El rei blanc, de György Dragomán, entre la infantesa i la tirania

20161008_1542211

Aquesta novel•la, El rei blanc, comença quan el protatgonista, Giata, amb tan sols onze anys, veu com s’emporten el seu pare. Ell es pensa que marxa per motius de feina, però en realitat és deportat a treballar al Cananl Danubi, una de les obres faraòniques de l’època de Ceausescu. A partir de llavors, continuarà la seva vida, una vida com la dels altres nens, però sempre amb l’incògnita de saber què passarà amb el seu pare i amb el seu futur.

D’una banda, veu com la seva mare pateix el rebuig de la família paterna, amb un avi que és un capitost de la burocràcia, una mare vexada una vegada i una altra quan intenta trobar sortides a la situació del seu marit, com en l’episodi esdevingut a la casa d’un exambaixador a l’Àfrica, on es manifesta tota la repugnància del règim, com quan ha de vendre-s’ho gairebé tot per aconseguir diners…

D’altra banda, continua estudiant, barallant-se amb els altres nens del barri, assistint a clases de defensa patriòtica, descobrint les noies, vivint, en definitiva, el pas de la infantesa a l’adolescència, això sí, en un món absurd, regit per normes molt rígides i on saps que en qualsevol moment una dult et pot estomacar.

És una novel•la, on els diversos capítols es poden llegir gairebé com si fossin relats independents, que va ser molt ben rebuda per la crítica, de manera merescuda, i que ha estat traduïda a més de vint llengües.

Tot i estar ambientada a la Romania dels anys vuitanta, està escrita en un to molt neutre, de manera deliberada, de manera que en cap cas sabem a quin lloc passa la història -només alguns petits detalls ens permeten saber que està ambientada a Romania-, de manera que es converteix en una denuncia global de tots els autoritarismes.

L’autor, Gyorgy Dragomán, és un hongarès nascut l’any 1973 a la ciutat de Targu Mure, Transsilvània. Ja fa bastants anys, però, que viu a Budapest.

Anuncis

Tirana Blues, de Fatos Kongoli, una dura mirada sobre l’Albània de principis del segle XXI

fatos

Fatos Kongoli, uns dels escriptors més reconeguts de les lletres albaneses, ens presenta, en aquesta novel•la, una visió calidoscòpica de la realitat d’aquest país balcànic a través de les històries entrellaçades de diversos personatges, d’orígens socials ben diversos.

Aquesta novel•la va ser publicada ja fa temps, l’any 2004, però alguns dels temes que planteja són encara ben actuals. Un humor, de vegades àcid, és utilitzat per analitzar una societat on regna el caos i que no ha superat encara les seqüeles de la dictadura estalinista d’Enver Hoxha i que pateix el desastre absolut provocat per un capitalisme salvatge depredador, que ha deixat a la misèria la immensa majoria de la població.

En bona part, el protagonista d’aquesta novel•la és un dels suburbis més pobres de Tirana, conegut amb el nom de Txetxènia. La mort violenta d’un reputat professor d’universitat -marit d’una famosa escriptora- al garatge de casa seva i la troballa del cadàver d’un jove en un parc proper al domicili d’aquest professor, serveixen d’excusa per endinsar-nos en els sentiments, amors i desamors,il•lusions i esperances frustrades, les relacions entre màfies i poder polític, màfies i polítics corruptes, tristes històries d’emigració, violència i prostitució…

Fatos Kongoli va néixer l’any 1944 a Elbasan, una ciutat del centre d’Albània. La seva obra va començar a ser publicada després de 1991, després que els estalinistes fossin expulsats del poder. Van tenir un gran èxit cinc novel•les que formen part d’un cicle conegut amb el nom de Les presons de la memòria, obres que giren entorn del tema de la submissió de l’individu a un poder totalitari.

L’edició en castellà, la va publicar l’editorial Siruela, i en francès per Payot & Rivages

 

La casa de nogal, de Miljenko Jergovic

Miljenko Jergovic és un dels autors més interessants de les lletres balcàniques. Aquí és poc conegut, ni reconegut, tot i que algunes de les seves novel•les han estat traduïdes al castellà -cap al català-. En català podem trobar-ne, només, un llibre de contes, El jardiner de Sarajevo, conjunt de relats entorn del setge de Sarajevo. Ja fa uns mesos vam recomanar-vos en un altre post la lectura de Ruta Tanenbaum.

