La desintegració de Iugoslàvia segons la BBC

Avui us presentem sis extensos documentals elaborats per BBC, sobre la desintegració de Iugoslàvia. Tenen l’extraordinari interès que recullen les intervencions, amb les seves interpretacions, de bona part dels protagonistes d’aquests esdeveniments. Tot un document, imprescindible per entendre què va passar. Es van elaborar durant l’any 1996, poc després de finlaitzar la guerra de Bòsnia i Hercegovina.

Els documentals són en anglès, i estan subtitulats en castellà.

Vull agrair a Martí Martorell que me’n fes arribar els enllaços. No els coneixia, i els comparteixo perquè penso que realment valen la pena.

Anuncis

Representants de la minoria grega d’Albània descontents amb la nova legislació sobre minories

Representants de la minoria grega consideren que la nova llei de minories impulsada pel govern albanès no aporta absolutament res de nou i s’hi han manifestat en contra.

S’ha expressat en aquests termes Vangjel Dule –líder del PBDNJ, Partit per la Unitat i els Drets Humans, de la minoria grega del país- segons recull Balkaneu. Afirma que aquesta nova legislació no fa res més que ratificar la convenció marc del Consell d’Europa per a la protecció de les minories, ratifcada l’any 1999. Per tant, una nova legislació hauria d’anar més enllà, ja que considera que la comunitat grega és greument discriminada, i esmenta, sobretot, el fet que molts infants grecs no poden rebre l’ensenyament en i de la seva llengua. A més, també ha criticat els censos que s’han fet a Albània, que, segons ell, tenen la clara intencionalitat de minimitzar la presència de les minories.

Des del govern albanès s’ha volgut rebatre els argument de Dule, tot posant èmfasi que fins ara només es reconeixien com a tals les minories macedònia, sèrbia i grega, mentre que els valacs i els rom eren reconeguts com a grups etnolingüístics. Ara, amb la nova normativa, consideren que es fa un pas endavant, ja que també es reconeixen com a minories els bosníacs, búlgars, valacs, montengrins i rom-gipsis.

Les relacions de la comunitat grega amb l’estat albanès sempre han estat molt conflictives, i aquests darrers mesos encara ho han estat més arran de la decisió del govern albanès de tirar endavant una sèrie de reformes urbanístiques a la zona de Himara, on es concentren els principals nuclis de població grega, que han protestat pel que consideren un greu atemptat contra la seva comunitat.

Els grecs d’Albània es concentren bàsicament a la zona sud del país, propera a la frontera amb Grècia, concretament a Saranda, Delvine, Himara i Gjirokaster -on gaudeixen d’un relatiu reconeixement-, tot i que també són presents en altres territoris del país. Segons fonts gregues, com Omonia, s’acosten als tres-cents mil, i d’altres fonts, també gregues, que en compabilitzen els descendents, el seu nombre pot acostar-se als cinc-cents mil.

A finals del mes de setembre, el cap de govern búlgar, Boiko Boríssov, va trucar personalment al president albanès, Edi Rama, per tal de fer-li arribar la seva queixa perquè la comunitat búlgara no era reconeguda en la nova legislació sobre minories d’Albània. Es dona el fet que tant macedonis com búlgars reivindiquen les mateixes poblacions com a integrants de la seva minoria nacional.

El president de Kosova demana la ciutadania albanesa per als habitants de Kosova

Aquest dimecres passat, 11 d’octubre, el president de Kosova, Hashim Thaci, i el president d’Albània, Ilir Meta, van trobar-se oficialment a Pristina, en el marc del primer viatge oficial que fa a Kosova el nou mandatari albanès.

Una de les propostes que va fer Thaci, que ha sorprès de manera notable les autoritats europees, era que Albània concedís la nacionalitat albanesa als ciutadans de Kosova, de manera que poguessin viatjar per Europa sense necessitat de visats. Meta va respondre a aquesta demanda afirmant que aquesta no era la solució per garantir la llibertat de moviments dels ciutadans de Kosova.

Des de fa mesos, la qüestió de la liberalització dels visats per entrar a la Unió Europea és un dels principals temes del debat polític a Kosova. La Unió Europa s’ha mostrat favorable a aquesta liberalització, però posa com a condició indispensable el reconeixement per part del govern de Kosova de l’acord fronterer amb Montenegro. Aquest acord encara no ha estat ratificat pel parlament, i caldrà veure què passa finalment, ja que el nou cap de govern de Kosova, Ramush Haradinaj, quan era a l’oposició s’hi mostrava radicalment contrari. De moment, Haradinaj ha proposat una canvi en la comissió d’experts que ha d’estudiar aquest tema, però la qüestió continua sense resoldre’s. Des d’Europa, es continua insistint que se signi, com ha reiterat aquesta setmana mateix la cap de l’oficina de la Unió Europea a Pristina, Nataliya Apostolova.

