Eleccions a Kosova: canvis en el mapa polític

L’11 de juny tindran lloc les eleccions per triar la composició del nou parlament de Kosova, després que el govern actual no superés una moció de censura -o de no confiança- presentada la setmana passada. A Kosova, una moció de censura no implica la presentació d’un govern alternatiu, sinó simplement la caiguda immediata del govern i la convocatòria d’eleccions anticipades.

El termnini per a la presentació de candidatures i de coalicions electorals finalitzava ahir a mitja nit. En el transcurs d’aquesta setmana les reunions entre les cúpules dels diversos partits han estat molt nombroses, a resultes de les quals s’han creat dues grans coalicions. De fet, els primers dies es va especular, sobretot, amb la possibilitat d’una gran coalició formada pels tres principals partits opositors: Vetëvensdosje, Aliança pel Futur de Kosova (AAK) i Iniciativa per Kosova (NISMA), que han col·laborat força durant l’última legislatura, però en una reunió que va tenir lloc fa dos dies es va esvair del tot aquesta opció.

Finalment, ahir les coses van canviar radicalment, amb la qual cosa el mapa polític kosovar quedarà clarificat, i simplificat, entorn de tres grans opcions, partits de les minories a banda.

L’anterior equip de govern estava format, a part d’una colla de partits petits, per dues formacions: el Partit Democràtic de Kosova (PDK) i la Lliga Democràtica de Kosova (LDK).

El Partit Democràtic de Kosova, partit en què milita Hashim Thaci -actual president del país-, és l’organització que ha dominat la política del país en els últims anys, sobretot des de la declaració d’independència, el 2008. És un partit que es va fundar al voltant dels principals líders de la guerrilla de l’UÇK, que va lluitar contra l’exèrcit serbi durant la guerra de Kosova (1998-1999).

Fins llavors, el partit hegemònic havia estat la Lliga Democràtica de Kosova, el partit fundat per Ibrahim Rugova, que va encapçalar la resistència contra el règim de Milosevic durant els anys noranta. Durant aquells anys va posar especial èmfasi a dur a terme una política de resistència noviolenta, emulant així part del discurs gandhià. Tot i això, la figura de Rugova ha estat, i és, molt controvertida.

Les diferències ideològiques entre ambdues formacions són escasses, i tots dos partits han estat involucrats en nombrosos casos de corrupció, tràfic d’influències, clientelisme i privatitzacions d’empreses públiques, més que sospitoses. Probablement, el PDK, per les seves més grans cotes de poder n’ha protagontizat molts més casos. La LDK és, a grans trets, un partit més moderat i més predisposat a l’entesa amb Sèrbia, més clarament protatlantista i europeista.

Tots dos partits es poden ubiccar perfectament en la dreta de l’espectre polític i es caracteritzen principalment pel pes indiscutible que hi tenen els seus líders (Thaci en el PDK i Isa Mustafa, fins ara cap de govern, en la LDK). Cal tenir en compte, però, que el binomi esquerra-dreta moltes vegades té poca rellevància política en els estats sorgits de la descomposició del “socialisme real”.

Les relacions entre tots dos partits havien estat sempre molt tibants, però després de l’última contesa electoral, totes dues forces eren incapaces de forma govern en solitari. Finalment, després de setmanes d’incerteses, van optar per formar un govern de coalició. És més que simptomàtic que l’acord es va signar després d’una reunió a l’ambaixada dels EUA, i que la seva acció de govern ha seguit els dictats que han interessat tant la Unió Europea com els EUA, cosa que es reflecteix claríssimament en temes com la negociació amb Sèrbia, la delimitació de les fronteres amb Montnegro, el mur de Mitrovica… malgrat l’oposició de bona part de l’oposició.

Les desavinences entre aquestes dues formacions eren més que evidents aquests darrers mesos, fins al punt que el PDK no va tenir manies a l’hora de facilitar la caiguda del govern.

En aquestes properes eleccions, les dues formacions es presentaran per separat.

D’una banda, el PDK va anunciar ahir a la tarda que hi concorrerà en coalició amb set partits petits, amb els quals ja hi havia participat en l’anterior ocasió, entre els quals hi ha el Partit de la Justícia, Partit Conservador, Partit Liberal, Front Nacional, Partit Republicà, Moviment per la Unitat o Alternativa Democràtica, tota una constel·lació de partits al servei d’interessos personals.

A última hora de la nit, però, quan només faltaven onze minuts perquè finalitzés el termini, es va fer públic que el PDK es presentarà en una coalició amb l’Aliança pel Futur de Kosova (AAK) i NISMA, dos partits fins ara opositors, que havien estat molt durs amb el govern.

