Cinema albanès

La cinematografia albanesa és molt poc coneguda al nostre país. Són molt pocs els films que han arribat a les nostres pantalles. Tot i això, val la pena de coneixe’l. Últimament és molt més fàcil accedir a algunes de les pel·lícules més importants d’aquesta cinematografia. Us en farem cinc cèntims, i us passarem enllaços perquè les pugueu veure. 

Malgrat el que es pugui pensar, el cinema va arribar ben d’hora a Albània. Es tenen dades que la primera ssessió va tenir-hi lloc l’any 1897. Cal recordar que la primera projecció pública d’una pel·lícula és de l’any 1895 a París.

Es pot dir que no es van filmar les primeres pel·lícules fins després de la Segona Guerra Mundial, un cop establert el nou estat socialista. Anteriorment, s’havien produït, sobretot, documentals,  i a les sales de cinema es projectaven pel·lícules majoritàriament italianes. Abans de la Segona Guerra Mundial, el paper d’Itàlia a Albània era absolutament preponderant, fins al punt que el país va ser, primer, una mena de protectorat i, després, annexat a la Itàlia mussoliniana.

L’any 1952 es va crear la Societat Cinematogràfica Nacional i Kinostudio Shqiperia e Re. L’estat era molt conscient de l’enorme paper que podia tenir el cinema. Per aquest motiu, s’hi van abocar molts recursos. Es van rodar força pel·lícules, una bona part de les quals amb una clara voluntat propagandística, però no totes, malgrat el que es pugui pensar.

 

Kinostudio Shqiperia e Re. Font: Wikimedia Commons

L’any 1953, es va estrenar el primer gran film albanès: Skanderbeu, dedicat, com no podia ser d’una altra manera, al gran heroi nacional albanès. De fet, es tracta més aviat  d’una coproducció albanosoviètica. El director del film era el rus Serguei Iutkévitx, amb una llarga trajectòria cinematogràfica que es va iniciar l’any 1928 i es va prolongar fins l’any 1981. Altres pel·lícules destacades d’aquest director són Lenin a Polònia i una versió d’Otel·lo que va tenir un gran èxit. Els guionistes i la gran majoria d’actors, però, eren albanesos.  El film té una clara voluntat èpica, i alhora és força previsible. La podeu veure sencera en el següent enllaç:

Skanderbeu (subtítols en anglès)

Aquest mes d’agost va morir Kristaq Dhamo, que és considerat el primer gran director albanès, el pare de la cinematografia albanesa. El seu primer, i més valorat, llargmetratge és Tana, del qual no he trobat cap versió subtitulada accessible. 

Fins a la mort d’Enver Hoxha, és veritat que la majoria, no totes, de pel·lícules tenen un to clarament ideologitzat (quina no ho és?). De fet, l’any 2017 es va generar un gran debat arran de la proposta de l’Institut Albanès per a l’Estudi dels Crims del Comunisme (ISKK) de prohibir la projecció de pel·lícules filmades durant l’època comunista que tinguin un contingut propagandístic -sempre es difícil de mesurar això-. L’argument esgrimit era que legitimen un règim criminal i que això pot tenir un efecte nociu sobre la percepció dels joves sobre el període hoxhista. La polèmica va ser intensa i va obligar a posicionar-se a gairebé tothom (polítics, món de la cultura, ong’s, juristes, periodistes…). Finalment, la proposta no va ser votada pel parlament, però el debat es mante viu 

A tall d’exemple, d’això que hem comentat, podem destacar films com Tomka dhe Shokët e Tij – Tomka and his friends (els títols de les pel·lícules els posarem en albanès i la traducció en la llengua de la qual es disposa una versió amb subtítols, que normalment és l’anglès)

És una de les pel·lícules més populars de la història del cinema albanès, estrenada el 1977 i dirigida per la cineasta  Xhanfise Keko (va rodar un total de 25 pel·lícules). Narra la història d’un grup de nois que veuen com el lloc on juguen habitualment és arrabassat pels alemanys que ocupen el poble. Els partisans són al poble, amagats, i decideixien col·laborar-hi per foragitar els alemanys.

Tomka i els seus amics (subtítols en anglès)

Una altra de les pel·lícules més qüestionades per aquest to propagandístic és Shembja e Idhujve – Fall of Idols, dirigida per Piro Milkani, molt més interessant des del punt de vista cinematogràfic. És una bona pel·lícula, també de l’any 1977, en què es narra els problemes amb què es troba un jove professor progressista que arriba a un petit poble totalment aïllat. Allà s’ha d’enfrontar a les reticències que hi provoca, el pes dels diferents clans, una dura jerarquització social i el paper de l’església catòlica. És clar que tendeix a l’esquematisme i a dibuixar personatges d’una única peça. Alhora, però, té escenes d’una gran bellesa, autènticament captivadores. Del mateix director és Militanti -The fighter, molt menys interessant i més pamfletària, que narra els últims dies de la vida del partisà Visar Shondu.

Shembja e Idhujve  (subtítols en anglès: quan aneu a configuració i activeu els subtítols, veureu que us dona l’única opció d’albanès. No en feu cas: veureu els subtítols en anglès. Passa en algun altre dels enllaços que us compartim)

L’ocupació alemanya d’Albània i la lluita partisana són dos temes recurrents en la cinematografia albanesa. Amb un to menys propagandístic, hi ha Dimri i Fundit – The last winter, un migmetratge dirigit per Kristaq Mitro, de l’any 1976. En aquest cas, el protagonisme l’assumeixen les dones, que ajuden els partisans ferits amagats a les muntanyes.

 

Dimri i Fundit (subtítols en anglès)

Com heu pogut comprovar, he esmentat només el nom d’una directora. Gairebé totes les pel·lícules triades han estat dirigides per homes. La societat albanesa és profundament patriarcal i si a això hi afegim que el règim comunista, tot i representar un avenç important per a les dones en diversos camps, a la pràctica va relegar les dones un paper secundari i no van poder trencar amb els rols tradicionals i assumir el protagonisme que els pertocava. Cal recordar, per exemple, que l’avortament sempre va estar prohibit a l’Albània socialista: la família tradicional era intocable. Esperem que aviat pugui aparèixer un estol de directores albaneses, tal com està passant en altre països balcànics: Berta Zeqiri, Lendita Zeqiraj,  Kaltrina Krasniqi, Blerta Basholli a Kosova, Teona Strugar a Macedònia, Hana Jušić o Antoneta Alamat Kusjianovic a Croàcia, o la més coneguda de totes, la bosniana Jasmila Žbanić. Hi ha ara, però, algunes joves directores que han rodat els seus primers films, com Luljeta Hoxha o Shqipe N. Duka. Caldrà estar-ne al cas.

 

Hi ha alguns directors força interessants que van rodar les seves pel·lícules més notables després del període estalinista, tot i que els seus primers films es gravessin llavors: Dimitër Anagnosti, Saimir Kumbaro i Fatmir Koçi. 

 

Dhimitër Anagnosti

De tots tres, Anagnosti (1936) ha desenvolupat molt majoritàriament la seva carrera en l’àpoca socialista. De fet, després només ha rodat una única pel·lícula, tot i que des del meu punt de vista és la més notable. D’entre les més celebrades hi ha la que ha estat traduïda a l’anglès amb el nom de Përrallë nga e Kaluara – A tale from the past, rodada l’any 1987, amb tocs de comèdia, sobretot a mesura que avança el film, i protagonitzada per Elvira Diamanti. Està basada en la una comèdia d’Andon Zako Çajup, publicada l’any 1902. 

En un petit poble d’Albània, una família, per tal de satisfer els seus interessos, concerta el matrimoni entre un nen de 14 anys (Gjino) amb una dona de 28 (Marigo). Des de llavors, Marigo intentarà venjar-se de les persones que l’han dut fins aquí. 

Përrallë nga e Kaluara (subtítols en anglès)

Menys aconseguida és Duel i Heshtur – The Silent Duel, de l’any 1967, un thriller psicològic (subtítols en anglès). 

Anagnosti, un cop canviat el règim,  va arribar a ser ministre de cultura amb Sali Berisha. Deixà el càrrec després de fortes desavinences entre ambdós. Des de llavors només ha rodat una pel·lícula, 2007: Gjoleka djaili i Abazit – Father and godfather.  Està ambientada en els anys trenta, i pretén plantejar les contradiccions entre el món tradicional d’un petit poble de muntanya, patriarcal i autoritari i el món modern. En aquest cas, el protagonista és un infant, Gjolek, que es mou entre l’autoritat del seu pare (Abàs) i l’enlluernament pel seu padrí -un antic amic, Servet, del seu progenitor-, que torna al poble després de viure molts anys als Estats Units.  Ell representa la modernitat, amb el cotxe, els llibres, elegància… Potser el seu plantejament és una mica massa simplista i previsible, però és interessant i manté la tensió narrativa durant tot el film. Alhora, mostra una més gran sofisticació en la construcció de la història.

(subtítols en anglès)

 

Saimir Kumbaro

Saimir Kumbaro és un altre director que va iniciar la seva carrera en els darrers anys del hoxhisme però que va rodar els films més destacats més endavant. La pel·lícula més interessant d´aquest primer període és Koncert në  Vitin – Concerto nell’anno 1936. Dues artistes arriben a un poble per fer-hi un concert durant l’època del regnat de Zog. La seva actitud, les seves inquietuds contrasten profundament amb les de la població local, però tot i així acaben aconseguint un èxit esclatant. Kumbaro pot esquivar del tot les cotilles imposades pel règim i ofereix un producte que val la pena de veure.

Koncert në Vitin 1936 (subtítols en italià)

L’any 1992 es va estrenar La mort del cavall, una de les primeres pel·lícules que critica obertament la dictadura i particularment la seva absurditat i alhora la seva crueltat. El protagonista, Agron, un entrenador de cavalls de l’exèrcit es nega a obeir les ordres de matar un dels seus cavalls, que de manera ridícula és acusat de traïció. A partir d’aquí s’inicia la seva persecució. També reflecteix com la resta de la població reacciona davant d’aquesta persecució. Molt recomanable.

Vdejka e Kalit  (subtítols en italià)  

 

Fatmir Koçi

Fatmir Koçi (1959) també tracta el tema de l’ocupació alemanya. Ho fa amb la pel·lícula Lumi që nuk shteron -Ballad throught bullets. Koçi és un director que roda el primer film l’any 1987. Dos anys després arribà aquest migmetratge, que per a mi és una petita joia. Està rodada amb una autèntica sensibilitat i tècnicament molt interessant. És en blanc i negre i els diàlegs són gairebé inexistents. Després de l’atac a un petit poble de muntanya per part dels nazis, una nena es perd, i és recollida per una partisana. A partir d’aquest moment se segueix la història de la partisana i la nena, els nazis i l’àvia de la nena que la busca.

(subtítols en anglès) 

Tirana viti zero – Tirana year zeo és una pel·lícula estrenada l’any 2002.  Està ambientada immediatament després de la gran crisi provocada per les estafes piramidals de l’any 1997, que van provocar un autèntic daltabaix econòmic i polític. Després d’uns anys de relativa tranquil·litat, l’emigració va tornar a ser vista com a l’única perspectiva possible per a la gran majoria de la població. De fet, el tema central del film són els dubtes de si marxar o de romandre al país del protagonista, Niku. La seva companya, Klara, fa temps que té com a objectiu d’anar a treballar a París com a model. Ell, en canvi, tot i els dubtes, decideix quedar-se i continuar sobrevivint amb la feina que havia heretat del seu pare. Retrata, amb forma de comèdia, la societat totalment devastada i sense esperança, que només vol una sortida, la que sigui. Aquí la podeu veure íntegrament, amb subtítols en anglès.

Tirana Viti Zero

L’any 2014 es va estrenar el film Amsterdam Express, en què aborda una altra vegada el tema de l’emigració. Aquí en teniu el tràiler: Amsterdam Express 

 

A partir dels anys noranta van començar a aparèixer nous directors ja totalment deslligats del període anterior i que, a més, sotmeten aquest passat a una revisió crítica. D’entre aquests nous directors destaquen sobretot Gjergi Xhuvani, mort fa tres anys, i, més joves, Robert Budina, Joni Shanaj, Bujar Alimani i, finalment, Ardit Sadiku. 

 

Gjergi Xhuvani

Gjergji Xhuvani (1963-2019) és el primer gran director que comença rodar després de la dictadura. I és el primer d’una nova fornada de directors que han captat l’atenció dels aficionats al cinema. D’entre els films de Xhuvani que han rebut millors crítiques, podem destacar Parullat, estrenada l’any 2001. És la primera pel·lícula albanesa que va tenir ressò a nivell internacional.

Parullat, eslògans en català, està ambientada a l’Albània rural de l’any 1981. Andrea, un jove professor, és destinat com a mestre rural a un petit poble del nord d’Albània. Allà es troba un ambient asfixiant i es veu obligat, com tot el professorat de l’escola, a participar de manera activa en l’elaboració d’eslògans que enalteixen Enver Hoxha, el líder indiscutible del país. Els alumnes de l’escola tenen assignats determinats eslògans que han d'”escriure” amb pedres a les muntanyes i turons al voltant del poble. El conjunt del professorat, entre la por, el seguidisme i una mentalitat molt conservadora (també en els mètodes pedagògics) hi participa sense qüestionar-se absolutament res, tret de la mestra de francès, amb la qual Andrea establirà una relació.

Cal recordar que l’any 1981 el poder de Hoxha es mantenia totalment intacte, i que Mehmut Shehu aquell mateix any es va “suïcidar”. Shehu era indiscutiblement el número dos del règim, i havia estat el cap de govern d’Albània des de l’any 1946. És un any, doncs, en què es va accentuar molt més encara allò que s’ha batejat com a culte a la personalitat.

Aquesta pel·lícula retrata l’absurditat del sistema polític del moment, i també les petites i mesquines lluites pel control del poder i de les persones. Interessant. Aquí la podeu veure íntegrament, amb subtítols en anglès.

 

Del mateix director és I dashur armik – Dear enemy, de l’any 2004. És una producció més madura, en tots els sentits. Està ambientada just en el moment en què l’ocupació italiana és substituïda per l’alemanya fins que el poble és alliberat pels partisans. En aquest context, un comerciant d’un poble, Harun Borata,  decideix amagar a casa seva persones que per diversos motius veuen perillar la seva vida (un italià, un jueu, un partisà i un traductor d’alemany i d’italià, que pot veure perillar la seva vida quan arribin els partisans). El final, però, és totalment sorprenent, o no.

I Dashur Armik (subtítols en anglès)

L’any 2009 va estrenar-se  Lindje Perë, Dim Lindje East, West, East, una comèdia protagonitzada per un grup de ciclistes que van a França i tornen a Albània, cosa que serveix com a pretext per analitzar la situació en què es troba Albània. Aquí en teniu el tràiler:

 

Robert Budina

D’entre els directors més joves destaca Robert Budina. L’any 2012 es va estrenar Agon, que va provocar un gran impacte. Gira al voltant de dos germans emigrats a Grècia. Un dels dos porta una vida més o menys normalitzada, amb parella estable i feina fixa. Arriba el seu germà Vini i intenta obrir-se camí a Grècia, però no se’n surt i acaba atrapat en les xarxes de les màfies albaneses d’aquell país. A partir d’aquí entra en una espiral d’enganys i de violència, de la qual no se n’escapa tampoc el seu germà. Força interessant. 

Agon (subtítols en anglès)

De l’any 2018 és el film Streha mes reve – A shelter among the clouds, el segon dirigit per Robert Budina. Ha tingut molt bona acollida en països com Alemanya, Àustria o Romania.  Ens presenta la història de Besdnik, un pastor que viu en una zona molt aïllada d’Albània, d’alta muntanya. La seva vida es veu afectada per dos fets paral·lels que el marcaran a ell i a la comunitat on viu. D’una banda, la malaltia del seu pare, que provoca l’arribada de part de la seva família, i de l’altra el descobriment, que fa ell mateix, que la mesquita del poble on viu era anteriorment una església, fins fa només tres-cents anys. Això provoca un trasbals en la població, dubtes, divisions, propostes d’entesa… Aquesta diversitat religiosa també es reflecteix en la seva família: ell és musulmà, la seva mare era catòlica, el seu germà es va convertir en ortodox. El seu pare, a més, havia estat comunista, en un país on la religió havia estat intensament perseguida. Tot plegat serveix per a una reflexió sobre la diversitat religiosa i la imprescindible i inevitable comprensió i tolerància entre els creients d’aquestes religions. La pel·lícula, a  més, està executada, amb una sensibilitat exquisida, que la fa molt recomanable.  

(subtítols en romanès)

 

Joni Shanaj

D’entre els directors més joves sorgits després de la caiguda de la dictadura estalinista, podem esmentar Joni Shanaj (1976). L’any 2000 va fer un documental sobre Ivi, probablement l’únic punk de l’època d’Enver Hoxha (Ivi Tirna Punk), mort tot just dos anys abans. Aquest documental ens permet captar com era la societat d’aquells anys, i, sobretot, per destacar les dificultats que podia tenir una persona que trencava amb les convencions llavors vigents (el podeu veure aquí, subtitulat en anglès). De les pel·lícules que ha rodat, la que ha tingut més ressò és Pharmakon, de l’any 2012. Va ser seleccionada per representar Albània com a millor film rodat en llengua no anglesa dels òscars de Hollywood. La pel·lícula se centra en les desavinences entre un jove que torna després d’una estada a l’estranger i el seu pare, Sokrat, un reconegut metge. Les males pràctiques de Sokrat, i no només això, revolten.

Pharmakon (subtítols en anglès)

Bujar Alimani 

Bujar Alimani (1969) és un altre dels directors albanesos que han començat a rodar a partir del 2000, i és considerat com un dels principals representants del Nou Cinema Albanès. Després de rodar nombrosos curts es va llançar a la realització de llargmetratges, caracteritzats per la seva profunda implicació política.

D’entre les seves pel·lícules podem destacar Amnistia (2011) i The delegation (2018)

A Amnistia s’entrecreuen les històries de quatre persones, a partir del moment que una llei permet que els presos puguin veure’s un cop al mes amb les seves parelles. És tota una reflexió sobre la solitud i els impediments que la societat ens imposa a tots. Aquí en teniu el tràiler:

The delegation està ambientada a l’Albània de 1990, just en el moment que el règim estalinista està a punt de caure. De fet, ja s’hi estaven vivint canvis. En una de les presons, un intel·lectual pres és triat per reunir-se amb una delegació europea present en el país per tal de seguir com estava canviant el país. L’intel·lectual és portat en cotxe i travessa bona part del país i allà es poden veure com són les relacions entre els carcellers i aquest dissident. Finalment, però tot acaba de manera imprevista. Molt recomanable.

(subtítols en anglès)

 

Ardit Sadiku

Aquest jove director nascut a Shkoder ha gravat fins ara tres llargmetratges que han tingut força ressò. Aquí teniu el tràiler dels dos que han tingut més ressò:

 

 

D’altres pel·lícules que podem destacar són Forgivness of blood, molt interessant, una coproducció albano-nord-americana. El director n’és l’estatunidenc Joshua Marston. Va ser estrenada l’any 2011. Va guanyar el premi al millor guió del Festival de Berlín.

També està ambientada en una zona rural del nord d’Albània, on el Kanun, el codi legal tradicional encara és manté ben viu. Dues famílies enemistades s’enfronten per unes terres. Això provocarà que els membres d’una de les famílies hagi de quedar reclosa mentre el conflicte no sigui resol per uns mediadors. Els que en patiran més les conseqüències són els adolescents de la família, Nik i Rudina. Aquí en teniu el tràiler:

Vergine giurata (Verge jurada), de 2015, és un film dirigit per la italiana Laura Bispuri. Es una coproducció amb participació italiana, francesa, suïssa, albanesa i kosovar (més endavant farem una entrada sobre cinema kosovar).

