Belgrad torna a retre homenatge als morts d’Srebrenica

Com cada any, la ciutat de Belgrad també és escenari d’accions en record de les víctimes d’Srebrenica i de condemna del genocidi que va patir aquesta ciutat bosniana. Aquest any, en què es compleix el vint-i-unè aniversari dels fets, joves activistes han encès espelmes i penjat pancartes, davant la seu del parlament serbi, amb lemes diversos, com “No oblidarem mai el genocidi d’Srebrenica”. També han omplert la calçada amb impresos amb números, que simbolitzen els 8.327 bosnians morts. Aquest any, aquests actes de record i de protesta han estat impulsats per l’entitat Iniciativa Jove pels Drets Humans.

El parlament serbi va condemnar l’any 2010 la massacre d’Srebrenica, però es va negar a definir aquests fets com a genocidi. Ara per ara, la situació no ha canviat. Fa uns dies, onze diputats de l’oposició van presentar una resolució perquè el parlament accepti d’una vegada per totes aquest qualificatiu, cosa que de moment no s’ha acceptat, i que amb l’actual correlació de forces és molt improbable que passi.

Les autoritats sèrbies no van ser presents a Potocari, on hi ha el memorial dedicat als morts. Han justificat la seva absència amb l’argument que no volien provocar tensions. Cal recordar que la delegació sèrbia va ser apedregada l’any passat, que sí que va assistir-hi. D’altra banda, han insistit que han fet nombrosos gestos d’homenatge a les víctimes i d’intents d’aproximació. Insisteixen que, moltes velgades, aquests gestos no han estat correspostos, tal com ha remarcat Marko Djuric, ministre del govern serbi encarregat dels afers de Kosova, que ha arribat a acusar els bosnians de xovinistes. Sí que va ser present, a Potocari, Cedomir Jovanovic, del Partit Liberal Democràtic, que va ser un dels impulsors d’aquesta iniciativa parlamentària, i que sempre ha estat molt crític amb l’actitud dels diversos governs en relació amb Srebrenica en particular i la guerra de Bòsnia en general.

Anuncis

L’Estat lliure de Fiume, 1920-1924

És ben conegut que la ciutat de Rijeka -Fiume, en italià- va passar a primer pla de la política internacional immediatament després de la Primera Guerra Mundial, quan Gabriele d’Annunzio va ocupar la ciutat, entre l’11 i el 12 de setembre de 1919, amb la intenció d’incorporar-la defintivament a Itàlia. Aquesta acció a la costa dàlmata és considerada tradicionalment com una de les accions que van preparar el terreny a l’ascens del feixisme, sobretot pel caràcter marcadament nacionalista, en el pitjor sentit del terme, de l’acció. Mussolini, que llavors encara no tenia el protagonisme que va aconseguir després, va organitzar diversos actes de suport a aquesta empresa.

És menys conegut, però, que aquests fets acabaren poc temps després i deixaren pas a la constitució d’una ciutat-estat independent que tingué una vida de tot just quatre anys, entre 1920 i 1924. Aquesta ciutat era l’Estat lliure de Fiume. Avui en dia, encara és recordat amb nostàlgia pert tots aquells que reivindiquen el passat italià de la ciutat.

De fet, aquest estat abastava un territori que superava els límits estrictes de la ciutat. Per la seva banda nord arribava fins a Ístria, cosa que li permetia tenir connexió directa amb Itàlia, en concret amb la comuna de Mattuglie.

La reivindicació d’aquest estatus provenia, sobretot, de dues fonts de legitimitat, d’una banda el component ètnic italià de bona part de la població de la zona, tot i que a la ciutat hi convivia tota una munió de nacionalitats: italians, croats, hongaresos, eslovens i alemanys. D’altra banda, de la tradició d’autonomia de què gaudia des de feia anys. L’any 1719 va aconseguir un cert grau d’autogovern, per primera vegada. La costa dàlmata llavors estava sota control hongarès. Aquesta autonomia es va mantenir, a grans trets, fins la Primera Guerra Mundial, tret d’un curt període entre 1848 i 1868, quan el ban Jelacic va reincorporar el territori a la corona hongaresa, sense cap mena de concessió a les persones que reivindicaven un estatut particular.

