L’Estat lliure de Fiume, 1920-1924

És ben conegut que la ciutat de Rijeka -Fiume, en italià- va passar a primer pla de la política internacional immediatament després de la Primera Guerra Mundial, quan Gabriele d’Annunzio va ocupar la ciutat, entre l’11 i el 12 de setembre de 1919, amb la intenció d’incorporar-la defintivament a Itàlia. Aquesta acció a la costa dàlmata és considerada tradicionalment com una de les accions que van preparar el terreny a l’ascens del feixisme, sobretot pel caràcter marcadament nacionalista, en el pitjor sentit del terme, de l’acció. Mussolini, que llavors encara no tenia el protagonisme que va aconseguir després, va organitzar diversos actes de suport a aquesta empresa.

És menys conegut, però, que aquests fets acabaren poc temps després i deixaren pas a la constitució d’una ciutat-estat independent que tingué una vida de tot just quatre anys, entre 1920 i 1924. Aquesta ciutat era l’Estat lliure de Fiume. Avui en dia, encara és recordat amb nostàlgia pert tots aquells que reivindiquen el passat italià de la ciutat.

De fet, aquest estat abastava un territori que superava els límits estrictes de la ciutat. Per la seva banda nord arribava fins a Ístria, cosa que li permetia tenir connexió directa amb Itàlia, en concret amb la comuna de Mattuglie.

La reivindicació d’aquest estatus provenia, sobretot, de dues fonts de legitimitat, d’una banda el component ètnic italià de bona part de la població de la zona, tot i que a la ciutat hi convivia tota una munió de nacionalitats: italians, croats, hongaresos, eslovens i alemanys. D’altra banda, de la tradició d’autonomia de què gaudia des de feia anys. L’any 1719 va aconseguir un cert grau d’autogovern, per primera vegada. La costa dàlmata llavors estava sota control hongarès. Aquesta autonomia es va mantenir, a grans trets, fins la Primera Guerra Mundial, tret d’un curt període entre 1848 i 1868, quan el ban Jelacic va reincorporar el territori a la corona hongaresa, sense cap mena de concessió a les persones que reivindicaven un estatut particular.

Tot i que la llengua oficial era l’italià, la llengua més estesa a la ciutat, però, no era l’italià sinó el fiumà, vinculat amb el vènet –encara que s’ha de reconèixer la discussió que encara provoca aquesta adscripció-. Lògicament, també estava notablement influït pel serbocroat, llengua materna de bona part de la població.

Després de la Primera Guerra Mundial, Fiume esdevé centre d’atenció internacional. D’una banda, es constitueix el nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que a partir del 1929 passà a anomenar-se Iugoslàvia. Per la seva banda, Itàlia, que va lluitar en el bàndol dels vencedors, pretenia annexionar-se el que es coneixia com a Itàlia irredempta, és a dir, tots aquells territoris poblats per italians fora de l’Estat italià. És en aquest marc d’exaltació patriòtica és on cal emmarcar l’aventura expanisonista de D’Annunzio.

Cap a finals de la Primera Guerra Mundial, entre octubre i novembre de 1918, es van crear tot de comitès o consells nacionals en diferents indrets de l’Imperi austrohongarès, llavors en plena descomposició. Molts d’aquests comitès, com el txec, el croat o el bosnià van ser l’embrió dels futurs nous estats que es constituïren a l’Europa central i oriental. A la ciutat de Fiume també es va crear un Consell Nacional, clarament decantat cap a postulats proitalians. A les eleccions que van tenir lloc el 30 de novembre de 1918, aquest Consell Nacional aconseguí la majoria en el consistori. A partir de llavors començà a treballar activament per tal d’incorporar el territori a Itàlia. Finalment, el 26 de maig de 1919 va aprovar la seva annexió a Itàlia. Ara només calia que Itàlia ho acceptés, cosa que no va fer.