L’AAK està liderada per Ramush Haradinaj, que va ser empresonat a França a principis del mes de gener, l’extradició del qual demanaven les autoritats sèrbies. Finalment va ser alliberat i ha volgut aprofitar el gran protagonisme que ha aconseguit per rellançar la seva carrera política. Fa pocs dies encara deia que en cap cas es presentarien amb el PDK o la LDK. Ha canviat de seguida d’opinió. Haradinaj va pertànyer a l’UÇK i va formar part del PDK quan es va fundar. Va marxar-ne més endavant, i va fundar un nou partit, per ocupar el càrrec de primer ministre, durant la presidència d’Ibrahim Rugova. És evident, doncs, que els seus interessos personals han tingut sempre un pes definitiu en les seves decisions polítiques. NISMA, per la seva banda, es va formar a partir, també, de persones que van marxar del PDK, i està encapçalat per Fatmir Limaj, que és qui va presentar la moció de censura. L’AAK i NISMA tampoc no es poden definir per la ideologia, sinó que més aviat pels interessos del seu líders.

Aquesta coalició, en certa manera, representa la retrobada dels màxims dirigents de la guerilla en un nou projecte polític, que probablement no consisteix més que en continuar-se beneficiant de l’exercici del poder. El candidat a presidir el govern serà Hardinaj, tot i que el cap de llista serà Kadri Veseli, del PDK.

La LDK hi concorrerà en coalició amb Alternativa, un petit partit creat entorn de la figura de l’alcalde de Gjakova, escindit del Partit de la Justícia, i de l’Aliança per un Nou Kosova (AKR) de Beghgjet Pacolli, important home de negocis i amo d’alguns dels principals mitjans informatius del país. Aquest partit ara no era present en el parlament, ja que en les darreres eleccions no va superar el llindar del cinc per cent prescripitu, però havia tingut una important influència en la politica kosovar en els primers anys del segle XXI. Les enquestes li auguraven uns bons resultats, que segurament haurien fet que pogués tornar a entrar al parlament.

Ara caldrà verue quin paper i quins programes presenten cadascuna de les dues coalcions, i serà interessant de comprovar quina de les dues opcions assumeix el paper de defensor i garant dels interessos de la UE i dels EUA a la zona, similars però no sempre coincidents. Evidentment, tant la UE com els EUA voldran que les polítiques d’entesa amb Sèrbia es mantinguin. Tot sembla indicar que probablement la LDK sigui més procliu a assumir aquest paper, però el PDK ha demostrat abastament que pot fer les giragonses politiques que li convinguin, i de Haradinaj no cal ni dir-ho.

Finalment, la tercera gran opció serà Vetëvendosje (Autodeterminació), que fins ara era la principal força política de l’oposició. S’ha caracteritzat per la seva acció radical contra el govern i n’ha denunciat la política d’acostament a Sèrbia, a la qual s’oposa a no ser que Sèrbia reconegui la independència de Kosova, n’ha denunciat, també, la corrupció i les privatitzacions, els acords fronterers amb Montenegro… És de totes formacions polítiques, la que té uns plantejaments més clarament panalbanesos, tal com el seu nom indica. Finalment, és bastant clar que és l’únic partit amb uns plantejament ideològics definits, cosa que el diferencia de la resta. Se situa a l’esquerra, tot i que en els darrrers anys ha moderat el seu discurs. Durant la passada legislatura alguns diputats d’aquest partit van protagonitzat accions contra el govern, com per exemple llançar gas en el parlament per tal de boicotejar session parlamentàries en què es discutia la creació de l’Associació de Municipalitats Sèrbies. Alguns d’aquests dirigents va ser empresonat, i fins i tot, algun dels seus militants va morir a mans de la policia. No es presenten en coalició amb cap altre partit.

Anuncis

63.000 demandes d’asil de menors no acompanyats, a la Unió Europea

El conjunt de països de la Unió Europea va rebre, l’any passat, 63.000 demandes d’asil per part de menors no acompanyats, segons es desprèn d’un informe elaborat per Eurostat, l’agència d’estadística de la Unió Europea.

De bon tros, l’estat on es van rebre més demandes va ser Alemanya, 36.000, per sobre del 50% del total. Molt més lluny queda Itàlia, amb 6.000, Àustria -3.900- i el Regne Unit -3.200-. Immediatament després, els països balcànics. A l’Estat espanyol, per la seva banda, n’hi hagué tan sols una trentena.

Pel que fa als països balcànics, més de 5.000 menors van demanar asil a les autoritats búlgares i gregues. A Bulgària, el nombre de sol·licituds rebudes va ser de 2.750, mentre que a Grècia, 2.350. El nombre de demandes en altres països balcànics de la Unió Europea va ser molt menor, a Croàcia 170, i 245 a Eslovènia.

Aquest nombre de demandes representa, en els països balcànics, un augment important en relació amb el de l’any passat. A Bulgària, el 2015 havia estat de 1.850, cosa que vol dir que l’increment ha estat de l’entorn del 51%, mentre que a Grècia l’augment és del 460%! El 95% d’aquests menors eren nois, i el 17% tenien menys de catorze anys. Aquestes dades contrasten amb els totals de la Unió Europea: l’any 2015 el nombre d’aquestes sol·licituds era de 96.500. Per tant, globalment, la xifra ha disminuït un terç.

A Bulgària, pel que fa al país d’origen, el 75% provenien de l’Afganistan, i molts menys de l’Irak –el 13%- i el Pakistan, el 7%. A Bulgària, el percentatge d’afganesos és molt superior al del conjunt europeu, on representen el 38%. En el total europeu, els menors d’origen sirià també representaven un percentatge important, el 19%. A Grècia, per exemple, el nombre de demandes de persones d’origen sirià és molt més elevat que no pas a Bulgària.

