Continuen les tensions entre Macedònia i Sèrbia pel nom de Macedònia

Aquesta setmana passada, el ministre d’Afers Estrangers serbi, Ivica Dacic, va tornar a afirmar que el fet que Sèrbia reconegués Macedònia amb el nom de Macedònia va ser un error. De fet, durant el mes de gener ja va fer unes declaracions similars i no només això, sinó que a partir de llavors el govern serbi va adoptar la mesura d’anomenar Macedònia mab el nom de FYROM, sigles en anglès qaue volen dir senzillmanet Antiga República Iugoslava de Macedònia. Aquest fet va provocar una escalada de tensió important entre tots dos estats.

Aquestes declaracions les va fer Dacic després d’una reunió amb el seu homòleg grec, Nikos Kotzias, amb el qual s’hi havia reunit. A més, va criticar les bones relacions de Macedònia amb els governs d’Albània i de Kosova, i es lamentava del suport que havia donat a la petició de Kosova d’ingressar a la UNESCO. Pocs dies abans, Kotzias s’havia reunit amb el ministre d’Afers Estrangers de Macedònia, Nikola Dimitrov. Un dels punts centrals de la reunió va girar entorn del nom de Macedònia. Grècia s’oposa frontalment a l’ús d’aquest nom, que considera patrimoni seu, i que veu com una amenaça de caire irredemptista que podria fectar la minoria macedònia del seu país.

Aquestes últimes setmanes, el ministre macedoni, del nou govern Zaev, ha fet un periple per diversos estats per tal de millorar les relacions d’aquest país que, en els darrers anys, havia patit cert aïllament. Han estat particularment fructíferes les reunions amb Bulgària, sobretot. En canvi, les relacions amb Sèrbia sembla ser que no milloren, tot i que el nou president serbi, Aleksander Vucic, es va apressar a treure ferro a la polèmica provocada per Dacic.

Aquest dijous, 13 de juliol, hi hagué una trobada a Salònica on eren presents Vucic, president serbi, Tsipras i Boiko Boríssov, cap de govern búlgar. Vucic es va refermar en les opinions expressades per Dacic, cosa que no ha sentat gens bé a Skopje, com tampoc no ha agradat la declaració més o menys conjunta de tots tres dignataris que demana l’estabilització de la situació política de Macedònia i alhora la resolució de la qüestió del nom de l’estat.

Anuncis

Cap a una unió econòmica dels països del Balcans occidentals?

Les màximes autoritats europees estan donat suport, i fins i tot impulsant,  la creació d’una mena de mercat comú que abasti sis estats balcànics, després que es fes una proposta en aquesta línia en una cimera que va tenir lloc a Sarajevo el passat mes de març.

En aquesta cimera hi participaven els sis estats que no formen part de la Unió Euopea, tot i que alguns d’aquests estats estan en fases diverses del procés de negociació per entrar-hi. Els estats afectats són Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Montenegro, Kosova i Albània. Si finalment es dugués a terme aquest projecte, aquest nou espai econòmic abastaria un territori poblat per vint milions de persones.

De fet, a la cimera de Sarajevo, Joannes Hahn, Alt Comissionat de la Unió Europea, va apel·lar a l’eliminació de barreres duaneres, a incrementar la cooperació regional i a  harmonitzar legislacions per tal d’afavorir el creixement econòmic de tots els països de la zona. Va aprofitar per insistir que això pot representar un primer pas per a la futura integració d’aquests estats a la UE i va argumentar que les barreres econòmiques havien impedit una millor integració d’aquestes economies en el comerç mundial.

La setmana vinent hi ha convocada una reunió a la ciutat adriàtica de Trieste, a la qual assistiran representants qualificats dels sis estats i es preveu avançar en la constitució d’aquest nou espai econòmic. Hi ha la intenció, entre d’altres coses, de signar un  acord relatiu al lliure transport per la zona. En tot aquest afer hi juga un paper important el Banc Europeu per la Reconstrucció i el Desenvolupament, i també és important la implicació alemanya, sobretot des del punt de vista financer. Des d’alguns mitjans fins i tot s’ha arribat a afirmar que Alemanya estava preparant un miniplà Marshall per a la zona, conegut amb el nom de Berlín Plus.

On ha desvetllat menys interès, aquesta proposta, i fins i tot oposició, ha estat precisament a Kosova, on s’ha arribat a interpretar com l’intent de “reconstruir” una nova Iugoslàvia més Albània. Immediatament després de fer-se pública la proposta, el llavors primer ministre kosovar, Isa Mustapha, ja va anunciar el seu escàs entusiasme.

 

Els musulmans de Sèrbia: una comunitat dividida

Ja fa molt temps,el cap de la Comunitat Islàmica de Sèrbia, el Reis-ul-Ulema Muhamed Jusufspahić, mufti de Sèrbia, va fer unes declaracions on, d’una banda, afirmava que estava treballant per la unitat de tots els musulmans de Sèrbia, però, d’altra banda, va fer una crítica frontal contra aquells que volen posar els musulmans del país sota l’autoritat d’un altre país, i que, segons ell, això és contrari a les lleis de l’Islam.

Per reblar el clau, va afirmar que viuen a Sèrbia i que parlen serbi, i que els musulmans no poden estar sotmesos a una autoritat estrangera, ja sigui d’Ankara o de Sarajevo. També va aprofitar per manifestar la seva oposició al fet que hi hagi musulmans que vagin a lluitar a Síria.