Tot i que la llengua oficial era l’italià, la llengua més estesa a la ciutat, però, no era l’italià sinó el fiumà, vinculat amb el vènet –encara que s’ha de reconèixer la discussió que encara provoca aquesta adscripció-. Lògicament, també estava notablement influït pel serbocroat, llengua materna de bona part de la població.

Després de la Primera Guerra Mundial, Fiume esdevé centre d’atenció internacional. D’una banda, es constitueix el nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que a partir del 1929 passà a anomenar-se Iugoslàvia. Per la seva banda, Itàlia, que va lluitar en el bàndol dels vencedors, pretenia annexionar-se el que es coneixia com a Itàlia irredempta, és a dir, tots aquells territoris poblats per italians fora de l’Estat italià. És en aquest marc d’exaltació patriòtica és on cal emmarcar l’aventura expanisonista de D’Annunzio.

Cap a finals de la Primera Guerra Mundial, entre octubre i novembre de 1918, es van crear tot de comitès o consells nacionals en diferents indrets de l’Imperi austrohongarès, llavors en plena descomposició. Molts d’aquests comitès, com el txec, el croat o el bosnià van ser l’embrió dels futurs nous estats que es constituïren a l’Europa central i oriental. A la ciutat de Fiume també es va crear un Consell Nacional, clarament decantat cap a postulats proitalians. A les eleccions que van tenir lloc el 30 de novembre de 1918, aquest Consell Nacional aconseguí la majoria en el consistori. A partir de llavors començà a treballar activament per tal d’incorporar el territori a Itàlia. Finalment, el 26 de maig de 1919 va aprovar la seva annexió a Itàlia. Ara només calia que Itàlia ho acceptés, cosa que no va fer.

En aquells moments, Fiume era centre del debat entre les diverses potències. El president nord-americà, Woodrow Wilson, famós pels seus catorze punts, va arribar a proposar la creació d’un estat independent per a Fiume i el seu hinterland, i fins i tot va postular aquesta ciutat com a possible seu de la futura Societat de Nacions, per tal d’apaivagar les tensions entre els dos estats, Itàlia i la futura Iugoslàvia. La qüestió de Fiume va tenir gran trascendència i va ser, fins i tot, present en les negociacions de pau de Versalles. Finalment, Itàlia en renuncià a la sobirania i es va obrir la porta a la creació d’una ciutat-estat per a Fiume.

Aquesta renúncia d’Itàlia va provocar una forta reacció, que va arribar a comportar, fins i tot, la caiguda del govern Orlando, i la formació del nou govern Nitti. Les manifestacions van ser molt nombroses. En ple mes d’agost, en diversos escrits, D’Annunzio reclamava que el govern prengués la iniciativa i incorporés Fiume. Mussolini també va fer diversos articles en aquesta línia, tot i que les relacions entre D’Annunzio i Mussolini no eren, precisament, gaire bones. Com que no hi hagué reacció del nou govern, D’Annunzio optà per la política dels fets consumats, i llavors amb 2.600 legionaris va emprendre la conquesta de la ciutat, el setembre de 1919.

