Djordje Balašević, un dels cantants « iugoslaus » més populars

 

Djodje Balasevic és, per mèrits propis, un dels cantants més populars en els països que conformaven l’antiga Iugoslàvia. Va néixer a la capital de la Voivodina, Novi Sad, fill de pare serbi i mare croatohongaresa, l’any 1953. És una mica trist constatar que en totes les biografies, tant d’aquest cantant com de totes les altres personalitats “iugoslaves”, sempre es fan presents els antecedents ètnics. Sembla com si fos impossible desprendre’s d’aquestes etiquetes.

Es va començar a dedicar a la música de ben jove, tocant en el grup Žetva i després en un altre gup, Rani Mraz. El component poilític de les cançons tenia un gran pes, i va ser molt ben vist per les autoritats socialistes del moment. De fet, sempre s’ha considerat com un cantant de to iugoslavista i titista.

Poc després, però, va començar la seva carrera en solitari, tot i que alternant amb Rani Mraz, grup que es va dissoldre l’any 1980. Cap a la segona meitat dels anys vuitanta va allunyar-se dels líders del país i va adoptar una actitud molt crítica envers els nacionalismes serbi, croat i eslovè. Va ser molt particularment actiu en les protestes contra Milosevic, i va ser un dels primers cantants serbis a actuar a Bòsnia, un cop finalitzada la guerra.

També el va envoltar la polèmica quan va escriure alguna cançó que va ser considerada ofensiva per als albanesos. Molts van interpretar-les com una crítica contra el terror a què era sotmesa la població sèrbia d’aquell terriotri. Tot i això, ell sempre va dir que se n’havia fet una interpretació errònia i esbiaxada.

L’any 2006, va enviar una carta al president de Montenegro, Milo Dkukanovic, per tal de felicitar-lo per la independència del seu país. En aquests moments encara continua en actiu.

Aquí teniu una selecció de tres de les seves cançons. Només cal que cliqueu sobre el nom per poder-les escoltar.

 

Nedostaje mi naša ljubav

 

Neki novi klinci

 

Svirajte Mi Jesen Stiže Dunjo Moja

 

 

 

Anuncis

La Voivodina: un mosaic de nacionalitats en procés d’homogeneïtzació

La Voivodina és una provincia autònoma de Sèrbia situada a la part nord d’aquest estat. És un territori fronterer amb Hongria, país amb el qual té uns forts vincles. De fet, va formar part de l’Imperi austrohongarès fins al seu desmembrament després de la Primera Guerra Mundial, l’any 1918. Llavors es va incorporar al Regne dels Serbis, els Croats i els Eslovens, que posteriorment es va passar a anomenar Iugoslàvia.

La Voivodina té una superficie aproximada de 21.500 quilòmetres quadrats i una població d’1.931.809 habitants, segons el cens de 2011. La capital és Novi Sad, que, amb uns dos-cents cinquanta mil habitants, és la segona ciutat més poblada de tot Sèrbia. La segona ciutat és Subotica, amb uns 100.000 habitants, molt propera a la frontera amb Hongria. Darrere d’aquestes ciutats en podem trobar d’altres de menor importància, com Zrenjanin, Pancevo i Sombor.

Tot i la seva població, no excessivament elevada, és un territori autènticament multiètnic, on conviuen fins a vint-i-sis nacionalitats diferents. Un exemple d’aquesta dviersitat és que el nombre de llengües oficials és de cinc: serbo-croat, hongarès, eslovac, romanès i rutè. Cal dir, però, que les autoritats afirmen que en són sis, ja que comptabilitzen el serbi i el croat com a dues llengües diferents, tot i que aquesta distinció no té cap base filològica.

Segons el cens de l’any 2011, la comunitat més nombrosa és la sèrbia, amb el 66,76% dels censats (1.289.635). Després dels serbis, el grup numèricament més important és el dels hongaresos, que representen el 13% del total (251.136). La resta de grups tenen un pes demogràfic molt menor: els eslovacs, el 2,6%; els croats, el 2,43%; els roms, el 2,19%; els romanesos, l’1,32% i els montenegrins l’1,15%. La resta de grups no arriben a sumar més de l’1%: bunjevci, rutens,iugoslaus, macedonis, ucraïnesos, musulmans, alemanys, albanesos, eslovens, búlgars, goranis, rusos, bosníacs, valacs, jueus, aixkalis, egipcis, grecs, polonesos i xinesos.

