L’etnojazz del turc Okay Temiz

Com tot els grans descobriments, el d’Okay Temiz va ser per casualitat. Va ser l’any 1990, quan vaig comprar-ne un disc de vinil doble, Oriental Wind –editat feia poc a casa nostra, tot i ser dels anys 1977-1979-, deixant-me portar per la intuïció. Em va encantar. Dos anys després vaig poder gaudir de la seva música en directe en el marc incomparable del FIMPT de Vilanova i la Geltrú. Des de llavors, sempre he intentat seguir-lo.

Temiz, de formació musical clàssica, és un percussionista i trompetista turc, nascut a Istanbul l’any 1939, que de ben jove es va deixar captivar pel jazz, al qual ha dedicat la seva vida musical. Tot i axò, Temiz no ha renunciat mai al ric bagatge de la música tradicional del seu país i l’ha incorporat al seu món musical.

Les seves primeres aproximacions al jazz van produir-se de la mà de l’inefable Don Cherry, a principis dels anys setanta. Eren els anys en què Cherry va intentar fusionar diverses tradicions musicals amb el jazz, amb uns excel·lents resultats.

Després va impulsar Oriental Wind, un projecte musical en què confluïen múscis suecs i turcs. Després, en solitari –i també amb nombroses col·laboracions- va iniciar una llarga carrera musical que us recomano que seguiu.

Anuncis

Imatges del Budapest de 1916

Budapest (1916, rövidfilm) from Magyar Nemzeti Filmarchívum on Vimeo.

Aquí teniu un documental elaborat l’any 1916, en plena Primera Guerra Mundial, sobre la capital hongaresa. De fet, són les primeres gravacions que s’han trobat sobre Budapest. No se’n coneixen els noms dels autors, tot i que tot fa pensar que eren austríacs.

 

Nikola Gruevski dimiteix com a líder del VMRO-DPMNE; s’obre una nova era per als conservadors macedonis?

Aquest 10 de desembre, Nikola Gruevski va anunciar la seva dimissió com a líder del partit conservador macedoni VMRO-DPMNE. La notícia la va donar en el si d’una reunió del comitè central d’aquest partit, i va justificar-ne la decisió per la voluntat d’assumir responsabilitats per la desfeta electoral en les darreres eleccions locals. Tot i això, cal recordar que Gruevski, i tot el partit, va acusar els governants socialdemòcrates d’estar darrere d’un grau frau electoral, malgrat que els observadors internacionals i diverses organitzacions macedònies independents neguessin aquesta teoria.

Gruevski ha dirigit durant anys aquest partit -des del 2002-, però un cop sabuts els resultats d’aquestes eleccions, alguns membres en van demanar públicament la dimissió, de Gruevski, fet que implicava trencar la fèrria disciplina amb què l’ha comandat. Entre aquestes persones hi havia Petar Bogoevski, del sector més centrista i reformista del partit.

Arran d’aquesta dismissió, s’ha acordat que en un congrés extraordinari del partit, el setzè, es triarà un nou líder d’aquesta formació, que tindrà lloc els dies 22 i 23 de desembre d’enguany, a Valandova. Es preveu que hi participin més de 550 delegats. Gruevski, ahir mateix, va afirmar que no volia interferir en l’elecció del nou president del partit i que no faria públiques les seves preferències.

Gruevski ha estat el líder indiscutible d’aquesta formació i ha estat el cap de govern des del 2006, amb uns governs que han estat fortament contestats i marcats per la polèmica, per les acusacions de frau, corrupció i espionatge massiu, que han portat el país al llindar del conflicte civil. El principi del final de la seva carrera va ser la no victòria en les darreres eleccions legislatives, en què, malgrat ser la força més votada, no va aconseguir el suport necessari per tal de poder formar un nou govern. Les darreres eleccions locals van confirmar-ne el declivi, amb una derrota humiliant, que va fer que aquest partit perdés gairebé tot el poder local de què gaudia.

