Dina Music Budapest, cançons sefardites dels Balcans

Dina Music Budapest és un grup hongarès que estudia i reinterpreta, sobretot, la tradició musical jueva de l’Europa central i oriental. Moltes de les seves cançons són cantades en ladino, la llengua dels jueus d’expressió castellana expulsats de la Monarquia Hispànica pel Reis Catòlics l’any 1492. Molts d’aquests expulsats es van establir als Balcans, on van ser coneguts amb el nom de sefardites.

També interpreten cançons en grec, turc, kurd, jíddix…

El grup està format per Dina Pandzarisz (vocalista), David Lamm (guitarra) Andras Dés (percussió) i Balazs Dongó Szokolay (flauta).

La seva pàgina de facebook és: https://www.facebook.com/pages/Dina-Music-Budapest/301625609948633?sk=info

Anuncis

Albanesos de Macedònia es manifesten contra el govern

Ahir, 13 de juny, va tenir lloc a Skopje una manifestació organitzada per Besa, una entitat albanesa que pretén mobilitzar la ciutadania d’aquesta nacionalitat, per tal d’aconseguir la dimissió del govern de Nikola Gruevski.

La principal peculiaritat de la manifestació d’ahir va ser el fet que fos una mobilització exclusivament albanesa, a diferència de les que s’havien fet fins ara, que havien tingut un caràcter multiètnic. El motiu pel quel s’ha fet així és, segons els imulsors de la protesta, denunciar el govern corrupte, criminal i antialbanès de Gruevski. A les reivindicacions habituals de l’oposició s’hi han afegit aquelles que es consideren pròpies de la comunitat albanesa, ja que consideren que la política de Gruevski és racista i antialbanesa. De fet, el moviment Besa fa temps que es va desmarcar de la resta d’organitzacions opositores, i no va donar suport, per exemple, a la manifestació contra el govern del dia 17 de maig.

Els organitzadors han argumentat la necessitat de la mobilització a partir de diferents casos que han sortit a la llum pública aquests darrers dies, com els casos Monster, Sopot, Brodec, o el cas de Harun Ali. Tots aquests casos demostrarien el caràcter antialbanès del govern. Per tant, demanen, a part de la dimissió, que es replantegi el paper d’aquesta comunitat en la nova Macedònia.

El cas que ha aixecat més polseguera ha estat el cas Monster, que va implicar la condemna a cadena perpètua per a sis albanesos acusats de la mort de cinc pescadors eslaus. Fa pocs dies, el líder socialdemòcrata, Zoran Zaev, va afirmar que unes gravacions demostraven que havien estat condemnats sense proves, cosa que ha provocat les ires de la població albanesa.

Els albanesos són, aproximadament, el 25% de la població del país. Es concentren bàsicament a la zona més occidental, amb les ciutats de Tetovo i Gostivar com a principals enclaus, i també al nord, a la zona fronterera amb Kosova. A Skopje, la capital del país, també hi viu un 20% d’albanesos. Arran de la breu guerra de 2001, es van signar els acords d’Ohrid, que garantien certs drets a la població albanesa. Ara, molts pensen que aquests acords són insuficients i que la nova Macedònia s’ha de replantejar què fa i quin paper hi juguen.

Un altre destinatari de la protesta va ser Ali Ahmneti, del qual també es demana la dimissió. Ahmeti és el líder del partit Unió Democàtica per a la Integració, que és l’aliat albanès del govern de Gruevski. Se l’acusa, també, de ser coresponsable de la corrupció i de la sseva política.

Hisni Shaqiri, antic diputat al parlament macedoni, va prendre la paraula i va manifestar que l’acte d’ahir tenia com a objectiu recuperar la dignitat dels albanesos de Macedònia. També va parlar Nexhat Bexheti, que va posar més èmfasi en la pobresa social i econòmica del país.

La protesta va finalitzar sense cap incident remarcable.

Altres grups de l’oposició, com el Centre per la Llibertat per exemple, han criticat que es fes aquesta protesta de caràcter monoètnic, cosa que consideren inapropiada. Segons ells, l’objectiu de les mobilitzacions ha de ser fer caure el govern i, després d’això, ja es discutirà com es resolen els diferents fronts oberts.

