Crisi macedònia: el vídeo més vist a les xarxes socials

Després dels fets de Kumanovo, el vídeo més vist a les xarxes socials macedònies ha estat el d’un ciutadà albanès d’aquesta ciutat indignat, profundament indignat.

En les seves declaracions carrega contra tota la classe política d’aquest estat, des del govern del conservador Gruevski fins a l’oposició socialdemòcrata i els partits albanesos majoritaris als quals, tots plegats, acusa de corruptes i de no defensar els interessos del poble. Apel•la també a la fraternitat entre els diferents pobles que viuen en el país, i posa com a exemple el seu cas i la convivència que hi ha hagut sempre entre ciutadans albanesos i macedonis en aquesta ciutat multiètnica. Demana a la població que no es deixi manipular i que busqui els autèntics culpables del mals del país.

Aquest vídeo és la versió amb subtíols en anglès del que ha triomfat a les xarxes, amb prop d’un milió de visites. el podeu veure en el següent enllaç:  https://www.youtube.com/watch?v=sOX9kJRj54I

Anuncis

Bòsnia no reclamarà Sutorina a Montenegro

Aquesta setmana, el parlament bosnià ha posat punt i final a la possible reclamació de la franja de terra de Sutorina.

Aquesta possible reclamació per part de Bòsnia i Hercegovina havia enterbolit les relacions entre tots dos països aquests darrers mesos. El fet que el parlament bosnià rebutgés aquest dimecres una poposta que pretenia anul•lar un acord fronterer entre Bòsnia i Montenegro, signat el mes de novmebre passat, sembla tancar la crisi en les relacions entre tots dos estats.

La Cambra de Representants de l’Assemblea de Bòsnia i Hercegovina va acceptar a finals de febrer de debatre aquest acord de novembre de 2014 en el Parlament. Hi havien de participar membres el govern, de la Comissió de Fronteres de l’Estat i també d’associacions de ciutadans que han estat treballant aquesta qüestió aquests darrers anys. En cas que la proposta hagués prosperat, s’hauria iniciat el procés de reclamació de la franja de terra en qüestió i hauria arribat a instàncies internacionals.

Dijous mateix, el president montenegrí, Filip Vujanovic, després de manifestar la seva satisfacció per l’acord del parlament bosnià, va signar el nomenament d’un nou ambaixador a Bòsnia, vacant des de fa uns mesos.

Tots dos estats han emès comunicats on anuncien que no trigaran a signar l’acord fronterer pactat el novembre passat.

Sutorina és una extensió de terra relativament petita, de poc més de vuitanta mil metres quadrats. Té la particularitat, però, que abasta uns cinc quilòmetres de costa. Té només set localitats habitades, que sumen poc més de mil sis-cents habitants. Així, doncs, si Sutorina s’hagués integrat a Bòsnia, hauria representat la segona sortida al mar d’aquest país.

Segons les tesis dels defensors de la sobirania bosniana, Sutorina va ser cedida a Montenegro tot just l’any 1947 a canvi d’altres territoris, però aquesta mesura no va ser aprovada per cap dels parlaments respectius, per la qual cosa, afirmen, no hauria d’haver entrat mai en vigor. A més, argumenten que tots els documents històrics avalen les pretensions bosnianes. El que és cert és que després de 1878, quan Bòsnia va passar a ser administrada per l’Imperi Austrohongarès, Sutorina en formava part.

Les llengües de Croàcia

Els països balcànics s‘han caracteritzat sempre per ser països multiètnics, on viuen, en alguns casos, moltes comunitats molt diverses. Ara bé, durant el decurs del segle XX, és indiscutible que aquesta multietnicitat s’ha vist reduïda de manera notòria, i és probable que es vagi reduint encara més durant el segle XXI, a tots els països d’aquesta àrea . Pel que fa a les llengües, podem comentar exactament el mateix. Croàcia no n’és una excepció, sinó que més aviat n’és una demostració palpable. 

El croat, o el serbocroat

Oficialment, a Croàcia la llengua de l’estat és el croat. D’aquesta manera es desvincula, o es vol desvincular, del que s’havia conegut com a serbocroat, que era el terme utilitzat per designar la llengua que es parla, a grans trets, a Sèrbia, Croàcia, Montenegro i Bòsnia i Hercegovina. És evident que aquest concepte havia ajudat a enfortir la noció de Iugoslàvia, i el iugoslavisme, com a projecte polític. De fet, jo mateix, la primera vegada que vaig visitar aquests països -quan Iugoslàvia encara existia com a entitat política- vaig sentir diverses persones que es referien a aquesta llengua amb el terme de iugoslau, cosa que em va sobtar extraordinàriament.

