Atemptat jihadista a l’est de Bòsnia

Aquest dilluns, 27 d’abril, la ciutat d’Zvornik, a l’entitat de la República Serpska (a Bòsnia i Hercegovina) va ser escenari d’un atemptat protagontizat per un islamista bosnià. Sembla ser que un jove, de 24 anys, va atacar amb un fusell semiautomàtic una comissaria d’aquesta ciutat, amb el resultat d’un policia mort i un altre de ferit. L’atacant també va morir en l’atemptat.

Quan passen fets d’aquest estil al Balcans, de seguida, sobretot als països occidentals, s’encenen les alarmes i moltes vegades, d’una forma del tot injustificada, s’alerta del perill d’un rebrot de la violència en aquesta part del continent.

Algunes persones han destacat que Nerdin Ibric, l’atacant, va néixer l’any 1991, tot just un any abans de l’inici de la guerra de Bòsnia, però també se n’han destacat altres aspectes, com que el seu pare morís durant la guerra a mans dels txètniks. Zvornik, situada a la part més oriental de Bòsnia, i molt a prop de la frontera amb Sèrbia, era abans de la guerra una ciutat de clara majoria musulmana, aproximadament el 60% de la població. Durant la guerra, les forces txètniks van atacar molt contundentment la ciutat, de manera que fou un dels enclaus on la “neteja ètnica” va ser més dura. Se sap del cert que,  pel cap baix, set-centes persones de nacionalitat musulmana van ser executades. De resultes de tot plegat, l’equilibir ètnic de la ciutat es va desfigurar del tot, i ara hi viu una població majoritàriament sèrbia. Després dels acords de Dayton, va ser adjudicada a la República Serpska, amb la qual cosa les autoritats internacionals van legitimar aquest procés.

També s’ha volgut destacar que el policia mort, Dragan Djuric, apareixia en les llistes de persones que van participar en les execucions a Srebrenica, on van morir més de vuit mil persones. El seu pare, per la seva banda, Ilia Djuric, segons diverses fonts, també va morir en el conflicte bèl·lic, en aquests cas a mans de l’Armija, l’exèrcit de Bòsnia i Hercegovina.

Aquestes dades serveixen per demostrar que de seguida qualsevol incident de caràcter violent pot remoure passats dolorosos.

Pel que fa a la intencionalitat de l’atac, sembla que té més a veure amb objectius “jihadistes”. L’atacant abans de morir va invocar el clàssic “Al·là és gran”. Semblen comprovats els vincles d’aquesta persona amb combatents sirians d’Estat Islàmic. Fa pocs dies van ser detinguts uns bosnians que intentaven atemptar a Austràlia, i s’ha especulat que l’atemptat pogués ser una represàlia per aquestes detencions..

Poc després de l’atemptat es van posar  posar en marxa els disposititus policials i s’han produït algunes detencions en la comunitat wahabita bosniana.

Tot i això, és important fer constar que encara que hi ha nombrosos combatents bosnians, i d’altres països balcànics,  a l’Orient Mitjà, el seu nombre no és particularment elevat. Fa poc es va fer públic un estudi que demostrava que Bèlgica, Dinamarca i Suècia aportaven un nombre més elevat de voluntaris, en termes relatius sobre el percentatge de població musulmana, que Bòsnia, Kosova, Albània o Macedònia.

Les autoritats polítiques i religioses s’han apressat a condemnar aquests fets. Els principals responsables polítics dels estats veïns s’han ofert a prestar col·laboració, com el ministre d’afers estrangers de Montenegro o el president de Sèrbia, Tomislav Nikolic, que s’ha ofert a la República Serpska per al que calgui.

 

El búnquer secret de Tito, a Konjic

A principis de la dècada de 1950, Josip Broz Tito va ordenar la construcció d’un búnquer secret que salvaguardés la classe dirigent del país en cas d’un atac nuclear. Està situat a una profunditat d’uns 270 m sota terra, prop de la ciutat bosniana de Konjic, a uns cinquanta quilòmetres de Sarajevo. La construcció del búnquer es va allargar durant 26 anys, i no van finalitzar les obres fins l’any 1979, poc abans de la mort de Tito.

El búnquer, també conegut com a ARK D-0, està preparat perquè hi puguin viure i treballar unes 350 persones durant sis mesos sense cap dependència exterior.

