El govern croat vol prohibir l’exhibició pública de l’Estel Roig

L’Estel Roig, símbol dels partisans iugoslaus, pot ser prohibit a Croàcia. Això ha estat anunciat a principis de setmana pel cap de govern croat, Andrej Plenkovic.

Fa pocs dies, la inauguració d’un memorial dedicat a les víctimes del camp de concentració de Jasenovac va provocar una forta polèmica, sobretot entre els entorns antifeixistes i liberals. En aquest memorial s’hi va col•locar una placa amb la inscripció “Za Dom Spremni”, que es pot traduir com A punt per la Pàtria, que era un dels eslògans més repetits pels ústaixes, els feixistes croats que durant la Segona Guerra Mundial van instaurar un govern genocida, en connivència amb els nazis alemanys i els feixistes italians, que tingué una durada de quatre anys, i que va provocar la mort de centenars de milers de persones.

Poc després, en una compareixença pública, Plenkovic, per tal d’esvair la controvèrsia, va anunciar la creació d’una comissió que ha d’estudiar la redacció d’una llei que prohibeixi els símbols totalitaris. Va ser llavors, quan va comentar que l’Estel Roig podria ser un dels símbols interdits. Així, doncs, quedaria equiparat amb la simbología ústaixa,

L’Estel Roig, que simbolitza els cinc dits dels proletaris i els cinc continents tot reivindicant l’internacionalisme, era el símbol més destacat dels partisans durant la Segona Guerra Mundial. Immediatment després d’assumir el poder va ser col•locada, el 31 de gener de 1946, en el centre de la bandera iugoslava, de manera que substituïa l’anterior simbología monàrquica. La bandera amb l’estel va ser l’oficial de Iugoslàvia fins l’any 1992.

Altres països, com Polònia i Hongria també van prohibir-ne la seva exhibició fa uns quants anys. Així mateix, Ucraïna i Bulgària han aprovat aquests darrers mesos dures legislacions que posen fora de la llei simbologia comunista.

Anuncis

Resultats provisionals de les eleccions parlamentàries de Macedònia

Ahir al vespre, la portaveu de la Comissió Electoral Central de Macedònia (DIK) va fer públics els resultats provisionals de les eleccions parlamentàries d’aquest diumenge. El fet que no s’haguessin encara anunciat els resultats en escons fins al cap de gairebé un dia de tancats els col·legis electorals havia provocat moltes crítiques, i sobretot aixecat moltes suspicàcies, més que justificades.

Segons Ljupka Gugucevska, portaveu del govern ahir, l’actual partit en el govern, VMRRO-DPMNE obté 51 escons, mentre que el principal partit opositor, els socialdemòcrates (SDSM), 49. La diferència tan ajustada pel que fa a escons fa que el paper dels partits albenesos sigui determinant. La Unió Democràtica per la Integració (BDI), fins ara aliada de Gruevski i del VMRO-DPMNE, aconsegueix 10 diputats, mentre que els altres partits albanesos, tots opositors, n’obtenen també 10: 5 per a BESA, 3 per a Aliança per als Albanesos i 2 per al Partit Democràtic Albanès.

Això vol dir que la suma del nombre d’escons dels dos partits aliats durant aquests últims anys es queda en 61 escons, mentre que la suma de tots els partits de l’oposició dóna un total de 59 diputats, cosa que fa que els tres diputats que tria la diàspora siguin determinants.

El molt elevat nombre de vots declarats nuls, més de 30.000, i el retard en el recompte ha provocat que l’oposició hagi fet acusacions de frau. Els socialdemòcrates han argumentat que la gran majoria de vots declarats nuls eren seus. L’organització independent MOST, que ha fet el seguiment del procés electoral, ha aportat proves fefaents que demostren algunes tupinades. També s’ha fet saber que la policia ha detingut divuit persones acusades de cometre diversos tipus d’irregularitats durant la jornada electoral.

Tenint en compte que la diferència de vots entre les dues principals formacions polítiques és tan sols de quinze mil, és evident que qualsevol incidència pot tenir un efecte transcendental en els resultats definitius. Per tant, la incertesa sobre els resultats finals es manté, mentre plana el fantasma del frau, que pot prolongar la crisi.