Aquestes dades, absolutament fredes, venen a palesar, una vegada més, el total fracàs de la política mundial, que s’ha demostrat incapaç de resoldre l’arrel dels problemes que afecten de manera tan terrible bona part de la població del planeta.

Podeu consultar els informes d’Eurostat en els següents enllaços:

Eurostat 2015

Eurostat 2016

 

Milers de persones es manifesten contra el govern a Tirana

Feia dies que l’oposició, particularment el Partit Democràtic, estava preparant la manifestació d’ahir a Tirana. Pretenia ser el punt culminant dels diversos actes de protesta que s’estan duent a terme contra el govern, des del mes de febrer. Alhora havia de servir, també, per fer palès el suport que té, sobretot pel que fa a la seva estratègia de boicotejar les eleccions del 18 juny.

A la concentració, que va tenir lloc a la principal avinguda de Tirana, s’hi van congregar milers de persones. Ara bé, com acostuma a passar sempre en aquest tipus d’actes, el ball de xifres de participants varia extraordinàriament segons les fons consultades. Els organitzadors afirmen que sis-centes mil persones (segons Sali Berisha) van acudir-hi, mentre que les xifres oficials aportades pel govern són molt inferiors, de pocs milers de persones. Les imatges de la manifestació que es poden veure al compte de facebook de Lulzim Basha semblen confirmar que l’assistència va ser molt nombrosa. De tota manera, avui mateix, el cap de govern, Edi Rama (també les podeu veure en el seu compte de facebook), ha fet circular per les xarxes unes altres imatges on sembla que l’assistència és molt menor, escassa. Les imatges, diguem-ne “independents” que he estat buscant per diversos mitjans, no m’han servit per arribar a una conclusió clara, sobre la participació real a la manifestació. Les notícies que es poden trobar en els mitjans són totes molt esbiaxades. A la televisió pública se’n va donar poca informació, imatges amb moltes clarianes i es va voler posar èmfasi en com van quedar de bruts els carrers. Alguns mitjans relativament independents han calculat que potser hi havia unes vint-i-cinc mil persones. Al marge de tot això, és important destacar que no es van produir incidents.

El principal orador de l’acte va ser, tal com estava previst, Luzlim Basha, màxim líder del Partit Democràtic. Volia donar un cop d’efecte, i ho va aconseguir quan va afirmar que calia fer el pas cap a una nova República, ja que, segons les seves paraules, l’actual no representa el poble, i no és més que la república de la delinqüència i de les drogues. Va equiparar l’èxit de la protesta a un referèndum. Després d’això va afirmar: “La nova República ha començat a caminar i ningú no l’aturarà”. De tota manera, els dos partits que han bastit l'”actual” república són el Partit Socialista, ara en el govern, i el Partit Democràtic, el partit de Basha. Durant els anys en què ha estat en el poder, el Partit Democràtic ha tingut exactament el mateix comportament que el PS: corrupció galopant, clientelisme, tupinades i vincles amb el crim organitzat. Tot plegat fa molt poc creïble que ara pugui iniciar una nova època, radicalment diferent.

Tot i això, la campanya electoral ja ha començat d’una manera real, i ahir el Partit Socialista va fer-ne els primers actes. La Unió Europea, finalment, ha donat el vistiplau a la convocatòria electoral, tot i el fet, absolutamnet anòmal, que el principal partit de l’oposició les boicotegi, tal com fan també altres partits menors.

D’altra banda, la premsa albanesa fa dies que especula sobre les possibles dissensions internes en el si del Partit Democràtic sobre l’estratègia que s’està seguint, d’oposició dura. Es cert que alguns membres de cert relleu han fet declaracions que semblen qüestionar la imatge gairebé monolítica que s’ha volgut donar des del partit. Un exemple d’això és Majlinda Bregu. En uns termes semblants s’han expressat Jozefina Topalli i Astrit Patozi. També, per les xarxes socials, s’han pogut llegir crítiques a l’estil de lideratge de Basha, a qui s’acusa d’autoritarisme, però aquestes crítiques són, de moment, molt limitades. Probablement caldrà esperar a veure què passa el dia de les eleccions per saber si el seu lideratge és posat en dubte, i per saber si la seva opció ha estat exitosa en els seus objectius, des del seu punt de vista.

D’altra banda, ahir també va tenir lloc a Tirana la sisena edició del Pride Gay (P) Ride, en defensa dels drets del col•lectiu LGBT. No es van produir incidents, tampoc. A la manifestació hi van asistir, en solidaritat, activistes de tota l’àrea balcànica. Va comptar amb milers de participants, i va ser la més nombrosa des del 2001. Els concetrats protestaven, entre d’altres coses, pel nul compliment, per part del govern, de les promeses que se’ls havien fet par tal de lluitar contra la discriminació del col•lectiu. Els oradors van afirmar que s’havia acabat el temps de les promeses, i que calia entrar en el temps dels fets.