Està centrada en un dels aspectes tradicionals de la societat albanesa (no només albanesa), com és el de les verges jurades, les Burrnesha. Segons la tradició, en alguns casos una dona renuncia al paper de dona i assumeix el rol d’home i de cap de família.  La protagonitzen tres dones: Hanna (que com a verge jurada va adoptar el nom de Mark), Lila, la seva germana, i Jodina, la seva filla. Mark arriba a Itàlia, per sorpresa, a casa de la seva germana, que hi viu des de fa anys. Està en un moment de profunda crisi personal, en una autèntica cruïlla, en la qual es planteja si vol tornar a assumir el seu rol de dona. Aquí en teniu el tràiler:

Aga’s House és una pel·lícula estrenada l’any 2019 de la directora kosovar Lendita Zeqiraj. L’afegeixo com a recomanació pel fet que la podem considerar com una coproducció entre els dos estats. Aquí en teniu el tràiler.

Finalment, us vull recomanar particularment dos canals de youtube que, aquests darrers anys, han penjat nombroses pel·lícules. Se’n poden trobar força que tenen un ampli catàleg de pel·lícules rodades entre els anys cinquanta i els anys vuitanta; el problema, per a nosaltres, és que la gran majoria no tenen subtítols, i quan en tenen són en albanès. Últimament, però, el canal Bunker Film, amb vídeos sobretot en albanès, també n’ha incorporat alguns amb subtítols en anglès (algun dels enllaços d’aquesta entrada prové d’aquest canal). L’altre canal és Albanian Film culture, els vídeos del qual estan tots subtitulats en anglès, i en algun cas en italià. La majoria d’enllaços d’aquesta entrada provenen d’aquest canal, que us recomano molt particularment.

Albanian Film Culture

Bunker Film

Els albanesos de Sèrbia

Mesquita de Zeid Ibn Tahit, a Presevo
Font: Wikimedia commons https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Mosque_in_Pre%C5%A1evo,_Serbia.jpg

Ara fa pocs dies es va crear a Pristina, capital de Kosova, una oficina d’atenció a la població albanesa de Sèrbia, que té com a objectiu defensar-los en qüestions relatives a educació, patrimoni cultural, treball, llengua… La ministra d’Afers Estrangers i Diàspora de Kosova, Meliza Haradinaj-Stublla, ha subratllat últimament que els interessos dels albanesos de Sèrbia són atacats i ha apel·lat a la comunitat internacional a defensar-los.

Des de fa molts anys, els albanesos que viuen a Sèrbia tenen com a punt de referència Kosova, i moltes vegades han manifestat la voluntat d’unificar-s’hi. Els dies 1 i 2 de març de 1992 s’hi va fer un referèndum en què es demanava l’opinió dels ciutadans de la Vall de Presevo sobre una possible unificació amb Kosova. El resultat va ser abassegador: el 97% dels votants es van mostrar favorables a l’autonomia i a unificar-s’hi. No cal dir que el govern serbi el va considerar il·legal i inconstitucional.

Aquests últims anys s’ha tornat a posar sobre la taula la possibilitat de dur a terme un intercanvi de territoris entre Sèrbia i Kosova. Presumiblement, en aquest supòsit, Kosova cediria la part nord del país mentre que Sèrbia en aquest cas cediria les parts més occidental del sud de Sèrbia.

On viuen els albanesos de Sèrbia?

Els albanesos de Sèrbia viuen concentrats molt majoritàriament en el que és conegut com a Vall de Presevo, en tres municipalitats. En els països exiugoslaus el terme de municipalitat va més enllà del que aquí entenem com a municipi, ja que abasta un territori més ampli, amb diversos nuclis habitats. En el conjunt de Sèrbia n’hi ha 107. Aquestes tres municipalitats que hem esmentat suara són la de Presevo, estrictament, on el percentatge de poblacio albanesa representa un aclaparador 89% (segons les dades del cens de 2002, eren 31.098), i Bujanovac, on el percentatge és aproximadament del 55% (que venien a ser, també segons el cens de 2002, 23.681 persones).

La Vall de Presevo queda geogràficament separada en dues zones. Allunyada de les altres dues hi ha la municipalitat de Medvedja, on el percentatge d’albanesos tan sols és del 10% (2.816 persones segons el cens de 2002). Així doncs, estem parlant d’un total d’aproximadament 57.000 persones). Ara bé, fonts albaneses afirmen que a finals del segle XX s’acostaven a cent mil.

Per als albanesos, tots aquests territoris són coneguts amb el nom de Kosova oriental (Kosovë e lindore), i sempre han considerat que es van separar aquests tres comunes de la resta de Kosova de manera deliberada, quan es van dissenyar les fronteres internes iugoslaves, un cop acabada la Segona Guerra Mundial.

Vall de Presevo, a l’est de Kosova (Medvedja al nord i Presevo i Bujanovac al sud)
Font: Wikimedia Commons https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/4c/Kosovo_Presevo_location_map.png

És indiscutible el seu valor pel fet que es troben enmig del gran eix Belgrad- Skopje. D’altra banda, no es pot obviar que si aquests territoris no s’adjudicaven a Kosova, el percentatge d’albanesos de Kosova seria menor, i si, a més, s’hi afegien territoris al nord que, històricament ni demogràficament, no hi havien estat mai vinculats -com Leposavic-, i on pràcticament tota la població era, i és, sèrbia, ajudava a reequilibrar demogràficament la província.

Al marge de la Vall de Presevo, també podem trobar alguns nuclis albanesos en zones del Sandjak, (a Borostica, Dolice i Ugao) i també, fruit de la diàspora de les últimes dècades, arran de la consolidació de l’estat iugoslau després de la Segona Guerra Mundial, en llocs com la Voivodina i Belgrad, sobretot. Evidentment, en cap d’aquests llocs no hi ha reivindicacions territorials.

La qüestió de Toplica

En alguna de les reunions entre les delegacions sèrbia i albanesa d’aquestes darreres setmanes, a més, ha aparegut la qüestió de Toplica. Des del bàndol albanès s’ha insistit sovint que no volen reconstruir una gran Albània, i el gran argument utilitzat per demostrar-ho és que no fan reivindicacions sobre l’àrea de Toplica.

En el context bèl·lic del període 1875-1878, que va assolar aquesta part del Balcans, Sèrbia i Montenegro es van apropiar de territoris fins llavors pertanyents a l’Imperi otomà. Arran de l’ocupació d’aquests territoris foren expulsades unes cinquanta milt persones (les xifres totals poden oscil·lar en funció de qui les aporti), una bona part de les quals van establir-se a Kosova.

Segons alguns estudis és molt difícil establir exactament quina era l’ètnia d’aquestes persones. Segons l’historiador serbi Miroslav Jagodic, probablement la majoria eren albaneses, però també hi havia un percentatge important de turcs, i també alguns txerkessos, que també s’instal·laren a Kosova.

Abans de la guerra, aquest territori pertanyia al vilayet de Kosova, i més concretament al sandjak de Nis, que era un dels quatre que conformava aquest vilayet. Segons Jagodic, gens sospitós de nacionalista albanès, pel cap baix 71.000 musulmans van haver de deixar les seves llars, dels quals al voltant de 49.000 eren albanesos; la resta turcs i txerkessos. No cal dir que Jagodic no fa servir mai el terme expulsió, sinó el mot emigració, com si fos un fet causal.

L’exèrcit d’Alliberament de Presevo, Bujanovac i Medvedja

Molt menys ressò mediàtic que la guerra de Kosova va tenir la més breu i, sens dubte, menys sagnant, guerra de Macedònia, que va tenir lloc l’any 2001. Abans, però, va esclatar un altre conflicte encara menys conegut.

El juny de 1999, quan ja havien començat els bombardejos de l’Otan sobre Sèrbia, va aparèixer la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament de Presevo, Bujanovac i Medvedja, amb les sigles UÇPBM.

Logo de l’UCPBM, molt similar al de l’UÇK de Kosova
Font:
http://www.arbresh.info/wp-content/uploads/2015/12/laviddd.jpg

En aquell moment, nombrosos albanesos de Kosova, originaris, d’aquesta zona van tornar -hi. De fet, una bona part dels seus components havien lluitat amb l’UÇK kosovar. Alhora, la presència militar sèrbia es va intensificar molt notablemenet, cosa que va implicar que augmentés el descontent de la població.

Evidentment, la guerrilla intentà aprofitar el moment de debilitat de l’estat iugoslau (format llavors per dues unitats federals, Sèrbia i Montenegro). Evidentment, l’objectiu de la guerrilla era posar sobre la taula en unes hipotètiques negociacions la situació d’aquests territoris, amb l’eventual objectiu de reunificar-se amb Kosova.

Els acords de Kumanovo, de juny de 1999, que van aturar els bombardejos de l’otan preveien la retirada de les tropes sèrbies de Kosova, i la delimitació d’una zona de seguretat en la seves fronteres, d’una amplada de cinc quilòmetres, amb l’objectiu d’evitar-hi la presència de tropes sèrbies. Lògicament aquest territori es va convertit en un santuari per als membres d’aquesta guerrilla.

El conflicte va ser de molta menys intensitat que a Kosova, i també el seu ressò. A més, de seguida es va fer evident que l’otan i els estats que la dirigeixen no tenien cap interès a introduir i donar ales a un nou focus de tensió. L’activitat guerrillera va finalitzar el març de 2001.

És indiscutible que la caiguda de Milosevic, l’octubre de 2000, va fer que els albanesos de la Vall de Presevo perdessin el seu gran “argument”. A partir de llavors, les potències occidentals tenien interès a aconseguir un govern estable a Sèrbia i, per tant, de cap de les maneres esaven interessades a mantenir un focus de desestabilització. Això va possibilitar que el 12 de març de 2001, el viceprimer ministre serbi Nebojsa Covic signés un doble acord, amb l’otan i amb l’UÇPBM, a Konculj. Amb aquest acord se suprimia la zona de seguretat i les forces sèrbies es pogueren desplegar per tot el territori. La guerrilla va acceptar de desarmar-se.

Aquests acords, a efectes pràctics significaren una derrota total de la guerrilla, ja que no aconseguí cap guany a canvi de l’abandonament de les armes: cap tipus d’autonomia, cap règim especial ni cap millora de les condicions de la regió.

Gobalment, el conflicte deixà un centenar de morts, 20.000 desplaçats i nombrosos habitatges i infraestructures destruïdes. Bujanovac va ser la zona més afectada pels combats.

Després de la guerra

De llavors ençà, la situació d’aquesta regió s’ha mantingut en un difícil equilibri. D’una banda, pertany sense cap mena de discussió a Sèrbia, de la qual depèn en tots els aspectes. Ara bé, també hi ha una viculació especial amb Kosova, moltes vegades també per relacions familiars. Molts joves quan acaben els estudis secundaris van a estudiar a la Universitat de Pristina. El govern kosovar també forneix de material didàctic en llengua albanesa les escoles d’aquesta regió. A més, econòmicament, és una de les regions més empobrides de Sèrbia, De fet, la principal font d’ingressos són les remeses de les persones que han emigrat a l’Europa occidental, sobretot Suïssa i Alemanya.

En els últims anys, diverses vegades s’ha establert un paral·lelisme entre la seva situació i la del nord de Kosova, on viu un percentage important de la població sèrbia. Per aquest motiu, més d’una vegada s’ha especulat sobre un possible intercanvi de territoris. Aquesta possibilitat a hores d’ara és negada per la majoria de partits albanesos de Kosova, tot i que sí que ha esta defensada pel president del país Hashim Thaci.

Un exemple d’aquest paral·lelisme es va fer evident l’any 2013. Aquell any es van signar els acords de Brussel·les entres els governs de Kosova i de Sèrbia. Una de les clàusules d’aquest acord estipulava que s’havia de crear una Associació de Municipis Serbis. De tota manera, ara per ara aquest acord no s’ha materialitzat, ja que segons bon part dels partits albanesos implicaria la creació d’un territori autònom dins de Kosova, cosa que, segons la seva opinió, podria comportar la bosnització de Kosova. Immediatament després de la signatura d’aquest acord, els principals representants polítics dels albanesos de la Vall de Presevo es van reunir i van acordar fer una demanda al govern de Sèrbia que era gairebé un mirall del que s’havia acordat a Brussel·les per al nord de de Kosova. No cal dir que aquesta proposta fou totalment desestimada pel govern i no va tenir més recorregut.

Políticament, a la Vall de Presevo hi ha diversos partits albanesos, però el denominador comú que tenen és que no responen a principis ideològics clars, que els ubiqui més a la dreta o més a l’esquerra, sinó que més aviat responen a interessos personals.

La personalitat política més influent de la Vall de Presevo ha estat Riza Halimi, que ha estat el líder polític més prominent de la zona. És el lider del Partit d’Acció Democràtica, i ha estat diputat en el parlament serbi. En les darreres eleccions sèrbies, tots els partits albanesos es van sumar a la decisió de la major part de l’oposició de boicotejar el comicis, tret d’un partit, precisament el seu. En les últimes eleccions, aquest partit va obtenir tres diputats en el parlament serbi (més que mai), un dels quals és Shaip Kamberi, alcalde Bujanovac.

Totes les minories de Sèrbia tenen un Consell Nacional que té com a objectiu la defensa dels drets nacionals d’aquests col·lectius nacionals, sobretot pel que fa a cultura, llengua, no-discriminació… Ara bé, si consultem la pàgina del Ministeri d’Administració Pública de Sèrbia, és molt aclaridor què diu sobre el conjunt de les minories i, en concret, sobre l’albanesa, totalment menystinguda:

” According to the 2011 census, national minorities constitute about 13% of the population of the Republic of Serbia. The most numerous national minorities are Hungarians (most numerous in the Region of Vojvodina), followed by Roma (Region of Southern and Eastern Serbia and the Region of Vojvodina) and Bosniaks (mostly in the Region of Šumadija and Western Serbia). There is also a significant number of Slovaks – 52,750, Croats – 57,900, Montenegrins 38,527, Vlachs – 35,330, Romanians – 29,332, Macedonians – 22.755, while the following minorities have numbers under 20,000: Bulgarians, Ruthenians, Bunjevci; a few thousand – Germans, Slovenians, Albanians, Ukrainians, and a few hundred – Poles, Ashkali and Greeks.”

Riza Halimi
Font: http://mc.rs/fotografija-predstavljanje-godisnjeg-izvestaja-primena-tranzicionih-zakona-u-srbiji-2009-img-7.1966.html?photoId=15022

Des de fa uns anys, des de Kosova s’ha condemnat la política que ha dut a terme el govern serbi d’intentar desnaturalitzar la zona.

Abans hem esmentat les dades demogràfiques de la Vall. Les dades que hem aportat abans són del 2002. L’any 2011 es va fer un altre cens, però va ser boicotejat, com a protesta per la població albanesa, motiu pel qual les dades del cens no representen la realitat de la zona.

Un exemple de tot això és la denúncia que les autoritats sèrbies estan eliminant albanesos del registre civil, sobretot a Medvedja. Això es fa aprofitant la Llei de Residència dels Ciutadans. D’aquesta manera, desactiven de manera efectiva les adreces permanents dels albanesos, convertint-los així en apàtrides. Això fa que no poden renovar els seus documents d’identitat, passaport, accedir a serveis mèdics, registrar un cotxe, vendre o comprar propietats…

No fa gaires dies l’alcalde de Presevo, Shqiprim Arifi, afirmà que la majoria d’albanesos són favorables a la unficació amb Kosova, tot i que va emfasitzar que per fer això cal que es compleixin determinades condicions, com que no es divideixin les municipalitats de majoria albanesa. En aquest cas, totes tres haurien de passar conjuntament a Kosova, o bé romandre totes tres a Sèrbia. També, per a ell, és condició indispensable que hi hagi l’acord tant de Brussel·les com de Washington.

Riza Halimi també va comentar fa poc que la unitat amb Kosova és una ambició comuna de tots els albanesos de la zona, tot i que insisiteix que per avançar en aquesta línia, que implica l’intercanvi de territoris, cal el suport de tot el parlament kosovar. i com que això no passa, es mostra escèptic sobre el fet que es pugui dur a terme.

L’alcalde de Bujanovac, Shaip Kamberi, insisteix que aquesta voluntat d’integrar-se a Kosova ja va quedar palesa en el rferèndum que s’hi va fer el març de 1992.

Aquestes declaracions es donen en el marc de les renovades negociacions entre el nou govern de Kosova encapçalat per Abdullah Hoti (de la LDK fundada per Ibrahim Rugova), i el govern serbi. Fins ara, el fruit més destacat d’aqeustes negociacions han estat uns acords, la majoria de tipus econòmic, auspiciats per l’administració Trump, el principal beneficiari dels quals és, sorprenentment, Israel (que aconsegueix que Belgrad traslladi l’ambaixada a Jerusalem, i també Prístina, a canvi del seu reconeixement).

Aquestes actuacions sembla que tenen més a veure amb els interessos electoralistes de Trump, i la sensació és que l’administració kosovar va a remolc dels interessos nord-americans, en un context on probablement Sèrbia faci molt poques, o cap, cessions. És indiscutible que els EUA pretenen tornar a desembarcar als Balcans, una zona en què en els últims anys estats com Rússia i sobretot la Xina i Turquia han guanyat un pes específic extraordinari.

Literatura en serbocroat traduïda al gallec. Cando levanten as brétemas, de Josip Mlakić

Dedicat a Jairo Dorado

Els parlants de llengües romàniques tenim la gran sort de poder accedir a textos escrits en llengües de la nostra família lingüsitica sense excessives dificultats -fet, d’altra banda, comú en totes les famílies lingüístiques- . És veritat que, en general, calen uns mínims coneixements, uns rudiments, però en la majoria de casos no són gaire difícils d’obtenir. Probablement, en aquest sentit, el romanès que és la llengua més allunyada de la nostra, és la que ens pot oferir més problemes, però tot i això pot ser accessible.

Lamentablement, però, la ideologia imposada pels estats, i els prejudicis existents sobre algunes llengües segons els quals n’hi ha de veritablement importants, mentre que d’altres són considerades de segona fila, locals, d’estar per casa, s’ha imposat del tot. També aquí a Catalunya. És molt fàcil sentir suposats grans defensors de la llengua catalana, que a la pràctica s’aproximen al  món només en castellà, o com a molt en anglès.

No només això. Qui de nosaltres no ha vist absurdes converses en anglès autènticament macarrònic entre catalans i italians o catalans i portuguesos? La veritat és que seria fantàstic, i això sí autènticament enriquidor, poder-nos acostar tots cadascun emprant la pròpia llengua.

Un altre dels inconvenients d’aquest tancament mental és que ens puguem perdre textos en llengües que no són el castellà, l’anglès o el francès. Pel que fa a les literatures dels països balcànics són moltes i de qualitat les traduccions a què podem accedir, per exemple, en italià. També, però, podem fer un pas més, i tenir en compte, de veritat, les llengües que no tenen al darrere un estat que les protegeixi.

Aquest és el cas del gallec. En gallec podem trobar novel·les traduïdes de literatura escrita en serbocroat, i que no tenen traducció al català. En algun cas, fins i tot, en cap llengua llatina. D’entre los obres escrites en serbocroat (o croat, o serbi, o bosníac o montenegrí, o com se’n vulgui dir)  podem trobar alguns texots que us vull recomanar.

Traduccions al gallec

A ponte sobre o Drina, d’Ivo Andric. És l’obra més coneguda del més conegut dels escriptors iugoslaus. Va ser un autor de molta repercussió, fins al punt que se li va arribar a concedir el Premi Nobel de Literatura,  l’any 1961. El protagonista de la novel·la és el pont sobre el riu que port aquest nom a la ciutat de Visegrad, a Bòsnia. Serveix a l’autor com a excusa per tal de mostrar-nos la història del pont, de la ciutat, de Bòsnia, en definitiva de totes les persones que viuen al seu voltant, tota la seva diversitat, de la solidaritat i del conflicte, de la tendresa i de la crueltat. Aquesta novel·la ha estat traduïda al català, com també ho ha estat El pati maleït.

