Eleccions presidencials de Moldàvia: victòria socialista i sospites fonamentades de tupinada

La segona volta de les eleccions presidencials moldaves, que va tenir lloc diumenge passat, va donar la victòria al candidat socialista, Igor Dodon, per un estret marge de vots, tot just setant mil. Ara bé, les nombroses denúncies d’irregularitats i el fet escandalós que molts moldaus residents a l’estranger no poguessin votar fa que aqusts resultats siguin, o hagin de ser, qüestionats.

Després de la primera volta, en què Dodon va enfilar-se fins gairebé el 48% dels vots, molts pensaven que aconseguir l’escàs 2-3% de vots restants per aconseguir la presidència no seria gaire difícil. De fet, algunes enquestes pronosticaven que podria acostar-se cap al 60% dels sufragis.

De tota manera, la mobilització entorn de l’altra candidata, Maia Sandu, va ser extraordinària en els quinze dies que van separar la primera volta de la segona. Particularment intensa va ser la campanya entre els moldaus residents a l’estranger, abassegadorament favorables a Sandu, candidata reformista i proocidental, vista, però, com una política neta de corrupció i honrada; per tant, com la garant de la renovació política del país. Cal tenir present que més de mig milió de moldaus viu fora del seu país, cosa que representa el 15% de l’electorat.

Els primers resultats fets públics durant la nit electoral semblaven confirmar la clara victòria de Dodon. Els primers resultats provisionals li atrogaven fins gairebé el 58%. Ara bé, a mesura que passaven les hores les distàncies es van anar escurçant fins al resultat final, oficial, molt ajustat.

Segons aquests resultats, Dodon va aconseguir 835.080 vots, que representa aproximadament el 52’18%, mentre que Maia Sandu en va obtenir 762.062 (47,82%), per tant poc més de setanta mil vots van separar un candidat i l’altra.
Dodon, la mateixa nit de diumenge, es va proclamar vencedor i va anunciar la seva intenció de tenir en compte els resultats, com a gest d’aproximació a Sandu, i de governar al servei de tots els ciutadans, el gran tòpic que es repeteix en totes les eleccions.

Dodon és vist com el candidat partidari d’aproximar-se a la Rússia de Putin i d’allunyar-se de la Unió Europea i de Romania. De fet, ell mateix s’ha presentat així. Una dada significativa és que Putin va ser un dels primers líders internacionals a felicitar Dodon.

El més significatiu, però, són les protestes provocades per la manca de paperetes en diversos punts de votació de l’estranger. A Londres, per exemple, les protestes van ser molt importants, però fins i tot a llocs com Moscou tampoc no n’hi hagué prou. Lògicament, l’equip de Sandu ha demanat la dimissió del ministre d’afers estrangers i del president de la Comissió electoral central.

També han denunciat el gran nombre de vots de persones provinents de Transnístria, presumiblement traslladades en autocars per votar, cosa que consideren molt sospitosa. També al•leguen, i afirmen que poden demostrar, que es van oferir diners a canvi de vots en diversos col·legis electorals.

Consideren que totes aquestes incidències han provocat la seva derrota electoral i per aquest motiu, també, han fet una crida perquè s’investiguin tots aquests fets. També han convocat la població a manifestar-se per fer palès el seu rebuig a aquesta tupinada electoral.

Anuncis

Victòria socialista a les presidencials de Bulgària i dimissió del govern

Els resultats, fins a cert punt sorprenents, de la primera volta de les eleccions presidencial búlgares s’han confirmat amb escreix en la segona volta, que va tenir lloc aquest diumenge passat.

El candidat socialista, Rumen Radev, es va imposar molt còmodament sobre la rival, la candiadata del partit governamental, el conservador GERB. Si en la primera volta, la diferència de percentatge de vots entre tots dos candidats era tan sols de tres punts (25% de Radev, 22% de Tsatxeva), en aquesta segona volta la diferència ha estat extraordinària. Radev s’ha fet amb més del 59% dels vots. Tsatxeva, per la seva banda, s’ha quedat, tan sols, amb poc més del 36% dels vots, un marge –gairebé un abisme- que molt pocs preveien ara tot just fa unes setmanes, però que sí que apuntaven les enquestes dels últims dies. Finalment, l’opció “No voto cap candidat” va obtenir entorn del 5% dels vots.

Radev, que no és militant del Partit Socialista tot i que es presentés sota el paraigua de les seves sigles, ha sabut captar, o simplement ha recollit, el profund disgust popular per la política del governant GERB i dels seus aliats. Com a candidat independent ha volgut, també, fer públiques algunes de les seves discrepàncies amb els socialistes, particularment amb Kornelia Ninova, sobretot pel que fa a la reforma judicial.

