La independència de Bulgària. Des de les primeres revoltes fins a la proclamació d’independència, 1836-1908

Els turcs otomans van arribar als Balcans durant el segle XIV, i  a finals d’aquest segle ja controlaven la totalitat dels territoris poblats pels búlgars, després de sotmetre la ciutat de Vidin, l’any 1396. Van iniciar, llavors, una llarga dominació que no es pot donar per finalitzada fins entrat el segle XX. Durant aquells anys s’estengueren per tot el que actualment és Sèrbia, Albània, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina… i arribaren fins i tot a les portes de Viena el 1529.

A mitjan segle XIX, l’Imperi Otomà controlava, doncs, la major part del territori balcànic, ja fos de manera directa o bé mitjançant el control sobre territoris formalment autònoms. En el cas de Bulgària, concretament, tot el territori estava sota control directe de l’Imperi.

Des de la segona meitat del segle XVIII, l’economia dels territoris búlgars  va entrar en una etapa expansiva, cosa que va permetre la consolidació d’una petita burgesia, dedicada sobretot al comerç i a les manufactures. La indústria, de molt petites dimensions, tèxtil i del cuir, per exemple, es va desenvolupar extraordinàriament. El paper dels gremis, particularment, va ser, a partir de llavors, molt important i van tenir un paper cabdal en la vida social i cultural de la Bulgària del segle XIX. Tot aquest impuls va acabar provocant que l’Imperi Otomà tirés endavant una sèrie de reformes imprescindibles per a aquests nous actors, però aquestes reformes, a més d’estimular el creixement econòmic, van posar en evidència els límits del sistema, motiu pel qual, aquests sectors de la petita burgesia van començar  a plantejar-se nous horitzons. I la perspectiva d’uns estat va començar a ser ben vista per aquests sectors.

El Renaixement Nacional Búlgar

Com passa habitualment en els països on hi ha un conflicte lingüístic i nacional, el desenvolupament d’iniciatives en l’àmbit de la cultura va precedir la lluita més estrictament política. Així, doncs, durant el transcurs del segle XIX, es van anar posant les bases del que podríem anomenar una cultura nacional. La historigorafia búlgara ha batejat tot aquest procés amb el nom de Renaixement Nacional Búlgar.

La primera escola laica en llengua búlgara va ser fundada l’any 1834 a Gabrovo. Per posar-la en funcionament, va ser imprescindible l’aportació econòmica dels gremis -abans esmentats-, que llavors estaven en una època de ple creixement. Aquests gremis també van col·laborar activament a sufragar despeses en l’àmbit de la cultura i de l’educació, com per exemple pagar els estudis a l’estranger de nombrosos estudiants. El nombre d’aquestes escoles va anar creixent, de manera que l’any 1878 n’hi havia gairebé dues mil.

També va ser important la tasca de normativització de la llengua. L’any 1844, obra de Bogorov, es va publicar la primera gramàtica de la llengua búlgara, no exempta de polèmica, entre defensors d’ún búlgar més arcaic i més proper a les altres llengües eslaves i uns altres de més partidaris del búlgar que es parlava llavors. Finalment, l’any 1870, la polèmica es va tancar amb la publicació d’una normativa amb consens.

Paral·lelament, la publicació de llibres es va anar incrementant: el primer data de 1776, obra de  Païssi de Hilendar.  Així com entre 1821 i 1830 tan sols es publicaren nou llibres en búlgar, entre entre 1860 i 1870 la xifra va superar els 700. El mateix va passar amb les publicacións periòdiques. La primera que va aparèixer, Liuboslovie, data de 1834, però després se’n publicaren moltes més: entre 1844 i 1870 una norantena, de les quals 56 eren diàries. Moltes d’aquestes publicacions tenien una vida efímera i no n’era menyspreable el nombre de publicades fora de Bulgària. Les primeres societats amb afany de difondre la cultura búlgara van ser La Societat de Filologia, de 1824, i la Societat per la Literatura Búlgara, de 1835. La literatura també es va anar desenvolupant, particularment pel que fa a la poesia. En aquest sentit, destaca particularment el nom de Hristo Botev.

Finalment, una institució nova que va tenir un paper molt important en la vida social búlgara va ser la de les Txitalixte, que eren una mena de clubs de lectura, centres de debat, reunió,formació... La primera es va constituir l’any 1856, i l’any 1878 ja n’hi havia 186. Es van convertir en un element clau per difondre les idees nacionalistes.