Unha tumba para Boris Davídovich, de l’escriptor serbi Danilo Kis.  És de les obres més conegudes de Kis, i va ser publicada l’any 1976.  Aquest volum està format per set històries amb un denominador comú: una dura crítica contra el poder i els seus mecanismes per anorrear la voluntat de les persones i d’exterminar els oponents polítics, amb totes les misèries que això provoca en totes i cadascuna de les persones. La majoria estan ambientades a la Unió Soviètica estalinista. N’hi ha traducció al català.

Como se non existise, de Slavenska Drakulic. És una de les novel·les més colpidores d’aquesta escriptora croata. Els fets narrats transcorren durant la guerra de Bòsnia. El personatge central de l’obra és una mestra rural  que és capturada per un escamot txètnik i és portada a un camp d’internament, on viu l’infern de la reclusió, de la brutalitat, de les vexacions, de la pèrdua total de la identitat. Un terrible drama personal li provoca un gran  dilema. No n’hi ha traducció al català.

A boca chea de terra, de Branimir Scepanovic, un dels escriptors serbis de més renom.

Cando levanten as brétemas, de Josip Mlakić

 

Cando levanten as brétemas, 2015, Santiago de Compostela, Editorial Hugin e Munin (1)

 

Abans hem comentat que algunes obres no les podem trobar en altres llengües properes. Un exemple d’això és la novel·la  Cando se levanten as brétemas. Que jo sàpiga, tan sols n’hi ha una traducció a l’anglès, però no n’hi ha cap en altres llengües romàniques. La gran sort és que hi podem accedir en gallec, en aquesta magnífica traducció de Jairo Dorado.

El seu autor, Josip Mlakic va néixer l’any 1964 a Bugojono, al centre de Bòsnia i Hercegovina. L’any 1991, just abans de començar la guerra de Bòsnia, aquesta ciutat estava poblada gairebé a parts iguals per croats, serbis i bosníacs. Va finalitzar els estudis secundaris a la localitat d’Uskoplje i posteriorment va estudiar enginyeria mecànica. L’any 1997 va publicar el seu primer volum de contes i el 2001 la primera novel·la. Cando levanten as brétemas va ser publicada l’any 2000  i des de llavors n’ha publicat una tretzena més, tres reculls de contes i un volum de poesia. També ha escrit guions de diverses pel·lícules, entre els quals hi ha Tu (Aquí, en català), dirigida per Zrinko Ogresta, en la qual els excombatents que hi apareixen al principi semblen extrets d’aquesta novel·la, com una imatge més.

En un hospital pisquiàtric, el doctor Fusek recomana a dos dels interns, Jakov Serdar, el protagonista, i Filip que, com a  teràpia, escriguin allò que els tortura i que els preocupa. A partir d’aquí, Jakov comença a redactar el que en diu imatges, que no sempre remeten a la guerra, n’hi ha unes quantes que s’endinsen en la seva infantesa. El resultat final són com vint-i-quatre flaixos, sovint gairebé només unes pinzellades, en què apareixen tots els monstres que el turmenten.

Pel llibre, desfilen els seus companys durant la guerra, alguns del quals moren. Particularment dura, i cruel, és la imatge en què ens descriu la mort d’un d’aquests companys a causa de les mines, i més quan l’última cosa que havia fet abans era matar sense cap sentit un gos que udolava. O quan Filip explica que la primera enemiga que coneix és una velleta de setanta-vuitanta anys. També ens narra la terrible mort de Mirsad, un company d’infantesa assassinat a la presó -tots els records d’infantesa del text estan vinculats a Mirsad, una manera de dir que la guerra ho devasta tot-. El seu pas per l’hospital. Els absurds sentiments “romàntics” sobre les guerres. Les pors. Les indiferències. Els enfrontaments ètnics. Les amnèsies més o menys volgudes. Les hores mortes en el búnquer on s’amaguen…

Els fenòmens meteorològics són una constant en tot el llibre. Les brétemas, que són les boires, la pluja i la neu hi són sempre presents. També tota una metàfora. Moltes referències del text fan pensar que té molt d’autobiogràfic, la matexia edat, Bugojno, Uskoplje, així com els referents literaris i musicals, entre els quals destaca sobretot Mikhaïl Bulgàkov, i la seva magistral El mestre i Margarida, però també Andric, Tolstoi, Vargas Llosa, Borges o Solzhenitsin.

Un text àgil, indiscutiblement antibel·licista sense pretendre-ho ser. Com diu Fernández Barba: ”  Un relato sobre a deshumanización producida pola barbarie onde non hai bos nin malos nin moito menos heroes. Só seres grises metidos en buratos sucios que pasan frío e fame, espectros que matan segundo esperan a que os maten, monstros que queiman as casas dos veciños ou que ven como aqueles queiman as súas, fantasmas que entre tiroteos e bombardeos beben, len ou escoitan música mentres, coma no título da novela de Kundera, as súas vidas están noutra parte, agochadas polas brétemas do título que o cobren todo como alegoría da propia guerra.”

Llegiu-lo. No us en penedireu.

 

“Tes a sensación de que máis tarde, cando levanten as brétemas, acontecerá algo terrible. pero non. Agora entendo que aquelas brétemas eran unha fronteira, unha goma que borrou todo o que había, todo o que pasara até entón, todo o que fóramos, e despois nada volveu a ser o mesmo.”  pàgina 177

 

Tal com hem dit abans, l’any 2003, el director de cinema croat Zrinko Ograste va rodar el film Tu (Aquí). El guió de la pel·lícula  fou escrit conjuntament per Ogresta i Mlakić.

Here (FilmAffinity)

 

En els següents enllaços, en podeu llegir dues crítiques, que també us recomano:

‘Cando levanten as brétemas’, cru relato da Guerra de Bosnia, de Pablo Fernández Barba

Alén da guerra e os pesadelos, de Ramón Nicolás

(1) Us recomano que feu un cop d’ull al seu catàleg. Hi ha obres molt interessants.

Bielorússia, la dictadura que s’esquerda

manifestació a Minsk, capital de Bielorússia, el 16 d’agost. Font: Wikimedia Commons (https://commons.wikimedia.org/wiki/File:2020_Belarusian_protests_%E2%80%94_Minsk,_16_August_p0024.jpg)

Ara s’acaba de complir un mes de l’inici de les mobilitzacions a Bielorússia a resultes de l’escandalós frau electoral en les eleccions presidencials que van tenir-hi lloc el passat 9 d’agost. A hores d’ara les mobilitzacions continuen, tot i que la repressió no ha disminuït.

Tot just fa cinc dies, el nombre de detinguts en només un dia va ser de sis-cents trenta-tres. La quantitat de persones detingudes és tan elevat que s’han arribat a construir camps de detenció, com per exemple el d’Okrestina per tenir-les recloses. Les tortures, habituals a les presons, han estat denunciades per organismes internacionals defensors dels drets humans, entorn de set mil persones han estat detingudes, com a mínim sis persones han resultat mortes arran de la repressió, bloqueig d’internet, repressió contra periodistes … la llista de vulneracions dels drets humans és inacabable.

D’altra banda, les mobilitzacions no s’aturen: marxes de dones, grans manifestacions a la capital, Minsk, cada diumenge, algunes de dues-centes mil persones (Bielorússia té nou milions i mig d’habitants, vagues d’obrers, d’estudiants….

L’immens frau, de seguida, va provocar la indignació de diverses cancelleries amb les habituals declaracions grandiloqüents i la gesticulació ritual. També va captar l’atenció dels mitjans de comunicació, que li han dedicat portades i nombrosos articles. Ara bé, tothom sap que la política internacional, particularment, és el paradís de la hipocresia i del cinisme, i que, en el fons, el destí del poble bielorús preocupa ben poc.

Ja se sap que els criteris de molts mitjans de comunicació a l’hora de donar relleu a determinats conflictes i a obviar-ne d’altres es pot, moltes vegades, relacionar amb interessos geopolítics. És evident que posar èmfasi en els incidents de Bielorússia és una manera de qüestionar els interessos geoestratègics russos, dels quals Lukaixenko és un molt clar representant. Una dada molt significativa: arran de les manifestacions que van tenir lloc a Bielorússia el dia 1 de setembre, segons dades oficials, van haver-hi 128 detinguts. Per posar un altre exemple, com a contrast, no excessivament allunyat ni geogràficament ni políticament -tot i que la mangnitud de la repressió no és comparable- l’endemà, el 2 de setembre, les manifestacions, aldarulls i enfrontaments amb la policia a Bulgària es van saldar, també segons dades oficials, amb 126 detinguts. Ben poca diferència, doncs. En canvi, el silenci informatiu sobre les mobilitzacions de Bulgària, que ja fa dos mesos que duren, ha estat i és, eixordador. Bulgària és membre de la Unió Europea, no cal dir-ho, paradís de la democràcia.

D’altra banda, des de certs sectors de l’esquerra sembla que el fet de donar suport a mobilitzacions contra una dictadura s’interpreta de manera diferent en funció de si aquesta dictadura està al servei dels interessos capitalistes occidentals o bé si està al servei dels interessos d’altres potències capitalistes, ja siguin Rússia o la Xina. Potser ja és hora que, tal com diu l’antropòloga argentina Rita Segato, ens desfem de la motxilla de la Guerra Freda.

El parlament bielorús és un dels parlaments del món amb una composició més fácil de recodar. Es van fer eleccions per triar-lo tot just fa onze mesos, i dels 110 diputats de què està format, tots, absolutament tots, són partidaris de Lukaixenko, ja siguin dels partits que li donen suport o bé independents, i no n’hi ha cap que es pugui considerar opositor. Aquest exemple deixa ben palès el grau de pluralisme polític permès en aquest estat.

Quan es van fer aquestes eleccions legislatives, el novembre de l’any passat, ben poques persones podien preveure l’evolució que prendria el país tan sols pocs mesos  després, fins al punt que el poder absolut de Lukaixenko es veu seriosament qüestionat, almenys com mai no ho havia estat fins ara.

Lukaixenko

Aleksànder Lukaixenko va  néixer l’any 1954 al nord de Bielorússia, a la província de Vitsiebsk. Va treballar per a l’exèrcit i després en un kolhoz, on va acabar exercint les funcions de director. L’any 1979 va ingressar al PCUS i inicià la seva carrera política. Va arribar a ser membre del Soviet Suprem de Bielorússia, i va ser-ne l’únic diputat que va votar contra la dissolució de l’URSS, l’any 1991.

Lukaixenko va pujar al poder quan va assumir el càrrec de president de Bielorrússia l’any 1994, quan va guanyar, com  a candidat independent, les primeres eleccions presidencials que s’hi van fer, en què es presentava com a opositor enfront de les polítiques portades a terme pel fins aleshores president del Soviet Suprem, Stanislav Xuixkévitx, sobretot la teràpia de xoc liberalitzadora. Va quedar primer a la primera volta amb el 45% dels vots, i va guanyar la segona amb un 80%, percentatge màgic que l’ha acompanyat sempre més, també lés últimes eleccions, sense la més mínima credibilitat.

Va impulsar de seguida canvis constitucionals relacionats amb els símbols del país i la llengua, canvis que van ser ratificats en referèndum l’estiu del 95. Entre d’altres coses es va canviar la bandera i el rus tornà a adquirir el rang de llengua oficial, al costat del bielorús -categoria que havia perdut amb la independència del país-, amb una clara intencionalitat rerussificadora. A efectes pràctics, el bielorús quedà bandejat de l’esfera pública. Va ser un retorn a la política de russificació duta a terme per la Unió Soviètica, sobretot des del moment que Stalin monopolitzà el poder. D’altra banda, la seva visió de la societat és profundament conservadora, amb uns plantejaments obertament homòfobs i patriarcals. L’any 2018 es va mostrar, per exemple, contrari a impulsar una llei contra la violència domèstica -i no masclista, detall no negligible- amb l’absurd, i terrible, argument que aniria contra els valors tradicionals del poble bielorús.

D’això ja fa vint-i-sis anys, i es fa difícil pensar que una dictadura es pugui mantenir en el poder durant tants i tants anys, i que no hagi patit seriosos desafiaments fins ara.

Alexànder Lukashenho. Font: Wikimedia Commons (https://en.wikipedia.org/wiki/Alexander_Lukashenko#/media/File:Alexander_Lukashenko_President_of_Belarus.jpg)

Això es pot entendre més bé si s’analitzen algunes dades socioeconòmiques, que poden ajudar a entendre per què Lukaixenko ha tingut un important suport popular, d’una part significativa de la població. Taduesz Giczan ho expressa molt clarament: s’accepten les restriccions de drets i llibertats individuals a canvi de prosperitat econòmica. Si ens hi fixem, es pot comprovar que Bielorússia presenta unes dades en tots els sentits sensiblement millors que les d’altres estats sorgits de l’ensulsiada de la Unió Soviètica.

El context socioeconòmic

D’una banda, fet molt important, Bielorússia no va patir els salvatges processos de privatització que van devastar països com Rússia i Ucraïna, que van comportar un extraordinari empobriment de la classe obrera. Entre el moment que s’ensorra l’URSS (1991) i la seva pujada al poder (1994) es van tirar endavant mesures liberalitzadores i privatitzadores. Quan va assumir-ne la presidència va fer marxa enrere i va tornar, a grans trets, al patró soviètic, amb una economia planificada.

Econòmicament, els resultats no han estat, durant molts anys, gens dolents: un creixement econòmic força important, que van fer que l’any 2003 el PIB del país recuperés els nivells de 1990 (fet insòlit a la zona, tret d’Estònia); durant els anys següents el percentatge de creixement arribava al 60%. La crisi de 2008 va afectar el país de manera menys dramàtica que d’altres països. Alhora, el fet de mantenir un percentatge molt alt d’empreses en el sector públic, el 45% segons algunes estimacions, va garantir als treballadors i treballadores feina, sou, estabilitat i seguretat laboral, cosa que no passava, ni passa ni de bon tros, en els estats de l’entorn. A més, els serveis públics i infraestructures són de prou qualitat (envejats pels veïns ucraïnesos per exemple).   

Així doncs,, els índexs de pobresa del país són molt baixos. La taxa d’atur oficial del país, l’any 2018, era tan sols del 0,5%, aproximadament 63.000 persones, molt baix si es compara amb el d’Ucraïna per exemple, que ha fluctuat entre el 8,5% i el 10% aquests darrers anys, que vol dir que afecta prop d’1.800.000 persones. El PIB per càpita de Bielorússia és el doble del d’Ucraïna o de Moldàvia. Les despeses en salut i educació a Bielorússia també dupliquen o tripliquen les del seu veí meridional.

Aquesta relativa riquesa es va construir sobre dos pilars fonamentals: l’energia barata procedent de Rússia i l’accés, per a la producció industrial bielorussa, al mercat rus en condicions avantatjoses. El petroli barat rus s’ha processat a les refineries bielorusses i s’ha revenut als països occidentals, cosa que ha permès uns marges de benefici prou importants. D’altra banda, el mercat rus ha absorbit entre el 70 i el 95% de la producció industrial, que a més s’ha beneficiat del gas i petroli barats, que ha facilitat que els preus fossin molt més competitius.

La classe treballadora

Evidentment, el fet que no hi hagués una salvatge liberalització econòmica va permetre segellar aquesta mena de pacte no escrit que hem esmentat abans. Això no vol dir, però, que s’hagi de considerar Lukaixenko com un obrerista convençut, i molt menys socialista o comunista -encara que es mantinguin tots els monuments soviètics i la nomenclatura dels carrers no hagi canviat en relació amb els que hi havia quan formava part de l’URSS-.

Les relacions amb la classe treballadora aquests darrers anys s’han deteriorat força, cosa que explica que una molt bona part s’hagi sumat a les mobilitzacions en contra seu, en aliança amb l’oposició que podríem anomenar liberal, un factor absolutament nou.

La situació de bonança econòmica canvia a partir del 2010, any en què els índexs de creixement econòmic comencen a alentir-se. El model de creixement  comença a decaure a partir del 2015, quan Rússia li  apuja els preus del petroli. És a partir de llavors que Lukaixenko comença a optar per mesures de tipus liberal i s’esdevenen els primers conflictes obrers d’importància.

Sens dubte, però, d’entre totes les mobilitzacions destaquen les de 2017. El desencadenant d’aquestes protestes va ser l’aprovació d’un decret, sobre el que el règim en deia “parasitisme social”,  segons el qual les persones que estiguin en atur, és a dir les més vulnerables, han de pagar una sanció en cas que no trobin feina. Aquesta decisió va provocar importants vagues i manifestacions que van acabar amb més de 400 detinguts.

Ara bé, aquesta no era la primera gran mesura antiobrera de Lukaixenko. N’hi havia hagut d’altres, les primeres de les quals l’any 1995, quan es van reprimir amb violència els treballadors del metro en vaga (1). L’any 2004, el govern va aprovar un decret segons el qual les relacions dels treballadors amb les empreses quedessin fixades pels contractes individuals en comptes de ser-ho per convenis col·lectius, el somni dels ultraliberals fet realitat.

També, darrerament, s’ha  incrementat l’edat de jubilació, molts salaris han baixat, s’han tirat endavant algunes privatitzacions i, en general, s’ha dut a terme el que aquí anomenem retallades en els serveis públics. Un fet que demostra aquesta degradació és el més que signficatiu augment  de l’emigració, sobretot a Rússia. Tot això ha fet que el descontent de la classe treballadora sigui més important que mai. Si a això hi afegim una gestió nefesta de la pandèmia de la covid, més aviat no-gestió, es pot entendre la llavor del profund malestar social. El govern bielorús ha optat per una actitud negacionista sobre aquest tema i  no ha pres pràcticament cap mesura, ni confinaments ni quarantenes. S’han mantingut tots els actes, concerts, esdeveniments esportius, classes… Això ha provocat encara més desconfiança entre la població.

Aixi doncs,  un dels elements  cabdals per saber quin serà el desenllaç final de les mobilitzacions contra Lukaixenko és el de la implicació de la classe obrera al costat de l’oposició liberal, cosa insolita fins ara. L’escletxa entre la classe treballadora i les elits governants és cada vegada més gran.

Les vagues obreres contra el frau electoral van iniciar-se l’endemà mateix, el 10 d’agost,  i s’hi van afegir nombroses empreses, entre les quals destaquen  BelAz, la gran indústria de construcció automobilística, una de les més importants del país (amb assemblees masives), MAZ, on es fabriquen camions i autobusos, els conductors de troleibusos de Minsk, les mines de Soligorsk… Evidentment, també han patit la repressió, com ho demostra, per exemple, la detenció de Màxim Sereda, lider del Sindicat Independent de Miners. A partir del 13 d’agost es va convocar una vaga general, que ha fet que el moviment vaguístic s’hagi estès per tot el país. Diverses empreses s’han sumat al Consell de Coordinació, que pretén aglutinar tot el conjunt de l’oposició.