Jergovic va néixer a Sarajevo l’any 1966, però des de fa anys resideix a Zagreb, a Croàcia. La seva actitud, sempre crítica, ha fet que no sigui gaire ben vist per segons quins estaments d’aquestes societats. Ha guanyat diversos premis internacionals, com l’Erich Maria Remarque, el Grinzane Cavour i el Napoli.

Jergovic en aquesta impressionant novel•la, publicada el 2003, fa un tomb per la història de Iugoslàvia a partir de pinzellades de la vida de diferents personatges de la família Delavale-Sikiric, de Dubrovnik. En tota l’obra, a part d’una gran imaginació, es pot copsar una molt fina ironia i una crítica ferotge de les actituds totalitàries, totalment ridiculitzades i de la mesquinesa.

L’obra, que s’inicia en els primers anys del segle XXI, es desenvolupa cap al passat, fins a remuntar-se al segle XIX, quan bona part de les terres que després formaren Iugoslàvia pertanyien encara a l’Imperi austrohongarès. Tot aquest recorregut (a través de l’Imperi, les guerres balcàniques de 1912-193, la Primera Guerra Mundial, la primera Iugoslàvia, la Segona Guerra Mundial, la Iugoslàvia socialista i els nous estats independents) es fa a partir del fil conductor del personatge principal, Regina, però en realitat els veritables protagonistes són, a més d’ella, totes les persones que l’envolten, la filla, el marit, els germans, pares, avis… que fan que aquesta obra sigui realment una autèntica novel•la coral.

Totes aquestes persones són protagonistes d’escenes tendres -com la història que dóna nom a la narració-, de vegades absurdes, divertides i de vegades extremadament tràgiques –com quan es narra la mort d’una banda de roms en mans dels ústaixes en plena Segona Guerra Mundial-. Com totes les persones del món els diversos personatges busquen la felicitat, l’amor de la seva vida, volen fugir de la monotonia… La seva vida, moltes vegades, ve marcada simplement per l’atzar: alguns germans de Regina, per exemple, lluiten en bàndols oposats–ústaixes, txètniks o partisans- pràcticament sense saber per què, o acaben vivint en llocs insospitats.

Us en recomano la lectura.

L’edició en castellà va ser publicada per Siruela, l’any 2007. També n’hi ha una edició en francès, Le Palais en noyer, publicada per Actes Sud. L’obra original en serbocroat porta per nom Dvori od oraha.

Novembre d’una capital, d’Ismaïl Kadare

novembre

Ismaïl Kadaré va néixer l’any 1936 a la ciutat de Gjirokaster, on també va néixer Enver Hoxha. Ha viscut, doncs, l’ocupació italiana, alemanya, el comunisme burocràtic aliat de l’URSS primer i, després del trencament amb aquesta potència, l’experiència estalinista d’Enver Hoxa exclusivament particular del seu país. Des de l’any 1990 viu a la capital francesa.

És, sens dubte, l’escriptor albanès més conegut i el més traduït, també al català. Diverses vegades, el seu nom ha sonat com a possible candidat al Premi Nobel.

Novembre d’una capital és una de les novel•les que ha estat traduïda al català (publicada per Edicions Proa). Està ambientada, tal com el seu nom indica, en el mes de novembre de l’any 1944, mes de gran trascendència històrica a Albània. Els alemanys, que havien ocupat el país el setembre de 1943, suplantant els italians com a dominadors del país, van ser derrotats per les tropes partisanes durant aquell novembre.

La novel•la transcorre, precisament, quan les tropes partisanes entren a la capital albanesa, Tirana. El gran símbol de l’alliberament és la presa del principal edifici de comunicacions de la ciutat, escenari de bona part del relat.