Amb aquestes declaracions, fetes a l’agència Tanjug, va posar de manifest la profunda divisió que viuen els musulmans que viuen en el territori de l’estat serbi, i deixa ben clars, doncs, quins són els punts que divideixen aquesta comunitat.

Aquests últims dies ha tornat a esclatar la polèmica al Sandjak, quan el consell Bosníac de Sèrbia ha anunciat el seu suport a les commemoracions del centenari de la Declaració de Sjenica, en què els musulmans del Sandjak reivindicaven la seva indorporació a Bòsnia i Hercegovina.

Qui són els musulmans de Sèrbia?

De les dades que es desprenen del cens serbi de l’any 2011, hi ha 228.658 persones que es declaren musulmanes, cosa que representa una mica més el 3% de la població. En aquest recompte no hi estan comptabilitzades les persones residents a Kosova.

Les persones que es declaren musulmanes són majoritàriament de nacionalitat bosníaca, però també n’hi ha d’albanesos i roms.

El territori on es concentren més musulmans és el Sandkaj, franja de territori allargassada repartida entre Montenegro i Sèrbia, per tant al sud-oest del país. En aquesta zona, a més, són majoritaris.

Les municipalitats amb un percentatge més elevat són Novi Pazar, que en fa les funcions de capital política, econòmica i cultural, amb un 78,13% de la població bosníacomusulmana; Tutin, amb el 94,97%, Sjenica, amb el 75,69%. En altres municipalitats del Sandjak el percentatge és menor, a Prijepolje el 41,08%, a Priboj el 23,02% i a Nova varos tan sols el 7,66%.

Una dada important a tenir en compte és que hi ha una tendència a l’increment percentual dels musulmans en relació amb el conjunt de la població de cadascuna de les municipalitats. També és simptomàtic el fet que Tutin i Sjenica són les municipalitats més pobres, amb una renda per càpita més baixa i amb un índex d’atur més elevat, de tot Sèrbia.

El fet que es declarin musulmans com a nacionalitat, però, no vol dir que necessàriament tinguin una vida religiosa activa. En molts casos aquestes persones no són practicants. Tradicionalment, l’islamisme a la península balcànica ha estat molt moderat.

Són tots eslaus que, durant el període otomà, es van convertir a l’Islam. Responen exactament al mateix patró de Bòsnia. Molts es reivindiquen com a bosníac i plantegen la unificació d’aquest territori a Bòsnia, cosa que ha comportat conflictes seriosos amb l’estat.

Fa uns anys, precisament, hi havia el seriós temor que al Sandjak hi poguessin tenir lloc esdeveniments greus de violència ètnica, tal com va passar en altres països de Iugoslàvia. Tot i que sí que n’hi va haver, paral•lelament a la guerra de Bòsnia, no van revestir prou gravetat per provocar un esclat general

Una altra bossa important de població musulmana és la formada pels territoris habitats per albanesos, territori que els nacionalistes albanesos anomenen Kosova Oriental. Els albanesos viuen als municipis de Presevo, Bujanovac i en molta menor mesura Medvedja. A la vall de Presevo vénen a representar el 90% de la població, a Bujanovac superen el 50%, mentre que a a Medvedja són poc més del 10%. En aquestes zones no hi viuen albanesos de tradició catòlica, sinó que tots són de tradició musulmana, però com en el cas del Sandjak molts no són practicants.

És evident que en aquestes tres municipalitats preval estrictament el conflicte nacional, més que el religiós, i totes les tensions, més intenses ara fa un any, tenien més a veure amb les demandes de més autonomia o fins i tot d’integració a Kosova. En aquest sentit s’havia plantejat per algunes persones la possibilitat de bescanviar, entre Sèrbia i Kosova, aquests territoris per la franja nord de Kosova, entorn de la ciutat de Mitrovica.

Finalment, el grup menys nombrós és el dels roms convertits a l’Islam. N’hi ha d’altres, en canvi, que són fidels a la fe ortodoxa.

Fora d’aquests indrets el nombre de musulmans és reduït, i només hi ha algunes comunitats en ciutats grans, com Belgrad, Novi Sad o Subotica, les dues últimes ciutats a la Voivodina.

Com estan organitzats?

Des de fa molt de temps, els musulmans que viuen a l’estat serbi estan separats organitzativament en dus comunitats diferents, i sovint enfrontades.

D’una banda hi ha la Comunitat Islàmica de Sèrbia (Islamska Zajednica Srbije), amb seu a Belgrad, dirigida per Jusufspahic , dividida.en tres delegacions, a Belgrad, Novi Pazar i Presevo. És considerada com propera a Belgrad i agrupa els sectors més moderats. Les declaracions abans esmentades demosten la seva fidelitat a Sèrbia. Els seus orígens es remunten a l’any 1868, quan el principat serbi va decidir crear un organisme que agrupés els musulmans del país.

D’altra banda, hi ha la Comunitat Islàmica a Sèrbia (Islamska zajednica o Srbiji), amb seu a Novi Pazar, administrada pel muftí Muamer Zukorlić. En aquest cas, tenen delegacions a Novi Pazar (on viu Zukorlic), a Novi Sad (on una mesquita d’aquesta comunitat va ser víctima d’un atemptat l’any passat), a Presevo i a Belgrad. Aquesta comunitat és propera a Bòsnia, de la qual depenen, i molts dels seus membres aposten per integrar-se a l’estat bosnià.

Com es pot veure, doncs, darrere de cadascuna de les dues comuntitats hi ha dues visions diferents del que ha de ser del Sandjak.

