La caiguda de Ceausescu, revolució o cop d’estat?

L’any 1989 és un any decisiu en la història de tots els països de l’Europa central i oriental, particularment, però també de tot el planeta. Ara tot just fa vint-i-cinc es van produir tota una sèrie d’esdeveniments que van canviar radicalment el món. Aquell any van caure, definitivament, un rere l’altre, els règims autoanomenats socialistes a la gran majoria de països d’aquesta àrea. El darrer a caure, dins els estats de l’òrbita soviètica, va ser Romania, precisament el més díscol de tots.

Primer de tot hi ha un concepte important a aclarir. Tradicionalment s’ha anomenat i considerat aquests estats com a socialistes. És logic que des dels mitjans occidentals es perpetués aquesta imatge: com podien ser una alternativa al capitalisme si eren estats corruptes, dictatorials, opressius, pobres… ? Des d’una altra perspectiva, hi ha tot un debat, també dins els cercles marxistes, sobre el veritable caràcter d’aquests estats. Particularment, em sento més còmode amb l’ús del terme de capitalisme d’estat, amb tots els matisos que calgui, per designar-los. Si una cosa és evident és que tots aquests estats no eren estats liderats per la classe treballadora ni al servei dela classe treballadora, sinó que aquesta classe obrera era explotada per una classe que feia les funcions que fa la burgesia en la nostra societat.

La Unió Soviètica va viure unes eleccions històriques el març d’aquell any. Van ser històriques perquè per primera vegada hi podien competir candidats independents per ocupar dos terços del nou parlament (l’altre terç era triat directament per la burocràcia). Aquestes eleccions es van saldar amb una victòria esclatant dels candidats independents, i va sortir-ne reforçada la figura de Ieltsin. A partir de llavors, es van anar precipitant els esdeveniments a una velocitat extraordinària, que van conduir a l’ensulsiada de tots els governs “socialistes” de l’Europa central i oriental i a la defunció de l’URSS.

A partir d’aquell moment els moviments nacionals arreu de l’estat soviètic van agafar un gran protagonisme, com n’és un exemple la Via Bàltica, les grans manifestacions per la independència de Geòrgia, la victoria dels nacionalistes ucraïnesos de Rukh…

A Polònia, les eleccions de juny també van representar el gran triomf de l’oposició, que va guanyar pràcticament tots els escons de lliure concurrència. Després de l’estiu es va formar el primer govern encapçalat per l’opositor Tadeusz Mazowiecki, després d’un acord d’interessos amb els “comunistes” governants, que tenia uns clars objectius liberalitzadors. A Hongria les coses també van canviar molt de pressa: a l’abril el govern va decidir tallar la filada que els aïllava d’Àustria. El 23 d’octubre, després d’un acord entre el Partit Socialista Obrer i l’oposició es va posar punt i final a la república popular i es va proclamar la República d’Hongria, a seques.

Les celebracions amb motiu del quarantè aniversari de la creació de la República Democràtica Alemanya van provocar grans manifestacions a les ciutats més importants del país. Gorbatxov, finalment, va provocar la caiguda de Honecker i va imposar la designació de Hans Modrow com a primer ministre, i pocs dies després, el 9 de novembre, va caure el mur de Berlín, sense que el govern pogués controlar els esdeveniments.

Durant aquell mes de novembre, efecte dòmino, es va produir a Txecoslovàquia la revolució de vellut, amb el dramaturg Vaclav Havel com a cap visible. En un mes, Txecoslòvàquia va fer tot el trajecte que en d’altres països es va trigar mesos, i fins i tot anys, a recórrer. El 8 de desembre els “comunistes” en el poder arribaren a un pacte amb l’oposició, segons el qual el primer ministre havia de ser el jove del partit Marian Calfa però amb el compromís de fer una sèrie de reformes liberalitzadores que implicarien desmuntar bona part del sistema.

A Sofia, a Bulgària, un cop d’estat incruent va enderrocar l’octogenari Todor Jivkov i va forçar-ne la seva substitució per Petar Mladenov. Els dirigents el Partic Comunista de Bulgària van tenir molt clar que per poder-se perpetuar en el poder s’havien de transformar en una mena de socialdemocràcia i pactar amb la desorganitzada oposició, encara sense cap moviment unificat. No va ser fins dos mesos després que es va constituir la dretana Unió de Forces Democràtiques. La intenció dels “comunistes” era continuar controlant el poder i fer només els canvis que els permetés continuar controlant l’estat.

La Xina Popular també es va veure afectada per grans mobilitzacions d’estudiants i obrers, el gran símbol de les quals va ser l’ocupació de la plaça de Tiananmen. La revolta finalment va ser esclafada violentament, però va marcar un abans i un després en l’evolució d’aquell país.