Kosova: eleccions l’onze de juny; una periodista pateix una brutal agressió

L’endemà mateix de la votació de noconfiança del parlament de Kosova el passat dimecres 10 de maig, el president del país, Hashim Thaci, es va reunir amb els dirigents dels principals dirigents del país, per tal d’acordar una data per a les eleccions anticipades que, inevitablement, s’han de fer. Justament, dijous mateix, va anunciar que la data d’aquestes eleccions serà l’11 de juny.

Alguns analistes havien especulat amb la possibilitat que tinguessin lloc el 18 de juny, cosa que hauria implicat que s’haguessin fet el mateix dia que les elecccions d’Albània, amb la profunda càrrega simbòlica que això hauria comportat, però finalment aquesta opció va ser desestimada. Una dada a tenir en compte és que els, fins ara, socis de govern, la Lliga Democràtica de Kosova (LDK), van declinar la invitació del presdient i van decidir de no assistir a aquesta reunió. Això, evidentmnwet, posa ben bé de manifest les profundes divergències que hi ha, a hores d’ara, entre totes dues formacions. Això fa molt difícl saber què pot passar un cop s’hagin fet els comicia, i s’hagin d’arribar a acords postelectorals, cosa que tal com està el panorama polític de Kosova és inevitable.

Alguns del partits opositors ja han fet saber que en cap cas pactarien amb la LDK o el Partit Democràtic de Kosova, del predisent Thaci. S’han expressat obertament en aquests termes tant des d’Aliança pel futur de Kosova, per boca del seu líder, Ramush haradinaj, com Vetevendosje, el principal partit de l’oposició.

Un cop dissolt el parlament, però, les pressions d’occident no s’han aturat. És evident l’interès que té perquè Kosova accepti els seus plantejaments. Això vol dir, bàsicament, dues coses, que es mantinguin les negociacions amb Sèrbia i que s’aprovi definitivament l’acord sobre límits fronterers amb Montenegro, que més enllà del valor real que té, implica que Kosova accepta els dictats de la Unió Europea. La UE ha anunciat repetidament que no s’accedirà a la liberalització dels visats si no es fa aquesta aprovació. Avui mateix, l’ambaixador alemany a Ucraïna, Ernsr Reichel ha apel·lat les autoritats kosovars a fer-ho, i les ha amenaçat que si no el signen no es durà a terme aquesta liberalització. Ha volgut contrastar la seva actitud amb la d’Ucraïna, que avui mateix s’ha vist beneficiada amb aquesta mesura. D’altra banda, a Montenegro, el principal partit opositor, el proserbi Front Democràtic, ha demanat formalment que Montenegro trenqui les relacions diplomàtiques amb Kosova i que no en reconegui la independència; aquesta proposta no té possibilitats de prosperar, a causa de la composició del parlament montenegrí. Ulrike Lunacek, vicepresidenta del parlament europeu, va tornar a insistir ahir mateix que l’aporvació de l’acord fronterer és imprescindible, i que espera que sigui el primer que faci el nou parlament que surti escollit. Avui mateix també han arribat a Pristina congressistes dels EUA, que s’entrevistaran amb diversos representants polítics.

El president, Hashim Thaci, ha insistit que cal mantenir les negociacions amb Sèrbia, i que no hi ha cap alternativa per tal de mantenir l’estabilitat i la pau a la zona.

A part d’això, l’altra gran notícia que ha impactat Kosova ha estat l’agressió que va patir Arbana Xharra ahir mateix. Xharra ha estat la redactora en cap del diari Zeri, des del 2001, uns dels més llegits de Kosova. Fa poques setmanes va anunciar que entrava a militar en el governamental Partit Democràtic de Kosova (PDK) i que iniciava així la seva carrera política. Llavors, un cop ja havia fet aquest anunci, va rebre les primeres amencaces. En el seu compte de twitter va penjar una fotografia en què apareixia una gran creu feta amb taques de sang davant del seu domicili, i amenaces de mort. Xharra s’ha destacat per fer diversos reportatges d’investigació sobre l’islamisme radical a Kosova. Es calcula que ara per ara hi ha unes tres-centes persones originàries de Kosova que estan lluitant a l’Orient Mitjà, la majoria amb Daesh, però també a Al- Nusra.

En relació amb aquest tema, Vetevendosje se n’ha volgut desmarcar del tot. Quan van aparèxier les pintades al domicili de Xharra, alguns mitjans van intentar-les relacionar amb membres de VV. En el comunicat emès avui mateix per aquesta formació es condemna l’atac, es desitja la ràpida recuperació de Xharra i es denuncia la instrumentalització política que en fan alguns mitjans. També comenten que fa dos mesos un militant de VV, Agrom Bakashi, va ser agredit brutalment, i que en aquella ocasió el silenci mediàtic va ser vergonyós. D’altra banda, Vetevendosje, formalment, ha deixat de ser un moviment ciutadà per tal de convertir-se en partit polític. D’aquesta manera deixa enrere un dels seus principals senyals d’identitat. Fins ara, sempre s’havien resistit a prendre aquesta mesura, que implica un trencament amb els seus orígens assemblearis.