Els mitjans oficials búlgars presentaven Radev com un perill per a la política proocidental del president Boríssov. Se l’ha volgut presentar com el candidat de Moscou i com a partidari de distanciar-se de la Unió Europea. Radev ha desmentit reiteradament aquest discurs, particularment la darrera setmana. Ha volgut deixar clar que defensar actituds europeistes no vol dir, però, enemistar-se amb Rússia. En aquest sentit s’ha mostrat contrari a les sancions contra Rússia, que Bulgària també aplica. No és d’estranyar, doncs, que Vladímir Putin hagi estat un dels primers líders internacionals que ha felicitat Radev -probablement Putin deu estar enormement satisfet del cicle electoral d’aquestes darreres setmanes, favorables als seus interessos, com són les victòries de Trump als EUA, de Radev a Bulgària i de Dodon a Moldàvia-. De tota manera, ha insisitit que no té cap intenció de treure el país de la UE, i ni tan sols de l’OTAN.

Malgrat això, el cap de govern búlgar, Boiko Boríssov, va amenaçar la setmana anterior a la segona volta que, en cas que la seva candidata no fos escollida presidenta, presentaria la dimissió. Dilluns mateix, l’endemà de la desfeta electoral, va anunciar la seva dimissió, que finalment ha estat acceptada.

Ara, el president actual, Rossen Plevneliev, haurà d’iniciar la ronda de consultes amb els vuit partits presents a la cambra búlgara per al de formar un nou govern. El primer partit amb qui es reunirà serà GERB, l’actual governant, que ja ha anunciat que declinarà l’oferta d’encapçalar la formació d’un nou govern. Per tant, s’haurà de veure si el PSB està en condicions de formar-ne, cosa molt improbable donada la correlació de forces en el parlament. Tot fa pensar, doncs, en un escenari d’eleccions anticipades.

Radev ocuparà el càrrec a partir del 22 de gener, per un període de cinc anys.

Bulgària inaugura un consulat a Taraclia, la “capital” dels búlgars de Moldàvia

El president sortint de Bulgària, Rossen Plevneliev, ha fet aquesta setmana una visita oficial a Moldàvia. En aquest país s’ha entrevistat, entre d’altres, amb el president Nicolae Timofti, que també deixarà el càrrec d’aquí a poc temps, després de la segona volta de les eleccions presidencials, que va tenir lloc aquest diumenge passat.

A part de donar suport al procés d’integració de Moldàvia a Europa, Plevneliev ha assisitit a diferents actes en el nou consulat búlgar de la ciutat de Taraclia, inaugurat fa pocs dies.

A més de l’objectiu d’estimular els contactes comercials i culturals entre tots dos estats, aquest consultat té una clara intencionalitat política. Evidentment, l’obertura d’aquest consulat en aquesta ciutat no és un fet casual, ja que Taraclia es pot considerar la capital búlgara de Moldàvia. És on viuen més búlgars, i de manera més compacta, cosa que també implica un grau de consciència més elevat.

Taraclia està situada al sud-est de Moldàvia, en un districte que porta el mateix nom. Segons el cens de l’any 2004 hi viuen 43.000 persones, de les quals una mica més de la meitat, unes 28.000, són d’origen búlgar. És, per tant, el territori de Moldàvia on viu un percentatge més elevat de població búlgara.

Els búlgars, exactament igual que els gagaüsos, van arribar a Moldàvia a finals del segle XVIII i a principis del segle XIX, fugint de la persecució otomana. De fet, van arribar a un territori que estava, llavors, sota sobirania russa, que va encoratjar aquesta emigració. Segons algunes dades, a principis dels anys quaranta del segle dinou, el nombre de búlgars era de 177.000, però ha anat disminuint amb els anys, de manera que l’any 1989, ja era només de 88.000.

L’any 1999 els búlgars de Taraclia es van mobilitzar per tal que no hi hagués certs canvis en les divisions administratives del país, que el que pretenien fer és diluir la presència dels búlgars en divisions administratvies de més gran rang, la qual cosa n’hauria debilitat la seva influència.

Pel que fa a la llengua, el búlgar ha tingut, des de fa anys, una certa presència oficial, ja que l’ensenyament s’imparteix, a Taraclia, en búlgar i en romanès, i hi ha una universitat des de l’any 2004 on també es té en compte aquest fet.

L’abril de 2015, el parlament moldau va aprovar una llei que atorgava un estatus especial a la minoria búlgara, majoritària en aquest districte, de manera que aquest districte es va convertir en el que es s’anomena com a departament nacional-cultural.