Organitzativament, hi ha dos partits que es proclamen comunistes, tots dos sorgits de la matriu del PCUS. D’una banda hi ha el Partit Comunista de Bielorússia, creat el 1996, que a partir d’aquell moment s’alinèa del tot amb Lukaixenko. Els plantejaments d’aquest partit, com el seu homòleg Partit Comunista de la Federació Russa, són profundament conservadors i reaccionaris. Sempre i en tot moment ha estat dels costat de Lukaixenko, també ara, sense fisures.  En canvi, el Partit Comunista dels Bielorussos, que és el nom que va adoptar l’altre, va orientar-se en una línia contrària. L’any 2001, va canviar el nom i va passar a dir-se Un Món Just, i el 2005 va formar part de la coalició opositora 5 Plus. En els últims anys s’ha acostat a plantejaments més similars als dels partits occidentals d’esquerres. A hores d’ara, aquest partit ha optat clarament per unir-se a l’oposició en les mobilitzacions contra Lukaixenko. Una cosa molt similar passa amb els sindicats. D’una banda, hi ha els sindicats oficials, simple  corretja de transmissió del poder -encara que, al seu torn, garanteixen uns mínims suportables per als treballadors-, en la més pura tradició soviètica i, d’una altra, els sindicats independents (Congrés Bielorús de Sindicats Independents, BKDP), que s’oposen al govern.

Contra els dictadors, contra els neoliberals. Cartell del Moviment Socialista Rus en solidaritat amb els treballadors bielorussos

Altres grups de tradició obrera són més minoritaris, ja que han patit força la repressió (els trotsquistes d’Alternativa Socialista o els anarquistes, de gran tradició a Bielorússia). Una part dels llibertaris és present en el Partit Verd de Bielorússia, que s’autodefineix com a ecosocialista. És un partit amb un to molt antiautoritari i reivindica la bielorussitat de manera particularment important (la seva pàgina web es només en bielorús i en anglès, a diferència de les dels dos partits comunistes, que són només en rus, detalls molt significatius). Els ecologistes juguen un paper relativament important a la política bielorussa. Cal recordar que l’accident de la central nuclear de Txornòbil, tot i estar localitzada a Ucraïna, va afectar sobretot Bielorússia,  ja que és ben a prop de la frontera. Els anarquistes, en el sentit estricte del terme, van participar molt activament en les mobilitzacions de 2017 -particularment Acció Revolucionària, un dels grups més organitzats, i també reprimits-. Alguns dirigents anarquistes, ara, han cridat a participar en les protestes contra Lukaixenko.

L’oposició liberal

Abans hem comentat que el sistema socioeconòmic ha estat una garantia de seguretat per a la classe treballadora, que ha fet que no tingués un particular interès a fer caure Lukaixenko. Ara bé, per a les classes mitjanes, la visió és diferent. Si es compara la renda per càpita o el PIB per persona amb un país com Lituània, el país bàltic triplica les de Bielorússia. Si la comparació es fa amb Polònia, la diferència és encara més escandalosa, i més, si es té en compte que quan es va desintegrar la Unió Soviètica les dades de Polònia i de Bielorússia eren molt similars.      

Abans de les eleccions d’aquest mes d’agost, es van anar perfilant tres candidats que realment tenien opcions de fer ombra a la candidatura de Lukaixenko. D’una banda, hi havia Valeri Tsapkala, que havia estat ambaixador als Estats Units, i que durant vint anys havia col·laborat amb el govern. Va impulsar la creació del High Tech Park, una mena de Silicon Valley bielorús, que va tenir un gran èxit. L’any  2017 va ser cessat per Lukaixenko, i des de llavors ha treballat com a assessor de diversos governs i de l’ONU. Un altre dels candidats era Viktar Babaryka, una de les més grans fortunes del país, amb vincles amb la gran empresa russa Gazprom, motiu pel qual se l’havia considerat prorús, tot i que, d’una altra banda, també era conegut com a mecenes de la cultura i llengua bielorussa. Finalment, el tercer candidat en qüestió era Siarguei Tsikhanouski, blogaire de gran influència.

Míting amb la presència de Svitlana Tsikhanóuskaia, el 30 de juliol. Font: Wikimedia Commons (https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Rally_in_support_of_Tsikhanouskaya_in_Minsk_(30_July_2020)_-_51.jpg#file)

Lukaixenko va decidir tallar d’arrel qualsevol possibilitat de l’oposició, i va optar perquè s’impedís la seva participació en les eleccions i se’ls empresonés. Alhora va incrementar de manera notable la repressió contra la població, de manera que en els dos mesos anteriors a les eleccions s’arribaren a detenir 3.000 persones. Va ser llavors, quan les dones d’aquests tres candidats, als quals se’ls prohibí de participar en les eleccions, van fer el pas de presentar-s’hi.

L’oposició liberal està relativament poc organitzada i molt atomitzada. En les darreres mobilitzacions, es pot considerar que les protestes han estat força espontànies i que han tingut una direcció poc clara. L’oposició, tradicionalment, ha estat molt diversa, i s’hi podien trobar persones que es podrien qualificar com a nacionalistes -tot i que aquest terme no aclareix gaire les coses; l’utilitzo en el sentit de reivindicació de la identitat bielorussa, totalment menyspreada per Lukaixenko-, liberals, majoritàriament prooccidentals i poc partidaris de l’acostament a Rússia, professionals liberals, bona part de la intel·liguèntsia (2) i joves. Aquest era el perfil predominant en les mobilitzacions anteriors, el 2001, el 2006 i el 2010. La repressió brutal dels primers dies ha provocat que se n’incrementés el suport, sobretot entre els joves  i els treballadors, de manera que actualment el perfil és molt més ampli i les sensibilitats molt diverses.

De fet, Sviatlana Tsikhanóuskaia (3), cap visible de l’oposició, més d’una vegada, gairebé com a lema electoral, ha insisit que representen el 97% de la població, amb la clara intenció de transmetre que els seu únic objectiu és acabar amb la dictadura. De fet, ha centrat les reivindicacions sobretot en el fet que es repeteixin les eleccions, sense més demandes de contingut polític, per tal d’aglutinar el màxim de persones possible, el final de la repressió i l’alliberament de totes les persones detingudes.  

El Consell de Coordinació

Les eleccions van tenir lloc el 9 d’agost, i no va ser fins al 14  d’agost que es va crear el Consell de Coordinació, que pretén ser l’òrgan que aglutina tota l’oposició, amb voluntat interclassista. En aquest Consell de Coordinació hi són adherides persones a nivell individual i també representants de diverses organitzacions polítiques, així com representants d’empreses en vaga.

És bastant evident que aquest Consell de Coordinació és força ampli. D’entre els seus membres es  poden destacar persones com Svetlana Alexiévitx, premi Nobel de literatura, Pàvel Latuixka (4), Volha Kovalkova, la més estreta col·laboradora de Tsikhanóuskaia, Iuri Gubarévitx (com a representant del Front Popular de Bielorússia, el partit que va liderar el procés d’independència del país), Aliaksàndar Dabravolski (que va tenir un paper important a Bielaorússia durant el procés d’independització). Com a partits, hi són presents el Partit Cívic Unit, el Moviment per la Llibertat, la Democràcia Cristiana Bielorussa, Jove Belarús i també hi ha representats els treballadors d’empreses com BelAz, BMZ (gran empresa metal·lúrgica), MTZ (fàbrica de tractors), MAZ (planta automobilística de Minsk. finalment, també hi és el BKDP (els sindicats independents de Bielorússia).

Primera conferència de premsa del Consell de Coordinació. Font: Wikimedia Commons (https://commons.wikimedia.org/wiki/File:First_press_conference_of_the_Coordination_Council_of_Belarus.jpg)

Elits i suports

Finalment, un altre aspecte a tenir en compte és el paper de l’elit en l’actual procés. Si s’analitzen les mobilitzacions en diversos estats postsoviètics, sobretot les conegudes com a revolucions de colors es pot constatar que no hi ha hagut canvis si no hi ha hagut una fracció de l’elit que s’hagi sumat a l’oposició i hagi ajudat a fer caure el govern i, alhora, oferir una alternativa que no fos trencadora de l’ordre social. En aquest sentit, és important el paper que hi ha jugat Rússia. 

Tot just fa dos mesos, Lukaixenko va cessar el cap de govern Serguei Rumas. Poc temps abans ho havia estat també el ministre de Finances, Màxim Iermolóvitx. Sembla, però, que el control del govern i de la burocràcia estatal és ferri, i no sembla que hi hagi dissidència. En els últims anys, els ministres més díscols han estat precisament els responsables d’àrees econòmiques. 

Evidenmtent, Lukaixenko encara té suports molt clars, sobretot els gestors i equips directius de les empreses públiques, el que es podria considerar com l’antic establishment soviètic, persones que encara se senten segures i estàlvies, com bona part dels jubilats (grans daminficats de les reformes liberalitzadores en països veïns), persones que se senten vinculades a Rússia, o senzillament russes (en algunes manifestacions proLukaixenko s’han vist banderes del Moviment d’Alliberament Nacional, una organització russa ultranacionalista d’extrema dreta), nostàgics de l’URSS, exèrcit, forces de seguretat, entre les quals hi ha el KGB (a Bielorússia encara es diu així). La policia, l’OMON -ara molt temuda-, és especialment nombrosa a Bielorússia. Segons les dades governamentals, hi ha 325 policies per cada cent mil habitants, però segon dades de l’ONU, de l’any 2013, les xifres reals poden girar entorn dels 1.440, de les més altes del món. L’estat controla fermament els mitjans de comunicació i els aparells de propaganda, però, en aquest sentit, l’oposició ha sabut jugar amb unes estratègies molt més modernes i més eficaces i ha sabut fer arribar, amb nous canals, sobretot Telegram, el seu missatge a la població.

Bielorússia i Rússia 

Les relacions entre Bielorússia i Rússia han estat molt estretes, fins al punt que tots dos estats formen part del que es coneix com a Unió de Bielorússia i Rússia, una mena de confederació creada l’any 1999 entre tots dos estats. En canvi, les relacions entre Lukaixenko i Putin no han estat tan amigables com pot semblar a primer cop d’ull. De fet, sempre hi ha hagut un punt de tensió. L’últim enfrontament es va produir l’any 2019, quan Lukaixenko va refusar una més gran integració amb Rússia.

De tota manera, Rússia va manifestar de seguida el seu suport a Lukaixenko, el mateix dia 9 d’agost, tal com va fer també la Xina. Ara per ara, la situació de Lukaixenko és infinitament més feble que fa uns mesos, per tant, Rússia pot aconseguir-ne el total sotmetiment. Fa pocs dies, Putin va refermar-ne el suport i el passat 14 de setembre va anunciar la concessió d’un préstec de 1.500 milions de dòlars, per tal d’ajudar a la recuperació econòmica del país. El cap de govern rus, Mixustin, va visitar Minsk fa pocs dies, i abans, el 31 d’agost, Lukaixenko haiva visitat Moscou. No és gens forassenyat pensar que l’objectiu del Kremlin pugui ser absorbir el país, d’una forma o altra.

Én els últims anys, particularment, hi havia hagut, per part de Lukaixenko, una voluntat de distanciament  en relació amb Rússia i, al seu torn, un relatiu acostament als Estats Units i a l’Europa Occidental. Un exemple clar d’aquesta voluntat d’allunyament a Rússia és el canvi de nom del país. L’antic nom de Bielorússia vol dir senzillament Rússia Blanca, cosa que feia que el país quedés subordinat a  Rússia fins i tot en el nom. Amb el nom de Belarús això canvia: Rus no és més que el nom antic del principat de Rus, el primer estat eslau a la part més oriental d’Europa, amb centre a l’actual Ucraïna, a Kíiv. Un altre exemple d’això és l’actitud envers el conflicte d’Ucraïna: Lukaixenko va optar per una política de no seguidisme dels interessos russos.

També hi ha hagut, últimament, un relatiu interès del govern a revitalitzar la llengua bielorussa. Tot i això hi ha una dada molt aclaridora. Lukaixenko pràcticament mai no utilitza la llengua bielorussa en els seus discursos (per primera vegada el 2016!), i més aviat n’ha donat clares mostres de menyspreu. De fet, en vint-i-sis anys de govern, tan sols un ministre ha utilitzat de manera regular el bielorús, l’antic ministre de Cultura Pàvel Latuixka, que actualment dona suport a l’oposició. La situació de la llengua bielorussa, doncs, és molt precària i el seu ús social resta lluny d’una mínima normalitat.

Finalment, i aquesta és una de les diferències importants amb Ucraïna, almenys en un percentatge important de la població ucraïnesa, a Bielorússia no hi ha un sentiment antirús mínimament estès. Tot el contari. Tradicionalment, els vincles amb Rússia han estat molt forts i no hi ha hagut cap voluntat de trencar-hi d’una manera traumàtica. Ni tan sols ara. Ara bé, sí que és veritat que en els darrers anys ha crecut una voluntat de cert distanciament entre tots dos països, com han destacat algunes enquestes. D’altra banda, la política de suport incondicional de Putin a Lukaixenko podria tenir unes conseqüències a mig termini molt negatives per a Rússia, ja que podria provocar l’allunyament definitiu d’una part important de la població, tal com ha advertit Svetlana Alexiévitx.

Putin, Lukaixenko i Kravtxuk (presdients de Rússia, Belarús i Ucraïna), el 2001.                              Font: Wikimedia Commons  (https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Vladimir_Putin_25_July_2001-5.jpg)

Bielorússia i Ucraïna, casos semblants? 

Moltes vegades, per tal de desprestigiar l’oposició, des de Rússia es titlla l’oposició de nacionalista, feixista, radical i antirussa, intentat aplicar la mateixa plantilla que van aplicar amb Ucraïna. És ben veritat que Rússia ha sabut imposar imposar un relat, que ha estat moltes vegades assumit acríticament per certa esquerra, segons la qual, per exemple, els ucraïnesos són neonazis, feixistes (6) i agressius nacionalistes antirussos, enfront dels quals es defensen els antifeixistes russos (7). És evidentíssim que aquesta explicació és del tot simplista. Evidentment hi ha nacionalistes ucraïnesos agressius, feixistes i neonazis  -és innegable i fàcilment demostrable-, però reduir-ho a això impossiblita del tot entendre què hi passa, al contrari. De la mateixa manera, també es podrien qualificar una bona part dels  suposats antifeixistes russos de feixistes –també tenen voluntaris feixistes i d’extrema dreta, amb un discurs reaccionari, ultraconservador i agressivament antiucraïnès-. Només cal veure la brutal repressió contra el poble tàtar de Crimea, un cop annexat aquest territori a Rússia, per comprovar que els objectius no eren “antifeixistes”.

Aplicar el mateix esquema a Bielorússia és molt difícil, tot i que s’ha intentat. Lukaiexnko va apel·lar al sentiment nacionalista per tal de blindar el seu poder i va brandar els habituals espantalls del nacionalisme: la invasió estangera i la desintegració del país. De tota manera, totes dues afirmacions són  difícilment defensables. De fet, les úniques forçes estrangeres que poden entrar al país són els policies russos que Lukaixenko va reclamar a Putin, i que Moscou ha acceptat de posar en reserva, o bé periodistes russos per tal de substituir els periodistes bielorussos en vaga.

Des de Bielorússia i des de Rússia s’ha insistit sobretot en la idea de la conspiració occidental, que hauria seguit uns patrons similars als de Veneçuela. Afirmen l’interès dels EUA en la desestabilització del país, com per exemple amb aportacions de 20 milions de dòlars l’any 2019 per organitzar manifestacions contra el govern i subvencionar blogaires i canals informatius opositors, segons el director del Servei d’Intel·ligència Exterior (SVR) de la Federació Russa.  Lukaixenko ha revelat el que, segons ell, és el pla -en set etapes- dels oponents exteriors a Belarús. Entre els països implicats esmenta, primer de tot els EUA, però també Txèquia, Polònia, Lituània i, fins i tot, Ucraïna. Independentment de si aquestes dades són certes o no -que ho poden ser pefectament-, acceptar-les com a explicació de les protestes (cosa que fa certa esquerra) porta a una perversió, segons la qual totes les mobilitzacions arreu del planeta són legítimes tret de les que tenen lloc en determinats països, que sempre són dutes a terme per persones manipulades i sense criteri.

Les diferències, doncs, entre Bielorússia i Ucraïna són notables: a Bielorússia no hi ha grans oligarques que desafiïn l’estat i que tinguin grans parcel·les de poder. D’altra banda, l’extrema dreta està molt poc organitzada i no ha tingut presència en les mobilitzacions. No hi hagut episodis importants de violència per part dels manifestants, tret potser dels tres primers dies, com a resposta a la violència policial. Els lideratges hi han estat molt menys influents. Qui havia de jugar aquest rol, Sviatlana Tsikhanóuskaia, va fugir immediatament a Lituània. Tampoc no hi ha hagut  una agudització de les contradiccions territorials, molt menys intenses que a la veïna Ucraïna.

El futur

Pel que fa al paper de la Unió Europea, molt probablement no superarà la gesticulació, però sense anar més enllà. Rússia i la Xina ja van deixar clar des del primer moment, el mateix dia 9 d’agost, que reconeixien Lukaixenko com a guanyador de les eleccions. La suposada defensa dels drets humans i de la democràcia que fa la UE té ben poca credibilitat, i només cal veure el nombre de morts que hi ha cada any al Mediterrani, de persones innocents per desmentir-ho.

Només els països bàltics  han gosat anar més enllà, amb la imposició de sancions a Lukaixenko a i a 29 persones més, han instat repetidament la UE perquè actuï i han facilitat que Tsikhanóuskaia fes un discurs gravat en vídeo a la seu de les Nacions Unides. D’altra banda, també és notori l’interès de Polònia en les mobilitzacions, particularment del seu govern, que no és precisament el paradigma del progressisme i de la democràcia.

És veritat que, ni que sigui formalment, Lukaixenko ha obert la porta a fer una reforma constitucional i  a repetir les eleccions. Res, però, fa pensar que això impliqui de cap de les maneres una voluntat real de cedir el poder, sinó que més aviat es pot interpretar com una estratègia dilatòria (i també per l’afany de mostrar un -fals- esperit negociador), per tal de refermar-s’hi. Sembla que té uns suports mínims en el país i que, alhora, té uns poderosos avaladors internacionals, que en cap cas permetran que sigui desallotjat del poder.

D’altra banda, l’oposició i el conjunt de classes que li donen suport es troben ara en una conjuntura més favorable que mai, i després de més d’un mes de mobilitzacions, no ha mostrat símptomes de defallir. L’afany d’acabar amb una dictadura és, de moment, prou fort. 

He dedicat la primera part de l’entrada a parlar llargament sobre la classe treballadora. Considero que el seu paper serà clau a l’hora de fer decantar la balança cap a una banda o bé cap a l’altra. Si s’afegeix massivament a les mobilitzacions contra la dictadura, Lukaixenko difícilment podrà aguantar en el poder. Ara bé, si s’hi suma és imprescindible que pugui fer valer la seva agenda i la defensa dels seus interessos; en cas que no ho faci, podria perdre-hi. D’altra banda, si l’oposició liberal intenta que la classe obrera només la segueixi i intenta imposar propostes de tipus neoliberal, només n’aconseguirà la desmobilització, cosa que la portarà indefectiblement a la derrota.   

La partida és oberta.

Articles referenciats:

Gicza, Tadeusz,  Lukashenko’s penultimate elections

Artiuk, Volodymir, Partisans or workers? figures of Belarusian Protest and their prospects

Kunitskaya, Ksenia i Shkurin, Vitaly, In Belarus, the left is fighting to put social demands  at the hearth of the protests 

Giczan, Tadeusz, Belarusian establshment remains monolithic. Or does it?

Bergamaschi, Paolo, La mobilitazione in Bielorussia e il precedente armeno

Urbinati, Martina, Elezioni in Bielorussia: la capitale è in rivolta, l’opposizione non riconosce i risultati ufficiali

Weiss, Clara, Lukashenko regime, Belarussian opposition seek to stifle mass strike movement

Artiuk, Volodymir, More contagious than coronavirus: electoral unrest under Lukashenka’s tired rule in Bielorussia 

Ischchenko, Volodymir, The opposition in Belarus is not all on the same side

Catelli, Giovanni, Bielorussia: Lukashenko si prepara alla capitolazione?