Des de la independència, els diversos governs croats han insistit a destacar que serbi i croat són dues llengües diferents. En aquest sentit no han dubtat a promoure la creació de neologismes diferents del serbi, per tal d’allunyar tots dos estàndards. De la mateixa manera que el concepte de “serbocroat” havia estat utilitzat per tal de legitimar la creació d’una estructura supranacional, el concepte de llengua croata ha estat utilitizat per legitimar un determinat tipus de discurs nacional. Fa uns anys, a Barcelona es va organitzar una exposició sobre les llengües de la Mediterrània, una de les quals era el serbocroat. El consulat croat es va apressar a fer una queixa formal perquè el croat no hi apareixia com a llengua diferenciada. Aquest mateix procés també s’ha produït a Montenegro i a Bòsnia i Hercegovina.

Per tot això, croat i serbi apareixen en els textos oficials com a llengües separades, i si es consulten les dades del cens es veu que també hi apareixen el bosnià i el montenegrí. La comunitat científica, però, no té cap mena de dubte a l’hora de considerar que aquestes quatre “llengües” són la mateixa, tot i que hi pugui haver certes diferències, o que, fins i tot, s’arribin a utilitzar dos alfabets diferents.

El croat s’esriu amb alfabet llatí, mentre que el serbi, es pot escriure amb alfabet ciríl•lic, però també en alfabet llatí. L’ús de dos alfabets fa que les susposades diferències es facin més evidents i que, a més, esdevinguin camp de batalla polític, com passa, per exemple en la retolació.

Tradicionalment, el serbocroat s’ha dividit en tres grans grups dialectals -el terme dialecte ja sabem que és totalment discutible com a concepte-, coneguts amb el nom d’xtokavià, txakavià i kaikavià. Com és fàcil de preveure, aquests tres grans blocs dialctals no tenen res a veure amb les divisons polítiques actuals.

A Croàcia, segons dades de l’últim cens, de l’any 2011, els parlants de serbocroat representen el 98% de la població, una xifra molt més elevada que la que hi havia ara fa un segle. Pel que fa a la pregunta sobre la llengua materna dels ciutadans croats, els resultats en nombres absoluts pel que fa a nombre de parlants són els següents:

Croat, 4.096.305
Serbi, 52.879
Italià, 18.573
Romaní, 14.369
Hongarès, 10.231
Eslovè, 9.220
Txec, 6.292
Eslovac, 3.792
Alemany, 2.986
Rutè, 1.472
Ucraïnès, 1.008

Cal destacar que a l’Europa oriental, en molts casos, el concepte de llengua materna té més a veure amb la llengua amb què s’identifica la persona, encara que de vegades ni tan sols la parli. També cal tenir en compte, però, l’ocultació que poden fer certes persones, pel fenomen de la diglòssia, de la seva llengua. Probablement una cosa compensa l’altra.

A grans trets, doncs, aquestes dades són prou significatives de quina és la situació lingüistica del país.

Els resultats, pel que fa a l’adscripció ètnica, són una mica diferents:

Croata, 3.874.321
Sèrbia, 186.633
Italiana, 17.807
Rom, 16.975
Hongaresa, 14.048
Eslovena, 10.517
Txeca 9.614
Eslovaca, 4.753
Alemanya, 2.965
Rutena, 1.936
Ucraïnesa, 1.878

Es pot comprovar que, sempre, el nombre de parlants és inferior al d’integrants del grup ètnic, cosa que demostra que hi ha una assimilació lingüística en benefici sempre del serbocroat

En el següent enllaç podreu consultar les dades globals del cens i els resultats en les diferents demarcacions administratives:

http://www.dzs.hr/Eng/censuses/census2011/results/htm/e01_01_08/e01_01_08_RH.html

 

Les lleis de l’Estat croat preveuen que en les localitats on hi hagi un 30% o més de població que parli una llengua que no sigui el croat, aquesta llengua assoleix un rang d’oficialitat especial, que s’ha de veure, per exemple, reflectit en la retolació. A aquesta xifra s’hi va arribar fa poc a la ciutat de Vukovar, a Eslavònia. Llavors, es va iniciar una intensa campanya per part de grups vinculats a l’extrema dreta per tal de derogar aquesta normativa, ja que això obligava a retolar la ciutat en tots dos “idiomes”. Fins i tot es va arribar a recollir signatures per tal que es fes un referèndum, en el conjunt de l’estat, que permetés derogar aquesta normativa.