Taraclia no és l’única zona de Moldàvia on viuen búlgars. També n’hi ha a la regió de Bessaràbia, a la de Kantimisrski i a la de Chimishliyski, segons les dades que aporta el web bulgarnation. En cap d’aquests tres territoris, però, supera el 5% de la població (1.500 persones, 3.700 i 1.300 respectivament).

L’Arebica, l’alfabet amb caràcters àrabs del serbocroat

Des del moment que els otomans van conquerir la península balcànica, a partir del segle XIV, però sobretot des del segle XV, es va desenvolupar un alfabet especial per a l’escriptura del serbocroat, particularment d’ençà que una part important de la població va adoptar l’Islam com a religió. Aquest alfabet es va popularitzar sobretot a partir del segle XVII, que és quan es va publicar els primers grans textos, considerats com a clàssics.

Durant els segles que va durar aquesta presència otomana, aquest sistema d’escriptura es va mantenir i va ser utilitzat arreu. Aquest sistema d’escriptura és conegut tradicionalment amb el nom d’Arebica, i és bàsicament l’adaptació a aquesta llengua eslava dels caràcters àrbs i perses. Com que hi ha alguns sons que no són presents en aquests aquests alfabets, va caldre idear algunes fórmules per tal de poder-los reproduir.

Tal com hem dit abans, l’Arebica es va utilitzar fins a finals de l’ocupació otomana, que a Bòsnia i Hercegovina es pot datar, en concret, l’any 1878, a resultes del Tractat de Berlín, que va fer que aquest territori passés a administració austríaca. Tot i això, durant anys es va continuar fent servir, i també era ensenyat a les escoles religioses, malgrat que les noves autoritats austríaques van promoure exclusivament  l’ús de l’alfabet llatí.

A hores d’ara encara hi ha algunes persones, segons els càlculs entre la cinquantena i els quatre centenars, que encara el saben utilitzar, algunes de les quals de manera exclusiva. Un exemple d’això és el de Nura Ferhatovic, la història de la qual podeu llegir en un article publicat fa poc a Sarajevo Times.

Més endavant, des de la creació de l’Estat iugoslau es va impulsar decididament l’ús dels alfabets ciríl•lic i llatí en comptes de l’Arebica, tot i els esforços de part de membres de la comunitat bosníaca per tal que fos reconegut com a tercer alfabet del nou estat. A partir de llavors, el seu ús va decaure, tot i que era ensenyat encara en escoles religioses. L’últim llibre escrit utilitzant aquest alfabet, almenys que se’n tingui coneixement, va ser publicat l’any 1941. Amb la creació de la nova Iugoslàvia socialista es va tornar a plantejar la necessitat de reconèixer l’oficialitat d’aquest alfabet, però, una altra vegada els intents van ser infructuosos.

Podeu veure un text en Arebica en el següent enllaç, on podreu llegir la Declaració Universal dels Drets Humans.

 

Demà, 13 de novembre, segona volta de les eleccions presidencials de Bulgària i Moldàvia

Aquest diumenge, 13 de novembre, coincideixen dues convocatòries electorals que tenen punts en comú. Bulgària i Moldàvia viuran la segona volta de les eleccions presidencials, els resultats de les quals són, a hores d’ara incerts. En la pirmera volta, a tots dos països el candidat més votat va ser el presentat pel Partit Socialista, però no és gens clar que puguin guanyar fàcilment aquesta segona volta.

Moldàvia

A Moldàvia, la primera volta de les presidencials es va saldar amb un victòria clara del candidat socialista, Igor Dodon. El gairebé 48% dels vots obtinguts pot fer pensar que la victòria aquest diumenge pugui ser relativament fàcil. De tota manera, durant els útlims quinze dies, arran del fet obvi que només es pot triar entre dos candidats, ha fet que es polaritzessin molt les opcions i, sobretot, que els partidaris de la candidatura de Maia Sandu s’hagin mobilitzat extraordinàriament, amb una aposta que pretén ser engrescadora.

Maia Sandu, amb el 38% de suports a la primera volta, es presenta com la gran candidata reformista, que ha de regenerar l’aviciada política moldava, que ha oscil•lat des de la seva independència entre els hereus de l’antic Partit Comunista, que a la pràctica han desenvolupat sempre una política extraordinàriament conservadora, i els proocidentals, que de cap de les maneres han reeixit a treure el país de la pobresa, en els últims anys que han portat les regnes del govern de l’estat. Alhora els escàndols de corrupció que els han esquitxat han fet que en aquests moments no siguin gaire populars.

Sandu de trenta-vuit anys, doncs, és la gran alternativa per als reformistes europeistes. Tot i que ha estat vinculada a algun dels últims governs, la seva popularitat entre la població és notable, i té particularment suport entre la població més jove i més formada. Aquestes darreres setmanes els seus partidaris s’han mobilitzat notablement, amb campanyes com la d’Adopta un vot i la crida a votar als moldaus que viuen fora del país, un nombre extraordinàriament elevat.

