L’Hagadà de Sarajevo

La paraula Hagadà vol dir, en hebreu, llegenda. Més concretament, quan es parla de Hagadà de Pesaj es fa referència a un recull de narracions que tenen a veure amb l’èxode del poble jueu. Aquestes narracions acostumen a llegir-se, segons la tradició, durant la primera Pasqua jueva.

L’Hagadà de Sarajevo és un manuscrit il•lustrat de l’Hagadà de Pesaj. És un dels textos més antics d’aquestes característiques, i també dels considerats de més valor.

No és ben clar quin és el seu origen. Una de les tesis més esteses és que va ser escrit a Barcelona, entorn de l’any 1350. Va ser escrita a mà sobre pell de vaca, i conté tires de coure i or. Va ser, potser, un regal de noces, amb motiu del matrimoni de membres de dues famílies prominents, anomenats Shoshan i Elazar, ja que hi ha dos escuts d’armes en les cantonades inferiors que ho podrien demostrar. Ara bé, segons alguns estudiosos aquesta teoria no es pot demostrar del tot, ni tan sols que sigui de Barcelona.

Té uns 34 fulls i hi ha il•lustracions amb escenes de la Bíblia, des de la Creació fins a la mort de Moisès.

Aquest document és tot un símbol de la història del poble jueu, ja que ha estat a punt de ser destruït diverses vegades i ha hagut de ser amagat repetidament. Es pensa que va sortir de la Península Ibèrica amb l’expulsió dels jueus decretada pels Reis Catòlics, l’any 1492. També sembla que està documentat el seu pas per Itàlia, durant el segle XVI. El que és cert i indiscutible és la seva arribada al Museu Nacional de Sarajevo l’any 1894.

Durant el segle XX, però, també va haver de patir diverses persecucions. Quan els ústaixes croats es van apoderar de bona part de Bòsnia van pretendre, obsessionats per eliminar qualsevol rastre de judaisme, destruir el document, motiu pel qual va haver de ser amagat. Durant la guerra de 1992-1995 va haver de tornar a ser amagat, ja que els bombardejos de la ciutat el tornaven a posar en perill. També va sobreviure a un intent de robatori, ja que els lladres pensaven que no tenia cap valor. Malgrat els rumos que corrien que el govern bosnià tenia la intenció de vendre-se’l per tal d’aconseguir armes, va reaparèixer un temps després.

Despres de tot això, se n’han fet diverses còpies, i és exposada de manera permanent en el museu des de l’any 2002.

Podeu trobar-ne més informació a:

La Haggada: el llibre més valuós del món, escrit a Barcelona, publicat a Històries d’Europa

 

Una aproximació literària: 

L’escriptora australiana Geraldine Brooks va escriure una novel•la on el protagonista en bona mesura era aquest Hagadà. És un llibre, del qual es van vendre molts exemplars, i pretén recrear la història d’aquest manuscrit des dels seus inicis fins a l’actualitat, en clau de novel•la històrica. Aquesta novel•la, força ben aconseguida, tot i les seves pretensions de best-seller, té, però, alguns detalls pintorescos, com quan la Viena dels anys setanta és presentada al lector com una grisa ciutat socialista. N’hi ha una edició en català, publicada per Edicions La Magrana.

Anuncis

Els madrigals de Vincenzo Comnen

Aquest compositor, conegut popularment com a com Vincenzo Comnen, va néixer, sembla, en un petit poble de la península d’Ístria, Slani, però de ben petit va ser traslladat a Dubrovnik, llavors república de Ragusa. El seu nom original era Vićenc Komnen.

Va viure entre els anys 1590 i 1667, i és un dels millors exponents del a música feta en aquesta ciutat entre les darreries del Renaixemnt i principis del Barroc. Segons altres fonts, el seu naixement és situat a la ciutat de Nàpols. El que és evident és que va viure tant a Dubrovnik, com a Nàpols, Roma i Salamanca.

