La República Serpska commemora una altra vegada la festa de l’entitat enmig de la polèmica

Aquest 9 de gener passat , les autoritats de la República Serpska han commemorat la festa nacional d’aquesta entitat, malgrat que les autoritats judicials bosnianes l’han considerat com a anticonstitucional.

Tal com es va fer l’any passat, es van organitzar tot d’actes públics que es pretenien massius. El centre de la celebració va ser la capital de l’entitat, Banja Luka, ciutat on es va fer una gran marxa. Hi van desfilar, policies, veterans de guerra, bombers, estudiants i, fins i tot, associacions de caçadors. Segons les dades oficials, en aquesta desfilada hi particiapren entre  1.800 i dues mil persones, entre les quals set-cents policies.

Un dels moments més esperats era el del discurs del president de l’entitat, Milorad Dodik. Habitualment, les seves declaracions acostumen a crear polèmica, ja que d’una forma o altra sempre apel·l·a a la possibilitat de tirar endavant un procés d’autodeterminació. Es va mantenir, tal com es preveia, en la línia habitual, i va exigir més autonomia per a l’entitat, i també va referir-se a la idea de fer un referèndum d’independència si aquestes demandes no eren acomplertes. Va afirmar que el poble serbi té dos estats i que és una legítima aspiració que només en tingui un.

Un altre aspecte que centrava l’atenció era saber quines personalitats de Sèrbia serien presents a l’acte i si hi hauria representants de l’estranger, tal com va passar ara fa un any.

Pel que fa a les autoritats sèrbies, tal com era d’esperar, ni el president, Aleksandar Vucic ni la cap de govern, Ana Brnabic, ni el ministre d’Afers Estrangers, Ivica Dacic, no hi van ser presents. Vucic havia afirmat abans de l’acte, però, que Sèrbia sempre estarà al costat de la República Serpska. Com a representants del govern hi eren Nebojsa Stefanovic, ministre de l’Interior, i Aleksander Vulin, ministre de Defensa.

Va ser molt destacada, però, la particiapció del’expresident serbi, Tomislav Nikolic -del mateix partit, i antecessor, que el presdient Vucic-, que va donar total suport a Dodik, i va arribar a afirmar que, de tot cor, desitjava la independència de la República Serpska. El pretendent al tron de Sèrbia, Alexandre Karadjordjevic també hi feu acte de presència.

De l’estranger, la representació va ser escassa. Destaca l’ambaixador rus a Bòsnia i Hercegovina, Peter Ivantsov, i Anatoli Bibilov, president d’Ossètia del Sud, un estat independent -tot i que pràcticament sense cap reconeixment internancional- que va trencar amb Geòrgia l’any 1991. Geòrgia ja ha fet arribar la seva queixa formal a les autoritats bosnianes per la presència de Bibilov en aquest acte. També hi hagué una representació del’ultradretà Partit de la Llibertat, d’Àustria. Aquest any no es desplaçà a Banja Luka cap membre del Front Nacional francès, tal com sí que van fer l’any passat.

La polèmica entorn de la festa

Aquesta festa pretén commemorar la proclamació de la República del Poble Serbi, el 9 de gener de 1992, poc abans d’esclatar la guerra que va assolar tot el país. Més endavant, el nom de la república va ser canviat i es va adoptar el de República Serpska, terme que va esdevenir oficial després dels acords de Dayton (1995). Aquesta data també coincideix amb un dia molt assenyalat i important del calendari religiós ortodox, Sant Sava (Sant Esteve).

Per als contraris a aquesta celebració, aquest dia representa l’exaltació d’un estat ètnic exclusivament serbi i, per tant, discriminatori per a la resta de grups. Argumenten que la República serpska es fonamenta en la neteja ètnica perpetrada en aquest territori, i que aquesta festa l’únic que fa és legitimar-la. Per als defensors d’un concepte de Bòsnia no basat en criteris ètnics, aquesta data entra en clara contradicció amb el seus principis. En aquesta línia anava una resolució de la Cort constitucional bosniana que l’anul·lava.

Anuncis

El llaç blau per l’autonomia de Transsilvània

El Llaç blau per l’autonomia de Transilvània pretén ser el símbol de la campanya inicada en aquest territori per aconseguir-ne l’autonomia durant aquest 2018. Aquest 2018 es compleix el centenari de la incorporació de Transsilvània a Romania. Els impulsors de la campanya valoren que després de cent anys, la manera d’aconseguir un govern millor i més eficient ha de aprtir de la descentralització del país. Els impulsors de la campanya reivindiquen una Romania moderna, descentralitzada i al servei dels ciutadans, i que els ofereixi una vida digna, independentment de la seva nacionalitat.

A l’entrada de demà, us comentarem amb detall la declaració conjunta, del 8 de gener, dels partits hongaresos per l’autonomia.