Les altres llengües:

Els parlants d’italià es concentren a Ístria, on representen aproximadament entre el sis i el set per cent de la població. Cal destacar que, d’entre aquests parlants, n’hi ha que parlen venecià, però no consten com a parlants de llengües separades. El fet que italià i venecià siguin una mateixa llengua és discutit, però no es té en compte aquesta diferencia en el cens. Els italianòfons són, de totes les comunitats lingüístiques minoritàries, els que gaudeixen d’una millor situació legal, en l’ensenyament, retolació pública…

Hi ha escoles de primària que imparteixen les classes en italià (a Buje, Umag, Novigrad, Porec) i també instituts de secundària, a Pula i Rovinj. També hi ha un diari en italià, La Voce del Popolo, que té força influència. Ara fa poc, l’anterior govern croat va retirar les subvencions a aquest mitjà -com a la de la resta de minories-, cosa que en complica notablement la continuïtat. Sembla que el nou govern, constituït fa poques setmanes vol revertir aquesta decisió, que tanta polèmica va provocar.

En alguns municipis, el nombre d’italians és significatiu, com a Groznjan (51%), Brtonigla (37%) i Buje (30%).

La comunitat romaní, en comparació amb la d’altres països balcànics, és relativament reduïda. Hi ha documents que n’acrediten l’arribada a la República de Ragusa -actual Dubrovnik- a finals del segle XIV. La majoria són catòlics, però un trenta per cent són musulmans. Els que professen la fe cristiana ortodoxa són més minoritaris. Parlen tres grans dialectes: romaní carpàtic, romaní balcànic o romaní valac. Viuen dispersos en el conjunt del territori croat. La seva llengua, en aquest cas, no té cap mena de reconeixement.

La comunitat hongaresa s’acosta a les quinze mil persones, de les quals dues terceres parts viuen a la zona més oriental del país, concretament a Osijek-Baranja (a l’Eslavònia oriental), properes a la frontera hongaresa. Hi ha dues municipalitats amb un 30% de població hongaresa, que són Knezevi Vinogradi i Bilje. També hi ha un altre nucli relativament important de població hongaresa al centre del país. Croàcia es va vincular a la corona hongaresa a principis del segle XI, i aquests vincles es van mantenir fins la constitució de Iugoslàvia, l’any 1918. Fins que no es va dissoldre l’Imperiaustrohongarès, la pressió de les autoritats de Budapest per tal de magiaritzar la població va ser important. Va pretendre, fins i tot, que la llengua del parlament croat fos l’hongarès, pe`ro no se’n van sortir, ja que Croàcia gaudia de certa autonomia. Cal recordar, a més, que Dalmàcia -a la costa mediterrània- estava vinculada a la part austríaca de l’Imperi.

Pel que fa als eslovens, la gran majoria viuen en zones disputades entre tots dos estats. Cal tenir en compte que la disputa fronterera entre Croàcia i Eslovènia no està totalment tancada, encara ara. Podeu consultar l’entrada següent on en parla amb detall:

https://balcaniablog.wordpress.com/2014/07/18/resolucio-del-conflicte-fronterer-entre-croacia-i-eslovenia/

Els txecs i els eslovacs van arribar a Croàcia, a Eslavònia, a mitjan segle XVIII. A principis del segle XIX se’n van establir més a l’Eslavònia occidental. Els txecs son gairebé el cinquanta per cent dels habitants a la municipalitat de Koncanica, i el 25% a Dezanovac. Les comunitats eslovaques representen percentatges menors. a Punitovci superen el 30% de la població.

La comunitat alemanya és una comunitat que va veure dràsticament reduïda la seva població després de la Segona Guerra Mundial. En el cens que es va fer l’any 1900 eren més de vuitanta mil. Ara no arriben a tres mil. Es concentren sobretot, també, a Eslavònia.

Els rutens són un poble eslavòfon de la zona oriental de l’actual Ucraïna. De fet hi ha un intens debat sobre el fet de si el rutè i l’ucraïnès són la matreixa llengua o no. Evidentment això ve alimentat per projectes polítics diferents, ja que els que afirmen que és una llengua diferenciada defensen una identitat nacional també diferenciada. De rutens n’hi ha a Polònia, Eslovàquia i a la veïna Voivodina. També n’hi ha una petita comunitat a la zona més oriental de Croàcia, que de fet és el territori contiga a la Voivodina.  L’ucraïnès apareix en els censos com a llengua diferent del rutè.

A part d’aquests grups lingüístics, n’hi ha d’altres encara més minoritaris, amb un nombre de parlants inferiors al miler que estan, per tant, en una situació molt crítica, propera a l’extinció si no s’hi posa remei.