Caldrà veure quin rumb emprendrà la nova presidència del partit, si optarà per mantenir l’enfrontament radical amb el nou govern, tal com s’ha fet aquests darrers mesos, o si bé preferirà arribar a alguna mena d’acords que desbloquegin l’atzucac de la política macedònia.  La decisió és important, en un moment en què sembla que la població ha girat majoritàriament l’esquena a aquesta opció política. L’altra incògnita és saber què farà Gruevski en cas que la línia finalment adoptada sigui més mesurada. Quan Gruevski es va fer amb el poder det partit, l’antic  líder, Georgievski, va acabar marxant-ne i creant la seva pròpia formació.

Las aguas tranquilas del una, de Faruk Sehic: retalls de memòria de la Bòsnia dels últims trenta anys

Las aguas tranquilas del una és una mena de diari personal, d’enfilall de records, escrits amb una captivadora prosa poètica, que abasten des de la infantesa fins a l’edat adulta de l’autor i, sí, hi són presents, molt presents, tots els fets de la guerra de Bòsnia. És evident el contrast entre una infantesa que s’entreveu feliç i un present gens falaguer, corcat sovint pels records.

En la primera etapa, la de la infantesa, la natura hi juga un paper fonamental. Un riu preciós emmarca tots els seus records -reals o imaginats-, i també la fauna, la flora, el pas de les estacions en un poble on semblava que convivien en harmonia les tres “religions”. Era l’època en què el poble era conegut com a Petit París, ple a vessar de fàbriques, botigues, bars, vegetació i una gernació de persones que gaudien dels feliços anys vuitanta.

Faruk Sehic va néixer l’any 1970 a Bihac, al nord-oest de Bòsnia, a tocar pràcticament de Croàcia. Va créixer a Bosanska Krupa quan encara era viva la Iugoslàvia de Tito. Quan era jove, i estudiava veterinària a Zagreb, va esclatar la guerra a Bòsnia. Tenia tan sols vint-i-dos anys, i no va dubtar a allistar-se a l’Armija, l’exèrcit de Bòsnia i Hercegovina. Tal com diu en el llibre, va agafar el destí en les seves mans i no va esperar que ningú li truqués a la porta i que el tragués del llit somnolent.

La guerra, que va començar l’any 1992 -l’any zero segons Sehic- va comportar que el món que coneixia s’ensorrés i que s’aprengués a odiar, i que l’únic objectiu fos, senzillament, sobreviure. Tot i que no hi ha gaires escenes bèl·liques, n’hi ha de particularment esborronadores, com per exemple quan una dona sèrbia és executada, o quan ens narra com sabien que alguns presoners eren torturats. Tot plegat, ruïnes, en tota l’amplitud del terme, pertot arreu.

Per sobre de tot, però, aquest volum és un exquisit text que no us deixarà indiferents.

Sehic va publicar el seu primer llibre de poemes l’any 2000 i el 2004 el seu primer recull de narracions. L’any 2011 va publicar aquesta mena de memòries, amb le qual va guanyar el premi Mesa Selimovic, un dels més prestigiosos en serbocroat. A hores d’ara, Sehic és un dels autors més interessants d’aquesta literatura.

La versió en castellà ha estat editada per La Huerta Grande i la traducció ha anat a càrrec de Miguel Rodriguez Andreu.

El títol original en serbocroat és Knjiga o Uni.

El govern romanès supera una moció de censura; avui a la tarda, manifestacions arreu del país contra el govern

El govern romanès ha superat, aquesta setmana passada, una moció de censura, presentada pels dos principals partits opositors, el Partit Nacional Liberal i la Unió per la Salvació de Romania. La proposta va ser rebutjada, ja que no va superar el nombre mínim de vots necessaris per tirar-la endavant. A aquests dos partits s’hi va sumar l’altre gran partit opositor, el Partit del Moviment Popular, i va obtenir un total de 159 vots. Perquè prosperés calia un mínim de 233, que era una xifra absolutament inabastable, tenint en compte la correlació de forces que hi ha en aquests moments en el parlament romanès. Només hi van votar en contra tres diputats, i 23 es van abstenir.