Com que el govern italià, després de l’expedició de D’annunzio, tampoc no va acceptar d’incorporar Fiume al seu estat, d’Annunzio va proclamar la Regència Italiana del Carnaro, el 8 de setembre de 1920,una mena d’estat independent que aspirava a convertir-se en italià. D’Annunzio entrà de seguida en contradicció amb el Consell Nacional que, almenys formalment, exercia el poder. De seguida, però el seu poder fou suplantat ràpidament per D’Annunzio, que creà unes noves estructures. Aquest nou estat seguia un model totalment dictatorial, amb elements de tipus corporatiu. El poder l’exercia un Consell dels Òptims, que afavoria els interessos de les elits, i també hi havia un Consell de Corporacions, primer assaig del que faria després el feixisme a Itàlia. Tot i això, també va incloure certa retòrica de caràcter anarquitzant i, fins i tot Malatesta, l’anarquista més influent d’Itàlia, va ser captivat per aquesta retòrica. No cal dir que un dels objectius d’aquesta Regència era italianitzar tota la població de la ciutat, cosa que va provocar la reacció dels altres grups nacionals que hi vivien.

Lògicament, la reacció de les grans potències del moment va ser contrària a aquest projecte d’annexió. Tampoc no volien que aquest contenciós es convertís en font constant de problemes i focus d’inestabilitat en una regió on ja hi havia força problemes, cosa que va obligar a iniciar converses, entre Itàlia i Iugoslàvia, per tal de trobar una solució al conflicte. La solució va arribar el 12 de novembre de 1920, quan Roma i Belgrad van signar el tractat de Rapallo, que implicava que totes dues parts reconeixien la llibertat i independència de l’Estat lliure de Fiume. S’obre així l’etapa menys coneguda de la història de la ciutat en aquest període. Immediatament després de la signatura d’aquest acord, els estats més influents del moment van reconèixer Fiume, com per exemple els Estats Units, França o el Regne Unit. De manera sorprenent, Mussolini acceptà l’acord, almenys d’entrada.

D’Annunzio no va acceptar aquest acord, que va interpretar com una traïció, i va intentar d’oposar-s’hi per la força, però fou derrotat, en els enfrontaments armats que van tenir lloc entre el 24 i el 30 de desembre, fets coneguts com a Nadal de Sang.

Després d’aquest incident, es va constituir el primer govern provisional, que havia d’elaborar una constitució. El dia 24 d’abril de 1920 van tenir lloc les primeres eleccions parlamentàries. Hi van participar dues forces: el Moviment Autonomista i el Bloc Nacional (del qual formava part el Partit Nacional Feixista, el Partit Liberal i el Partit Democràtic).Les eleccions van guanyar-les els autonomistes, amb 6.558 vots, mentre que el BN va obtenir-ne 3.443. Cal tenir en compte que els autonomistes van aconseguir un percentatge de vots molt importants entre la població croata, sobretot. Els autonomistes pretenien tirar endavant un projecte de ciutat-estat inependent segons els patrons liberals de l’època, i que permetés que els diferents grups ètnics s’hi sentissin implicats.

Fiume – Bandiera
Di Mysid – Self-drawn in CorelDraw, based on FOTW., Pubblico dominio, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=1306142

Bandera de l’Estat lliure de Fiume

Amb aquests resultats, va ser nomenat Riccardo Zanella, cap del Moviment Autonomista, president. Zanella va optar per una política d’allunyament de l’esfera italiana, cosa que va provocar el descontent de part de la població italiana, més procliu a l’aproximació a Itàlia. Els més fermament oposats a aquesta politica van crear el Comitè de Defensa Nacional.

Aviat arribaren els enfrontaments entre tots dos blocs, que acabaren en violència nombroses vegades. Finalment, el 3 de març de 1922, el Comitè de Defensa Nacional va protagontizar un cop d’estat contra Zanella, que es va veure obligat a dimitir i cedir el poder a l’esmentat comitè, i després a exiliar-se.

Els colpistes van posar com a cap de govern Attilio Depoli, irredemptista, que tenia com a objectiu declarat vincular la ciutat a Itàlia. Poc temps després, el govern italià envià l’exèrcit a Fiume i el general Gaetano Giardino, el setembre de 1923, es va convertir en governador militar de la ciutat. Amb aquesta acció es posava punt i final a la independència de Fiume, que culminà amb l’annexió de la ciutat a Itàlia, el 27 de gener de 1924.

