Les llengües de Croàcia

Els països balcànics s‘han caracteritzat sempre per ser països multiètnics, on viuen, en alguns casos, moltes comunitats molt diverses. Ara bé, durant el decurs del segle XX, és indiscutible que aquesta multietnicitat s’ha vist reduïda de manera notòria, i és probable que es vagi reduint encara més durant el segle XXI, a tots els països d’aquesta àrea . Pel que fa a les llengües, podem comentar exactament el mateix. Croàcia no n’és una excepció, sinó que més aviat n’és una demostració palpable. 

El croat, o el serbocroat

Oficialment, a Croàcia la llengua de l’estat és el croat. D’aquesta manera es desvincula, o es vol desvincular, del que s’havia conegut com a serbocroat, que era el terme utilitzat per designar la llengua que es parla, a grans trets, a Sèrbia, Croàcia, Montenegro i Bòsnia i Hercegovina. És evident que aquest concepte havia ajudat a enfortir la noció de Iugoslàvia, i el iugoslavisme, com a projecte polític. De fet, jo mateix, la primera vegada que vaig visitar aquests països -quan Iugoslàvia encara existia com a entitat política- vaig sentir diverses persones que es referien a aquesta llengua amb el terme de iugoslau, cosa que em va sobtar extraordinàriament.

Des de la independència, els diversos governs croats han insistit a destacar que serbi i croat són dues llengües diferents. En aquest sentit no han dubtat a promoure la creació de neologismes diferents del serbi, per tal d’allunyar tots dos estàndards. De la mateixa manera que el concepte de “serbocroat” havia estat utilitzat per tal de legitimar la creació d’una estructura supranacional, el concepte de llengua croata ha estat utilitizat per legitimar un determinat tipus de discurs nacional. Fa uns anys, a Barcelona es va organitzar una exposició sobre les llengües de la Mediterrània, una de les quals era el serbocroat. El consulat croat es va apressar a fer una queixa formal perquè el croat no hi apareixia com a llengua diferenciada. Aquest mateix procés també s’ha produït a Montenegro i a Bòsnia i Hercegovina.

Per tot això, croat i serbi apareixen en els textos oficials com a llengües separades, i si es consulten les dades del cens es veu que també hi apareixen el bosnià i el montenegrí. La comunitat científica, però, no té cap mena de dubte a l’hora de considerar que aquestes quatre “llengües” són la mateixa, tot i que hi pugui haver certes diferències, o que, fins i tot, s’arribin a utilitzar dos alfabets diferents.

El croat s’esriu amb alfabet llatí, mentre que el serbi, es pot escriure amb alfabet ciríl•lic, però també en alfabet llatí. L’ús de dos alfabets fa que les susposades diferències es facin més evidents i que, a més, esdevinguin camp de batalla polític, com passa, per exemple en la retolació.

Tradicionalment, el serbocroat s’ha dividit en tres grans grups dialectals -el terme dialecte ja sabem que és totalment discutible com a concepte-, coneguts amb el nom d’xtokavià, txakavià i kaikavià. Com és fàcil de preveure, aquests tres grans blocs dialctals no tenen res a veure amb les divisons polítiques actuals.

A Croàcia, segons dades de l’últim cens, de l’any 2011, els parlants de serbocroat representen el 98% de la població, una xifra molt més elevada que la que hi havia ara fa un segle. Pel que fa a la pregunta sobre la llengua materna dels ciutadans croats, els resultats en nombres absoluts pel que fa a nombre de parlants són els següents:

Croat, 4.096.305
Serbi, 52.879
Italià, 18.573
Romaní, 14.369
Hongarès, 10.231
Eslovè, 9.220
Txec, 6.292
Eslovac, 3.792
Alemany, 2.986
Rutè, 1.472
Ucraïnès, 1.008

Cal destacar que a l’Europa oriental, en molts casos, el concepte de llengua materna té més a veure amb la llengua amb què s’identifica la persona, encara que de vegades ni tan sols la parli. També cal tenir en compte, però, l’ocultació que poden fer certes persones, pel fenomen de la diglòssia, de la seva llengua. Probablement una cosa compensa l’altra.

A grans trets, doncs, aquestes dades són prou significatives de quina és la situació lingüistica del país.