L’auge islamista

Un altre dels fets més rellevants en els últims temps és l’auge d’un islamisme polític molt més radical. Es calcula que en aquests moments combaten a Síria i l’Irak un miler de joves provinents dels Balcans occidentals, segons les dades que aporta Alisa Fainberg en un estudi publicat el març d’enguany, dels quals entre 100 i 200 d’Albània, 330 de Bòsnia, entre 232 i 314 de Kosova i 146 de Macedònia. Aquest estudi no aporta dades sobre els jihadistes originaris de Sèrbia, però altres fonts apunten que poden ser entorn dle centenar.

Aquests combatents tenen, bàsicament, dos orígens, pel que fa a Sèrbia. D’una banda, hi ha els albanesos: hi ha hagut detencions en els últims anys de persones acusades de reclutar voluntaris a Albània i a Kosova. La setmana passada mateix es va anunciar la mort del més destacat combatent albanès a l’Orient Mitjà, Lavdrim Mutaxheri. Aquests fets demostren la implantació d’un islamisme radical en l’àrea de poblament albanès.

D’altra banda, hi ha els musulmans de Bòsnia i del Sandjak: l’octubre de 2011 va haver-hi un atemptat, del qual no es va fer gaire ressò la premsa d’aquest país, contra l’ambaixada del EUA a Sarajevo. Arran d’aquest atemptat es va procedir a l’arrest de 17 persones, la majoria de les quals naturals del Sandjak. Entre aquestes persones hi havia l’autor material de l’atac, Mevlad Jasarevic.

De tota manera, no es pot desprendre, ni de bon tros, que els musulmans del Sandjak partidaris de l’acostament a Bòsnia es puguin associar a aquesta mena de grups.

La població de la Terra continuarà augmentant fins al 2100; els països balcànics i l’Estat espanyol perdran població

El 21 de juny passat, el Departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides va presentar un informe sobre l’evolució de la població mundial durant tot el segle XXI.

Segons les dades que aporta, actualment viuen a la terra 7.600 milions de persones, i s’espera que l’any 2030 aquesta xifra pujarà fins als 8.600 milions. La tendència al creixement poblacional es mantindrà durant tot el segle, de manera que l’any 2050 serem 9.800 milions i el 2100, 11.200 milions. El creixement demogràfic, doncs, no s’atura tot i la tendència a la baixa de la tassa de natalitat, que sembla que es mantindrà i que fins i tot s’incrementarà. En el període 2000-2005 el nombre de fills per dona a l’Àfrica, on n’hi ha els índexs més elevats, era de 5,2, mentre que a hores d’ara és de 4,7.

Entre els països amb un creixement més important destaca, sobretot, Nigèria, actualment el setè més poblat del món. Es preveu que pugui aribar a ser el tercer més poblat del món l’any 2050. Els altres que més creixen, i creixeran, són l’Índia, la República Democràtica del Congo, Pakistan, Etiòpia, Tanzània, els EUA, Uganda i Indonèsia.

Una dada que crida l’atenció és que 83 països, que representen el 46% de la població mundial,tenen taxes de fertilititat per sota del mínim que garanteix el relleu generacional (aproximadament, 2,1 naixements per dona). En aquest grup hi ha països com la Xina, els EUA, el Brasil, Rússia, Japó, Vietnam, Alemanya, Iran, Tailàndia i Regne Unit. Tot això comportarà un clar envelliment de la població en aquests països, però hem de tenir en compte que cal considerar altres fenòmens, com són els de les migracions que poden compensar, o fins i tot invertir, la tendència. En el conjunt d’Europa, actualment el 25% de la població té mes de 60 anys, xifra que arribarà al 35% el 2050

La població balcànica el 2050

Si analitzem les dades dels països balcànics, el primer que constatem és que globalment perdran força població, tendència, d’altra banda, que ja estem constatant actualment.

Entre els països que perdran un 15% de la població o més hi trobem Bulgària, Croàcia, Moldàvia, Romania i Sèrbia.

Bulgària, que ara té entorn dels set milions d’habitants en tindrà 5.400.000 el 2050; Croàcia passarà de quatre milions a 3.400.000 ; Romania passarà dels actuals 19.600.000 a 16.400.000 ; Sèrbia, dels 8.700.000 als 7.400.000 ; Moldàvia, de quatre milions a 3.200.000. Bòsnia, per la seva banda, mantindrà la població, al voltant dels 3.500.000 ; Montenegro passarà de 629.000 a 558.000 i Macedònia, de 2.100.000 a 1.900.000.

Albània, per la seva banda, passarà dels 2.923.000 actuals a 2.664.000, també el 2050. Ara fa pocs dies l’agència d’estadística albanesa va anunciar aquest any la població albanesa havia crescut en termes absoluts en un miler d’habitants. És la primera vegada que la població augmenta en aquest país des de l’any 2000! No hi ha dades de Kosova, pel fet que és un estat no admès en el si de les Nacions Unides.

Si ens fixem en els pronòstics de cara a l’any 2100, els números són encara més xocants: la població prevista a Bulgària és tan sols de 3.850.000, 1.953.000 a Moldàvia, 12.082.000 a Romania, 1.657.000 a Albània, 2.217.000 a Bòsnia i Hercegovina, 2.518.000 a Croàcia, 449.000 a Montenegro, 5.464.000 a Sèrbia, 1.662.000 a Eslovènia i 1.467.000 a Macedònia.

No cal dir que gairebé tots els mitjans d’informació dels països balcàncis s’han fet ressò d’aquesta notícia, i, en general, amb un to molt apocalítpic.

