcaldia de Malisheva i té opcions en una altra municipalitat.

Pel que fa a les municipalitats de majoria sèrbia, la clara guanyadora ha estat la Llista Sèrbia, que s’ha imposat en vuit. També té opcions a Klokot, ja que en la primera volta hi ha superat el 47% dels sufragis. Aquesta candidatura es la que compta amb el suport de Belgrad, que la considera com el seu interlocutor amb la comunitat sèrbia. Aquestes darreres setmanes, membres d’altres partits i coalicions sèrbies han denunciat el poder que exerceix aquesta formació i el seu vincle amb activitats mafioses. De tota manera, aquests vincles amb activitats mafioses no serien exclusius d’aquesta formació. En aquest sentit, les vinculacions del PDK amb pràctiques il·legals són més que evidents.

Alternativa, per la seva banda, va obtenir molt bons resultats a Gjakova, on la seva candidata, i principal líder d’aquesta formació coalitzada amb la Lliga Democràtica de Kosova, Mimoza Kusari-Lila, s’haurà d’enfrontar al candidat de l’AAK, Adrian Gjini. Mimoza Kusari-Lila ja n’era l’actual alcaldessa.

Al marge dels candidats partidistes, també hi havia candidats indepedents, que es van imposar en dues de les demarcacions, a Hani i Elezit, limítrof amb Macedònia i Skenderaj, governat fins ara pel PDK. El candidat guanyador, en aquest darrer cas, ha estat Bekim Jashari, nebot del guerriller de l’UÇK Adem Jashari.

La desintegració de Iugoslàvia segons la BBC

Avui us presentem sis extensos documentals elaborats per BBC, sobre la desintegració de Iugoslàvia. Tenen l’extraordinari interès que recullen les intervencions, amb les seves interpretacions, de bona part dels protagonistes d’aquests esdeveniments. Tot un document, imprescindible per entendre què va passar. Es van elaborar durant l’any 1996, poc després de finlaitzar la guerra de Bòsnia i Hercegovina.

Els documentals són en anglès, i estan subtitulats en castellà.

Vull agrair a Martí Martorell que me’n fes arribar els enllaços. No els coneixia, i els comparteixo perquè penso que realment valen la pena.

El president de Kosova demana la ciutadania albanesa per als habitants de Kosova

Aquest dimecres passat, 11 d’octubre, el president de Kosova, Hashim Thaci, i el president d’Albània, Ilir Meta, van trobar-se oficialment a Pristina, en el marc del primer viatge oficial que fa a Kosova el nou mandatari albanès.

Una de les propostes que va fer Thaci, que ha sorprès de manera notable les autoritats europees, era que Albània concedís la nacionalitat albanesa als ciutadans de Kosova, de manera que poguessin viatjar per Europa sense necessitat de visats. Meta va respondre a aquesta demanda afirmant que aquesta no era la solució per garantir la llibertat de moviments dels ciutadans de Kosova.

Des de fa mesos, la qüestió de la liberalització dels visats per entrar a la Unió Europea és un dels principals temes del debat polític a Kosova. La Unió Europa s’ha mostrat favorable a aquesta liberalització, però posa com a condició indispensable el reconeixement per part del govern de Kosova de l’acord fronterer amb Montenegro. Aquest acord encara no ha estat ratificat pel parlament, i caldrà veure què passa finalment, ja que el nou cap de govern de Kosova, Ramush Haradinaj, quan era a l’oposició s’hi mostrava radicalment contrari. De moment, Haradinaj ha proposat una canvi en la comissió d’experts que ha d’estudiar aquest tema, però la qüestió continua sense resoldre’s. Des d’Europa, es continua insistint que se signi, com ha reiterat aquesta setmana mateix la cap de l’oficina de la Unió Europea a Pristina, Nataliya Apostolova.