El Partit Feixista d’Albània, 1939-1943: el partit al servei de l’ocupació italiana

Albània va ser annexada a Itàlia, entre els anys 1939 i 1943, fruit de la política d’expansió que va tirar endavant la Itàlia de Mussolini. Albània va ser gairebé l’únic territori europeu -també parts d’Eslovènia i Montenegro- que va aconseguir incorporar, i es pot considerar la culminació d’un procés, que feia anys que durava, d’ingerència italiana en els afers del país balcànic.

Lògicament, el Partit Feixista Italià, per tal d’afermar el seu poder, va intentar crear un moviment polític que seguís fil per randa els seus dictats. El Partit Feixista d’Albània (en albanès Partia Fashiste Shqiptare, PFSH), doncs, va ser l’encarregat de gestionar, almenys formalment, el poder a Albània entre 1939 i 1943, any en què Albània va caure sota l’ocupació alemanya. A la pràctica, aquest partit, però, no va controlar mai el país, sinó que va ser l’eina -moltes vegades simples titelles- dels feixistes ocupants per fer-ho. Les últimes decisions sempre van estar en mans dels italians.

Itàlia va ocupar el país després que el rei albanès, Zog I, es negués a acceptar el protectorat militar que li pretenia imposar Mussolini. Davant d’aquesta negativa, el 7 d’abril de 1939 va iniciar l’ocupació del país, va foragitar Zog del poder i convertí Albània en el protectorat que volien. Immediatament, van nomenar un nou cap de govern, Vërlaci, que va iniciar un procés accelerat d’italianització. Anteriorment, el feixisme només s’havia desenvolupat de manera significativa entre la diàspora italiana, força nombrosa feia anys, resident a Albània. La influència d’aquest moviment, fins llavors, sobre la població albanesa havia estat molt escassa.

Amb l’annexió d’Albània a Itàlia, el país va ser reorganitzat de dalt a baix seguint el patró imposat per la potència ocupant. Tot just l’11 d’abril, el ministre d’Afers Estrangers italià, Ciano, va instar alguns col·laboracionistes albanesos a crear organitzacions polítiques calcades del patró italià. Això va comportar que es creessin tot un seguit d’organitzacions, entre les quals destacava, sobretot, el Partit Feixista Albanès, però també una milícia paramilitar feixista (MFSh, dividida en quatre legions), una organització de la joventut feixista (Djelmnia e Liktorit Shqiptar, més coneguda per les sigles en italià, GLA), i també d’altres organitzacions que gestionaven el lleure dels infants. Va ser llavors, a redòs del poder, quan part de la població albanesa s’hi va començar a acostar. De tota manera, el poder real sempre va estar en mans italianes. El canvi més destacat en l’organització política del país va ser la transformació del parlament fins llavors existent en un Suprem Consell Corporatiu.

Entre d’altres mesures es va imposar l’obligació de l’ensenyament de l’italià a les escoles i a l’ensenyament secundari, però on va ser més dura aquesta ocupació va ser en el terreny econòmic. Nombroses empreses italianes es van establir a Albània, 150 fins a finals de 1940, i 366 fins al 1942. Els treballadors eren albanesos que cobraven una autèntica misèria. A més, es va afavorir l’arribada massiva de productes manufacturats procedents d’Itàlia. Tot plegat va comportar la ruïna de les petites empreses albaneses i el creixement del malestar social.

Flag of Albania (1939-1943)

Bandera del Partit Feixista Albanès; font: wikimedia Commons

El Partit Feixista d’Albània va ser fundat formalment en un congrés que va tenir lloc a la capital, Tirana, entre els dies 23 d’abril i 2 de maig de 1939, molt poc després de l’annexió. Els estatuts del partit afirmaven, entre d’altres coses, que el Partit Feixista depenia directament del Duce, i que com a organització estava sota la direcció del Partit Feixista Italià -del qual no n’era més que una branca regional-, cosa que demostra la seva nul·la capacitat de decisió. El secretari general del partit albanès va passar, segons el Reial Decret 1027 de 9 de juliol de 1939, a ser membre del Consell Nacional del partit italià. El primer secretari del partit, fins al 1941, va ser Tefik Mborja. Mborja havia nascut a l’actual Macedònia i va ser membre del primer parlament albanès. Després marxà a Itàlia, on estudià Dret i conegué Ciano. Malgrat el càrrec, estigué subordinat a Giovanni Giro, l’enviat de Mussolini. L’any 1944 va ser empresonat pels comunistes, va ser jutjat i condemnat a vint anys de presó. Morí en estranyes circumstàncies l’any 1954. El succeí en el càrrec, encara amb menys atribucions reals, Jup Kazazi, fins al 1943, i durant molt poc temps, també durant el 1943, Kol Bib Mirakaj. També van tenir un paper rellevant el nou primer ministre d’Albània, l’any 1939, Shefqet Vërlaci (esmentat abans), i també Mustafa Merlika-Kruja -primer ministre entre el desembre de 1941 i el gener de 1943-  Maliq Bushati  i Eqrem Libohova -també primers ministres l’any 1943-. Bushati, però, va ser l’artífex de l’inici de l’allunyament de la Itàlia feixista i l’acostament a l’Alemanya nazi.