Va ser una de les infraestructures més cares de l’antiga Iugoslàvia, ja que estava dissenyat per poder resisitir un atac nuclear d’una magntiud molt superior a la que va patir Hiroshima. Està proveït de sistemes d’aire condicionat, cisternes d’aigua, generadors d’energia.En el seu interior, laberíntic, hi ha oficines, zones residencials, sales de conferències…

Des de fa poc s’ha reconvertit per tal que es pugui visitar. També s’ha convertit en la seu d’una Biennal d’Art Contemorani, que aquest any precisament s’inaugura el dia 24 d’abril.

En el següent enllaç en podreu veure imatges:

Le bunker secret de Tito, en Bosnie !

 

El genocidi del búlgars de Tràcia

Aquests dies es commemora el centenari de l’inici del genocidi armeni, considerat tradicionalment com el primer gran genocidi del segle XX. És indiscutible la magnitud i l’abast d’aquest genocidi.

Ara bé, en d’altres indrets s’ha volgut fer notar, però, que també hi hagué durant aquells anys, altres persecucions i exterminis massius de població, de no tanta magnitud, però també brutals. S’ha parlat, per exemple, de les campanyes dels europeus a Namíbia, sobretot contra el poble herero. Més a prop nostre, des de Bulgària s’ha volgut fer notar que poc abans del genocidi armeni es va cometre el genocidi dels búlgars de Tràcia, també a mans dels otomans.

Segons les dades aportades per estudiosos búlgars, 108 pobles van ser abandonats, prop de 200.000 persones van haver d’abandonar les seves llars i emprendre el camí de l’exili i el nombre de morts podria ser d’unes quantes desenes de milers, tot i que no hi ha acord sobre un nombre concret.

La informació a què podem accedir des d’aquí ens fa molt difícil contrastar aquestes dades, però és indiscutible que aquests fets, amb més o menys intensitat es produïren. L’historiador Mark Levene, un dels més bons coneixedors d’aquesta qüestió, ho corrobora, tot i que no s’atreveix a donar-ne dades exactes. Es pot consultar el seu text The Crisis of Genocide (publicat per Oxford University Press, l’any 2014), concretament el primer volum: Devastation: The European Rimlands, 1912-1938.

Cal emmarcar aquests fets en el context de les Guerres Balcàniques, dos conflictes que van afectar els països de la regió entre els anys 1912 i 1913, poc abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

Levene assenyala diversos episodis de genocidi o de neteja ètnica durant aquells conflictes. Esmenta el genocidi dels albanesos de Samèria a mans del grecs, poc després de proclamar-se la independència d’Albània, la destrucció de pobles albanesos a la regió de Dibra a càrrec de forces sèrbies i montenegrines o la conversió forçada de pomaks (búlgars de religió musulmana) a la fe ortodoxa. També documenta neteges ètniques parcials de musulmans, albanesos, grecs, serbis i búlgars, en una mena de guerra de tots contra tots. Quan parla, però, dels fets esdevinguts a la Tràcia Oriental i les muntanyes Ròdopes no dubta de qualificar-los de genocidi parcial. Utilitza el terme de genocidi parcial, ja que moltes persones van poder fugir i salvar les vides, no com va passar amb els armenis, on el nombre de persones que es va poder salvar va ser molt escàs.

Els llocs en concret on es pot documentar aquest genocidi són les actuals províncies d’Edirne, Kirklareli i Tekirdag a la Turqia europea, a la Tràcia oriental grega i al sud-est de Bulgària, i va tenir lloc en el decurs de la segona d’aquestes guerres balcàniques, a mitjan 1913.

A principis de juny de 1913, Bulgària s’enfrontava als seus antics aliats de la Primera Guerra Balcànica (Romania, Sèrbia, Grècia i Montenegro) i a Turquia en una lluita per l’hegemonia a la península balcànica. Bulgària havia quedat descontenta del Tractat de pau de Londres, que els concedia menys territoris dels que pretenia en el moment de començar la guerra. Per aquest motiu, el monarca búlgar, Ferran I va iniciar les hostilitats de maenra unilateral.