Va ser educat pels jesuïtes, però finalment es va fer dominic. Com a missioner va estar una temporada al Japó.

De la seva obra se’n conserva poca cosa, però és molt interessant. En destaquen, sobretot, uns madrigals dedicats a Felip IV.

De gravacions d’aquests madrigals, es pràcticament impossible de localitzar-ne. Només n’he pogut trobar un , interpretat per Jadranka Jovanovic:

Jadranka Jovanovic “Vaghe Ninfe” 

 

El districte de Brčko: la tercera entitat de Bòsnia i Hercegovina

Bòsnia i Hercegovina és un estat amb una estructura institucional i administrativa extremadament complexa. A grans trets, tots sabem que està formada per dues entitats amb una vida polítca ben diferenciada, la Federació de Bòsnia i Hercegovina i la República Serpska. Ara bé, hi ha una mena de tercera entitat que és poc coneguda: el districte de Brčko.

Aquest districte està situat al nord-est de Bòsnia i té la particularitat que divideix la República Serpska en dues parts. A més, pel nord limita amb Croàcia i pel sud amb la Federació de Bòsnia i Hercegovina. Té uns quatre-cents noranta quilòmetres quadrats. Abasta l’antiga municipalitat de Brčko, més alguns territoris adjacents.

L’origen d’aquesta situació tan peculiar cal cercar-lo en la inconcreció dels acords de Dayton. A més, la guerra no havia deixat un guanyador clar en aquesta zona, per la qual cosa es va optar per deixar-ne l’administració en mans de forces de pacificació internacionals. Després, l’any 2000 es va decidir donar a aquest territori un estatus especial, que teòricament és un condomini per part de les dues entiats (la Federació i la Serpska), però, a efectes pràctics, el territori és totalment autònom i depèn més aviat de la República de Bòsnia i Hercegovina, del govern central.

És un territori multiètnic. L’any 1971, segons el cens, tenia uns setanta-quatre mil habitants. Segons l’últim cens, de 2013, del qual encara no s’han publicat les dades definitives, hi poden viure unes noranta-quatre mil persones, tot i que les dades de 2006 apuntaven a una xifra de setanta-vuit mil.

En el cens de l’any 1971, el 40,36% es declaraven bosníacs, el 33,33% croats i el 23,68% com a serbis. Segons les dades de 2006, el 46,55% de les persones que hi viuen s’autodeclaren sèrbies, el 43,95% bosníaques i l’11,5% croates. Per tant, és evident que hi ha hagut un canvi demogràfic, en detriment sobretot dels croats, tot i que es manté la multietnicitat del territori, cosa que no passa en altres indrets de Bòsnia.

Políticament té una assemblea autònoma, formada per 29 escons, on hi ha representants de les diferents forces polítiques del país. Hi podem trobar membres del Partit Socialdemòcrata independent (SNSD), el partit de Milorad Dodik, el més important de la República Serpska, però també de l’opositor Partit Democràtic Serbi (SDS); també hi són presents el Partit d’Acció Democràtica (SAD), el principal partit bosníac i la Comunitat Democràtica Croata (HDZ). El principal partit no ètnic del territori és el Partit Socialdemòcrata.

Aquesta setmana, precisament, s’han commemorat els quinze anys.d’aquesta entitat. Un dels fets que s’ha volgut destacar en aquesta celebració és l’estabilitat política i la multietnicitat del districte. Així ho va expressar l’Alt Representant de les Nacions Unides a Bòsnia, Valentin Inzko, i també l’aldalde, Ante Domic.

Situació del districte, a Bòsnia:

Brcko District in Bosnia and Herzegovina

El mapa prové de la versió anglesa de la Viquipèdia

Els socialistes búlgars signen un acord de col•laboració amb Syriza

El Partit Socialista Búlgar, a l’oposició després de les últimes eleccions generals, busa rellançar-se i una de les estratègies per les quals ha optat és la d’aproximar-se a Syriza, força política que centra l’atenció a tot Europa. Aquesta estrategia té com a objectiu recuperar la inicativa política perduda.