Per la seva banda, el govern de l’Estat lliure deFiume a l’exili, liderat per Zanella, va considerar totes aquestes accions com a totalment il•legals i van continuar actuant, des de l’exterior, reivindicant la independència de la ciutat. Zanella sempre es va oposar a l’annexió italiana, però tampoc no era partidari de la incorporació de Fiume a Croàcia o Iugoslàvia. Afirmava que Fiume no havia pertanyut mai a Croàcia, si de cas a la Corona hongaresa.

El record de l’Estat lliure es va mantenir, i s’ha mantingut, viu durant molts anys. L’any 1944, en plena guerra d’alliberament, es va fer públic el Memorandum liburnico, amb el qual diferents ciutadans de la ciutat proposaven de constituir un estat confederal, amb tres cantons: Fiume, Susak i Bisterza.

Els comunistes, per la seva banda, van actuar amb moltes contradiccions pel que fa a l’autonomia d el ciutat. L’any 1921 s’havia creat el Partit Comunista de Fiume, partit absolutament independent, que no estava vinculat ni al PCI ni al Partit Comunista de Iugoslàvia. L’inevitable record de la ciutat en mans feixistes va tenir un paper clau a l’hora de posicionar-se sobre el tema. El 3 de maig van alliberar la ciutat, controlada llavors pels alemanys. D’entrada, van afirmar que concedirien una àmplia autonomia a la ciutat, però es van oposar radicalment als militants del Moviment Autonomista, molts dels quals foren afusellats. Aquest enfrontament va acabar comportant que els comunistes s’allunyessin defintivament dels postulats que havien dit defensar abans d’entrar a la ciutat.

A les primeres eleccions que es van fer, un cop acabada la guerra, les llistes autonomistes van aconseguir bons resultats, però això no va fer canviar l’opció dels comunistes de no concedir cap règim especial a la ciutat . Finalment, amb el Tractat de París, Fiume i Ístria van passar a formar part, definitivament, de la nova Iugoslàvia. Molts istrians i fiumans van exilar-se.

En el següent enllaç podreu veure imatges de l’ocupació italiana de Fiume:

 

 

Jordi Savall, Esprit des Balkans

L’any 2013, Jordi Savall, amb solistes del seu grup de tota la vida -Hespèrion XXI- i acompanyat de nombrosos músics de molt renom originaris dels Balcans, va publicar un CD que porta per nom Esprit des Balkans. És una aproximació a la música tradicional balcànica a partir de la visió, sempre molt presonal, de Jordi Savall, en la mateixa línia que ha fet en d’altres ocasions, com per exemple en el cas d’Armènia.

La idea d’aquest projecte va néixer arran d’un concert en homentage a la ciutat de Sarajevo, que ve tenir lloc a Barcelona l’any 2011 en el marc del festival Grec. Des de llavors, des del primer contacte amb les músiques tsíngares i serfardites, es va anar desenvolupant aquest projecte molt més ampli.

Aquí podeu veure el vídeo de presentació d’aquest CD:

Balkan Spirit. Esprit des Balkans

En el següent enllaç podreu sentir una extraordinària versió de la cançó tradicional  Üsküdara

Podeu trobar informació detallada sobre el disc en l’entrada següent, del blog MusicaAntigua.com, que aprofito per recomanar-vos:

Jordi Savall presenta ESPRIT DES BALKANS

 

La UE retalla fons destinats a Macedònia

Maja Kocijancic, portaveu de la Unió Europea sobre afers externs relacionats amb els Balcans no comunitaris, va confirmar la setmana passada que la UE no farà l’aportació prevista de 27 milions del programa, adreçats a Macedònia, del Fons Europeu d’IPA.

