Eleccions presidencials moldaves: caldrà una segona volta

La primera volta de les eleccions presidencials moldaves d’ahir s’ha saldat amb una victòria del candidat socialista, Igor Dodon, insuficient, però, per ocupar directament el càrrec, ja que no ha arribat al 50% mínim indispensable.

Segons els resultats fets públics per la Comissió Electoral Central de Moldàvia, amb el 99,92% dels vots escrutats, el candidat amb més percentatge de vots és el socialista Igor Dodon, amb el 48,23% (que representa aproximadament 679.000 vots). El segon candidat, tal com ja vaticinaven les enquestes, ha estat la reformista Maia Sandu, amb el 38,42% (541.000 vots). Sandu hi concorria amb el suport del seu Partit, Partit d’Acció i Solidaritat (PAS), de la Plataforma Dignitat i Veritat, de recent creació, i del Partit Liberal Demòcrata.

S’han complert, doncs, tots els pronòstics. La resta de candidats ha obtingut un percentatge de vots testimonial: Dumitru Ciubașenco (6,03%), Iurie Leancă (3,11%), Mihai Ghimpu (1,8%), Valeriu Ghilețchi (1,08%), Maia Laguta (0,75%), Silvia Radu (0,4%) i, finalment, Ana Guțu (0,17%). Caldrà veure a qui donen suport en una segona volta.

Amb aquests resultats, caldrà esperar una segona volta, de la qual encara no se sap la data, on s’hauran d’enfrontar els dos principals candidats, Dodon i Sandu.

El percentatge final de participació ha estat més baix del que s’esperava, ja que no ha arribat ni tan sols al 50%, i s’ha quedat amb el 49,02%. On la participació ha estat més baixa és a Gagaúsia, territori autònom, on el candidat socialista ha tret particularment bons resultats.

Durant la jornada electoral, 3.200 observadors moldaus i prop de sis-cents de l’estranger van controlar el desenvolupament de les eleccions. Van comentar que només havien observat problemes greus en tretze col•legis electorals.

També és destacable el fet que ciutadans de l’autoproclamada república de Transnístria votessin en un col•legi proper a aquest territori, a Varnita.

Anuncis

Eleccions presidencials a Moldàvia: entre la Unió Europea i Rússia

Aquest 30 d’octubre, els ciutadans moldaus han estat cridats a les urnes, per tal d’escollir qui serà el nou president d’aquest petit país. El fet que siguin els ciutadans els que triïn dirctament el president és una novetat. Fins ara, i des de feia molts, anys aquesta prerrogativa corresponia al parlament. L’última vegada que els electors moldaus van elegir directament el cap d’estat va ser l’any 1996, en què la presidència del país recaigué en la figura de Petru Lucinschi.

Tot i el paper relativament limitat de les atribucions de la presidència aquestes eleccions tenen una importància cabdal, bàsicament per dos motius.

D’una banda, el mapa polític moldau s’ha vist notablement trasbalsat els darrers mesos –amb importants mobilitzacions ciutadanes-, amb el declivi d’algunes de les figures polítiques i també partits, que havien marcat el rumb polític d’aquest estat, i alhora l’aparició de nous lideratges, i també noves marques electorals que aspiren a dirigir-lo. D’altra banda, perquè també posen sobre la taula, una vegada més, l’orientació del país, si cap a Occident o si bé cap a Rússia. Aquests dos factors han fet que, inevitablement, l’interès de la població per aquesta convocatòria sigui notable.

Sembla que finalment els dos candidats més ben situats per accedir al càrrec, en cas que ara superin el 50% dels vots, són el socialista Igor Dodon i Maia Sandu, del nou partit Partit d’Acció i Solidaritat.