Orgaz, Cristina J, Cómo funciona la economía estatizada de Bielorusia, la última planificada de Europa

Ischchenko, Volodymir, From Ukraine with comparison: emerging notes on Belarus

Kisenvole, Miki, Lukaixenko, el president que no parla la llengua dels seu país 

Zaitsev, Oleksander ,  Fascism or Ustashism? Ukrainian integral nationalism in comparative perspective, 1920s-1930

(1) Si no recordo malament, l’any 1995 vaig assistir a una xerrada d’un obrer de Mahilou al  local del PORE, a Barcelona. En aquella trobada ens va explicar la brutal repressió policial que es va produir llavors.

(2) intel·liguèntsia: és un concepte que va més enllà de la intel·lectualitat (que té  unes connotacions més elitistes). S’acostuma a aplicar a totes aquelles persones que tenen algun tipus de feina vinculada amb feines creatives i intel·lectuals.

(3) He optat per posar el nom bielorús, que és tal com consta en la llista del Consell de Coordinació. La majoria de mitjans, també els catalans, oten per reproduir, per definició, els noms en la seva forma russa, també dels topònims. Crec que és més coherent en la forma bielorussa. En el cas de Lukaixenko, en canvi, he optat per mantenir la forma russa, que és la que utilitza habitualment.

(4) Latuixka és defensor de l’escriptura del bielorús amb caràcters llatins en comptes dels ciríl·lics. Tant a Ucraïna com a Belarús hi ha propostes d’aquest tipus, que van tenir una especial difusió ens els primers anys de la revolució. No cal dir que aquesta opció va acabar sent del tot bandejada en l’època estalinista.

(5) La premi Noblel de literautra, Svetlana Alexiévitx ha escrit tota la seva obra en rus.

(6) Potser prefereixo utilitzar el terme d’ustaixista per a aquest tipus de nacionalisme ultradretà.  Aquest terme el defensa el sociòleg ucraïnès Oleksander Zaitsev. El defineix de la següent manera: “Ustashism is a revolutionary ultra-nationalism developing under conditions of perceived foreign oppression and using
violence for the purpose of national liberation and creating an independent authoritarian state”.

(7) Per a molts russos, el terme antifeixista té unes connotacions força diferents de les que té per a nosaltres. En molts casos, s’utilitza bàsicament per referir-se  a la resistència a una agressió estrangera. Té, per tant, sovint un significat patriòtic i nacionalista.

Les cançons de la revolta

Aquestes últimes setmanes han corregut per la xarxa diversos vídeos en què es podia sentir l’Estaca en els mítings de l’oposició bielorussa. De fet, aquest cançó arriba a Belarús via Polònia. Jacek Kaczmarski va fer-ne una adpatació, més que una traducció, al polonès, i li va posar Mury (Murs) com a nom. És una traducció d’aquesta adaptació la que se sent en els mítings bielorussos.

De tota manera, però, la cançó mes popular, la que realment ha esdevingut un himne, ha estat aquesta, Canvis, que va ser composta per Víktor Tsoy, líder indiscutible de la banda de rock soviètica Kino, la més popular a la Unió Soviètica, junt amb DDT, durant els anys 80. En aquells anys, també es va convertir en tot un himne de suport als canvis polítics.

Cançons en solidaritat amb el poble bielorús:

El país en què hi ha hagut més mobilitzacions en suport del poble bielorús ha estat Lituània, país amb intensos lligams històrics amb Bielorússia. El dia 23 d’agost, coincidint amb l’aniversari de la Via Bàltica, es va fer una cadena humana de solidaritat, d’una trentena de quilòmetres, que va aplegar desenes de milers de persones.

La cantant lituana Ieva Narkuté també ha compost una cançó en solidaritat amb l’oposició bielorussa:

El grup rus Arkadi Kots, conegut per les seves cançons reivindicatives (tenen una versió de l’Estaca en rus), també acaba de publicar una cançó en solidaritat amb Bielorússia.

Les banderes

Durant les manifestacions s’han vist dues banderes. D’una banda, l’oficial (verda i vermella), que no és més que una variant de la de la República Socialista Soviètica de Bielorússia, amb l’única diferència que no hi ha la falç i el martell, i que data de 1951. Va passar a ser la bandera oficial arran dels canvis constitucionals aprovats en referèndum l’any 1995. És la bandera que es veu en les manifestacions de suport a Lukaixenko, i també s’ha vist en les opositores, barrejada amb la blanca i vermella. És veritat, però, que amb el pas de les setmanes, ha pràcticament desaparegut de les manifestacions opositores.

L’altra té tres franges, blanca la superior i la inferior, i vermella la central. És la bandera de la República de Bielorússia independent, l’any 1918. Quan Bielorússia va passar a ser part de l’URSS, es deixà d’utilitzar oficialment. Va ser, per tant, emprada durant molt poc temps. També va ser la bandera de la nova Bielorússia independent, després de la desintegració de l’URSS, fins l’any 1995.

Bandera oficial de Belarús. Font: Wikimedia Commons ( https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Flag_of_Belarus_(20_year).png)

Bandera de Bielorússia, 1991-1995. Font: Wikimedia Commons (https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Belarus_flag_1918.png)

Mónika Lakatos

Mónika Lakatos és, sens dubte, una de les veus més interessants del que s’ha anomenat moltes vegades, potser d’una manera una mica reduccionista, música gipsy.

Lakatos va començar a viure la música des de la infantesa. L’any 1995 va guanyar un concurs que tenia com a objectiu descobrir nous talents musicals, Ki mit tud? (Qui sap què?). Després d’això va treballar com a cantant en el Teatre Holdvilág, de Budapest. Va ser allà on va conèixer qui seria la seva parella, Mihály  Kovács, músic del Conservatori Béla Bartók, molt conegut per la seves recerques sobre la música tradicional gitana del seu país. L’any 2004 tots dos van impulsar la creació de Romengo, format per sis membres, cinc dels quals són de la comunitat rom. Ha participat en diverses gires internacionals, sobretot per Europa i Àsia. Els membres de Romengo són Janos Lakatos i Tibor Balogh (percussions i veu), Richárd Vaskó (contrabaix) i Mihály Kovács (violí). El seu repertori el formen tant cançons tradicionals com composicions escrites per ells.

És indiscutible que Mónika Lakatos és l’ànima d’aquest grup. Ara bé, al marge de l’aportació cabdal a aquest grup,  també ha tirant endavant diversos projectes individuals. D’entre aquests, destaca el disc Romanimo, amb disset cançons autènticament emocionants. I és aquí on podem descobrir la Mónika Lakatos més pura i més autèntica. La seva veu, molt potent i personalíssima, i uns acompanyaments musicals senzills però molt acurats permeten arribar al més fons de l’ànima de la música rom. Les seves cançons són, senzillament, un lament, un plor, un crit fet art.

 

La República Popular de la Ucraïna Occidental. La Galítsia, entre Polònia i Ucraïna

l O
By Unknown – http://www.ukrcenter.com/gallery/ShowImage.asp?ImagePidrozdilID=125&ImageNumber=4, Public Domain, Link

Dedicat a Olena Poltorak

Lviv (1915), capital històrica de la Galítsia. Aquesta ciutat també ha estat coneguda amb el nom de Leopolis i Lemberg.

Una de les conseqüències del procés de desintegració de l’Imperi austrohongarès en finalitzar la Primera Guerra Mundial va ser la proclamació de la República Popular de la Ucraïna Occidental, que tingué una vida efímera. Era un estat que pretenia, en primer lloc,  aplegar tots els rutens -ucraïnesos- de l’Imperi i, en segon lloc, unificar-se amb la República d’Ucraïna, proclamada en el context de les revolucions que visqué l’Imperi dels tsars.

No és gaire conegut que a l’Imperi austrohongarès hi havia un percentatge important de població ucraïnesa -identificada com a rutena-. Aquesta població ucraïnesa vivia sobretot a la província de la Galítsia, però també a la Bucovina  i en alguns comtats de la part hongaresa de l’Imperi.

Què és la Galítsia? 

La Galítsia és un territori històric amb una forta personalitat que, actualment, es troba dividida entre dos estats, Polònia i Ucraïna. El nucli històric d’aquest territori està situat dins les fronteres ucraïneses i abasta els oblasts (o províncies) de Lviv, Ternòpil i Ivano-Frankivsk. Aquest territori és, i era, poblat majoritàriament per ucraïnesos, també coneguts amb el nom de rutens, que, de fet, era el nom utilitzat habitualment. Tot i això tambe hi vivien nombrosos polonesos, alemanys i jueus, particularment en els nuclis urbans.

By Ssolbergj – Location_European_nation_states.svg, CC BY-SA 3.0, Link 

Localització de la Galítsia 

Els territoris de la Galítsia van formar part del principat de Kíiv, que va ser el primer estat eslau, constituït a finals del segle IX. Aquest principat arribà a tenir unes grans dimensions,  que impediren la consolidació d’un estat centralitzat, cosa que feu que diversos clans es fessin forts en diversos territoris, i acabà implicant la creació de nous principats i el col·lapse de la Rus de Kíiv. Del seu col·lapse, en sorgiren diversos principats, entre els quals els de Vladímir Suzdal, la República de Nòvgorod o el de Galítsia-Volodymir (o Volínia), que primer van néixer com a dos estats separats, que foren unificats a finals del segle XII. Els seus límits s’estengueren més enllà del límits de l’actual Ucraïna, i arribaren fins a l’actual sud-est de Polònia i una franja de l’actual Bielorússia. La primera capital d’aquest principat se situà a Halych (nom a partir del qual es form el topònim Galítsia), però no trigà gaire a trasllardar-se a Lviv,  ciutat que sempre més ha exercit aquestes funcions.

Cap a finals del segle XIII i principis del XIV es consoliden clarament els nous estats que passaran a dominar la zona, i que engoliran bona part dels diversos estats de més reduïdes dimensions en un clar procés de construcció de nous estats més forts i centralitzats. En aquest procés, els estats que  es convertiren en més poderosos foren el Gran Ducat de Lituània, el Regne de Polònia i el Regne d’Hongria. Això comportà la desaparició d’antigues entitats polítiques, i el principat de Galítsia-Volínia tampoc no en fou una excepció. Casimir III, rei polonès, l’any 1439 envaí el principat, i el 1352 la Galítisia fou incorporada a Polònia, amb el nom de Regne Rutenii, que feia evident quina era la composició ètnica majoritària del territori.

Un cop incorporada al regne de Polònia, es poden destacar dos fets fonamentals. D’una banda, la pèrdua de l’autonomia  política i de l’altra l’acceleració del procés de refeudalització, que no fou un fet exclusiu de la Galítsia, sinó que fou un fenomen general al conjunt d’aquesta àrea del continent. Les contradiccions d’interessos entre les classes nobiliàries i els pagesos eren cada vegada més grans, cosa que provocà tot un seguit de revoltes camperoles, entre les quals destaca particularment la de Mukha i Borúlia, entre els anys 1490 i 1492.

Polònia -o més ben dit la Confederació polonesolituana- durant el segle XVIII fou víctima de la pressió de les potències que l’envoltaven, fins al punt que va desaparèixer com a estat i el seu territori repartit entre Rússia, Prússia i la Monarquia habsbúrguica. La Monarquia habsbúrguica se n’emportà la part més petita, ja que només s’annexionà la Galítsia. Un cop hi fou incorporada, es creà una província anomenada Galítsia i Lodomèria, que, a la pràctica abastava un territori força més ampli que l’antiga Galítsia, ja que també s’hi afegiren força territoris poblats majoritàriament per polonesos, com la ciutat de Cracòvia, a partir de 1846.

L’Imperi habsbúrguic es va transformar en Imperi austrohongarès l’any 1867. Aquell any, l’Imperi quedà dividit en dues grans àrees, la Cisleithània -sota l’òrbita austríaca- i la Transleithània -sota l’òrbita hongaresa-. L’àrea austríaca sempre va ser molt més descentralitzada que no pas l’hongaresa. D’aquesta manera, la Galítsia i Lodomèria es va convertir en una de les disset entitats polítiques que conformaven la Cisleithània.

By Mariusz Paździora – Own work, CC BY 3.0, Link 

Regne de Galítsia i Lodomèria, 1914

En el conjunt de la Galítsia, els nobles polonesos ocuparen indiscutiblement un lloc prominent i tenien totes les palanques del poder polític, social, econòmic, i eren els interlocutors amb les autoritats de Viena. La població rutena, per tant, era la més pobra, subordinada  i rural. A les ciutats de la Galítsia, els rutens eren minoria. A Lviv, per exemple, l’any 1910 només el  20% dels habitants eren ucraïnesos, mentre que els jueus eren el 26,5% i els polonesos el 49’5% -cosa que explica el fracàs de la futura república a la capital-. En el conjunt dels censos fets entre 1846 i 1910 el nombre de rutens oscil·la entre el 50,1% i el 40,2%, amb una tendència a minvar.  De tota manera, els portaveus de la comunitat  ruten sempre van afirmar que aquestes dades no eren del tot fiables, ja que moltes persones eren empeses a declarar-se com a poloneses.

El desvetllament d’una consciència nacional rutena fou més tardà que a la Ucraïna oriental. La primera entitat cultural creada fou Prosvita, l’any 1834. Políticament, no es comencen a organitzar fins més endavant, primer dividits entre Vells Rutens i Joves Rutens (els primers més conservadors i amb simpaties prorusses; més liberals i més conscients de la seva nacionalitat els segons). Cap a finals de segle es formà El Partit Nacional Demòcrata, el Partit Radical Ucraïnès i també un Partit Socialista de Galítsia, que foren els prinicpals actors polítics a principis del segle XX.     

Les reivindicacions rutenes s’anaren fent cada vegada més presents en el debat polític, amb demandes com una reforma electoral que els assegurés una millor representació, una millora del tracte de la llengua, reforma agrària… Per tal de fer sentir aquests greuges s’adreçaren a Viena, sense resultats efectius, cosa que provocà una important frustració en la comunitat ucraïnesa.

La República Popular de la Ucraïna Occidental 

El desenvolupament de la primera Guerra Mundial va provocar profundes transformacions al conjunt d’Europa, i particularment a l’Imperi austrohongarès. Com més avançava el conflicte, més s’hi aguditzaven les contradiccions nacionals. Alhora, dins el conjunt dels territoris poblats per ucraïnesos, el fet que esclatés la revolució soviètica va intensificar aquesta evolució, ja que el moviment nacional ucraïnès es començà a articular d’una manera seriosa a la’ltra banda de la forntera. En poc temps es veié factible de construir un estat independent que agrupés tots els ucraïnesos. Anteriorment,  aquesta possibilitat era desitjada per força actors de la política ucraïnesa, però de manera real no entrava en les seves perspectives de futur més immediates.

Cal afegir-hi, a més, que els diferents contendents del conflicte bèl·lic intentaren aprofitar, sobretot a finals del conflicte, aquestes contradiccions per tal de satisfer els seus interessos, i, en aquest sentit, la Galítisia no en va ser una excepció.

Només esclatar el conflicte, els nacionalistes ucraïnesos de la Galítisia proposaren, per primera vegada, la unió de tots els ucraïnesos en un únic estat. Aquesta primera proposta, però, tenia com a objecctiu fer que els ucraïnesos sotmesos a l’Imperi rus s’incorporessin a la Monarquia habsbúrguica. L’eina que triaren per tirar endavant aquesta proposta va  ser la creació d’un Consell Suprem Ucraïnès, format per membres dels tres partits esmentats abans. Tot i això, el suport que va rebre per part de l’estat va ser nul i ni tan sols Alemanya es va plantejar seriosament donar-hi suport. Evidentment, el conflicte que això podia generar amb els polonesos impedia que fos efectiu. Per a l’estat era molt més important mantenir el suport de la noblesa polonesa, considerat imprescindible per a la seva supervivència.

La creació d’aquest Consell, però, sí que va provocar l’interès de Rússia a anihilar-lo, ja que el veien com a potencialment perillós, atès que temia que les seves pretensions es poguessin contagiar a la Ucraïna que controlava. No és estrany, doncs, que ocupessin la Galítsia, entre els anys 1914 i 1915. Tot i cercar el suport d’alguns ucraïnesos locals, no reeixiren en aquest intent. D’altra banda, però, també foren pocs els ucraïnesos que apostaren fortament per l’Imperi: només es creà, per lluitar contra els invasors russos, una Unió per l’Alliberament d’Ucraïna, d’escassa implantació. L’estiu de 1915 aquest territori tornà a mans  de l’Imperi Austrohongarès.

L’any 1917, encara, els líders politics rutens (com Iuliian Romanchuk) reiteraren que desitjaven romandre dins de l’Imperi, però reivindicaven dividir la Galítsia en dues parts, per tal de separar-se de la Galítsia pobladda majoritàriament per polonesos. Davant d’aquestes propostes, el govern de l’Imperi reiterà que no faria ni tan sols canvis administratius, cosa que frustrà una altra vegada les expectatives rutenes.

El final de la guerra va precipitar els esdeveniments a tot l’Imperi austrohongarès. Durant el novembre i desembre de 1918 es va presenciar l’ensulsiada i posteriorment esmicolament d’aquest imperi.

El 3 de novembre, von Webenau (principal general de les tropes austrohongareses) signà l’armistici de Villa Giusti, que entrava en vigor l’endemà, que certificava la derrota de l’Imperi Austrohongarès. Just abans, el 28 d’octubre, els txecs havien proclamat la seva independència a Praga -estat al qual s’afegirien els eslovacs el 30 d’octubre, que, al seu torn, s’havien independitzat d’Hongria-; el 29 d’octubre, els croats, eslovens i serbis de l’Imperi havien creat un Consell Nacional, que fou un dels principals actors de la creació de la primera Iugoslàvia. La independència polonesa es considera com a efectiva a partir de l’11 de novembre.  I, evidentment, Àustria i Hongria també començaren a funcionar com a estats independents. Va ser en aquest context en què els ucraïnesos també decidiren crear el seu Consell General Ucraïnès, pas previ a la declaració d’independència, tal com havien fet els txecs anteriorment.

Aquest Consell General, invocant el principi del dret a l’autodeterminació, fou creat el 18 d’octubre a Lviv, amb Ievhen Petrushevych com a president. La proclamació de la independència es feu esperar fins a l’1 de novembre, i el nom del nou estat no va ser adoptat fins al cap d’una setmana. Sobre el nom, cal fer una puntualització: traduir-lo com a república popular pot induir a relacionar-lo amb les repúbliques populars proclamades a l’Europa oriental després de la Segona Guerra Mundial. No hi tenia res a veure. De fet, és la traducció del terme ucraïnès narodni, que té més a veure amb el significat de nacional.

De seguida, el nou govern va manifestar la voluntat d’aplegar tots els territoris poblats per ucraïnesos de l’Imperi, la qual cosa implicava incorporar a la Galítsia oriental -és a dir tota la que es trobava a l’est del riu San- la Rutènia subcarpàtica i la Bucovina, on també hi vivien nombrosos rutens. Aquesta pretensió no va ser satisfeta. La Bucovina fou ocupada poc després per les tropes romaneses, i la Rutènia subcarpàtica, de fet, romangué sempre sota control hongarès fins al moment que va ser annexada a Txecoslovàquia.

