Goli Otok, la Sibèria iugoslava

No és gaire conegut que dues illes minúscules enmig del mar Adriàtic, Goli Otok i Sveti Grgur, van ser utilitzades per les autoritats iugoslaves com a presidi. Hi van internar milers d’homes i dones acusats de mantenir posicionaments polítics considerats perillosos. Va ser l’únic autèntic gulag de la Iugoslàvia titista.

És indiscutible que la Iugoslàvia de Tito va ser, sobretot a partir dels anys seixanta, molt més liberal que la resta de països autoanomenats socialistes. El nombre de represaliats polítics va ser molt menor, tant en nombres absoluts com en nombres relatius.  I no cal dir que aquesta repressió no es podia comparar de cap de les maneres amb la protagonitzada pels ústaixes croats, l’exemple més cruel n’és el camp de concentració de Jasenovac, o pels txètniks serbis, durant la Segona Guerra Mundial. Tot i això, no es poden oblidar algunes pàgines negres del Titisme, com el tracte que van patir fugitius antipartisans repatriats d’Àustria o alguns camps de treball construïts durant els anys 1945-1946, tot i que van ser de curta durada. El camp de Goli Otok és un altre d’aquests punts vergonyants.

No cal dir que l’existència d’aquest presidi es va amagar tant com va ser possible, i que Tito i la Lliga Comunista Iugoslava -nom adoptat pel Partit Comunista després del trencament amb l’URSS- el van acceptar com una vergonya. Tito no va ni tan sols visitar-ne mai les instal•lacions. Els principals representants polítics que ho van fer van ser Alexànder Rankovic –principal, i temut, responsable de l’UDBA, la policía política- i Dobrica Cosic –que més endavant es distancià de Tito i evolucionà cap al nacionalisme serbi-.

Goli Otok (Illa nua en català) va estar en funcionament gairebé quaranta anys, entre 1949 i 1988, tot i que el gruix més nombrós de presos polítics es va concentrar entre 1949 i 1956.

Aquestes dues illes desèrtiques formen part de la miríada d’illes que hi ha en el mar Adriàtic, davant de la costa dàlmata.Tenen una superfície de poc més quatre quilòmetres quadrats, i estan situades l’una al costat de l’altra, entre les illes de Krk i Rab.

Sempre havien estat deshabitades i només, esporàdicament, havien estat aprofitades com a terres de pastura. Durant la Primera Guerra Mundial, els austríacs les van utilizar per primera vegada com a presidi, quan hi van tancar presoners de guerra russos. Durant la Segona Guerra Mundial, també van ser utilitzades per a aquest ús macabre pels nazis.

Pocs anys després, l’any 1949, es van convertir en presons secretes i camp de treball on eren tancats els dissidents polítics, a Goli Otok els homes i a Sveti Grgur les dones. El camp estava format per quatre complexos penitenciaris: Prvi muški (camp gran per a homes), Drugi muški (camp petit per a homes), Etrova rupa i Ženski logor (camp per a dones).

La finalitat principal per a la qual es va construir aquesta presó d’alta seguretat era la de servir com a camp d’internament dels opositors estalinistes. Es va inaugurar el 9 de juny de 1949, poc menys d’un any després del trencament de relacions entre Iugoslàvia i l’URSS. La majoria dels reclusos eren militants del Partit Comunista, o simplement simpatitzants d’Stalin i l’URSS.

També hi van ser empresonats els que eren considerats com a anticomunistes -molts serbis, montenegrins i croats-, nacionalistes eslovens o albanesos, desertors…. Com que feia pocs anys del final de la Segona Guerra Mundial, entre els presos també hi havia ústaixes, els feixistes croats que, en col•laboració amb els nazis, havien constituït un estat croat independent, que va perseguir centenars de milers de serbis, jueus i roms, morts en autèntics camps d’extermini com el de Jasenovac, i també col•laboracionistes eslovens.

Els reclusos eren enviats a l’illa des del port de Bakar, moltes vegades sense cap judici ni cap procés judicial obert. Molts han confirmat aquest punt, com ho demostra el testimoni d’Alfred Pal, que podeu veure al final d’aquest article. A més, el fet d’haver estat tancats a Goli Otok n’implicava una total estigmatització, com ho demostren els divorcis exprés que es permetien fer a les dones dels presos. Als fills se’ls solia dir que els seus pares estaven en viatge de negocis, com reflecteix una de les pel•lícules més brillants d’Emir Kusturica, El pare en viatge de negocis, en què a través de la mirada de Malik -el nen protagonista– es retrata la vida de la Iugoslàvia dels anys cinquanta.

Fins l’any 1956, aquest penal fou d’ús exclusiu per a presos polítics. A partir de llavors, també hi arribaren presos comuns, acusats de delictes greus, com violacions i assassinats.

No se sap amb seguretat el nombre de persones que hi van estar tancades. A finals de l’any 2014 es va fer pública una llista on constaven 16.101 noms. L’historiador Vladimir Dedijer (primer partisà i després activista en defensa dels drets humans) n’augmenta, però, el nombre fins a 32.000. El nombre de persones que hi van morir oscil•la entre 400 i 600. Segons aquesta llista van ser 413, i van morir a causa, sobretot, de la insalubritat del camp i de les duríssimes condicions de vida. No és menysprebale el nombre de morts per suïcidi, documentades per testimonis, tot i que no se’n sap amb exactitud el nombre exacte.  Altres fonts augmenten la xifra de defuncions fins a quatre mil. Segons aquesta mateixa llista, el 44% dels detinguts eren serbis, el 21,5% montenegrins, el 16% croats, i el 5% macedonis. El nombre d’eslovens i albanesos era menor, i en la seva immensa majoria eren intel·lectuals.

