Eleccions a Montenegro: continuïtat i frau; guanya l’OTAN i perd Putin?

Res no ha canviat a Montenegro. Se suposava, potser ingènuament, que aquestes eleccions, d’aquest 16 d’octubre, servirien per posar el punt i final a la profunda crisi política que viu aquest petit país balcànic, com a mínim els dos darrers anys, però no ha estat així: no han canviat les majories, ni el lideratge, ni, sobretot, s’ha convençut l’oposició que les coses poden ser diferents.

Milo Djukanovic, el gran padrí de la política montenegrina, ha vist com la seva llarga, llarguíssima hegemonia, es pot prolongar quatre anys més, a no ser que aquests comicis puguin representar l’inici d’una altra onada de protestes populars, com les que sacsejaren aquest país, ara fa un any i mig.

El nou parlament

Els resultats oficials donen una clara majoria de vots al partit de Djukanovic, en el poder des del moment de la dissolució de Iugoslàvia. Segons les dades fetes públiques, el Partit Democràtic dels Socialistes (DPS) ha obtingut clarament la victòria, amb 35 escons en el nou parlament. Si tenim en compte que en el parlament montenegrí hi ha un total de 81 diputats, i que el llindar de la majoria absoluta se situa en els 41 diputats, no és gens estrany que pugui tenir prou suports per poder-la aconseguir, tot i que no serà fàcil.

De fet, els portaveus de la formació guanyadora ja han manifestat a el seu interès a reeditar els pactes amb els seus socis de govern tradicionals, entre els quals hi ha els socialdemòcrates (SDP). Els socialdemòcrates sempre han format part dels governs liderats pel DPS. Només aquests darrers mesos, el partit de Krivokapic s’ha distanciat de Djukanovic i s’ha situat a l’oposició. Caldrà veure quina actitud prenen en aquesta legislatura, però tot sembla apuntar que optaran per engruixir l’oposició. Del partit, però, se’n va escindir una petita part de la militància, que s’ha mostrat partidària de continuar col·laborant amb Djukanovic. L’SDP oficial ha obtingut quatre escons, mentre que els socialdemòcrates escindits prodjukanovic n’han obtingut dos. El seu concurs, d’aquests dos diputats, és absolutament imprescindible perquè Djukanovic pugui mantenir el poder. Això sembla assegurat. Malgrat el nom del partit, els socialdemòcrates han sostingut durant anys les polítiques neoliberals i autoritàries de Djukanovic.

Els altres aliats tradicionals són els partits de les minories –albanesa (Albanesos Decisius, amb 1 diputat), croata (Iniciativa Cívica Croata, també amb un diputat) i bosníaca (Partit Bosníac, amb 2 escons), amb els quals pot arribar molt a prop de la majoria.

L’oposició, per la seva banda, es va presentar molt dividida a aquesta contesa electoral. De fet, són tres les formacions, o coalicions, opositores que han entrat al parlament, si no comptem els socialdemòcrates.

La força opositora que ha obtingut més vots és el Front Democràtic (DF), que de fet ja és una coalició de nou partits, que s’ha titllat de força prosèrbia i prorussa. Teòricament ocupa un ampli, amplíssim, ventall ideològic que va des de l’extrema dreta del Partit Radical Serbi (SRS) fins a l’esquerra nostàlgica iugoslavista del Partit Comunista Iugoslau, tot i que aquestes dues formacions són sòcies menors de la coalició. De fet, dels 18 diputats obtinguts, 17 defensen clarament plantejaments de tipus conservador, i són partidaris de l’acostament a Sèrbia i a la Rússia de Putin. Una de les seves demandes estrella és la d’un referèndum sobre la integració del país a l’OTAN, ja aprovada.

Uns resultats més discrets ha obtingut la coalició Kliuc (Clau) –formada per tres partits-, amb 9 escons. Aquesta coalició té un caire més liberal que el DF. Montenegro Democràtic (DGC) –coneguts senzillament com a Demòcrates- també ha obtingut 9 escons. És una força que té un to centrista, i és nascuda arran d’una escissió del Partit Socialista Popular, el principal partit de l’oposició durant molts anys.