Evidentment aquestes projeccions de cara al 2100 s’han de prendre amb moltes precaucions, perquè hi ha variables que ara ben segur que no podem preveure, però és evident que el canvi demogràfic és més que evident. Probablement sigui una bona notícia, sobretot de cara a la salut del planeta, però el més important és saber gestionar aquests canvis amb intel·ligència.

Pel que fa a l’Estat espanyol, les dades de l’informe apunten en una direcció similar, no tan acusada. Es calcula que l’any 2050 tindrà 44.395.000 habitants, mentre que el 2100 n’hi haurà 36.780.000. Quant a l’Estat francès, 69.648.000 (cinc milions més que ara) el 2050 i 72.440.000 el 2.100. Per tant, no invertirà la tendència actual. Andorra es mantindrà amb uns números similars el 2050 i baixarà fins a 66.000 el 2100. Finalment, Itàlia, en tindrà 56.872.000 el 2050, tres milions menys que ara, i 47.819.000 el 2100.

Podeu accedir a totes les dades en el següent enllaç:

Total population

Pel que fa a la notícia publicada per Nacions Unides, que és d’on he extret la informació, hi podeu accedir pel següent enllaç:

World population projected to reach 9.8 billion in 2050, and 11.2 billion in 2100

 

El txec del Banat de Sèrbia, llengua en perill d’extinció

Aquesta setmana mateix, Radio Praha ha publicat un article sobre la crítica situació que viu la llengua txeca al Banat de Sèrbia. Segons els autors de l’article, els docents dels pobles on es parla txec veuen amb preocupació el lent procés de desaparició de la llengua.

El Banat

El Banat és una territori amb una forta personalitat que actualment està repartit entre tres estats. La major part pertany a Romania i Sèrbia i una petita franja a Hongria. El Banat va ser una entitat política a partir de l’any 1718, any en què se signà el Tractat de Passarowitz. L’any 1919, arran dels tractats de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial, va quedar definitivament dividit entre aquests tres estats.

El Banat ha estat sempre multiètnic, i hi han conviscut poblacions sèrbies, romaneses, alemanyes, hongareses, eslovaques, rutenes, búlgares i també una petita, molt petita, comunitat txeca.

Segons les dades del cens de 1910, és a dir abans de la partició, en el Banat hi vivien poc més d’un milió cinc-centes mil persones, de les quals el 37% eren romaneses, el 24% alemanyes, el 18% sèrbies i el 15% hongareses. La resta de grups nacionals, croats, eslovacs, búlgars, rutens, txecs… eren més minoritaris.

Pel que fa a Sèrbia, el Banat va quedar llavors inclòs dins el que és la Voivodina. Les dues principals ciutats del Banat serbi són Zrenjanin i Pancevo.

Els txecs del Banat

Al Banat hi ha, des del segle XVIII, una petita comunitat txeca, i l’arribada, durant el segle XIX, de nous contingents permeté consolidar-la. Podem recordar que a finals del segle XIX també hi hagué nombrosos txecs que s’establiren a Bòsnia, també com a repobladors de territoris parcialment despoblats. Aquesta comunitat txeca de Bòsnia encara es manté.

Segons l’últim cens, que data del 2011, viuen a Sèrbia 1.824 txecs, que es concentren a la municipalitat –terme que fa referència a una unitat administrativa que inclou diversos municipis- de Bela Crkva (topònim que vol dir església blanca). Entre els pobles de la municipalitat poblats per txecs destaquen, sobretot, Bela Crkva, Češko Selo (que vol dir precisament poble txec) i Kruščica. També n’hi ha alguns en els municipis circumdants, com són Gaj i Vrsac. Cal afegir-n’hi d’altres que viuen a Novi Sad, capital de la Voivodina, i a Belgrad.

La major part d’aquests txecs són catòlics i mantenen la llengua, tot i que en una situació precària i amb pèrdua de transmissió oral entre pares i fills,

El poble on hi ha un percentatge més elevat de txecs és Češko Selo, on són el 85% dels habitants, d’un total de 46 habitants! En aquest poble el txec té el rang de llengua oficial, conjuntament amb el serbi. A Kruščica són entorn del 24%.

Una altra dada a tenir en compte és que el nombre de persones que es consideren txeques va disminuint cens rere cens: així com l’any 1948 se n’hi declaraven 6.760, el 1971 ho feien només 4.149 i el 1981, 3.225.

Hi ha un Consell Nacional Txec –similar al d’altres minories de Sèrbia-, que té com a objectiu vetllar pel respecte dels drets culturals i lingüístics d’aquesta comunitat.

En el Banat es pot constatar perfectament el procés general que és viu a la Voivodina, i també en altres territoris multiètnics, de pèrdua de la divesitat lingüística i assimilació al grup majoritari.

Una petita història del Banat

El nom de Banat té el seu origen en la paraula ban, que era el nom amb què es coneixia el governador d’una terra de frontera. Amb aquest terme es van designar diversos territoris pertanyents al regne d’Hongria, i no només aquest del qual estem parlant.

El Banat adquireix definitvament aquest nom (també conegut com a Banat de Temeszvar), després el Tractat de Passarowitz, de l’any 1718. Abans, aquest territori havia pertanyut a l’Imperi Otomà, des de l’any 1522. El Banat de Temeszvar va ser abolit l’any 1778. El 1779 la regió del Banat fou incorporada a l’Hongria habsbúrguica. L’any 1848, durant un breu període de temps, la part més occidental fou incorporada, junt amb Srem i Backa, a la Voivodina, regió autònoma amb un percentatge important de població sèrbia, tot i que no majoritària.