El Partit Socialista és en aquests moments el principal partit de l’oposició, després dels grans resultats que va obtenir a les darreres eleccions, que van fer que passés de ser un partit pràcticament testimonial a una autèntica alternativa de govern, suplantant en aquest paper l’antic Partit Comunista. Segons les últimes enquestes publicades, és el candidat amb millors perspectives, amb una mica més del 40% de vot directe. Els socialistes a Moldàvia representen l’aposta per una aproximació a la Rússia de Putin i, per tant l’allunyament de Brussel•les. Dodon havia estat ministre en antics governs comunistes i ara pretén fer valdre el fracàs econòmic dels darrers governs, declaradament prooccidentals i afirma obertament que el futur del país passa inevitablement per acostar-se a Rússia. Els comunistes van governar el país fins al 2009.

Un fet que és important destacar, des del nostre país, és que el nom de socialista ens pot induir a pensar que aquest partit és un partit d’esquerres, tal com l’entenem nosaltres. És molt agosarat afirmar-ho. De fet, bona part de les seves propostes i actituds, d’aquest partit i dels seus dirigents, serien considerades aquí com a clarament reaccionàries. Només cal posar com a exemple la seva oposició radical a qualsevol tipus de reconeixement de l’homosexualitat, la defensa de valors tradicionals, la família i, fins i tot, l’acostament a l’església.

Maia Sandu, per la seva banda, ve a representar un intent de renovació de la política –ella és una figura molt ben valorada en els cercles més liberals del país- des d ‘una perspectiva europeista. Les últimes enquestes li adjudiquen una intenció de vot directe del 13%, aproximadament, per tant molt lluny dels resultats de Dodon. Ara bé, es pot veure beneficiada per la retirada del candidat de la Plataforma per la Veritat i dignitat, Adrian Nastase, amb una intenció de vot adjudicada de prop del 8%, segons les enquestes, i que ara li dón total suport. Aquesta plataforma es va constituir com a partit després de les importants mobilitzacions populars contra la corrupció que van sacsejar aquesta país ara fa poc més d’un any, arran de l’Escàndol dels mil milions. En aquella època, Sandu era ministra del govern, cosa que li pot restar credibilitat.

Malgrat que Moldàvia aquests darrers anys s’ha acostat a la Unió Europea, i n’és un clar exemple la signatura de l’Acord d’Associació amb Europa l’any 2014, la corrupció generalitzada i el saqueig de les arques públiques han provocat el desencant de bona part de la població. L’escàndol ha arribat a ser tan majúscul, que fins i tot es va suspendre un fons d’ajuts, per part de la Unió Europea, valorat en 400 milions d’euros.

També s’ha retirat de la campanya electoral Marian Lupu, del Partit Demòcrata. Lupu era el segon candidat més ben col•locat, i la seva retirada va provocar una autèntica sorpresa. El Partit Demòcrata és el partit de Vladimir Plahotniuc, autèntic patró de la política moldava aquests darrers anys, formalment prooccidental. La retirada de Lupu ha provocat moltes especulacions sobre quin és el veritable objectiu de Plahotniuc: si un triomf de Sandu o bé –cosa més que probable- la victòria de Dodon, tal com han manifestat, no només, Sandu i Nastase

Finalment, un altre aspecte a tenir en compte, gens menyspreable, és el de les propostes de reunificació am Romania. Tot i que tot sembla indicar que en aquests moments la majoria de la població no està per aquesta opció, el que és indiscutible és que ha tornat a adquirir una trascendència que feia temps que no tenia, fins al punt de condicionar part de la vida política. Aquests darrers mesos s’han succeït les manifestacions i campanyes a banda i banda de la frontera amb aquest objectiu, el de la reunificació.

Dodon, com tot el Partit Socialista i el Partit Comunista, s’ha mostrat radicalment en contra de fer cap pas en aquesta direcció, i ja ha anunciat que emprendria accions, fins i tot legals, contra aquells que ho proposin. També vol reobrir les negociacions amb Transnístria, república segregada de Moldàvia, tot i que no reconeguda pràcticament per ningú.

Si voleu estar ben informats de què passa a Moldàvia, us recomano que seguiu el blog, un gran blog, de Xavier Mir:

Blog d’en Xavier Mir. Mirant cap a terres romaneses mentre fem el nou país

 

Montenegro: els partits de les minories, decisius per formar govern, no volen tornar a ser enganyats

Les darreres eleccions montenegrines han provocat un escenari polític molt més obert que en les darreres conteses electorals. De fet, la clau de volta de la formació del nou govern la tenen les formacions que pretenen representar les diverses minories nacionals presents en el país, com són els bosníac, croats i albanesos.

