Acord de govern a Bulgària. L’extrema dreta entrarà al govern i imposa gran part del seu programa

Aquest dijous passat, 13 d’abril, es va fer públic l’acord de govern entre GERB, el partit conservador hegemònic a Bulgària, i la coalició de partits d’extrema dreta Unió Patriòtica. L’anunci el van fer, en una roda de premsa conjunta, Boiko Boríssov, de GERB, i Valeri Simeonov, del Front Nacional per la Salvació de Bulgària, un dels tres partits integrants de la coalició ultranacionalista.

Les eleccions van tenir lloc el 26 de març, i pocs dies després, el 4 d’abril, van iniciar-se les converses entre ambdues formacions, que es van donar per finalitzades tot just vuit dies després. Ara, el pas següent és acordar la composició del nou govern, que tot sembla indicar que no serà problemàtica. La Unió Patriòtica aspira a obtenir cinc ministeris i una vicepresidència en aquest nou govern, que tornarà a ser encapçalat per Boiko Boríssov, el gran patró de la política búlgara des del 2009.

En teoria no ha d’haver-hi cap problema perquè pugui tirar endavant, ja que GERB té un total 95 escons, mentre que la UP en té 27, que sumats arriben a ser 122, suficients per poder formar govern sense més problemes, ja que el parlament búlgar compta amb un total de 240 diputats.

Un cop fetes les eleccions, es va especular de seguida sobre quin seria el pacte de govern a què es podia arribar. El primer que es va oferir a pactar algun acord va ser Veselin Mareshki, de Volia, una nova formació en el nou parlament búlgar . Tot i la seva bona predisposició, els conservadors van optar per no tenir en compte aquest oferiment, probablement temorosos que la seva opció política, molt personalista, pogués ser problemàtica a curt o mitjà termini. D’altra banda, des de GERB es va desestimar radicalment la possibilitat de fer alguna mena de pacte amb el Partit Socialista, que va ser el seu gran oponent en les darreres eleccions, i que els va vèncer en la darrera convocatòria electoral presidencial, el novembre de l’any passat. També van rebutjar sense miraments qualsevol possibilitat de pacte amb el partit de la minoria turca (DPS), en coherència amb la política d’enfrontament amb Istambul dels darrers mesos.

Per tant, molt aviat es va veure que els seus aliats serien els ultradretans de la Unió Patriòtica. Aquesta formació és, de fet, una coalició de tres partits, amb algunes diferències internes importants.

Tal com era de preveure, lamentablement, l’acord de govern recull bona part de l’ideari polític d’aquests grups, que en bona part, part de l’equip de govern de Boríssov ja tenia assumit.

Algunes mesures que es poden prendre a partir d’ara són particularment preocupants, tenint en compte que els punts més importants de l’acord i els primers esmentats en la conferència de premsa, tenen a veure amb les llibertats individuals, la llibertat de moviments, els refugiats, immigrants…

Segons el document presentat, es pretén reforçar la vigilància a les fronteres per tal d’impedir l’arribada de refugiats i immigrants. A més, s’insisteix que s’optarà per una política d’expulsió d’immigrants il·legals per la via ràpida i un increment del pressupost militar. També és preocupant l’apunt que fa referència a la cooperació amb estaments militars i organitzacions patriòtiques per tal de fer créixer el sentiment patriòtic entre la joventut. En aquest sentit és alarmant el paper que poden tenir certs grups de caire ultradretà que han campat aquests darrers anys. La seva impunitat a partir d’ara pot ser total, i a més tindran un paper “institucional” reconegut. També s’establiran unes quotes mínimes de presència policial per població i s’arribaran a acords amb empreses de seguretat privada, cosa que donarà a aquests cossos un caràcter semioficial, fet també molt inquietant.

De fet, aquesta setmana mateix, el governador del districte fronterer de Haskovo, Minko Angelov, va anunciar que la tanca fronterera s’allargaria gairebé dos quilòmetres més del previst. A més, el ministre de l’interior en funcions, Plamen Uzunov, ha assegurat que hi ha els fons necessaris per dur-la a terme i que, probablement a mitjan maig estarà construïda.

Hi ha altres mesures que també poden tenir un impacte negatiu sobre les minories, particularment la minoria rom, molt important a Bulgària, com és el de vincular els ajuts socials a l’assistència dels infants a les llars d’infants i escoles. Evidentment, l’objectiu d’augmentar l’escolaritat d’aquesta minoria és de vital importància, però vincular-ho a determinades condicions no pot fer més que afeblir encara més la seva situació i agreujar-ne el problema.

Un altre aspecte que serà analitzat amb lupa els propers dies és el de la política exterior de Bulgària. No es renuncia a la política euroatlàntica tradicional fins ara, ni la integració a la Unió Europea, tot i que un dels integrants de la coalició patriòtica, l’Ataka de Volen Siderov, és radicalment contrari a la Unió Europea i a l’otan. Aquest és un dels punts que pot fer perillar la coalició governmantal, i fins i tot la mateixa Unió Patriòtica, ja que les altres dues formacions ultradretanes no tenen aquest to. El document aprovat parla d’una política pragmàtica i defensa dels interessos nacionals de Bulgària, molt ambigua.

Pel que fa a la resta de punts, s’opta per una política de tipus continuista, de línia molt liberal, i que només inclou, des del punt de vista social, una lleugera pujada del salari mínim i de les pensions.

 

Anuncis

Sèrbia contra el frau i la corrupció. Protiv Diktature, Contra la Dictadura; milers de persones es manifesten diàriament contra el govern

Vuit després de les eleccions presidencials sèrbies. les protestes als carrers s’intensifiquen. Milers i milers de persones es concentren a Belgrad i a les principals ciutats del país per demanar la dimissió del govern i unes eleccions lliures i justes.