Autoritats europees insten les autoritats de la República Serpska a abolir definitivament la pena de mort

El 10 d’octubre és el Dia Internacional contra la Pena de Mort. En el marc de la  commemoració d’enguany, l’ambaixador de la Unió Europea a Bòsnia i Hercegovina, Lars-Gunnar Wigemark,  i el Cap de l’Oficina del Consell d’Europa a Sarajevo, Drahoslav Stefanek,  han instat les autoritats de la República Serpska a abolir-la definitivament.

Segons la constitució de la Serpska, la pena capital és prevista en el sistema legal de l’entitat –article 11-, tot i que no s’ha aplicat en molts anys. Les autoritats d’aquesta entitat s’han  escudat en les dificultats legals, per la complexa estructura estatal i per la dificultat de dur a terme modificacions constitucionals, per dur a terme aquesta modificació.

A la Federació Bòsnia i Hercegovina, l’altra gran entitat del país,  la pena de mort va ser abolida l’any 1998. De fet, els Acords de Dayton, de 1995 –que van posar punt i final a la guerra que va assolar Bòsnia- establien que s’havia de preveure’n l’abolició.

En el conjunt d’Europa, l’únic estat on la pena de mort no ha estat abolida és Bielorússia, on  l’any 2016 es va aplicar en quatre persones, els mateixos que en el que portem d’any. Els últims estats europeus que l’han abolit són Ucraïna i Malta el 2000, Xipre el 2002, Grècia el 2004, Moldàvia el 2005, Albània el 2005 i Letònia el 2012.

 

Els bosníacs i musulmans del Sandjak de Montenegro

Quan es parla de la diversitat ètnica de Montenegro, lògicament és inevitable pensar en la qüestió que ha marcat, i que encara marca, d’una manera determinant la vida d’aquest país: si realment existeix una nacionalitat montenegrina, o si bé Montenegro no és més que una realitat de tipus regional en relació amb el conjunt de Sèrbia, que seria, segons alguns, l’autèntica nacionalitat dels montengrins. Aquest debat ha fet que tota la vida politca montenegrina hagi quedat mot polaritzada des de fa molts anys entorn d’aquest tema.

Ara bé, aquesta no és la única qüestió de tipus nacional que hi ha a Montenegro. N’hi ha d’altres, que no deixen de tenir el seu pes i la seva influència. En aquests moments, el govern montenegrí, presidit per Dusko Markovic, està format per representants del Partit Democràtic dels Socialstes, hereu polítics de l‘anteriorment dominant Lliga Comunista de Iugoslàvia-, i compta amb el suport dels petits partits de les minories, albanesos, croats i bosníacs, en aquest darrer cas mitjançant el Partit Bosníac. Aquests grups tradicionalment han fet costat a les tesis, i a les forces que consideren Montenegro com una comunitat nacional diferenciada de la sèrbia.

Pel que fa als bosníacs, es concnentren bàsicament a la zona nord del país, concretament en el Sandjak. El Sandjak és el darrer territori dels Balcans que va pertànyer a l’Imperi Otomà. L’antic Sandjak de Novi Pazar era una franja de terra més o menys allargassada, que feia de tap entre Sèrbia i Montenegro. Després de finalitzar les Guerres Balcàniques, conflictes bèl•lics que van assolar els Balcans entre els ansy 1912 i 1913, aquest territori va ser repartit entre aquests dos estats, de manera que aquesta zona que tenia unes estructures força integrades quedà dividit entre els dos estats esmentats. La formació posterior de l’estat iugoslau no canvià la cosa, i les dues zones del Sandjak van continuar dividides, durant el període de la iugoslàvia socialista, entre les repúbliquees de Sèrbia i de Montenegro.

Primer de tot, un  aspecte que pot cridar l’atenció és que la zona on es concentra aquesta població és anomenada de forma diferent en funció de qui ultititza els termes. Per als montenegrins, o per a molts, el terme preferit és simplement de Nord de Montenegro, una forma molt neutra que pretén buidar de contingut ètnic el topònim de la zona, evidentment amb l’objectiu de reafirmar la nacionalitat montenegrina. D’altra banda, els que s’autoanomenen serbis tendeixen a fer servir el terme de Raska, que era un antic principat medieval, reivindicat pels serbis com un dels bressols de la seva nació –també ho és per a molts nacionalistes montenegrins-. D’aquesta manera, el que fan és vincular el territori a la seva mitologia nacional. En canvi, els que s’autoqualifiquen com a bosníacs opten semnpre per la forma de Sandjak, que d’una manera o altra el que fa és vincular-lo amb el passat turc i musulmà de la zona.

