Eslovènia i Croàcia encara esperen la resolució del Tribunal d’Arbitratge que ha de tancar el debat fronterer

Eslovènia i Croàcia tenen un conflicte obert des de fa anys que afecta la delimitació de les seves fronteres, tant marítimes com terrestres.

L’any 2011, Eslovènia i Croàcia van acceptar un arbitratge internacional per resoldre el conflicte entre tots dos estats a l’hora de delimitar les fronteres. L’organisme encarregat d’aquest afer és el Tribunal d’Arbitratge de l’Haia, que ja hauria hagut de fer pública una proposta definitiva de delimitació de fronteres, almenys això és el que es va anunciar el mes de juny de l‘any passat.

Més d’un any després, el tema no s’ha resolt, i no només això, sinó que no hi ha indicis que aquesta resolució definitiva sigui imminent. S’està especulant que abans de la tardor no hi haurà una sentència definitiva, tot i que legalment no hi ha una data límit. Un cop la sentència sigui ferma, tots dos estats tindran un termini de sis mesos per tal de fer els canvis legals necessaris perquè pugui entrar en vigor.

Les deliberacions d’aquest tribunal van concloure a finals del mes de juny de l’any passat, poc després que els governs de tots dos països presentessin els arguments en què fonamenten les seves posicions.

Aquest tribunal està format per cinc membres i haurien d’arribar a un acord amb el suport, com a mínim, de tres dels magistrats. En teoria, des del mes de juny de l’any passat podien fer una sèrie de gestions, com visites als llocs afectats, fer enquestes o sol•licitar informes per tal de poder dictar sentència.

Hi ha més d’un territori afectat per aquest arbitratge. El més important, i que ha provocat més tensions, és el del golf de Piran. Tots dos governs, per començar, han aportat sempre dades contradictòries: segons Croàcia comparteixen 670 quilòmetres de frontera i segons Eslovènia la frontera compartida és de 688.

L’origen del conflicte cal cercar-lo arran de la dissolució del Territori lliure de Trieste, l’any 1954, en què es va dividir entre Itàlia i Iugoslàvia. L’any 1975 la divisó es va donar per tancada amb el tractat d’Osimo, però van quedar alguns punts poc detallats.

L’any 1991, Eslovènia, un cop convertida en estat indpendent, va presentar una primera proposta de delimitació, que consistia a situar la frontera en el centre del golf, però un any més tard va declarar la sobirania sobre tot el golf, cosa que Croàcia no va acceptar mai. Lògicament, el debat també ha afectat les aigües territorials. Cal afegir-hi, a més, que part de la població que hi viu és italiana, i no eslovena o croata.

Un altre punt de conflicte és la delimitació de la frontera al delta del riu Dragonja. Segons Eslovènia, la frontera ha de situar-se al sud del delta mentre que per a Croàcia el límit territorial l’ha de marcar el riu.

Finalment, hi ha un punt fronterer, a Plovanija, construït unilateralment per Croàcia però no reconegut per Eslovènia, el cim del Zumberak/Gorjanci, on hi havia una caserna de l’exèrcit iugoslau, i un petit territori entorn del riu Mura.

Durant aquests anys hi ha hagut diferents intents d’acord entre ambdues parts, però cap no ha rebut prou suport a banda i banda de la frontera.

El primer va ser l’any 2001, entre Janez Drnovsek i Ivica Racan, segons el qual Croàcia obtenia un terç del golf i frontera marítima amb Itàlia, mentre que Eslovènia aconseguia un corredor que li permetia accedir a aigües internacionals. Eslovènia va ratificar l’acord, però el parlament croat no ho va fer mai.

Uns anys mes tard, el 2007, es va signar l’acord de Bled on es proposava ja un arbitratge del Tribunal de l’Haia, de manera que totes dues parts poguessin reclamar els territoris en litigi que creguessin oportuns. En aquest cas, a Eslovènia el suport va ser molt escàs i va quedar en paper mullat.

Després d’alguns incidents entre tots dos estats i campanyes de grups ultranacionalistes, tant d’un país com de l’altre, es van bloquejar totes les negociacions.

A partir de llavors, aquest contenciós va ser utilitzat pels dos govern en afers internacionals, per exemple en l’accés de Croàcia a la Unió Europea i a l’OTAN. Eslovènia va arribar-ne a bloquejar la negociació.