Milers de persones es van aplegar, un dia més -i ja en porten vuit-, a Belgrad, Novi Sad i Nis per protestar contra unes eleccions que consideren injustes. A més, argumenten que hi ha proves més que evidents que hi ha hagut un frau massiu. Les demandes inicials, dels primers dies,  que anaven en la línia de demanar la dimissió dels membres de la Comissió Electoral Central, de la presidenta de l’Assemblea Nacional (maja Gojkovic) i de les direccions dels mitjans d’informació públics (RTS i RTV) s’han transofrmat en demandes de dimissió del govern i de convocatòria d’unes eleccions lliures. Són, per tant, unes reivindicacions amb un contingut polític molt més intens.

D’aquesta manera, Sèrbia, quan ben poca gent s’ho esperava, s’ha convertit en un escenari més de les protestes ciutadanes contra els governs corruptes i manipuladors. Les protestes als carrers després de les eleccions montenegrines a finals de l’any passat, les constants mobilitzacions de la població macedònia que van tenir lloc l’any passat contra el govern corrupte de Nikola Gruevski, la indignació popular pel frau en les eleccions moldaves també de l’any passat, les massives protestes a Romania contra les modificacions legals que “legalitzaven” pràctiques de corrupció, l’acampada permanent a Albània, que també demana la dimissió del govern… feien veure Sèrbia com un illa d’estabilitat. Aquesta estabilitat, però, només era un miratge. El malestar latent no ha fet més que aflorar.

Les consignes en aquestes concentracions són diverses i variades, però posen èmfasi en la corrupció i en el frau electoral: “Lladres!”, “Fora corruptes!”, “Eleccions lliures i justes”, “Llibertat de premsa”, “Dimissió del govern”, “Dimissió de l’elit política”, “Vucic traïdor”, “Contra la Dictadura”… Hi ha la clara voluntat de denunciar la deriva autoritària de Vucic i d’alertar dels perills d’una dictadura.

Una de les peculiaritats d’aquestes mobilitzacions és que no hi ha cap organització clarament organitzada al darrere, i s’han convocat mitjançant les xarxes socials, cosa que ha fet que hi hagi d’orientacions polítiques molt diverses. És indiscutible que l’element predominant en les manifestacions és el de la gent jove, particularment els estudiants. També hi són presents algunes demandes de to marcadament laboral.

Tot i que les tres ciutats esmentades anteriorment (Novi Sad -a la Voivodina-, Nis -al sud del país- i Belgrad, la capital) han capitalitzat les obilitzacions, s’han estès ràpidament per tot el país: Leskovac, Kragujevac, Kraljevo, Subotica també han estat escenaris de les protestes. Es calcula que diumenge passat el nombre total de manifestants a tot el país era d’unes vuitanta mil persones, el més nombrós des de l’inici de les mobilitzacions, el 3 d’abil.

Pràcticament la totalitat dels candidats que es van presentar a les eleccions presdiencials han acabat donant suport a les concentracions. Els primers a fer-ho van ser Jankovic -el segon candidat més votat a les eleccions del 2 d’abril-, Radulovic, Canak, Beli… i més endavant s’hi han afegit la gran majoria, entre els quals també l’ultra Seselj.

Hi ha algunes evidències de frau més que demostrades. S’ha filtrat un vídeo on es veu clarament com s’introdueixen més d’un centenar de butlletes de vot en una urna. L’altre dia, l’equip del candidat Sasa Jankovic va aportar dades que demostraven que el frau a Belgrad pot haver representat milers de vots. També semblen bastant evidents els casos de frau a Novi pazar, al Sanjak… Jankovic reclama que sigui legalment investigat tot el procés.

El partit opositor “Ja n’hi ha prou” ha anunciat que emprendrà accions legals contra el govern, per totes les il·legalitats comeses durant aquest procés.

No cal dir que Vucic en tot moment ha defensat la netedat del procés electoral i ha negat les acusacions de frau. En la mateixa línia s’ha expressat el seu partit, el Partit Progressista -que malgrat el seu nom és una opció dretana i liberal-, i el Partit Socialista -que malgrat el nom no es pot considerar socialista-, que també li dona suport.

Més avall podeu llegir l’article escrit el 6 d’abril sobre aquest tema:

 

Aquest diumenge, 2 d’abril, no gaire després de les vuit del vespre -un cop tancats els col·legis electorals-, Aleksandar Vucic va anunciar una victòria esclatant en les eleccions presidencials. Segons les dades que va presentar ell mateix, havia aconseguit cap al 57% dels sufragis, gairebé quaranta punts per sobre del segon candidat més votat, Sasa Jankvoc, l’exdefensor del poble serbi. Publicat el 6 d’abril, a les 13.01h

La resta de candidats van optar per esperar que es fessin públics els resultats oficials abans de fer declaracions oficials, i van coincidir a criticar la pressa amb què Vucic els havia anuciat, que van denunciar com a molt sospitosa.

L’endemà mateix, dilluns, milers de persones es van concentrar en els carrers de Belgrad, Novi Sad (a la Voivodina) i Nis (la principal ciutat del sud del país). Des de llavors, cada dia s’han anat aplegant milers de persones per condmenar nombroses irregularitats en el procés electoral i el clima en què havien tingut lloc aquests comicis presidencials.

Ahir mateix, segons algunes fonts, com Insajder, unes quinze mil persones es van concentrar a Belgrad, davant la seu de l’Skupstina, l’Assemblea sèrbia. Segons fonts opositores, unes cinc mil persones ho feren a Nis, unes quatre mil a Novi Sad, un miler a Kragujevac i diversos milers s’aplegaren en concentracions menors en d’altres ciutats, com Kraljevo, Leskovac, Bor, Subotica, Novi Pazar…

Els manifestants, molt majoritàriament joves, denuncien nombroses irregularitats. D’entrada, consideren que el cens estava clarament inflat -de fet ja hi havia hagut algunes denúncies abans de fer les eleccions-. Afirmen que hi havia gairebé set milions de persones cridades a votar, quan consideren que la població sèrbia en edat de vot supera de poc els sis milions. D’altra banda, algunes persones aporten dades més concretes, com ho fa Dusan Teodorovic -de l’equip electoral de Sasa Jankovic-, que afirma que han rebut més d’un centenar de denúncies d’irregularitats a la capital, a Belgrad.

