Records de Pristina, el llunyà estiu de 1992

k1-1

Per a moltes persones, l’estiu del 1992 queda indefectiblement lligat al Jocs Olímpics de Barcelona. Jo, particularment, he de reconèixer que no em van desvetllar cap entusiasme especial, més aviat tot el contrari. Uns anys abans, quan Barcelona va ser nominada com a seu dels Jocs Olímpics, ja vaig tenir l’estranya sensació d’incomprensió general quan vaig comprovar que era de les poques persones que realment era contrària a un esdeveniment d’aquestes característiques.

Per tant, no és gens estrany que aquell any, aquell estiu, quedar-me a la ciutat no fos, precisament, la meva opció preferida. L’alternativa, per a mi molt més engrescadora, va ser una petita fugida: agafar la motxilla i el sac de dormir, i amb el tren marxar ben lluny i estar-m’hi unes quantes setmanes.

El destí triat va ser Bulgària. Dos anys abans havia visitat Romania, que em va impactar profundament, en el sentit més positiu del terme. Per tant, les expectatives eren altes, molt altes. I Bulgària no em va decebre gens.

Després de tres setmanes d’anar amunt i avall, però, va arribar el moment de tornar cap a Catalunya. Des de Sofia, teníem dues opcions per tornar a Budapest, que era la ruta que havíem de seguir: per Romania, força més llarga, o bé per Sèrbia, amb un trajecte més curt, però també més incert. La guerra de Bòsnia havia començat el març d’aquell mateix any i la situació a Sèrbia, i la de tots els països iugoslaus, no era precisament de les més estables.

Tot i això, en un exercici suprem de racionalitat, vam optar per la via sèrbia. Després de deixar enrere l’estació de Dragoman, l’última de les estacions búlgares, ens vam acostar cap a la frontera amb el que encara era Iugoslàvia. El tren anava bastant buit, tot i que érem al matí, i contrastava del tot amb els trens plens a vessar que trobàvem a Bulgària.

Cap a la una del migdia vam arribar a Nis, una de les ciutats més importants del sud de Sèrbia, de la qual tenia molt bon record. Hi havia estat tres anys abans. L’ambient de l’estació, però, ara era ben diferent. De la frenètica activitat d’aleshores no en quedava ni rastre.

Tot just abans de sortir de l’estació de Sofia, però, havíem pres una decisió no sé si gaire ben reflexionada, però que ens va entusiasmar. Ja que havíem d’anar a Nis, podríem fer una petita escapada, ni que fos breu a Pristina, la capital de Kosova. Això és el que vam fer.

Nis i Pristina són, geogràficament, properes: tot just les separen cent quilòmetres. El problema, però, va ser fer aquests cent quilòmetres. Comprar bitllets per arribar-hi no va ser gens fàcil. Un tràmit que es pot resoldre normalment en dos minuts, es va allargassar durant gairebé una hora, amb petició de passaports inclosa. Finalment, quan ja no hi comptàvem gaire vam poder agafar el tren que ens havia de portar cap a la capital kosovar, en un ferrocarril amb un nom francament molt suggerent: “Kosovo Express”.

D’exprés, no gaire. Aquest trajecte es va convertir en un dels més espectaculars que he fet, i el tren, també: vagons de fusta, màquina de vapor i lent, molt lent, exasperantment lent. Vam trigar sis hores a fer el trajecte de tan sols cent quilòmetres. Un bon maratonià hi hauria arribat abans que nosaltres.

Les sorpreses, però, no van acabar aquí. Cap a mig trajecte, van entrar dos militars, o policies –no els sabíem distingir- armats amb kalaixnikov, acompanyats de gossos amb un posat bastant intimidador (i m’agraden molt els gossos), que es van estar passejant amunt i avall durant tota la durada del recorregut. Quan vam veure que, a més, de tant en tant, helicòpters ens sobrevolaven vam començar a pensar que potser no havíem pres la millor decisió. Al cap i a la fi, Romania era, i és, fantàstica, i tranquil•la.

Arribar a l’estació de Pristina encara va ser més desolador. L’estació, ínfima i en un estat deplorable, impropi d’una ciutat d’aquesta magnitud i capital de província, estava completament buida, abandonada, amb els vidres trencats i sense ningú amb qui poder demanar la més mínima informació. A més, quan vam veure que érem els únics que hi vam baixar…

Com que ja era tard, cap al vespre, vam decidir d’agafar un taxi que ens dugués a un hotel on poguéssim estar tranquils i ens poguéssim recuperar de l’esgotament. Vam valorar que provar d’altres alternatives, com càmpings, potser no era gaire recomanable, i més tenint en compte l’hora.