Cal destacar que els membres dels partits que donen suport al govern es van absentar de la cambra en el moment de la votació, i els dos líders de la coalició governamental, Liviu Dragnea (del PSD) i Calin Popescu Tariceanu (d’ALDE), ni tan sols feren presents en el moment de presentar-se la moció.

Els diputats de la Unió Democràtica dels Hongaresos de Romania es va abstenir. Qualsevol maniobra política que pretengui desbancar el socialdemòcrates del poder ha de comptar forçosament amb el suport d’aquesta força política, i ara per ara sembla que no té intenció de fer caure, tot i les crítiques que en pugui fer, el govern actual.

Per tant, el govern de coalició, format pels socialdemòcrates i liberals de l’ALDE continuarà governant, malgrat una oposició entestada a fer-lo caure. Cal recordar que ara fa una mica més d’un any i mig hi hagué grans mobilitzacions populars i concentracions diàries per protestar contra el govern de Tudose, per la, segons l’oposició, connivència amb la corrupció i per legislar en favor de l’amnistia de polítics socialdemòcrates acusats de corrupció. Des de llavors, les crítiques a les reformes judicials endegades pel govern han estat constants i han fet sortir al carrer nombroses vegades l’oposició, l’últim cop ara fa tot just dues setmanes.

La setmana passada mateix, la fiscalia anticorrupció va anunciar que estava investigant el líder socialdemòcrata, Liviu Dragnea, i vuit persones més del seu entorn polític més immediat per frau. Arran d’aquestes acusacions, el president del país, el liberal Klaus Iohannis, va demanar que Dragnea dimitís. En els mateixos termes s’han expressat altres líders liberals, dels altres partits de l’oposició i fins i tot algun membre del PSD, entre els quals hi ha Daniel Chirica, alcalde de Iasi.

En el moment que s’havia de votar la moció, dos milers de persones es van aplegar davant la seu del parlament, per donar-hi suport. Entre els convocants hi havia sindicats i membres d’ONGs, que van aprofitar per fer una crida a manifestar-se avui diumenge, a partir de les sis de la tarda. Es preveu una gran manifestació a Bucarest, i també concentracions en desenes d’altres ciutats.

 

Vint-i-sis anys de la caiguda de Vukovar

Tots els conflictes bèl·lics tenen esdeveniments que s’han convertit en autèntics símbols. En el cas de la guerra de Croàcia és indiscutible que Vukovar fa aquest trist paper. Tot just aquests dies s’ha commemorat el vint-i-sisè aniversari de la caiguda de la ciutat en mans de les milícies txètniks i de forces de l’Exèrcit Popular Iugoslau.

El 18 de novembre de 1991, aquesta ciutat de l’Eslavònia oriental va ser ocupada després de 85 dies de setge, que havia començat durant el mes d’agost. Restaren alguns petits focus de resistència que es mantingueren actius fins al 23 de novembre. L’ocupació de la ciutat va implicar que la majoria de la població no sèrbia de la ciutat fos expulsada, i provocà també la pràctica destrucció de la ciutat. Les imatges dels edifics enrunats van fer la volta al món, i va fer conscient la població mundial del que representaven les guerres que havien acabat d’esclatar a la península balcànica.

Vukovar era una de les ciutats més importants de la Croàcia oriental, amb més de 40.000 habitants, segons el cens elaborat aquell mateix any, el 1991. La municipalitat a la qual pertanyia superava de poc els 88.000. Era, com tot Eslavònia, una ciutat amb població mixta, de majoria croata -poc més del 53%-, però amb un percentatge de població sèrbia molt important, per sobre del 36%. Els que s’autoqualificaven com a iugoslaus s’acostaven al 8%. L’adscripció de iugoslaus era assumida normalment, bàsicament en zones urbanes, per persones filles de matrimonis mixtos, que no se sentien identificades amb cap de les nacionalitats existents. Durant els anys de la Iugoslàvia socialista, aquesta categoria havia tendit a créixer numèricament.