El precedent de la resolució del conflicte entre Croàcia i Montenegro al Tribunal d’Arbitratge de l’Haia va ajudar a desencallar el tema. Croàcia va proposar, després, una solució similar a Eslovènia, però va ser desestimada. Finalment, un acord entre Jadranka Kosor, per part de Croàcia, i Borut Pahor, per part d’Eslovènia, va permetre que aquesta fos la via de resolució del conflicte.

El Tribunal s’havia de constituir després que Croàcia entrés a formar part de la Unió Europea, cosa que va fer l’estiu de fa dos anys.

Anuncis

Bulgària a prop (documental soviètic): imatges de la Bulgària de 1974

 

Bulgària, a prop (Близкая Болгария) és un documental elaborat per la televisió soviètica l’any 1974, dirigit per I. Galkin. Té com a objectiu mostrar els “extraordinaris” avenços, en tots els terrenys, del país, aleshores ja dirigit per Tòdor Jívkov. Jívkov era secretari general del Partit Comunista de Bulgària des de l’any 1954, i president del Consell d’Estat des de 1971.

Aquest documental és tota una exhibició dels tòpics del discurs “socialista” absolutament esclerotitzat de l’època Bréjnev. Tot un document.

El podeu veure en el següent enllaç: Близкая Болгария

 

La lluita per aturar l’enderrocament de cases dels roms de Garmen, a Bulgària

A mitjan del mes de maig, les autoritats búlgares van ordenar l’inici de la primera fase de l’enderrocament dels habitatges on viuen “il•legalment” diverses famílies roms al barri de Kremikovtzi, a Garmen. Aquesta demolició va començar a principis del mes de juny. Arran d’aquests fets, força persones i entitats humanitàries es van mobilitzar, tot i la massiva presència policial.

Les autoritats argumenten que els conflictes en aquesta zona són continuats des de fa anys, però que, darrerament, a causa de l’augment de membres d’aquesta comunitat, el nombre de robatoris i atracaments ha augmentat considerablement. Això ha estat utilitzat com a coartada per tal de procedir a la demolició de 124 habitatges autoconstruïts. Legalment, aquestes persones han de tenir un lloc per reallotjar-se, però a la pràctica aquestes vivendes alternatives de moment no hi són ni han estat construïdes.

No cal dir que tots aquests incidents han estat aprofitats per grups d’extrema dreta per tal d’atiar campanyes de caire racista. Un exemple d’això han estat algunes de les declaracions d’un dels líders de la formació ultranacionalista, amb representació al Parlament, Front Patriòtic, Valeri Simeonov.

Cap a finals del mes de juny, el nombre d’arrestats per diversos incidents a Garmen era de trent-cinc, segons fonts roms.També, les mateixes fonts han denunciat atacs com els que van patir els roms que viatjaven a l’autobús número 88 de Sofia a mans d’un grup d’skinheads, que van provocar l’hospitalització de diverses persones. Líders roms denuncien la impunitat amb què actuen aquests grups i el silenci absolut de la premsa búlgara.

Ara, el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha demanant formalment al govern búlgar que aturi l’enderrocament d’aquests habitatges. Diverses organitzacions nogovernamentals -com Iniciativa per la Igualtat d’Oportunitats o el Comitè d’Hèlsinki de Bulgària- havien fet una sol•licitud en aquesta línia a aquest Tribunal. A més, aquest Tribunal ha demanat al govern búlgar quines són les mesures que ha pres per tal de reallotjar aquestes famílies.

Ara només cal veure com reaccionaran les autoritats búlgares.

Dones de Negre recorda Srebrenica i condemna el Genocidi al centre de Belgrad

Com cada any, l’organització feminista i pacifista Dones de Negre ha organitzat diversos actes, sobretot, a la capital sèrbia, però també en altres punts del país -com Novi Sad, Kragujevac o Zrenjanin-, per tal de recordar i condemnar els fets d’Srebrenica. Volen, amb aquestes accions, denunciar els abusos que ha comès el seu país i condemnar els intents de negació del genocidi.