El pogrom de Chisinau, 1903

La primera gran matança de població civil que va tenir lloc a Europa durant el segle XX per motius d’odi racial va tenir lloc a la ciutat de Chisinau, l’actual capital de Moldàvia, que llavors formava part de l’Imperi tsarista.

En aquella època, Chisinau tenia uns 125.000 habitants, dels quals un 43% eren jueus, una xifra extraordinàriment elevada, que actualment ha quedat reduïda pràcticament al no-res.

Aquests fets dramàtics, coneguts amb el nom de pogrom (paraula russa que vol dir extermini, devastació), es van esdevenir entre els dies 18 i 19 d’abril (6 i i 7 d’abril segons el nostre calendari) de 1903, coincidint amb la celebració de la Pasqua.

Com molts altres fets d’aquestes característiques, van tenir el seu desencadenant en un incident que va ser utilitzat per atiar la població contra els jueus residents a la ciutat. En aquest cas, el pretext va ser la mort d’un jove cristià ortodox, Mikhaïl Ribaixenko, a la localitat de Dubosari, no gaire lluny de Chisinau. Com va passar en altres esdeveniments de caire antisemita, com el famós afer Dreyfuss, pocs anys abans, després es va poder esbrinar l’absoluta falsedat de l’acusació: es va poder demostrar que el jove havia estat assassinat per un familiar seu.

Immediatament després de descobrir-se el cadàver, el diari El Bessarabi (Bessaràbia era el nom que rebia Moldàvia en l’època que pertanyia la Rússia tsarista), per boca del “periodista” Pavel Kruixevan, va acusar-ne els jueus. Altres mitjans locals van afegir-hi encara més informació morbosa, com per exemple que la sang del jove mort va ser utilitzada per fer rituals de caràcter religiós. A resultes dels atacs contra la població jueva, van morir, pel cap baix, 49 persones, 592 van ser ferides i 1.300 cases i negocis van ser saquejades i destruïdes.

Les forces policicals van romandre totalment passives durant els atacs, sembla que per ordre expressa del ministre de l’Interior von Plehve, i no van intervenir fins al tercer dia d’avalots. Aquesta actitud demostra la connivència del poder amb els agitadors antisemites. Les idees antisemites de von Plehve eren prou conegudes per totohom.

Més endavant, l’octubre de l’any 1905, en el context de les grans protestes contra el tsar (conegudes com a Revolució de 1905), es va produir un altre pogrom de menys magnitud, on es calcula que van morir dinou persones i una seixantena van resultar-ne ferides. El nombre de morts va ser més baix, molt probablement perquè després de l’abril de 1903, els jueus de la ciutat van organitzar patrulles d’autodefensa.

Alguns intel•lectuals de l’època van condemnar amb contundencia l’actitud del govern. Entre aquests, cal destacar, sobretot, les figures de Tolstoi i Gorki. Un altre dels escriptors russos de més renom de l’època, Vladímir Korolenko, va escriure l’obra La casa 13, basada en aquests tristos esdeveniments.

Els pogroms contra la població jueva van ser un fet freqüent a l’Imperi tsarista durant tot el segle XIX. El primer que es té documentat va tenir lloc a la ciutat ucraïnesa d’Odessa, on també vivia una nombrosa coumnitat jueva, l’any 1821. El període més negre, però, va ser el que va transcórrer entre 1881 i 1884, arran de la mort del tsar Alexandre II, a mans d’un grup terrorista de caràcter nihilista. Molts van aprofitar aquests fets per acusar els jueus d’estar-hi al darrere.

És un fet indiscutible que els jueus van tenir un pes molt important en el moviment anarquista rus, fins al punt que moltes persones els relacionaven directament. L’historiador Paul Avrich va fer-ne un acurat estudi, d’aquesta relació entre jueus i anarquisme, en el seu text The Russian Anarchists.

Es calcula que en prop de dues-centes ciutats “russes” es van produir atacs d’aquest tipus. L’última gran onada de pogroms és la dels anys 1903-1906.