En el conjunt del país, segons el cens de 2011, el nombre de bosníacs és 53.605, cosa que vol dir aproximadmaent el 8,65% de la població total. Cal recordar que la població de Montenegro supera de poc els sis-cents mil habitants. A part d’això, és important de destacar, també, que hi ha un nombre importants de persones que s’autoqualifiquen senzillament com a musulmans, i que per tant no han fet seu el terme de bosniacs. Segons el cens de l’any 2011, van optar per aques terme 20.270 persones, totes elles eslaves.

Les municipalitats on es concentra població bosníaca al Sandjak montenegrí són set. Les dues úniques on són claramennt majoriatris són Rozaje, on superen el 87% de la població -limita amb Kosova i amb Tutin (a Sèrbia, municipalita ton també són abassegadorament majoritaris), i Plav, on representen una mica més del 56%. Plav fa frontera amb Kosova i amb Albània, i també hi viu una important minoria albanesa.Els percentatges són una mica menors a Gusinje (més del 42%), que limita també amb Albània, i on també viu una important comunitat albanesa i Bjielo Polje, on són 31 46%. Les altres tres municpalitats on són presents són Berane (una mica més del 29%), Petnjica i Pljevlja, on són un percentatge relativament baix, de poc més del 13%. Aquesta última municipalitat limita amb Sèrbia i també amb Bòsnia i Hercegovina. És l’única de les municipalitats del Sandjak montenegrí que limita amb Bòsnia.

La qüestió del nom divideix aquesta comunitat. La majoria ha adoptat el terme de bosníacs, però encara n’hi ha un percentatge força important que manté, tal com hem dit abans, el nom tradicional de musulmans. No és un detall sense importància, ja que aquesta opció té també connotacions polítiques clares. Aquesta divisió fa que aquesta comunitat perdi força a l’hora de plantejar reivindicacions a Podgorica, capital de Montenegro.

Una dada no menyspreable a tenir en compte és la tendència general a augmentar percentualment, amb el pas dels anys, el pes demogràfic de bosníacs-musulmans, i alhora a la de reudir-se el percentatge d’ortodoxos – en el sentit cultural del terme-, ja siguin serbis o montenegrins.

El terme bosníac és relativament recent pel que fa al seu ús, almenys de manera estesa, per referir-se a la comunitat eslavomusulmana. De fet, tradicionalment s’havien conegut senzillament com a musulmans. El terme bosníac no es comença fer servir de manera assídua fins l’any 1993, en un congrés que va tenir lloc a Sarajevo, en plena guerra de Bòsnia, on es va decidir fer servir aquest nom per al col·lectiu que fins llavors era conegut amb el nom de musulmans. Tres anys nmés tard, aquest terme va ser accpetat també a Novi Pazar, al Sandjak  serbi i també a Kosova , Macedònia, Croàcia Eslovènia i, fins i tot, a Sèrbia.

Des de bon principi, una bona part dels bosníacs de Montenegro va optar per participar políticament en els partits montenegrins i no crear-ne d’específics per a la seva comuntiat. En aquest senitt van ser nombrosos els que van formar part part, i encara ara, del partit Democràtic dels Socialistes, de Milo Djukanovic, però també de les diferents formacions liberals que hi ha hagut al país, i també del Partit Socialdemòcrata. Aquest fet també s’ha donat entre les comunitats albaneses i croates, cosa però que no ha impedit que sorgissin formacions que s’autoatorguessin la representació des les respectives comunitats.

Globalment,  van tenir mot clara l’opció, a principis dels anys noranta, de donar suport a Djukanovic en lloc de fer-ho a Bulatovic, que era el candidat de Milosevic per a Montenegro. Poc després, tampoc no van dubtar a donar suport a les tesis independentistes.

Ara bé, l’any 1990, el Partit d’Acció Democràtica (SDA), el partit fundat per Alija Izetbegovic es va implantar amb força -eren els primers anys del multipartidisme a Iugoslàvia- al Sandjak serbi, on arribà a aconseguir un important protagonisme -farem una entrada aviat sobre aquest tema. Aquesta influència també es feu sentir en el Sanjak montenegrí, on Harun Hadzic en dirigí la branca local. Va impulsar la creació del Consell Nacional dels Musulmans del Sandjak i va reivindicar la creació d’un autonomia a la zona. L’SDA, però, no ha acabat de consolidar-se al Sandjak de Montenegro, soca que sí que ha fet a l’altra banda d ela frontera, a Sèrbia.

D’altra banda, les autoritats montenegrines, han tendit a afavorir que els musulmans de Montenegro no s’afirmessin com a bosníacs, i que sí que ho fessin senzillament musulmans de Montenegro, per tant sense cap vincle amb Bòsnia.