Com es pot veure, doncs, l’oposició està extraordinàriament fragmentada i és difícil que pugui articular un relat alternatiu que els permeti formar govern. Tot i això, s’han adreçat a les minories per tal que se sumin a una proposta de govern alternativa. Djukanovic, però, ha demostrat abastament la seva habilitat per poder captar algun partit menor, de manera que es pugui assegurar mantenir el poder.

Finalment, una dada gens menyspreable és que cap formació que puguem catalogar com a veritablement esquerrana té un pes polític rellevant, ni tan sols gairebé testimonial.

Tampoc és una dada menor el de l’índex de participació, que s’ha situat entorn del 73%, un percentatge molt alt comparat amb la dels estats veïns i que, alhora, demostra el gran interès que han desvetllat aquests comicis.

Acusacions de frau i detenció de “paramilitars”

La netedat d’aquestes eleccions ha estat posada en entredit pels partits opositors, que no n’accepten els resultats oficials, tal com va passar en la darrera convocatòria.

Diverses entitats que han seguit el desenvolupament de la jornada electoral han denunciat irregularitats, com per exemple la compra de vots (a Niksic) o l’absència de llistes en alguns col•legis electorals. De fet, l’ong MANS –la que té més prestigi del país- ha presentat denúncies contra persones concretes, sis, que compraven vots. En total, el nombre de denúncies presentades per irregularitats puja a la quantitat de cent catorze.

També s’han detectat accions sospitoses en les votacions fetes a l’estranger. A Bòsnia, per exemple, sembla que s’arribaven a oferir 250 euros per vot; també s’ha denunciat algun cas similar a Luxemburg.

Finalment, el DF ha fet públics alguns vídeos on es demostren aquests fets. També denuncien que 200 roms van ser transportats des de la costa italiana, Bari, perquè votessin el partit de Djukanovic.

L’altre gran incident de la jornada va ser la detenció d’un suposat grup armat que, procedent de Sèrbia, va entrar en territori montenegrí dissabte, el dia anterior a les eleccions. El nombre de detinguts és de vint i s’ha informat que anaven fortament armats. De moment, totes les informacions que arriben sobre aquest incident són molt confuses i és molt difícil fer-ne, encara, una valoració seriosa i aprofundida.

La reacció d’Occident

Tot i reconèixer que hi ha hagut alguns incidents poc clars, els observadors internacionals s’han apressat a beneir els resultats i a considerar aquestes eleccions com a netes. Un exemple d’això són les declaracions de Dubravka Shuica, eurodiputada croata, per l’HDZ, que considera que de cap manera se’n poden qüestionar els resultats. També ha corregut a felicitar Djukanovic Serguei Stanishev, el presdient del Partit dels Socialistes europeus (PES). Des dels EUA no hi ha hagut encara una reacció oficial, però alguns analistes nord-americans han fet servir una expressió que pot definir molt bé el seu estat d’ànim: “Ha guanyat l’OTAN i ha perdut Putin”. És evident que Occident prefereix un govern corrupte i autoritari però aliat seu que no pas un escenari obert que pugui qüestionar els seus interessos, encara que sigui més democràtic.

Montenegro ha estat un dels punts de tensió entre totes dues potències, EUA i Rússia. Des dels EUA s’ha impulsat la integració de Montenegro en la seva àrea d’influència. En canvi, Rússia ha intentat per tots els mitjans evitar-ho. Les autoritats russes tampoc no s’han manifestat oficialment, tot i que Maria Zakharova, portaveu del ministeri d’afers estrangers, ha insistit que la formació d’un nou govern serà difícil i que caldran àrdues negociacions. S’ha absitngut de qüestionar-ne els resultats.