La novel•la té una vocació coral, on són diversos els protagonistes que, a través de les seves vivències, ens presenten un retrat de la societat albanesa de llavors. Hi trobem les figures dels guerrillers, provinents del camp, de la ciutat, dones partisanes en un món d’homes, i masclista, intel•lectuals, amb totes les seves contradiccions, burgesos que viuen d’esquenes a la realitat del país…

El llibre es va publicar per primera vegada l’any 1975, en plena dictadura d’Enver Hoxha, tot i que una part va ser reescrita l’any 1990, reescriptura que és ben evident, per cert.

S’ha titllat aquesta obra de molt esquemàtica, de presentar uns guerrillers molt idealitzats i uns burgesos de caricatura. En part és així, tot i que en els anys en què va ser escrita els marges de maniobra de l’autor, dels autors del moment, eren molt escassos. Malgrat aquest relatiu esquematisme, el retrat que ens presenta és molt interessant i la força narrativa del text no pot deixar indiferent.

El retorno de Filip Latinovicz, de Miroslav Krleža, una de les millors novel·les en serbocroat de la primera meitat del segle XX

m

El retorno de Filip Latinovicz és el nom en castellà d’una de les novel•les més interessants de l’escriptor croat Miroslav Krleza.

És una obra que retrata l’ambient d’una petita ciutat de Croàcia poc temps després de la finalització de la Primera Guerra Mundial. Filip, el protagonista, havia fugit feia anys d’una ciutat i d’un ambient que trobava asfixiants. Anys després decideix tornar a casa seva, i és en aquest retorn quan s’enfronta a tots els seus fantasmes particulars.

És un pintor de cert renom, però en plena crisi de maduresa, que havia trencat del tot amb la seva família. Ara quan torna es retroba amb una mare freda i distant, amb l’angoixa de no saber qui és el seu pare i els records d’una infantesa trista. El poble, Kostanjevec, darrer intent de trobar un món pur, és sòrdid, trist i frustrant, en una Europa en plena decadència.

Tot plegat, una reflexió sobre el desencant i sobre la condició humana d’un dels intel•lectuals croats més influents del segle XX.

Miroslav Krleza va néixer a Zagreb l’any 1893 i va morir-hi l’any 1981. De ben jove es va afiliar al Partit Comunista. Sempre, però, va mantenir una actitud crítica amb les autoritats, cosa que va fer que fos expulsat del partit acusat de trotskista. Un cop Iugoslàvia va trencar amb Stalin, tornà a tenir un paper rellevant, en aquest cas com a vicepresident de l’Acadèmia de les Ciències i de les Arts. A finals dels anys seixanta es va tornar a allunyar del poder i des de llavors es dedicà exclusivament a la literatura.

Va escriure aquesta obra l’any 1932, i malauradament no n’hi ha cap traducció al català, ni de cap altra de les seves obres.

Edició en castellà: El retorno de Filip Latinovicz, Editorial Minúscula, Barcelona, 2007
Edició en francés: Le retour de Philippe Latinovicz, Calmann-Levy,París, 1994
Títol original en serbocroat: Povratak Filipa Latinovicza

Una tomba per a Boris Davidovic, de Danilo Kis

Kis

Una tomba per a Boris Davidovic, amb el subtítol de Set capítols d’una sola història comuna, és l’obra més coneguda de l’escriptor serbi Danilo Kis. Va ser editada, per primera vegada, l’any 1976 a Iugoslàvia, i la seva publicació va venir acompanyada d’una extraordinària polseguera.

Aquest volum està format per set històries amb un denominador comú: una dura crítica contra el poder, sempre opressor, i els seus mecanismes per anorrear la voluntat de les persones i d’exterminar els oponents polítics, amb totes les misèries que això provoca en totes i cadascuna de les persones.