 

Les Províncies Il·líriques, 1809-1813: quan Napoleó controlava la costa adriàtica

Les guerres napoleòniques van implicar un canvi radical, en molt pocs anys, del mapa polític d’Europa, tot i que moltes vegades aquests canvis van ser molt efímers. Un d’aquests casos és el de la creació de les Províncies Il•líriques, que abastava territoris que avui dia formen part d’Àustria, Eslovènia, Croàcia, Itàlia i Montenegro, bàsicament, vorejant la costa dàlmata.

Totes aquestes terres van ser ocupades per les forces napoleòniques entre els anys 1805 i 1806, i van ser definitivament incorporades al Primer Imperi Francès l’any 1809. La derrota austríaca a la batalla de Wagram, i el posterior Tractat de Schoenbrunn van fer possible aquest canvi de sobirania, a mans franceses. Amb aquest tractat, l’Imperi Austríac va perdre Galítsia -amb Cracòvia-, que va passar a dependre del ducat de Varsòvia, Tarnopol en benefici de Rússia, Salzburg i una part de l’Alta Àustria que foren cedides a Baviera. A la zona més meridional dels dominis austríacs, França va incorporar a l’Imperi Caríntia, Carniola, la Croàcia situada per sota del Sava, Gorizia i Trieste. L’existència de les Províncies Il·líries -que és com es van conèixer – va ser breu, car l’Imperi Austríac va tornar a ocupar-les l’any 1813.

Location of Illyrian Provinces
CC BY-SA 3.0, Link

Mapa dels diferents estats de la Península Itàlica i l’Adriàtic, 1810; font: Wikimedia Commons

 

La capital d’questa nova entitat va ser establerta a Ljubljana, més coneguda en aquella època pel nom alemany de Laibach. El nom es va inspirar en el nom dels antics pobladors d’algunes d’aquestes terres, els il•liris. S’establiren com a llengües oficials el francès, l’alemany, l’eslovè, el croat i l’italià. Va ser la primera vegada que la llengua eslovena va aconseguir ser reconeguda. En aquest sentit la tasca, prop de les autoritats franceses, de Valentin Vodnik i Jernej Kopitar va ser cabdal. Des de llavors, per als defensors de la identitat eslovena, aquesta època es especialment recordada.

La principal autoritat d’aquestes províncies era el governador general, nomenat directament des de París, el primer dels quals –dels cinc que hi hagué- fou Auguste de Marmont. Aquestes províncies van ser dividides, administrativament, en departaments, seguint exactament el mateix patró que a França.  En un primer moment, eren onze -del total de 130 departaments que tenia el conjunt de l’Imperi-, però l’any 1811 l’administració va ser remodelada i es van dividir llavors en només set intendències. Les capitals dels onze departaments eren Kotor, Ragusa (actual Dubrovnik), Fiume (actual Rijeka), Zara (actual Zadar), Karlstadt, Neustadt, Adelsberg, Trieste, Willach, Gorz (Gorizia) i Laibach (Ljubljiana).

Durant aquests anys, es van impulsar una sèrie de reformes i es crearen noves institucions. Algunes tenien clarament la intenció de ser el focus de difusió del pensament francès, com varen ser, per exemple, les Écoles Centrales. Es va dissenyar, molt important, un pla de creació d’escoles de nivell primari i secundari, tot i que la poca durada de l’entitat va fer que no es consolidés. També es van abolir antics drets senyorials, i antigues normatives que impedien la llibertat de moviments dels jueus, importants en algunes zones, sobretot a les més septentrionals. També s’introduí el Codi Civil francès -tot i que no en la seva totalitat-, que establia la igualtat davant la llei, una reforma del sistema impositiu, i els capítols relatius a la família i a les herències.  Es crearen, també,  les condicions perquè s’incorporessin aquestes terres al mercat francès.

Tot plegat afavorí  la petita burgesia, en la qual aquesta experiència deixà un molt bon record, d’una banda perquè va permetre fer el salt cap a una societat més liberal i burgesa i, d’altra banda, perquè va fer que els habitants d’aquestes terres, poblades per eslaus, estiguessin sota una mateixa administració. Durant el segle XIX, el moviment que pretenia aixoplugar tots els sud-eslaus sota una mateixa sobirania, i també la unificació de la llengua,  va ser conegut amb el nom d’Il•lirisme, particularment a Croàcia.
.
El final d’aquesta possessió francesa als Balcans va començar a albirar-se després que l’agost de 1813, les tropes austríaques, encapçalades pel general Franz Tomasic, envaïssin aquestes terres, després d’uns anys d’acostament entre França i Àustria -com ho palesa el casament entre Napoleó i l’arxiduquessa Lluïsa l’any 1810-.