 

Congrés Mundial Gagaús

Els dies 5 i 6 de maig va tenir lloc el IV Congrés Mundial Gagaús. L’objectiu era aplegar entitats i personalitats destacades d’aquesta nacionalitat, tant de Gagaúsia com de la diàspora, per tal de discutir tots aquells aspectes que consideren rellevants per a la comunitat gagaüsa, particularment els relatius al desenvolupament cultural i econòmic.

El III congrés va tenir lloc l’any 2012, i estava previst que el IV s’havia de dur a terme durant el 2015. Després d’alguns ajornaments, el passast mes de gener es va anunciar que finalment es desenvoluparia durant la primera setmana d’aquest mes de maig.

El congrés havia de comptar amb la presència del president turc, Recep Tayyip Erdogan, però finalment va excusar la seva assistència. En el seu lloc, com a representat de l’estat turc, hi fou present Binali Yildirim. Sí que hi van ser presents el president moldau, Igor Dodon, el cap de govern de Moldàvia, Pavel Filip, i lògicament Irina Vlah, la presidenta de l’autonomia gagaüsa. El congrés S’ha fet a Comrat, la capital de l’autonomia gagaüsa, i hi han estat presents persones provinents de Rússia, Romania, Ucraïna, del conjunt d’Europa i dels EUA, en total una vintena d’estats.

Com a pobles d’origen túrquic, també hi han estat convidats delegats de l’Azerbaidjan, Kazakhstan, Kirguizistan, Uzbekistan i Turkmenistan, que han proposat que Comrat sigui nomenada capital cultural del món turc. S’ha destacat el fet que ara aquests països compleixen vint-i-cinc anys d’independència, i d’aquesta manera s’ha volgut donar relleu a la solidaritat entre tots els pobles d’origen turc.

Vladímir Kyss, president de l’Assemblea Popular de Gagaúsia, va posar èmfasi en el fet que l’entitat autònoma de Gagaúsia és l’única estructura estatal de què disposen els gagaüsos arrreu del món, comunitat que va xifrar entorn del milió de persones. A més, va apel•lar, sobretot, als gagaüsos de Bulgària i d’Ucraïna a fer front comú per defensar-la. També va participar-hi Stepan Topal, primer president gagaús.

Gagaúsia (Gagauz Yeri) és un territori autònom d’uns, aproximadament, 1.800 km quadrats i uns 160.000 habitants, la majoria dels quals són gagaüsos (més del 80%). Els gagaüsos parlen una llengua turquesa i tenen la particularitat de ser l’únic poble túrquic de religió cristiana ortodoxa. Està poblada, a més, per aproximadament un 5% de russos, un 5% de moldaus, un 4% de búlgars i també per gitanos i ucraïnesos. Les tres llegües oficials són el gagaús, el romanès i el rus. La capital és Comrat.

Els gagaüsos, que no havien gaudit d’autonomia política des de feia molts anys, van proclamar l’any 1990 una República gagaüsa, que no fou reconeguda per Moldàvia. Finalment, l’any 1994 el Parlament moldau va aprovar la Llei d’Estatut Especial de Gagaúsia, que preveu la preservació de la identitat, cultura i llengua nacionals. Aquesta llei preveu, ja, el dret d’autodeterminació en cas que hi hagi un canvi pel que fa a la independència de Moldàvia.

En el següent enllaç podeu consultar el web del Congrés: Gagauzkongresi 

 

Cau el govern de Kosova. Hi haurà eleccions anticipades

Aquest dimecres s’ha consumat un fet fet que feia dies que s’intuïa que podia passar. El govern de coalició de Kosova, encapçalat per Isa Mustafa de la Lliga Democràtica de Kosova, no ha superat la moció de censura presentada per l’opositora Iniciativa per Kosova (NISMA).

El parlament de Kosova està format per un total de cent vint diputats, dels quals setanta-vuit han votat contra el govern i només trenta-quatre a favor. Tal com estava previst, i com ha passat assíduament en aquesta darrera legislatura, els tres partits opositors (Vetëvendosje, Aliança pel Futur de Kosova i NISMA) han votat en bloc contra el govern. A aquests vots s’hi han afegit el d’alguns membres del Partit Democràtic de Kosova, l’altre soci de govern i partit amb més representació a la cambra. No ha estat una sorpresa. Feia dies que s’especualva amb aquesta possibilitat. Tres diputats s’han abstingut.

Fa temps, per no dir anys, que l’oposició està exigint eleccions anticipades. El gener de 2016 hi hagué nombroses manifestacions, campanya de recollida de signatures i plantada de tendes contra el govern, per la seva dimissió i per la convocatòria d’eleccions. En aquesta última legislatura, el govern ha pres, o ha intentat prendre, una sèrie de mesures que han aixecat molta polseguera i molta oposició. Més d’una vegada ha quedat en una posició molt incòmoda i ha intentat fer estranys malabarismes per tal d’esquivar la pressió popular.

