El president moldau s’acosta cada vegada més a la Rússia de Putin

Aquest 17 de gener va ser una jornada de frenètica activitat política del nou president de Moldàvia, Igor Dodon. A poc a poc es van fent evidents quines són les seves prioritats i quins són els seus objectius. En aquest sentit, coincideixen plenament amb el que havia vingut anunciat aquests darrers mesos, és a dir un acostament a la Rússia de Putin i un allunyament de la Unió Europea i de Romania. Això es va fer clarament palès aquest 17 de gener.

En primer lloc, es va reunir amb el president rus, Vladímir Putin. En aquesta reunió es van tractar diversos temes que afecten de manera important Moldàvia, com per exemple la situació del mig milió de moldaus que viuen i treballen a Rússia, les relacions econòmiques i comercials enbtre tots dos estats i la delicada situació de Transnístria.Després de la reunió, tots dos mandataris van voler traslladar als mitjans la seva bona sintonia.

D’aquesta trobada, però, un dels detalls que més ha transcendit a l’opinió pública ha estat la presència visible i ostentosa d’un mapa antic de Moldàvia, elaborat pel cartògraf italià Bartolomeo Borghi l’any 1790. El que ha aixecat més susceptibilitats és que en el mapa hi apareix tota l’actual república de Moldàvia, tota la Moldàvia que forma part de l’Estat romanès, la Bucovina, una part de la qual, la meridional, pertany actualment a Romania i una altra, la septentrional, a Ucraïna, i un part de la Dobrudja, ara també a Romania. És evident que és un document històric, però lògicament la seva presència, i la seva possible interpretació com a apel•lació a la construcció d’una Gran Moldàvia, en un acte com aquest té una profundíssima càrrega política que ha provocat la indignació de les autoritats romaneses, que l‘han considerat com una agressió a la seva sobirania.

Pel que fa a controvèrsies sobre mapes, ara fa uns mesos, precisament, un diputat socialista moldau va protagonitzar un incident en el parlament d’aquest país quan va estripar públicament un mapa de la Gran Romania. Per als socialstes moldaus, aquest tema és un autèntic tabú.

Dodon, més d’una vegada ha lamentat públicament que els russos l’any 1812 es quedessin només la part moldava a l’est del riu Prut, i no haguessin ocupat tot Moldàvia. Per tant, un mapa d’aquestes característiques sembla que doni suport, de manera explícita a aquesta tesi per part de les autoritats del Kremlin. Si a això hi afegim les tenses relacions d’aquestes darreres setmanes entre Moldàvia i Romania, el còctel és explosiu.

Dodon també ha anunciat que la propera visita, com a cap d’estat, serà a Brusel•les i que només després anirà a Bucarest. Aquestes preferències evidentment demostren, una vegada més, aquesta actitud de distanciament. Tot i això, Dodon ha insisit a dir que té com a objectiu prioritari mantenir unes molt bones relacions amb l’estat veí, tal com qualifica Dodon Romania.

En la mateixa línia cal interpretar l’anunci, aquesta setmana també, que com a president ha iniciat el procediment per retirar les credencials com a ambaixador de Mihai Gribincea, actual representant diplomàtic de Moldàvia a Bucarest. Una de les primeres decisions que va prendre Dodon com a president va ser la de retirar la nacionalitat moldava a Traian Basescu, expresident romanès. Basescu sempre havia defensat la tesi que Moldàvia i Romania més o menys a mitjà termini s’haurien de reunificar. Gribincea, en unes declaracions públiques va dir que considerava aquesta retirada de nacionalitat com a anticonstitucional. Arran d’aquests fets, Gribincea va rebre moltes critiques de diputats socialistes moldaus. Per aquest motiu, l’anunci fet per Dodon no ha sorprès gens ni mica. Ara caldrà veure com l’executiu de Vlad Filat gestiona aquest afer.

Aquest mateix dia, el 17 de gener, Dodon també es va reunir amb representants de la Unió Euroasiàtica, entre els quals destacava particularment el principal responsable de la Comissió Econòmica d’aquest organisme apadrinat per Rússia.

En declaracions posteriors a la reunió, tal com ja havia fet altres vegades, va reiterar que l’Acord d’Associació amb Europa no ha estat beneficiós per a Moldàvia, ja que segons ell ha provocat la pèrdua dels principals mercats d’aquest país, que han estat sempre Rússia i els estats que conformaven l’antiga URSS. En aquest sentit, una possible alternativa, verbalitzada obertament, seria la cancel•lació d’aquest Acord d’Associació. Ara bé, per poder fer això caldrà esperar a unes noves eleccions parlamentàries, amb una nova majoria, per tal que això es pugui dur a terme. L’actual sistema polític impedeix que el president pugui prendre una decisió d’aquest tipus. Això implica que el Partit Socialista de la República de Moldàvia (PSRM), al qual pertany Dodon, sigui el guanyador de les properes eleccions. De la mateixa manera, s’ha manifestat favorable a impulsar gestions per tal que Moldàvia s’adhereixi a la Unió Euroasiàtica, de la qual es va mostrar fervorós partidari.