El partit guanyador va ser, com ja és habitual, el Partit Democràtic dels Socialistes –DPS- de Milo Djukanovic. Tot i la clara victòria, segons els resultats oficials contestats per l’oposició, no en té prou per formar govern en solitari. És en aquest moment que els partits de les minories nacionals esdevenen clau, ja que els quatre diputats de què disposen posarien el DPS al llindar de la majoria absoluta. Tradicionalment, a més, aquestes forces polítiques han col•laborat i donat suport a Djukanovic, almenys des del moment que va optar per portar el país a la independència. Per aquest motiu, molts van pensar que seria fàcil incorporar-los de nou al projdecte del DPS.

D’altra banda, l’oposició no va dubtar, des del moment que es van fer públics el primers resultats, a festejar aquestes organitzacions. Els partits que els han fet propostes de sumar-se a un govern de trencament amb Djukanovic han estat la coalició Kljuc i els Demòcrates, tercera i quarata forces en le parlament. El Front Democràtic (DF), d’orientació més prosèrbia, s’ha mantingut més al marge d’aquestes maniobres. És evident que aquests partits de les minories tenen poca predisposició a pactar amb amb un partit de tipus proserbi, ja que en tot moment van apostar per la independència i per l’allunyament de Sèrbia, cosa que els fa força incompatibles.

Les propostes de l’oposició són força llamineres i s’ha espculat, fins i tot, amb la possibilitat que algun membre d’aquestes formacions opti al càrrec de primer ministre.

Dilluns passat hi va haver una reunió formal a Podgorica entre les tres forces implicades, el Partit Bosníac, Iniciativa Cívica Croata i Albanesos Decisius. S’esperava que d’aquella reunió en sortiria una decisió, però el resultat final va ser una exhibició de fermesa.

Van decidir treballar conjuntament i prendre una decisió conjuntament, malgrat que cadascuna de les forces pugui tenir les seves pròpies demandes.

Van fer pública la seva decepció pel tracte que han rebut durant molts anys, i han reiterat que s’han sentit moltes vegades enganyats, i que no permetran, ara que són decisius, que això torni a passar.
Boris Raonic, de la Iniciativa Cívica Croata va arribar a afirmar que buscarien garanties internacionals en cas que donin suport a un govern, per tal que es compleixi el que hagin pactat.

Reivindiquen que no han de ser una simple figura decorativa, sinó que han de tenir un paper rellevant, com algun càrrec o algun ministeri de primer ordre. De tota manera, més enllà d’això, el que volen és que es facin polítiques que garanteixin els dret de les minories. Van posar com a exemple d’això, el fet que estan infrarepresentades en l’administració, on per exemple són tan sols un terç del que els correspondria segons el seu pes demogràfic, segons les dades aportades per ells mateixos. També volen que es facin polítiques que afavoreixin el progrés i el desenvolupament dels territoris on viuen, les més pobres de l’estat, particularment on viuen els bosníacs i els albanesos. També volen que s’aclareixin definitvament alguns actes que van tenir lloc durant els conflictes bèl•lics que van esclatar fruit de la desintegració de Iugoslàvia. Tot i que a Montenegro no hi hagué guerra en el sentit literl del terme sí que hi hagueren accions que afectaren greument algunes de les minories, particularment la bosníaca.

El tiempo de las cabras, de Luan Starova: una relat contra l’absurditat i l’autoritarisme

ll

Aquesta, publicada en albanès l’any 1993, és una obra que forma part d’un conjunt de deu novel•les inspirades en la història de la família de l’autor, Luan Starova, tot i que en aquest cas els elements fantàstics aportats per Starova són més que evidents.

Està ambientada en la seva infància, just poc després de l’arribada del Partit Comunista al poder a Iugoslàvia. La seva família s’havia traslladat poc abans d’Albània –on va néixer Starova- a Macedònia, quan era molt petit, amb tan sols dos anys.