Una dada incontestable, d’altra banda, és que Dodon va obtenir uns resultats molt per sota del que preveien les diferents enquestes. De tota manera, Dodon continua rebent el suport d’alguns actors importants en la vida social moldava. Crida particularment l’atenció que hagi rebut, obertament, el suport de la jerarquia eclesiàstica, fet impensable a Occident. D’altra banda, els comunistes de Voronin, amb molta menys influència en el país d’uns anys ençà han declinat de donar suport a Dodon i han apel•lat a no votar cap candidat aquest diumenge.

Un fet curiós és que tots dos candidats reneguen de la figura de Vlad Plahotniuc –del Partit Democràtic-, el gran oligarca de la política moldava aquests darrers anys, i acusen l’oponent de ser, precisament, el candidat de Plahotniuc. Plahotniuc aquesta mateixa setmana ha destacat que, sigui quin sigui el resultat de les eleccions de demà, cal mantenir els lligams, sobretot econòmics, amb la Unió Europea. El que és cert és que la majoria de membres de l’actual govern han afirmat que votaran a favor de Sandu o bé, de manera més críptica, per Europa, tot i que alguns no han manifestat la intenció del vot. Només Irina Vlah, governadora de Gagaúsia, ha assegurat que votarà a favor de Dodon, cosa d’altra banda totalment previsible.

Les últimes enquestes atorguen una intenció de vot del 55% a favor de Dodon i un 45% a favor de Sandu.

Bulgària

A Bulgària, per la seva banda, els resultats de la primera volta van ser molt més ajustats. El candidat més votat va ser el socialista Rumen Radev, amb tot just el 25% dels vots, molt lluny del 50% necessari per guanyar la presidència. En el seu cas, però, s’ha de fer constar el fet més que meritori d’aconseguir ser el candidat més votat. Totes les enquestes auguraven que Tsetska Tsatxeva, del governamental GERB, seria la candidata amb més sufragis. És molt lògic, doncs, interpretar que la població ha emès un autèntic vot de càstig contra el govern.

Tsatxeva, per la seva banda, va obtenir el 22% dels vots, no gaire lluny, doncs, del candidat socialista. Aquests resultats fan que la segona volta quedi molt oberta, ja que tots dos candidats queden molt llunys del 50%.

Tot sembla indicar que el vot que podríem qualificar de protesta l’ha aglutinat en bona part el candidat socialista, que va obtenir, diumenge passat, uns molt bons resultats. Un exemple d’això és la victòria assolida a la capital, Sofia, on els socialistes sempre han obtingut uns molt mals resultats. El seu gran graner de vots sempre han estat més les zones rurals més que no pas les urbanes –fet insòlit per a un partit socialista, cosa que demostra el caràcter diferent d’aquests partits a bona part de l’Europa central i oriental- .

També va obtenir molt bons resultats el candidat ultranacionalista Krassimir Karakatxanov, que tenia el suports dels feixistes d’Ataka i dels nacionalistes del Front Patriòtic. El seu nombre de vots, diumenge passat, es va enfilar fins al 15%, cosa que vol dir que va ser el tercer candidat amb més vots. És important destacar que a Sofia els resultats d’aquest candidat van ser sensiblement inferiors que a la resta del país, que va fer que quedés en quart lloc.

Com que en les eleccions presidencials era obligatori votar, una novetat, es preveia una opció “No voto cap candidat”. Molts vaticinaven que podria obtenir, aquesta opció, uns molt bons resultats, però finalment no va ser així, tot i recollir entorn del 5% dels sufragis, 214.094 exactament.

Radev, exmilitar, que no és militant del PSB tot i que concorri a aquestes eleccions sota el seu paraigua, ha intentat mesurar el seu discurs. Tot i que els seus plantejaments en cap cas no es poden considerar radicals, ni tan sols d’esquerres, les seves crides a millorar les relacions amb Rússia han espantat de manera notable l’establishment polític i econòmic del país. Durant la campanya anterior a la primera volta en cap cas va qüestionar la pertinença ni a la Unió Europea ni a l’OTAN, però això no és el que han volgut vendre els opinadors i premsa vinculada als conservadors de GERB. Aquesta setmana, Radev ha insistit en la idea que ha anat repetint gairebé diàriament, pràcticament com un mantra: “Ser filoeuropeu no vol dir enemistar-se amb Rússia”. El que sí que és veritat és que ha qüestionat les sancions contra Rússia, que també s’han aplicat també des de Bulgària.