I a Romania?

L’únic estat on no hi havia hagut cap tipus de moviment era Romania, controlada de manera fèrria pel dictador Nicolae Ceausescu, el Conducàtor. Romania era l’estat, de tots els que estaven sotmesos al dictat de Moscou (en una relació que alguns autors han considerat com a semicolonial, lògicament discutible), que des de feia una colla d’anys mantenia una política relativament independent de l’URSS, i que gaudia d’unes relacions particularment bones amb els Estats Units i amb la Xina Popular. Anys abans havia estat un país relativament “liberal”, però en  els darrers anys de Ceausescu en el poder es van esvair totes les suposades vel·leïtats liberals.

En els països esmentats anteriorment hi havia hagut moviments opositors relativament organitzats i intel•lectuals amb influència notòria sobre la població, des de feia molts anys. A Romania això no havia passat. El control de la Securitate, la policía política, era molt estricte. Només alguns moviments vaguístics i algún sindicat independent havien sacsejat ciutats de Transsilvània (sobretot Brasov), però sense fer trontollar el règim. Només a la ciutat moldava de Iasi hi havia hagut algun intent d’emular la revolució de vellut txeca.

El 16 de desembre, la Securitate va pretendre detenir el pastor protestant Laszlo Tökes, que havia estat impulsor de campanyes en defensa dels interessos de la minoria magiar, particularment important en algunes zones de Transsilvània. Vivia a la ciutat de Timisoara (Temeszvar, en hongarès) i quan hi arribà la Securitate es va organitzar una manifestació espontània en suport a Tökes. La repressió d’aquesta manifestació, que va provocar indubtablement moltíssimes morts (no hi ha acord en les xifres), va precipitar els fets. L’endemà mateix, una vaga obrera va paralitzar la ciutat i la revolta es va estendre a d’altres ciutats de la part occidental del país, com Arad, Oradea, Cluj, Brasov, Sibiu…

Ceausesu va tornar apressadament del seu viatge oficial a l’Iran i va convocar una gran manifestació “oficialista” de suport al partit i a la seva figura. Aquesta manifestació, recurs habitual en aquest tipus de règims, es va convocar a la capital, que fins llavors havia estat relativament tranquil•la. Aquesta manifestació va tenir lloc el dia 21 de desembre. Sembla que una part dels assistents, que havien estat reclutats de la manera habitual pel “sindicat” oficial, va començar a xiular i a fer crits de protesta contra Ceausescu. També hi ha discussió sobre el nombre de persones que van protagonitzar aquesta protesta. El resultat final, però, va ser el mateix que a Timisoara: repressió brutal per part de les forces d’ordre públic, que va provocar una vaga general obrera l’endemà que va paralitzar la capital i que va acabar amb l’ assalt del palau presidencial per part de manifestants.

Simultàniament, dirigents del partit van aprofitar els esdeveniments per assaltar el poder. Entre aquests dirigents destacaven Ion Iliescu, Silviu Bracun, Petre Roman i Corneliu Bogdan, tots ells fundadors del que després seria conegut com a Front de Salvació Nacional.

S’ha especulat molt sobre si el canvi a Romania va ser un cop d’estat o una revolució. Molt probablement, aquests dirigents del partit tenien molt clar que per perpetuar-se en el poder calia introduir una sèrie de reformes. Sembla que hi havia l’acord de fer una operació, a la qual Moscou no hi era aliena, similar a la que s’havia fet a Bulgària, i sembla que la data triada per al “cop d’estat” era el 24 de desembre.

Les manifestacions populars i espontànies van obligar aquest nucli “reformador” del partit a avançar-se. Evidentment no volien perdre’n el control i, per tant, van fer una operació ràpida per aconseguir el poder.

Un cop capturat Ceuasescu, va ser tancat en una esocla i va ser sotmès a un judici esperpèntic, sense cap mena de garantia jurídica, que va acabar amb la seva sentència de mort, i la de la seva dona el 25 de desembre. Tot el procés va ser gravat per les càmeres de televisió i també l’execució de la parella, imatges cruels que van fer la volta el món. El “canvi de règim” no podía començar pitjor, ni amb menys garanties democràtiques.

Després d’això, Iliescu va ocupar la presidència del país i Petre Roman va ser nomenat primer ministre.Quatre mesos després es van convocar eleccions, que van certifcar el FSN com a nou/vell partit governant. S’havia aconseguit, doncs, que canviessin les coses, però bona part de les classes dominants van continuar controlant el poder.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s