Aquest acord es va visibilitzar en una reunió a Salònica i, representants de totes dues organitzacions, van voler destacar que és un primer pas que ha de tenir continuïtat. Alexis Tsipras ha estat convidat a visitar Sofia a principis del mes d’abril on assitirà a un debat per analitzar les conseqüències de les sancions econòmiques a Rússia, amb les quals ha estat molt crítica Syriza, i l’impacte que poden tenir en les diferents economies balcàniques.

Syriza està buscant aliats arreu del continent per tal d’obtenir suports en la seva pugna amb la Comissió Europea. El PSB, per la seva banda, necessita referents que puguin engrescar la població, tot i que les trajectòries i bona part dels prinicpis polítics d’ambdós partits són ben diferents.

El parlament eslovè dóna el vistiplau al matrimoni entre persones del mateix sexe

Aquesta setmana, el parlament eslovè ha aprovat una esmena que implica el canvi legal necessari perquè les persones del mateix sexe es puguin casar. La llei, lògicament, permetrà també l’adopció.

Feia temps que, en certs ambients, s’estava treballant en aquesta línia. Finalment, la proposta, presentada per la coalició opositora Unió d’Esquerres, ha estat aprovada per 51 vots a favor, 28 en contra i 5 abstencions. Hi han votat a favor els diputats del partit que ha presentat la proposta i dels partits que formen partit del govern, la Llista de Miro Cerar, els socialdemòcrates i el Partit dels Pensionistes (DeSus). Per la seva banda, hi han votat en contra els partits de l’oposició més conservadora. L’oposició més aferrissada a aquesta esmena ha estat protagonitzada pels diputats democristians de Nova Eslovènia. Líders d’aquest partit han anunciat que iniciaran una recollida de signatures per tal que es faci un referèndum que permeti revocar aquesta llei.

Des de l’any 2005 hi havia en vigor una llei que permetia les unions civils, també de persones del mateix sexe.

Ara, el tràmit que cal seguir perquè es faci efectiva és només la signatura del president del país, Borut Pahor, fet que es dóna per descomptat, ja que ell, personalment, ha donat suport reiteradament a aquesta proposta.

Eslovènia es converteix en el primer estat “exsocialista” que aprova el matrimoni homosexual. En nombrosos estats de l’Europa central i oriental s’’han fet canvis legals, i fins i tot constitucionals, per tal de blindar la institució del matrimoni, com per exemple a Hongria, Polònia, Eslovàquia i Macedònia.

Eslovènia és el tretzè estat europeu que aprova el matrimoni homosexual i el vint-i-unè del món.

La integració de Montenegro a la primera Iugoslàvia: reunificació sèrbia o annexió?

L’1 de desembre de 1918 va néixer oficialment la primera Iugoslàvia, que llavors es va anomenar Regne dels Serbris, Croats i Eslovens. El nom de Iugoslàvia no es va fer oficial fins l’any 1929, quan el rei Alexandre I va impulsar, el 3 d’octubre, un cop d’estat que tenia com a objectiu refundar l’estat, ara sota una forma dictatorial i amb el referent de la Itàlia feixista.

Tal com queda molt clar en el primer nom ofical del país, la paraula Montenegro, o montenegrí, no apareix enlloc, cosa que demostra que aquest territori, i per extensió els seus habitants, no van ser considerats mai, pel nou poder, com a nació constituent del nou estat, tal com sí que ho eren els serbis, els croats o els eslovens.

Tot i això, Montenegro era un país amb una llarga història. Precisament, és l’únic territori de la península balcànica que va aconseguir resistir la invasió dels otomans i va mantenir la seva independència fins l’any 1918. En aquell país hi regnava una dinastia pròpia, els Njegos-Petrovic, totalment allunyada de la sèrbia (els Karadjordjevic) i, moltes vegades, fins i tot enfrontades.