En aquest grup hi ha els parlants d’istrià, a la península d’Ístria, bàsicament entorn dels municipis de Rovinj i Vodnjan. No hi ha acord entre els filòlegs sobre l’adscripció de l’istrià. Alguns el relacionen amb el ladí, un del dialectes reto-romànics. D’altres el relacionen amb el venecià, i finalment d’altres el consideren com una llengua independent relacionada amb l’italodàlmata.

L’istroromanès també té ara un nombre de parlants molt exigu. A finals dels anys noranta del segle passat el nombre de parlants habituals no superava els cinc-cents. En els anys vint del segle passat, la xifra de parlants d’aquesta llengua podia oscil·lar entre els mil set-cents i els tres mil. És una comunitat, també en procés d’assimilació. S’acostuma a considerar com un dialecte del romanès, ja que la llengua la hi van portar immigrants procedents d’aquell país a finals de la baixa edat mitjana, però hi ha filòlegs que no defensen aquesta tesi i consdieren que es tracta d’una altra llengua.

L’albanès de Zadar, els parlants del qual són coneguts com a arbanites o arbanasi, es parla en uns pocs enclaus. Es concentren a Zadar, més concretament a Zemunik, Dračevac, Crno i Ploča. Van arribar a Croàcia durant el segle XVII, en una primera onada, i entre 1726 i 1733 en una segona onada. La majoria provenien de clans del nord d’Albània. Segons les dades més optimistes, poden arribar a ser unes quatre mil persones, però els parlants reals d’aquest albanès molt probablement tampoc no arriben al miler.

Si es consulten les dades del cens, però, el nombre de persones que diuen que tenen com a llengua materna l’albanès és de 17.000. La majoria d’aquestes persones provenen de migracions relativament recents (després de la Segona Guerra Mundial i durant tot el període de la Iugoslàvia socialista, com a mà d’obra) des de Kosova, i finalment d’una altra onada després de les guerres dels anys noranta.

La comunitat sefardita és molt reduïda. Durant la Segona Guerra Mundial van ser perseguits pel règim ústaixa fins al punt que van ser pràcticament eliminats del país. Per aquest motiu, tot i que hi ha constància de parlants o ladino, o judeocastellà, el seu nombre és tan reduït que pot ser que es pugui extingir un cop morin els actuals parlants.

 

Acte a Chisinau el 16 de maig per la reunificació de Moldàvia i Romania

El 16 de maig hi ha convocat un acte a Chisinau a favor de la reunificació de Romania i Moldàvia.

L’acte, que s’iniciarà a les dues del migida, el convoquen la plataforma unionista Actiunea 2012 i l’organització Joves de Moldàvia. Es preveu que aculli unes 10.000 persones, segons els organitzadors. Els promotors d’aquesta concentració pensen que la reunificació de tots dos països comportarà la solució dels greus problemes socials que viu Moldàvia i consideren que afavorirà la lluita contra la corrupció i la pobresa. A més, la reunificació, sempre segons ells, n’accelerarà el procés d’integració a la Unió Europea.

S’ha triat aquesta data per conmemorar els 203 anys de la pau signada entre Rússia i Turquia, que va representar la partició de Moldàvia. Segons aquest tractat, l’Imperi tsarista es va apropiar de la part més oriental de Moldàvia, a l’est del riu Prut. A partir de llavors aquest territori va ser conegut com a Bessaràbia, i va quedar integrat a Rússia i després a l’URSS.

El govern moldau ha expulsat aquesta darrera setmana un activista romanès que havia d’assistir a aquest acte, George Simion, que és membre d’Actiunea 2012, i al qual s’ha prohibit l’entrada al país per un període de cinc anys. Segons les autoritats moldaves les activitats de Simion podien posar en perill la seguretat nacional. Des de Bucarest, però, s’afirma que no s’entenen els motius d’aquesta expulsió.

La discussió sobre una possible reunificació de tots dos països plana de tant en tant en la política romanesa. Més d’una vegada, destacats líders del país n’han parlat públicament, com per exemple Traian Basescu, president de Romania fins al 2014.

Les autoritats moldaves, per la seva banda, han mantingut sempre una actitud més cauta. Vladímir Voronin, líder del Partit Comunista de Moldàvia (totalment oposat a aquesta reunificació), ja va queixar-se públicament d’algunes de les propostes que se sentien a Romania. Voronin va ser el president de Moldàvia entre el 2001 i el 2009.

