El referèndum d’autodeterminació de Macedònia, de 1991

El 8 de setembre de 1991 va tenir lloc el referèndum d’autodeterminació a la república iugoslava de Macedònia. Segons les dades oficials, entre el 95 i el 96% de les persones que van prendre-hi part van optar per la independència, tot i que els percentatges varien lleugerament segons les fonts consultades. Entre el 3 i el 4% hi van votar en contra. La participació va ser del 75,7%.

Poc abans del referèndum, el gener, Kiro Gligorov fou nomenat president de la República de Macedònia, una de les sis que conformaven Iugoslàvia, després de les eleccions que van tenir lloc a finals de 1990. De seguida, va emprendre una línia que anava en la direcció d’avançar cap a la independència, tot i que amb alguns matisos. De fet, no es tancava la porta a una futura nova Iugoslàvia formada per estats sobirans, en una mena de confederació. La pregunta que es va fer en el referèndum, unilateral, ho demostra clarament: “Donaríeu suport a la independència de Macedònia, amb dret a entrar en una futura unió d’estats sobirans de Iugoslàvia?”.

El mateix 8 de setembre a la nit, Kiro Gligorov, el llavors president de Macedònia, va anunciar-ne els resultats i la voluntat de la població macedònia de ser un estat lliure i sobirà. El parlament macedoni va proclamar formalment la independència el 25 de setembre.

Tot i que la immensa majoria de la població va donar-hi suport, és important destacar que la major part de la comunitat albanesa, molt important al país –al voltant del 25%-, va optar per boicotejar-lo.

Poc després, el 17 de novembre es va votar la nova Constitució, amb alguns petits canvis en relació amb l’esbossada abans del referèndum. El maig de 1991 s’havia constituït una comissió parlamentària, que en va elaborar un esborrany, presentat el 23 d’agost. Molts albanesos van optar per no votar, ja que el paper que concedia aquesta constitució a la població albanesa era considerat discriminatori. De fet, hi havia diverses demandes que havien plantejat que no es van considerar satisfetes, algunes de les quals eren, per exemple, una autonomia territorial de les zones poblades majoritàriament per albanesos –amb capital a Tetovo-o l’oficialitat de l’albanès al conjunt del país.

De fet, la no-resolució de la qüestió albanesa ha marcat d’una manera molt important la política de Macedònia des de la seva fundació. El punt culminant d’aquest desencontre va ser la breu guerra de 2001. Després dels acords d’Ohrid, es van posar les bases que van permetre reconduir la situació, tot i que periòdicament s’han reproduít les tensions. En els darrers mesos, s’ha agreujat particularment arran del canvi de govern que hi ha hagut en aquest país. La dreta nacionalista del VMRO-DPMNE ha utilitzat la qüestió albanesa per tal de perpetuar-se en el poder. A més, des de la comunitat albanesa s’han continuat mantenint les reivindicacions, que encara està per veure com es resolen, una dels quals, per exemple, és una nova llei de llengües, que s’està tramitant en aquest moments.

Aquesta proclamació d’independència no va comportar cap conflicte bèl•lic, tot i que hi havia veus que presagiaven el pitjor. A Croàcia ja havia esclatat la guerra, que va assolar el país fins al 1995. Per aquest motiu, les Nacions Unides van enviar cinc-cents soldats, bàsicament nord-americans, a controlar la frontera amb Sèrbia.

El primer estat que va reconèixer la independència de Macedònia va ser Bulgària. Cal destacar que, a Bulgària, majoritàriament s’ha negat l’existència d’una nacionalitat macedònia, o d’una llengua macedònia. Normalment consideren que el macedoni no és més que un dialecte del búlgar, i que els macedonis són, en realitat, búlgars. Poc després de Bulgària, reconegueren el país Turquia, Eslovènia, Croàcia, Rússia, Bòsnia i Hercegovina.

L’altre gran conflicte, encara no resolt, és el del nom. El país va entrar a formar part de les Nacionals Unides el mes d’abril de 1993, però va haver-ho de fer amb el nom de FYROM, que vol dir senzillmanet Antiga República Iugoslava de Macedònia.

L’oposició frontal de Grècia a reconèixer Macedònia amb el seu nom ha estat font de conflictes entre tots dos estats durant tots aquests vint-i-sis anys. Grècia reivindica el nom de Macedònia com a propi de la tradició grega. A més, es malfia que la seva utilització pugui implicar que la minoria macedònia de Grècia –no reconeguda i sotmesa a una intensa política d’assimilació- pugui fer reivindicacions de caire irredemptista. Grècia va optar per una política de frontal oposició al nou estat, amb boicots,sancions, que es van allargar fins al 1995, quan Macedònia es va veure obligada a fer alguns canvis constitucionals, i fins i tot de bandera.

A hores d’ara, hi ha trobades encara entre tots dos governs per tal de trobar una sortida a aquesta qüestió, que no és menor. Fa pocs mesos, Sèrbia va deixar d’utilitzar formalment el nom de Macedònia per tal de fer servir el de FYROM, cosa que ha provocat importants tensions entre tots dos estats.

Anuncis