Bulgària fa gairebé deu anys que pertany a la Unió Europea. En aquests moments, la percepció que se’n té és molt més negativa de la que se’n tenia llavors. La decepció ha estat immensa. Això fa que part de la població es plantegi seriosament la necessitat de restablir ponts amb Rússia, cosa que afavoreix Radev, independentment dels plantejaments ideològics de l’eix esquerra-dreta. Per exemple, els feixistes d’Ataka tenen una postura clarament prorussa i proposen l’acostament a la Rússia de Putin, la sortida de la UE i de l’OTAN.

No cal dir que el partit governamental, ha insistit a remarcar la importància de la convocatòria de demà, tot i que el paper del president en l’ordenament constitucional búlgar no té gaire rellevància i juga un paper més aviat simbòlic. La pressió ha arribat fins al punt que el cap de govern, Boiko Boríssov, ha amenaçat de dimitir i convocar noves eleccions en cas que surti escollit Radev.

Segons les últimes enquestes publicades, aquesta mateixa setmana, Radev recull prop del 50% de les intencions de vot, mentre que Tsatxeva es queda amb poc més del 31%. Hi ha encara un percentatge d’indecisos, però si no canvien molt les coses tot sembla indicar que pot guanyar Radev, tot i que ja sabem que les enquestes només són enquestes.

La participació de voluntaris catalans a la guerra de Croàcia, 1991-1995

Ante Gotovina ha estat, i és, un dels protagonistes més nefastos de la història recent de Croàcia. Va ser general de l’exèrcit croat i se’l considera reponsable de la mort de cent cinquanta civils serbis, de la desparició d’alguns centenars més i de la deportació de prop de 200.000 persones de la zona de la Krajina. Tot i que va ser condemnat a 24 anys de presó, l’any 2011, l’any següent va ser declarat innocent per manca de proves.

El que pot ser una sorpresa per a molts és que a les seves files hi van arribar a lluitar alguns voluntaris catalans, fet molt poc divulgat. Els mateixos protagonistes dels fets han procurat de no fer-ho públic. Els problemes legals que això els podria comportar pot explicar en bona part aquest silenci.

A les guerres que van marcar la dissolució de l’antiga Iugoslàvia hi van participar nombrosos voluntaris, a tots els bàndols, procedents d’arreu del món.

A Croàcia, concretament, les dades que aporta l’Associació USDDR (Associació de Voluntaris Estrangers de la Guerra de Croàcia) xifra el nombre d’estrangers que van lluitar-hi en 481, provinents de 35 estats diferents. Segons la llista que ofereix, només quatre d’aquests voluntaris procedien de l’Estat espanyol. Segons aquesta llista, 77 van morir en combat i 88 van ser ferits. Els països d’origen d’aquests voluntaris eren molt diversos, però destaquen, pel nombre, Anglaterra (139), l’Estat francès (67) i Alemanya (53), tot i que també n’hi hagué de Gàmbia, Zimbawe, Xile, Argentina o Austràlia. Els autors de la llista reconeixen que, molt probablement, no és completa i que segur que eren més. A més, cal tenir en compte que hi havia diverses milícies, amb la qual cosa el recompte es fa encara més difícil

Molts d’aquests voluntaris tenien vincles familiars amb Croàcia, o estaven vinculats a organitzacions, o simplement tenien idees, anticomunistes i ultradretanes. Tampoc no era menyspreable el factor religiós, catòlics molt conservadors, molt important en el cas dels voluntaris irlandesos i polonesos.

Les dades que aporta Jaume Clotet, en un magnífic article publicat a la Revista de Catalunya -numero 279-, que porta per títol Voluntaris catalans a la Guerra de Croàcia, són, però, ben diferents i molt més elevades.

El grau d’implicació d’aquests voluntaris en el conflicte va ser molt desigual. Alguns no participaren en els combats, cosa que pot explicar que no siguin comptabilitzats com a voluntaris, tot i que la diferència en les dades continua sent molt notòria.

Segons Clotet, una cinquantena de catalans i uns quants valencians van lluitar a Croàcia com a voluntaris. És, per tant, una xifra molt més elevada que la que difon l’Associació de Voluntaris estrangers. Segons m’ha confirmat personalment un d’aquests voluntaris, els catalans van ser, efectivament, entorn de cinquanta, entre els quals diversos de valencians. Segons les dades que aporta, van ser presents primer al HOS Osijek (1991-1992) i després a la 108 HVO (entre 1992 i 1994), i al batalló Rafael Vitez Boban de Split (l’any 1995). També em confirma, aquest mateix testimoni, que també n’hi hagué en d’altres unitats regulars de l’exèrcit croat, sobre tot a l’any 1995 durant la operació Oluja (Tempesta). Per il·lustrar-ho, suggereix la visió d’un document publicat a youtube, en francès, sobre la 108 HVO Unitat Internacional.