L’any 2009, Moldàvia va presentar, formalment, a l’ambaixador romanès un document on els demanava que s’abstinguessin de fer declaracions provocatives sobre Moldàvia, la seva sobirania i la seva integritat territorial.

Reunificació de Moldàvia i Romania en el període d’entregueres

El 27 de març ja es van fer algunes concentracions en defensa d’aquesta reunificació a banda i banda de la frontera, per tal de commemorar del 27 de març de 1918, moment en el qual va néixer la Gran Romania del període d’entreguerres. Aquell dia, 9 d’abril segons els nostre calendari, l’Assemblea de Bessaràbia (nom històric de l’actual Moldàvia utilitzat pels russos) va votar la unificació amb Romania. Quatre mesos abans d’aquesta data ja s’havia proclamat una República Democràtica de Moldàvia, sota l’autoritat d’un nacionalista romanès, Ioan Inculet. Com que els líders d’aquesta república se sentien amenaçats pels bolxevics, van demanar ajut a les tropes romaneses i, poc després, l’Assemblea, Staf en romanès, va votar-ne la unió amb Romania. Aquesta unió va ser ratificada posteriorment pel Tractat de París.

Romania després de la Primera Guerra Mundial va ampliar de manera notòria el seu territori, ja que arran dels tractats de pau posteriors a la guerra, va incorporar diversos territoris, entre els quals hi havia Transsilvània, el més extens de tots. Romania va aconseguir aquells anys la superfície més gran de la seva història.

Segons el Pacte Molotov-Ribbentrop, entre els nazis i Stalin, l’URSS havia de recuperar aquest territori, ocupació que va fer efectiva a partir de del 28 de juny de 1940. Moldàvia no es va tornar a independitzar fins l’any 1991.

Enquesta sobra sobre la reunificació dels dos països

El que no se sap ben bé és quina és la voluntat majoritària dela població. Se n’han fet algunes enquestes, com la que l’any passat va elaborar el Centre d’Estudis i Estratègies de Romania, feta a més de mil cinc-centes persones. Segons aquesta enquesta, el percentatge favorable a la reunificació és del 52%. En el següent enllaç podreu trobar els resultats, amb detall, d’aquesta enquesta:

https://balcaniablog.wordpress.com/2015/04/19/enquesta-sobre-la-reunificacio-de-moldavia-i-romania/

Crisi macedònia: primeres mostres de debilitat del govern

La sensació d’inestabilitat a Macedònia és creixent, malgrat els esforços del govern per fer veure que no passa res. És indiscutible que el procés de constants protestes populars d’aquests darrers mesos està portant el govern, el cap de govern i el seu partit a una situació de crisi.

Les importants manifestacions de la setmana passada, reprimides violentament per la policia, i els estranys esdeveniments d’aquest cap de setmana a Kumanovo s’han cobrat les primeres víctimes polítiques. Aquest dimarts es va anunciar el cessament del ministre de l’Interior Gordana Jankulovska, la dimissió del qual demanaven, precisament, les manifestacions de l’última setmana. També ha deixat el seu càrrec el ministre de Transports, Mile Janakieski, i Saixo Mijalkov, cap dels serveis d’intel•ligència (UBK), emparentat amb el primer ministre, Nikola Gruevski. Tots tres exercien responsabilitats de pes, com a mínim des de l’any 2006. Immediatament després dels cessaments es van nomenar els nous ministres: Mitko Cavkov com a ministre de l’Interior, i Vlado Misajlovski com a nou ministre de Transports.

Aquests nous nomenaments es van fer en un parlament buit, ja que els partits de l’oposició el boicotegen de manera activa des de l’abril de l’any passat, després de la tupinada electoral. Els partits opositors ja han anunciat que no desisitiran d’aquesta actitud.

Aquests canvis, evidentment, no han satisfet l’oposició, que denuncia els nombrosíssims casos de corrupció, nepotisme i espionatge. De fet, el cap del servei d’intel•ligència era focus de moltes critiques, ja que es van fer públiques una sèrie de gravacions que demostren que, com a mínim, s’han fet unes vint mil escoltes il•legals de diferents personalitats de tots els àmbits. A més, amb aquestes gravacions queden demostrades les acusacions que es van fer en el seu moment de frau electoral, i també el coneixement de les responsabilitats policials en la mort d’un jove poc després de les eleccions del 2011, que van donar la victòria a l’actual partit governant, VMRO-DPMNE, i motiu de les mobilitzacions de la setmana passada.

