El camp de concentració d’Omarska (Bòsnia), maig-agost de 1992

Era l’estiu de 1989. Crec recordar que fèiem el trajecte en tren entre Bihac, al nord-oest de Bòsnia, i Banja Luka. Com que el tren no avançava gaire de pressa, quan en vam tenir prou d’aquell ritme tan lent, vam decidir de baixar a la primera parada que trobéssim, sempre que fos un poble no gaire gran. Ens venia de gustar visitar algun llogarret lluny de les rutes turístiques, tot i que Bòsnia, llavors, no era el que en podem dir una gran destinació turística.

La casualitat va fer, doncs, que el poble escollit fos Omarska. Un cop vam baixar, vam començar a caminar per un camí que sortia just al costat de l’estació i que seguia paral•lel a la via del tren. De fet, no vam entrar a la ciutat, que no era tan petita, sinó que vam anar a petar a un dels poblets, molt petitons, que formen part de la mateixa municipalitat d’Omarska.

Ens van cridar l’atenció algunes cases aïllades i pagesos abillats encara amb esclops i vestits tradicionals serbis. En tenim, anys després, un molt bon record d’aquella estada, en aquell petit llogarret del qual ni tan sols recordo el nom. Un petit parc, un únic bar, persones que ens preguntaven si parlàvem iugoslau, una minúscula botiga… i molta hospitalitat, sobretot.

Pocs anys després vam tenir una gran sorpresa quan Omarska es va convertir en la portada de diversos mitjans de comunicació per una trista, molt trista notícia: a Omarska s’hi havia construït, tres anys després de  visitar-la per atzar, un camp d’internament per on van passar milers de persones, i on en van morir uns quants centenars.

Omarska no és gaire lluny de Prijedor. Prijedor era considerada una ciutat estratègica per als txètniks, ja que la seva conquesta permetia establir un corredor que uniria els territoris de Bòsnia controlats per ells amb la Krajina, a Croàcia, també en ple conflicte bèl·lic.

El 30 d’abril Prijedor va ser ocupada per les tropes txètniks. Arran de la massacre i neteja ètnica de la ciutat, durant aquests primers mesos de la guerra de Bòsnia, que va esclatar a principis d’abril de 1992, homes i dones musulmans i croats van ser deportats al camp d’Omarska. Segons Human Rights Watch, no hi ha cap mena de dubte a l’hora de classificar-lo com a camp de concentració. També hi hagué altres camps de característiques similars, tot i que de menors dimensions, a Keraterm, Trnopolje i Manjaca, prop de Prijedor també.

Prijedor era una ciutat d’uns vint-i-cinc mil habitants. Arran de la conquesta de la ciutat per les forces txètniks, en van desaparèixer set mil, el 28% ! Als voltants de la ciutat s’han localitzat, fins ara, 145 fosses coumnes i centenars de tombes individuals.

El camp d’Omarska es va posar en funcionament tot just tres setmanes immediatament després de la conquesta de la ciutat, cosa que fa suposar que una part important dels desapareguts de Prijedor hi van ser reclosos.

Segons les dades que se’n tenen, hi van ser internades entre sis i set mil persones, durant un període de cinc mesos, entre la primavera i l’estiu de 1992, concretament entre el 25 de maig i el 21 d’agost. No es pot donar una xifra exacta del nombre de persones que hi van morir, però ben segur que van ser alguns centanars, alguns del quals van morir de fam, o a conseqüència dels maltractaments. Les autoritats serbosbosnianes el van qualificar com un centre d’investigació, i acusaven les persones detingudes de dur a terme activitats paramilitars. Després, segons les dades que es tenen, també hi van ser deportades persones provinents d’altres localitats veïnes, com Kozarac o Trnopolje.

El camp estava format per dos edificis principals i altres de menors: els més importants eren l’edifici d’administració, on també es feien els interrogatoris, tortures i també execucions i l’edifici de l’hangar, on eren tancats els reclusos. Com a edificis menors hi havia el que era conegut com a Casa Blanca, on també s’hi feien tortures, i finalment la Casa Vermella, on es van fer execucions sumàries. Tots els voltants del camp estaven completament minats per tal d’evitar la fugida de les persones tancades, i estava custodiat per uns quatre-cents vigilants. Algunes de les recluses eren obligades a fer les tasques de neteja i el menjar. Tots els testimonis certifiquen que les violacions eren una pràctica habitual. També s’ha arribat a exhumar els cadàvers de nens de cins canys.Les persones detingudes a Omarska, segons comenten alguns dels testimonis dels supervivents feien només un àpat al dia. No hi havia dutxes ni servei de neteja, de manera que les deixalles s’acumulaven per tot el camp.

Segons les autoritats txètrniks, hi van passar 3.334 persones, de les quals 3.197 eren bosníaques i 125 croates.

L’any 2004, no gaire lluny del camp, es va localitzar una gran fossa comuna que contenia els cadàvers de 456 persones procedents, sembla, d’aquest camp. El Tribunal Internacional de l’Haia ha acusat formalment 21 persones d’haver-hi comès atrocitats.

Ed Vulliamy va ser el primer periodista que va poder accedir al camp. Aquí en podeu llegir una crònica que va escriure l’any 2004.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s