Podeu llegir l’entrada d’ahir, que analitza les perspectives polítiques de Macedònia després de les eleccions: Eleccions de Macedònia: incertesa en el resultat i esperances de canvi 

 

Eleccions de Macedònia: incertesa en els resultats i esperances de canvi

Ahir diumenge, 11 de desembre, van tenir lloc les eleccions més transcendentals dels últims anys a Macedònia. Aquestes eleccions, repetidament ajornades i fruit de l’acord de les principals forces polítiques del país per posar fi a la crisi política, han de servir per estabilitzar el convuls panorama polític d’aquest país balcànic, després de dos anys d’intensa confrontació, escàndols de corrupció i nepotisme, actituds autoritàries i control de la població, amb escoltes il•legals de gairebé trenta mil persones incloses (en un estat que no arriba als dos milions d’habitants). Evidentment tot això ha estat contestat per una actívíssima mobilització social, sense precedents, i boicot polític d’alta intensitat, com és l’absència de tota l’oposició en el parlament macedoni.

És evident que, a més, es dirimeix qui conduirà les regnes del país a partir d’ara: o bé el continuisme de Nikola Gruevski, el gran magnat de la política macedònia, o bé el canvi, representat bàsicament pels socialdemòcrates i les noves formacions albaneses.

Després de les eleccions d’ahir es poden constatar quatre fets destacables: una altíssima participació, uns resultats electorals ajustadíssims,que poden representar fer fora Gruevski del poder, denúncies d’irregularitats i un canvi important en la representació política albanesa.

Pel que fa a la participació electoral, és destacable l’alt índex d’assistència a les urnes, superior a la de les últimes eleccions, cosa que demostra que la població de Macedònia és profundament conscient del que representen aquests comicis.

Més d’un 70% de participació és una xifra molt important, poc habitual en aquelles contrades. Si tenim en compte les dades de les 17.00 hores, d’ahir, havia participat el 60,38% de l’electorat, set punts per sobre que en les anteriors eleccions, el 2014, quan a a la mateixa hora hi havia participat el 53,24% del cens.

Les dades criden més l’atenció si les comparem amb altres conteses electorals de països veïns. Ahir mateix es van fer eleccions a Romania, i el percentatge de vot es va quedar per sota del 50%, el mateix va passar a les darreres eleccions locals de Bòsnia.

Pel que fa als resultats, de moment no hi ha definit del tot –no ho ha fet públic la Comissió Electoral Central- el repartiment en escons, un total de 123. En canvi, sí que s’han facilitat dades de vots amb pràcticament el 100% escrutat.

El primer que podem veure és que la diferència de vots entre les dues forces majoritàries volta els 15-16.000 vots. Segons dades de les dotze del migida d’avui, el partit conservador (VMRO-DPMNE), de Nikola Gruevski, actual cap de govern, tenia 444.014 vots, mentre que l’opositor SDSM, els socialdemòcrates de Zoran Zaev (SDSM) en tenien 428.683. Per tant, la diferència és mínima. Com que queda pendent el repartiment d’escons, no queda clar qui tindrà més opcions de formar govern. Ara bé, s’especula que el VMRO-DPMNE pot obtenir entre 50 i 52 escons i l’SDSM entre 49 i 51. Tot i això, algunes veus socialdemòcrates afirmen que potser ells tinguin algun escó més. Caldrà veure què diuen els resultats finals.

Com que la majoria parlamentària s’obté a partir dels 62 escons, és molt important saber què passa amb la resta de forces polítiques que han concorregut a les eleccions, determinants a l’hora d’assolir majories.La gran novetat és que el bloc albanès queda més fragmentat, ara amb quatre forces polítiques.

D’una banda, el partit vencedor dins d’aquest bloc ha estat la Unió Democràtica per la Integració (BDI), que amb 85.774 vots pot enfilar-se fins als 9 diputats. Aquest partit ha estat tradicionalment aliat de Gruevski. De tota manera, aquests darrers mesos ha marcat certes distàncies que no fa clar quina será la seva opció final un cop es constitueixi el parlament. De tota manera, sembla bastant clar que amb els seus vots no n’hi haurà prou perquè Gruevski pugui ser nomenat una altra vegada cap de govern.