Les tropes gregues estaven pressionant Bulgària per la part sud-occidental, mentre que les tropes romaneses havien entrat al nord de Bulgària. L’administració búlgara de la regió d’Adrianòpolis (l’actual Edirne), territori adquirit per Bulgària poc abans, amb el Tractat de Londres, no va pensar que hi hagués un perill imminent per part de les tropes turques, que també els atacaven pel sud. Creien que els otomans, obligats pel Tractat de Pau de Londres (que va posar fi a la Primera Guerra Balcànica), no ocuparia aquests territoris. Però no va ser així. L’exèrcit otomà, amb el suport de forces irregulars, va ocupar ràpidament la regió, va acaparar tot el bestiar i tot el menjar emmagatzemat, va obligar la població local a recollir les collites, va confiscar les armes i, un cop fet això, la va expulsar, sense el bestiar i sense les possessions, i en molts casos assassinar. Sembla ser que en aquests fets també hi hagué la connivència de les forces gregues.

Hi ha dades concretes sobre pobles que van ser cremats, com Kyriaki, Evros, Merhamla… Hi ha constància també d’assassinats massius en algunes poblacions un cop conquerides, com a Dimotika i Soffli, o Manastirtsi. Són només exemples d’uns fets que van ser massius.

Poc després de finalitzar les guerres, es van fer els primers estudis sobre el tema. Són de destacar el portat a terme per l’acadèmic búlgar Liubomir Miletitx, que va publicar-ne un llibre i, també, un altre estudi encarregat per la fundació Carnegie Internacional.

Djordje Balašević, un dels cantants « iugoslaus » més populars

 

Djodje Balasevic és, per mèrits propis, un dels cantants més populars en els països que conformaven l’antiga Iugoslàvia. Va néixer a la capital de la Voivodina, Novi Sad, fill de pare serbi i mare croatohongaresa, l’any 1953. És una mica trist constatar que en totes les biografies, tant d’aquest cantant com de totes les altres personalitats “iugoslaves”, sempre es fan presents els antecedents ètnics. Sembla com si fos impossible desprendre’s d’aquestes etiquetes.

Es va començar a dedicar a la música de ben jove, tocant en el grup Žetva i després en un altre gup, Rani Mraz. El component poilític de les cançons tenia un gran pes, i va ser molt ben vist per les autoritats socialistes del moment. De fet, sempre s’ha considerat com un cantant de to iugoslavista i titista.

Poc després, però, va començar la seva carrera en solitari, tot i que alternant amb Rani Mraz, grup que es va dissoldre l’any 1980. Cap a la segona meitat dels anys vuitanta va allunyar-se dels líders del país i va adoptar una actitud molt crítica envers els nacionalismes serbi, croat i eslovè. Va ser molt particularment actiu en les protestes contra Milosevic, i va ser un dels primers cantants serbis a actuar a Bòsnia, un cop finalitzada la guerra.

També el va envoltar la polèmica quan va escriure alguna cançó que va ser considerada ofensiva per als albanesos. Molts van interpretar-les com una crítica contra el terror a què era sotmesa la població sèrbia d’aquell terriotri. Tot i això, ell sempre va dir que se n’havia fet una interpretació errònia i esbiaxada.

L’any 2006, va enviar una carta al president de Montenegro, Milo Dkukanovic, per tal de felicitar-lo per la independència del seu país. En aquests moments encara continua en actiu.

Aquí teniu una selecció de tres de les seves cançons. Només cal que cliqueu sobre el nom per poder-les escoltar.

 

Nedostaje mi naša ljubav

 

Neki novi klinci

 

Svirajte Mi Jesen Stiže Dunjo Moja

 

 

 

Profunda crisi política a Macedònia. Reapareix la guerrilla albanesa?

Aquest dimarts, 21 d’abril, es van produir uns estranys fets a la República de Macedònia que han passat desaparcebuts per a la premsa internacional. Els fets es van esdevenir a la localitat de Gashina, a la municipalitat de Lipkovo, prop de la frontera amb Kosova.

Una quarantena d’homes uniformats i armats van segrestar durant unes hores uns policies macedonis. Sembla ser que aquestes persones parlaven albanès i es van identificar com a membres de l’UÇK. Aquestes són les sigles de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosova, que va lluitar contra la Sèrbia de Milosevic, però també de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional, que era el nom de la guerrilla albanesa que va mantenir una curta guerra contra l’estat macedoni l’any 2001.

Aquestes persones van comunicar als policies retinguts que es consideraven en guerra contra Macedònia i que no reconeixien els acords d’Ohrid, que són els acords de pau que es van signar l’any 2001 i que van posar punt i final a la breu guerra de l’any 2001. Aquests acords, alhora, van servir per posar les bases de la nova Macedònia.