Segons Clotet, les motivacions per les quals aquests catalans van participar en aquesta guerra eren molt diverses i personals, però sembla que no eren econòmiques, almenys segons els testimonis que cita. El gruix més important estava vinculat a organitzacions d’extrema dreta espanyola, tot i que també n’hi havia de relacionades amb moviments ultradretans estrictament catalans. En d’altres casos, eren simplement aventurers. També, en alguns casos, la solidaritat amb la lluita d’una nació per la seva independència hi va jugar un paper important.

No cal oblidar que l’Estat espanyol va ser un cau on es van refugiar nombrosos nazis fugitius, membres de la Guàrdia de Ferro romanesa i també ústaixes -els feixistes croats que durant la Segona Guerra Mundial van crear un estat independent aliat dels nazis, que va intentar exterminar els jueus, roms i serbis-. Molts d’aquests exiliats van establir vincles amb l’extrema dreta local i això va fer que durant la guerra servissin de pont, de contacte amb Croàcia, i en facilitessin l’arribada.

Una part d’aquests voluntaris va participar en conforntacions bèl·liques a Croàcia i després, a partir de 1992, a Bòsnia i Hercegovina.

Podeu llegir l’article de Clotet, amb el testimoni, vivències i motivacions d’alguns d’aquests voluntaris, en el següent enllaç:

Voluntaris catalans a la guerra de Croàcia

L’estat hongarès reprimeix les organitzacions gitanes

Dues associacions gitanes d’Hongria han estat desallotjades de manera contundent, per la policia, de les seves seus a la capital hongaresa, Budapest. Les organitzacions víctimes d’aquesta acció són el Parlament Rom d’Hongria i l’Associació Gipsy Independent “Phralipe”.

L’argument esgrimit per les autoritats per tal de tancar-los els locals és el del deute acumulat en el pagament dels lloguers i l’estat ruïnós en què es trobaven, cosa que podia arribar a posar en perill la vida dels seus ocupants.

Per la seva banda, representants d’aquestes organitzacions han afirmat que estaven al corrent de tots els pagaments, i que el seu contracte d’arrendament estava totalment vigent, cosa que neguen les autoritats. A més, les organitzacions gitanes critiquen que no els arribés cap avís del tancament ni se’ls fes cap reclamació prèvia, cosa que els ha deixat en total indefensió. També han denunciat que, des de fa anys –com a mínim des del 2011-, estan patint pressions per part de les autoritats municipals per tal que abandonin el barri. Les autoritats municipals, al seu torn, es defensen dient que se’ls havia ofert la possibilitat de traslladar-se a un altre local.

El que més indigna les dues organitzacions gitanes, és que el seu local serà ocupat pel Centre Cultural i Educatiu Cziffra György, una organització impulsada pel govern hongarès, per tant amb uns objectius radicalment diferents dels seus.

El Parlament Rom d’Hongria és una de les principals organitzacions gitanes del país, que ha lluitat pels drets de la seva comunitat, des d’una posició indepedent del poder, des de fa més de vint anys. Els seus objectius han estat impulsar activitats adreçades als estudiants roms, organitzar colònies infantils, oferir espais per als creadors i afavorir totes aquelles activitats que puguin revertir en una millora de la qualitat de vida de la comunitat rom, així com oferir-los assessorament legal.

Phralipe, per la seva banda, és una organització política fundada a finals de la dècada dels vuitanta, amb l’objectiu de defensar els interessos de la comunitat rom. La seva activitat política ha estat sempre intensa, cosa que l’ha portat diverses vegades a enfrontar-se al partit governant. De fet, a principis dels anys noranta va ser un dels impulsors del Parlament Rom d’Hongria, amb l’objectiu de crear un espai on la comunitat rom pogués, de manera autònoma, debatre tots els temes que l’afectessin, i alhora ser la interlocutora de la comunitat davant de l’estat. Pocs anys després, però, la major part dels membres de Phralipe abandonaren el Parlament Rom i totes dues organitzacions esdevingueren rivals.

Kosova: mort d’un militant opositor detingut per la policia

El jove, de vint-i-sis anys i militant de Vetevendosje, Astrit Dehari, va morir en estranyes circumstàncies aquest dissabte mentre era retingut en dependències policials a la localitat kosovar de Prizren.

Vetevendosje (Autodeterminació, en albanès) és el principal partit opositor del parlament de Kosova, des del moment que els dos principals partits del país, el Partit Democràtic de Kosova i la Lliga Democràtica de Kosova, van formar l’actual govern de coalició.