De West ukraine.png: PANONIANFlag-map of the West Ukrainian People’s Republic.svg: Дмитрий-5-Аверинderivative work: Rowanwindwhistler – Este archivo deriva de: West ukraine.png: PANONIANEste archivo deriva de: Flag-map of the West Ukrainian People’s Republic.svg: Дмитрий-5-Аверин, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=36012681

Territori reivindicat per la República Popular de la Ucraïna Occidental

És important de destacar que aquesta proclamació no va ser majoritàriament aprovada per tota la població. Com ja hem dit abans, hi havia importants bosses de població polonesa a tota la Galitsia, però on era més nombrosa era, precisament, a Lviv. Fou en aquesta ciutat on esclatà una revolta de la població polonesa. El resultat d’això fou que les autoritats ucraïneses van ser expulsades de la capital només tres setmanes després, el 21 de novembre. Aquesta revolta precipità la decisió del Consell de crear l’Exèrcit Ucraïnès de Galítsia. La pèrdua de la capital obligà el govern ucraïnès a cercar noves capitals,  primer Ternòpil i després Stanyslaviv (actualment Ivano-Frnknivsk), més a l’est.

El Consell General nomenà una Secretariat Provisional d’Estat, que era qui exercia el govern, encapçalat per Kost Levytskyi, primer, i Sydir Holubovych a partir del gener de 1919. Una de les primeres decisions del nou govern, per tal de legitimar la nova república, va ser la de convocar eleccions, que s’haurien hagut de fer el juny de 1919, però els esdeveniments es precipitaren i això fou impossible. Es va preveure un parlament de 266 diputats, dels quals seixanta-sis correspondrien a les minories, polonesa, alemanya i jueva.

Encara que el parlament no va arribar a ser triat mai, sí que es va renovar el Consell General (només en els territoris que controlava),  on aconseguiren un lloc preminent els nacionaldemòcrates, mentre que la representació dels radicals fou menor. Aquest Consell va optar per nomenar Petrushevytch com a president del nou estat.

El nou govern optà per tirar endavant una política molt prudent, que impliqués els menors canvis possibles en tots els àmbits. A l’administració, per exemple, no es feren més canvis que col·locar persones de confiança en els llocs de més responsabilitat.

Un dels terrenys en què sí que hi hagué canvis era el de la legislació lingüística, tal com era previsible. L’ucraïnès es convertí el 15 de febrer de 1919 en l’única llengua oficial, tot i que els membres de les minories tenien el dret d’adreçar-se a l’administració en la seva llengua. També es va intentar tirar endavant una tímida reforma agrària, que pretenia traspassar grans propietats (en mans de polonesos) en benefici dels camperols. A la pràctica, però,  no s’arribà a  aplicar, cosa que, lògicament, comportà que bona part del camperolat perdés interès a donar suport al nou estat.

By West Ukrainian National Republic
(Life time: N/A) – Original publication: 1920
Immediate source: Scanned from personal collection., Public Domain, Link

Segell de la República Popular de la Ucraïna Occidental

És evident que el tracte de les minories no ucraïneses és un dels aspectes més controvertits de la curta vida d’aquest estat. Fonts poloneses destaquen la repressió que patí la població d’aquesta nacionalitat, i ho argumenten amb el tracte discriminatori envers la llengua polonesa, com  la prohibició de publicacions en polonès, sobretot de la capital,  per les intimidacions de la població per part de les tropes ucraïneses i documenten les execucions de població civil, com a Zloczow, i l’internament en camps, com a Kosiv. Les relacions amb la comunitat jueva, en canvi, foren millors. Es creà un Consell Nacional Jueu, que havia de ser l’interlocutor amb el govern i es permeteren les publicacions en jíddix. Fins i tot, nombrosos jueus manifestaren la seva simpatia envers la nova república, que preferien abans que integrar-se en un nou estat polonès.

A part del conflicte amb la població polonesa, a la nova república també esclatà alguna revolta obrera. La Galítsia era una zona poc industrialitzada, per tant amb un moviment socialista molt feble, però, en el centre industrial de Dogròbitx, el més important, hi hagué un aixecament obrer de caire bolxevic, de curta durada.

El fet que s’hagués creat la República de la Ucraïna Oriental poc temps abans va fer que hi hagués interès a crear una república ucraïnesa unificada; almenys això és el que manifestaren els dirigents de les dues repúbliques. Aquesta voluntat, a la Galítsia, quedà segellada en un acord signat el 3 gener. Arran d’aquest acord, s’envià una delegació a Kíiv per tal que s’iniciessin negociacions en aquest sentit. Les converses arribaren teòricament a bon terme, el 22 de gener, moment a partir del qual la Galítsia es convertiria en la Província Occidental d’Ucraïna. A la pràctica, però, aquesta unió fou només simbòlica, ja que mai s’arribà a materialitzar d’una manera efectiva.

Durant el febrer de 1919, les tropes ucraïneses intentaren recuperar Lviv, però l’arribada de l’exèrcit polonès va fer infructuosos aquest intents, i no només això, sinó que va possibilitar que en un període de cinc mesos acabés ocupant tot el territori de la Galítsia. Les tropes poloneses reberen a més el suport de tropes franceses que en teoria havien de combatre els soviètics, però que, a la pràctica, ajudaren els polonesos a sufocar la revolta. Durant el més de juny, els ucraïnesos intentatren tirar endavant una última campanya per expulsar les tropes poloneses, però acabà en fracàs, i el 16 de juliol travessaren el riu Zbruch, que, de fet, era l’antiga frontera entre tots dos imperis.

Els interessos contradictoris entre els governs dels dos estats ucraïnesos no van ajudar gens a la possible supervivència de la república galitsiana. A la Ucraïna oriental, amb capital a Kíiv, governava un directori liderat per Simon Petliura, que tenia com a principal prioritat un acord amb els polonesos que l’ajudés a resistir els soviètics. Petrushevych, per la seva banda, volia resistir tant sí com no, però Kíiv se’n desentengué. A més, era evident que els estats aplegats a la Triple Entesa també havien optat obertament perquè la Galítsia romangués sota poder polonès.

L’agost de 1919 els governs polonès i ucraïnès acordaren un alto el foc i mantenir com a fronteres les que hi havia abans de la guerra, el riu Zbruch, com a provisional, l’1 de setembre. Finalment, el 21 d’abril de 1920, el govern uncraïnès i el polonès acordaren definitivament que aquest riu fos la frontera entre tots dos estats. Això equivalia, doncs, a la renúncia d’Ucraïna a la Ucraïna occidental, a canvi del seu suport en la lluita contra els bolxevics. Amb el tractat de Trianon, la Rutènia fou incorporada definitivament a Txecoslovàquia, mentre que la Galítsia quedà en mans de Polònia, situació que s’allargà fins després de la Segona Guerra Mundial. Tot i això, la qüestió rutenoucraïnesa fou un dels temes més candents de la política polonesa d’entreguerres.

En el procés de dissolució de l’Imperi austrohongarès, no fou aquesta l’única república fallida. Un altre projecte que va fracassar va ser el de la República del Banat.

PER SABER-NE MÉS

Paul Robert Magocsi, A history of Ukraine. The land and its Peoples. University of Toronto, 2010

Jerz Lukowski i Hubert Zawadzki, Historia de Polonia. Akal, Madrid, 2003

La independència d’Albània, des de la Lliga de Prizren fins a l’acceptació de la delimitació fronterera, 1925

La qüestió albanesa ha marcat de manera notable la vida política del conjunt dels Balcans. El fet que els albanesos visquin en diversos estats i que hi hagi, hi hagi hagut o s’hagi pretès que hi ha hagut moviments irredemptistes n’explica en bona mesura la importància.

L’àrea de poblament albanès

Actualment, els territoris poblats per albanesos abasten sis estats: Albània, Montenegro, Kosova, Sèrbia, Macedònia i Grècia, tot i que com passa en molts casos –i no només als Balcans-  no sempre són territoris homogenis ètnicament. Moltes vegades, a més, aquesta composició ètnica ha patit, detall gens menyspreable, nombrosos canvis en el transcurs dels segles.

Àrea de poblament albanès  Font: Wikimedia Commons   CC BY-SA 3.0, Link     

A Albània, els albanesos són immensament majoritaris, però també hi viu una relativament important comunitat grega, i en menor mesura una altra de macedònia. Les dades oficials afirmen que aquestes comunitats són poc nombroses, però els membres d’aquests col·lectius asseguren que són molts més del que reflecteixen aquestes xifres. A part, també hi viuen poblacions bosníaques, montenegrines, aromaneses i roms.

A Kosova és on es concentra l’altre gran nucli de població albanesa. A hores d’ara, el noranta per cent de la població ho és. Aquest percentatge és superior al que hi havia abans de la Guerra de Kosova (1998-1999). Des de llavors, el percentatge de població sèrbia ha minvat molt considerablement, i molts serbis provinents de Kosova viuen refugiats a Sèrbia. Tot i això hi ha resten encara alguns nuclis importants, la major part dels quals es concentren al nord (Mitrovica, Leposavic, Zubin Potok o Zvecar…), encara que  també n’hi ha que viuen al centre o al sud (Kosovo Polje, Strpce). També hi són presents d’altres nacionalitats: roms, ashkalis, gipsis, goranis, croats, montenegrins, bosníacs o turcs.

Kosova és el paradigma de territori reivindicat per diferents moviments nacionalistes, amb les seves mitologies respectives. Els serbis el reivindiquen com a bressol de la seva nació, i els albanesos es reivindiquen com a descendents dels habitants autòctons del territori, els il·liris. Evidentment, aquestes afirmacions són molt discutibles i difícilment demostrables.  Pel que fa  a la demografia del territori, tampoc se’n tenen dades del tot fidedignes. Segons diversos estudis elaborats pels austríacs, l’any 1899,  vivien al vilayet de Vucitrn –també conegut com a vilayet de Kosova- un 47,88% d’albanesos i un 47,33% de serbis. Aquest vilayet, però, tampoc no es corresponia ben bé amb l’actual Kosova, cosa que  fa que s’hagin de relativitzar les xifres. El que sí que és indiscutible és que ambdues comunitats hi estan assentades des de fa molt de temps.

A Macedònia hi viuen una dotzena de nacionalitats, entre les quals l’albanesa és la més nombrosa i influent, macedonis a banda. Segons el cens de 2002, l’últim que s’hi ha fet, el 64% dels habitants del país es declaraven macedonis, mentre que els albanesos eren entorn del 25%. Es concentren a l’oest, fronterer amb Albània, i a la zona septentrional, a tocar de Kosova. Les ciutats de poblament albanès més importants són Tetovo, Gostivar, Debar i Kumanovo. A la capital, Skopje, són aproximadament el 20% del total.

Grècia és l’estat on el pes demogràfic albanès és menor, però això no vol dir que en el passat no afectés de manera transcedental la política grega. Grècia no reconeix l’existència d’una minoria albanesa, com tampoc ho fa amb la  macedònia. Es concentren a la zona de l’Epir, a tocar d’Albània mateix, entorn de la ciutat de Janina (Ioannina en grec). També n’hi ha petites comunitats a tota la zona nord de Grècia, prop de la frontera amb Macedònia, en municipis moltes vegades multiètnics. També n’hi ha en alguns enclaus prop de la capital.

La població albanesa de Montenegro representa un percentatge no gaire elevat. Segons el cens de 2011, Montenegro té una població d’uns 620.000 habitants, dels quals 30.439 es declaren albanesos. En algunes zones que limiten amb Albània i Kosova representen un percentatge important: a la zona costanera del sud (Bar i Ulcinj), al sud-est de  la capital, Podgorica, i a la zona més oriental del país, prop de Kosova.

A Sèrbia es concentren en tres municipalitats, a tocar de Kosova: Presevo (on els albanesos són el 90%), Bujanovac (55%) i Medvedja (10%). Els albanesos acostumen a anomenar aquest territori com a Kosova oriental, ja que va ser separat de la resta de Kosova arran de  la divisió territorial de 1945. El futur d’aquests territoris torna a estar de gran actualitat, ja que les especulacions, al més alt nivell polític, sobre un possible intercanvi de territoris entre Kosova i Sèrbia són constants.

Anteriorment hi havia hagut enclaus de població albanesa més a l’est i més al nord encara, com al districte de Toplica, però arran de la guerra de 1877-1878 van ser-ne expulsats.

Finalment, cal esmentar, també els arberesh, la població d’origen albanès que viu a la Península Itàlica i Sicília, una part important de la qual encara conserva la llengua. Hi van arribar en diverses onades migratòries entre el segles XV i XVIII.

L’Imperi Otomà, paraigua de tots els albanesos

Els otomans arribaren als Balcans ben entrat el segle XIV (el 1389, any de la Batalla de Kosova n’és tot un símbol, sobretot per al nacionalisme serbi) i ràpidament s’apropiaren dels  territoris poblats per albanesos, situació que es mantingué ben bé fins l’any 1912. 

Es pot considerar que a partir de l’any 1417 els otomans controlaven del tot, i directament, els territoris del sud albanès, mentre que els de més al nord hi estaven sotmesos a través de vincles de vassallatge. Gjergj Kastriota, conegut com a Skanderbeg, impulsà una gran revolta contra els otomans, entre 1443 i 1468, però les rivalitats entre les diferents potències cristianes –els catalans també es feren presents a Albània-, entre els diversos senyors feudals i la reorganització dels otomans feren fracassar aquest projecte. Un cop sufocada definitivament la resistència (1478), els otomans no hagueren de fer front, durant segles, a més revoltes d’importància ni a cap moviment polític que en qüestionés l’autoritat. De tota manera, en algunes zones -particularment al nord-, el poder otomà era més que relatiu.

Això no vol dir, però, que els albanesos fossin del tot aliens a propostes que es puguin considerar més o menys nacionalistes. Els principals clans van oposar-se als moviments reformistes que es proposaven des de l’Imperi. Les reformes del Tanzimat, de novembre de 1839, no van caure gens bé ni entre els beis més conservadors, radicalment oposats a qualsevol tipus de centralització, ni entre els comerciants. Tot aquest caldo de cultiu, va provocar que hi hagués algunes revoltes, que de retruc implicaren el desvetllament d’una certa consciència nacional. Per tant, doncs, es dona la paradoxa que, precisament, van ser els afanys modernistes dels otomans els que van provocar el desvetllament de les reivindicacions albaneses.

Les reformes del Tanzimat van permetre, entre d’altres coses, la creació de noves escoles, basades aparentment en criteris confessionals, però que a la pràctica transmetien un clar missatge ètnic, ja que les escoles musulmanes, en el fons, eren turques, les ortodoxes eren alhora gregues i, finalment, les catòliques venien a ser italianes. Això va fer que la llengua albanesa quedés totalment relegada, cosa que impulsà els primers moviments en defensa de la llengua.

Dins d’aquests moviments de reivindicació de l’albanesitat, es poden destacar les figures de Kostandin Ndelka, que va traduir el Nou Testament a l’albanès,  a Itàlia Gjiul Variboba (primer poeta albanès destacat, del segle XVIII),  de Jeronim de Rada, que publicà el poema èpic Skanderbeg (1866), el gran poeta Naïm Frashëri  i també els estudis de Dhimitër Kamarda sobre la llengua albanesa. La primera associació cultural albanesa, però, havia estat creada lluny dels territoris albanesos, a Bucarest, l’any 1854, fundada per Naum Veqilharxi (1797-1854). Abans, el 1789 s’havia creat a Istambul una Societat d’Edició Albanesa, i també n’hi hagué d’altres a ciutats com Atenes o Sofia.

L’any 1864, els otomans impulsaren una nova reforma administrativa, que va fer que els territoris albanesos quedessin dividts en quatre vilayets: Vucitrn (Kosova), Skopje (Macedònia), Monastir (ara Bitola, Macedònia) i Janina (Grècia). No cal dir que el traçat d’aquests vilayets  no responia a criteris ètnics, i que en cadascun d’aquests vilayets hi vivien diverses comunitats. La llengua albanesa continuà sense tenir cap reconeixement oficial i tan sols era ensenyada com a matèria secundària en dues escoles.

Divisió en vilayets de l’Imperi otomà, any 1900. Els vilayets poblats, en major o menor mesura,  per albanesos eren els de Kosova, Monastir, Skopje i Janina                                                                By Underlying lk – Own work, CC BY-SA 3.0, Link,

El conjunt dels Balcans va patir dues grans fractures geopolítiques entre finals del segle XIX i principis del XX que van marcar d’una manera determinant el futur de tot el territori . En la primera d’aquestes fractures -entorn de 1875-, va prendre forma el moviment nacional albanès, mentre que la segona -entre 1912 i 1913-  la conjuntura va afavorir que es proclamés la independència d’Albània, més teòrica que no pas efectiva, mlagrat que també implicà que molts albanesos quedessin fora  dels seus límits.

La primera fractura: la crisi de 1875-1878 i la Lliga de Prizren

El període comprès entre els anys 1875 i 1878 és molt turbulent a tots els Balcans. La primera espurna va esclatar amb les revoltes pageses de Bòsnia, els anys 1875 i 1876. Poc després, a Bulgària, hi hagué un aixecament popular contra l’Imperi Otomà. Els estats més o menys consolidats de l’entorn, Sèrbia i Montenegro, van intentar aprofitar la debilitat otomana per tal d’intentar annexionar-se’n part dels territori, bona part del qual poblat d’albanesos.

L’any 1878, Rússia va declarar la guerra a Turquia, amb la intenció d’incrementar la seva influència a la zona, i va ser llavors quan els serbis van envair Kosova, els montenegrins ocuparen el nord de l’actual Albània i els grecs arribaren fins a la ciutat de Saranda (al sud d’Albània). La guerra va finalitzar l’any 1878, i es va cloure amb el Tractat de San Stefano (març de 1878), que afavoria sobretot Bulgària, que s’annexava gairebé la totalitat de l’actual Macedònia, on vivien molts albanesos. Rússia veia, així, com s’acomplien els seus objectius.

En aquest context es va produir la primera formulació de tipus nacionalista. Es tracta de la constitució de la Lliga de Prizren, l’any 1878, just després de la signatura del Tractat de San Stefano. Era una mena d’assemblea, impulsada per Abdul Frashëri, on es plantejava quin havia de ser el futur dels albanesos dins l`Imperi Otomà.   

Va constituir-se el juny de 1878 a Prizren (Kosova) i hi van assistir una vuitantena de delegats. S’hi van manifestar dues tendències majoritàries, una defensada pels beis més tradicionals i conservadors, que apostava pel manteniment de l’Imperi Otomà tal com estava formulat fins llavors, i una altra de més moderna, defensada per la intel·lectualitat i la petita burgesia –entre els quals Frashëri-, que advocava per la creació d’un territori autònom que aplegués els albanesos de l’Imperi en un únic vilayet. Aquesta Lliga, doncs, va ser un moviment reactiu davant els més que imminents i de vegades efectius canvis en l’equilibri de forces balcànic.

Proposta de vilayet albanès, de la Lliga de Prizren  Font: Wikimedia Commons By Mladifilozof – Own work, CC BY-SA 3.0, Link

 

El Tractat de San Stefano va ser rectificat posteriorment pel Congrés de Berlín, que va tenir lloc a finals de 1878. Les potències occidentals havien reaccionat contra la gran influència aconseguida per Rússia, i van forçar que es redissenyessin les fronteres -estem en el context del repartiment imperialista del món-. És llavors quan es confirma que Montenegro s’apropia de les zones habitades per albanesos d’Ulcinj, Bar i Plav. Sèrbia també va incrementar el seu territori sensiblement, i ocupà Toplica, Prokuplje, Leskovac, Vranje i Medvedja, territoris tots multiètnics, on vivien serbis, albanesos i, també, altres grups nacionals.  

La Lliga va impulsar llavors una revolta per tal d’evitar que aquests territoris fossin cedits a Sèrbia i Montenegro, però fou un fracàs.  A més, l’Imperi Otomà no va voler satisfer, tampoc, les demandes d’autonomia. Aquests fets representen un punt d’inflexió en la fidelitat albanesa a l’Imperi.

La segona fractura: des de les Guerres Balcàniques fins a la consolidació de l’estat albanès, 1912-1925

La revolució dels joves turcs (1908), va ser molt ben rebuda per la intele·lectualitat albanesa, però l’entusiasme incial aviat es va esvair amb el caire que va adquirir la seva política, profundament nacionalista, i aviat van esclatar diverses revoltes, el 1909, el 1910 i la més important l’abril de 1912.  

