Visita virtual a l’edifici del Parlament de Romania, la Casa del Poble de Ceausescu

L’edifici del Parlament, conegut encara per molta gent com Palau del Poble, és un dels edificis més singulars. En molts documents és catalogat com a segon edifici més gran del món, després del Pentàgon, i, sens dubte, és l’edifici més impressionant que ostatja un parlament.

Va ser construït entre els anys 1984 i 1989 al centre de Bucarest, i va ser una de les darreres obres que va encarregar Ceausescu. De fet, Ceausescu va ser enderrocat poc després, el Nadal d’aquell mateix any. En la seva construcció hi van treballar unes cent mil persones i ocupa una superficie de 365.000 metres quadrats.

Ceausescu era un gran amant del luxe. És coneguda l’anècdota que explica que, quan van visitar oficialment París, van endur-se de l’hotel bona part dels objectes de decoració que hi havia a l’habitació. Ceausescu va voler sempre la construcció d’un gran edifici en honor seu.

Per construir-lo, es va enderrocar una part important del centre de la ciutat. A aquest autèntic palau s’hi accedeix per una impressionant avinguda, coneguda llavors, l’any 1989, amb el nom d’Avinguda de la Victòria Socialista. Ceausescu pretenia que esdevingués el centre de la vida política de Romania.

Des d’ara, aquest edifici es pot visitar de manera virtual, en el web del Parlament. Hi podeu accedir si cliqueu aquí.

També en podeu veure imatges en el següent vídeo:

TOUR OF CEAUSESCU’S PALACE IN BUCHAREST, ROMANIA

 

Anuncis

Els conflictes fronterers de Bòsnia i Hercegovina

L’any passat es va resoldre, almenys temporalment, la qüestió de la delimitació de fronteres entre Bòsnia i Montenegro en el territori de Sutorina, important per l’accés al mar, ja que Bòsnia només té una altra petita sortida a la costa adriàtica. Aquest tema enterbolia la relació entre tots dos estats des de feia anys, però darrerament havia estat a punt de provocar un conflicte de serioses conseqüències.

Ara bé, aquest no és l’únic contenciós obert que té Bòsnia pel tema fronterer.

Per definició, les fronteres dels nous estats creats arran de la dissolució de Iugoslàvia han respectat els límits traçats entre les repúbliques iugoslaves, de finals dels anys quaranta. En aquells moments ja va haver-hi alguns casos realment problemàtics, però havien quedat somorts.

Tot i aquest principi, les desavinences s’han fet notar, tot i que no han creat problemes de gran importància.Els casos més coneguts són els de la península de Prevlaka, entre Bòsnia i Montenegro; la delimitació de la frontera entre Eslovènia i Croàcia, encara no resolt del tot, i entre Montenegro i Kosova, un dels temes centrals que enrareix l’actualitat política de Kosova, sobretot.

En aquests moments, la resolució d’aquests conflictes és important per a Bòsnia, ja que, almenys en teoria, és imprescindible tenir-los resolts per tal de poder tenir accés a la Unió Europea i a l’OTAN.

Amb Sèrbia

Els contenciosos es concentren en dues àrees. Hi ha, d’una banda, els pobles de Medjurjecje i Sastavci enclavats en les municipalitats de Rudo i Priboj. Tot i que pertanyen a Bòsnia estan totalment encerclats per territori serbi. En els darrers anys, Sèrbia ha proposat de fer un intercanvi de terrenys, però la municipalitat de Rudo, hauria de pertànyer íntegrament a Sèrbia, cosa que Bòsnia no accepta de cap de les maneres. Sastavci té uns 270 habitants i pertany a la República Sèrbia de Bòsnia. Els habitants d’aquest enclau depenen totalment dels serveis de l’estat veí. Medjurjecje està en una situació similar, amb poc més de quatre-cents habitants.

El problema més greu entre tots dos estat és on hi ha les plantes hidroelèctriques de Bajina Basta i Zvornik 1 i Zvornik 2. Evidentment, l’alt valor econòmic que representen aquestes plantes afegeix un plus de complicació a la disputa merament territorial. Sèrbia proposa que la delimitació vingui marcada pel riu Drina, cosa que Bòsnia no vol, ja que això representa un clar benefici per a Sèrbia.

Amb Croàcia

Les fronteres de Bòsnia amb Croàcia encara són més extenses. En aquest sentit és particularment problemàtica la definició dels límits tant per terra com per mar. L’exemple més clar el tenim a Neum, que és l’única sortida al mar que té Bòsnia. Les fronteres terrestres no estan clares del tot, però les aigües territorials tampoc. A més, el fet que que Croàcia quedi partida per aquest enclau comporta diversos problemes: alentiment del trànsit, que de vegades pot representar hores -amb la pèrdua econòmica que això comporta-,tràmits burocràtics (hi ha dos controls fronterers en tres quilòmetres, que a més són punt d’entrada a la Unió Europea)… Tot això ha fet que el govern croat tirés endavant un projecte com el de la construcció del macropont de Peljesac, que ha d’unir les dues parts de Croàcia per aquest pont, que passaria per illes croates que hi ha davant la costa de Neum. D’aquesta manera se solucionarien aquests problemes. De tota manera, el gran cost econòmic de l’obra, faraònica, ha hipotecat les arques croates. El conlicte entre tots dos estats afecta sobretot dues illes, just precisament davant la costa. Hi ha un acord signat per Tudjman i Izetbegovic l’any 1999 sobre aquest tema, però no està tancat del tot, i de tant en tant salta alguna espurna.