Dosko Obradovic, el candidat del dretà i nacionalista Dveri, també ha criticat l’obscuritat del recompte de vots de Kosova -uns 105.000 electors potencials-, lloc on no van ser comptabilitzats i es van traslladar a Sèrbia, cosa que provoca moltes suspicàcies. També ha assegurat que membres de la seva formació van ser testimonis de la introducció de vots fraudulents a les urnes i del suborn d’alguns electors, a Novi Pazar. A la Voivodina també han estat molt nombroses les denúncies de vots falsos, a Kikinda, Zrenmjanin, Subotica… Un altre candidat, Radulovic de “Ja n’hi ha prou” també ha aportat dades de més irregularitats.

Si a axiò hi afegim l’ambient previ a les eleccions, on els mitjans de comunicació més importants van atorgar una informació esbiaixada i particularment intensa en favor de Vucic, amb denúncies de censura incloses, molts dels manifestants afirmen que sèrbia pot viure -o ja viu- un ambient predictatorial. De fet, per les xarxes socials, un dels lemes que més corre és Protiv diktature (Contra la dictadura).

Fins ara, no és gens clar qui hi ha darrere d’aquestes mobilitzacions. Alguns grups els han donat suport obertament, com Oposizionar o Lokalni Front, però sembla que generalment han estat moviments força espontanis convocats a través de les xarxes socials. En les concentracions es poden sentir o llegir de vegades proclames fins i tot contradictòries, cosa que dmeostraria que no hi ha una única organització al darrere.

Com hem dit abans, els joves tenen un gran protagonisme en aquestes concentracions. A Novi Sad, per exemple, els estudiants universitaris han pres la iniciativa i fan reivindicacions concretes, com la dimissió de Maia Gojkovic, presidenta de l’Assemblea sèrbia, dels membres de la Comissió Electoral Central i dels dirigents dels mitjans d’informació públics, Ràdio Teelvisió Sèrbia (RTS) i Ràdio Televisió de la Voivodina (RTV).

Pel que fa als candidats presidencials, s’han apressat a donar-los candidats com Jankovic, Ljubisa Preletevic, Radulovic i Obradovic. Vucic, per la seva banda, afirma que respecta el dret a manifestació perquè Sèrbia és, precisament, un país lliure, sempre que no es produeixin fets violents.

De moment, les manifestacions no van a menys i s’obre un flanc no previst en la política sèrbia, que caldrà veure com evoluciona.

Un diputat socialdemòcrata és víctima d’una agressió a Kumanovo

Segons informa Macedonia Today.ru, dijous passat un diputat de la Unió Socialdemòcrata de Macedònia (SDSM), Màxim Dimitrievski, va ser objecte d’una agressió per part d’uns desconeguts a la ciutat de Kumanovo, al nord del país, no gaire lluny d’Skopje.

No és gens clar, segons la notícia publicada, que els fets tinguin a vuere amb la situació política que viu el país, però qualsevol fet pot provocar una esclada no desitjable. Avui mateix, Gruevski ha advertit que qualsevol espurna pot provocar un daltabaix a tots el Balcans.

En aquesta ciutat, Kumanovo, hi viu una important comunitat albanesa, i no fa gaires dies van haver-hi alguns incidents arran del fet que es despengés una bandera macedònia i fos substituïda per una d’albanesa. Cal recordar, a més, que Kumanovo és la localitat on es van produir els fets de maig de 2015, quan un grup armat, que es va reivindicar com a Exèrcit d’Alliberament Albanès, es va enfrontar amb l’exèrcit macedoni.

Tot això cal emmarcar-ho en el difícil context que viu Macedònia, on després de quatre mesos d’haver-se celebrat les eleccions encara no hi ha govern. El cap de govern sortint, Nikola Gruevski, utilitza l’estratègia de brandar l’espantall del perill albanès per moure la població contra un canvi de govern, després que els socialdemòcrates pactessin amb els partits albanesos la formació d’un nou govern. Segons Gruevski, els socialdemòcrates han renunciat als seus ideals i s’han venut als partits albanesos acceptant el que anomena despectivament la Plataforma de Tirana, amb la clara intencionalitat política de fer veure que es posa en perill la unitat del país. En aquesta estratègia d’incrementar la tensió i d’utilitizar el nacionalisme més barroer, el partit de Gruevski (VMRO-DPMNE) ha optat per fer servir com a nom del partit de Zoran Zaev, els socialdemòcrates, simplement com a SDS, que vol dir senzillament Unió Socialdemòcrata, eliminant deliberadament la M de Macedònia.

Voluntaris russos i grecs a la guerra de Bòsnia

Aquest 12 d’abril s’inaugurarà un «monument» dedicat als voluntaris russos morts durant la guerra de Bòsnia en un turó prop de la ciutat de Visegrad, a l’actual República Serpska. El monument consisteix en una creu de cinc metres i mig d’alçada que, dalt d’aquest turó, serà vista a gran distància.

És evident que una acció d’aquest tipus, i amb el suport de les autoritats de la Serpska, no fa més que enrarir encara més la ja complicada vida política de Bòsnia, i també serveix per reobrir les ferides de la guerra. Lògicament, diversos grups i organitzacions de víctimes han fet un autèntic clam de protesta contra aquest projecte, que consideren una autèntica provocació, ja que molts voluntaris russos són acusats de ser criminals de guerra.

Els promotors d’aquest “monument” han triat aquest lloc perquè és on van morir tres voluntaris russos. I és a Visegrad on els voluntaris russos van ser més presents i més actius durant la guerra de Bòsnia.

No hi ha xifres absoultament certes sobre el nombre de voluntaris, o mercenaris, russos que van participar-hi. La xifra que s’acostuma a considerar habitualment es mou entre els cinc-cents i els sis-cents, però algunes persones l’eleven fins als set-cents.