De seguida, va aparèixerr el portaveu del govern, Ivo Kotevski, que va comunicar a l’opinió publica que s’havia comès aquest acte terrosrista. Se’n van fer ressò, immediatament, diversos mitjans, sobretot macedonis i serbis.

Una de les informacions que no es té amb certesa és si aquestes persones provenien de Kosova o bé de Macedònia mateix. La localitat de l’incident es troba molt a prop de la frontera amb Kosova, i també a uns 21 km, només, de la capital del país, Skopje. Cal recordar, però, que aquesta zona va ser una de les més conflictives durant els mesos que va durar la guerra.

Les forces de l’oposició, tot i condemnar aquesta acció, com ha fet el íder del Partit Socialdemòcrata, Zoran Zaev, han criticat el govern ja que consideren que aquesta cobertura mediàtica és utilitzada de manera oportunista per tal de desviar l’atenció pública de la greu i profunda crisi política que viu Macedònia.

Entre d’altres coses, cal recordar que des que es va constituir el Parlament, ara farà aviat un any, l’oposició no hi ha estat mai present i l’ha boicotejat , perquè consideren que el partit governant va vencer arran d’una clara tupinada electoral. D’altra banda, molts sectors socials estan qüestionant el poder absolut de Nikola Gruevski, cap del govern, del partit conservador VRMO-PDME (Organització Revolucionària Interior- Partit Democràtic de Macedònia), com van fer els estudiants universitaris que van aconseguir que el govern reitrés un projecte d’exàmens externs per obtener el títol, els estudiants de secundària, que estan en plenes mobilitzacions per tal de rebutjar les propostes d’exàmens de revàlida, el món de la premsa, també revoltat per la indiscutible pressió del govern sobre els mitjans (aquest dimecres mateix es va fer pública una amenaça de mort, amb forma de corona, d’un prestigiós periodista crític amb el govern, Borjan Jovanovski). Els professionals liberals també estan en peu de guerra contra la política impositiva…

Tot aquest clima ha fet que els aliats albanesos del partit governamental, la Unió Democràtica per a la Integració (DUI), s’estiguin plantejant seriosament abandonar el govern, que quedaria en minoria. Representants d’aquest partit han apuntat la possibilitat que hi hagi agents provocadors i que és molt important no caure en provocacions. Cal dir que l‘etern problema del país, no resolt, la qüestió albanesa, esclata també periòdicament.

L’UÇK, que ha protagonitzat els fets d’aquest dimarts, va reaparèixer fa un temps i ha reivindicat accions d’escassa envergadura però d’impacte mediàtic. Ja va provocar dues explosions durant el mes de desembre, una de les quals contra una comissaria, i ara fa una semana també va reivindicar la col•locació d’un artefacte prop de la seu del govern.

El que és evident és el govern de Gruevski està més acorralat que mai, i que si no hi ha un canvi polític real, i de fons, les coses es poden complicar molt a Macedònia.

Neix l’estat fantasma de Liberland

Aquest dilluns, 18 d’abril, va « néixer » un “nou microestat” situat entre les fronteres de Sèrbia i de Croàcia, a la vora del riu Danubi. Té com a nom República Lliure de Liberland i el seu fundador i president és el txec Vit Jedlicka. Ha convidat a totes les persones del món, siguin d’on siguin, a instal•lar-s’hi. Ell mateix afirma que unes 250.000 persones s’han mostrat interessades a anar-hi a viure, almenys això és el que es desprén de les sol•licituds rebudes en el seu web.

Aquest territori és disputat per tots dos estats i es troba en una mena de situació de terra de ningú. Per aquest motiu, Jedlicka n’ha reclamat les terres per constituir-hi el nou estat. A més, és una regió totalment despoblada.
Jedlicka és conegut a la República txeca pels seus postulats radicalment contraris a la Unió Europea i ultraliberals.

Aquest nou estat ja té una constitució, escut, bandera i himne.Jedlicka ha dissenyat un estat que vol ser el paradigma de l’ultraliberalisme, amb poquíssims impostos, les mínimes regulacions, el mínim d’estructures estatals, on la gent pugui viure sense pressions.

De tota manera, les autoritats croates tenen jurisdicció sobre el territori.