Ara caldrà veure l’èxit de convocatòria de la manifestació convocada per aquest diumenge vinent, 17 de maig. A part de convocar-la els partits opositors, hi donen suport diferents organitzacions estudiantils, de treballadors i organitzacions de defensa dels drets humans, com el Comitè Hèlsinki pels drets Humans o l’organització Protestiram, col•lectiu de base assembleària que ha encapçalat les darreres grans mobilitzacions populars.

Aquests col•lectius denuncien, també, la detenció de prop d’una vintena d’estudiants acusats de provocar aldarulls en la manifestació del dia 6 de maig. Aprofiten per destacar que darrere els fets de Kumanovo podria haver-hi algun intent de desviar l’atenció de la ciutadania i aprofitar les tensions ètniques per superar la crisi.

D’altra banda, l`únic grup que dóna suport a Gruevski, el partit albanès Unió Democràtica per a la Integració, liderat per Ali Ahmeti, també una gran maquinària de corrupció i tràfic d’influències, està sent sotmès, cada vegada amb més força, a pressions per tal que abandoni el govern.

També les crítiques en el si del partit govenamental comencen a ser importants. Alguns elements opositors s’han agrupat en un corrent crític que pretén reorientar la política del partit.

Crisi macedònia: imatges i fotografies dels desperfectes causats pels enfrontaments

Durant vint-i-sis hores Diva Naselje, a Kumanovo, es va convertir aquest cap de setmana passat en l’escenari de violents enfrontaments entre els membres d’un autoanomenat UÇK i forces policials i de l’exèrcit macedoni. Aquests combats van provocar la mort, pel cap baix, de vint-i-dues persones. A part de les pèrdues humanes, els danys materials han estat molt considerables, amb molts habitatges que han sofert impactres de metralla i d’explosius, o senzillament han estat destruïts. Aquí, ens n’han arribat molt poques imatges. Si es consulta la premsa macedònia, fortament controlada per les autoritats governamentals, és difícil veure’n. En un mitjà albanès de Macedònia, portalb, hem pogut localitzar dos vídeos i nombroses fotografies dels desperfectes provocats.

Podeu veure aquestes imatges i aquestes fotografies en el següent enllaç:

http://portalb.mk/171157-video-te-reja-nga-portalb-ne-kumanove-lagjja-e-trimave-si-ne-bejrut/

Crisi macedònia. L’endemà

Ha tornat la calma a la ciutat de Kumanovo, després de les vint-i-sis hores de combats entre forces policials i els membres d’un grup autoanomenat Exèrcit d’Alliberament Nacional (UÇK). Posteriorment hi va fer acte de presència l’exèrcit. El barri on es van produir els enfrontaments, Diva Naselje (no gaire llunyà del centre), presenta múltiples destrosses, amb molt edificis en estat ruïnós, que demostren que els combats van ser de gran intensitat.És lògic que hi hagi seriosos dubtes sobre l’autoria d’aquestes destrossses, per la magnitud i per les persones damnificades.

Des del ministeri de l’Interior, encapçalat per Gordana Jankulovska, s’han fet públics els primers balanços sobre els enfrontaments. Segons han informat fonts del ministeri, van morir-hi vuit policies, dos dels quals de nacionalitat albanesa, i trenta-set més van ser ferits. També han informat que el nombre de guerrillers morts puja a la quantiat de catorze. D’altra banda, es van efectuar 30 detencions, i el ministeri ha afirmat que romandran en presó preventiva durant trenta dies.

D’entre els detinguts, sempre segons les fonts oficials (moltes vegades de dubtosa fiabilitat), divuit són ciutadans de Kosova, nou són ciutadans de Macedònia, dos més són albanesos de Macedònia residents a Kosova, i un altre és un albanès resident a Alemanya. Amb aquestes dades pretenen demostrar que l’agressió prové, bàsicament, de Kosova.

El president de Macedònia, Gheorge Ivanov, ha convocat d’urgència el Consell de Seguretat Nacional per tractar aquests fets. El líder del principal partit de l’oposició, el socialdemòcrata Zoran Zaev, ha anunciat que hi assisitrà. Els socialdemòcrates han adoptat una estratègia ambigua, ja que donen més o menys suport al govern en aquest afer, tot i que en critiquen l’ús que en fa, com a eina per distreure l’atenció dels ciutadans en un moment que el seu poder és seriosament contestat.

Un exemple d’això és la detenció de vuit estudiants acusats de perpetrar actes violents en les manifestacions antigovernamentals d’aquests darrers dies. Fa dos dies, van ser detinguts nou estudiants més.