Després de l’ocupació otomana, una bona part del territori va quedar totalment despoblat. Per aquests motiu, la corona austríaca va tirar endavant diversos projectes de colonització, entre els quals destaca la fundació de Nova Barcelona, ciutat poblada per exiliats austriacistes de la Guerra de Successió, molts dels quals eren catalans. També s’hi van establir nombrosos colons alemanys (coneguts com a suaus del danubi), la majoria dels quals va marxar-ne després de la Primera Guerra Mundial. Més endavant també hi arribaren molts hongaresos.

L’octubre de 1918 es va proclamar a Timisoara la República del Banat, que el govern d’Hongria reconegué, però al cap de pocs dies, tropes sèrbies l’ocuparen. Amb els tractats de Versalles i de Trianon quedà dividit tal com està en aquests moments.

Podeu llegir la notícia publicada a Radio Praga en el següent enllaç :

El idioma checo en el Banato en peligro de desaparición

 

Sèrbia tindrà una nova cap de govern, Ana Brnabic

Des del passat 31 de maig Sèrbia té nou president. L’anterior cap de govern, Aleksandar Vucic, va passar a ostentar aquest càrrec, després de la victòria en les controvertides eleccions que van tenir lloc el 2 d’abril. El fet que passés a ser president obria una incògnita sobre el nom de la persona que l’havia de succeir en el càrrec com primer ministre.

D’entrada van sonar tres noms com a possibles candidats. D’una banda, hi havia el ministre d’Afers Estrangers, Ivica Dacic, del Partit Socialista Serbi i segon home fort del govern, aliat dels progressistes en el govern. Era difícil pensar que ell pogués ser l’escollit. Fer-ho representaria donar “un poder excessiu” al seu soci de govern, que no es correspon amb la seva autèntica força electoral. Dacic mateix va arribar a afirmar que no confiava gens en la possibilitat que se li proposés. Ell mateix va asseverar que no era ben vist per les cancelleries occidentals; cal tenir en compte que el govern de l’SNS és prooccidental, tot i nombrosos matisos. D’altra banda, també sonava amb força el nom d’Ana Brnabic, fins ara ministra d’administració local des del 2016, i independent. L’últim nom que va aparèixer, i amb força, va ser el de Milos Vucevic, actual alcalde de Novis Sad, a la Voivodina. Vucevic és, en aquests moments, una de les figures ascendents dins l’SNS.

Després, però, de dies d’especulacions, dijous passat, Aleksander Vucic, en el transcurs d’una conferència de premsa va anunciar que la persona triada és Ana Brnabic. Va posar, també, en valor la tasca de Dacic, pel seu alt contingut polític, mentre que de Branbic en va destacar, sobretot, les seves dots per a la direcció dels afers econòmics, la seva professionalitat i la seva capacitat de treball. Poques hores després, Brnabic va confirmar que se li havia fet aquesta oferta.

L’Assemblea Nacional haurà de prendre la decisió definitiva sobre el seu nomenament el futur 22 de juny. En les primeres declaracions públiques ha afirmat que mantindrà una política continuista i s’ha compromès a seguiir amb la política reformista, per aconseguir un estat modern i eficient. Per a això, assegura que ja ha començat a pensar en la composició del nou govern. Aquesta composició donarà moltes pistes sobre els viaranys que realment seguirà.

Des de l’oposició se n’ha criticat la tria. Un dels primers a fer saber la seva opinió va ser Dosko Obradovic, del partit nacionalista, antioccidental i dretà Dveri. Ha afirmat que Brnabic és la candidata d’occident, i que, en ella, hi confia més occident més que no pas Vucic. Ho ha reblat dient que serà la cap de govern que defensarà interessos estrangers.

Per a la cap de Nova Sèrbia-Moviment per la Salvació de Sèrbia, el seu nomenament representa una autèntica capitulació davant de Washington. Per a Milos Jovanovic, del Partit Democràtic Serbi, no hi ha res en el currículum de Brnabic que en justifiqui l’elecció.

Pel que fa als partits més liberals, des del Partit Democràtic, per boca de Dragan Sutanovac, la forma amb què s’ha fet la tria i la forma d’anunciar-lo acosten Sèrbia a una mena de soldanat, regit per Vucic com si fos una finca particular. Cedomir Jovanovic, del Partit Liberal Democràtic -el més liberal i proeuropeista dels partits serbis- ha afirmat que es mostraran oberts a col·laborar-hi, sempre que la seva línia política sigui la de l’acostament a Europa.

L’últim a manifestar-se ha estat Vojislav Seselj, però ha estat molt contundent i ha anunicat que la seva oposició serà molt dura.

Les reaccions contràries no han arribat, només, des de l’oposició, sinó que també diversos membres de la coalició governamental també han expressat el seu malestar, com alguns membres del petit partit Sèrbia Unida, que han manifestat la possiblitat més que real de votar-hi en contra. En aquest sentit, l’orientació sexual de Brnabic pot jugar-hi un paper defintiu. Alguns dels dirigents d’aquest partit han fet durant els últims anys clares i indiscutibles afirmacions de caràcter homòfob. Tot i això, si Sèrbia Unida no la votés, els vots del Partit Progressista Serbi, del Partit Socialista Serbi i del Partit dels Pensionistes són més que suficicents per garantir-ne l’elecció. Tot i això, el més probable és que els problemes més greus vinguin sobretot dels partits, i de persones d’aquests partits, que formen part de la coalició governamental.