Anuncis

El reconeixement internacional de la independència de Croàcia

El 15 de gener de 1992, Croàcia (i també Eslovènia) va ser reconeguda formalment com a estat independent per la gran majoria d’estats europeus, cosa que va suposar que també s’hi establissin relacions diplomàtiques. 

Tot i que tradicionalment s’han considerat Alemanya i el Vaticà com els primers estats que van fer efectiu aquest reconeixement, realment no van ser els primers estats a fer-ho, tot i que la seva influència va ser determinant alhora d’aconseguir més suports.

Croàcia i Eslovènia van proclamar, conjuntament, de manera unilateral la independència el 25 de juny de 1991. Lògicament, tots dos estats es van reconèixer mútuament. Els nous estats sorgits de la desintegració de l’URSS van ser dels primers a reconeixe’ls: Lituània –el 31 de juliol de 1991-, Ucraïna –l’11 de desembre-, Letònia -14 de desembre- i Estònia -31 de desembre-

Fora d’aquest àmbit, Islàndia en va anunciar el reconeixement el 19 de desembre de 1991, i poc després, abans de Nadal, Alemanya també el va anunciar, però amb data efectiva el 15 de gener, pel que fa a les relacions diplomàtiques, de l’any següent, que és el que ara s’està commemorant a Croàcia. El mateix 15 de gener feren el mateix la gran majoria d’estats europeus –també l’Estat espanyol- i d’altres continents, com Austràlia, Nova Zelanda, Argentina, Xile…

Pel que fa als Estats Units, va ser més tardà, concretament el 7 d’abril i tres setmanes després va arribar el reconeixement per part de la Xina Popular.

Una menció a part mereix l’actitud del Vaticà. Tot i que formalment el seu reconeixement data del 13 de gener, és indiscutible que feia mesos que havia adoptat una actitud proactiva en favor de les noves autoritats croates.

No va ser fins al 22 de maig que Croàcia es va convertir en membre de ple dret de les Nacions Unides.

Poc abans de la proclamació d’independència, el 21 de febrer de 1991, la república de Croàcia havia proclamat la preminència de les seves lleis en cas de conflicte amb les de la Federació Iugoslava. D’aquesta manera es donava per iniciat el que es va conèixer com a procés de dissociació. Aquesta decisió, però, va acabar de provocar que s’incrementés el nombre d’incidents violents arreu del país, els primers dels quals ja s’havien produït l’agost de 1990, quan ja era evident quin era el camí que havien emprès les autoritats croates.

Poc després, el 19 de maig va tenir lloc un referèndum d’independència, convocat el 2 de maig pel parlament d’aquesta república, emparant-se en la decisió presa el febrer anterior. Els electors havien de respondre dues preguntes: la primera, si volien que Croàcia es convertís en un estat sobirà i independent, que hauria de garantir els drets de la minoria sèrbia -i de les altres minories- i amb la possiblitat oberta d’establir algun tipus d’associació amb altres repúbliques exiugoslaves; la segona demanava si es volia que Croàcia continués com a membre de la Federació Iugoslava.

El resultat del referèndum va ser aclaparadorament favorable a l’opció independentista. La primera de les preguntes va rebre el 93,24% de vots afirmatius i tan sols el 4,15% en contra, mentre que la segona, lògicament,  només va rebre el 5,38% de vots afirmatius i el 92,18% en contra. El percentatge oficial de participació va ser del 83,56%, tot i que hi hagué nombroses denúncies que aquestes xifres havien estat falsejades.

El que és veritat és que una bona part dels membres de la minoria sèrbia no van acudir a votar, van boicotejar activament el referèndum i no van acceptar-ne els resultats. És evident que algunes actuacions dels líders croats, sobretot Franjo Tudjman, no van ajudar gens a bastir ponts de confiança amb la minoria sèrbia, que molt probablement no es va sentir cridada a participar d’aquest nou projecte col•lectiu. El seu ambigu posicionament a l’hora de condemnar l’estat ústaixa durant la Segona Guerra Mundial, que va provocar la mort de milers i milers de serbis, jueus, roms i croats opositors no va ajudar gens a crear quest clima, ans al contrari.

Una decisió presa pel parlament croat el desembre de 1990, és a dir pocs mesos abans, exemplifica molt clarament aquesta manca de sensibilitat. Es va modificar la constitució croata, que fins llavors considerava el serbis com a nació constituent de la república. A partir de llavors van ser considerats, oficialment, com a minoria. Lògicament aquesta decisió va ser vista com una agressió per part d’aquesta comunitat.