Segons diversos documents consultats, la majoria d’aquests voluntaris van lluitar en dos batallons, que duien per nom RDO 1 i RDO 2, sigles que volen dir, senzillament, Unitat de Voluntaris Russos. La Unitat 2 també rebia el nom, popularment, de Llops Tsaristes, que demostra el clar caràcter monàrquic, ultranacionalista i reaccionari d’aquests combatents. A part d’aquests dues unitats, també van ser presents en les guerres balcàniques els cosacs: a Bòsnia en concret hi va actuar la Primera Centúria Cosaca.

Sembla que els primers russos, i també alguns ucraïnesos i romanesos, van arribar a Bòsnia l’any 1991 i van col•laborar directament amb l’exèrcit iugoslau. Aquests russos eren mercenaris, que també van ser utilittzats més endavant quan es va proclamar la República de Pale, després República Serpska. Una part d’aquests mercenaris sembla que eren pilots i van participar en diversos bombardejos.

El setembre de 1992, prop de Visegrad es va constituir la primera unitat de voluntaris, comandada per Valeri Vlasenko. Els Llops Tsaristes es van constituir una mica més endavant, el novembre d’aquell mateix any, i van ser comandats per Alexànder Mukhàrev, i poc després els cosacs, comandats per Alexànder Zagrebov.

Tots aquests grups actuaren preferentment a la zona més oriental de Bòsnia, on hi ha la ciutat de Visegrad, a tocar de la frontera. A l’altra banda de la frontera, ja a Sèrbia, hi ha la ciutat d’Uzice, que és d’on, el maig de 1995, s’organitzà una brigada internacional formada per unes cent cinquanta persones, d’origen rus i grec. Alguns dels combatents russos havien lluitat anteriorment a la guerra de l’Afganistan i alguns havien desertat de l’exèrcit rus –era l’època en què Boris Ieltsin era al poder-. Van estar actuant per la zona de Zepa i van col•laborar activament amb els Tigres d’Arkan i també amb Vojislav Seselj. També està documentada la participació de voluntaris russos en el setge de Sarajevo, entre els anys 1993 i 1994, i la seva implicació en la massacre d’Skelani.

Al marge dels combatents que actuaven en aquestes divisions, n’hi hagué d’altres que van actuar com a irregulars, o que van estar integrats en divisions formades gairebé exclusivament per serbis. En aquest cas és absolutament impossible d’assegurar-ne el nombre.

D’entre els voluntaris russos que lluitaren a Croàcia i a Bòsnia, destaca la figura d’Eduard Limónov, líder del Partit Nacional Bolxevic, un partit rus d’extrema dreta en què la simbologia i el discurs feixista es barreja amb part del discurs i simbologia estalinista. Emmanuel Carrère va escriure una apassionant novel·la inspirada en la seva biografia.

Segons Mikhaïl Polikàrpov, que va estar a Bòsnia durant aquells anys, una quarantena de russos hi van morir. Alguns d’aquests voluntaris també van ser actius més endavant durant la guerra de Kosova, almenys això és el que es desprèn de la lectura d’alguns fòrums de la ultradreta russa.

Pel que fa als voluntaris grecs, sembla que els primers que hi arribaren ho van fer l’any 1993, encara que no agafaren protagonisme fins a l’any 1995. Un centenar de voluntaris van formar la Divisió de Voluntaris Grecs (EEF) i van lluitar al costat de les tropes de Ratko Mladic. Es van fer tristament famoses les imatges d’aquests voluntaris quan es va ocupar la ciutat d’Srebrenica, el juliol de 1995. Segons l’agència francesa AFP, una dotzena de grecs van participar activament en les matança d’Srebrenica. Entre aquests voluntaris hi havia persones vinculades a l’organització nazi Alba Daurada –fundada l’any 1980-.

 

Els musulmans búlgars són radicalment contraris al terrorisme i són menys practicants

Diversos mitjans de comunicació búlgars (BTA, Novinite, Sophia Globe, BNR…) s’han fet ressò aquests últims dies d’una enquesta duta a terme entre la comunitat musulmana del país per Alpha Research. S’hi feien, a l’enquesta, preguntes sobre diferents aspectes, com el de la pràctica religiosa, l’actitud envers el terrorisme, la pràctica del Ramadà, participació política… L’enquesta es va realitzar durant el 2016, el darrer trimestre, sobre una mostra de 1.200 persones, i permet comparar els resultats amb una enquesta similar que es va fer l’any 2011.

Una de les preguntes que més ha cridat l’atenció als mitjans d ecomunicació és l’opinió que tenen els enquestats sobre el terrorisme. En aquest cas, la resposta ha estat clara i contundent. L’any passat, el 89% dels musulmans enquestats es mostraven radicalment contraris al terrorisme, gairebé deu punts més que l’any 2011. D’altra banda, el percentatge de persones que el justifiquen, o el poden justificar en determinades circumstàncies, ha baixat de l’1,4% a l’1,1%. Per tant, estem parlant de xifres francament molt reduïdes. Pel que fa a una pregunta sobre elpossible suport a organitzacions concretes, com Daesh o Al-Qaida, les xifres també són força baixes: el 2,8% a Daesh, i el 0,5% a Al-Qaida.

A part d’aquestes dades, que criden molt l’atenció, l’enquesta també planteja altres qüestions, i els resultats no deixen de ser interessants. D’una banda, ens mostra una certa tendència a la disminuació de la pràctica religiosa: el 54% no preguen diàriament i el 41% no visiten mai la mesquita. Només es declaren religiosos el 87% dels enquestats -5 punts percentuals menys que fa cinc anys- i tan sols els 20% s’autodefineixen com a profundament religiosos, a diferència de cinc anys enrere on la xifra s’elevava fins al 28%. Una mica més del 53% s’oposen al fet que les dones portin burka o niqab en públic, mentre que el 20% l’aprova en cas que el seu ús sigui voluntari, i tan sols l’1’6% creu que les dones haurien de portar burka.