Aquests fons són el mitjà amb què la UE finança les reformes en els països candidats a formar-ne part. Els arguments que va utilitzar per justificar aquesta dràstica decisió es basaven en la falta de preparació i planificació en les àrees a les quals van destinats aquests fons. També ho va justificar, molt més rellevant políticament, per la no realització de les reformes pactades per les quatre principals forces polítiques del país, ara tot just fa un any, cosa que ha portat Macedònia a la paràlisi institucional.

No s’escapa a ningú, però, que les irregularitats, d’aquests darrers anys, relacionades amb aquestes aportacions europees, han tingut un pes definitiu en aquesta decisió. L’OLAF, que és l’organisme de la Comissió Europea encarregat d’investigar sobre el frau, ha fet saber que està investigat l’ús que s’ha fet d’aquests recursos en els últims exercicis.

De moment, hi ha 50 milions d’euros que no s’han retallat, però que també es podrien eliminar en cas que es confirmés l’ús fraudulent dels dels anys precedents.

Si això ho afegim a la clara inestabilitat política que viu Macedònia, és fàcil arribar a la conclusió que la Unió Europea està buscant mecanismes per tal de pressionar el govern perquè arribi a acords amb l’oposició, de manera que es desbloquegi la crisi institucional del país i permeti una sortida a l’atzucac actual.

Les protestes contra el govern, tant de l’oposició més institucional com per part dels moviments cívics, continuen, com ho demostra la manifestació opositora, important, del passat 1 de juliol.

Els escàndols, alhora, es mulitipliquen, com l’últim que ha afectat la tria dels representants estudiantils en els organismes de les universitats. Els estudiants opositors, agrupats majoritàriament en el Plènnum d’Estudiants, han denunciat aquesta mateixa setmana irregularitats en les eleccions que van tenir lloc per escollir-los.

El cens de Bòsnia i Hercegovina de 2016, vint-i-cinc anys sense cens actualitzat

La primera setmana del mes de juliol, de 2016, es va publicar finalment el cens, llargament esperat, de Bòsnia i Hercegovina. La importància d’aquest cens rau en el fet que és el primer que es fa des que Bòsnia és independent. L’anterior datava de l’any 1991, per tant, previ a la guerra que va assolar el país durant tres anys, entre 1992 i 1995. Aquest cens té una interès cabdal perquè permet valorar, amb dades fefaents, el canvi demogràfic esdevingut en aquest territori, les conseqüències que van tenir la guerra i la neteja ètnica que s’hi va practicar durant aquells anys, i el retorn, o no, dels refugiats a les seves llars.

Una altra dada significativa a tenir en compte és que aquest cens es va elaborar l’any 2013 i que fins ara no s’havia publicat, per desacords entre les tres diferents agències estadístiques del país: l’estatal, la de la Federació de Bòsnia i Hercegovina i la de la República Sèrbia. Tot i les converses que hi havia hagut per arribar a un acord que acontentés tothom, finalment s’ha publicat sense el vistiplau de l’agència de la República Sèrbia.

El principal motiu de controvèrsia era com es comptabilitzaven 196.000 qüestionaris, que afectaven sobretot persones teòricament residents a la República Sèrbia. Aquests qüestionaris pertanyien a persones que s’havien declarat residents a la República Sèrbia i, alhora, a l’estanger, ja sigui per motius laborals o per motius d’estudis.

Entorn d’aquesta qüestió s’ha suscitat tot un debat sobre qui pot ser considerat un refugiat, amb el dret inalienable al retorn, tal com preveuen els acords de Dayton, o bé simplement emigrants.