El taxista va tenir molt clar a quin hotel ens duia: el Grand Hotel. Pocs anys després, aquest hotel va ser utilitzat pel govern iugoslau i hi hagué nombroses denúncies de tortures comeses en les seves habitacions durant la guerra de Kosova. El taxi anava ple d’adhesius que apel•laven al caràcter serbi de Kosova. Un gran contrast amb un taxi que havia agafat en aquesta mateixa ciutat tres anys abans, on els adhesius apel•laven al caràcter albanès de Kosova.

L’hotel, imponent, però buit. No hi havia gairebé ningú. Vam deixar els passaports, que van ser dipositats en uns petits calaixos transparents, a la vista de tothom, o de ningú en aquest cas. Lògicament eren els únics passaports de tot l’hotel, almenys exhibits públicament.

Un cop instal•lats, la gana ens va fer sortir per fer una volta i buscar algun lloc per menjar. Recordava tres anys enrere quan hi havia una extraordinària animació al carrer. Aquesta vegada no, ni de bon tros. El primer gran impacte va ser quan vam veure una tanqueta pel carrer. Després en vam veure més. Això ens va fer ser conscients que érem en un polvorí, que qualsevol guspira podia fer esclatar el conflicte. Es respirava a l’ambient, i una calma molt tensa no feia més que confirmar-nos-ho.

k3

Ens vam adreçar cap al mercat central, del qual tenia un record extraordinari de l’altra vegada que havia visitat la ciutat. Al seu voltant hi havia, i suposo que encara hi ha, una colla de bars i restaurants populars a uns preus molt assequibles, per a nosaltres gairebé de vergonya. Era tard i, molt probablement per això, no hi havia gaire gent. Després de buscar infructuosament durant una bona estona, finalment vam trobar-ne un on es van apiadar de nosaltres i ens van atendre.

Res a veure amb l’any 1989, any en què l’autonomia de Kosova va ser suspesa. Llavors tothom tenia moltes ganes de parlar, d’explicar, de preguntar. Ens explicaven què passava a Kosova, ens preguntaven per les qüestions nacionals de l’Estat espanyol. Recordo com vaig maleir les meves nul•les aptituds per al dibuix: els mapes que intentava fer de la Península Ibèrica eren patètics i no sé si van servir per a gran cosa. Comunicant-nos en una barreja de serbocroat extraordinàriament rudimentari, suplert amb esbossos de rus serbocroatitzat, anglès precari, paraules en diversos idiomes i sobretot amb llenguatge gestual vam aconseguir connectar-hi. Tres anys després, ni rastre d’això, un sopar ràpid i cap a l’hotel, per uns carrers foscos i desangelats.

La nit a l’hotel no donava per a gran cosa i com que estàvem molt cansats vam decidir anar a dormir. De matinada, vam sentir sorolls a la porta, que finalment es va obrir. No sabíem què fer. Va entrar algú a l’habitació. Com que érem molt valents, vam fer veure que dormíem, però d’esquitllentes vam captar com remenaven les nostres motxilles, encenien una petita llanterna i després d’una estona, que se’ns va fer eterna, van abandonar l’habitació.

No vam poder dormir gaire més. Ens vam llevar molt d’hora i després de comprovar que no ens faltava res, vam baixar a esmorzar. No les teníem totes. Tot plegat, ens empenyia a marxar ràpidament de Kosova. Després d’esmorzar, amb la panxa plena sempre es raona millor, vam decidir sortir al carrer, canviar diners en un banc i anar a l’estació d’autocars –sis hores més de Kosovo Express haurien estat fatals per a la nostra salut- per marxar-ne.

Canviar diners –llavors portàvem marcs alemanys- en un banc va ser també una tasca impossible. Vam haver d’anar a més d’una entitat bancària. Després de voltar molt, vam aconseguir que ens adrecessin a l’únic banc on canviaven diners, i en quantitats mòdiques. El banc també era ple de fotografies amb les quals es volia fer evident la serbitat de Kosova. En acabat d’una llarga cua, es van avenir a canviar-nos-en una petita quantitat, no sense arrufar molt el nas i fer algunes “comprovacions”. Era ben evident que no érem ben rebuts.

No cal dir que vam allargar ben poc l’estada. Tan aviat com vam poder, vam agafar un autocar que ens dugués a Nis, una altra vegada. L’autocar no era gens lent en aquest cas. Les velocitats a què anava ens va fer témer el pitjor més d’un cop, però almenys va servir perquè arribéssim ràpid a Nis. Arribar-hi i agafar un tren que ens portés fins a Budapest va ser immediat. Vam travessar tot Sèrbia d’una tirada, i veure el cel de Budapest, a l’estació de Keleti, va ser com tornar a casa.

k2

k4

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s