Tot i aquesta menor pràctica religiosa, la festa del Ramadà gaudeix de més bona salut, ja que el 35% els enquestats afirma seguir-lo, quan fa cins anys tan sols ho feia el 25%. Pel que fa a la Xària, com a possible de font de llei, no té gaire suport: amb prou feines el 0,7%.

Una altra dada interessant és la relativa a l’arribada de refugiats i immigrants, un tema molt present en el debat polític búlgar. El 38’5% dels enquestats afirma que no se n’hauria de permetre l’arribada, i només el 4,6% és partidari d’una política de portes obertes.

Els líders internacionals més ben valorats són, en primer lloc com era de preveure Erdogan, amb un 49% d’aprovació, seguit d’Angela Merkel, amb el 45% i Vladímir Putin, amb el 43%. L’interès per la política, però, també ha disminuït, i el 52% afirma que no li interessa, quan fa cins anys la xifra era tan sols del 30%.

Segons l’últim cens, del 2011, el 27% de la població búlgara és musulmana. Malgrat que hi ha la tendència a creure que els musulmans de Bulgària són només els turcs, és molt important i nombrosa la comunitat pomak -búlgars musulmans- i també hi ha un percentatge molt important de roms musulmans. Això explica que Erdogan sigui el líder internacional més ben valorat, però també que les xifres de suport que té també no siguin espectaculars.

 

La decisió sobre l’extradició o alliberament de Haradinaj s’ajorna una vegada més

La decisió que ha de prendre la justícia francesa sobre Ramush Haradinaj es fa esperar una altra vegada, per tercera vegada. Després de la declaració que ha fet davant el tribunal de Colmar -a Alsàcia-, les autoritats judicials han anunciat que no es farà pública la seva decisió fins al dia 27 d’abril.

Per tant, no es pot dir encara si Haradinaj serà extraditat a Sèrbia, tal com demanen les autoritats sèrbies. Ahir mateix, el ministre d’Afers estrangers serbi, Ivica Dacic, va insisitir en la necessitat d’aquesta extradició. Va arribar a afirmar que era més que provat que Sèrbia no havia comès cap genocidi a Kosova, durant els anys 1998-1999, mentre que sí que Haradinaj és responsable d’accions criminals que han de ser jutjades. Haradinaj, per la seva banda, acusa Sèrbia d’haver comès crims contra la humanitat, i que en lloc de perseguir els criminals l’acusen a ell. A mé, a la sortida de les dependències judicials ha assegurat que no reconeix, ni reconeixerà mai, la jurisdicció de Sèrbia.

Haradinaj, que va arribar a ser primer ministre de Kosova ara fa poc més de deu anys, ja havia estat detingut dues vegades, i jutjat pel Tribunal de l’Haia. De les acusacions que se li havien fet, crims de guerra contra població sèrbia, albanesa i rom de Kosova durant la guerra que va assolar aquell país, havia estat absolt. Ara, les autoritats sèrbies argumenten que hi ha noves proves que l’incriminen, motiu pel qual insisteixen que Haradinaj sigui extradit, per tal que pugui ser jutjat una altra vegada. Se l’acusa de la mort i tortures en camps de detinguts a l’oest de Kosova durant l’any 1999.

Haradinaj va ser detingut a l’aeroport de Basilea-Mulhouse el 4 de gener. Aquesta detenció ha provocat un intens debat i polémica a Kosova. Els partits opositors n’han responsabilitzat el govern, que amb les seves converses, segons ells, amb Sèrbia donen una imatge de debilitat i de cessió de sobirania.

El cas de Haradinaj és un altre dels flancs oberts entre Sèrbia i Kosova que aquestrs darrers mesos han enrarit extraordinàriament les relacions bilaterals.

És evident que sigui quina sigui la decisió sobrer aquest afer, posarà en un compromís la diplomàcia francesa, ja que serà interpretada com una presa de partit per una de les parts no només en aquest afer, sinó en tot el que té a veure amb les cada vegada més complicades relacions entre Kosova i Sèrbia.

 

Una enquesta pronostica un capgirament del mapa polític de Kosova

Vetovendosje es pot convertir en la primera força política de Kosova

 

Aquesta setmana mateix, el president de Kosova, Hashim Thaci, ha afirmat que un avançament electoral no és, de cap de les maneres, un drama. De fet, Kosova viu una profunda crisi política, com d’altres estats de la zona, des de fa mesos, cosa que sha fet que s’especulés amb la possibilitat que hi poguessin haver eleccions anticipades el proper mes de juny.

Demà mateix, s’ha de votar a l’Assemblea de Kosova si es ratifica l’acord fronterer amb Montenegro, un acord que ha aixecat molta polseguera i que és rebutjat per l’oposició en bloc, i que tornarà a posar de manifest el profund desacord entre els dos partits que conformen el govern i els tres partits opositors.

Actualment, el govern està format per una coalició entre els dos principals partits de la història recent de Kosova. D’una banda, hi ha el soci majoritari, al qual pertany Hashim Thaci, actual president del país, el Partit Democràtic de Kosova, (PDK), format per la major part dels dirgients de la guerrilla, UÇK, que va lluitar contra l’exèrcit serbi i les forces parmilitars. El soci minoritari és la Lliga Democràtica de Kosova (LDK), el partit fundat per Ibrahim Rugova -durant els anys noranta-, el principal dirigent de la qual és Isa Mustapha, actual cap de govern de Kosova.

Aquests dos partits van capitalitzar durant anys l’escena política kosovar, però després dels últims comicis es van veure forçats a formar govern conjuntament, entre d’altres motius per la pressió, sobretot, nord-americana, sobre aquestes dues formacions. Aquest govern, doncs, és la principal garantia que es compleixin els desitjos de Washington a la zona, malgrat que la corrupció, el nepotisme, els vincles amb el crim organitzat i el saqueig de les arques publiques sigui indicustible.