La ciutat de Zadar, a Dalmàcia, va capitular el desembre d’aquell mateix any. Poc després, un aixecament popular va aconseguir expulsar els francesos de Ragusa, cosa que comportà la proclamció d’una república, que durà fins que arribaren les tropes austríaques. Kotor, per la seva banda, va ser ocupat per les tropes montenegrines -en aquella època Kotor no formava part, ni n’havia format, de Montenegro-, però la seva presència va ser molt breu, i caigué també ens mans austríaques. Les tropes britàniques també van ocupar algunes de les illes del mar Adràtic. Poc temps després, en el Congrés de Viena, que va tenir lloc l’any 1815, la totalitat d’aquestes terres va ser retornada a l’Imperi Austríac, que les controlà fins al final de la Primera Guerra Mundial.

.

Inversors estrangers podran obtenir la ciutadania moldava

El govern moldau va aprovar ara fa una setmana una sèrie de canvis legislatius que permeten la concessió de la ciutadania moldava a persones estrangeres que facin importants inversions al país.

Segons la nova normativa aprovada, els estrangers que inverteixin com a mínim la quantitat de 250.000 euros durant cinc anys en béns immobles, en obligacions governamentals o, també, com a mínim, 100.000 euros en els fons d’inversió públics del país poden sol•licitar, a partir d’ara, la ciutadania moldava. S’ha limitat a cinc mil el nombre de persones que es poden acollir a aquesta polèmica mesura.

Ara bé, almenys formalment, els candidats a la ciutadania també hauran de demostrar coneixements sobre Moldàvia, com per exemple del sistema legal i constitucional, no tenir antecedents penals i que es garanteixi que no representen cap perill per a la seguretat de l’estat.

Ara caldrà veure quin impacte té aquesta decisió. Els principals inversors estrangers al país són romanesos, russos, uucraïnesos, turcs i tialians, i globalment no representen més enllà del 5% de les empreses amb seu al país. No és menyspreable, però, el nombre d’inversors procedents de l’Àsia Central o del conjunt del món àrab.

De fet, ja fa mesos que es parlava de la possiblitat que una mesura d’aquest tipus tirés endavant. El passat mes de març, el president del país, Igor Dodon, va anunciar en una trobada amb empresaris russos que en pocs mesos seria aprovada. Va transmetre’ls la idea que, a part dels avantatges directes que obtindiren, també els permetria fer un pas per poder accedir amb més facilitat a la Unió Eruopea.

No cal dir que aquesta proposta ha estat fortament criticada per algunes formacions politiques, com és el cas del Partit d’Acció i solidariatat (PAS), que alerta del perill que representa, ja que pot convertir en el país en una màquina de blanquejar diner negre, que a més posteriorment pot ser utilitzat per a activitats que fins i tot poden posar en perill la seguretat del país, segons unes afirmacions que va fer un membre d’aquest partit, Dan Perciun.

Indignació de les autoritats sèrbies per la hipocresia i el doble estàndard de la Unió Europea pel que fa als conflictes de Catalunya i de Kosova

Les autoritats sèrbies han expressat el seu profund malestar i indignació pel que consideren un tracte radicalment diferent dels conflictes de Catalunya i de Kosova per part de la Unió Europea. La Comissió Europea s’ha alineat del tot amb les tesis espanyoles, i s’ha pronunciat obertament contra el referèndum i contra una possible declaració d’independència de Catalunya. Han reiterat divrses vegades que el referèndum de l’1 d’octubre era il•legal segons la legislació espanyola. Les intervencions del portaveu de la Comissió, Margaritis Schinas, han estat clares i diàfanes en aquest sentit, que la qüestió de Catalunya és un afer exclusivament intern de l’Estat espanyol, estat del qual s’ha de respectar la legalitat.

Fins i tot, davant les contundents preguntes dels periodistes, Schinas va afirmar que els casos de Kosova i de Catalunya no tenen res a veure i que no es poden comparar. Aquestes afirmacions van acabar de provocar la indignació a Sèrbia. Schinas va assenyalar que el reconeixement de Kosova s’havia fet en un context molt diferent, segons ell, arran de declaracios de les Nacions Unides i resolucions internacionals, tot i que sense esmentar-les. Cal recordar que la proclamació d’independència de Kosova es va produir el 2008, gairebé deu anys després de finalitzada la guerra.