D’entrada, els socialdemòcrates s’han mostrat favorables a pactar amb els quatre partits albanesos. Durant aquestes darreres setmanes ha fet diversos gestos d’aproximació, com lluir els símbols nacionals albanesos en alguns dels seus actes, o presentar més candidats albanesos i fer propostes de cara a millorar les relacions interètniques. No cal dir que aquestes actituds han estat ferotgement atacades pel VMRO-DPMNE.

Les altres tres forces albaneses són clarament opositores. Per tant, en cap cas pactaran amb Gruevski. BESA, un partit nou liderat per Afrim Gashi, ha obtingut, segons les mateixes dades, 57.749 vots, que poden representar cinc o sis escons, l’Aliança per als Albanesos 35.103, que li poden representar tres escons. Aquesta és també una formació nova, fruit de les mobilitzacions populars contra el govern. Finalment, el Partit Democràtic Albanès (DPA), tradicional aliat dels socialdemòcrates ha obtingut uns mals resultats, amb tan sols 30.971 vots, que li poden donar dos escons, un autèntic fracàs.

La resta de formacions polítiques no entren al parlament i obtenen uns resultats migrats. Entre aquestes formacions hi ha Levica, la formació d’esquerra alternativa, que ha obtingut tan sols poc més de dotze mil vots, lluny de les expectatives.

Aquests resultats tan ajustats, però, apunten la possibilitat, bastant probable de constituir un nou govern que deixi fora Gruevski del poder, cosa que ja és un gran triomf. És indiscutible que les propostes de l’SDSM no són res de l’altre món, des d’una perspectiva d’esquerres, però el simple fet de fer fora un govern autoritari i corrupte ja és un gran guany.

Ahir a la nit, es va donar el fet paradoxal que les dues principals formacions polítiques del país van sortir al carrer a celebrar la seva suposada victòria electoral. Molts simpatitzants socialdemòcrates van fer onejar banderes del partit pel centre de la ciutat. Poc després, Gruevski va fer una roda de premsa en la qual també es va proclamar vencedor.

Ara, la gran incertesa és que uns resultats molt ajustats a favor de Gruevski puguin provocar un escenari a la montenegrina, on l’oposició s’ha negat a reconèixer els resultats de les últimes eleccions. A Montenegro, la diferència de vots entre la primera força i la segona era molt gran. Amb uns resultats molt ajustats es podria tornar a bloquejar el panorama polític macedoni.

Això es podria donar pel fet que hi ha hagut denúncies d’irregularitats. L’OSCE, amb uns quatre-cents observadors- ha afirmat que, globalment, els comicis han estat nets tot i algunes irregularitats. Per la seva banda, MOST, una organització macedònia independent, ha analitzat amb detall el desenvolupament de les eleccions i ha alertat que s’han detectat diversos casos flagrants d’irregularitats.

MOST ja va fer el seguiment de la campanya i va denunciar la desviació de fons públics a actes de campanya de VMRO-DPMNE, la participació d’alguns funcionaris en mítings polítics, no com a assitents, totalment legítim, sinó com a col•laboradors i en horari laboral, les pression sobre alguns funcionaris, l’oferta de diners –hi ha documentats casos en què es van oferir 60 € per un vot- per votar segons quins candidats… Van arribar a elaborar una llista de més de dues mil incidències. À això cal afegir-hi un indiscutible biaix ideològic de tots els mitjans públics, que van treballar a favor de la candidatura de Gruevski.

En el dia de les eleccions també s’han recollit uns centenars de denúncies. També s’ha pogut constatar que algunes persones eren filmades mentre votaven, cosa que representa una clara intimidació.

Si la victòria final és de Gruevski, aquestes accions poden haver-hi tingut un factor determinant, i així serà valorat per l’oposició.

Un mur, una altra vegada, a la ciutat de Mitrovica?

La ciutat de Mitrovica s’ha convertit en tot un símbol del conflicte entre Sèrbia i Kosova. La ciutat, travessada pel riu Ibar, a efectes pràctics va quedar clarament dividida en dues zones –fins i tot en dues municipalitats diferents- després de la guerra que va assolar aquest país, l’any 1999.

Les relacions entre ambdues parts de la ciutat i el pont que les separa han estat objecte de polèmica, de vegades molt agra i fins i tot violenta, diverses vegades. Des de l’any 2014, però, la situació era relativament tranquil•la, quan es van enderrocar les barricades que separaven totes dues zones i es va passar a construir el que es va conèixer com a Parc de la Pau.