D’altra banda, a partir del moment que Slobodan Milosevic va abraçar i utilizar el nacionalisme serbi per mantenir-se en el poder va donar ales a tots aquells ultranacionalistes que somniaven de construir la Gran Sèrbia, que abastés tots els territoris on, tal com pregonava una sentència gairebé “sagrada”, hi hagués una tomba sèrbia.

El 25 de juny, doncs, Croàcia, i també Eslovènia, va proclamar la independència, però les pressions de les cancelleries europees van fer que s’acceptés una moratòria de tres mesos, plasmada en els acords de Brioni, signats el 7 de juliol. En les converses que van tenir lloc en aquesta localitat d’Ístria també hi van participar les autoritats iugoslaves, representades per Ante Markovic, president del govern federal, alguns dels ministres d’aquest govern i membres de la presidència col•lectiva de Iugoslàvia.

La independència d’Eslovènia es va saldar amb una breu guerra de deu dies, però un cop acabada aquesta guerra va començar-ne una altra, butal com totes, a Croàcia. L’agost mateix va tenir lloc el tristament famós setge de Vukovar i mesos més tard el bombardeig de la ciutat de Dubrovnik -que també va tenir gran ressò en els mitjans de comunicació-. El conflicte bèl•lic es va estendre per bona part del territori croat, sobretot a Eslavònia (la part més oriental del país) i a la Krajina -on es va constituir la República Sèrbia de Krajina, tampoc gens respectuosa amb les minories-, de manera que a finals de 1991 el govern croat n’havia perdut el control de gairebé una tercera part. La guerra a Croàcia no es va donar per acabada fins a l’any 1995, quan van recuperar la totalitat del territori de l’antiga república iugoslava.

La moratòria va expirar el 8 d’octubre, dia en què el parlament croat va ratificar la proclamació d’independència, quan ja havia esclatat la guerra, amb tota la seva cruesa.

No té sentit un referèndum sobre l’OTAN, segons els president montenegrí

Un dels temes centrals de la política montenegrina aquests darrers anys és el debat sobre la pertinença d’aquest país a l’OTAN.

Una part de l’oposició fa temps que reclama un referèndum per tal que sigui la població qui prengui aquesta decisió. Són, sobretot però no els únics, els partits que s’agrupen entorn de la coalició del Front Democràtic els que reivindiquen aquesta convocatòria.

L’actual president de Montenegro, Filip Vujanovic, ha volgut esvair qualsevol dubte sobre aquesta qüestió. Aquesta setmana, en els transcurs d’una entrevista en un dels programes més populars i amb més audiència de la televisió montenegrina, va afirmar que que no tenia cap sentit fer una referèndum sobre aquesta qüestió. Per a Vujanovic, pertànyer a l’OTAN és una cosa natural, i, segons ell, ha de ser el Parlament qui ha de prendre definitivament aquesta decisió, i que espera que es prengui al més aviat possible. També va assegurar que l’ingrés a l’OTAN no ha d’afectar les relacions d’amistat i cooperació amb Rússia.

Aquestes declaracions s’emmarquen, a més, en un context on Rússia, des de fa temps, denuncia la política d’Occident, i particularment dels EUA, en relació amb els països balcànics, als qual pretén, segons afirmen, allunyar de Rússia, cosa que provoca un increment de la tensió a nivell internacional. Aquesta setmana mateix, tal com se n’han fet ressò diversos mitjans, Nikolai Patrushev –secretari del Consell de Seguretat de Rússia- ha insistit que els EUA estan pressionant, sobretot, els governs de Macedònia, Montenegro i Bòsnia i Hercegovina per tal que s’integrin definitivament a l’OTAN. Patrushev també ha asseverat que el canvi en la presidència dels EUA molt probablement no farà canviar aquesta política.

La situació de Montenegro, almenys pel que fa a aquest tema, és relativament diferent de la dels dos altres estats. De fet, l’OTAN ja va acceptar la candidatura d’aquest país. Ara només cal que s’acabi de fer efectiva. A Macedònia, per la seva banda, pot molt ben ser que el debat sobre la integració a l’OTAN, i també a la UE, jugui un paper important en les negociacions per a la formació del nou govern. Aquest punt és un dels que han posat sobre la taula els partits albanesos per tal d’arribar a signar algun tipus d’acord de govern.

Finalment, i al marge d’aquesta qüestió, es torna a especular de manera seriosa sobre la possibilitat que Milo Djukanovic estigui sospesant l’opció de presentar-se a les properes eleccions presidencials que han de tenir lloc l’any 2018. Quan va decidir no optar a la presidència del govern, ara fa pocs mesos, tots els analistes van ser molt conscients que aquesta era una possiblitat real, tot i que Djukanovic no l’hagi verbalitzat mai de manera rotunda. Tot fa pensar que no és creïble que l’autèntic patró de la política montenegrina, almenys des de l’any 1991, es retiri definitivament de la vida pública, i més tenint en compte que encara és relativament jove, ja que només té cinquanta-sis anys..