Un dia, arran de les pretensions dels líders del partit de construir del no-res una nova classe obrera, que havia de permetre la construcció dle socialisme, van arribar a la ciutat on vivien tot de cabrers expulsats de les muntanyes, acompanyats inevitablement dels seus animals, com no podia ser d’una altra manera. Això va fer que la ciutat, tal com explica l’autor, quedés totalment tenyida de blanc i la vida dels seus ciutadans totalment trasbalsada.

A partir d’aquesta anècdota, pretesament ridícula, es desenvolupa tota la història, on l’objectiu bàsic és mostrar l’absurditat de les decisions dictades per la burocràcia del partit, totalment allunyada de la realitat. La vida quotidiana de la ciutat es mourà entre les contradiccions dels dirigents del partit, la picaresca d ela poblacióper aconseguir una vida millor i més digna, la corrupció més o menys generalitzada, les lluites callades i les injustícies.

A tot això cal afegir-hi, com a temes més secundaris, la història d’amor del seu pare pels llibres i l’amor de l’autor pels Balcans. La referència al conjunt dels Balcans és constant en tota l’obra i les referències espacials són escasses, tant que és impossible saber en quina ciutat se situen aquests esdeveniments.

Probablement els personatges són molt esquemàtics, però és molt possible que això respongui a la voluntat de l’autor, per tal que esdevinguin símbols en aquesta mena de faula contra l’autoritarisme i contra l’absurd.

Luan Starova és un dels escriptors albanesos més reconeguts. Va néixer l’any 1941 a Pogradec, Albània, i ha escrit la major part de la seva obra en albanès.

L’edició en castellà va ser publicada per Libros del Asteroide, l’any 2008. La traducció de l’albanès és obra de Ramón Sánchez Lizarralde.

L’edició en francès, Le Temps des chèvres, va ser publicada l’any 1997, per Fayard. La traducció va córrer a càrrec de  Clément d’Içartéguy.

Enquesta a Moldàvia: més partidaris de la Unió Euroasiàtica que de la Unió Europea; el 47,5% dels ciutadans moldaus es reintegraria a la Unió Soviètica

Aquest 30 d’octubre tindran lloc les eleccions presidencials de Moldàvia. Amb aquest motiu, l’organisme ofical de demoscòpia, Institutul de Politici Publice, ha fet pública una enquesta segons la qual el candidat del Partit Socialista, Igor Dodon, actualment a l’oposició obtindria els millors resultats, amb una intenció de vot del 27%, seguida per la reformista Maia Sandu, amb el 9,3% dels vots. Cal remarcar que el nombre d’indecisos supera a hores d’ara, segons aquesta enquesta, el 25% dels electors.

Més enllà, però, d’aquestes dades, són interessants altres aspectes pels quals pregunta l’enquesta, molt completa, que podeu consultar aquí. És una extensa enquesta sobre molts diversos aspectes, com la situació econòmica, l’educació, la sanitat, corrupció, la valoració dels serveis públics, mitjans de comunicació… A part de tots aquests temes, els enquestats també van ser preguntats sobre diversos aspectes de caire polític, que van donar uns resultats interessants i que val la pena de comentar.

Moldàvia i la Unió Europea

Pel que fa als resultats d’un possible referèndum sobre l’entrada de Moldàvia a la Unió Europea, el 38% s’hi mostren favorables, mentre que el 37,3% hi votaria en contra, uns resultats, doncs, molt ajustats. Si s’analitza el detall, es pot veure que la població ètnicament moldava-romanesa n’és molt més partidària que no pas l’ètnicament russa o ucraïnesa. Entre els moldaus-romanesos els partidaris de la Unió Europea s’enfilen fins al 43%, mentre que entre els russos només ho fa fins al 14,6%. També és interessant comprovar que la població jove també n’és la més partidària, el 43,9% fins als 29 anys. A partir de llavors no es mostren diferències apreciables entre els diferents sectors d’edat. Finalment, i també rellevant, com més elevat és el nivell socioeconòmic més gran és el suport a la UE: el 30,2% en les classes més populars i el 45,3% entre les més acomodades. Passa exactament el mateix amb el nivell educatiu, on ens movem amb una oscil•lació entre el 32,1 i el 46,9% respectivament.