Podeu trobar-ne més informació a:

http://www.yivoinstitute.org/downloads/Pogroms.pdf

http://www.kishinevpogrom.com/index.html

http://horinca.blogspot.com.es/2009/04/april-6-7-1903-kishinev-pogrom.html (amb fotos)

 

Belgrad, mes de juny dedicat a la cultura de Kosova

Aquest mes de juny, Belgrad és l’escenari de nombroses activitats relacionades amb Kosova. El ministre de Cultura serbi, Ivan Tasovac, va ser l’encarregat de donar el tret de sortida al festival anomenat Miredita, Dobar Dan. Aquest festival té com a objectiu acostar tots dos pobles a partir de les produccions culturals.

Un precedent de tot aquest seguit d’actes va ser la representació, fa uns mesos, d’una versió serboalbanesa de Romeu i Julieta, que va tenir força èxit.

Durant tot el mes s’hi estrenaran diverses pel•lícules, com la molt aplaudida per la crítica Balcony, dirigida per Lendita Zeqiraj, o Pobres diables, dirigida per Genc Berisha, presentades totes dues per primera vegada davant el públic serbi.

El món de l’art també hi és present, amb exposicions dels artistes Rron Qena, Linda Tadi, Shpend Havolli i Dardan Zhegrova, i també el món de la música, amb concerts com el d’Shpat Deda.

Molt probablement, però, els actes que aixequen més expectació són els relacionats amb la literatura, i en aquest sentit cal destacar particularment la presentació de la novel•la de Veton Surroi Bilionaris, acabada de traduir al serbocroat. VetonSurroi és un dels intel•lectual de més prestigi de Kosova, fundador del diari Koha Ditore i molt crític amb algunes de les manifestacions del nacionalisme albanès, cosa que en el seu moment li va comportar seriosos problemes, com una foguera pública amb els seus llibres, ara fa gairebé un any.

Actes d’aquest tipus d’actes són importants per bastir ponts entre tots dos països, que permetin trencar la dinàmica secular d’enfrontaments. Durant el mes de setembre, aquest festival tindrà continuïtat a Prístina, on es faran conèixer les últimes novetats de la cultura i l’art serbi.

Rússia acusa Croàcia de discriminar la comunitat sèrbia

El Ministeri d’Afers estrangers de Rússia va fer públic un informe, el passat mes de maig, que porta per nom El Neofeixisme, una amenaça perillosa per als drets humans, la democràcia i l’estat de dret. Aquest document, elaborat per commemorar el setantè aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, fa una anàlisi dels moviments neonazis i feixistes d’arreu del continent, dels EUA i Canadà.

Posa un especial esment en la situació a Croàcia. En el cas del país balcànic se centra bàsicament en dos fets: d’una banda el revisionisme històric, que tendeix a banalitzar el moviment ústaixa i, d’altra banda, la marginació de la comunitat sèrbia. La conclusió a què arriba és que a Croàcia impera, o té forta presència, un nacionalisme agressiu i la intolerància ètnica i religiosa.

Pel que fa a la situació de la minoría sèrbia, aporta tota una sèrie de dades que, segons els autors de l’informe, la demostren. Per a ells, els serbis són les principals víctimes d’aquesta politica agressiva, que ha fet que el seu nombre total al país s’hagi reduït en dos terços des de la’ny 1991.Una altra dada que utilitzen per corroborar-ho és que aproximadament unes trenta mil persones han abandonat la fe ortodoxa i s’han convertit al catolicisme, la religió majoritària de la població croata. Argumenten que amb el canvi de religió, els pares poden evitar que els seus fills caiguin en l’ostracisme i no siguin víctimes de l’assetjament escolar.

També comenta que els serbis tenen més dificultats per trobar feina o per recuperar propietats perdudes durant l’última guerra. A més, destaca els problemes que hi ha per acceptar l’albafbet ciríl•lic, i en posa com a exemple la ciutat de Vukovar, amb tots els conflictes que hi ha hagut a partir del moment que el nombre de serbis en el cens d’aquesta ciutat ha superat el trenta per cent, cosa que comporta l’obligació de fer oficial el “serbi”, que el fa present en la retolació pública, per exemple.

No s’oblida de comentar l’elevat nombre de pintades de caire feixista en les ciutats croates, més d’una vuitantena d’agressions físiques, els atacs contra els monuments en record de les víctimes sèrbies a l’illa de Pag o cançons com les de Marko Perovic, conegut com a Thompson, que enalteixen els ústaixes, els feixistes croats que van constituir un estat “croat independent” titella dels nazis, o la presència de voluntaris croats a Ucraïna, en el batalló Azov.