El president de la Serpska, Milorad Dodik, veu viable la Gran Sèrbia

El nou de gener passat, la República Serpska va conmemorar de forma oficial la festa de l’entitat, tot i l’oposició de les autoritats estatals, també les judicials, de Bòsnia i Hercegovina. Aquesta commemoració va portar al límit les relacions ben tibants entre les autoritats de la Serpska i les centrals.

De fet, en el seu parlament, Milorad Dodik, president de la Serpska, va reivindicar la recuperació de l’esperit inicial, segons la seva interpretació, dels acords de Dayton. En cas, contrari va amenaçar que podria impulsar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació que n’impliqués la independència en relació amb el conjunt de Bòsnia i Hercegovina.

De fet, l’endemà mateix, el diari rus Kommersant va fer públics els comentaris que va fer Dodik sobre els avantatges que podria representar la creació d’una Gran Sèrbia en una entrevista feta el dia 8 de gener, per tant el dia anterior a la celebració, al periodista rus Guenadi Sissoev.

Segons Dodik, Bòsnia com a estat és poc viable, i seria molt millor per als serbobosnians viure en un mateix estat amb Sèrbia, els territoris de Kosova poblats majoritàriament per serbis i al qual s’hi pogués afegir també Montenegro. D’aquesta manera es veuria acomplert, almenys en bona part, el somni d’alguns nacionalistes serbis de construir la Gran Sèrbia.

Aquest rotatiu rus alerta del perill que pot representar la sortida de la Serpska de Bòsnia, amb la possibilitat d’un conflicte important. A més, no cal oblidar que Putin ha donat suport a Dodik diverses vegades, i que Rússia és el més gran inversor en aquesta entitat. Últimament, autoritats russes estan criticant les maniobres, diuen, que està duent a terme Occident per allunyar aquests estats balcànics de Rússia, i posen com a exemple d’això les propostes d’integració a l’OTAN de Montenegro –ja aprobada per l’OTAN-, Macedònia i Bòsnia i Hercegovina.

A la celebració del 9 de gener, Aleksànder Vucic,cap de govern serbi, no hi va ser present, però sí que hi hi van ser importants personalitats, com el president serbi, Tomislav Nikolic, alguns dels seus ministres, el patriarca de l’església ortodoxa sèrbia, Irinej, o el pretendent del tron serbi, Alexànder Karadjorjevic. Tampoc no hi va ser present cap representant oficial del govern rus.

Per als contraris a aquesta celebració, el 9 de gener, aquest dia representa l’exaltació d’un estat ètnic exclusivament serbi i, per tant, discriminatori per a la resta de grups.

 

Relacions cada vegada més tibants entre Croàcia i Eslovènia

Quan es van formar els nous estats a la península balcànica després de la desintegració de Iugoslàvia, es van respectar bàsicament les fronteres republicanes traçades durant els anys de la Iugoslàvia socialista. Tot i això, hi ha hagut alguns conflictes en zones molt concretes. Probablement el més famós i conegut és el contenciós entre Croàcia i Montenegro per la península de Prevlaka.

Aquest, però, no ha estat l’únic de relativa importància. N’hi ha un altre que ha influït en la política europea, com és el que ha enfrontat/enfronta Croàcia i Eslovènia. Ha tingut prou gravetat com per fer que Eslovènia bloquegés durant anys l’entrada de Croàcia a la Unió Europea.

Ara, aquest conflicte encara no resolt està provocant un deteriorament intens de les relacions entre tots dos estats. Aquest darrer any, les relacions entre Eslovènia i Croàcia no han estat gens fàcils. Alguns problemes s’arrosseguen des de fa anys, com els temes relacionats amb la central nuclear, i els residus que provoca, de Krsko, a la banda eslovena de la frontera, però a tan sols quaranta quilòmetres de Zagreb; problemes derivats de la gestió de la Banka Ljubljanska, on molts croats tenen diners, o el control d’autopistes que travessen tots dos estats. Cal afegir-hi també, sobretot durant el 2016, els conflictes derivats de la construcció d’una tanca de 187 quilòmetres (d’un total de 688 de frontera comuna) en el tram que separa tots dos països. Aquests dies, però, a mesura que s’acosta la decisió final del Tribunal Internacional d’Arbitratge de l’Haia sobre la delimitació del traçat fronterer, que s’ha de fer pública aquest any, la tensió ha arribat a punts insospitats.

La setmana passada mateix, el ministre d’afers estrangers eslovè, Karl Erjavec, va arribar a amenaçar de tancar, aquest estiu, els passos fronterers amb Croàcia en cas que aquest estat no acceptés la sentència final. Va insisitir que això podia tenir unes conseqüències importants per al turisme a Croàcia. És ben cert que el turisme representa un percentatge molt important del PIB croat, un 25%. A més, el turisme provinent d’Àustria i Alemanya, que seria el més afectat per aquesta mesura, és, tant numèricament com econòmicament, el més important.