Anuncis

Els eslovens d’Àustria: sota la constant pressió germanitzadora

Tot i que Eslovènia no s’articula políticament fins al segle XX, un fort sentiment d’identitat és present en el territori que habiten els eslovens, relativament compacte, des del segle XVI, com a mínim. Els eslovens havien viscut trossejats en diferents entitats polítiques, les més importants de les quals eren Carniola –la més gran i on hi ha l’actual capital Ljubljana-, Estíria i Caríntia, totes tres sota sobirania Habsburg (de l’Imperi Austrohongarès, des de 1867) i també a Ístria, Gorica, Gradisca i Trieste.

Quan acaba la Primera Guerra Mundial, i amb l’ensulsiada de l’Imperi, neixen nous estats, que en són els hereus, com Àustria, Hongria, Txecoslovàquia i també el que es va conèixer com a Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, proclamant formalment l’1 de desembre de 1918, i que més endavant, l’any 1929, va passar a ser conegut com a Iugoslàvia.

Ara bé, la delimitació de les fronteres en aquests nous estats no va ser gens fàcil, ja que moltes vegades bona part dels territoris estaven poblats per diferents grups nacionals. Això és el que va passar amb la delimitació de les fronteres del nou regne amb Itàlia i amb Àustria.

Pel que fa a Àustria, el principal punt de conflicte era Caríntia, on vivien germànics i eslovens. La solució adoptada, finalment, tal com va passar en altres llocs després de la Primera Guerra Mundial, va ser la de fer un plebiscit, l’organització del qual va anar a càrrec d’una comissió interaliada, amb seu a Klagenfurt –capital de Caríntia-. La votació va tenir lloc el 10 d’octubre de 1920 a la que va ser coneguda com a Zona A, al sud Caríntia, on el percentatge d’eslovens era més elevat. S’havien previst dues zones, en funció de la composició de la població. Com que en aquesta zona el resultat va ser majoritari a favor de la integració a Àustria, ja no es va votar a la Zona B, la septentrional, on el nombre d’eslovens era molt menor. L’opció austríaca va aconseguir 22.025 vots, mentre que la “iugoslava” només 15.279. Tot sembla indicar que un nombre no menyspreable d’eslovens optà per Àustria, que devien veure com una entitat estatal més sòlida, més que no pas el nou regne del eslaus del sud.

A Estíria no es va fer cap referèndum, sinó que s’optà per fer una divisió en funció dels límits lingüístics. Aproximadament dos terços passà a Àustria i un terç a “Iugoslàvia”. Tot i això, uns quants milers d’eslovens quedaren incorporats al nou estat austríac.

L’estat austríac, des dels seus inicis, optà per una política clara de germanització de totes les minories, també dels eslovens. No cal dir que el període més dramàtic en aquest sentit va esdevenir-se quan arribà l’Anschluss, és a dir la incorporació d’Àustria al III Reich, el març de 1938. Entre d’altres mesures que es van prendre llavors n’hi ha de tan dures com la de la prohibició de l’ensenyament de l’eslovè a les escoles, l’empresonament massiu dels professors d’eslovè, la persecució de totes les orgnitzacions que d’una manera o altra defensaven l’esloveneïtat, l’arribada de colons germanòfons, posterior a l’expropiació de terres als legítims propietaris…

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, la Iugoslàvia de Tito va fer de valedora dels interessos de la comunitat eslovena, de manera que, finalment, l’any 1955, se signà el Tractat d’Estat d’Àustria. L’article 7 d’aquest Tractat determinà que els drets dels eslovens i dels croats (del Burgenland) havien de ser regulats, però no detallà en quina línia, ni quedà concretat què volia dir això exactament, cosa que ha fet que les polítiques aplicades puguin diferir notablement, com ho demostra la qüestió crucial de l’escola i de l’ensenyament.

A partir de llavors, els eslovens es van començar a organitzar políticament, de manera que l’any 1975, per primera vegada, una candidatura eslovena, Llista Unida, va aconseguir entrar a l’assemblea de l’estat de Caríntia. Un exemple molt clarificador de l’actitud de les autoritats estatals va ser la reforma immediata de les circumscripcions electorals, de manera que les zones eslovenòfones van quedar esquarterades i agrupades en circumspcripcions molt majoritàriament germanòfones, per tal que aquest èxit electoral no es pogués tornar a repetir.