Camp de treball

A més de les funcions de centre de reclusió, també s’utilitzava com a camp de treball, per tal d’aconseguir la suposada rehabilitació dels interns. Havien de treballar en una pedrera propera al centre o fent tasques artesanals, o fins i tot construint carretereres que no duien enlloc. Tot això ho havien de fer sota dures condicions climàtiques, amb temperatures que a l’estiu podien superar els 35 graus centígrads i que durant l’hivern baixaven fàcilment per sota dels zero graus. El fet que la seva activitat no tingués cap utilitat, ni personal ni social, era una pressió més afegida a la ja de per si, dura, reclusió.

També hi ha constància de tortures i maltractaments per part dels guàrdies, i enfrontaments entre els presos propiciats moltes vegades pels responsables del camp. Encara ara s’hi poden veure búnquers construïts per tal de vigilar l’illa i evitar-ne fugues. Com és fàcil d’imaginar, la navegació era prohibida en les aigües que les envoltaven. D’intents de fugues n’hi ha molt pocs de documentats, les dures condicions de l’entorn tenien un efecte dissuassori indiscutible. Tampoc no hi ha constància de motins de certa rellevància, que posessin en perill la continuïtat del camp.

Després de sortir de Goli Otok, alguns dels interns van haver de treballar en diverses obres, sobretot mines, construcció de carreteres i de línies fèrries, durant uns quants anys. La majoria d’aquestes obres es van fer a la no gaire llunyana Bòsnia. Un testimoni d’això és el lingüista eslovè Tine Logar, que n’ha explicat detalls en les seves memòries.

Després que Iugoslàvia restablís relacions amb l’URSS, mort Stalin, el nombre d’internats va disminuir notablement, tot i que no va ser tancat fins al desembre de l’any 1988.

Les diverses guerres que van assolar la regió durant els anys noranta, ha fet que no es poguessin tirar endavant procesos de rehabilitació fins fa poc. Només ha estat aquests darrers anys que aquesta qüestió s’ha fet present en el debat públic i ara Sèrbia, Croàcia i Eslovènia han començat a rehabilitar els presos. Sèrbia va aprovar una indemnització d’uns 7 € aproximadament) per cada dia passat a Goli Otok; Eslovènia va aprovar poc després una indemnització equivalent a uns 10 € diaris. A Croàcia, país on està situat Goli Otok, el camp ha estat sovint protagonista del debat polític. També s’ha discutit moltes vegades sobre quin ha de ser el seu ús en el futur. S’han fet propostes per desenvolupar projectes relacionats amb el turisme cultural i memòria històrica, però a hores d’ara, totes les instal·lacions estan abandonades.

D’altra banda, una dada no menyspreable,  grups vinculats ideològicament amb el Titisme han fet una aproximació crítica a Goli Otok, han estudiat el cas, condemnat els fets i han demanat reparacions per a les víctimes. Un exemple d’això són diferents articles apareguts a la publicació Novi Plamen (Nova Flama) o els posicionaments del partit Radnicka Fronta (Front Obrer).

També s’han constituït també algunes associacions d’expresos, com l’Associació d’expresos polítics de Goli Otok (a Croàcia) i l’Associació Goli Otok (a Sèrbia).

D’entre els presos que van passar per Goli Otok en podem destacar alguns de relleu, com l’escriptor macedoni Venko Markovski, l’ultradretà croat Dobroslav Paraga, el pintor jueu croat Alfred Pal –acusat d’estalinista-, l’escriptor serbi Dragoslav Mihailovic, l’escriptor eslovè Igor Torkar –acusat de col•laboracionista-, el popular cantant rom Saban Bajramovic –acusat de desertor-, l’escriptor albanès Teki Dervishi o el lingüista eslovè Tine Logar –acusat d’estalinista-.

Una de les conseqüències de la presència de diversos escriptors en el camp és que hi ha diverses obres que n’evoquen la vida, com l’Illa de la Mort, de Venko Markovski, la novel•la De la nit al matí, de l’eslovè Branko Hofman, i també obres de teatre, com Goli Otok, l’illa de la llibertat dels italians Renato Serti i Elio De Capitani.

Podeu sentir, en el següent vídeo, el testimoni del pintor croat d’origen jueu Alfred Pal, empresonat entre els anys 1949 i 1953:

Goli Otok – Testimonial

La informació sobre Goli Otok és molt dispersa i no hi ha obres que en tractin específicament. Hi ha, això sí, una bona colla d’articles que en parlen. Aquí teniu una petita llista d’articles fàcilment accessibles, dels quals he tret informació per a la redacció d’aquest text:

Exyugoslavos se sinceran sobre el gulag de Tito de Vesna Peric (és on explica amb més detall les condicions de vida dels presos; la majoria de les informacions relatives a aquest punt provenen sobretot d’aquest article i dels dos següents, tot i que han estat contrastades amb altres fonts).

Goli Otok. The bare and abandoned island de Marco Mensa, Christina Caiumi i Giulia Rocco

Goli Otok, zloglasna Titovna kaznionica de Goran Vezic

L’inferno dell’Adriatico- Goli Otok (isola Calva), publicat per Esodo Istriano

Tito’s secret prison camp, d’Arno Maierbrugger

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s