Evidentment, una amenaça d’aquest tipus ha aixecat totes les alarmes a Croàcia. Aquest mateix cap de setmana, dos eurodiputats croats han interpel·lat la Comissió Europea per tal que es manifesti sobre aquestes amenaces. Argumenten que una mesura d’aquest tipus representaria un impediment del lliure moviment de persones, emparat per la legislació europea.

De tota manera, cal emmarcar les declaracions del ministre eslovè. Fa setmanes que des de Croàcia s’està especulant sobre la possibilitat de no acatar la decisió del Tribunal d’Arbitratge, cosa que, des d’Eslovènia, és considerat un autèntic frau, ja que tots dos països havien acceptat aquest procediment. De fet, la setmana passada mateix, representants el govern croat es van manifestar en la línia de no implementar el que decidís aquest Tribunal. Ara, Croàcia el que proposa és reprendre les converses bilaterals entre tots dos estats.

La delimitació de les fronteres

L’any 2011, tots dos estats van acceptar un arbitratge internacional per resoldre el litigi. Hi ha més d’un territori afectat per aquest arbitratge. El més important, i que ha provocat més tensions, és el del golf de Piran. Tots dos governs, per començar, n’aporten dades contradictòries: segons Croàcia comparteixen 670 quilòmetres de frontera i segons Eslovènia la frontera compartida és de 688.

L’origen del conflicte cal cercar-lo arran de la dissolució del Territori lliure de Trieste, l’any 1954, en què es va dividir entre Itàlia i Iugoslàvia. L’any 1975 la divisó es va donar per tancada amb el tractat d’Osimo, però van quedar alguns punts poc detallats.

L’any 1991, Eslovènia va presentar una primera proposta de delimitació, que consistia a situar la frontera en el centre del golf, però un any més tard va declarar la sobirania sobre tot el golf, cosa que Croàcia no ha acceptat mai. Lògicament, el debat també afecta les aigües territorials. Cal afegir-hi, a més, que part de la població que hi viu és italiana, i no eslovena o croata.

Un altre punt de conflicte és la delimitació de la frontera al delta del riu Dragonja. Segons Eslovènia, la frontera ha de situar-se al sud del delta mentre que per a Croàcia el límit territorial l’ha de marcar el riu.

Finalment, hi ha un punt fronterer, a Plovanija, construït unilateralment per Croàcia però no reconegut per Eslovènia, el cim del Zumberak/Gorjanci, on hi havia una caserna de l’exèrcit iugoslau, i un petit territori entorn del riu Mura.

Durant anys hi ha hagut diferents intents d’acord entre ambdues parts, però cap no ha rebut prou suport a banda i banda de la frontera.

El primer va ser l’any 2001, entre Janez Drnovsek i Ivica Racan, segons el qual Croàcia obtenia un terç del golf i frontera marítima amb Itàlia, mentre que Eslovènia aconseguia un corredor que li permetia accedir a aigües internacionals. Eslovènia va ratificar l’acord, però el parlament croat no ho va fer mai.

Uns anys mes tard, el 2007, es va signar l’acord de Bled on es proposava ja un arbitratge del Tribunal de l’Haia, de manera que totes dues parts poguessin reclamar els territoris en litigi que creguessin oportuns. En aquest cas, a Eslovènia el suport va ser molt escàs i va quedar en paper mullat.

Després d’alguns incidents entre tots dos estats i campanyes de grups ultranacionalistes, tant d’un país com de l’altre, es van bloquejar totes les negociacions.

A partir de llavors, aquest contenciós va ser utilitzat pels dos govern en afers internacionals, per exemple en l’accés de Croàcia a la Unió Europea i a l’OTAN. Eslovènia va arribar-ne a bloquejar la negociació.

El precedent de la resolució del conflicte entre Croàcia i Montenegro al Tribunal d’Arbitratge de l’Haia va ajudar a desencallar el tema. Croàcia va proposar, després, una solució similar a Eslovènia, però va ser desestimada. Finalment, un acord entre Jadranka Kosor, per part de Croàcia, i Borut Pahor, per part d’Eslovènia, va permetre que aquesta fos la via de resolució del conflicte. El Tribunal s’havia de constituir després que Croàcia entrés a formar part de la Unió Europea.

El tren serbi que havia d’unir Belgrad i Kosovska Mitrovica finalment no acaba el seu reconegut

Aquest dissabte, 14 de gener, un tren havia de fer el trajecte que uneix les ciutats de Belgrad i Kosovska Mitrovica, per primera vegada des de l’any 1999. Aquest esdeveniment havia estat anunciat a bombo i platerets per les autoritats sèrbies. Marko Djuric, el ministre encarregat dels afers de Kosova, havia arribat a anunciar que aquest tren desafiava el nacionalisme, el xovinisme i tots aquells que limiten els drets human s bàsics. A més, apel•lava al dret inapel•lable a la llibertat de moviments de les persones, un dret que, segons Djuric, és un dels principals valors de la cultura europea.