Com s’ha fet en els darrers anys vint anys, les concentracions s’han fet totalment en silenci i amb les manifestants totalment vestides de negre. En les concentracions que van tenir lloc ahir, es van poder veure pancartes amb lemes com “Negació i Oblit = Genocidi”, “Solidaritat. No oblidem el genocidi d’Srebrenica”.

A les dotze del migida es va fer una concentració davant la Presidència de Sèrbia amb el lema “Quan Sèrbia s’emmiralla, veu Srebrenica”, i també van lliurar una carta a la Presidència, on es qualifica de Genocidi els fets d’Srebrenica. Prèviament s’havien encès espelmes en homenatge a les víctimes. També es van fer algunes concentracions a la tarda, amb reproduccions simbòliques del Memorial de Potocari, Srebrenica.

Tot i això, aquest any es van prohibir concentracions, com l’anunciada dels 7.000, impulsada pel periodista crític Dusan Masic (amb el suport de més d’una quarantena d’entitats i organitzacions nogovernamentals), que pretenia envoltar el Parlament. Davant la previsió d’aldarulls, ja que diversos grups d’extremadreta, com el Partit Radical de Vojislav Seselj, havien convocat contramanifestacions, la policia va prohibir-les. Tot i això, diversos elements ultradretans van concentrar-se també, tot i la prohibició, cosa que va comportar l’arrest d’algunes d’aquestes persones.

Dones de Negre sempre ha fet campanya per tal que des del govern s’accepti que el que va succeir a Srebrenica va ser un genocidi. El govern serbi, i també el Parlament, ha condemnat els fets com un acte de brutalitat, però s’ha negat reiteradament a acceptar que fossin un acte de genocidi. És més, s’ha oposat frontalment a la possiblitat que l’ONU aprovés una resolució en aquests termes.

Una altra activitat que també s’organitza cada any, des del 2012, és una marxa de 220 km en bicicleta, Caravana per la Pau, de Belgrad a Srebrenica, amb l’objectiu de traslladar a la població d’Srebrenica la seva solidaritat i denunciar el paper i la responsabilitat de Sèrbia ens els fets que van tenir lloc durant la guerra de Bòsnia. A més de serbis, hi acostumen a participar persones de diverses nacionalitats, de Bielorússia, Hongria, Gran Bretanya… Van sortir de Belgrad el dia 8 de juliol i el dia 10 van arribar a Loznica, on van fer un acte abans d’entrar a Bòsnia per anar al Memorial d’Srebrenica. En els actes organtizats a Potocari (on hi ha el Memorial) hi participen des de l‘any 2000. L’any passat, algunes persones que participaven en aquesta caravana van patir agressions.

Dones de Negre es va fundar l’any 1991, quan van esclatar els primers conflictes als Balcans, amb l’objectiu de reivindicar una solució pacífica i democràtica dels conflictes polítics.

Darko Rundek, cançó d’autor compromesa

Darko Rundek és un dels cantants balcànics més interessants. Tot i que no es dedica exclusivament a la música, també és actor i poeta, és una de les facetes en què més han transcendit.

Va néixer a Croàcia l’any 1956 i de ben jove es començà a dedicar a la música, com a membre del grup de rock Haustor, un dels més populars de l’antiga Iugoslàvia, format l’any 1977 i amb el qual va gravar tres discos.

A partir de l’any 1997 va començar la seva carrera en solitari, amb el disc Apokalipso, on barreja diferents estils musicals i abandona en part el llenguatge més rocker. Les lletres de les seves cançons es caracteritzen per estar molt elaborades.

En solitari ha publicat altres discos, com U širokom svijetu (A l’ample món) i més endavant Ruke (Mans). Ara fa poc ha publicat el seu últim disc Mostovi (Ponts).

Un altra de les característiques de les seves cançons és que no defugen el compromís social i polític, situat clarament a l’esquerra.

Aquí teniu la seva pàgina web:
http://www.darko-rundek.com/

Si cliqueu sobre el nom de les cançons, les podreu escoltar:

RUKE

MAKEDO

BI MOGO DA MOGU

Totes les cançons d’aquest post han estat triades per Danica Vukosavljevic, que m’ha fet conèixer Darko Rundek. Li agraeixo molt aquesta descoberta.