Des del primer moment, aquest partit va optar per una política d’oposició dura al govern, al qual acusa de corrupció, de pràctiques mafioses i criminals i de soscavar la sobirania del país, amb acords amb el govern serbi.
Des de l’any passat, la capital del país, Prístina, ha estat l’escenari de diverses manifestacions contra el govern, molt nombroses, alguna de les quals ha arribat a aplegar un centenar de milers de persones. En una d’aquestes concentracions, que va tenir lloc el 4 d’agost d’enguany, va ser atacat l’edifici de l’Assemblea de Kosova amb granades. Una de les sis persones que va ser detingudes arran d’aquests fets va ser Astrit Dehari, al qual se l’acusava de terrorisme, tot i que encara no havia estat jutjat. Aquesta manifestació tenia com a objectiu protestar contra l’acord fronterer amb Montenegro, fortament contestat per tota l’oposició.

Després d’estar pres 68 dies, aquest dissabte va morir en unes circumstàncies encara no aclarides. La versió oficial feta pública per la policia assenyala que aquesta mort va ser provocada per problemes mèdics de Dehari, aliens a l’actuació dels cossos policials, quan va ingerir gran quantitat de medicaments. De tota manera, també s’ha fet córrer la informació que va morir un cop va arribar a l’hospital de Prizren, informació totalment contradictòria amb l’anterior. També són nombrosos els rumors sobre el fet que la mort de Dehari es produís en les mateixes dependències policials, com a conseqüència dels maltractaments.

Lògicament, Vetevendosje, per via d’un dels seus principals responsables, Visar Ymeri, ha demanat que s’investiguin els fets, ha anunciat que emprendrà les accions legals que cregui oportunes i exigeix que es faci una autòpsia a càrrec de metges independents, tal com també han demanat també els familiars del difunt.

Avui mateix, el ministre de l’interior de Kosova ha anunciat la detenció de set persones acusades de terrorismes, acusades en aquest cas de tenir vincles amb Daesh. L’oposició s’ha apressat a vincular aquestes detencions amb la intenció del govern de fer emmudir les protestes, que s’estenen arreu del país, per la mort de Dehari.

Tot plegat, torna a posar en dubte la imparcialitat de tot els sistema policial. L’oposició des de fa anys acusa el govern d’utilitzar les forces d’ordre públic com a garants del seu poder. Una taca negra més en el trist historial de corrupció i autoritarisme en l’estat presidit per Hashim Thaci.

Inaugurat un museu dedicat a la lluita antifeixista a Sibenik, a Croàcia

Estem, malauradament, massa acostumats a notícies provinents de Croàcia que ens alerten de postures revisionistes, que tendeixen a minimitzar els genocidis comesos en el període fosc de l’NHD, l’Estat independent croat, aliat dels nazis. Per tant, és bo anunciar mesures que van, precisament, en la línia contrària.

Aquest dissabte, 5 novembre, va ser inaugurat a la ciutat de Sibenik, a la costa dàlmata croata, el Museu de la Victòria i l’Alliberament. És el primer museu d’aquestes característiques, dedicat a la lluita antifeixista, que s’inaugura a Croàcia des de la proclamació de la independència. Posa especial èmfasi en la lluita a les ciutats d’Split, Knin i Sibenik en particular, però també hi ha espais dedicats a aquesta lluita a tot Dalmàcia.

Les despeses de la construcció d’aquest memorial han anat a càrrec de l’ajuntament, governant en aquests moments pel conservador HDZ, d’aquesta localitat i, sobretot, per l’Associació d’Antifeixistes de la ciutat.

Eleccions presidencials a Bulgària

Aquest diumenge, 6 de novembre, els ciutadans búlgars estan cridats a les urnes per tal de triar qui serà el nou president del país, els propers cinc anys. L’expressió d’estar cridats a les urnes és més certa i literal que mai, ja que en aquesta ocasió el vot és obligatori, tal com es va aprovar en una reforma legislativa fa uns mesos, que s’ha de refrendar, també, demà.

Eleccions presidencials

Pel que fa a les eleccions presidencials, les enquestes pronostiquen que tres són els candidats que poden aconseguir percentatges de vot més significatius.

La candidata que té més bones perspectives és la proposada pel conservador GERB, Tsetska Tsatxeva. Segons una enquesta de Gallup Internacional obté d’entrada entorn del 20% d’intenció directa de vot. Relativament a prop seu hi ha el candidat del Partit Socialista, l’exmilitar Rumen Radev, amb unes expectatives inicials de poc més del 16%.

Tsatxeva representa mantenir la política de fidelitat envers la Unió Europea. Un exemple d’això són les sancions imposades a Rússia. Per la seva banda, el candidat socialista, que en cap moment ha abjurat del seu “europeisme”, és partidari de mantenir, també, bones relacions amb Rússia. El que és clar és que aquests dos candidats, com els partits que els donen suport, defensen projectes polítics i econòmics gairebé idèntics, de to clarament neoliberal.