El gran debat entre els historiadors, i no cal dir entre els polítics, és si la incorporació de Montenegro a la nova monarquia va ser el fruit natural de la reunificacio amb la resta de Sèrbia, cosa que implica que es considera Montenegro com un simple annex de caràcter regional de Sèrbia, o bé com una annexió forçada, sense el consentiment de la població. En aquest darrer cas, els seguidors d’aquesta tesi defensen una identitat nacional clarament diferenciada de la sèrbia, personalitat que es pot rastrejar, segons els defensors d’aquesta teoria, en la més remota història.

El rei de Montenegro, Nikola I, quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, va haver de fugir cap a França. Va patir, però, la mala fortuna, d’entrar en contradicció amb els interessos de les potències aliades. Rússia sempre s’havia mostrat favorable a Sèrbia i li donava suport en les seves pretensions d’aconseguir una sortida al mar, i és evident que la millor sortida era, precisament, per Montenegro. El mateix va passar amb França, Anglaterra i, en menor mesura, Itàlia.

El 6 de novembre de 1918, a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, les tropes austríaques van abandonar precipitadament Montenegro. Les tropes regulars de l’exèrcit serbi van ocupar, llavors, immediatament el país, amb el suport de grups de guerrillers provinents majoritàriament de Macedònia. Les tropes aliades no hi van posar cap impediment i van controlar-ne només la part costanera. De fet, aquest acord l’havia pres una comissió interaliada on es van pactar aquests detalls.

Alhora, a Montenegro, es van crear dos organismes. D’una banda, un Consell Nacional, que feia les funcions de govern provisional. Aquest Consell estava encapçalat pel coronel Dusan Simovic, vinculat a Nikola Pasic, un dels líders polítics serbis prominents. D’altra banda, es va crear el que es va conèixer com el Comitè Executiu Central per la Unifcació de Sèrbia i Montenegro. Va ser precisament aquest comitè el que va establir les normes que havien de permetre l’elecció d’una Assemblea que s’hauria de pronunciar sobre la unificació amb Sèrbia.

Van decidir que l’Assemblea estaria formada per una cambra de 168 diputats ubicada a Podgorica. L’elecció de Podgorica (que durant l’època de la Iugoslàvia socialista va ser coneguda amb el nom de Titograd) no va ser casual. La capital històrica del país era Cetinje. Aquest fet demostra la voluntat del grup impulsor d’allunyar-se al màxim possible de totes aqueslles persones i grups que poguessin demanar el manteniment d’un Montenegro independent.

Aquesta Assemblea es va reunir el 24 de novembre. Moltes persones han criticat les circumstàncies amb què es es va fer l’elecció. Sembla ser que a molts llocs, particularment del Vell Montenegro, molts electors no van poder votar. A més, qui vetllava el procés era precisament l’exèrcit serbi. A més, és evident que l’escassíssim període de temps transcorregut impedia un autèntic debat aprofundit sobre el tema.

L’Assemblea electa va votar per una majoria aclaparadora la unificació dels dos regnes. Dels 168 diputats, 163 ho feren a favor, i els cinc que no van votar no ho van fer perquè estaven malalts i no hi eren presents. És evident que una unanimitat d’aquestes característiques és més que sospitosa.

Els defensors de la tesi de la reunificació volen demostrar el caràcter escrupolosament democràtic de la decisió, ja que va ser presa per un parlament electe. A més, insisteixen que els escassíssims, segons ells, defensors de la independència estaven estictament vinculats a la monarquia i representaven les capes més reaccionàries de la societat, mentre que les persones que defensaven la reintegració amb Sèrbia eren precisament les capes urbanes, més dinàmiques, modernes i progressistes.

Ara bé, els detractors d’aquesta tesi, en qüestionen el caràcter democràtic, de l’Assemblea, primer de tot, perquè, no es va organitzar d’acord amb la legislació vigent, aprovada l’any 1905. A més, segons ells, el Comitè que va organitzar les eleccions no tenia cap tipus de legitimitat, ja que no l’havia triat ningú.