Aquesta última setmana, però, s’ha revifat la tensió en aquesta ciutat, sobretot a partir del moment que les autoritats de Nord Mitrovica van prendre la decisió de construir i de començar les obres d’un mur de dos metres d’alçada a la seva banda del pont.

La reacció de les autoritats de Kosova va ser inmediata. El ministre competent sobre el tema, el de Medi Ambient i Planificació Territorial (Bedri Halimi), va ordenar-ne dijous mateix l’aturada. La responsable de relacions amb la Unió Europea i amb Sèrbia, Edita Tahiri, va reaccionar també molt ràpidament en saber-se que s’iniciaven les obres de construcció i va insisitir que aquest projecte era totalment il•legal.

Les autoritats del nord de la ciutat, entre les quals destaca l’alcalde Goran Rakic, argumenten que aquest mur no pretenia aturar les comunicacions a través del pont, i que, en cap cas, es pot interpretar com una agressió o com una acció il•legal. En canvi, l’alcalde de la part sud de la ciutat, Agim Bahtiri, ha defensat la tesi totalment contrària i ha exhortat les autoritats a demolir-lo immediatament.

Les autoritats europees també han criticat la iniciativa, per boca de Federica Mogherini i també de Maja Kocijancic, portaveu europeu pel que fa a afers del sud-est europeu.

Tot i això, Goran Rakic, un cop aturades les obres, ha afirmat que la intenció de la seva dministració és replantejar-se el projecte, però que tenen la intenció de tirar-lo endavant, encara que sigui de manera diferent a com ho havien plantejat fins ara. Els partits de l’oposició de Kosova (com Vetevendosje i Aliança per al Futur de Kosova), per la seva banda, han criticat el govern per la seva actuació, que consideren massa tèbia.

Aquest pont ha estat objecte de diverses polèmiques aquests darrers anys, les més importants de les quals van succeir l’any 2014, que van acabar provocant violents enfrontaments entre manifestants albanesos que protestaven contra la barricada que hi havia, i que impedia la normal connexió entre ambdues parts de la població. La violència dels enfrontaments va ser de tal magnitud que va provocar una autèntica crisi de govern.

A la part sud de la ciutat hi viuen gairebé exclusivament albanesos, mentre que a la zona nord la majoria sèrbia és molt clara, tot i que sí que hi viuen encara alguns albanesos. Abans de la guerra, a la municipalitat de Mitrovica, d’uns 116.500 habitants, el 78% eren albanesos, una mica més del 10% serbis i prop del 5% bosníacs. La resta d’habitants era de diverses comunitats, entre els quals hi havia turcs, roms i aixkalis. Cal dir, però, que la ciutat tenia una població, només, de 34.000 habitants. El concepte de municipalitat en els països de l’antiga Iugoslàvia divergeix del que aquí nosaltres entenem com a municipi. Abasta un territori bastant superior al d’un poble o ciutat i, de fet, n’inclou uns quants. Això explica aquesta enorme diferència demogràfica entre la ciutat i la municipalitat. El 2011 es va fer un nou cens, però va ser boicotejat per la població sèrbia; per tant no es poden donar dades amb fiabilitat de la situació actual.

Reflexions d’una albanesa de Macedònia

El passat mes de desembre van tenir lloc les eleccions per triar un nou parlament de Macedònia, en un ambient extraordinàriament enrarit. Finalment, després de mesos d’incertesa es va acabar constituint un nou govern, i es va foragitar del poder la dreta nacionalista del VMRO-DPMNE, de Nikola Gruevski. Un dels temes centrals d’aquella campanya va ser la qüestió albanesa, i l’ús que se’n va fer per obtenir rèdits electorals per part del partit abans esmentat.

Ara, les aigües semblen molt més encalmades, tot i les tensions inevitables. És un bon moment per recuperar un text escrit per una amiga, Mirela Riveni, albanesa de Macedònia, que fa una reflexió que va molt més enllà de la contesa electoral.

 

Tot seguit teniu el text íntegre que vaig publicar llavors, que inclou la contextualització que vaig fer-ne:

Aquest diumenge, 11 de desembre, tindran lloc unes eleccions transcendentals a Macedònia, que en teoria haurien de servir per tancar un llarguíssim període d’inestabilitat política i social, i de corrupció i abusos de poder. Un cop fetes, farem un article per comentar-ne els resultats i les conseqüències polítiques. Evidentment, ara podríem comentar alguns casos concrets de denúncies d’irregularitats, però ho deixem per més endavant.