Els resultats, pel que fa a l’adscripció ètnica, són una mica diferents:

Croata, 3.874.321
Sèrbia, 186.633
Italiana, 17.807
Rom, 16.975
Hongaresa, 14.048
Eslovena, 10.517
Txeca 9.614
Eslovaca, 4.753
Alemanya, 2.965
Rutena, 1.936
Ucraïnesa, 1.878

Es pot comprovar que, sempre, el nombre de parlants és inferior al d’integrants del grup ètnic, cosa que demostra que hi ha una assimilació lingüística en benefici sempre del serbocroat

En el següent enllaç podreu consultar les dades globals del cens i els resultats en les diferents demarcacions administratives:

http://www.dzs.hr/Eng/censuses/census2011/results/htm/e01_01_08/e01_01_08_RH.html

 

Les lleis de l’Estat croat preveuen que en les localitats on hi hagi un 30% o més de població que parli una llengua que no sigui el croat, aquesta llengua assoleix un rang d’oficialitat especial, que s’ha de veure, per exemple, reflectit en la retolació. A aquesta xifra s’hi va arribar fa poc a la ciutat de Vukovar, a Eslavònia. Llavors, es va iniciar una intensa campanya per part de grups vinculats a l’extrema dreta per tal de derogar aquesta normativa, ja que això obligava a retolar la ciutat en tots dos “idiomes”. Fins i tot es va arribar a recollir signatures per tal que es fes un referèndum, en el conjunt de l’estat, que permetés derogar aquesta normativa.

Les altres llengües:

Els parlants d’italià es concentren a Ístria, on representen aproximadament entre el sis i el set per cent de la població. Cal destacar que, d’entre aquests parlants, n’hi ha que parlen venecià, però no consten com a parlants de llengües separades. El fet que italià i venecià siguin una mateixa llengua és discutit, però no es té en compte aquesta diferencia en el cens. Els italianòfons són, de totes les comunitats lingüístiques minoritàries, els que gaudeixen d’una millor situació legal, en l’ensenyament, retolació pública…

Hi ha escoles de primària que imparteixen les classes en italià (a Buje, Umag, Novigrad, Porec) i també instituts de secundària, a Pula i Rovinj. També hi ha un diari en italià, La Voce del Popolo, que té força influència. Ara fa poc, l’anterior govern croat va retirar les subvencions a aquest mitjà -com a la de la resta de minories-, cosa que en complica notablement la continuïtat. Sembla que el nou govern, constituït fa poques setmanes vol revertir aquesta decisió, que tanta polèmica va provocar.

En alguns municipis, el nombre d’italians és significatiu, com a Groznjan (51%), Brtonigla (37%) i Buje (30%).

La comunitat romaní, en comparació amb la d’altres països balcànics, és relativament reduïda. Hi ha documents que n’acrediten l’arribada a la República de Ragusa -actual Dubrovnik- a finals del segle XIV. La majoria són catòlics, però un trenta per cent són musulmans. Els que professen la fe cristiana ortodoxa són més minoritaris. Parlen tres grans dialectes: romaní carpàtic, romaní balcànic o romaní valac. Viuen dispersos en el conjunt del territori croat. La seva llengua, en aquest cas, no té cap mena de reconeixement.

La comunitat hongaresa s’acosta a les quinze mil persones, de les quals dues terceres parts viuen a la zona més oriental del país, concretament a Osijek-Baranja (a l’Eslavònia oriental), properes a la frontera hongaresa. Hi ha dues municipalitats amb un 30% de població hongaresa, que són Knezevi Vinogradi i Bilje. També hi ha un altre nucli relativament important de població hongaresa al centre del país. Croàcia es va vincular a la corona hongaresa a principis del segle XI, i aquests vincles es van mantenir fins la constitució de Iugoslàvia, l’any 1918. Fins que no es va dissoldre l’Imperiaustrohongarès, la pressió de les autoritats de Budapest per tal de magiaritzar la població va ser important. Va pretendre, fins i tot, que la llengua del parlament croat fos l’hongarès, pe`ro no se’n van sortir, ja que Croàcia gaudia de certa autonomia. Cal recordar, a més, que Dalmàcia -a la costa mediterrània- estava vinculada a la part austríaca de l’Imperi.