Després de la votació, dotze representants montenegrins van ser enviats a Belgrad. Finalment l’1 de desembre, es va fer la proclamació del Regne dels serbis, Croats i Eslovens. Montenegro ni s’esmentava. De fet, l’única declaració oficial del nou estat afirmava que Montenegro entrava en la seva nova pàtria no només com a terra sèrbia pura, sinó que també neta d’elements foscos i criminals.

El 14 de desembre, però, només quinze dies de la proclamació del nou regne, va esclatar una revolta, protagonitzada pels autoanomenats komitasi. El simple fet de la revolta deixa palès que la unificació no va comptar amb el suport unànime de la població. Aquesta revolta va tenir més incidència en el que es coneix com a Vell Montenegro, que era el territori tradicional de l’estat montenegrí. Les fronteres d’aquest país s’havien engrandit molt durant les darreries del segle XIX i, sobretot, arran de les guerres balcàniques de 1912-1913. Els nous territoris, que fronterejaven amb Sèrbia, eren els més proclius a l’aproximació amb Sèrbia.

Les guerrilles, que van arribar a comptar amb prop d’un miler de combatents, van estar actuant durant anys, fins que l’any 1925 es va decretar una amnistia que va posar punt i final a les seves accions, menys importants a partir de 1922. Poc temps després es va organitzar el que es va conèixer com el Partit Montenegrí, que tot i no tenir com a objectiu la independència, sí que pretenia el ple reconeixement de la identitat montenegrina, i proposava una mena de solució federal.

Pel que fa a les potències internacionals, de seguida van optar per evitar involucrar-se en la qüestió i van acceptar els fets consumats. Només Itàlia, en alguns moments, va semblar que podia donar algun suport als independentistes. Finalment, amb el Tractat de Rapallo, el 12 de novembre de 1920, Itàlia va reconèixer definitivament la sobirania del Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, a canvi de concessions a Dalmàcia i en algunes illes adriàtiques.

La mort, l’1 de març de 1921, de Nikola I va fer que es donés per tancat el procés d’integració.

Es dona el fet curiós que Montenegro va ser l’únic país que va formar part del bàndol vencedor que va desaparèixer del mapa un cop finalitzada la guerra.

Tot el que tinc, ho duc al damunt, de Herta Müller

Herta Müller es va fer conèixer al nostre país arran, sobretot, de la concessió del Premi Nobel de Literatura l’any 2009. Fins llavors, no hi havia cap obra seva traduïda al català i, amb prou feines, al castellà.

Müller és una escriptora d’expressió alemanya nascuda, l’any 1953, a Nitchidorf, al Banat, prop de la ciutat de Timisoara. Forma part, doncs de la minoria alemanya de Romania, molt nombrosa encara a principis del segle XX, però a hores d’ara molt menys important numèricament. L’any 1956 eren encara uns tres-cents vuitanta mil, però ara són poc més de seixanta mil.

Ella mateixa, va optar per marxar de Romania i exiliar-se a Berlín, l’any 1987, lloc on ha viscut des de llavors, a causa de la defensa dels drets de la minoria alemanya. A Alemanya ha assolit el seu màxim reconeixement, com a membre de l’Acadèmia Alemanya de Llengua i Literatura.

Tot el que tinc, ho duc al damunt és una obra dedicada a narrar la persecució de la població alemanya de Romania a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. A principis de 1945, milers d’alemanys, acusats de col•laboracionisme, van ser empresonats i van ser conduïts a camps de treballs forçats més enllà de les fronteres romaneses. En aquests camps hi van romandre durant anys abans no van poder tornar a les seves llars.

L’obra, presentada com a novel•la, és el fruit del treball de recerca de l’autora, de molts anys d’entrevistes amb persones que van patir aquesta experiència. El protagonista és un jove, que és deportat a un camp, per ajudar a la reconstrucció de la Unió Soviètica. En l’obra se’ns explica amb tota mena de detalls com era la vida quotidiana, les il·lusions, les esperances i les frustracions de totes aquestes persones.