Moldàvia i la Unió Euroasiàtica

La pregunta sobre si els ciutadans de Moldàvia voldrien incorporar-se a la Unió Euroasiàtica, impulsada per la Rússia de Putin (formada per Rússia, Bielorrússia i Kazakhstan) i amb la clara voluntat de fer de contrapoder de la Unió Europea, els resultats són més clars: el 52,85% hi seria favorable, mentre que només el 23,7% hi estaria en contra.

En aquest cas, el perfil del votant favorable és el mateix que el del votant contrari a la Unió Europea, però es dóna el fet interessant que, per exemple, entre els joves no és menyspreable el percentatge dels que li donarien suport, el 46% (a partir dels trenta anys superen clarament el 50%), el 48% dels moldau-romanesos també hi votarien a favor. No cal dir que, en aquest cas, el 75% dels russos i el 67% dels ucraïnesos també ho faria. Pel que fa al nivell educatiu i d’ingressos també hi hauria una tendència a obtenir més suport com més baixos són els ingressos i el nivell eucatiu, però no és gens menyspreable el vot favorable: el 45,9% dels que tenen més estudis i el 49,8% dels que tenen més ingressos.

Si en un suposat referèndum els ciutadans moldaus haguessin de triar entre la Unió Europea i la Unió Euroasiàtica, l’opció europeista es quedaria tan sols amb el 30,9% els vots, mentre que l’opció euroasiàtica n’obtindira el 44%.

Moldàvia i Romania

Una altra pregunta habitual en aquests sondejos és sobre què es votaria en un eventual referèndum per reintegrar el país a Romania. En aquest cas, segons els resultats d’aquesta enquesta, tan sols el 15,6% hi votarien a favor, mentre que el 63,8% ho faria en contra. Aquest és un dels resultats més baixos obtinguts en una enquesta d’aquestes característiques dels darrers anys. Cal dir, però, que el fet que es faci en el marc de tot un conjunt de qüestions molt diverses fa, probablement, que els resultats siguin inferiors als que s’obtenen quan es fa només sobre aquest tema.

En aquest cas, els més favorables a reintegrar-se a Romania són els més joves (el 20%), urbans (18%), de nacionalitat moldava-romanesa (18%), amb un nivell educatiu alt (19,4%) i acomodats econòmicament (21,2%).

Moldàvia i l’OTAN

En canvi, si el referèndum fos sobre l’entrada del país a l’OTAN, els resultats serien molt contundents: només el 10,9% hi votaria a favor, mentre que el 57,4% ho faria en contra.

Moldàvia i la Unió Soviètica

Més sorprenent és encara el fet que el 48,5% dels ciutadans moldaus votarien per reintegrar el país a la Unió Soviètica, mentre que els contraris es quedarien només amb un percentatge del 27,4%. En aquest cas, l’edat hi juga un paper cabdal i definitiu. A partir dels 45 anys el nombre de partidaris supera el 69%, mentre que entre els menors de trenta anys baixa fins al 26%. També té el suport massiu de la població russa, el 86%. Finalment, el 47,5% es mostren partidaris de reconstruir un model de país socialista. Ara bé, aquí no entrem a valorar què pensa realment la població sobre què és el socialisme, i si això en què pensa es pot qualificar de socialisme.

És evident que aquests resultats demostren, una vegada més, la doble ànima del país, una que mira cap a Romania i cap a Occident i una altra, més nostàlgica, que mira cap a Rússia.

Finalment, una altra dada interessant és que la institució més ben valorada del país és l’Església, per un 72,8% de la població.

 

Djukanovic, el gran patró de la política montenegrina, fa un pas al costat?