Una mica més llunys d’aquests dos candidats hi ha l’ultradretà Krassimir Karakatxanov. Aquest candidat té el suport conjunt de la formació històrica de l’extrema dreta búlgara, l’Ataka de Volen Siderov, i del Front Nacional per la Salvació de Bulgària. Aquest front és una coalició de partits clarament nacionalistes i escorats molt cap a la dreta. La diferència fonamental entre els dos blocs és que Ataka és profundament antioccidental, eslavista i partidària d’acostar-se a la Rússia de Putin, mentre que el Front Nacional es pot considerar més proeuropeu. De tota manera, el més preocupant és que ambdues formacions comencin a col•laborar, cosa que pot provocar que s’enforteixi l’espai més reaccionari, dretà, racista i xenòfob. Les enquestes li atorguen una intenció de vot directa entorn del 8%.

La resta de candidats queda més lluny, entre els quals els que obtenen més suports són el d’Alternativa per Bulgària (Ivailo Kalfin) –escindits fa uns anys del Partit Socialista-, el del Bloc Reformista (Traixo Traikov) –socis de govern de Borissov- i el candidat independent, i home de negocis, Veselin Mareshki.

La minoria turca, per la seva banda, no presenta un candidat propi, sinó que dóna suport a Plamen Oreixarski, que va ser primer ministre fins al 2014. D’entrada, les seves perspectives de vot no són gaire elevades.

Al marge d’això, com que és obligatori el vot, hi ha la possibilitat de no votar cap candidat. En aquest cas, aquesta opció no es tindrà en compte a l’hora de comptabilitzar els resultats. Seran simplement vots emesos, però no decidiran res. Es pot arribar a donar el fet paradoxal que, alguna enquesta ho ha vaticinat, l’opció de “cap candidat” fos precisament la més votada. Per tant, la proposta de vot obligatori, que tenia la intenció d’incrementar la participació electoral en un país on el percentatge d’abstencions és cada vegada més elevat –prop del 50% en la darrera convocatòria electoral-, pot acabar afavorint un vot clarament de contestació del sistema polític.

En cas que cap dels candidats arribi al 50% dels vots (dels que han votat algun presidenciable), s’haurà de fer una segona volta el diumenge de la setmana vinent, 13 de novembre.

Referèndum

De fet, els electors, a més, hauran de donar la seva opinió sobre tres temes concrets. D’una banda, si estan d’acord que el president es triï directament a les urnes, amb un sistema de votació en dues voltes. D’altra banda, tal com ja hem comentat, si donen suport al vot obligatori. Segons la normativa, l’obligatorietat afecta només les eleccions, com les presidencials de demà, però no els referèndums, amb la qual cosa els electors de demà hauran de votar forçosament per escollir president, però no en el referèndum. Finalment, també es pregunta si estan d’acord amb un nou sistema de finançaments dels partits, en funció dels vots obtinguts en les conteses electorals.

De fet, en la proposta inicial també s’havia de votar sobre altres qüestions, com si es creia convenient fer gestions per tal de votar en línia, per reduir el nombre de parlamentaris a la meitat, per tant a 120 diputats. La Cort constitucional va desestimar la proposta de votar aquests punts, perquè va considerar que el vot electrònic és un tema ja aprovat, que s’haurà de dur a a la pràctica d’aquí a pocs anys, però quan les condicions tècniques ho permetin fer amb seguretat. En canvi, pel que fa la reducció del nombre de diputats, segons aquest tribunal la decisió només la pot prendre l’Assemblea Nacional. També va quedar desestimada la proposta de votar sobre si es creu convenient un sistema electoral de tipus majoritari, del qual la Gran Bretanya és l’exemple paradigmàtic.

Un canvi de legislació en aquest tema és molt delicat, ja que a la pràctica implica que el mapa polític búlgar, molt atomitzat en aquests moments, podria quedar reduït a dos partits, exclusivament, ja que la resta no tindria opcions d’entrar al parlament, en ser clarament més minoritaris. Tot fa pensar que els dos partits que es podrien beneficiar d’aquesta mesura són la conservadora GERB, principal partit de la coalició governant, i, d’altra banda, els socialistes del PSB, actualment a l’oposició. Molt probablement no en sortiria gaire malparat, tampoc, el partit de la minoria turca –Moviment pels Drets i les Llibertats-, ja que en algunes zones podrien garantir que el seu candidat fos l’escollit. No cal dir que la resta de formacions polítiques han posat el crit al cel en sentir una proposta d’aquest estil.