Ens estimem més presentar-vos el testimoni d’una albanesa de Macedònia, Mirela Riveni, que comenta alguns temes que han centrat el debat politic. Un dels temes centrals de la campanya electoral ha estat precisament, com acostuma a ser habitual, el de les relacions ètniques, particularment entre macedonis i albanesos. Des del partit governamental, VMRO-DPMNE, s’ha set una intensa campanya contra les suposades concessions que estan disposats a fets els socialdemòcrates (SDSM), de Zoran Zaev. Se’ls ha acusat de voler federalitzar el país i d'”imposar” el bilingüisme a tot el territori estatal, cosa que han negat repetidament, els socidaldemòcrates. Sí que és veritat, però, que han fet gestos d’aproximació a la comunitat albanesa, com per exemple presentar més candidats d’aquesta comunitat que d’altres vegades o que hi hagi la bandera albanesa en alguns dels seus actes.

També serà interessant veure si el mapa electoral canvia de manera important. El sistema polític macedoni, des de fa anys, es basa en el que alguns analistes han anomentat bipartidisme binacional. D’una banda, el conservador VMRO-DPMNE (del cap de govern Nikola Gruevski) i el seu aliat albanès, la Unió Democràtica per a la Integració (BDI), i de l’altra, els socialdemòcrates (SDSM) i el Partit Democràtic Albanès (DPA). Ara bé, han aparegut noves opcions electorals, com l’abanesa BESA, liderada per Afrim Gashi, l’Aliança per als Albanesos (Aleanca per Shqiptaret) o bé l’esquerra alternativa, Levica.

Aquí teniu les reflexions de Mirela Riveni:

Reflexions d’una albanesa de Macedònia abans de les eleccions

Aquests dies, a Macedònia es poden llegir missatges xovinistes pertot arreu, amb eslògans en els cartells electorals com « Vota contra el bililingüisme ». Malgrat aquests lemes, però, ningú no està demanant res de l’altre món, i hem de ser conscients que, al cap i a la fi, els drets es guanyen, no es concedeixen. També és difícil de dir quants votants de Macedònia es deixaran influir per aquesta retòrica xovinista; probablement molts partidaris del govern actual, sí. El president, tot i això, ha parlat públicament de millorar les relacions multiètniques, ahir mateix per exemple. Sembla que al partit del govern li aniria bé una mica de coherència, ja que això entra en contradicció amb la propaganda electoral.

A més, pel que fa al discurs oficial dels dos (grans) partits macedonis durant els últims anys i sobretot des de les eleccions passades, els diria senzillament que els albanesos (com a nadius), i totes les altres minories del país no estem aquí per ser compadits i per rebre promeses que no es compleixen. Amb aquesta retòrica, aquests partits fan palès que se senten com si fossin membres d’una nació més important, superior. Moltes vegades, però, volen ser “políticament correctes” i parlen de concedir alguns drets, però aquesta actitud té cert component  feixista en l’actitud, ja que en part és fals .

Els albanesos i les altres minories del país no som dignes de llàstima. Volem viure aquí amb tots els drets que ens corresponen. No valem menys que els macedonis. No volem que se’ns doni res. Volem gaudir dels nostres drets, perquè ens pertoquen. Evidentment aquesta crítica va adreçada als principals partits polítics i al seu discurs oficial, i no a la societat civil ni a la població en general.

Això no vol dir que no entengui la lluita política i que hi hagi diferents opcions en aquestes eleccions. Tampoc crec que tots aquests polítics, els que fan servir aquesta retòrica, se la creguin sempre. Per tant, tots hem d’anar amb compte. Aquestes són les eleccions més importants des de fa anys. Si us plau, per una vegada, pensem més a llarg termini. La societat civil cada vegada és més forta, més que mai, i la nostra joventut també té més consciència política que mai. A ningú no se li tolerarà que si se li ha donat l’oportunitat de servir el poble, no ho faci, que no compleixi el programa o que no faci el que ha promès.