Durant els anys setanta, el principal punt de controvèrsia va ser el de la presència de l’eslovè en les senyalitzacions publiques. L’any 1972 es van instal•lar senyals de trànsit bilingües, que van ser destruïts després d’intenses campanyes en contra. Es va utilizar l’argument que les reivindicacions eslovenes tenien pretensions de caire irredemptista. A partir de llavors es va voler posar especial èmfasi que la integritat territorial de Caríntia no podia ser qüestionada, malgrat que tant des de Iugoslàvia, com des de les orgnitzacions de la minoria eslovena s’insistís que no hi havia cap intenció de canviar l’estatus polític de Caríntia. A hores d’ara, la retolació en eslovè només és present a les localitats on hi ha una clara majoria d’eslovens.

Aquest ambient de tensió culminà cap a finals dels anys setanta, quan es va aprovar una nova llei que restringia encara més els drets de les minories.

Finalment, l’evolució política del conjunt d’Àustria, i en concret de Caríntia, ha fet que l’extrema dreta aconseguís, i hagi aconseguit, un extraordinari poder. El cas més paradigmàtic és el de l’ultradretà Jorg Haider, que es va convertir en governador de Caríntia, cosa que va provocar que les tendències germanitzadores tornessin a fer-se més que evidents.

Els eslovens, una minoria cada vegada més minoritària

Els eslovens eren, a finals del segle XIX, aproximadament entre un quart i un terç de la població de tot Caríntia. Avui en dia, segons les dades oficials són tan sols el 2,3% de la població. El daltabaix demogràfic és extraordinari, cosa que demostra que la política d’assimilació ha estat intensa i efectiva. Cens rere cens, el nombre d’eslovens ha anat disminuint: l’any 1818 eren 137.000; el 1848, 114.000; el 1890, 84.667; el 1910, 66.643; el 1951, 42.095 i el 2001, 13.109.

A Caríntia hi ha 41 localitats poblades per eslovens. Les diferents organitzacions eslovenes argumenten que prop de 50.000 persones es poden considerar eslovenes, ja que consideren que part dels que no s’hi identifiquen no deixen de ser eslovens germanitzats, però oficialment superen de poc els 13.000. On, actualment, hi ha un percentatge més alt d’eslovens és als municipis de Zell (89%), Globasnitz (42%) i Eisenkappel-Vellach (38%).

Les orgnitzacions eslovenes argumenten que el cens es fa d’acord amb uns criteris que tendeixen a fer que el nombre d’eslovens sigui molt menor del que és en realitat. Posen com a exemple d’això el municipi de Gallizien, on l’any 1951 el nombre d’eslovens era del 80%. Segons l’últim cens són tan sols l’11%. Es dóna el fet, però, que no hi ha hagut una emigració significativa i que tampoc no hi ha arribat un nombre gaire elevat de persones procedents d’altres zones, amb la qual cosa és difícil d’explicar, per no dir impossible, aquesta diferència tan abismal de resultats.

A Estíria, el nombre d’eslovens és encara menor. Aquesta diferència demogràfica amb Caríntia explica en bona part l’evolució de la comunitat eslovena a Estíria, i també n’explica el diferent grau de reconeixement, nul a Estíria. Són tan sols entre 3.000 i 5.000 segons les orgnitzacions eslovenes, i poc més de 1.600 segons el cens de 2001. A Estíria, la majoria dels eslovens viuen a Graz –que és la capital de l’estat i també la capital històrica d’Estíria-. La resta viuen en zones frontereres amb Eslovènia.

Tots dos territoris comparteixen algunes característiques comunes, com per exemple una renda inferior a la mitjana estatal, un sector primari amb un pes relativament important –tot i que també hi ha algunes indústries de transformació, el predomini del poblament rural, relativament dispers i una població envellida.