Indignació de les autoritats sèrbies per la hipocresia i el doble estàndard de la Unió Europea pel que fa als conflictes de Catalunya i de Kosova

Les autoritats sèrbies han expressat el seu profund malestar i indignació pel que consideren un tracte radicalment diferent dels conflictes de Catalunya i de Kosova per part de la Unió Europea. La Comissió Europea s’ha alineat del tot amb les tesis espanyoles, i s’ha pronunciat obertament contra el referèndum i contra una possible declaració d’independència de Catalunya. Han reiterat divrses vegades que el referèndum de l’1 d’octubre era il•legal segons la legislació espanyola. Les intervencions del portaveu de la Comissió, Margaritis Schinas, han estat clares i diàfanes en aquest sentit, que la qüestió de Catalunya és un afer exclusivament intern de l’Estat espanyol, estat del qual s’ha de respectar la legalitat.

Fins i tot, davant les contundents preguntes dels periodistes, Schinas va afirmar que els casos de Kosova i de Catalunya no tenen res a veure i que no es poden comparar. Aquestes afirmacions van acabar de provocar la indignació a Sèrbia. Schinas va assenyalar que el reconeixement de Kosova s’havia fet en un context molt diferent, segons ell, arran de declaracios de les Nacions Unides i resolucions internacionals, tot i que sense esmentar-les. Cal recordar que la proclamació d’independència de Kosova es va produir el 2008, gairebé deu anys després de finalitzada la guerra.

El president serbi, Alexànder Vucic, va afirmar a Varna aquest dimarts –després d’una reunió amb els homònims de Romania, Bulgària i Grècia- que se sentia molt malament arran de les declaracions de la Comissió Europea, declaracions que demostraven que Sèrbia havia patit una gran injustícia. Va assegurar que era evident que s’utilitzen criteris diferents per afrontar els conflictes quan un país forma part de la Unió Europea o no en forma. Va anunciar que enviaria, conjuntament amb la cap de govern -Ana Brnabic- una carta a Brussel•les per fer arribar la seva disconformitat i queixa pel tracte rebut per Sèrbia, tot i que, també, va afirmar que no n’esperava cap resposta. Va exemplificar la seva opinió amb una sentència contundent:

“La pregunta que es fan tots els ciutadans de Sèrbia avui és: com és que en el cas de Catalunya el referéndum no és vàlid, mentre que a Sèrbia es va permetre la secessió de Kosova sense cap referéndum?”

 

Els dies 10 i 11 d’octubre, Brnabic ha de viatjar a Bruessel•les, i ja ha anunciat que, evidentment, aquest serà un dels temes de què es parlarà.

Des de Sèrbia es recorda que no hi ha cap resolució del Consell de Seguretat sobre la qüestio de Kosova, i que l’unica declaració aporvada per les Nacions Unides és la 1244, on parla de la sobirania i integritat territorial de Sèrbia.

De tota manera, aquestes declaracions del govern serbi no impliquen en cap cas que Sèrbia no doni suport a les tesis espanyoles, tot el contrari. Les relacions entre Sèrbia i Espanya són excel·lents, segons afirma els ministre d’Afers Estrangers d’aquest país balcànic, Ivica Dacic. Diumenge mateix Dacic va donar el total suport a les autoritats espanyoles pel que fa a la qüestió de Catalunya, i va manifestar que Sèrbia era, i es mantindria, coherent pel que fa a l’oposició a les secessions unilaterals, tal com també va fer en el cas de Crimea. L’Estat espanyol és un dels cinc estats de la Unió Europea –com Romania, Eslovàquia, Xipre i Grècia- que no han reconegut Kosova.

Kosova té nou govern, dèbil, inestable i amb poques perspectives de futur

El passat 11 de juny van tenir lloc les eleccions per triar un nou parlament de Kosova. Tot just la setmana passada va ser nomenat un nou cap de govern, després de gairebé tres mesos d’especulacions. La seva tasca no serà gens fàcil, tenint en compte que aquest nou govern neix dèbil, molt inestable i amb unes perspectives de futur poc optimisites.