Brnabic, nascuda l’any 1975, serà també la primera dona que ostentarà aquest càrrec a Sèrbia. També ha manifestat obertament, i ha reivindicat, la seva homosexualitat. Va estudiar administració d’empreses als Estats Units i Anglaterra i se la considera com un dels membres més clarament proocidentals de l’actual govern serbi, a diferència de Dacic, considerat com un dels més partidaris de l’acostament a Rússia.

L’OTAN va utilitzar urani empobrit en els bombardejos de Sèrbia; s’ha detectat un increment significatiu dels casos de càncer

Diversos mitjans de comunicació serbis s’han fet ressò de la constitució d’un equip d’advocats que té com a objectiu la presentació d’una demanda contra l’OTAN, pel fet d’haver usat, afirmen, urani empobrit en els bombardejos que va efectuar a Sèrbia, l’any 1999.

Segons els impulsors de la demanda es van fer servir entre deu i quinze tones d’urani empobrit en aquestes accions militars, cosa que ha provocat un desastre ambiental i que hi hagi hagut un increment molt significatiu dels casos de càncer en els llocs on es van produir aquests bombardejos. Arriben a afirmar que 33.000 persones n’han estat afectades. Diversos equips mèdics estan preparant un informe sobre casos tractats, i se centren sobretot en la ciutat de Nis, al sud de Sèrbia,

Aquest equip legal està format, ara per ara, per vint-i-sis advocats, de Sèrbia, però també d’Alemanya, França, Itàlia, Rússia, la Xina, Gran Bretanya i Turquia. La demanda l’està impulsant la Reial Acadèmia Sèrbia de Científics i Artistes.

Pretenen demanar compensacions pels danys causats, entre les quals hi pot haver la de pagar el tractament mèdic de les persones afectades. Argumenten, a més, que l’ús d’aquest tipus d’armes està prohibit per les convencions internacionals, cosa que n’agrueja la responsabilitat.

Els bombardejos de l’OTAN a Serbia van iniciar-se a finals de març de 1999, en el marc de la guerra de Kosova, i es van prolongar durant 78 dies. De moment, l’OTAN no s’ha pronunciat oficialment sobre aquest tema.

El govern serbi vol promoure l’ús de l’alfabet ciríl·lic

Segons informa Balkan Insight, les autoritats sèrbies volen tirar endavant un seguit d’iniciatives per tal de protegir l’alfabet ciríl•lic, que consideren amenaçat. La globalització ha fet que l’ús de l’lafabet llatí estigui cada cop més estès, i que la presència pública del ciríl•lic sigui menor.

El govern pretén revertir aquesta situació, per la qual cosa ha previst, d’una banda, crear un Consell de la Llengua Sèrbia, que haura de vetllar per una política lingüística acurada i, d’altra banda, establir un sistema de sancions per a aquelles institucions publiques i empreses que no utilitzin l’alfabet ciríl•lic. També estudia que hi hagi beneficis fiscals per a qui el faci servir. Aquestes mesures formen part d’un pla que porta per nom Estratègies de Desenvolupament Cultural, que el govern vol presentar a l’Assemblea Nacional, perquè siguin debatudes i aprovades.

El ministre de Cultura, Vladan Vukosavljevic, ha afirmat, en una entrevista a Vecernje Novosti, que la globalització està implicant un ús cada vegada més freqüent de l’alfabet llatí, particularment entre el jovent. Els mitjans de comunicació, internet i les relacions comercials ajuden a fer que l’alfabet llatí s’acabi imposant arreu. Considera que la situació del ciríl•lic és cada vegada més preocupant.

La constitució sèrbia, de novembre de 2006, estipula clarament i taxativa que la llengua sèrbia i l’alfabet ciríl•lic tenen el rang d’oficials. També afirma que l’ús d’altres llengües i alfabets han de ser regulats per altres lleis, sempre d’acord amb la Constitució. El fet que el ciríl·lic sigui oficial vol dir que les comunicacions entre les institucions públiques i els ciutadans s’han de fer amb aquest alfabet, però també s’ha de fer servir en les relacions entre les empreses i les entitats amb els ciutadans.

Tot i això, l’alfabet llatí és utilitzat habitualment des de fa molts anys. Gairebé la totalitat de la premsa sèrbia, per exemple, es pot consultar en tots dos alfabets, fins i tot aquells mitjans que fan més bandera de la defensa del ciríl·lic.

Segons informa Balkan Insight, les autoritats municipals de Belgrad també tenen previst d’afavorir aquelles empreses que utilitzin el ciríl·lic, amb una rebaixa dels impostos.

Font: Serbia to ‘Fight to Save’ Cyrillic Alphabet

 

Sèrbia té nou president. Incidents al carrer i agressions a periodistes

Des d’aquest dimecres passat, 31 de maig, Sèrbia té nou president. El fins ara cap de govern va jurar el càrrec en una cerimònia solemne en el parlament. El passat 2 d’abril van tenir eleccions presidencials en aquell país balcànic, que li van atorgar una majoria aclaparadora del vots, entorn del 55%, molt per sobre del segon candidat en nombre de vots.

Aquesta aparentment plàcida victòria electoral, però, va provocar una reacció popular poc esperada. Milers de persones van sortir als carrers a protestar contra el tomb autoritari que ha anat prenent la política sèrbia en els últims anys. Durant setmanes, les principals ciutats del país -sobretot Belgrad, Novi Sad i Nis- van ser l’escenari de mobilitzacions, concentracions i manifestacions organitzades de manera espontània -almenys no s’ha demostrat el contrari-, sota el lema Protiv Diktatura (Contra la Dictadura). En aquestes accions de protesta els partits establerts hi van tenir un paper molt secundari, de comparsa, i van ser liderades sobretot per gent jove, tot i que també hi eren presents treballadors i jubilats.