Un altre focus de tensió és Kostajnica, al nord de Bòsnia, que en teoria queda dividida pel riu Uncica, que la parteix en dues parts. El problema és que l’accés croat a aquesta zona està totalment minat, amb la qual cosa la seva sobirania és més teòrica que no pas real. Per aquest motiu, Croàcia ha proposat a Bòsnia de fer algunes mofificacions per tal que sigui accessible. De moment, no hi ha res acordat. L’any 1991, aquest territori, poblat majoritàriament per croats, va patir els efectes de la guerra, que en aquest cas concret va comportar l’expulsió de la majoria de la població per part dels rebels txètniks. L’any 1995, el territori va ser recuperat per forces croates. A hores d’ara, la part bosniana forma part de la República Sèrbia de Bòsnia.

Una tomba per a Boris Davidovic, de Danilo Kis

Kis

Una tomba per a Boris Davidovic, amb el subtítol de Set capítols d’una sola història comuna, és l’obra més coneguda de l’escriptor serbi Danilo Kis. Va ser editada, per primera vegada, l’any 1976 a Iugoslàvia, i la seva publicació va venir acompanyada d’una extraordinària polseguera.

Aquest volum està format per set històries amb un denominador comú: una dura crítica contra el poder, sempre opressor, i els seus mecanismes per anorrear la voluntat de les persones i d’exterminar els oponents polítics, amb totes les misèries que això provoca en totes i cadascuna de les persones.

Les històries les protagontizen diversos personatges: revolucionaris, revolucionaris que s’han acomodat en el poder, oportunistes, espies, delinqüents, abocats tots a accions sublims i alhora a accions miserables. La majoria de les històries estan ambientades a la Unió Soviètica en ple estalinisme. Per aquest motiu, moltes vegades se l’ha volgut veure com una crítica contra l’estalinisme, i més concret del gulag, que ho és, però va molt més enllà, i per aquest motiu, a la Iugoslàvia socialista, estat molt més liberal que l’URSS va intranquil•litzar també els governants de la Lliga comunista, fins al punt que se’n van retenir edicions i l’autor va patir l’ostracisme, fins al punt que va acabar emigrant a París. Evidentment es van amagar els motius reals d’aquesta persecució i van argumentar plagi, suposadament de Borges, de Joyce, i fins i tot de Soljenitsin i de Mandelstam, perseguits aquests dos últims per la burocràcia estalinista.

Danilo Kis va néixer a la Voivodina l’any 1935, a prop de la frontera amb Sèrbia. Cap a finals dels anys seixanta va començar a ser conegut, sobretot, per la seva trilogia Jardí, cendra (1965), Penes precoces (1969) i El rellotge de sorra (1972). El salt definitiu a la fama, però, va arribar precisament amb aquesta obra. Va morir l’any 1989 a París, de manera prematura.

L’any 2015 es va reeditar aquesta obra en català, a càrrec d’Angle Editorial, i amb traducció de Simona Skrabec, autora també del pròleg, molt recomanable i aclaridor.

La Voivodina serà un altre Kosova?

Des del moment que Iugoslàvia va quedar reduïda a Sèrbia i Montenegro, i també després, sobretot després de la guerra de Kosova, sempre hi ha hagut un interrogant sobre com evolucionarien les coses a la Voivodina, un territori al nord de Sèrbia, d’uns vint mil quilòmetres quadrats i dos milions d’habitants, on viuen diferents comunitats ètniques.

Aara fa tot just un any va aparèixer un article signat per Wayne Madsen a la Xarxa Voltaire, on denunciava uns suposats plans de la Unió Europea i dels Estats Units per arrabassar la Voivodina a Sèrbia i convertir-la en un nou estat pseudoindependent i titella al servei dels interessos imperialistes. D’aquesta manera, segons afirma l’autor de l’article, es culminarien les agressions contra Sèrbia, que ja van comportar les doloroses separacions de Montenegro i la pèrdua de Kosova.

Per tirar endavant aquest projecte, comptarien, els nord-americans, amb la col•laboració de la nova presidenta croata Kolinda Grabar Kitarovic, que té interessos i vincles molt concrets amb els Estats Units.

Tot i que, particularment, no comparteixo, ni de bon tros, l’argumentari exposat, us en passo l’enllaç, en la versió castellana i francesa, per tal que pugueu valorar-ho vosaltres mateixos. Entre d’altres motius que justifiquen que us passi l’enllaç, hi ha el fet que bona part de la població sèrbia comparteix aquest sentiment i també que en els nostres mitjans no acostuma a arribar-nos aquesta visió.

