La República de Pindos (1917), un estat per als aromanesos

Fora de l’estat romanès hi ha nuclis de població importants que conserven la llengua romanesa, alguns dels quals força allunyats dels territoris històrics de Romania. Aquest és el cas d’Ístria, i més lluny encara a Grècia, Macedònia i Albània. En aquests territoris, els membres d’aquestes comunitats són coneguts amb els nom de valacs o aromanesos.

Els valacs viuen en diversos punts d’aquests tres estats i normalment no ho fan en territoris compactes ni continus des del punt de vista ètnic. Una de les zones on hi ha hagut, i encara hi ha, una més important concentració d’aromanesos és entorn de les muntanyes de Pindos, al nord de Grècia. Les autoritats gregues han intentat sempre assimilar les poblacions no hel•lèniques i han negat l’existència de cap tipus de conflicte nacional. Per aquest motiu, ara per ara és gairebé impossible de donar una xifra excata del nombre d’aromanesos.

No s’ha fet mai gaire difusió dels intents de crear un estat aromanès que aglutinés aquestes poblacions, que en cas de fructificar hauria canviat el mapa polític de la zona.

Durant el segle XX hi hagué dos intents de crear aquest estat. Totes dues vegades van coincidir amb moments de profunda crisi política, la primera l’any 1917 i la segona l’any 1941, totes dues, doncs, en ple conflicte bèl•lic. En el segon intent, amb molt menys suport popular, hi tingué un paper cucial la intervenció italiana.

La qüestio aromanesa havia estat sempre present en aquestes contrades que, a finals del segle XIX, estaven en poder de l’Imperi otomà. Un exemple ben clar d’aquesta importància és la creació d’un millet per als valacs el maig de l’any 1905, per part del soldà Abdul Hamid. Durant els anys anteriors havia estat important l’activitat d’Apostolos Margaritis, que havia impulsat la creació de nombroses escoles, més d’un centenar, en terres de l’actual Macedònia i de Grècia (a l’Epir), on la llengua valaca era la llengua vehicular. No cal dir que aquestes accions van rebre el suport de l’acabat de crear estat romànès, que va finançar la construcció de bona part d’aquestes escoles. Cal recordar que el modern estat romanès s’havia creat tot just l’any 1859, encara que formalment estava sota sobirania otomana.

Part dels territoris poblats pels aromanesos van passar a sobirania grega els anys 1912 i 1913, arran de les dues Guerres Balcàniques. Poc després d’això, el primer ministre grec, Eleftherios Venizelos, es va comprometre a mantenir aquestes escoles, tot i que aquesta promesa va quedar en paper mullat. Aixó sí, es va signar un acord amb el govern romanès que permetia als estudiants d’aquests centres de continuar els seus estudis universitaris a Romania.

Un cop va esclatar la Primera Guerra Mundial, Albània va ser ocupada per potències occidentals. Itàlia es va apropiar de la zona més meridional del jove estat, acabat de constituir l’any 1912, i França es va fer present a la zona més septentrional, més en concret a la zona de Korça. Totes dues potències ocupants van propiciar la creació d’estats titelles que servissin als seus interessos. Així, d’aquesta manera els francesos impulsaren la formació la República de Korça i els italians el Protectorat italià d’Albània, amb capital a Gjirokaster.

Aquests canvis van esperonar alguns dels líders locals a promoure la creació d’un estat aromanès, la República de Pindos.

Durant aquells anys, arran de les guerres balcàniques i la Primera Guerra Mundial, les fronteres eren molt canviants. Això va fer que el sentit de lleialtat dels aromanesos envers l’estat grec fos més aviat escàs.

Durant el juliol de 1917, representants dels aromanesos van fer arribar una carta al primer ministre romanès, el liberal Ion Bratinau, signada pels alcaldes de diversos municipis de la zona -Samarina, Abella (Avdella), Perivole (Perivoli), Baïassa (Vovousa), Amintchou Metzova (Metsovo), Paléosseli (Palaioselli), Padzes (Pades), Touria (Kranea), Breazna (Distrato), Laca (Laista), Dobrinova (Iliochori), Armata i Zmixi (Smixi)- on demanaven que els fes costat en aquestes demandes.

La presència italiana ben a prop del seu territori va ser considerada com una oportunitat única, ja que aquests líders van pensar que n’obtindrien el suport. Quan els italians entraren en territori grec i arribaren a la zona de Pindos, colindant amb Albània, i van ocupar la ciutat de Samarina, els valacs de diverses poblacions, tretze, de Pindos van demanar l’autonomia sota protecció italiana, i també de Romania.

Finalment, el 29 d’agost de 1917 un consell format per set membres (Dimitrie Diamandi, Ianaculi Dabura, Mihali Teguiani, Tachi Nibi, Zicu Araia, Alcibiadi Diamandi i Sterie Caragiani) va proclamar la creació de la República de Pindos. El membre més destacat d’aquest consell fou Alcibiadi Diamandi, que durant molts anys va continuar defensant aquest projecte.

El suport esperat de les autoritats italianes, i de les romaneses, però, per sorpresa seva no es va materialitzar i no els van reconèixer. Sense cap ajut, els valacs van ser ràpidament vençuts. Les tropes gregues van ocupar aquests territoris entre els dies 3 i 7 de setembre, del mateix 1917.

Després de la Primera Guerra Mundial, el projecte d’estat aromanès no va ser oblidat. Un exemple d’això és que el tema va estar present en les negociacions de la Conferència de Pau de París, l’any 1919, però els intents de crear aquest estat van ser infructuosos.

Durant la Segona Guerra Mundial, en plena ocupació dels Balcans per tropes italianes, alemanyes i búlgares, els italians van voler aprofitar l’oportunitat de legitimar el seu poder amb la creació d’un estat titella i recuperar la proposta d’un estat aromanès, que va tenir vida entre l’any 1941 i 1943. Van establir-ne la capital a Metsovo i l’Assemblea Nacional va ser ubicada a Trikala. No cal dir que la independencia de què gaudia era totalment fictícia.

Per fer això van comptar amb la col•laboració d’alguns valacs, com per exemple Alcibiadi Diamandi, que ja havia participat en els fets de l’any 1917, o Nicola Matushi (que fugí a Romania després d’aquests fets). Diamandi va crear la Legió Romanesa Valaca. Aquesta vegada, però, no va aconseguir el suport majoritari de la població.
Finalment, les tropes gregues reconqueriren el territori l’any 1943, poc després de la capitulació de les forces italianes.

Podeu trobar més informació sobre els aromanesos  a l’entrada següent, del bloc Karl Mar(r)x Factor, escrit per  Stasa Durdic. Us recomano que la seguiu.

Etnias balcánicas poco conocidas I: Los aromunes

 

Anuncis

One thought on “La República de Pindos (1917), un estat per als aromanesos

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s