Els manifestants criticaven el total control de la premsa per part del govern, les mancances greus de llibertat d’informació, denunciaven diverses tupinades… que demostraven, segons els organitzadors, que les eleccions no havien estat realment lliures.

Ara, unes setmanes després, les protestes s’han tornat a reproduir.

En el parlament, una bona part dels diputats opositors van mostrar públicament un rètol amb la inscripció “No és el meu president”. Els diputats més nacionalistes, com els del Partit Radical, per la seva banda, en van lluir un altre amb el text “No vull un traïdor com a president”.

La tensió va ser molt més viva al carrer. Hi havia prevista una concentració a les 10h del matí, convocada per les persones que van impulsar les mobilitzacions del mes d’abril, a la qual s’hi van sumar gran part dels partits opositors. N’hi havia una altra de convocada a les sis de la tarda, en aquest cas pel segon candidat més votat en les presidencials, Sasa Jankovic. La decisió que ell convoqués unilateralment aquesta acció va fer que fos força criticat per les altres organitzacions opositores. Jankovic, ben segur, que vol impulsar la seva carrera i la seva figura com a candidat alternatiu. De fet, el dia 25 va anunciar la creació d’un nou partit, el Moviment de Ciutadans Lliures. Immediatament després, un altre dels candidats que va concórrer a les eleccions presdiencials, i que va obtenir uns relativament bons resultats, Vuk Jeremic, també va anunciar la creació d’una nova formació política.

A les 10 del matí, a més, hi havia convocada una contraconcentració per part de seguidors de Vucic, del conservador Partit Progressista Serbi. van arribar a la capital sèrbia en nombrosos autocars procedents de diferents parts del país. Hi hagueren incidents, i també foren víctima de les agressions alguns periodistes. Ho han denunciat periodistes del diari Danas, d’Insajder, de Ràdio Belgrad, entre d’altres.

El fet que els periodistes fossin agredits i que no s’hagi procedit a cap investigació seriosa i no s’hagi condemnat formalment aquests fets ha provocat la indignació del món periodístic, que veu, tal com venen denunciant des de fa temps, que la llibertat de premsa està greument amenaçada a Sèrbia. Per demanar explicacions, l’Associació de Periodistes de Sèrbia ha fet arribar una carta a Vucic, perquè actuï.

Un altra incògnita que s’obre ara és saber qui serà el nou cap de govern -càrrec que fins ara ostentava Vucic-. De moment, encara no se sap qui serà. Hi ha un termini de trenta dies per designar-lo des del moment que el president ocupa el càrrec, però de moment han sonat tres noms. D’una banda, hi ha el ministre d’Afers Estrangers, Ivica Dacic, del Partit Socialista Serbi, aliat dels progressistes en el govern. Es fa difícil pensar que ell pugui ser l’escollit. Fer-ho representaria donar “un poder excessiu” al seu soci de govern, que no es correspon amb la seva autèntica força electoral. Dacic mateix ha afirmat que no confia que se li proposi. Ell mateix ha dit que no es veu ben vist per les cancelleries occidentals; i el govern de l’SNS és prooccidental, tot i nombrosos matisos. D’altra banda, també sona el nom d’Ana Brnabic, actualment ministra, i sense afiliació política. L’últim nom que ha aparegut, i amb força, és el de Milos Vucevic, actual alcalde de Novis Sad, a la Voivodina. Vucevic és, en aquests moments, una de les figures ascendents dins l’SNS.

El president sortint, Tomislav Nikolic, que ha estat de viatge oficial a Bielorrússia, ha insistit que no hi haurà cap canvi en la política del país. Ha afirmat que ell i Vucic han col·laborat políticament des de fa vint-i-cinc-anys, i que els principis ideològics que els mouen són exactament els mateixos.

D’altra banda, la premsa sèrbia també ha informat que la presa de possessió de Vucic a Belgrad, va ser àmpliament celebrada a la zona nord de Kosova, particularment a Mitrovica, on es van fer sonar clàxons i hi hagué algunes concentracions amb banderes sèrbies.

La gran incògnita és saber com es gestionàra l’aparició d’un moviment contestari, nou, potser no ben definit, però que pot desafiar el govern dels progressistes.

Segons una enquesta de Gallup, un percentatge important de la població valora negativament la dissolució de Iugoslàvia

El passat 17 de maig, l’agència Gallup va fer públics els resultats d’una enquesta, feta en el conjunt dels països que conformaven l’antiga Iugoslàvia, sobre la percepció que té la població, positiva o negativa, de la dissolució d’aquest estat.

 

Segons les dades que aporta, es desprèn que una part molt significativa de les persones enquestades valoren negativament el trencament de Iugoslàvia, tot i que hi ha diferències significatives, molt notables en alguns casos, entre els diferents estats sorgits llavors.

No és difícil d’entendre que on es valora més negativament aquest trencament és a Sèrbia, on el 81% de les persones considera perjudicial aquest trencament, mentre que els que el valoren com a beneficiós representen tan sols el 4%. Evidentment, passa sempre, els països que han estat l’element central d’un estat, encara que sigui multinacional, sempre senten nostàlgia d’aquest passat. Només cal veure els resultats d’enquestes similars dutes a terme a Rússia, per exemple.