Versió en castellà: http://www.voltairenet.org/article186906.html
Versió en francès: http://www.voltairenet.org/article186776.html

No crec que ni els Estats Units ni la Unió Europea tinguin ara cap interès a desestabilitzar aquest territori, a les portes de la Unió Europea, i més en un moment en què les relacions amb Rússia són molt tibants i en què no interessa crear nous focus de tensió.

D’una banda, Sèrbia està en procés de negociació de la seva integració a la Unió Europea i ha donat suport al govern ucraïnès en la seva lluita contra les revoltes del Donbass. D’altra banda, és evident que els Estats Units estan pressionant, de forma matussera i humiliant, el govern de Kosova perquè arribi a algun acord amb Sèrbia. És evident que els albanesos ja no són els aliats predilectes dels Estats Units als Balcans (de fet el seu rol ha canviat significativament des de la caiguda de Milosevic).

Finalment, i definitiu, des del punt de vista demogràfic hi ha una aclaparadora majoria de població sèrbia, majoria que no ha parat de créixer en el darrer segle. A més, hi ha una tendència, lenta però indiscutbile, que la població hongaresa emigri cap a Hongria. Tot plegat fa que la situació sigui molt diferent del Kosova d’abans de la guerra, on prop del 90% de la població era albanesa. Per tant, això fa molt poc probable l’escenari que planteja l’autor de l’article.

Sobre l’evolució demogràfica de la Voivodina:
https://balcaniablog.wordpress.com/2015/01/23/la-voivodina-un-mosaic-de-nacionalitats/

Fa pocs dies, un altre article del mateix blog denunciava la mà dels Estats Units en les mobilitzacions populars de Macedònia, en la línia de considerar que aquestes protestes tenien com a únic objectiu desestabilitzar l’estat per tal de poder-lo controlar més fèrriament, i comparava els fets esdevinguts en aquell país amb el Maidan ucraïnès.

Augmenta el nombre de montenegrins favorables a l’ingrés a l’OTAN, segons les enquestes oficials

Des del moment que es va anunciar la intenció del govern montenegrí d’entrar a l’OTAN es fan enquestes periòdicament sobre el grau de suport pòpular a aquesta proposta. L’última que s’havia fet, ara fa vuit mesos, havia donat un percentatge de favorables del 41,6%, mentre que el de contraris era el 39,6%, per tant, uns resultats molt ajustats. No és gens clar, doncs, que hi hagi un clar suport a la política del govern en aquest sentit. Si a això hi afegim la polarització que ha viscut, i viu, el país aquests darrers mesos, amb les protestes contra el govern, clarament atlantista, aquests resultats són particularment rellevants, ja que l’oposició és més contrària a aquesta decisió.

Aquesta mateixa setmana s’ha fet pública una altra enquesta que mostra uns resultats més favorables a l’opció atlantista del govern. Concretament, el 47,3% dels enquestats s’hi mostren favorables, mentre que els contraris representen el 37,1%, i el percentatge d’indecisos és d’un 15,6%. Hi ha, doncs, una tendència creixent dels partidaris i en canvi un descens dels contraris. Aquestes són les dades que es desprenen d’una enquesta duta a terme per DAMAR, l’agència nacional de demoscòpia, entre els dies 19 i 24 de gener.

No cal dir que aquests resultats han estat qüestionats per part de l’opinió pública que acusen el govern d’instrumentalitzar aquesta agència en benefici dels seus interessos polítics. Això ho emmarquen en el context de les protestes ciutadanes. A més, les acusacions de corrupció contra el govern, i del seu control absolut dels mitjans de comunciació públics, fan que l’oposició no se’n refiï.

Els grups opositors, que han convocat diverses manifestacions contra un eventual ingrés a l’OTAN demanen que es faci un referèndum per decidir sobre aquest tema. Rússia, per la seva banda, dóna suport a aquesta opció, tal com va manifestar el seu ministre d’Afers Estrangers ara fa unes setmanes, quan es va fer pública, per part de l’OTAN, la invitació formal a Montenegro.

Els responsables de l’OTAN, no cal dir-ho, ja han mostrat la seva satisfacció per aquestes dades. Consideren que el fet que el país hagi rebut aquesta invitació, per entrar a l’OTAN, n’ha fet incrementar el suport.

D’altra banda, aquest ingrés pot implicar canvis legislatius, un dels quals afecta la presència de tropes en operacions internacionals, com per exemple a l’Afganistan. Es preveu que el proper mes de març s’aprovi l’obligatorietat de participar-hi. És evident, però, que la majoria de la població està en contra d’aquesta presència de tropes montenegrines fora de les fronteres del país. Actualment hi ha un petit contingent a l’Afganistan, però formalment aquesta participació és voluntària; a partir del març passarà a ser obligatòria.