 

Els immigrants que travessen els Balcans estan en terra de ningú, segons un informe d’Amnistia Internacional

Des de fa uns mesos, el tema de la immigració ha passat a un primer pla als països balcànics, que s’han convertit en una de les principals vies de pas per arribar a l’Europa Occidental, de persones procedents de l’Orient Mitjà i de l’Àsia Central.

Ara farà gairebé un any es va anunciar la construcció d’un mur que separararia Bulgària de Turquia. Fa pocs dies, el govern hongarès també va anunciar la construcció d’un altre mur entre Hongria i Sèrbia. Aquests dos tristos fets demostren que l’allau de persones que intenten arribar a la terra promesa no para de créixer.

Aquests darrers dies, s’han publicat a la premsa informacions terribles, com els 24 morts a les línies fèrries, morts atropellats per trens a Macedònia. Aquesta mateixa setmana, els mitjans digitals Balkan News i Meta.mk també comentaven que només en un cap de setmana 1.209 persones havien demanat asil a Macedònia. Entre el 19 de juny i el 6 de juliol, segons aquests mitjans, el van demanar 8.595 persones, sobretot procedents de Síria, Irak, Afganistan i Somàlia.

Fa temps que diverses ong’s i organitzacions humanitàries estan preocupades pel tema i en fan seguiment. Amnistia Internacional ha publicat aquest 7 de juliol un informe on analitza aquests fets.

Segons aquest informe, aquestes persones són víctimes d’abusos i extorsions per part de màfies, però també per part de la policia i les autoritats, que s’aprofiten de la seva situació d’indefensió jurídica, particularment a Sèrbia i a Macedònia. No són gens estranyes les agressions físiques per part de la policia de fronteres (hi ha casos documentats d’agressions a dones embarassades), ni tampoc que es demanin diners per facilitar-ne el pas. Segons Aministia hi ha casos on es pot demostrar que s’han arribat a demanar 100 € per persona per poder travessar la frontera hongaresa. Aquests abusos s’han pogut detectar tant a Grècia, com a Macedònia, Sèrbia o Hongria.

Un altre problema molt greu són els centres d’internament. Un dels més coneguts, tristament coneguts, és el de Gazi Baba, un centre de “recepció” per a immigrants on centenars de persones romanen empresonades, de vegades durant mesos, entre les quals també hi ha nombroses dones embarassades, amuntegades i en unes condicions absolutament lamentables. De centres d’aquestes característiques n’hi a tots quatre països. Fa uns dies va córrer per les xarxes un vídeo on era palesa la situació dramàtica d’internament en aquest centre.

Els governs de Sèrbia i Macedònia, a més, s’han resisitit de manera reiterada a concedir asil a aquestes persones. Això ha fet que corrin el rsic de ser detingudes, la qual cosa les obliga a travessar clandestinament tot Sèrbia fins arribar a la frontera hongaresa.

A Hongria la situació no és gaire millor. Es repeteixen els abusos, i el nombre d’asils concedit també és molt escàs. Durant l’any passat només el van rebre 240 persones, xifra molt baixa tenint en compte que més de seixanta mil persones hi han arribat en molt poc temps.

A part dels abusos policials, també hi ha màfies que se n’aprofiten. Hi ha les figures dels contrabandistes, que són les persones que els han d’ajudar a travessar les fronteres. També cobren elevades quantitats per fer aquest pas i moltes vegades els immigrants són abandonats sense haver aconseguit el seu objectiu.

Amnistia Internacional ha fet aquest informe després d’entrevistar-se amb més de cent persones que han fet aquesta travessia, de visitar centres de “recepció” i municipis fronterers.

Podeu llegir l’informe sencer en l’enllaç següent:
https://www.amnesty.org/en/documents/eur70/1579/2015/en/

Caiguda de la natalitat a Croàcia

L’any passat, Croàcia va registrar el creixement negatiu de població més notable des de l’any 2003. Això és el que es desprèn de les dades presentades fa pocs dies per l’Oficina Nacional d’Estadística de Croàcia.

Segons les dades que es van aportar en la presentació de l’informe, el nombre de naixements va ser inferior al de defuncions en una xifra d’11.273 persones: l’any 2014 hi hagué a Croàcia 39.566 naixements i 50.839 morts (un 1,3% més que l‘any anterior). Aquesta diferència entre les dues xifres és la més alta de les registrades aquests darrers dotze anys. El nombre de naixements va disminuir un 2’7% en relació amb l’any anterior.