L’últim escull, finalment no superat, és el de la votació de l’acord de delimitació de fronteres entre Kosova i Montenegro, fortament contestat per l’oposició. Els partits opositors, també en bloc, consideren que aquest acord és una claudicació del govern, que fa que es perdin vuitanta quilòmetres quadrats, que es consideren irrenunciables. La votació d’aquest acord ha estat posada com a condició indispensable per tal que la Unió Europea accedeixi a la liberalització de visats. Ahir mateix, Isa Mustafa es va reunir amb l’ambaixador dels EUA a Prístina, Greg Delawey, que li va insistir una vegada més que la votació s’havia de dur a terme immediatament. Des del mes d’agost passat que s’ha estat ajornant aquesta votació. Ara caldrà veure quina actitud pren la Unió Europea, perquè tot sembla indicar que aquesta votació és més que improbable que es faci i, sobretot, que hi hagi una majoria parlamentària, un cop s’hagin fet les eleccions, disposada a votar-la. Dimecres a la tarda mateix, Nataliya Apostolova, cap de l’oficina de la UE a Prístina va fer saber que la liberalització dels visat queda ajornada. L’ambaixada dels EUA, per la seva banda, va emetre un comunicat de tot conciliador, de manera que per ara no es pot veure quin serà el seu capteniment.

Un altre tema que ha enverinat extraordinàriment la vida política a Kosova aquests darrers anys, tot i que els darrers mesos havia desaparegut en part de la primera plana, és el de la creació de l’Associació de Municipis Serbis, al nord de Kosova, coneguda popularment com Zajednica. L’oposició s’ha manifestat reiteradament en contra de tirar endavant aquest projecte, ja que consideren que implica la creació d’una mena d’autonomia política basada en criteris ètnics, que posa en qüestió la sobirania del país. L’any passat, durant moltes sessions al parlament, membres de Vetëvendosje van fer ús de gasos lacrimògens per tal d’interrompre les sessions parlamentàries que debatien aquest tema, cosa que va arribar a provocar la detenció de nombrosos diputats. L’acord per tirar-la endavant ha quedat aturat.

Una altra proposta que el govern volia tirar endavant, tant sí com no, era el de la creació d’un exèrcit de Kosova. Ha estat impossible. L’aritmètica parlamentària li ho ha impedit. Per aconseguir-ho calia el suport dels partits de les minories, i els diputats de la Llista Sèrbia s’hi van oposar frontalment, fins al punt que durant setmanes van absentar-se del parlament.

Les relacions amb Sèrbia tampoc no han estat gens fàcils, i els darrers mesos s’han deteriorat notablement. L’últim episodi que les va empitjorar va ser la detenció de Ramush Haradinaj, principal líder de l’Aliança per al Futur de Kosova, per les autoritats franceses, a demanda de les autoritats judicials sèrbies. L’oposició va acusar el govern de Mustafa de tou i de ser el responsable últim de la detenció, per la seva política de cessions.

Ara, el president del país, Hashim Thaci, del Partit Democràtic, ha anunciat que iniciarà converses amb tots els partits per tal de buscar una data apropiada per fer les eleccions. De fet ja feia setmanes que afirmava que avançar les eleccions no era cap drama.

L’oposició ha celebrat eufòrica la deicsió del parlament i es mostra disposada a competir per gunayar la majoria en le nou parlament. En els comptes de facebook d’alguns del líders de VV es podien llegir missatges tan clars com: “Ha caigut el govern. Ha caigut l’acord de delimitació de fronteres. Ha caigut la Zajednica”.

Actualment, el govern estava format per una coalició entre els dos principals partits de la història recent de Kosova. D’una banda, el Partit Democràtic de Kosova, (PDK), format per la major part dels dirgients de la guerrilla, UÇK, que va lluitar contra l’exèrcit serbi i les forces parmilitars. De l’altra, el soci minoritari era la Lliga Democràtica de Kosova (LDK), el partit fundat per Ibrahim Rugova -durant els anys noranta-, el principal dirigent de la qual és Isa Mustafa.

Aquests dos partits van capitalitzar durant anys l’escena política kosovar, però després dels últims comicis es van veure forçats a formar govern conjuntament, entre d’altres motius per la pressió, sobretot, nord-americana, sobre aquestes dues formacions. Aquest govern era la principal garantia perquè es complissinn els desitjos de Washington a la zona, malgrat que la corrupció, el nepotisme, els vincles amb el crim organitzat i el saqueig de les arques publiques han estat absolutament indicustibles.

L’oposició, per la seva banda, estava formada per tres forces, la més important i més influent de les quals era el moviment Vetëvendosje (Autodeterminació), una organització que defensa uns postulats que podríem definir com a força d’esquerres per als paràmetres de la zona, molt poc amiga de Washington, radicalment contrària a les privatitzacions i als acords amb Sèrbia –tret que es facin des de la perspectiva de la igualtat de condicions, cosa que vol dir que Sèrbia reconegui Kosova com a estat independent-, i que ha condemnat constantment la corrupció i la manca de sobirania real del país. Els altres dos partits opositors són Aliança per al Futur de Kosova (AAK) i Iniciativa per Kosova –NISMA-, escindida del PDK.

