La llengua nòmada, de Norman Manea

manea

La llengua nòmada és un text breu, d’una cinquantena de pàgines, on Norman Manea fa tota una serie de reflexions entorn de la llengua. És, però, sobretot una autèntica declaració d’amor a la llengua, particularment a la llengua materna, i a la llengua com a eina d’expressió.

Manea va néixer l’any 1936 a la zona de la Bucovina que actualment pertany a Romania, que havia estat un autèntic paradís multilingüístic, tot i que quan va néixer Manea aquesta diversitat ja era menor que uns anys enrere. Poden servir d’exemple les dades del cens de 1910, segons el qual a la Bucovina hi vivien 305.000 ucraïnesos, 273.000 romanesos, 168.000 alemanys i 102.000 jueus, a més d’altres comunitats menys nombroses, com els polonesos (10.000) o hongaresos (36.000), per exemple. La zona nord era on es concentrava sobretot la població ucraïnòfona, que pertany a Ucraïna des de l’any 1947, mentre que la població romanesa, globalment, es concentrava més al sud, que ara pertany a Romania.

Evidentment això queda reflectit en aquest text. Va néixer en una família jueva i la seva primera llengua va ser el romanès, tot i que els seus pares parlaven alemany i jiddisch. De molt petit va haver de patir el drama de la Segona Guerra Mundial i de la deportació, quan va ser tancat en un camp de concentració, on es va familiaritzar amb l’ucraïnès. Després, un any a l’escola el va familiaritzar amb el rus. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial va tornar a Romania, on també es va deixar seduir pel francés i per l’hebreu. Finalment, quan es va exiliar, molts anys després, va haver d’incorporar altres llengües. I Manea ens explica quina relació hi va tenir i hi té, no sempre fàcils.

Un altre aspecte en què se centra és en l’ús de la llengua com a eina de manipulació. És evident que l’experiència del “socialisme burocràtic” romanès, una revolució importada com diu Manea, és un exemple claríssim de com el discurs, en el fons buit de contingut, es pot menjar la llengua, la pot corrompre. Tal com afirma, el Partit únic es va apoderar de la llengua de la societat. A partir de llavors l’escriptor i el seu semblant, el lector, havien d’enfrontar-se a la ubiqua policia del llenguatge, que imposava una farsa i un vocabulari limitat i ridícul, tal com afirma Manea.

Finalment, i no menys important, reflexiona sobre llengua i exili i sobre el fet d’escriure en una llengua aliena al país on es viu.

“La llengua representa la nacionalitat veritbale de l’escriptor, el seu sentit de pertinença, la lengua n’és la casa i la patria”
Norman Manea

Per conèixer una mica més Manea, podeu llegir-ne una entrevista que li va fer el diari Ara, amb motiu d’una confèrència que va fer a Barcleona l’any 2014.

També en podeu llegir una ressenya, d’aquest llibre, en el blog d’Enric Serra 

Per acabar, podeu llegir el text La cinquena impossibilitat, també de Manea, un volum d’assaigs on reflexiona sobre el judaisme, la relació entre literautra i règims totalitaris, la situació de l’Europa oriental després de l’enfonsament del socialisme burocràtic…

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s