L’oposició, per la seva banda, està formada per tres forces, la més important i més influent de les quals és el moviment Vetovendosje (Autodeterminació), una organització que defensa uns postulats que podríem definir com a força d’esquerres per als paràmetres de la zona, molt poc amiga de Washington, radicalment contrària a les privatitzacions i als acords amb Sèrbia –tret que es facin des de la perspectiva de la igualtat de condicions, cosa que vol dir que Sèrbia reconegui Kosova com a estat indpendent-, i que ha condemnat constantment la corrupció i lamanca de sobirania real del país.

A part de VV, els altres dos partits opositors –que han actuat conjuntament força vegades- són Aliança per al Futur de Kosova (AAK) –al qual pertany Ramush Haradinaj, focus de polèmica aquests darrers mesos a causa de la seva detenció a l’Estat francès- i Iniciativa per Kosova –NISMA-, escindida del PDK.

Les enquestes fa temps que apunten que els dos partits governamentals van a la baixa, mentre que hi ha una clara tendència a l’increment de suport popular a VV. Fa uns mesos es va fer pública una enquesta on demostrava que VV era, de bon tros, l’opció preferida pels joves de Kosova.

La setmana passada es va fer pública una altra enquesta que apunta que es pot capgirar el panorama polític de Kosova.

Segons enquesta enquesta,els resultats d ela qual van ser presentats per Dardan Molliqaj, es confirma que VV pot ser la primera força política de Kosova, amb una intenció directa de vot del 20,8%, i deixa enrere per primera vegada les dues forces governamentals, el PDK (18,4) i la LDK (16,4%). Si en unes eleccions passés realment això, representaria la primera derrota electoral del PDK. Entre els joves, els possibles votants de VV arriben, ara, al 24%. A les últimes eleccions locals, però, VV ja va vèncer a la capital, Prístina, i el nou alcalde, Shpend Ahmeti, és molt ben valorat per la població.

Si no es comptabilitzen les preferències de les persones que no es van decantar per cap opció, la diferència encara és més gran: VV (26%), PDK (23%) i LDK (20,4%).

També es pot observar que els votants de VV són molt fidels, i que a més pot atreure antics votants tant del PDK com de la LDK. Pel que fa als votants de l’AAK, poden representar el 14% -sense comptar les persones que no es pronuncien-, mentre que NISMA es queda tan sols amb un 4% dels possibles sufragis.

Tot plegat, obre un escenari d’incertes important. D’una banda, no queda gens clar quina majoria parlamentària es podria constituir. El PDK i la LDK continuen sumant més percentatge. S’albira també la possiblitat que alguna altra força política pugui entrar al parlament, amb la qual cosa caldrà esperar a veure quin és el seu capteniment.

D’altra banda, en el cas hipotètic que el PDK perdés el poder, molt probablement tindria una reacció, particularment Thaci, en una línia similar a la de Gruevski a Macedònia. Intentaria bloquejar de totes totes cap canvi, cosa que podria comportar enfrontaments violents i desestabilització.

Finalment, tant els EUA com Europa respondrien d’una manera molt negativa a aquests resultats. Les pressions sobre el govern de Kosova han estat, i són constants. Evidentment el PDK i la LDK han volgut pagar aquest preu per la suposada ajuda americana, però no és gens clar que VV també el vulgui pagar i vulgui apostar per la sobirania, cosa que podria comportar canvis en els aliances a la zona. Fins ara VV sempre s’ha mostrat contrari a totes les decisions que s’han pres sota pressió nord-americana i europea: acord fronterer amb Montenegro, l’Associació de Municipalitats Sèrbies, negociacions amb Sèrbia…

Vucic, nou president de Sèrbia després de guanyar la primera volta de les eleccions presidencials amb més del 50% dels vots

Els col·legis electorals serbis van tancar les portes ahir a les vuit del vespre. No van trigar gaire a fer-se públics els primers sondejos, i, com era d’esperar, van mostrar que Aleksandar Vucic, actual cap de govern , va ser-ne el guanyador, prou sobradament com per no haver de concórrer a una segona volta.

Segons els primers resultats, Vucic aconsegueix el 55,03% dels vots, molt per sobre del segon candidat en nombre de vots, que va ser Sasa Jankovic, amb el 16%. Més enrere va quedar encara Luka Maksimovich –Beli-, amb el 9,04% i després Vuk Jeremic (5,8%), Vojislav Seselj (4,4%). Això vol dir que Vucic va obtenir 2.350.000 vots, sobre un total de 3.700.000 vots emesos. La participació va ser baixa, i es va situar entorn del 55%.

Vucic no va esperar-se gaire a fer una compareixença pública on va ressaltar que havia aconseguit dotze punts percentuals més que tots els altres –deu- candidats junts. Va utilitzar aquest argument per indicar que Sèrbia va per bon camí, i que aquest és el que desitgen els ciutadans del país: acostament a la Unió Europea, manteniment d’unes excel·lents relacions amb Rússia i la Xina –ara mateix Nikolic és de viatge oficial a la Xina-. En certa forma, en el seu discurs va agrair a Angela Merkel i a Vladímir Putin que es reunissin amb ell en plena campanya electoral, cosa que s’ha volgut interpretar com un suport explícit a la seva candidatura.

Durant la campanya, Vucic va prometre que immediatament després de saber-se els resultats, si era escollit president, dimitiria el càrrec que ostenta actualment, el de cap de govern. Això vol dir, que caldrà designar un successor que l’ocupi, i tot sembla indicar, segons la premsa sèrbia, que pot ser l’antic ministre de Justícia Nikola Selakovic. Finalment, pot ser fonamentat el temor d’una possible deriva autoritària de la seva presidència. La pressió constant a què és sotmesa la premsa, com s’ha vist en aquestes eleccions, en pot ser un avís.

D’altra banda, aquests resultats demostren la feblesa i la desunió de l’oposició. En la confrontació entre Jankovic i Jeremic, que en teoria s’adreçaven a un electorat similar, el guanyador va ser clarament Jankovic. Ara caldrà veure si opta per continuar la seva activitat política i intenta aglutinar els sectors més liberals i proeuropeus de la societat sèrbia o si hi renuncia.