El president serbi, Alexànder Vucic, va afirmar a Varna aquest dimarts –després d’una reunió amb els homònims de Romania, Bulgària i Grècia- que se sentia molt malament arran de les declaracions de la Comissió Europea, declaracions que demostraven que Sèrbia havia patit una gran injustícia. Va assegurar que era evident que s’utilitzen criteris diferents per afrontar els conflictes quan un país forma part de la Unió Europea o no en forma. Va anunciar que enviaria, conjuntament amb la cap de govern -Ana Brnabic- una carta a Brussel•les per fer arribar la seva disconformitat i queixa pel tracte rebut per Sèrbia, tot i que, també, va afirmar que no n’esperava cap resposta. Va exemplificar la seva opinió amb una sentència contundent:

“La pregunta que es fan tots els ciutadans de Sèrbia avui és: com és que en el cas de Catalunya el referéndum no és vàlid, mentre que a Sèrbia es va permetre la secessió de Kosova sense cap referéndum?”

 

Els dies 10 i 11 d’octubre, Brnabic ha de viatjar a Bruessel•les, i ja ha anunciat que, evidentment, aquest serà un dels temes de què es parlarà.

Des de Sèrbia es recorda que no hi ha cap resolució del Consell de Seguretat sobre la qüestio de Kosova, i que l’unica declaració aporvada per les Nacions Unides és la 1244, on parla de la sobirania i integritat territorial de Sèrbia.

De tota manera, aquestes declaracions del govern serbi no impliquen en cap cas que Sèrbia no doni suport a les tesis espanyoles, tot el contrari. Les relacions entre Sèrbia i Espanya són excel·lents, segons afirma els ministre d’Afers Estrangers d’aquest país balcànic, Ivica Dacic. Diumenge mateix Dacic va donar el total suport a les autoritats espanyoles pel que fa a la qüestió de Catalunya, i va manifestar que Sèrbia era, i es mantindria, coherent pel que fa a l’oposició a les secessions unilaterals, tal com també va fer en el cas de Crimea. L’Estat espanyol és un dels cinc estats de la Unió Europea –com Romania, Eslovàquia, Xipre i Grècia- que no han reconegut Kosova.

Bulgària, el país que no va deportar els jueus; Bulgària, el país que va deportar els jueus dels territoris que va ocupar

Bulgària sempre s’ha vantat que durant la Segona Guerra Mundial no va deportar la població jueva que vivia dins les seves fronteres i que la gran majoria els búlgars van lluitar per impedir que això es produís. Això és indiscutiblement cert, però també ho és que els jueus dels territoris que va ocupar sí que ho van ser, a resultes de la qual cosa van ser gairebé tots exterminats. 

Periòdicament es revifa la polèmica entorn d’aquest segon punt. Aquesta setmana passada, ha tornat a passar. El detonant d’aquesta polseguera ha estat provocada per la lectura d’una declaració institucional feta per un membre de la coalició ultradretana Patriotes Units, sòcia de govern de la dretana GERB. Un dels membres d’aquesta coalició, Alexànder Sidi, va llegir una declaració en què es felicitava la comunitat jueva amb motiu de l’any nou jueu, el Rosh Hashanah. Va afirmar que els jueus búlgars són un exemple claríssim d’integració al país, i va remarcar que durant la Segona Guerra Mundial van morir en els camps de batalla al costat dels compatriotes búlgars. A més, va insisitr a destacar el fet que Bulgària no va deportar els jueus d’aquest país, tal com havien sol•licitat els seus aliats alemanys, i com s’havia fet en la resta de països aliats dels nazis.

Aquestes delcaracions han provocat un seguit de reaccions en cadnea. Immediatament després d’haver-les fet, un representant de la comunitat jueva, concretament de l’entitat Shalom –la de més incidència a Bulgària-, va rebatre aquestes afirmacions i va voler recordar que si bé no es van deportar els jueus residents a Bulgària sí que van ser deportats els jueus dels territoris ocupats per les tropes búlgares, a Iugoslàvia i a Grècia.

Dels aliats de l’Alemanya de Hitler, Bulgària ser l’únic que va allunyar-se de les seves exigències en dos aspectes que criden l’atenció: d’una banda, no va trencar les relacions amb l’URSS –lògicament tampoc no van participar en la invasió de l’URSS com ho van fer Romania, Hongria, Finlàndia o Espanya, amb la tristament famosa División Azul- tot i les pressions germàniques. D’altra banda, les autoritats búlgares es van negar, també a deportar els jueus búlgars, una comunitat no gens menyspreable, malgrat les pressions a què va ser sotmesa. Segons el cens de 1934 vivien a Bulgària entre 48.000 i 49.000 jueus, d’un total de poc més de sis milions d’habitants, cosa que representa poc menys de l’1% del total.

Aquest fet ha estat reitreradament repetit per les autoritats búlgares, però tot i ser cert en part, amaga una realitat sovint oblidada i crua: els jueus que vivien en terrritoris ocupats, la Macedònia grega, la Macedònia iugoslava o de la ciutat de Pirot, -al sud de Sèrbia- sí que ho foren.