Com a curiositat, en el cens de 1910, una tercera part de la població era alemanya, i prop d’un deu per cent hongaresa.

La batalla de Vukovar va ser una de les primeres que va esclatar tot just després que Croàcia proclamés la seva independència el 25 de juny de 1991, el mateix dia que Eslovènia. De tota manera, alguns conflictes armats ja havien esclatat amb anterioritat a aquesta proclamació, en altres indrets de Croàcia però també a l’Eslavònia oriental.

El primer conflicte autènticament seriós havia tingut lloc a la Krajina, al sud de Croàcia, i més concretament a la ciutat de Knin. La Krajina era l’antiga frontera militar utilitzada per l’Imperi habsbúrguic per tal de controlar el territori contra possibles incursions turques. Aquest territori era poblat molt majoritàriament per serbis, i no va ser fins l’any 1881 que va passar a ser administrat directament per Zagreb. Els passos previs a la independència croata van ser molt mal gestionats: no es va condemnar l’estat ústaixa -Franjo Tudjman mateix havia escrit poc abans un llibre on defensava tesis revisionistes-, es va aprovar una reforma constitucional que modificava a la baixa els drets de les minories -era fàcil veure-ho com una agressió- i no es va insistir a bastir un projecte d’estat croat de caràcter cívic.

Tot això fou aprofitat per elements que van bascular ràpidament cap a un nacionalisme de tipus panserbi, que practicà la neteja ètnica. Poc després, el conflicte s’estengué cap a Eslavònia on es feren presents milícies ultranacionalistes sèrbies, com els txètniks de Seselj, els Tigres d’Arkan -de Zeljko Raznatovic- o la Guàrdia Sèrbia, de Borovic. Els enfrontaments van ser nombrosos a tot Eslavònia, tot i que també és important fer constar que en alguns indrets on convivien croats i serbis no hi hagué cap incident, cosa que demostra que la violència és evitable, i que la diversitat ètnica no comporta indefectiblement el conflicte.

A Vukovar mateix, els primers incidents es poden datar durant el mes de maig, quan hi hagué alguns enfrontaments armats entre milícies croates i sèrbies, cosa que enrarí notablement l’ambient de la ciutat. Abans d’esclatar l’ofensiva contra la ciutat, unes vuitanta persones de nacionalitat sèrbia havien estat mortes per la mílícia de Tomislav Mercep. També va ser molt activa la milícia liderada per Branimir Glavas, que reivindicava el llegat dels ústaixes -els feixistes croats que durant la Segona Guerra Mundial van constituir un estat independent que atacà serbis, jueus i roms-, i també de l’HOS, de Dobroslav Paraga.

El conflicte armat al conjunt d’Eslavònia provocà que moltes persones acabesin fugint de la ciutat. Es calcula que quan va iniciar-se el setge, a la ciutat només hi quedava la meitat de la població.

L’atac definitiu contra la capital s’inicià els primers dies de novembre i fou comandat pel general Panic, de l’Exèrcit Popular Iugoslau, d’una banda, i pels Tigres d’Arkan, el paramilitar txètnik de l’altra. Cal dir que, llavors, l’exèrcit iugoslau havia perdut ja gairebé la seva personalitat i s’havia acabat convertit en un annex de les milícies txètniks.

Com és fàcil d’imaginar no hi ha acord sobre el nombre total de víctimes. Segons fonts croates, el nombre total de morts va ser de 2.000, mentre que el de presoners oscil·la entre els tres mil i el set mil. També es dona la xifra de vuit-cents desapareguts, dels quals tres-cents encara ho són a hores d’ara. Finalment, es parla de més de quaranta mil deplaçats a tota l’àrea de l’Eslavònia oriental.