Cal veure quin cas fan les autoritats internacionals d’aquesta proclamació fantasma, però curiosa. L’any 1967 es va produir un cas similar a Sealand, una plataforma petroliera en ruïnes prop de la costa d’Anglaterra, que també té escut, bandera i fins i tot equip de futbol.

Manifestació a Prístina contra el govern de Kosova

Aquest 18 d’abril va tenir lloc un gran acte de protesta contra el govern de Kosova. Els tres principals partits de l’oposició, Vetevendosje VV ( Autodeterminació), Aliança per al Futur de Kosova (AAK) i Iniciativa per Kosova (NISMA), van convocar diversos milers de persones al centre de la capital, Prístina, a les dues del migdia.

El cap del grup parlamentari de VV, Glauk Konjufca, va argumentar en una roda de premsa, poc abans de la mobilització, la necessitat d’aquets actes, ja que hi ha diversos motius que els justifiquen:

D’una banda, volien denunciar la creixent misèria a Kosova i alhora la total inactivitat del govern per resoldre aquest problema. Entre d’altres injustícies flagrants, va criticar que el poble més pobre d’Europa estigués pagant les factures d’electricitat més cares del continent.

Uns altres motius que reclamaven aquesta mobilització són la subordinació de la justícia als dictats polítics del govern i la utilització de la televisió i la ràdio públiques per fer propaganda a favor de les tesis governamentals.

També va criticar el que considera una agressió a la sobirania territorial: les negociacions amb Sèrbia i la creació d’una Associació de Municipalitats Sèrbies, que considera com un estat dins de l’Estat.

Per tant, les demandes concretes dels manifestants van en la línia que el govern anul•li l’augment dels preus de l’electricitat aprovat fa poc, que s’aturi la creació de l’Associació de Municipalitats Sèrbies, que les mines de Trepca, les més importants del país, siguin nacionalitzades, la dimissió del ministre de Justícia, Hajredin Kuqi , i la renúncia del president del Tribunal Constitucional,Enver Hasani.

La manifestació va transcórrer pacíficament i no es van produir aldarulls, tal com va passar durant les importants manifestacions que van tenir lloc durant el mes de gener (amb 170 ferits i més de 120 detinguts), l’objectiu fonamental de les quals era la dimissió del ministre Jablanovic, de la Llista Sèrbia, aliada del govern.

Enquesta sobre la reunificació de Moldàvia i Romania

Moltes vegades s’ha dit que la identitat nacional moldava està en procés de construcció. És difícil poder afirmar això. En el fons, Moldàvia no té la qüestió de la identitat plenament resolta, i continua basculant entre un projecte exclusivament moldau i un altre que té com a objectiu la reunificació amb Romania.

De fet, aquest territori, majoritàriament de llengua romanesa, ja va formar part de Romania després de la Primera Guerra Mundial. També és veritat que havia pertanyut a l’imperi tsarista (coneguda amb el nom de Bessaràbia), i després a l’URSS. Durant els anys que va pertànyer a l’URSS es van fer nombrosos esforços, per part de l’estat, d’eradicar qualsevol tipus de consciència nacional que vinculés el país amb Romania.

En el terreny on més es va incidir va ser, lògicament, en el de la llengua. Es va imposar un model de llengua moldava diferent de la romanesa, en contra dels més elementals criteris científics. Alhora es va imposar el rus com a llengua única oficial “de facto”.

A tot això, cal afegir-hi un important canvi demogràfic, que va afectar principalment la part més oriental del país, en el territori que més endavant va ser conegut com a Transnístria, amb capital a Tiraspol.

La consecució de la independència, va reobrir el debat entre aquells que volien la reunificació amb Romania i aquells que volien exclusivament un estat independent, però més proper a Rússia. El conflicte latent de Transnístria, on viu majoritàriament població d’origen rus i ucraïnès sobretot, va esclatar i va conformar un nou semiestat independent jurídicament en els llimbs. A més, l’existència d’altres minories, com la gagaüsa, que gaudeix d’autonomia i té reconegut el dret a l’autodeterminació externa, que vol dir que en cas que Moldàvia s’unifiqui amb Romania podria accedir a la independència.

Mai, per tant, s’ha pogut saber de manera real la voluntat del a població. Ara tot just fa un any es va fer pública una enquesta precisament sobre aquest tema. És evident que una enquesta té sempre unes limitacions i no té el mateix valor que pot tenir un referèndum, però és evident que pot mostrar-nos, si més no a grans trets, algunes tendències.