També és bastant evident el fracàs de Seselj, del Partit Radical Serbi, a l’hora de recollir el vot més inflamadament nacionalista. Una bona part d’aquest electorat ha optat per Vucic i ha girat l’esquena a Seselj, i també a Obradovic, que encara ha obtingut menys vots. Era simptomàtic que aquests darrers dies algunes personalitats susceptibles de votar Seselj apostessin públicament per Vucic, com per exemple Svetlana Raznatovic vídua d’Arkan, un dels principals líders paramilitars dels anys noranta.

Un dels temes que més preocupava l’oposició era que hi haguessin algunes tupinades –tal com va passar en les darreres eleccions parlamentàries-, i havien criticat que hi hagués molt pocs observadors internacionals. Hi ha hagut, sí, algunes denúncies concretes, com els insults que va rebre Sasa Radulovic per part de simpatitzants del governamental Partit Progressista, o incidents aïllats a ciutats com Leskovac, Zajecar o Ali Bunar –segons informa Balkan Insight-. De tota manera, les enquestes preelectorals feien pensar en uns resultats tan favorables per al govern que les tupinades no tenien cap sentit.

D’altra banda, a Kosova hi havia oberts 90 col·legis electorals, on podien emetre el seu vot 105.000 serbis, majoritàriament residents al nord. El recompte d’aquests vots es farà a Sèrbia, a Raska i a Vranje. El percentatge de participació als col·legis electorals de Kosova va ser del 29%.

 

Eleccions presidencials a Sèrbia

Avui, 2 d’abril, els ciutadans serbis han estat cridats a les urnes per tal de triar qui serà el seu president els propers cinc anys. D’aquesta manera es posa punt i final als cinc anys de presidència de Tomislav Nikolic. Tot sembla indicar que el guanyador d’aquestes eleccions serà Alexànder Vucic, actual cap de govern.

Tots dos, Nikolic i Vucic, són membres del Partit Progressista Serbi (SNS), la força política que domina de manera indiscutible Sèrbia. Aquest partit, que va ser fundat l’any 2008 com una escissió del Partit Radical Serbi (SRS) de Vojislav Seselj, i el govern que lidera és a hores d’ara el més sòlid -en el sentit d’estabilitat política- de tots els Balcans. De fet, per a molts, que Vucic optés a la presìdència, un càrrec amb menys “poder” que el de cap de govern que ara ostenta, va ser una sorpresa. Tot semblava indicar que Nikolic optaria a la reelecció i que seria una altra vegada el candidat del partit. Ara bé, quan Vucic va fer l’anunci de la seva candidatura, Nikolic no es va retirar, cosa que va provocar certes tensions internes en el partit, que es van resoldre amb el suport giarebé unànime a la candidatura de Vucic. Nikolic va temptejar d’impulsar la seva candidatura al marge del partit, però va desistir ràpidament davant l’evidència d’un possible fracàs més que evident. D’aquesta manera s’ha culminat el relleu en les regnes del Partit Progressista, en què Vucic n’ha “mort el pare fundador”, Nikolic.

Totes les enquestes apunten una victòria indiscutible de Vucic. La gran incògnita és saber si superarà el 50% de vots en la primera volta, cosa que les enquestes semblen confirmar. En el cas hipotètic que no hi arribés, caldria una segona volta d’aquí a quinze dies. Totes les enquestes publicades des de l’inici de la campanya fins ara li atorguen entre el 53% i el 56% dels sufragis.

L’altra dada, molt rellevant, és la inexistència de cap rival que li pugui fer ombra. Cap dels sondejos no ha atorgat a cap dels candidats opositors més enllà del quinze per cent del vots, cosa que deixa molt clar que tenen poques opcions.

D’entrada, els dos candidats més forts eren Vuk Jeremic i Sasa Jankovic, entre el 10 i el 13% a les enquestes. Tots dos candidats es caracteritzen per tenir un tarannà liberal, i per haver estat considerats com els candidats d’Occident.

Jeremic té, malgrat la seva relativa joventut, una llarga trajectòria política, els punts culminants de la qual són el ministeri d’afers estrangers entre 2008 i 2012, en l’època de la presidència de Boris Tadic, i la presdiència de l’Assemblea de les Nacions Unides entre 2012 i 2013. El seu prestigi internacional, però, semnbla que no es veu correspost a l’interior de Sèrbia.

Per la seva banda, Sasa Jankovic va ser vist com la gran esperança blanca de l’oposició. Jankovic ha ostentat del càrrec de “defensor del poble” serbi entre 2007 i 2017. Aquests darrers anys s’ha erigit en la figura pública que més ha denunciat el govern de Vucic, pel seu autoritarisme, la persecució de la premsa, la corrupció i pels fet de Savamala, un tèrbol projecte urbanístic al centre de la capital. Això va fer que el novembre passat un centenar d’intel·lectuals i polítics, i diverses organtizacions publiquessin, un manifest on defensaven la seva candidatura per a la presidència del país. Entre els signants cal destacar el Partit Demòcrata, el Partit Liberal Demòcrata, diverses organitzacions representants de les minories, com els roms, croats, monteengrins…, Lokalni Front -una organització activa de Krajevo, una ciutat del centre de Sèrbia- o Ne davimo Beograd, l’organtizació que aglutina els opositors als projectes urbanístics a la capital.

Per a l’oposició és molt important forçar una segona volta, que permetria aglutinar tot el seu vot, de manera que quedaria palès que realment existeix una oposició a Vucic i al seu partit. De fet, alguna enquesta pronosticava que en cas que hi hagués una segona volta, tant Jeremic com Jankovic tindrien opcions de guanyar Vucic a la capital, Belgrad, cosa que evidentment té una forta càrrega simbòlica. També és important destacar que qui passés a una segona volta es veuria reforçat políticament d’una manera molt important.

