El desconegut cinema albanès

La cinematgorafia albanesa és molt poc coneguda al nostre país. Són molt pocs els films que han arribat a les nostres pantalles. Tot i això, val la pena de coneixe’l.

Malgrat el que es pugui pensar, el cinema va arribar ben d’hora a Albània. Es tenen dades que la primera ssessió va tenir-hi lloc l’any 1897. Cal recordar que la primera projecció pública d’una pel·lícula és de l’any 1895 a París.

Es pot dir que no es van filmar les primeres pel·lícules fins després de la Segona Guerra Mundial, un cop establert el nou estat socialista. Anteriorment, s’havien produït, sobretot, documentals,  i a les sales de cinema es projectaven pel·lícules majoritàriament italianes. Abans de la Segona Guerra Mundial, el paper d’Itàlia a Albània era absolutament preponderant, fins al punt que el país va ser, primer, una mena de protectorat i, després, annexat a la Itàlia mussoliniana.

L’any 1952 es va crear la Societat Cinematogràfica Nacional. A partir de llavors es van rodar algunes pel·lícules, en la majoria de casos amb una clara voluntat propagandística. A tall d’exemple podem esmentar Debatik, de l’any 1961 (la podeu veure aquí en albanès). Abans, l’any 1953, es va rodar Skanderbeu (en albanès), el gran heroi nacional albanès, com a primera gran producció. De fet, era una coproducció albanosoviètica. El director del film era el rus Serguei Iutkevitx, amb una llarga trajectòria cinematogràfica que es va iniciar l’any 1928 i es va prolongar fins l’any 1981. No cal dir que aquest film es mou en els paràmetres estàndard de la cinematografia estalinista.

De tota manera, la filmografia més interessant no es va començar a rodar fins després de la caiguda del règim. Des de llavors, podem destacar-ne algunes, com Parullat, dirigida per Gjergji Xhuvani,  estrenada l’any 2001. És la primera pel·lícula albanesa que va tenir ressò a nivell internacional.

Parullat, Eslògans en català, està ambientada a l’Albània rural de l’any 1981. Andrea, un jove professor, és destinat com a mestre rural a un petit poble del nord d’Albània. Allà es troba un ambient asfixiant i es veu obligat, com tot el professorat de l’escola, a participar de manera activa en l’elaboració d’eslògans que enalteixen Enver Hoxha, el líder indiscutible del país. Els alumnes de l’escola tenen assignats determinats eslògans que han d'”escriure” amb pedres a les muntanyes i turons al voltant del poble. El conjunt del professorat, entre la por, el seguidisme i una mentalitat molt conservadora (també en els mètodes pedagògics) hi participa sense qüestionar-se absolutament res, tret de la mestra de francès, amb la qual Andrea establirà una relació.

Cal recordar que l’any 1981 el poder de Hoxha es mantenia totalment intacte, i que Mehmut Shehu aquell mateix any es va “suïcidar”. Shehu era indiscutiblement el número dos del règim, i havia estat el cap de govern d’Albània des de l’any 1946. És un any, doncs, en què es va accentuar molt més encara allò que s’ha batejat com a culte a la personalitat.

Aquesta pel·lícula retrata l’absurditat del sistema polític del moment, i també les petites i mesquines lluites pel control del poder i de les persones. Interessant. Aquí la podeu veure íntegrament, amb subtítols en francès.

Tirana any zero  (Tirana viti zero) és una pel·lícula dirigida per Fatmir Kotçi, que va ser estrenada l’any 2002.  Està ambientada immediatament després de la gran crisi provocada per les estafes piramidals de l’any 1997, que van provocar un autèntic daltabaix econòmic i polític. Després d’uns anys de relativa tranquil·litat, l’emigració va tornar a ser vista com a l’única perspectiva possible per a la gran majoria de la població. De fet, el tema central del film són els dubtes de si marxar o de romandre al país del protagonista, Niku. La seva companya, Klara, fa temps que té com a objectiu d’anar a treballar a París com a model. Ell, en canvi, tot i els dubtes, decideix quedar-se i continuar sobrevivint amb la feina que havia heretat del seu pare. Retrata, amb forma de comèdia, la societat totalment devastada i sense esperança, que només vol una sortida, la que sigui. Aquí la podeu veure íntegrament, amb subtítols en anglès.

Molt interessant és la pel·lícula Forgivness of blood, una coproducció albano-nord-americana. El director n’és l’estatunidenc Joshua Marston. Va ser estrenada l’any 2011. Va guanyar el premi al millor guió del Festival de Berlín.

També està ambientada en una zona rural del nord d’Albània, on el Kanun, el codi legal tradicional encara és manté ben viu. Dues famílies enemistades s’enfronten per unes terres. Això provocarà que els membres d’una de les famílies hagi de quedar reclosa mentre el conflicte no sigui resol per uns mediadors. Els que en patiran més les conseqüències són els adolescents de la família, Nik i Rudina. Aquí en teniu el tràiler:

Vergine giurata (Verge jurada), de 2015, és un film dirigit per la italiana Laura Bispuri. Es una coproducció amb participació italiana, francesa, suïssa, albanesa i kosovar (més endavant farem una entrada sobre cinema kosovar).

Està centrada en un dels aspectes tradicionals de la societat albanesa (no només albanesa), com és el de les verges jurades, les Burrnesha. Segons la tradició, en alguns casos una dona renuncia al paper de dona i assumeix el rol d’home i de cap de família.  La protagonitzen tres dones: Hanna (que com a verge jurada va adoptar el nom de Mark), Lila, la seva germana, i Jodina, la seva filla. Mark arriba a Itàlia, per sorpresa, a casa de la seva germana, que hi viu des de fa anys. Està en un moment de profunda crisi personal, en una autèntica cruïlla, en la qual es planteja si vol tornar a assumir el seu rol de dona. Aquí en teniu el tràiler:

 

Bona part de la informació utilitzada per elaborar aquesta entrada prové de l’entrada del blog Impedimenta , d’Albert Lázaro- Tinaut, que aprofito per recomanar-vos.