Les històries les protagontizen diversos personatges: revolucionaris, revolucionaris que s’han acomodat en el poder, oportunistes, espies, delinqüents, abocats tots a accions sublims i alhora a accions miserables. La majoria de les històries estan ambientades a la Unió Soviètica en ple estalinisme. Per aquest motiu, moltes vegades se l’ha volgut veure com una crítica contra l’estalinisme, i més concret del gulag, que ho és, però va molt més enllà, i per aquest motiu, a la Iugoslàvia socialista, estat molt més liberal que l’URSS va intranquil•litzar també els governants de la Lliga comunista, fins al punt que se’n van retenir edicions i l’autor va patir l’ostracisme, fins al punt que va acabar emigrant a París. Evidentment es van amagar els motius reals d’aquesta persecució i van argumentar plagi, suposadament de Borges, de Joyce, i fins i tot de Soljenitsin i de Mandelstam, perseguits aquests dos últims per la burocràcia estalinista.

Danilo Kis va néixer a la Voivodina l’any 1935, a prop de la frontera amb Sèrbia. Cap a finals dels anys seixanta va començar a ser conegut, sobretot, per la seva trilogia Jardí, cendra (1965), Penes precoces (1969) i El rellotge de sorra (1972). El salt definitiu a la fama, però, va arribar precisament amb aquesta obra. Va morir l’any 1989 a París, de manera prematura.

L’any 2015 es va reeditar aquesta obra en català, a càrrec d’Angle Editorial, i amb traducció de Simona Skrabec, autora també del pròleg, molt recomanable i aclaridor.

Necròpolis, de Boris Pahor, un testimoni del pas per diversos camps de concentració

*
Autoria i procedència de la fotografia:Boris Pahor par Claude Truong-Ngoc juin 2015” by Claude Truong-Ngoc / Wikimedia Commons – cc-by-sa-3.0. Licensed under CC BY-SA 3.0 via Wikimedijina Zbirka.

Boris Pahor és un dels autors eslovens més coneguts. La seva fama, tardana, va arribar amb la publicació de Necròpolis (n’hi ha una traducció al català, publicada per Pagès Editors l’any 2004 i reeditada l’any 2010), tot un testimoni del seu pas per diversos camps de concentració nazis.

Pahor va néixer a la ciutat de Trieste l’any 1913, en una família eslovena. Llavors, la minoria eslovena era molt més nombrosa que no pas ara. De ben jove, la multicultural Trieste i particularment la minoria eslovena patí els atacs del nou govern feixista, un dels objectius del qual era esborrar el rastre de tots els grups que no fossin italians. Això va fer que acabés en la clandestinitat.

Pahor fou empresonat i després inicià un periple per diversos camps de concentració, com el de Dachau, el de Dora, el de Bergen-Belsen i el de Buchenwald. Necròpolis, en la millor tradició de la literatura concentracionària, equiparable a Primo Levi, Imre Kertesz o el nostre Amat-Piniella, és tot un recull de la història personal de l’autor en aquests camps, de moltes històries que s’entreteixeixen i de reflexions personals, defugint, però, sempre, la morbositat.

Pahor sempre ha viscut a Trieste, on encara viu, i ha defensat la identitat i la llengua eslovena. També s’ha destacat pel seu compromís ètic, que li va comportar nombrosos problemes quan s’oposà, també, frontalment a la política dels partisans després de la Segona Guerra Mundial.

Edició en català: Necròpolis, Pagès Editors
Edició en castellà: Necrópolis, Editorial Anagrama

El olor de la lluvia en los Balcanes, de Gordana Kuic, la crònica d’una família sefardita de Sarajevo

3

Gordana Kuic, nascuda a Belgrad l’any 1942 (en plena segona Guerra Mundial) és la filla d’una de les cinc personatges protagonistes d’aquesta novel·la, que de fet és la reconstrucció de la història familiar. La seva era una família de jueus sefardites de Sarajevo, ciutat on es concentrava una de les comunitats jueves més importants dels Balcans.

La història gira al voltant de les cinc germanes Salom, Blanka (que és la seva mare, i penúltima de les germanes), Laura, Nina, Klara i Riki, encara que tenen un especial protagonisme les històries de les dues més joves, Blanka i Riki. Els dos germans, tot i ser-hi presents, juguen un paper molt secundari.

Encara que les protagonistes van néixer en el si d’una família tradicional, pràcticament totes elles van haver de trencar amb les normes de la societat patriarcal en què van néixer i també amb les de la seva comunitat. I aquests múltiples trencaments, d’algunes de les germanes, malgrat la repulsa que provoquen en la comunitat, són un dels punts centrals del text.