Finalment, els votants albanesos tenen en aquestes eleccions més pes que en d’altres ocasions, i s’ha de pensar bé el vot. No, companys albanesos, no s’és un traïdor si es vota per un partit macedoni que pot contribuir al benestar general, i no, tampoc, s’és un bon patriota si es vota per un partit albanès que se sap que no mourà ni un dit per al benestar de les persones.

Avui en dia, tenim alternatives prometedores des d’ambdós costats. Pensem d’una vegada de forma estratègica, no a curt termini, i contribuïm al canvi.

El govern d’Eslovàquia es blinda contra l’Islam

Aquesta setmana passada, el govern eslovac va aprovar una llei que té com a objectiu evitar que l’Islam aconsegueixi cap rang d’oficialitat i de reconeixement. Evidentment, el projecte de llei no estava plantejat en aquests termes. Els impulsors van destacar que el que pretenien era evitar que moviments religiosos o pseudoreligiosos poguessin obtenir fons públics. Ara bé, a ningú se li escapa que el veritable objectiu és blindar l’estat contr l’Islam.

L’ultradretà Partit Nacional Eslovac (SNS), per via del seu líder Andrej Danko, va presentar un projecte de llei segons els qual cap religió no pot obtenir cap subvenció per part de l’estat si no té, com a mínim, 50.000 seguidors. També queda vetat, així, cap tipus d’ensenyament en les escoles públiques. Aquesta llei islamòfoba va ser aprovada amb el vot favorable de més de dos terços dels diputats del parlament eslovac. Fins ara, n’hi havia prou amb 20.000 fidels per poder accedir a aquestes subvencions.

De fet, tot i les intenses campanyes contra l’Islam, el nombre de musulmans que viuen en aquest país centreeuropeu és molt migrat, tot just uns dos mil segons xifres oficials, o bé cinc mil segons la Fundació Islàmica d’Eslovàquia –d’un total de 5.400.000 habitants que té Eslovàquia-. Això vol dir que, amb l’aprovació d’aquesta llei, queda molt llunyà el moment en què s’hi puguin acollir. A més, tampoc no s’hi ha construït cap mesquita de manera estable, cosa lògica, pel reduït nombre de fidels.

Per aquest motiu és difícil d’entendre l’autèntica obsessió de bona part de la classe política d’aquest país, el govern del qual s’ha alineat reiteradament al costat dels governs hongarès i polonès contra la possibilitat d’acollir refugiats. Fins i tot, Robert Fico, el reelegit cap de govern, va arribar a afirmar, en l’inici de la crisi dels refugiats, que estava disposat a acollir-ne sempre que fossin, només, de religió cristiana. Ara fa mig any, va tornar a asseverar que a Eslovàquia no hi havia lloc per a l’Islam. El que crida més l’atenció és que Fico és el cap dels Socialdemòcrates -el principal partit governamental-, teòricament d’esquerres, que va guanyar de manera molt clara les últimes eleccions parlamentàries.

Manifestacions al sud-est de Bulgària contra l’arribada de refugiats

Lessovo és una petita localitat, de poc més de sis-cents habitants, del sud-est de Bulgària, a tocar de la frontera amb Turquia i no gaire lluny del camp de refugiats de Harmanli. Aquesta camp, precisament, ha estat notícia aquests darrers dies per la detenció de centenars de refugiats i immigrants per part de la policia, després que es produïssin uns violents incidents encara no aclarits. Lessovo pertany a l’oblast de Iambol, la ciutat més important del sud-est de Bulgària.

Després dels incidents de Harmanli, Lessovo és ara qui ha passat a ser el centre d’atenció per les mobilitzacions, impulsades per diferents grups d’extrema dreta, contra l’arribada de refugiats. El desencadenant de la protesta, que ja dura de fa uns dies, ha estat l’anunci de la instal•lació d’un camp provisional de rebuda d’immigrants. Fins i tot les autoritats municipals han legitimat aquestes accions amb el precedent de Harmanli.

Portaveus dels manifestants, per la seva banda, han argumentat, amb un to clarament islamòfob, que Bulgària es va alliberar de la “dominació islàmica” ara fa cent trenta-vuit anys, i que no pretenen tolerar la islamització del país. El text de les pancartes dels manifestants no es presta a cap mena de dubte sobre el significat de les accions: “No volem refugiats”.