La humiliant derrota de l’Imperi Otomà a Líbia per les tropes italianes, l’any 1911, va posar de manifest la seva fragilitat. Els estats de la zona van iniciar un guerra conjunta contra l’Imperi. L’octubre de 1912 Montenegro, Sèrbia, Bulgària i Grècia van declarar la guerra a Turquia. Esclatat aquest conflicte internacional, els revoltats albanesos (liderats per Ismail Qemal i Hassan Prishtina) van apressar-se a proclamar solemnement la independència d’Albània a Vlora, al sud d’Albania, el 28 de novembre de 1912. No havien passat ni tan sols dos mesos de l’inici del conflicte, cosa que demostra que, més que res, volien evitar que aquests estats s’aprofitessin de la debilitat de l’Imperi otomà per apoderar-se de tot el territori poblat per albanesos.

 

By Unknown – Albrecht Wirth: Der Balkan. Stuttgart et. al., 1916., Public Domain, Link

Ismail Qemal  Font: Wikimedia Commons

 

El bei de Vlora, Ismail Qemal, va convocar una assemblea en aquesta ciutat, al sud de l’actual estat albanès. En aquesta assemblea hi van participar presencialment una quarantena de delegats procedents de llocs molt diversos: Berat, Pec, Dibra, Ohrid, Struga, Tirana, Durres, Kruja, Gjirokastra, Lushnja, Elbasan, Dibra i, fins i tot, Bucarest. Representants d’altres ciutats, com Korça o Shkodër per exemple,  no hi van poder assistir, i van delegar-ne els vots.

Qemal, en el discurs que va adreçar als delegats, va al·legar que els albanesos sempre havien estat fidels a l’Imperi otomà, cosa que no havia estat recompensada. A més, va argumentar que l’Imperi ja no satisfeia els interessos albanesos. També va alertar del perill que representava per als albanesos la guerra impulsada pels quatre estats esmentats anteriorment, que, segons ell, volien crear estats més potents basats en la seva religió i en l’etnicitat. Davant d’aquesta situació, continuava, l’única opció que els quedava era la de separar-se de Turquia i constituir-se en estat. Qemal va ser triat nou president del govern, i Nikolle Kaçorri en fou nomenat vicepresident.   

 

  

Mapa d’Albània, amb les diferents propostes de delimitació de fronteres: la del govern provisional, la defensada per Rússia i França i la fixada per la Conferència d’Ambaixadors.

Font: Wikimedia commons

 

De facto, aquesta independència només va ser efectiva en un territori molt limitat (Vlora n’era l’única ciutat important), però va servir per posar la qüestió albanesa sobre la taula en les negociacions de pau, que van culminar amb el Tractat de Londres (maig de 1913), encara que el 17 de desembre una conferència d’ambaixadors formalment ja l’havia reconeguda. Amb el Tractat de Londres queda constituït el nou estat albanès, malgrat l’oposició frontal de Rússia i França, i només amb el suport relatiu d’Àustria-Hongria i Itàlia, que tenien com a interès principal evitar la sortida de Sèrbia al mar, evitar-ne la supremacia als Balcans i contrarestar la influència de Rússia. En el cas d’Itàlia, a més, els interessos que tenia a tota la costa adriàtìca  feia que tingués un interès més que evident en un nou estat albanès feble, que pogués caure sota la seva òrbita, cosa que succeí a partir dels anys trenta.

Aquesta independència, però, era més formal que no real, com ho demostra, per exemple, el fet que el nou cap d’estat, Guillem de Wied, fos triat per aquestes potències, i que en la comissió que havia de delimitar-ne les fronteres, només hi hagués un albanès, de set membres que tenia.

Fotografia del document de Declaració d’Independència d’Albània   Font: Wikimedia Commons

 

Albània, a més, va néixer com un estat dèbil, bàsicament, per dos motius: d’una banda, per les reticències i la resistència dels grans terratinents del sud i dels clans del nord, que -tot i donar suport a la independència- no volien sotmetre’s a un estat modern i, d’altra banda, pels interessos expansionistes dels estats veïns -Montenegro, Sèrbia, Grècia i Bulgària-, que volien expandir-se a costa dels territoris poblats per albanesos, i que eren, per tant, furibundament contraris a la creació d’aquest nou estat.

Les fronteres d’aquest nou estat coincidien a grans trets amb les actuals, un territori d’uns 28.000 quilòmetres quadrats i només uns 800.000 habitants, cosa que implicava que set-cents mil albanesos en quedessin al marge. Això va provocar una sensació de greuge en la majoria de la població albanesa que es va veure integrada en estats on sovint eren considerats com a elements a extirpar, cosa que va provocar el posterior irredemptisme. 

Són nombrosos els documents que testimonien que en algunes de les zones que quedaren fora de la nova Albània, la població fou albanesa fou víctima de represàlies i patí processos de neteja ètnica. Entre d’altres testimonis destaca el de Lev Trotsky, que arribà als Balcans el setembre de 1912 enviat pel diari Kievskaia Misl i en algun dels seus articles narra, segons els seus termes, la devastació provocada per les tropes sèrbies. El diari New York Times també se’n feu ressò, en un article del 31 de desembre de 1912, i esmenta matances a Pristina, Ferizaj, Gjakova, Prizren, Luma o Dibra.

Poc després de la proclamació i reconeixement de la independència albanesa va esclatar la Primera Guerra Mundial, que va tornar a enfrontar els països de la regió i va comportar la pràctica liquidació d’aquesta independència. El país va ser ocupat, primer, per tropes sèrbies, gregues i montenegrines,  i després franceses, italianes i d’Àustria-Hongria. En el moment de finalitzar la guerra, la major part del territori era ocupat per italians. 

Tropes italianes a Albània   Font: Wikimedia Commons

 

La independència retrobada

El desembre de 1918, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, es va constituir un nou govern provisional albanès, liderat per Turhan Pasha Përmeti, en un congrés que va tenir lloc a la ciutat de Durres, al qual asssitiren 48 delegats . El principal impulsor d’aquest congrés havia estat Fan Noli, capellà albanès resident als Estats Units Units, que havia creat la Federació Vatra. A poc a poc, aprofitant les contradiccions entre les potències, i malgrat l’oposició dels estats veïns, va acabar sent reconegut una altra vegada, i es consolida a finals de 1920 -el 27 de desembre-, quan Albània és admesa a la Societat de Nacions (SDN). Això no vol dir que fos fàcil la consolidació del nou estat. Quan les tropes franceses havien marxat del país, els grecs intentaren ocupar-ne el lloc, i fins a l’agost de 1920, els italians no evacuaren tot el territori, després d’un petit conflicte armat.

Albània, molt inestable políticament, no va acceptar d’entrada tot el traçat fronterer aprovat per una Conferència d’Ambaixadors el 9 de novembre de 1921 -hereu del de 1913, tot i que amb algunes modificacions-, i no ho va fer, malgrat la pressió internacional, fins a l’any 1925, quan Ahemd Zogu es va autoanomenar president de la República. Zogu havia estat exiliat primer a Sèrbia, cosa que ha fet que es considerés l’acord amb Sèrbia, com una compensació pels favors que se li havien fet. Un exemple d’aquesta fragilitat n’és la proclamació de la independència de la República de Mirdita, al nord d’Albània, quan els clans catòlics que controlaven aquella zona van apostar per trencar amb Tirana, el juliol de 1921, amb el suport incontestable de les autoritats de l’acabat de crear Regne dels Serbis, Croats i Eslovens.   

Kosova -que ja havia estat repartit entre Sèrbia i Montenegro l’any 1913- quedà, doncs, fora d’Albània, i formà part del nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (Iugoslàvia, des de 1929). La majoria de la població albanesa de la zona, pèro, no va acceptar aquesta incorporació i alguns optaren per la resistència armada, amb l’objectiu d’unificar Kosovo amb Albània. Aquesta revolta es coneguda com a revolta dels kaçaks, i es va prolongar fins a l’any 1927.

Grècia, per la seva banda, es va annexionar, llavors definitivament el territori que els albanesos  anomenen Samèria, tot i que durant la Primera Guerra Mundial arribaren a ocupar fins i tot Himara i Gjirokaster, al sud d’Albània. Després de la Primera Guerra Mundial, l’any 1923, en van ser expulsats uns seixanta mil, amb l’argument que eren turcs. L’any 1923 s’acabava de signar el Tractat de Lausana amb Turquia, arran del qual es produïren importants moviments de població, de centenars de milers de persones.

 

La República del Banat (1918), l’efímer estat multiètnic de l’Europa central

Timisoara, 1910-1912, capital del Banat

L’1 de novembre de 1918, en ple procés de descomposició de l’Imperi austrohongarès, es va proclamar la República del Banat. En cas que s’hagués consolidat, al cor d’Europa hi hauria hagut un estat amb una clara vocació multiètnica, un cas únic en el vell continent. El context en què va néixer era molt complex, ja que d’una banda s’estava afermant un potent estat romanès -el més extens que ha existit- i, de l’altra, el projecte d’un estat sud-eslau estava prenent forma. Això va fer que tant la població romanesa com l’eslava no secundessin aquesta proposta, que va comptar només amb el suport de les minories hongaresa i alemanya, que, a més, eren vistes com a vinculades a les potències perdedores del conflicte europeu.

Què és el Banat?

El Banat és una territori amb una forta personalitat que actualment està repartit entre tres estats. La major part pertany a Romania i Sèrbia i una petita franja a Hongria. Històricament, va ser una entitat política a partir de l’any 1718, any que se signà el Tractat de Passarowitz. L’any 1919, arran dels tractats de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial, va quedar definitivament dividit entre aquests tres estats.

El Banat ha estat sempre multiètnic, i hi han conviscut poblacions sèrbies, romaneses, alemanyes, hongareses, jueves, eslovaques… Segons les dades del cens de 1910 -l’últim de l’Imperi austrohongarès-, en el Banat hi vivien poc més d’un milió cinc-centes mil persones, de les quals el 37% eren romaneses, el 24% alemanyes, el 18% sèrbies i el 15% hongareses. La resta de grups nacionals, croats, eslovacs, txecs, búlgars i rutens, eren més minoritaris.

La part que actualment pertany a Romania comprèn els comtats de Timis, Caransebes, Arad i Mehedinti. Romania, des del punt de vista estrictament administratiu va ser dividida fa uns anys en vuit grans regions, una de les quals rep el nom de Banat. Aquestes regions, però, no gaudeixen de cap mena d’autonomia política. La ciutat més important del Banat romanès és, sens dubte, Timisoara, la capital més important del sud-oest de Romania.

Pel que fa a Sèrbia, el Banat queda inclòs dins la Voivodina, i les dues principals ciutats són Zrenjanin i Pancevo. Finalment, a Hongria li correspon una petita franja, el comtat de Csongrad.

By Andrei_nacu (talk) (Uploads) – Own work, Public Domain, Link

El nom de Banat té el seu origen en la paraula ban, que era el nom amb què es coneixia el governador d’una terra de frontera. Amb aquest terme es van designar diversos territoris pertanyents al regne d’Hongria, i no només aquest del qual estem parlant.

El Banat adquireix definitvament aquest nom (també conegut com a Banat de Temeszvar), després el Tractat de Passarowitz, de l’any 1718. Abans aquest territori havia pertanyut a l’Imperi otomà, des de l’any 1552. El Banat de Temeszvar va ser abolit l’any 1778. El 1779 la regió del Banat fou incorporada a l’Hongria habsbúguica. L’any 1848 la part més occidental fou incorporada, junt amb Sirmia i Backa, en una nova entitat política, la Voivodina, regió autònoma amb un percentatge important de població sèrbia, tot i que no majoritària. El 1860, aquesta província fou abolida i el seu territori fou reincorporat al Regne d’Hongria.

Després de l’ocupació otomana, una bona part del territori va quedar totalment despoblat. Per aquests motiu, la corona austríaca va tirar endavant diversos projectes de colonització, entre els quals destaca la fundació de Nova Barcelona, ciutat poblada per exiliats austriacistes de la Guerra de Successió, molts dels quals eren catalans. També s’hi van establir nombrosos colons alemanys (suaus del Danubi), la majoria dels quals va marxar-ne després de la Primera Guerra Mundial. Més endavant també hi arribaren molts hongaresos.

Els fets

L’1 de novembre de 1918 es va proclamar a Timisoara la República del Banat, que el govern d’Hongria reconegué, però al cap de pocs dies, tropes sèrbies l’ocuparen. Amb els posteriors tractats de Versalles i de Trianon, el Banat quedà dividit entre els tres estats esmentats, situació que encara perdura.

És important de destacar que el 30 d’octubre, abans de la proclamació de la República del Banat, el govern hongarès, encapçalat per Sandor Wekerle, havia caigut i n’havia assumit la direcció Mihaly Karoly. Pocs dies després, el 3 de novembre, von Webenau (principal general de les tropes austrohongareses) signà l’armistici de Villa Giusti, que entrava en vigor l’endemà, que certificava la derrota de l’Imperi Austrohongarès. Just abans, el 28 d’octubre, els txecs havien proclamat la seva independència a Praga -estat al qual s’afegirien els eslovacs el 30 d’octubre, que, al seu torn, s’havien independitzat d’Hongria-; el 29 d’octubre, els croats, eslovens i serbis de l’Imperi havien creat un Consell Nacional, que fou un dels principals actors de la creació de la primera Iugoslàvia. Tot aquest caos va ser aprofitat per Itàlia que ocupà Trieste, Trentino, Ístria i parts d’Eslovènia. Va ser en aquest context on la República del Banat va intentar, infructuosament, fer-se un lloc.

La capital n’era Timisoara, que, demogràficament, llavors era molt diferent d’ara. Segons el cens abans esmentat, el de l’any 1910, tenia poc més de setanta mil habitants. D’aquesta població, gairebé el 44% tenia l’alemany com a llengua materna i una mica més del 39% afirmava que ho era l’hongarès, mentre que la que deia que era el romanès no arribava al 5%, i la que tenia el serbocroat no arribava ni tan sols al 2%. Més enllà de si aquestes dades eren del tot ajustades, és evident que la composició demogràfica era radicalment diferent de l’actual.

El 31 octubre de 1918, els diversos grups ètnics del Banat havien creat, cadascun el seu, uns consells militars. De seguida, va adquirir un particular protagonisme la figura d‘Otto Roth, un dels més destacats membres del Partit Socialdemòcrata, que va proposar de constituir un Consell Popular del Banat Autònom, unificat, que havia d’estar constituït per membres provinents dels diversos grups ètnics. Això no va ser possible, però, ja que, sobretot, els representants de la minoria romanesa, entre els quals destacava Aurel Cosma, no hi van estar d’acord. De fet, Cosma va arribar a afirmar que “Nosaltres, els romanesos no podem acceptar la proposta d’Otto Roth. Les aspiracions del nostre poble van en una línia diferent.” Cosma i el Partit Nacional Romanès organtizaren una gran manifestació a la plaça de la Llibertat per reivindicar la incorporació d’aquest territori a Romania.

Tot i l’oposició de la minoria romanesa, la direcció del Partit Socialdemòcrata optà per proclamar formalment la República l’endemà, l’1 de novembre, des del balcó de l’Ajuntament de Timisoara, davant del qual hi havia concentrats nombrosos manifestants socialdemòcrates amb banderes roges. Qui en feu la proclamació va ser Roth, que ostentà, des de llavors, el càrrec de comissionat en cap de la República. L’altra gran cara visible de la república del Banat fou Albert Bartha, que, bàsicament, assumí la direcció de les tropes i la defensa del territori. Aquesta proclamació, però, no obtingué pràcticament cap suport internacional, ja que només fou reconeguda per l’Hongria de Karoly.

Otto Roth, 1930
Font: Adevarul

Roth era militant del Partit Socialdemòcrata Hongarès (MSZDP) i durant la primera Guerra Mundial fou regidor a Timisoara. S’ha especulat molt sobre quines eren les veritables intencions de Roth: si constituir un nou estat independent o bé crear una entitat autònoma que formés part de la nova república hongaresa.

Aquell mateix dia, l’1 de novembre, es creà, ara sí, el Consell Popular del Banat, format per 20 membres del consell de la ciutat, 60 membres dels consells militars nacionals, 40 representants dels consells obrers i 70 dels partits burgesos. Com a òrgan directiu d’aquest organisme es trià un comitè executiu de 20 membres. Pretenia administrar el Banat amb un sistema de tipus cantonal, similar al de Suïsa -tot i que aquests cantons en el cas del Banat haurien estat multiètnics-, i aspirava a superar les divisions ètniques i evitar la partició del territori.

Ara bé, també és veritat que el nou govern no va arribar a controlar-ne tot el territori. Per exemple, Pancevo, relativament propera a Belgrad, va quedar totalment fora del seu control (el 5 de novembre s’hi creà un Consell totalment independent);  i a les ciutats de Lugoj i Caransebes era més que relatiu. A Lugoj s’arribaren a crear unitats militars romaneses, i a Caransebes hi hagué dos poders polítics contraposats (un Consell romanès, encpaçalat per Remus Dobo i un de republicà, liderat per Zsolt Réthy).  A més de no gaudir del suport de bona part de les minories eslaves i romaneses, hi hagué aixecaments camperols, a Kusić, Zlatica, Jebel o Margina (amb algunes desenes de morts  i l’aplicació de la llei marcial) i la constant amenaça de les tropes franceses de l’Armée du Danube (AD), comandades per Jouinot-Gambetta. Evidentment, la curta durada d’aquesta república impedí que tirés endavant propostes de transformació social. Amb prou feines es preparà un esborrany de llei que gravava les fortunes.

Tot i la proclamació, la resistència de la minoria romanesa no minvà, sinó que s’intensificà i feu més evident la seva intenció d’incorporar aquest territori a Romania.

Tot just tres dies després, el 4 de novembre, s’organitzaren esquadrons militars i un guàrdia cívica, amb l’objectiu de controlar el territori. Aquests esforços no foren suficients per evitar la invasió del Banat per part de les tropes sèrbies, comandades pel coronel Čolović, iniciada el 15 de novembre. El 17 de novembre entraren a la capital, Timisoara, sense combats.

Les tropes ocupants dissolgueren immediatament els consells nacionals i es feren amb el control efectiu del Banat. Poc temps després, es consumà la partició del país. La Resolució d’Alba Iulia (a Transsilvània) apostava per la incorporació d’aquest territori i de Transsilvània a Romania. A aquesta assemblea d’Alba Iulia hi assistiren representants del Banat -entre els quals hi havia Cosma-. Les tropes sèrbies que controlaven Timisoara intentaren evitar la sortida d’aquests delegats de la ciutat, però no ho aconseguiren. D’altra banda, l’Assemblea Popular reunida a Novi Sad (el 10 de novembre, amb respresentants del Consell de Pancevo i del Consell serbi de Timisoara) en propugnà la incorporació al Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que tot just llavors s’estava constituint, i que l’any 1929 adoptà oficialment el nom de Iugoslàvia. Aquesta Asemblea n’aprovà la incorporació el 25 de novembre.

Quadre d’Anastas Bocaric, que representa l’Assemblea de Novi Sad. Font: Wikimedia Commons

Amb la independència perduda i la consolidació del nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, l’1 de desembre, la situació arribà al màxim de tensió, ja que aquest nou regne aspirava a controlar la major extensió possible del Banat, cosa que entrava en contradicció amb els interessos de la nova Romania. La situació arribà al punt que calgué que les tropes franceses, uns quinze mil efectius, entressin a Timisoara, el 7 de desembre, amb la funció d’evitar el conflicte. Tot quedà ajornat fins al resultat final de la posterior negociació dels tractats de pau.