De fet, la crisi demogràfrica s’ha convertit a Croàcia en una de les principals preocupacions del país. Aquesta mateixa setmana, la presidenta del país, Kolinda Grabar-Kitarovic , ha posat aquest tema com a exemple de problema greu del país, un dels més greus del país. Ho ha aprofitat per agumentar el seu rebuig a donar suport a la candidatura de Vesna Pusic, ministra d’afers estrangers de Croàcia, a la Secretaria General de les Nacions Unides (tema que considera molt secundari en comparació amb el demogràfic).

Pel que fa a la nupcialitat, el nombre de matrimonis registrats l’any passat va ser de 19.501, mentre que de divorcis n’hi hagué 6.570 divorcis, també el 2014.

Quant als moviments migratoris, les dades també són negatives, ja que l’any passat van marxar del país 20.858 persones, mentre que només s’hi van establir 10.638 nous residents, cosa que representa un saldo negatiu de 10.220 persones.

Aquestes dades també confirmen la mala situació econòmica de Croàcia i, sobretot, la situació d’incertesa i desencís provocada després de l’ingrés a la Unió Europea, que no ha aportat els beneficis que moltes persones esperaven.

Finalment, la població de Croàcia, a finals de 2014, era de 4.225.316 habitants.

De tota manera, aquesta crisi demogràfica no és exclusiva de Croàcia, sinó que afecta el conjunt de països de la regió, que han patit globalment un descens de la població notable en els darrers quinze anys.

A Sèrbia, per exemple, segons dades oficials de 2014, van néixer 65.554 infants i van morir-ne 100.300, sobre un total de set milions cent mil habitants; a Bòsnia i Hercegovina en van néixer 29.247 i en van morir 34.824, sobre un total de tres milions vuit-cents mil habitants; i Bulgària també presenta un saldo negatiu, amb 68.083 naixements i 108.952 defuncions.

Sobre la situació a Moldàvia, podeu llegir la següent entrada:
https://balcaniablog.wordpress.com/2015/01/18/moldavia-perd-400-000-habitants-en-deu-anys/

Pel que fa a Bulgària:
https://balcaniablog.wordpress.com/2014/09/15/bulgaria-continua-perdent-poblacio/

El govern de Kosova reconeixerà les minories montenegrina i croata

El govern de Kosova està fent passos per tal que les minories croata i montenegrina siguin reconegudes de forma oficial. Tot i que, de facto, estaven reconegudes, ara, amb un canvi constitucional, constaran a la llista de minories que figuren a la Constitució, cosa que els garantirà més drets.

Aquestes dues minories, particularment la montenegrina, han tingut sempre estrets vincles amb la població sèrbia. En el cas dels croats, si bé parlen la mateixa llengua, el serbocroat, el fet que professin la religió catòlica, ha fet que tinguessin bones relacions també amb la comunitat catòlica albanesa.

Aquest reconeixement oficial l’ha anunciat als mitjans de comunicació la ministra Jasmina Zivkovic, cap de la Comissió de Drets de les Minories i del Retorn.

Ara, la proposta d’esmena s’haurà de fer arribar al Tribunal Constitucional. Un cop aquesta institució li doni el vistiplau, haurà d’enviar-se al Parlament, que és qui l’haurà d’aprovar definitivament.

Entre d’altres coses, aquest canvi implicarà que dins el bloc de minories que hi ha al parlament, hi haurà escons reservats per a aquests grups ètnics, cosa que ara no passa, a diferència del que passa amb altres grups, com els serbis, turcs, roms, aixkalis, bosníacs o goranis.

En el conjunt de la població del país representen un percentatge poc elevat de població, tot i que estan assentades en el territori des de fa segles. Com que el seu estauts no era reconegut, no apareixen en les dades del cens de 2011. Per tant, per trobar-ne dades mínimament fiables, cal remuntar-nos al cens de 1991, any en què es comptabilitzaven uns vint mil montenegrins (20.365) i uns vuit mil croats (8.062).