Aquest mateix dimarts, Milo Djukanovic ha anunciat que renuncia a ser una altra vegada primer ministre del petit país balcànic. Si això finalment es compleix, després de vint-i-set anys d’ocupar els càrrecs més importants del país –presidència o bé cap de govern-, deixarà de ser la figura política més rellevant d’aquest estat. Una altra cosa és que la seva llarga ombra continuï movent els fils de la política montenegrina. Tot està per veure i, coneixent la seva trajectòria i la seva relativa joventut, es fa difícil pensar que pugui cedir el poder de què gaudeix.

Els resultats del seu partit a les darreres eleccions -si els considerem com a bons- han estat satisfactoris, ja que s’ha confirmat clarament com la força política clarament hegemònica, però no han estat prou bons com per conformar un govern amb prou majoria com per governar còmodament, tal com havia fet en diversos dels seus mandats.

De fet, els seus 36 diputats no són suficients per arribar a la majoria, que és de 41. Per arribar-hi cal el concurs de les forces de les minories, el Partit Bosníac, la Iniciativa Cíviac Croata i Albanesos Decisius. Sumant-hi els seus escons, però continuen encara a un de la majoria absoluta.

Aquests partits, que tradicionalment eren aliats del partit de Djukanovic –el Partit Democràtic dels Socialistes, DPS- de moment no han aclarit si li donaran suport o no. Ahir mateix van fer una reunió conjunta i es pensava que el resultat de la qual seria l’anunci de la seva decisió final, però no va ser així. La veritat és que aquestes forces tenen una suculenta oferta dels partits opositors, i s’ha fet córrer fins i tot la proposta que algun membre d’aquests partits pugui ocupar el càrrec de primer ministre, almenys aquesta és la proposta de la coalició Kljuc (Clau) i dels Demòcrates.

D’altra banda, els altres aliats tradicionals, els socialdemòcrates, han anat marcant distàncies amb Djukanovic, i no hi ha res que pugui fer pensar que li tornin a donar suport, amb la qual cosa la situació del partit governant es complica. Ara per ara s’han alineat clarament a l’oposició i els seus quatre diputats poden ser decisius.

Si a això hi afegim els estranys esdeveniments del dissabte immediatament anterior a les eleccions, en què una vintena d’homes armats procedents de Sèrbia van intentar entrar en territori montenegrí el panorama plític és molt complex. S’ha especulat fins i tot en la possiblitat que intentessin fer un cop d’estat, però no són gens clares les inofrmacions que ens n’arriben.

Molt probablement aquest context ha fet precipitar la decisió de Djukanovic. Avui mateix s’ha anunciat que Dusko Markovic, també del DPS, serà l’home que el partit proposarà per tal d’ocupar el càrrec de primer ministre –el que ocupava Djukanovic-, en cas que finalment puguin formar govern.

El fet que Djukanovic sigui tan jove, tan sols cinquanta-quatre anys, fa pensar que no deixarà la política activa. De moment ha anunciat que es dedicarà només a portar les regnes del partit. En els eu moment va arribar a ser el cap de govern més jove d’Europa, amb tan sols vint-i-nou anys. Va ser durant tres vegades consecutives primer ministre, entre 1991 i 1998. Des del 1998 fins al 2002 va ocupar el càrrec de president –més protocolari-. Va tornar a ser cap de govern entre 2003 i 2006, 2008 i 2010, i finalment des del desembre del 2012. Per tant, ha estat, de manera clara, la figura més influent de la política montenegrina. Algunes veus alerten que és probable que tingui la intenció de presentar-se a les eleccions presidencials de 2018.

Tants anys en el poder ha fet que teixís una autèntica xarxa clientelar, que negocis privats i política anessin de bracet, que la corrupció s’estengués de manera generalitzada i que el control dels mitjans de comunicació fos absolut –fins al punt que la mort d’alguns periodistes en estranyes circumstàncies fos vinculada d’una forma o altra a la seva figura-. El grau de corrupció ha arribat a unes cotes tan elevades que fins i tot va rebre l’antipremi de Criminal de l’Any, atorgat per OCCRP, una organització independent que anlitza el fenomen de la corrupció en el context est-europeu i asiàtic.