La composició del nou parlament és una absoluta incertesa. Segons una enquesta publicada durant el mes de març, Vetëvendosje es pot convertir en la primera força política. VV té una intenció directa de vot del 20,8%, i deixa enrere per primera vegada les dues forces governamentals, el PDK (18,4) i la LDK (16,4%). Si en unes eleccions passés realment això, representaria la primera derrota electoral del PDK. Entre els joves, els possibles votants de VV arriben, ara, al 24%. A les últimes eleccions locals, però, VV ja va vèncer a la capital, Prístina, i el nou alcalde, Shpend Ahmeti, és molt ben valorat per la població.Si no es comptabilitzen les preferències de les persones que no es van decantar per cap opció, la diferència encara és més gran: VV (26%), PDK (23%) i LDK (20,4%).

 

El president moldau, Igor Dodon, amb Putin, en la commemoració del Dia de la Victòria

El president moldau continua fent gestos ostensibles d’acostament a Rússia. El 9 de maig és una autèntica jornada festiva a Rússia, Dia de la Victòria, en què es commemora el triomf sobre les tropes nazifeixistes durant la Segona Guerra Mundial.

Tal com es feia en l’època soviètica, grans desfilades militars omplen els carrers de les principals ciutats del país. Moscou, evidentment, va ser l’escenari de la més nombrosa i “lluïda”. Aquest any, el president rus, Vladímir Putin, era acompanyat pel president moldau, Igor Dodon, per primera vegada després de la dissolució de l’URSS.

En les imatges difoses per diversos mitjans de comunicació, Putin i Dodon, únic cap d’estat estranger asssistent a la cerimònia, estaven de costat. D’aquesta manera s’escenifica el gran interès de Mosocu a atreure’s el president moldau i, alhora, Dodon torna a fer paleses les seves preferències pel que fa a aliances internacionals. Aquest any, Dodon i Putin ja s’han trobat tres vegades.

Dodon fa uns dies es va oposar a una proposta del govern de Moldàvia, que no controla, que pretenia declarar el 9 de maig com el Dia d’Europa a Moldàvia. Va aprofitar aquesta proposta per reivindicar el paper de la Unió Soviètica i l’orgull pels pares i avis que van lluitar durant la Guerra.

Fa poques setmanes, Moldàvia va ser admesa com a observadora de la Unió Euroasiàtica, una de les seves prioritats, tal com ja va manifestar durant la passada campanya electoral presidencial. A principis del mes d’abril, Chisinau, la capital moldava, va acollir un fòrum de la Unió Econòmica Euroasiàtica, on van participar 250 persones. També hi van ser presents responsables del Banc Euroasiàtic pel Desenvolupament. Va ser en aquest marc on es va signar l’acord de cooperació amb aquest organisme supraestatal. L’acord el van signar Dodon i Tigran Sarkisyan. Aquest acte no va ser gaire ben vist pel govern moldau, el cap del qual, Pavel Filip, va advertir que sense l’aprovació del govern, no tindria cap efecte pràctic.

Des que és president, Dodon ha intentat fer passos més que evidents d’acostament a aquesta Unió i, alhora, ha intentat congelar l’aproximació a la Unió Europea, i a Romania. De fet, més d’una vegada ha amenaçat de trencar l’Acord d’Associació amb la Unió Europea, tot i que fins ara no ha dut a la pràctica aquesta mesura, ja que no disposa del suport parlamentari necessari per dur-la a la pràctica. Les seves esperances estan posades en els propers comicis moldaus, que espera que puguin suposar un canvi en les majories parlamentàries.

Ayde Mori, l’aproximació de Brenna MacCrimmon a la música turca dels Balcans

Ayde Mori és una formació creada a Istanbul l’any 1997, amb l’objectiu d’estudiar i recuperar la música turca dels Balcans. El primer disc el van enregistrar l’any 2001, on hi ha cançons en turc i en albanès. Els dos components més destacats del grup són la candadenca Brenna MacCrimmon i el turc Muammer Ketencoglu. Els altres dos membres del grup són Sumru Agiryuruyen i Cevdek Erek.

Brenna MacCrimmon fa molts anys que recorre els Balcans interessant-se pel patrimoni musical turc de la zona, moltes vegades en perill de desaparèixer.

 

Albània en un atzucac: el parlament tria nou president i l’oposició boicoteja les eleccions del 18 de juny

El passat 28 d’abril, el parlament albanès va escollir com a nou president del país Ilir Meta, actual dirigent del Moviment Socialista per la Integració (LSI), amb el suport, només, dels partits que conformen la majoria parlamentària. No va ser fins a la quarta votació que no va rebre el nombre de vots suficients per poder accedir al càrrec. D’un total de 140 diputats, 87 van votar-lo. Només dos diputats van votar-hi en contra. La resta no van ser presents a la cambra . En les tres primeres votacions, no va arribar al nombre de vots necessaris per aconseguir la nominació, ja que calia un mínim de dos terços de vots favorables. El càrrec no l’ocuparà fins que l’actual, Bujar Nishani, finalitzi el seu mandat.

D’aquesta manera, Ilir Meta aconsegueix ser el setè president de la República d’Albània. Aquest càrrec, en aquests moments, té un caràcter fonamentalment simbòlic, a diferència del pes que havia tingut en els primers anys de l’Albània postestalinista. La constitució de 2008 va limitar-ne clarament el paper, i l’any passat amb la reforma judicial encara va veure més reduïdes les seves atribucions.