Un altre àmbit molt important, llavors, era el religiós. L’església búlgara va iniciar a principis de segle XIX un llarg combat per tal d’aconseguir la seva independència del patriarcat de Constantinoble, cosa que va aconseguir entre els anys 1870 i 1872, quan es va formar l’Exarcat Búlgar, amb Antim I com a primer patriarca. En aquest context es van restaurar o reconstruir nombroses esglésies i monestirs, el més conegut dels quals és el de Rila, a partir de 1833.

 

 

Church Monastry Rila.jpg
By DrobenOwn work, CC BY-SA 3.0, Link

Font: Wikimedia Commons

La lluita contra l’Imperi Otomà

Durant el segle XIX van ser constants les revoltes contra la dominació otomana a l’àrea dels Balcans, i destaquen particularment les revoltes sèrbies, dels anys 1804 i 1814, i també la revolució grega que acabà finalitzant amb la independència d’aquest país. En tots dos casos, voluntaris búlgars participaren lluitant al costat dels revoltats, com també n’hi hagué que lluitaren al costat dels russos durant la guerra russoturca de 1806-1812.

A Bulgària, però, no hi hagué cap gran moviment popular de resistència que aconseguís posar en perill la dominació turca, almenys fins a finals de la dècada dels seixanta del segle XIX. Això no vol dir que no hi hagués nombroses revoltes durant tots aquells anys, com les que hi hagué durant els anys trenta (1835, 1836, 1837), la més coneguda de les quals és la de Berkovitsa, que va ser la que va tenir més repercussións, l’any 1836 -motiu pel qual he triat aquesta data simbòlica com a inici del procés que va portar el país cap a la independència-. N’hi hagué d’altres entre els anys 1840 i 1850, sobretot al nord -important la de Vidin- i al sud-oest de l’actual Bulgària. En tots aquests casos és difícil de destriar el component social del component nacional. En bona part eren protagonitzades per pagesos i tenien un clar component antifeudal.

De tota manera, les propostes per canviar l’estatus de Bulgària no comencen a agafar autèntica embranzida fins a la dècada dels seixanta.

És llavors, quan es fan propostes concretes i s’organitzen grups amb objectius ben definits. Destaca la figura de Georgi Rakovski -historiador, etnògraf, periodista i poeta-. Un tret característic del moviment d’alliberament nacional búlgar és que pràcticament la totalitat dels seus líders eren home de lletres. Rakovski va néixer l’any 1821 i de ben jove va dur a terme activitats clandestines, cosa que va provocar que hagués de marxar exiliat del país, i iniciés un periple que el portaria per França, Rússia i finalment, una altra vegada, Romania. A Rússia va entrar en contacte amb els populistes russos, dels quals va aprendre bona part de les seves tàctiques insurgents.

L’any 1862 va impulsar la creació de la Legió de Voluntaris, que va col·laborar amb les forces sèrbies a ocupar la fortalesa de Belgrad, en mans turques. Sèrbia tenia, llavors, una relació de vassallatge amb l’Imperi Otomà, que no va ser eliminada fins al Tractat de Berlín, de 1878. Poc després, però, les autoritats sèrbies van comminar aquests voluntaris a marxar del país, cosa que significà el final de la col·laboració amb les autoritats sèrbies. Les propostes de Rakovski anaven en la línia de crear un federació balcànica d’estats cristians.

Georgi-Rakovski-Blegrade-1862.png
Font: wikimedia Commons

L’any 1867 impulsà la creació del Comitè Central Secret Búlgar, que feu propostes polítiques concretes, tot i que també va emparar accions de caire insurreccional. Des d’aquest comitè s’arribà a proposar a la Porta una solució, pel que fa a la qüestió búlgara, similar a la que s’havia adoptat a l’Imperi Austrohongarès, la solució dualista del Compromís de 1867. D’aquesta manera proposaven un Imperi dual turcobúlgar. No cal dir que les autoritats otomanes ni tan sols la van tenir en compte.

Simultàniament, entre 1867 i 1868 hi hagué alguns intents de penetració de diversos grups, procedents de Romania, que tenien com a objectiu provocar un aixecament popular a Bulgària. Aquestes incursions resultaren infructuoses. Destaquen particularment les protagonitzades per Hadji Dimitar i Stefan Karadja.

