Els eslovens d’Àustria: sota la constant pressió germanitzadora

Tot i que Eslovènia no s’articula políticament fins al segle XX, un fort sentiment d’identitat és present en el territori que habiten els eslovens, relativament compacte, des del segle XVI, com a mínim. Els eslovens havien viscut trossejats en diferents entitats polítiques, les més importants de les quals eren Carniola –la més gran i on hi ha l’actual capital Ljubljana-, Estíria i Caríntia, tots tres sota sobirania Habsburg (de l’Imperi austrohongarès, des de 1867) i també a Ístria, Gorica, Gradisca i Trieste.

Quan acaba la Primera Guerra Mundial, i amb l’ensulsiada de l’Imperi, neixen nous estats, que en són els hereus, com Àustria, Hongria, Txecoslovàquia i també el que es va conèixer com a Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, proclamant formalment el 9 de novembre de 1918, i que més endavant, l’any 1929, va passar a ser conegut com a Iugoslàvia.

Ara bé, la delimitació de les fronteres en aquests nous estats no va ser gens fàcil, ja que moltes vegades bona part dels territoris estaven poblats per diferents grups nacionals. Això és el que va passar amb la delimitació de les fronteres del nou regne amb Itàlia i amb Àustria.

Pel que fa a Àustria, el principal punt de conflicte era Caríntia, on vivien germànics i eslovens. La solució adoptada, finalment, tal com va passar en altres llocs després de la Primera Guerra Mundial, va ser la de fer un plebiscit, l’organització del qual va anar a càrrec d’una comissió interaliada, amb seu a Klagenfurt –capital de Caríntia-. La votació va tenir lloc el 10 d’octubre de 1920 a la que va ser coneguda com a Zona A, al sud Caríntia, on el percentatge d’eslovens era més elevat. S’havien previst dues zones, en funció de la composició de la població. Com que en aquesta zona el resultat va ser majoritari a favor de la integració a Àustria, ja no es va votar a la Zona B, la septentrional, on el nombre d’eslovens era molt menor. L’opció austríaca va aconseguir 22.025 vots, mentre que la “iugoslava” només 15.279. Tot sembla indicar que un nombre no menyspreable d’eslovens optà per Àustria, que devien veure com una entitat estatal més sòlida, més que no pas el nou regne del eslaus del sud.

A Estíria no es va fer cap referèndum, sinó que s’optà per fer una divisió en funció dels límits lingüístics. Aproximadament dos terços passà a Àustria i un terç a “Iugoslàvia”. Tot i això, uns quants milers d’eslovens quedaren incorporats al nou estat austríac.

L’estat austríac, des dels seus inicis, optà per una política clara de germanització de totes les minories, també dels eslovens. No cal dir que el període més dramàtic en aquest sentit va esdevenir-se quan arribà l’Anschluss, és a dir la incorporació d’Àustria al III Reich, el març de 1938. Entre d’altres mesures que es van prendre llavors n’hi ha de tan dures com la de la prohibició de l’ensenyament de l’eslovè a les escoles, l’empresonament massiu dels professors d’eslovè, la persecució de totes les orgnitzacions que d’una manera o altra defensaven l’esloveneïtat, l’arribada de colons germanòfons, posterior a l’expropiació de terres als legítims propietaris…

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, la Iugoslàvia de Tito va fer de valedora dels interessos de la comunitat eslovena, de manera que, finalment, l’any 1955, se signà el Tractat d’Estat d’Àustria. L’article 7 d’aquest Tractat determinà que els drets dels eslovens i dels croats (del Burgenland) havien de ser regulats, però no detallà en quina línia, ni quedà concretat què volia dir això exactament, cosa que ha fet que les polítiques aplicades puguin diferir notablement, com ho demostra la qüestió crucial de l’escola i de l’ensenyament.

A partir de llavors, els eslovens es van començar a organitzar políticament, de manera que l’any 1975, per primera vegada, una candidatura eslovena, Llista Unida, va aconseguir entrar a l’assemblea de l’estat de Caríntia. Un exemple molt clarificador de l’actitud de les autoritats estatals va ser la reforma immediata de les circumscripcions electorals, de manera que les zones eslovenòfones van quedar esquarterades i agrupades en circumspcripcions molt majoritàriament germanòfones, per tal que aquest èxit electoral no es pogués tornar a repetir.