Si es comparen les dades d’aquest darrer cens amb les del cens de 1910, quan la Voivodina encara formava part de l’Imperi austrohongarès, es fa evident que la seva demografia ha canviat de manera notòria. És indiscutible que la seva multietnicitat s’ha reduït de manera clara, i res fa pensar que aquesta tendència variï d’ara endavant. Es pot copsar perfectament que la població sèrbia s’ha convertit en totalment majoritària del país, mentre que la població hongaresa té encara una important presència, tot i que percentualment ha disminuït molt i ha quedat circumscrita a determinades zones. La resta de grups ètnics han perdut molt de pes, tant en termes absoluts com relatius. Molt probablement, aquestes tendències, si no hi ha canvis importants, s’aniran consolidant.

Si ara, dos terços de la població és sèrbia, llavors només ho era una tercera part. Ho eren 510.186 persones, que representaven el 33,8% del total. Els hongaresos, en canvi, tenien un pes demogràfic molt més elevat, que s’acostava al 29%, ja que eren 424.555. És a dir, els serbis han bastant més que duplicat la població, mentre que la xifra dels hongaresos s’ha reduït gairebé a la meitat.

La conclusió a la qual es pot arribar, ben fàcilment, és que gairebé cent anys d’experiències iugoslaves i, posteriorment, sèrbies, han capgirat de manera radical l’estructura “ètnica” de la Voivodina. En aquell moment, el 1910, hi havia quatre grans grups amb molt de pes: d’una banda, els serbi i l’hongarès (lluny, però, de la majoria), i de l’altra l’alemany i el romanès, amb uns percentatges molt notables.

El canvi més espectacular, però, és la pràctica desaparició de la població alemanya, tal com ha passat en altres indrets de l’Europa central i oriental. Llavors, l’any 1910, eren 323.779, és a dir més d’una cinquena part, i ara en són poc més de 3.000. Sembla que els alemanys van arribar-hi, sobretot, cap al segle XVIII. La immensa majoria, un quart de milió, van marxar després de la derrota dels nazis. Se’ls va consdierar col·laboracionistes i alguns van ser tancats en camps de concentració. El nombre de romanesos també ha patit una baixada important: de 75.000 a 25.000, mentre que el nombre d’eslovacs s’ha mantingut estable, entorn dels 56.000.

Els serbis són la població majoritària a pràcticament tota la Voivodina. Només a la part més septentrional, el seu predomini no és tan clar. A Subotica, per exemple, la segona ciutat, té com a minoria més nombrosa l’hongaresa, per sobre de la sèrbia. El mateix passa a Becej. Aproximadament el 60% dels hongaresos viuen en vuit municipis al nord de la Voivodina.

Els eslovacs també viuen concentrats, sobretot, en dos municipis, Backi Petrovac i Kovacica, municipis on són majoritaris.

Els croats, per la seva banda, viuen força dispersos per tot el territori. N’hi ha una connnetració important, també, a la ciutat de Subotica.

Pel que fa a les persones que es declaren com a iugoslaves, cal indicar que, tal i com passa a tots els estats sorgits de l’antiga Iugoslàvia, el seu nombre decreix de manera significativa. En la majoria de casos, eren persones nascudes de matrimonis mixtos i que, per tant, no es volien adscriure a cap comunitat nacional. Amb el pas dels anys, però, molts s’han anat identificat amb el grup majoritari de cada territori. En aquests moments, poc més de 12.000 persones s’identifiquen com a iugoslaus, quan fa uns anys el seu nombre s’acostava als cinquanta mil.

Els romanesos van arribar a la Voivodina arran de la invasió otomana, que va provocar la dispersió de nombroses poblacions per tota la península balcànica. Sembla que la majoria provenien de Transsilvània. Després de la Segona guerra Mundial en van emigrar força.

Un altre grup dispers per tota la regió és el dels rom, els gitanos, tot i que els eu percentatge és molt reduït a la Voivodina, en comparació amb el que passa en altres països balcànics. També són gitanos els aixkalis, que presenten la particularitat que tenen com a llengua l’albanès, i els egipcis, que també són gitanos, però que ells mateixos consideren que tenen un origen diferent dels roms, un origen situat a Egipte. Defensen que van arribar als Balcans molt abans que els roms. Tots aquests grups, que en cap cas arriben al miler, viuen a les rodalies de la ciutat de Novi Sad.