Tot i el caràcter exclusivament simbòlic del càrrec és evident que dona a Meta un protagonisme en la vida política albanesa important, que li pot permetre de sobreviure políticament. El seu partit, el Moviment Socialista per la Integració –amb setze escons-, és el soci menor de la coalició de govern, liderada pel Partit Socialista -amb 63 escons-. L’altre soci de l’equip de govern és el Partit per Democràcia, la Justícia i la Integració, amb tan sols quatre diputats. La seva popularitat, de l’LSI, està clarament en hores baixes, i el fet d’aconseguir aquest càrrec pot fer que pugui aparèixer com un home de diàleg en un moment en què les relacions amb l’oposició estan profundament deteriorades.

Meta va inicar la seva carrera política en el Partit Socialista, l’hereu del Partit del Treball d’Enver Hoxha. Va ser primer ministre entre el 1999 i el 2002. L’any següent va abandonar el partit i en va formar un de nou, el Moviment Socialsita per la Integració, amb el qual ha obitngut des de llavors uns resultats electorals que oscil•len entre el 5 i el 10% dels vots, i ha funcionat, a efectes pràctics, com a partit frontissa. En la passada legislatura va col·laborar amb els demòcrates, però després dels últims comicis va optar per coalitzar-se amb els socialistes.

Aquesta elecció s’ha d’emmarcar en la profunda crisi política que afecta Albània. L’endemà mateix de l’elecció de Meta, alguns ciutadans s’hi van manifestar en contra, i la policía va practicar algunes detencions. Els partits opositors, encapçalats pel Partit Democràtic, fa setmanes que fan accions de protesta contra el govern d’Edi Rama, una de les quals és el boicot del parlament.

En teoria, el 18 de juny hi ha d’haver eleccions a Albània. De fet, ja han estta convocades. L’oposició, en la seva estratègia de boicot, ha decidit de no participar-hi, ja que argumenten que no hi ha les condicions necessàries perquè siguin netes i justes. Des de fa mesos que demanen la dimissió del govern i la formació d’una altre govern de caràcter tecnic per tal que les organitzi. Com que el govern d’Edi Rama no hi ha accedit, han optat per no presentar-s’hi, cosa que pot provocar una situació absolutament inèdita: unes eleccions en un parlament europeu on l’oposició ni tan sols s’hi presenta.

En la data límit establerta per poder presentar candidatures, només ho han fet disset llistes, segons la Comissió Electoral Central (KQZ). Hi ha, lògicament, entre aquestes candidatures les dels tres partits que formen l’equip de govern, i també altres de menor influència, o nous,com LIBRA o Sfida, que intentaran cobrir l’electorat orfe que deixi el Partit Democràtic, en cas que decideixi acudir a les urnes.

Les institucions europees estan intentant de forçar un acord per tal que l’oposició hi concorri. Ahir matiex, Donald Tusk, president del Consell d’Europa, va fer una altra crida en aquesta línia. En la mateixa línia es van expressar alguns membres del Partit Popular Europeu. L’ambaixadora alemanya a Tirana, Susanne Schulz, va emplaçar també els demòcrates a participar-hi. Va anunciar, també, que en cas que no ho facin, reconeixeran igualment el resultat de les eleccions.

Ahir mateix va haver-hi una reunió -la segona en deu dies-, auspiciada per l’encara president Bujar Nishani, entre Edi Rama i Lulzim Basha –líder del partit Demcoràtic- per tal d’arribar a un acord que permeti desbloquejar la situació. Pel que ha transcendit a la premsa, hi havia sobre la taula la possibilitat d’ajornar les eleccions fins al dia 16 de juliol, però finalment no va haver-hi acord. Basha, en roda de premsa, va anunciar que mantenen el boicot anunciat a la cita electoral del 18 de juny.

4 de maig de 1980, mort de Tito. Imatges dels noticiaris d’aquell dia

 

El 4 de maig de 1980 va morir a Ljubljana Josp Broz Tito, després d’una llarga malatia. Va ser enterrat a Belgrad, on cada any es concentren centenars de persones per retre-li homenatge.

Havia nascut a Kumrovec, Croàcia -quan encara pertanyia a l’Imperi austrohongarès- l’any 1892. De ben jove va treballar de pagès, de cambrer i de mecànic. Va participar en la Primera Guerra Mundial com a soldat de l’exèrcit autsrohongarès. Va ser fet presoner per l’exèrcit rus i alliberat durant la Revolcuió d’Octubre. És a partir de llavors quan s’aproxima al comunisme, de manera que, quan torna, participa en la creació del Partit Comunista de Croàcia. Més endavant, quan el partit va ser il·legalitzat, va ser empresonat una altra vegada, entre 1923 i 1928. També va participar a la Guerra Civil espanyola -sembla que va passar per Catalunya- com a membre de la Brigades internacionals.

L’any 1937 va ser nomenat secretari general del Partit Comunista de Iugoslàvia i va liderar la lluita partisana contra l’ocupació nazi i fexista. A partir d’aquí es va convertir en la figura central de la política iugoslava fins al dia de la seva mort, l’any 1980.

En el vídeo adjunt podeu veure imatges del dia de la mort de Tito, a partir de noticiaris de l’època.