També fa un petit esment a les destrosses provocades al cementiri jueu d’Split i a la discriminació que pateix la comunitat rom.

Crida l’atenció, però, que aquest document, que fa una anàlisi força exhaustiva dels moviments de caire feixista d’arreu d’Europa, no dedica ni tan sols una línia a Sèrbia, com si no hi hagués cap tipus de moviment ni d’agitació ultradretana en aquest país. Sempre que es fan informes d’aques tipus, sigui qui sigui qui els faci, és interessant veure què es diu i també què no es diu. Sí que s’analitza en canvi Romania, Bulgària i Eslovènia.

Podeu accedir al document sencer en el següent enllaç:

http://www.mid.ru/bdomp/ns-dgpch.nsf/03c344d01162d351442579510044415b/7aca4b43518e14b843257e31004a2e6d/$FILE/Doklad_Eng.pdf

Combatents d’Estat Islàmic originaris dels Balcans promouen accions a la regió

Aquesta setmana, just abans de la visita del Papa a Sarajevo, s’ha difós un vídeo per les xarxes socials on apareixen diversos membres d’Estat Islàmic, originaris dels Balcans, apel•lant a lluitar contra els infidels, tant a l’Orient Mitjà com en els mateixos països balcànics.

Entre els islamistes que hi intervenen n’hi ha dos que es presenten com a Salahudin al-Bosni i Abu Maryam al-Albani.

En el vídeo, d’uns quatre minuts de durada, s’anima els musulmans a sortir de la foscor i a veure la llum, a marxar a l’Orient Mitjà a afegir-se a les files de Daesh. Es proposen, però, alternatives de “lluita” a aquelles persones que no vulguin fer aquest pas. .

Es proposen coses com enverinar l’aigua, el menjar i la beguda, posar bombes sota els cotxes dels infidels, a les cases o simplement matar-los. Literalment es diu que se’ls mati on sigui, a Bòsnia, a Sèrbia o al Sandjak, i que cal cal confiar en Déu, que donarà forces per fer-ho.

S’ha publicat a la pàgina bosniana vijestiummeta.com, considerada com a portaveu dels islamistes més radicals de Bòsnia.

A Bòsnia, en aquests moments, hi ha polèmica per la detenció d’una trentena de persones, arran de l’atemptat fa poc mes d’un mes, a la ciutat d’Zvornik, a la República Serpska. Els partits bosníacs han acusat el govern de la Serpska d’aprofitar l’atemptat per tal de procedir a la detenció indiscriminada de musulmans.  Segons fonts del servei d’intel·ligència de Bòsnia hi ha uns tres-cents combatents a l’Orient Mitjà, però, segons les mateixes fonts, unes tres mil persones poden tenir alguna mena de vincle amb Estat Islàmic.

Sens dubte, el país balcànic que ha fornit més combatents és Albània. Es considera que, pel cap baix, unes sis-centes persones nascudes a Albània estan lluitant a Síria o a l’Irak.

Greu crisi en el govern de la Federació de Bòsnia i Hercegovina

Aquest setmana, el Front Democràtic (DF), un dels partits que formava part de la coalició que governava la Federació de Bòsnia i Hercegovina, ha anunciat que deixa de de formar-ne part.

L’acord per a la formació del govern de la Federació va ser molt complicat, fruit de llargues negociacions. Ara, pocs mesos deprés de signar-se l’acord que la formalitzava, ha saltat pels aires. Tot això provoca que s’obrin múltiples interrogants sobre el futur de la Federació i del conjunt de l’estat.

Els partits que formaven part de la coalició governamental de la Federació de Bòsnia i Hercegovina eren el Partit d’Acció Democràtica (SAD), que representa la comunitat musulmana; la Comunitat Democràtica Croata (HDZ), que representa la comunitat croata i el Front Democràtic (DF), que és la principal força política no ètnica del país.

Es dóna el fet que aquests mateixos tres partits formen part de la coalició que governa el conjunt de l’estat, als quals s’afegeixen els partits opositors de la República Sèrbia de Bòsnia. És molt lògic pensar que aquesta crisi pugui tenir repercussions importants en aquest altre govern. També governen conjuntament en nombrosos cantons de la Federació.