Els bunjevci són un dels grups ètnics més interessants. Són eslaus que tenen el seu origen a l’Hercegovina occidental i van arribar a la Voivodina cap al segle XVI o XVII. Continuen mantenint un dialecte del serbocroat prou diferenciat i viuen, sobretot, al nord de la Voivodina. Una altra de les seves particularitats és que són catòlics romans, fet pel qual moltes vegades se’ls ha volgut identificar amb els croats, i sembla que alguns membres d’aquesta comunitat s’hi identifiquen també. S’autoproclamen bunjevici unes setze mil persones

El rutè és una de les cinc llengües oficials. De fet, hi ha una gran discussió sobre el fet si el ruté és una llengua diferenciada i independent o si bé no deixa de ser una variant de l’ucraïnès. Des de principis del segle XX es va dotar d’una normativa propia i assolí l’oficialitat durant els anys de la Iugoslàvia socialista.Es calcula que van arribar a la Voivodina, i a la veïna Eslavònia, afinals del segle XVIII. En aquests moments es declaren rutens unes setze mil persones, sobretot a Vrbas. És una comunitat que, tot i el seu reduït nombre, manté una intensa activitat cultural. També hi ha un nombre important de persones que es declara ucraïnesa.

També tenen una presencia antiga en el terriotri els eslovens, tot i que molt poc nombrosos (no passen dels 2.000), els txecs, amb un nombre similar i els búlgars.

També viuen a la Voivodina altres poblacions que hi han arribat molt més recentment, com els montenegrins, inexistents abans de la Segona Guerra Mundial (tot i que si n’hi havia és molt probable que fossin recomptats com a serbis, ja que per a molts no eren considerats com una nacionalitat diferent).. El mateix passa amb els macedonis, concentrats sobretot a la zona més meridional, i també amb els albanesos. Després de la Segona guerra Mundial, hi van arribar memebres de la comunitat gorani, que són eslaus musulmans que tenen el seu origen a les muntanyes del sud de Kosova. No hi ha acord entre els filòlegs a l’hora de catalogar la seva llengua: alguns la consideren una variant del serbocroat, d’altres del macedoni, i fins i tot alguns l’arriben a considerar com una llengua diferent.

Finalment també hi ha persones censades com a bosníaques, valaques, jueves (no més de dues-centes persones i de llengua jíddix), gregues, poloneses i xineses.

Pel que fa a la llengua, el cens reflecteix que, independentment de la nacionalitat, el serbi és la llengua del 76,63% de la població, i el croat de l’1,05%; l’hongarès, del 13,99%; l’eslovac, del 2,71%; el romanès, de l’1,45%, el romaní, de l’1,08% i el rutè, del 0,57%.

Quant a la religió, un 68,9% es declaren ortodoxos, el 19,1% catòlics i el 3,5% protestants.

Manifestacions antifeixistes a Novi Sad

Aquesta setmana, Novi Sad, la capital de la Voivodina, ha estat l’escenari de manifestacions per condemnar les agressions racistes que han patit alguns dels seus ciutadans.

Prop de dos milers de persones es van concentrar amb lemes com “Stop feixisme”, “en un país la majoria ha de tenir cura de les minories” al centre de la ciutat. Un altre dels lemes més corejats va ser “No toqueu el meu veí”. La manifestació era la resposta als atacs que han patit alguns ciutadans albanesos de la ciutat, i també de ciutats properes, com Subotica. En aquesta darrera ciutat va haver-hi un atac contra una de les mesquites.

També es va fer una caminada popular de protesta, amb els mateixos objectius, en una altra ciutat de la Voivodina, Vrsac.

De pas, també, els manifestants van voler fer un crit d’alarma per l’activitat creixent de certs grups d’extrema dreta, que en els últims anys havien reduït de manera notable la seva activitat. Altres víctimes d’aquests atacs han estat ciutadans roms.

La manifestació s’ha volgut fer coincidir amb el setantè aniversari de l’alliberament de la ciutat del feixisme, commemorat aquests dies.

Després dels lamentables incidents entre les seleccions de Sèrbia i Albània han tingut lloc diversos atacs contra albanesos residents en el país, sobretot a la Voivodina i a Belgrad. La Ràdio Televisió Sèrbia també va informar de l’atac que havia patit una parella sèrbia en un municipi del sud de Kosova. .