Aquest trajecte era considerat com una prova. La intenció del govern serbi és que aquesta ruta funcioni experimentalment entre entre el 20 de gener i el 26 de febrer. En cas que el govern consideri rendible la inversió, a partir de llavors es decidirà si serà una línia regular. Argumenten que aquest trajecte no és més que una prolongació de la línia que uneix Kraljevo amb el sud.

De tota manera, el comboi, de fabricació russa, que havia d’arribar a Mitrovica no era un tren normal i corrent. Portava la inscripció Kosova és Sèrbia en vint-i-una llengües, també en albanès, a la part exterior, mentre que l’interior estava decorat amb tot de fotografies i imatges de monestirs ortodoxos de Kosova. Les hostesses del tren portaven també els colors de la bandera sèrbia.

El govern de Kosova, per la seva banda, per boca de la ministra Edita Tahiri, encarregada de les converses amb el govern serbi, havia anunciat el dia anterior que aquest viatge era il•legal, que atemptava contra la sobirania de l’estat i que era una provocació.

Finalment, però, el trajecte no es va poder finalitzar. Segons Vucic, cap de govern serbi, la presència de disset vehicles blindats prop del lloc per on havia de passar el tren i la sospita que podia haver-hi alguna explosió en el trajecte va fer que les autoritats sèrbies ordenessin d’acabar-ne el viatge a Raska, al Sandjak.

Ramush Haradinaj, en llibertat condicional

Tant des de Kosova com des de Sèrbia hi havia inquietud per saber quina decisió prendria la justícia francesa sobre l’afer Ramush Haradinaj. Aquest dijous, tal com s’havia anunciat, es va fer pública la seva soritda de la presó, sota règim de llibertat condicional. Tot i això, no podrà tornar encara a Kosova i haurà de romandre a l’Estat francès i presentar-se dos cos cops per setmana a comissaria.Caldrà esperar, doncs, per saber exactament què passa amb Haradinaj. L’any 2015 també va ser detingut a Eslovènia, però llavors va ser alliberat poc després de la seva detenció.

Prèviament, les autoritats sèrbies havien enviat formalment una sol•licitud d’extradició de l’actual líder de l’Aliança per al Futur de Kosova (AAK) -un dels tres partits opositors presents en el parlament kosovar-, després de la descisió del Ministeri de Justícia en aquest sentit.

Haradinaj, que va arribar a ser primer ministre de Kosova ara fa poc més de deu anys, ja havia estat detingut dues vegades, i jutjat pel Tribunal de l’Haia. De les acusacions que se li havien fet, crims de guerra contra població sèrbia, albanesa i rom de Kosova durant la guerra que va assolar aquell país, havia estat absolt. Ara, les autoritats sèrbies argumenten que hi ha noves proves que l’incriminen, motiu pel qual insisteixen que Haradinaj sigui extradit, per tal que pugui ser jutjat una altra vegada. Se l’acusa de la mort i tortures an camps de detinguts a l’oest de Kosova durant l’any 1999.

Haradinaj va ser detingut a l’aeroport de Basilea-Mulhouse el 4 de gener. Aquesta detenció ha provocat un intens debat i polémica a Kosova. Els partits opositors n’han responsabilitzat el govern, que amb les seves converses, segons ells, amb Sèrbia donen una imatge de debilitat i de cessió de sobirania.

El seu partit, l’AAK, es va mostrar profundament decebut per aquesta detenció. A més, en un comunicat de premsa va afirmar que estava indignat amb el tractament que les institucions del país, Kosova, fan del cas Haradinaj. També ha lamentat, per exemple, les tímides declaracions del president del país, Hashim Thaci, o la manca de voluntat del Parlament de dur a terme una sessió d’emergència per tractar-hi aquest cas, cosa que troben absolutament inacceptable. Comenten també que aquesta detenció és un autèntic càstig per a tot el poble de Kosova.

Altres partits opositors, com Iniciativa per Kosova (NISMA), per via de Bilal Sharif han interpel•lat les autoritats franceses per tal que intercedeixin per Haradinaj, amb una carta adreçada a l’ambaixador d’aquest estat a Kosova, Didier Chabert.

A Sèrbia, per la seva banda, han alertat aquests darrers dies els seus representants diplomàtics arreu del món de la possbilitat que pateixin algun atac en alguna ambaixada o consulat. Ahir mateix, la minsitra de Justícia, Nela Kuburovic, va insistir a demanar l’exradició immediata de Haradinaj, després de la reunió del Consell de ministres. En la mateixa línia es va expressar Marko Djuric, cap de l’Oficina per als Afers de Kosova i Metohija, que depèn del govern serbi.