Entre les tasques més importants del partit, segons aquests estatuts, era la d’estendre el “feixisme” entre la societat albanesa, la difusió de la llengua i la cultura italiana i l’establiment i consolidació d’unes noves estructures corporatives. L’òrgan de propaganda del partit era el diari « Tomori ».

Malgrat que el partit era absolutament subsidiari d’Itàlia, aviat es va fer evident entre alguns dels seus dirigents que per estendre realment la seva influència calia elaborar un discurs de tipus nacionalista panalbanès que pogués atreure les masses. En aquest sentit, la proposta de la creació de la Gran Albània els anava com l’anell al dit.  Va ser, també, un intent de desviar el malestar que s’havia creat arran dels evidents greuges que havia comportat l’ocupació italiana.

Amb aquest objectiu, l’activitat del partit es va intensificar. L’agost de 1940 la premsa oficial albanesa va atacar amb especial virulència Grècia, sobretot pel que consideraven la persecució de la minoria abanesa d’aquell país. La guerra italogrega va esclatar finalment, el 28 d’octubre de 1940, i el Partit Feixista Albanès va destinar nombrosos esforços a tenir un pes important en aquesta contesa. De fet, les tropes italianes que van atacar Grècia van desplegar-se des de la ciutat de Saranda, al sud d’Albània. Amb aquestes tropes hi combateren algunes unitats albaneses.

També va ser molt important la implicació d’aquest partit en l’annexió de Kosova, després de l’ocupació de les tropes nazifeixistes del que havia estat la primera Iugoslàvia, l’abril de 1941. Tot i aquesta implicació, el control del nou territori ocupat va anar a càrrec sempre, també, dels italians. Va ser llavors quan va estar més a prop que mai la creació d’una “Gran Albània”, quan al regne albanès s’hi incorporà la major part del territori de Kosova, la zona més occidental de Macedònia i algunes regions del sud de Montenegro, poblades majoritàriament per albanesos.

Les autoritats italianes, però, van recelar moltes vegades de l’actitud dels feixistes albanesos, com ho palesen alguns informes del general Sebastiano Visconti-Prasquier. L’inici de les accions per part de les guerrilles del Partit Comunista, nacionalistes –com Balli Kombëtar- i, fins i tot, monàrquiques -Legalitetit- va provocar que aquest recel anés cada vegada a més. Si a això hi afegim la baixada del nivell de vida i de consum, la popularitat dels feixistes va caure en picat, fins al punt que dins el mateix partit cresqué una facció « esquerranista i nacionalista », que començà a marcar distàncies amb la línia oficial del partit. Es pot afirmar que l’ham nacionalista de crear una Gran Albània no va servir per fer que els albanesos fessin costat als italians en la seva ocupació.

Finalment, quan els feixistes italians marxaren del país i foren reemplaçats pels nazis, la Guàrdia de la Gran Albània formalment substituí el Partit Feixista com a interlocutor de la potència ocupant, però la seva influència sobre els ocupants fou encara menor. El PFSh va ser dissolt el juliol de 1943.

Finalment, no es pot deixar d’esmentar que Ramiz Alia, el successor d’Enver Hoxha, havia militat de ben joven en aquest partit, entre el 1941 i el 1943, quan passà a la clandestinitat, amb el Partit Comunista.

L’etnojazz del turc Okay Temiz

Com tot els grans descobriments, el d’Okay Temiz va ser per casualitat. Va ser l’any 1990, quan vaig comprar-ne un disc de vinil doble, Oriental Wind –editat feia poc a casa nostra, tot i ser dels anys 1977-1979-, deixant-me portar per la intuïció. Em va encantar. Dos anys després vaig poder gaudir de la seva música en directe en el marc incomparable del FIMPT de Vilanova i la Geltrú. Des de llavors, sempre he intentat seguir-lo.

Temiz, de formació musical clàssica, és un percussionista i trompetista turc, nascut a Istanbul l’any 1939, que de ben jove es va deixar captivar pel jazz, al qual ha dedicat la seva vida musical. Tot i axò, Temiz no ha renunciat mai al ric bagatge de la música tradicional del seu país i l’ha incorporat al seu món musical.

Les seves primeres aproximacions al jazz van produir-se de la mà de l’inefable Don Cherry, a principis dels anys setanta. Eren els anys en què Cherry va intentar fusionar diverses tradicions musicals amb el jazz, amb uns excel·lents resultats.

Després va impulsar Oriental Wind, un projecte musical en què confluïen múscis suecs i turcs. Després, en solitari –i també amb nombroses col·laboracions- va iniciar una llarga carrera musical que us recomano que seguiu.