Després de setmanes de desacords, el director de l’Agència estatal, Hasan Zolic, va anunciar que 121.000 d’aquests qüestionaris serien considerats com a residents en el país. L’Agència de la República Sèrbia va mostrar el total desacord amb aquesta mesura i va rebre el suport del president de la Serpska, el polèmic Milorad Dodik. Segons Dodik, amb aquesta mesura es pretén manipular les dades, amb les inevitables conseqüències polítiques que això pot tenir. Considera que publicar el cens així respon a la voluntat de fer veure que el percentatge de població sèrbia és menor del que en realitat és. De tota manera, no només Dodik ha manifestat el seu malestar. També ho ha fet Mladen Ivanic, el membre serbi de la presidència col·legiada bosniana -i opositor de Dodik-, que ha qualificat la publicació del cens de greu error, i ha assenyalat que pot provocar un bloqueig institucional.

L’Agència estatal bosniana, i de retruc el govern bosnià, per la seva banda, han rebut el suport de les institucions europees, per via de Pieter Everaers, director de l’Eurostat, l’agència estadística europea. Ha donat el vistiplau a la metodologia utilitzada i, per tant, als resultats obtinguts.

Pel que fa, estrictament, a les dades demogràfiques, una primera dada a tenir en compte és que la població total del país és de, tan sols, 3.531.139 habitants, cosa que vol dir que hi ha 845.879 habitants menys que l’any 1991 o, el que és el mateix, un 20% menys en percentatge, si fa no fa.

La segona dada rellevant és que ara els bosníacs (abans coneguts com a musulmans, o muslims) són el grup majoritari, el 50,11% (1.769.592), mentre que els serbis són el 30,78% (1.086.733) i els croats el 15,43% (544.780). Aquests tres grups, que es consideren els grups constituents de l’estat –concepte força discutible-, sumen gairebé la totalitat de respostes. Finalment, un 2,73% pertanyen a la categoria altres, una xifra molt menor que en el cens de l’any 1991.

Si es comparen aquestes dades amb les d’adscripció religiosa (1.769.592 musulmans, 1.085.760 ortodoxos i 536.333 catòlics) es constata una coincidència, no casual, gairebé absoluta amb l’adscripció nacional.

Si contrastem aquestes dades amb les de l’any 1991, el canvi és més que notori. Llavors, els bosníacs també eren majoritaris, però no en les mateixes proporcions, el 43,47%. Els serbis eren, percentualment, més que no pas ara, el 31,21%. El mateix passa amb els croats, que eren el 17,38%. L’any 1991 hi havia una categoria, actualment desapareguda, que tenia un pes important, particularment a les zones urbanes: els iugoslaus, amb el 5,54%. Normalment era la categoria amb què s’identificaven les persones nascudes en el si de parelles multiètniques, tot i que la ideologia també jugava un paper important en aquesta autoadscripció. Els altres eren el 2,4% de la població.

Totes aquestes dades vénen a confimar el que tothom ja sabia, que el país no s’ha recuperat, ni de bon tros, del desastre de la guerra ni de la neteja ètnica, i que moltes persones no han optat per tornar a casa seva, ni tan sols a Bòsnia.

Si s’analitzen les dades en els tres territoris que conformen Bòsnia i Hercegovina, són encara més reveladores dels canvis que ha patit el país.

A la Federació de Bòsnia i Hercegovina, els bosníacs representen el 70,4% de la població, mentre que els croats són tan sols el 22,44% i els serbis només el 3,6%.

Per la seva banda, a la República Sèrbia es declara sèrbia el 81,51% de la població, mentre que els bosníacs vénen a ser només el 13,99% i els croats el 2,41%.

Finalment, l’entitat més petita, el districte de Brcko, és la més multiètnica, ja que hi viuen un 42,36% de bosníacs, un 34,58% de serbis i un 20,66% de croats.

A Sarajevo, que actualment compta amb 275.524 habitants, només hi viuen 10.442 serbis, quan abans de la guerra eren 92.271. El mateix ha passat en una ciutat com Mostar, on el nombre de serbis ha descendit de 23.846 a 4.420.