El monestir de Voronet, la Capella Sixtina de l’Art Oriental

He de reconèixer que abans de viatjar per primera vegada a Romania, tenia un coneixement mot vague sobre els monestirs pintats de la Bucovina. També és veritat que la informació de què podíem disposar llavors d’aquest, l’any 1990, era escassa. Per aquest motiu, quan hi vaig arribar la sorpresa va ser extraordinària, un record autènticament inesborrable.

Un dels primers monestirs que vaig poder visitar va ser, precisament, el de Voronet, que després vaig saber que era conegut com la Capella Sixtina de l’Art Oriental.

Està situat en eun petit poble, Voronet, no gaire lluny de Gura Humorolui, i és considerat tradicionalment com el més emblemàtic de tots. És una dels monestirs de la Bucovina considerat com a patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Aquest monestir va ser fet construir per Esteve el Gran (1433-1504) l’any 1487, per commemorar la victòria sobre els turcs, a la batalla de Vaslui. El seu primer abat va ser Sant Danil, que segons la llegenda va aconsellar Esteve el Gran abans de la batalla decisiva amb els otomans i, sobretot, va intercedir perquè Esteve tingués l’ajut de Déu. La condició que li va posar en el moment que el va aconsellar va ser que construís una església dedicada a Sant Jordi. La llegenda explica que les forces d’Esteve el Gran, de 40.000 soldats, van vencer les tropes turques, molt més nombroses, 120.000 homes. L’edifici central del monestir és, doncs, aquesta església de Sant Jordi, com a mostra d’agraïment.

Quan es va construir, es van pintar també els frescos de l’interior del temple, però no els de l’exterior, que van ser pintats entre 1534 i 1535, quan Petru Rares, fill d’Esteve, ocupava el tron de Modàvia, des de 1527. Les pintures cobreixen tots els murs de l’església. En el cas de Voronet, crida particularment l’atenció el blau intens d’algunes de les composicions.

Cap a l’any 1785, quan la Bucovina ja era sota l’Imperi Habsburg, va deixar de funcionar com a monestir, i no va recuperar aquesta funció fins l’any 1991.

Els frescos més cèlebres són els que representen l’Anunciació i el Judici Final, la Comunió dels Apòstols i el Sant Sopar, però també hi ha molts retrats de sants i, fins i tot, el que és més curiós, de filòsofs grecs.

En el següent enllaç, podeu accedir a la pàgina oficial del monestir:

http://www.manastireavoronet.ro/en/

P8180638.jpg

photo credit: marius burlan P8180638.jpg via photopin (license)

P8200811.jpg

photo credit: marius burlan P8200811.jpg via photopin (license)

P8180639.jpg

photo credit: marius burlan P8180639.jpg via photopin (license)

Totes les fotos d’aquest post són de Marius Burlan

 

Podeu veure les entrades corresponents als monestirs de Moldovita i de Humor en els seguents enllaços:

Moldovita

Humor

Polèmica entorn de la celebració de la festa de la República Serpska, a Bòsnia i Hercegovina

Des de feia mesos s’estava molt pendent del que podia passar aquest nou de gener a la República Serpska, una de les entitats que conformen Bòsnia i Hercegovina. Aquest nou de gener havia estat proclamat festa oficial de la República Serpska, després d’un polèmic referèndum que va tenir lloc el 25 de setembre passat, malgrat la sentència en contra de les més altes institucions judicials de l’estat, que la consideraven inconstitucional.

Mesos abans, el president de la República Serpska, Milorad Dodik, havia anunciat públicament aquest referèndum sobre la festa oficial de l’entitat. Aquesta proposta va provocar, i continua provocant, un autèntic daltabaix polític. El profund caràcter simbòlic de la commemoració n’explica la transcendència.

El 9 de gener de 1992 es va proclamar la República del Poble Serbi, poc abans d’esclatar la guerra que va assolar tot el país. Més endavant, el nom va ser canviat i es va adoptar el de República Serpska, terme que va esdevenir oficial després dels acords de Dayton (1995). Aquesta data també coincideix amb un dia molt assenyalat i important del calendari religiós ortodox, Sant Sava (Sant Esteve).

Per als contraris a aquesta celebració, aquest dia representa l’exaltació d’un estat ètnic exclusivament serbi i, per tant, discriminatori per a la resta de grups. Per als defensors d’un concepte de Bòsnia no basat en criteris ètnics, aquesta data entra en clara contradicció amb el seus principis. En aquesta línia anava la resolució de la Cort constitucional bosniana que l’anul·lava. També s’hi va posicionar clarament en contra la diplomàcia europea i nord-americana i, sobretot, l’Alt Reprepresentant, Valentin Inzko, cap executiu de la presència internacional al país.