Segons aquest estudi, elaborat pel Centre d’Estudis i Estratègies Romanesos, es pot arribar a la conclusió que el 52% de les persones enquestades estaven d’acord pel que fa a la reunificació amb Romania i Moldàvia, i que el 54% creu que això pot ser possible.

És important destacar que l’enquesta, pasada a 1.155 persones, de més de divuit anys, no es va fer en els territoris de Transnístria i de Gagaúsia.

La reunificació de Moldàvia i Romania és possible?

• Segur que sí: 20%
• Probablement sí: 34%
• No ho crec : 25%
• Segur que no: 7%
• No ho sap/No contesta: 15%

Està a favor de la reunificació de Moldàvia i Romania?

• Totalment a favor: 27%
• Parcialment a favor: 25%
• Parcialment en contra: 20%
• Totalment en contra: 12%
• M’és indiferent: 11%
• No ho sap/ No contesta: 4%

Romania i Moldàvia són dos estats romanesos?

• Totalment d’acord: 39%
• Més aviat d’acord: 24%
• Més aviat en contra: 15%
• Totalment en desacord: 9%
• M’és indiferent: 4%
• No ho sap / No contesta: 8%

Quin és l’esdeveniment més important de la història nacional?

• Independència de Moldàvia: 59%
• La Unió dels principats de Moldàvia i Valàquia, el 1859 (embrió de la Romania moderna): 7%
• Annexió de Bessaràbia a Rússia, 1812: 2%
• Gran Romania, després de la Primera Guerra Mundial: 22%
• Annexió a l’URSS, 1940: 5%
• Altres: 6%

Altres preguntes:

El 63 % de les persones enquestades creuen que moldau i romanès són la mateixa llengua, i el 31% creuen que són llengües diferents.
El 74% creuen que romanesos i moldaus tenen les mateixes tradicions i folclor, i el 20% creu que no.
Els principals avantatges de la reunificació, segons els enquestats, són l’accés directe a la Unió Europea i a la lliure circulació pels països de la Unió Europea.

En el següent enllaç podeu consultar el text original amb els resultats de l’enquesta:
https://docs.google.com/viewer?url=www.timpul.md/uploads/files/raport_statistic%25C4%2583_print.pdf&chrome=true

Informe sobre la situació dels drets humans a Croàcia

El Comitè pels Drets de l’Home de les Nacions Unides (CCPR) ha publicat un informe on analitza quina és la situació d’aquest drets a Croàcia. Aquest informe repassa la situació en què es troben diversos col•lectius i fa una sèrie de recomanacions per tal de millorar-ne les condicions de vida.

Entre d’altres coses denuncia la desproporció dels controls d’identitat i interrogatoris que pateixen les minories ètniques, particularment els roms, fins i tot sense sospita de delicte.També lamenta les dificultats a què s’enfronten els roms a l’hora de complir els requisits per a l’obtenció de la ciutadania croata, ja que sovint no tenen documents d’identitat personal.

Insisteix, com ja havia fet en informes anteriors, en la situació d’indefensió que es troben les persones que es van convertir en apàtrides a causa de la desintegració de la República Federal Socialista de Iugoslàvia. Això els provoca una situació de vulnerabilitat i impedeix el gaudi de serveis socials, prestacions socials i un habitatge adequat, així com limita el seu accés a l’ocupació. Els rom també són els principals afectats per aquest punt.

Denuncia, també, la segregació de facto dels nens romanís en el sector de l’educació i en la manca d’oportunitats per rebre instrucció en el seu idioma. Segons les estadístiques, és evident que els roms i els serbis tenen dificultats a l’hora d’accedir a l’habitatge, la salut, l’ocupació i la participació en la direcció dels afers públics.

També destaca que les persones que pertanyen a minories nacionals s’enfronten a problemes a l’hora d’emprar la seva llengua, o bé a utilizar el seu sistema d’escriputra, com és l’alfabet ciríl•lic en el cas de la població sèrbia. En aquest sentit esmenta el cas emblemàtic de la ciutat de Vukovar on s’ha fet una gran campanya per tal d’impedir que l’alfabet ciríl•lic sigui utilitzat per l’administració.

Tot i això, valora la creació d’un Grup de Treball per al Seguiment de Crims d’Odi, ja que hi ha constància de nombrosos atacs racistes contra membres de les minories ètniques, encara que moltes vegades no s’investiguen adequadament, ni s’indemnitzen les víctimes.