Des de fa molt temps s’està denunciant que a Sèrbia no hi ha una premsa lliure i crítica, que els periodistes són perseguits, que hi ha una censura efectiva i que determinats mitjans, amb molt de poder, no fan més que de crossa de Vucic. Durant aquesta campanya mateix, diversos organismes -com CEM i BIRODI- han denunciat l’absoluta parcialitat d’alguns mitjans, molt influents. Han demostrat, amb dades a la mà, que TV Pink, B92, RTS1, Happy TV, entre d’altres, han dedciat prop del 60% del seu temps, o del seu espai, a la figura de Vucic, cosa que fa difícil que l’electorat es pugui aproximar als altres candidats. A més, la informació que n’han donat és clarament esbiaixada, ja que presenta Vucic com un gran estadista. La seva última reunió amb Putin, per exemple, o uns dies abans amb Angela Merkel, transmeten a la població que té el suport d’aquests dos líders -cosa que, d’altra banda, potser no és del tot falsa-.

L’oposició també ha denunciat la poca presència d’observadors internacionals, particularment de l’OSCE. Tenint en compte que l’OSCE va fer diversos advertiments al govern per diverses irregularitats, més que comprovades, en les darreres eleccions, sobta que només hi enviï vuit observadors. Si, a més, hi ha alguns indicis que es poden repetir les irreglaritats, com ho demostra el cas, fet públic aquesta setmana que una dona morta l’any 1993 va rebre la targeta de votació.

A part d’aquests dos candidats, també ha assolit un gran protagonisme en la campanya la candidatura de Luka Maksimovic, conegut amb el sobrenom de Ljubis Preletacevic, Beli. És un candidat independent que ha aconseguit fer forat, fins al punt que en molts casos apareix comn a possible segon candidat més votat. Es vol presentar com el candidat de la gent normal, i no com un candidat de partit. Se l’ha vist com una amenaça, fins al punt, que la Comissió Electoral Central va trigar molt a acceptar les 10.000 signatures necessàries per presentar la candidatura. La seva activitat dedicada a la sàtira política ha fet que se’l presentés com un còmic i que se’l volgués ridiculitzar.

Finalment, l’altra candidat que pot obtenir un nombre vots relativament important és Vojislav Seselj, l’etern candidat de l’extrema dreta més nacionalista. Segons les enquestes, les seves opcions poden oscil·lar entre el 8 i el 12%. Evidentment el seu discurs propugna l’allunyament total de la Unió europea, l’aproximació a la Rússia de Putin i una actitud bel·ligerant pel que fa a les qüestions de Kosova i de la República Serpska, a Bòsnia. La resta de candidats, segons els sondejos, obtindran percentatges de vots encara inferiors.

Tenen dret a vot 6.724.949 persones. Taambé s’obren 90 col·legis electorals a Kosova i 53 en altres països. La setmana passada, Vucic havia de visitar Leposavici, al nord de Kosova, però finalment va desisitir de la seva idea. El govern de Kosova va posar unes condicions que Vucic va considerar inacceptables. L’oposició ha alertat, precisament, de les condicions de vot a Kosova i pensen que és un dels llocs on hi ha més risc de tupinada.

L’aparent allunyament, que molts discuteixen, de Vucic dels plantejaments més radicalment ultranacionalistes, la seva política d’aproximació a la Unió Europea, una actitud relativament possibilista pel que fa a Kosova i unes més que cordials relacions amb Rússia l’han situat en la centralitat política. I sembla que tot això és ben vist per les autoritats europees, però són moltes les ombres que planen sobre el seu govern, en tots els sentits.

 

Un candidat de les eleccions presidencials sèrbies advoca per reconèixer la independència de Kosova

Demà, 2 d’abril, tindrà lloc la primera volta de les eleccions presidencials sèrbies. La gran incògnita de la contesa de demà és, només, si el candidat del Partit Progressista Serbi (SPS) i actual cap de govern, Alexànder Vucic, obtindrà més del 50 % dels vots o no. En cas que ho aconsegueixi, tal com vaticinen la majoria de les enquestes, no caldrà una segona volta i podrà ser nomenat nou president de Sèrbia.

Més enllà d’això, l’altre gran interrogant és saber qui quedarà en segon lloc, i també els resultats de Ljubisa Preletacevic “Beli”, un candidat atípic i sense partit, que s’ha fet famós per les seves sàtires polítiques. Segons algunes enquestes podria quedar segon. De tota manera, demà dedicarem l’entrada a comentar aquestes eleccions.

Avui comentarem només unes declaracions que va fer el candidat de la Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina, Nenad Canak. Han aixecat una gran polèmica, pel fet que es mostra obertament partidari de reconèixer la independència de Kosova. La Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina és un partit autonomista d’aquesta província, que té un pes relativament important en la vida política d’aquest territori.

Advoca pel reconeixement de la independència de Kosova pel simple fet que, a efectes pràctics, Kosova ja és independent i ho és d’una manera irreversible. Critica també la utilització d’aquest tema per emmascarar els problemes reals de la població, i que és utilitzat com a opi, opi patriòtic, per adormir les consciències. També ha ironitzat sobre el fet que Kosova sigui el cor de la nació, tal com s’argumenta en bona part de fòrums. Per a ell, el cor de la nació són els joves que han hagut d’abandonar el país per poder tirar endavant. Com ja ha comentat més d’una vegada durant la campanya més de 300.000 joves han marxat de Sèrbia aquests darrers anys.

La Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina i el Partit Liberal Democràtic han estat sempre els dos partits que han adoptat una actitud menys “nacionalista” pel que fa a la qüestió de Kosova.

També ha aprofitat per criticar al caire cada cop més autoritari del govern del Partit Progressista (SPS), actualment en el poder i al qual pertany Alexànder Vucic, el control dels mitjans de comunicació, l’augment de la criminalitat.

Podeu llegir-ne les seves declaracions en el següent article, publicat a Insajder, el 24 de març:

Presidential candidate Canak: Legalization of cannabis and recognition of Kosovo