Aquesta obra és un dels millors exemples de literatura concentracionària. És del tot equiparable a les produccions de Primo Levi, Boris Pahor, Imre Kertész, Wladislaw Szpilman, Jorge Semprún o el nostre Amat-Piniella, o també a autors que narren el martiri del gulag, com Soljenitsin o Dovlatov.

Les llengües en perill dels Balcans, segons l’atles interactiu de la UNESCO

La UNESCO, des de fa gairebé vint anys (la primera edició és de 1996), publica un atles interactiu que té com a objectiu fer-nos conscients de la situació precària en què es troben moltíssimes llengües del món. Hauria de servir, també, perquè els responsables polítics prenguessin les mesures oportunes per tal de protegir-les.

La primera versió en línia és de 2009. En la darrera versió hi apareixen 2.498 llengües. De cada llengua, se’n dóna una breu informació, amb la filiació, nombre de parlants, localització i una valoració sobre la seva situació.

Pel que fa a la valoració sobre la situació de cadascuna de les llengües, inclou les categories següents: vulnerable, en perill, seriosament en perill, en situació crítica o extingida, com és el cas del dàlmata. En els pocs casos que s’ha aconseguit revitalitzar una llengua (com el cornuallès o el manx) també s’esmenta.

Quant als països balcànics, les llengües en una situació delicada són, segons aquest atles, les següents:

Sèrbia: aromanès, búlgar del Banat, judeocastellà o ladino, romaní, torlac i rutè de la Voivodina.

Croàcia: albanès de Zadar, rutè de la Voivodina, venecià, romaní, judeocastellà o ladino, istroromanès i istrià. També fa esment del dàlmata, ja extingit.

Eslovènia: romaní, venecià, gootscheerisch (dialecte del bavarès).

Bòsnia i Hercegovina: romaní i judeocastellà o ladino.

Montenegro: romaní.

Macedònia, Kosova i Moldàvia no hi apareixen.

Romania: búlgar del Banat, tàtar de Crimea, gagaús, judeocastellà o ladino, romaní, rutè, jíddix, saxó de Transsilvània, romaní, csango hongarès i nogai.

Bulgària: aromanès, tàtar de Crimea, romaní, torlac, judeocastellà o ladino i gagaús.

Albània: aromanès, torlac, judeocastellà o ladino i romaní.

Les reproduïm talment apareixen en el web, sense fer cap valoració sobre la seva afiliació. Tots sabem que la diferenciació entre dialecte i llengua moltes vegades és molt discutible. Per exemple, molts lingüistes poden criticar que aparegui el torlac com si fos una llengua diferenciada del búlgar. D’altra banda, també es tendeix a considerar l’aromanès, l’istroromanès i el meglenoromanès (parlat a Grècia) com a variants del romanès.

Podreu accedir a l’altles interactiu de la UNESCO a partir del següent enllaç:

http://www.unesco.org/languages-atlas/index.php?hl=es&page=atlasmap

Dos apunts sobre Bulgària

Descens de l’atur

Aquesta setmana s’han fet públiques les dades oficials sobre l’atur registrat a Bulgària a finals d’any. Segons aquestes dades, hi ha hagut un lleuger descens del nombre d’aturats, que en aquests moments és de 367.000. Si es comparen aquestes xifres amb les de l’any passat, que era de 424.000 persones, es pot apreciar una certa millora.  Percentualment representa un 10,8% de la població activa, lleugerament per sobre de la mitjana de la Unió Europea, que és del 9,8%. Tot i que aquestes dades, comparades amb la d’altres estats, no semblen excessivament elevades, el que és evident és que molts llocs de treball són molt precaris, de pèssima qualitat i les condicions salarials molt baixes.