Zeljko Komsic, dirigent del DF, ha anunciat que aquesta crisi no afectarà el govern estatal, però caldrà veure com evolucionen els esdeveniments.

El detonant final de la crisi, tot i que fa mesos que hi ha desacords i conflictes, ha estat l’aprovació per part del govern, tot i els vots en contra dels ministres del DF, d’una nova normativa que regula el nomenament dels administradors de les emrpeses públiques. Els dos socis més grans de la coalició, el SAD i l’HDZ, volien aquest canvi per tal que fos tot el govern, en conjunt, qui decidís aquests nomenaments.

En els fons, doncs, el problema rau en el repartiment de quotes de poder i del control d’empreses que poden aportar suculents beneficis a qui les gestiona. Tot això corrobora que els nivells de corrupció del país són elevadíssims. El Front Democràtic tenia menys ministres, com a soci menor, però controlava un ministeri, per exemple, que era molt llaminer, des d’aquest punt de vista, com és el Ministeri d’Energia, Indústria i Mineria.

El nou govern, doncs, està ara en minoria i caldrà veure si es forma alguna majoria alternativa. Des de l’HDZ s’ha proposat l’acostament al partit del magnat dels mitjans de comunicació Fahrudin Radoncic (conegut per alguns com el Berlusconi bosnià), de l’Aliança per un Futur Millor (SBB), però no és gens clar que es pugui arribar a un acord. A més, la representativitat del partit de Radoncic és molt menor que la de Front Democràtic.

Tenint en compte que a la República Sèrbia de Bòsnia el govern també es troba en una situació de clara debilitat, evident pels problemes que té per aprovar els pressupostos, i els dubtes que provoca la caiguda de la coalició de la Federació, planen molts dubtes sobre el futur de Bòsnia, en uns moments en què, per exemple, s’està negociant amb l’FMI un nou acord. Evidentment aquesta situació de debilitat pot tenir unes conseqüències nefastes en una negociació d’aquest tipus.

Macedònia: eleccions anticipades l’abril del 2016!

Aquest 2 de juny, després d’una maratoniana reunió a Skopje entre els líders dels quatre principals partits del país (els macedonis VMRO-DPMNE i SDSM, i els albanesos DUI i PDSH), es va arribar a un acord que, en el fons, no acontenta cap de les parts. Segons aquest acord es convocaran eleccions anticipades al parlament macedoni, però tindran lloc durant el mes d’abril de l’any vinent, és a dir d’aquí a pràcticament un any!

Aquesta reunió estava apadrinada pel comissari europeu Johannes Hahn. Les institucions europees han intentat des de fa dies mediar entre les dues parts en conflicte i han pretès aconseguir un acord que garantís l’estabilitat del país balcànic. De fet, s’havien fet prèviament algunes reunions, sobretot a Brussel•les, entre els líders dels dos principals partits del país, però fins ara no havien donat cap fruit.

Més enllà d’aquest acord de mínims, però, no s’ha concretat res més. Una de les reivindicacions de l’oposició és que un govern de transició de caràcter tècnic dirigeixi el país i s’encarregui de garantir els drets democràtics més elementals, però sembla que aquesta proposta, de govern de transició, ha quedat desestimada, almenys de moment.

Hi haurà, segons s’ha anunciat, a principis de la setmana entrant, una nova reunió a Brussel•les, on pot ser que s’acabin de concretar alguns detalls que no s’han fet públics.

És veritat que el govern ha cedit i ha acceptat avançar les eleccions, però ha aconseguit que siguin d’aquí a gairebé un any, cosa que li dóna molt de marge de maniobra. És més, Nikola Gruevski va declarar a la premsa, poc després d’anunciar-se aquest acord, que està convençut que el seu partit tornarà a guanyar-les.

L’oposició macedònia, almenys l’allunyada dels socialdemòcrates de l’SDSM, s’ha mostrat escèptica sobre aquest acord. Algunes veus han destacat la vinculació de Hahn amb negocis relacionats amb casinos i el món del joc (per tant amb les elits econòmiques del país), cosa que justificaria el seu interès per aconseguir un acord que desmobilitzés l’oposició popular.