Aquells comicis van representar un canvi important en l’escena política d’aquell país. És evident que els canvis d’aliances que es van produir, la irrupció amb força de Vetevendosje –amb un discurs trencador- com a segona força política en nombre d’escons, i el divorci total entre els dos partits que havien monoplitzat el poder a Kosova aquests darrers anys augurava un estiu intens.

La coalició guanyadora de les eleccions és coneguda amb el nom de PAN (primeres sigles de les tres principals formacions polítiques que la componen). Va obtenir un total de 39 escons. El parlament kosovar té un total de 120 escons, vint dels quals estan reservats a les minories del país, deu diputats serbis i deu de la resta de grups ètnics. Per tant, per aconseguir formar govern cal un mínim de 61 vots. Si als escons del PAN s’hi sumen els de les minories, cosa ja sabuda des de bon principi, només s’arriba a la xifra de 59. Per tant, les dificultats per arribar a formar aquest govern eren evidents.

La coalició PAN està formada pel Partit Democràtic de Kosova (PDK), Aliança pel Futur de Kosova (AAK) i NISMA (Iniciativa per Kosova). El PDK, al qual pertany el president del país -Hashim Thaci- n’és la força més important. De fet, el candidat a ocupar la presidència del Parlament era Kadri Veseli, d’aquest formació. En canvi, el candidat de la coalició per ocupar el càrrec de primer ministre era Ramush Haradinaj, de l’AAK. L’AAK en l’anterior legislatura havia estat a l’oposició i s’havia enfrontat radicalment al govern anterior, format pel PDK i la LDK.

Segons té establert la constitució del país, el president de la cambra ha d’oferir la constitució de govern a la força amb més nombre de diputats. Només en cas que fracassi, es pot oferir aquesta opció a una altra força política. Aquest tema ha provocat moltes controvèrsies entre els constitucionalistes de Kosova i no hi ha acord total sobre si ha de ser necessàriament així.
L’altra opció possible, en cas que PAN no aconseguís formar govern, era un acord de govern entre Vetevendosje, amb 32 escons, i la coalició LAA amb 29.

VV és un partit fundat per estudiants a finals dels anys noranta, de tradició movimentista. De fet, no s’ha constituït com a partit fins pocs mesos abans de les eleccions. És, sense cap mena de dubte, la formació política més a l’esquerra, s’autoqualifiquen de socialdemòcrates, i s’ha oposat radicalment a les forces establertes, a les quals ha acusat de corruptes, de privatitzar serveis públics i de no defensar la sobirania real de Kosova. Més d’una vegada han afirmat que s’hauria de fer un referèndum a Kosova per tal que la població pogués decidir si es vol unificar amb Albània. De fet, poc després de les eleccions del mes de juny, el seu candidat a ocupar el càrrec de primer ministre, Albin Kurti, va insistir que això hauria de ser possible. Evidentment l’oposició a la coalició és PAN és absoluta i d’entrada es va mostrar obert a arribar a un pacte amb la coalició LAA.

La coalició LAA està formada per tres formacions, la més important de les quals és la Lliga Democràtica de Kosova (LDK), l’històric partit fundat per Ibrahim Rugova. En la passada legislatura va formar govern conjuntament amb el PDK. Les dues formacions menors són l’Aliança per un Nou Kosova (AKR) de l’empresari Beghjet Pacolli –amb 4 dels 29 diputats- i Alternativa. L’AKR no era present en l’anterior parlament, però totes les enquestes li auguraven un bon resultat. Finalment va optar per coalitzar-se amb la LDK. Pacolli és l’amo indiscutible de l’AKR.

Immediatament després de les eleccions, des de la LDK es va insistir clarament que en cap cas entrarien en un govern amb la coalició PAN. El trencament entre el PDK i la LDK abans de les eleccions va ser molt virulent. El seu principal líder, Isa Mustapha, va afirmar repetidament que optarien per quedar-se a l’oposició abans que pactar amb el PDK. Albin Kurti, per la seva banda, va proposar diverses vegades a la LDK la formació d’un nou govern, però tot i que hi ha hagut negociacions durant tot l’estiu no es va arribar a un prinicpi d’acord fins al 4 de setembre, segons va anunciar Dardan Sejdiu, de VV.