Els catalans del Danubi. La Nova Barcelona de la Voivodina

Zrenjanin city hall.jpg
Public Domain, Link

Casa de la Vila, Zrenjanin

 

“Infatti, dopo la riconquista di Temesvar, strappata dal principe Eugenio ai turchi nel 1716, il generale Mercy, saggio e intraprendente governatore, aveva bonificato paludi, ripopolato pianure deserte e chiamato immigranti dai più vari paesi; nel 1734 la cittadina di Becskerek era piena di spagnoli, che vi avevano fondato una loro Nuova-Barcellona”.

Aquesta és una cita del magnífic El Danubi, de Claudio Magris. Esmenta l’arribada de catalans a aquestes terres del Danubi.

 

Un dels fets més curiosos, i alhora desconeguts, protagonitzats pels exiliats austriacistes de la Guerra de Successió és la fundació d’una ciutat anomenada Nova Barcelona, al Banat de Temesvar (Timisoara en romanès).

La Nova Barcelona va ser fundada per exiliats austriacistes, majoritàriament catalans, en el territori de l’actual Voivodina, província autònoma al nord de Sèrbia. De fet, on es va construir la nova Barcelona, posteriorment s’hi va edificar la ciutat d’Zrenjanin, no gaire lluny de Novi Sad.

Si s’hi passeja es pot comprovar que no en queda cap rastre, d’aquesta presència catalana. Només en el museu municipal hi queden alguns, pocs, objectes. Un incendi que va devastar la ciutat l’any 1808 va provocar que la major part de vestigis que en restaven desapareguessin entre les flames.

Avui en dia, Zrenjanin, que és la tercera ciutat de la Voivodina després de Novi Sad i Subotica, té uns setanta-cinc mil habitants i és força pròspera. Fa cent vuitanta anys no era així. Eren aigualmolls, tot estava completament despoblat i diversos intents de repoblació havien fracassat estrepitosament.

Els exiliats

Una de les moltes, i terribles, conseqüències que va tenir el final de la Guerra de Successió va ser l’exili d’un nombre molt important de persones. Els primers que marxaren ho feren el juliol de 1713. Aquesta sagnia es va intensificar després de la caiguda de Barcelona en mans dels Borbons el setembre de 1714 i està documentada fins al 1725, any en què se signa la Pau de Viena. Es calcula que el nombre total d’exiliats pot oscil·lar entre els 25.000 i els 30.000. Lògicament, n’hi havia de tots els regnes que conformaven la Monarquia Hispànica, però un percentatge molt important corresponia als territoris de la Corona d’Aragó, i més concretament de Catalunya –potser el 50%-, principal suport de l’arxiduc Carles.

Aquests exiliats emprengueren diversos camins. Una part important es dirigí cap a la Península Itàlica, particularment a Milà, Nàpols i Sicília. Alguns d’aquests exiliats arribaren a ocupar càrrecs importants, com és el cas de Pau de Vilana-Perles, que va arribar a ser bisbe de Salern.

L’altre gran focus d’atracció va ser Viena, on hi havia la cort imperial. Aquí, Ramon Vilana-Perles (germà del bsibe de Salern) va ser el que va ocupar el càrrec més important: secretari d’Estat de l’Emperador. Al costat, però, d’algunes personalitats que aconseguiren fins i tot càrrecs, hi hagué una important emigració popular, que moltes vegades va acabar vivint al llindar de la pobresa, i que sovint hagué de recórrer a l’assistència de diverses institucions per poder sobreviure. El seu nombre era tan important que aviat es plantejà la possibilitat que aquestes persones fossin utilitzades per repoblar extensos territoris que havien quedat despoblats arran dels enfrontaments amb els turcs otomans.

La caiguda de Nàpolsi Sicília en mans borbòniques el 1734 ho va precipitar tot, ja que va provocar que molts exiliats que s’estaven a Itàlia fugissin cap a Viena, fet que va esperonar les autoritats de l’Imperi a buscar alternatives.

El Banat i la repoblació

El paradigma d’aquests territoris a repoblar era el Banat, que havia estat arrabassat feia poc als turcs, com a conseqüència de la Tercera Guerra Turca, que es va cloure amb el Tractat de Passarowitz (1718). Era un territori de frontera, a prop dels dominis turcs, que l’emperador Carles VI tenia interès a colonitzar per tal de garantir la seguretat de la capital, Viena. Les guerres entre els imperis turc i austríac havien estat constants, sobretot a partir del segle XVI. L’any 1529, tropes turques assetjaren la ciutat de Viena.