Pel que fa a la llengua, actualment hi ha algunes escoles bressol bilingües, i durant els tres primers anys de l’escola primària també hi ha possibilitats d’accedir a ensenyament bilingüe. A partir de llavors, la presència de l’eslovè és molt minsa. A la secundària es poden estudiar opicionalment quatre hores d’eslovè. Pel que fa a mitjans de comunicació, el buit és absolut pel que a fa a la presència de la llengua.

Per aprofundir-hi més, podeu consultar el text següent: Austria-slovenes of Carinthia and Styria, publicat per Minority Rights Group International,  text del qual prové part de la informació utilitzada per elaborar aquest post.

 

Silvana Licursi, la veu dels arberesh, els albanesos d’Itàlia

Silvana Licursi és, ben segur, la més important i coneguda intèrpret de la música tradicional dels arberesh, els descendents dels albanesos establerts a la península Itàlica i Sicília, a partir del segle XV.

Va néixer l’any 1954 a Portocannone –Portkanuni en albanès-, a Molise, al centre d’Itàlia. De ben jove va destacar pel seu interès per estudiar i recuperar la música popular dels arberesh de la regió on vivia. Més endavant va estendre el seu camp d’estudi a la resta d’Itàlia. Ha dedicat diversos LP i CD a aquesta música, un dels més destacats dels quals porta per nom Far from the Land of Eagles.

Tot i aquesta dedicació preferent, també s’ha endinsat en altres terrenys muscials, com el de la cançó napolitana, la cançó popular italiana i tota la múscia del Mediterrani. Tot això ho ha fet a través d’una sensibilitat molt especial i d’una veu que no pot deixar indiferent.

En podeu aconseguir més informació en el seu web: http://www.silvanalicursi.it/

Segons l’Agència Europea de Medi Ambient, Sofia és la capital més contaminada d’Europa

Segons dades fetes públiques aquesta mateixa setmana per l’Agència Europea de Medi Ambient, Sofia és la capital d’estat amb uns índexs de contaminació més elevats, provocats sobretot pels fums dels vehicles, per les calefaccions i per una indústria amb molt poc control dels gasos que emet.

Diverses entitats ecologistes ja havien alertat feia temps de la insalubritat de l’aire de la capital, cosa que va fer que organismes vinculats a l’administració en fessin medicions. La conclusió a què han arribat els experts governamentals és que el parc de vehicles búlgar, molt antic, és el principal causant d’aquesta contaminació. En canvi, no han fet cap esment de la responsabilitat de la indústria. Bulgària és un estat on la reglamentació, i les sancions, sobre l’actiivitat contaminant de les indústries està molt poc desenvolupada. Els grups ecologistes, a diferència del govern, consideren que aquesta contaminació és, sobretot, deguda a la indústria i demanen que es posi fi a aquesta manca de legislació sobre aquest tema.

Des de fonts properes al ministeri de Sanitat, s’ha fet un càlcul segons el qual entre 14.000 i 18.000 persones moren cada any a tot Bulgària a causa, directament, de la contaminació atmosfèrica. L’OMS va presentar, també fa poc, unes dades més baixes. En aquest cas, el nombre de morts seria de 118 per cada 100.000 –per tant menor que la xifra esmentada antriorment-. Segons això, Bulgària només seria superada per Ucraïna i estaria per davant de Bielorrússia i Rússia, que la segueixen en aquest trist rànquing.

Europa reforça el control de la frontera entre Bulgària i Turquia

Des de dijous de la setmana passada, funciona un nou servei de vigilància de les fronteres entre Bulgària i Turquia, a la zona de Kapitan Andreevo. Aquest servei ha de coordinar, teòricament, la vigilància de les fronteres exteriors de la UE en aquesta àrea del Mediterrani i, també, els serveis de guardacostes, amb tot el que això implica, de tota la zona.