En aquells moments, Fiume era centre del debat entre les diverses potències. El president nord-americà, Woodrow Wilson, famós pels seus catorze punts, va arribar a proposar la creació d’un estat independent per a Fiume i el seu hinterland, i fins i tot va postular aquesta ciutat com a possible seu de la futura Societat de Nacions, per tal d’apaivagar les tensions entre els dos estats, Itàlia i la futura Iugoslàvia. La qüestió de Fiume va tenir gran trascendència i va ser, fins i tot, present en les negociacions de pau de Versalles. Finalment, Itàlia en renuncià a la sobirania i es va obrir la porta a la creació d’una ciutat-estat per a Fiume.

Aquesta renúncia d’Itàlia va provocar una forta reacció, que va arribar a comportar, fins i tot, la caiguda del govern Orlando, i la formació del nou govern Nitti. Les manifestacions van ser molt nombroses. En ple mes d’agost, en diversos escrits, D’Annunzio reclamava que el govern prengués la iniciativa i incorporés Fiume. Mussolini també va fer diversos articles en aquesta línia, tot i que les relacions entre D’Annunzio i Mussolini no eren, precisament, gaire bones. Com que no hi hagué reacció del nou govern, D’Annunzio optà per la política dels fets consumats, i llavors amb 2.600 legionaris va emprendre la conquesta de la ciutat, el setembre de 1919.

Com que el govern italià, després de l’expedició de D’annunzio, tampoc no va acceptar d’incorporar Fiume al seu estat, d’Annunzio va proclamar la Regència Italiana del Carnaro, el 8 de setembre de 1920,una mena d’estat independent que aspirava a convertir-se en italià. D’Annunzio entrà de seguida en contradicció amb el Consell Nacional que, almenys formalment, exercia el poder. De seguida, però el seu poder fou suplantat ràpidament per D’Annunzio, que creà unes noves estructures. Aquest nou estat seguia un model totalment dictatorial, amb elements de tipus corporatiu. El poder l’exercia un Consell dels Òptims, que afavoria els interessos de les elits, i també hi havia un Consell de Corporacions, primer assaig del que faria després el feixisme a Itàlia. Tot i això, també va incloure certa retòrica de caràcter anarquitzant i, fins i tot Malatesta, l’anarquista més influent d’Itàlia, va ser captivat per aquesta retòrica. No cal dir que un dels objectius d’aquesta Regència era italianitzar tota la població de la ciutat, cosa que va provocar la reacció dels altres grups nacionals que hi vivien.

Lògicament, la reacció de les grans potències del moment va ser contrària a aquest projecte d’annexió. Tampoc no volien que aquest contenciós es convertís en font constant de problemes i focus d’inestabilitat en una regió on ja hi havia força problemes, cosa que va obligar a iniciar converses, entre Itàlia i Iugoslàvia, per tal de trobar una solució al conflicte. La solució va arribar el 12 de novembre de 1920, quan Roma i Belgrad van signar el tractat de Rapallo, que implicava que totes dues parts reconeixien la llibertat i independència de l’Estat lliure de Fiume. S’obre així l’etapa menys coneguda de la història de la ciutat en aquest període. Immediatament després de la signatura d’aquest acord, els estats més influents del moment van reconèixer Fiume, com per exemple els Estats Units, França o el Regne Unit. De manera sorprenent, Mussolini acceptà l’acord, almenys d’entrada.

D’Annunzio no va acceptar aquest acord, que va interpretar com una traïció, i va intentar d’oposar-s’hi per la força, però fou derrotat, en els enfrontaments armats que van tenir lloc entre el 24 i el 30 de desembre, fets coneguts com a Nadal de Sang.

