Els Domobranci, la milícia eslovena que va col·laborar amb els nazis

El 6 d’abril de 1941 les potències feixistes –Alemanya, Itàlia, Hongria i Bulgària- van iniciar la conquesta del regne de Iugoslàvia, que va culminar deu dies després. Això va comportar la divisió i repartiment del país entre aquests estats, a part de la constitució de l’estat feixista croat i el manteniment d’una Sèrbia independent, que no era més que un estat titella sense cap mena d’independència real. Poc després, els partisans iniciaren la lluita per l’alliberament de les potències ocupants.

Pel que fa a Eslovènia, la major part del país passà a estar dominat per Itàlia: Baixa Carniola, Baixa Estíria, Carniola Interior i Ljubljana; de la mateixa manera, Itàlia també es va annexar part de Dalmàcia i de Montenegro. Anteriorment ja s’havia apropiat d’Albània, i amb l’ocupació de Iugoslàvia també ocupà Kosova i la part més occidental de Macedònia, poblada majoritàriament per albanesos. De la resta d’Eslovènia, la zona més septentrional i la part més oriental passaren a ser dominades per Alemanya (el nord de Carniola, el nord d’Estíria i la zona de Posavje. Hongria s’apropià Prekmurje i l’Estat Independent Croat també se n’annexà un altre petít bocí.

Ljubljiana, amb el nom de Lubiana, es convertí, a partir de llavors, en la capital de la nova província de Ljubljana, dependent d’Itàlia i governada per un alt Comissionat. El territori controlat pels italians va ser dividit en cinc districtes (Lubiana, Longatico, Novo Mesto, Cernomegli i Cocevie).

Pel que fa a la zona sota ocupació alemanya, els plans nazis no eren gens amables, ja que van planificar la deportació d’entre 220 i 260 mil persones cap a diferents camps de concentració, tant d’Alemanya com de Sèrbia o de Croàcia. Es tenia la intenció de fer-hi arribar, a Eslovènia, pel cap baix, uns 80.000 colons germànics. Per diversos motius, sobretot organitzatius, no pogueren dur a terme aquests plans tan salvatges, tal com havien previst. Tot i això, es calcula que uns vuitanta mil eslovens van ser deportats.

Se sap del cert que els ocupants italians també havien previst de fer deportacions d’aquest tipus. Hi ha documentada la deportació d’uns vint mil eslovens, cap a camps de concentració italians.

Des de finals d’abril de 1941, és a dir ben poc després de l’ocupació, es va començar a organitzar la resistència armada. Es creà el Front d’Alliberament Eslovè, impulsat per comunistes, però amb una presència important, també, de cristians socialistes i liberals nacionalistes. Aquesta orgnització va ser el nucli dels partisans eslovens.

L’ocupació italiana es va perllongar fins al setembre de 1943, moment a partir del qual el país va passar a ser ocupat per l’Alemanya nazi, després de l’armistici italià.
La presència alemanya en el conjunt del territori eslovè es va prolongar fins al 1945.

El fet que s’organitzés una resistència, que aviat va ser dirigida pels comunistes, va fer que alguns sectors de la societat eslovena, profundament conservadors, impulsessin la creació de milícies anticomunistes que lluitessin al costat dels ocupants.

En el territori sota domini italià a partir del 1941 estigué activa, des del 1942, la Vaske Straze (Guàrdia Cívica), també coneguda com a Milícia Voluntària Anticomunista. Tenia un to marcadament clerical i antisemita i es definia sobretot pel seu furibund anticomunisme. Després del setembre de 1943, quan els alemanys passen a controlar gairebé tot Eslovènia, impulsaren, amb el suport d’ aquests mateixos sectors, la creació d’una altra milicia, més nombrosa i ben armada, coneguda amb el nom d’Slovensko Domobrantsvo (Guàrdia Patriòtica Eslovena), els membres de la qual eren coneguts amb el nom de domobranci. De fet, qui la va organitzar va ser el general nazi Rosener. Hi hagué dues milícies més de les mateixes característiques, menys nombroses, que hi actuaren coordinadament, una a la zona costanera d’Eslovènia i una altra a Carniola.

En total, totes aquestes organitzacions paramilitars aplegaren un màxim de vint mil efectius, i estaven formades íntegrament per eslovens. La seva activitat era, fonamentalment, la d’assesssorar les forces alemanyes en la lluita contra els partisans i alhora la de fer activisme “patriòtic” eslovè. Per aquest motiu crearen diverses publicacions periòdiques. Les seves forces d’infanteria van participar en diverses batalles. Aportaven sobretot el seu coneixement del territori.

Un cop acabada la guerra, amb l’arribada dels partisans el maig de 1945, molts fugiren a Àustria. Quan va ser obligats a tornar a Iugoslàvia per les tropes aliades, molts van ser capturats pels partisans i van ser executats, juntament amb molts combatents ústaixes –feixistes croats-. Segons alguns autors, el nombre de morts pot voltar entorn dels onze mil. De fet, a Bleiburg cada any se celebra un acte en homenatge a les víctimes d’aquests fets, commemoració que s’ha convertit en l’acte d’exaltació fexista més important que té lloc anualment  a Europa.

Els domobranci van tenir el suport d’algunes personalitats destacades de l’església catòlica eslovena, com per exemple el bisbe Gregorij Rozman. Leon Rupnik, governador d’Eslovènia durant aquell any i mig, en fou el dirigent efectiu. Rupnik era indiscutiblement antisemita i pronazi.

En un acte multitudinari, de l’any 1944, els domobranci van retre homenatge a Hitler i van prometre lluitar al costat dels nazis contra el comunisme, que consideraven enemic mortal del catolicisme. Negaven que hi hagués una ocupació d’Eslovènia i argumentaven que el que hi havia en realitat era una guerra civil contra el comunisme.

Aquests últims anys hi ha hagut diverses persones que han defensat tesis revisionistes pel que fa al paper dels domobranci. Han negat que fossin col·laboradors dels nazis i han defensat que tenien nobles objectius, però que es van veure atrapats en una lògica de la qual no van poder fugir. Des d’aquest punt de vista els consideren més aviat com a víctimes. És una teoria que no té cap fonament, encara que sí que és veritat que alguns domobranci, molt pocs,  van ser partidaris en els últims mesos de la guerra d’allunyar-se dels nazis.

Malgrat l’existència d’aquestes organitzacions, és indiscutible que la gran majoria del poble eslovè va estar en contra dels nazis i de l’ocupació. Els domobranci no representen més que la “quota” de col·laboracionistes que hi hagué en tots els països ocupats pels nazis.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s