Pel que fa als eslovens, la gran majoria viuen en zones disputades entre tots dos estats. Cal tenir en compte que la disputa fronterera entre Croàcia i Eslovènia no està totalment tancada, encara ara. Podeu consultar l’entrada següent on en parla amb detall:

https://balcaniablog.wordpress.com/2014/07/18/resolucio-del-conflicte-fronterer-entre-croacia-i-eslovenia/

Els txecs i els eslovacs van arribar a Croàcia, a Eslavònia, a mitjan segle XVIII. A principis del segle XIX se’n van establir més a l’Eslavònia occidental. Els txecs son gairebé el cinquanta per cent dels habitants a la municipalitat de Koncanica, i el 25% a Dezanovac. Les comunitats eslovaques representen percentatges menors. a Punitovci superen el 30% de la població.

La comunitat alemanya és una comunitat que va veure dràsticament reduïda la seva població després de la Segona Guerra Mundial. En el cens que es va fer l’any 1900 eren més de vuitanta mil. Ara no arriben a tres mil. Es concentren sobretot, també, a Eslavònia.

Els rutens són un poble eslavòfon de la zona oriental de l’actual Ucraïna. De fet hi ha un intens debat sobre el fet de si el rutè i l’ucraïnès són la matreixa llengua o no. Evidentment això ve alimentat per projectes polítics diferents, ja que els que afirmen que és una llengua diferenciada defensen una identitat nacional també diferenciada. De rutens n’hi ha a Polònia, Eslovàquia i a la veïna Voivodina. També n’hi ha una petita comunitat a la zona més oriental de Croàcia, que de fet és el territori contiga a la Voivodina.  L’ucraïnès apareix en els censos com a llengua diferent del rutè.

A part d’aquests grups lingüístics, n’hi ha d’altres encara més minoritaris, amb un nombre de parlants inferiors al miler que estan, per tant, en una situació molt crítica, propera a l’extinció si no s’hi posa remei.

En aquest grup hi ha els parlants d’istrià, a la península d’Ístria, bàsicament entorn dels municipis de Rovinj i Vodnjan. No hi ha acord entre els filòlegs sobre l’adscripció de l’istrià. Alguns el relacionen amb el ladí, un del dialectes reto-romànics. D’altres el relacionen amb el venecià, i finalment d’altres el consideren com una llengua independent relacionada amb l’italodàlmata.

L’istroromanès també té ara un nombre de parlants molt exigu. A finals dels anys noranta del segle passat el nombre de parlants habituals no superava els cinc-cents. En els anys vint del segle passat, la xifra de parlants d’aquesta llengua podia oscil·lar entre els mil set-cents i els tres mil. És una comunitat, també en procés d’assimilació. S’acostuma a considerar com un dialecte del romanès, ja que la llengua la hi van portar immigrants procedents d’aquell país a finals de la baixa edat mitjana, però hi ha filòlegs que no defensen aquesta tesi i consdieren que es tracta d’una altra llengua.

L’albanès de Zadar, els parlants del qual són coneguts com a arbanites o arbanasi, es parla en uns pocs enclaus. Es concentren a Zadar, més concretament a Zemunik, Dračevac, Crno i Ploča. Van arribar a Croàcia durant el segle XVII, en una primera onada, i entre 1726 i 1733 en una segona onada. La majoria provenien de clans del nord d’Albània. Segons les dades més optimistes, poden arribar a ser unes quatre mil persones, però els parlants reals d’aquest albanès molt probablement tampoc no arriben al miler.

Si es consulten les dades del cens, però, el nombre de persones que diuen que tenen com a llengua materna l’albanès és de 17.000. La majoria d’aquestes persones provenen de migracions relativament recents (després de la Segona Guerra Mundial i durant tot el període de la Iugoslàvia socialista, com a mà d’obra) des de Kosova, i finalment d’una altra onada després de les guerres dels anys noranta.

La comunitat sefardita és molt reduïda. Durant la Segona Guerra Mundial van ser perseguits pel règim ústaixa fins al punt que van ser pràcticament eliminats del país. Per aquest motiu, tot i que hi ha constància de parlants o ladino, o judeocastellà, el seu nombre és tan reduït que pot ser que es pugui extingir un cop morin els actuals parlants.

 

Anuncis

3 thoughts on “Les llengües de Croàcia

  1. britishsteel87 18 Mai 2015 / 6:33 AM

    Magnífic article 🙂 Els relacionats amb la llengua m’encanten!!

    Per cert, aniràs al balkanbarna?

    • Josep Dorca 18 Mai 2015 / 4:59 PM

      Gràcies! sí, miraré d’anar-hi. No sé ben bé quin dia ni a quina hora, però poc o molt hi passaré.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s