La justícia sèrbia rehabilita Mihailovic, el líder txètnik

Una de les figures més controvertides de la història sèrbia, i iugoslava, del segle XX és la de Dragoljub “Draza” Mihailovic, el líder del moviment txètnik durant, bàsicament, la Segona Guerra Mundial. Després de la guerra, aquesta figura ha estat denostada per bona part de la població, que l’ha considerat com un feixista, col•laborador dels nazis i principal artífex de diverses accions de neteja ètnica principalment a Bòsnia i Hercegovina.

La seva figura torna a ser actualitat perquè l’Alt Tribunal de Belgrad ha dictat una sentència segons la qual queda rehabilitat, cosa que vol dir que li són restituïts tots els drets civils que li van ser revocats durant l’any 1946. Aquesta sentència, a més, no podrà ser apel•lada.

La justificació que n’ha fet el jutge és que el procés a què va ser sotmès no reunia les mínimes garanties legals i responia més a criteris polítics i ideològics que no pas jurídics. Reforça aquesta idea amb l’argument que no va tenir dret a una defensa digna i seriosa i al fet que no va poder apel•lar la sentència. Per aquests motius, doncs, segons el jutge, la sentència no tindria valor.

Mihailovic va ser acusat d’alta traïció i va ser executat el juliol de l’any 1946.

Des de fa uns anys, diverses figures rellevants de la poítica sèrbia han estat treballant per aconseguir aquesta rehabilitació. En aquest terreny ha destacat el Partit Radical i el seu líder Vojislav Seselj. Un altre exemple ben clar, i de gran pes polític, d’aquest interès és la satisfacció mostrada per un assessor del president Tomislav Nikolic, Oliver Antic, davant d’aquesta rehabilitació. Encara més, podem comptar-hi també la sol•licitud que ha fet, aquesta setmana mateix, un dirigent del Partit Democràtic Serbi (SDS) de Belgrad, Dejan Culic, de posar al nom de Mihailovic a un carrer important d’aquesta ciutat. Segons ell, l’opinió pública està dividida pel que fa a la interpretació de la seva figura. El fet que un carrer portés el seu nom reflectiria aquesta disparitat d’opinions.

Les reaccions a aquesta decisió no s’han fet esperar, tant a Sèrbia com en els altres estats de la regió. A Sèrbia mateix, Aleksandr Kraus, de l’Associació d’Antifeixistes Serbis, ha denunciat aquesta rehabilitació com l’intent de reescriure la història en un exercici de revisionisme històric injustificable. Una reacció similar ha estat la de SUBNOR, que agrupa veterans de guerra antifeixistes.

Fora de Sèrbia, les reaccions també han estat immediates. La presidenta de Croàcia, Kolinda Grabar Kitarovic, ha posat èmfasi en les atrocitats comeses pel moviment txètnik i en la seva col•laboració amb el règim nazi, i n’ha destacat el seu paper com a criminal de guerra.

A Bòsnia i Hercegovina, Nermin Niksic, president del Partit Socialdemòcrata, ha remarcat que aquesta decisió és una ofensa a totes les víctimes del moviment txètnik.

A Kosova, les reaccions també han estat molt dures. Hydajet Hysani, per exemple, president de l’Associació de Presos Polítics de Kosova, ha titllat aquesta sentència de rehabilitació del feixisme.

És evident que les acusacions que s’han fet de revisionisme històric arran d’aquesta sentència tenen fonament. De fet, l’any 2004, el parlament serbi ja va aprovar una llei, cosa insòlita per una fer d’aquest tipus, segons la qual s’equiparava el moviment txètnik amb el moviment parrtisà. Aquesta decisió ja va aixecar molta polèmica, ja que els partisans van lluitar de manera efectiva contra les forces nazifeixistes, mentre que el moviment txètnik moltes vegades hi va col•laborar, va perpetrar nombroses matances de caràcter ètnic, i en el millor dels casos va tenir una actitud passiva davant l’ocupació, tret potser dels primers mesos.

El moviment txètnik liderat per Mihailovic va néixer a Ravna Gora el maig de 1941, poc després que forces alemanyes, italianes i hongareses envaïssin el regne de Iugoslàvia. Aquest moviment era un moviment monàrquic, conservador, profundament religiós i nacionalista serbi. Tret d’algunes accions en els primers moments de la guerra, la seva incapacitat manifesta va impedir que protagonitzessin una resistència efectiva contra els ocupants. Un exemple d’això és que, fins i tot la Gran Bretanya de Churchill que els va considerar aliats en els primers compassos de la guerra, se’n desentengués finalment davant la seva inactivitat, en clar contrast amb la guerrilla partisana de Tito. Tito mateix va reunir-se amb Mihailovic per tal de coordinar les forces en la lluita contra els ocupants, però va ser inútil i no es va arribar a cap aliança. Moltes vegades, a més, les forces txètniks van lluitar contra els partisans (com a mínim hi ha comptabilitzades una norantena d’atacs contra els partisans).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s