Durant els anys setanta, el principal punt de controvèrsia va ser el de la presència de l’eslovè en les senyalitzacions publiques. L’any 1972 es van instal•lar senyals de trànsit bilingües, que van ser destruïts després d’intenses campanyes en contra. Es va utilizar l’argument que les reivindicacions eslovenes tenien pretensions de caire irredemptista. A partir de llavors es va voler posar especial èmfasi que la integritat territorial de Caríntia no podia ser qüestionada, malgrat que tant des de Iugoslàvia, com des de les orgnitzacions de la minoria eslovena s’insistís que no hi havia cap intenció de canviar l’estatus polític de Caríntia. A hores d’ara, la retolació en eslovè només és present a les localitats on hi ha una clara majoria d’eslovens.

Aquest ambient de tensió culminà cap a finals dels anys setanta, quan es va aprovar una nova llei que restringia encara més els drets de les minories.

Finalment, l’evolució política del conjunt d’Àustria, i en concret de Caríntia, ha fet que l’extrema dreta aconseguís, i hagi aconseguit, un extraordinari poder. El cas més paradigmàtic és el de l’ultradretà Jorg Haider, que es va convertir en governador de Caríntia, cosa que va provocar que les tendències germanitzadores tornessin a fer-se més que evidents.

Els eslovens, una minoria cada vegada més minoritària

Els eslovens eren, a finals del segle XIX, aproximadament entre un quart i un terç de la població de tot Carínita. Avui en dia, segons les dades oficials són tan sols el 2,3% de la població. El daltabaix demogràfic és extraordinari, cosa que demostra que la política d’assimilació ha estat intensa i efectiva. Cens rere cens, el nombre d’eslovens ha anat disminuint: l’any 1818 eren 137.000; el 1848, 114.000; el 1890, 84.667; el 1910, 66.643; el 1951, 42.095 i el 2001, 13.109.

A Caríntia hi ha 41 localitats poblades per eslovens. Les diferents organitzacions eslovenes argumenten que prop de 50.000 persones es poden considerar eslovenes, ja que consideren que part dels que no s’hi identifiquen no deixen de ser eslovens germanitzats, però oficialment superen de poc els 13.000. On, actualment, hi ha un percentatge més alt d’eslovens és als municipis de Zell (89%), Globasnitz (42%) i Eisenkappel-Vellach (38%).

Les orgnitzacions eslovenes argumenten que el cens es fa d’acord amb uns criteris que tendeixen a fer que el nombre d’eslovens sigui molt menor del que és en realitat. Posen com a exemple d’això el municipi de Gallizien, on l’any 1951 el nombre d’eslovens era del 80%. Segons l’últim cens són tan sols l’11%. Es dóna el fet, però, que no hi ha hagut una emigració significativa i que tampoc no hi ha arribat un nombre gaire elevat de persones procedents d’altres zones, amb la qual cosa és difícil d’explicar, per no dir impossible, aquesta diferència tan abismal de resultats.

A Estíria, el nombre d’eslovens és encara menor. Aquesta diferència demogràfica amb Caríntia explica en bona part l’evolució de la comunitat eslovena a Estíria, i també n’explica el diferent grau de reconeixement, nul a Estíria. Són tan sols entre 3.000 i 5.000 segons les orgnitzacions eslovenes, i poc més de 1.600 segons el cens de 2001. A Estíria, la majoria dels eslovens viuen a Graz –que és la capital de l’estat i també la capital històrica d’Estíria-. La resta viuen en zones frontereres amb Eslovènia.

Tots dos territoris comparteixen algunes característiques comunes, com per exemple una renda inferior a la mitjana estatal, un sector primari amb un pes relativament important –tot i que també hi ha algunes indústries de transformació, el predomini del poblament rural, relativament dispers i una població envellida.

Pel que fa a la llengua, actualment hi ha algunes escoles bressol bilingües, i durant els tres primers anys de l’escola primària també hi ha possibilitats d’accedir a ensenyament bilingüe. A partir de llavors, la presència de l’eslovè és molt minsa. A la secundària es poden estudiar opicionalment quatre hores d’eslovè. Pel que fa a mitjans de comunicació, el buit és absolut pel que a fa a la presència de la llengua.

Per aprofundir-hi més, podeu consultar el text següent: Austria-slovenes of Carinthia and Styria, publicat per Minority Rights Group International,  text del qual prové part de la informació utilitzada per elaborar aquest post.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s