És veritat que el 1943 s’havia pres la decisió de deportar-los, però l’execució d’aquesta ordre va ser posposada indefinidament, fins al moment que l’alliberament del país va allunyar del tot aquest fantasma. Uns anys abans, l’octubre de 1940, s’havia promulgat la Llei de Defensa de la Nació, aprovada durant el govern de Bogdan Filov.  Des de l’any 1939, el rei Boris III governava el país de manera dictatorial,  amb Filov com a cap de govern. La seva orientació era clarament proalemanya, i un dels seus objectius era recuperar territoris que Bulgària havia perdut amb el Tractat de Neully, l’any 1919 després de la Primera Guerra Mundial.

Aquesta llei, de 1940, era molt similar a la que s’havia dictat en països veïns, o poc després a la Croàcia feixista, lany 1941. D’entrada, però, es van fer poques accions encaminades a eliminar aquesta comunitat, malgrat les pressions de l’ambaixador alemany, Beckerle, però l’any 1942, concretament durant l’agost, es va fer un pas més: es va aprovar la creació d’una Comissió d’Afers Jueus, encapçalada per Alexànder Belev, que poc després va decidir desplaçar-los internament, el març de 1943. Altres decisions que es van prendre aquest 1942 implicaven la confiscació del 20% de les seves propietats, l’obligació de portar l’estel groc i  de vendre els negocis que regentaven. Els seus comptes bancaris també van ser bloquejats, així com van ser   dissoltes les diverses organitzacions jueves que hi havia a Bulgària. 

És important de destacar que persones de gran influència feren esforços perquè aquestes deportacions no es produïssin. Destaca particularment la figura de Dimitar Peshav, diputat de Kustendil, una de les personalitats més importants del govern de llavors. Va impulsar una campanya contra aquesta deportació i va fer una petició al rei perquè no es dugués a terme. També hi hagué diverses recollides de signatures i manifestos, per part d’escriptors, intel·lectuals, homes d’església, empresaris, i també més d’una quarantena de diputats del partit governamental … que demanaven que no es duguessin a terme. Finalment, el parlament va optar per oposar-se a la deportació. El maig de 1943, doncs, molts jueus van ser desplaçats, però només internament, sobretot de Sofia i de les grans ciutats, cap a zones rurals. Una part d’aquests jueus van ser desplaçats al camp de Samovit, al nord del país, pràcticament a tocar de la frontera amb Romania, on vivien en condicions dures, tot i que no comparables a les dels camps nazis.

Ara bé, els onze mil jueus -algunes fonts donen la  xifra exacta d’11.343- que vivien en territoris ocupats per l’exèrcit búlgar van tenir pitjor sort encara. Van ser deportats, i ho van ser perquè amb la legislació aprovada l’agost de 1942, aquests jueus van perdre la ciutadania búlgara. No hi ha dubte que l’actitud de Belev va ser definitva alhora de prendre aquesta decisió. El decret de deportació d’aquests jueus va ser signat el febrer de 1943, i l’alemany Theodor Dannecker vas er qui la va organitzar. La majoria van ser traslladats al camp de Treblinka, on van morir pràcticament tots.

L’oposició de la República Serpska impulsa mobilitzacions contra Milorad Dodik i el govern

La situació política a la República Serpska fa molt de temps que està particularment enrarida. El simple fet que el seu president, Milorad Dodik, controli els principals ressorts del poder -ja sigui com a president o com a primer ministre- des de fa vint anys demostra que no hi ha cap mena d’alternança política, amb tot el que això implica. Si a això hi afegim unes relacions molt tenses amb les autoritats centrals de Bòsnia i Hercegovina, fa que la inestabilitat s’hi hagi instal·lat.

Aquest dilluns, l’oposició va voler escenificar la seva oposició radical a Dodik i a tot el govern en un acte que va tenir lloc a Banja Luka –a Banski Dvor-,la capital de la Serpska. L’acte organitzat duia el nom d’Assemblea de Ciutadans, i pretén ser el primer acte de gran format amb l’objectiu de denunciar la castròfica situació en què es troba la Serpska i d’implicar la ciutadania en la presa de decisions per dur a terme accions contra el govern. La intenció dels organitzadors és que actes d’aquest estil es vagin repetint per tota l’entitat.

Segons els organitzadors, a l’acte s’hi aplegaren unes quatre-centes persones, que deixaren petit el local on va tenir lloc. Els seu objectiu era que la població conegués de primera mà les crítiques de l’oposició i explicar-los la seva actitud en el si de l’Assemblea parlamentària.