A partir d’ara, Frontex, l’agència de fronteres de la Unió Europea, s’encarrega directament d’aquest servei, cosa que fa que no sigui només Bulgària qui se n’ha d’encarregar, tal com passava fins ara. El cost de posar en marxa aquest nou servei és 320 milions d’euros, finançats íntegrament des d’Europa, i la decisió de tirar-lo endavant data de desembre de 2015. Cal recordar que es calcula que un milió i mig de persones van entrar a la Unió Europea entre gener i novembre de 2015, motiu pel qual es va decidir crear aquest nou servei, davant les queixes de les autoritats búlgares, que es consideraven desbordadesqui.

La inauguració va anar a càrrec del comissari de la Unió europea encarregat d’afers migratoris, el grec Dimitris Avramopoulos. Ell mateix va fer-ne el discurs inaugural on va assegurar que a partir d’ara es gestionaria de manera molt més eficaç el pas per les fronteres, cosa que ha de contribuir, segons Avramopoulos, a una Europa més segura.

Manifestació antifeixista i contra el govern a Skopje, Macedònia

Aquest 11 d’octubre va tenir lloc una important manifestació al centre d’Skopje. Segons els mitjans consultats, en alguns casos es posa èmfasi en què era una manifestació antifeixista, i en d’altres en el fet que era una manifestació antigovernamental. La veritat és que els manifestants, entorn dels quinze mil, molt probablement consideren indestriables tots dos aspectes.

El motiu que en va originar la convocatòria era la commemoració del setanta-cinquè anviersari de l’aixecament antifeixista a Macedònia, quan feia tot just mig anys que el país havia estat ocupat. Per tant, no era gens estrany sentir càntics revolucionaris partisans ni velles banderes. També era destacable el nombre de banderes dels diversos grups ètnics que viuen a Macedònia (albaneses, turques, roms).

Van convocar la concentració els socialdemòcrates de l’SDSM –hereus polítics a Macedònia de la Lliga Comunista Iugoslava- i l’Associació de Veterans de la Segona Guerra Mundial, però s’hi van afegir nombroses organitzacions sindicals, d’estudiants i paltaformes opositores que s’han mobilitzat aquests darrers mesos contra el govern.

El fet que el desgavell polític macedoni no s’hagi resolt encara, després de mesos i mesos d’incerteses, va fer que l’acte fos aprofitat per denunciar la política autoritària del govern -liderat per Nikola Gruevski, líder del conservador VMRO-DPMNE-, els nombrosos casos de corrupció, les escoltes i espionatge institucionalitzat –que va afectar milers de persones (potser 26.000)- i les maniobres dilatòries del govern per perpetuar-se en el poder.

Les eleccions que han de posar fi a l’actual situació de bloqueig institucional han de tenir lloc el proper 11 de desembre. Aquest bloqueig es va inicar la primavera del 2015, quan milers de persones van sortir diàriament als carrers per protestar contra el govern, a causa sobretot de la filtració que milers de persones havien estat espiades. A això s’hi afegia el fet que l’oposició en bloc havia boicotejat el parlament sorgit de les eleccions que havien tingut lloc mesos abans, per les acusacions de frau. A l’estiu es va arribar a un acord –de Przino-, apadrinat per la Unió Europea, que preveia un govern multipartidista, de caràceter tècnic, que havia de preparar el terreny per fer unes noves eleccions que permetés el país sortir de l’atzucac. Després de diversos ajornaments, la data en què s’hauran de fer aquest comicis és l’11 de desembre.

En el següent enllaç podreu veure imatges d’aquesta manifestació:

Граѓански марш

Croàcia: pacte de govern tancat entre HDZ i MOST

Després de poc més de tres setmanes de negociacions, el cap de llista de l’HDZ -partit més votat a les darreres eleccions-, Andrej Plenkovic, ha anunciat, el mateix dia que es commemorava el vint-i-cinquè aniversari de la independència del país, que s’ha arribat a un acord amb MOST (el Pont).