A principis del mes de novembre, la policia búlgara ja va tancar temporalment el pas fronterer més proper a aquesta localitat. Llavors, tal com va passar també l’any 2014, es va acusar una quarantena de guàrdies fronterers de corrucpció i de tenir vincles amb màfies que s’aprofitaven dels refugiats.

L’acord per obrir una oficina “civil” de l’OTAN sacseja el debat sobre la neutralitat de Moldàvia

Aquest 29 de novembre passat, en el marc d’una reunió entre el primer ministre moldau, Pavel Filip, i el secretari general de l’otan, Jens Stoltenberg, es va signar un acord d’un extraordinari valor simbòlic, que alhora posa a prova l’equilibri del sistem polític moldau. L’acord va ser ratificat l’1 de desembre pel Consell de Govern.

L’acord estableix que l’Otan, una organització de caire esrictament militar, podrà obrir una oficina de caràcter “civil” al centre de la capital d’aquest país, Chisinau, l’abril de 2017.

Tot i que és difícil d’entendre que l’otan pugui obrir unes dependències i que se les titlli simplement de civils, aquest és l’argument utilitzat per Stoltenberg per justificar-ne l’obertura i per afirmar que no es viola la neutralitat teòrica del país. En la mateixa línia han anat les declaracions del ministre d’Afers estrangers, Andrei Galbur. A aquesta decisió només s’hi va oposar, en el Consell de Govern, la governadora de Gagaúsia, Irina Vlah. Vlah va argumentar que aquesta obertura viola els principals constitucionals de neutralitat.

Moldàvia és un estat que, des de la dissolució de l’URSS, s’ha mogut entre les tensions d’aquells que volen acostar el país a la Unió Europea, i de retruc cap a l’organització atlantista, i aquells que volen tenir vincles més estrets amb Rússia. Les darreres eleccions presidencials, d’aquest mes passat, han reflectit perfectament aquesta tensió. Finalment, va sortir elegit com a nou president, amb un estret marge de vots i amb acusacions de frau, Igor Dodon, líder del Partit Socialista, partidari de l’acostament a Rússia i de refredar les relacions amb la Unió Europea i Romania. Ara bé, cal tenir en compte que el càrrec de president té a Moldàvia un valor més simbòlic que no pas un poder efectiu, cosa que fa difícil pensar que pugui aturar aquesta decisió del govern, que per la seva banda, defensa postures proccidentals, tal com demostra aquest acord.

Caldrà veure ara com aquesta polèmica decisió condiciona la política moldava en endavant.

Singapur reconeix Kosova

Aquest 1 de desembre, fonts del ministeri d’Afers estrangers de Kosova, dirigit per Enver Hoxhaj, han fet públic que Singapur s’ha convertit en el cent tretzè estat que reconeix Kosova. Després de la polèmica que va suscitar aquest anunci, sense cap document oficial que l’avalés, representants del ministeri han insistit que poden confirmar-lo.

El president de Kosova, el controvertit Hashim Thaci, s’ha apressat a felicitar-se d’aquesta notícia. La política internacional de Kosova no ha tingut gaires èxits en els darrers anys. De fet, el nombre d’estats que l’han reconegut últimament és molt migrat. Aquest any, 2016, només l’ha reconegut Surinam, durant el juliol, i durant el 2015 només ho va fer Antigua y Barbuda.

Luka Sorkočević, entre el Barroc i el Classicisme

Luka Sorkocevic és un compositor molt poc conegut a Catalunya. És un clar exemple de l’esplendor que va assolir la ciutat dàlmata de Ragusa –actual Dubrovnik- durant el segle XVIII, amb una notable vida cultural i unes estretes relacions amb el món italià.

Sorkocevic mateix, nascut l’any 1734, va ser deixeble del compositor italià establert a Ragusa Giuseppe Valenti. Més endavant continuà els seus estudis a Roma, tot i que després va tornar a la seva ciutat natal, on ocupà càrrecs de rellevància, també política.

Durant el seu breu pas per Viena, on fou ambaixador, va conèixer Haydn, fet que el va marcar profundament. Va morir jove, arran d’un suïcidi, amb només cinquanta-cinc anys.

És un autor considerat de transició entre el barroc i el classicisme i les seves obres més valorades són les vuit simfonies que va compondre, particularment la cinquena.