Els representants dels partits de l’oposíció van criticar la corrupció, els vincles entre el poder i grups criminals organtizats, el nepotisme, el clientelisme… Van responsabilitzar Dodik, i el seu partit –l’Aliança dels Socialdemòcrates Indpendents, SNSD-, de portar el país a la ruïna. Van voler destacar particularment alguns aspectes que demostren la greu crisi en què viu el país, com el molt baix índex de natalitat (que any rere any és menor), el nombre de joves que es veuen obligats a marxar del país i el creixent malestar social, expressat en forma de vagues. Sobre aquest tema hi va posar un particular èmfasi Goran Djordjic, el primer dels oradors. Es va voler denunciar que la Serpska era el territori més pobre, amb pitjors pensions i amb més criminalitat de tot Europa.

Pel que fa a la corrupció, van recórrer a la comparació de les lamentables condicions en què s’està treballant les escoles amb l’adquisició d’un cotxe de gran luxe per part del ministre d’eudcació, Dane Malesevic. Des del moment que es va destapar aquest afer, hi ha hagut nombroses protestes al carrer, així com també han estat importants les protestes en alguns sectors laborals, com les mobilitzacions protagontizades pels treballadors de l’empresa pública de ferrocarrils, pel nefast estat en què es troba la companyia encarregada d’aquest servei. També van esmentar el col·lpase de la Nikola Tesla –una de les empreses més importants de l’entitat-, les inversions més que dubtoses a Andricgrad -el projecte d’Emir Kusturica-, el molt elevat nombre de càrrecs públics, que s’ha doblat aquests darrers anys, segons l’oposició, sempre en benefici de persones properes al poder.

Vukota Govedarica, del Partit Democràtic Serbi (SDS), va denunciar amb particular vehemència els mitjans de comunicació, als quals va acusar d’estar al servei de Dodik. Branislav Borenovic, del Partit Democràtic del Progrés (PDP), va animar la població a mobilitzar-se contra el govern, i va demanar que aquestes mobiltizacions fossin absolutament pacífiques.

Un dels temes que ha centrat l’agenda política aquestes darreres setmanes ha estat el d’un auditoria sobre l’execució del pressupost d’enguany, que demostraria el grau de desviació de diners públics cap a mans privades. Fa pocs dies, al parlament es va impedir que es debatés aquest tema, cosa que va provocar que l’oposició bloquegés, a partir de llavors, l’activitat parlamentària, portant l’entitat a una crisi sense precedents. La tensió va ser tan important que, fins i tot, el principal responsable de dur a terme aquesta auditoria, Dusko Snjegota, va ser obligat a dimitir.

A la reunió de dilluns també hi van assistir, a part dels partits opositors, membres d’ong’s, el membre serbi de la presidència de Bòsnia i Hercegovina, Mladen Ivanic, el ministre d’Afers Estrangers, Igor Crnadak, i el represnetant de la Cambra de Representants de Bòsnia i Hercegovina, Mladen Bosic.

Com era d’esperar, la reacció de Dodik no va trigar a arribar, i evidentment va minimitzar l’acte, tot afirmant que l’acte només representava els simpatitzants de l’oposició i no el poble de la Serpska.

L’Assemblea de la República Serpska

El parlament d’aquesta entitat està format per un total de 83 de diputats, dels quals 29 són de l’Aliança dels Socialdemòcrates independents (SNSD). Forma govern amb el suport de la coalició formada entorn de l’Aliança Democràtica del Poble -DNS-, de Marko Pavic (el Partit Radical Serbi també forma part d’aquesta coalició), amb vuit escons i el Partit Socialista de la República Serpska, amb cinc diputats. A l’oposició hi ha, amb 24 diputats la coalició formada al voltant del Partit Democràtic Serbi (SDS), liderat ara per Mladen Bosic. El Partit Democràtic del Poble té set diputats, Pàtria -que agrupa bàsicament el suport de les minories bosníaca i croata- en té cinc, i el Moviment Democràtic Nacional també cinc.

La República Serpska

La República Serpska té una extensió d’uns 25.000 quilòmetres quadrats i una població d’un milió tres-cents mil habitants. La seva creació va ser fruit dels acords de Dayton, de 1995, que legitimaven la guerra d’agressió i la neteja ètnica que va patir Bòsnia i que va comportar la divisió del país en dues grans entitats, basades en criteris ètnics: la Federació de Bòsnia i Hercegovina i la República Serpska. La capital de la Serpska és Banja Luka.

Aproximadament el 90% dels seus habitants són serbis i un 7% musulmans. Segons el cens de 1991, llavors, els serbis representaven poc més del 55% per cents dels habitants d’aquest territori, mentre que els musulmans el 28%, els croats el 9,2% i els iugoslaus el 4,8%. Aquestes dades demostren el profund canvi demogràfic experimentat per aquest territori durant la guerra de 1992-1995.