Aquest acord, que és una reedició del mateix pacte de govern que hi hagué en la legislatura passada, segurament investirà Plenkovic, una de les figures més “centristes” del partit, com a cap de govern, aquest mateix dilluns. Les negociacions per a la formació de govern, però, han estat molt més ràpides en aquesta ocasió. De fet, des de les primeres reunions s’ha deixat entreveure que finalment hi hauria acord entre totes dues formacions.

La diferència fonamental, comparat amb l’anterior govern, és que l’HDZ tindrà un paper molt més determinant –a causa que ha sortit notablement reforçat a les urnes-. El cap de govern anterior, Tihomir Oreskovic, per exemple, era una personalitat independent no vinculada a cap dels dos partits.

Els principals dirigents de MOST ja van anunciar a la premsa que l’acord ja estava pràcticament tancat. Segons van fer públic, en una roda de premsa conjunta, Bozo Petrov –de MOST- ocuparà la presidència del parlament durant dos anys, moment a partir del qual l’ocuparà algun membre de l’HDZ.

Les demandes inicials de MOST s’han negociat a la baixa. D’entrada, la seva proposta era que ells ostentessin set carteres ministerials, però finalment, en tindran només quatre, però importants (Interior, Justícia, Medi ambient i energia), i també una vicepresidència. Les altres tres vicepresidències les ocuparan membres de l’HDZ.

Per aconseguir sert investit cal un mínim de 76 suports, tenint en compte que el parlament croat té un total de 151 diputats. Aquesta setmana, però, Plenkovic, ha anunciat que probablement aconseguirà la confiança d’almenys 90 diputats.

El fet que no estigués enllestit l’acord entre ambdues formacions, ha fet que hi haguessin negociacions amb altres forces polítiques, entre les quals n’hi ha que van concórrer en coalició amb els opositors socialdemòcrates i també partits de les minories nacionals.

Han anunciat el seu suport el conservador Partit dels Camperols de Croàcia (HSS) –coalitzat amb els socialdemòcrates, però tradicionalment aliat de l’HDZ-. També ha anunciat el seu vot positiu un membre del Partit dels Pensionistes (HSU) i dos dels diputats de la coalició que gira al voltant de la figura de l’exalcalde de Zagreb, l’exsocialdemòcrata Milan Bandic, defenestrat per diversos casos de corrupció.

Pel que fa als partits de les minories, Milorad Pupovac, líder indiscutible dels serbis de Croàcia, va anunciar la seva predisposició a donar suport a Plenkovic, sempre que alguns dels antics ministres no repetissin. Tot i això va afirmar que les negociacions anaven per bon camí.

Un cop nomenat cap de govern, Plenkovic tindrà un període de dos mesos per acabar de formar govern. És a partir de llavors quan es veurà què passa amb algunes de les figures més controvertides del partit, com Zlatko Hasanbegovic, antic ministre de Cultura, que representa l’ala més ultranacionalista del partit, vetat per alguns partits de les minories.

El rei blanc, de György Dragomán, entre la infantesa i la tirania

20161008_1542211

Aquesta novel•la, El rei blanc, comença quan el protatgonista, Giata, amb tan sols onze anys, veu com s’emporten el seu pare. Ell es pensa que marxa per motius de feina, però en realitat és deportat a treballar al Cananl Danubi, una de les obres faraòniques de l’època de Ceausescu. A partir de llavors, continuarà la seva vida, una vida com la dels altres nens, però sempre amb l’incògnita de saber què passarà amb el seu pare i amb el seu futur.

D’una banda, veu com la seva mare pateix el rebuig de la família paterna, amb un avi que és un capitost de la burocràcia, una mare vexada una vegada i una altra quan intenta trobar sortides a la situació del seu marit, com en l’episodi esdevingut a la casa d’un exambaixador a l’Àfrica, on es manifesta tota la repugnància del règim, com quan ha de vendre-s’ho gairebé tot per aconseguir diners…

D’altra banda, continua estudiant, barallant-se amb els altres nens del barri, assistint a clases de defensa patriòtica, descobrint les noies, vivint, en definitiva, el pas de la infantesa a l’adolescència, això sí, en un món absurd, regit per normes molt rígides i on saps que en qualsevol moment una dult et pot estomacar.