El seu previsible successor, Dusko Markovic, és qui hauria d’encapçalar el nou govern. De fet, ja ha estat col•laborador de Djukanovic almenys durant vint anys, cosa que demostra que no hi ha intenció de canviar absolutament res ni de renovar. Ha treballat en el món de la seguretat, ha estat ministre adjunt de l’Interior i ha dirigit l’Agència Nacional de Seguretat (NSA). Aquests darrers anys era ministre sense cartera, i ha tingut un paper rellevant en temes relatius a Justícia i Afers estrangers.

 

Manifestació a Zagreb contra els concordats amb el Vaticà

Aquest dissabte a la una del migdia uns centenars de persones es van manifestar a la capital croata, Zagreb (a la plaça Strossmayer) per tal que els acords –quatre concordats- entre l’Estat i el Vaticà siguin anul•lats. Aquesta concentració és la culminació d’una campanya duta a terme per diverses entitats, la més important de les quals és l’ong Protàgores, agrupades en el Moviment per una Croàcia Secular.

La crida a manifestar-se la van fer a tots els ciutadans croats que considerin que Croàcia ha de ser un veritable estat laic, encara que siguin creients.

Aquests acords detallen els diners que rep l’Església i el paper que té en el món de l’educació, sobretot, i de la cultura. Un dels fets que denuncien els manifestants és que a les escoles bressol, de primària i secundària estatals s’imparteixi ensenyament de caràcter religiós, cosa insòlita en un estat que hauria de ser laic. També corre a càrrec de l’estat el manteniment dels edificis religiosos.

Els organitzadors de la marxa també denuncien els contractes que consideren lesius per a l’Estat, ja que representen una subvenció per a l’església de milions de kunes, entre 33 milions d’euros i vuitanta directament cada any, segons com es faci el recompte. Si a més es comptabilitzen altres ajuts per vies indirectes les quantitats poden ser molt més grans. Una altra aspecte que critiquen és la poca transparència d’aquests ajuts, cosa que fa que sigui molt difícil saber la quantitat real a què pugen. Tot això els fa afirmar que l’església està per sobre de la llei.

Denuncien, també, que l’actitud de la jerarquia eclesiàstica és molt bel•ligerant en diversos aspectes i que, en bona part, marca l’agenda política del país. Posen com a exemple d’això l’actitud radicalment contrària a les reivindicacions dels col•lectius LGTB o les accions impulsades contra l’avortament, amb concentracions davant dels hospitals on es practiquen.

Els impulsors de la campanya han anunciat que continuaran les mobilitzacions.

Eslovènia tanca dos passos fronterers amb Croàcia

El pànic histèric que plana a diversos països per l’arribada d’una nova onada de refugiats ha fet que el govern eslovè hagi optat per barrar dos passos fronteres amb Croàcia. Aquests dies s’han sentit rumors, una vegada més, que es podria reactivar el pas de refugiats cap al centre d’Europa per diferents vies. S’ha especulat amb una possible via albanesa (hi ha hagut alguns detinguts, només poques dotzenes), sobre el pas per Bòsnia i també pel pas via Croàcia cap a Eslovènia, ara que les opcions a través de la Voivodina i Hongria semblen totalment tancades.

Aquesta setmana mateix s’han instal·lat aquestes vergonyoses tanques a Bregana-Obrezje i també a Maceij-Gruskovje. No seran les úniques que s’hi construiran, en el traçat fronterer. Segons fonts del ministeri de l’interior eslovè, gestionat per Andrej Spenge, un total de 27 quilòmetres i mig seran tancats totalment al pas de manera immediata i s’està estudiant la possiblitat que siguin més. També han comentat que aqeustes barreres són provisionals i que l’objectiu és evitar que es produeixi una “allau”, tal com va passar durant l’any 2015.

Romania i Bulgària: els estats de la Unió Europea amb un percentatge més alt de pobresa, segons Eurostat

Romania i Bulgària són els dos països de la Unió Europea amb un percentatge més elevat de pobres i de persones amb risc d’exclusió social, segons les dades que apareixen en un estudi publicat per Eurostat, l’organisme estadístic dependent de la Unió Europea, relatives a l’any 2014. El percentatge global europeu és gairebé idèntic al del 2013.