Aquest mateix 4 de juny es va fer una altra manifestació per commemorar el quart aniversari de la mort del jove Martin Neshovski a mans de les forces d’ordre públic. La mort d’aquest jove, que protestava contra el frau en les eleccions del 2011, s’ha convertit en el gran símbol de la revolta popular.

En les manifestacions es pot copsa una extraordinària heterogeneïat del moviment. Hi podreu veure banderes macedònies, albaneses, dels Estats Units, turques, cubanes, banderes roges amb la imatge de Lenin, iugoslaves…

Como si yo no estuviera, d’Slavenka Drakulic

7

“Els botxins necessiten ser oblidats, però les víctimes no poden consentir-ho»

Slavenka Drakulic, una de les escriptores croates més reconegudes, pretenia escriure un text de no-ficció sobre les dones en el conflict de Bòsnia. Per aquest motiu, va fer un intens treball de recerca i moltes entrevistes a dones dels diferents bàndols enfrontats.

El resultat final, però, no va ser un recull de vivències i d’entrevistes, sinó una novel•la, un relat esfereïdor i alhora brillant. Moltes vegades, la millor manera de fer-nos entendre la realitat és, precisament, a través de la ficció, i aquest llibre n’és un exemple claríssim.

El personatge central de l’obra és una mestra rural de vint-i-set anys d’un petit poble de Bòsnia, nascuda i criada a Sarajevo. S, que és el seu nom, de cop i volta és capturada, com totes les dones del poble, per un escamot txètnik i és portada a un camp d’internament. En un dia, la seva vida fa un canvi radical: passa de la quotidianeïtat a l’infern de la reclusió, de la brutalitat, de les vexacions, de la pèrdua total de la identitat, de la personalitat…

Després, ha de passar per camps de refugiats i finalment ha d’emprendre el camí de l’exili, a Estocolm, que és on comença i acaba l’obra, enmig d’un gran dilema.

Aquest llibre se centra sobretot, i de manera volguda, en l’experiència de les dones, les grans oblidades, en els conflictes bèl•lics. L’autora no posa gaire èmfasi en la qüestió ètnica subjacent en la guerra de Bòsnia, a la qual es refereix poc, tot i que no l’obvia, just per contextualitzar-ne els fets.

Slavenka Drakulic va néixer l’any 1949 a Zagreb. Va estudiar sociologia i ha fet nombroses col•laboracions en diferents mitjans de comunicació sobre els conflictes bèl•lics a l’antiga Iugoslàvia i les transicions dels països de l’Europa oriental, sobretot. També ha escrit diverses novel•les, que l‘han convertida en una de les escriptores croates de més prestigi i projecció internacional.

Títol original en serbocroat: Kao de me nema
Traucció al castellà: Como si yo no estuviera, editat per Anagrama,2001
Traducció al francès: Je ne suis pas là, editat per Belfond, 2002

L’amiga Vanessa Ruiz m’ha fet saber que també n’hi ha una traducció al gallec: Como se non existise, traduït per Jairo Dorado, editat per Edición Literaria-alternativas-As Literatas.

Esma Redžepova, la reina dels roms de Macedònia

Esma Redzepova és, sens dubte, la cantant rom de Macedònia més coneguda i amb més projecció internacional.

Va néixer l’any 1943 a la capital del país, Skopje, en el si d’una família rom. De ben petita, amb només sis anys, va començar a familiaritzar-se amb la música en un grup de música gitana de la ciutat i en el grup folclòric de l’escola.

Aviat, però, a finals dels anys cinquanta, va començar a cantar en el grup Ansambl Teodosievski, on va conèixer el seu futur marit. Va ser una de les primeres cantants en llengua romaní que va actuar a les ràdios i televisions públiques, cosa que va permetre una dignificació de la llengua i de la cultura del seu poble.

Profunda admiradora de Teresa de Calcuta (nascuda també a Skopje), també ha destacat per la seva tasca social, sobretot a favor dels infants, fins al punt que té acollits quaranta-set nens. En els darrers anys, també ha participat activament en política, com a regidora a la ciutat d’Skopje, per part del partit governamental, el conservador VMRO-DPMNE.

Val la pena escoltar-se-la, la seva veu impotent i profundament emotiva no pot deixar indiferent.

Aquí en teniu tres de les seves cançons més destacades:

Djelem, Djelem

 

Caje sukarije

 

Ciganka Je Malena