Després d’aquest incident, es va constituir el primer govern provisional, que havia d’elaborar una constitució. El dia 24 d’abril de 1920 van tenir lloc les primeres eleccions parlamentàries. Hi van participar dues forces: el Moviment Autonomista i el Bloc Nacional (del qual formava part el Partit Nacional Feixista, el Partit Liberal i el Partit Democràtic).Les eleccions van guanyar-les els autonomistes, amb 6.558 vots, mentre que el BN va obtenir-ne 3.443. Cal tenir en compte que els autonomistes van aconseguir un percentatge de vots molt importants entre la població croata, sobretot. Els autonomistes pretenien tirar endavant un projecte de ciutat-estat inependent segons els patrons liberals de l’època, i que permetés que els diferents grups ètnics s’hi sentissin implicats.

Fiume – Bandiera
Di Mysid – Self-drawn in CorelDraw, based on FOTW., Pubblico dominio, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=1306142

Bandera de l’Estat lliure de Fiume

Amb aquests resultats, va ser nomenat Riccardo Zanella, cap del Moviment Autonomista, president. Zanella va optar per una política d’allunyament de l’esfera italiana, cosa que va provocar el descontent de part de la població italiana, més procliu a l’aproximació a Itàlia. Els més fermament oposats a aquesta politica van crear el Comitè de Defensa Nacional.

Aviat arribaren els enfrontaments entre tots dos blocs, que acabaren en violència nombroses vegades. Finalment, el 3 de març de 1922, el Comitè de Defensa Nacional va protagontizar un cop d’estat contra Zanella, que es va veure obligat a dimitir i cedir el poder a l’esmentat comitè, i després a exiliar-se.

Els colpistes van posar com a cap de govern Attilio Depoli, irredemptista, que tenia com a objectiu declarat vincular la ciutat a Itàlia. Poc temps després, el govern italià envià l’exèrcit a Fiume i el general Gaetano Giardino, el setembre de 1923, es va convertir en governador militar de la ciutat. Amb aquesta acció es posava punt i final a la independència de Fiume, que culminà amb l’annexió de la ciutat a Itàlia, el 27 de gener de 1924.

Per la seva banda, el govern de l’Estat lliure deFiume a l’exili, liderat per Zanella, va considerar totes aquestes accions com a totalment il•legals i van continuar actuant, des de l’exterior, reivindicant la independència de la ciutat. Zanella sempre es va oposar a l’annexió italiana, però tampoc no era partidari de la incorporació de Fiume a Croàcia o Iugoslàvia. Afirmava que Fiume no havia pertanyut mai a Croàcia, si de cas a la Corona hongaresa.

El record de l’Estat lliure es va mantenir, i s’ha mantingut, viu durant molts anys. L’any 1944, en plena guerra d’alliberament, es va fer públic el Memorandum liburnico, amb el qual diferents ciutadans de la ciutat proposaven de constituir un estat confederal, amb tres cantons: Fiume, Susak i Bisterza.

Els comunistes, per la seva banda, van actuar amb moltes contradiccions pel que fa a l’autonomia d el ciutat. L’any 1921 s’havia creat el Partit Comunista de Fiume, partit absolutament independent, que no estava vinculat ni al PCI ni al Partit Comunista de Iugoslàvia. L’inevitable record de la ciutat en mans feixistes va tenir un paper clau a l’hora de posicionar-se sobre el tema. El 3 de maig van alliberar la ciutat, controlada llavors pels alemanys. D’entrada, van afirmar que concedirien una àmplia autonomia a la ciutat, però es van oposar radicalment als militants del Moviment Autonomista, molts dels quals foren afusellats. Aquest enfrontament va acabar comportant que els comunistes s’allunyessin defintivament dels postulats que havien dit defensar abans d’entrar a la ciutat.

A les primeres eleccions que es van fer, un cop acabada la guerra, les llistes autonomistes van aconseguir bons resultats, però això no va fer canviar l’opció dels comunistes de no concedir cap règim especial a la ciutat . Finalment, amb el Tractat de París, Fiume i Ístria van passar a formar part, definitivament, de la nova Iugoslàvia. Molts istrians i fiumans van exilar-se.

En el següent enllaç podreu veure imatges de l’ocupació italiana de Fiume:

 

 

Anuncis

One thought on “L’Estat lliure de Fiume, 1920-1924

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s