El cas contrari el podem constatar en altres ciutats, com Banja Luka –capital de la República Sèrbia-, on el percentatge de musulmans ha baixat dràsticament i només hi viuen pràcticament serbis. El mateix ens trobem en d’altres cituats, com Zvornik, on el nombre de bosníacs ha passat de 48.102 a 19.855, a Visegrad (de 13.471 a 1.043) o, exemple paradigmàtic, Srebrenica (de 27.572 a 7.248).

Aquestes dades demostren que els acords de Dayton simplement van santificar el que la guerra havia provocat, que es conformessin dos territoris amb clares majories, quan anteriorment això no era així. En aquests més de vint anys la situació no s’ha revertit, sinó que s’ha consolidat. Anteriorment, Bòsnia i Hercegovina era un país clarament multiètnic i ara ho és, claríssimament, molt menys. Només en algunes zones urbanes s’ha mantingut aquesta situació, tot i que de manera molt precària (el millor exemple de multietnicitat continua sent la ciutat minera de Tuzla).

Una altra dada a tenir en compte és que Bòsnia és un país amb una taxa de creixement negatiu, ja que la taxa de natalitat és del 8,87 per mil, mentre que la de mortalitat és el 9,75 per mil. Si això ho afegim al no gens mensypreable nombre de persones que emigren fa que la tendència a què es veu abocada aquest país balcànic és a la de la continuada pèrdua d’habitants.

Albània: primers passos per a una nova llei que protegeixi els drets de les minories

Albània és un dels estats balcànics on, aparentment, la qüestió nacional té menys incidència en la vida política, i on les reivindicacions de les minories tenen menys ressò. Probablement és veritat, però no per això no són inexistents aquestes tensions.

Aquests darrers anys s’han fet sentir particularment les reivindicacions gregues, sobretot al sud del país i, en menor mesura, les macedònies, sobretot pel que fa a l’ensenyament de la llengua i a la darrera reforma administrativa. L’última modificació del mapa administratiu del país va provocar la protesta dels grups defensors dels interessos de les minories, ja que van considerar, amb raó, que aquesta reforma pretenia diluir el pes dels diversos grups nacionals en noves divisions administratives poblades majoritàriament per albanesos.

La pressió dels partits i grups defensors de les minories, per una banda, i de les institucions europees de l’altra han forçat el govern albanès a canviar, almenys formalment, d’actitud.

El ministre d’afers estrangers d’Albània, Ditmir Bushati, ha organitzat aquesta semana passada una primera reunió amb representants de les minories per tal d’elaborar una llei que compleixi els estàndards que se li demanen des d’Europa. Un exemple clar d’això és el document elaborat per l’OSCE, de l’any 2013, que podeu consultar aquí.

Un dels objectius d’aquesta llei ha de ser regular de manera definitiva l’ensenyament de les llengües d’aquests grups en tots els nivells i proporcionar les eines adequades perquè es pugui dur a la pràctica.

Tal com passa en d’altres estats de la zona, aquesta llei també hauria de garantir una presència mínima de les minories en al parlament i en els diverses institucions de l’estat, a tots els nivells, amb la reserva, per exemple, d’un determinat nombre d’escons.

La llei també hauria de garantir un pressupost necessari per tirar endavant tasques de protecció i promoció de la llengua i de les tradicions culturals dels diversos grups ètnics del país.

Berat (Albània), 1916

Berat és una de les ciutats d’Albània més interessants en tots els sentits. És coneguda arreu per la seva particular bellesa, que va fer que el ceu centre històric fos declarat Patrimoni de la Humanitat l’any 2008. Ha estat anomenada diverses vegades com la Ciutat de les mil finestres, per la curiosa imatge que ofereix quan s’és a punt d’arribar-hi. Té actualment, uns cinquanta mil habitants i està situada al centre del país, més aviat cap al sud, no gaire lluny de Girokaster, una altra ciutat particularment bella. Va ser des del segle XIX una de les ciutats albaneses més importants.