D’altra banda, des de principis de juliol es va fer evident que la baula més feble de la coalició LAA era Pacolli. De fet, ben aviat es va veure que hi havia certa predisposició a pactar amb el PAN. Evidentment mai no va afirmar-ho obertament, i les seves proclames eren a favor de la responsabilitat dels polítics i a la necessitat de formar govern per tal de superar els reptes que té plantejada la societat de Kosova, tal com afirmava. Amb els quatre diputats de la seva formació n’hi havia prou perquè PAN pogués arribar a la majoria.

Finalment ha passat això, i aquest setmana passada, Ramush Haradinaj, el dissabte 10 de setembre, va obtenir el nombre de vots necessaris per ocupar el càrrec de nou primer ministre. Finalment va obtener el suport de 61 diputats, una majoria molt justa, dos menys dels que s’esperaven. Aquest resultat demostra de manera ben evident la debilitat amb què neix aquest nou govern. Abans s’havia hagut de triar el nou president de la cambra, però no va ser fins al setè intent que va ser tirat Kadri Veseli, del PDK, tot just després d’anunicar-se l’acord de pacolli amb la coalició PAN.

Immediatament després de fer-se l’anunci que l’AKR de Pacolli donaria suport a la coalició, un dels quatre diputats d’aquesta formació, Korab Sejdiu, va anunciar que l’abandonava. El mateix ha passat amb un diputat de la coalició PAN, del partit minoritari Moviment per la Unitat, que fins ara ha ostentat un ministeri en el govern d’Isa Mustapha. Un altre exemple claríssim de la debilitat del nou govern és que NISMA, una de les tres principals formacions que conformen la coalició ja ha anunciat que deixa la coalició i que, a partir d’ara, actuarà en base als seus propis criteris.

Les tensions també s’han fet sentir en les formacions sèrbies de Kosova. D’una banda, el partit amb més representants, la Llista Sèrbia –amb nou diputats-, va fer saber que consultaria la seva decisió amb Alexàndar Vucic, el president serbi. Aquest fet ha provocat que tant des de VV com des de la LDK s’hagi criticat la coalició PAN perquè consideren que, d’una forma o altra, queden com a ostatges de Belgrad. D’altra banda, entre les forces sèrbies, aquesta decisió també ha estat molt criticada. Per exemple, Alekànder Jablanovic, principal líder del Partit Serbi de Kosova, ha lamentat que la LS doni suport a un criminal de guerra, que és el terme amb què es refereixen a Haradinaj. Les critiques a aquesta decisió també han estat molt dures a Sèrbia. Vucic ha argumentat que aquesta era l’única opció possible per a la LS, i que qualsevol altra alternativa hauria estat pitjor, com, segons ell, pactar amb VV, que té uns plantejaments encara menys assumibles des del seu punt de vista.

El nou govern respon a un difícil equilibri polític entre totes les forces que el conformen. El PDK té a càrrec seu sis ministeris, exactament igual que l’AAK -en el qual milita Haradinaj-, 2 per a NISMA, 3 per a l’AKR i també 3 per a la Llista Sèrbia. El més beneficiat del pacte és sens dubte Pacolli, que ha aconseguit força poder -passa a ser ministre d’afers estrangers- i la promesa que Thaci no repetirà com a president del país, obrint-se així la possibilitat que sigui ell la persona a ocupar aquest càrrec.

Així com Haradinaj ha estat acusat de ser un criminal de guerra pels partits serbis, i també pel govern serbi, que en va demanar l’extradició a França quan Haradinaj va ser detingut per la policia francesa a instàncies d’una ordre de la interpol, també, aquests dies, s’ha denunciat que un dels ministres de la LS, Nenad Rikalo, podria estar implicat en casos de desaparicions de ciutadans albanesos durant la guerra de 1998-1999.

