Miners contra el Feixisme i per l’Autogestió: la República de Labin, març-abril de 1921

Ara fa poques setmanes es va commemorar el 95è aniversari de la proclamació de la República de Labin, per part dels miners. Van organitzar-se per tal de gestionar ells mateixos les mines i per fer front als atacs de les esquadres feixistes.

Labin, poble també conegut amb el nom italià d’Albona, va ser l’escenari d’una autèntica revolució minera, sorgida de manera espontània contra unes condicions de treball manifestament injustes i contra la pressió cada vegada més violenta dels feixistes. Va tenir una durada breu, de tan sols trenta-cinc dies, però va deixar una forta empremta en els habitants de la zona.

Durant aquells anys, Ístria formava part de l’Estat italià, fruit dels acords de pau que van posar punt i final a la Primera Guerra Mundial. Anteriorment pertanyia a l’Imperi austrohongarès, però la seva derrota en va implicar la pèrdua de sobirania.

Labin, o Albona (situada a l’Ístria sud-oriental), era una ciutat on els seus habitants havien viscut històricament de les mines. Se’n tenen dades de la seva explotació com a mínim des del segle XVII. Amb la incorporació a Itàlia, l’empresa que les gestionava, la Societat Anònima Arsia, va incrementar-hi les inversions, motiu pel qual arribaren a la zona nombrosos italians, una bona part dels quals provenia de Sicília. A principis dels anys vint hi devia haver uns dos mil miners treballant-hi.

Eren anys d’extraordinària agitació. Després de la guerra, i amb el triomf de la revolució bolxevic, bona part de la classe treballadora europea en general i italiana en particular adoptà una actitud molt combativa, que comportà que s’ocupessin moltes fàbriques i que es creessin molts consells obrers per gestionar-les. Això provocà, a Itàlia, l’apassionant debat entre Gramsci i Bordiga, sobre el caràcter que havien de tenir aquests consells obrers. Els fets de Labin són una conseqüència més d’aquesta agitació en un context molt propici, en ple Bienni Roig.

Les condicions de treball a les mines eren deplorables. Això va fer que els miners s’organitzessin per tal de millorar les seves condicions laborals, i ho van fer primer amb uns objectius simplement reformistes, entre finals de 1920 i principis de 1921. Tot i que els resultats d’aquestes mobilitzacions van ser més aviat escassos, provocaren la reacció violenta de la patronal.

Com va passar a tot el conjunt d’Itàlia, la patronal i les classes dirigents van recórrer a l’ús de la força per intentar aturar els moviments populars. En aquest context es van crear les esquadres feixistes, impulsades per Mussolini, que també es feren presents a Labin.

Durant el primer semestre de l’any 1921 aquestes esquadres arriben al seu màxim d’activitat, i també d’impunitat. En tot l’Estat italià van arribar a destruir 17 diaris i impremtes, 59 Cases del Poble, 119 Borses de Treball, 83 Lligues pageses, 151 Cercles socialistes, 151 Cercles de cultura… Aquestes dades serveixen per demostrar el grau d’activitat a què van arribar.

En algunes zones, la seva activitat fou particularment intensa, com ho va ser en els territoris acabats d’incorporar, com Trieste o Ístria. A Ístria, per exemple, el 29 de gener, van assaltar la Borsa de Treball de Dignano. Pocs dies després van assaltar la Cambra Sindical de Trieste.

A Labin en concret, el fet que marcà un canvi de tendència va ser que un dels principals dirigents miners, Giovanni Pipan, va ser atacat per aquestes esquadres en una localitat propera, Pazin. Arran d’aquest fet els esdeveniments es van precipitar. El 3 de març de 1921, els miners, reunits en assemblea, van decidir ocupar les mines. Van rebre, a més, el suport de la població local. Com acostuma a passar moltes vegades en localitats mineres, els treballadors de les mines també treballaven al camp i en tallers artesans. Tot això feia que els vincles amb el conjunt de la població fossin molt forts, cosa que provocà un autèntic moviment de solidaritat.

Pocs dies després, tot va culminar amb la proclamació de la República de Labin. Els miners optaren per crear un sistema de tipus autogestionari. Qui prenia les decisions era l’Assemblea, però qui gestionava els acords era un Consell Central, encapçalat per Pipan. També van organitzar una Guàrdia Roja, dirigida per Francesco da Gioz, que tenia com a objectiu protegir les mines dels atacs de les esquadres feixistes. També van encarregar-se de jutjar alguns miners acusats de boicotejar la gestió del Consell i de treballar a favor dels patrons.

Una altra dada important a tenir en compte és la clara composició multinacional del moviment, ja que hi havia treballadors croats i italians –majoritàriament-, però també n’hi havia d’alemanys, polonesos, txecs… Cal no oblidar que Ístria havia pertanyut fins la Primera Guerra Mundial a l’Imperi austrohongarès, cosa que havia provocat importants moviments migratoris cap a aquest territori de persones de persones d’orígens molt diversos.

Un cop consumada l’ocupació, els propietaris de la fàbrica van intentar recuperar les mines per tots els mitjans, però davant la determinació dels miners de no deixar-se prendre el que havien aconseguit, van optar per demanar l’ajut de l’estat, que va enviar-hi l’exèrcit, just un mes després de la proclamació de la República.

Com era d’esperar, els miners, pobrament armats, van ser vençuts. No tenien capacitat militar per poder aguantar la pressió de l’exèrcit italià que, amb set mil soldats, ocupà fàcilment les mines, el 8 d’abril. Alguns miners intentaren resistir i fugiren cap a la localitat propera d’Strmac. En els enfrontaments hi hagué dos morts (Massimiliano Ortar i Adalbert Sykora), i desenes de detinguts, empresonats a les veïnes Pula i Rovinj.

Cinquanta-dos miners foren jutjats durant el mes de novembre, i el 3 de desembre va ser feta pública la sentència, que els absolia. Van tenir la gran sort de ser jutjats abans de la marxa sobre Roma, que portà Mussolini al poder.

Passats molts anys, durant la Segona Guerra Mundial, el record de la revolta no havia estat esborrat. Es va aprofitar el conflicte bèl•lic perquè la repressió es fes sentir una altra vegada a Labin, amb detencions massives. Llavors, els ústaixes, els feixistes croats, van aprofitar per passar comptes amb alguns dels participants en aquella revolta, entre els quals destaca, per exemple, Giacomo Macillis. Segons alguns recomptes, el nombre de miners morts per aquesta repressió va ser de 185, etre els quals hi havia italians i eslaus.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s