Immediatament després de conquerir la cituat, foren assassinades dues-centes persones, la majoria de nacionalitat croata. Bona part de la població local que restava es va agrupar en un hospital. Malgrat acordar que serien evacuades, s’incomplí el pacte i moltes d’aquestes persones van ser conduïdes a Ovcara, a deu quilòmetres de Vukovar, on van ser assassinades. Es té la certesa que moltes altres persones més van ser assassinades, ja que són nombroses les fosses comunes trobades en aquella zona.

Els principals responsables d’aquesta deportació i massacre, Veselin Sljivancanin i Mile Mrksic van ser jutjats posteriorment pel Tribunal Internacional de l’Haia i condemnats a vint i a cinc anys de presó respectivament.

L’exèrcit iugoslau, per la seva banda, va xifrar en 1.300 el nombre de morts entre les seves files, i les fonts sèrbies afirmen que no van tenir més de 1.500 baixes.

Vukovar no va ser reincorporada a Croàcia fins l’any 1995, quan es dugué a terme l’operació Oluja

 

Victòria de l’oposició en les eleccions locals de Kosova. El Partit Democràtic de Kosova s’ensorra.

Diumenge passat va tenir lloc la segona volta de les eleccions locals de Kosova. Els resultats, finalment, han confirmat les tendències que ja s’havien fet evidents durant la primera volta: els partits opositors van vèncer clarament els comicis i el Partit Democràtic de Kosova, el més influent del país, ha patit un càstig sever.

En la primera volta, s’havia clarificat la composició dels consells municipals i, també, la persona que n’ostentaria l’alcaldia en 19 de les municipalitats. En quedaven, doncs, la meitat per acabar de dilucidar. Després dels resultats de diumenge, el partit que n’ha sortit més reforçat ha estat, sens dubte, la Lliga Demcoràtica de Kosova (LDK).

La LDK es va imposar en quatre municipalitats, que s’han d’afegir a les quatre que havia gunayat en la primera volta. Destaquen les victòries a Peja (Pec en serbocroat), Gjilan (Gnjilane), Podujeve (Podujevo) i Vushtrri (Vucitrna)

De la coalició governamental, sens dubte, n’ha sortit molt reforçat el partit del cap de govern, Ramush Haradinaj, de l’Aliança pel Futur de Kosova (AAK), que ara s’ha imposat en set municipalitats, quan fa quatre anys tan sols ho havia fet en tres. En destaquen Decan i Gjakove (Djakovica).

El Partit Democràtic de Kosova (PDK), per la seva banda, tan sols ostentarà el principal càrrec institucional local en cinc municipalitats. A més, aquestes municipalitats no són, precisament, les que tenen més pes, ni demogràfic ni polític.

Vetevendosje va protagontizar fa quatre anys la victòria mes sonada, quan el seu candiadt, Shpend Ahemti es va imposar a la capital Prístina, enfront d’Isa Mustapha, de la LDK. Ara quatre anys després, Ahmeti ha pogut revalidar el triomf, tot i que amb uns resultats molt ajustats. VV també s’ha imposat a la important localitat de Prizren, la segona més poblada, i també a Kamenica. d’Aquesta manera, aquesta formació continua enfortint la seva presència arreu del país. Ara bé, la molt ajustada victòria a Prístina i a Prizren -menys de tres-cents vots de diferència-, ha fet que tant la LDK com el PDK, respectivament, demanessisn que s’hi recomptessin els vots, cosa a la qual la Comissió Electoral Central ha accedit, segons va anunciar ahir mateix. A Prístina, Ahmeti es va imposar al candidat de la LDK, Arban Abrashi, amb un 50,15% dels vots. A Prizren, Mytaher Haskuka va obtenir el 50,32% enfront del candidat del PDK, Shaqir Totaj. La victòria de VV a Kamenica v ser clara.

Una altra dada rellevant, és que la Llista Sèrbia es va imposar en una de les circumscripcions. Amb aquesta victòira aconsegueix ostentar l’alcaldia en deu municipalitats -entre els quals hi ha Mitrovica nord-, cosa que converteix aquest partit en el que té més poder municipal a tot Kosova.