Durant uns mesos encara, els treballadors socialdemòcrates alemanys, sobretot, no es van donar per vençuts i intentaren mantenir la flama de la República del Banat. En aquesta línia van fer arribar -el 16 d’abril de 1920- a la conferència de París, on s’estaven “negociant” els tractats de pau, una demanda per constituir una República de Banàtia, cantonalitzada, que havia d’abastar, a més del Banat, la regió històrica veïna de Backa. En cas d’haver-se materialitzat aquest projecte, la seva superfície hauria estat més gran que la de la república del Banat. Tal com era de preveure, la proposta fou desestimada, per no dir que del tot ignorada.

Finalment, pel Tractat de pau de Trianon, el Banat quedà esquarterat.

Mapa que representa la proposta d’una República de Banàtia

El dàlmata, la llengua romànica que va morir a finals del segle XIX

La mort d’Antonio (o Tuone) Udina el 10 de juny de 1898  és un fet emblemàtic en la història de la romanística. Amb el seu traspàs, desapareix l’últim dels parlants de la llengua dàlmata, una llengua romànica de la qual queden ben pocs testimonis. Tot això ha fet que aquesta llengua, o conjunt de llengües, hagi quedat envoltada d’una aura de romanticisme.

La classificació de la llengua

Moltes vegades s’ha considerat el dàlmata com una llengua de transició -concepte, per ell mateix, totalment discutible- entre el romanès i els parlars italians. Aquest plantejament encara és acceptat a hores d ‘ara per nombrosos filòlegs. A tall d’exemple, només, Eugeen Roegiest en el text Vers les sources des langues romanes: un itinéraire linguistique à travers la Romania, un text d’una data no gaire llunyana, el 2006, defensa aquesta tesi. En la mateixa línia apunta la prestigiosa pàgina web quebequesa L’aménagement  linguistique dans le monde, que fins i tot l’acosta al romanès.

Normalment, es considera que a la major part dels Balcans, després de la romanització, es va desenvolupar una llengua, que moltes vegades s’ha anomenat protoromanès, evolució del llatí vulgar parlat en aquelles contrades. L’arribada de diversos pobles -alguns de germànics, però sobretot eslaus i àvars- va fer que la seva àrea linguïstica quedés trossejada, cosa que va implicar que aquest protoromanès evolucionés, d’una banda, cap al dacoromanès (el romanès de l’actual Romania), i, d’una altra, cap a l’aromanès, el meglenoromanès i l’istroromanès, aïllats geogràficament entre ells i del romanès.

Segons la teoria abans esmentada, a l’occident del domini lingüístic protoromanès s’estenia el dàlmata. Aquesta teoria del dàlmata com a llengua pont sembla que ha quedat desestimada per alguns autors des de fa uns anys. A hores d’ara, encara no hi ha acord entre els filòlegs sobre quina és la seva filiació. Alguns autors l’acosten a l’istriot, una de les llengües romàniques parlades a la península d’Ístria, sobre la qual tampoc no hi acord sobre si és una llengua per ella mateixa, si és una variant del venecià o bé si n’és una del retoromànic. Aquests autors agrupen istriot i dàlmata com a membres del grup dalmaticoromanç, que al seu torn forma part de la família italo-dàlmata. Per tant, des d’aquesta perspectiva el dàlmata queda més a prop de les llengües italianes que no pas del romanès. Aquest és el criteri, per exemple, dels autors de l’Ethnologue.

Domini lingüístic

De Wento – Opera creata dall’uploader (own work by uploader) da Image:Romance-lg-14c-en.png (Koryakov Y.B. Atlas of Romance languages. Moscow, 2001), CC BY-SA 3.0, Enlace

Domini lingüístic del dàlmata, segle XIV

De fet, les fonts d’informació sobre aquesta llengua són escasses, fet que fa difícil saber exactament quin n’era el domini lingüsitic. S’acostuma a considerar que era parlat a tota la costa dàlmata i a la gran majoria d’illes que hi ha davant d’aquesta costa, des de més al sud de l’àrea de Rijeka (Fiume) al nord fins a, com a mínim, Kotor (Cattaro) al sud. Està perfectament documentada l’existència del dàlmata a les illes de Krk (d’on era Udina), Rab, Cres, Korcula, a les ciutats de Zadar, Split, Trogir, Budva, Dubrovnik. Alguns autors afirmen, però, que encara es podria haver arribat a estendre fins a territoris més meridionals, com Bar (Antivari), Ulcinj o fins i tot a zones que actualment pertanyen a Albània, entorn d’Shkoder, Drivast i Lesh. L’autor que més ha defensat aquesta extensió més cap al sud és el croat Zarko Muljiacic.

A part de l’extensió territorial, una de les dades que crida l’atenció és que d’on se’n té informació és, de la seva presència en zones urbanes, totes elles costaneres, mentre que de zones rurals no se’n té constància. No hi ha, doncs, cap documentació que permeti afirmar que hi hagués un contínuum lingüístic, la qual cosa vol dir que el seu domini lingüític estaria format per un conjunt d’enclaus separats i aïllats entre ells.

Història

Entre els anys 229 i 155 abans de Crist, la República romana va ocupar tota aquesta zona dels Balcans (província d’Ilíria), cosa que va implicar en major o menor mesura la romanització de bona part de la població. Més endavant, aquests territoris van quedar sota la jurisdicció de l’Imperi d’Orient, amb capital a Constantinoble, amb la qual cosa el grec substituí el llatí com a llengua preminent. Això, però, no va canviar el fet que en bona part de les ciutats, sobretot, es continués manenint viu el llatí vulgar que s’hi parlava.  L’arribada massiva de població eslava va fer que nombroses persones cerquessin refugi en les ciutats fortificades de la costa, com Split, Zadar o Dubrovnik.

Segons Matteo Bartoli, cap a principis del segle XI, la llengua dàlmata  ja s’havia més o menys configurat i xifrava en cinquanta mil el nombre de persones que la parlaven. El panorama lingüístic, però, tornà a canviar amb la irrupció de la República de Venècia a la costa adriàtica, que va incorporar tota aquesta àrea a la seva zona d’influència. És a partir de llavors que el venecià començà a interferir seriosament en el dàlmata i, més endavant, s’inicià un procés de substitució lingüística, que es va veure reforçat per la pressió que la població eslava exercia sobre els dalmatòfons.

Del territori d’on se’n té més informació és la ciutat de Dubrovnik (Raugia en dàlmata), on, encara, durant el segle XII el dàlmata era clarament la llengua majoritària de la població, situació que es mantingué ben bé fins al segle XIV, tot i que a mesura que anaren passant els anys es va fer evident un clar procés de regressió. Se’n conserven alguns textos breus, com el Praecepta Rectoris de 1280, un contracte comercial del 1302 o unes anotacions en un testament, de l’any 1386. Filippo de Diversis constatà, entre els anys 1434-1440, que el dàmata encara era lla llengua més usada. La situació, però, sembla que ja havia canviat radicalment a finals del segle XV. Segons informa Elio Lampridrio Cerva, entre finals del segle XV i principis del XVI, el dàlmata ja només era un record per  a la majoria de la població. Desconeixem si aquesta informació que aporta Cerva era del tot certa en aquell moment, o si bé si responia a  l’interès de minimitzar la importància del dàlmata.

En d’altres ciutats dalmates, la informació que ens en queda és encara més migrada. De Zadar (Zara, en dàlmata) destaquen els textos de dues cartes escrites en dàlmata, de 1325 i de 1397, documents de gran valor. A Trogir (Trau, en dàlmata) hi ha documentat algun text, de caire judicial, del segle XIV. A Split (Spalato), Giovanni Luccio, el 1666, constatà que encara s’hi parlava.

Més al nord, a l‘illa de Krk (Vicla en dàlmata), no se’n tenen documents que es remuntin gaire enllà. Ara bé, sí que hi ha referències de persones foranes que en certifiquen la presència, la primera de les quals és de Giovanbattista Giustinian, de mitjan segle XVI. Era inspector de la República de Venècia, i va fer constar que a l’illa s’hi parlava una altra llengua, a part del serbocroat i del venecià. L’any 1555, el zuriquès Konrad Gessner (interessantíssim humanista d’una obra vastíssima, entre les quals destaca la seva Bibliotheca Universalis) en  un text publicat sobre les llengües del món hi fa referència (Mithridates de differentis linguis), breument.

A principis del segle XIX encara sobrevivia en bona part de zones del nord de Dalmàcia. El croat Ivan Feretich va esmentar-lo en el seu Fragmen historiae Civitatis et insula Veglae. Més interessants, des del punt de vista lingüístic van ser els informes del metge Gimabattista Cubich, que a mitjan segle XIX, va transcriure alguns textos a partir de la informació aportada per la població local.

Sense cap mena de dubte, la principal font d’informació sobre el dàlmata és Tuone Udina -el que se suposa que n’és l’últim parlant-, que va morir l’any 1898. Matteo Bartoli va recollir, sobretot d’Udina, però també d’algunes desenes més d’informants, gran nombre d’històries, cançons, contes. Bartoli va publicar el seu principal text sobre el dàlmata, Das Dalmatische, l’any 1906, en versió alemanya, tot i que originàriament l’havia escrit en italià.  L’orignal en italià es va perdre i no va aparèixer publicat en llengua italiana fins a finals del segle XX, però traduït de l’alemany.  Cal recordar que aquest territori pertanyia a l’Imperi Austrohongarès, i estava sota jurisdicció austríaca, cosa que explica que es publiqués primer en alemany. Va ser la seva tesi doctoral, que va ser dirgida pel prestigiós Meyer-Lübke.

Abans de Bartoli, el principal document de referència sobre el dialecte de l’illa de Vicla era el d’Antonio Ive, que l’any 1886 va publicar un aticle intitulat L’antic dialecte de Veglia, on recollia algunes dades estudiades per alguns predecessors. Va ser el primer text sobre el veglioto -com s’acostuma a anomenar el dialecte d’aquesta illa-. Ive també havia entrevistat Udina.

Dialectes

Tradicionalment, s’ha considerat que el dàlmata tenia dos grans dialectes, d’una banda el veglioto -de l’illa de Vicla- al nord, i de l’altra el ragusà (a Dubrovnik), al sud. De tota manera, la certesa d’aquesta divisió en dos grans blocs es veu qüestionada per la poca documentació que en tenim. D’una banda, hi ha, sobretot, la informació oral que va aportar Udina tot just un any abans de la seva mort (l’any 1897). D’altra banda, hi ha documents escrits, sobretot de la ciutat de Dubrovnik, dels segles XIV i XV. A partir d’aquestes fonts, de caràcter molt diferent i molt allunyades en el temps és difícil d’arribar a esbossar amb certesa una possible divisió dialectal. L’altra gran font d’informació sobre el dàlmata és la que prové de la influència d’aquesta llengua sobre el serbocroat, que es parlà posteriorment en el seu domini lingüístic. Aquest aspecte ha estat estudiat sobretot, lògicament, per filòlegs croats.

Pel que fa a Udina, a més, hi ha alguns elements que cal tenir en compte. Udina era, ara el que ara en poden anomenar un semiparlant del dàlmata, és a dir, era una persona que ja no utilitzava la llengua de manera natural i fluïda, sinó que els seus coneixements eren, sobretot, del dàlmata que ell havia sentit de jove. En una ocasió va arribar a dir que, en el moment de  contactar amb Bartoli, feia vint anys que no el parlava, amb la qual cosa la seva “puresa” -concepte sempre discutible- era relativament escassa. Les interferències del venecià eren molt importants. De fet, Bartoli afirmava que quan començà a parlar amb Udina bàsicament parlava un venecià plagat de dalmatismes, més que no pas dàlmata. La seva mare, sembla ser que era croata, i de llengua materna serbocroata, cosa que devia fer que el dàlmata d’Udina molt probablement estigués plagat d’interferències -no només del venecià-, cosa que en podia afectar la fonètica i estructures bàsiques. A més, sembla que l’estat de la seva dentadura tampoc no era la més idònia, amb la qual cosa alguns aspectes de la seva fonètica potser s’han de prendre amb molta cautela. Finalment, sembla que hi ha documentats altres parlants de dàlmata, almenys de vegliota, que van sobreviure la mort d’Udina, i van viure almenys fins entrat el segle XX.

Tuone Udina, burbur (era de professió barber, que és el que vol dir burbur)
Font. Wikimedia Commons

Rosenkranz, l’any 1955, va plantejar la possibilitat que en lloc de dos grans dialectes fossin tres, centrats a Vicla, Zadar i Ragusa, teoria que fou avalada uns vint anys després pel filòleg italià Zamboni.  Muljiacic, esmentat abans, va fer arribar el domini lingúistic dàlmata molt més al sud, i proposà l’any 1997 una possible divisió en tres grans dialectes: el jadertí, (entorn de la ciutat de Zadar, dintre de la qual quedaria compresa l’illa de Krk) ja esbossat per Rosenkraz, el ragusà i, finalment, el labeàtic, tal com l’anomena ell, que es correspondria a la zona més meridional.

La llengua dàlmata: un mite? Una llengua o un conjunt de parlars?

Estem molt acostumats a donar per lògiques i naturals construccions humanes com els estats, les administracions, les llengües (almenys codificades)… de manera que se’ns fa difícil, molt difícil, interpretar i entendre el món sense aquestes cotilles. Molt probablement, Bartoli quan va “crear” el dàlmata va reproduir aquest patró i va pensar en aquest  model de llengua més o menys unificada, i que donava per suposada una consciència lingüistica dels parlars de dàlmata.

El dàlmata era, però, una llengua que responia a aquests patrons, o era més aviat un conjunt de parlars, cosa lògica tenint en compte que es parlava en enclaus allunyats geogràficament? La veritat és que no es disposen de prou elements per donar-ne una resposta satisfactòria. A més, respondre-ho implica plantejar-se una vegada més la qüestió que encara no ha estat resolta – probablement perquè no ho pot ser- de què és una llengua.

Les últimes recerques de Muljiacic apunten més en la línia que es tractava d’un conjunt de parlars o llengües diferenciades, amb parlants sense consciència d’unitat lingüística. Abans hem comentat que apuntava a una divisió en tres grans dialectes, però segons Kramer, per a Muljiacic en realitat eren més aviat tres llengües dalmàtiques diferents, fet que ja es podia rastrejar en l’edat mitjana. En la mateixa línia apunta Nikola Vuletic, que ha estudiat sobretot la influència que ha exercit el dàlmata (o potser n’hauríem de dir els dàlmates) sobre el serbocroat que s’ha parlat en els llocs on es parlava. Fa uns anys, Vuletic, va escriure un article amb voluntat polèmica, amb un títol del tot explícit: Le dalmate: panorama des idées sur un mythe de la linguistique romane, d’on prové una part important de la informació d’aquesta entrada.

La llengua

A partir de les diverses fonts esmentades s’ha intentat reconstruir-lo. La font fonamental per elaborar-la ha estat la informació aportada per Udina, cosa que fa que representi sobretot el dialecte de Vikla. Aquí en teniu una petita mostra. És una proposta que podeu consultar a la pàgina Dalmatian yolasite. Si hi accediu, hi veureu un vincle que us conduirà a un curs d’aquesta llengua.

• Numerals: 1-join; 2- doi; 3- tra; 4- kuatro; 5- cenk; 6- si; 7- siapto; 8- uapto; 9- nu; 10- dik; 11- jonko; 12- dotko; 13- tretko; 14- kuarko; 15- cenko; 16- setko; 17- dik siapto; 18- dik uapto; 19- dik nu; 20- venc
• Verb ser ( saite ):  ju sai, te sante; jal sant / jala sant; nu saime; vu saite; jali sant
• Alguns verbs: favular (parlar); fatikur (treballar); mancur (menjar); bar (beure); fabrikur (fer); taljur (tallar); domandur (preguntar); credro (creure)
• Algunes frases habituals:  buna dai (bon dia); buna nuat (bona nit); Mi naum sant (em dic); du andu te sante? (d’on ets?) ju sai de Spalato (jo soc de Split); ju sai Dalmot (jo soc dàlmata); jo te viva? (on vius?)
• Articles: el (el), la (la), i  (els) i le (les)
• Els noms en plural es formen amb la terminació -i en masculí i e en femení.
• Alguns adverbis: luc (aquí); cauc (allà); sois (sobre); sote (sota), aninč (abans), dapu (després), adias (ara)

Aquí podeu sentir-ne el Pare Nostre:

La recuperació de la llengua?

Algunes llengües extingides s’han pogut “ressuscitar”, com són els emblemàtics casos del còrnic -a Cornualla-, desapareguda a finals del segle XVIII i el manx -a l’illa de Manx- l’últim parlant del qual va morir en ple segle XX, això sense esmentar el cas més reeixit, el de l’hebreu. A hores d’ara, els esforços per recuperar el còrnic i el manx han, més o menys, tingut èxit, i de totes dues llengües se’n poden comptar alguns centenars de parlants, ja sigui com a llengua primera, molt pocs, o com a llengua apresa.

En el cas del dàlmata, hi ha hagut algun intent de recuperar-la, però els resultats han estat molt migrats, i ara per ara es pot dir que no n’hi ha més d’una vintena de parlants, i entorn d’un centenar més de persones amb alguns coneixements. D’altra banda, també s’ha plantejat aquest debat sobre la recuperació d’aquesta llengua a Croàcia, i tot sembla indicar que l’interès de la població és totalment inexistent.

Altres parlars romànics desapareguts

És evident que el fet que el seu darrer parlant morís a les darreries del segle XIX fa que el dàlmata hagi estat embolcallat d’un halo romàntic. De tota manera, el dàlmata no és l’únic parlar romànic perdut. N’hi ha d’altres com pannoni, documentat a l’entorn del llac de Balaton, a Hongria. Està documentada la seva pervivència almenys fins al segle X. D’una època similar són les darreres proves que demostren l’existència d’un parlar romànic austríac. Un cas en què un altre parlar romànic llengua sobreviure més de temps va ser el de la vall del Mosela, posteriorment germanitzada, pel cap baix, fins al segle XIII.

 

 

Comiat de Balcània

Els que seguiu amb regularitat el blog deveu haver vist que, últimament, el nombre d’entrades publicades ha disminuït de manera notable. L’entrada d’avui és per comunicar-vos que Balcània atura l’activitat. No us puc confirmar que sigui un comiat definitiu, però sí que ho serà, pel cap baix, per una bona temporada.

Balcània va néixer amb uns objectius molt modestos ara fa poc més de quatre anys. De fet, quan vaig començar aquesta aventura poc em podia pensar que tindria un trajecte tan llarg. L’objectiu inicial era, senzillament, intentar acostar, en llengua catalana, el món balcànic a totes aquelles persones que hi estiguessin interessades. No ha pretès mai ser un blog especialitzat -hi ha molts mitjans que poden fer molt millor aquesta funció-, però sí rigorós. M’agradaria haver-ho aconseguit, ni que fos mínimament; i també m’agradaria haver trencat alguns tòpics massa estesos -i desitjo, també, no haver-hi caigut-.

Aquests quatre anys han estat molt enriquidors, per l’esforç que ha representat aprofundir en el coneixement de la realitat d’aquests països. També, i molt important, per la coneixença de moltes persones que m’han aportat molt.

És veritat que el ritme de treball que ha implicat tirar endavant el blog ha estat important, i de vegades ha estat difícil mantenir-lo. De moment, mantindré la pàgina de facebook de Balcània activa, i també el twitter, on aniré publicant les entrades de tipus més atemporal. Aprofitaré, a partir d’ara, per revisar i polir les entrades publicades. Tampoc no descarto que, esporàdicament, pugui fer-ne alguna de nova.

Per acabar, i el més important, vull agrair-vos que hàgiu seguit el blog, que l’hàgiu llegit, comentat, compartit i valorat. Moltes gràcies a tothom!