L’any 1870, ja mort Rakovski, es va crear el Comitè Central Revolucionari Búlgar. Ara, els caps visibles de la resistència búlgara passaren a ser Ljuben Karavelov, Vassil Levski i Hristo Botev, tots tres homes de lletres. Vassil Levski va ser empresonat l’any 1872 i va morir executat l’any 1873.

La crisi del període  1875-1878  

L’any 1875 esclatà una nova crisi social i política, molt profunda, que sacsejà tots els Balcans, i que va acabar implicant una canvi radical en la configuració política de la zona. Aquell any hi hagué diversos aixecaments contra la dominació turca a Bòsnia, Sèrbia i Bulgària. El primer va esdevenir-se a Bòsnia, més concretament a Nevesinje.

A Bulgària, l’esclat es va produir l’abril de 1876. El 14 d’abril els comitès revolucionaris van ser convocats a Oboriste, per tal d’organitzar la insurrecció, i s’acordà que l’1 de maig seria la data escolida perquè s’iniciés. De tota manera, la pressió del govern va fer que es precipitessin els esdeveniments i que esclatés el 19 d’abril.

La revolta havia de començar en quatre punts diferents de la geografia búlgara, i de manera simultània. En tres dels llocs, però, tingué molt poc èxit i gairebé nul suport popular. Destaquen particularment les accions protagonitzades pel poeta Hristo Botev, que va liderar la revolta a . Es va apoderar d’un vaixell austríac, el Radetzsky, i va entrar en terres búlgares, procedent de Romania, amb l’objectiu de provocar un aixecament popular. El seu èxit fou escàs, i finalment el 20 de maig fou mort pels baxi bazouq, tropes irregulars  turques, on també hi havia alguns búlgars musulmans que hi lluitaven.

Només la revolta que esclatà entorn de la ciutat de Plovdiv, al sud el país, va aconseguir un suport popular important, cosa que al seu torn va provocar una repressió sagnant per part de les tropes turques.

Poc després d’aquests fets, Rússia s’apressà a intervenir-hi. Va demanar la convocatòria d’una conferència de representants de les grans potències per tal de proposar solucions, sotretot per als casos de Bulgària i de Bòsnia i Hercegovina. En els cas concret de Bulgària, proposava la creació de dues províncies autònomes, entorn de Tarnovo i de Sofia. Els otomans s’hi oposaren radicalment. Amb aquest pretext, finalment, la Rússia tsarista optà per declarar la guerra a l’Imperi, el 12 d’abril de 1877.

L’arribada de les tropes russes va ser molt ben rebuda per la població, i els comitès revolucionaris van fer una crida als búlgars per tal que s’hi unissin. Arran d’això es creà una Legió Búlgara, d’aproximadament deu mil voluntaris. Les tropes russes, finalment, aconseguiren vèncer els otomans, i els tsar Alexandre va forçar a signar el Tractat de Pau de San Stefano, barri als afores de Constantinoble, el 18 de febrer de 1878.

El Tractat de San Stefano

La lletra de l’acord implicava un canvi radical en el mapa balcànic. D’una banda, se certificava la independència de Sèrbia, de Romania i de Montenegro. Sèrbia i Romania fins llavors eren principats tributaris del soldà. Montengro, per la seva banda, ja era formalment independent, tot i que Turquia sempre havia defensat que també estava vinculada l’imperi, cosa difícilment sostenible. Pel que fa les terres romaneses, també s’ha de destacar que Rússia s’annexà part del sud de Bessaràbia. Rússia també aconseguí com a botí terres del Caucas, poblades per georgians i armenis.

Pel que fa a Bulgària, es preveia la creació d’un Principat Autònom de Bulgària, amb una extensió molt més gran que la de l’actual Bulgària. L’estat previst tenia unes grans dimensions i abastava des del mar Egeu fins al Danubi. Aquest principat també incorporava part de la Dobrudja, un territori sempre disputat entre Romania i Bulgària.

Aquest principat era, formalment, tributari i vassall de l’Imperi Otomà, però Rússia hi passava a tenir una gran influència, com ho demostra, per exemple el seu paper en l’elecció del príncep.