No és una dada gens menyspreable, finalment, el molt baix índex de participació, que es va quedar tan sols en el 38%, un nou rècord a la baixa. D’aquesta manera, Kosova comparteix la tendència general a un abstencionisme cada vegada més elevat en tota la zona. La setmana passada mateix, comentàvem també el nou rècord negatiu en les presidencials eslovenes.

Ratko Mladic, condemnat a cadena perpètua

Aquest dimecres, 22 de novembre, s’ha fet pública una de les sentències més esperades dels últims anys. El Tribunal Penal Internacional de l’Haia ha condemnat, finalment, Ratko Mladic a cadena perpètua, per genocidi, crims de guerra i crims contra la Humanitat.

Segons la sentència, se’l considera responsable directe de la mort de set mil persones -per tant, genocidci- a la ciutat d’Srebrenica, a la Bòsnia oriental, durant el juliol de 1995, i també de participar en el setge de Sarajevo, a resultes del qual moriren prop d’onze mil persones. Per a la participació en aquests fets se l’ha condemnat per crims de guerra i per crims contra la Humanitat, concepte que inclou persecucció, deportació i extermini de població civil. També se l’acusa de retenir membres de les Nacions Unides, com a ostatges. El jutge, Alphons Orie, ha qualificat els fets pels quals s’ha jutjat Mladic com uns dels més terribles que s’han comès mai.

El jutge ha considerat que Mladic tenia un absolut control de les forces militars que van prendre la ciutat d’Srebrenica, i que sense les seves decisions els fets haurien evolucionat d’una manera diferent. També se l’acusava de matances, l’any 1992, en sis localitats més de Bòsnia, però el nombre més reduït de morts ha fet que no fossin considerades coma genocidi. S’ha destacat en la sentència, però, que les seves accions anaven encaminades contra la població bosníaca i croata, emmarcades en un projecte de neteja ètnica. L’actitud de Mladic en el judici ha estat desafiant, fins al punt que poc abans de llegir-se la sentència ha escridassat els membres del tribunal.

La sentència encara no és ferma, i pot ser recorreguda, cosa que els defensors de Mladic ja han anunciat que faran.

Mladic va ser detingut l’any 2011 a Lazarevo, una petita ciutat de la Voivodina. Va ser acusat formalment l’any 1995, i es va desconèixer el seu parador durant molts anys. L’any següent, el 2012, va ser extradit per les autoritas sèrbies.

Valentin Inzko, l’Alt Representant de la comunitat internacional a Bòsnia i Hercegovina va manifestar poc després de saber-se’n el veredicte que desitjava que aquesta sentència, esperada durant molt de temps, ajudés a restablir el sentit de la justícia.

Com era d’esperar les associacions de víctimes s’han felicitat de la sentència, tot i que han lamentat que no es reconegui el genocidi en tots els llocs on es va cometre, fent referència a les sis poblacions abans ementades. En canvi, a la República Serpska, les reaccions, en general, han anat en la línia contrària. L’alcalde d’Srebrenica, Mladen Grujicic, ha afirmat que aquesta sentència confirma, una vegada més, que el Tribunal de l’Haia té un clar biaix antiserbi. El membre serbi de la presidència tripartida, Mladen Ivanic, s’ha expressat en uns termes molt similars. El president d’aquesta entitat, Milorad Dodik, n’ha lloat la figura i ha asseverat que Mladic va salvar la nació sèrbia del genocidi.

A Sèrbia, les reaccions han estat més mesurades, almenys des del punt de vista governamental. Tant Vucic com Brnabic han insistit que cal mirar de cara al futur. La ministra de Justícia, Nela Kuburovic, no s’hi ha volgut pronunciar, i ha comentat que només ho farà quan la sentència sigui ferma. Més contundents han estat membres del partit Dveri, Dosko Obranovic, i del Partit Radical, Vojislav Seselj, que han atacat durament la sentència i el Tribunal de l’Haia, i han titllat Mladic d’heroi.