En aquest relat s’hi ajunten força al·licients: una trama senzilla, amena i trepidant en un context històric apassionant, i un missatge de lluita per la llibertat personal en general i per l’alliberament de la dona en particular.

El gruix de la història transcorre en el període comprès entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, on es produeixen fets com l’assassinat de l’arxiduc, la caiguda de l’Imperi Austrohongarès, la unificació iugoslava, la dictadura, l’arribada de les idees socialistes, l’ascens del feixisme i de l’antisemitisme, la creació de l’estat ústaixa i la seva implantació a Bòsnia, i la Segona Guerra Mundial i l’ocupació nazi.

Un altre interès que té aquesta narració és la constant referència a les relacions entre les diverses comunitats bosnianes, lògicament la sefardita, però també la sèrbia, la croata i la musulmana, tot i que és veritat que hi ha una clara tendència a enaltir el paper de la comunitat sèrbia.

La família Salom, com totes les famílies sefardites de l’època, mantenia com a llengua d’ús familiar el ladino, el castellà que parlaven els jueus expulsats de la Península Ibèrica pels Reis Catòlics. En el text apareixen força frases i expressions en aquesta llengua.

La novel·la es va publicar a Belgrad l’any 1986 i va tenir un gran èxit.

Gordana Kuic és llicenciada en filologia anglesa per la Universitat de Belgrad. El seu primer llibre és el que aquí presentem, publicat l’any 1986. Va obtenir un èxit esclatant, fins al punt que se n’han fet adaptacions per al teatre, el cinema i el ballet. Aquest mes de maig es va publicar la primera traducció d’aquesta novel·la al castellà.
Altres obres que va escriure posteriorment són: La Flor de Tell als Balcans (Cvat lipe na Balkanu), Crepuscle als Balcans (Smiraj dana na Balkanu), Fantasmes sobre els Balcans (Duhovi nad Balkanom),La Llegenda de la Luna Levi (Legenda o Luni Levi), El Conte de Fades de Benjamí Baruh (Bajka o Benjaminu Baruhu), La Balada de Bohoreta (Balada o Bohoreti). Malauradament no hi ha cap traducció al català de les seves obres.

Edició original en serbocroat: Miris kiše na Balkanu
Edició en castellà: El olor de la lluvia en los Balcanes, Editorial El Funambulista

A mejor vida, de Fulvio Tomizza, una crònica d’Ístria

Fulvio Tomizza era un escriptor que s’autoqualificava a ell mateix com un escriptor de frontera. És lògic. Va néixer en un poble de la península d’Ístria l’any 1935, una terra que ha vist canviar les fronteres moltes vegades, on han viscut i conviscut durant segles persones de diferents cultures, que han conformat un territori amb molta personalitat i autènticament multicultural.

En bona part, això és el que es reflecteix en aquesta fabulosa novel•la, però no només això. La miglior vita, traduïda al castellà com A mejor vida, és un text on s’enllaça la vida d’un sagristà, amb tots els seus neguits i peripècies, d’un petit poble d’Ístria, els fets quotidians i senzills de la vida d’una petita comunitat rural i el pas de la història del segle XX en aquesta convulsa zona.

És innegable que la vida de Martin Crusich ens serveix per fer un repàs de la història de la zona, gairebé com si fos un cronista, sense voler-ho. Comença poc abans de la Primera Guerra Mundial, quan encara Ístria formava part de l’Imperi Austrohongarès, arriba la guerra, sense que el poble gairebé ni se n’adoni, durant els anys d’entreguerres queda sotmesa al feixisme italià, amb tot el que això va comportar, la Segona Guerra Mundial, la lluita dels partisans, la instauració del nou règim socialista, els anys d’espera fins saber a quin cantó de la frontera aniran a parar finalment, la fugida de moltíssima gent, que ha d’abandonar les seves llars, i l’arribada de nous immigrants, també pobres.

Tot això queda perfectament lligat amb les històries personals, com les dels capellans a qui serveix, des de l’autoritari i intransigent fins a l’erudit, des del gairebé sant fins al gairebé dimoni, com les de la seva família, dels seus veïns, i les seves intrigues, amb fragments ben tràgics com algunes de les morts, molt presents.