A partir de llavors, des de Viena, es van proposar una sèrie de projectes per tal de repoblar aquella zona, el més famós dels quals va ser elaborat per Josep Plantí, tot i que no va ser l’únic.

Josep Plantí va elaborar un projecte on preveia tots els aspectes que havien de regir la vida de la nova comunitat, des del traçat dels carrers, amb una perspectiva clarament racionalista, fins a les ocupacions: petits tallers i petits horts. Els edificis havien de ser modestos i el govern de la ciutat havia de seguir, a grans trets, un model representatiu similar al que se seguia a la Corona d’Aragó. Era conscient que la ciutat, que va proposar que es digués Austrihispània o Transhispània, seria habitada per persones provinents de quatre nacions –ell utilitza aquest terme-: castellans, valencians, aragonesos i catalans. Els ciutadans havien de ser totalment lliures i no sotmesos a cap lligam de tipus senyorial. El projecte que es tirà endavant finalment, però, no responia ben bé al que ell havia planificat, i va ser organitzat molt apressadament.

La Nova Barcelona

La ciutat, coneguda amb el nom de Nova Barcelona –però també com a Carlagaaben- va tenir una vida molt breu, amb prou feines tres anys. La colònia es va fundar l’any 1735 prop de Becskerek, una enrunada fortalesa turca. En aquella època era una terra plena d’aiguamolls i ben pobra. Entre els nous habitants de la ciutat hi havia poques criatures i força gent ja gran (la guerra de Successió s’havia acabat feia més de 20 anys), molts dels quals eren vidus i vídues. El grup d’edat més nombrós era el comprès entre els 40 i els 49 anys, seguit dels que en tenien entre 50 i 59.

Beckerek1697 98

Fortalesa  otomana de Becskerek, 1697-1698, font: Wikimedia Commons

Una bona part dels pobladors d’aquesta nova ciutat eren catalans supervivents de la desfeta de 1714, tot i que també hi havia persones provinents dels altres regnes de la Corona d’Aragó i també dels altres països de la Monarquia Hispànica. Segons diverses dades, un 60% d’aquests habitants provenien del conjunt dels territoris de la Corona d’Aragó, la majoria dels quals de Catalunya.

El fet que fossin unes terres insalubres i que l’edat dels nous habitants fos força avançada va provocar que la mortalitat fos molt elevada. Cap a mitjan 1737 alguns nous pobladors van decidir de marxar-ne. Alguns dels colons tenien noms ben rellevants, com Bac de Roda, Barceló, Castellví, Moragues, Villarroel… L’any 1738 va haver de ser abandonada arran de l’esclat de la Quarta Guerra Turca. D’altres autors comenten que el fet desencadenant de la mort dels pobladors de la ciutat va ser una epìdèmia de pesta, que hi va arribar en una bandera presa als turcs. Devien quedar tan sols una quarantena de supervivents, que dos anys més tard optaren per abandonar la ciutat.

Més endavant la ciutat va ser coneguda com a Gran Becskerek, i no va ser  fins l’any 1934, quan ja formava part de Iugoslàvia, que se li va canviar el nom, Petrovgrad, en honor al rei. L’any 1945 se li va tornar a canviar el nom, per l’actual d’Zrenjanin.

Actualment, prop d’Zrenjanin hi ha un petit poble de poc més de 3.000 habitants, que porta el nom de Perlez. Segons alguns autors, com Collin Thomas, el nom prové del cognom Perles, fet que no es pot confirmar amb seguretat. Segons afirma, Perles va ordenar la construcció d’aquest enclau l’any 1752.

Fa uns anys, Agustí Alcoberro va publicar un llibre (2011) dedicat a recuperar de la memòria aquests fets: La nova Barcelona del Danubi (1735-1738), publicat per l’editorial Rafael Dalmau. Una bona part de les dades que apareixen en aquest text provenen de la lectura d’aquest llibre, que aprofito per recomanar-vos: una lectura apassionant que ens fa descobrir un episodi de la nostra història massa desconegut

Us recomano, també aquest article, aparegut a La Vanguardia, la’ny 1992:

Una bandera turca arrasó la Barcelona del Danubio