Pel que fa a l’atur juvenil, la situació és pitjor, ja que en aquest cas el percentatge s’enfila fins al 22,6% (en el conjunt de la Unió Europea, és el 21,2%). També està considerablement per sota de les xifres de l’Estat espanyol, Grècia o Croàcia, estats on voreja el 50%.

Possibles sancions a Rússia

El ministre d’afers estrangers, Daniel Mitov, ha anunciat que el seu govern desitja que el conflicte d’Ucraïna es pugui resoldre per la via diplomàtica i que espera que els acords de Minsk siguin una bona base per solucionar-lo. Ara bé, no descarta que Bulgària pugui imposar més sancions a Rússia en cas que es torni a entrar en una escalada bèl·lica. En aquest sentit, el govern búlgar s’alinea del tot amb la resta de països de la Unió Europea, tal com han fet també Croàcia, Eslovènia o Montenegro. Sèrbia, per la seva banda, ha optat per una estrategia més cauta.

També ha anunciat que d’aquí a pocs dies sortirà un comboi amb ajuda humanitària destinada als búlgars d’Ucraïna.

Prnjavor, la Petita Europa

Prnjavor és una petita municipalitat, que a la pràctica és més que un simple municipi, ja que abasta diverses poblacions, situada a la República Serpska, a Bòsnia i Hercegovina, no gaire lluny de Banja Luka, la capital de l’entitat.

És, i ha estat històricament, una zona eminentment rural. Quan Bòsnia va passar a ser administrada per Àustria-Hongria, a partir de l’any 1878, aquest territori es va poblar amb moltes persones procedents d’altres països de l’Imperi, entre els quals hi havia italians, ucraïnesos, txecs, eslovacs, polonesos, hongaresos, alemanys… Va ser a partir de llavors quan Prnjavor va ser coneguda com a Petita Europa, per la seva extraordinària multietnicitat i per la seva diversitat religiosa.

La immigració va ser intensa fins que es va crear la primera Iugoslàvia, l’any 1919, moment a partir del qual es va aturar del tot. No només això, sinó que algunes de les persones que s’hi havien establert van decidir tornar als seus llocs d’origen.

Durant la Segona Guerra Mundial, els nazis van optar per fer tornar la majoria dels alemanys, que encara hi vivien, a Alemanya. Les cases i les terres que van deixar desocupades van ser repoblades, durant els anys de la Iugoslàvia socialista, amb persones d’origen serbi, cosa que en va fer augmentar de manera considerable el percentatge.

Segons les dades el cens de 1910, poc més del seixanta per cent de la població es declarava ortodoxa. Pel que fa al cens de 1921, les dades són més concretes. Llavors, la població sèrbia, croata o musulmana (en aquella època els musulmans –o bosníacs- encara no eren considerats com una ètnia diferenciada, sinó que havien de decidir personalment si “eren” serbis o croats) era de 34.164 persones; els polonesos, 6.283; els rutens o ucraïnesos, 5.597; els alemanys, 1.486; els romanesos, 556; els txecs, 482; els hongaresos, 371; els Italians, 292; els eslovens, 108; i encara 154 persones d’altres nacionalitats. Tots plegat sumaven 49.893 persones, en total.

Amb els anys la població es va anar homogeneïtzant. A més, la població no va créixer de manera substancial, sinó que més aviat va disminuir. En el cens de 1991, el total de persones censades era de 46.894. D’aquestes, 33.575 es definien com a sèrbies, 7.153 com a bosníaques, 1.737 com a croates, 1.718 com a iugoslaves (en la majoria de casos, persones nascudes en el si de matrimonis mixtos), però encara restaven 2,711, un 5.5% aproximadament, que es declaraven membres d’una altra nacionalitat.

Sobre els txecs de Bòsnia, una bona part dels quals es va instal•lar en aquest territori:
https://balcaniablog.wordpress.com/2015/02/19/els-txecs-de-bosnia/

Sobre els polonesos: https://balcaniablog.wordpress.com/2016/02/21/els-polonesos-de-bosnia-una-minoria-oblidada/