Moviments opositors extraparlamentaris, que han fet arribar el condol a les víctimes, han criticat durament el govern, ja que segons ells no han donat explicacions serioses de què ha passat. Han criticat que el president, Ivanov, s’estigués a Moscou, en la desfilada convocada per Putin amb motiu del setantè aniversari del final de la Guerra Mundial, en lloc de tornar immediatament al país, on s’estaven produint els violents enfrontaments. També han criticat que Ivanov, en el moment de la tornada, volgués responsabilitzar dels fets els Estats Units, la Unió Europea i l’Otan i en defugís la seva.

Aquests grups opositors insten el cap de govern, Gruevski, i el soci albanès del govern, Ali Ahmeti, a fer una roda de premsa on expliquin tot el que saben. Finalment, han denunciat les accions clarament repressives de la policia d’aquest dos darrers dies.

La majoria de responsables polítics de la zona han donat suport al govern macedoni. La presidenta de Kosova, Atifete Jahjaga, i el cap de govern, Isa Mustapha, han fet una crida a la calma i han apel•lat a la responsabilitat. D’altra banda, les autoritats kosovars han reforçat els controls sobre la frontera.

Ha estat molt contundent el ministre d’afers estrangers de la República Serpska, Dragan Lukac, que ha fet crides a incrementar la lluita contra el terrorisme i ha pronosticat que si no s’actua amb fermesa, fets com aquests es poden tornar a produir i estendre. Aquesta darrera setmana, a la República Serpska s’ha procedit a la detenció d’una trentena de persones, de nacionalitat musulmana, arran de l’atemptat que va haver-hi a la ciutat d’Zvornik.

Macedònia: enfrontaments armats a Kumanovo. Presència de l’exèrcit a la ciutat.

La ciutat de Kumanovo, al nord de Macedònia, ha estat l’escenari de violents enfrontaments entre grups armats albanesos i la policia.

Les notícies que arriben d’aquesta ciutat són molt confuses. A més, cal tenir en compte que la llibertat de premsa és relativa en aquest país balcànic. Els fets, sembla, van començar quan un grup d’unes setanta persones armades pertanyents a un autoanomentat Exèrcit d’Alliberament Nacional (UÇK) van atacar dependències de la policia en aquesta ciutat, situada a uns 25 quilòmetres de la capital del país. Aquests enfrontaments armats s’han prolongat durant tot dissabte. Avui, diumenge, tot sembla més calmat, tot i que el portaveu de la policia ha anunciat que fa tot just una hora (a les 13h) s’havia desactivat un cotxe bomba a Diva Naselva, també a Kumanovo.

No se sap amb certesa, tampoc, el nombre de morts. Segons algunes informacions podria arribar a la trentena. Amb seguretat, hi ha la certesa de vuit policies morts i catorze “guerrillers”. Des d’ahir al vespre, l’exèrcit, amb tancs inclosos, està patrullant per la ciutat i també la sobrevolen diversos helicòpters.

Una persona que s’ha identificat com a Fadil Fejzullahat s’ha autoidentificat com a comandat del grup de l’UÇK que ha tirat endavant aquesta operació, mitjançant un vídeo difós per les xarxes socials, però de moment no se li pot donar una credibilitat definitiva. Segons el govern macedoni, aquesta acció ha estat protagonitzada per albanesos provinents de Kosova. Ara fa unes setmanes va haver-hi un incident també prop de la frontera, quan una quarantena de persones armades van fer una acció contra la policia. En aquest cas el govern també va responsabilitzar grups d’albanesos de Kosova.

Els principals partits albanesos, sobretot la Unió Democràtica per a la Integració (principal aliat del govern), han fet una crida a la calma de la població, i han denunciat el que consideren intents de manipulació per part del govern, per tal de distreure la població de les creixents protestes populars contra el govern.

Aquests dies s’estan vivint importants manifestacions a la capital del país, Skopje, contra la deriva cada cop més autoritària del govern. Una de les característiques d’aquestes manifestacions és el seu caràcter multiètnic. Els promotors d’aquestes mobilitzacions critiquen l’obscurantisme de totes les informacions aparegudes. Han convocat una gran manifestació epr al dia 17 de amig contra el govern, on penesen demanar-ne la dimissió.

Partits albanesos de Kosova també s’han desmarcat d’aquests fets, i volen denunciar l’ús partidista que n’està fent el govern de Nikola Gruevski. També desmenteixen alguns rumors, segons els quals els EUA abonarien que la part nord de Macedònia es pogués integrar a Kosova en compensació per una suposada “pèrdua” dels territoris del nord de Kosova, entorn de la ciutat de Mitrovica. També han denunciat la creixent presència de policia sèrbia en les zones frontereres.