També s’hi afegeix, a més, la qüestió lingüística i ètnica, sempre en primer pla, però amb tota la naturalitat, i que veu, el sagristà com s’enverina pels interessos polítics. Un exemple ben clar d’això es pot veure en aquest petit frragment: “Eren fills i néts d’una gent que només a partir de la meva joventut s’havia assabentat que era italiana o eslava, i a la qual després tot un seguit d’animositats i instigacions, iniciades justament amb aquell descobriment, amb aquella elecció igulament imposada, havia obligat a reconfirmar la seva primera fe o a desmentir-la”.

Fulvio Tomizza va guanyar amb aquesta novel•la el premi Strega, un dels més prestigiosos de la literatura italiana. Quan tenia vint anys va marxar a viure a Trieste, on poc després va publicar la seva primera novel•la Materada, l’any 1960, La ragazza di Petrovia l’any 1963 i Il bosco di acacie, de l’any 1966, que formen el que és conegut com a trilogia istriana. La novel•la que avui presentem la va publicar l’any 1977. Va morir l’any 1999.

Edició original en italià: La miglior vita, Arnoldo Mondadori Editore
Edició en castellà: A mejor vida, Editorial Alfaguara
Edició en francès: La vie meilleure, Éditions Philippe Picquier

El Ministerio del Dolor, la iugonostàlgia de Dubravka Ugrešić

P1050285

El Ministerio del Dolors és la novel•la més emblemàtica de l’escriptora croata Dubravka Ugresic. Va ser publicada l’any 2006 i s’hi reflecteixen ben clarament les seves principals preocupacions: la identitat, la desolació de la guerra o el sentiment de pèrdua. Ugresic és una de les més prominents representants, en el món de la literatura del que s’ha conegut com a Iugonostàlgia.

Ugresic va néixer l’any 1949 a Zagreb, però l’esclat dels conflictes iugoslaus li van provocar un immens desencís que finalment van acabar provocant-ne l’exili, l’any 1993. Va ser particularmanet crítica contra els bel·licisme i els nacionalismes, tant el croat com el serbi. Va marxar a treballar a Holanda com a professora universitària. Totes les novel•les, d’una manera o altra, en major o menor mesura, són autobiogràfiques. I en aquest volum això és molt evident.

La protagonista, Tanja Lucic, és una professora universitària interina croata que fa classes de llengua i literatura serbocroata a Amsterdam. Els seus alumnes són, sobretot, exiliats provinents dels països iugoslaus. La novel•la intenta reflectir com tot els fets esdevinguts durants els anys vuitanta i noranta van provocar una sensació de pèrdua d’identitat en moltes persones. I això és el que passa amb els alumnes d’aquesta professora: tots són persones desarrelades. Les classes s’acaben convertint en sessions de teràpia de grup, on tots pretenen recuperar un passat comú ara ja llunyà, on compartien cançons, jocs, programes de televisió. Es troben i intenten reconstruir la seva identitat i això ho fan a partir del record d’aquelles coses que els uneixen.

Mentrestant, es veuen es veuen obligats a viure, a malviure, com a immigrants en un país on, malgrat les aparences, la vida és dura. Han de treballar en tota mena de feines, la millor de les quals és la del Ministeri del Dolor, que consisteix a fer roba per als sex-shops holandesos.

La sensació que ens vol transmetre l’autora d’aquesta obra és la devastació per la pèrdua d’una identiat, d’un país, de la pèrdua del dret de tenir una vida normal, fins i tot un idioma, el serbocroat, esquarterat en quatre noves llengües noves (serbi, croat, bosnià i montenegrí).

Més enllà del seu missatge, compartit per moltes persones que senten aquesta nostàlgia d’haver perdut un país on consideren que es vivia millor que no pas ara, és una molt interessant novel•la coral, particularment la primera part, sobre l’exili, l’emigració i la identitat.

Títol original: Ministarstvo boli
Editada en castellà per Anagrama i en francès per Albin Michel