Finalment, ara hi ha oberts una colla de fronts, que caldrà veure com encara el nou govern. El primer de tots és l‘acord fronterer amb Montenegro. Es va arribar a un acord amb aquest país l’estiu de 2015, però no s’ha acabat d’aprovar pel parlament. De fet, va ser un dels principals punts de discòrdia entre el govern i l’oposició en la legislatura passada. Ramush Haradinaj s’hi va oposar enèrgicament. Ara s’han fet canvis en la comissió parlamentària que treballa aquest tema. Per tant, amb la decisió que es prengui es farà evident quin serà el to del nou govern. L’aprovació d’aqust acord és considerat imprescindible perquè Kosova es pugui beneficiar de la liberalització dels visats, per part de la Unió Europea.

Un altre gran punt pendent és el de la posada en marxa de l’Associcació de Municipalitats Sèrbies, al nord del país, una mena d’entitat semiautònoma. Aquesta Associació s’ha de posar en marxa arran dels acords a què va arribar amb Belgrad el govern anterior. Va provocar una oposició molt contundent dels partits no governmanetals, fins al punt que encara ara no s’ha materialitzat. Aquesta setmana mateix, Haradinaj ha anunciat que l’Associació tirarà endavant, encara que no s’aplicaran els punts que van ser anul·lats per una sentència de Tribunal Constitucional de Kosova. Caldrà verue quina és la reacció de Belgrad, que aquests darrers mesos ha mostrat, per part del president Vucic, una més gran voluntat d’arribar acords, tot i que s’ha reafirmat en la intenció de no reconèixer, en cap cas, Kosova com a estat.

 

 

Cap a una unió econòmica dels països del Balcans occidentals?

Les màximes autoritats europees estan donat suport, i fins i tot impulsant,  la creació d’una mena de mercat comú que abasti sis estats balcànics, després que es fes una proposta en aquesta línia en una cimera que va tenir lloc a Sarajevo el passat mes de març.

En aquesta cimera hi participaven els sis estats que no formen part de la Unió Euopea, tot i que alguns d’aquests estats estan en fases diverses del procés de negociació per entrar-hi. Els estats afectats són Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Montenegro, Kosova i Albània. Si finalment es dugués a terme aquest projecte, aquest nou espai econòmic abastaria un territori poblat per vint milions de persones.

De fet, a la cimera de Sarajevo, Joannes Hahn, Alt Comissionat de la Unió Europea, va apel·lar a l’eliminació de barreres duaneres, a incrementar la cooperació regional i a  harmonitzar legislacions per tal d’afavorir el creixement econòmic de tots els països de la zona. Va aprofitar per insistir que això pot representar un primer pas per a la futura integració d’aquests estats a la UE i va argumentar que les barreres econòmiques havien impedit una millor integració d’aquestes economies en el comerç mundial.

La setmana vinent hi ha convocada una reunió a la ciutat adriàtica de Trieste, a la qual assistiran representants qualificats dels sis estats i es preveu avançar en la constitució d’aquest nou espai econòmic. Hi ha la intenció, entre d’altres coses, de signar un  acord relatiu al lliure transport per la zona. En tot aquest afer hi juga un paper important el Banc Europeu per la Reconstrucció i el Desenvolupament, i també és important la implicació alemanya, sobretot des del punt de vista financer. Des d’alguns mitjans fins i tot s’ha arribat a afirmar que Alemanya estava preparant un miniplà Marshall per a la zona, conegut amb el nom de Berlín Plus.

On ha desvetllat menys interès, aquesta proposta, i fins i tot oposició, ha estat precisament a Kosova, on s’ha arribat a interpretar com l’intent de “reconstruir” una nova Iugoslàvia més Albània. Immediatament després de fer-se pública la proposta, el llavors primer ministre kosovar, Isa Mustapha, ja va anunciar el seu escàs entusiasme.