En aquest vídeo podeu veure imatges, no gaire nítides, d’aquesta ciutat ara fa tot just un segle, de l’any 1916. Llavors, Albània feia només quatre anys que havia proclamat la independència i l’estat estava, literalment, en construcció.

Les imatges ens mostren escenes de la vida tradicional, de la vida al carrer, dels tallers artesans, de les mesquites, d’una població que encara lluïs els vestits tradicionals… Tot un document! El podeu veure en l’enllaç següent:

.

Film i vjetër, i xhiruar në Berat më 1916

Diputats serbis presenten una resolució al parlament que condemna el genocidi d’Srebrenica

Dos diputats opositors han presentat aquest dimecres una proposta de resolució que ha de ser discutida i aprovada, si té prou vots, pel parlament serbi. La importància d’aquesta proposta ve donada pel fet que qualifica la matança, de més de vuit mil civils, d’Srebrenica de genocidi, un terme no acceptat mai per la clase política sèrbia.

D’aquí a poc, l’11 de juliol, es complirà el vint-i-unè anviersari dels fets d’Srebrenica. Per aquest motiu, la moció s’ha presentat amb tràmit d’urgència. L’han presentat representants del Partit Democràtic Liberal, liderat per Cedomir Jovanovic, el Partit d’Acció Democràtica del Sandjak, la Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina i del Partit Verd. Jovanovic, tradicionalment ha estat el polític serbi que sempre ha manitngut una línia política més contrària al nacionalisme serbi.

De fet, aquest document signat per onze parlamentaris, condemna enèrgicament el genocidi a Srebrenica, també condemna qualsevol negació del genocidi, i proposa que l`11 de juliol sigui declarat Dia de la Memòria del Genocidi de Srebrenica.

Natasa Milic, del PLD ha declarat a la premsa que, senzillament, demanen que les coses s’anomenin pel seu nom real i que, en cap cas, aquesta proposta de resolució no és una traïció als interessos nacionals de Sèrbia. Insisteix, Milic, que precisament aquesta negació és el que perjudica els veritables interessos de Sèrbia, i que és imprescindible que la societat se n’adoni.

Totes aquestes formacions són clarament a l’oposició i, per tant, la possibilitat que prosperi és molt escassa, per no dir gairebé nul•la.

El parlament serbi ha condemnat ja els fets d’Srebrenica en altres ocasions, com per exemple el març de 2010, però sempre s’ha oposat a titllar aquests fets de genocidi. L’any passat mateix, Alexànder Vucic va ser present a la localitat bosniana, per primera vegada, per retre homenatge a les víctimes, en un gest d’aproximació a Bòsnia i Hercegovina. La seva visita, que es va veure envoltada per la polèmica ja que la delegació sèrbia va patir alguns atacs, no es repetirà enguany. Vucic ha anunciat que no hi serà, per tal de no crear problemes.

La policia croata tanca la frontera amb Sèrbia, a Batina

Segons informen diversos mitjans croats i serbis, la policia croata va tancar dimecres passat al vespre el pas fronterer, amb Sèrbia, a la població de Batina, al nord-est d’aquest país. Batina és una petita població de poc més de set-cents habitants que frontereja amb la Voivodina sèrbia, de la qual la separa el riu Danubi. És en el pont que separa les dues ribes del riu on la policia va tancar el pas, i on posteriorment es va començar a construir una reixa d’uns dos metres d’alçada.

Els rumors que se sentien aquests dies de la possible arribada d’un grup nombrós d’immigrants i refugiats va fer que les autoritats croates prenguessin aquesta lamentable decisió. De fet, la ruta balcànica ha quedat pràcticament bloquejada del tot i són pocs els que aconsegueixen travessar Macedònia i posteriorment Sèrbia. La proximitat de Batina, també, a Hongria, on s’han reforçat els punts d’entrada amb forces de l’exèrcit, va fer témer que algunes persones optessin per entrar a la Unió Europea per Croàcia, segons va manifestar el ministre de l’interior croat.