En el referèndum, que finalment es va fer malgrat la prohibició, va votar el 55,77% del cens electoral, d’un total d’1.219.399 potencials electors. Algunes veus critiques, però, van considerar que aquestes dades van ser inflades, i que tan sols va votar entre el 47 i el 49% de l’electorat. Segons les dades oficials, els vots afirmatius van ser de 680.116, cosa que representa el 99,81% -unes xifres al més pur estil soviètic-, mentre que els vots en contra es van elevar a només 1.291. El nombre de vots nuls, sempre segons les mateixes fonts, va ser 2.264, xifra superior a la dels vots negatius.

Banja Luka, capital de la Serpska, va ser l’escenari, doncs, aquest dilluns de les celebracions oficials, que van consistir bàsicament en una desfilada i en discursos de Dodik i del cap de govern de l’entitat, Zeljko Cvjanovic. També hi era present el membre serbi de la presidència tripartida del país, Mladen Ivanic. Hi va haver alguns convidats de rellevància, com el president serbi, Tomislav Nikolic, alguns dels seus ministres, el patriarca de l’església ortodoxa sèrbia, Irinej, o el pretendent del tron serbi, Alexànder Karadjorjevic. També hi van ser presents dos eurodiputats del Front Nacional de Marine Lepen.

Dodik va aprofitar el discurs per fixar, novament, les seves propostes. Va reivindicar tornar a l’esperit inicial de Dayton, ja que considera que l’estat s’ha recentralitzat aquests darrers anys. De tota manera, en cas que no es pugui retornar a aquest esperit, va manifestar que la Serpska no renunciava a esdevenir estat independent. Aquesta amenaça fa anys que és utilitzada per Dodik. De fet, l’any passat mateix va afirmar que aquest 2107 podria tenir lloc un referèndum d’autodeterminació a la Serpska. En unes declaracions al diari rus Kommersant, dos dies després, Dodik va afirmar que els serbis de Bòsnia estarien millor en un estat conjunt amb Sèrbia i els serbis de Kosova.

Diverses veus han estat crítiques amb aquesta celebració, entre les quals destaca, una atra vegada, Valentin Inzko –figura qüestionada per les autoritats de la Serpska-, l’ambaixador dels Estats Units, les autoritats estatals, representants de l’Associació de Víctimes de la Guerra i del Genocidi i de l’Associació de Mares dels enclaus de Zepa i Srebrenica.

Munira Subasic, presidenta d’aquesta última entitat, va ser particularment contundent en una roda de premsa que va fer el mateix 9 de gener. Entre d’altres coses, va recordar les morts d’aquell conflicte, els camps de concentració i la decisió d’expulsar i exterminar milers de persones, de destruir-ne les cases i eliminar-ne el rastre. També va lamentar la prèsència de Mladen Ivanic en aquest acte. Una commemoració d’aquest tipus, argumentà, no fa més que humiliar les víctimes i posar en perill el futur polític del país.

La policia búlgara ha detingut 19.000 refugiats durant el 2016

Aquesta setmana, els països balcànics han estat notícia, sobretot, per les gèlides temperatures. Aquests registres tan baixos han provocat que la situació dels diversos camps de refugiats escampats per tota la geografia balcànica hagi estat, i sigui, dramàtica. Pitjor encara ho han passat alguns refugiats en trànsit, com ho demostren els dos morts prop de la ciutat costanera de Burgas, a Bulgària. Tot això ha posat una altra vegada sobre la taula les dramàtiques condicions en què es produeix el flux migratori en aquests moments, que continua sent molt important.

Bulgària, tot i no ser el país preferit per a l’entrada dels refugiats a Europa, també és zona de pas per a una part. Segons es fan ressò diversos mitjans de comunicació búlgars, la ministra de l’interior d’aquest país, Rumiana Batxvarova, va anunciar en una roda de premsa, aquest mateix cap de setmana que, entorn de 19.000 refugiats i immigrants, havien estat detinguts per les forces policials durant el 2016.

Els principals països d’origen d’aquests refugiats són, per aquest ordre, Iraq, Síria i Afganistan. Uns 4.600 van ser detinguts mentre intentaven entrar al país, mentre que uns cinc mil ho van ser quan intentaven sortir-ne, una xifra inferior a la de l’any anterior. Lògicament, el més amb més detencions va ser el mes d’agost, amb prop de tres mil, mentre que aquest darrer mes de desembre han estat tan sols de setanta.

D’altra banda, fonts governamentals han afirmat que van ser expulsades del país i retornades al d’origen, també durant el 2016, 1.410 persones. En aquest cas, les nacionalitats majoritàries també van ser la iraquiana i l’afganesa. Es dóna el fet, preocupant, que el nombre d’expulsats s’ha incrementat d’una manera notable si es compara amb les de l’any anterior.