A l’extrem oposat, tal com era previsible, hi trobem Kosova, on els que consideren perjudicial el trencament són només el 10%, i, en canvi, els que els valoren positivament s’enfilen fins al 75%.

Enmig d’aquests dos extrems hi trobem la resta de països:

– Bòsnia: 77%, perjudicial; 6%; beneficiós
– Montenegro: 65%, perjudicial; 15% beneficiós
– Macedònia: 66%, perjudicial; 12% beneficiós
– Eslovènia: 45, perjudicial; 41%, beneficiós
– Croàcia: 23%, perjudicial; 55%, beneficiós

Així, doncs, segons aquesta enquesta, tant a Sèrbia com a Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Montenegro hi ha una impressió general negativa de la dissolució de Iugoslàvia, mentre que a Croàcia i Kosova és positiva. A mig camí, queda Eslovènia, amb uns resultats molt equilibrats.

Aquests resultats venen a demostrar que els països on hi havia una autèntica voluntat de secessió eren bàsicament tres: Croàcia, Kosova i Eslovènia. En la resta de casos, molt probablement no es va voler, no es va saber, no es va trobar una altra solució alternativa que no fos el trencament, o s’hi van veure abocats. I va ser, també, indiscutible el paper determinant que van tenint les elits locals republicanes, que van optar per aquesta via i no per una altra.

D’aquestes dades, crida l’atenció que a Eslovènia els resultats siguin tan equilibrats, sobretot si es té en compte que quan s’hi va fer el referèndum, el 89% dels eslovens van votar favorablement a la independència.

Eslovènia és un país que sempre ha tingut una vocació més centreeuropea que no pas balcànica, però s’ha de recordar que la seva situació dins el que era Iugoslàvia també era relativament especial, i sortia beneficiada moltes vegades dels equilibris difícils que s’havien de mantenir en el si de la Federació.

És indiscutible que tot i l’innegable afany independentista de la població, no hi havia una percepció d’enfrontament radical amb l’estat, ni cap conflicte de magnitud. Tampoc cap conflicte ètnic havia sacsejat el país. Eslovènia s’havia beneficiat d’unes relacions particulars amb el conjunt de Iugoslàvia, de manera que s’havia acomodat a una mena de pacte social entre les elits locals, que permetien, tal com afirma Jordi Bañeras, una situació avantatjosa per al capital eslovè en el conjunt de l’estat -i un mercat unificat- i la tecnoburocràcia, particularment la sèrbia, que d’aquesta manera tenia uns aliats que en permetien el control de l’estat. D’aquesta mena de pacte se’n sentia beneficiat el conjunt de la població.

Altres dades que aporta l’enquesta indiquen que estan més satisfetes amb el trencament aquelles persones que pertanyen al grup nacional majoritari de cada estat, mentre que els grups minoritaris en tenen una visió menys optimista, cosa bastant lògica, d’altra banda, ja que moltes vegades aquests estats han dut a terme un política  xovinista i nacionalista -interpretat en el pitjor sentit del terme- que ha fet que les diferents minories s’hi sentissin a disgust.

Així, per exemple, el 43% dels croats de Bòsnia i Hercegovina no n’estan satisfets, un percentatge que més que duplica el dels croats de Croàcia; el serbis de Bòsnia encara són més unànimes en aquest sentit, ja que en representen el 93% dels enquestats, xifra que supera fins i tot la de Sèrbia mateix. El 39% dels albanesos de Macedònia, un altre exemple, també es mostra descontent, xifra que contrasta amb la gairebé unanimitat, pel que fa a satisfacció, dels albanesos de Kosova.

Si s’analitzen les dades per grups d’edat, es pot comprovar que com més grans són les persones enquestades més a disgut estan amb el trencament de Iugoslàvia. L’única excepció, i crida l’atenció aquest fet, és Eslovènia, en què, tot i ser xifres pràcticament similars, el percentatge més elevat de descontents el podem trobar entre les persones entre 15 i 35 anys.

És evident que la frustració provocada per anys de picar a la porta d’Europa, i la migradesa dels resultats obtinguts en els casos dels països que hi han pogut accedir, poden explicar bona part d’aquest desencís. La terra promesa, de riquesa, prosperitat i felicitat no l’ha trobat ningú. A més, no cal dir que el record, o la percepció, dels feliços anys seixanta i setanta de la Iugoslàvia titista ajuden a mantenir viva aquesta iugonostàlgia.

També és veritat que només és una enquesta -amb dades interessants, sí-, però que no implica que hi hagi cap reivindicació d’una proposta política de futur. En aquests moments -almenys amb rellevància notòria- ningú no reivindica la reconstrucció d’un nou i renovat projecte iugoslau comú.

Moltes enquestes, a més, en altres països han ofert, moltes vegades, resultats sorprenents, almenys a primer cop d’ull, com per exemple, que dos terços de romanesos afirmessin que haurien votat Ceusescu, el desembre de 2014 -remarco que no vull comparar-ne els resultats-.

Gallup és una societat creada l’any 1958 per George Gallup, amb la seu situada a Washington, que té com a objectiu realitzar estudis socials, anàlisis i estadístiques arreu del món.  Podeu accedir a la pàgina de Gallup en el següent enllaç:

Many in Balkans Still See More Harm From Yugoslavia Breakup

Finalment, cal destacar el to amb què van ser llegits els resultats d’aquesta enquesta per alguns mitjans i opinadors vinculats al nacionalisme espanyol, de vegades disfressat de progressista, per alertar del possible desencís futur en cas  de trencament de l’Estat espanyol.