Segons aquest tractat, formarien part d’aquest nou principat búlgar tots els territoris que actualment pertanyen a la Macedònia independent -com Ohrid, Skopje, Bitola, Veles, Kuamnovo, Kocani…-, a la Macedònia grega –com Kastoria o Flórina a la Macedònia occidental grega o Kavala a la Macedònia oriental grega- o, fins i tot, a Albània, com Korça.

Cal recordar que des de Bulgària s’ha tendit a negar l’eixstència d’una llengua i d’una nacionalitat macedònia diferenciada de la búlgara. Aquesta actitud encara ara és força vigent, cosa que ha provocat tensions entre els governs d’ambdós països. D’altra banda, un discurs favorable a la creació d’una Gran Bulgària no ha deixat mai d’existir. En aquest sentit, la “Gran Bulgària” del Tractat de San Stefano n’és un precedent. Durant la Segona Guerra Mundial, aquest objectiu es va acomplir parcialment, quan les tropes búlgares s’annexaren la Macedònia iugoslava.

Bulgaria-SanStefano -(1878)-byTodorBozhinov.png
CC BY-SA 3.0, Link   Font: Wikimedia Commons

El Tractat de Berlín

De tota manera, aquest tractat tingué una vida molt curta. Les potències occidentals van reaccionar al que van considerar perill d’expansió russa al Balcans i van forçar un nou tractat de pau, signat en aquest cas a Berlín, on va tenir lloc el juliol d’aquell mateix any. A resultes d’aquest nou “acord”, les fronteres previstes per al principat búlgar van disminuir de manera considerable, bàsicament amb la pèrdua de gran part dels territoris macedonis. El nou tractat va ser signat el 13 de juliol d’aquell mateix any.

Segons aquest nou tractat, es va constituir un petit principat búlgar, tributari de l’Imperi Otomà, entre el Danubi i la part central de l’actual Bulgària -per la serralada central que dividiex el país- i, d’una altra banda, una província autònoma dins l’Imperi Otomà, que va ser coneguda amb el nom de Rumèlia Oriental.

Cal tenir present que aquells anys eren, justament, els anys del gran repartiment imperialista del món. Per a les potències europees -l’Imperi Austrohongarès, l’Imperi tsarista, el Regne Unit o França- els Balcans eren només un botí per afegir a les seves àrees d’influència i control, tal com ho podia ser tot el continent africà.

De tota manera, l’existència d’aquests dos territoris com a ens separats va tenir una vida breu. L’any 1885 –tot just set anys després del Congrés de Berlín, es van unificar sotà l’ègida del Principat autònom, que a efectes pràctics tenia una existència, ja, totalment independent. Les autoritats turques no van poder fer res per evitar-ho. El setembre de 1885 es va consumar aquesta unificació.

En aquesta nova Bulgària, Rússia hi jugava un paper cabdal. De fet, el príncep Dondukov va ser qui va organitzar el nou estat i convocar la primera assemblea constituent. A resultes de tot això, va ser escollit príncep Alexandre de Battemberg, nebot de la tsarina. Després, la pugna, entre l’Imperi Austrohongarès i Rússia, pel control de la zona va ser constant. D’exemples n’hi ha molts, com la guerra serbobúlgara de 1885 o la destitució d’Alexandre de Battemberg i el nomenament de Ferran de Saxònia-Coburg com a nou monarca, més proper als interessos austríacs. Aquesta dualitat d’interessos també es pot vuere perfectament amb l’eclosió d’una nova burgesia, subordinada als interessos austríacs i una altra de més vinculada als interessos russos.

La independència formal

Bulgària, com a estat independent, però, no neix fins l’any 1908, arran de la revolució dels Joves Turcs -del juny d’aquell any-, esdeveniment que va ser aprofitat per les autoritats búlgares per trencar tots els vincles, exclusivament formals, que els lligaven amb Turquia. D’aquesta manera, Ferran de Saxònia-Coburg es convertí en ou tsar de Bulgària. Aquell mateix any, l’Imperi Austrohongarès s’annexionà del tot Bòsnia i Hercegovina, que fins llavors també formalment pertanyia a l’Imperi Otomà, tot i que era adminsitrada pels Habsburg.

 

En el següent enllaç teniu la versió en castellà d’aquest article, publicada a la Tortuga Búlgara, de Marco Vidal González:

La independencia de Bulgaria. Desde la insurrección de Berkovitsa hasta la proclamación de independencia, 1836-1908

Aprofito per recomanar-vos que seguiu aquest blog.

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s