Els montenegrins

Els montenegrins es concentren sobretot a les municipalitats de Pec, Pristina, Gkajova, Istok, Decan i Kosovska Mitrovica. Ha estat una comunitat que, tot i no ser extraordinàriament nombrosa, ha tingut sempre certa projecció. Va ser rellevant el seu paper en el moviment comunista local, d’altra banda molt minoritari a Kosova. Molts montenegrins han treballat, històricament, a les mines.

El màxim nombre registrat de persones de nacionalitat montenegrina és de trenta-set mil, en el cens de l’any 1961, any a partir del qual la xifra comença a minvar de manera constant.

La minoria montenegrina va rebre cert reconeixement l’any 2008. Tot i això, ha estat siginificativa l’emigració, aquests darrers anys, de membres d’aquesta comunitat a Montenegro i al sud de Sèrbia.

Els croats

La minoria croata no és, ni ha estat mai, gaire nombrosa. Tots els indicis apunten que el nombre de croats ha disminuït a Kosova de manera notòria aquests darrers anys. Moltes persones d’aquesta comunitat han optat per l’emigració, a Croàcia sobretot.

Tot i això, la seva presència està documentada des de fa molts anys, per primera vegada l’any 1303 . A Janjevo i Letnica, principals nuclis habitats per croats, hi viuen, amb seguretat, des de fa uns set-cents anys. Sembla ser que provenien de la ciutat de Ragusa (Dubrovnik) i es dedicaven al comerç. També es té constància que n’hi hagué treballant a les mines. A Janjevo tenen una posició econòmicament folgada, ja que normalment són propietaris de petits tallers. La comunitat croata, menys nombrosa, viu a Letnica, a la municipalitat de  Vitin, zona eminentment rural. En aquest cas, la majoria són pagesos pobres.

L’any 1948 vivien 5.290 croats a Kosova, 8.264 el 1971, 8.718 l’any 1981 i 8.062 l’any 1991 (el 0,4% del cens total del país).

Quan Croàcia va proclamar la seva independència, l’any 1991, els croats de la Voivodina i de Kosova es van convertir en el blanc dels atacs dels txètniks, que els consideraven com a quintacolumnistes. Vojislav Seselj va arribar a ser present a Kosova amb intencions intimidatòries.

Durant la guerra de Kosova, una bona part dels ciutadans croats van abandonar Kosova. Segons algunes estimacions, l’any 2008 només tres-cents croats continuaven vivint a Janjevo. Molts dels croats que van marxar es van reassentar en zones de Croàcia que van quedar despoblades arran de la guerra de Croàcia, sobretot a Eslavònia i a Dalmàcia. Un exemple d’això és el poble de Lika, poblat originàriament per serbis.

De Letnica, també van marxar molts croats cap a Macedònia en plena guerra de Kosova. Molts d’aquests croats van acusar grups extremistes albanesos d’atermorir-los.

El principal tret d’identitat d’aquesta comunitat és la religiositat, catòlica.També, de croats, n’hi ha que viuen a les ciutats, però no ho fan en grups segregats de la resta de la població.

Gjirokastra, a Albània, Patrimoni de la Humanitat

Gjirokastër – Gjenovefa Cipi 

Gjirokastra és el nom d’una de les ciutats albaneses més interessants que hi ha. El nom en albanès és Gjirokastër i en grec Argirokastra. El seu nom, d’origen grec, vol dir Ciutat de plata. És una de les principals ciutats del sud d’Albània, tot i que no és extraordinàriament poblada. En aquests moments té entorn de trenta mil habitants. És també un dels principals centres de la comunitat grega d’Albània.

La ciutat, voltada de muntanyes, està dominada per un castell medieval d’origen venecià, que és un dels principals atractius turístics de la ciutat. Els venecians van tenir múltiples possessions a tota la costa adriàtica.

Entre els seus fills més destacats hi podem trobar el dictador estalinista Enver Hoxha i l’escriptor Isamïl Kadaré, probablement l’autor albanès més conegut fora del seu país.

El centre històric de la ciutat va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2005.

La ciutat, històricament, ha estat disputada per albanesos i grecs, però, finalment, arran del Tractat de Londres, de 1913 que posà punt i final a la Segona Guerra Balcànica, queda sota sobirania albanesa.