Kumanovo té un important valor simbòlic, ja que és el lloc on es van signar els acords que van posar punt i final a la guerra de Kosova. També va ser un dels principals escenaris de la breu guerra de Macedònia de l’any 2001. Segons el cens de l’any 2002, el 60% dels habitants de la ciutat són macedonis, mentre que el 25% són albanesos, unes xifres globalment molt similars al conjunt del país.

Imatges de l’alliberament de Zagreb: entrada a la ciutat dels partisans el 8 de maig de 1945

El divendres 8 de maig es va commemorar el setantè aniversari de l’alliberament de la ciutat de Zagreb per part dels partisans.
Es Va fer un acte en record de les víctimes al memorial que hi ha instal•lat al cementiri de Mirogoj, a Zagreb. L’acte el va convocar l’Associació de Combatents Antifeixistes de Croàcia, SABA, i també hi hagué representants institucionals.

Les tropes que van entrar, l’any 1945, a Zagreb provenien majoritàriament de Sèrbia i de Bòsnia, tot i que també hi havia combatents croats. Estaven enquadrades en l’exèrcit partisa, liderat per Tito. L’exèrcit ústaixa, en principi, havien abandonat la ciutat el dia anterior, però, tot i això, el 8 de maig hi hagué alguns combats.

Els ústaixes, liderats per Ante Pavelic, tenien una ideologia feixista fortament impregnada d’un catolicisme integrista. Van aconseguir el poder, labril de 1941, immediatament després que les tropes alemanyes, italianes i hongareses envaïssin el que fins llavors era Iugoslàvia, i van proclamar un estat independent croat, titella de les potències nazi-feixistes.

Entre d’altres mesures profundament reaccionàries, van iniciar la persecució de totes les minories que vivien en el territori d’aquest nou estat (jueus, roms i sobretot serbis) i també de tots els dissidents polítics. Es van aprovar una sèrie de lleis molt dures, com la de la prohibició de l’alfabet ciríl•lic, la Llei de Ciutadania i la Llei de Filiació racial. Aquestes lleis es van dictar, amb prou feines, quinze die després d’assolir el poder, cosa que demostra que totes aquestes mesures estaven totalment planejades.

L’estat croat abastava, a més de la Croàcia estricta, bona part de Bòsnia i Hercegovina i parts de Sèrbia.

Ruta Tannenbaum, de Miljenko Jergovic

P1050194

Ruta Tannenbaum és una novel•la ambientada a la Croàcia del període d’entreguerres. A partir de la trista vida d’una nena prodigi, que va ser coneguda com la Shirley temple croata, ens podem acostar a la dura història de la Croàcia d’aquells anys.

En aquesta novel•la se’ns narra la vida entrellaçada de dues famílies ben diferents que viuen en un zona tranquil•la de Zagreb: d’una banda, la família de Ruta, jueva, encara que el seu pare, Salamon, intenti sovint amagar el seu origen jueu; d’altra banda, la família catòlica i tradicional, molt peculiar també, formada per Amaljia Morinj i Radoslav, el seu marit ferroviari. Aquestes famílies, que són veïnes, en el carrer Gundulicev, veuran el seu destí unit arran del fet que Amaljia acaba tenint cura de Ruta, després de la mort del seu fill.

Ruta es converteix, ja de nena, en tota una estrella del teatre, que li obrirà les portes d’un món inimaginat, amb moments de glòria, grans viatges, com a Viena… i amb un gran futur, fins al punt que s’acabarà convertint en un personatge amb moltes pretensions, però els tràgics fets d’aquells anys van estroncar la seva carrera.

A part de la història de les dues famílies, una multitud de personatges, característics de la Croàcia dels anys vint i trenta, ens aniran apareixent durant el relat, de manera que aquest text s’acaba convertint en una gran novel•la coral.

Ruta Tannenbaum està inspirada en la vida de la nena prodigi Lea Deutsch, tot i que, tal com ens anuncia l’autor, en fa una recreació, i un petit homenatge, molt lliure.

L’autor, Miljenko Jergovic, va néixer a Sarajevo l’any 1966, però des de l’any 1993 viu a Zagreb. És un dels autors balcànics més traduïts, i també dels més polèmics.

Jergovic té una gran traça a recrear els ambients que ens vol presentar, a reconstruir l’atmosfera a què ens vol transportar, una tendència al lirisme i un cert barroquisme formal. La seva imaginació desbordant acaba d’arrodonir una obra molt interessant.

El llibre és ditat en castellà per Siruela, i en francès per Actes Sud.