És una novel•la, on els diversos capítols es poden llegir gairebé com si fossin relats independents, que va ser molt ben rebuda per la crítica, de manera merescuda, i que ha estat traduïda a més de vint llengües.

Tot i estar ambientada a la Romania dels anys vuitanta, està escrita en un to molt neutre, de manera deliberada, de manera que en cap cas sabem a quin lloc passa la història -només alguns petits detalls ens permeten saber que està ambientada a Romania-, de manera que es converteix en una denuncia global de tots els autoritarismes.

L’autor, Gyorgy Dragomán, és un hongarès nascut l’any 1973 a la ciutat de Targu Mure, Transsilvània. Ja fa bastants anys, però, que viu a Budapest.

Croàcia: pregàries públiques contra els avortaments davant d’hospitals

Quaranta dies per la vida és el nom amb què ha batejat un grup de catòlics antiavortistes una campanya d’oracions públiques davant dels hospitals on es practiquen avortaments.

La primera d’aquestes vetlles de pregària va tenir lloc fa pocs dies en un hospital de la ciutat de Vukovar, a l’est del país. L’objectiu, a banda d’intimidar la dona que ha decidit avortar, és, segons els organitzadors de l’acte, convèncer-la per tal que vegi com és d’important la vida i renunciï a l’avortament.

Aquestes accions han provocat una important polèmica a Croàcia, on s’han convertit en un dels temes estrella de la premsa aquests darrers dies, ja que es considera que a part de vulnerar el dret de les dones, s’han aconseguit dades da caràcter personal per tal de poder dur-les a terme. La policía està investigant les possibles filtracions de dades personals.

A Croàcia, la llei d’avortament vigent prové dè l’època de la Iugoslàvia socialista, que permet l’avortament fins a les deu setmanes d’embaràs. Cap govern croat l’ha modificat en aquests darrers vint-i.cinc anys.

El setge de Dubrovnik, 1991-1992

Ara fa una mica més de vint-i-sis anys, va començar el setge de la ciutat de Dubrovnik, a la costa dàlmata de Croàcia, un dels destins turístics més importants d’Europa. Els bombardejos de la ciutat, per part de les forces de l’Exèrcit Popular Iugoslau (JNA), van iniciar-se l’1 d’octubre i es van perllongar ben bé durant tres mesos, tot i que no va ser fins l’any següent, el maig, quan es pot donar per acabat el setge, quan les forces del JNA van replegar-se cap a Bòsnia.

A partir de llavors, els atacs que es produïren van ser protagonitzats per l’acabat de constituir Exèrcit de la República Serpska. Un dels objectius d’aquest exèrcit era incorporar Dubrovnik a una república de Dubrovnik, que formalment s’havia constituït el 15 novembre de 1991 a la petita localitat de Cavtat -no gaires quilòmetres més al sud-. Aquesta república havia d’abastar un territori més ampli que el de la ciutat, i al seu torn s’hauria d’incorporar a una hipotètica Gran Sèrbia.

Els bombardejos, tal com era de preveure, també van afectar el centre històric de la ciutat, declarat Patrimoni de la Humanitat. Entre les conseqüències d’aquest atac, cal destacar-ne la fugida d’almenys quinze mil persones i els efectes greus o molt greus que van afectar més d’onze mil edificis, entre els quals hi havia gairebé tots els del centre històric. Els bombardejos més intensos es van produir el 6 de desembre, dia en què van morir tretze persones i més de seixanta van resultar-ne ferides. El nombre de morts civils del setge se situa entorn de la norantena. La primera mort, a conseqüència dels atacs, va ser la d’un poeta serbi, Milan Milisic.

En podeu veure imatges, del bombardeig, en el següent enllaç:

Attack on Dubrovnik 1991