Pàgina oficial de la Fundació Gjirokastra:
http://www.gjirokastra.org/home.html

En el següent enllaç en podeu veure imatges. No us les perdeu. Valen la pena.

Gjirokastra jone – Gjirokastren pse e dua – ICA

 

Els musulmans de Romania

Aquesta setmana s’ha fet públic el projecte de construcció d’una gran mesquita a Bucarest, que es pretén que sigui una de les més grans de l’Europa central i oriental, amb una capacitat per a dues mil persones i una superfície de tretze mil metres quadrats.

Una dada interessant a tenir en compte és que aquesta mesquita serà construïda a partir d’aportacions econòmiques provinents de Turquia. Es tirarà endavant arran de la signatura d’un acord entre tots dos països, que implicarà, també, la construcció d’una gran església ortodoxa a Istambul.

A més de les funcions estrictes de culte religiós, també pretendrà convertir-se en el centre de la cultura islàmica a Romania, amb una gran biblioteca, centrada en temes religiosos, i una escola alcorànica.

Romania, de tots els països balcànics, és dels que té, però, una comunitat mulsumana menys nombrosa. Dels dinou milions i mig d’habitants que té, tan sols 67.556 es confessen musulmans, sobre un total d’uns dinou milions i mig d’habitants, segons les dades que aporta el cens de l’any 2002. Això ve a representar, aproximadament un 0,3% de la població total. En el cens de 2011 la xifra és encara una mica menor, poc més de 64.000.

Els musulmans romanesos pertanyen bàsicament a les minories tàrtares, turques i roms, establertes històricament en aquest país. A aquestes comunitats tradicionals cal afegir-hi persones procedents de països musulmans que han arribat al país en immigracions recents.

En les negociacions que han tingut lloc per arribar a aquest acord hi ha participat de manera activa el president turc, Recep Tayyip Erdogan.

Els tàrtars

Els primers documents que certifiquen la presència dels tàrtars a Romania daten del segle XIII. Ara bé, els actuals tàrtars de Romania sembla que es van assentar en aquest territori a partir de l’any 1783, quan els russos van començar la colonització de Crimea.

Els tàrtars romanesos, doncs, són d’origen crimeà i es van establir a la zona de la Dobrudja, entre Romania i Bulgària. Es calcula que a Romania hi viuen uns 24.000 tàrtars, mentre que a Bulgària la xifra és una mica menor, uns 10.000. La gran majoria són musulmans sunnites.

La zona més septentrional on podem trobar tàrtars és a Tulcea, tot i que la majoria viuen al districte de Constanta (el 80%). En general, la seva presència és poc visible, tot i que queden força vestitgis, sobretot mesquites, del seu passat més esplendorós. A la Dobrudja van ser el grup ètnic majoritari, però després de la independencia de Romania, 1878-1878, unes 100.000 persones van abandonar les seves llars i emigraren cap a terres de l’Imperi Otomà.

Els turcs

Més nombrosos que els tàrtars són els turcs. Segons el cens de 2002, són 32.596. També, com els tàrtars, viuen a les províncies de Constanta i de Tulcea (conegudes com a Dobrudja). A Constanta són 24.246 (3,4% del total provincial) i a Tulcea 3.334 (1,3%).

L’origen de la comunitat turca a Romania el trobem en el moment que els principats de Valàquia i Moldàvia (els dos principats que més endavant, en el segle XIX, van constituir l’estat romanès) van passar a ser un protectorat de l’Imperi Otomà. Dues ciutats, però, Turnu i Giurgiu, van ser governades directament pels otomans, cosa que va implicar l’establiment de població provinent de Turquia. Poc després, passà el mateix amb la ciutat de Braila. També hi hagué una important comunitat turca a la zona del Banat (actualment dividida entre Romania i Sèrbia), d’on foren expulsats durant el segle XVIII.

Els roms musulmans

Els roms musulmans viuen també majoritàriament a la Dobrudja. Normalment són turcoparlants. Per aquest motiu, és difícil dir-ne el nombre exacte, ja que passen com a membres de la comunitat turca. Habitualment utilitzen terme de Horahane per referir-se a ells mateixos.

A aquestes tres comunitats assentades històricament a Romania, cal afegir-hi els musulmans que han arribat a Romania, en els darrers anys, entre deu i vint mil persones.