El Comitè considera que els estereotips i els prejudicis contra les persones lesbianes, gais, bisexuals i persones transgènere (LGBT) es mantenen i remarca que hi ha moltes denúncies d’actes de violència que no són investigades ni arriben a judici.

Es manté la impunitat, en molts casos, de persones que van cometre greus violacions dels drets humans durant el conflicte armat.Si bé reconeix els esforços per fer front als casos de crims de guerra, el Comitè lamenta la lentitud de les investigacions. També creu que les persones jutjades són en un percentatge excessivament elevat d’ètnia sèrbia, i que això no es correspon amb el que hauria de ser.

Encara no se sap res de 1.600 persones que van desaparèixer durant la guerra i hi ha una manca de transparència pel que fa a la metodologia utilitzada en la selecció de les regions per a la investigació i exhumacions
Hi ha encara un nombre considerable de refugiats, repatriats i desplaçats interns que encara no han estat reassentats i continuen residint a albergs col•lectius. El Comitè lamenta que l’execució del programa d’habitatge per a aquestes persones s’ha desaccelerat en els darrers anys.

Les dones segueixen estant subrepresentades en els sectors públic i privat, en particular en els llocs de presa de decisions. Els estereotips persisteixen pel que fa a la posició de la dona en la societat, en particular pel que fa a les dones de les zones rurals i les dones amb discapacitat.

Quant a la violència domèstica, el Comitè observa amb preocupació l’aplicació incoherent de les sancions a causa del fet que la violència domèstica també es pot definir com un delicte menor. També denuncia l’ús excessiu i prolongat d’hospitalització involuntària de les persones amb discapacitat intel•lectual o psicosocial i un retrocés pel que fa a les mesures adoptades per lluitar contra el tràfic de persones.

Reitera, com ja havia fet en altres informes d’anys anteriors, la seva preocupació per la persistència de les males condicions en els centres de detenció, com l’amuntegament en algunes presons i la falta d’accés a serveis de salut. Són especialment preocupants les condicions de detenció a la presó del comtat de Zagreb.

Creació d’un tribunal especial per jutjar els crims de guerra comesos per la guerrilla albanesa

Aquest dimecres, el Tribunal Constitucional de Kosova ha donat llum verd a la creació d’una Cort especial que haurà de jutjar els crims de guerra comesos per la guerrilla de l’UCK (sigles de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosova) entre l’1 de gener de 1998 i el 31 de desembre de l’any 2000.

Un cop fet aquest pas, el Parlament ara haurà d’aprovar una esmena de la Constitució que permeti constituir-lo. Per aconseguir-ho, però, caldrà que dos terços dels diputats hi votin a favor, cosa que presumiblement passarà, ja que els dos partits que formen el govern, el PDK i la LDK, més el suport dels partits de la minoria sèrbia superen aquesta xifra.

Segons el principal partit de l’oposició, Vetevendosje, aquesta reforma és il•legal, ja que el que farà serà crear un sistema judicial paral•lel.

La creació d’aquest tribunal especial és una condició imposada per la Unio Europea i s’emmarca en el conjunt de negociacions a tres bandes entre Sèrbia, la UE i el govern kosovar.

L’objectiu d’aquest tribunal és jutjar els crims de guerra comesos per la guerrila contra els ciutadans serbis residents en aquest territori , els roms i els albanesos considerats col•laboradors del règim de Milosevic.

Els partits de l’oposició s’han mostrat en contra d’aquesta mesura ja que consideren que és una violació de la sobirania del país. Per demostrar-ho, argumenten que els jutges poden ser estrangers i que, fins i tot, alguna seu d’aquest tribunal pot ser fora del país, com per exemple a Holanda.

D’altra banda, aquest dissabte vinent, 18 d’abril, hi ha convocat una gran acte de protesta contra el govern del país, ja que els convocants consideren que controla tots els mitjans públics de comunicació, ràdio i televisió, i contola el sistema judicial, fins al punt que la independència d’aquest poder queda en paper mullat.

Ahir mateix, es va fer una concentració davant la seu del Tribunal Constitucional per protestar per la seva falta d’independència.

Aquest acte de protesta, del dia 18, que es preveu que pot reunir diversos milers de persones, és convocat pels tres principals partits opositors: Vetevendosje, l’Aliança pel Futur de Kosova i Iniciativa per Kosova.