Tot i això, les reaccions no han estat monolítiques. Una de les entitats que més es van destacar, i encara ho fan, a denunciar la política de Milosevic i el genocidi a Bòsnia, Dones de Negre, ha fet palesa la seva satisfacció, i ha demanat, una vegada més, que es reconegui que el que va passar a Srebrenica va ser un genocidi. El parlament serbi ha condemant el que va passar-hi, però s’ha ressitit a acceptar-ho com a genocidi.

 

El 91% dels búlgars considera que el macedoni i el búlgar són la mateixa llengua, segons una enquesta

El diari Dnes (Avui) de Bulgària va publicar el 17 de novembre passat una enquesta sobre la imatge que tenen els búlgars de Macedònia. L’enquesta abastava diversos aspectes, relacionats fonamentalment, però no només, amb la qüestió de la identitat.

De fet, tradicionalment, a Bulgària s’ha tendit a negar l’existència d’una nacionalitat macedònia diferenciada de la búlgara i que el macedoni sigui una llengua diferent -per tant, vist com un dialecte més del búlgar-. Amb aquesta enquesta es pot quantificar -evidentment amb totes les reserves que calgui- l’abast d’aquestes creences en el conjunt de la societat búlgara.

La dada principal que destaca aquest rotatiu búlgar és que el 91% dels búlgars considera que el búlgar i el macedoni són exactament la mateixa llengua, i només el 8% considera que són dues llengües diferents. Evidentment, pot sobtar una pregunta sobre aquesta qüestió. Conseqüentment, es pot pensar que delimitar si són una mateixa llengua o no és un afer exclusivament científic. Tots sabem ,però, que la percepció que tenen els parlants és molt important a l’hora considerar què és una llengua i què no ho és, què és un dialecte i què no ho és. D’exemples d’això n’hi ha molts.

Una altra pregunta interessant era sobre el fet de si els búlgars consideren que existeix una nació macedònia. el 72% dels enquestats van contestar que la nació macedònia va ser creada durant el segle XX, i que és molt propera a la búlgara. El diari afirma que la idea més generalitzada és la d’una nació, dos estats. El 64% dels enquestats reconeix, també, l’existència d’una història comuna.

Segons l’enquesta, es desprèn una actitud positiva dels búlgars envers els macedonis. Valoren positivament la possible entrada de Macedònia a la Unió Europea, i el 87% avala l’acció del govern búlgar en aquest sentit. També comenta que prop de la meitat dels búlgars han visitat alguna vegada Macedònia.

Romania, Bulgària, Grècia, Hongria i Espanya, els països de la Unió Europea amb més pobresa infantil

L’Agència europea d’estadístiques de la Unió Euopea, Eurostat, ha fet públiques aquesta setmana unes dades autènticament alarmants pel que fa als índexs de pobresa infantil.

Segons les dades presentades el passat 20 de novembre -coincidint amb el Dia Internacional dels Infants-, gairebé la meitat dels infants de Romania i Bulgària estan en risc de pobresa o exclusió social. A Romania, que és el país europeu en una situació més greu, el percentatge s’acosta a la meitat, concretament el 49,2%, mentre que a Bulgària és del 45,6%. Aquestes dades fan referència al 2016.

La situació també és molt crítica en d’altres estats, com Grècia (37,5%), Hongria (33,6%), Espanya (32,9%) i Itàlia (32,8%).

En el conjunt d’Europa, les dades tampoc no són gens bones ni esperançadores, ja que el 26,4% dels joves, fins a disset anys, es troben en aquesta situació. L’única dada positiva és que aquests percentatges són lleugerament, només lleugerament, inferiors als de
2010, quan el nombre d’infants en situació de risc era del 27,5%.

Dinamarca, per la seva banda, és l’estat europeu que presenta unes millors dades. Segons Eurostat només es troben en aquesta situació el 13,8% dels joves. La segueixen en el rànquing  Finlàndia (14,5%), Eslovènia (14,9%) i la República txeca (17,4%).

Font: Eurostat