Entorn del 40% de la població d’aquests països és pobra: el 40,2% a Romania i el 40,1% a Bulgària. Aquesta xifra contrasta amb el 24,1% de la població del conjunt de la UE, també escandalosa en un continent que es reivindica com el principal exponent de l’estat del benestar.

Els estats amb uns índexs més baixos són la República Txeca, on el percentatge davalla fins al 14,8%. Darrere seu vénen els Països Baixos (16,5%) i Suècia (16,9%). Les dades relatives a l’Estat espanyol tampoc no són gens falagueres, al voltant del 29%, unes dades molt similars a les de Croàcia. Eslovènia es manté en la franja bixa, amb el 20%.

L’únic aspecte relativament positiu d’aquestes dades és que si es comparen amb les de l’informe anterior, a Romania hi ha hagut una reducció percentual del 0,4%, unes xifres similars a les de Bulgària. On hi ha hagut un descens més important del nombre de pobres és a Polònia, on el percentatge es redueix un 5,8%, mentre que els estats on l’increment ha estat més elevat són Grècia, Espanya i Estònia, entre el 4 i el 8%, encara que les xifres absolutes de pobres d’aquests països encara són inferiors a les de Romania i Bulgària.

Eurostat també ha analitzat alguns estat que no formen part de la Unió Europea, entre els quals hi ha Sèrbia i Macedònia. Els resultats d’aquests dos estats encara són pitjors que els de Romania i Bulgària. En aquest cas se situen entre el 43,2 i el 43,3 %. No hi surten reflectides les dades d’Albània, Kosova, Bòsnia, Montenegro i Moldàvia.

En el següent enllaç podeu llegir l’informe complet, on s’analitzen detalladament diversos aspectes:

People at risk of poverty or social exclusion

Albània podria iniciar les converses per a l’adhesió a la Unió Europea aquest mes de desembre

En aquests moments, Albània té l’estatus de candidat oficial a formar part de la Unió Europea, com sis altres estats més. Fa temps, però, que ha iniciat gestions i també ha fet algunes reformes per tal que es pugui iniciar l’últim tram del procés d’adhesió a la Unió Europea, que és el de l’inici formal de les negociacions per a aquesta integració.

Turquia –des de fa molts anys, des del 2004-, Montenegro, des del 2010, i Sèrbia, des del 2012, són els tres estats que ja han iniciat aquest procés de negociació, mentre que Albània i Macedònia estan a l’espera d’iniciar-lo.

Des del govern albanès sembla que es té el convenciment, almenys d’això se n’han fet ressò alguns mitjans, que el proper mes de novembre s’aprovi el que se’n diu una recomanació positiva, prèvia presentació d’un informe, que és el pas previ inevitable per iniciar les converses. S’ha arribat a especular fins i tot amb una possible data, el 9 de novembre. Això voldria dir que, com a molt tard, aquest desembre es podria aprovar, cosa que significaria que començarien ja les negociacions formals i serioses per dur a terme aquesta adhesió.

Per arribar a aquest punt s’han hagut de fer algunes reformes, com canvis en la constitució, aprovats el 21 de juliol, que afecten sobretot l’àmbit de la justícia. Klajda GJosha, la ministra responsable d’aquest tema, s’ha mostrat optimista, tot i que ha remarcat que aquesta reforma també s’ha d’aplicar, perquè sigui valorada positivament per la Unió Europea.

D’altra banda, aquesta mateixa setmana s’ha constituït en el parlament europeu un grup anomenat Amics d’Albània. Aquest grup, impulsat pel vicepresident del parlament europeu, David Sassoli, té com a objectiu crear bona sintonia i fer avançar aquest procés d’adhesió.

Albània va presentar oficialment la seva candidautra a la Unió Europea el 28 d’abril de 2009 i aconseguí l’estatus de país candidat el 24 de juny de 2014.